LA POLÍTICA ÉS EL METEORIT

El Global Justice Report de l’equip de Thomas Piketty ha tornat a fer visible una veritat que incomoda: sabem què cal fer per evitar el col·lapse climàtic i social, sabem que és viable i sabem que és urgent. El decreixement —o, si es prefereix, la reorientació profunda del nostre model econòmic— no és una fantasia ni un caprici ideològic, sinó una condició de supervivència. L’informe ho exposa amb una serenitat que contrasta amb la magnitud del repte: reduir l’activitat econòmica global, redistribuir la riquesa, limitar el consum, descarbonitzar, reforestar, i reorganitzar el treball perquè la vida torni a tenir temps. Tot això és possible. Tot això és factible. Tot això és desitjable.

I, tanmateix, no passa.

Aquesta és la paradoxa que plana sobre qualsevol lectura honesta del GJR. No hi ha cap impediment tècnic que faci inviable el decreixement. No hi ha cap obstacle econòmic que el condemni. No hi ha cap raó científica que el desaconselli. El que hi ha és un mur. Un mur que no és de formigó ni d’acer, sinó institucional. Un mur que té noms i cognoms, però sobretot té estructura: la classe política. No com a conjunt d’individus, sinó com a ecosistema que ha après a sobreviure només dins d’un marc: el del creixement permanent. És aquí on la metàfora es fa inevitable. El decreixement és l’espècie que intenta evolucionar; la política és el meteorit que cau just quan aquesta evolució podria començar.

La política contemporània viu atrapada en un cicle electoral que la condemna al curt termini. Cap govern pot defensar reduir consum, limitar vols, redistribuir riquesa o retallar hores de treball sense ser devorat per l’oposició i castigat a les urnes. Els estats, a més, depenen fiscalment del creixement: sense activitat econòmica, temen perdre capacitat de despesa i, per tant, poder. I, com si no fos prou, els sectors que haurien de reduir-se —energia fòssil, automoció, aviació, agroindústria— són precisament els que tenen més capacitat d’influència sobre els governs. El resultat és un mecanisme de bloqueig gairebé perfecte: informes com el GJR dibuixen un futur possible, però la política només sap gestionar el passat.

El decreixement exigeix una valentia que les institucions actuals no poden assumir. Requereix planificació a trenta anys vista, conflicte amb els lobbies, renúncia a privilegis, i una nova cultura del benestar que desplaci l'acumulació per l'accés universal a serveis, temps i seguretat. Res d'això encaixa amb la lògica electoral, ni amb la dependència estructural del creixement, ni amb la por a desestabilitzar un sistema que, malgrat tot, encara manté la seva legitimitat. Per això el decreixement no arriba: no perquè sigui impossible, sinó perquè és incompatible amb la política tal com existeix avui.

El GJR, com les utopies clàssiques de Moro o Morris, no és un exercici d'evasió, sinó un mapa del possible. Però perquè aquest mapa es converteixi en camí caldria una política que encara no tenim: democràcies que no depenguin del consum, institucions que no necessitin creixement, ciutadans que entenguin que benestar no és acumulació, i governs capaços de pensar més en el 2100 que en el proper cicle electoral. Fins que això no arribi, el futur continuarà bloquejat no per la física, ni per l'economia, ni per la tecnologia, sinó per la política.

Potser el primer pas és dir-ho en veu alta: el decreixement no fracassa per falta de models, sinó per excés de poder. I mentre la classe política continuï funcionant com un meteorit que cau sobre qualsevol intent de canvi profund, seguirem avançant cap al precipici amb la serenitat d'un somnàmbul. Les utopies serveixen per orientar-nos, però cal que algú giri el timó. I potser, només potser, aquest algú ja no podrà formar part de la política tal com la coneixem. I aquí és on la metàfora canvia de mans. Si la política és el meteorit, només queda mirar cap a la comunitat. Potser Fuenteovejuna ens queda lluny, però no tant com voldríem creure. La solució no vindrà de dalt: vindrà d'una ciutadania que decideixi despertar de la seva indolència i assumir que, si no fem res, el meteorit no vindrà de fora. Ja el tenim a sobre. La qüestió és una altra: serem capaços de reaccionar? Farem, d'una vegada, la revolta que tenim pendent?.

