LA DEFENSA DEL RIU MORT

Les sentències penals tenen un curiós costum: jutgen persones concretes per pràctiques que fa temps van deixar d'escandalitzar gairebé tothom. En els primers judicis per delicte ecològic existia una defensa coneguda com la del riu mort. L'acusat podria haver abocat residus, però el mateix que feia la fàbrica situada aigües amunt i la instal·lada més avall. El riu ja estava destruït quan va arribar. No prosperava gairebé mai, però tenia una lògica difícil de discutir. Al cap i a la fi, apunyalar un cadàver no constitueix un homicidi.

Amb el nepotisme passa una cosa semblant. Fa dècades que convivim amb places que semblen tenir destinatari fins i tot abans de convocar-se, amb familiars d'alts càrrecs que descobreixen una sobtada vocació pel servei públic i amb matrimonis les carreres administratives dels quals progressen amb una sincronia difícilment atribuïble a l'atzar. Un paisatge que, de tan usual, gairebé no mereix comentari. Només recuperem la capacitat d'escandalitzar-nos quan el parentiu condueix directament a la Moncloa.

Potser la veritable injustícia no és que es condemni el germà del president del Govern, sinó que es condemni a tan pocs

És just? Difícil saber-ho. Potser la veritable injustícia no sigui que es condemni el germà del president del Govern, sinó que es condemni tan pocs: que la responsabilitat recaigui sobre qui va tenir la mala fortuna de ser sorprès amb la galleda a la mà.

Hi ha, però, un altre ensenyament en aquesta sentència. Després de llegir-la resulta inevitable recordar les declaracions de David Sánchez durant la instrucció i el judici. Va conservar gairebé sempre aquesta expressió absent de qui sembla convençut que ha entrat per error en una sala on es jutja una altra persona. Com un home que ignora que s'hi parlava un idioma diferent. Algú devia advertir-lo que en un procés penal no es jutgen relats, sinó versemblances. I que res no resulta més devastador davant un tribunal que semblar un visitant ocasional de la pròpia vida. Els jutges, per regla general, desconfien dels turistes.

Hi ha un tercer ensenyament. Durant dècades, el criteri de la Fiscalia va gaudir d'una autoritat gairebé reverencial davant dels tribunals. Avui aquesta autoritat sembla molt més fràgil. En aquest cas, va demanar l'absolució al·legant que el lloc de David Sánchez, encara que escandalós en les formes, no era jurídicament arbitrari: hi havia cobertura normativa suficient i les funcions, per vagues que fossin, estaven formalment descrites. El tribunal no ho va veure així, però l'episodi diu molt de la credibilitat del fiscal en un país on la sospita d'obediència política enverina igual a qui absol i a qui condemna.

Sospito que aquesta sentència deixarà insatisfets tothom. Als que esperaven una absolució completa que ignorés les proves, i als que somiaven una condemna capaç de tancar el germà de Sánchez. Els tribunals no són per netejar rius morts. Tot just arriben a condemnar algun dels que segueixen abocant. La resta –el costum de mirar cap a una altra banda i el consol de pensar que sempre van contaminar els altres– pertany ja a una categoria diferent: la de les societats que han acabat confonent la normalitat amb la innocència. Javier Melero.

L'EXPANSIÓ DEL CAPITALISME DE LA VIGILÀNCIA

Shoshana Zuboff, filòsofa: “La IA és el capitalisme de la vigilància continuant la seva expansió”. L'autora de 'L'era del capitalisme de la vigilància' aplaudeix les iniciatives de la UE per frenar les grans tecnològiques i demana al bloc que no cedeixi davant les pressions de Trump. Zuboff (Nova Anglaterra, EUA, 1951) es connecta a la videotrucada des de la seva residència a Maine, al nord-est dels Estats Units, a la vora amb Canadà, on el fred assota sense pietat en aquestes dates. Beu d'una tassa amb te per escalfar la gola i es disculpa per arribar tard, ja que la seva agenda està més que carregada, tant que va ser impossible trobar un lloc per fer aquesta entrevista en persona. És difícil parlar a través de l'eina de videoconferències de Google amb Zuboff, la principal pensadora sobre el capitalisme de vigilància per part de les grans tecnològiques, i no sentir ansietat per contribuir precisament a aquest mal que ella anomena des de fa anys.

"Queden molt poques coses en aquest món que puguem fer sense contribuir al capitalisme de vigilància. Això és el que ho fa intolerable", assenyala la filòsofa i professora emèrita de la Harvard Business School. El mes de gener vinent es compliran set anys des que va publicar L'era del capitalisme de la vigilància (Paidós), amb què va destapar un fenomen que des de llavors només s'ha expandit gairebé sense fre: la recopilació i mercantilització de dades personals per part de les empreses tecnològiques.

