JA SABEM QUE FER AMB EL BOSC

 Una altra vegada. Incendis i perills. I debats, i relats i propostes de fa dècades... Catalunya, els seus científics del bosc, els professionals de l'extinció, els propietaris forestals i els pagesos, saben perfectament què cal fer per a mitigar l'impacte dels incendis. Tornem a sentir que fa falta “repensar quin model de país volem, que els focs s'extingeixen a l'hivern, que s'ha d'ajudar la pagesia...” Doncs bé, des de la perspectiva de la gestió del medi natural, el país ja està pensat. Més que pensat. Fa falta actuar i abandonar la mirada romàntica sobre el mitjà perquè no cuidar-lo és la millor manera que acabi desapareixent.

Cal actuar i abandonar la mirada romàntica sobre el mitjà. És indispensable que la indústria del bosc sigui rendible i aquí tots tenim alguna cosa a dir i que fer. Els forners no necessiten llenya, les calefaccions són elèctriques o de gas, els pinyons xinesos són molt més barats i de pitjor sabor, no volem pagar per a anar a buscar bolets, el Km 0 és més ideal que real...

Perquè sigui rendible la implicació de les administracions per a promoure i incentivar la construcció amb fusta és fonamental (amb fusta laminada o en bloc). Però per a entrar a treballar i extreure la fusta del bosc cal poder fer-lo amb maquinària que requereix pistes forestals amples i en condicions (també perquè si hi ha un incendi els bombers puguin retrocedir) que s'ha de permetre que es construeixin.

Si agafem la legislació conservacionista i la de prevenció d'incendis i afegim situacions meteorològiques adverses, més els obvis drets laborals, pot resultar que la indústria de la fusta pugui treballar a penes cinc mesos a l'any. Òbviament, així, mai serà rendible. I damunt falten professionals. La pagesia aporta un plus de custòdia del paisatge, i això s'ha de remunerar. I bé, perquè sempre serà més rendible per al país aquesta inversió que sufocar i suportar un gran incendi. També està pensat per la ciència com fer plantacions estratègiques, com dimensionar els espais conreats i com construir un paisatge resilient que, a més, millori, i molt, la biodiversitat.

Instal·lar un parc eòlic o fotovoltaic, construir noves xarxes de distribució elèctrica, noves carreteres o ferrocarril, etc... tot això ha de comptar també amb la perspectiva de la gestió del paisatge. Poden passar infraestructures tallafoc o vies de comunicació pels serveis d'emergències o per la indústria del bosc. I també està pensat com fer-ho. Descarbonitzar també passa per reduir al màxim els grans incendis (el CO₂ emès pels incendis de les Gavarres, Anoia, Sentmenat, Artesa... no és cosa menor). El bosc captura CO₂ i l'emmagatzema.

L'anàlisi està feta i també les propostes presentades al Govern actual i anteriors. Només fa falta llegir i executar les recomanacions dels millors. I fer-ho sobretot accelerant molt i amb més pressupost (no sempre públic). Al ritme actual arribarem tard i no tenim temps. És cert que el canvi climàtic ha canviat l'escenari i la perspectiva de com afrontar grans incendis, però també que un paisatge mosaic dissenyat amb criteri obre finestres d'oportunitat per a abordar-los eficaçment. L'escenari ja fa molts anys que no va de recursos personals i materials per a l'extinció sinó de gestió. I tot està pensat - Carles Fernández, a la Vanguardia

Quim Monzó, deia fa temps que la millor solució per als boscos era cremar-los tots i posar arbres de ferro o alumini que no es cremessin. No és una mala idea, no podriem caçar bolets, pero el cert és que els bolets que mengem no són pas d'aquí, venen de Lleó, Soria o Rumania, i es podrien repoblar els boscos amb arbres artificials tipus Biourban, l'estètica del bosc, seria diferent, però fascinant i distòpica.

PRINCIPIS DE BANGALORE

El juliol de 2006, el Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides va aprovar una resolució en la qual va reconèixer que els Principis de Bangalore constituïen un nou desenvolupament dels Principis Bàsics relatius a la Independència de la Judicatura aprovats en 1985 per les Nacions Unides i eren complementaris a ells. El Consell va convidar als Estats al fet que encoratgessin a les seves judicatures a prendre en consideració els Principis en examinar o elaborar normes respecte a la conducta dels membres de la judicatura.

“La confiança pública en la independència dels tribunals, en la integritat dels seus jutges i en la imparcialitat i eficiència dels seus procediments és el manteniment del sistema judicial d'un país. Els conceptes d'“independència” i “imparcialitat” es relacionen molt estretament, encara que són separats i distints. La paraula “imparcial” assenyala l'absència de predisposició, tan real com aparent. La paraula “independència” reflexa o encarna el tradicional valor constitucional d'independència. Com a tal, entranya no sols una disposició mental o una actitud en l'exercici real de les funcions judicials, sinó una situació o relació respecte als altres, especialment en relació amb el poder executiu, que descansa en condicions o garanties objectives”...(fragment)

La meva admiració, respecte i reconeixement a tots aquells, que són molts, que ajustant-se a aquests principis, aconsegueixen que la justícia romangui en el recinte de les seus judicials i no surt-te espaordida per la finestra o busqui la sortida d'emergència.

Mentrestant: Francisco Nicolás Gómez Iglesias, més conegut com el Petit Nicolás, no entrarà finalment a la presó malgrat haver estat condemnat per falsificar documentació per a fer-se passar per alts càrrecs del Govern, del CNI o de la Casa Reial. L'Audiència Provincial de Madrid ha acordat suspendre la seva condemna i l'entrada en la presó, en un acte avançat aquest dimarts pel diari madrileny El País. La condició del tribunal madrileny és que no cometi cap delicte en quatre anys i pagui una multa de 1.800 euros —sis euros diaris durant deu mesos—. La Sala Penal del Tribunal Suprem va confirmar al març la condemna al Petit Nicolás per induir a un delicte de revelació de secrets i un altre delicte de suborn. El jove de 32 anys, convertit en personalitat televisiva, es va beneficiar d'un atenuant per part de l'Alt Tribunal espanyol, a petició de la seva defensa. Si l'Audiència Provincial de Madrid ho va condemnar a quatre anys i tres mesos de presó, el Suprem va rebaixar la condemna a set mesos i quinze dies per revelació de secrets i un any i sis mesos per suborn. En tractar-se de penes inferiors a dos anys, es va obrir la possibilitat de suspendre el seu empresonament, com finalment ha decidit l'Audiència madrilenya. La principal raó adduïda per l'Alt Tribunal perquè no entri a la presó, és que els fets van succeir fa 12 anys. Això és el que podríem dir Justícia ràpida.

