TEMPS AL TEMPS

"L'any 1970 em vaig comprar el meu primer cotxe, un SEAT 850 especial B-761.544, que per cert em va costar 112.000 pessetes. La propaganda de la marca en aquella época als diaris deia així: "Cárgalo hasta los topes (eren temps de baca) póngalo a más de 140 km por hora y sabrá porqué le llamamos especial." I era cert que aconseguia arribar a 140 qm per hora, si hi havia una recta llarga i l'anaves embalant, i engegaves la calefacció encara que fos a l'estiu per que no s'escalfes l'aigua del radiador.

Des d'aquells temps, els cotxes han evolucionat, pero tampoc tant, més en l'estética que en la resta, i de fet segueixen havent-hi massa morts en accidents. Però el cotxe, a partir del moment en que el sis-cents va estar a l'abast dels ciutadans, va cambiar moltes dinàmiques de país.

Recordo que si alguna cosa era barata als anys 70's era la benzina, quan no sabies que fer anaves a fer quilòmetres amb el teu cotxe, potser també per la novetat, pero el combustible era molt barat. Aquest fet va propiciar també tot un univers de restaurants de carretera arreu del principat, i fomentar el turisme interior.

Tot aquest univers està amenaçat per la resolució que alguns atribueixen al Govern de Pedro Sánchez, però que s'aplicarà (en principi a Tot Europa), de reduir la circulació de vehicles de gasolina o diesel, fins al punt què al 2040 ja no podràn circular. 

Aquesta decisió es va prendre a nivell europeu l'any 2005, i alguns països com Noruega aplicarán la prohibició al 2025, alguns altres al 2030 i la resta el 2040.

'Cuan largo me lo fiáis', diuen els més optimistes, en el sentit que hi ha temps de sobres per reconvertir la industria de l'automòbil, mentre els catastrofistes s'esquincen les vestidures amb una ceguesa digna d'admirar, per negar-se a veure la magnitud del problema.

En alguna ocasió ja he comentat que a ciutat el cotxe sobra, no hi té cabuda, i cert és també que cal reforçar el transport públic, sobretot els trens de rodalies, però cal també canviar la mentalitat de la gent. Antes, hi havia gent que no havia sortit mai del seu poble o de tant en tant baixava a Barcelona, molt de tant en tant. Això és una exageració (en sóc conscient), pero avui en dia potser no cal tant desplaçament, tenint en compte com estem tecnològicament connectats I amb un món laboral molt diferent del d'abans. 

Parlen dels cotxes i del que contaminen, però no entenc que no es parli tant del que contaminen (inutilment en la majoria dels casos) els avions, no ja els comercials sinó els vols 'low cost'. Són, suposo, interessos diferents, pero nocius un i altre per la salut dels ciutadans.

Entenc que la gent vol viatjar 'S'ha de veure món - deia en Capri-' però potser no cal veure'n tant, més tenint en compte que molta gent viatja sense veure gran cosa; recordo a Blanes turistes, que en tota la seva estada no es movien de l'hotel, la piscina i com a molt travessàven l'avinguda dels Pins per anar a la platja. I no parlem ja dels de Lloret de Mar.

Tornant a l'automòbil, és complicat de resoldre, deien avui que les vendes han baixat un 22%, la gent està desconcertada tot i que fa ja temps que s'aconsella no comprar vehícles diesel, encara que els híbrids funcionen amb aquest combustible. I clar, a partir del 2025/30 qui comprarà un cotxe que als deu o quince anys ja no podrà circular?

I no tinc massa clar que el cotxe elèctric sigui la solució, a no ser que es posin les piles els fabricants per fer-los més autònoms del que són actualment, i es veu que també hi ha problemes amb el cobalt, o sigui que tot plegat aquí hi ha un problemàs molt complex de resoldre, i no sé jo si els governants europeus estàn preparats per aquest canvi tecnològic tan complex.

De fer-se, i tenint en compte l'estalvi amb la compra de petroli, es podrien arribar a transformar les autopistes i algunes carreteres en vies peatonals mécaniques-articulades com les dels aeroports, les distàncies no són molt llargues i seria una manera de transportar a la gent a la llarga económica, senzilla i ùtil, potser perquè també haurem de començar a acostumar-nos a gestionar la nostra mobilitat periurbana d'una manera molt mes pausada, més slow, que dirien els anglesos, en la línia de "l'slow food" amb el menjar.

Imagino que a l'any 2060 la gent es posarà las mans al cap sense entendre ni comprendre com ens moviem els ciutadans 40 anys enrere. Temps als temps.

Continuar llegint

EL TUIT I LA MORT

El tuit i la mort, o la història de la literatura catalana tuitejada per un idiota i a més ignorant, o sia Lambán, Javier, que demostra que a l'Aragó qualsevol pot ser president, fins i tot ell.

l'ínclit tuitaire

Enmig de les tempestuoses onades de la política i la judicatura, criden l’atenció dues notícies culturals. Una és un tuit del president d’Aragó. “Empiezo la última novela de Eduardo Mendoza, que, como casi todos los grandes autores catalanes, escribe en español”. 

Sembla un elogi, però és la instrumentalització del novel·lista de La ciudad de los prodigios amb la intenció de denigrar l’escriptura en català.

Per molt menys, el president Torra ha estat descrit com a racista. En l’article que tothom va qualificar de supremacista, Torra no associava tots els espanyols amb les bèsties, sinó només els que, precisament, no suporten el català. Torra posava l’exemple d’un passatger que va protestar als diaris de Suïssa per haver hagut de sentir el català entre les llengües usades per la companyia. Torra, que és un nacionalista d’arrel romàntica, va escriure una faula molt desafortunada, no pas racista, per criticar els intolerants. En accedir a la presidència, gràcies a unes frases tretes de context, va circular la falsa idea que ell relaciona tots els espanyols amb les hienes.

El president Lambán no és supremacista, tot i l’evident sentit del seu tuit: concedeix jerarquia a la llengua alta, apta per als escriptors de qualitat, i deixa a entendre que la llengua catalana és per als escriptors de baixa estofa. Per combatre aquest plantejament pedestre, alguns li han recordat Ausiàs Marc, Carner i Rodoreda. El mateix Lambán, en plena polseguera, va escriure un tuit suposadament rectificador dient que un dels millors en català era aragonès. Es referia a Jesús Moncada, autor de Camí de sirga, que evoca el món perdut sota el pantà de Mequinensa. Efectivament, Moncada era un dels grans, com Francesc Serés, també aragonès del Baix Cinca, és avui un dels millors. Però aquest no és el tema. Qualsevol persona culta sap que tota llengua és potencialment creativa i que només el talent dels escriptors determina el lloc que ocupen en el cànon (per bé que l’imperi del mercat i el context sociopolític en condicionen l’èxit i la popularitat).

És desolador que un president menystingui de manera espontània una llengua que, per a més inri, forma part de la comunitat que dirigeix. Però el més greu és que això sigui popular. Siguem clars: menystenir la llengua catalana és rendible a Espanya. Quan es busquen les raons de l’augment de l’independentisme, ningú no recorda que, de tant sembrar prejudicis contra una cultura mil·lenària que ha sobreviscut a tota mena de dissorts, ha germinat la llavor de la desafecció. 
En aquest context, la mort del gran antropòleg Lluís Duch ens baixa els peus a la terra. Era un gegant cultural. La seva monumental antropologia és un compendi, escrit en català, del pensament que el món actual ha atresorat sobre la condició humana. Duch és un dels que més ha contribuït a situar la llengua catalana en el concert de l'alta cultura europea, però ha passat 82 anys entre nosaltres de manera gairebé invisible. Ens ofenen quan menyspreen la nostra llengua, però ignorem als que millor la conreen i la fan perdurar.- antoni puigverd - lavanguardia.cat

Continuar llegint

MAMA, VULL SER YOUTUBER

Els nens ja no juguen als botiguers o als metges, ni tan sols volen ser futbolistes com abans, ara juguen a ser YouTubers, i reprodueixen durant el seu joc amb joguines els continguts que veuen en els vídeos d'internet. Almenys això és el que expliquen el 67% de les més de sis-centes famílies amb nens d'entre zero i dotze anys entrevistades per l'Institut Tecnològic de Producte Infantil i Oci (AIJU) per elaborar la seva Guia de Jocs i Joguines 2018-2019, centrada en aquesta ocasió en els nous llocs, materials i continguts de joc.

I si YouTube envaeix el joc simbòlic dels petits de la casa és perquè abans ha colonitzat el seu temps d'oci. Segons l'estudi de AIJU, el 21% de les criatures d'entre 0 i 3 anys accedeix diàriament a internet, i els vídeos de YouTube són el principal contingut amb el qual s'entretenen. I el percentatge dels que es connecten diàriament a la xarxa creix amb l'edat fins a rondar el 60% en la franja de 10 a 12 anys. El director de l'estudi, Pablo Busó, crida l'atenció sobre el fet que el 58% dels pares considera poc o gens adequat el contingut de YouTube que visionen els nens, i no obstant això estan deixant que els seus fills accedeixin a ell, fins i tot a edats molt primerenques, tot i les advertències reiterades dels pediatres d'allunyar els menors de dos anys de les pantalles i no exposar més de mitja hora diària els que tenen entre els dos i cinc anys.

Aquesta contradicció també s'observa en la relació dels pares amb les joguines tecnològics. Solen expressar valoracions negatives quan se'ls pregunta de forma genèrica sobre l'associació entre joguines i tecnologia, però la seva opinió canvia quan se'ls plantegen casos concrets i hi ha diversos joguines tecnològiques que figuren entre els de major acceptació, com els kits de robòtica o programació. De fet, el 52% de les joguines que han rebut en l'últim any els nens entrevistats incorporaven tecnologia. "Els pares i mares no busquen la tecnologia com un fi en si mateix, sinó que el que els interessa és el valor que pot aportar la seva presència", comenta Busó. En aquest sentit, els pares consideren que la tecnologia desenvolupa habilitats i aptituds com la lògica, l'estratègia o la concentració, però també admeten efectes negatius com el major sedentarisme o l'accés a continguts inapropiats.

Els resultats de l'estudi que acompanya la guia AIJU també posen de manifest que per més que als pares els agradi veure jugar als seus petits amb el mateix que jugaven ells en la seva infància, els entreteniments, llocs i temps de joc han canviat. Mentre que el 40% del temps de joc infantil dels actuals adults es desenvolupava al carrer, el 52% del dels seus fills té lloc a casa, un 33% al parc i només el 14% és joc al carrer, entre altres raons perquè en moltes places i passejos on abans es jugava molt ara hi ha cartells que prohibeixen jugar a la pilota, anar en bici o patinar, i perquè les activitats extraescolars deixen poc temps d'oci lliure als infants, ho expliquen a l'avantguarda.

I a tot això caldria afegir que aquests nens que viuen permanent en una realitat digital segueixen rebent un ensenyament en l'escola antiquat i analògic que no té res a veure amb les necessitats que tindran de grans en el seu àmbit laboral, i el més preocupant és que els docents no s'han adonat ni de lluny d'aquesta casuística, que fa que ensenyin als nens asignatures obsoletes que mai faran servir. Aqui si que hauria de reciclar i evolucionar i molt als mestres i a l'ensenyament en general que en ple segle XXI aplica els mateixos mitjans i mètodes d'ensenyament de mitjans del segle XX. Parlen de prohibir els mòbils a l'escola i potser s'hauria de prohibir els llibres i a molts mestres.

(*) ... per fer l'enunciat gilipuament correcte hauria d'escriure: els nens, nenes, nens trans, nenes trans, nens homosexuals o nenes lesbianes, ja no juguen als botiguers.....bla, bla, bla...

Continuar llegint