Aquest estiu, a mesura que la calor implacable i la sequera feien baixar els nivells d'aigua, el Danubi va començar a mostrar els seus secrets. Com si fossin monstres que sorgien del fang del temps, van començar a aparèixer restes enfonsades de la Segona Guerra Mundial. A Sèrbia, el riu, en assecar-se, va deixar al descobert almenys 20 vaixells nazis, alguns encara carregats de munició sense detonar. A Hongria, va deixar a l'aire una motocicleta militar nazi coberta de fang calent, a prop de les medalles i les plaques d'identificació rovellades de dos soldats alemanys. A Eslovàquia, un transeünt va veure que apareixia al riu gairebé desaparegut una enorme bomba de 680 quilos plantada per la Royal Air Force. Les autoritats van haver de transportar amb cura l'arma, que feia més de 80 anys que estava submergida, i detonar-la sota terra, a gran profunditat.
Molts observadors tenen la sensació que aquestes aparicions fantasmals i amenaçadores del passat d'Europa són, més que una curiositat històrica, una metàfora massa literal: la manera que té la naturalesa de confirmar la frase de William Faulkner que "el passat no mor mai. Ni tan sols és passat".
La impressió que la història es repeteix es recolza en moltes dades. Al llarg de tot el Danubi, en l'última dècada hi ha hagut un apogeu de la nostàlgia per una època en què la “civilització europea” dominava de forma absoluta, i cada nova onada d'extrema dreta coqueteja amb més desvergonyiment que l'anterior amb polítiques i consignes racials que se suposava que havien quedat enterrades en desaparèixer el Tercer.
La magnitud d'aquest renaixement va quedar palesa a principis de 2025 a la Conferència de Seguretat de Munic. Allà, el vicepresident dels Estats Units, JD Vance, recent investit, va reprendre els líders europeus per mantenir un tallafocs polític que aïllava partits d'extrema dreta abans intocables. A més, es va desviure per reunir-se amb el partit alemany Alternativa per Alemanya (AfD), que ha difós propostes per a la “remigració” de grans quantitats de gent i l'antic colíder del qual va arribar a dir que l'època nazi no era més que una “caca d'ocell” a la història del país. Aquest setembre, el partit va aconseguir un avenç electoral històric a Saxònia-Anhalt, en obtenir un 43,8% dels vots.
Més a l'est, a la vora del Danubi, el Partit de la Llibertat d'Àustria (FPÖ), fundat el 1956 per un antic funcionari nazi, gaudeix de la popularitat més gran de la seva història i Walter Rosenkranz, membre destacat del partit, ocupa el segon càrrec més important del país. L'any passat, el cap de gabinet de Rosenkranz va haver de dimitir quan es va saber que una investigació oficial sobre els “Separatistes Saxons”, d'extrema dreta, havia descobert una partida de munició i parafernàlia nazi en una propietat vinculada a ell, encara que ell va negar viure-hi.
Dóna la casualitat que el grup que està al centre de la polèmica té les inicials “SS”, com dóna la casualitat que Elon Musk, acèrrim partidari de l'AfD i d'altres grups de l'extrema dreta europea, va expressar la gratitud als votants de Trump el gener del 2025 amb un gest que molts van interpretar com una salutació nazi. (Musk va treure importància a la crítica i va publicar a la seva plataforma X: “Francament, necessiten millors estratagemes. La crítica que 'tothom és Hitler' està muuuuy manida”).
Igual que els vaixells de guerra enfonsats que estan sortint a la llum a mesura que baixa el nivell del Danubi, el feixisme sembla que està ressorgint a Europa, els Estats Units i altres països. Tot i això, després d'haver acabat d'escriure un llibre sobre els trets distintius del feixisme contemporani, no ens acaben d'agradar les comparacions històriques lineals. Per contra, si volem comprendre l'extrema dreta actual, més ens valdria no quedar-nos a les relíquies rovellades i parar més atenció a l'alarmant sequedat del llit del riu.
