LA DEPRESSIÓ COM A ESTRATÈGIA DE VENDES Francesc Puigcarbó 17.1.25

El 2005, l'agència de viatges britànica Sky Travel va idear el concepte de Blue Monday (dilluns trist) com a part d'una campanya publicitària pensada per promocionar paquets de vacances hivernals. Amb aquesta finalitat, van contractar els serveis del psicòleg Cliff Arnall, que es va treure del barret de copa una fórmula pseudomatemàtica tractant de determinar de manera científica quin era el dia més trist de l'any. Després d'analitzar alguns elements de la vida occidental postindustrial com els deutes acumulats després de les festes nadalenques, les escasses hores de llum solar a l'hemisferi nord, el retorn a la rutina després de les vacances i la sensació generalitzada de manca d'enfocament i propòsit vital que moltes persones experimenten en aquesta època, Arnall va determinar que el dia més depriment es produeix cada any al voltant del tercer dilluns de gener. Aquest 2025 tocarà el proper dia 20, o sia, el proper dilluns. Encara que aquest càlcul és totalment pseudocientífic i el seu valor és anecdòtic, el concepte ha fet fortuna i vint anys després de la seva invenció ha passat a ser dús comú… I sospito que no és del tot per casualitat. Potser el Blue Monday ha resultat ser una bona excusa per poder renegar de manera socialment acceptada, almenys durant un dia, de la tòxica positivitat obligatòria. Però els motius per sentir-se deprimit van més enllà del fred i la pluja.

LA PRIVATITZACIÓ DE LA INFÀNCIA 17.1.25

Hem assistit a un procés de “privatització de la infància”, afirma Marta Román, geògrafa experta a integrar la perspectiva de gènere i generació a l'urbanisme, al claustre de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers de Mines i Energia. La infància, assenyala, ha estat reclosa a l'espai domèstic i, en conseqüència, ha estat expulsada de l'espai urbà. El seu interès pel tema apareix després de la lectura de “One false move: a study of children independent mobility” de Hillman, Adams i Whitelegg. Un gràfic en concret (a sota) li va cridar latenció. Als anys 70 a Anglaterra, el 80% dels nens caminaven sols fins a l'escola. Als 90 només ho feia el 8%. Recordant la seva experiència personal, es va adonar que als anys 70 ella anava al costat dels seus germans caminant a la mateixa escola on, 20 anys després, anava la seva filla acompanyada sempre per algun adult. Va comparar les dues experiències i es va adonar que la infància havia desaparegut dels carrers, convertint els nens i nenes en presoners a casa seva, cosa que, segons la seva opinió, constitueix “un immens fracàs col·lectiu”.

“Quan la infància urbana no està domesticada és vista com una plaga, quan es domestica ens donem el gust de plorar la seva absència.”

La majoria dels nens han de caminar només entre 500 m i 1000 m per arribar des de casa a l'escola. Tot i això, hem creat ciutats “invivibles” per a la infància. La pregunta aleshores és com fer ciutats més segures? com fem que el trànsit en lloc de ser l'amfitrió sigui el convidat?

Als projectes de “camí escolar” en què Román participa ha pogut comprovar que les famílies perceben la ciutat com un espai minat, perillós per als nens, més enllà de la presència de trànsit. Tot i això, les xifres no avalen aquesta creença. A més, la societat assumeix que el lloc dels infants ha de ser la llar. Abans hi havia un sentiment de comunitat que feia de la criança dels nens un assumpte col·lectiu: qualsevol persona podia reprendre un nen, ajudar-lo si ho necessitava, etc. Avui hi ha moltíssims adults que poden passar molt de temps sense tenir cap contacte amb la infància. Ara mateix ja no hi ha aquest matalàs social que abans ajudava: els veïns són sospitosos, ja no són un suport. La major part dels infants depenen exclusivament dels recursos familiars.

La sobreprotecció familiar s'ha establert com un model de maternitat que assumeix que l'entorn és hostil per se i que la tasca com a pares és defensar el meu fill de qualsevol mal. “No hi ha suport material a la criança però sí vigilància i control sobre la maternitat”, assenyala Román. Quan un nen va sol a l'escola, la resta de pares diuen “pobret, on estarà sa mare”.

Hem idealitzat la infància. “No els hi pot passar res”, és una frase que s'ha convertit “en un bé absolut”, afirma Román. És una imatge de la infància que té a veure més amb els desitjos i les aspiracions dels adults que amb la realitat dels nens i nenes. En realitat, són els adults els que cada cop depenen més dels nens. En un moment en què considerem totes les relacions com a fragmentàries i inestables, la relació matern/patern-filial es converteix en un pilar de solidesa.

