LA MANI DE DIUMENGE VISTA PER UN MARIANÒLEG FRANCESC PUIGCARBÓ 25.9.23

El periodista i professor Antón Losada no ha dubtat aquest dilluns a parlar de l'acte del PP aquest diumenge a Madrid en contra de l'amnistia com a "una falta de respecte" als que no pensen com ells.

A l'habitual tertúlia política de 'Hoy por hoy' de la Cadena SER, l'analista gallec considera que la concentració a la Plaça de Felip II de la capital espanyola va ser una "teràpia col·lectiva" de persones que protesten "perquè no surt el que ells han votat". "Votants que es manifesten contra un país que no els agrada i una societat que no els agrada. És un grup que creu que té la raó i que no entén per què no se la donen. No entenen per què els altres ens resistim a ser canviats", expressa.

Losada ha subratllat que es pot estar a favor de l'amnistia als implicats del procés "i no per això ser un corrupte, un delinqüent o tenir com a objectiu la destrucció d'Espanya". Per aquest mateix, ha demanat tant als "oradors d'ahir" a la concentració com als assistents aprendre "que es pot discrepar, tenir idees diferents, tenir principis, ser una persona honrada, estimar el teu país i defensar la legalitat, i no ser un corrupte i un immoral”.

A la mateixa tertúlia, Losada s'ha preguntat quin era el motiu de la protesta atès que encara no s'ha presentat cap llei d'amnistia ni se'n coneix el contingut. "¿L'objectiu quin era? Fer una abraçada afectuosa a Feijóo perquè vagi amb entusiasme a la seva investidura? Protestar contra alguna cosa que no ha passat encara? Protestar contra una altra investidura que tampoc ha succeït encara? 

Quin era l'objectiu? A més de criticar i faltar el respecte a tots els que no pensen com ells, què més? Dubtar de la integritat moral d'algú simplement perquè pensa diferent de tu, o dir-li que és un indecent, és una manca de respecte. trucar a algú immoral perquè pensi diferent", ha conclòs.

CARTA D'UN INSPECTOR DE PATI 25.9.23

Missatge adreçat als inspectors de pati de les CladEs

Benvolguts col·legues:

Us escric aquestes ratlles per compartir amb vosaltres la meva creixent preocupació sobre la continuïtat dels nostres llocs de treball, pel perill que suposen fets com els de la setmana passada. Quan, ara fa dos anys, Pablo Casado va dir que a Catalunya el professorat havia rebut instruccions per no deixar anar al lavabo els nens que parlaven en castellà, es van despertar totes les meves pors. Confesso que jo vaig ser l’autor d’aquell informe, però quan vaig sentir-lo en boca de Casado em vaig adonar que no era prou versemblant. Per sort, el que aleshores era el líder del Partit Popular tenia les hores comptades, de manera que les seves revelacions van caure en sac foradat i es van poder desactivar de seguida.

Ara, però, ha estat tot un exvicepresident del govern, el socialista Alfonso Guerra, qui ha tornat a excedir-se explicant a tot Espanya la nostra feina com a inspectors de pati. I aquesta vegada ha estat més perillós perquè ha revelat el nom oficial del nostre lloc de treball. Per sort nostra, les declaracions que va fer l’endemà sobre les visites a la perruqueria de la líder de Sumar, Yolanda Díaz, van ajudar a posar en qüestió el seu seny, i una cosa va tapar l’altra. Però, a parer meu, ja són massa descuits que, sumats, poden acabar destapant la nostra bicoca.

És veritat que el fet que la catalanofòbia sigui transversal dins de la política espanyola, i que ara se li escapin secrets d’Estat a un membre del PP i ara a un del PSOE, ajuda a mantenir la nostra feina. Cap dels dos grans partits espanyols voldrà posar-se en contra un col·lectiu tan nombrós com el nostre.

Però no és fàcil tenir permanentment enganyada la ciutadania, que pot sospitar de la nostra existència real. Si això passés, es faria palès que els nostres informes són falsos, perquè la gent sap perfectament que és el castellà la llengua dominant als patis de les escoles catalanes, que ningú persegueix el castellà, que la immersió lingüística no posa en perill l’aprenentatge de la llengua de Cervantes i que cap nen pateix de la bufeta per parlar en la llengua que sigui. Si els nostres informes per a les CladEs són esbiaixats és precisament per acontentar qui ens paga el sou i mantenir aquesta sinecura.