El feixisme sempre apareix en èpoques de crisis agudes. És el que va passar, sens dubte, amb Benito Mussolini i Adolf Hitler quan es van obrir pas a cops de puny fins al poder. La Primera Guerra Mundial havia acabat amb la vida de milions de persones, destrossat economies i abarrotat les ciutats d'orfes, vídues i veterans mutilats que vivien a la pobresa. Tot i això, veure ara uns sistemes fluvials tan poderosos i importants sotmesos a una pressió semblant (mentre que, a milers de quilòmetres, les inundacions glacials arrasen pobles sencers) ens recorda que les crisis actuals són molt diferents de les que, fa un segle, van empènyer les poblacions a buscar líders autoritaris i bocs expiats. Avui tenen una escala més planetària i, per tant, una dimensió més existencial i apocalíptica.
Hitler i Mussolini van demostrar que estaven disposats a deslligar una violència monstruosa i il·limitada. Però tots dos van morir abans del famós test de Trinity, la primera prova nuclear: no van conèixer un món on els éssers humans controlessin el poder de les armes nuclears. Tampoc no sabien que els tubs d'escapament i les xemeneies podien alterar la química del nostre planeta. Ni podien imaginar aquells dictadors que un sol ciutadà particular pogués tenir més riquesa i poder tecnològic que la gran majoria dels països.
Els feixistes actuals no han conegut un món sense aquestes armes i perills de dimensió planetària i han construït la seva ideologia violenta en paral·lel. Això, per si mateix, vol dir que no estem davant d'una repetició de l'autoritarisme històric. És, més aviat, una continuació que ens porta a tots a uns escenaris on no havíem estat. Aquest nou i esgarrifós fenomen és el que anomenem “el feixisme de la fi dels temps”.
A la dècada de 1950, després d'escapar-se dels nazis, el filòsof jueu-alemany Günther Anders reflexionava en els seus escrits sobre el dràstic canvi que va introduir l'era atòmica: “Com que som els primers éssers humans responsables de l'apocalipsi, també som els primers que vivim sota la seva amenaça”. Per primera vegada, va observar, sobre la taula hi havia la perspectiva de l'extinció humana, l'omnicidi. "Totes les altres supremacies suposaven una amenaça parcial; aniquilaven només entitats concretes: 'només' éssers humans, 'només' ciutats, 'només' regnes, 'només' cultures; però nosaltres seguíem lliurant-nos (si interpretem que aquest 'nosaltres' significa la humanitat)".
Avui no hi ha aquestes garanties, sobretot perquè la intel·ligència artificial agreuja una sèrie de riscos existencials: entre altres coses, consumeix quantitats massives d'energia que contribueixen a escalfar globalment, facilita uns nivells de concentració de riquesa que posen en perill la democràcia i augmenta l'amenaça d'una tecnologia incontrolable.
Fa 30 anys, el filòsof i teòric italià Umberto Eco –que va viure durant el règim de Mussolini a Itàlia– va assenyalar que el feixisme sempre té “un complex d'Apocalipsi” i va explicar que, “si cal derrotar els enemics, hi haurà d'haver una batalla final, després de la qual el moviment tindrà el control del món”. Però, tal com comprenia Anders, encara que la violència que els feixistes exercien contra els grups marginats del seu propi país i contra els seus enemics externs era, en efecte, apocalíptica, més que la veritable fi del món, el que estaven imaginant era la destrucció de parts concretes. En general, preveien un futur en què les guerres acabarien i sorgiria una entitat nacional purificada, rica i estable.
És important destacar que aquesta promesa d'un futur estable no era només per als rics sinó també per a la base treballadora. Els nazis prometien als seus seguidors aris terres de cultiu arrabassades als eslaus i cases arrabassades als jueus, connectades per infraestructures noves i sòlides, construïdes gràcies a obres públiques gegantines. Era un somni espantós i sanguinari, però, per als membres del grup a què es dirigien, tenia beneficis tangibles.
