LA XARXA I LA TANCA

Emigrants intentant creua a Ceuta. fotografia:Jon Nazca / Reuters

El 9 de novembre de 1989, Günter Schabowski va anunciar la nova normativa de viatges de l’RDA. A la pregunta de quan entrava en vigor, va dir “de seguida”. No s’havia llegit bé el text que només preveia permisos tramitats a les oficines de passaports. AP va enviar un urgent: “L’RDA obre la frontera”, i la televisió de l’Oest va dir que les portes del mur eren obertes. Ho van ser quan milers de persones van córrer als passos i un guarda va obrir finalment la barrera. No va morir ningú.

El 30 i el 31 de juliol van entrar a Ceuta entre 50.000 i 60.000 persones. De moment s’han recuperat cent cinquanta cossos, i els equips de rescat n’esperen més. La vigília, Mohamed VI feia el discurs del tron des de Tetuan, a trenta quilòmetres de la platja, i demanava optimisme contra els discursos que alimenten la desesperança. No va parlar de fronteres.

Una xarxa atura la gent, l’altra la mou; qui no voldria ser Lamine Yamal?

El 1989 la notícia va arribar per la televisió i la brama la va amplificar el boca-orella al carrer. A Ceuta va arribar als mòbils i la van amplificar els algorismes de recomanació.

Al Marroc hi ha 57 milions de línies mòbils per a 38 milions de persones i, sobre la població total, Facebook arriba al 59%, YouTube al 56%, TikTok al 43% i Instagram al 39%; X no passa del 3%.

Què hi han vist, aquests joves, per jugar-se la vida? Mitges veritats i notícies falsificades sobre regularitza­cions i invasions inventades per la ultradreta europea. Això després d’una vida de veure un nord enllà passat pels filtres d’Instagram, on inevitablement “la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. El darrer exemple és l’èxit de la selecció espanyola, que també ho és a les xarxes, i hi ressona Lamine Yamal, un català d’ascendència marroquina que duu el nom de dues persones que van ajudar els seus pares. Qui no voldria ser Lamine Yamal?

Això és la punta de l’iceberg. La conversa que compta és, emperò, als grups privats de Facebook i als de WhatsApp, Telegram i Signal —als grups dels amics del futbol, de l’escola o de la feina— en què les brames corren sense que ningú les desmenteixi. I aquí és on els traficants d’informació excel·leixen. Són els que van guanyar molts diners amb els linxaments de l’Índia i la neteja ètnica dels rohingyes, amb l’assalt al Capitoli i el de Brasília, amb els aldarulls racistes de Dublín i de Southport i ara amb Ceuta. En tots, la concurrència de les xarxes socials ha estat condició necessària.

M’agradaria ser al grup privat de WhatsApp que deuen tenir Infantino, Trump i el rei del Marroc, per saber si la final de la Copa del Món del 2030 es jugarà a l’Spotify Camp Nou o al Gran Estadi Hassan II, que amb 115.000 espectadors serà l’estadi de futbol més gran del món. - Josep Maria Ganyet a la vanguardia.

L'ECLIPSI I LA BANALITAT DEL MAL DIGITAL

  Dimecres, el sol s’apagarà uns minuts i mig país contindrà la respiració com si el cosmos hagués decidit fer-nos un espectacle privat. Les autoritats han inflat el fenomen amb eslògans de cartó pedra —“L’eclipsi de la teva vida”, “No te’l pots perdre”— i la NASA, en un gest que ja és llegenda, ha llogat un poble de Burgos per plantar-hi telescopis, antenes i científics amb gorra de safari. El burgalès mitjà, entre incrèdul i orgullós, ja ho explica com qui ha vist aterrar els americans a la plaça major.

Però la veritable ombra no vindrà del sol. Vindrà de nosaltres. Darrere l’excitació col·lectiva, hi ha una mena de banalitat del mal digital: aquesta força discreta, automàtica, que converteix qualsevol fenomen natural en una obligació social, un ritual de presència, una prova de fidelitat al soroll. No mirar l’eclipsi equival, per alguns, a desertar del món. A no ser-hi. A fallar.