DE LA POSSIBILITAT D'UN MÓN RIC SENSE CREIXEMENT

 El recent publicat informe del 'Global Justice Report' (GJR), elaborat per l'equip de Thomas Piketty, s'esforça per demostrar que la lluita contra la desigualtat va necessàriament de la mà de la defensa del planeta que sosté la vida. Això és anar contracorrent d'una manera de pensar que encara envaeix la major part del pensament econòmic progressista i, per descomptat, conservador. Alberto Garzón Espinosa - @agarzon, al diari.es

T'imagines viure en una societat on tota la població, al llarg de tot el planeta, rebés un ingrés anual de 60.000 euros? Aquesta xifra es correspon amb uns 5.000 euros al mes, cosa que està una mica per sobre de la mitjana actual a Nord Amèrica, però molt per sobre dels 290 euros de mitjana de l'Àfrica subsahariana. Doncs aquesta és la xifra que el recent publicat informe del Global Justice Report (GJR) considera viable per aconseguir combatre la desigualtat mundial i les seves conseqüències i, alhora, evitar l'escalfament global.

L'informe l'ha elaborat l'equip de l'economista Thomas Piketty, i mereix un reconeixement especial perquè s'esforça per demostrar que la lluita contra la desigualtat va necessàriament de la mà de la defensa del planeta que sosté la vida. Això és anar a contracorrent d'una llarga tradició que entén que la lluita contra la desigualtat —així com la qüestió econòmica en general— només és possible mitjançant el creixement econòmic ia costa del medi natural; una manera de pensar que encara envaeix la major part del pensament econòmic progressista i, per descomptat, conservador.

La clau de volta de linforme és, de fet, la constatació que lactivitat econòmica comporta necessàriament un consum de recursos naturals i energia que genera impactes ecològics, destacadament el canvi climàtic. Així, l'única manera que l'any 2100 la temperatura mitjana global es mantingui per sota dels 2 °C respecte a l'era preindustrial —i evitar una catàstrofe de costos impredictibles— és reduir des d'avui l'activitat econòmica, és a dir, el creixement econòmic. En aquest sentit, l'informe comparteix intuïcions centrals de la tradició del 'decreixement', encara que els autors no assumeixen l'etiqueta. I aporta, a més, matisos de pes propis.

Per començar, no és només un reescalat cap avall de l'activitat econòmica, com passaria amb una crisi econòmica, una pandèmia o una guerra. El que es defensa és una reorientació general del model de producció i consum buscant una desmaterialització de l'economia, cosa que significa el creixement de sectors poc intensius en consum de materials i energia, però molt intensius en proporcionar benestar: per exemple, els sectors d'educació i de sanitat creixerien enormement. Com assenyalava l'economista ecològic Herman Daly, és important recordar que creixement i desenvolupament no són el mateix i que, mentre que el primer es refereix al valor monetari de la producció, el segon ens interpel·la sobre els serveis que ens proporcionen directament benestar o felicitat. El GJR se centra en les condicions biofísiques i socials que fan viable el desenvolupament del conjunt de la població mundial; ni més ni menys.

En aquestes pàgines hem parlat sovint del paper paradoxal que juga la tecnologia i la productivitat sota el sistema econòmic capitalista. El punt és que, encara que les innovacions permeten produir la mateixa quantitat de béns en menys temps, sota el capitalisme aquesta opció està clausurada. La raó és que la lògica del sistema obliga tots els agents a competir entre ells i, en conseqüència, a recórrer a la tecnologia no per produir el mateix en menys temps, sinó per produir més al mateix temps. L'opció alliberadora –treballar menys mantenint el benestar– queda així bloquejada. D'aquesta manera, durant dos segles la productivitat ha augmentat de manera extraordinària, però la major part d'aquest increment s'ha traduït en més producció i consum abans que més temps lliure. Només la lluita del moviment obrer va aconseguir compensar-ho en part, aconseguint que una fracció d'aquests guanys es destinés a reduir la jornada. L'informe del GJR abunda en aquesta idea en plantejar que les hores de treball han de ser reduïdes des de la mitjana actual de 2.100 hores per any cap a les 1.000 hores per al 2100. Equivaldria, grosso modo, a jornades d'una mica més de quatre hores o setmanes laborals notablement més curtes que les actuals.

La idea és desplaçar el benestar des de l'acumulació de béns materials cap a l'accés universal a serveis, temps lliure i seguretat econòmica.