Això és el que diferencia completament Donald Trump i els altres líders d'extrema dreta de la seva òrbita de predecessors. Durant les campanyes electorals s'exhibeixen diverses promeses d'una edat d'or: el retorn a l'ocupació industrial dels anys cinquanta, amb dones tradicionals i fills obedients esperant a casa, o l'esperança que les criptomonedes donin curs a la llibertat econòmica. Però fa la impressió que els robots volen acaparar els llocs de treball i, a banda d'enriquir esplèndidament la família Trump, les criptomonedes tampoc estan sent el que es pensava.
Mentrestant, no sembla que els polítics i les elits empresarials que sostenen el feixisme de la fi dels temps tinguin cap pla per a un futur a l'abast dels que no són rics. En lloc d'això, prediuen uns “temps difícils” permanents, com va dir en una ocasió el director executiu de Palantir, Alex Karp, i imaginen un món on sobreviuran grups relativament petits, protegint-se a si mateixos i la seva riquesa enmig del caos, els conflictes i els successius desastres.
És a dir, el feixisme de la fi dels temps ofereix poc més que l'oportunitat de creure en una de les seves visions de supervivència atrinxerada. Potser aquesta visió és el somni de fondre's amb màquines “superintel·ligents” per no formar part del que els programadors de Silicon Valley anomenen ja amb naturalitat “la classe marginal permanent”. Potser és la idea de mantenir “els nostres” fora de perill dins d'un Estat-nació purificat en allò racial, fortificat i protegit davant dels necessitats en un món en flames. Potser és (si un és prou ric) una plaça en un dels coets de Musk i un xip de Neuralink, atès que ell assegura que vol salvaguardar el destí de la nostra espècie convertint-nos en “multiplanetaris”. En cap d‟aquests casos es tenen en compte ni la sort d‟aquest món ni la possibilitat d‟un futur compartit i sostenible.
Cal deixar clar que el feixisme dels darrers temps no és un bloc monolític; el feixisme sempre és molt més caòtic. En realitat, és una aliança conflictiva i perillosa entre tres faccions principals: els fonamentalistes religiosos, els partidaris de l'acceleració tecnològica i els etnonacionalistes militants.
No fa gaire temps, la visió veritablement apocalíptica del món era patrimoni exclusiu dels racons més marginals de la dreta religiosa. Els seus teòcrates i creients sincers examinaven l'actualitat a la recerca de senyals que s'apropava el dia del Judici Final, convençuts que se'ls endurien al cel mentre les restes de la civilització humana s'enfonsaven al caos i l'Armagedón. Ara, aquests extremistes han aconseguit convertir-se en una força de pes dins dels governs dels Estats Units i Israel, on exerceixen una política de conflicte militar estratègic amb l'objectiu de complir allò que ells consideren una profecia bíblica. Durant una entrevista recent per a un podcast evangèlic, Vance va reflexionar sobre la possibilitat que les seves accions poguessin provocar “la fi dels temps” i va confessar que no li “sorprendria que l'Anticrist estigués entre nosaltres”; exactament el que diu el seu mecenes i mentor, Peter Thiel.
En realitat, Silicon Valley s'ha impregnat d'una actitud messiànica i mil·lenarista, i els gegants tecnològics competeixen per crear deïtats digitals que, segons diuen, o portaran la terra promesa o ho destruiran tot. (Sam Altman va dir en una ocasió que la IA, “probablement, gairebé amb tota seguretat, provocarà la fi del món, però, mentrestant, hi haurà empreses fantàstiques”). Un nihilisme molt semblant és el que sosté l'obsessió per les “invasions” frontereres i la ideologia del “gran reemplaçament”, així com l'afirmació apocalíptica que la immigració és una forma de “suïcidi” i “esborrat” cultural (que és l'única part de l'aliança amb veritable atractiu per a les masses).
