CEL·LEBRACIÓ DE L'ANY KAFKA Francesc Puigcarbó 26.7.24

El món acadèmic commemora el 2024, el centenari de la mort de Franz Kafka. Ja hi ha diversos congressos i exposicions en marxa, començant per la Universitat d’Oxford, que organitza per al setembre una conferència internacional, i continuant per les Bodleian Libraries, que conserven bona part dels papers de l’escriptor, també a Oxford, varen iniciar una exposició el maig passat. L’Associació Internacional de Crítics de Teatre dedicarà la seva assemblea anual, aquesta vegada a Brno, a la vigència de les idees kafkianes en l’escena actual. L’Institut d’Humanitats iniciarà al gener un curs amb els millors especialistes en Kafka del país. Etcètera, etcètera. Tot aquest aparell acadèmic era previsible, ja que Kafka es va convertir en un dels creadors més influents en perfilar i anticipar les angoixes pròpies del segle XX. Però el que difícilment podia imaginar l’autor praguès, mort a causa de la tuberculosi el 3 de juny del 1924, amb només 40 anys, era en quina mesura els ressorts de la seva literatura filtrarien –i gairebé estructurarien– el nostre segle XXI. La Reial Acadèmia Espanyola va acceptar el 2001 la veu kafkià/ana, definint-la com a “situació absurda, anguniosa”. O sigui, opressiva, pròpia d’un malson, de motiu incomprensible i efectes insuperables, de vegades emanada d’una burocràcia anònima i inexpugnable.

Els protagonistes de les obres de Kafka són persones atrapades. Ja sigui per una mutació física inexplicable (Gregor Samsa, que desperta al seu llit convertit en un monstruós insecte, a La metamorfosi). O per un judici en contra seu, les causes del qual ignora (Josef K., a El procés). O per la impossibilitat d’accedir a la fortalesa, desdibuixada per la neu, la boira i la foscor, a la qual ha estat cridat (K., l’agrimensor, a El castell). Són figures, totes elles, víctimes d’una situació injustificable i asfixiant, davant la qual se senten impotents, i els causants de les quals no tenen el menor interès a corregir. Ara bé, una cosa són els llibres i una altra és la realitat. Aquest 2024 del que ja estem a mig camí, tenim un panorama pintat amb traços kafkians. Cada nit sopem veient als telenotícies insuportables imatges de nens i grans destrossats per les bombes a Gaza, que cauen allà de continu com si fos impossible ­evitar-ho. De tant en tant, Vladímir Putin exhibeix el seu rostre retocat a la televisió per dir que no desistirà del seu afany destructiu fins a assolir els seus objectius (la qual cosa, vista la lentitud a la qual avança la tropa, és doblement preocupant). Tot això, per no parlar d’altres conflictes bèl·lics amb perfil mediàtic més modest, però també actius i de no menor crueltat arreu del món, com són els de Birmània, Somàlia, Etiòpia, el Sudan, Iemen i altres, que, combinats, acumulen ja milers de morts. D'Espanya millor no parlar-ne gaire, per no avorrir al personal, ara que el president del Govern ha descobert que al seu país hi ha lawfare, i mira que li ha costat adonar-se'n, malgrat les referències que tenia d'accions contra Podem o els del procés, però al Flautista de la Moncloa a vegades li costa d'entendre les coses. 

Quant a la resta, bé, doncs el caïnisme habitual de les dues Espanyes que ens trenquen el cor ambdues, i poca cosa més. Milena Jesenská, destinatària de les Cartes a Milena, es va referir a Kafka a l’obituari que li va dedicar com a algú que “va veure el món ple de dimonis invisibles lluitant i destruint les persones indefenses”. Avui, els dimonis continuen operant i els ciutadans corrents continuen indefensos davant d’ells. Però, en realitat, hem avançat d’alguna manera. Els dimonis no són ara tan invisibles. Encara que les persones continuen semblant incapaces de posar-se fora de perill dels abusos demoníacs. 

