EL TÚNEL

 

Amb el Marroc convé evitar dos errors: demonitzar-lo i subestimar-lo, com assenyala Ana Palacio, exministra d’Afers Exteriors durant el govern de José María Aznar. Sens dubte, és preferible tenir-lo com a aliat que no pas com a enemic. Més de 125 anys de conflictes, com la guerra del Rif iniciada el 1909 i que va originar la Setmana Tràgica, han estat sempre perjudicials per als interessos espanyols.

Des del punt de vista econòmic, la conveniència de cooperar és evident. Quan les dues nacions col·laboren, totes dues se’n beneficien, sigui en migració, energia, comerç exterior, matèries primeres o qualsevol altre àmbit. Per això, és molt més intel·ligent explorar oportunitats de negoci conjuntes que buscar l’enfrontament de manera sistemàtica.

Val més invertir al Magrib que convertir Europa en una fortalesa

Val més veure els marroquins com els nostres veïns del sud que alimentar la xenofòbia que estableixi una part de la població espanyola. En aquest sentit, la política de bon veïnatge impulsada pel Govern de Pedro Sánchez és encertada.

El meu bon amic economista César Molina em comentava fa poc que un túnel entre l’ Àfrica i Europa tindria un impacte econòmic extraordinàriament positiu. Unir dos continents seria un gran avenç per al desenvolupament i la prosperitat.

Espanya i el Marroc tenen la clau per fer possible aquesta obra colossal. Malgrat que es parla d’aquest projecte des de fa més d’un segle, ara existeixen el desenvolupament tècnic i el suport financer i polític necessaris per dur-lo a terme. Només falta la voluntat de fer-ho realitat.

Aquests dies s’acaba el termini per lliurar l’actualització integral de l’avantprojecte. Es tracta d’un enllaç ferroviari fix, submarí i de doble tub, que travessaria l’estret de Gibraltar. Tindria 38,5 quilòmetres de longitud, arribaria a una profunditat màxima de 475 metres sota el nivell del mar i uniria el cap de Punta Paloma amb Malabata, al nord de Tànger. El trajecte duraria 30 minuts i el cost s’estima en més de 15.000 milions d’euros, dels quals Espanya hauria d’aportar més de 8.500 milions. Podria estar a punt el 2040.

Sens dubte, el projecte afronta nombrosos reptes abans de fer-se realitat, però és preferible parlar de col·laboració que no pas d’enfrontaments i conspiracions. A més a més, el túnel no és l’únic àmbit en què es pot cooperar.

Durant el govern d’Adolfo Suárez, el seu ministre d’Exteriors, Marcelino Oreja, va plantejar acordar amb el Marroc la creació d’un port franc mitjançant la col·laboració entre Ceuta i la ciutat marroquina de Nador.

Hi ha altres possibilitats per fer junts, com ara desenvolupar el cable submarí per intercanviar energia, o crear escoles de formació professional perquè les empreses espanyoles puguin contractar treballadors en origen.

Val més invertir per convertir el ­Magrib en un coixí econòmic que freni les onades migratòries africanes que no pas convertir Europa en una fortalesa. Mariano Guindal a la vanguardia.

MEMÒRIES DE 2027

 Una imatge conceptual representa l'amenaça d'una guerra nuclear: zpagi stock/ Getty

Escric aquestes pàgines a l'estiu del 2043. El cel torna a ser blau en dies comptats, encara que mai no és el blau que recordo quan era un jove estudiant ple d'optimisme i inseguretats. També voldria comentar que el fred i la neu continuen arribant a l'època equivocada i que la temporada agrícola és diverses setmanes més curta del que era abans de la guerra del 2027.  Javier Tejada (Universitat de Barcelona)  Eugene Chudnovsky (The City University of New York). lavanguardia.com fotografia: zpagi stock/ Getty

"Moltes són les persones que diuen que el món que coneixíem va acabar el juliol del 2027. Però s'equivoquen si parlem amb rigor: les explosions de l'estiu només van ser el principi. El món va acabar de debò sis mesos després, quan vam comprendre que la pèrdua de les primeres collites no havia estat temporal i que les reserves d'aliments s'estaven esgotant.