Proposo, doncs, fer una carta signada per tots nosaltres expressant aquesta inquietud al cap de les CladEs, perquè doni un toc d’atenció a la classe política i aquests episodis no es tornin a produir. No es pot tolerar que es posi en perill el pa dels nostres fills.  

Atentament,

          I.P.E.

Membre del Cos d’Inspectors de Pati de les Clavegueres de l’Estat (CladEs) - Carta d’un inspector de pati - Magí Camps

ESPANYA JA NO ÉS EL QUE ERA 25.9.23

No hi ha marea ciutadana contra l'amnistia, no hi ha rebel·lió nacional i la plaça va aclamar Ayuso. -  Iván Redondo.

L'escriptor francès Paul Valéry deia que els nostres pensaments més importants són els que contradiuen els nostres sentiments. Imaginin-se pertànyer a una generació de pensament, la de la dècada dels setanta, que va conèixer les revolucions a Berlín, Berkeley o la Sorbona, el papa Joan XXIII, el primer secretari del PCUS, Nikita Khrusxov, Mao a la Xina, el general Charles de Gaulle i després François Mitterrand, els estels fugaços de Marcuse, què sé jo, el boom llatinoamericà en la literatura hispànica, el beatnik, els hippies, la minifaldilla i la píndola anticonceptiva. Imagineu-vos créixer en aquest ambient: observant les convulsions històriques mentre a Espanya vius la censura i el temor a la repressió d'un règim. El teu punt de partida com a generació és tot davant una dictadura i la temptació és fer-ho tot tu: democràcia estable de tall occidental, pactes de la Moncloa, Constitució del 78, així com les principals transformacions socials, polítiques i econòmiques. Així va anar i es va fer bé. Però també hi va haver pecats, compte, com una “amnistia política” que, com es deia llavors i avui s'oblida, no va produir els efectes desitjats perquè va ser una “amnistia amb comptagotes”. I un encaix territorial irresolt, entre molts d'altres. 

Va ser una primera generació pont que va liderar amb diligència una transició exemplar encara que incompleta. Cometent, això sí, un greu error: projectar la seva vida cap al futur com una cosa inigualable, deixant la resta, els seus fills, com a mortals només per no viure els seus temps. Doncs bé, estan comprovant com amb naturalitat esbalaïdora venen els seus fills que són pares a completar la seva obra. Llei de vida. Per a aquesta generació política, la de Felipe González i Alfonso Guerra, de proteica verbositat, capaç de passar de l'Ateneu a la perruqueria, de les idees a l'insult, amb idèntica animositat, superar allò aconseguit es viu com una “monstruosa confusió”, igual que José María Aznar l'elecció del 2004 i Mariano Rajoy la moció del 2018. I, és clar, com més s'aferren als seus pensaments més desconnecten dels sentiments majoritaris del país perquè Espanya ja no és el que era.

Mirin, res com el principi de realitat: no hi ha marea ciutadana contra l'amnistia, no hi ha rebel·lió nacional i la plaça va aclamar Isabel Díaz Ayuso i no Alberto Núñez Feijóo, candidat a la investidura. Ahir –ho van veure– hi va haver centenars de persones a l'acte del PP a la plaça Felip II contra l'amnistia, 40.000 segons fonts de la policia. Però no s'enganyin, totes cabrien al Wizink (15.000 persones) en dos concerts de Taburete. La pregunta és per què no hi ha allau: a més a més del “factor Catalunya”, que no pot canviar Espanya, però la determina, la generació de la democràcia i els abstencionistes són la resposta. Al preelectoral del CIS, entre els joves que votaven per primera vegada, el PP superava en gairebé 3 punts el PSOE, però al final van ser gairebé 8 punts a favor dels socialistes. Abans de la campanya, entre els que es van abstenir el 2019, el PP guanyava per més de 4 punts, però va acabar vencent el PSOE (0,7 punts més). Fins i tot l'avantatge de 6 punts del PP entre els que no recordaven qui van votar el 2019 es va capgirar a favor del PSOE per 4 punts. Tot ho va perdre l'última setmana, però podria haver estat en un dia, en una hora o en un minut. Així són els assumptes públics avui.