Les xarxes ja han dictat sentència: qui no el fotografií, qui no el retransmeti, qui no el celebri, queda fora del relat. És el mal més subtil: no fa sang, no crema, no empresona. Només exigeix adhesió. Només demana que miris on miren tots, que desitgis el que desitgen tots, que comparteixis el que comparteixen tots. És un mal sense intenció, sense ideologia, sense culpables: un mal burocràtic, com el que descrivia Arendt, però aplicat a la vida quotidiana. Un mal que no vol destruir res, només uniformar-nos.

Mentrestant, la NASA  ha aterrat en un poble de Burgos que va estar abandonat durant dues dècades per instal·lar-hi els seus potents telescopis amb els quals retransmetre en directe a 10 milions de persones l’eclipsi solar del dia 12 d’agost, on continuarà estudiant el sol com si fos un animal prehistòric. I nosaltres, atrapats en la llum i en la foscor, seguirem discutint si cal mirar l’eclipsi o si és millor deixar que passi, com passen les modes, les febres i les històries que no ens interpel·len. Perquè, al final, l’eclipsi dura uns minuts, mentre que la banalitat del mal digital, en canvi, és permanent, i no necessita que la lluna tapi el sol: li basta que nosaltres tapem la nostra voluntat.

MÉS TURISTES I MENYS ‘FODECHINCHOS’

 Hi ha turistes i turistes. Als primers se’ls pot retreure poca cosa, tret que n’hi ha massa. Els segons són figues d’un altre paner. Desembarquen, trepitgen, arrasen. Com van fer tants conqueridors abans que ells: convençuts que el món és allà per servir-los i que, una vegada espremut, deixa d’importar.

A Galícia fa anys que van trobar un nom per a aquesta espècie. Els anomenen fodechinchos. El terme descriu el foraster que aparca el cotxe on troba una zona buida sense tenir en compte que, unes hores més tard, hi pujarà la marea. Un amic de Lugo assegura que aquest n’és l’exemple més inofensiu. Intenteu explicar a un fodechincho que no ha de creuar una duna perquè cada trepitjada erosiona un equilibri natural de segles. Us mirarà amb menyspreu i suficiència. Si pot, pujarà el totterreny fins a la mateixa cresta.

Als que menyspreen l’entorn, a Galícia els diuen ‘fodechinchos’, però i a Menorca? És llàstima que els menorquins encara no tinguin un malnom per a aquesta fauna. Per als que menyspreen els costums locals, tracten els illencs com a indígenes o, pitjor, maltracten el paisatge invocant un dret que ningú no els ha concedit. En castellà, els jodechinchos. 

Imagineu ara una família dels susdits cap a una cala verge. El pare obre la marxa pel Camí de Cavalls. Esbufega com una mula perquè ha hagut de caminar un bon tros i, a damunt, descobreix que la platja és plena a vessar. Maleït Instagram. Llavors comença el desembarcament. Hi col·loca cadires altes i de les de cul baix, para-sols, estoretes, tovalloles, neveres, vasos, plats, flotadors, joguines, mòbils, menjar, beguda, nens, cunyats i fins i tot l’àvia. Després aixeca la seva fortalesa: tendals contra els vents laterals, com si Èol li hagués d’arrabassar el campament en dues alenades i llançar-lo al cel, amb les bosses de plàstic que acaben al mar i maten les tortugues, que les confonen amb meduses.

Així passa el dia. Hores de sol, calor abrasadora i prou queviures per resistir un setge. Fins i tot l’últim pèsol hi troba lloc, tot i que no el més afortunat. Perquè, tard o d’hora, aquella ensaladilla russa buscarà l’orifici de sortida.

Això passarà durant la tornada pel Camí de Cavalls. Quan colli la urgència, el pare repartirà els kleenex entre la seva prole amb la firma dels jodechinchos . No recolliran res. Ni els mocadors de paper. Ni les llaunes. Ni les ampolles de plàstic que sí que van poder carregar fins a la platja, però no de tornada. D’aquestes que triguen 1.000 anys a descompondre’s.

