ESPIES EN LA BOIRA

En sortir del túnel apareix un nou paisatge. L'ull triga a acostumar-se. Tot sembla diferent i nimbat per la boira de la sorpresa. Orientar-se és difícil, i encertar el camí, encara més. Les guerres d'abans ja no són tals. Ara són conflictes geoeconòmics. L'aliat de tota la vida de sobte es converteix en un adversari temible que et xucla la sang amb la prima de risc. O t'assalta a través de les xarxes digitals, i no necessàriament amb atacs amb virus paralitzants, sinó, sobretot, mitjançant el robatori d'informació reservada o secreta, sigui comercial, financera, científica o, per descomptat, directament política.

Entre aliats pot ser que càpiguen les guerres geoeconòmiques, com la que Alemanya i França estan lliurant contra bona part dels socis de la UE, però en principi semblaria desgavellat que es produïssin ciberguerres entre els socis de l'OTAN. Però no ho és. Una cosa així ha d'estar succeint després de la boira que cobreix aquest paisatge nou, en el qual són borroses les fronteres entre ciberguerra i espionatge. També altres fronteres, com les que separaven el públic i el privat, s'han tornat borroses des que les centrals d'espionatge subcontracten a empreses privades o utilitzen i exploten la informació dels seus clients sobre trucades telefòniques o dades transmeses per Internet i les xarxes socials.

Les tecnologies són noves i nous són els hàbits i usos que en fem, però hi ha una cosa que és vell i permanent, i és el que conforma el nucli dur de la sobirania sagrada dels Estats, pertanyin o no a aliances militars o unions monetàries i comercials. Aquí s'espia, si. I s'espien tots entre si, els que tenen mitjans per espiar-, és clar. Amb títols públics o amb concessions privades.

Els únics que no s'espien entre si ni espien als aliats són els països europeus, si ens creiem les seves piadoses declaracions. Tampoc disposen de serveis de contraespionatge per defensar-se de la curiositat dels seus aliats. I ni tan sols saben com defensar els seus ciutadans de la intromissió en les seves vides privades per part de les multinacionals tecnològiques que actuen al seu aire en el seu mercat obert i sense fiscalitat.

Despreocupar-se d'aquestes desagradables tasques és un dels privilegis que atorga la vocació de desunió i d'irrellevància de la qual els europeus fem permanent lluïment, com sempre amb el lliri a la mà, dreta...

EL COP DE LES NOSTRES VIDES

 “De què se m’acusa?”, pregunta el protagonista de El procés. “Senyor K, no deu pretendre dir que és innocent?”, li contesten. Encara no sabem de què és culpable Pedro Sánchez i potser no ho sabrem mai, quan passats uns anys surti de la presó, i no sé qui quedarà lliure per anar-lo a buscar, potser Salvador Illa, en un cotxe elèctric fabricat a Singapur. Haurà complert pena ell, la seva dona, tot déu. Penes desmesurades, hiperbòliques, càstigs exercits sobre les intencions, els propòsits i els projectes, a més de les ac­cions punibles i corrupteles sotmeses a l’habitual dopatge judicial.

 Diego Radamés / Europa Press - Carlos Zanón en la vanguardia.

 Quan jo era petit, hi havia un xaval que, si em veia durant el pati, m’apallissava. Una vegada i una altra. Sense cap raó. Un dia li vaig preguntar per què ho feia. “Perquè puc”, em va contestar. El que està passant -al món, al nostre país-, el desmantellament de drets i normes de conducta i actuació, el fet d’activar –electrificats i patrioters– uns marcs en els quals l’altre és un zombi –terrorista, emigrant, activista– a abatre, ho estan fent perquè poden. Poden i ja no es volen esperar més. Si a tot el món tenen el seu mascle, nosaltres volem el nostre. Estem impacients. L’hem avisat massa vegades, Senyor K. Ara ja és tard.

