La seva primera conclusió, o teoria, serà la que va proposar una vegada un escriptor que es diu Geoff Dyer. Que el futbol és “un fenomen cultural i esportiu tan absorbent que uns visitants d’una altra galàxia podrien concloure, amb tota lògica, que el nostre planeta va adquirir la seva forma en deferència a la pilota al voltant de la qual giren la vida setmanal i el cicle de les temporades”.
Éssers impol·lutament racionals, els nouvinguts d’una civilització superior faran –en nanosegons– una anàlisi de les regles de l’esport, i de tots els partits disputats de la història dels Mundials, i quedaran perplexos davant la freqüència amb què els resultats no corresponen ni amb la lògica ni amb la justícia.
L’error –o el pecat– original és que als àrbitres se’ls atorguen poders divins, però són tan fal·libles com la resta d’aquestes estranyes criatures, els humans, esclaus més de la passió que de la raó. En comptes d’actuar junts pel bé planetari es divideixen en tribus, s’inventen unes coses anomenades banderes i no entenen més glòria o felicitat que derrotar aquells que vesteixen uns altres colors.
La guerra és una constant de la humanitat. El futbol, una metàfora d’això: més benigne que la guerra amb bales, però emergeix dels mateixos sentiments d’odi al proïsme, fenomen també conegut com a nacionalisme. Una radiografia de l’actual Mundial oferirà als extraterrestres més llum. Particularment reveladora els resultarà la semifinal de dimecres passat entre Anglaterra i l’Argentina, dos països que no fa gaire van anar a la guerra de veritat.
Aquell conflicte va ser descrit per un humà inusualment lúcid, Jorge Luis Borges, com “dos calbs barallant-se per una pinta”. La mateixa definició es podria atribuir a la majoria de les carnisseries bèl·liques que s’han organitzat al llarg dels segles al planeta blau. Però en aquest cas l’absurd es va portar a extrems desconeguts. Van morir unes mil persones gràcies a la disputa entre dos països per uns inhòspits trossets de terra al mig d’un oceà, el valor dels quals per a les dues parts no és més que fruit de la vanitat que regeix el comportament humà.
Els costa de reconèixer-ho, així que s’inventen arguments per dignificar la seva petitesa mental. Les Malvines han de ser argentines per proximitat geogràfica (a 1.800 quilòmetres de la capital, Buenos Aires); les Falklands (a 12.800 quilòmetres de Londres) han de ser angleses per allò que en diuen fair play democràtic.
L’Argentina va perdre aquella batalla, però, d’infinitament més importància per als seus ciutadans, va guanyar Anglaterra en un partit de futbol que es va celebrar quatre anys després. Aquesta variant de la guerra per altres mitjans s’ha lliurat una altra vegada aquesta setmana, va tornar a guanyar l’Argentina i van tornar els argentins, i els seus jugadors, a celebrar allò que els psicoanalistes que pul·lulen en aquell país en dirien la imaginària recuperació en el subconscient col·lectiu del magre territori de les Malvines.
A la final d’avui reapareix l’Argentina i la seva rival serà Espanya, la que va ser mare pàtria colonial. Una altra oportunitat perquè els extraterrestres reflexionin sobre els hàbits de la nostra espècie. La curiositat que tant arribi a deprendre de ficar una piloteta entre tres pals s’estendrà, més enllà de l’Argentina i Espanya, a tot el món. Els quatre mil milions i escaig que veuran el partit l’interpretaran com una batalla moral, com sempre amb un partit de futbol. Els meus són els bons; els teus, els dolents.
Un ràpid repàs intercontinental els dirà als analistes alienígenes que la gran majoria dels teleespectadors han elegit la seva tribu i voldran que Espanya venci l’Argentina. Israel, això sí, estarà amb l’Argentina per raons reconeixiblement coherents (el Govern argentí aplaudeix les matances a Gaza); mig Bangladesh estarà amb l’Argentina per raons absolutament inexplicables, i el gran àrbitre planetari, Donald Trump, estarà també amb l’Argentina, fervorosament.
D’una banda, perquè el rei taronja estima la seva ànima bessona a la Casa Rosada, Javier Milei, i dona suport al seu reclam per les famoses Malvines. De l’altra, perquè, de tots els països del món, Espanya és el que més odia. Rússia, la Xina, Corea del Nord: ni una paraula en contra. Sobre Espanya ha dit les dues últimes setmanes que és un “soci terrible” i que els espanyols són “mala gent, sense remei”.
La resta del món anirà amb Espanya a la final d’avui en part perquè la resta del món, o el 90%, considera que Trump és terrible, malvat i sense remei. L’enemic del meu enemic és el meu amic. I també, o més, perquè s’ha creat la percepció durant les setmanes d’aquest Mundial, justificada o no, que els jugadors argentins són uns tramposos i que l’afició argentina exhibeix una fanfarroneria ofensiva, més un aire de militància feixistoide. Messi, la divinitat més idolatrada del planeta, oferirà un contrapès a aquest prejudici en contra, però no tant com per inclinar la balança a favor de l’Argentina.
Aquesta és l’anàlisi de la situació a la qual hauran d’haver arribat, amb fredor forense, els extraterrestres. Si guanya Espanya i Trump li ha de lliurar la copa al capità, els seus sofisticats aparells mesuraran impactes sísmics gràcies a les rialles que faran la volta al món. Si guanya l’Argentina, detectaran alguns aplaudiments solemnes al seu capità, reconegut universalment com a tan responsable de les victòries del seu equip com Aquil·les del seu a la guerra de Troia, un altre dels banys de sang als quals han conduït les passions humanes en els últims deu mil anys sota la capa del cel. El més lògic, esclar, seria que els extraterrestres no s’esperessin al xiulet final. La comèdia humana ens entreté a nosaltres, però per a qualsevol ésser civilitzat n’hi ha per córrer volant al més enllà. Baúl de bulos; John Carlin, a la vanguardia.