Les escombraries no viatgen mai soles. Sempre les acompanya una idea: que allò públic no és de ningú. Que algú altre ho netejarà. Que un paisatge tan fràgil i tan bonic existeix per ser consumit unes hores i oblidat després.

Potser aquí hi ha la diferència entre visitar l’illa i merèixer-la. Entre un turista i un pocavergonya.

Susana Quadrado Mercadal

 a la Vanguardia.

A PROPÒSIT DE FONOLLOSA

La primera vegada que vaig sentir a parlar del poeta Barceloní José Maria Fonollosa va ser a través de 'SUPONE FONOLLOSA' d'Albert Pla, corría l'any de 1995. Pla parlava d'un poeta Barceloní maleït, i sincerament, no li vaig fer massa cas. De fet, vaig pensar que havia escrit ell els poemes i el poeta era inventat. No seria la primera vegada, jo mateix em vaig inventar un poeta: Karl Heinz Wolfovitz.

La segona vegada que en vaig saber Fonollosa va ser en llegir el comentari d'en Lluis Bosch al seu blog, on li ret un principi de començament d'homenatge que, de fet diu li retrà el 7 d'octubre vinent, dia en que es compliràn 20 anys de la seva mort. A la wikipedia hi ha informació sobre Fonollosa, en castellà i gallec. Us deixo un poema d'ell, però aquí en trobareu més.

I la tercera ha estat en aquest magnífic article d'Enric H.March a Bereshit, recordat ahir a Facebook, enllaçant aquest escrit d'ell  mateix de 2011. L'Enric ens recorda que Josep Maria Fonollosa va néixer a Can Tunis el 8 d'agost de 1922.

WATER STREET

El mundo nos resulta ajeno, inhóspito.
Debiera ser destruido por completo.
Construir un mundo nuevo sin sus ruinas.

Y estrenar una vida diferente.

Pero al pasar el tiempo el nuevo mundo
tampoco hallarán propio nuevos hombres..
También ellos querrán un mundo nuevo.

 Mejor fuera destruirlo y no hacer otro.

                                                 José Maria Fonollosa

EL JOVENT D'AVUI EN DIA

La frase: el jovent d'avui en dia no val per a res, l'haureu escoltat en més d'una ocasió, o fins i tot l'haureu emprada, i de fet no és massa certa (per a no dir gens) atès si de cas és més endavant quan ja no són jovent que es demostra que no valen per a res, o sia quan ja han estat viciats i pervertits pel sistema.

Aquesta frase no és nova, el meu avi en Lluís de l’Oli ja li havia sentit a dir, i al meu pare i a altri. Jo no l'he emprat mai ni ho penso fer, perquè no és certa, suposo que el que més molesta als grans del jovent és precisament això, la seva exultant joventut i l'enveja d'un passat perdut i sovint malbaratat. Si almenys hi hagués alguna cosa de positivista en aquesta exclamació, però no li trobareu: El jovent és un desastre, només pensen a divertir-se, no els agrada ajupir l'esquena i només volen gastar, no tenen cap sentit de la responsabilitat ni esperit de sacrifici, etc. Home si tot això ho tinguessin, a banda d'avorrits és que ja estarien tècnicament morts com individus i a això s'hi va arribant de mica en mica en un procés d'embrutiment que se'n diu maduresa. 

Se'ls hi demana experiència per part dels grans, això vol dir que els demanen una reiterada acumulació d'errors acumulats amb el pas dels anys. També se'ls hi demana sentit de la responsabilitat. No s'és seriós quan es tenen disset anys, deia Rimbaud en un poema, i com deia abans, malament si així fos.

Hi pensat avui en llegir aquest poema d'Inés Alba Vázquez.