Una de les variables centrals que ajusta tot el model és precisament la que anomenen suficiència, i que té a veure amb el consum. Amb jornades laborals molt més reduïdes i amb un creixement dels sectors immaterials com educació i sanitat, el consum necessàriament s'ha de basar en un canvi d'hàbits: una dieta més sostenible ecològicament (amb una reducció del 25% del consum de carn a nivell mundial) i fins i tot amb impostos no lineals on les primeres compres d'un bé (com un vol). Totes aquestes propostes responen a una mateixa idea: desplaçar el benestar des de l'acumulació de béns materials cap a l'accés universal a serveis, el temps lliure i la seguretat econòmica. La suficiència també implica una transició energètica ràpida i contundent per descarbonitzar l'economia, així com una reforestació que permeti recuperar la massa de boscos que existia el 1900. És a dir, no hi ha un decreixement que pretengui tornar als paràmetres de les societats preindustrials sinó un aprofitament del coneixement i tecnologia acumulats per “saltar”.

Perquè això sigui possible, l'informe subratlla la necessitat de combatre feroçment la desigualtat d'ingressos entre països (per permetre que els més pobres creixin i puguin convergir cap a un nivell de vida digne) així com dins de cada país. No només per raons d'índole moral sinó també econòmica: d'una forta imposició als estrats més rics surten els diners necessaris per començar el programa. L'informe no apel·la a la creació monetària, sinó a la redistribució, ja que la despesa es finança al principi gravant els qui més en tenen. Després, en canvi, es crea un fons comú (de tots els països) que inverteix a les empreses sostenibles per obtenir el finançament necessari: una idea amb ressons de les propostes socialdemòcrates radicals. En tot cas, aquesta transferència de renda i riquesa des dels estrats alts cap a la base de la societat explica per què en el model es compatibilitza el creixement econòmic gairebé zero dels països més rics amb el fet que la majoria de la població pugui millorar considerablement tant els ingressos com el benestar. De la mateixa manera que actualment el creixement econòmic no arriba a gran part de la població, l'absència de creixement agregat és compatible amb la millora del benestar individual de la majoria.

Encara que l'informe conté molta més informació i dades, és important quedar-se amb la imatge general: és possible imaginar un món on tota la població té uns mínims de vida molt raonables (sanitat, educació, temps lliure), on el benestar no depèn del creixement econòmic ni d'un consum il·limitat de recursos naturals, i on la desigualtat ha estat dràsticament reduïda com a conseqüència d'una gran ofensiva. Gràcies a això, els paràmetres del Sistema-Terra poden mantenir-se dins d'uns marges que, sense estar exempts de risc, eviten els punts de no retorn. Sona radical, i en cert sentit ho és (el que no és dolent, perquè suposa anar a l'arrel del problema), però qualsevol altra alternativa —com seguir com fins ara— suposaria endinsar-se en un terreny molt fosc per a la civilització humana i per a la vida en general.

Davant aquest terreny fosc, l'informe del GJR s'inscriu en la tradició utòpica, però en la seva connotació positiva: aquella que, com a News from Nowhere de William Morris, va fer somiar la població amb mons desitjables i la va activar políticament. La principal virtut d'aquelles utopies clàssiques, des de Moro fins a les esbossades per Marx, és el desig de projectar en el futur horitzons desitjables que, en aquest moment, s'havien de començar a construir. Necessitem aquestes guies utòpiques perquè dibuixen el perímetre del que és possible, i tracen un camí que, encara que no estigui perfectament definit —mai ho estarà—, ja és clarament el camí que hem de recórrer.

NINGÚ ES VOL RECORDAR DE L'ESTATUT

 Aquest dimecres fara 20 anys de 'aprovació de l'Estatut de Catalunya. Ningú no té intenció de celebrar-ho, però gran part del que avui passa a la política espanyola s'explica a partir d'aquella fita. El 18 de juny de 2006 es va votar un nou Estatut la negociació del qual havia deixat exhausts partits i ciutadans. Només va anar a votar el 48,8% del cens. L'aniversari passarà sense pena ni glòria perquè cap partit vol recordar l'enllumenament de l'actual carta política dels catalans, que va acabar en una notable crisi constitucional. Primer perquè el text votat no es correspon amb el vigent per les retallades del Tribunal Constitucional i, segon, pel que va tenir com a espoleta el procés independentista.