Mentre això últim no arribi, el món continuarà demostrant que Franz Kafka no anava desencaminat. I si, en un futur més o menys pròxim, la intel·ligència artificial arriba a excedir-se irreversiblement, hauríem de tractar-lo ja de clarivident màxim i profeta total. 

FACEBOOK I LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ 26.7.24

A Facebook tenen un concepte peculiar de la Llibertat d'expressió, almenys pel que a mi m'afecta. En poc temps m'han censurat dos escrits, el nen del braç trencat, i el de Jordi Pujol i el Mite de Jonàs. El del nen és per la foto en què un militar israelià estreny a un nen que té el braç trencat, o sia que a Facebook no li importa la violència del militar sinó la imatge del nen amb el braç trencat. Quan a l'article de Jordi Pujol, tret del diari Ara, el censuren perquè diuen que hi ha la intenció de captar més 'me gusta'. Clar, perquè publica la gent si no. Aquest fariseisme de Facebook és un clar exemple de com cada vegada més ens estan retallant la llibertat d'expressió, o dit d'una altra manera, es tracta de la censura dictatorial de tota la vida. Haurem d'aprendre a dir les coses entre línies com es feia en temps de Paca la culona, per dir alló que volem dir sense que ens ho censurin. 

Ja em vaig esborrar de X, i em temo que hauré de fer el mateix amb Facebook. Quina mandra. N'hi ha per enviar-los allí on els enviaria Labordeta, a la m.i.e.r.d.a....psssssst!, no sigui que s'enfadin i em tornin a censurar, que a la tercera va la vençuda i m'els peto.

QUINA ÉS LA VOSTRA EXCUSA? 26.7.24

La magnífica sèrie de Movistar+ 'El cas del Sambre', recorre les violacions que es van cometre impunement des de finals dels vuitanta fins al 2018 al nord de França. A cada capítol algú s'entesta a descobrir el culpable. Com pot ser que encara no l'hagin detingut?, es pregunten una jutgessa als anys noranta, l'alcaldessa a principis dels 2000, un comandant més endavant. Ho intenta fins i tot un policia entusiasta de jove que, a mesura que passen les dècades, es deixa contagiar per l'ambient masclista i desganat de la comissaria. Per més responsabilitat que tingui el càrrec, tots sucumbeixen al sistema. Un sistema de qüestionaris incomplets, declaracions mal preses, fitxers desordenats, errors a les proves, lentitud administrativa, falta de ganes. Un sistema en què la violència contra les dones mai no és una prioritat. A La parte de los crímenes, de 2666, Roberto Bolaño relata l'assassinat d'una dona a la ciutat de Santa Teresa com si fos un thriller. Hi ha una investigació, i al cap de poc, un nou assassinat. Serà un assassí en sèrie? Segueixen les indagacions. Apareix una altra dona morta amb signes de violència. I una altra. I una altra. Les indagacions no donen resultats, i les morts se succeeixen sense parar. Fins que formen part d'una rutina repetitiva que avorreix i no interessa ningú. Des de començament d'any, 27 dones han estat assassinades per violència de gènere a Espanya, segons el Ministeri d'Igualtat. La xifra puja a 53 dones i 10 nens, segons el calendari del 2024 ple de X elaborat pel col·lectiu Feministes de Catalunya, que no recull només els feminicidis perpetrats per parelles o exparelles (com fan el Govern i la Generalitat), sinó el total d'assassinats comesos per homes a dones i menors. Això equival a un feminicidi cada tres dies, apunten. Les administracions haurien de respondre. Quina és la vostra excusa? ens pregunta Llucia Ramis a la vanguardia.