L’extrema dreta és una manera violenta d’accedir al poder: ho fa perquè pot

Recordeu quan no enteníem com no es va poder frenar Hitler per vies democràtiques al poder? O com és que no es va poder defensar la República espanyola? Com és que no es va fer res amb els pogroms a Rússia i a l’Alemanya de l’Est? Ara ho entenem millor sense que això sigui una resposta. Ells poden, ho fan i nosaltres no sabem com aturar-los. Abans i ara. Estem enlluernats pels focus al mig de la carretera i no sabem com vam poder arribar a això, però el cert és que aquell camió ens envestirà i continuem discutint, pensant, reunint-nos i sostenint Pereira.

L’extrema dreta és una manera vio­lenta d’accedir al poder. Tan senzill com això. Ho fa perquè pot i mentre pugui. Per això, quan s’explica, ho fa malament i amb presses perquè fins i tot als seus votants els argumentaris els avorreixen. Volen les conseqüències ara mateix, com més aviat millor. Encara que després diran que no ho sabien, que no s’ho esperaven, que no haurien pensat mai que. Però això també és senzill. Si els votes, fas que passi el que passarà. O és que pretens dir, senyor K., que seràs innocent?

LA SENTÈNCIA QUE HA OBERT EL MAR

La frontera de Ceuta sempre ha estat una cicatriu: una línia fina i delicada, on Europa i Àfrica es miren de reüll. Però a finals de juliol del 2026, aquella cicatriu va sagnar de cop. Milers de joves marroquins —nedant, exhausts, empesos per la necessitat o per la simple idea d’un futur possible— van travessar l’espigó del Tarajal com si la nit fos una porta oberta.

La pregunta inevitable és: per què ara? La resposta, sorprenentment, no comença al mar, sinó als tribunals. El Tribunal Suprem espanyol, el 8 de juliol del 2026, va dictar una resolució que prohibia les anomenades devolucions en calent per a les persones que entren nedant a Ceuta i Melilla. És a dir: si un migrant arriba a la costa sense saltar la tanca, no pot ser retornat immediatament. Ha de ser identificat, atès, registrat. Una porta legal, mínima, però porta al cap i a la fi.

Tal com explica Carlota Guindal a La Vanguardia, aquesta doctrina va actuar com un efecte crida inesperat: en qüestió de dies, Ceuta va començar a rebre milers de persones, moltes d’elles joves marroquins que van veure en la sentència una escletxa d’oportunitat. 

Les imatges d’aquells dies —coses que ja formen part de la memòria col·lectiva— mostren nois exhausts, alguns amb el mòbil a la mà, d’altres amb la mirada perduda, tots ells arrossegats per un mar que no perdona. Les xifres són contundents: més de 30.000 persones en 24 hores, segons dades recollides per diversos mitjans.  Una pressió migratòria que va col·lapsar el CETI, va saturar els serveis socials i va obligar a mobilitzar l’Exèrcit.

Marroc, entre la sorpresa i la sospita - Les autoritats marroquines van assegurar que la situació les va agafar “amb el peu canviat”, segons recull Guindal. Però les imatges de la policia marroquina retirant-se del pas fronterer van alimentar sospites:

—Era una resposta diplomàtica?

—Una negligència?

—O simplement un caos sobtat en un dia simbòlic, el Dia del Tron?

El govern espanyol, per la seva banda, va descartar una maniobra política de Rabat, però la història recent —2021, Brahim Gali, la retirada de vigilància— pesa com una ombra. 

La crisi de Ceuta no és només un episodi migratori. És un mirall: reflecteix la fragilitat de les fronteres, la dependència mútua entre Espanya i Marroc, i la vulnerabilitat d’una generació de joves que, davant la manca d’expectatives, decideixen jugar-se la vida en un mar que no fa preguntes.

La sentència del Suprem no és la causa única, però sí el detonant jurídic que va transformar un flux constant en una allau. La resta —la pobresa, les xarxes de tràfic de persones, les tensions diplomàtiques, la desesperança— ja hi era. Només faltava la guspira.

Ceuta ha tornat a demostrar que les fronteres no són murs, sinó organismes vius: respiren, s’obren, es tensen, es trenquen. I que, de vegades, una sola frase escrita en una sentència pot tenir més força que qualsevol tanca d’acer.

