ÚLTIMS ESCRITS:
latest

ACTUALITAT - ÚLTIMS ESCRITS

- ACTUALITAT LAST/block-4

ACTUALITAT

- ACTUALITAT/block-8

INFORMACIÓ

- ACTUALITAT/block-9

NOTICIES

- ACTUALITATS 2/block-2

OPINIÓ

- ACTUALITATS 3/block-2
- ACTUALITATS 4/block-2
- ACTUALITATS 6/block-2
- ACTUALITATS 6/block-2
- ACTUALITATS 7/block-2

AFORISMES - AFORISMOS

AFORISMES/block-3

DESTACATS

-- ACTUALITAT/block-4

ESCRITS ANTERIORS

**ACTUALITAT/block-5
BLOCS MEUS/block-3

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - ÚLTIMS ESCRITS...

UNA ALTRA DECISIÓ REPULSIVA

Creure en una justícia en què es prenen aquestes decisions, resulta molt difícil. Però no disposem d'una altra alternativa. Quan hi ha un abisme entre la Justicia i la societat, no és justicia.

Vaig tenir la impressió quan vaig llegir la sentència de "La Manada" que el jutge que va signar el vot particular és el que havia marcat el debat a l'interior de l'òrgan col·legiat. Va aconseguir l'objectiu que perseguia: afeblir la convicció dels seus dos companys de Sala, de tal manera que no hi hagués concordança entre el relat de fets provats i la qualificació jurídica dels autors dels mateixos.
El vot particular va ser inusitadament extens. És possible que els lectors el recordin o no, però per recordar-ho, per si és necessari, és per al que estem els professors de dret, que entenem que forma part de la nostra obligació docent no solament ensenyar a les aules, sinó també projectar la docència en el procés de formació de l'opinió pública. La Universitat és una reserva de coneixement que ha d'estar a disposició de la societat. Els professors universitaris tenim un estatut privilegiat en comparació co el dels professors en els nivells preuniversitaris. El nostre nombre d'hores lectives és molt menor, la possibilitat d'assistir a congressos i seminaris dins i fora del país és molt més gran, les biblioteques de què disposem solen ser excel·lents... La societat inverteix molt en la formació d'un professor universitari, que deu, en conseqüència, estar disponible més enllà del compliment de la seva estricte horari lectiu.

Torno després del parèntesi, al vot particular, que, com deia, va ser inusitadament extens. L'extensió del vot particular, a més del to en què està redactat, ens dóna una idea del que va haver de ser el debat entre els tres magistrats que componia la sala. Hi ha un esforç titànic per part de l'autor del vot particular en excloure que es pogués contemplar si més no que la conducta dels membres de "La Manada" pogués ser considerada constitutiva del delicte de violació.
Ja que en el relat dels fets era molt difícil que si no hi havia una coincidència plena, hi hagués una discrepància absoluta, era en la qualificació jurídica on es centrava el debat. Sembrar el dubte en els seus dos companys sobre aquesta qualificació ha estat la tasca de l'autor del vot particular, que, per a això, havia de portar la seva argumentació fins a un extrem que resulta difícil d'entendre. Llegir el relat de fets provats com una orgia en què havien participat activa i joiosament tant els cinc homes com la noia adolescent, no pot tenir una explicació que no ratlli amb el patològic.

L'autor del vot particular no veu res punible en els fets que van tenir lloc aquest dia. Atenent-nos a les seves paraules, ell mateix podia haver-se incorporat a "La Rajada" i participar en l'orgia, ja que el que estaven eren mantenint relacions sexuals agradables per a tots els que hi participaven. I és amb aquesta posició extrema amb la qual va aconseguir sembrar el dubte en els seus companys de sala i que quedés descartat el delicte de violació. Buscar el punt intermedi entre les dues qualificacions extremes. Ni Absolució, ni Violació.
No es que em produeix més desassossec, si la brutalitat del vot particular o la "debilitat" dels magistrats que van dictar la sentència. L'autor del vot particular es retrata amb la literalitat del mateix, que, probablement és un pàl·lid reflex de la violència amb què va haver de expressar-se en el debat amb els seus col·legues. Però la pusil·lanimitat dels dos magistrats que dicten la sentència genera un neguit molt pertorbadora. Com es pot ser tan covard?

