AQUESTS TRANSEÜNTS IDIOTITZATS

"Esos transeúntes idiotizados... -¿Pero cómo hemos podido caer tan bajo? ¿y cómo imaginar un espectáculo así en la Antigüedad, en Atenas por ejemplo? Basta un minuto de lucidez aguda en medio de esos condenados para que todas las ilusiones se derrumben. EM CIORÀN"

Comentàvem fa uns mesos amb una companya bloguera aspectes quotidians de quan érem mainada que ara podrien ser causa en alguns casos de pèrdua de la pàtria potestat dels pares amb els seus fills, bàsicament perquè les autoritats benpensants i superprotectores actuals són en principi i bastant, idiotes de mena i amb un gran encomi que s'hi posen, que tot s'ha de dir.
Obsessionats en la sobreprotecció de la mainada que han encomanat a molts pares idiotitzats també, estan pujant entre tots una mainada idiota i sobreprotegida que ho menja tot liofilitzat, pasteuritzat, desmicrobiotitzat, que ja es veu rima amb idiotitzat.

Mainada a qui no es deixa anar sola enlloc, sempre sota l'ombra d'algú que els vigila, i a sobre els no ensenyen a la no escola, amb el penós resultat que estem observant dia a dia. Una mica és el que deia en un comentari de fa uns mesos dels nens als qui deixen anar en una moto a més de 200 per hora i després no els deixen celebrar-ho amb cava perquè són menors d'edat. Lo qual no deixa de ser una incongruència.

Abans, i consti que soc dels que creuen fermament que qualsevol temps passat fou pitjor, tot i que ja començo a tenir-ne alguns dubtes. Abans, deia, la mainada voltàvem sols arreu, menjàvem menjar sa, o sia contaminat, de la mateixa manera que és bo que un nen petit remeni o fins i tot mengi sorra al parc, al cap i a la fi tot això són microbis que ens acaben protegint (aquesta és una de les causes que la mainada menuda d'avui en dia sempre estiguin malalts i les mares els inflin d'antibiòtics a tan tendra edat).

Nosaltres berenàvem pa amb vi i sucre o pa amb oli i sucre, i per agafar gana, o Kina San Clemente, oli i fetge de bacallà o cervesa natural amb el rovell d'un ou batut en dejú, aplicar tintura de iode al coll per les angines, o llet amb conyac quan estaves constipat. Moltes malalties ens les curaven a base d’herbes. Molt de gra i brou i res de pastissets industrials contaminants. I vàrem sobreviure prou bé. A més a més, al DDT i a Franco, i a sobre no éren tant idiotes com els que pugen ara. El pitjor que es pot fer és sobreprotegir la mainada, l’únic que s'aconsegueix amb aquest sistema és crear en general, i generació rere generació, unes subespècies sobreprotegides que entre altres coses estan en contra de tot el que signifiqui lluita, esforç o sacrifici, sense anar més lluny, i en la majoria dels casos - en general - ni tan sols saben perquè.

IDEES DE MARCIANO

 


La Vanguardia va concedir un semàfor vermell a un Marciano. Concretament a Marciano Gómez, conseller de la Generalitat Valenciana, perquè va acceptar d’eliminar el nom d’Ernest Lluch d’un centre de salut, quan va ser un ministre de Sanitat assassinat per ETA, a qui es considera el pare de la llei general de la Sanitat, que va posar les bases per a la universalització de l’atenció sanitària. Lluch ha passat a la història pel seu bon fer i Gómez pel seu mal procedir. No només en aquest cas. Fa tot just tres setmanes va reconèixer davant l’Audiència Provincial de València haver pagat a una trama corrupta per un assessorament i abans va adjudicar 18,2 milions a un empresari a qui la justícia demana 16 anys de presó per corrupció.