La tecnologia i el capitalisme han estat dues idees que sempre han estat presents a la feina de Zuboff. Però el moment que travessa la nostra societat, amb la ràpida expansió de la intel·ligència artificial i amb mandataris com Donald Trump abraçant-se als oligarques tecnològics, el preocupa especialment. Tant que el proper llibre, que espera publicar el 2026, serà una actualització del seu treball del 2019, però centrat en la intel·ligència artificial.

Pregunta. ¿Qué opina de la IA? ¿Cómo ve esta evolución tecnológica?

Respuesta. La IA es simplemente el capitalismo de la vigilancia continuando su evolución y expansión con algunas metodologías nuevas, pero aún basado en el robo de nuestros datos. Corrimos hacia internet pensando en la democratización del conocimiento. Pero a lo que acudimos con los brazos abiertos se ha convertido en una prisión de vigilancia sin barrotes ni guardias, pero también sin salida, sin escape. A menos que nuestros gobiernos se organicen y nos unamos en nuevas formas de acción colectiva para ejercer presión sobre nuestros líderes públicos, nada cambiará.

P. ¿Cómo contribuirá el tiempo que pasemos conectadas en esta videollamada al capitalismo de vigilancia?

R. No lo sabemos. Por eso se llama capitalismo de vigilancia: sus métodos centrales deben permanecer ocultos. Si la gente supiera lo que está pasando, se rebelaría. Google se tropezó con el descubrimiento de que cada vez que alguien interactúa con su buscador deja atrás datos privados que pueden analizarse para comprender su comportamiento y predecirlo. Google podía predecir la orientación sexual y política de una persona, su estatus económico o cultural… Eso se convirtió en la base de su negocio y el mundo cambió.

P. ¿Por qué tienen que permanecer ocultos esos métodos?

R. Al principio, Google tenía un equipo ejecutivo muy pequeño y dentro de él crecía un conflicto. Algunos decían: estamos tomando los datos de la gente en secreto; si se enteran de esto, se van a enfurecer, tenemos que decírselo. Pero el otro bando decía: si les contamos lo que estamos haciendo, nunca nos lo perdonarán. En el libro I’m Feeling Lucky, Douglas Edwards, el primer director de marca de Google, escribe sobre una reunión en la que se estaba desarrollando esta discusión entre las dos facciones. Y Larry Page, el fundador, estaba sentado allí muy callado, escuchando. Cuando terminaron de discutir, simplemente dijo: “Nunca podemos decírselo”. Él entendía que estaban robando. Y había algo que les aterraba entonces, y es lo mismo que les aterra hoy: la ley. Que les diga: esto es ilegal, esto es un robo, no pueden hacer esto.

P. ¿Hemos logrado algún avance digno de mención en la lucha contra el capitalismo de vigilancia desde que publicó su libro en 2019?

R. Sí, y Europa está a la vanguardia. Han sucedido cosas muy significativas en Europa durante estos años: la Ley de Servicios Digitales, la de Mercados Digitales, la de IA. Pero los líderes de la UE están atravesando hoy un momento de duda. No saben si sería mejor simplemente apaciguar a Trump, o si es más prudente mantener las leyes tan importantes que han creado.

P. El presidente de EE UU ha estado insultando recientemente a los líderes europeos. También lo han hecho miembros de su Administración, quienes han criticado a la UE por algunas de sus medidas contra las grandes tecnológicas.

R. Es porque tienen miedo de Europa. Hemos establecido que lo único que temen es a la ley, y el único lugar de donde esa ley podría provenir en el futuro cercano es Europa. Así que los insultan y los degradan para confundirlos. Pero si pudiera persuadir a los líderes de la UE de algo, sería de que este es el momento de ser feroces.

P. Estados Unidos está en el extremo opuesto del espectro: hace casi un año, Trump juró el cargo rodeado de oligarcas tecnológicos.

R. Pienso en aquella investidura como una ceremonia de boda, un matrimonio entre Trump y los líderes tecnológicos. ¿Por qué estos hombres, que son inmensamente ricos y poderosos, que controlan todos los datos, la información y el conocimiento del mundo, necesitaban casarse con Trump? Ambos lados necesitaban algo que solo el otro podía darles. Las empresas tecnológicas necesitaban un mundo sin leyes, donde nadie pudiera decirles que esto es inaceptable e incompatible con la democracia. Solo Trump puede darles eso. Solo él tiene la personalidad retorcida que le permite acercarse a cualquier presidente de cualquier país y decir: no acepto sus leyes. ¿Y qué necesitaba Trump de ellos? Un mundo en el que todo el espacio informativo estuviera dominado por mentiras.

P. ¿Es esta unión lo que usted llama “escenarios de fusión”?

R. Estos son escenarios en los que las capacidades de vigilancia y recopilación de datos del sector privado y las del sector público se fusionan, como en el caso chino. Es entonces cuando se vuelve muy peligroso. En Estados Unidos nos dirigimos hacia ese escenario, y por eso este es el momento en que nuestros líderes europeos deben hacerse presentes. Este no es el momento de abandonar todo ese arduo trabajo.