 

LA MILLOR ESCOLA DEL MÓN

Régis Marques, director del millor col·legi del món: “El narcotràfic devoraria l'escola”. Educar a la 'No violència' a les aules. El docent brasiler va reconduir la història de l'escola Parc Dos Sonhos de Són Paulo reduint la violència i l'absentisme. Ara aspira a millorar les notes dels alumnes. En els suburbis de Cubatão, a São Paulo, una escola ha passat de ser un malson (com se la coneixia popularment) a emportar-se el premi al millor col·legi del món. I no tant per les bones notes que van millorant, sinó per com gestionen la dificultat. L'escola Parque Dos Sonhos va començar a caminar cap a un futur esperançador gràcies al lideratge de Régis Marques (São Paulo, 1982), un professor d'història que va assumir la direcció d'aquest centre públic el 2016 i que porta les dues filles a aquesta escola. El primer que va fer en aterrar al nou centre va ser menjar amb els alumnes per saber què pensaven. I l'absentisme ha reduït. Però la seva tasca constant, subratlla, és treballar per la no-violència. Marques ha estat aquests dies a Barcelona a l'espai Mutare Educació organitzat per la Fundació Carulla.

¿Qué hay que hacer para conseguir ser la mejor escuela del mundo?

Trabajar con amor, afecto y esperanza. Y nunca dejar de pensar que es posible el cambio. Entiendo la educación como una forma de transformación del mundo. Era una escuela muy violenta, nadie quería estar allí. La autoestima de alumnos, maestros y comunidad era muy baja.

¿Cómo empezaron el cambio?

Lo primero fue definir nuestra función social. Queríamos ser una escuela de paz y no violencia. Tenemos que hablar de no violencia todos los días. Porque cuando llegamos a casa o en la televisión, hay violencia. Después definimos una meta: ser la mejor escuela de São Paulo en cinco años. Todo el mundo pensaba que estaba loco. ¡Cómo una escuela en la que el 80 % de los alumnos no saben leer ni escribir lo podía conseguir! Y lo tercero que hice fue escuchar a los alumnos. Porque los oímos, pero no los escuchamos. ¡Nadie les había preguntado! Como con ellos. Aún lo hago.

¿Qué le pidieron?

Talleres. De peluquería, de danza, de teatro… Y los empezamos a hacer una vez a la semana.

¿En horario escolar?

Sí. Hoy tenemos 43 proyectos. No teníamos dinero y necesitábamos arreglar el edificio. Enviamos cartas a 135 empresas. Una de ellas un gran banco en Brasília, Banco Itaú. Y nos dieron 20.000 dólares. Logramos pintar por dentro y por fuera. Y eso cambió la mirada de los alumnos. Era la primera vez que hacían algo por la escuela. Y la empezaron a cuidar más y a no vandalizarla. La escuela no es del director ni de los profesores, es de la comunidad. Hoy Parque dos Sonhos es un espacio abierto a todos. En 2020 ya era la mejor escuela de São Paulo. Y ha crecido un 400%. Hemos reducido un 80 % los incidentes policiales y el absentismo. Tenemos que cuidar la escuela. Estamos más en ella que con nuestra familia…

Y en 2025 lograron ser la mejor del mundo.

Nos inscribí en el World’s Best School Prizes, aunque no creía que fuera posible ganar. Somos una escuela pública de Cubatão. ¿Quién conoce Cubatão? La inscribí para formar parte del universo. Se incribieron 10.000 escuelas. Pasamos a ser de las 1000 mejores y participamos en una encuesta con T4 Education. Preguntaron a una alumna qué significaba Parque dos Sonhos para ella. Y dijo que en esa escuela se reconoció a sí misma como ser humano y que todo lo que había aprendido en su vida lo había aprendido allí. También mencionó que había llegado a la escuela sin cabello debido al cáncer, y que nunca sufrió acoso allí por no tenerlo. Y empecé a llorar. Al finalizar la encuesta, me preguntaron: ¿Qué distinguía al Parque de Sonhos de las otras 999 escuelas?. Y cuando tomaba aire para responder, un maestro contestó que él puede transformar vidas, cambiar personas, y que puede traer su familia. Ahí volví a llorar.

¿Cómo siguió?

El 18 de junio nos comunicaron que estábamos en el puesto 10 de las 50 mejores. En ese momento, no creía que tuviéramos posibilidades de ganar, ya que competíamos contra escuelas de Palestina, Ucrania y Uganda. Pensaba “¿Cómo vamos a ganar frente a una escuela situada en una zona de guerra? ¿frente a un lugar que se enfrenta a adversidades tan extremas?”. Pero me di cuenta de que nosotros también estamos en guerra en Brasil. Es una guerra silenciosa, en la que los estudiantes conviven a diario con la delincuencia y el narcotráfico. Y cuando dijeron que habíamos ganado, todos lloramos. Salimos de ser una escuela que podría estar cerrada por la violencia y se volvió la mejor del mundo.

Ejemplar del diario que cada dos meses editan los alumnos de la escuela Parque dos Santos.

Cuando llegó a la escuela lo recibieron con piedras los alumnos. ¿Y los profesores?

Soy profesor de historia y siempre creí en la no violencia porque formo parte del Movimiento Humanista que tiene como metodología de acción la no violencia activa. Lo de las piedras no me impresionó porque ya había pasado esto en otras escuelas. En una me rajaron las ruedas de la moto. El objetivo de todo el proceso era demostrar que la escuela pertenece a los alumnos. Y en cuanto a los profesores, hay una que cuenta cómo, entre 2013 y 2014, se vendían drogas dentro de la escuela. El narcotráfico iba a devorar la escuela. En 2015, robaron todas las computadoras del centro educativo. Y hoy ella ve esta transformación. Y llora. Lloramos mucho. Antes de tristeza, ahora de felicidad (sonríe)

¿Le acompañaron los profesores en el cambio?

Fue un proceso porque tenían la autoestima muy baja y no creían que era posible. Se trató de ir inspirando a los poquitos que querían. Y esos que se sentían más inspirados inspiraban a los otros. Y los que no querían, dejaron la escuela.

La motivación de los docentes es fundamental ¿No?

Sin ella nada sería posible. Los 43 proyectos que tenemos no serían posibles. El proyecto de patinaje fue impulsado por un profesor que es emprendedor y gestiona una instalación recreativa. Nuestros alumnos son campeones estatales de voleibol, gracias a un programa que también puso en marcha un profesor. El teatro está a cargo de otro. Y el coro, de otro más. Debo mantener la escuela abierta a estos líderes para que ellos también puedan crear. Las personas que trabajamos en educación creemos que podemos hacer algo por el mundo, por las personas.

¿Los proyectos son talleres?

Sí. En Brasilia tenemos las asignaturas académicas y también ofrecemos experiencias adicionales porque creemos que la escuela es un espacio de experimentación donde los alumnos pueden probar cosas y visualizar su futuro. Así es como surgen campeones como Rafael Santos, quien se convirtió en campeón mundial de patinaje en Estados Unidos.