Durant les primeres setmanes de la gran catàstrofe, encara crèiem que els governs continuaven existint en algun lloc més enllà de les muntanyes i ens mostràvem segurs de la nostra creença que algú, molts potser, havien sobreviscut. Per això, pensàvem que aviat arribarien els trens i veuríem avions solcant el cel. També dèiem als més joves que aviat l'exèrcit organitzaria la distribució d'aliments i que de ben segur les ones de ràdio ens tornarien a despertar. Però mentrestant, cada matí pujàvem a la carena de la muntanya més propera i teníem una antena de filferro entre dos pins. Res. Només soroll indesxifrable.

El món s'ha tornat molt més silenciós del que qualsevol que visqués abans del 2027 es podria haver imaginat. Ja no hi ha els mercats financers que obrien a Tòquio, Londres o Nova York i avivaven les indústries i el comerç. Amb el temps vam saber que existien comunitats disperses de supervivents que, de cop i volta, van aprendre que la civilització és molt més fàcil de destruir que de reconstruir, alhora que els nens pregunten als grans com va acabar el món. La resposta és que el món va necessitar molt de temps per desaparèixer i va acabar per l'efecte de mil decisions equivocades, cadascuna de les quals semblava, curiosament, raonable per als qui les van prendre.

Mirant enrere, les persones discrepen sobre quan va començar realment el camí cap a la catàstrofe. Alguns assenyalen el febrer del 2022, quan Rússia va llançar la seva invasió a gran escala contra Ucraïna. Altres es remunten a l'agitació a Kíev el 2014, interpretada a Moscou com un cop recolzat per Occident i que va provocar l'ocupació russa de Crimea. També hi ha els que assenyalen amb el dit al tauler internacional després del final de la Guerra Freda: Estats Units va creure que la història l'havia triat com a vencedor permanent i va començar a exhibir el seu poder a les fronteres russes. Sigui quin fos el veritable començament, la guerra a Ucraïna va transformar Europa. 

Al principi semblava un conflicte regional. Les nacions occidentals subministraven a Ucraïna armes, intel·ligència, diners i entrenament mentre evitaven acuradament el combat directe. Rússia va mostrar inicialment contenció. Va continuar atacant infraestructures ucraïneses, mobilitzant reserves i adaptant el seu exèrcit, encara que semblava evitar una confrontació directa amb l'OTAN. Tots dos bàndols van anar escalant gradualment.

Cada mes apareixia una nova “línia vermella” que, un cop creuada, es convertia en la nova normalitat. Els atacs ucraïnesos aconseguien zones cada vegada més profundes del territori rus, danyant refineries de petroli i cadenes de subministrament. Els míssils russos assolien objectius cada cop més allunyats dins Ucraïna, delmant la seva logística militar i civil. Els drones es van fer més barats que els projectils d'artilleria. La intel·ligència artificial va reduir el temps entre la detecció i la destrucció. El món es va acostumar als informes diaris d'explosions a ciutats que havien viscut en pau durant generacions. Potser aquest va ser el primer gran error que no vam saber veure.

Mentrestant, un altre incendi cremava lentament a l'Orient Mitjà. La confrontació entre Israel i l'Iran feia dècades que es desenvolupava mitjançant forces interposades, operacions encobertes i sancions. No obstant, fins al febrer del 2026 mai no havia assolit el nivell de l'assassinat del Líder Suprem de l'Iran i de part de la seva família en ple desenvolupament de les negociacions entre diplomàtics nord-americans i iranians. Una altra “línia vermella” creuada. Aquesta audaç acció va desencadenar una forta resposta militar de l'Iran, cosa que va obligar els Estats Units, l'aliat més proper d'Israel, a entrar en una guerra total a l'Orient Mitjà. Havia començat la destrucció del “bressol de la civilització humana”.

Abans que les hostilitats prenguessin un rumb irreversible, tots els governs insistien que volien evitar una guerra regional. Tots els governs creien que la dissuasió requeria demostrar fortalesa. Els Estats Units seguien compromès amb la defensa d'Israel. Rússia va reforçar la cooperació amb l'Iran. La Xina va ampliar la seva influència econòmica evitant compromisos militars directes.

