A Galícia fa anys que van trobar un nom per a aquesta espècie. Els anomenen fodechinchos. El terme descriu el foraster que aparca el cotxe on troba una zona buida sense tenir en compte que, unes hores més tard, hi pujarà la marea. Un amic de Lugo assegura que aquest n’és l’exemple més inofensiu. Intenteu explicar a un fodechincho que no ha de creuar una duna perquè cada trepitjada erosiona un equilibri natural de segles. Us mirarà amb menyspreu i suficiència. Si pot, pujarà el totterreny fins a la mateixa cresta.
Als que menyspreen l’entorn, a Galícia els diuen ‘fodechinchos’, però i a Menorca? És llàstima que els menorquins encara no tinguin un malnom per a aquesta fauna. Per als que menyspreen els costums locals, tracten els illencs com a indígenes o, pitjor, maltracten el paisatge invocant un dret que ningú no els ha concedit. En castellà, els jodechinchos.
Imagineu ara una família dels susdits cap a una cala verge. El pare obre la marxa pel Camí de Cavalls. Esbufega com una mula perquè ha hagut de caminar un bon tros i, a damunt, descobreix que la platja és plena a vessar. Maleït Instagram. Llavors comença el desembarcament. Hi col·loca cadires altes i de les de cul baix, para-sols, estoretes, tovalloles, neveres, vasos, plats, flotadors, joguines, mòbils, menjar, beguda, nens, cunyats i fins i tot l’àvia. Després aixeca la seva fortalesa: tendals contra els vents laterals, com si Èol li hagués d’arrabassar el campament en dues alenades i llançar-lo al cel, amb les bosses de plàstic que acaben al mar i maten les tortugues, que les confonen amb meduses.
Així passa el dia. Hores de sol, calor abrasadora i prou queviures per resistir un setge. Fins i tot l’últim pèsol hi troba lloc, tot i que no el més afortunat. Perquè, tard o d’hora, aquella ensaladilla russa buscarà l’orifici de sortida.
Això passarà durant la tornada pel Camí de Cavalls. Quan colli la urgència, el pare repartirà els kleenex entre la seva prole amb la firma dels jodechinchos . No recolliran res. Ni els mocadors de paper. Ni les llaunes. Ni les ampolles de plàstic que sí que van poder carregar fins a la platja, però no de tornada. D’aquestes que triguen 1.000 anys a descompondre’s.
Les escombraries no viatgen mai soles. Sempre les acompanya una idea: que allò públic no és de ningú. Que algú altre ho netejarà. Que un paisatge tan fràgil i tan bonic existeix per ser consumit unes hores i oblidat després.
Potser aquí hi ha la diferència entre visitar l’illa i merèixer-la. Entre un turista i un pocavergonya.
Susana Quadrado Mercadal
a la Vanguardia.