CORRUPTO_CORRUPTORUM

 Ets intel·ligent, lúcid, honest, responsable, seriós, sense cap afany de manar ni manyuclar? En cas de ser la resposta (encara que falsa) afirmativa, ho sento!, no pots dedicar-te a la política municipal ni menys encara a la general; això està reservat a una altra mena de personal, que, tot i ser inclassificable per la varietat folklòrica, està abastament definit i classificat. 

La democràcia té aquesta perversa facilitat de corrompre a les persones, de la mateixa manera que l'educació de pares i professors corromp als menors per adequar-los a ells i als polítics que els governaran quan siguin grans. Corrompre's significa desfer-se, podrir-se, deixar de ser el que s'és. En conseqüència, permetre corrompre's és contravenir la pròpia identitat humana. D'aquí ve que el meu diagnòstic sigui que els qui es corrompen ho fan a causa del seu analfabetisme antropològic: no han desenvolupat prou comprensió sobre el valor de pertànyer a una espècie tan singular com la nostra. No han après a gaudir del prodigi que implica saber identificar l'interès comú i ser capaç de triar-lo en lloc de triar les opcions més beneficioses i eficients per a si mateix. La consciència de la sublimitat de la condició humana s'atrofia quan tal plaer moral no es conrea mitjançant la pràctica diària. És un cinisme perquè menysté la pròpia identitat (humana), desencadenant una fatal profecia autocomplerta: “Si no m'importa el prodigiós que significa ser un humà, per què haig d'evitar actuar de mode inhumà?”. I això mateix explica el fet que la corrupció no es restringeixi actualment a la classe política, sinó que es doni també en l'empresa, en l'esport, en la judicatura, en la universitat i en la religió. Al cap i a la fi, els polítics no provenen de Mart, sinó d'entre els ciutadans. El corrupte és, sobretot, un traïdor a la seva pròpia condició, puix que amb el seu excés desmenteix la possibilitat més elevada i impressionant que ha propiciat la cadena evolutiva: tenir la capacitat de triar conscientment el bé quan es té a mà triar el mal. Parafrasejant la famosa fórmula de Hannah Arendt, descric aquest fenomen com la banalització de la corrupció, com filla directa d'aquest cinisme respecte a la condició humana. Al meu mode de veure, l'arrel de l'erosió de la passió moral resideix en aquesta falta de costum d'admirar-se pel prodigi humà. Fa falta habituar a les persones, des de nens, en la sorpresa moral: conrear l'emoció d'estimar el just, de gaudir les accions belles, de gaudir de treballar pel bé comú i de sentir-se bé en complir amb la llei. No hi ha política anticorrupció eficaç sense una consciència motivadora que desperti l'atenció de les persones al sublim humà. Això requereix una pedagogia sistemàtica que mostri vívidament exemples d'honradesa i celebri actes de renúncia al mateix interès en benefici de les virtuts públiques. Perquè les evidències científiques mostren una correlació innegable entre l'absència de mòbils ètics en la persona i la seva manca de referents públics, a dreta i esquerra, de lliurament personal en el servei desinteressat als altres.  

Fixeu-vos en el cas de José Luis Rodríguez Zapatero. Què pot portar (presumptament) a corrompre's a un expresident del Govern amb un sou anual de 100 mil euros a l'any?, més els incentius que té per fer gestions legals dins el seu àmbit d'assessor. Zapatero té dret a una assignació anual d'uns 79.336 € bruts com a la pensió vitalícia que reben els expresidents espanyols. Encara que en el seu cas hi ha matisos importants:

1) Va renunciar a aquesta assignació entre 2012 i 2015. Durant aquests anys, Zapatero va optar per cobrar el sou com a Conseller d'Estat, que era gairebé 100.000 € bruts anuals, en lloc de la pensió vitalícia.

2) Actualment sí que percep l'assignació d'expresident

Ha caigut doncs en el mite del polític que no ha de caure en temptacions?.  Això és un argument emocional molt comú: “Si ja tenia un bon sou, poder i prestigi… per què faria cap bestiesa il·legal?”

La corrupció no sempre té a veure amb la necessitat econòmica. Té a veure amb poder, influència, ego, xarxes d’interès, ideologia o lleialtats polítiques. I, sobretot, amb percepcions, no amb fets, sempre presumptament.