Cada potència afirmava cercar l'estabilitat, però totes es preparaven per a la inestabilitat. Els anys 2025 i 2026 van estar plens de crisi que mai no van arribar a convertir-se del tot en desastres. Es van atacar petroliers. Les rutes marítimes van ser amenaçades. Els preus del petroli es disparaven i després retrocedien. Els sistemes de defensa aèria interceptaven míssils sobre ciutats densament poblades. Els diplomàtics viatjaven sense descans entre capitals. Cada desescalada amb èxit convencia els dirigents que les futures crisis també continuarien sent manejables. Aquesta confiança es va convertir en una altra il·lusió fatal. A finals del 2026, les guerres ja no estaven separades. Els atacs amb míssils es van estendre per tot l'Orient Mitjà. Les exportacions denergia van col·lapsar. Els mercats mundials van entrar en pànic. Els enfrontaments navals es van multiplicar.

El front ucraïnès es va intensificar precisament en el pitjor moment. Atacs ucraïnesos de llarg abast van destruir infraestructures militars russes crucials. La guerra electrònica va deixar cecs els satèl·lits. Els cables submarins de comunicació europeus i de l'Orient Mitjà van resultar danyats per misterioses explosions l'autoria de les quals mai no es va poder establir de manera concloent. Els sistemes financers van començar a fallar de manera impredictible. Internet es va fragmentar. Els governs van deixar de compartir informació fins i tot amb els seus millors aliats.

Aleshores va arribar l'esdeveniment que encara avui està envoltat de rumors. Alguns en diuen l'incident de Kaliningrad. Altres en diuen l'error del Bàltic. Ningú sap exactament què va passar perquè els centres de dades que conservaven les proves van ser destruïts durant la setmana següent. Una versió sosté que un míssil hipersònic va patir una fallada. Una altra, que la guerra electrònica va corrompre els sistemes de guiatge. Una tercera afirma que una xarxa automatitzada de defensa va identificar erròniament un atac convencional entrant com a nuclear.

Sigui quina sigui la veritat, el cas és que es van utilitzar armes nuclears tàctiques per primera vegada des del 1945. Les primeres explosions van matar desenes de milers de persones a Rússia i Europa occidental. El pànic que van desfermar acabaria costant milions de vides. Durant dècades, els estrategs militars havien parlat amb confiança sobre “opcions nuclears limitades”. Imaginaven respostes curosament calibrades. Escalada mesura. Senyalització controlada. Aquestes expressions van desaparèixer en quaranta-vuit hores.

De cop, tots els bàndols van témer perdre les seves forces nuclears abans de poder respondre. Els sistemes d‟alerta detectaven llançaments. Alguns eren reals. Altres eren falses alarmes. Ningú no tenia prou certesa per esperar. La segona onada va assolir bases militars. La tercera va aconseguir centres de comandament. La quarta ja no distingia entre objectius militars i industrials.

Les grans ciutats van desaparèixer sota enormes núvols de fum i pols. Les xarxes elèctriques van col·lapsar gairebé simultàniament a tots els continents. Els satèl·lits de comunicacions van deixar de funcionar. La navegació va fallar. Els avions que ja estaven en vol tenien enormes dificultats per aterrar. Els hospitals van esgotar els generadors d'emergència. Els sistemes de proveïment daigua van deixar de funcionar.

Els més afortunats van morir ràpidament. La resta entrem al Gran Silenci. Jo vaig sobreviure perquè casualment assistia a una conferència científica en una remota regió muntanyosa. La nostra vall no tenia importància estratègica. Observem llums estranys a l'horitzó sud durant la primera nit sense comprendre'n el significat. Els telèfons van emmudir. La ràdio va deixar d'emetre la programació habitual. Després va deixar d'emetre del tot. Vam passar setmanes creient que algú restabliria l'ordre. En canvi, vam descobrir que ja no hi quedava ningú capaç de fer-ho.

El que va venir després va ser pitjor que la guerra. Un fum dens s'estengué per l'alta atmosfera. Els dies es van tornar tan foscos com les nits. La temperatura va baixar. Les collites van morir. La distribució daliments va desaparèixer. Els medicaments van desaparèixer. Les reserves de combustible es van esgotar. La confiança entre els humans va deixar d'existir: persones que abans debatien de política cordialment prenent un cafè, ara lluitaven per sacs de gra. Vam aprendre a menjar coses que anomenàvem males herbes. Les universitats es van convertir en refugis i les esglésies es van fer servir com a hospitals. Les biblioteques es van convertir en fonts de combustible perquè les famílies desesperades cremaven llibres abans d'adonar-se que el coneixement acumulat durant segles era molt més valuós que una mica de calor temporal.