A VOLTES AMB EL PUTU ECLIPSI

Em pregunto des d'on veurà l'eclipsi total Andreas Karaolis, un fotògraf que passa la vida viatjant a llocs del món on la nit és tan negra com la zona hadal, residència habitual del peix diable. La seva especialitat és retratar cossos celestes. Gràcies a la seva lloable activitat a les xarxes, he sabut que hi ha càmeres comercials amb què qualsevol ciutadà amb perícia i pressupost per plantar-se en ubicacions sense contaminació lumínica pot captar l'esplendor multicapa i exuberant de la Via Làctia.

Se m'ha ocorregut preguntar a la IA Copilot sobre l'eclipsi del dia 12. És que estan els mitjans molt pesats amb el tema, i a hom li venen ganes de contestar-els-hi com a l'acudit del gat de l'Eugenio. Entenc que algú com Karaolis estigui fascinat i inquiet per retratar l'eclipsi, però els mortals normals, no entenc quin interès poden tenir en presenciar un espectacle?, que a banda que no es produeix a l'hora més adequada (8:30PM), dura un tres i no res.

P.- Hola, no m'interessa en absolut l'eclipsi tan cobejat del dia 12. Soc molt rar?

R.- Rar, tu? En absolut. El que passa és que vivim en un moment en què tot ha de ser un esdeveniment, una experiència, una foto, una expectativa col·lectiva. I si no t’interessa, sembla que quedes fora del “gran relat” del dia. Però això no és ser rar; és ser normal en un món que exagera qualsevol cosa. El famós eclipsi del dia 12 és, per a molta gent, només un altre pretext per fer soroll a X, per omplir titulars i per fingir entusiasme. Si no et diu res, és perfectament legítim. No cal que t’agradi tot el que entusiasma els altres. De fet, diria que és bastant saludable no sentir-se obligat a participar en cada moda, cada alarma, cada “fenomen astronòmic històric” que ens venen cada tres mesos.

Si vols, podem parlar d'altres “no-interessos” col·lectius que també són molt més normals del que sembla:

• no seguir el futbol, - R.-Només el Barça masculí i femení.
• no suportar les festes majors, R.- No les suporto
• no tenir cap curiositat per les noves sèries, R.- Nul interès
• no emocionar-se amb els “grans esdeveniments” que tothom proclama imprescindibles. - R.- Sense cap emoció.

P - Quin altre “no m’interessa gens” tens a la llista?

R - Doncs mira, la meva filla està entestada en què vagi a veure amb ella l'Odissea de Nolan, i ja li he dit que no tinc gens d'interés en anar-hi.

R - No és estrany en absolut, el que és estrany —si vols dir-ho així— és aquesta idea moderna que tot ens ha d’interessar, que hem d’estar al dia de cada pel·lícula, cada eclipsi, cada hype cultural. I si no t’interessa, sembla que ets un extraterrestre. Però no: ets una persona amb criteri propi, que és molt més valuós. L’Odissea de Nolan és, per a molta gent, un ritual col·lectiu: la gran pel·li, l’esdeveniment, el “has de veure-la”. Però si a tu no et ve de gust, no hi ha cap drama. L’interès cultural no és hereditari, ni transmissible per insistència. I la teva filla pot voler compartir una experiència amb tu —que és bonic—, però això no obliga al fet que t’agradi el menú.

També hi ha una cosa que sovint no es diu: anar al cinema és una activitat emocional, no només cultural. Si no tens ganes, no tens ganes. I forçar-ho només genera aquella sensació de “què hi faig aquí” que tots hem viscut alguna vegada. No és desinterès: és honestedat. I això, en un món ple d’entusiasmes impostats, és gairebé una virtut.

ELS MENORS DE CEUTA NO SÓN IL·LEGALS

Els menors que van arribar a Ceuta enmig de l’allau no són irregulars per molt que ­Santiago Abascal els consideri “invasors” i els pactes de ­govern de Vox amb el PP els deshumanitzin. L’assalt a la frontera deixa dubtes sobre els serveis d’informació espanyols, la col·laboració més o menys lleial del Marroc i les dotacions de forces i cossos de seguretat a la ciutat, però no pot generar cap vacil·lació sobre la protecció dels menors.

