EL DESERT I LA PÀGINA EN BLANC Francesc Puigcarbó 9.12.24

"No diguis mai que has arribat, perquè, en qualsevol part, no ets més que un viatger en trànsit." - Edmon Jabès.

El desert i la pàgina en blanc són dos espais clau en l'escriptura d'Edmon Jabès: el perceptible silenci; l'indeleble vocable. El desert: símbol de l'únic lloc on pot ser escoltada i rebuda la Paraula. La pàgina en blanc: lloc únic on aquesta Paraula pot ser llegida.

"L'experiència de desert va ser, per a mi, predominant. Entre el cel i la sorra, entre el Tot i el no-res, la pregunta és cremant. Crema i no es consumeix. Crema per si mateixa en el buit. L'experiència de desert és també l'escolta, l'extrema escolta. No solament se sent el que en cap altra part se sentiria, el veritable silenci cruel i dolorós, perquè fins i tot semblés retreure-li al cor seus batecs; sinó, igual, quan per exemple està un estirat sobre la sorra i succeeix que, de sobte, un soroll insòlit ens intriga; un soroll com el d'un pas humà o d'un animal, més proper a cada instant, o que s'allunya o sembla allunyar-se, que segueix de llarg. Després d'un bon moment, si un es troba en aquesta direcció, sorgeix de l'horitzó l'home o l'animal que el nostre sentit ens havia anunciat. El nòmada ja haurà identificat a aquesta "cosa vivent" abans de veure-la; immediatament després que l'oïda l'hagi percebut. Perquè el desert és el seu lloc natural. Jo he tractat, com el nòmada al seu desert, de circumscriure el territori de blancor de la pàgina; de convertir-lo en el meu veritable lloc; com, per la seva banda, el jueu que des de fa mil·lennis ha fet el seu del desert del seu llibre; un desert on la paraula, profana o sagrada, humana o divina, ha trobat el silenci per fer-se vocable; és a dir, paraula silenciosa de Déu i última paraula de l'home. El desert és més que una pràctica de silenci i d'escolta. És una obertura eterna. L'obertura de tota escriptura, aquesta que l'escriptor té per funció preservar. Obertura de tota obertura."

"Ser és interrogar-se", diu Edmond Jabès, sense repòs ni resposta perquè "errant és la paraula de Déu", i perquè "Déu és l'elecció del jueu i el jueu és l'elecció de Déu". No hi ha un altre interlocutor, ni forma de diàleg diferent de la mantinguda per tots dos des de la seva trobada. No es tracta, però, d'un assumpte d'identitat racial, ja que "la identitat és, al cap i a la fi, el que un escull ser". Per això "jueu" implica per Jabès un procés de ser, d'estar, primer, davant de si mateix en un perpetu qüestionament d'aquells valors amb els quals l'home superposa el seu conformisme, el seu terror al lliure albir i la seva falta de responsabilitat davant el seu proïsme. Després, però simultani, apareix el diàleg amb aquesta "metàfora del buit" crida Déu. Dialogar és posar en dubte el que es creu saber per instaurar un nou espai on els interlocutors -verges de paraules, si és que aquesta innocència fos factible- instauressin un nou llenguatge per a una nova conversa.

"La qüestió no està en si Déu existeix o no, confessava Reb Yasri davant el seu escandalitzat auditori." Si jo crec que Déu existeix, això no prova la seva existència. "Si no crec que existeixi, això tampoc prova la seva inexistència." Si hem pogut imaginar a Déu és perquè som capaços de concebre i d'abismar-nos en la nostra invenció. "Déu roman més enllà, enfortit en el seu misteri i protegit pel seu secret." I afegia: "Misteri i secret són només la distància vertiginosa entre una paraula tolerada, i un vocable inacceptable."