Ara, setze anys després, el nostre assentament compta amb quasi dues mil persones. Només ocasionalment aconseguim generar electricitat amb turbines hidroelèctriques reparades. Ensenyo matemàtiques i ciències als nens utilitzant llibres de text rescatats i impresos abans de la guerra. Els metges fabriquen antibiòtics senzills utilitzant tècniques redescobertes en manuals centenaris. De tant en tant arriben visitants amb històries de regions llunyanes. Xarxes de ràdio primitives connecten comunitats separades per centenars de quilòmetres.

Quan els joves pregunten qui va iniciar la guerra, els dic que la història poques vegades ofereix respostes reconfortants. Les nacions van prendre decisions. Els líders van prendre decisions. Els generals van prendre decisions. Els científics van dissenyar millors armes. Els enginyers van construir ordinadors més ràpids. Els periodistes es van fer ressò dels temors dels uns i dels altres. Els ciutadans van triar governs. Tots vam participar, encara que fos indirectament, en sistemes que premiaven més la victòria que la comprensió mútua. Creuar «línies vermelles» va tenir conseqüències catastròfiques.

La lliçó no és que una nació fos excepcionalment malvada ni una altra excepcionalment virtuosa. La lliçó és que tots creien impossible la catàstrofe fins al matí que es va fer realitat. Els homes i dones de principis del segle XXI posseíem tecnologies sorprenents i un gran coneixement científic i humanista. De fet, les màquines podien traduir idiomes a linstant. Els cirurgians operaven mitjançant robots. La intel·ligència artificial descobria medicaments. Les naus espacials exploraven planetes llunyans. Tot i això, la saviesa no va avançar tan ràpidament com la tecnologia. L'ànsia de poder va créixer més de pressa que la contenció.

Escric aquestes paraules per als nens que mai no han fet servir un telèfon mòbil ni han vist una ciutat il·luminada a la nit. Si algun dia reconstrueixen la civilització que heretem i destruïm, tant de bo conservin no només els seus invents, sinó també els advertiments. Perquè les ruïnes que ens envolten no són monuments a una destinació inevitable. Més aviat són monuments a decisions que es van poder evitar. I saber que tot es va poder evitar, més que l'hivern nuclear, els deserts radioactius o les capitals silencioses, és el record més difícil de suportar del 2027"

L'ECLIPSI ÉS, PURAMENT, UN CANVI MÉS

Ahir, a l'hora assenyalada, apostats a dalt de tot d'un turó de l'Espanya buidada estaven molts espanyols i estrangers mirant el cel. Avui l'Espanya que s'agosta i es marceix, la de la immigració encara incipient, la dels pobles abandonats, l'Espanya que ha vist com els carrers dels seus pobles es dessagnaven i com tancaven escoles, bars i botigues tornarà a ser eclipsada per tota la resta i tornarà a ser buidada. Un brillant tros del passat atrapat en una bola de vidre.

Ho explica Antoni Puigverd a la Vanguardia: En un fonamentat article de l’excel·lent digital Núvol, dos professors de la Universitat de Girona expliquen que el rei Jaume I esmenta l’eclipsi de l’any 1239 al Llibre dels fets (crònica autobiogràfica del seu regnat): “La lluna tapà tot el sol i hom podia veure molt bé set esteles en el cel!”. L’astrofísica Marta Peracaula nomena les set estrelles que va veure el rei: Sírius, de la constel·lació del Ca Major; Proció, del Ca Menor; Pòl·lux, dels Bessons; Capella, de l’Auriga; Aldebaran, del Taure, i Betelgeuse i Rigel, d’Orió. (I sense ulleres!)  

 L’eclipsi de 1239 va arribar per sorpresa. Cronistes portuguesos i italians van descriure l’impacte d’aquella “nit” en ple dia, de “la mort” del sol, del silenci dels ocells i el desconcert dels animals, de la desesperació de la gent, dels precs i les processons que es van improvisar. Certament, els temps han canviat: allò que en el passat, per desconeixement, suscitava pànic, avui, per excés de coneixement, suscita massives celebracions obligatòries, amb la inevitable mercantilització: ulleres, vídeos, xarxes, viatges, cues i altres escarafalls de la cultura de masses. 

El que en temps de Jaume I desorientava, en l’era global serveix per fabricar gregarisme. La reacció que hem tingut davant l’eclipsi –diria Theodor W. Adorno– ja havia estat anticipada pels programadors de l’eclipsi.  