El filòsof francès del segle XVII Pierre Bayle, a qui es considera la figura de la primera Il·lustració, va escriure que algunes sectes tracten la història com el menjar a la cuina, perquè agafen els fets crus i els condimenten al seu gust. Marciano Gómez, nomenat per al càrrec per Carlos Mazón, deu considerar que Lluch va ser un socialista i un catalanista que, amb aquests antecedents, es va atrevir a ser catedràtic d’Economia de la Universitat de València i fins i tot a guanyar el premi Joan Fuster vade retro, Satanàs!). I, a més, va ser un polític obsessionat a bastir ponts, quan el que s’estila ara és dinamitar-los. 

Segurament amb aquests antecedents calia esborrar el seu nom del futur centre assistencial de Travalon (Elx), decisió ratificada a la Diputació d’Alacant amb els vots de PP i Vox, que van demostrar que la seva indignitat superava la seva ignorància. Gairebé alhora, Barcelona va inaugurar un CAP amb el seu nom, homenatge a un home bo i un ministre de Sanitat que va contribuir a consolidar l’Estat de benestar al nostre país.

Fa unes setmanes, un gran hospital de 500 llits a Campanar, que també s’havia de dir Ernest Lluch, segons­ l’acord del Botànic, la Generalitat Valenciana va passar a de­nominar-lo Complex Sanitari Campanar, rebaixant el nom de l’exministre per al centre d’especialitats de l’hospital. Tot molt poc elegant, bastant miserable i una mica marciano. Màrius Carol.

BILL GATES I EL METEORIT QUE HA DE CAURE


 Un meteorit avança amb rapidesa cap a la Terra. Es tracta d’una roca enorme que, quan col·lideixi amb el planeta, provocarà l’extinció de l’espècie humana. Queden només sis mesos per evitar l’impacte i els dos astrònoms que l’han descobert proven de buscar el suport del Govern i dels mitjans de comunicació per evitar la catàstrofe. Aquest és l’argument de “ No mires arriba ” sàtira política estrenada el 2021 que va tenir un gran èxit de públic.
Per seguir amb l’argument, cal explicar que després de l’alarma creada i de vèncer l’escepticisme general, la NASA decideix enviar armes nuclears per desviar el meteorit de la seva trajectòria. La tecnologia necessària per a l’operació està en mans de la corporació BASH, propietat del magnat Peter Isherwell, que en l’últim moment decideix avortar la missió per raons econòmiques. El meteorit està atapeït de terres rares i la seva explotació faria ric (encara més ric) el magnat. Finalment, Isherwell, ja posat en el paper de malvat, decideix no desviar-lo i fragmentar-lo amb una nova tecnologia que utilitza drons...

Adam McKay, director de la pel·lícula, va voler que el meteorit de “ No mires arriba ” fos una metàfora de l’amenaça que el canvi climàtic suposa per a la civilització. Va ser estrenada el desembre del 2021, el món estava en plena pandèmia de la covid, i es va convertir en la segona pel·lícula més vista a Netflix (la seva estrena als cinemes va ser testimonial pel virus).

Aquell any, molt poca gent pensava en Donald Trump i Elon Musk encara no havia començat a brillar com a brivall global. El director va basar el personatge del malvat Isherwell en Bill Gates, fundador de Microsoft i el filantrop més important del planeta, en aquells dies la diana preferida de tots els conspiracionistes, que vinculaven el seu activisme pro vacunes a la propagació de la pandèmia.

El dimarts 28 d’octubre, el donant més important del món es va reencarnar per unes hores en el malvat Isherwell i va difondre un document en el qual anunciava un gir en la seva política de donacions. Va dir prou a la “visió apocalíptica” d’un canvi climàtic que “no causarà la desaparició de la humanitat” i va anunciar que destinaria aquests fons a la gent que mor entre la pobresa i el patiment.

Gates va fer l’anunci uns dies abans de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, celebrada aquesta setmana sota l’ombra del possibilisme.