EL CAGANER AL PARLAMENT 9.12.24

A moltes llars és tradició muntar el pessebre i els adorns nadalencs durant el pont de la Puríssima. Al Parlament s'hi farà avui i s'encarregarà la Federació Catalana de Pessebristes. Una de les característiques de què es va instal·lar l'any passat és que no tenia caganer. Amb tot, l'actual president, Josep Rull, ja va deixar clar que ell és partidari que hi hagi caganer en un esmorzar informatiu, on també va explicar que quan ell era nen el tió “era un tronc que no tenia cara ni barretina i cagava coses modestes”. “Ara té cara i caga coses molt grans, els nens de llavors havíem de ser diferents”, va prosseguir. Cal tenir en compte que el pessebre es munta al Parlament des del 2021, quan va prendre la decisió la llavors presidenta, Laura Borràs. L'any següent estava suspesa i només hi va haver arbre. Anna Erra, el 2023, va recuperar el pessebre que ara es manté. El que sí que s'havia fet en el passat és cantar nadales, “en temps històrics” ho feien els mateixos diputats, tal com va recordar Rull, que va proposar de recuperar aquesta tradició.

La figura del caganer es va introduir al pessebre a finals del segle XVII o principis del segle XVIII. Però no era una imatge de nova creació, sinó un personatge que es trobava representat a les antigues rajoles dels oficis. El caganer, també conegut com l'home que caga, l'home que fa les seves necessitats o, a Menorca, a Bernat qui caga, és una figura present als pessebres dels Països Catalans, sovint amagada en un racó o darrere d'un arbust, on fa les necessitats a l'aire lliure. Se li sol atribuir la facultat d'abonar la terra i, per extensió, una forma  d'invocar la fortuna. 

Hey Jude i Lamine Yamal són els de la fotografia. Si assemblen com un ou a una castanya. En l'actualitat el caganer està representat per moltes figures conegudes del món de la política o l'esport. Dani Olmo, futbolista català del FC Barcelona i campió d’Europa amb la selecció espanyola; Vinicius Júnior, davanter del Reial Madrid; el cantant Miki Núñez; el periodista i escriptor Toni Cruanyes, o el guitarrista, cantant i compositor Jimi Hendrix, són algunes de les novetats que Caganer.com ha elaborat per a la temporada 2024-2025. Suposo que se l'anomena caganer, no per la cosa escatològica sinó perquè la majoria de les figures representades estan dissenyades amb el cul. No sé si hi ha un caganer de Laura se fue, laura no está Borras, car aquesta sí que la va cagar ben cagada.

LA VIGÈNCIA DE 1984 8.12.24

Quan va arribar l’any 1984, aparentment no va passar res i més d’un va respirar alleujat. Orwell s’havia equivocat, les seves prediccions no s’havien complert, almenys del tot, només alguna aparença i malgrat tot molt més del que semblava sense que massa és notes. Però mentre respiraven alleujats, oblidaven a un altre escriptor anglès, Aldous Huxley. 

Malgrat el que molts creuen 1984 i el món feliç, poc tenen a veure a banda de ser dues novel·les futuristes. Orwell creu que en un futur serem dominats per una pressió externa, en canvi, Huxley ho simplifica, potser dona per fet el gran germà, però ell creu que els ciutadans es deixaran dominar víctimes de la pròpia comoditat i la tecnologia com així ha succeït.

Orwell tenia por que s’acabessin prohibint els llibres, com ho pronosticava també Bradbury. Huxley, en canvi, intuïa que no hi hauria motius per prohibir-los, simplement perquè no hi hauria gairebé ningú que els vulgues llegir.

Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la al 'Ministeri de la veritat', però Huxley que ja donava per fet això, entenia que la veritat realment s’ofegaria en una allau d’informació impossible de digerir per als ciutadans, que cada vegada sabrien més sobre menys coses.

Orwell tenia por que ens destruís tot alló que odiàvem i, en canvi, Huxley creia que el que ens destruiria era precisament allò que estimàvem. Huxley va preveure també la clonació, els grans parcs temàtics, els geriàtrics i l'estupidització i banalització de tota una societat que Orwell es negava a admetre i pretenia salvar donant la culpa a l’enemic exterior, quan com creia Huxley l'enemic és a dins, el que ens fa encara més vulnerables.