LA SOCIETAT DE L'ESPECTACLE

 A la Societat de l'Espectacle, la tesi de Debord era tan radical que el 1967 quan es va publicar, semblava gairebé una boutade filosòfica: que tota la vida social es convertiria en representació, que la imatge substituiria l'experiència, que la mercaderia absorbiria la mirada.

Però el 1967 no existien els diaris digitals, o la televisió 24/7, internet, xarxes socials, smartphones, influencers, política convertida en performance,vida quotidiana convertida en contingut. 

Debord parlava d'un món que encara no havia arribat. Per això el seu llibre va ser, durant dècades, un artefacte estrany, gairebé hermètic, llegit per situacionistes, marxistes heterodoxos, artistes i quatre franctiradors intel·lectuals.

Per què “de sobte” es va tornar actual? - Perquè el món es va tornar debordià sense demanar permís. Quan la vida va començar a viure's com a aparador, quan la identitat es va tornar marca, quan la política es va tornar espectacle i la intimitat es va tornar contingut, el llibre va deixar de ser teoria i va passar a ser diagnòstic. Per això molta gent ho va descobrir tard: No perquè no existís, sinó perquè no encaixava en l'experiència vital de la majoria fins que l'espectacle es va tornar atmosfera.

A partir del Segle XXI Debord deixa de ser un filòsof rar i passa a ser el cronista avançat del nostre present. Debord no va ser tardà, al contrari es va anticipar. Vam ser nosaltres els que vam arribar tard a Debord. Perquè per entendre una profecia, primer s'ha de complir. I potser seguim arribant tard, fins i tot ara, mentre l'espectacle es continua expandint, silenciós i total, com una boira que ja no sabem distingir de l'aire.

LA INVASIÓ DELS ULTRACOSSOS

En l’article a CTXT, 'La invasión de los ultracuerpos', Ignacio Echevarría ho explica amb una lucidesa incòmoda: una part creixent de la població gran —els boomers que van viure la Transició, que van votar Felipe González “dos y tres vegades”— estàn patint una mutació estranya, gairebé cinematogràfica. Una deriva política sobtada, sovint cap a posicions extremes, alimentada per hores de televisió i un consum acrític de xarxes socials.

Segons el reportatge de Simón Usborne a The Guardian, “em van descriure un panorama d'alienació impulsat per la desinformació”. Les dades britàniques són contundents: els majors de 65 passen més de tres hores al dia a internet, i Facebook és, per a molts, l’única finestra digital. A Espanya, les xifres no van gaire diferents: el 83% dels majors de 65 a 74 anys utilitza internet de manera habitual, i Facebook és la xarxa reina entre els sèniors digitalitzats.

Quan a això s’hi suma el consum televisiu —més de cinc hores i mitja al dia, segons la Fundació Luca de Tena— el còctel és explosiu. Programació que simplifica, xarxes que amplifiquen, algoritmes que polaritzen. El resultat: una percepció distorsionada del món, sovint contrària als seus propis interessos materials i afectius.

Echevarría ho descriu amb una imatge poderosa: “Els vells boomers semblen lobotomitzats”. No es tracta del clàssic gir conservador de la maduresa, sinó d’un tomb total, una adhesió acrítica a discursos extremistes que contradiuen la seva pròpia biografia.

Els exemples que enumera són quotidians i inquietants: el veí que amb prou feines paga el lloguer, però defensa els propietaris; la neboda que evita l’escola pública; l’amic que es queixa de la sanitat mentre presumeix d’haver trampejat Hisenda; la velleta de missa indignada pels recursos destinats a migrants. Tots ells, diu l’autor, convertits en “cecs replicants” de discursos que no els beneficien.

El problema no és només polític: és comunicatiu. Les converses s’esfondren, els arguments desapareixen sota una pluja de dades dubtoses pescades al mòbil. La capacitat d’escoltar, matisar o comprendre l’altre s’erosiona.

El diagnòstic és dur, i el pronòstic, incert. La desinformació ha colonitzat una generació que va contribuir a construir la democràcia i que ara, en molts casos, es veu atrapada en un relat que la separa del món real i fins i tot dels seus propis fills i nets.