L’anunci de Gates ha entusiasmat els negacionistes de l’escalfament global. Entre ells, a Trump, que al cap de poques hores va llançar a les xarxes un satisfet “Gates admet que estava equivocat!”. En contrast, els científics s’han irritat pels seus arguments. Per a uns ( Zeke Hausfather), el finançament de la reducció d’emissions no s’ha de fer a compte de l’ajuda per erradicar la fam i la pobresa. Per d’altres ( Katharine Hayhoe), no hi ha ni un sol article científic que plantegi la possibilitat de l’extinció de la raça humana. Però sí que sabem que el patiment augmenta amb cada dècima de grau d’escalfament. I coincideixen tots que entre l’extinció de la qual parla Gates i la vella i desitjable normalitat hi ha molts escenaris possibles, cap d’ells agradable.

Bill Gates té 70 anys. És el sènior de la generació de mega milionaris tecnològics de l’economia d’internet. Però a diferència de la resta, no es va deixar veure el 20 de gener a la Rotonda del Capitoli el dia de la presa de possessió del president Trump. Ha estat crític amb com han evolucionat les xarxes socials -“no vaig pensar mai que arribaríem a això”. I ha atacat Musk per les retallades que va implementar en el govern. “La imatge de l’home més ric del món matant els nens més pobres del món no és gens bonica”, va dir d’ell en una entrevista al Financial Times  amb referència a l’eliminació de l’ajuda al desenvolupament, decisió que l’ha deixat a ell com a única referència de l’ajuda global. No n’ha culpat, això no, a Trump, temorós potser que el president s’enfadi i suprimeixi les exempcions fiscals a les seves fundacions.

Gates és el més “progre” d’entre els enginyers de Silicon Valley. Jeff Bezos i Elon Musk donen per fet que aviat no hi haurà lloc per als humans a la Terra i es preparen per anar a l’espai. Gates encara li donava una oportunitat. Però per comptes de dedicar els seus fons a les economies netes i a la descarbonització, destinava aquests diners a investigacions poc ortodoxes i molt arriscades. Com els reactors modulars nuclears. O la injecció d’aerosols de diòxid de sofre en l’estratosfera amb l’objectiu de refredar la Terra.
La rendició de Gates, en plena era del realisme climàtic revela com de difícil és actuar contra una amenaça que, malgrat projectar-se a mitjà termini, patim ja les seves manifestacions (es compleix un any de la DANA valenciana). Com de difícil resulta avançar entre un negacionisme més poderós que mai que sembra la confusió entre els més joves i el dol que anticipen els més conscienciats davant la devastació futura. Ramon Aymerich a la vanguardia

EL CÒNCLAU DE LA GERONTOCRÀCIA

Molts analistes consideren que el neoliberalisme aplicat durant els anys d'Aznar va contribuir a crear les condicions de fragilitat (bombolla immobiliària, deute privat, privatitzacions), però la crisi i el deute actual són el resultat d'una cadena de decisions polítiques i econòmiques de diferents governs, sumades a factors externs. L'anomenat “banc dolent” (la Sareb) es va crear el 2012 per absorbir actius tòxics de la banca després de la crisi immobiliària, i efectivament s'estima que el cost final per a l'Estat pot superar els 16.000 milions d'euros addicionals al que ja s'ha invertit. D'aquells pòlips van venir aquests fangs. Aquest article d'Antonio Muñoz Molina reflecteix de manera conscienciosa tot el procés que ha portat l'economia espanyola fins a la situació actual del seu deute. No va ajudar gens la nefasta gestió de José Luis Rodríguez Zapatero incapaç de controlar els efectes de la bombolla immobiliària.
Un deute públic, l'espanyol, que el 2025 ronda els 1,7 bilions d'euros, equivalent a més del 103% del PIB. Només d'interessos cada any es paguen mil milions d'euros.
 En un momento dado, una gran mayoría de progresistas, entre los que me incluyo, abandonó el núcleo de su ideario político: la justicia social - Antonio Muñoz Molina.

