Fa temps em pregunto si realment el nostre problema només és Espanya. Ho dic perquè tenir una mosca collonera que tot el sant dia està emprenyant sense saber encara que vol ser quan sigui gran, mentre cofoia es mira el melic i es diu que bé ho fa tot i que malament ho fan els altres, entenc ha de tocar i molt els bemolls, fins a treure de polleguera. Diem que no ens entenen, cony! si no ens entenem ni nosaltres, com volem que ens entenguin els altres. L’Artur Mas parlava de refundar el catalanisme com aquell que descobreix Amèrica amb 50 anys de retard, obsessionat com estaba per ser President de la Generalitatm i ara que per la nostra dissort ja ho és, no s'ha recordat de refundar aquest catalanisme, enfeinat com està tapant forants i retallat a tort i a dret. Aquests de CIu que són ara independentistes i després Majéstics, són l'imatge d'aquest desori català, de la puta i la Ramoneta. CIu ja ha estat un desori en la llarguíssima i penosa travessa del desert, el PSc que no saps si va, ve o torna i sempre a les ordres sacrosantes d'en Zp,  feliçment jubilat igual que el senador Montilla. Iniciativa que es un permanent Don Tancredo cumbaià, ERc que és can garlanda, tot i que amb Oriol Junqueras sembla han redreçat una mica el rumb, encara que no deixen de ser com ICv, dos partits residuals. El PP de Blanes que no sap a quina carta jugar amb els favors amb que els obsequien els seus companys? de Madrid, per més pit que ara treguin i no ho dic per la Alicia lo del pit. I com a cosa folklòrica queda Ciutadans, tres i l'astròleg, SI i l'Anglada. Com voleu que ens respectin amb aquest lamentable espectacle d'aquesta auca de politics repapiejants.
Se m'acut que hauríem de refundar els partits polítics, perquè aquesta és una de les causes del nostre problema, tenim uns partits que no acaben de satisfer-nos, per manca de concreció en els seus plantejaments o per perdre’s en les menudeses miserables del dia a dia, lluny del Pacte Democràtic per Catalunya- per exemple – Partits que confonen els problemes, les preocupacions reals que tenim tots els que vivim en aquest país, amb els seus, de lideratge inclosos i entestats com estan en les seves picabaralles ometent el debat real de les idees, quan pel ciutadà el debat real i prioritari és el de la butxaca i resolt aquest, ja tindrà temps d’embrancar-se en si son garses o perdius. Un debat de les idees i de la pròpia identitat que ells mateixos han ajudat a diluir amb la política de botiguer pactista amb Madrid, del peix al cove i anar fent la puta i la ramoneta, quefer molt català. Portugal es va independitzqar de Castella fa tres-cents anys perquè no li sortia a compte i sobretot perquè com Fuenteovejuna varen anar tots a una, cosa que aquí és impensable.
Com en el joc de trencar l’olla que amb els ulls embenats i un pal a la mà vas donat passes titubejants intentant encertar-la, dins del desconcert que et produeix la foscor, aquesta és la sensació que hom percep en els nostres polítics, de desconcert, i de desunió, situació ideal perquè els altres en vista del panorama se’ns vagin torejant, mai millor dit i traient-nos el suc i el bruc davant la nostra passivitat. I aquí s'hauria d'afegir que el país com a societat, no està en general gaire per la labor, priven més les necessitats del dia i de l'oci i s'ha refredat aquell esperit contestatari de la transició. Ens hem acomodat - és cert -, i hem dipositat la responsabilitat als polítics que ja es veuen no estàn per aquesta labor.

Josep Pallach
No se que hauria passat si en Josep Pallach no hagués perdut la vida aquell 11 de gener de 1977, seria fer política ficció, és el mal de morir-se abans d’hora, pots esdevenir un mite o caure en l’oblit. Ell era, crec, o podia haver estat una referència que en el devenir polític dels anys següents hauria pogut canviar el curs de la nostra història. També polítics del PSC com Raventós haurien pogut jugar un paper més preponderant en la formació del país però se’n varen cuitar prou de desactivar-los, Tarradellas el primer. Però no fou així, i ves a saber com realment hauria anat, els fets són els que són i estem on estem.
Votant com vaig ser durant anys de CIU, decebut pel pacte amb el Pp en la seva primera legislatura, la del català en la intimitat, i albirant cap on derivaria Aznar, vaig abandonar-los com a votant, refugiant-me en ERC on no m’hi acabava de sentir del tot còmode, vaig votar-los no massa convençut amb el resultat que s’ha vist un cop han tocat poder.
I ara que faig? Em pregunto, i immers en un mar de dubtes, ja no sé a qui votar, ni si soc català, espanyol, europeu o ciutadà de la Creu Alta. Ni tan sols estic emprenyat com deia l’Enric Juliana, i no sóc ampoc un Borja Mari. El que si sé és que estic decebut, fastiguejat i cansat, molt cansat, de partits de seleccions, de sobiranistes cridaners i esbojarrats, de tecnòcrates aturats i impresentables, de jubilats desbarrant quan no ho han fet en 25 anys, de manifestacions i consultes preventives, de tot en general. De nacionalistes a ambdues bandes, de pàtries, de banderes, d’ideals i d’utopies. Cansat de transigir, d’exigir, de compartir, de ser solidari i a sobre mal vist. Cansat d’explicar-me (inútilment). No se si val la pena aquest desgast, aquesta continua decepció en que ens trobem immers, amb aquesta penúltima presa de pél; no ens paguen els 759 milions d'euros i a més a més ens donen la culpa compartida amb altres autonomíes del deficit de l'Estat Espanyol.  
No se si val la pena ser català, sincerament, ja no ho sé, el preu a pagar és molt onerós i la recompensa escadussera, però possiblement si som o intentem ser honestos, gran part de la culpa, una part dels problemes que tenim pendents per resoldre són genuïnament nostres i molt em temo que amb la patuleia política que tenim poc s'arreglarà. A sobre hem perdut el lideratge econòmic, industrial, i no és només per manca d'inversions en estructures per part de l'Estat o per la mundialització. Possiblement el nivell dels empresaris del País actualment és semblant al dels polítics, amb un perfil molt baix, lluny dels empresaris del finals del 19 i començaments del 20, que encara varen revifar després de la guerra amb més o menys connivència amb el règim, però que estaven allí empenyent, tirant de la locomotora de l’economia. Ara i suara com el tren de Puigcerdà, el recorregut és fa pràcticament amb el mateix temps que quan el varen inaugurar. Ho tenim molt negre i no si val a donar de tot les culpes a Espanya, i a sobre encara n'hi ha que somien truites amb l’independència, quan tan i tant hi ha a fer abans per part nostra sense dependre dels altres i després ja en parlarem. Com diria Forges....PAÍS!