És cridaner que, en totes aquestes visions bunkeritzades, no hi hagi cap pla per abordar de debò les raons de les nostres crisis col·lectives més urgents; més aviat, sembla haver-hi cert interès a accelerar l'hecatombe en tots els fronts. I això ens torna a portar a aquest estiu europeu de calor i sequera sense precedents. Durant el mateix estiu brutal que ha tret a la llum aquestes relíquies nazis, a Europa es va registrar un excés de mortalitat de 16.000 persones en una sola setmana i van cremar enormes extensions del continent, amb el consegüent desplaçament de centenars de milers de residents. Mentre els espanyols fugien buscant seguretat, Santiago Abascal, líder del partit d'extrema dreta espanyol Vox, va assenyalar amb el dit el “fanatisme climàtic” i la corrupció governamental que, segons ell, havien facilitat els incendis.
Abascal també es va afanyar a canviar de tema ia desviar l'atenció de les catàstrofes climàtiques que experimentaven els europeus a la suposada emergència migratòria al nord d'Àfrica. Va qualificar falsament les desenes de milers de migrants que van entrar a Ceuta a finals de juliol d'“exèrcit invasor” dedicat a violar i saquejar (sense tenir en compte que Ceuta forma part d'Espanya només a causa de segles de veritables invasions, ni que gairebé tots els migrants van ser tornats al Marroc gairebé immediatament), encara que molts es van tragar gairebé immediatament. Abascal va comptar amb el suport del cor de la dreta mundial, en què estaven tots, des de Trump fins al president argentí, Javier Milei, alimentant un ambient de pànic i histèria al voltant de l'espectacle de Ceuta, que va desencadenar protestes contra els immigrants a Espanya.
És una estratègia que ja coneixem: Trump sempre parla de la “invasió” imminent com a part fonamental de les campanyes electorals. José Antonio Kast, el president xilè elegit al març, va prometre durant la campanya construir trinxeres i murs a les fronteres amb Bolívia i Perú. Marine Le Pen, que avui gaudeix d'un retorn potser imparable a França, va carregar el 2019 contra els immigrants i va dir que eren uns “nòmades” a qui “no els importa el medi ambient; no tenen pàtria”.
Tot això ens fa pensar que el feixisme de la fi dels temps —amb les seves fronteres fortificades, la seva ajuda exterior delmada i la seva obsessió per aconseguir els recursos ocults sota el gel que es fon a Groenlàndia— és potser una forma recargolada i sàdica d'adaptació al canvi climàtic. Ara que la realitat de l'escalfament global ja és innegable, l'única cosa que queda per negar és la humanitat dels nostres semblants. Com, si no, es pot justificar que deixem que tants morin de gana a les àrides terres de Somàlia, o que s'ofeguin tractant de sobreviure davant de les costes del nord d'Àfrica, o que morin als centres de detenció de l'ICE als Estats Units?
Els estudis demostren que els partits d'extrema dreta atrauen en particular els homes joves. Formen part d'una generació que tem no arribar mai a tenir un habitatge propi, però que es rescabala amb el plaer que els proporciona fastiguejar els progressistes amb un troleig constant a internet. Convençuts que els han robat el futur, comparteixen mems que donen una imatge romàntica dels autoritarismes històrics.
Igual que els teòrics de la conspiració no tenen raó sobre les dades, però l'encerten amb les emocions, els feixistes de la fi dels temps saben connectar amb uns sentiments molt arrelats d'inseguretat i malestar, inclòs l'insòlit d'un món on les estacions es confonen i cada vegada resulta més difícil distingir allò real del fals. Ens diuen que la raó per la qual ja no reconeixem les nostres ciutats és la quantitat de locals de kebab i minarets i els immigrants que vénen a “reemplaçar-nos”, i no, per exemple, els patrons climàtics irreconeixibles, ni els executius tecnològics que tanta pressa tenen a substituir-nos a tots per robots i robots.