 Ahora me pregunto en qué estaba pensando yo entre principios de este siglo y aproximadamente 2008, entre la caída de las Torres Gemelas y el estallido de la gran crisis cuyos culpables nunca pagaron las consecuencias de la irresponsabilidad y la monstruosa codicia que desataron el desastre. A una abuela de 90 años la pueden desahuciar de la noche a la mañana por no pagar un recibo de alquiler, pero los banqueros, los piratas de las altas finanzas y los políticos que les facilitaron sus estafas no han perdido, que se sepa, ni un céntimo de sus beneficios, y aunque han arruinado tantas vidas ninguno de ellos se ha llevado ni el más ligero disgusto legal. Al Estado lo acusan de todos los males de la burocracia y de las regulaciones impertinentes, que al parecer entorpecen el dinamismo del mercado, pero, cuando ese dinamismo conduce aceleradamente al desastre, es el estado el que ha de sostenerlo todo, y cubrir con toneladas de dinero público los desfalcos cometidos por los intocables poderosos.

En estas mismas páginas, Andreu Missé recuerda casi cada semana los muchos miles de millones que el Estado sigue gastando en España queriendo rellenar el foso insaciable de la deuda que nos dejaron los genios de la economía neoliberal, y la vergüenza de que en ningún otro país europeo la cifra sea tan desmedida. La abstracción de los números dice poco al analfabetismo matemático de quienes nos dedicamos a las humanidades y a las letras, pero cuando nos enteramos de que el enigmático “banco malo” nos va a costar 16.000 millones más de lo que ya nos ha costado, nos convendría hacer uno de esos ejercicios de cálculo en los que Missé es un experto: cuántos profesores, médicos, enfermeras, asistentes sociales, bomberos, científicos, podrían contratarse; cuántas escuelas, hospitales, laboratorios, viviendas de alquiler social, parques públicos, se podrían construir, o rescatar del deterioro al que los someten dirigentes políticos cuyos intereses exclusivos, aparte del poder, son el fomento descarado de la educación y la sanidad privada y la especulación inmobiliaria.

Tantos años después, el Estado sigue pagando las deudas de una quiebra financiera cuyos principales causantes anuncian triunfalmente cada año mayores beneficios. Andrés Rodríguez, director de la revista Forbes en España, declara con su mejor sonrisa: “el 54% de la riqueza del país está en manos de 28 octogenarios”. Uno se imagina dickensianamente a estos veintiocho dueños de la mitad de España reunidos a media luz en un cónclave de gerontocracia y lujuria embriagada de dinero, con jorobas de galápagos que no conocen el sosiego ni la saciedad, elucubrando astucias para pagar todavía menos impuestos, supurando agravios por la ingratitud de una ciudadanía ignorante que no se fía de ellos, ni los admira tanto como creen merecer, con el resentimiento de los que lo tienen todo, mucho más terrible que el de quienes no tienen nada.

En términos globales, el acaparamiento de la riqueza del mundo supera de muy lejos nuestra pobre capacidad de comprender cifras que parecen más propias de la astrofísica que de la economía. En una entrevista con Silvia Laboreo Longás, el premio Nobel Joseph Stiglitz resume el informe de un grupo de economistas de máxima cualificación que ha dirigido por encargo del presidente de Sudáfrica: “Entre 2000 y 2024, el 1% más rico del mundo capturó el 41% de toda la nueva riqueza, mientras que solo el 1% fue a parar al 50% más pobre (…) A día de hoy, la riqueza de los multimillonarios equivale al 16% del PIB global, alcanzando el nivel más alto de la Historia. En contraste, un 25% de la población mundial, equivalente a 2.300 millones de personas, se enfrenta a una inseguridad alimentaria moderada o grave”.

La pregunta que me hago a mí mismo no es menos acusadora porque interpela a una gran mayoría de gente progresista, que en un momento dado, y sin darse cuenta, abandonó el núcleo de lo que había sido desde el siglo XIX su ideario político: la crítica del capitalismo; los derechos de los trabajadores; la justicia social; la emancipación universal. Era un ideario que al cabo de más de un siglo empezó a abarcar nuevos derechos y nuevas sensibilidades, desde la urgencia de la igualdad de las mujeres y las minorías sexuales hasta la crítica rigurosa del colonialismo y sus pervivencias contemporáneas.