La clau - crec - resideix en aquest comentari que em va deixar Chiloé al seu dia: Chiloé04 de novembre, 2018 - 

A veces he desechado las enseñanzas de alguno de los profesores/as que he tenido. Pero nunca las de mis -pocos- maestros.

 D'haver seguit aquesta premissa el personal en general, a Espanya i arreu, estic segur que hi hauria molta menys corrupció.

LA MIGRACIÓ CLIMÀTICA

 La migració climàtica no és un futur distòpic: és el present que ja truca a les portes de Ceuta, de les Canàries, de Lampedusa, de qualsevol frontera que separi la comoditat de la supervivència. El que alguns anomenen “pressió migratòria” és, en realitat, el símptoma d’un planeta que es recalfa i expulsa, com un organisme febril, milions de persones que ja no poden viure on van néixer.

La migració climàtica és el moviment de persones obligades a abandonar casa seva per fenòmens ambientals: sequeres extremes, desertificació, augment del nivell del mar, ciclons, pèrdua de collites. No és una teoria: és una estadística que creix. Segons l’Internal Displacement Monitoring Centre, el 2023 hi va haver més de 26 milions de nous desplaçaments causats per desastres naturals.

A l’Àfrica occidental, el Sahel es va convertint en una franja de terra exhausta. La desertificació avança uns 5 km per any en algunes zones, i les comunitats pastorals ja no troben pastures. Quan la terra mor, la gent camina.

Quan a Ceuta diuen que “arriben molts migrants”, en realitat estan veient la punta d’un iceberg que no és polític, sinó ecològic. Molts joves que travessen la frontera no fugen només de la pobresa o de conflictes: fugen de la impossibilitat de viure en territoris on la pluja ja no arriba, on el riu s’ha convertit en pols, on la collita és un record.

La migració climàtica és silenciosa: no té titulars, no té guerres declarades, no té banderes. Però té motxilles plenes de terra seca. 

Europa és només una de les destinacions possibles. La majoria de migrants climàtics es mouen dins del seu propi país o cap a regions veïnes. Però quan la pressió és extrema, alguns busquen la frontera més propera que els sembli estable. Ceuta és una d’aquestes portes.

La pregunta no és “per què venen?”, sinó “què els ha expulsat?”. La migració climàtica ens obliga a abandonar el relat simplista de “fluxos”, “pressió” o “crisi”. No és una invasió: és una conseqüència. No és una amenaça: és un símptoma. I, sobretot, no és un problema que es resolgui amb murs, sinó amb polítiques climàtiques, cooperació internacional i una mirada que entengui que el planeta és un ecosistema compartit.

Quan un jove salta la tanca de Ceuta, no només salta una frontera: salta un futur que ja no existeix al seu país. La migració climàtica és el relat d’un món que es desfà i d’un altre que encara no sap com acollir-lo. I és, sobretot, el recordatori que el clima no té passaport, però sí conseqüències.

La migració climàtica no és un futur distòpic: és el present que ja truca a les portes de Ceuta, de les Canàries, de Lampedusa, de qualsevol frontera que separi la comoditat de la supervivència. El que alguns anomenen “pressió migratòria” és, en realitat, el símptoma d’un planeta que es recalfa i expulsa, com un organisme febril, milions de persones que ja no poden viure on van néixer.

El drama és que encara parlem de fronteres quan hauríem de parlar de causes. Encara discutim sobre murs quan el que s’esfondra és el clima. Encara ens preguntem “per què venen?” quan la pregunta justa és “què els ha fet marxar?”. La migració climàtica és la crònica d’un món que es desfà i d’un altre que no sap com acollir-lo. És la història d’un planeta que, sense voler-ho, ha començat a expulsar els seus habitants. I potser, en el fons, és també un avís: allò que avui veiem a Ceuta és només el preludi d’un moviment més gran, més profund, més inevitable. Perquè quan la terra perd la capacitat de sostenir vida, la vida es mou. I quan la vida es mou, cap frontera, cap tanca, és prou alta.