¿Qué otros talleres hacen?

Teatro, podcast… Y tenemos un periódico que hacen los alumnos (trae una muestra) y que sale cada dos semanas.

¿Cuántos alumnos y profesores son?

Hoy tenemos 1200 alumnos y 105 profesores. En 2013 teníamos 116 alumnos y 13 profesores…

Los profesores van a casa a conocer a las familias.

Es el proyecto A escola vai à sua casa. Conocimos la idea en el Foro Social Mundial en 2003 y de una experiencia en Cuba. El proyecto me pareció hermoso y profundamente enriquecedor, y la idea quedó grabada en mí. Pero definimos algunas reglas. La primera era no hablar de los alumnos. Hablamos de lo importante que es la escuela en la vida de ese alumno. Y de cómo la escuela puede ser algo que transforma su vida. Y el segundo paso es escuchar a la familia: comprender su historia, de dónde vienen, qué buscan, qué desean y a qué se dedican. Luego, evaluamos cómo transcurre la visita y cómo cambia la perspectiva del docente, ya que este proyecto está dirigido al maestro y a la familia. A menudo, los maestros ven a los alumnos simplemente como individuos que deben cumplir con tareas y deberes; no siempre los perciben como seres humanos que sufren, sienten y viven la vida. Cuando un maestro visita el hogar de un alumno, se pone en su lugar. Eso lo cambia todo. Hemos llegado a hogares que carecían de absolutamente todo: sin nevera, sin sofá, sin un peine….

¿Los profesores quieren ir a las casas?

Hay profesores que no. Les digo que vayan una vez y si no quieren volver, que no lo hagan. Pero vuelven diciendo “Ahora entiendo por qué tengo que hacer esto”. Cambia la mirada.

Cuando llegó a este colegio, había mucha violencia ¿Y ahora?

Todavía tenemos porque se incorporaron unos 600 alumnos nuevos que nunca habían experimentado el modelo “Parque”; no entendían cómo funcionaba la escuela y no habían trabajado aspectos como la empatía.

¿Cómo gestionan la violencia?

Un ejemplo muy claro: Guilherme sufría acoso escolar. Logramos resolver el problema. Pero luego era él el que estaba acosando a otro compañero. Llamé a ambos a mi despacho y pregunté a Guilherme: ¿Cómo te sentías cuando te acosaban?”. Y me respondió: “Me sentía triste; no quería venir; lloraba todo el tiempo”. “¿Y cómo crees que se siente Isaac?”. Se detuvo, reflexionó, pidió disculpas y abrazó a Isaac. Pero nuestro enfoque de la mediación de conflictos implica algo más que pedir disculpas: requiere reparar el daño. Guilherme asumió un papel similar al de un monitor de “patrulla contra el acoso”. Si veía a alguien acosando a otros, me lo comunicaba. Tenemos que reparar nuestros errores. Son adolescentes que todavía están aprendiendo, pero la violencia grave —destrozar la escuela o traficar con drogas— ha desaparecido. Ahora se trata simplemente del comportamiento típico de los adolescentes mientras aprenden. Hay que trabajar para la no violencia cada día. Cada día, porque cada día van a casa y viven en la sociedad.

¿Lo importante es que los alumnos vean al profesor como alguien en quien confiar?

El alumno debe confiar en el docente, y viceversa. ¿Cómo podría aprender de alguien en quien no confío? Sostengo que, ante todo, debemos trabajar en las relaciones. Es preciso fomentar relaciones sanas y afectuosas en la escuela. Y una vez establecidas estas relaciones, los resultados surgen como consecuencia de ellas.

¿Y qué tal son sus resultados ahora?

Nuestro resultado en la evaluación SARESP de São Paulo en 2016 era un 1,45 sobre 10. Hoy estamos en 5,9 Estamos inscribiendo alumnos constantemente y ya hemos alcanzado nuestra capacidad máxima para lo que queda de año. Así que ahora vamos a empezar a trabajar para llegar a 7, 8 y 9.

En lo académico ¿qué es lo que más trabajan?

Tenemos un proyecto de incentivo a la lectura donde los alumnos empiezan a leer autores brasileños. También llevamos a cabo un proyecto en el que todas las puertas lucen grafitis que representan iconos de la no violencia; tenemos murales de Nelson Mandela, Kobe Bryant, Maria da Penha e incluso Tolstói. Los alumnos deben realizar proyectos sobre estas figuras para conocerlas a fondo. Y no se trata solo de eso: leen y luego deben exponer lo que he leído, porque se aprende enseñando, no solo leyendo. También contamos con un programa de matemáticas muy sólido que incorpora educación financiera y emprendimiento, ya que algunos alumnos no desean ir a la universidad.

Aquí en Catalunya los docentes están bastante enfadados.

No conozco esta realidad. Puedo hablar de Brasil. Si se plantea una huelga, la apoyo. Pero eso no puede servir de excusa para ser un director mediocre. Hay que luchar, pero también debemos centrarnos en las soluciones. Y si no eres feliz en este lugar, vete. Hay otras escuelas, otros lugares donde trabajar.

Régis Marques, director del mejor colegio del mundo - Lorena Ferro Cabrera, a la vanguardia.

L'INMIGRANT QUE NO TREBALLARÀ EN NEGRE

El procés de regularització té diferents nivells d'impacte: Radical en la situació de les persones afectades, que poden sortir del forat negre de la il·legalitat i l'economia submergida; considerable a les dades estadístiques, com l'afiliació; i molt reduït al creixement econòmic. A la fotografia, F.Fallah de Libèria va aconseguir el permís de residència gràcies a la regularització. Ana Jiménez/ Jaume Masdeu Burch a la Vanguardia.

Són molts, però seran molts més. Ja sumen 160.000 els immigrants que s'han donat d'alta en la Seguretat Social després d'aconseguir el permís provisional de residència en el procés de regularització en marxa. Són els que, amb els papers a la mà, o bé han aconseguit una ocupació en un temps rècord, alguns casos hi haurà; o han convertit en legal el treball que exercien en l'economia informal, probablement la gran majoria. I seran molts més, perquè la regularització segueix el seu procés. Del més de 1,1 milió de sol·licituds presentades, 608.000 ja han obtingut el permís provisional de residència i han suposat, de moment, aquestes 160.000 noves afiliacions fins al 30 de juny. Queden, per tant, molts expedients per tramitar i cal tenir en compte que el 87% del total de sol·licitants són persones en edat de treballar.

La fotografia sobre l'impacte que tindrà aquesta regularització extraordinària es completa amb la dada que aporta *Fedea, que al febrer xifrava al mig milió els treballadors de fora de la UE que treballen de manera irregular a Espanya; és a dir, uns dels candidats ideals per a acollir-se a aquest procés. Per tant, és lògic suposar que seran molts els immigrants que deixin de treballar en negre.

