BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French Spain

L'ASCENSOR COM A METÁFORA

Almenys un parell d'ascensors de les dependències de l'Ajuntament de Barcelona a la plaça Sant Jaume no van passar la darrera i rutinària inspecció dels tècnics de la Generalitat, la realitzada el dia 6 passat. “Aquest ascensor presenta deficiències que han de ser reparades abans de sis mesos –es pot llegir a l'adhesiu que els tècnics van posar en aquestes instal·lacions–. L'incompliment d‟aquest termini suposarà l‟atur d‟aquest aparell”.  Ho expliquen a 'la mirilla' de vanguardia. Parlem dels ascensors disposats al fons del rebedor de l'accés que dona a la plaça de Sant Miquel. I aquests dies els adhesius estan provocant una petita inquietud entre uns quants membres del grup municipal de Junts, que agafen aquests aparells de manera molt freqüent. Perquè els ascensors sempre van propiciar moltes metàfores polítiques. I aquests dies els postconvergents se senten una mica menyspreats, tot i ser els vencedors de les últimes eleccions. Al final, el govern de l'alcalde Jaume Collboni va optar per pactar els pressupostos amb ERC. De l'Ajuntament de Barcelona tinc una llunyana anècdota personal: LA TAULA D'EN MATEU.

La burocràcia té les seves particularitats, úniques I indissolubles, inassequibles al desànim. Fa anys, treballava en una empresa a Barcelona ubicada al barri de Gràcia, al carrer de Vilafranca, que estava situada en el que havia de ser un pàrquing que no es va arribar a utilitzar mai com a tal. Tenia el permís d'obertura de l'Ajuntament de BCN, però com havia canviat la llei i a partir de l'any següent d'aconseguir-lo hi havia una nova normativa i els locals com aquell no es podien fer servir com a lloc de treball per empreses, sinó per al que havia estat fet, o sia aparcament. l'Empresa tenia, doncs, problemes amb l'ens Municipal. 
Faltava, però, un paper de l'ajuntament que feia tres anys s'havia presentat i que ratificava la data real en què s'havia sol·licitat aquest permís i que era molt important per fer les al·legacions corresponents a l'ajuntament i seguir operant en el lloc esmentat. No hi havia manera humana d'aconseguir trobar on carall era aquest paper, i finalment a base d'influències (untant a l'egipci de torn) amb l'assessor fiscal de l'Empresa vàrem trobar una pista d'on podia ser aquest document a l'Ajuntament de BCN (això era més o menys l'any de 1976/77). Després de passar per diversos despatxos i passadissos, arribarem a uns despatxos d'uns cent metres quadrats on hi havia diverses taules amb els seus funcionaris més o menys treballant. Allí una funcionària molt agradable i ja veterana a qui ens vàrem adreçar, ens va indicar que el document que cercàvem havia d'estar a la  taula d'en Mateu. Ai las!, ai en Mateu, el pobre feia tres anys que estava de baixa per depressió (ja en aquella època els funcionaris es deprimien, es veu), la seva taula (de fusta d'aquelles de 'la oficina siniestra' estava curulla de piles de documents plens de pols, i un d'ells havia de ser el nostre. Com no havien enviat ningú per substituir-lo, la taula restava allí tal com l'estressat d'en Mateu l'havia deixat. Si no fos perquè encara l'havien de filmar, em sentía Indiana Jones a la cerca de l'Arca perduda, no hi havia teranyines però gairebé i més pols que al desert de Mojave. Era tasca difícil trobar el document que necessitàvem, fins que un funcionari ens va dir que ell tenia deu mil raons per saber on era el nostre document, tot era qüestió de saber regirar a la taula d'en Mateu. Al cap d'una setmana teníem el document, i el meu cap deu mil peles menys a la butxaca. Coses de la burocràcia d'abans i suposo que també d'ara. Com haureu pogut constatar en Mateu, era un fidel seguidor de Bartleby, l'escrivent. 