Un fenomen que, com advertia Usborne, ja trenca famílies. I que, com assenyala Echevarría, ens deixa amb una pregunta inquietant: com es repara una percepció del món quan el món que es percep ja no existeix?

LA INVASIÓ SILENCIOSA

Zuhair Lakhani és un jove dels Estats Units de 21 anys. Assegura que té una granja amb uns 4.200 mòbils: en un dúplex a Los Angeles allotja uns 1.200 dispositius i la resta, uns 3.000, es troben repartits en altres punts de la ciutat californiana. Lakhani explica que tot aquest exèrcit de telèfons els governa un agent d'intel·ligència artificial (IA), que és capaç de crear en cada un d'ells un perfil a les xarxes socials, principalment TikTok. La IA aconsegueix enganyar l'algoritme de la plataforma navegant durant un parell de setmanes com si fos un humà. Ho fa sense cridar l'atenció: fa scroll sense parar, s'atura, posa likes, comenta, comparteix, s'avorreix… Lakhani assegura que pot crear qualsevol perfil que es proposi. Podria donar vida a una mestressa de 58 anys de Barcelona, a un runner de 37 anys de Riudellots de la Selva o a una jove migrant marroquina que ha arribat amb èxit a Espanya després de creuar per Ceuta. 

Més de 6.000 empreses han arribat a sol·licitar els seus serveis, segons relata ell mateix en un extens reportatge a Intelligencer, la secció de tecnologia i negocis de New York Magazine. Els seus clients li paguen 450 dòlars al mes perquè obri la seva màgia. El seu objectiu no és cap altre que el de vendre un producte. El mateix Lakhani ho detalla d'aquesta manera: “Si ens dius: ‘Vull que venguis les meves raquetes de tennis’; crearem comptes nous per a tu a TikTok i els aclimatarem al nínxol del tennis. Farem que els comptes vegin contingut de tennis, comentin coses de tennis i interactuïn amb temes de tennis perquè els algoritmes reconeguin un espectador més de tennis”, explica.

Així, quan el compte creat per la IA de Lakhani comenci a publicar sobre raquetes, TikTok considerarà aquells vídeos autèntics i els mostrarà a altres tennistes, aquests sí, reals, alguns dels quals voldran comprar el producte que ha aparegut a la seva pantalla per art de (suposada) màgia. Dit en altres termes, influencers sintètics simulen una tendència perquè usuaris reals acabin comprant un producte. Allò artificial es barreja amb allò autèntic fins a fer-se difícil de distingir.

Joe Lim també en sap, de manipulació a les xarxes socials. I també ha utilitzat intel·ligència artificial per fabricar influencers. Estima que el 90% del que un veu a TikTok, Instagram o X és publicitat encoberta. Si els ulls de milions de persones estan en la pantalla d'un mòbil, és allà on s'ha d'anar a buscar els clients.

Nord-americà de 29 anys, Lim va dirigir una empresa anomenada Floodify (un joc de paraules amb inundar, flood, en anglès), que en el moment àlgid va arribar a gestionar 65.000 comptes falsos a les xarxes socials amb l'objectiu de promoure el que els seus clients volguessin. Un sol dia, assegura Lim en un article aVulture, podia publicar 50.000 vídeos en TikTok, Instagram, YouTube i X, tots dissenyats perquè semblessin usuaris normals que espontàniament decidien comentar sobre alguna cosa en concret.

Això són només dos exemples de com actors invisibles poden fabricar artificialment l'aparença d'una tendència o d'un consens, sobre com el màrqueting més tèrbol i també la propaganda han envaït silenciosament les converses d'usuaris reals en aquestes plataformes per provar d'influir en la seva opinió en un sentit o un altre.

El 2 d'agost va entrar en vigor l'article 50 del Reglament d'IA de la Unió Europea, que estableix obligacions de transparència per als proveïdors i els responsables del desplegament de determinats sistemes d'IA. Entre altres mesures, exigeix que els sistemes generatius incorporin mecanismes que permetin detectar el contingut generat o manipulat artificialment i estableix obligacions específiques d'informació per a determinats continguts, entre els quals hi ha els deepfakes i determinats textos creats per IA sobre assumptes d'interès públic. Tanmateix, hi ha una cosa que la norma no resol tan fàcilment: com s'etiqueta un usuari que no existeix?

