La Segona Guerra Mundial ens va ensenyar, sobretot als europeus, que Adolf Hitler representa el mal absolut, tot el que odiem i no hauria d’haver existit. I va ser gràcies a aquest aprenentatge que els nostres avantpassats, sobre les ruïnes físiques i morals d’Europa, van proclamar el seu famós “mai més”, el conjur que ha definit l’era que ara acaba.

Durant més de 80 anys, la civilització occidental ha construït un sistema internacional per contenir el mal absolut. La Declaració Universal dels Drets Humans, per exemple, va fixar els paràmetres de la dignitat de l’home. Va ser un compromís laic contra l’antihumà.

Poc queda dempeus, tot i això, d’aquell entusiasme per la vida en pau. Els homes podem compartir un codi ètic universal, estar d’acord que som iguals, cadascú amb els nostres drets inalienables, però el cert és que ens comportem com si fóssim diferents, uns millors que d’altres.

L’historiador Alec Ryrie considera que això és així perquè ens hem definit amb referència al nazisme. En l’assaig L’era de Hitler i com la sobreviurem ( Ciclogènesi) argumenta que ens aniria millor amb una altra vara de mesurar. En lloc de construir-nos en oposició al mal, fer-ho a la recerca del bé. No és el mateix.

Tenir el nazisme com a antítesi moral i política ens condemna a estar sempre a la defensiva, en la lluita i les guerres preventives. És com si la vida fos més plena lluitant contra el feixisme que defensant la democràcia. És com si volguéssim emular l’heroisme dels que van caure combatent els nazis. Ens agradaria ser com ells i tenir un nazi sempre a l’abast per justificar que la nostra violència salva la civilització judeocristiana.

Ara que ens endinsem en el postliberalisme, aquesta dinàmica política és molt evident. Els presidents i primers ministres tendeixen a veure nazis per tot arreu perquè el mal els fa bons. Creuen que com més gran és el mal a què s’enfronten més gran és també la seva talla política. L’imaginari social contemporani és ple de senyors foscos, de Darth Vaders i Darth Sidious, de Saurons i Voldemorts. Ens hem educat amb aquests mites de la destrucció i estem programats per lluitar contra ells.

Els líders autoritaris, gent com Putin, Trump i Netanyahu, lliuren guerres preventives a Ucraïna, l’ Iran i Palestina i la seva justificació és molt senzilla: davant el mal absolut no podem contenir-nos. No hi ha límit a l’autodefensa.

La guerra contra Hitler ens va ensenyar que no es pot negociar amb el mal absolut. Un enemic tan temible no se l’apaivaga, se l’aniquila.

Esclafar el mal absolut amb la força absoluta converteix els justos en senyors foscos. Així que avui en tenim prou definint l’enemic com un nazi per matar-lo, a ell i els seus fills, per esborrar-los a tots de la faç de la Terra. La retòrica racista i messiànica, la que deshumanitza els ucraïnesos, iranians i palestins, no deixa espai per a la negociació i el compromís. No té sentit ser tolerant amb l’intolerant. No ho van ser els vencedors de la Segona Guerra Mundial. Van assassinar les famílies dels seus enemics, dones, nens i gent gran.

OPERACIO MEETINGHOUSE: Seguint ordres del general Curtis LeMay, l’aviació dels Estats Units va incendiar Tòquio la nit del 9 al 10 de març del 1945. Encara avui és el bombardeig més mortífer de la història. Prop de 100.000 morts, més que a Hiroshima i Nagasaki. “Si haguéssim perdut la guerra –va reconèixer el mateix LeMay–, ens haurien jutjat com a criminals de guerra”. Putin i Netanyahu estan acusats d’haver comès crims contra la humanitat a Ucraïna i Gaza. Trump ha estat còmplice de la mort intencionada i, moltes vegades, també indiscriminada de més de 73.000 palestins, entre ells més de 21.000 nens.

Què passa amb les societats que avalen els genocidis amb arguments religiosos? El catolicisme es va emmotllar al nazisme perquè era antisemita i anticomunista. Com pot justificar-se Gaza des del judaisme? Molt fàcil. Per supervivència. Per l’ells o nosaltres.

Intentar esclafar el mal absolut amb la força absoluta d’una suposada guerra justa implica, tot i això, una degradació moral que converteix els justos en senyors foscos. Qui pot defensar l’assassinat de nens per doblegar el mal?

Aquesta degradació moral és patent a Israel i en les democràcies liberals que han sucumbit al racisme. Podem afirmar, per tant, que la moral col·lectiva d’ Occident es defineix millor a partir de l’odi. I si això és així, llavors, el mal és més útil que el bé per exercir i assaltar el poder, tant en les tiranies com en les democràcies. La violència del discurs polític respondria a aquesta dinàmica.

Només el bé pot deslliurar-nos d’aquesta degradació i obrir espais per al compromís. Rendicions incondicionals com les d’ Alemanya i el Japó són una excepció en la història. L’ Iran acaba de demostrar-ho. Hamàs i Hizbullah tampoc no s’han rendit.

El fracàs moral d’Israel i els EUA al Pròxim Orient, així com el de Putin a Ucraïna, és tan gran com el de la Sud-àfrica de l’apartheid. D’aquell fracàs, d’aquell mal absolut, tot i això, en va sorgir Nelson Mandela, encara avui el líder més admirat del món. Ell ens va ensenyar que el derrotat no renuncia a la seva causa pel fet d’haver estat derrotat i, molt més important, que el bé ens defineix molt millor que el mal.

Hitler és el mal absolut, però tenir-lo com a antítesi moral ens obliga a una guerra sense fi Ens cal un nou Mandela ara mateix! - Xavier Mas de Xaxàs Faus