I és que els temps cambien que és una barbaritat. Al poble on vaig nèixer, abans de la democràcia hi havia lo senyor Alcalde i un parell de senyores a l'Ajuntament per remenar la paperassa, i en Sidro, que era agutzil, municipal, pregoner, encenedor i apagador de llums al carrer, urbano de trànsit els diumenges i enterramorts quan pertocava.
façana del nou Ajuntament, 2006-2007

Ara l'ajuntament té tretze regidors, més l'Alcalde, personal, administratiu, municipals, cotxes patrulla bojos (la roda de recanvi del 4x4 tapa la "L" de Policía local i es llegeix "Policia Loca - si no ho han corretgit -) i motos tambè, i cert es que són el doble d'habitants (sis mil) encara que estic segur que això per en Sidro no hauria estat cap problema.(dades de l'any 2010)
El nou Ajuntament, tècnicament és de disseny, tot i que la percepció personal i de bastants vilatans és que qui el va dissenyar, 1) no era vilatà, 2) tenia alguna dèria personal amb el poble, 3) anava molt fumat, amb el greuge de la connivència de l’alcalde Sr. Pineda, que es qui aprovà l’engendre amb els diners dels vilatans, cosa que els alcaldes sovint obliden.
Semblava s'havia d'haver fet retrocedir la façana perquè la plaça guanyes en amplada, i a més a més la part del darrere que ara es un mig aparcament per a vuit o deu vehicles, en un poble on no cal agafar-lo per desplaçar-se, podia haver-s'hi encabit l’edifici i es guanyaven vuit o deu metres de fons que ben bons eren. A banda, i atès que la resta d’edificis de l’entorn son d’estètica antiga, intentar mantenir la mateixa semblava el més raonable per tal no cantes tant el submarí groc en que ha quedat l’engendra actual. Han caigut en el mateix error que va passar a l’excinema Imperial a Sabadell, on van mantenir una espècie de mala imitació de la façana principal del cinema més antic d'Espanya i al darrere hi ha amb uns quants metres mes d’alçada una edifici de vidres fumats que canta mes que els porros que es va fotre el fumeta que va parir la idea.-No! Disseny, disseny i disseny = cagada, cagada, cagada, Si en aquest país hi hagués justícia més d’un Ferran Adrià de l’arquitectura hauria d’anar a la presó per criminal del totxo.
En resum, que ja hem perdia, l’ajuntament és un nyap, amb un balconet ideal pel tripartit, puig hi caben poc més de tres persones, (vegis l'imatge dels tres reis de l'Orient a l'esmentat balcó saludant a la mainada). Sort que l’equip de futbol no guanyarà mai la Champions, puig ja em direu des d’on ho celebrarien. L'alcalde actual, pere Pladevall ex militant del PSC, s'ha de dir que és a tot arreu, omnipresent a enterraments i el que 'escaigui, de tarannà obert, és allò que en llenguatge de la casa Real en diríen 'campechano'
-
Menció especial per l'espai solar de l'ajuntament, amb dos rellotges fantàstics. Cal recordar que cada any es celebra a Sant Feliu de Codines la Fira del rellotge, que enguany en va tenir la XXIII el dia 20 de maig.
*

Rellotges de sol de l’Ajuntament de Sant Feliu de Codines -  Any de construcció: 2013 Emplaçament: Façana de l’Ajuntament de Sant Feliu de Codines, Plaça Josep Umbert Ventura, 2 Característiques: Es tracta de dos rellotges de sol construïts sobre acer inoxidable. El de l’esquerra marca l’hora de temps solar mitjà durant l’hivern i la primavera, i el de la dreta marca l’hora durant l’estiu i la tardor. Hi ha també les línies corresponents als equinoccis (línia recta del mig) i dels solsticis (hipèrboles superior i inferior). El motiu d’haver fet dos rellotges en comptes d’un és que com que marquen el temps solar mitjà (en comptes del temps solar vertader propi dels rellotges de sol) les línies horàries queden més senzilles i la lectura de l’hora és més fàcil. Si se sobreposessin els dos rellotges, les línies horàries quedarien convertides en figures en forma de 8 (analemes).