Pel PSC, avui al govern de la Generalitat, va ser una aventura fallida. Després de dècades de pujolisme, Pasqual Maragall havia aconseguit la presidència gràcies a un tripartit amb ERC i ICV, els mateixos referents que avui sostenen Salvador Illa des de fora a l'Executiu. Maragall va voler obrir el meló de l?Estatut. Li va semblar que era la manera de superar l'etapa del victimisme pujolista, de forjar el definitiu encaix federal de Catalunya en una “Espanya plural”. També era un projecte a compartir amb els seus socis.

Pujol, en canvi, mai no va voler reformar l'Estatut del 1979. Tenia por que acabés en una recentralització i una divisió interna més gran a Catalunya. Confiava més en el pragmatisme del peix al cove, en els rèdits d'intercanviar autogovern per vots al Congrés. Aviat es va veure que la discussió de l'Estatut ho va envair tot i el PSC va acabar atrapat a la seva teranyina. La primera víctima va ser el govern de coalició. Tot i la seva implicació en les negociacions, ERC va demanar el vot en contra i Maragall els va expulsar del Govern. Va ser el primer signe de la rivalitat entre ERC i Convergència pel votant independentista, que després creixeria fins a condicionar de forma determinant el procés .

El PSC va acabar per perdre el poder després de la sentència del Constitucional. José Montilla es va sumar a la primera gran manifestació independentista el 2010 en un intent de controlar el malestar, però no va servir de res. El PSC es va sumir en una crisi tremenda, tenallat per la divisió interna. Va tocar fons: 16 diputats el 2015. Els socialistes catalans han de commemorar poc de l'Estatut. Tampoc ERC, que va demanar el no amb el PP, encara que per motius oposats. Ni Convergència. Artur Mas va fer campanya pel sí després de pactar alguns serrells amb Zapatero, però després de la sentència va donar per tancada l'etapa autonomista i va entrar de ple al procés .

El moviment per la secessió va acabar amb els governants catalans a la presó o a l'estranger. Els indults i la llei d'amnistia han marcat les legislatures de Pedro Sánchez i han enverinat el seu enfrontament amb el poder judicial, molt present en aquest final de mandat. L'alta judicatura retreu a Sánchez una amnistia que creuen que ha donat motius als tribunals europeus per esmenar-los la plana. Però encara els va soliviantar més la referència al lawfare del pacte amb Junts. Els recels dels magistrats ja venien de l'Estatut, que recollia un Poder Judicial català, cosa que suposava descentralitzar el nomenament dels jutges, cosa que va ser eliminada pel Constitucional.

El Tribunal de Justícia de la UE es pronunciarà sobre l'amnistia el 16 de juliol i, si tot va com preveu el Govern, el Constitucional la podrà avalar després de manera que es podrà aplicar completament. Es tancarà així un cicle. Què vindrà aleshores? Si es confirmen els sondejos i governa el PP amb Vox, recuperarà l?independentisme la força que va tenir?

Un govern d'Alberto Núñez Feijóo amb el suport de l'extrema dreta deixaria Catalunya com un dels pocs territoris governats per l'esquerra. A la Generalitat temen l'aïllament polític i la retirada d'inversions o traspassos compromesos. Si Isabel Díaz Ayuso ha rendibilitzat políticament el xoc amb Sánchez, podria fer el mateix Illa davant de Feijóo. Però a Catalunya el capitalitzaria l'independentisme. Illa, que necessita el suport d'ERC, es podria veure arrossegat, com li va passar a Montilla. És a punt de tancar-se una etapa de 20 anys. Veurem què ofereix la següent. Lola Garcia.

Pels qui no recordin el que i el com de la retallada de l'Estatut, un recordatori vers l'atiador de l'independentisme : Mariano Rajoy: Contra Catalunya

I SÁNCHEZ VA ABRAÇAR EL PAPA

 Pedro Sánchez va fer una abraçada efusiva a Lleó XIV? Un president necessitat d’ afecte va trencar fins a aquest punt el protocol? La plataforma de detecció de mentides Verificat ho desmenteix a l’article que publiquem a Societat. Ha analitzat la fotografia que va circular profusament a través de les xarxes i ha certificat que era un muntatge d’IA. Tirant a barroer. La imatge de la falsa abraçada té una marca d’aigua invisible a l’ull humà que la mateixa OpenAI col·loca a les fotos creades amb la seva tecnologia. Però, compte, no tothom donarà per bona aquesta explicació. Per alguns, els més proclius a creure’s el que volen creure, la foto de l’ abraçada serà la prova que el president del Govern central no té límits en l’obsessió per aferrar-se al poder, que és capaç d’agafar-se al Papa igual que el boxejador grogui subjecta per la cintura el rival per impedir que el continuï triturant.