P. Menciona el caso de China, pero bajo Trump, Estados Unidos está viviendo una expansión de vigilancia gubernamental sobre civiles a medida que su Administración intensifica la aplicación de las leyes migratorias. ¿Cuál es la diferencia —o la relación— entre la vigilancia gubernamental y el capitalismo de vigilancia?

R. Esto se remonta a 2001. Cuando los aviones golpearon las Torres Gemelas, este escenario de fusión tomó forma rápidamente. El Gobierno entendió de inmediato que las empresas estaban captando todos los datos que necesitaban. Toda esa data predictiva iba a ser esencial en la guerra contra el terrorismo. Y Washington no estaba solo, en muy poco tiempo todas las democracias del mundo practicaban la recopilación de datos sin orden judicial y en secreto. Fueron las necesidades gubernamentales las que permitieron que Google continuara practicando su robo. Y eso ha continuado hasta hoy.

P. Más allá de la regulación, usted también habla de “reinvención”.

R. Y de abolición. La regulación es solo un paso, una negociación, un límite, pero no dice: no puedes existir. Podemos tener capitalismo de vigilancia o democracia, pero no ambos. Son fundamentalmente incompatibles. La regulación nos ayuda a entrar en la discusión de lo que está mal, pero, en última instancia, vamos a necesitar remontarnos al origen, adonde todo comienza, para hacer lo que deberíamos haber hecho al principio: llamarlo robo, prohibirlo e inventar una alternativa mejor, centrada en la humanidad.

Paola Nagovitch a el Pais  -  Es editora jefa de EL PAÍS US y la edición en inglés del periódico. Desde Nueva York, cubre migración, política y Puerto Rico. Estudió Periodismo y Política en New York University y cursó la maestría de EL PAÍS.

M.RAJOY FA COSES

 Ens rèiem tant de Rajoy que se'ns va oblidar el tipus de gent que é. Rajoy ha aconseguit, des del sofà de la seva casa i amb una columna de dues-centes paraules, convertir la festa nacional francesa en un incident diplomàtic, just quan Exteriors negocia un Tractat d'Amistat amb París. És, cal reconèixer-li-ho, una obra mestra de la malaptesa que només pot fer algú a qui ningú presa de debò. Un Tractat,ñ per cert, bloquejat per el seu partit.

A Mariano Rajoy li ha funcionat prou bé construir-se aquest personatge sortit de The Office de senyor dislèxic al qual li cau la bola de gelat del cucurutxo. També ha sabut ballar excepcionalment sobre la prima línia que separa el fer-se el ximple amb ser-ho i, a més, ser-ho del cul. Aquests detalls l'han ajudat fins al fet que pervisqui molt més la frase que és l'alcalde el que tria als veïns que, per exemple, l'amnistia fiscal amb la qual Montoro els va cobrar un deu per cent als quals havien amagat els diners fos mentre a nosaltres ens pujava l'IVA al vint-i-un, i que el Constitucional va tombar en 2017, quan ja no servia de res, quan el defraudador ja havia tornat a casa amb la capital rentada i planxat. O que les quinze persones que van morir ofegades a la platja del Tarajal mentre la Guàrdia Civil disparava pilotes de goma a l'aigua, al febrer de 2014, i la causa de la qual es va arxivar amb la mateixa placidesa amb la qual s'arxiva una multa d'aparcament. O que la sanitat universal, que es va acabar per decret en 2012 i a la qual es va arribar per la via de decidir que hi havia persones la tos de les quals no era assumpte nostre. O que el copagament als pensionistes, o la llei mordassa, o els trenta-tres per any treballat, o el “Lluís, sigues fort” enviat al tresorer de la caixa B mentre el tresorer de la caixa B mirava el mòbil des del banc dels acusats. Sense oblidar la policia patriòtica i la desafortunada gestió de la questió catalana, que va començar amb les 876 caixes blaves contra Catalunya i va acabar amb la detenció alegal de Sandro Rosell. Cap d'aquestes fites ha quallat com a estampa nacional. Ha quallat això que va dir que els catalans fan coses.

Aquí és on està el truc, que no és un truc menor, dit d'una altra forma, és un truc major: el personatge no és l'embolcall comunicatiu de la política de Rajoy, és la infraestructura en la qual es desenvolupa. El personatge del “tontorrón gallec” és el que permet que la crueltat passi per malaptesa i que la malaptesa passi per bonhomía. Un dispositiu de blindatge moral d'una eficàcia que ja volgués la resta de la dreta europea, que es deixa les celles explicant el que ell resol encongint-se d'espatlles i posant cara haver-se menjat la plastilina. És per això que, quan el divendres va escriure en El Debat que França té una plantilla d'altíssim nivell, “això sí, sense francesos”, mig país ho va llegir com qui llegeix un lapsus de l'avi en el menjar de Nadal.