Al tancament del termini per a presentar la sol·licitud per a la regularització, s'ha comprovat que la realitat ha desbordat la previsió, més que duplicant-se les peticions sobre la primera estimació del Govern, que es quedava en el mig milió. Una realitat que tindrà, d'entrada, l'impacte d'aflorar 1.174.968 milions de vides clandestines, la gran majoria persones procedents d'Amèrica Llatina, el 67%; seguides molt a distància per les d'Àfrica, amb el 23%. Colòmbia, el Marroc, Veneçuela i el Perú són els principals països d'origen.

La regularització ha sumat 160.000 noves afiliacions i seguiran més

Un procés que, com indicàvem, té diferents nivells d'impacte. És radical en la situació d'aquestes persones, que poden sortir del forat negre, l'explotació i la manca de cobertura social pròpies de la il·legalitat i de l'economia submergida; es queda en considerable en les dades estadístiques, com l'afiliació; i l'efecte es queda en molt reduït en el creixement econòmic.

Perquè la veritat és que ja eren aquí, ja produïen, ja contribuïen al PIB i ja apareixien en l'Enquesta de Població Activa (*EPA), precisament perquè és una enquesta, i no un registre com són les afiliacions. Per tant, l'aportació al creixement econòmic serà modesta, com indica un estudi de BBVA *Research, que situa la seva aportació al PIB entre zero i un màxim del 0,5%. Certament que suposarà un augment de les cotitzacions socials, un reforç per al sistema de pensions, però limitat i que tindrà la seva contrapartida més tard, quan ells també passin a la jubilació.

En el nombre d'afiliats sí que es nota. De moment, estan comptabilitzats els 160.000 immigrants que, a 30 de juny, ja s'han inscrit en la Seguretat Social a partir de la regularització, als quals s'aniran sumant més a mesura que s'atorguin més permisos provisionals. És lògic, atès que la immensa majoria està en edat de treballar. A partir del permís, molts legalitzen la seva situació i altres tenen més opcions per a trobar una ocupació o d'apuntar-se a l'atur.

És una regularització que està agitant les estadístiques laborals, alimentant l'afiliació i probablement també l'atur. A l'afiliació li tocava anar moderant el seu ritme de creixement i, en canvi, en els dos últims mesos ha mostrat un *subidón inesperat, amb un mes de juny espectacular que ha sumat 128.000 nous afiliats. El tercer millor juny de la sèrie històrica, i que contrasta, per exemple, amb l'increment de 50.000 d'aquest mes en els dos anys anteriors. Ja es va notar al maig, però l'efecte al juny és més accentuat i seguirà en els pròxims mesos, a mesura que vagin arribant més autoritzacions i amb elles, més opcions d'optar als llocs de treball.

D'altra banda, és previsible que aquesta regularització provoqui un augment de l'atur, perquè és on aniran a apuntar-se lògicament els acabats de regularitzar que no trobin un lloc de treball. Al juny, ja hi ha una primera pista. Encara que el Ministeri de Treball minimitza els seus efectes potencials, la veritat és que l'atur dels treballadors estrangers va augmentar lleugerament aquest mes passat, quan li tocava disminuir. I, a més, se li afegeix que, en examinar-ho per sectors, apareix que on més augmenta és en els quals no tenien ocupació anterior. Una tendència a comprovar si es reafirma en els pròxims mesos.

Són unes primeres dades que proporcionen una radiografia aproximada del canvi en el mercat laboral que suposarà la regularització, però que seguirà en moviment en els pròxims mesos. Legalitzar la situació de més d'un milió de persones és una operació de gran importància. I que centenars de milers puguin deixar de treballar en negre, també.

NEONAZIS A CARA DESCOBERTA

 Una jove afroamericana en un vagó de metro de Washington envoltada de supremacistes blancs emmascarats. Una fotografia de Cheney Orr distribuïda per Reuters, que es va fer viral en la commemoració del 250è aniversari de la independència dels Estats Units i que, per a molts, ja és candidata al Pulitzer. La calor i una tempesta elèctrica van evitar que els somnis de grandesa de Donald Trump lluissin. No obstant això, la nova realitat dels Estats Units es defineix ara amb la marxa de racistes encaputxats portant banderes confederades pels carrers de la capital nord-americana. “Els vostres besnets veuran aquesta foto als seus llibres d'història. És la imatge definitiva de l'era de la història americana en què vivim”, descriu el tiktoker @itsdeaann amb mig milió de seguidors.

La imatge impactant d'una jove afroamericana al metro envoltada de supremacistes blancs Cheney Orr Reuters. El peu original de la fotografia és descriptiu: “Una passatgera està asseguda mentre membres del grup Patriot Front viatgen amb metro...”. Hi ha més imatges. Recorren les xarxes desenes de fotografies amb el grup racista desfilant per Capital Hill al crit de “Recuperem Amèrica” i es comparen amb la concentració nazi al Madison Square Garden del 1939. L'estadi estava ocupat aquest cap de setmana pel casament de Taylor Swift i Travis Kelce; un enllaç blindat que deixava el timeline lliure als racistes.

La foto esglaia. Ella no és Rosa Parks, l'orgullosa activista dels drets civils que es va negar a cedir el seient a un home blanc a Alabama el 1955. És una jove amb por, però a X proliferen els perfils ultres que no només no veuen cap problema a les cares emmascarades, sinó que donen per fet que la jove va arribar sana i estàlvia a la seva destinació. Patriot Front és una organització “neofeixista”, “supremacista”, “nativista”... Thomas Rousseau, el seu líder, va ser un dels protagonistes dels disturbis de Charlottesville l'estiu del 2017 quan un dels seus activistes va atropellar els manifestants antifeixistes. Trump va dir llavors que hi havia “gent molt bona als dos costats” de les protestes. “La premsa els ha tractat de manera totalment injusta”, els va justificar.

Els Front Patriot porten orgullosos les banderes dels Estats Units del revés i les tretze estrelles per les 13 colònies que van aprovar la declaració d'independència. Però no ensenyen els seus rostres. Al contrari del que aquest cap de setmana ha fet el grup Noviembre Nacional a les seves xarxes socials. Els neonazis dels escarnis davant la seu del PSOE després d'aprovar-se la llei d'Amnistia es van constituir fa mesos en partit polític i han decidit desemmascarar-se en directe i parlar “a cara descoberta” a les xarxes per anunciar un acte en el qual presentaran el seu projecte dissabte vinent. Camises negres, un excés de bíceps i NN unides per una creu són la seva ensenya, encara que sostenen que “l'estètica no és el més important”. 