Per desgràcia, no hi ha prou verificats ni diaris rigorosos per contenir l’ús epidèmic de la tecnologia amb l’objectiu d’imposar un relat. La impecable factura de les mentides digitals les converteix en versemblants. Només assistim al principi d’una nova era definida per la manipulació extrema de les històries amb finalitats inconfessables, però també per la candidesa d’una audiència anestesiada per la fascinació tecnològica. Quedava el consol que el que està escrit en llibres de paper duraria per sempre, però ni tan sols podem estar segurs d’això. Lara Gómez advertia en un article publicat la setmana passada que algunes plataformes compren llibres antics a gran escala per escanejar-los i entrenar els seus models d’IA. Amb l’agreujant que aquest procés destrueix per sempre els vells exemplars. Ray Bradbury va intuir un futur de malson a Fahrenheit 451 . El sistema cremava els llibres en una pira per extingir el pensament crític. Això d’avui és més pervers: els destrueix per assimilar-ne el contingut i tergiversar-lo a discreció. És el més semblant als presos que són obligats a cavar la seva pròpia tomba.

Però hi ha barricades possibles. Si la dansa, el teatre i la música en directe són la resposta revolucionària a la cultura artificial, aquí són els diaris, les llibreries i les biblioteques la primera línia de resistència davant l’última ofensiva algorítmica.

Miquel Molina Muntané, a la vanguardia, foto: Elvira Urquijo A. / EFE

L'ORIGEN DE LA NEOLLENGUA

"A Espanya vaig veure, per primera vegada informacions periodístiques que no guardaven cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que sol existir en una mentida normal. Vaig veure, de fet, que la història s'estava escrivint no en termes d'explicar què estava succeint, sinó en termes d'explicar el que havia de succeir segons la línia del partit."

Aquest fragment d'Orwell a 'Mirant cap enrere la Guerra Civil espanyola' reflecteix molt bé el periodisme oficialista espanyol d'abans i l'actual. Ja sabem d'on varen sortir el Ministeri de la veritat i la Neollengua de 1984: ...D'Espanya. 

PRIMER L'AMOR, DESPRÉS LA TÈCNICA

 Es preveia una entrada d’estiu singular a Barcelona per l’acumulació d’esdeveniments rellevants i, en alguns casos, inèdits. Als festivals de música s’hi afegien la sortida del Tour de França, els actes de la capitalitat internacional de l’arquitectura, la visita del Papa i l’estrena planetària de la torre de Jesús, que culmina l’ascensió de la Sagrada Família al cel de la ciutat. Les expectatives s’han complert àmpliament.

Aquesta última celebració, subratllada per una cerimònia a l’altura de la millor creativitat barcelonina, ha elevat la temperatura emocional de la ciutat com feia temps que no passava. D’una banda, l’espectacle orquestrat per Igor Cortadellas i la seva repercussió global han reforçat la fràgil autoestima de Barcelona, una ciutat que tendeix molt sovint a autoflagel·lar-se i a no assumir que alguns dels seus problemes més urgents (violència, drogoaddicció, desigualtat, manca d’habitatge assequible, sensellarisme, precarietat, pèrdua d’identitat, crisi climàtica) passen gairebé a tot arreu. No s’ha de subestimar la importància d’aquesta autoestima col·lectiva, aquest intangible que no apareix als rànquings d’indicadors però que serveix d’estímul a moltes persones per continuar apostant per la seva ciutat.

D’altra banda, l’èxit global de la posada de llarg de la basílica ha portat la ­lògica preocupació per un previsible augment del turisme de monument. Tant és que les visites al temple ja estiguin limitades: la urgència que deuen sentir avui milions de persones d’arreu del món per incorporar tot d’una la filigrana gaudiniana al seu perfil d’ Instagram augura dies complicats per als voltants de la basílica, on encara viuen veïns que proven de portar una vida raonablement normal i alguns comerços que no venen succedanis del trencadís.