L'Illa dels Plàstics és el resultat d'un gran esforç col·laboratiu i així hem de seguir, per contribuir al seu creixement. S’ofereix viatge organitzat a la meravellosa Illa dels Plàstics situada a l’oceà Pacífic. Un gran paratge artificial construït de manera natural pels corrents marins. La seva mida és d’1,6 milions de quilòmetres quadrats, per la qual cosa podrà disfrutar d’una àmplia varietat de vistes i paisatges, un més impressionant que l’anterior.
L’arribada a l’illa es realitza en creuer. Com a part de la seva experiència, els envasos que utilitzi durant la travessia es personalitzaran amb les seves inicials. Simplement consumeixi i tiri l’envàs al mar i, si durant la seva estada localitza algun dels seus envasos, li tornarem els seus diners.
A uns quilòmetres de l’Illa dels Plàstics es comencen a divisar una infinitat d’objectes fabricats amb aquest material i que han quedat gairebé inalterats amb el pas del temps. La llista és interminable: ampolles, bosses, gots, plats, bastonets, tubs de pasta de dents i coberts, per esmentar-ne alguns. A més de la gran varietat de productes, en un passeig pel territori podrà disfrutar de l’evolució dels seus dissenys, realitzant un viatge al passat i trobant objectes que li recordaran la seva infància. Els productes provenen de diferents països, per la qual cosa l’experiència és molt cosmopolita. Els aficionats a la història podran reconèixer productes de centenars d’anys d’antiguitat.
Cada matí podrà experimentar el plaer de banyar-se a les seves costes i observar, molt de prop, el meravellós procés d’arribada de nous productes. Podrà veure, simultàniament, com els nouvinguts s’adhereixen a la costa, i com d’altres es van fragmentant en petites, gairebé imperceptibles partícules que passen a enriquir l’ampli mar.
¡I no oblidem l’espectacular gastronomia! El peix autòcton, fresc del dia, garanteix una quantitat superior de micropartícules de plàstic esferificades delicioses per a qualsevol comensal. Tot i que invisibles a la vista, una ingesta mínima està assegurada perquè, a la seva tornada del viatge, pugui continuar disfrutant del plàstic consumit, que l’acompanyarà en els seus moments més íntims.
L’Illa dels Plàstics és el resultat d’un gran esforç col·laboratiu i així hem de seguir, per contribuir al seu creixement. Econòmic, lleuger, i versàtil, ha sigut la delícia de productors i consumidors durant dècades. No desaprofitem cap oportunitat de continuar alimentat aquesta meravella. Al mercat: safates per protegir els aliments i separadors individuals per a cada tall. A l’escola, l’aigua en ampolles de plàstic per a nens i nenes. No oblideu hidratar-se en l’esport i rebutjar l’envàs... A les trobades familiars, millor llençar que rentar. Per a la compra, bosses de nanses; val la pena la inversió d’uns cèntims. Esculli sempre els productes que tinguin l’envasament més gran possible.
¡No perdi l’oportunitat i decideixi’s! La Unió Europea prohibeix, a partir del 2021, les canyetes de beguda; però no es preocupi, com tarden centenars d’anys a deteriorar-se, els seus descendents podran continuar trobant nombrosos exemplars en diferents racons del territori.


 - Ester Oliveras - elperiodico.com.
Les autoritats de la ciutat nord-americana de Los Ángeles van completar ahir la retirada d'una estàtua de l'explorador Cristóbal Colón, aixecada fa 45 anys al Grand Park del centre de l'urbs nord-americana, com a part d'una moció aprovada l'any passat que ja ha substituït l'antic "Dia del Descobriment" per "el Dia dels Pobles Indígenes".