L'escriptor i periodista Dorian Lynskey ofereix un amè recorregut per la ideació, publicació i influència de la novel·la distòpica per antonomàsia, que va consagrar Orwell. Si calgués elaborar la llista dels autors que es poden considerar referents morals del seu temps, un dels noms indiscutibles seria el de George Orwell, la candidatura del qual es promouria, a més, pels sectors il·lustrats tant de les esquerres com de les dretes. En aquest sentit, la seva posteritat gaudeix d'una salut excel·lent. Orwell és el geni moral que va sortir d'una època bruta amb les mans netes. Tant o més que Camus o Hannah Arendt, Orwell encarna el paradigma de l'intel·lectual compromès amb la severa militància per cercar una veritat aliena a compromisos o conveniències estratègiques. D'això en dóna compte la totalitat de la seva obra, des de les novel·les i els innombrables articles, assaigs i programes de ràdio fins a la seva correspondència. El lema encunyat per Thomas Mann -"Una veritat perjudicial és millor que una mentida útil"- hauria resultat idoni per a la sòbria làpida grisa de la seva tomba.

A Homenatge a Catalunya, escrit a partir de les seves experiències com a brigadista a les milícies del POUM durant la Guerra Civil Espanyola, va emergir com a crític del totalitarisme i, molt especialment de la patologia estalinista del comunisme, a la denúncia del qual va dedicar també una sàtira no superada, Rebel·lió a la Granja.

Perquè Orwell, un dels autors socialistes més llegits de tots els temps, era un acèrrim anticomunista, cosa que li va generar -en els llargs anys d'idil·li de la intel·lectualitat gauchiste amb el règim de la Unió Soviètica- tota mena d'incomprensions. Bàsicament per part d'aquells a qui Stalin hauria qualificat sense pestanyejar de “ximples útils”, que li retreien criticar amb més afany al comunisme que al feixisme.

Això no era cert, encara que Orwell cregués que l'atractiu del comunisme era traïdor perquè els seus objectius eren més nobles que els del feixisme i necessitava, per tant, més mentides sobre les que sustentar-se. Cap fi, per utòpic que fos, es pogués justificar amb uns mitjans tan grotescs com els que va veure utilitzar el KGB a Barcelona, mentre li menjaven els polls als barracons de Wellington on ara té la seu la Universitat Pompeu Fabra. En 1948, després de la Segona Guerra Mundial, Orwell va publicar 1984, la distopia per antonomàsia. Un manifest contra la tirania que de vegades ha estat encasellat en el gènere de la ciència-ficció i el missatge del qual és alhora una terrible advertència sobre les conseqüències del control estatal absolut i una premonició de derrota i mort.

Immediatament, es va convertir en un best seller, prohibit a tota l'Europa de l'Est (va ser Timothy Garton Ash qui va dir que el 1984 va acabar el 1989) i l'impacte del qual s'ha fet notar en gent tan dispar com Churchill, H.G. Wells, Margaret Atwood (evident a El conte de la criada), David Bowie o les campanyes publicitàries per a Apple de Steve Jobs. A l'època de les fake news i la postveritat, coincidint amb l'elecció de Trump a la presidència dels EUA, les vendes van arribar a disparar-se un 10.000%. Un brillant i molt recomanable assaig en què Lynskey, en vista de les amenaces del present, acaba concloent que Orwell, malgrat tot, tendia a subestimar la imbecil·litat humana. Dorian Lynskey. El Ministeri de la Veritat. Capità Swing.

DE L'ESTUPIDESA HUMANA 8.12.24

L'escenari és tan simple que no dona per a més, ni cal tampoc fer una reflexió massa profunda. D'una banda, hi ha uns psicòpates paranoics que manen, que són pocs, i la resta uns ciutadans mesells que obeeixen - que són molts - Això fa uns tres o quatre mil anys que és així, depèn de quina civilització estem parlant, i va camí si el planeta aguanta, de continuar d'aquesta manera tres o quatre mil anys més.  I van passant els anys, hi ha revoltes, moviments alternatius, algun moment en què sembla que es trencarà la baula d'aquesta cadena que ens oprimeix i angoixa, però és un miratge, pocs manen i molts obeeixen, així de simple o ximple, i ha estat, és i serà així, pels segles dels segles. 

El problema és que cada vegada més, manaires i manats són més idiotes, més estúpids, i això sí que és un problema, car abans, en els manaires se suposava que hi havia encara que fos poc, un cert bri d'intel·ligència, de lucidesa, i això, el dia d'avui, ha desaparegut, els manaires són encara més idiotes que els manats. Aquest és el principi del final del cercle viciós de l'estupidesa humana. Ja ho deia Cole al seu axioma: "La quantitat total d'intel·ligència del planeta roman constant. La població, però, continua augmentant".  