QUICO ES JUBILA, I FÈLIX TAMBÉ

Quico!, Quico!, Quico!”. Totes les jubilacions són emotives, almenys per al que se'n va, però no totes van acompanyades d'una sorpresa com la que ahir es va endur Quico Álvarez, el conductor de la línia 118 de Transports Metropolitans de Barcelona, el Bus del Barri que presta servei a Vallvidrera. En el seu últim servei, el xòfer es va emportar la sorpresa que desenes d'usuaris l'esperaven a la parada del Torrent del Rovelló, el modest intercanviador amb la línia del ferrocarril de Vallvidrera, per acomiadar-lo i agrair-lo els anys que ha estat prestant al barri –ara amb el 118, abans amb el 128– un servei professional i, sobretot, humà. Quico havia acompanyat fins a la porta de casa passatgers inquiets per la foscor o la presència de senglars i era habitual que molts dels usuaris tinguessin el seu telèfon mòbil per si se'ls feia tard i podien perdre l'últim bus, tractant no ja de complir amb el seu deure, sinó fer la vida més fàcil als seus clients i ara amics. 

La idea va sorgir en un xat veïnal i, amb la complicitat de l'associació de veïns, es van organitzar. També li van fer un obsequi: un llibre del fotògraf Àlex Llovet, amb el títol "Querido vecino", que recull imatges de les 400 famílies que viuen a Mas Sauró, "perquè se'n recordi de tots nosaltres". "El trobarem a faltar", diu en Joni. "Haurem d'ensenyar al seu substitut", afegeix fent broma. Des de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), s'han afegit als agraïments a Quico Álvarez, amb un missatge a les xarxes en què subratllen que ha estat "un reflex de l'esforç diari dels i les professionals de TMB", per a qui va treballar més de 30 anys.  Ho expliquen a l'Ara.  La bona gent, la Bona gent del barri. Són els altres catalans, els que no surten quasi mai a les notícies. Good News, Bad News diu que diuen, i és ben cert. Mentrestant, a Sabadell:  Després de 34 anys exercint de vigilant de seguretat de Banc Sabadell a la plaça de Sant Roc, Fèlix León també es jubila

L'IRIS TÉ UN PREU

Sam Altman, cofundador i CEO d'OpenAI, va crear un nou projecte destinat a desenvolupar una criptomoneda amb una proposta diferent: obtenir tokens a canvi d'un escaneig de les dades biomètriques oculars dels usuaris. La premissa de World Coin és crear una xarxa econòmica digital centrada en què tots els usuaris hi tenen accés sense importar el seu país d'origen, de manera que “accelerar la transició a un futur econòmic que rep i beneficia totes les persones del planeta ”, s'indica a la seva pàgina web. Com a part del sistema de generació de tokens digitals, els integrants d'aquesta xarxa rebran certa quantitat no especificada de criptomonedes a canvi de confirmar la seva identitat en escanejar el seu iris per mitjà d'un dispositiu anomenat “L'Orbe”. “La identitat digital prova que ets una persona real i única alhora que protegeix la teva privadesa”, assegura World Coin. Tot i l'afirmació de la companyia, alguns usuaris ja han començat a criticar el sistema de lliurament de tokens Segons Spencer Bogart, representant de l'empresa Blockchain Capital, va indicar que “la gent es preocupa i es torna sensible quan es tracta de dades biomètriques, sobretot quan al mig hi ha criptomonedes”. Tot i això, Bogart també ha assegurat que el sistema no emmagatzema aquestes dades. "L'Orbe fa una foto de l'iris d'una persona i genera un codi únic per a l'iris. La imatge és destruïda immediatament i el codi és l'únic que es recull del dispositiu", va manifestar. De fet, ja durant maig de l'any 2023 es va reportar que alguns hackers van instal·lar malware per robar contrasenyes del sistema de World Coin i dels seus operadors, persones reclutades per l'empresa per registrar més persones al programa a canvi d'un pagament (cada nou usuari suposa un bo). Arran d'aquest inconvenient, es va saber que els operadors no tenien cap mena d'autenticació de doble factor per protegir la informació de les persones que arribaven a afiliar-se al programa. Tot i això, no s'ha determinat quin tipus d'informació és accessible per als operadors. Segons Jannick Preiwisch, representant de World Coin, cap mena d'informació personal va ser vulnerada per aquesta filtració i va reiterar que els operadors de l'Orbe no tenen accés a la informació recollida pel dispositiu ja que aquesta és encriptada. Els registres a World Coin segueixen pujant i encara que no s'ha identificat a la pàgina web de la companyia quin tipus de transaccions es podran fer amb aquestes monedes, sí que es pot conèixer el valor de cada unitat: 0.045 dòlars. Per tenir un dòlar a World Coin, s'hauran d'adquirir almenys 22 unitats i s'ha indicat que per cada cop que s'escaneja l'iris, es rebran 25 tokens. Això vol dir que el valor monetari (que fins i tot pot variar) per lliurar la informació és d'1,13 dòlars. Actualment, el programa té 1.811.718 membres distribuïts a països de tot el món, incloent-hi Llatinoamèrica. Mèxic, Colòmbia, Perú, Brasil, Xile i Argentina compten amb persones registrades. Tot i això, mercats importants com els dels Estats Units i el Canadà no tenen fins ara cap membre actiu segons la pàgina web de World Coin. Encara que aparentment aquestes dades de l'iris són per a la pròpia seguretat davant de futures accions, caldria ser conscients que amb l'iris d'una persona es pot manipular pràcticament tot, des d'accedir al compte corrent del banc o a participar en un ciberatac, suplantant a la pròpia persona. El que em porta a preguntar-me si això és legal, perquè l'entitat que té accés a aquesta informació és molt opaca, encara que no sé jo si la justícia espanyola es preocuparà d'aquest tema, com està perseguint terroristes. Recordeu que la protecció de dades depèn del Govern, no de les autonomies. De moment, a França ho han prohibit, així com en alguns països de sud-Amèrica. Mentrestant, avui a Barcelona a l'interior del mercat de Glòries, Esplau i altres, hi ha cues de més de 100 persones disposades a donar el seu iris per un grapat de criptomonedes. Des de l'Autoritat Catalana de Protecció de Dades (APDCAT), alerten que la retina és considerada una dada especialment sensible, atès que permet la identificació inequívoca de la persona. Afegeixen també, que per tractar amb dades com la retina, el consentiment no és suficient, ja que es necessita que l'organització exposi en detall com s'utilitzaran les dades.