¿En qué estábamos pensando en la última década del siglo anterior y la primera de este, justo cuando el capitalismo aceleraba más que nunca su dominio sobre el mundo, sobre los recursos naturales esquilmados, sobre cada aspecto de la vida, sobre la mente humana? La pérdida de la conciencia social y del sentido de la justicia se correspondía con gobiernos de personajes que, bajo un aura cosmética de progresismo —Bill Clinton, Tony Blair— contribuyeron activamente, y con gran beneficio personal, a facilitar el triunfo del dinero y socavar los últimos reductos de lo público y la dignidad de los trabajadores.

Parecía que las cosas estaban más o menos bien y que podían seguir siendo así. En España, el modelo económico de los gobiernos de José María Aznar siguió siendo el mismo cuando gobernaron los socialistas, un dejarse llevar por una prosperidad especulativa, en la que las organizaciones sindicales parecían tan obsoletas como la idea de la lucha de clases. Era la época en que el presidente José Luis Rodríguez Zapatero aseguraba que bajar impuestos era progresista.

En lo que yo pensaba sobre todo era en la amenaza y la tragedia cotidiana del terrorismo, y en el nacionalismo fanático que lo justificaba, sometiendo al miedo a una sociedad entera, y a un dolor sin consuelo ni reconocimiento a las víctimas, una especie de apartheid en el que eran también confinados los demócratas no amparados por la ortodoxia identitaria. Me parecía prioritario vindicar el patriotismo constitucional, en la estela de Manuel Azaña, la ciudadanía igualitaria y laica, a los que ni la izquierda ni la derecha españolas hacían demasiado caso, las dos empeñadas en una competición de casticismos y folklores oficiales.

Era una causa digna, y lo sigue siendo, pero ahora me doy cuenta de que no era suficiente. Sin un sustento de justicia social, la igualdad de derechos es ilusoria, según descubrió Martin Luther King en sus últimos años. Si veintiocho ancianos controlan la mitad de la riqueza de un país la soberanía nacional estará en gran medida en sus manos. Vi con mis propios ojos el derrumbe de 2008 en Nueva York, y vi también la frívola ceguera con que se aseguraba que sus consecuencias no llegarían a España. Pero lo que me abrió los ojos de verdad fue un libro de Tony Judt que leí nada más aparecer, en 2010, y se publicó luego en España con el título poco inspirado de 'Algo va mal'. Era una defensa apasionada y del todo personal de la socialdemocracia: lo escribió alguien que viniendo de una familia trabajadora pudo estudiar en una universidad de élite gracias al estado de bienestar que fundaron los gobiernos laboristas británicos después de la II Guerra Mundial. Judt, historiador magnífico, polemista político, escritor en la estela contestataria de George Orwell, enfermo de ELA, reivindicaba sin ningún complejo todo lo que la epidemia neoliberal venía desacreditando y desbaratando desde los tiempos de Ronald Reagan: los servicios públicos universales, el activismo igualitario, la fiscalidad progresiva, la educación de primera calidad para todos. Me acuerdo de que la crítica del New York Times no fue menos feroz que la del Wall Street Journal. Tony Judt murió unos meses más tarde. Quince años y muchas injusticias y desmanes después, aquel libro es más todavía que entonces un redoble de conciencia, una invitación urgente a no cerrar los ojos y a no someterse a lo que parece inevitable.