També hi ha una sobreprotecció estatal: per organitzar una activitat amb nens cal comptar amb tota mena de mesures de seguretat, condicions extremes per sortir al carrer… Els professors de química no van a laboratori per si s'intoxicen, els d'educació física prefereixen no posar un plint perquè no passi res, etc… Totes aquestes proteccions, campanes de vidre, han derivat en la idea que “els nens són perillosos”, com que no els pot passar res són una gran responsabilitat, que ningú, en previsió de allò que pugui succeir, vol assumir. Com a conseqüència, paradoxalment, “els nens mai no han estat més vulnerables”, afegeix, perquè depenen només de l'entorn familiar, que sempre serà més mancat que tot l'entorn social que abans contribuïa a l'educació dels nens i nenes.

No acostumo a fer gaire cas dels anuncis de la Televisió o ràdio, els que em surten a Internet me'ls salto directament entre altres qüestions perquè molesten, obres una pàgina i t'apareix l'anunci no desitjat i amb un so més elevat del normal, que impunement t'envaeix i de vegades costa fins i tot treure'l. Però no és d'això que vull escriure, sinó d'un anunci que emetien a la ràdio, i que ni tan sols sé de què va aquest anunci ni que em diuen que he de consumir; em fa gràcia l'anunci perquè denuncia la sobreprotecció infantil a què sotmeten pares i avis als nens.  

"Un nen diu: ¡Papa!, surto amb la bicicleta...- D'acord, posat el casc, les genolleres i les colzeres i vés amb compte. - ¡Papa!, es queixa el nen una mica sorneguer: que només surto al jardí... i el sobre protector Pare li contesta: - doncs posat també el repel·lent de mosquits”.

Només és un anunci, ja dic que no recordo que, del poc cas que els faig, però que denuncia conscientment una sobreprotecció als nens que és real, exagerada i contraproduent per al desenvolupament dels nens (i nenes), que ja no poden jugar ni embrutar-se al carrer, ni anar plens de nafres a les cames i als genolls com anava jo de petit quan el carrer era el meu hàbitat natural, quan el carrer, era nostre, ia les cases, la gent deixava quan se n'anava , la clau posada a la porta per si algú havia de necessitar alguna cosa.

LIBROS, EL POBLE DELS LLIBRES 16.1.25

El poble de Libros, a Terol, no fa honor al seu nom. A la vega del riu Túria, els seus carrers acullen una església, un multiservei, dues cases rurals i dos bars, però cap punt de lectura. Els libreños, poc més de 100 censats, s'han conjurat per posar remei a la incongruència amb el projecte d'un hotel-biblioteca que els doni servei i els posicioni com a destinació turística. Ja han aconseguit arreplegar més de 40.000 volums per nodrir les entranyes, i ara esperen impacients l'anunci de les primeres inversions.

“Estic convençut que sortirà”, confia el seu alcalde, Raúl Arana. Als seus 36 anys, en fa 17 que es va mudar des de Saragossa per treballar com a electricista i deu que oficia com a regidor. No aspira a recuperar els 800 habitants dels anys seixanta, la majoria emigrats a la indústria barcelonina. Però tampoc no es resigna a veure'l minvar sense remei. "Aquest projecte pot atraure visitants i generar llocs de treball per repoblar el poble", explica. Per somiar, somia fins i tot reobrir el col·legi, que va tancar per la falta de nens el 19 de juny del 2012, tal com encara es llegeix a la seva vella pissarra.

Des de les finestres de l'aula s'albira el mirador de 'El Mortero', la muntanya els plecs rocosos de la qual assemblen les pàgines d'un llibre i s'apunta com a possible origen del nom del poble. Una altra teoria, menys literària, assenyala que el topònim ve de 'lliure', encunyat quan es va independitzar de la veïna Villel. Sigui quin sigui, els llibres estan cridats a marcar el futur de la població, sobretot després de llançar la petició d'ajuda per xarxes l'any passat. Des de llavors, milers de volums s'amunteguen en caixes i caixes que abarroten la planta baixa de l'Ajuntament. N'hi ha que provenen de biblioteques o institucions públiques, així com de particulars de diferents indrets d'Espanya i de l'estranger (Alemanya, França, Argentina o Mèxic). "Són de gent que es muda, herències, neteges de trasters... hi ha de tot", certifica l'algutzil, Adrián Soriano.

Diu que les primeres setmanes de la campanya van ser una autèntica bogeria. El carter de la zona solia arribar amb el maleter ple i les empreses de repartiment venien diverses vegades cada dia. També hi havia qui els portava al vehicle i, de passada, aprofitava per visitar la zona. “Al principi hi havia lloc, però ara mira”, assenyala amb sorna. El ritme ha baixat, però encara en segueix arribant algun.

El treball de catalogació, encara pendent, s'endevina esgotador. L'encarregat haurà de bregar tant amb portades grapejades com amb toms a estrenar, com els best-sellers de la novel·la negra de Jo Nesbø o La catedral del mar, d'Ildefonso Falcones. En una caixa treuen el cap tractats d'història, música i religió. A pocs metres, edicions juvenils del Vaixell de Vapor, Los Cinco o del Diario de Nikki. John le Carré, Pau Carbonell, Pau Tusset, Ken Follett, Benito Pérez Galdós… la llista d'autors és interminable.