Segur que aquesta circumstància dona ales a l’ antiturisme més irracional, el que no té objeccions a adoptar actituds susceptibles de ser interpretades com a xenofòbia. Probablement, també motivarà que institucions com l’Ajuntament reforcin el missatge que Barcelona es pren seriosament la necessitat de limitar la càrrega de visitants que rep. Encara que les visites a la Sagrada Família puguin ser considerades com una activitat cultural, la veritat és que al voltant del temple hi predomina el turisme de mirada ràpida a què es refereix sempre en to crític el comissionat José Antonio Donaire. A més dels creueristes que fan escala, moltes vegades es tracta de turistes que arriben a la capital amb autocar des de les seves destinacions a la costa catalana i que recorren els monuments àvids de pescar els màxims m’agrada a les seves xarxes socials en el mínim de temps possible.

El missatge gravat a foc i drons en la nit barcelonina s’hauria de convertir en lema

Però hi ha un missatge d’aquests dies que hauria de perdurar en el temps. Un missatge tan explícit que fins i tot va quedar dibuixat amb drons a la nit barcelonina: “Primer l’amor, després la tècnica”, una frase atribuïda a Antoni Gaudí que es va traçar al cel durant la benedicció de la torre de Jesús per Lleó XIV.

És possible que la literalitat de la frase s’hagi anat diluint amb els anys. Pel que sembla, segons algunes fonts, Gaudí va dir, més aviat, que cal tenir amor per les coses en què es treballa i, després, disposar de la tècnica per dur-les a terme. No és el mateix, oi? Aquesta suposada versió original seria més una consigna de taller que no pas una reflexió sobre el que és humà i el que és diví. Però d’una cosa no hi ha dubte: la versió més romàntica, la triada dimecres per homenatjar l’arquitecte, serà la que quedarà gravada per sempre a foc i drons en l’imaginari de la ciutat. Primer, l’amor; després, la tècnica. Una versió rebaixada i posada al dia del “ Fes l’amor i no la guerra”. Ja no hi ha marxa enrere, ja no podem desposseir aquesta sentència del seu contingut simbòlic. No hi ha motiu per degradar-la i tornar-la al llibret de l’artesà. Si la frase no és certa, està ben trobada.

A més, sintonitza a la perfecció amb els missatges difosos pel Papa durant la seva visita a Espanya i amb la seva encíclica Magnifica humanitas , en què crida a desarmar la IA: “Desarmar significa trencar aquesta equivalència entre poder tecnològic i el dret a governar. Desarmar no significa renunciar a la tecnologia, sinó impedir-li el domini sobre la humanitat”.

No es pretén aquí invocar el luddisme (almenys, no ara per ara), sinó subratllar que cal adaptar la tecnologia a les necessitats de l’ésser humà i combatre l’ús pervers que en fan els tecnofeixistes. El mateix Gaudí va ser “precursor de moltes solucions tècniques properes a la high tech ” com recorda Daniel Giralt-Miracle en el seu assaig Gaudí esencial ( Libros de Vanguardia). I a Barcelona hi abunden els exemples de centres i empreses de tecnologia que treballen al servei de les persones. Però tothom sap a què es refereix el Pontífex a la seva encíclica. I com de bé que marida amb el text papal la frase de l’arquitecte cal·ligrafiada al cel per drons que, en aquest cas, ni espien ni assassinen.

Les paraules de Gaudí ressonen en una ciutat que sap combinar art, ciència i tecnologia

Primer l’amor, el que és humà, les persones i, després, una tecnologia amb l’objectiu d’afavorir el benestar col·lectiu. Aquest és un lema que ressona sovint en aquesta ciutat que viu avui una versió renovada del modernisme, amb una combinació virtuosa d’art, ciència, tecnologia i humanisme. És un missatge que representants de Barcelona han portat aquests dies al festival de la Nova Bauhaus Europea a Brussel·les i que es repetirà la setmana que ve al festival Sónar+D. De vegades, crear un bon eslògan costa milions d’euros i feixucs processos creatius. En aquest cas, n’hi ha hagut prou amb el sentit escènic i de fer servir bé la tecnologia per projectar (amb alguna llicència) un missatge que és més vigent que mai: “Primer, l’amor; després, la tècnica”. Miquel Molina a la Vanguardia