YOUTUBERS A LA CAÇA DE MIGRANTS

Un participant de la caravana Take Back Our Border contra l'emigració desde Mèxic, amb una samarreta de Trump a Quemado, Texas, el 3 de febrer Foto:Go Nakamura/Reuters. 

El problema de les distòpies és que cada cop queden menys i cada vegada es van complint més, i sempre en sentit negatiu, mai en positiu. Aquesta història de youtubers a la frontera n'és una de les mostres. L'embrutiment humà perquè sí, sense més ni més, la barbàrie, l'odi, el menyspreu al desvalgut, a l'altre, al més feble. Covardes, això és el que són aquests trumpistes. Un grup salvatge. La societat de la Idiocracia cada vegada és més a prop. "¿Hi ha algú allà?”, diu el youtuber Dennis Yarbery, en una retransmissió en directe. Està acostant-se a un campament de migrants a la frontera dels Estats Units amb Mèxic, a prop de Jacumba Hot Springs, a Califòrnia, i a l'altra banda, en la placidesa de les pantalles, milers de persones segueixen el directe, no només ho segueixen: el financen La revista Wired va explicar fa pocs dies el cas de tres ultres que persegueixen migrants que acaben de passar la frontera i financen els seus xous amb les donacions dels espectadors.  En la transmissió, Yarbery defineix la seva professió: “Som caçadors il·legals”. “He caçat molt a la meva vida, però en realitat mai he caçat persones, i això és el que estem fent ara”, afegeix. Yarbery va arribar a la frontera amb el comboi Take Our Border Back, organitzat per l'extinent coronel de l'exèrcit dels EUA Pete Chambers per actuar contra els migrants: 
“És el que vam fer a Síria quan vam eliminar molt ràpidament l'Estat Islàmic”, va comparar el llumener, equiparant els milers de centre i sud-americans que fugen de la pobresa i la violència dels seus països amb els que volen imposar la xaria. Al costat de Yarbery viatjaven Josh Fulfer i Joe Felix. Van recórrer la frontera a Texas, Arizona i Califòrnia. Als seus directes, combinaven la descripció del que veien amb la contínua petició de fons. Fulfer, per exemple, estava cridant “llargueu-vos a casa” a un grup a Arizona quan va rebre un pessic de 50 galls dindi. Va aturar la narració per trucar al donant i agrair-li-ho en directe, mentre els pàries es pelaven de fred. Després va continuar cobrint la crisi. “La campanya de terror contra immigrants a la frontera segueix un patró molt familiar que hem seguit durant les darreres dues dècades”, va dir Devin Burghart, president de l'Institute de Research and Education on Human Rights, una ONG que alerta sobre amenaces contra la democràcia i els drets humans. “El presumir en públic de 'caçar gent' és un descens a un nou nivell perillós. Si no es controlen, els vigilants armats d'extrema dreta escamparan més sang”, va predir. Ara com ara, s'han limitat a guanyar diners a YouTube ia humiliar-los: en un moment donat, Yarbery els ofereix tabac. A 20 dòlars el cigar. En rigorós directe".
- Youtubers a la caça de migrants, Ignacio Orovio.