El postelectoral del CIS és tossut, com l'Espanya que vol el retrobament total. I la veritat en política sempre resplendeix al final, quan ja se n'ha anat tothom. Per això, si Feijóo és algun dia president parlarà en gallec com a Borja Sémper euskera al Congrés, i per ser-ho haurà de ser un polític lliure. Com Rajoy el 2008, si Feijóo vol ser primer ministre tindrà el seu “Congrés Nacional de València” amb un Aznar desairat, ja sense cabellera i sense abdominals. Està escrit. I com que en vides paral·leles de Plutarc haurà de recuperar la seva autoritat descobrint que l'amistat i la paciència són animal de companyia i no de ramat. També està escrit. Passarà en unes basques i gallegues sincronitzades com Mariano el 2009 que, si escau, coincidiran amb unes europees el 9 de juny del 2024. Aquí acabarà un cicle, a vida o mort, i en començarà un altre. 

Mentrestant, sorgiran més ressons d'una altra generació, més veus crítiques, més sentiments que contradiuen pensaments, perquè Espanya seguirà sense ser allò que era, perquè es prepara per ser el que vol ser.

DE DEMANAR CONFERÈNCIA AL MÒBIL A LES AULES 24.9.23

Així és el panorama: poques coses hi ha més difícils que parlar-li de futur a un jove. No sempre va ser així. Associàvem la nostra joventut a la rebel·lia, a l’inconformisme, a la rèplica, no habitualment respectuosa amb les generacions precedents –molt en espe­cial amb els pares–, i sobretot a la voluntat de ser i de crear una cosa diferent. Volíem un marc nou per a un paisatge diferent. - Joan Pere Viladecans.

Però alguna cosa va fallar: ara els joves reaccionen quan veuen perjudicat el seu estatus de comoditat, la seva zona de confort, com diuen els cursis, reclamen a una societat que els idolatra, avicia i cuida uns mínims materials per sobreviure amb més o menys pressions. I ho demanen a aquesta mateixa societat que els ha segrestat els estímuls i els ha deixat anes­tesiats, insensibles, absents. Purs tran­seünts, com si el simple fet de ser joves fos un valor en si mateix. “Que tinguin el que nosaltres no vam tenir”. La societat del mercat i la multinacional els veu més clients que persones. I els polítics, més figurants que votants, indiferents.

Alguna cosa, o molt, ha fallat. Alguna cosa, o molt, hem fet malament. Hem estat, o som, uns mals referents? El món ha canviat molt ràpid, gairebé sense avisar, i les generacions s’han superposat. Les noies­ i nois amb millor preparació, presumiblement amb més possibilitats, es troben amb el formigó que obstrueix tota inserció professional. La rigidesa laboral, un sistema educatiu deficient que pot portar a l’exclusió social i per tant a l’abisme. 

Uns se n’aniran. I d’altres, amb els sempiterns auriculars col·locats, el mòbil i la pantalla, engrossiran aquesta ingent borsa de ciutadans apàtics, somnolents, autoexclosos.

Carregant –com a víctimes?– amb el pitjor de l’allau tecnològica. Una boira autista plana sobre molts adolescents amb possibles desordres mentals i d’adaptació. Els metges alerten, també, d’un augment dels casos de miopia, i el que vindrà amb la dependència absoluta i la pèrdua de criteri a la qual ens porten les xarxes socials.

Al gra: només són assajos, però per fortuna alguns sistemes docents comencen a desaconsellar l’ús del mòbil a les aules. I amb bons resultats de sociabilitat, expressió oral i literària… Veurem. 

Pels qui no l'hagin llegit, un conte de mòbils. Es veia venir. I no ens hauria de sorprendre que ens sorprenguessim davant les noves tecnologies, els que tenim una edat, o quasi tota, venim d'on venim: de demanar conferència a la Conxita.

SOBRE BLANQUEJAR I ALTRES VERBS MAL UTILITZATS 23.9.23

Com si volgués sacsejar-se la polèmica i centrar-se en el cinema, el Festival de Sant Sebastià havia col·locat com a segona pel·lícula de la seva programació 'No me llame Ternera', el documental dirigit per Jordi Évole i Màrius Sánchez que entrevista el dirigent terrorista etarra. Una llarga entrevista precedida de peticions de retirada de la seva projecció a càrrec de qui no ho havia vist (associacions de víctimes i sindicats policials) i una primera crítica d'un espectador: Ternera mateix. "No m'ha agradat, han fet el que han volgut", ha declarat a Berria.  Acusen Évole de blanquejar al terrorista. Évole, es justifica o s'explica en aquest article a la vanguardia. Per cert, caldria recordar el documental sobre Lasa i Zabala que si que blanquejava al Govern i al senyor X, que com M.Rajoy no sabem qui es o era.