Per part seva, els líders d'extrema dreta veuen el costat positiu de tota aquesta incertesa i desorientació. Entenen molt bé com prospera la política reaccionària en períodes d'inestabilitat i conflicte, i com la precarietat pot fer que les persones es tornin unes contra altres mentre s'aferren, cada vegada amb més desesperació, a qualsevol engruna de protecció i privilegi que tenen.
Fa un segle van sorgir unes dinàmiques similars amb conseqüències desastroses a tot Europa. En canvi, els Estats Units, davant d'unes crisis igual de greus, van emprendre un rumb diferent. Mentre que el país es recuperava amb esforç de la Gran Depressió i els demagogs racistes trobaven un públic receptiu, els sindicalistes i els líders polítics van construir una alternativa.
Franklin Delano Roosevelt va sostenir que el Congrés havia d'augmentar la despesa pública per lluitar contra el feixisme al país. “La democràcia” —va dir en un discurs radiofònic— “ha desaparegut en altres grans nacions, no perquè als ciutadans d'aquestes nacions els desagradés la democràcia, sinó perquè s'havien cansat de la desocupació i la inseguretat, de veure els seus fills passar gana mentre ells estaven paralitzats i impotents davant la confusió i la de confusió i la de confusió. van preferir sacrificar la llibertat amb l'esperança de tenir alguna cosa per menjar”. El New Deal va ajudar a treure aire als extremistes polítics perquè va fomentar l'estabilitat i va donar satisfacció a les necessitats reals de la gent.
Com hem vist, la història no es repeteix al bucle. Tot i això, la lliçó fonamental de Roosevelt continua sent vàlida: no és possible fer front a l'amenaça feixista si no es combaten les causes materials genuïnes que fan que a la gent li sigui més difícil resistir-se als líders autoritaris i als bocs expiatoris. Avui, aquestes causes tenen un aspecte diferent del de la dècada de 1930. Per descomptat, seguim necessitant finançar generosament els serveis essencials que cobreixen les necessitats bàsiques de la vida i invertir en feines ben remunerades i socialment productives. Però a més ho hem de fer sense deixar d'abordar els riscos existencials mundials que defineixen la nostra època: el canvi climàtic, les armes nuclears, la IA generativa, i la riquesa i el poder sense control.
La gent ja està pressionant perquè s'adoptin aquest tipus de solucions. Ho veiem en la ràpida expansió del moviment que exigeix una governança democràtica de la IA i que està aconseguint paralitzar la construcció de centres de dades fins que aquesta governança sigui realitat, en les campanyes mundials per cobrar més impostos als multimilionaris i fins i tot fixar un límit a la riquesa i en l'històric nombre de polítics nord-americans que voten a a l'escalada del conflicte a Iran.
També ho veiem en l'interès renovat per l'acció climàtica dels candidats rebels del Partit Demòcrata, partidaris d'un New Deal Verd i una sanitat universal. Queda molt de camí per recórrer fins que tinguem respostes proporcionals a les crisis que afrontem, però cada vegada hi ha més gent corrent i més líders polítics conscients d'una cosa senzilla i urgent: que la millor manera d'ajudar els veïns a resistir la crida del feixisme apocalíptic és millorar les seves vides aquí i ara.
Naomi Klein, Astra Taylor a el País. La foto és de David Criado.
Naomi Klein (Montreal, Canadà, 1970) és assagista i professora de Justícia Climàtica a la Universitat de Columbia Britànica (Canadà). Ha analitzat els canvis polítics, econòmics i socials del darrer quart de segle en llibres com No logo (2001), La doctrina del xoc (2007) i Doppelganger. Un viatge al món del mirall (2024), tots publicats a Paidós. Astra Taylor (Winnipeg, Canadà, 1979) és directora de cinema documental, escriptora, activista i música. És autora, juntament amb Klein d'End Times Fascism: And the Fight for the Living World (El feixisme de la fi dels temps i la lluita pel món vivent, sense edició en espanyol), publicat el 15 de setembre.
Aquest article és una versió actualitzada i traduïda d'un text publicat al Financial Times el 5 de setembre passat.