En qualsevol cas, un cop dictada la sentència en els termes que va ser dictada, la decisió de posar en llibertat als integrants de "La Manada" no crec que pugui sorprendre. Creure en una justícia en què es prenen aquestes decisions, resulta molt difícil. Però no disposem d'una altra alternativa. Cal seguir lluitant amb els instruments de què disposem. Ja tinc els suficients anys com per saber que qualsevol temps passat va ser pitjor. - Javier Pérez Royo

UNA TARDA QUASI NORMAL



El 23 de Juliol es compliran 34 anys de la mort de Xesco Boix. M'he esgarrifat en recordar-ho, 34 anys, i sembla que fos ahir que el vaig veure i escoltar a Camprodon, en una calurosa tarda d'estiu quasi normal com la d'avui... 

XESCO BOIX - (records d'una tarda quasi normal)

Era una tarda quasi normal d'estiu, d'un més d'Agost a Camprodon. Estàvem de vacances amb la Nuri, la Maritxell i la Vanessa. Com poc hi ha a fer en un lloc d'estiueig a muntanya, anàvem cada tarda a passejar i a berenar a alguna font. Però aquella tarda quasi normal, va passar a ser especial. Passàvem per davant de L'Església que hi ha al nord de Camprodon, i a la gespa que hi ha a sota vàrem veure tot de mainada asseguda entre els plataners. 
Era evident que esperaven algú. En preguntar, ens varen dir que havia de venir un noi amb una guitarra a cantar cançons. Decidirem quedar-nos i esperar sense saber qui era. Va aparèixer, una mica tard, i amb una guitarra sota el braç,- o a vegades amb un banjo -,  un home menut amb ulleres, barba, llargs cabells i gorra. Es va asseure mentre fèiem una rotllana i va començar a cantar-nos cançons, i la tarda va deixar de ser normal per passar a ser màgica. L'home menut de la guitarra era Xesco Boix (ja quasi oblidat) de qui uns anys més tard misericordiosament és va dir que l'havia atropellat un tren. I és que els trens atropellen massa gent, i fins i tot els poetes moren en intentar arreglar una persiana de casa seva.

MÚSCULS DE CEBA DAURADA


Tenim uns científics que ensenyen i dissenyen uns robots que s'assemblen cada vegada més als éssers humans, no només per la seva intel·ligència provada sinó ara també per les seves habilitats d'expressar i rebre emocions, mentre que als humans els hàbits consumistes ens estan fent cada vegada més similars a aquests robots, encara que estiguem perdent la capacitat d'expressar i rebre aquestes emocions que ells comencen a tenir. La diferència entre ells i nosaltres és cada vegada menor, de manera que a mitjà termini, ja estaran preparats per a substituir-nos en la vita quotidiana, encara que siguin robots amb músculs de ceba daurada.

REIVINDICA ŽIŽEK


- El nostre principal problema, fins i tot ara, és que ens resulta molt més senzill imaginar la fi del món que no pas la fi del capitalisme. I Potser és per què vivim una època que promou els somnis tecnològics més delirants, però no vol mantenir els serveis públics més necessaris.

- No sóc un ingenu, ni un utòpic; sé que no hi haurà una gran revolució. Malgrat tot, es poden fer coses útils, com assenyalar els límits del sistema.

- Estic a favor de reunions i protestes, però no em convencen frases de les seves manifestos com "desconfiem de tota la classe política". A qui es dirigeixen llavors quan demanen una vida digna?

