.png "English"){kind=small}
La mesura és d’una gran coherència amb els temps que corren. Ja que cada vegada són més els que prefereixen els gossets als nens –les estadístiques d'animals de companyia i les de natalitat així ho demostren–, era necessari trobar la manera d'exigir-los que aquesta paternitat exercida sobre la prole de quatre potes fos responsable i diligent. Toca donar la benvinguda al carnet de superpapi i supermami de gossos i reclamar, a partir d'ara mateix, que també s'apliqui als humans. Almenys, no falta gaire, fins que deixem de procrear definitivament.
Referida l’anècdota que ha captivat l’atenció mediàtica amb la presentació del text, anem a les coses serioses. Per resumir-ho en una frase: l’avantprojecte de llei de protecció del benestar animal és el somni d’un buròcrata urbà i misantrop. Per parts. El text vessa burofília per tot arreu. Comporta la creació d’un consell estatal, un observatori estatal, un fons estatal, un sistema estatal de registres, un sistema nacional d’inhabilitacions i dos plans nacionals. Això pel que fa al Govern d’Espanya, que haurà de ser correspost amb un desplegament autonòmic i municipal que estigui a l’altura de l’envit. Però el somni del buròcrata no assoleix mai el zenit en l’apartat de càrregues per a l’administració. El clímax només arriba quan aconsegueix convertir-se en un malson per al ciutadà.
I en aquest apartat la futura norma arriba a cotes d’excel·lència mai observades. Per posar un exemple, dels molts que proporciona l’avantprojecte, converteix l’edat de jubilació –aquest és el terme que s’utilitza, encara que en honor a la veritat cal afegir que no diu ni ase ni bèstia pel que fa a pensions per a gossos, cavalls o bous– dels animals destinats al treball en una càrrega de revisions i certificats equivalents als d’una ITV anual. No cal afegir que, com escau a tota arquitectura burocràtica de nova construcció, generarà un negoci recurrent, la qual cosa equival a dir que el ciutadà s’haurà de gratar molt més la ja malmesa butxaca.
És un text eminentment urbà. Menysprea els usos, costums i necessitats de l’entorn rural. Tant en allò que fa referència als animals domèstics com als que s’utilitzen per treballar. Exigeix als caçadors, no als d’elefants del no tornarà a passar, sinó als que ajuden a mantenir l’equilibri dels nostres ecosistemes, obligacions envers els seus gossos de difícil o impossible acompliment. Passa el mateix amb altres coercions. L’esterilització obligada o la prohibició de facilitar la procreació, reservada només als qui ostentin la condició oficial de criadors, és un insult als entorns on aquesta pràctica no només és necessària, sinó que a més és la més convenient o l’única possible des del punt de vista econòmic. La futura llei té el tuf de l’asfalt.
S’ha escrit amb la mirada posada en l’animal considerat com un caprici de Nadal. Oblida, en el fons, l’animal subjecte a la necessitat de l’home i, com a tal, posat, mantingut i criat al seu servei. I sí, posem-nos la tireta abans de la ferida, aquesta és una afirmació antropocèntrica i especista. No cal dissimular-ho. És, en darrera instància, un text misantrop que desprèn una desconfiança que no es pot dissimular envers l’ésser humà, al qual converteix en sospitós de maltractament animal si se’l deixa campar sense embridar-lo amb la coerció de l’Estat. És ben cert que existeixen arguments –la realitat ens regala, per desgràcia, molts casos de maltractament– que poden portar molta gent a aquesta conclusió. Però no justifiquen la cotilla legislativa que vol imposar-se i el grau de casuística que l’avantprojecte amenaça de desplegar en forma de reglament un cop la llei s’aprovi, i que va molt més enllà d’allò que seria raonable per garantir el tracte correcte als animals. És un text que culpa la condició humana, com ho fan tants d’altres. Coherent també amb el projecte de construcció de l’home nou, aquest sí, pur, sense màcula i mereixedor de tots els elogis, amb el qual somien certs governants i col·lectius.
Me gustaría ser el perro de un perro. Sin embargo soy humano y me he quedado aquí encerrado, escribiendo artículos sin parar. Que dolenta que és la futura llei i que bona la Bandini. - Josep Martí Blanch - lavanguardia.cat