I llavors ocorre que l'Ambaixada de França a Madrid es veu en l'obligació de publicar un comunicat per a explicar-li a un expresident del Govern d'Espanya que, dels vint-i-sis convocats de Deschamps, vint-i-tres van néixer a França, i que els altres tres també són francesos, per si de cas. Una delegació diplomàtica estrangera fent un fact check de parvulitos a l'home que va governar aquest país set anys. Darrere van arribar tots a patolls: el ministre de l'Interior francès, que el va despatxar com a inacceptable; la ministra d'Ultramar, que va demanar a la Federació que estudiés accions legals; el president de la Federació, que va dir que els seus jugadors no necessiten certificats de nacionalitat expedits per expresidents espanyols. I per si algú pensava que això era cosa de l'esquerra francesa buscant basta, aquí estava també Valérie Pécresse (la dreta, la dreta amb majúscules, la dreta que governa Île-de-*France) acusant-lo de no entendre absolutament res de l'ànima del poble francès.

Tot això, convé recordar-ho, el dia abans que la selecció espanyola jugui una semifinal del Mundial contra França el dia 14 de juliol. Rajoy ha aconseguit, des del sofà de la seva casa i amb una columna de dues-centes paraules, convertir la festa nacional francesa en un incident diplomàtic, just quan Exteriors negocia un Tractat d'Amistat amb París. És, cal reconèixer-li-ho, una obra mestra de la malaptesa. La classe de cosa que només pot fer algú que np te cap presa de debò, que és exactament el punt. Però és a partir d'aquest punt quan convé deixar de riure's i de riure-li les gràcies, perquè el perill d'aquest tipus està en tot el que fa i tot el que pensa, mentre nosaltres ens hem passat catorze anys fent crònica de les seves formes de pallasso i no dels seus fins draconians.Aldo Conway en El diario.es

'TRADUTTORE, TRADITORE'

 El conegut i fins i tot popular aforisme italià traduttore, traditore deixa clar que tota traducció és una versió en realitat impossible d’una llengua a l’altra. La romàntica idea de Herder que la llengua ens defineix i ens configura, així que qualsevol traducció és una traïció, una interpretació. Pel camí desapareix la suposada essència d’una manera única de veure i entendre el món. Cada llengua, en suma, configura un cosmos diferent, és filla d’una determinada cosmovisió que és, per definició, intraduïble. I, tot i això­, encara que potser es perden matisos, la traducció forma part de les nostres vides i fa avançar aquest planeta divers i de múltiples llengües.

Si continuem amb els tòpics­, des de fa molt diem als nostres fills que han d’aprendre i saber idiomes. I que això els obrirà la ment i les portes de l’orbe. Saber llengües, el do de llengües, si es vol, és una de les millors herències que podem llegar. Almenys fins ara, perquè les bases de dades amb capacitat associativa que hem anomenat (quin error!) intel·ligència artificial ens prometen un futur imme­diat en què tard o d’hora seran realitat els traductors simultanis de qualsevol idioma de la galàxia que de petits vam veure a les mans del capità Kirk i del senyor Spock de Star Trek. 

Ja no caldran els traductors, aquells savis entotsolats i acostumats a donar voltes a una paraula o frase i les seves moltes arestes. Les màquines faran que ens entenguem a qualsevol lloc del món. De fet, l’algoritme o el que sigui ja ho està fent. I encara que sovint les màquines cometen errors com una casa, no són més que anècdotes gracioses en l’imparable avanç del progrés. O això creuen alguns, perquè l’obvi és que la que podem anomenar traducció automàtica és obtusa i impregna qualsevol text d’una vulgaritat primigènia. Només veu el que és molt evident i tot i així s’equivoca.

Es pot entendre l’afany, molt humà, de superar la torre de Babel i arribar a una llengua universal –recordeu el somni de l’esperanto?– o la fantasia actual que un reservori mecànic de totes les llengües humanes ens portarà a la comprensió universal de l’altre. D’aquí uns anys ningú no necessitarà parlar una altra llengua que no sigui la seva pròpia...

Em sembla mentida que no sapiguem veure el grau d’empobriment cultural social i individual que suposaria el final de la traducció. I no només perquè pensi que és gairebé impossible que trobem la sensibilitat i capacitat necessàries en l’acumulació estadística, sinó també perquè no hauríem de restar indiferents davant la possible desaparició –o gairebé– d’un dels oficis més bonics, necessaris i radicalment humans.

No tinc dubtes que, com a eina auxi­liar, la intel·ligència artificial –acceptem pop com a animal de companyia– ajudarà els mateixos traductors i els pot facilitar la feina, però demanar-li que el programa o el que sigui executi amb el seu talent reduït a què ja coneix i ha memoritzat una obra literària serà com dir-li a un robot que interpreti Chopin al piano. Encara no som aquí.