- La veritable lluita política, com explica Ranciere contrastant a Habermas, no consisteix en una discussió racional entre interessos múltiples, sinó que és la lluita paral·lela per aconseguir fer sentir la pròpia veu i que sigui reconeguda com la veu d'un interlocutor legítim.

- El problema és que no ens centrem en el que realment ens satisfà. Estem atrapats en una competició malsana, una xarxa absurda de comparacions amb els altres. No prestem prou atenció al que ens fa sentir bé perquè estem obsessionats mesurant si tenim més o menys plaer que la resta.

- En el discurs políticament correcte s'amaga una extrema violència ... Aquest fet es relaciona amb la tolerància, que actualment significa el seu contrari. Als països occidentals desenvolupats la tolerància vol dir no assetjament, no agressió. La qual cosa vol dir: "No tolero la teva excessiva proximitat, vull que mantinguis la distància adequada".

- No estic en contra del capitalisme en abstracte. És el sistema més productiu en la història. Em considero comunista, encara que el comunisme no sigui ja el nom de la solució, sinó el del problema. Parlo de la lluita aferrissada pels béns comuns. Les corporacions intenten privatitzar els recursos naturals, la biogenètica o els coneixements. El capitalisme actual es mou cap a una lògica d'apartheid, on uns pocs tenen dret a tot i la majoria són exclosos.

- Em fa por el que en dic budisme occidental. Em va deixar de pedra llegir una enquesta que deia que més del cinquanta per cent dels executius nord-americans són budistes. El percentatge augmenta entre els més joves, sobretot els directius de les indústries digitals i creatives. El tipus d'hedonisme que s'imposa avui, barreja de plaer amb una mica d'il·luminació espiritual, s'ha convertit en la religió del capitalisme global contemporani. I no és precisament emancipadora.

- Concebo la noció de la política en un sentit molt ampli. Una cosa que depèn d'un fonament ideològic, d'una elecció, una cosa que no és simplement la conseqüència d'un instint racional. En aquest sentit, sostinc que les nostres creences privades, en la manera en què ens comportem sexualment o en el que sigui, són polítiques, perquè és sempre el procés d'eleccions ideològiques i mai és simplement natura. En aquest sentit diria que la cultura popular és eminentment política, i m'interessa justament per això.

- Heus aquí dues paraules clau: extracció i control. Per administrar un núvol cal un sistema de vigilància que controli el seu funcionament, i que, per definició, està ocult als usuaris. Com més personalitzat està el telèfon intel·ligent que tinc a la mà, com més fàcil i "transparent" és el seu funcionament, més depèn d'un treball que estan fent altres, en un vast circuit de màquines que coordinen les experiències d'usuaris. Com més espontània i transparent és la nostra experiència, més regulada està per la xarxa invisible que controlen organismes públics i grans empreses amb els seus secrets interessos.

- Pensem en l'exemple clàssic de la protesta popular (vagues, manifestació de masses,boicots) amb les seves reivindicacions específiques ("No més impostos!", "Acabem amb l'explotació dels recursos naturals!", "¡Justícia per als detinguts!"...): la situació es polititza quan la reivindicació puntual comença a funcionar com una condensació metafòrica d'una oposició global contra Ells, els que manen, de manera que la protesta passa de referir-se a determinada reivindicació a reflectir la dimensió universal que aquesta específica reivindicació conté (d'aquí que els manifestants es solguin sentir enganyats quan els governants, contra els quals anava dirigida la protesta, accepten resoldre la reivindicació puntual, és com si, al donar-los la menor, els estiguessin arrabassant la major, el veritable objectiu de la lluita). El que la post-política tracta d'impedir és, precisament, aquesta universalització metafòrica de les reivindicacions particulars. La post-política mobilitza tot l'aparell d'experts, treballadors socials, etc. Per assegurar que la puntual reivindicació (la queixa) d'un determinat grup es quedi en això: en una reivindicació puntual. No sorprèn llavors que aquest tancament sufocant acabi generant explosions de violència "irracionals": són l'única via que queda per expressar aquesta,