ASSAIG SOBRE LA CEGUESA

José Saramago va començar diverses vegades a escriure Assaig sobre la ceguesa, perquè no se sentia còmode. Sabia què volia dir, volia parlar d’un món on estem cecs, cecs que veient no veiem. Però no acabava de trobar el to. Va ser el seu llibre incòmode, el que més li va costar. El va trobar, va trobar el to. I va plorar quan l’estava acabant. En acabar-lo, el 1995, José Saramago va dir, simplement: «He acabat». Ho va dir a Pilar del Río, la seva dona. Era de nit, i ell va respirar.

ASSAIG SOBRE LA CEGUESA (fragment)

Calma, va dir el metge. En una epidèmia no hi ha culpables. Tots són víctimes". Són paraules d'Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago, Pienso que todos estamos ciegos.  Somos ciegos que pueden ver, pero que no miran. 

"Al fi es va encendre el senyal verd i els cotxes van arrencar bruscament, però de seguida es va advertir que no tots havien arrencat. El primer de la fila del mig està aturat, tindrà un problema mecànic, se li haurà deixat anar el cable de l'accelerador, o se li haurà engarrotat la palanca de la caixa de velocitats, o una avaria en el sistema hidràulic, un bloqueig de frens, una fallada en el circuit elèctric, tret que, simplement, s'hagi quedat sense gasolina, no seria la primera vegada que això passa. El nou grup de vianants que s'està formant a les voreres veu al conductor immobilitzat bracejant després del parabrisa mentre els dels cotxes de darrere toquen frenètics el clàxon. L'home que està dins gira cap a ells el cap, cap a un costat, cap a l'altre, es veu que crida alguna cosa, pels moviments de la boca es nota que repeteix una paraula, una no, dos, així és realment, com sabrem quan algú, a la fi, aconsegueixi obrir una porta. Estic cec ".
Així comença Assaig sobre la ceguesa, novel·la del portuguès José Saramago. A partir d'aquell moment s'estén ràpidament una epidèmia de ceguesa al món. Una malaltia que en diuen ceguesa blanca, perquè els que perden misteriosament la vista veuen en aquest color. Ningú sap què l'ocasiona i els pacients aparentment semblen tenir els ulls sans, però s'expandeix a una velocitat sorprenent i genera un caos que fa emergir els instints més primitius de l'ésser humà. Es posa en dubte tota la civilitat, l'ordre i la solidaritat, mentre tots intenten sobreviure sense el do de la vista. En situacions difícils és quan es posen a prova els veritables valors de cadascú. 

Saramago no posa noms als seus personatges principals, els coneixem pels elements identificatius: la noia de les ulleres fosques, el metge, el nen estràbic, el primer cec, el lladre del cotxe, el vell de la bena negra... L'única persona que se sap a la història que manté la visió és la dona del metge, com l'anomena l'escriptor, és la seva responsabilitat guiar els seus amics i ajudar-los. “Crec que no ens quedem cecs, crec que estem cecs. Cecs que hi veuen, cecs que, veient, no hi veuen”, diu un dels personatges, i aquesta frase és per a mi el que representa el llibre, una al·legoria a aquesta ceguesa selectiva que fa les persones insensibles a la realitat. - José Saramago: Ensayo sobre la ceguera.

He pensat en Saramago i en aquesta novel·la, tan vigent, amb tot el que està passat al món, tots som cecs que no volen veure, creiem que hi veiem, però no hi veiem, d'ací la nostra insensibilitat a la realitat, com bé ho descrivia Saramago fa tres dècades.

ELS INCENDIS NI S'EVITEN NI S'APAGUEN AMB MENTIDES

Bomberos trabajan en las labores de lucha contra los incendios de la sierra oeste de Madrid EFE, la Vanguardia

Santiago Martín Barajas, ecologista i enginyer agrònom, escriu a La Vanguardia, i sap de què parla, respecte als incendis que ens afecten. Val la pena llegir-lo per tenir una idea clara del què i del perquè dels incendis actuals en comparació amb els d’anys anteriors. Martín desfà un per un tots els rumors i boles que està difonent Vox, i fins i tot el PP i la lideressa 2. El que no sé és si el seu discurs lúcid i documentat arribarà a les orelles d’aquells a qui ha d’arribar. 