El més alarmant és el discurs: “Ens volen convèncer que un home i una dona són iguals, que un sud-americà o un africà és igual que un europeu. (...) Perquè no se substitueixi racialment el nostre poble a la seva pròpia terra”, per “fer tornar el caràcter virtuós de la fe catòlica” i apartar-se de les “degeneracions” de la transició... ”¿O sigui que Vox ja no és la ultradreta? O NN és la ultramegadreta?”, es pregunten a X.

Fotograma del video distribuït a les xarxes per Noviembre Nacional. La fragmentació i el caïnisme és cosa d'extrems. L'autor del logotip d'NN reclama els seus drets artístics i ideològics: “Noviembre Nacional (l'original i no el robat per aquests impresentables) és anti règim del 78. Si aquests de Núcleo volen muntar un partit per formar part del sistema està clar que el que volen és un pessic del dineral que se li roba als espanyols”. Confirmat, hi ha una ultra supermegadreta…

L'escala d'autoubicació ideològica que publica el CIS des del 1985 mostra l'evolució de l'esquerra i la dreta més radicals en una forquilla de l'1 al 10. Menys del 6 per cent se situaven en l'extrem esquerre i el dret no arribava a l'1,5%. Els percentatges avui són 23% d'extrema esquerra i 10% extrema dreta. Així que un es pregunta per què els resultats electorals són els que són. El PP i Vox governen junts a Andalusia, Aragó, Castella i Lleó, i Extremadura i han normalitzat el concepte de “prioritat nacional” en els seus pactes de govern. L'últim, a Andalusia.  @AndalucíaSinVox no dona la batalla per perduda i distribueix un vídeo de @abdel.mexico: “Es busca personal per a la recol·lecció de patates a Sevilla. Prioritat nacional. Mohamed, Mamadou, ho enteneu? No truqueu. Va Antonio primer, va Jose primer, va Fran primer… Us posareu morenets carregant síndries i collint patates al camp espanyol… Prioritat nacional”.  Isabel Garcia Pagan

ETGAR KERET: EL BLUES DE LA FI DEL MÓN

  Cada sis anys, Etgar Keret (Tel Aviv, 1967) dona una data arbitrària al seu editor i li assegura que, per a aquest dia, hi haurà nou llibre. “És una tradició, sempre acostumo a trigar el mateix i m'alegra anunciar que ja torno a ser aquí”, diu a manera de salutació durant una videotrucada amb La Vanguardia, en referència al seu nou treball, El blues de la fi del món (Siruela). Això sí, reconeix que aquesta vegada ha trigat una mica més, i es justifica: “Vaig dir que entregaria tot el 8 d'octubre del 2023. Un dia abans, Israel va patir un atac terrorista que va segar la vida de 1400 persones i va suposar el segrest de 252 més”. Els esdeveniments el van obligar a frenar. “Tenia sentit publicar?”, es preguntava.

Durant els mesos següents, Keret va oblidar que havia escrit un llibre i es va dedicar a visitar algunes víctimes i familiars. També a fer xerrades de literatura, com fa mitja vida que fa. 

"En una d'elles em vaig topar amb una dona enfadada. Em vaig interessar per saber què li passava i em va dir que havia dedicat tot el meu speech a parlar del que passava, però no a dir què faríem a partir d'ara. Li vaig reconèixer que no tenia jo aquesta resposta, però que miraria d'esbrinar-la mentre em dedicava a explicar històries. Així que vaig dedicar-me a explicar històries". continuava amb el llibre. Ell em va dir que estava boig, que havíem entrat en guerra i que ningú no volia llegir res d'un israelià.

El meu editor em va dir que estava boig, que havíem entrat en guerra i que ningú no voldria llegir res d'un israelià”

No és estrany, després de conèixer aquesta sèrie d'esdeveniments, que molts dels nous relats de l'escriptor es preguntin com ha arribat el món a què ha arribat. En tots els sentits, no només en els aspectes bèl·lics; també en els tecnològics que, per a l'autor, “moltes vegades sembla que desenllacin en una distopia”. Per això, ens trobem a les seves pàgines, per exemple, amb el concursant d'un reality xou en una realitat paral·lela; una dona gran que intenta convèncer un programa d'intel·ligència artificial que se suïcidi; dos humans que fan visites turístiques a alienígenes; o un home que descobreix que un asteroide batejat amb el nom de la seva dona està a punt d'impactar contra la Terra. “Si hi ha alguna cosa que tots ells tenen en comú és que intenten preservar la humanitat en un món que avança a passos de gegant cap a la bogeria”.

A la vida real, Keret tracta de fer el mateix. La seva posició no és gens fàcil, ja que són diverses les vegades que ha criticat públicament la guerra perllongada a Gaza i el patiment que aquesta causa, cosa que ha provocat que li arribin crítiques d'alguns sectors. "Aquí s'han vessat moltes llàgrimes, però la justícia no s'aconsegueix amb més sang. No hem de perdre la humanitat. Tres anys després, sembla que seguim aquell 7 d'octubre. Si encens el televisor a Israel, no hi ha setmana que no hi hagi programada una pel·lícula relacionada amb el que va passar. I està bé recordar fets històrics, però el fet de fer-ho és fet i històric, però el fet de fer-ho es fa, es fa recordar i es fa de fets històrics. relat des d'una única perspectiva. És fàcil que, des de fora, es vegi Israel com un país feixista i bel·licista, indiferent al patiment aliè.

Si engegues el televisor a Israel, no hi ha setmana que no hagi programat una pel·lícula relacionada amb el 7 d'octubre” 

Si bé assegura no tenir la “clau final” per acabar del tot amb aquesta situació, es convenç que els escriptors, com ell, si poden fer alguna cosa: “Apropar la veritat a la gent. En el cas dels israelians com jo, ni que sigui per calmar la culpa que sentim que la nostra gent sigui responsable d'algunes de les atrocitats més grans del nostre temps”. Reconèixer això –admet – l'ha portat a rebre amenaces de mort. "Tampoc puc donar lectures a la ciutat on he ensenyat a la universitat durant més de 20 anys perquè l'alcalde pensa que sóc un jueu que s'odia a si mateix. Per sort, les meves xarxes són una finestra on puc expressar les meves idees i que, fins i tot els que demanen el meu boicot, m'escoltin". Sigui com sigui, Keret assegura que té clara una cosa: “No sóc jo la víctima de tot això”.

Igual que el narrador del relat que dona títol a l'edició espanyola de la seva nova obra, l'escriptor avança que els seus plans “de present i de futur” no són altres que contemplar la fi del món des del balcó mentre es delecta amb les olives preferides. "I, una vegada fet això, continuar narrant tot el que veig. Ningú impedirà que segueixi escrivint i donant la meva opinió".

Lara Gómez Ruiz a la vanguardia; foto:Emmanuel Dukand/AFP

NICOLÁS SARTORIUS: LA DRETA QUE VE

A la foto: Nicolás Sartorius, a la seu de CCOO, sindicat del qual és cofundador. Juan Barbosa. José Marcos al País. 