Hi ha qui deia que portem 28 segles d'estupidesa humana, i el lamentable espectacle continua després d'ell, potser si que només Bach, com ens deia Cioran, ens salva d'aquest desori. Em vinc a referir a Bach el músic, no a l'extrissim, o potser ambdós. Carlo M.Cipolla és un expert en l'estupidesa humana.

UN DIVENDRES ESPECIAL 8.12.24

Ja estan els pesats del temps amb que farà fred, que baixaran molt les temperatures, bla bla bla. Vaja!, si som al desembre i encara no ha fet fred, de la mateixa manera que aquest estiu a penes va fer 15 dies de calor. És normal que a primers de desembre faci fred, com és normal que per Nadal no en faci i per reis en faci molt. En aquest fragment de 'Fins que cal dir-se adeu' es parla d'un temps en què en feia molt de fred, un temps en què es glaçaven les canonades, i penjaven els caramells de les teulades, de bassals glaçats en uns carrers sense asfaltar, de pràctic, i botes d'aigua. De fred de veritat.

"Tenia raó, molta raó Mercè Rodoreda quan deia que la felicitat s'acabava a dotze anys, després tot es complica molt, massa, sobretot en el meu cas. De fet, va ser una setmana premonitòria quant a esdeveniments, perquè el divendres ja es produí un fet extraordinari per a mi, d'aquells difícils d'oblidar i que acabes recordant per sempre, per més anys que passin. Al matí, en llevar-me a les set com cada dia - recordo que feia molt de fred - em vaig vestir d'una revolada, sense mandra.

En baixar a la cuina la meva mare ja estava preparant-me l'esmorzar, i atansant-me a la llar de foc, vaig escalfar-me les mans. Li vaig fer un petó tot desitjant-li un bon dia, encara que, atrafegada com estava, em contestà mecànicament, entestada en les seves recomanacions.

- Agafa el pràctic i els guants, Helena, va dir-me - aquesta nit ha glaçat, i ves amb compte amb els bassals gelats, ni se t'ocorri trepitjar-los, ah!, i no t'oblidis l'esmorzar. La mare sempre patia molt per tot, com totes les mares ho solen fer, i moltes vegades innecessàriament, encara que en aquest cas tenia raó: trepitjar bassals, era embrutar-se segur, però tant era el que pogués dir, perquè nosaltres esperàvem amb candeletes que glacés, precisament per tal de trencar el glaç; Bé, nosaltres, abric, maleta, pràctic i guants, davant la mirada complaent de l'oncle Lluís que ens contemplava des de la porta de casa seva, mans a la butxaca i caliquenyo apagat permanentment enganxat als llavis, amb els seus pantalons de pana gairebé sota l'aixella, i la gorra de feltre que mai l'abandonava. La mare quan estava de broma, deia que fins i tot s'hi dutxava i hi dormia.

Cony de canalla - ens deia l'oncle - un dia us matareu, li ho diré a la vostre mare, us fotrà un cul com un tomàquet. Però mai deia res a cap mare, ans al contrari, era evident que li agradava veure'ns, que el rejovenia recordar quan ell, de petit, abans de l'atac de meningitis, ho feia tal com nosaltres, i, segurament, algun vell també l'havia renyat a ell, sense avisar tampoc a cap mare. En passar pel seu costat com cada dia per saludar-lo, mentre es treia el caliquenyo de la boca, em va somriure d'aquella manera que només saben fer-ho els nens i els avis, els purs d'esperit com deia ell, i va dir-me:

- No sents res Helena?, cap soroll diferent?

En fer-me aquest comentari vaig adonar-me que, en la llunyania, de la part de la Via Messeguer venia un aldarull de trompetes, tambors i d'altres fanfàrries. No es veia res encara, però era evident que quelcom especial, màgic, estava a punt de succeir.

- Si que ho sento - fou la meva resposta - Què és aquest soroll?