A la Vanguardia, demostrant una vegada més que la seva versió digital en catala és mer paripé per quedar be, no han tradüit l'article, que el deixo doncs, tal qual l'han publicat en la seva versió en castellá.

 "En los últimos días ha surgido una gran polémica en torno a los incendios forestales, sus causas y sus magnitudes. En este sentido, se están vertiendo una serie de falsedades que no sabemos si responden al desconocimiento o a razones puramente partidistas. Lo cierto es que esas falsedades están confundiendo a la población, además de entorpecer la realización de una gestión adecuada de los incendios forestales.

A continuación, vamos a analizar cuál es la situación real, dejando al margen opiniones erróneas o interesadas. Según datos del Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico, en el año 2000 se produjeron 23.574 incendios, que afectaron a 187.567 ha, mientras que en el año 2025 el número de incendios fue 8.199, pero quemaron 354.794 ha. Es decir, el año pasado se produjeron tres veces menos incendios que en el año 2000, pero la superficie quemada fue de prácticamente el doble. Y dado que los medios de extinción materiales y humanos en 2025 son similares o mayores a los que había en 2000, parece evidente que ahora los incendios resultan mucho más difíciles de apagar que hace 25 años. ¿A qué es debida esta nueva situación? Desde diferentes sectores se están aportando una serie de causas, muchas de ellas claramente falsas y demagógicas.

Se afirma que es porque no se permite “limpiar” los montes, palabra por cierto muy mal usada en el caso de los ecosistemas forestales. Pero además es completamente falso. Los tratamientos selvícolas (retirada de madera seca, entresacas, poda de las ramas bajas en los árboles, etc.) no solo están permitidos, sino que están recomendados. Es más, la mayoría de las comunidades autónomas llevan a cabo directamente estos trabajos todos los años en los montes que gestionan. Lamentablemente, se hace mucho menos de lo que se debería, por falta de presupuesto (una sola hectárea de tratamiento selvícola cuesta varios miles de euros), pues la mayoría de los gobiernos autonómicos prefieren dedicar los fondos a actuaciones que lucen políticamente mucho más, como son la construcción de grandes edificios o instalaciones, circuitos de Fórmula 1, toros y similares. De hecho, no se ha “inaugurado” nunca un tratamiento selvícola en un monte. Y los ayuntamientos son aún mucho menos proclives a llevar a cabo actuaciones ambientales de este tipo.

Se afirma que no se deja entrar al ganado a pastar en el monte, lo que reduciría la masa herbácea susceptible de quemarse. Esto también es completamente falso. De hecho, en los últimos años algunas administraciones ambientales precisamente intentan que se meta ganado en los montes que gestionan, especialmente ganado ovino. Sin embargo, a pesar de que se les dan algunas facilidades e incluso ayudas, cada vez resulta más difícil encontrar rebaños para ello, y mucho más difícil aún, pastores.

Se afirma que no se permite extraer leña de los montes. También es falso. En los tratamientos selvícolas que realizan las administraciones, una parte importante del coste se la lleva la eliminación de los residuos vegetales. Por ello, es muy habitual ver apilada leña en los montes, y pasan meses sin que nadie la coja, a pesar de que en el ayuntamiento correspondiente se haya puesto un anuncio de que pueden los particulares ir a recogerla.

Se tratan todas de actividades permitidas en los montes, y simplemente se regulan para que se lleven a cabo de manera adecuada, y evitar así que se produzcan daños innecesarios. De todas maneras, los recientes incendios del oeste de la Comunidad de Madrid han afectado a montes gestionados por la administración regional, donde se llevan a cabo periódicamente tratamientos selvícolas y que cuentan con bastante ganado y una población de herbívoros salvajes. Y a pesar de ello han ardido pavorosamente, con un fuego de copas terrible, sin que los medios de extinción hayan podido evitarlo.