"Era el 1991. Jo tenia 17 anys. ETA assassinava deu persones, cinc d’elles nens, fent explotar un cotxe bomba a la casa caserna de Vic. L’endemà, mentre es celebraven els funerals, la Guàrdia Civil va abatre dos dels autors del crim en un xalet de Lliçà d’Amunt. No necessito mirar Google per recordar-ne els noms. Juan Félix Erezuma i Joan Carles Monteagudo. També recordo els de Francisco Mújica Garmendia, José Luis Urrusolo Sistiaga, Domingo Troitiño, Santiago Arróspide. Soc de la generació que va créixer amb cartells d’etarres a les estacions d’autobusos.

De l’atemptat de Vic són inesborrables l’abraçada entre dos guàrdies civils ensangonats i la carrera d’un home que portava als braços una nena ferida. En aquell estat de xoc, molts gairebé vam celebrar la mort dels dos etarres. “No és bo que reaccionis des de l’odi”, em va deixar anar el meu pare. Quatre anys abans, l’atemptat d’Hipercor (21 assassinats) va marcar diverses gene­racions.

Una de les meves primeres feines periodístiques va ser participar en la investigació per a una sèrie sobre la història d’ETA. L’encàrrec me’l va fer el documentalista Joan González, que em va regalar l’oportunitat de treballar amb Xavier Vinader, periodista d’investigació i símbol de la llibertat d’expressió.

ETA va assassinar el 1980 dos ultradretans esmentats per Vinader en un article. Se’l va jutjar i el van condemnar a set anys de presó per “imprudència temerària professional amb resultat de dos assassinats”. Es va exiliar, va tenir atemptats ultres, va tornar, va estar dos mesos a la presó, i el Govern de Felipe González el va indultar. Si Twitter hagués existit, Vinader hauria estat el gran blanquejador de l’època. Per a molts de nosaltres va ser un referent. Aquella sèrie sobre ETA no va veure mai la llum.

ETA ha estat molt present en tota la meva vida professional. He entrevistat un etarra penedit; Jesús Eguiguren, el negociador amb ETA que ens va anunciar el final de l’organització; dos programes especials coincidint amb la treva definitiva; l’entrevista a Txillarre amb Arnaldo Otegi. També he entrevistat un pistoler dels GAL, l’exministre José Barrionuevo i l'ex secretari d’Estat Rafael Vera, condemnats per la seva vinculació en la guerra bruta contra ETA.

Fa més de tres anys vam començar a treballar amb Màrius Sánchez per aconseguir entrevistar Josu Urrutikoetxea, Josu Ternera. El dirigent d’ETA és el testimoni viu que més sap de l’organització terrorista, dels seus anys més salvatges i també del seu final. Va ser una conversa dura, aspra, tensa, i amb un valor periodístic i històric in­negable.

Durant l’entrevista el líder d’ETA sent termes poc habituals en el seu vocabulari: assassinat, màfia, atemptat, cinisme. Se li recorden passatges horribles de la seva organització, amb imatges d’arxiu que no tinc clar que hagués vist abans. I, per posar-ne un exemple, a la pregunta de si recordava el que va passar el 19 de juny del 1987, no li va passar pel cap el nom d’Hipercor".

Fa cinc anys que Urrutikoetxea va anunciar la dissolució d’ETA. Avui hi ha xavals que no saben qui va ser Miguel Ángel Blanco. Els asseguro que amb el visionament del nostre documental (es projectarà al Festival de Sant Sebastià) molts joves descobriran que no fa tant a Espanya un cotxe bomba podia esclatar a l’aparcament d’un súper, o en una casa caserna, o li podien clavar un tret al clatell a un regidor d’un poble qualsevol. Els quedarà molt clar qui va ser aquell jove polític d’ Ermua, i fins i tot que el seu assassí va ser Francisco Javier García Gaztelu, àlies Txapote, a qui potser fins i tot han corejat sense saber qui era. De debò això és blanquejar? Encara estem així?