Les multes poden arribar als 15 milions d'euros o el 3% del volum de negoci mundial total de l'exercici anterior, segons quina sigui la sanció aplicable, amb regles de proporcionalitat per a determinades empreses. Veurem si funciona.

La veritat, que ja venia molt tocada, va morir a Twitter fa anys i allò autèntic ara ha passat a millor vida entre els reels de TikTok i Instagram. Haurem viscut ja algun tipus de revolució, disturbi o agitació social provocat almenys en part per actors sintètics i no ens n'haurem adonat?

Marius Fort Armengol, a la VANGUARDIA

L'ÙLTIM DELS MOHICANS

Pedro Sánchez i Giorgia Meloni es van veure per últim cop el 18 de juny a Brussel·les - FERNANDO CALVO / EFE

L’últim dels mohicans, escrita per James Fenimore Cooper el 1826, és una novel·la d’aventures ambientada el 1757 durant la guerra franco-índia que mostra la desaparició progressiva de les tradicions i l’estirp dels nadius americans davant l’arribada incessant de la civilització europea. Doncs bé, avui els mohicans som nosaltres: els europeus. I el codi d’honor, de drets humans, del que som com a Europa, l’harmonia comunitària i la justícia elemental a la Unió, l’està representant Espanya. I d’aquí venen bona part dels atacs i campanyes de desinformació.

Això de Ceuta ha estat una venjança no només contra Pedro Sánchez, sinó contra Espanya com a últim reducte de la socialdemocràcia (no en termes de dreta i esquerra, sinó d’Estat social). La UE molesta les noves elits autoritàries. La seva burocràcia és la màxima expressió socialdemòcrata: massa Estat i regulació, massa social tot. I si cau Sánchez, cau l’últim país socialdemòcrata: l’últim dels mohicans. Si cau la socialdemocràcia a la UE (i està a punt), es perd el sentit institucional, polític, social i històric d’aquesta macroestructura. De la UE social a la UE com a fortalesa. Ensorrament social com a fita de les noves elits autoritàries i de les velles elits europees, encara que moltes d’aquestes elits, sense voler i dins de la gran confusió algorítmica, s’estiguin apuntant a l’enemic com la Itàlia de Meloni. La UE és assetjada. I això és una cosa que va més enllà d’Algèria, el Sàhara i el vell conflicte marroquí. Això de Ceuta porta el gran debat del futur: la feina, el nou servei, la mansuetud, en definitiva, la Magnifica Humanitas .

Itàlia ajusta comptes no només amb Sánchez, sinó amb Espanya com a últim reducte de la socialdemocràcia

Això de Ceuta, per tant, no va només de la defensa dels valors, ni de la vella bastida liberal. Ens remet als grans desafiaments d’aquests temps moderns: d’una banda, la riquesa, la pobresa i el seu repartiment i, de l’altra, la manera com les elits autoritàries ens proposen la resolució d’aquest envit. Migrants hi haurà mentre hi hagi feina a la UE, perquè fins ara la demografia i l’ ocupació expliquen les nostres vides. El replegament de la UE, però, és el sinònim de la capitulació de la vella dreta. És la porta perquè, esfondrada la UE, el gran mercat europeu es desregularitzi conforme als nous interessos autoritaris. Va d’això: els migrants no són sinó demandants d’ ocupació. Cal portar el futur al present: un fill d’emigrants egipcis, Abdul El-Sayed , és la sorpresa electoral als Estats Units, com abans ho va ser l’alcalde de Nova York, Zohran Mamdani . Els immigrants als EUA són tècnicament el nou socialisme democràtic. La UE té això davant dels seus nassos.

Això no va de polítiques públiques. Això va de poder real. Aquest és el combat en què Espanya ha de continuar fent passos cap endavant sense complexos. El de Michigan i el de Nova York són el reemplaçament dels vells demòcrates, de la mateixa manera que l’autoritari de Donald Trump va reemplaçar al conservador dels Bush. Als Hamptons no s’esperaven això del nou socialisme democràtic, de la mateixa manera que el 2012, a Texas, tampoc no es van veure venir el cicló MAGA. L’era ja no és la dels Obama . Tot això va fer fallida amb Lehman Brothers i aquest extratime són llàgrimes a la pluja com allò de Biden . El motor del nou socialisme democràtic és el concepte d’ Estat, que és l’únic que estabilitza, i no el mercat. L’Estat considerat com si cada família fos un Estat. La societat vol un projecte de vida i que se li resolguin els seus problemes.