COM RESPONDRE A UN MARCIÀ

 L'únic que sé sobre 'El dia de la revelació', l'última pel·lícula de Steven Spielberg, és que no li ha agradat a Carlos Boyero —cosa que no és precisament una notícia de primera pàgina—, així que no us preocupeu, que no puc fer espoiler. Entenc, en qualsevol cas, que la cinta reflexiona sobre el possible descobriment que no estem sols al cosmos, i sobre quina seria la reacció de la humanitat davant aquesta evidència. Ja coneixia precedents de ficció que tracten el mateix tema, com la novel·la Contact, publicada el 1985 per l'astrofísic i divulgador Carl Sagan i portada al cinema el 1997 per Robert Zemeckis, amb Jodie Foster i Matthew McConaughey. Encara que aquesta pel·lícula no agrada a ningú més que a mi, segueixo pensant que Contact és l'especulació més interessant que s'ha escrit sobre la qüestió, i la que té una profunditat científica més gran. Ja veuré la nova de Spielberg, mai no tinc pressa amb aquestes coses. Escriu Javier Sampedro a el País. Dolenta de solemnitat i avorrida com una ostra és Proyecto Salvación, a la qual li sobra hora i mitja de metratge, i no la salva ni l'actuació esbojarrada de Ryan Gosling, afegeix servidor de vostès.

El que no sabia és que l'assumpte havia saltat fa temps a la prestatgeria de no-ficció. L'Acadèmia Internacional d'Astronàutica, amb seu a París, ha actualitzat aquest any la declaració de principis sobre la conducta que cal seguir en la recerca d'intel·ligència extraterrestre. La declaració pretén, entre altres coses, establir directrius perquè els experts confirmin els possibles indicis de vida extraterrestre intel·ligent, comuniquin les evidències i trobin un equilibri entre informar la població dels descobriments i una consideració apropiada de la seguretat i l'exposició dels científics individuals implicats. No especifica contra què o qui s'han de defensar aquests científics, encara que s'entén que no és contra els marcians, sinó més aviat contra els congèneres, portin galons o no.

L'Acadèmia de París considera crucial “mantenir els estàndards més grans de responsabilitat i integritat científiques durant el procés, inclòs el reconeixement dels interessos de la humanitat en el descobriment”. Per saber quins són els interessos de la humanitat caldrà una intel·ligència extraterrestre, per descomptat, però bé, queda bé per escrit. Després diu que, si els mitjans i les xarxes socials pregunten alguna cosa, els científics hauran de donar respostes “ràpides, exactes i honrades”. Aquesta sí que és bona. "Les declaracions i conclusions especulatives o no confirmades han de ser identificades clarament com a tals". Es veu que aquests astronautes no tenen gaire pràctica a tractar amb els mitjans.

Però el millor ve després: què els hauríem de respondre als extraterrestres. L'Acadèmia Internacional d'Astronàutica, com a bon organisme oficial, proposa nomenar un subcomitè. No hi ha res que agradi més a un buròcrata que un subcomitè. Aquest hauria de reclutar experts en ciència, ètica, dret, sociologia i comunicació. És curiós que s'hagin oblidat de contractar un lingüista, que alguna cosa haurà de dir sobre enviar missatges a les estrelles, però el cas és que caldrà decidir dues qüestions cabdals: cal respondre o no? I, en cas afirmatiu, què diem? "Aquestes consultes s'han de conduir a través de les Nacions Unides i altres cossos internacionals representatius", decreta l'acadèmia. Va desig, ja que serà Elon Musk qui respongui.

Aleshores, estem preparats per al nostre primer contacte amb una intel·ligència extraterrestre? Tres comentaris sobre això. Primer, una de les formulacions de la llei de Murphy: tota estratègia militar dura exactament fins el moment d'enfrontar-se amb l'enemic. Segon, una de les anomenades lleis de Clarke (per l'escriptor Arthur C.Clarke): tota tecnologia prou avançada resultaria indistingible de la màgia. I tercer, cosa que li va dir Isaac Asimov al seu editor: seria materialment impossible vèncer una intel·ligència hostil capaç d'arribar a la Terra. Dit això, un exercici de cap de setmana per al lector: en quin llenguatge ens podem entendre amb els marcians? Vinga, a treballar.