Se habla de que no se hacen cortafuegos, pues bien, tanto las zonas afectadas por los incendios de la Comunidad de Madrid, como la afectada por el reciente incendio de la Sierra Norte de Guadalajara estaban “cosidas” de cortafuegos, habiendo resultado todos ellos totalmente ineficaces, pues el fuego en estos incendios se ha saltado en el momento todos los cortafuegos existentes, incluso algunos de 40 y 60 metros de anchura. Los cortafuegos, además de ser ineficaces, y cada vez más con los incendios a los que nos estamos enfrentando, también suponen un riesgo para las personas, pues pueden dar una sensación de falsa seguridad. De hecho, en nuestro país a lo largo de los años ya han muerto unas cuantas personas al refugiarse en cortafuegos, que luego han sido arrasados por el fuego. Los únicos cortafuegos realmente eficaces son los que se abren en el momento del incendio, en aquellos puntos donde, por las características de ese fuego en concreto, van a ser realmente eficaces.

Lo cierto es que los incendios son cada vez más virulentos, y ello es debido a la subida de las temperaturas, una consecuencia directa del cambio climático que estamos sufriendo. Estos incendios, denominados de sexta generación, se caracterizan por su intensidad y virulencia, siendo capaces de alterar la dinámica de las capas altas de la atmósfera. Esto los hace muy imprevisibles y difíciles de controlar. Tienen su origen en las cada vez más frecuentes y prolongadas olas de calor, con periodos continuados con más de 40 grados durante el día, y noches que no bajan de los 23-25 grados, reduciéndose sustancialmente la humedad ambiente, y favoreciéndose así la intensidad de propagación del fuego, y parece claro que al menos de momento, no estamos preparados para hacerles frente con eficacia.

Para frenar e invertir la actual tendencia, lo primero sería indudablemente el adoptar todas las medidas necesarias para frenar el cambio climático. No obstante, de cara a la gestión directa de los incendios, es necesaria la adopción de una serie de medidas de prevención, y otras de cara a la extinción de los incendios ya declarados. En lo que a la prevención se refiere, es necesario que se gaste mucho más dinero en tratamientos selvícolas, a realizar tanto en los montes públicos como en las fincas privadas. Tratamientos selvícolas que no tengan ningún fin economicista, sino exclusivamente el de incrementar la resiliencia de las masas forestales frente al fuego, y a la vez aumentar su calidad ambiental y biodiversidad. Para ello, es necesario que las comunidades autónomas incrementen sustancialmente los presupuestos dedicados a tratamientos selvícolas, aunque sean poco “vistosos” de cara a las fotos. También debe favorecerse el pastoreo en los montes, pero siempre regulado por parte de los gestores del monte.

El 95% de los incendios tienen su origen en la acción humana, y de estos el 55%-65% son fruto de negligencias y accidentes, mientras que el 20%-35% son intencionados. Por ello, es fundamental actuar sobre estas causas. Sería bastante útil incrementar las sanciones y penas previstas en la legislación para los que los provocan de manera intencionada, pero solo ello no sería suficiente. Deberían prohibirse totalmente las quemas controladas de matorral para favorecer el desarrollo de los pastos, y de restos agrícolas, con independencia de la época del año en la que se lleven a cabo. La subida de temperaturas hace que estas prácticas entrañen cada vez más riesgo, que ya de por sí son causantes de una parte de los incendios que se han venido produciendo en los últimos años. La frase “no jugar con fuego” debería aplicarse a este tema de manera taxativa. Los únicos fuegos o quemas “prescritas” que deben aplicarse, son los que se llevan a cabo durante los incendios para frenar su propagación (contrafuegos), y siempre realizados por bomberos, jamás por particulares.

Bomberos trabajan en las labores de lucha contra los incendios de la sierra oeste de Madrid 

Bomberos trabajan en las labores de lucha contra los incendios de la sierra oeste de Madrid EFE

Hay que prohibir totalmente que se construyan viviendas y urbanizaciones fuera de casco, y mucho menos aún dentro de espacios arbolados, dado el riesgo que supone para las personas que las habitan, además de dificultar la labor de extinción de los incendios, al tener que destinar de forma prioritaria a su protección a una buena parte de los medios materiales y humanos.