Trump viu d’això sense resultats i el nou socialisme democràtic com el seu alter ego va directe en aquesta línia, que ja no rima amb les elits demòcrates. El paper de l’ Estat, qui deté el poder i un per a què cal l’Estat. Abans el poder real era a la City, avui el capitalisme occidental vol competir amb el capitalisme autoritari o xinès. El poder real ara és al fet que per competir amb les noves elits autoritàries hi ha d’haver noves elits democràtiques. En democràcia no hi ha res escrit. El pas de ser l’últim dels mohicans a transformar-te en el primer dels nous és només guanyar unes eleccions. Construir un nou momentum. Com a la novel·la, “la natura ens dona el valor, però són les circumstàncies les que ens ensenyen a utilitzar-lo”. I això de Ceuta no és un problema dels espanyols, sinó de tots els europeus. A partir d’aquí parlem de totes les altres coses: començant pels projectes de vida de tots. Ivan Redondo a la vanguardia.

NO ENS OFEGAREM PER TENIR MIGRANTS NO ACOMPANYATS

A Espanya hi ha actualment 14.000 menors estrangers no acompanyats que estan tutelats, un per cada 3.600 habitants del país. Si es pogués repartir, Ripoll n'acolliria dos o tres; Sant Cugat, 29, i Barcelona, 480. A Espanya hi ha 1.640.000 places hoteleres, però només 3.768 places en els centres d'acolliment per a aquests menors, un per cada 435 places hoteleres. Aquest any rebrem 100 milions de turistes, 7.150 vegades més que menors no acompanyats. A Catalunya, l'assignació de menors, 2.850, és sols el 0,003% de la nostra població, i equival al 0,07% del personal de totes les administracions públiques catalanes.

L'últim any, s'han traslladat a la Península 1.750 menors  de Ceuta, Melilla i les Canàries, el 0,003% de la població espanyola. Vistes les xifres, hi ha motius per a tanta preocupació i rebuig a rebre més menors no acompanyats? Com és possible que alguns sectors polítics s'oposin rotundament a augmentar la quota que han tingut assignada fins ara? On és el nostre sentit de l'hospitalitat, la compassió i la tolerància?

L'ocorregut a Ceuta, més enllà de la lectura geopolítica evident, posa en relleu la dimensió humana dels qui migren: persones que fugen del desemparament, ja sigui creuant mars, tanques o deserts, buscant deixar enrere la misèria, la inseguretat o la falta de futur. Davant aquesta necessitat vital, els murs i dispositius de contenció demostren la seva ineficàcia, ja que els migrants continuaran intentant creuar per on sigui possible.

La condició d'estranger, a més, és universal i relativa -qualsevol pot convertir-se en estranger, i no tots els estrangers són tractats igual segons el seu origen, classe o color de pell-, fent caure així els prejudicis i murs mentals que persisteixen, en contrast amb l'ús tòxic i electoralista que fan els populismes d'aquest fenomen. Convé recordar que, al llarg del segle passat, 4,5 milions d'espanyols van migrar a l'exterior, i que des del 2009, 1,2 milions també ho ha fet.

L'últim any, s'han traslladat a la Península 1.750 menors de Ceuta, Melilla i les Canàries, el 0,003% de la població, hi ha motius per a tant rebuig?

Les dades desmunten els principals mites sobre la migració: és un fenomen històric i consubstancial a la humanitat, majoritàriament intracontinental. Europa ha estat històricament la regió amb més migrants, i el 48% dels immigrants del continent són europeus. En el cas espanyol, és tant d'emissió com de recepció, sense que existeixin ni la “invasió africana” ni la “islamització” que alguns discursos sostenen, com demostren les xifres reals d'origen i religió dels immigrants a Espanya, on només el 17,4% són africans i el 15% musulmans.

Davant l'enduriment de polítiques migratòries als països rics -que només fomenta rutes més perilloses-, és millor proposar un debat honest i polítiques de llarg termini, entenent la migració també en clau de classes socials, ja que el rebuig cap els migrants està vinculat a la seva posició social marginal. Finalment, cal plantejar que la veritable interculturalitat no requereix barreja ni assimilació forçada, sinó simetria, respecte mutu i normes de convivència compartides, superant la simple tolerància passiva. Vicenç Fisas a la vanguardia.