LA BELLESA DE LA BARBÀRIE


A vegades la barbàrie té tambè la seva bellesa, potser per la fascinació del foc, o la suma d'aquest, el fum i les deixalles que hi ha al terra, creen una imatge visualment molt potent. El peu de foto resa: Egitpo sense més i entenc deu ser de la plaçá Tahrir, de quan la inùtil revolta de 2011. Però el que m'ha cridat l'atenció és a l'esquerra, a la banda de dalt de la foto en l'ùnic tros que no tapen ni el fum ni el foc, es veu una xapa de Coca-Cola, i he pensat en l'absurd de la meva observació i tambè en el Perich quan deia que Déu era a tot arreu i que aixo tampoc tenia gaire mèrit, la Coca-Cola tambè, Nomès que a la plaça Tahrir, Déu no hi era i la Coca-Cola sí.

NOVA YORK, UN GIR INESPERAT


 Fa temps que sentim a parlar de l’“onada ultra” com si fos un corrent imparable, una mena de tsunami polític que s’ho havia d’empassar tot. Jo mateix havia arribat a creure que, tard o d’hora, acabaria arrossegant-ho tot al seu pas. Però la victòria de Madlani a Nova York m’ha fet aturar i pensar: potser no és tan inevitable com ens ho volen fer veure.

Quan vaig llegir la notícia, em va sorprendre la força simbòlica que té. Nova York no és qualsevol ciutat: és un mosaic de cultures, de veus, de contradiccions. Que allà hagi guanyat un projecte alternatiu a l’extrema dreta em sembla un senyal potent. Em recorda que les ciutats, amb tota la seva diversitat, poden ser espais de resistència i d’esperança. Clara Sanchís Mira i reflexiona en el seu article d'avui a la vanguardia. 

"Hora punta al tren de rodalia, no hi cap ni una agulla. I està quiet, com mort. Les finestretes estan entelades, fora hi ha foscor i pluja. No sabem on som, immerses en els dispositius, amb una espatlla d’algú a la galta, una motxilla a la boca. Jo llegeixo el discurs del nou alcalde de Nova York. Per això noto que la majoria dels cossos que s’encaixen amb el meu, en aquest cubicle, són de persones migrants. Treballadors que tornen a les seves cases estadísticament minúscules. Em pregunto on viu aquell home, en què treballa aquella dona, quant guanya aquella esquena. I si han llegit aquest discurs inesperat i vencedor: “La classe multimilionària ha provat de convèncer els que guanyen 30 dòlars l’hora que els seus enemics són els que en guanyen 20. Volen que ens barallem entre nosaltres per distreure’ns de la tasca de reformar un sistema que fa molt de temps que està trencat”.

En aquest vagó aguantem amb paciència l’aire viciat, la impossibilitat d’obrir una finestra. Ningú no crida. Algú sospira de tant en tant. És un vagó de persones treballadores, cansades i migrants, que ni criden. Que potser arriben a casa tan fartes, tan ferides en general, i sobretot tan esgotades, que de sobte s’identifiquen amb el polític més bèstia. I un dia potser s’emboliquen i fiquen en una urna un vot furiós, que es gira contra elles mateixes i els pren serveis públics que necessiten, dignitat, humanitat.

I si al final l’onada ultra, que semblava que s’ho havia d’empassar tot, no és tan imparable?

Llavors apareix el discurs de Zohran Mamdani, per exemple, en aquest tren mig avariat, i ens preguntem, cap endins, si és que hi ha esperança. Si al final aquella onada ultra, que semblava que s’ho havia d’empassar tot, no és tan imparable. La joventut novaiorquesa obre una possibilitat: “Vull una ciutat on els que treballen de valent a la nit gaudeixin dels fruits de la seva feina durant el dia”.

El món és injust des de sempre, però­ als rics del segle XXI se’ls n’ha anat la mà i el cap. N’hi ha prou amb un petit passeig per la vida real per veure que els migrants sostenen el Primer Món amb les seves mans. Si l’esgotament no els venç, i es desperten, Nova York, almenys, s’aixeca. I si, amb un gir inesperat, la resposta a la brutalitat d’aquesta onada autoritària acaba provocant un món fins i tot una mica més igualitari? “L’esperança –llegeixo– és una decisió”. Per no creure-s’ho". 