Les mitjanies ho tenen cada vegada més difícil en aquest brave new world que ens cau al damunt, però caldria trencar un bosc de llances per la traducció, perquè en som descendents. L’Escola de Traductors de Toledo, encara que no fos més que una successió d’iniciatives ni tan sols simultànies, va suposar un enorme impuls al saber universal a partir del segle XII, quan erudits àrabs i jueus van ajudar a salvar bona part de la cultura clàssica portant-la al llatí vulgar i al castellà. S’hi van implicar des de Ferran III fins a Alfons X, per alguna cosa anomenat el Savi. I l’Escola, o el que entenem com a tal, de Toledo a Múrcia, va suposar un temps d’esplendor i desenvolupament de l’Espanya medieval, que va irradiar cap a tots els països del nostre entorn.

França, Itàlia, Anglaterra i Alemanya van beure d’una font que va deixar un rastre de paraules l’origen del qual és en aquells traductors que partien de llengües diferents, però que van posar en comú això que encara ens fa humans i que transcendeix: una voluntat per conèixer, saber i aprendre. I la generositat de compartir-lo. La pitjor traïció, avui, seria oblidar-ho. Daniel Fernández.

RAJOY PIXA FORA DE TEST

Confesso que llegeixo amb una mescla de fascinació i estupor les columnes que Mariano Rajoy publica en El Debat sobre el Mundial. Fascinació perquè no deixa de ser un luxe comptar amb un expresident del Govern escrivint de futbol. Estupor perquè ha decidit regalar-nos un festí d'obvietats. Rajoy converteix cada partit en un manual d'instruccions del sentit comú: “Cal jugar bé”. “Convé no cometre errors”. “Si marques més gols, normalment ganes”. 

Un acaba l'article preguntant-se si allò era una columna o el revers d'un sobre de sucre.El més sorprenent és imaginar l'escena en altres dirigents. Algú visualitza a Merkel, a Blair, a Cameron, a Aznar o a Jordi Pujol dedicant una tribuna setmanal a encadenar aquesta col·lecció de llocs comuns? Costa creure-ho. Segurament intentarien dir alguna cosa. Encertarien o no, però ho intentarien. Rajoy, en canvi, sembla haver trobat un gènere propi: escriure mil paraules sense comprometre una sola idea 

Fins que, de sobte, sí que ho va fer. Parlant de la selecció de França va escriure dissabte: “Té, a més, una plantilla d'altíssim nivell. Això sí, sense francesos”.

Aquí ja no parlem d'una simple ximpleria. Perquè aquesta frase té massa història darrere. És exactament l'argument que des de fa anys explota l'extrema dreta francesa per a negar la francesidad de Mbappé, de Dembelé, de Tchouaméni o de tants futbolistes nascuts a França. El vell discurs que “no són veritables francesos”. El mateix prejudici embolicat en aparença d'acudit futbolístic.

Rajoy pretén ser enginyós? No ho aconsegueix. Provocar? Tampoc. El que mostra és una frivolitat impròpia d'algú que ha ocupat la presidència d'un govern. Rajoy hauria de saber que hi ha idees que no es llancen alegrement des d'una tribuna com si fossin una ocurrència entre birres. Sobretot si aquesta idea coincideix amb el que va ser un dels mantres favorits de Jean Marie Le Pen.

Hi ha expresidents que engrandeixen el càrrec quan se'n van i hi ha els qui aconsegueixen empetitir el record d'haver-lo ocupat. Les columnes de Rajoy no degraden el periodisme esportiu. Degraden la idea del que hauria d'aportar un expresident al debat públic.

ESBORRANT UNA CONSCIÉNCIA

 Dos homes vestits de blanc aixequen un matalàs. Un matalàs vell, tacat i deformat pel pes i pena d'un cos absent. Veig, alhora que l'objecte, la petjada de qui el va habitar. Miro una cadira buida i veig qui s'hi asseia. Veig un penjador nu i veig la jaqueta omesa, veig un taüt desocupat i veig el mort fugit. Segons certes tradicions orientals, el buit és ple. Només cal exercitar la mirada per veure'l.

Sota el pont hi havia una porció de món, en fi, un microcosmos. Un matalàs, una manta, unes bosses, una taronja, una fotografia, una navalla, un raspall de dents, un diari antic. Coses de què es nodreix la identitat. Som una acumulació precària de trastos, de records, d'hàbits… Penso en la persona que hi dormia, en la seva manera d'existir, en el costum de ficar-se al llit cada nit sota aquesta massa de formigó. En la manera com hauria après a reconèixer els sons del pont, les vibracions del trànsit, la temperatura de l'alba. Un acaba formant part dels llocs que habita i els llocs acaben formant part d'un.