Ell, somrient, i amb un cert aire de cofoisme en veure'm tan intrigada, va dir-me:

- L'espectacle més bonic del mon, Helena, i tu, per primera vegada a la teva vida, estàs a punt de contemplar-lo.

Jo no entenia res, i en continuar carrer de Vilarrùbies avall, després d'acomiadar-me de l'oncle, vaig trobar-me la Maria i la Laia que, esvalotades assenyalaven amb insistència cap a davant, al començament del carrer on hi havia la casa de la Caritat.

Ho has vist? - em deien -

En assentir - ara ja ho veia - arrancarem a córrer les tres carrer avall, i allí, aparegué, davant dels nostres ulls, majestuós, sorollós, fent sortir a tothom de casa seva amb la seva fanfàrria, la gran parada del 'Circo Americano'.

Era una desfilada gairebé militar, en perfecte ordre. Al capdavant de tot, obrint-la, uns homenets que semblaven soldats de plom, tocaven les trompetes i els tambors. Anaven vestits amb una espècie d'uniforme vermell, un barret de copa del mateix color i tot d'ornaments daurats a les espatlles. Darrere d'ells, els carros arrossegats per camions alguns i cavalls d'altres, l'un rere l'altre, formant una llarga caravana com aquelles de les pel·lícules de l'Oest. Allí hi anaven els artistes: trapezistes; domadors; pallassos; equilibristes; mags; i moltes noies amb vestits preciosos plens de plomes i llunetes. I tota mena d'animals: Lleons; tigres; cavalls; mones i micos, molts ponis i fins i tot dos elefants que, majestuosos, intentaven mantenir l'equilibri en un carrer ple de forats i permanentment enfangat. 

Nosaltres, aplaudíem esvalotades davant d'aquell espectacle insòlit que s'oferia als nostres ulls innocents i ells, somrients, ens saludaven. Un senyor que anava vestit de pallasso se'ns acostà i en donar-nos uns caramels, somreia, mentre ens convidava a anar a veure'ls.

- Y no os entretengais mucho - afegí - o llegareis tarde a la escuela.

L'escola! Ens n'havíem oblidat, i ja eren gairebé dos quarts de nou, calia no entretenir-se més o arribaríem tard. Les monges de la Divina Pastora eren molt bones, però estrictes amb la puntualitat. Amb les meves amigues ens posàrem a córrer per tal d'agafar l'autobús del Martí.

Ens va anar d'un pèl arribar a l'hora a l'Escola, i a l'hora del pati, les meves amigues i jo, ens vàrem fer les fatxendes explicant tot el que havíem vist i, ben aviat els dos elefants, n'eren ja set o vuit, i tot s'anava fent molt més gran. Però ho explicàvem amb tanta convicció que tothom s'ho va creure.

Saps, aquell divendres tan especial, en sortir de l'escola, la Mireia, la Laia i jo, ja ens tens corrents a agafar el primer autobús, arribar a casa, deixar la maleta, dinar a correcuita i cap a la plaça Taulí a veure com muntaven el circ.

Quin ambient i quina gatzara hi havia al voltant! Tota la canalla del barri a primera fila per tal de no perdre's ni un sol detall de l'esdeveniment, embadalits, veient com s'aixecava majestuosa l'enorme carpa, com si es tractés d'un castell d'il·lusions fugisseres.

Els rugits dels lleons es confonien amb el renillar dels cavalls, i la xerrameca de les mones i els micos. Tota una barreja de sorolls, olors i colors que a nosaltres ens fascinaven, fins al punt que, més d'una mare va haver de venir a recordar al seu fill que a les tres havia d'estar a l'escola; entre elles, és clar, la meva.

La tarda a classe se'ns va fer interminable, malgrat anar-hi tan sols tres hores, i en sortir, a les sis en punt, fuetejades, torna que tornaràs cap a la plaça Taulí. El circ ja estava instal·lat, una munió de bombetes que anaven des de dalt de tot fins a la base baixaven en cascada, de tal manera que la carpa semblava un enorme pastís i davant, amb lletres molt grosses també il·luminades, es podia llegir "Gran Circo Americano". Ens varen haver de venir a buscar gairebé a tots, d'embadalits que estàvem tafanejant-ho tot; ja eren les vuit del vespre quan un crit del meu pare em va recordar que havia d'anar a sopar i dormir.