"L'estàtua de Cristóbal Colón reescriu un capítol tacat de la història que carrega de fals romanticisme l'expansió dels imperis europeus i les explotacions dels recursos naturals i dels éssers humans", segons l'exsecretària de Comerç dels EUA i actual membre de la junta de Govern de la ciutat, Hilda Solís, autora de la moció.
Per al regidor demòcrata Mitch O'Farrell, l'eliminació de l'estàtua és un "pas natural en els avenços per eliminar la falsa narrativa que Colón va descobrir Amèrica". "A més, el mateix Colón va ser responsable d'atrocitats i els seus actes van contribuir al major genocidi mai registrat. La seva imatge no s'ha de celebrar enlloc", ha afegit O'Farrell, membre de la Nació Wyandot d'indis americans. (que ja te el seu què que aixó ho digui un indi)
El regidor Joe Buscaino, d'ascendència italiana, va expressar les seves reserves sobre la cancel·lació del Dia de Colom i va intentar fer un esforç infructuós per aconseguir la retirada de la moció. "Amb o sense Colón, els italians continuaran celebrant els seus sacrificis i contribucions a aquest gran país i la nostra gran ciutat", va declarar Buscaino.
Em sembla que ja posats, podrien retirar totes les estàtues de tots els prohoms de totes les ciutats de tots els països. ¿és que potser n'hi ha algun que passi la prova del cotó i no sigui un il·lustre execrable?. Eliminar l'estàtua de Colón, que no és que sigui sant de la meva devoció, és un acte purament demagògic de cara a la galeria i al qual segurament als ciutadans els és igual que estigui l'estàtua al Grand Park de los Ángeles, o no. A les autoritats de lOs Ángeles només els ha faltat enviar a Colom al paredón d'afusellament, ganes no els hi han faltat, i el que em pregunto és que si saben el que és un genocidi, és precisament perquè els seus mandataris el varen practicar a consciència amb els autèntics indígenes que poblaven el salvatge Oest, i aquests mandataris tenen les seves estàtues en moltes de les ciutats dels estats Units. Cristóbal Colón no va tenir res a veure amb l'autèntic genocidi, aquest és o va ser, un assumpte intern dels estats Units.




.













Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tan mateix, la remor persisteix.

Miquel Martí i Pol.


I ara més que mai, la remor es palpa a l'ambient fent que no envelleixin, ni puguin prohibir les paraules del poeta, més vives que mai, i la seva petjada no la poden esborrar ni les ones en arribar a la platja, retirant-se prudentment per que persisteixin en la nostra memòria, per sempre, avui que fa 15 anys de la mort d'en Miquel.


"És el meu primer dia a l'agència de notícies Xinhua. La meva veu i els meus gestos estan programats per Zhang Zhao, un presentador real de Xinhua". Són les primeres paraules del "Presentador amb Intel·ligència Artificial (IA)", com han cridat a la criatura, i que està desenvolupat per l'agència governamental en col·laboració amb la companyia Sogou. L'han presentat a la World Internet Conference (Conferència Mundial d'Internet) que està tenint lloc a Wuzhen fins al proper dia 9 de novembre.
Segons els desenvolupadors, pot donar les notícies "amb el mateix efecte" que un presentador humà. Han fet dues amb diferent aspecte: un que llegeix les notícies en anglès i un altre que ho fa en xinès, segons el South China Morning Post. Tots dos aprenen dels vídeos que veuen i s'alimenten de notícies. En el cas del presentador en anglès, segons Xinhua, "ara és un membre del nostre equip i pot treballar 24 hores al dia, reduint els costos i millorant l'eficiència".
Els presentadors, desenvolupats a força de machine learning (aprenentatge automàtic) aniran perfeccionant les seves habilitats a mesura que vagin narrant més notícies. Ara per ara, tant la veu com les expressions facials són bastant robòtiques, encara que tant Xinhua com Sogou confien que això vagi millorant amb el temps.
De fet ja hi ha presentadors del mateix estil visual que els robots, a més la inexpresivitat dels orientals fa que no es noti tant la diferència, caldria veure un robot de Farreras o Ana Pastor, a veure si aconseguien captar la seva vehemència gestual. En canvi, aquest tipus d'IA si que es podria fer servir quan envien a reporters intrèpids a informar enmig d'huracans, tempestes, nevades etc, amb evident risc per a la seva integritat física, es podria plantar el robot al mig del lloc dels fets i que anés informant.