Per això, la instantània em produeix una estranya sensació física. Els operaris del Servei de Neteja Urgent de Madrid, enviats pel cruel alcalde, estan desmuntant una consciència, desmantellant una instal·lació aixecada contra la barbàrie de la realitat. La fotografia fa mal perquè reconeixem en aquest matalàs una versió extrema i desprotegida de tots els matalassos sobre els quals la humanitat ve, des del principi dels temps, intentant passar la nit fora de perill de l'altre, dels altres. Juan José Millás

Quan els operaris retiren el matalàs, no estan netejant: estan esborrant una consciència, desfent una forma de resistència davant la barbàrie social. El matalàs es converteix en símbol universal: tots els humans, des del principi dels temps, han buscat un lloc on dormir protegits de l’altre. El desallotjament és, simbòlicament, un atac a aquesta necessitat primària de refugi.

UN GOT D'AIGUA FREDA

Banyar-se, beure aigua freda, tirar-li a un altre una galleda d'aigua, escoltar l'aigua, tocar la superfície freda i gebrada d'un got, acollir-se a una ombra, són luxes el valor dels quals ningú recorda a Gaza - Antonio Muñoz Molina.

 

Els senyors del món alimenten somnis d'una ambició infernal: viatjar a Mart, viure dos-cents anys amb cossos sempre atlètics, posseir illes remotes i búnquers ben profunds en els quals protegir-se de les catàstrofes futures que ells mateixos hauran deslligat. Les aspiracions d'altres persones són una mica més limitades. En una crònica escruixidora de Beatriz Lecumberri i Núria Garrido, un d'aquests palestins que sobreviuen com a deportats en la seva pròpia terra declara: “Somni amb un got d'aigua freda”. Jo obro la nevera a la meva casa, trec la gerra que sempre està sent emplenada i refredant-se en aquests dies tòrrids, omplo un got d'aigua freda i neta i quan el beuré em recordo d'aquest home, que es diu Ahmed Abu Fayeb, i que a diferència de mi no té una casa, ni una nevera, ni corrent elèctric a la qual pogués connectar-la, ni esperança cap de millorar una situació desesperada que la calor extrema torna encara més invivible. Diu Marguerite Dures que escriure és cridar en silenci. En el periòdic les paraules silencioses d'Abu Fayeb són un crit que no escoltarà gairebé ningú: “Somni amb obrir la porta d'un frigorífic i beure un got d'aigua freda, amb canviar la tenda de campanya per una habitació de veritat, amb sostre de ciment. Però he perdut tota esperança. Només trobaré pau en la tomba”.

Va haver-hi un temps en què l'esquerra obtusa va menysprear les alarmes sobre el canvi climàtic amb el mateix argument que la dreta cavernària: que era una preocupació d'elitistes i privilegiats. Què podia importar als treballadors que les temperatures pugessin unes dècimes, i el nivell de la mar uns mil·límetres, que es fonguessin uns icebergs a l'Àrtic o s'extingís una recòndita varietat de papallona de la qual no havia sentit parlar ningú? Ara anem aprenent que el canvi climàtic no és una vaga profecia, sinó una catàstrofe present, i també que és una qüestió de classe. Just els països i els grups socials que menys contribueixen a l'escalfament global són els que el sofreixen més greument. Ells paguen per la gasolina que no cremen, per l'aire condicionat que no gaudeixen, per les serralades d'escombraries irreciclable i verinosa que no produeixen pel seu mode de vida. Diu una dona palestina: “A Europa parlen d'onades de calor, però tenen apartaments amb aire condicionat i ventiladors. Una onada de calor amb endolls no és una onada de calor”. Sense endolls, sense parets si més no en les quals instal·lar-los, sense aigua, perquè les depuradores d'aigua de la mar les han destruït metòdicament les bombes israelianes, els ciutadans de Gaza viuen entre escombraries i pateixen el retorn de malalties medievals. Als nens la pell se'ls cobreix de pústules, els afligeixen els polls i les xinxes, els amenacen les rates que prosperen entre les escombraries i la ruïna, es moren de diarrea per beure aigua insalubre. Els nens de Gaza i de Cisjordània pateixen també una malaltia mortal molt peculiar, segons han observat els metges de les organitzacions internacionals: amb una freqüència inusitada, moren de trets precisos al cap o en el cor, una especialitat dels tiradors d'elit de l'exèrcit israelià, no se sap si amb la finalitat d'eliminar preventivament a futurs enemics, o tan sols d'entrenar la punteria. A Gaza la gent es mor de calor i de set arran de mar, però banyar-se pot ser més perillós que sofrir una insolació. Una altra activitat, sens dubte en part recreativa, dels tiradors militars israelians, és disparar amb els seus fusells de mira telescòpica a aquests caps mullats que emergeixen alegrement de les ones, amb la felicitat intemporal dels xavals jugant en l'aigua.