Dormir! Com es pot fer entendre als grans que és impossible dormir per a una nena de dotze anys, després de contemplar un espectacle com el de l'arribada d'un circ.

Com fer-els-hi comprendre que tot un món nou, meravellós, se'ns havia aparegut de sobte i que una, somiava que era trapezista; ballarina; pallassa; o domadora, tot alhora, i es trobava envoltada d'un públic que l'aplaudia, mentre ella saludava cofoia davant tota aquella munió de gent. Però els grans, en créixer, havien oblidat somiar, i no podien entendre tot el que passava pel nostre cap, la il·lusió de quan només es tenen dotze anys, i el món és un univers meravellós obert a tot, i tancat a res...

Catifa de flors al carrer de Villarrùbies a 1955.

I ves per on, hi havia abans El Gran Circ Feijoo. Secundino Feijoo va rebre l'homenatge de la ciutat de Vigo el 14 de juny de 1935. Aquell dia, l'empresari ourensà celebrava les seves noces d'or al món del circ i cedia la direcció del Gran Circ Feijoo al seu fill Manuel Feijoo, que anys després crearia el Circo Americano i regentaria el Circo Prince a Madrid. Secundino Feijoo López va néixer el 1870 a la localitat ourensana de Vilanova dos Infantes, Celanova. A més Feijoo escrit correctament, no com el presumpte líder del Partit popular. S'escriu Feijoo. Encara que aquest cognom sol aparèixer escrit amb titlla als mitjans, la seva escriptura correcta d'acord amb les regles d'accentuació de l'espanyol és Feijoo, sense titlla per ser veu plana acabada en vocal. O sia, que l'ínclit moderat i els mitjans no saben ni escriure correctament el seu propi cognom.

A QUE NO SAPS QUI ÉS ANA MILLÁN? 7.12.24

No la busquis a Internet, després t'explicaré qui és. Simplement et demano que responguis amb sinceritat en aquesta enquesta, abans de seguir llegint. Coneixes aquesta persona? Et sona el nom o la cara? Saps qui és? - Arsenio Escolar. El text és una mica llarg, pero interessant per veure el diferent raser que s'aplica a la corrupció segons a quin partit pertanyi el corrupte. No l'he traduït, no cal, crec., avui és dissabte i com diria l'Arús, la gent ho sap.

"No me sorprendería que no la conozcas. Es lo más normal. Si preguntas a tus familiares o amigos, probablemente te dirán lo mismo: que no saben quién es. Solo quienes siguen muy de cerca la política madrileña reconocen a Ana Millán. Y este desconocimiento sirve como ejemplo para explicar algunas de las cosas más anómalas que ocurren en el debate público español. Te supongo una persona informada. Bien informada. Los socios y socias de elDiario.es siempre lo son. Pero la fama se logra en otro sitio: por la televisión. Por eso casi todos los españoles lo saben todo sobre la presunta corrupción de José Luis Ábalos, conocen a Koldo García, o incluso han oído hablar del tito Berni, o del empresario Víctor Aldama. Pero casi nadie sabe quién es Ana Millán. 

Y son personas con algunas características en común. Al igual que lo fue Ábalos, Ana Millán es la responsable de organización de un partido. Su número tres.Pero las similitudes se acaban aquí. Porque Ábalos fue el número tres de Pedro Sánchez. Pero Ana Millán es la número tres de Isabel Díaz Ayuso: su vicesecretaria de organización. Lo sigue siendo hoy, a pesar de sus presuntos delitos de corrupción. A diferencia de Abalos, Ana Millán, no está en el grupo mixto ni ha sido expulsada por su partido. Más bien al contrario: fue incluida en las listas electorales y ascendida a vicepresidenta primera de la Asamblea de Madrid tras su imputación. Es verdad que Ábalos fue ministro, y uno de los más conocidos. Pero, ¿Koldo? ¿O Tito Berni? ¿Por qué los presuntos corruptos de la izquierda son famosos y alguien como Ana Millán es casi anónima? ¿Por qué la mayoría de los medios –en elDiario.es llevamos años escribiendo sobre ella– han ignorado este caso de corrupción?. La respuesta a esta pregunta la explica bien nuestro compañero José Precedo, en un artículo que publicamos ayer y que, si aún no lo has hecho, te recomiendo leer. Es el doble rasero con el que la prensa conservadora trata los asuntos que tienen que ver con Isabel Díaz Ayuso. Y el poder que esta prensa tiene para fijar los grandes temas de conversación. 