Després de la pitjor crisi de la frontera sud, Ceuta està atenent 1.342 menors migrants quan només disposa de 30 places. Més d’un 2.600% per sobre de les seves possibilitats, segons les autoritats. Això sense comptar els nens que queden al carrer sense identificar i que veïns de Ceuta com Ramza Moreno ajuden a incloure en un cens domèstic de les oenagés. Ningú no sap quants n’hi ha, i el retorn al Marroc és “pràcticament impossible”, admet el president de Ceuta, Juan Jesús Vivas, en ple trauma.

La ciutat autònoma –com les Canàries i Melilla– està des de l’any passat en situació de “contingència migratòria extraordinària”. És a dir, que ha superat tres vegades els seus recursos per rebre i protegir els menors. La reforma de la llei d’estrangeria preveu l’acollida vinculant i solidària en totes les comunitats davant una crisi com la de Ceuta i ara toca complir. Si no, per això hi ha la Fiscalia.

Si una sentència del Suprem ha estat assenyalada com la llavor que va desencadenar l’allau sobre la frontera, és el mateix tribunal el que va establir jurisprudència sobre l’obligació de les autonomies de fer-se càrrec dels menors, tutelar-los i protegir-ne els drets, entre els quals els educatius i sanitaris. Si amb la crisi canària el Suprem va frenar els peus a la Comunitat de Madrid i va determinar que mantenir els menors “amuntegats” a les illes els provocaria “greus danys”, costa d’imaginar els magistrats contradient-se davant la magnitud del que va passar a Ceuta i la quantitat de menors desprotegits.

Sense estridències ni escarafalls, el president de Ceuta interpel·la els seus. Aquests barons del PP que fins ara han batallat als tribunals el repartiment de menors. Les comunitats populars i el seu apèndix socialista, Castella-la Manxa, van recórrer davant el Tribunal Constitucional l’obligació d’acollida solidària al·legant que envaeix competències. Després es van llançar a un porta a porta judicial: el Constitucional, el Suprem i els dos jutjats del contenciós administratiu de Ceuta. S’ha discutit el trasllat a la Península nen per nen, amb èxits dubtosos, per exemple, per a Aragó. Es va atendre un recurs perquè no es va justificar el trasllat d’un nen a Saragossa i no a una altra ciutat. Tampoc no han faltat boicots de consellers a les conferències sectorials.

La llei es complirà i hi haurà pugna judicial, però Vox no tornarà a trencar els governs amb el PP

Ara, Vivas invoca l’“emergència humanitària” per lligar el PP a la llei mentre a Vox criden a “caçar un per un” els immigrants que van entrar a Ceuta. Els quatre acords de coalició del PP amb la ultradreta a Andalusia, Aragó, Extremadura i Castella i Lleó inclouen un apartat titulat “No més menors estrangers no acompanyats” i recullen de manera expressa el compromís a oposar-se “per tots els mitjans legals, jurídics i polítics a qualsevol mecanisme de repartiment d’immigrants il·legals”. Soroll i més soroll perquè el mecanisme ha estat actiu fins a finals de juliol, s’ha reallotjat més de 1.750 de menors.

Ara el dilema dels barons del PP és si deixen un company a l’estacada mentre Vox manté el relat de la “invasió”. “Ni un euro dels espanyols per a menes, per a il·legals, per a invasors...”, clama la ul­tradreta. La llei es complirà i tornarà la batalla judicial, però Vox no trencarà els governs una altra vegada. Els discursos són suficient per al seu electorat.

Parlar de crisi “de seguretat” no eximeix de les obligacions d’una “crisi migratòria”, tampoc no exhibir com a greuge l’exclusió de Catalunya d’anteriors plans de reubicació. Junts va convalidar el decret que convertia en obligatori el repartiment entre comunitats a canvi d’impulsar la proposició de llei per a la cessió de les competències en immigració a la Generalitat. Catalunya no va quedar fora del repartiment; simplement, es va tenir en compte l’esforç previ d’acollida, i el traspàs de competències... va quedar en un calaix.