Tot són luxes el valor dels quals ningú recorda aquí. Banyar-se, beure aigua freda, tirar-li a un altre una galleda d'aigua pel cap, escoltar l'aigua, tocar la superfície freda i gebrada d'un got, acollir-se a una ombra en l'hora més calorosa del dia. A Gaza no hi ha aigua i tampoc hi ha ombra. No pot haver-la si no hi ha murs ni arbres. Ho diu Al Ghoul, un pare de família que no ha tingut casa des que en 2023 els buldòzers israelians van destruir la seva: “La gent va perseguint l'ombra durant el dia fora de la botiga per a trobar una mica de respir”. El plàstic torna asfixiant l'interior de les tendes de campanya. Les botigues estan tan gastades per l'ús i la intempèrie que ni tan sols limiten el pas dels raigs del sol.

Jo em recordo de la meravella de les coses fredes i de les ombres fresques quan no hi havia frigorífics i ningú havia sentit parlar de l'aire condicionat. L'aigua brollava freda i transparent de les deus de les hortes, i es mantenia fregeixi en els càntirs i en els càntirs. Els porus de l'argila baixaven la temperatura pel mateix principi d'evaporació que els de la pell humana. “Tu veu per l'ombra”, deien els majors. Estava l'ombra portàtil dels barrets de palla i la de les parres i els arbres de fulles espesses i copes amples. L'ombra d'una figuera al costat d'una séquia era un oasi contra els ardors del treball en la intempèrie de l'estiu. Hi havia qui assegurava que l'ombra del magraner era més fresca que la de la figuera, així que penjar el càntir d'una de les seves branques, bressolant-se lleugerament en un rastre de brisa. En la penombra dels vestíbuls brillaven les gotes mínimes de la transpiració del fang dels càntirs. Qui no les hagi vist mai en la realitat trobarà la seva imatge exacta en L'aiguader de Sevilla, del jove Diego de Velázquez, un d'aquests quadres que no poden veure's a Espanya perquè el brut de Ferran VII li ho va regalar servilment al duc de Wellington. L'aiguader va vestit com un captaire, però el càntir, en el primer pla, enlluerna amb la gloriosa materialitat de les coses reals, la lluentor de l'argila humida, les gotes de condensació com a fugaços diamants, detinguts i preservats per sempre.

Però el major luxe és el got cònic que l'aiguader lliura a un noi, el qual el rep amb reverència, com si fos un calze. El got és més luxós encara perquè és d'un vidre d'alta qualitat, d'una perfecta transparència, com un vidre venecià. Sota la representació costumista, aquest got improbable en un escenari de pobresa al·ludeix tal vegada a un simbolisme religiós: el “vaig tenir aigua i em vau donar beure” de les benaurances evangèliques. Diu Cervantes d'un personatge: “va beure un vidre d'aigua freda”, i la paraula vidre sembla que per si mateixa refreda més l'aigua. Malalt de lectures, el Quixot fa crits i espasades com si participés en una batalla, i a continuació “bebíase un gran jarro de agua fría y quedada sano y sosegado”.

L'aigua vindria de l'únic lloc on estava fregeixi en una casa manxega en ple estiu, del pou del corral. En el nostre hi havia una gran 'tinaja' partida per la meitat que recollia l'aigua de pluja, una parra que ho cobria oportunament de fulles i raïm quan començava la calor, i un pou al qual donava vertigen apuntar-se, amb una lluentor com de lluna plena trencadissa en el fons. Per molta calor que fes, el fred ascendia com una respiració gelada des de la profunditat ressonant del pou. Guardades en sacs les síndries, les gasoses i les caixes de cerveses ascendien fins al brocal com un prodigi de frescor, mantingut després per la tela xopada dels sacs.

Ara que ho penso, era la saviesa musulmana de l'aigua, hereva dels regadius de Roma, de Mesopotàmia i Egipte: com fer fèrtil l'aridesa i respirable la calor administrant el bé escàs del qual depèn la vida, creant limitats i si pot ser durador, paradisos, que seran sempre aproximacions al paradís terrenal. A Gaza, Israel ha preferit construir dia a dia i amb gran èxit l'infern.

QUAN LA TERRA CREMA, UNA DONA PREN LA PARAULA

 Fa una setmana, mentre cremaven les Gavarres, una dona va prendre la paraula. Davant el foc que destruïa el seu bosc i el seu mode de vida, va dir el que estava malament al món. L’incendi era, segons ella, la fúria d’una terra maltractada i abandonada per l’ésser humà, per l’home que ha oblidat el que és essencial, conviure amb les plantes i els animals. És veritat que a l’home li costa cada vegada més conviure, però no només amb la natura, sinó també amb altres homes.

L’individualisme i el supremacisme potser són les característiques més determinants de l’home contemporani, sobretot en les societats més opulentes. Sens dubte, són les que impulsen tant les guerres com el progrés que crema els boscos.