Pero volvamos a Ana Millán, que hay mucho que contar. Todo pasó en Arroyomolinos, un municipio al suroeste de Madrid de unos 35.000 habitantes, a unos 40 minutos en coche de la capital. En 2015, Ciudadanos ganó las elecciones municipales. Y tras su victoria descubrieron a varias personas del anterior equipo de gobierno, del PP, intentando sacar del Ayuntamiento de Arroyomolinos tres bolsas de basura con documentos de la Concejalía de Juventud. Entre esos papeles que el PP quería destruir había correos electrónicos sobre adjudicaciones a Waiter Music: una de las empresas implicadas en la trama Púnica. Su dueño, José Luis Huertas, organizaba mítines al PP de Madrid por los que no cobraba, pero después se llevaba un montón de adjudicaciones de los ayuntamientos gobernados por el PP. Ya sabes: el mismo sistema que el PP también usó con la Gürtel para financiar ilegalmente sus campañas electorales.

Los concejales de Ciudadanos de Arroyomolinos enviaron buena parte de esa documentación a la Audiencia Nacional. Al juzgado central número 6, que era el que llevaba el caso Púnica. Pero durante años su denuncia fue ignorada. En 2020, José Luis Huertas murió. Y para cuando la Guardia Civil y la Fiscalía Anticorrupción analizaron esos papeles, y los contratos de Waiter Music, los presuntos delitos ya estaban prescritos.

¿Y quién fue en esos años la concejala de Juventud de Arroyomolinos que había aprobado esas adjudicaciones? En efecto: Ana Millán. Las adjudicaciones a Waiter Music estaban prescritas, pero la Guardia Civil descubrió un nuevo hueso que roer: la sospechosa relación entre Millán y otro empresario, Francisco Roselló. Con estos nuevos datos, Anticorrupción pidió seguir la investigación. En aquellos años, el responsable del central 6 de la Audiencia Nacional era Manuel García Castellón. Fue este omnipresente juez, a instancias de Anticorrupción, quien primero aseguró que había indicios de delito en la actuación de Ana Millán. Pero en el mismo auto García Castellón ordenó sacar el caso de la Audiencia Nacional, al considerar que no era de su competencia. Lo derivó a un juzgado ordinario: el de Navalcarnero, que es donde está la sede del partido judicial al que pertenece Arroyomolinos. Ana Millán se convirtió así en investigada por la Justicia. Dio un poco igual. En aquel momento, ya era la alcaldesa de Arroyomolinos. Y lo siguió siendo; nadie en el PP forzó su dimisión. La investigación avanzó a trompicones. Por ese juzgado ordinario –que lleva todo tipo de pleitos y no cuenta con los medios de la Audiencia Nacional– pasaron varios jueces, que después pidieron otro destino. Pero gracias al trabajo de la Guardia Civil, algunos detalles muy feos empezaron a aflorar. 

Durante los años en los que Millán fue concejala de Juventud, el empresario en cuestión –Francisco Roselló– se llevó más de 660.000 euros en adjudicaciones del Ayuntamiento. Al mismo tiempo, según la Guardia Civil, Ana Millán cobraba de ese empresario. Roselló le pagó unos 40.000 euros a través de un extraño contrato de alquiler. Roselló alquilaba un ático propiedad de Ana Millán en Arroyomolinos por el que abonaba un precio muy superior al de mercado. No era siquiera para él. Allí vivía un empleado suyo, que estaba realquilado. Ese empleado, el verdadero inquilino, pagaba a Roselló la mitad de lo que después éste abonaba a Millán. Con este método, tan elaborado, Millán –entonces una joven treintañera– se llevaba un extra cada mes.