Nicolás Sartorius: “La dreta que ve no és la dreta de sempre, aquest PP no és hereu de la Transició”. "La prioritat nacional substitueix el principi de ciutadania en què està basada la democràcia pel de la identitat, que és típica dels règims autoritaris i xenòfobs", adverteix el referent de l'esquerra i la lluita per la democràcia

Sartorius (Sant Sebastià, 88 anys), històric referent de l'esquerra i de la lluita per la democràcia que va passar sis anys a les presons franquistes, alerta de la crispació excepcional de la política espanyola, amb el Govern tancat pel front judicial mentre Alberto Núñez Feijóo lliga el seu destí al de Vox. El cofundador de Comissions Obreres adverteix que cap Executiu no ha suportat el mateix nivell d'insults i atacs que el de Pedro Sánchez des de la restauració de la democràcia. I avisa de la transformació que al seu parer està experimentant el PP després d'assumir la prioritat nacional i altres banderes de la ultradreta.

Pregunta. ¿Tiene sentido la legislatura?

Respuesta. El balance es francamente positivo empezando por Cataluña, donde teníamos un problema tremendo, peligrosísimo, que está infinitamente mejor y eso fue gracias a la audacia que se tuvo con la amnistía. Llevamos años creciendo más que Alemania, Francia o Italia, vamos a bajar del 10% de paro y tenemos grandes posibilidades de llegar al pleno empleo. Hay un agujero que es la vivienda, pero no olvidemos que es una competencia de las comunidades autónomas y los ayuntamientos. ¿Cómo se puede decir que la legislatura no ha sido positiva? La derecha ha conseguido crear el clima de que todo es un desastre y no lo es.

P. El Gobierno no ha presentado Presupuestos y está en una situación de debilidad parlamentaria.

R. La Constitución no dice que hay que convocar elecciones si no hay Presupuestos, lo que dice es que el Gobierno tiene obligación de presentarlos, y si no se aprueban se prorrogan automáticamente los anteriores. No es motivo de que se clausure la legislatura. El Gobierno de Mariano Rajoy estuvo sin Presupuestos unos años y no pasó nada. Además, están los fondos europeos. La legislatura no tendría sentido si el Gobierno no pudiera hacer prácticamente nada y eso es mentira. La semana pasada se aprobaron leyes [el Congreso convalidó el decreto ley con descuentos para jóvenes para viajar en transporte público, la penalización de las falsas terapias de conversión para personas LGTBIQ+ y la transferencia de la autopista AP-9 a Galicia]. Gobernar no es solo legislar. Por ejemplo, el salario mínimo no pasa por el Parlamento.

P. ¿No hay que convocar elecciones generales?

R. Estoy en contra de que se vaya ahora a elecciones, me parece una maniobra de las derechas y de gente despistada. Si tienes un margen de casi de un año, espera, es evidente que ahora te van a machacar. Una lógica que sí entiendo es la de si tienen que ser antes las legislativas que las municipales y autonómicas. Si el Gobierno y sus socios ganan las elecciones, sería muy bueno para las municipales y autonómicas. Y si pierdes el Gobierno, sería un estímulo si el PP y Vox empiezan a gobernar en plan derechona. Ahí se puede hacer una campaña de compensación. Sería una jugada más inteligente a que las generales fuesen después de las municipales.

P. ¿Por qué cree que Feijóo no presenta una moción de censura?

R. Feijóo no la presenta no porque no tenga los votos, eso es una excusa, porque Felipe [González] tampoco los tenía y la presentó [en 1980 contra Adolfo Suárez] y le salió muy bien. Feijóo no lo hace porque la moción de censura en España es constructiva. El candidato tiene que presentar un programa y Feijóo no tiene nada que ofrecer. Nada. Además tendría que poner de acuerdo a Junts con Vox.

P. ¿España está destinada a ser gobernada, como tarde dentro de un año, por la derecha?

R. No, en ningún sitio está escrito. Hay una realidad real y una realidad virtual. Y la realidad real va razonablemente bien, pero la virtual... Y ahí nos están ganando la batalla. Hay una campaña brutal en las redes sociales, en medios de comunicación... No se habla más que de corrupción.

P. ¿España es un país corrupto?

R. Yo creo que no es especialmente corrupto. Para nada. Hemos sido de los mejores países en administrar los fondos europeos. Y yo creo en la presunción de inocencia. Es un artículo básico y fundamental de la Constitución. Toda persona es inocente hasta que no se demuestre la contrario. Es decir, que se demuestre en una sentencia firme. Entonces, dejas de ser inocente. Pero hasta entonces, eres inocente, ¿no? Si es que respetamos la Constitución. ¿Cuántas sentencias hay en este momento firmes diciendo que alguien del Partido Socialista ha cometido delitos? Una [la de José Luis Ábalos]. Grave, seria, pero una.

P. ¿Ha cambiado su opinión sobre José Luis Rodríguez Zapatero?

R. Yo parto siempre de la presunción de inocencia. Para todos, no solo Zapatero, también para el compañero de Isabel Díaz Ayuso. Para mí todos son inocentes hasta que no se demuestre lo contrario. En este país nos hemos cargado la presunción de inocencia.

P. Zapatero no ha explicado aún el origen de sus joyas.

R. Tiene que explicarlo.

P. ¿Comparte esa idea de la persecución que plantean desde el Gobierno?

R. Si lo que se dice es que hay una conspiración organizada por poderes del Estado para acabar con el Gobierno, eso se puede decir si tienes pruebas, y yo no las tengo. Ni toda la judicatura es conservadora ni toda la judicatura está en contra del PSOE, eso es mentira. Ahora bien, que tácitamente haya sectores del aparato de Estado, de la judicatura, de las fuerzas de seguridad, del alto funcionariado, que quieren acabar con este Gobierno como sea no me cabe la menor duda. Están muy determinados porque su política social y económica les saca de quicio. Pero no necesariamente tienen que estar organizados.

P. ¿En esa categoría entraría el juez Peinado?

R. Lo de Peinado es de aurora boreal. Decir que la esposa del presidente se va a fugar con los escoltas, que son policías, es que es muy fuerte. Da la impresión que este juez no está bien, el Supremo y la Audiencia Provincial de Madrid le han tenido que corregir no sé cuántas veces. Es una investigación prospectiva. Va a por Begoña Gómez porque va a por el presidente.

P. ¿Pasa lo mismo con el hermano del presidente del gobierno?

R. Hay mil casos así todos los días y van por lo contencioso administrativo. Un supuesto enchufe en una diputación no va por lo penal. ¿Qué indica? Que hay una batalla para acabar con este Gobierno. ¿Cómo? Condenando al fiscal general sin pruebas por una filtración en España, ¡donde se filtra todo! Van a por el presidente, está claro, porque van a por sus políticas. A las derechas no les gusta el Estado del Bienestar. No es verdad que apuesten por él, les gustan las privatizaciones. Van deteriorando los servicios públicos por falta de inversión para que los ciudadanos se busquen la vida con las dos cosas más importantes para los seres humanos, que son la salud y la educación. Van en contra del Estado social que es el que rige en la Constitución.