DE LA FUENTE I DE LA FIFA

Aquest divendres no hi ha hagut excepció. Lamine Yamal torna la convocatòria de la selecció espanyola de futbol. “La resposta és evident. Crec que està en perfectes condicions”, ha declarat De la Fuente després de la destacada actuació del davanter català en l'últim partit del Barcelona davant el Bruges. “El seu entrenador va dir que estava apte per a jugar al futbol, està recuperant el seu nivell i ho celebrem. Serà aquí el temps que considerem oportú. Ens juguem moltíssim i volem tenir als millors jugadors amb nosaltres”, ha prosseguit el seleccionador abans dels partits enfront de Geòrgia, a Tiflis, el pròxim dia 15, i davant Turquia, a Sevilla, el dimarts 18.

L'historial de De la Fuente com a entrenador és im-pres-sionant. Debuta com a entrenador l'any 1997 i transita per diversos clubs bascos, Portugalete, Aurerra, Alavés,  i en les categories de base de l'Athletic Club i el Sevilla, fins al 2013 en què s'incorpora a l'staff tècnic de la Federació Espanyola de Futbol.  Un bagatge més d'alineador que d'entrenador que el situa molt lluny de la idiosincràsia dels clubs i molt més a prop de la Federació Espanyola d'Espanya que és la que li paga el seu salari.

Els jugadors d'elit disputen més de 60 partits per temporada entre lliga, copes, competicions europees i seleccions. El cos humà té un límit, i la fatiga acumulada augmenta la probabilitat de lesions musculars. Els desplaçaments internacionals, amb canvis de clima, alimentació i descans, alteren la preparació física habitual. Encara que alguns partits classificatoris semblen assequibles, la intensitat sempre és màxima. Ningú vol fallar amb la samarreta del seu país.
Les conseqüències per a clubs i jugadors és que un club que inverteix milions en fitxatges veu com la seva estrella pot lesionar-se en un context que no controla. Una baixa de setmanes pot condicionar lligues, Champions o fins i tot la planificació de tota la temporada. Aquí l'única que no es veu perjudicada és la FIFA, aquest ens fosc i poc democràtic que es folra a costa dels clubs.
La llei de l'Esport estableix que els esportistes amb llicència federativa tenen el deure d'acudir a les convocatòries de les seleccions nacionals. Negar-se pot comportar sancions econòmiques (entre 3.000 i 30.000 euros) i suspensions.
El reglament FIFA obliga els clubs a cedir als seus futbolistes i als jugadors a acudir a les convocatòries internacionals, fins i tot per a partits amistosos. Tant el jugador com el club poden ser castigats si es neguen a complir. L'objectiu és protegir la primacia de les seleccions nacionals enfront dels interessos privats dels clubs.

A desembre de 2023, el Congrés dels Diputats va aprovar la presa en consideració d'una proposició de llei per a modificar la Llei de l'Esport i convertir la presència en la selecció en un dret voluntari i no en una obligació. ERC i altres grups han defensat que obligar un ciutadà a representar a un Estat en l'àmbit esportiu “no és democràtic” i vulnera l'autonomia personal. No obstant això, la reforma encara no s'ha consolidat: el marc legal vigent continua considerant la convocatòria com un deure, encara que el debat polític i social està obert.

El món del futbol ha canviat molt i em pregunto que sentit té la FIFA, que de fet és totalment innecessària, com a innecessaris són els partits entre seleccions nacionals, millor seria una lliga Europea sense la FIFA en la línia de Florentino Pérez, encara que l'home s'ha quedat només en el seu projecte, fins a Laporta li ha abandonat. La FIFA en un futbol tan professionalitzat com l'actual, és un ens tòxic i onerós per a clubs i jugadors i no sé com no es rebel·len els uns i els altres a les seves arbitrarietats tan poc democràtiques.
DESTACADES ALEATORIES
BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - NOTICIES 24/7