Según Millán, el sobreprecio en el alquiler era porque incluía también una opción a compra. La Guardia Civil no se cree esta excusa. La realidad es que esa compra nunca se produjo. Además, el empresario Roselló contrató a la hermana de Ana Millán. Y además Ana Millán ingresó en sus cuentas 52.950 euros en efectivo entre 2008 y 2017. Según la Guardia Civil, los principales ingresos coinciden con los años de las adjudicaciones a las empresas de Roselló. Y este dinero en billetes es al margen de lo que cobraba por el supuesto alquiler.

No es un gran pelotazo; la Concejalía de Juventud de una ciudad pequeña no da para mucho más. No es tampoco una minucia. Entre Ana Millán, su hermana y su novio, recibieron cerca de 180.000 euros de Francisco Roselló durante los años en los que este empresario se llevó 660.000 euros en adjudicaciones del Ayuntamiento de Arroyomolinos. Y esta cifra no incluye ese dinero en efectivo que también investiga la Justicia. Pero lo más relevante de esta historia es la reacción del PP. La carrera política de Ana Millán no se ha visto perjudicada por esta investigación judicial. Ha sido justo al revés. En 2019 se convirtió en alcaldesa de Arroyomolinos. En 2022, Isabel Díaz Ayuso la nombró vicesecretaria de Organización del PP de Madrid: número tres del partido. Y en 2023, cuando ya estaba imputada, Ayuso la incluyó en las listas. Desde mayo de 2023 es diputada autonómica, y también vicepresidenta primera de la Asamblea de Madrid. No solo la ha defendido Ayuso. También el PP nacional. Según Borja Semper, su caso es una “imputación administrativa”. Y eso que hablamos de cuatro supuestos delitos de corrupción. Como máxima responsable de Organización del PP de Madrid, en 2023, Ana Millán se ocupó también de entrevistar a los principales candidatos del partido a esas últimas municipales y autonómicas, para garantizar que no hubiera entre ellos ningún corrupto. Al parecer, no había nadie mejor para este trabajo en el PP de Madrid que una imputada por corrupción. 

Un dato importante: Ana Millán es amiga de Isabel Díaz Ayuso. Ambas se conocen desde que militaban en las Nuevas Generaciones del PP de Madrid. Ambas trabajaron juntas en el equipo de comunicación de Esperanza Aguirre, en esos años en los que Ayuso –entre otras grandes responsabilidades– llevaba la cuenta en Twitter de Pecas, el perro de la lideresa Aguirre. Tal vez por eso Ayuso ha cerrado filas con Ana Millán. Tal vez por eso la incluyó en sus listas para la Asamblea de Madrid cuando ya estaba imputada. Gracias a Ayuso, Millán hoy está aforada. Lidia Prado, la jueza de Navalcarnero que llevó la investigación, lo tiene claro: hay “indicios sólidos” de corrupción. Pero como Millán está aforada como diputada autonómica, esta jueza decidió en junio inhibirse en favor del Tribunal Superior de Justicia de Madrid. Esta semana, el Tribunal Superior de Justicia de Madrid, devolvió la causa a la jueza Lidia Prado. Le exige que siga investigando y prepare una exposición razonada, no simplemente que se inhiba. Casi cada semana, la oposición en Madrid critica a Ayuso por mantener a una persona investigada por corrupción como vicepresidenta de la Asamblea. Y casi cada semana, Ayuso defiende a Ana Millán. “Pronto van a tener que pedirle disculpas”, asegura. Está convencida de que todo este caso judicial se archivará. Y es posible que acabe siendo así. En el Tribunal Superior de Justicia de Madrid, la derecha juega en casa. Los magistrados de este tribunal han sido nombrados a medias entre la Asamblea de Madrid –donde la derecha mantiene la mayoría desde hace décadas– y el Consejo General del Poder Judicial –que la derecha ha dominado 20 de los últimos 25 años, gracias a los sucesivos bloqueos a su renovación–. Es casi imposible encontrar algún juez progresista entre todos los que componen este tribunal.

Te propongo otro juego, para terminar. Ahora que ya sabes quién es Ana Millán, a ver cuántas veces oyes hablar sobre ella en la mayoría de los medios de comunicación. Me apuesto algo: solo saldrá una noticia sobre su investigación judicial en algunas tertulias o en la portada de algunos medios si la número tres de Ayuso deja de estar imputada. En caso contrario, seguro que no". Lo dejo aquí por hoy.