P. Hay a quien la situación actual le recuerda a la última legislatura de Felipe González.

R. Ah, esto es mucho más bestia. Se ha normalizado llamar hijo de puta al presidente del Gobierno, el odio a Sánchez, el nivel de los insultos y acusaciones que hay contra este Gobierno no lo he visto en otras épocas. Tanto como ahora... No. Es tóxico. Un encono malsano. Es como con la ley de nietos. ¡Venga, vamos a decir que el voto exterior es un pucherazo! Se busca lo que sea. A cualquier cosa se le da la vuelta.

P. Entonces, ¿esta época política no es como otras?

R. La revolución tecnológica lo ha cambiado todo, pero algunas cosas recuerdan a otras que sucedieron en los años 30. Hay una relación muy estrecha entre el liberalismo radical y la ultraderecha. El discurso de Vox, como la ultraderecha mundial, tiene la inmigración como gran leitmotiv. Lo increíble es que el PP está alimentando a Vox. Le compra la prioridad nacional, como ha hecho [Juan Manuel] Moreno Bonilla, que es la expresión ideológica y política de algo muy feo. Rompe la idea de ciudadanía. Sustituye el principio de ciudadanía en el que está basada la democracia por el principio de la identidad, que es típico de los regímenes autoritarios, nacionalistas, racistas, xenófobos. Es el que los nazis tenían. Entonces, los señalados eran los judíos, ahora son los inmigrantes. Y encima se señala a los inmigrantes como los causantes del deterioro de los servicios públicos, cuando es al revés. Son gente más joven y por tanto usan mucho menos la sanidad.

P. Es la séptima regularización de inmigrantes que se realiza en España.

R. También las hicieron gobiernos del PP. Iglesia, patronal, sindicatos, think tanks, todos dicen que la inmigración ha sido clave para el crecimiento de España. Los que dicen que no quieren la regularización lo que quieren es la esclavitud. El nuevo esclavismo es no tener derechos. Me extraña que gente que se dice católica y cristiana esté en contra de la regularización, que además da una idea de la economía sumergida que hay en España. Los que están fuera de ley no son los inmigrantes, los que están delinquiendo son los que les contratan sin derechos. Esos son los que cometen ilegalidades.

P. El PP está alineado con Vox en esta y otras cuestiones como la ley de nietos.

R. Este PP no es heredero del centroderecha de la Transición, de esa tradición de los consensos. No es heredero de Adolfo Suárez, es heredero de lo que era el partido de Manuel Fraga, Alianza Popular. Los políticos del PP no me recuerdan nada a los políticos de la derecha que conocí en el Parlamento, los Álvarez de Miranda, los Satrústegui, los del Contubernio de Múnich. No tienen nada que ver. Muchas veces pienso, a lo mejor exageradamente, que si no estuviéramos en Europa aquí habría pasado algo gordo. Y no digo más.

P. ¿Cómo sería un Gobierno con Feijóo de presidente y Abascal de vicepresidente?

R. Un desastre. Feijóo ha llegado a decir que lo que va a hacer es arrasar con toda la legislación que ha habido en todo este período. Vox no cree en las autonomías, como no cree en el Estado del Bienestar. No creen en cosas básicas, pero Feijóo pide que no se les demonice. La derecha que viene no es la derecha de siempre, no es la derecha tradicional que conocemos. No es a la que estamos acostumbrados. Lo que hemos conocido en el período democrático es que unas veces gobierna el PSOE y otras el PP. Ahora se trata de otra cosa. Y el que no se dé cuenta de eso es que no está viendo lo que viene. La gente sigue pensando que estamos en la alternancia del bipartidismo.

P. Feijóo dice ahora que hay que pasar página del proces.

R. Me parece estupendo, una manera facilísima es que retire los recursos a la ley. Eso es pasar página. Bienvenido, porque ha llamado a salir a la calle contra la amnistía, diciendo que era un golpe de Estado, el crimen más espantoso, lo comparó con el 23-F... Denota hasta qué punto las exageraciones que se están diciendo a diario.

P. ¿Qué le pareció el comité federal del PSOE?

R. Los partidos que no son capaces de asumir sus errores acaban mal. Haber tenido a dos secretarios de organización como los que han tenido es de nota. Es un pecado in eligendo e in vigilando. Es evidente que se eligió mal y no se vigiló bien.

P. ¿Cómo ve a la izquierda del PSOE?

R. Tiene que haber un proceso de unidad y un programa mínimo. Ahora es como si hubiera muchas franquicias: en Galicia se llaman de una manera, en Valencia de otra, en Madrid de otra... Todo eso hay que unirlo. Implica generosidad y sobre todo conectar con la gente en los pueblos y en los barrios, porque si no van juntos no hay nada que hacer. Y si no tienen un resultado aceptable, el PSOE lo tiene muy mal.

AVI, QUE ERA UN PAGÉS?

Al pas que anem, no ens haria de sorprendre que algun dia un nen pregunti: avi, que era un pagès?, i és que sembla inevitable l'extinció de la pagesia, la Generalitat xifra en 43.000 les hectàrees de conreu abandonades, hectàrees que sovint servien de tallafocs en cas d'incendis. He recuperat aquest escrit del 2011/2020, que malauradament és vigent avui en dia, amb l'incendi de les Gavarres i les queixes dels pocs pagesos que queden del fet que no es cuida el bosc.

LA LENTA AGONIA DE LA PAGESIA

“Els pagesos són l’1 % de la població i representen el 66% dels pressupostos públics europeus. La pregunta és: Ens podem permetre el luxe de tenir pagesos que malbaraten l'aigua de tots?, planten el que no han de plantar en molts casos (només perquè és subvencionat per Europa) o toquen els pebrots manifestant-se i tallant carreteres, per més raó que tinguin en queixar-se dels preus que els hi paguen els majoristes. Aquesta és la visió que ens han venut de la pagesia, però el tema és molt més complex que aquest reduccionisme dels urbanites.
M'explicava el dissabte un ramader (dels dos que queden entre Sabadell i Terrassa) que cada vegada li surt menys a compte criar els xais, que li paguen al mateix preu que fa deu anys i amb el que s'ha apujat el pinso i els requisits que demana la Generalitat per documentar als animals, amb anal·lisi de sang, cost de veterinari i paperassa en general. Em deia que continua perquè el noi vol seguir, que si no fos per a ell, entre el bestiar i els terrenys on i planta blat i farratge treballant-hi a sol i serena cada dia de l'any, no li surt a compte. 