La dona de les Gavarres, espantada i desesperada, no culpava ningú de la seva desgràcia, però, alhora, en responsabilitzava tots els que viuen sense assumir les conseqüències de la vida que tenen, dels productes que consumeixen i dels partits a què donen suport.

Un incendi forestal és, avui dia, un camp de batalla més. Els bombers i els militars lluiten contra el foc i el vent, mentre que els polítics que neguen la crisi climàtica s’enfronten als que intenten esmorteir-la. El foc és la conseqüència del combat ideològic que fractura les democràcies liberals.

Una dona víctima d’un incendi a l’illa grega d’EubeaKonstantinos Tsakalidis/Bloomberg

L’any passat, a Europa va cremar un milió d’hectàrees, un rècord. Aquest milió d’hectàrees calcinades gairebé duplica la mitjana de la superfície cremada entre el 2006 i el 2024.

Els incendis ja no són un mal propi del sud, sinó que avancen cap al nord, cap al centre del continent. L’aigua de la Mediterrània torna a estar més calenta que mai. Cada estiu supera l’anterior. Entre la Península i les Balears la temperatura del mar en superfície és de 27,07 graus. Els mars i oceans emmagatzemen més del 90% de la calor que els humans creem amb les emissions de CO2. La calor s’hi acumula a una velocitat astronòmica. El professor John Abraham assegura “que cada segon de cada minut, de cada hora, de cada dia de l’any, el mar guarda l’energia calòrica de dotze bombes d’ Hiroshima”. Dotze detonacions per segon.

El secretari d’ Energia dels Estats Units és un negacionista del canvi climàtic, no només perquè vol afavorir la indústria del gas i del petroli, sinó perquè l’ecologisme ha estat tradicionalment una preocupació de l’esquerra. L’Administració Trump ha retallat els fons del servei de meteorologia. No hi ha diners per a globus atmosfèrics, sondes marines i satèl·lits d’observació climàtica.

Els incendis forestals no només són una conseqüència del retrocés moral que suposa l’eclosió del populisme. També són una conseqüència de la gerontocràcia que governa el món.

Les persones més perilloses i autocràtiques són homes grans, i gairebé tots piròmans. Trump està a punt de fer 80 anys. Putin i Xi en tenen 73; Netanyahu, 76,i Erdogan, 72. L’aiatol·là Ali Khamenei en tenia 86 quan el 28 de febrer una bomba li va caure a sobre. Les restes del seu cos s’han preservat en fred, entre 2ºC i 4ºC, dins d’una nevera que també controlava la humitat perquè la carn no es descompongués. El funeral itinerant d’aquesta setmana pels llocs més emblemàtics del xiisme s’ha dut a terme amb taüt ­refrigerat. La temperatura dijous a Meixad­, darrera etapa del pelegrinatge mortuori, va arribar als 38ºC. El dia abans, a Karbala, havien estat a 40ºC. El cos de l’imam es mantenia per sota dels 4ºC gràcies a la caixa nevera. Sembla una metàfora de la governança global: els populistes viuen al marge dels incendis que provoquen, del foc i la calor que, per culpa seva, posa fi a la vida dels més vulnerables.

La dona de les Gavarres creu que un altre món no només és necessari, sinó que també és possible. Són les dones, més que els homes, les que mantenen la calma i, alhora, la confiança que les coses poden anar millor.

Els homes de la política són més grotescos, sobretot des que Berlusconi va demostrar que es pot governar un país com si fos un club de futbol. Al seu partit li va dir Forza Italia. Trump és el seu aprenent.

Les dones més poderoses d’Europa són una altra cosa. No només són més decents, sinó també més fortes.

Malgrat que no sempre ho sembla, planten cara a Trump, resisteixen les seves pressions i n’ignoren les provocacions. No sé si podrien evitar els incendis d’aquest estiu, però, sens dubte, contribueixen a rebaixar la temperatura, sobretot la ideològica, la que cala foc al cor de les nostres democràcies.

El taüt nevera de Khamenei explica com els populistes no es cremen als incendis que provoquen

En aquesta selecció europea i ­femenina de la governabilitat tranquil·la i eficaç hi consten Ursula von der Leyen, Christine Lagarde, Mette Frederiksen, Giorgia Meloni, Kristalina Georgieva i Henna Virkkunen, la vicepresidenta de la Comissió encarregada de la Sobirania Tecnològica. És maratoniana. Ha completat diverses ironwoman i una doble marató de 84 quilòmetres. Té a ratlla els tecnòlegs americans que reneguen de les regulacions europees sobre la IA.

L’home, per molt que sigui dominant, sap que la dona és la vida. La mitologia és plena de deesses i mares universals. Les Gavarres les coneixen des de fa segles.

Xavier Mas de Xaxàs Faus, a la Vanguardia.