“Espero que el vostre somni es faci realitat, aquí la meva contribució a un meravellós propòsit”, els va escriure un donant cognomat Alonso. “Que la lluita de la llibertat us guiï pel bon camí de la lectura i el pensament”, els desitja un altre padrí.

Desenes de caixes amb llibres donats per institucions i particulars per a la futura biblioteca abarroten l'Ajuntament de Llibres, a Terol - Toni Galán

La resposta ciutadana també va agafar per sorpresa Maribel Medina, escriptora i cap pensant després de l'associació Mi pueblo lee, de la qual va partir la iniciativa. Ella desconeixia l'existència de Llibres fins que el seu amic i també autor, el supervendes de Terol Javier Sierra, li va parlar el 2019 d'aquesta localitat per al seu programa de foment de lectura al món rural. “Hi havia millor lloc per organitzar el nostre festival literari?”, van pensar.

Dit i fet. Després de l'aturada forçada per la pandèmia va arribar la primera edició amb el mateix Serra com a artista convidat. “Va anar molt bé, amb centenars de visitants i moltes activitats”, recorda Arana. En cites posteriors, per allà van desfilar Sonsoles Ónega, Elvira Lindo –amb arrels a la zona– o Marta Robles, entre d'altres.

En paral·lel, van pensar crear un punt d'intercanvi de llibres per acabar amb l'“aïllament literari” de la vila, idea que va evolucionar cap a una biblioteca de formigó i bigues. “La literatura pot ser motor de supervivència”, subratlla Medina, Premi Nacional al Foment de la Lectura 2024. El juny del 2023, va ser l'encarregada de llançar la petició en xarxes per dotar-la de contingut (#Librosalibros), missatge que va ser replicat al instant per plomes com Arturo Pérez-Reverte, Rosa Montero o Irene Vallejo.

Un altre que va fer pinya desinteressadament és l'arquitecte César Vidal, especialista en hotels i grans centres comercials. Seva és la memòria del projecte final, un hotel biblioteca d'uns 2.000 metres quadrats: una quarta part per als volums donats i la resta per a 20 habitacions, un restaurant i una residència per a escriptors.

Moltes de les donacions de llibres van acompanyades de notes d'agraïment i de bons desitjos - Toni Galán

El cost ronda els 3,5 milions d'euros, inassumible per al modest Consistori, que aspira a captar ajudes del Fons d'Inversions de Terol (FITE) i de fons europeus. "El Govern d´Aragó està buscant fórmules per poder aportar finançament a aquest projecte", confirmen fonts de la conselleria de Turisme. La iniciativa també compta amb el vistiplau dels libreños. “Som més de guinyot (joc de cartes) que de llegir, però tot el que doni vida al poble és ben vist”, ratifica Soriano.

L'alcalde planeja acompanyar aquest projecte amb la resurrecció de La Azufrera. A uns 8 quilòmetres del poble, en un paisatge àrid i magnètic, aquest barri miner va ser llar d'unes 2.000 persones durant l'apogeu de la seva activitat extractiva durant la Primera Guerra Mundial, però es va buidar completament després del tancament el 1956. Cap edifici – caserna de la Guàrdia Civil, escola, economat– ha estat dreta, llevat de l'ermita cavada a la roca que van rehabilitar els expatriats. Un particular també ha arreglat algunes cases cova dels miners per mostrar com era la seva forma de vida, i l'Ajuntament negocia amb els propietaris del terreny per restaurar-ne diverses més amb vista a convertir-les en un altre atractiu turístic de la zona.

Florencio Gabarda, 92 anys i salut de ferro, és memòria viva del lloc, on treballava el pare. “Una vegada vaig entrar a buscar-lo a la mina, i vaig pensar que abans m'anava de pastor a treballar aquí”, rememora sobre les dures condicions de vida. Agricultor, taxista i camioner, sí que guarda nostàlgia dels temps en què no faltava gent pels carrers, i aplaudeix les noves iniciatives. “Tot el que sigui de cara al poble és temps ben invertit”, acota.

L'alcalde de Libros, Rubén Arana, confia que el futur hotel-biblioteca insufli vida al poble - Toni Galan

Mentre es dilucida el seu futur, els implicats segueixen fent passos en ferm. El meu poble llegeix ja ha tancat el convidat estrella per a l'edició d'aquest any i treballa a inserir Llibres en una xarxa europea similar a la de pobles-llibreria que hi ha a França. Per la seva banda, Arana ha encarregat un contenidor marítim on emmagatzemar temporalment les donacions en bones condicions i fora de perill de riuades. Tot això amb vista a que arribin les inversions necessàries per posar en marxa les obres duna infraestructura que pot ser garantia de futur. “Més val que tiri endavant, sinó a veure què fem amb tant de llibre”, fa broma l'algutzil. - Ismael Arana a la vanguardia.