LES PETITES PERCEPCIONS 23.9.23

Fa molts anys, tants que era molt jove, vaig llegir la Monadologia de Gottfried Wilhelm Leibniz, i francament, no vaig entendre res. El llibre el vaig comprar als encants del diumenge a la plaça del Mercat. Ara, potser influenciat per la lectura de l'antimanual de filosofia d'Onfray he decidit tornar-ho a provar de veure si agafo algun concepte, i tot per aquest petit escrit del filòsof alemany, que és dins el llibre d'Onfray.

El moli de Dedham, del pintor romàntic  John Constable (1820)

"Hi ha signes que fan pensar que en tot moment hi ha en nosaltres infinitat de percepcions, però sense apercepció i sense reflexió, és a dir, canvis a l'ànima mateixa dels quals no ens adonem, perquè les impressions són o massa juntes, de manera que no tenen res que permeti distingir-les per separat, però encara que estiguin unides a les altres no per això deixen de produir efecte i fer-se notar en el conjunt, encara que sigui confusament. Així és com el costum fa que no posem atenció al moviment d'un molí o a un salt d'aigua quan des de fa algun temps hem viscut al costat. 

No es tracta que aquest moviment no impressioni sempre els nostres òrgans, i que a continuació no passi a l'ànima res que respongui a aquestes impressions, en virtut de l'harmonia entre l'ànima i el cos, sinó que aquestes impressions que es donen a l'ànima i al cos, privades dels atractius de la novetat, no són allò força forts com per atraure's la nostra atenció i la nostra memòria, ocupades en objectes més cridaners.  Tota atenció exigeix memòria, i sovint, quan no estem prou advertits que hem de posar atenció a algunes de les nostres pròpies percepcions actuals, les deixem passar sense reflexionar i fins i tot sense adonar-nos-en; però si algú ens adverteix immediatament després, i ens fa notar, per exemple, algun soroll que s'acaba de sentir, ens en recordem, i ens adonem que ja n'hem tingut abans alguna impressió. 

Es tractava, per tant, de percepcions de les quals no ens havíem advertit en el mateix moment, sinó que l'apercepció en aquest cas només es produïa en virtut d'un advertiment, després d'un cert interval, per petit que fos.

LA SOPA D'ALL 22.9.23

Les conselleries d’Educació i de Salut plantegen ara, de manera aparentment se­riosa, regular l’ús dels mòbils a les escoles. Problemes de dependència, de salut mental i alimentària... Hi ha tot un seguit d’instituts que, per decisió pròpia, ja prohibeixen fer-los servir a les aules, al pati i als passadissos. Potser hi ha influït l’informe que la Unesco va publicar fa cosa de dos mesos, i que conclou que hi ha molt pocs indicis sòlids del valor afegit que suposadament la tecnologia digital afegeix a l’educació, i que –ara ve la part més sucosa– aquests suposats indicis els publiciten les empreses que estan interessades a vendre’n. - Quim Monzó.

A fe de Déu que han trigat a adonar-se’n. ¿No s’hi podien haver fixat abans? Quan van començar a aparèixer a les aules, per exemple. Gairebé ningú no va gosar dir-ne res per por de semblar retrògrad, un tecnòfob entestat a no acotar el cap davant d’aquella injustificada invasió de l’àmbit educatiu. En la prehistòria de fa mig segle, a cap alumne no se li hauria acudit anar a classe amb un Scalextric per posar-se a jugar amb els companys durant la classe. Si a algú li hagués passat pel cap l’haurien enviat immediatament davant del director per començar a tramitar-ne l’expulsió. En canvi, els alumnes ac­tuals poden gaudir d’aquesta joguina esplèndida que és el mòbil, igual que Celia Villalobos que, al Congrés dels Diputats, jugava al Candy Crush aliena a les intervencions que havia d’escoltar amb atenció.

Jo diria que tot va començar a anar pel pedregar quan, per comptes d’adreçar-se als professors pel cognom, es va posar de moda dir-los pel nom de pila, tendència que fomentaven els mateixos educadors. A partir d’aquell moment, a poc a poc la descaradura s’ha fet reina de les aules­. Ara –laus Deo!– s’han adonat d’això dels mòbils, com si no hagués sigut evident des del primer dia.