Segons Xinhua, la IA compta amb "perspectives interminables", ja que esperen reduir el cost a l'hora de produir noticiaris diaris a la televisió. L'agència de notícies governamental també considera que així es podran generar ràpidament butlletins de notícies d'última hora, millorant la puntualitat i la qualitat. A més de reduir el cost, es controla molt més l'opinió abocada que és en el fons el que els interessa. Aquí si que es podria dir que la IA va matar l'estrella de la Televisió, parafrasejant Buggles (Video Killer radio star)
Michael Woolridge, un professor de la Universitat d'Oxford entrevistat per la BBC, dubta que en els propers anys aquesta tècnica es normalitzi. Ho fa sobretot per la Teoria de la Vall Inquietant, on s'exposa que com més s'assembla una màquina a un humà (física i cognitivament), més rebuig produeix el robot en els observadors humans. Woolridge també considera que els presentadors humans, tradicionalment han estat considerats figures públiques: "Si només estàs mirant a una animació, llavors has perdut del tot la connexió amb el presentador".

Tothom creu que la Generalitat va fer la comanda de les urnes l'1-O, però en realitat van ser els xinesos els que van endossar el material democràtic, encara que barat i de plàstic, a Puigdemont. Els fets van passar obeint un pla amb fins comercials per expandir els seus negocis de basars, restaurants i perruqueries, però a l'engròs. Aquesta derivada econòmica és una part fonamental de l'informe psiquiàtric que recollia en la meva anterior entrada. El signa el doctor Wagner.
-Deia l'informe que la culpa de l'actual caos prové del quadre de Tàpies del Consell Executiu i ara entren en escena els xinesos, però ¿recull el diagnòstic altres trastorns previs, doctor?
-Els clàssics, sempre incrustats en el genoma històric. Per exemple, el complex de persecució. Catalunya el pateix endèmicament.
-Això és greu?
-No, si no estigués associat a la mania de voler quedar sempre bé.
-¿Manía?
-És difícil controlar aquest tret del caràcter català. A més hi ha un complex pitjor  encara...
-Quin?
-El complex de traïdor.
-És veritat, ningú es lliura d'ell.
-I ha minvat el coratge d'un poble ja de si prou covard, quan és a base de traïdors que la humanitat avança. Amb les adhesions indestructibles no es va enlloc.
-I què han deduït estirant el fil d'urnes xineses?
-Que les van utilitzar per empatitzar amb la identitat catalana.
-Amb quina finalitat?
-Perquè el poder groc, fixeu-vos en la coincidència amb els llaços, prengui el control de tot molt aviat.
-De tot?
-Aquí està l'empresari oriental Chen Yansheng que ja és president de l'Espanyol.
-Però Catalunya no és una franquícia.
-Hi ha xinesos per tot arreu, compren el que volen i a més paguen en metàl·lic. Són els majors venedors d'estelades.
-Doctor Wagner, així que resignació per als dos bàndols: ni independència, ni 155 ...
-Res, quan un xinès sigui president de la Generalitat s'acabarà el bròquil.