En cuanto a las medidas de extinción, aunque en las últimas décadas se han incrementado los efectivos, está claro que están resultando claramente insuficientes, frente a unas olas de incendios cada vez más virulentos. Es necesario incrementar sustancialmente los efectivos humanos dedicados a la extinción dependientes de las comunidades autónomas, que son las que tienen las competencias directas en la prevención y extinción de incendios. Y también deben incrementarse bastante los efectivos de la Unidad Militar de Emergencia (UME), así como de las Brigadas de Refuerzo en Incendios Forestales (BRIF), ambas dependientes del Gobierno Central, dado lo útiles que resultan. Es necesario aumentar la disponibilidad de maquinaria pesada, para disponer de ella en el momento del incendio, y poder abrir sobre la marcha cortafuegos donde resulten realmente eficaces.

También se han incrementado los medios aéreos, del orden de un 30% en los últimos 25 años, pero para poder hacer frente a estos nuevos incendios derivados del cambio climático, resultan totalmente insuficientes. Por ello, es necesario aumentar sustancialmente la flota de hidroaviones y helicópteros, posiblemente multiplicando por dos o por tres las unidades actualmente disponibles.

Todas estas medidas son necesarias, y reducirían sustancialmente las pérdidas en nuestros bosques y masas forestales a corto y medio plazo, pero no hay que olvidar que el origen de estos incendios está en el cambio climático que se está produciendo a causa de la acción humana. Por ello, a largo plazo, lo realmente eficaz pasa por adoptar medidas adecuadas para frenar este cambio climático, y no solo para salvaguardar los montes, sino también el medio hídrico, e incluso la vida de las personas. Sin embargo, la gran mayoría de los gobiernos no están por la labor, y prefieren mirar hacia otro lado. No sabemos si estamos o no a tiempo de frenarlo o reducirlo, pero tenemos la obligación de intentarlo".

ELON MUSK I LA GRAN SINGULACIÓ

Elon Musk, aquest tecnoxaman del segle XXI, continua desplegant profecies com si fos el Cassandra.exe d’una civilització que ja no sap si creure en déus o en algoritmes. A Texas, entre cotxes que s’autofabricuen i robots que aprenen a caminar com infants de titani, Musk anuncia la Era de l’Abundància Asombrosa™, una mena de utopia deflacionista on el treball serà opcional i el diner, un arqueofetit obsolet.

Segons ell, la IA aviat superarà la suma de totes les intel·ligències humanes, creant un supercervell planetari alimentat per centres de dades orbitals. SpaceXAI —sí, el nou neologisme corporatiu— vol convertir el cel en un macroservidor sideral, una mena de núvol galàctic on els algoritmes faran i desfaràn mentre nosaltres, humans, ens dediquem a hobbies prescindibles com existir.

Musk parla d’una Renda Alta Universal, una mena de cheque cósmico que els governs haurien de repartir perquè, en un món de producció infinita, el problema ja no serà la inflació sinó la hiperdeflació existencial: massa coses, massa serveis, massa robots, massa tot. L’escassetat, diu, serà un record vintage.

Però el futur muskià no és només llum. També hi ha ombres: guerres civils pronosticades, xocs culturals amplificats, laboratoris d’IA que competeixen com tribus algorítmiques, i una geopolítica que ell manipula amb la mateixa naturalitat amb què envia coets al cel. Musk es veu com el MetaEmprenedor, l’home que ha de garantir que la humanitat esdevingui multiplanetària, encara que això impliqui sacrificar beneficis, diplomàcies o amistats.

I, com sempre, deixa anar la seva teoria preferida: potser tot és una simulació. Potser ell mateix és un avatar premium en un videojoc extraterrestre. Potser nosaltres som NPCs en el seu univers.

🧬 Neologismes incorporats

• Singulació — fusió entre singularitat i mutació social.
• Arqueofetit — objecte antic que encara venerem sense saber per què.
• Macroservidor sideral — infraestructura computacional orbital.
• MetaEmprenedor — emprenedor que juga en escales civilitzatòries.
• Cassandra.exe — profeta digital que ningú escolta.
• Hiperdeflació existencial — excés de tot que fa perdre sentit a les coses.
• NPC és un terme que ve del món dels videojocs i que, amb el temps, ha mutat en un concepte cultural. La definició essencial: NPC = Non‑Player Character, és a dir, un personatge que no controla el jugador, sinó el joc.

Si esteu subscrits a la vanguardia digital, podeu llegir l'article que publiquen avui de the Economist.