EL DESCUIT DEL SR.MINISTRE 25.7.24

Un micròfon obert al pati del Congrés va jugar abans-d'ahir una mala passada al ministre de Cultura, el català Ernest Urtasun, que va mantenir una conversa davant de l'aparell amb el diputat d'ERC Francesc-Marc Álvaro en què li va explicar com va saber la decisió de Junts de votar en contra de la reforma de la llei d'Estrangeria i el camí de dèficit, i que ahir es va fer pública. En aquesta xerrada es pot distingir perfectament com el ministre confessa al diputat que tenien assegurats els vots i que no s'esperaven la decisió de Junts. “M'ha dit Maria Jesús (Montero) aquest matí que el tenien lligat. Bolaños s'ha assabentat que no a la reunió en què estàvem. Ens hem quedat de pedra”, confessa. Fins i tot reconeix que “al Consell de Ministres ens han dit que el tenien lligat, i ara resulta que no”. “És una hòstia per al Govern”, lamenta. Curiosament, davant de tanta sinceritat, Urtasun demana a Álvaro que “això es quedi entre nosaltres”. Cosa que no ha estat possible per culpa d'un micròfon obert, que de fet és la única possibilitat que tenim de sentir als polítics dir realment el que pensen. Caldria obrir més sovint els micròfons.

JORDI PUJOL I EL MITE DE JONÀS 25.7.24

Uns mesos després de la confessió del 25 de juliol del 2014, de la qual avui fa una dècada, Jordi Pujol va escriure un article que no ha publicat però que al llarg dels anys ha anat actualitzant i repartint a qui ha passat pel seu petit despatx del carrer Calàbria de Barcelona: es titula una “història bíblica” i seguint les seves profundes conviccions religioses compara el seu auge i caiguda amb el passatge del Nou Testament del mite de Jonàs. La història que explica és la següent: "Jonàs era un profeta important. I estimat. Però va incomplir un encàrrec del Senyor. Va cometre un mancament greu per feblesa o confusió. I arran d’això va agafar un vaixell per fugir. La mar estava encalmada, però de sobte es va desencadenar una gran tempesta. I els mariners es preguntaven: «Qui és el culpable d’aquesta desgràcia?» I Jonàs digué: «Soc jo el qui ha pecat. El qui ha desobeït el Senyor. Tireu-me al mar, i el mar es calmarà»".  Jordi Pujol pensava en això després d’aquell comunicat el divendres 25 de juliol del 2014 en què va confessar haver amagat diners a l'estranger durant més de 30 anys. Pensava en la culpa, però també en la reparació i en l’expiació, perquè Jonàs, afegia, va tenir un “final feliç”. A Jonàs el van llançar al mar, sí, però segons el passatge el va engolir un peix i després de tres dies de penediment el va escopir a la platja. És a dir, va viure una mena de resurrecció després del càstig. Pujol està vivint una mica això a l’espera de si hi ha judici del seu cas: després d’anys d'ostracisme –“Jo ara estic molt al marge de la vida pública i així ho va ser, ho vaig reclamar”, escrivia ell mateix el 2017–, no només ha tornat a la vida civil sinó que ja torna a ser reivindicat públicament. Ja no és repudiat en els actes oficials, sinó que el conviden. I amb la fi del Procés, torna a aflorar la seva fórmula: un peix al cove actualitzat que practica Esquerra i ara torna a assumir Junts. També el PSC reconeix una part de la seva obra de govern, malgrat la distància ideològica i la rivalitat històrica. I és que els tres partits busquen el mateix: emular la fórmula de la Coca-Cola que li va permetre governar ininterrompudament durant vint-i-tres anys la Generalitat.

Si Pujol és Jonàs, el vaixell seria Convergència i, en aquests termes, la nau sí que va acabar al fons del mar. No per decisió de Pujol, sinó perquè els capitans d’aquell moment, encapçalats per Artur Mas, van considerar que no podrien aguantar la tempesta que l'expresident havia desfermat pressionat per les informacions que sortien fruit de l'operació Catalunya. El seu diagnòstic era que aquell partit fundat el 1974 a Montserrat no es podia deslligar ni de Pujol ni de la seva família. Extingir CDC era una condició necessària, a parer seu, per sobreviure arran dels efectes simbòlics que implicava el cas Pujol. Però també hi havia qüestions pràctiques: els calia un tallafoc per la responsabilitat penal dels casos de corrupció del Palau i el 3%, aquest darrer encara pendent de judici. “Es van atabalar”, ha diagnosticat alguna vegada Pujol en ser preguntat per la dissolució de CDC, a la qual sempre es va resistir. No en va al seu despatx encara guarda l’olivera, picada a pedra, del primer logo del partit. Això li genera, sovint, una relació d’estira-i-arronsa amb Junts: malgrat que va donar suport a Carles Puigdemont el 12-M, els juntaires encara parlen de CDC amb la boca petita, cosa que genera incomoditat a l’expresident i al seu entorn. Va passar durant la campanya: hi ha coses “massa convergents” per als exconvergents que piloten la cúpula de Junts. Un acomplexament, per a uns, i una manera de marcar distància amb el passat i el que comporta, per als altres. - Diari ARA. Article Censurat a Facebook

HO RECLAMO TOT! 24.7.24

... Pels habitants del món feliç, la vellesa no és acceptada. Això es reflecteix quan Lenina observa de lluny un ancià a la reserva de salvatges, i quan decideixen que és preferible subministrar soma a Linda fins a matar-la perquè “no poden rejovenir-la”.

—Vell? —va repetir Lenina—. Però… també el director és vell; moltes persones són velles; però no són així.

—Perquè no els permetem ser així. Els preservem de les malalties. Mantenim les secrecions internes equilibrades artificialment de manera que conservin la joventut. No permetem que el seu equilibri de magnesi-calci baixi per sota del que era als trenta anys. Els donem transfusions de sang jove. Estimulem de manera permanent el seu metabolisme. Per això no tenen aquest aspecte. En part —va afegir— perquè la majoria moren abans d'assolir ledat d'aquest vell. Joventut gairebé perfecta fins als seixanta anys, i després, plas!, el final.

- Treballs, jocs... Als seixanta anys les nostres forces són exactament les mateixes que als disset. A l'antiguitat, els vells solien renunciar, retirar-se, lliurar-se a la religió, passar-se el temps llegint, pensant... Pensant!. En l'actualitat el progrés és tan gran que els ancians treballen, cooperen, no tenen temps que no puguin omplir amb el plaer, ni un sol moment per seure i pensar, i si per desgràcia s'obrís alguna escletxa de temps en la sòlida substància de les seves distraccions, sempre queda el soma, el deliciós soma, mig gram per a una tarda de festa, un gram per a un cap de setmana, dos grams per a un viatge al bell Orient, tres per a una fosca eternitat a la lluna, i tornen quan se senten ja a l'altra banda de l'esquerda, fora de perill a la terra ferma del treball, i la distracció quotidiana, passant de sensorama a sensorama, de noia a noia pneumàtica, de camp de golf electromagnètic a.... 

... La religió és el darrer sacrifici del vell món per assegurar la felicitat. Mustafà Mond, entén que els homes recorren a la religió tarda a la vida, quan temen a la mort. La religió és un substitut per la pèrdua de la joventut. Mond explica que des que la societat va erradicar la por a la mort i la ciència manté tots joves fins a la mort, la religió és innecessària. Llegeix a John passatges de La imitació de Crist de Thomas à Kempis i d'un treball del Cardenal John H. Newman per demostrar aquesta dependència amb Déu de la societat prèvia, afirmant que aquesta ja no és necessària. Mond també assenyala que les persones només creuen en Déu quan el seu condicionament ho suggereix. El Salvatge argumenta, per la seva banda, que la soledat portaria les persones a visualitzar un déu instintivament, però com que la societat ha eliminat la soledat, les persones no poden contemplar el món en els seus propis termes. John es queixa que la societat impedeix que les persones descobreixin la veritat per ells mateixos.

Mustafà i John després discuteixen sobre el significat de la vida i la recerca de la felicitat. John afirma que la felicitat és un càstig per als homes perquè s'han excedit dels seus agradables vicis. Mustafà argumenta que, segons els estàndards de la seva societat, cada home és feliç i perfecte tal com és. La discussió continua, mentre Mustafà condemna l'abnegació com a dolenta per a l'economia i oposada a la felicitat, la castedat pel camí cap a la passió i la passió com a causant d'inestabilitat. Mustafà entén que la noblesa i l'heroisme només existeixen quan regna la inestabilitat política, i per això són innecessaris.

Doncs jo no vull comoditat. Jo vull Déu, vull poesia, perill real, llibertat, bondat, pecat... En suma. Contesta Mond - vostè reclama el dret a ser desgraciat, sense parlar del dret a envellir, a tornar lleig, a tenir sífilis i càncer, a passar fam, a ser polsós, a viure amb el temor constant del que pugui passar demà, el dret, en fi a ser un home turmentat. Reclamo tots aquests drets, ho reclamo tot, conclou el salvatge. Mustafà Mond, arronsa les espatlles, i li diu: Estan a la vostra disposició...

- El món feliç - Aldous Huxley - fragment.

A PROPÒSIT DE L'EDATISME 24.7.24

Serà cosa de l'edat, però cada cop m'agrada més la gent amb bones maneres, la que no va per la vida gastant les seves energies a intentar aparentar una superioritat moral que mai no ha posseït. Per això, encara que hi ha poques possibilitats que jo voti el seu partit, confesso la meva simpatia per Xavier Trias, algú que fa que l'expressió senyor de Barcelona tingui tot el seu sentit. Trias ha deixat el càrrec a l'ajuntament, perquè està cansat de la política i també per raons d'edat. I a partir d'aquí entraríem en l'edatisme. 

El terme edatisme va ser introduït pel gerontòleg Robert N. Butler el 1969, i el va aplicar a la discriminació de les persones per motius d'edat. La mirada estava posada a la gent gran, però de vegades també la joventut és víctima de discriminació. No accés a un lloc de treball per manca d'experiència, recels davant de la mala premsa dedicada a nois i noies. Tot i això, no hi ha dubte que els que majoritàriament pateixen l'edatisme són els que van camí de l'ancianitat. Un efecte capaç d'induir que la gent gran es desvaloritzi a si mateixa, que menyspreï la suma d'anys, l'experiència. Quan es considera que només la joventut és un valor són les clíniques de cirurgia estètica, les fàbriques de cosmètics i els gimnasos els que fan agost. Hi ha un edatisme col·lateral basat en les dificultats que pateix la gent gran pel que fa a utilitzar les noves tecnologies. Però també hi ha edatismes expressos, com el provocat pel sistema bancari tancant oficines, obligant a comunicar-se en línia, a caminar lluny a la recerca d'una agència, desposseint de bancs algunes poblacions. Es produeix, per altra banda, una visió negativa en donar per fet que els treballadors madurs condueixen a la competència entre generacions, obviant factors autènticament decisius.  La digitalització, la robòtica, la intel·ligència artificial absorbeixen progressivament llocs de treball, no n'hi haurà per a tots els aspirants, de qualsevol edat. Yuval Noah Harari, l'autor de Sapiens, utilitza un terrible qualificatiu per a la massiva classe sense feina. En diu classe inútil, ja que l'economia ja no la necessita. I és que s'ha passat de venerar l'edat avançada a menysprear-la. Menyspreu del que puguin oferir i ensenyar la gent gran. A la societat tecnològica ja no serveixen, és la joventut la que els ha d'ensinistrar. Tot i això, l'edatisme no és unilateral, així ho demostra el mercat de treball. Els joves també ho pateixen, per la competència d'artefactes cada cop més intel·ligents i, a més, perdurables. I és que abans, el saber i l'experiència estaven en mans de la gent gran; però actualment s'han canviat els papers, l'experiència s'ha perdut sobrepassada per la tecnologia, el coneixement s'està esvaint i la gent gran ha perdut autoritat i s'ha perdut enmig de la velocitat a què es mouen les noves tecnologies. I els joves? Els joves són cada cop més vells. Per cert, la decisió de Biden de renunciar a la candidatura a la Presidència dels Estats Units no és edatisme, és deteriorament cognitiu prematur.