Jaume Colell
lavanguardia.com
des del Frenopàtic de
Sant Esteve de les Roures


L'Audiència Nacional, a petició de la Fiscalia, ha acordat deixar d'investigar Tamara Carrasco i Adrià Carrasco, membres dels CDR, pels delictes de terrorisme, rebel·lió i sedició, i ha enviat la causa als jutjats ordinaris perquè valorin si se'ls pot imputar per desordres públics. Ho ha anunciat l’advocat de l'activista de Viladecans al seu compte de Twitter, que ha mostrat la seva alegria, però ha deixat clar que només es tracta d'un "primer pas".
Carrasco va ser arrestada per un àudio difós per les xarxes socials en què explicava l’acció d’obrir barreres de peatges i parlava d’ocupar Mercabarna o el port com a acció de protesta per la detenció del president Carles Puigdemont. 
El seu cas és paradigmàtic perquè Tamara Carrasco, que va ser detinguda el 12 d'abril, està confinada a Viladecans des de llavors perquè fins avui l'Audiència Nacional no havia concretat de quins delictes se l’acusava. Benet Salellas recordava que  els desordres públics –l’altre delicte que la justícia ha atribuït finalment a l’activista– són competència dels jutjats d’instrucció ordinaris, i ha subratllat que l’Audiència només pot encarregar-se de la causa si es confirma la investigació per terrorisme.
Davant aquesta incongruència, el que cal preguntar-se és qui és el terrorista, si aquests nois o l'Audiencia nacional, ja deia Pedro Pacheco que la justicia espanyola era un cachondeo. Ho dic perquè en el cas del franctirador de Terrassa que tenia un arsenal d'armes a casa seva, i pretenia atemptar contra el President del Govern, fets que es varen produir el 19 se setembre passat,  segons informa avui público, i es veu que no es prou greu com per que l'audiència nacional obrís diligència acusant-lo de terrorisme, tot plegat, per unes quantes armes qe tenia el noi, és pitjor tenir un xiulet groc pel que es veu:
"En cuanto a las diligencias judiciales, pasaron del Juzgado de Guardia –el 2 de Terrassa, ese día– al de Instrucción Nº3 porque la Audiencia Nacional rechazó el caso, considerando que no se trataba de una amenaza terrorista, sino meramente una "proposición de homicidio de autoridad", con "tenencia ilícita" de un "depósito de armas". 

Doncs si, creieu-me, la justicia espanyola, és un 'cachondeo'. Un perillós i lesiu cachondeo.

"No es pot qualificar com a virtut el fet de matar conciutadans, de trair als amics, de no ser lleial i de no tenir pietat ni religió, ja que amb aquestes conductes es podran conquerir imperis, però no s'arriba a la glòria"...ens deia Maquiavel"

Sàvia i encertada reflexió si no fos que en la realitat, al conquistar imperis s'arriba també a la glòria, es conquereixin com es conquereixin, que normalment sol ser matant, traint, sense cap pietat, i, això si, gairebé sempre en nom d'alguna religió. Al cap i a la fi la història l'escriuen els vencedors.
No pretenc filosofar, no em correspon, però el personatge, el pensament de Maquiavel em té fascinat, per la seva lucidesa, tan allunyat del sentit que s'ha donat al seu nom. Gosaria dir que qui va parlar de maquiavèlic en el sentit que és dona a la paraula, no l'havia llegit, o l'havia llegit malament.

No deixa de sorpredrem que, a banda del canalillo vaticà (miserables comentaris de Carlitos Herrera i Salvadoret Sostres sobre el tema), la ministra portant-veu del Govern bolivarià filoetarra de Pedro Sánchez, la senyora Carmen Calvo, tingui un bon currículum, ho dic, perquè poc ho demostra en la seva actuació com a portant-veu del Govern, possiblement perquè el dia que varen donar clases de portant-veuar ella va fer campana. 
La Senyora Calvo, el que si és, i avantatjada,  tripolar com l'inclit 'expresident', 'exsoci', 'expatitzant' del Barça Joan Gaspart. Bé, de fet la senyora Calvo nomès és bipolar. En ser preguntada que com era que el President Sánchez ara deia que no hi habia hagut rebelió per part dels pipiolos sobiranistes, quan hi ha fonoteca, videoteca, teleteca, diarioelmundoteca i hemeroteca en que manifestaba el contrari, o sia, que creia que hi havia hagut rebelió, va contestar impàvida: 'El Presidente jamás dijo esto', i en retreure-li que si ho havia dit al seu dia, la contesta fou deliciosament estúltica: ¡ah! Pero esto no lo dijo siendo presidente, i es va quedar tan ample, lo que la fa mereixedora del 'Carmina Burana' del mes, el premi en honor de la famosa cantante galega.

La primera intenció de la dominació espectacular, era la de fer desaparèixer el coneixement històric en general i, per descomptat, la pràctica totalitat de les informacions i els comentaris raonables sobre el passat més recent. Una evidència tan flagrant no necessita ser explicada. L'espectacle organitza amb destresa la ignorància del que passa i, immediatament després, l'oblit del que, malgrat tot, ha arribat a conèixer-se. El més important és el més ocult.
Després de vint anys no hi ha res que hagi estat recobert amb tantes mentides com la història de maig de 1968. No obstant això, s'han extret lliçons molt útils d'alguns estudis sense ombra de mistificació sobre aquestes jornades i els seus orígens, però són secret d'Estat .
A França, ja fa una desena d'anys, un president de la República, oblidat després però que planejava llavors sobre l'espectacle expressava ingènuament l'alegria que sentia "sabent que, d'ara endavant, viurem en un món sense memòria on, com en la superfície de l'aigua, la imatge fa desaparèixer indefinidament la imatge ". Resulta efectivament còmode per a qui està en el tema; i sap mantenir-se en ell.
La fi de la història és un plaent repòs per tot poder present. Li garanteix absolutament l'èxit del conjunt de les seves iniciatives, o almenys la repercussió de l'èxit.
Un poder absolut suprimeix més o menys radicalment la història segons que per fer-ho tingui interessos o obligacions més o menys imperioses i, sobretot, en funció de les facilitats pràctiques d'execució. Ts'in Che Hoang Tu va fer cremar llibres però no va aconseguir fer-los desaparèixer tots. Stalin va portar més lluny la realització d'un projecte semblant al nostre segle però, tot i les complicitats de tota mena que va poder trobar fora de les fronteres del seu imperi, quedava una àmplia zona del món inaccessible a la seva policia on es reien de les seves impostures. L'espectacle integrat ho ha fet millor que ells, amb nous procediments i operant, aquest cop, a nivell mundial. Ja no està permès riure'S de la ineptitud, que en totes parts es fa respectar; en qualsevol cas s'ha fet impossible revelar que és objecte de riure.
El terreny de la història era el memorable, la totalitat d'esdeveniments les conseqüències haurien de manifestar-se durant molt de temps. Era així mateix el coneixement durador i capaç d'ajudar a comprendre, almenys parcialment, el que anava a succeir: "una adquisició per sempre", va dir Tucídides. Per això, la història era la mesura d'una novetat veritable; i aquell que ven la novetat li interessa fer desaparèixer el mitjà de mesurar-la. Quan l'important es reconeix socialment com el que és instantani i ho serà encara en l'instant següent i l'altre i l'altre, i que sempre reemplaçarà una altra importància instantània, es pot dir que el mitjà emprat garanteix una mena d'eternitat d'aquesta no-importància que crida tant.
El valuós avantatge que l'espectacle ha obtingut d'aquest col·locar fora de la llei a la història, d'haver condemnat a tota la història recent a passar a la clandestinitat i d'haver fet oblidar, en general, l'esperit històric en la societat, és, en primer lloc, ocultar la seva pròpia història: el moviment de la seva recent conquesta del món.
El seu poder ens sembla ja familiar, com si hagués estat aquí des de sempre. Tots els usurpadors han volgut fer-nos oblidar que acaben d'arribar.

Guy Debord
comentaris a: