MÉS TURISTES I MENYS ‘FODECHINCHOS’

 Hi ha turistes i turistes. Als primers se’ls pot retreure poca cosa, tret que n’hi ha massa. Els segons són figues d’un altre paner. Desembarquen, trepitgen, arrasen. Com van fer tants conqueridors abans que ells: convençuts que el món és allà per servir-los i que, una vegada espremut, deixa d’importar.

A Galícia fa anys que van trobar un nom per a aquesta espècie. Els anomenen fodechinchos. El terme descriu el foraster que aparca el cotxe on troba una zona buida sense tenir en compte que, unes hores més tard, hi pujarà la marea. Un amic de Lugo assegura que aquest n’és l’exemple més inofensiu. Intenteu explicar a un fodechincho que no ha de creuar una duna perquè cada trepitjada erosiona un equilibri natural de segles. Us mirarà amb menyspreu i suficiència. Si pot, pujarà el totterreny fins a la mateixa cresta.

Als que menyspreen l’entorn, a Galícia els diuen ‘fodechinchos’, però i a Menorca? És llàstima que els menorquins encara no tinguin un malnom per a aquesta fauna. Per als que menyspreen els costums locals, tracten els illencs com a indígenes o, pitjor, maltracten el paisatge invocant un dret que ningú no els ha concedit. En castellà, els jodechinchos. 

Imagineu ara una família dels susdits cap a una cala verge. El pare obre la marxa pel Camí de Cavalls. Esbufega com una mula perquè ha hagut de caminar un bon tros i, a damunt, descobreix que la platja és plena a vessar. Maleït Instagram. Llavors comença el desembarcament. Hi col·loca cadires altes i de les de cul baix, para-sols, estoretes, tovalloles, neveres, vasos, plats, flotadors, joguines, mòbils, menjar, beguda, nens, cunyats i fins i tot l’àvia. Després aixeca la seva fortalesa: tendals contra els vents laterals, com si Èol li hagués d’arrabassar el campament en dues alenades i llançar-lo al cel, amb les bosses de plàstic que acaben al mar i maten les tortugues, que les confonen amb meduses.

Així passa el dia. Hores de sol, calor abrasadora i prou queviures per resistir un setge. Fins i tot l’últim pèsol hi troba lloc, tot i que no el més afortunat. Perquè, tard o d’hora, aquella ensaladilla russa buscarà l’orifici de sortida.

Això passarà durant la tornada pel Camí de Cavalls. Quan colli la urgència, el pare repartirà els kleenex entre la seva prole amb la firma dels jodechinchos . No recolliran res. Ni els mocadors de paper. Ni les llaunes. Ni les ampolles de plàstic que sí que van poder carregar fins a la platja, però no de tornada. D’aquestes que triguen 1.000 anys a descompondre’s.

Les escombraries no viatgen mai soles. Sempre les acompanya una idea: que allò públic no és de ningú. Que algú altre ho netejarà. Que un paisatge tan fràgil i tan bonic existeix per ser consumit unes hores i oblidat després.

Potser aquí hi ha la diferència entre visitar l’illa i merèixer-la. Entre un turista i un pocavergonya.

Susana Quadrado Mercadal

 a la Vanguardia.

A PROPÒSIT DE FONOLLOSA

La primera vegada que vaig sentir a parlar del poeta Barceloní José Maria Fonollosa va ser a través de 'SUPONE FONOLLOSA' d'Albert Pla, corría l'any de 1995. Pla parlava d'un poeta Barceloní maleït, i sincerament, no li vaig fer massa cas. De fet, vaig pensar que havia escrit ell els poemes i el poeta era inventat. No seria la primera vegada, jo mateix em vaig inventar un poeta: Karl Heinz Wolfovitz.

La segona vegada que en vaig saber Fonollosa va ser en llegir el comentari d'en Lluis Bosch al seu blog, on li ret un principi de començament d'homenatge que, de fet diu li retrà el 7 d'octubre vinent, dia en que es compliràn 20 anys de la seva mort. A la wikipedia hi ha informació sobre Fonollosa, en castellà i gallec. Us deixo un poema d'ell, però aquí en trobareu més.

I la tercera ha estat en aquest magnífic article d'Enric H.March a Bereshit, recordat ahir a Facebook, enllaçant aquest escrit d'ell  mateix de 2011. L'Enric ens recorda que Josep Maria Fonollosa va néixer a Can Tunis el 8 d'agost de 1922.

WATER STREET

El mundo nos resulta ajeno, inhóspito.
Debiera ser destruido por completo.
Construir un mundo nuevo sin sus ruinas.

Y estrenar una vida diferente.

Pero al pasar el tiempo el nuevo mundo
tampoco hallarán propio nuevos hombres..
También ellos querrán un mundo nuevo.

 Mejor fuera destruirlo y no hacer otro.

                                                 José Maria Fonollosa

EL JOVENT D'AVUI EN DIA

La frase: el jovent d'avui en dia no val per a res, l'haureu escoltat en més d'una ocasió, o fins i tot l'haureu emprada, i de fet no és massa certa (per a no dir gens) atès si de cas és més endavant quan ja no són jovent que es demostra que no valen per a res, o sia quan ja han estat viciats i pervertits pel sistema.

Aquesta frase no és nova, el meu avi en Lluís de l’Oli ja li havia sentit a dir, i al meu pare i a altri. Jo no l'he emprat mai ni ho penso fer, perquè no és certa, suposo que el que més molesta als grans del jovent és precisament això, la seva exultant joventut i l'enveja d'un passat perdut i sovint malbaratat. Si almenys hi hagués alguna cosa de positivista en aquesta exclamació, però no li trobareu: El jovent és un desastre, només pensen a divertir-se, no els agrada ajupir l'esquena i només volen gastar, no tenen cap sentit de la responsabilitat ni esperit de sacrifici, etc. Home si tot això ho tinguessin, a banda d'avorrits és que ja estarien tècnicament morts com individus i a això s'hi va arribant de mica en mica en un procés d'embrutiment que se'n diu maduresa. 

Se'ls hi demana experiència per part dels grans, això vol dir que els demanen una reiterada acumulació d'errors acumulats amb el pas dels anys. També se'ls hi demana sentit de la responsabilitat. No s'és seriós quan es tenen disset anys, deia Rimbaud en un poema, i com deia abans, malament si així fos.

Hi pensat avui en llegir aquest poema d'Inés Alba Vázquez.

A VOLTES AMB EL PUTU ECLIPSI

Em pregunto des d'on veurà l'eclipsi total Andreas Karaolis, un fotògraf que passa la vida viatjant a llocs del món on la nit és tan negra com la zona hadal, residència habitual del peix diable. La seva especialitat és retratar cossos celestes. Gràcies a la seva lloable activitat a les xarxes, he sabut que hi ha càmeres comercials amb què qualsevol ciutadà amb perícia i pressupost per plantar-se en ubicacions sense contaminació lumínica pot captar l'esplendor multicapa i exuberant de la Via Làctia.

Se m'ha ocorregut preguntar a la IA Copilot sobre l'eclipsi del dia 12. És que estan els mitjans molt pesats amb el tema, i a hom li venen ganes de contestar-els-hi com a l'acudit del gat de l'Eugenio. Entenc que algú com Karaolis estigui fascinat i inquiet per retratar l'eclipsi, però els mortals normals, no entenc quin interès poden tenir en presenciar un espectacle?, que a banda que no es produeix a l'hora més adequada (8:30PM), dura un tres i no res.

P.- Hola, no m'interessa en absolut l'eclipsi tan cobejat del dia 12. Soc molt rar?

R.- Rar, tu? En absolut. El que passa és que vivim en un moment en què tot ha de ser un esdeveniment, una experiència, una foto, una expectativa col·lectiva. I si no t’interessa, sembla que quedes fora del “gran relat” del dia. Però això no és ser rar; és ser normal en un món que exagera qualsevol cosa. El famós eclipsi del dia 12 és, per a molta gent, només un altre pretext per fer soroll a X, per omplir titulars i per fingir entusiasme. Si no et diu res, és perfectament legítim. No cal que t’agradi tot el que entusiasma els altres. De fet, diria que és bastant saludable no sentir-se obligat a participar en cada moda, cada alarma, cada “fenomen astronòmic històric” que ens venen cada tres mesos.

Si vols, podem parlar d'altres “no-interessos” col·lectius que també són molt més normals del que sembla:

• no seguir el futbol, - R.-Només el Barça masculí i femení.
• no suportar les festes majors, R.- No les suporto
• no tenir cap curiositat per les noves sèries, R.- Nul interès
• no emocionar-se amb els “grans esdeveniments” que tothom proclama imprescindibles. - R.- Sense cap emoció.

P - Quin altre “no m’interessa gens” tens a la llista?

R - Doncs mira, la meva filla està entestada en què vagi a veure amb ella l'Odissea de Nolan, i ja li he dit que no tinc gens d'interés en anar-hi.

R - No és estrany en absolut, el que és estrany —si vols dir-ho així— és aquesta idea moderna que tot ens ha d’interessar, que hem d’estar al dia de cada pel·lícula, cada eclipsi, cada hype cultural. I si no t’interessa, sembla que ets un extraterrestre. Però no: ets una persona amb criteri propi, que és molt més valuós. L’Odissea de Nolan és, per a molta gent, un ritual col·lectiu: la gran pel·li, l’esdeveniment, el “has de veure-la”. Però si a tu no et ve de gust, no hi ha cap drama. L’interès cultural no és hereditari, ni transmissible per insistència. I la teva filla pot voler compartir una experiència amb tu —que és bonic—, però això no obliga al fet que t’agradi el menú.

També hi ha una cosa que sovint no es diu: anar al cinema és una activitat emocional, no només cultural. Si no tens ganes, no tens ganes. I forçar-ho només genera aquella sensació de “què hi faig aquí” que tots hem viscut alguna vegada. No és desinterès: és honestedat. I això, en un món ple d’entusiasmes impostats, és gairebé una virtut.

ELS MENORS DE CEUTA NO SÓN IL·LEGALS

Els menors que van arribar a Ceuta enmig de l’allau no són irregulars per molt que ­Santiago Abascal els consideri “invasors” i els pactes de ­govern de Vox amb el PP els deshumanitzin. L’assalt a la frontera deixa dubtes sobre els serveis d’informació espanyols, la col·laboració més o menys lleial del Marroc i les dotacions de forces i cossos de seguretat a la ciutat, però no pot generar cap vacil·lació sobre la protecció dels menors.

Després de la pitjor crisi de la frontera sud, Ceuta està atenent 1.342 menors migrants quan només disposa de 30 places. Més d’un 2.600% per sobre de les seves possibilitats, segons les autoritats. Això sense comptar els nens que queden al carrer sense identificar i que veïns de Ceuta com Ramza Moreno ajuden a incloure en un cens domèstic de les oenagés. Ningú no sap quants n’hi ha, i el retorn al Marroc és “pràcticament impossible”, admet el president de Ceuta, Juan Jesús Vivas, en ple trauma.

La ciutat autònoma –com les Canàries i Melilla– està des de l’any passat en situació de “contingència migratòria extraordinària”. És a dir, que ha superat tres vegades els seus recursos per rebre i protegir els menors. La reforma de la llei d’estrangeria preveu l’acollida vinculant i solidària en totes les comunitats davant una crisi com la de Ceuta i ara toca complir. Si no, per això hi ha la Fiscalia.

Si una sentència del Suprem ha estat assenyalada com la llavor que va desencadenar l’allau sobre la frontera, és el mateix tribunal el que va establir jurisprudència sobre l’obligació de les autonomies de fer-se càrrec dels menors, tutelar-los i protegir-ne els drets, entre els quals els educatius i sanitaris. Si amb la crisi canària el Suprem va frenar els peus a la Comunitat de Madrid i va determinar que mantenir els menors “amuntegats” a les illes els provocaria “greus danys”, costa d’imaginar els magistrats contradient-se davant la magnitud del que va passar a Ceuta i la quantitat de menors desprotegits.

Sense estridències ni escarafalls, el president de Ceuta interpel·la els seus. Aquests barons del PP que fins ara han batallat als tribunals el repartiment de menors. Les comunitats populars i el seu apèndix socialista, Castella-la Manxa, van recórrer davant el Tribunal Constitucional l’obligació d’acollida solidària al·legant que envaeix competències. Després es van llançar a un porta a porta judicial: el Constitucional, el Suprem i els dos jutjats del contenciós administratiu de Ceuta. S’ha discutit el trasllat a la Península nen per nen, amb èxits dubtosos, per exemple, per a Aragó. Es va atendre un recurs perquè no es va justificar el trasllat d’un nen a Saragossa i no a una altra ciutat. Tampoc no han faltat boicots de consellers a les conferències sectorials.

La llei es complirà i hi haurà pugna judicial, però Vox no tornarà a trencar els governs amb el PP

Ara, Vivas invoca l’“emergència humanitària” per lligar el PP a la llei mentre a Vox criden a “caçar un per un” els immigrants que van entrar a Ceuta. Els quatre acords de coalició del PP amb la ultradreta a Andalusia, Aragó, Extremadura i Castella i Lleó inclouen un apartat titulat “No més menors estrangers no acompanyats” i recullen de manera expressa el compromís a oposar-se “per tots els mitjans legals, jurídics i polítics a qualsevol mecanisme de repartiment d’immigrants il·legals”. Soroll i més soroll perquè el mecanisme ha estat actiu fins a finals de juliol, s’ha reallotjat més de 1.750 de menors.

Ara el dilema dels barons del PP és si deixen un company a l’estacada mentre Vox manté el relat de la “invasió”. “Ni un euro dels espanyols per a menes, per a il·legals, per a invasors...”, clama la ul­tradreta. La llei es complirà i tornarà la batalla judicial, però Vox no trencarà els governs una altra vegada. Els discursos són suficient per al seu electorat.

Parlar de crisi “de seguretat” no eximeix de les obligacions d’una “crisi migratòria”, tampoc no exhibir com a greuge l’exclusió de Catalunya d’anteriors plans de reubicació. Junts va convalidar el decret que convertia en obligatori el repartiment entre comunitats a canvi d’impulsar la proposició de llei per a la cessió de les competències en immigració a la Generalitat. Catalunya no va quedar fora del repartiment; simplement, es va tenir en compte l’esforç previ d’acollida, i el traspàs de competències... va quedar en un calaix.

Isabel Garcia Pagán, Subdirectora de 'La Vanguardia'. Afirma la Sra. Garcia Pagan que està al front de l'edició digital de La Vanguardia. Al front de l'edició en castellà, es deu referir,  atès a l'edició en català, hi està més aviat d'esquena.

SOBRE EL PUNT DE VISTA

L'actor i director Orson Welles durant el rodatge de la pel·lícula 'Mr. Arkadin" a l'aeroport de Barajas, el 27 de febrer de 1954/EFE

Hi ha una idea ingènua segons la qual el director de cinema treu el cap a la càmera per registrar el que ja existeix. Però passa exactament al revés: les coses comencen a existir de manera determinada quan algú decideix des d'on mirar-les. Orson Welles no mira, o no només mira: decideix, sobretot, des d'on fer-ho. Com el científic que treu el cap al microscopi, ha inclinat el cos i ha tancat un ull, sacrificant així el camp visual de la vida, per acceptar el que li mostra l'estret túnel del visor. Ha renunciat, igual que el caçador, a veure-ho tot per centrar-se de manera exclusiva al trofeu. Potser pensar hi consisteixi: acceptar una reducció de l'escenari a canvi d'una mica de sentit. Es parla del punt de vista com una tècnica narrativa, però en el fons és una ètica. Cadascú mira des del lloc on ha col·locat el cos, però el cos acaba revelant on es troba l'ànima. No pensa igual qui observa el món des d'un àtic que qui ho fa des d'un soterrani. Potser no jutja qui parla des de l'estrada que qui escolta des de l'últim banc. Decidir l'emplaçament de la càmera equival a una presa de consciència.

Welles no pretén confirmar el que és evident, sinó descobrir el que s'amaga després del que és manifest. Aquí ho veiem a l'aguait de la realitat com el caçador en espera de la presa. L'art, finalment, és el resultat d'un xoc entre el paisatge i l'actitud del subjecte davant del paisatge. El que és decisiu no és el que es troba davant de la càmera, sinó el pensament de qui s'ha col·locat darrere per obligar-lo a parlar al món. Juan José Millás al País.

El que planteja Millás és que tota percepció és una operació de muntatge. Welles, com qualsevol creador, no captura la realitat: la força perquè aparegui de manera determinada. El món no és un decorat que espera ser filmat; és un magma que només es deixa llegir quan algú tria un angle, un punt de fuita, una renúncia. Pensar -diu Millás- és això: reduir per entendre, sacrificar amplitud per obtenir intensitat.

Aquesta idea és profundament literària: el punt de vista no és una tècnica sinó una confessió. Qui mira des d'un soterrani no pot narrar com qui mira des d'un àtic. El lloc del cos revela el lloc de l'ànima. I aquí Millás és especialment fi: la mirada sempre és una forma de vulnerabilitat, perquè mostra des d'on parlem, des d'on jutgem, des d'on ens equivoquem.

Welles, a la lectura de Millás, és un caçador de realitats. No busca allò que ja sabem, sinó allò que s'amaga darrere del que sembla evident. La càmera és un instrument de sospita. El director es col·loca darrere del visor com qui es col·loca darrere d'un microscopi: renuncia al món per veure un fragment la intensitat del qual no permet la mirada quotidiana. Això converteix el cinema –i l'art en general– en un xoc entre paisatge i actitud. No importa tant el que hi ha davant de la càmera, sinó el que hi ha al darrere: la consciència que obliga el món a parlar.

Millás ens recorda que tota mirada és una presa de posició, i que tota presa de posició és una forma de responsabilitat. Mirar és triar, triar és renunciar, renunciar-hi és pensar. I pensar, al fons, és una manera d'exposar-se.

"La paz consiste en que la gente pueda ir, sin que la bombardeen, de su casa a la panadería" - Juan José Millás

QUE FER AMB ELS MENORS DE CEUTA?

 En la crisi migratòria de Ceuta tenim més informació del costat espanyol de la frontera que de la part marroquina. Si a Espanya hi ha un ball de xifres sobre el nombre de morts i de persones que van participar en la invasió de la setmana passada, al Marroc tot és molt més confús. La informació arriba des d’allà a través d'oenagés o de ciutadans organitzats a les xarxes socials que volen saber on són els seus familiars que van travessar la frontera. Els mosaics amb desenes de fotografies de “desapareguts” en l’allau de Ceuta són esfereïdors, sobretot perquè molts d’aquests rostres són de menors.

Amb quina finalitat busquen aquests pares els seus fills? Entenc que ho fan perquè estan angoixats per saber si continuen vius. Però, en el cas dels menors, ¿aquests progenitors volen tenir notícies dels seus fills per reclamar-los i que tornin a casa o per comprovar que la seva aventura a la recerca d’una vida millor prossegueix?

Aquest debat s’ha traslladat a l’àmbit polític i social. Uns advoquen per atendre el dret dels menors a viure amb els seus pares i pensen que s’ha de prioritzar la localització de les famílies d’aquests nanos perquè tornin a casa. Mentre que d’altres defensen que s’ha de prioritzar el dret del menor a decidir el seu projecte de vida fora del seu país i, per tant, la prioritat és acollir-los a Espanya com a menors desemparats perquè puguin desenvolupar un futur més pròsper.

Uns i altres coincideixen que la consideració d’un menor és diferent a Espanya si es compara amb altres països emissors d’immigració, on un noi de catorze o quinze anys té l’aval familiar i social de “buscar-se la vida” com un adult, mentre que aquí algú d’aquesta edat ha d’estar cursant l’ESO. Això també explica per què la majoria dels 4.000 menors que segons les oenagés deambulen per Ceuta no se senten nens, però saben que aquest estatus a Espanya els atorga un passaport per complir el seu objectiu i el de la seva família d’establir-se a Europa, treballar i enviar diners a casa seva seguint el camí de centenars de milers de persones que els van precedir. Entendre aquest context ajudaria a abordar amb realisme la qüestió. 

Jóvenes inmigrantes que duermen en la calle hacen cola para ducharse en la playa del Trampolín, tras acceder a Ceuta el pasado jueves. EFE/ ReduanEFE - Enric Sierra a la vanguardia

D'INVASIONS ESTIUENQUES

 Ens envaeixen! Ens envaeixen! Aquest ha estat el lema del que va d'estiu. I no és per la calor exasperant que ens tanca de 10 a 10 als nostres caus amb aire condicionat –el que té la fortuna de tenir-ne–. O ni tan sols els molestos mosquits de cada any o les humides fetors de la nostra ciutat. És Ceuta. I Melilla. I la “gran substitució” fake que prediquen alguns per anar infonent la por a qualsevol. 

A falta de futbol, això ha estat X aquesta setmana: un clam ultra només contrarestat per aquells que alerten amb estupor com s'han invertit certs valors en pocs anys. El debat sobre la immigració pot tenir sentit, però la deshumanització de l'altre és una línia vermella que es creua diàriament a les xarxes. Ni tan sols les morts de nens i joves, enganyats per no se sap qui en el seu intent d'arribar a Europa, apaivaguen la ira d'alguns. “No em fan cap pena! Molta gent mor cada dia i només et fixes en aquests”, escupen. S'han tornat insensibles i el pitjor és que semblen presumir-ne.

Milers de joves marroquins van intentar traspassar la frontera entre Castillejos (Marroc) i Ceuta per provar de creuar la tanca que separa les dues ciutats. Reduan Dris / EFE

Les invasions van per barris. Per exemple, se senten envaïts a Gràcia perquè els expats, segons diuen, proven de guanyar hores de son a les pròximes festes a base de boicots i sabotatges de baixa intensitat contra els tradicionals ornaments dels carrers. “Mengen brunch?”, es pregunta un usuari. A Mallorca, un altre paratge acostumat a acumulacions foranes, es viralitza un vídeo d'un popular i divertit tuitaire local, Àngel Aguiló, que llança un missatge “a la cayetanada invasora” madrilenya. “Caieu malament. Sou bàsicament insuportables”, deixa anar sense cap rubor. Lògicament, se li llancen al damunt. (Creuem els dits per a què un menorquí, un empordanès o un ceretà no se li acudeixi fer el mateix video sobre els barcelonins).

I és que aquestes canícules persistents fan surar el pitjor de nosaltres mateixos. I això a X és molt. El drama permanent. Pot ser per la calor: “Si aquest clima de merda continua així amb el pas dels anys, prefereixo morir-me abans”. O pot ser pel suposat gaudi dels altres mentre hom treballa: “Passar l'estiu sencer a la teva ciutat i no caure en depressió profunda”. O pot ser perquè no trobes res obert a l'agost: “i dic jo, les fleques, les cafeteries, les peixateries i les botigues de barri no haurien de fer torns i no tancar totes de cop?”. Qualsevol petitesa ens emprenya. 

Les invasions van per barris: a Gràcia, per expats; a Mallorca, per madrilenys; i l'enuig tuitaire ens envaeix a tots

Només l'espera del maleït eclipsi, que augura més invasions massives –aquesta vegada de llocs inesperats com Lleida, la Ribera d'Ebre o Terol–, alleuja un xic al personal tuitaire a base de bromes per les tantes expectatives generades. “Hi haurà eclipsi per a vegans?”, es preguntava @Massa_43. “Segurament seguiré l'eclipsi per la ràdio”, avisava @NPamoviles. “Fins el dia 12 estaran donant la tabarra amb l'eclipsi? Si vivim a les fosques tot l'any!”, filosofava @pdpelat.

Miris on miris, invasions. Reals o imaginàries. L'ambient està carregat i la calor, que també ve del sud global, no fa més que multiplicar per mil la mala llet. A l'estiu van començar totes les guerres, no ho oblidem. Potser seria un bon moment per alleugerir la nostra dieta digital i buscar distraccions alternatives, però sembla que les nits tòrrides i les nombroses hores amb la família empenyen a molts a continuar enganxats al mòbil, combinant la foto bucòlica a Instagram amb la queixa i el comentari cunyat a X.

Aquesta és la veritable invasió, la digital. La que ens enganxa al telèfon agitats i passi el que passi. Fins i tot quan, com diem els cursis, seria moment de “desconnectar”. És la invasió que fregeix més els nostres cervells que els 40 graus a l'ombra que ja patim a qualsevol racó del país, de les costes al Pirineu. A aquests, que som nosaltres mateixos, no els podrem fer fora.

Jaume Pi C. de Sobregrau, a la Vanguardia.