La culpa de que tinguem fruites de tots tipus tot l'any no és dels consumidors, simplement és una qüestió de Mercat, i ens ho ofereixen, i decidim comprar-ne o no, depén del criteri de cadascú, a casa en això som molt tradicionals, la fruita es compra la del temps, com hem fet sempre.

El que comentava al començament és el que em diu el cap, que representa la lògica i en principi també el sentit comú, aquest cap em diu que potser a Europa en general no ens podem permetre el luxe de tenir i mantenir els pagesos, que en no ser rendible el seu treball i el producte que conreen més l'aigua que gasten, seria més lògic deixar-ho córrer i adquirir aquests productes alimentaris en general als països del tercer món que molt més ho necessiten i ens poden proveir dels mateixos productes a un millor preu.

(Entrar ara en si aquest seria un comerç just i si els productors rebrien la recompensa per la seva feina o és quedaria en mans dels intermediaris, és una altra qüestió, però ho comento per que no em sia retret) Però aleshores deixo el cap a banda, i penso en els dissabtes quan surto a passejar amb la bicicleta, m'agrada baixar per la vora del Ripoll fins a Ripollet i veig els jubilats que tenen els seus horts on hi cultiven de tot, i on cada pagès és un savi entès en la matèria i el del costat no hi entén res, i viceversa, i m'aturo a comprar-els-hi tomàquets, enciams o el que s'escaigui. Tenir un tros de terra és molt més que una distracció de jubilat, és aquest sentit d'arrelament que tenim en trepitjar aquesta terra, aquesta sensació que és la nostra mare que ens ha alimentat durant segles.

I no és aquesta una visió bucòlica, si més no realista de la necessitat de l'home de sentir-se com els arbres i les plantes arrelat a la seva pròpia terra. Em temo que la comunitat Europea no és conscient de la problemàtica de la gent del camp, i no enfoca les dificultats que hi han per que se’n puguin sortir de la manera correcta. No tot s'arregla amb subvencions aleatòries, que acaben generant una certa acomodació i adaptació momentània, però sense cap visió de futur, i si bé és cert que potser alguns sectors com el de l'avellana són ja insostenibles i s'han de deixar morir per onerosos, la percepció és que s'hauria de cuitar més la gent de la terra, estudiant que convé i és necessari plantar i on, segons les característiques del terreny. De fet a la gent de l'avellana fa mes de tretze anys ja se'ls hi va dir que no podien seguir i se'ls varen donar solucions alternatives però no varen fer cas de l'administració; i malgrat no confiar hom massa en la administració, en aquest cas crec tenien i tenen tota la raó.

Hi ha gent que està innovant amb cultius ecològics, a petita escala de moment però que poden créixer i aquest seria un dels camins a seguir. Jo no sóc entès en la matèria, malgrat haver nascut a pagès, sóc home de ciutat, però potser caldria escoltar-los més als pagesos, que segur tenen i molt a dir i solucions a aportar per continuar fent el que han feta tota la vida, cultivar la terra. Perquè en el fons, ells representen essència de la vida humana, tan deformada per la vida a ciutat. La terra durant segles ens ho ha donat tot, i no és just ara que li donem l'esquena a ella i als qui la treballen, per comoditat o simplement per interessos purament econòmics de la mundialització. 
S'ha de tenir en compte que el canvi climàtic afecta també a la pagesia, i s'ha de canviat el producte a conrear adaptant-lo a la nova situació. O així m'ho sembla a mi, i no es tracta de si estic encertat o no en els meus plantejaments, sinó de parlar-ne i escoltar als afectats, perquè el problema és que no se'n parla; a Espanya almenys parlen de l'Espanya buida, però a Catalunya no sento que es parli de la Catalunya buida, i aqui la culpa es tota del Govern de la Generalitat, o del seu desgovern.
Ja posat, he recordat aquest escrit del 2011 quan la guerra del cogombre amb Alemanya, que tambè va portar cua. I una pregunta que us faig: perquè tot l'any hi ha taronges i en canvi no hi ha mandarines?.

La lluita de la pagesia per tenir futur, és un interessant article que busca solucions per sobreviure... El podeu llegir aquí.

TU SÍ QUE ETS UN ALIENÍGENA

Les dades hi són: els migrants no col·lapsen les fronteres ni augmenten la criminalitat ni arrabassen llocs de treball. I, aleshores, com tanta gent ha arribat a creure el contrari? El mexicà Jorge Volpi prova pacientment d'explicar-ho a 'Invasión alienígena' (Debate), un petit assaig on ofereix xifres reals que qüestionen el discurs nacionalpopulista. L'autor –que intueix que el seu afany és condemnat al fracàs davant un públic que només busca confirmar els prejudicis– mostra com les societats antigues, de la Grècia a la Roma clàssiques a les edats mitjana i moderna, eren molt més diverses que la nostra, desmentint el mite d'un passat homogeni. És més: només un 3,1 de la població mundial viu en un país diferent al que va néixer. La paradoxa és que els països que més blinden avui les seves fronteres són els que van expandir els seus habitants pel món. El 82% de l'emigració que hi ha a Europa és legal, i els migrants sense papers suposen entre el 0,4 i el 0,8% de la seva població. Els llocs de treball que ocupen, pels seus baixos salaris o duresa, són els que els locals rebutgen. I, tret d'excepcions lligades a l'integrisme islàmic, la gran majoria s'integren i acaben immersos en la cultura local.

Econòmicament, els països desenvolupats necessiten el treball migrant però imposen severes restriccions al trànsit de persones, és a dir, s'ofereixen llocs de treball a aquells que tenen el coratge o la temeritat de saltar-se les normes. "L' àlien és alhora requerit i criminalitzat", observa Volpi, per a qui la font de discriminació més important al món és avui el fet de néixer en un lloc o en un altre del planeta: a un costat, tenim drets i oportunitats; a l'altre, privacions, opressió i fins i tot terror. Vosaltres no voldríeu travessar aquesta línia?

El projecte de regularització d'emigrants sense papers del Govern espanyol, i fins i tot la visita recent del Papa a un centre d'acolliment a les Canàries, posa a molts davant el mirall de les contradiccions, en temps en què tot un president dels EUA –per cert, descendent d'alemanys i casat amb una eslovena– ha arribat a dir coses com "no són persones, són animals".

Quan escolteu allò avui tan en voga que l'emigració llatinoamericana sí que és acceptable, per catòlica i hispanoparlant, davant les altres, penseu que el vostre interlocutor és un digne èmul de Bartolomé de las Casas a l'anomenada Controvèrsia de Valladolid, qui va defensar que els indígenes americans tenien ànima, sí, però ho va fer en contrast amb els negres de l' Àfrica, que, segons ell, sí que mereixien ser esclavitzats.

Xavier Ayén Pasamonte, foto: EFE/Quique García per a la Vanguardia.