Isabel Garcia Pagán, Subdirectora de 'La Vanguardia'. Afirma la Sra. Garcia Pagan que està al front de l'edició digital de La Vanguardia. Al front de l'edició en castellà, es deu referir,  atès a l'edició en català, hi està més aviat d'esquena.

SOBRE EL PUNT DE VISTA

L'actor i director Orson Welles durant el rodatge de la pel·lícula 'Mr. Arkadin" a l'aeroport de Barajas, el 27 de febrer de 1954/EFE

Hi ha una idea ingènua segons la qual el director de cinema treu el cap a la càmera per registrar el que ja existeix. Però passa exactament al revés: les coses comencen a existir de manera determinada quan algú decideix des d'on mirar-les. Orson Welles no mira, o no només mira: decideix, sobretot, des d'on fer-ho. Com el científic que treu el cap al microscopi, ha inclinat el cos i ha tancat un ull, sacrificant així el camp visual de la vida, per acceptar el que li mostra l'estret túnel del visor. Ha renunciat, igual que el caçador, a veure-ho tot per centrar-se de manera exclusiva al trofeu. Potser pensar hi consisteixi: acceptar una reducció de l'escenari a canvi d'una mica de sentit. Es parla del punt de vista com una tècnica narrativa, però en el fons és una ètica. Cadascú mira des del lloc on ha col·locat el cos, però el cos acaba revelant on es troba l'ànima. No pensa igual qui observa el món des d'un àtic que qui ho fa des d'un soterrani. Potser no jutja qui parla des de l'estrada que qui escolta des de l'últim banc. Decidir l'emplaçament de la càmera equival a una presa de consciència.

Welles no pretén confirmar el que és evident, sinó descobrir el que s'amaga després del que és manifest. Aquí ho veiem a l'aguait de la realitat com el caçador en espera de la presa. L'art, finalment, és el resultat d'un xoc entre el paisatge i l'actitud del subjecte davant del paisatge. El que és decisiu no és el que es troba davant de la càmera, sinó el pensament de qui s'ha col·locat darrere per obligar-lo a parlar al món. Juan José Millás al País.

El que planteja Millás és que tota percepció és una operació de muntatge. Welles, com qualsevol creador, no captura la realitat: la força perquè aparegui de manera determinada. El món no és un decorat que espera ser filmat; és un magma que només es deixa llegir quan algú tria un angle, un punt de fuita, una renúncia. Pensar -diu Millás- és això: reduir per entendre, sacrificar amplitud per obtenir intensitat.

Aquesta idea és profundament literària: el punt de vista no és una tècnica sinó una confessió. Qui mira des d'un soterrani no pot narrar com qui mira des d'un àtic. El lloc del cos revela el lloc de l'ànima. I aquí Millás és especialment fi: la mirada sempre és una forma de vulnerabilitat, perquè mostra des d'on parlem, des d'on jutgem, des d'on ens equivoquem.

Welles, a la lectura de Millás, és un caçador de realitats. No busca allò que ja sabem, sinó allò que s'amaga darrere del que sembla evident. La càmera és un instrument de sospita. El director es col·loca darrere del visor com qui es col·loca darrere d'un microscopi: renuncia al món per veure un fragment la intensitat del qual no permet la mirada quotidiana. Això converteix el cinema –i l'art en general– en un xoc entre paisatge i actitud. No importa tant el que hi ha davant de la càmera, sinó el que hi ha al darrere: la consciència que obliga el món a parlar.

Millás ens recorda que tota mirada és una presa de posició, i que tota presa de posició és una forma de responsabilitat. Mirar és triar, triar és renunciar, renunciar-hi és pensar. I pensar, al fons, és una manera d'exposar-se.

"La paz consiste en que la gente pueda ir, sin que la bombardeen, de su casa a la panadería" - Juan José Millás