AQUESTA PRECAMPANYA PERMANENT


Crec que tots tenim clar des de fa temps, que en aquest país nostre, vivim en una precampanya electoral permanent. La pregunta que em faig és, cal estar en aquesta precampanya permanent i després quan anem a eleccions i toca per llei, cal fer campanya durant tres setmanes, quan la majoria dels votants ja té el vot decidit. Tota aquesta inútil parafernàlia és d'un enorme cost personal pels candidats i també econòmic, per a ells i els seus respectius partits, que en no tenir resolt el problema de la finançament cauen sovint en afers com el Pp amb Gürtel, o abans els del PSoE amb Filesa, o CiU amb el joc i altres derivades presidencials, o qualsevulla altre partit. Tots es financen il·legalment i el que afirmi el contrari mentre hipòcrita s'esquinça les vestidures vers els altres, és un mentider. És cert que amb el pas del temps i els problemes econòmics dels partits, el cost de les campanyes s'ha anat reduint i cada vegada més se centra la tasca en el món audiovisual. Fixeu-vos que a la tele tots segueixen la mateixa estratègia, el líder davant i rere seu la militància il·lusionada en el projecte que va assentint amb el cap en complicitat a les paraules del líder. S'ha acabat allò d'omplir places de toros amb mítings enardits. La prova de què la campanya electoral no serveix per a res, la tenim en les eleccions d'ahir a Galícia. Si la gent fes cas a aquesta campanya última, el BNG hauria guanyat per majoria absolutíssima, perquè són els únics que han fet campanya. Mentre que la del Pp ha estat erràtica i plena de trets al peu, i malgrat això, han sortit els mateixos resultats que en les anteriors eleccions, llevat que el BNG s'ha apropiat temporalment de cinc diputats del PSoe. Un PSoE que desapareixerà del Mapa autonòmic, segons IDA, el que demostra la seva esbiaixada visió política i una evident contradicció, si tenim en compte que s'han passat mesos i mesos parlant del Sanchisme, no del PSoE, perquè ha estat Pedro Sánchez qui ha esborrat del mapa al PSoE, després que aquest el voler esborrar a ell. Clar que mentre es mantingui a Catalunya, Sánchez no ha d'estar preocupat. El que si l'hauria de preocupar mentre no s'aprovi la llei d'amnistia, és l'indult ofert per Feijóo als del procés, en una possible moció de censura, novament JuntsxCat i fins i tot ERC, serien vitals per fer caure Sánchez, sobretot perquè no queda clar que la tan bandejada amnistia arribi a bon port.  El que volia venir a dir amb tot això, és que potser seria arribada l’hora en què com en un conte d'Isaac Asimov, s'haurien d'eliminar de soc arrel les campanyes electorals, al cap i a la fi, la majoria de ciutadans ja sap a qui votarà, com deia abans, sobretot en aquestes properes eleccions, i, els indecisos, aquesta forquilla del 5% que diuen els que hi entenen pels qui es fan les campanyes, no justifiquen tota la despesa dels uns, ni la pallissa mediàtica que hem de suportar els altres. Que s'aclareixin els indecisos i si no que no els deixin votar, per cagadubtes, o, tornant al conte d’Isaac Asimov, informant-se dels programes de tots els partits, que voti un sòl ciutadà en nom de tots i que sia el que hagi de ser. Al cap i a la fi estarem igual de bé o malament segons bufi el vent econòmic, mani qui mani, car les decisions importants no es prenen aquí sinó a Brussel·les.  Ja entenc que això que proposo no és possible - només és un conte - però sí que es podrien estalviar el cost onerosament inútil de la campanya electoral, crec que seríem bastants els qui ho agraïríem.

L'AIGUA ÉS GRATIS, A VALÈNCIA I ARREU

Font de la Plaça de la Reina a València. Una de les vuit fons que ha instal·lat l'ajuntament d'aigua gratis i refrigerada. 
Segur que fareu cara d’incredulitat quan veieu aquest títol. Oi que penseu: si cada cop la factura de l’aigua és més cara!. La mateixa cara que fan empresaris i emprenedors quan estan fent assessoria de costos, i conformació de preus de venda i els dic aquesta frase per sacsejar la seva ment. Però la realitat és aquesta, l’aigua, en origen, és gratis. Si aneu pel rodal i beveu d’una font, que potser heu de pagar? Si us pareu al voltant del Ripoll i us refresqueu la cara, que heu de fer algun dispendi? Cap. Ja ho veieu: l’aigua és gratis.  Ara bé, què paguem a la factura de l’aigua? Doncs el que paguem és el servei de valor afegit de portar l’aigua des del seu origen (riu, pou, llac, font, mar, etc.) fins a casa nostra. Aigua potabilitzada i que es pot beure, que està disponible cada hora i cada dia de la setmana. Aigua que passa per unes canonades des del seu origen fins a casa i que s’han de mantenir i evitar fugues. Aigua que, un cop utilitzada, s’ha de depurar i tornar al riu perquè l’utilitzin altres poblacions aigües avall. En aquest cas, veiem que els clients paguen per una cosa, però no tenen la percepció que la paguen per un alt valor afegit. Com que l’aigua és de titularitat municipal i no hi ha competència, ja que no pots canviar de companyia d’aigua com ho faries de telèfon, electricitat, gas, etc., tampoc hi ha gaire esforç a explicar-ne aquest valor afegit. Això no obstant, en el món real amb una gran competència, les empreses sí que han de saber quin és el seu valor afegit per determinar el preu de venda. Aquí convé incidir en una banalitat, però que massa gent oblida: el preu de venda és el que està disposat a pagar un client i no té res a veure amb el seu cost. Així ens trobem que en alguns mercats i per a certs productes el marge és del 90%. I no abaixen el preu perquè els clients segueixen comprant-los. I ara incidirem en una altra banalitat: perquè una empresa pugui guanyar diners, el preu de venda dels seus productes ha de ser superior al cost. En la determinació del preu s’han de tenir en compte tots els costos, tant directes com indirectes. La realitat és que massa empreses, en especial emprenedors i petits empresaris, es deixen molts elements a l’hora de calcular-los. I així, com que el preu és més baix del que seria normal, resulta que venen força. Estan molt contents perquè facturen molt, però no els surten els números. Llavors ens trobem en una paradoxa: com més venen, més diners perden. I aquest cas és més habitual del que pugueu pensar. Des del punt de vista del consumidor, el cost més alt del que comprem no sempre ha de ser el del producte. Hem vist el cas de l’aigua on el cost del producte és zero. Aquesta època de Nadal i Reis, en què ens han inundat de campanyes de publicitat per comprar colònies i perfums, potser pensareu que la colònia o el perfum és el més costós. Doncs no. Són els envasos i la publicitat. Perquè les companyies perfumistes saben molt bé què venen. No venen ni colònia ni perfums. Això és el mitjà. Fixeu-vos bé en la publicitat i veureu clarament el que venen: aspiracions i diferenciació. De fet, la sensació és que cada vegada més els que ens venen es fum, embolcallat amb un envàs molt bonic i dins buit de contingut. Ah!, I no oblideu que quan us ofereixen alguna cosa gratis, el pagafantes, el que la paga,  ets tu, Per cert, al Prat de Llobregat d'aigua els en sobra, i molta.
24/7
BLOG DE FRANCESC PUIGCARBÓ - NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO