About Me
.

24/1/17

DIA DEL PUNT VOLAT

DIA DEL PUNT VOLAT


Avui es el dia del Punt volat. El punt volat (·) o punt alçat s'utilitza com a signe diacrític en català, entremig de dues eles, quan aquestes estan geminades (l·l). És un punt que s'escriu a la meitat de l'alçada de la ela, en lloc de a la part baixa, més elevat que el punt habitual al final d'una frase. El punt volat de la ela geminada és substituït per un guionet quan s'ha de separar a final de ratlla.

El so de l·l és de doble ela, malgrat que moltes paraules cultes d'origen llatí han perdut aquesta sonoritat fora dels parlars perifèrics (dialecte balear, rossellonès) a causa de la gran influència del castellà. Això comporta un bon nombre de faltes d'ortografia.

En català antic servia a notar el cas en què el pronom feble va aglutinat després d’un mot que no sigui verb o un altre pronom, o per a escriure altres combinacions : "no·s" (no es), e·ls (e els), "que·ls" (que els) ; e·s (e ens), etc. VIKIPEDIA.

El més curiós del punt volat, és que és un punt inùtil, inodor i insabor que seria perfectamet prescindible. Som rars els catalans, un paisatge no està il·luminat, està iluminat, així ho diem i així hauria de ser. Mira que han suprimit diacrítics que no tocaba i aquest l'han deixat.
UN CARRER PER UN FRANQUISTA

UN CARRER PER UN FRANQUISTA

  • El ple d'Almuradiel (Ciudad Real) aprova la mesura aprofitant la baixa per malaltia de l'alcaldessa del PSOE, amb el vot del PP i l'abstenció de Ciutadans.
  • L'hostaler es va fer famós per convertir el seu restaurant en un temple d'exaltació de la dictadura: "Hitler o Franco, un dels dos caldria ara a Espanya", deia.
  • El fill de l'homenatjat va inaugurar el carrer, amb una desfilada paramilitar, abans fins i tot que el consistori oficialitzés la decisió. eldiario.es
El propietari del bar franquista Casa Pepe rep un carrer gràcies a PP i Ciutadans.

"Les dones haurien d'estar a la cuina, fent els deures de la casa". "Espanya era una, gran i lliure però avui és l'escòria del món". "Hitler o Franco, un dels dos caldria ara a Espanya". "Jo no somio amb Franco, jo somio amb nenes de 18 a 20 anys ... ja saps la dita, a gat vell, rata tendra". Aquestes són algunes de les perles que va repetir durant tota la seva vida Juan Navarro Muñoz, famós per regentar el bar d'exaltació franquista Casa Pepe fins a la seva mort el 2013.

Aquest hostaler era conegut pels seus exabruptes ultradretans, racistes i masclistes. No obstant això, la seva fama respon al fet d'haver convertit un bar de carretera a Almuradiel (Ciudad Real), de 800 habitants, en un museu franquista en què s'exalta el feixisme i la dictadura. Hi ha incomptables banderes preconstitucionals i els retrats de Franco i de José Antonio Primo de Rivera poblen les parets del local, que viu al marge de la Llei de Memòria Històrica.

Tres anys després de la mort del propietari, l'Ajuntament d'Almuradiel, la localitat en el terme municipal es troba situat el restaurant, va determinar que aquest home mereixia tenir un carrer.  La proposta va partir del president d'una associació veïnal, va ser portada al ple municipal al desembre i aprovada gràcies al vot favorable de dos regidors del PP i l'abstenció dels dos regidors de Ciutadans. El PSOE, que governa la localitat en coalició amb Ciutadans, va votar en contra.
Es dóna la circumstància que l'alcaldessa, la socialista Maria Assumpció del Moral, es trobava de baixa en el moment de la votació -amb la qual cosa no podia votar- afectada d'una greu malaltia, així que només un regidor socialista va votar en contra.
Tot i així, la primera edil es va presentar al ple per mostrar un vídeo en què s'escoltava a Juan Navarro denigrar les dones i exaltar la dictadura franquista. Després exhibir-lo, va dir als seus companys de corporació: "Espero que feu una reflexió abans de votar". La seva estratègia no va fer cap efecte.

El portaveu municipal del PP, Braulio Egido, ha justificat el seu vot afirmatiu perquè "se li ha donat el carrer per la seva condició de veí, no per res de Franco, ni res d'això ...". Egido explica a eldiario.es que va decidir ignorar el vídeo que va posar l'alcaldessa, en el que s'escoltava a Juan Navarro presumir de la seva afició a les jovenetes i defensar a Franco ia Hitler, per una raó: "Es veia que Joan estava begut quan deia aquestes coses ". Per la seva banda, el portaveu de Ciutadans i alcalde en funcions, Óscar Baeza, ha afirmat que "no em sembla ni bé ni malament la proposta i per això ens vam abstenir". Tant Egido com Baeza han negat compartir la ideologia franquista de l'amo de Casa Pepe i deriven la responsabilitat intel·lectual a l'associació veïnal que va fer la proposta.

L'alcaldessa, que es reincorporarà en els pròximes dies al seu lloc, espera revertir la decisió: "He de reunir-me i veure què puc fer. No em quedaré callada o pausada. Em sento malament en tots els aspectes, com a dona i com demòcrata. Jo no dic que Juan Navarro fos bona o mala persona, però el que ell representa no mereix un carrer ".
Després de les preguntes de eldiario.es, l'alcalde en funcions ha assegurat a aquest mitjà que ha realitzat gestions urgents per contactar amb el fill de Joan Navarro: "És l'amo ara de Casa Pepe, i no té problema a treure la placa". Sobre el fet que es mantingui la decisió adoptada en el ple, Óscar Baeza ha respost: "Estem disposats a que es repeteixi la votació però encara no sé el que votarem els regidors de Ciutadans".

El carrer Juan Navarro Muñoz va ser inaugurada el passat 26 de novembre, en un acte organitzat pel seu fill. Tot i que l'Ajuntament encara no s'havia reunit per oficialitzar la decisió, Juan José Navarro va convocar a desenes d'amics i simpatitzants. Durant prop de dues hores, les portes del bar es van convertir en l'escenari d'una desfilada, cabra inclosa, protagonitzat per membres de la Germandat d'Antics Cavallers Legionaris de Torremolinos. En aquest ambient castrense, i sempre custodiats per agents de la policia municipal, oradors i assistents van corejar lemes com "Arriba España" o "Viva Franco". 
L'acte va acabar amb l'himne nacional, la hissada d'una bandera espanyola sense escut i el descobriment de la placa que batejava el carrer amb el nom de l'hostaler franquista. "De nou s'utilitza una institució democràtica per retre homenatge a una persona que va dedicar la seva vida a l'enaltiment de la dictadura franquista. Aquest moment històric ple de violacions de drets humans i destrucció de qualsevol valor democràtic", diu Emilio Silva, president de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH). Com a portaveu de les víctimes del franquisme, Silva exigeix ​​una resposta contundent de Mariano Rajoy i de la Fiscalia General de l'Estat: "El Partit Popular, que en l'article 3r dels seus estatuts diu ser un partit solidari amb les víctimes de la violència de qualsevol signe, torna a agredir les víctimes de la dictadura. Ja està bé d'autodefinir-se demòcrates i consentir l'enaltiment de dictadures". I és que potser el carrer s'hauria de dir: carrer de la rata de claveguera, o carrer de la vergonya, seria més addient.
COSES DE LA VIDA

COSES DE LA VIDA


El patiment físic es cura amb Nolotil, però l’intel·lectual no te cura.
*
Si abans de néixer, als nadons els hi fessin un tràiler del que seria la seva vida, dubto molt que algun volgués sortir de l’úter matern de manera voluntària
*
El problema de la mort, no és on un va, sinó l’enrenou que deixa rere seu. Si almenys avisés, sempre podríem organitzar un comiat escaient.
*
Som tan insignificants, que ni tan sols en som conscients d'aquest fet.
*
Un ésser humà, pot llevar-se un dia pensant en menjar-se el món i, qualsevol accident, insignificant o ridícul, l’aparta definitivament del paisatge. És la fragilitat de la nostra espècie, cura de vanitats i estultícies.
*
He vist passar la vida a través de dues pantalles, la de l’ordinador i la del parabrises del cotxe. Aixó si, sempre amb el rerefons de la radio.
*
Viatjar, viatjar sempre, no ser d’enlloc ni de ningú, sense lligams de cap tipus; una manera d’evadir-se de tot, de viure en un món imaginat, per oblidar-se de la difícil i dura realitat.
*
Fins i tot en aquest món imaginari, virtual, s’ha de ser honest.
*
Enganyar-se un mateix,és una manera de justificar mancances i errors propis mai admesos, però solem fer-ho sovint, donant sempre les culpes als altres o a les circumstàncies.
*
Sigues útil, encara que sigui una sola vegada i per una sola persona; però aixó sempre ho poden fer els altres.
*
En la història de la humanitat, l’únic que ha anat canviant al llarg dels anys, és la qualitat de la posada en escena, car l’argument i els actors es repeteixen incansablement fins l’avorriment infinit.
*
M’agradaria volar com un ocell, poder marxar molt lluny, fins que les ales diguessin prou i aleshores esgotat, caure en un abisme profund, infinit.
*
Una de les coses que més em molesta a la vida, és veure els meus propis defectes reflectits en les persones que més estimo.
*
Malgrat tot quan pugui dir, crec que qualsevol temps passat fou pitjor.
*
El que més em molesta de mi mateix, és el fet que, malgrat anys acumulant errors, continuo insistint-hi amb una perseverança lloable.
*
El meu pare, de vegades em pregunta que hi havia abans del Big-Bang; es veu que aquest assumpte el té molt encaboriat. A mi en canvi, no em preocupa gens; suposo que hi havia el mateix que abans i després de la mort, el no res.
*
M’agraden aquelles converses quotidianes i intranscendents, en les que pots divagar tranquil·lament, sense comprometre’t en res i acabar-les quan ho consideres oportú o decideixi fer-ho l’altre.
*
No hi ha rés més agradable que el riure d’un nen petit, segurament ens recorda a nosaltres mateixos quan encara érem feliços.
*
Portar un fill al món, és una tasca per a la qual no estem mai preparats, malgrat saber-ho, ho fem des d’una irresponsabilitat absoluta.
*
No crec en res, llevat la certesa de la mort.
*
Venim del no res i acabem en el no res, enmig d’aquest desori, ens avorrim, entestats en sobreviure.
*
Sobreviure, és el contrari de viure.
*
A la joventut se l’acusa de manca d’experiència. Es veu que volen que ja hagin comès els errors reiterats dels seus predecessors, abans de començar.
*
De fet, ser jove deu molestar molt, car els que no ho són, sempre els donen la culpa de tot.
*
La maduresa és un estat en el que, convençuts de saber-ho tot, ens adonem que no hem après gairebé res.
*
Els humans portem una munió d’anys buscant-li algun sentit a la vida, quan cada vegada em dona més la sensació que no en té cap, que simplement, no som res més que un accident de la naturalesa.
*
És molt possible que els homes més savis del món, siguin autèntics desconeguts per a tothom, temorosos de l’aprofitament dels seus coneixements per part del poder i dels necis.
*
Debades, els ecologistes i els il·lustrats ens avisen que la Terra està en perill. Tot i que, de fet, qui està amenaçada és l’espècie humana, puix la Terra ens sobreviurà molts milions d’anys, malgrat les atzagaiades que li puguem perpetrar.
*
Per més que corris, acabaràs arribant enlloc.
*
L’altre dia vaig renyar la meva filla Anna en referir-se a un senyor com a homosexual. “No recordo – li vaig dir – que em senyalis un a un els heterosexuals que veus pel carrer”
*
La Justícia, no és que sigui lenta,és que va marxa enrere.
*
Darrere d’una dona maltractada, hi ha un homenot frustrat per la seva pròpia incapacitat d’acceptar-la tal com és, igual o segurament superior a ell. Un home, no hauria de pegar mai una dona, potser seria millor que es limités a estimar-la i, a discrepar-hi si s’escau, però des d’una certa distància.
*
Sovint, els homes donem l’excusa que les dones son molt complexes; Tant de bo tinguéssim nosaltres la seva senzilla complexitat.
*
Quin pànic li tenen tots els Governs del color que siguin, a Internet. I és que cap d’ells, obsessionats en controlar-ho tot vol assumir que els ciutadans visquin en autèntica llibertat. Val a dir, que són molt conscients que aquest nou mitjà de comunicació global, no poden controlar-lo - de moment – però ja trobaran tard o d’hora la manera de fer-ho.
*
Veient com les tragèdies gregues continuen vigents després de més de vint segles, és evident que el nostre grau de consciencia i comportament com a humans, no ha avançat gens.
*
L’home no és tan sols un llop per a l’home, ho és també per a la resta d’espècies, entre elles la dona.
*
Els homes, hauríem de començar a canviar el concepte d’ajudar en les tasques de la casa, pel de compartir. I a més a més, fer-ho AH! I sense rondinar.
*
Viure cada dia com si fos l’últim, malgrat saber que segurament hi haurà un demà igual de monòton i feixuc.
*
Si les persones fóssim veritablement honestes, reconeixeríem sense embuts que a qui més estimem, és a nosaltres mateixos.
*
Els homes tenim una facilitat innata per defugir compromisos, i no acceptar els fets consumats.
*
Si agaféssim el millor d’un home i una dona, el resultat en seria una noia.
*

23/1/17

ADÉU A UNA DONA EN CONSTRUCCIÓ

ADÉU A UNA DONA EN CONSTRUCCIÓ


L'actriu, model i cantant Bimba Bosé ha mort aquest dilluns als 41 anys a l'hospital Ramón i Cajal després d'una llarga lluita contra el càncer. Bosé combatia des de fa més de dos anys contra un càncer de mama que havia arribat a l'estat més avançat de la malaltia. A més, el càncer havia fet metàstasi en ossos, fetge i cervell. L'artista va confirmar, al maig de 2014, amb una fotografia al seu perfil de Facebook, que patia càncer, en la qual apareixia amb un mocador que cobria el seu cap, senyal del tractament a què s'havia sotmès. 
La neboda de Miguel Bosé i filla de Lucía Dominguín s'havia mudat a Sotogrande, a Cadis, per viure en un entorn més natural i tranquil amb la seva parella i les seves filles, Dora i June, de 12 i 5 anys i fruit de la seva relació amb el seu soci i exmarit Diego Postigo. No obstant això, el repòs no ha estat suficient per aconseguir una recuperació i la cantant ha hagut d'ingressar moltes vegades per l'hospital en els últims mesos. 
Deia en una entrevista, que fins a l'ùtim moment ella seria una dona en construcció, i va tenir una força enorme, d'aquelles actituds que costen d'entendre, quan tens un  càncer que es complica amb metàstasi, saps que no hi ha res a fer, i malgrat tot, ella i altres com ella, lluiten fins al final, fins a l'extenuació, en una lluita que saben inùtil, però lluiten. Ha de ser molt dur saber quina és la teva data de caducitat, saber que la teva vida s'acaba i no hi ha res a fer. Hi estem preparats si aquest procés és el biològic natural, car la degradació física va acompanyada de la psíquica que ho fa més suportable, però als 41 anys, la vida, com aquell qui diu acabava de començar.  
Avui m'he assabentat de la mort en un accident de moto de de Rikar Gil, el Gaspar de la Riera, primera noticia, atès no en sabia res d'ell, i tot hi que les morts sobtades abans d'hora, foten, la de Bimba Bosé, no us sabria dir per que m'ha afectat més, molt més. Que injust, que cruel és el fet de viure.
ÉS UN XATRAC, ESTÚPIDS!

ÉS UN XATRAC, ESTÚPIDS!

Com de costum, parlen els periodistes des del desconeixement i la ignorància sobre el que opinen, que els qualifica ja com a aspirants a tertulians de pro. Acusaba avui a Rac1 Victor Amela a Fernando Martínez Vidal, el creador de l'au que hi ha al seu logo, que no és una gavina sino un xatrac, de voler canviar el xatrac per la gavina, perquè la gavina tenia mala premsa actualment, però que era una gavina la idea inicial del logo del Pp; però no es cert, ja al juliol de 2015 vaig publicar aquest escrit on Martínez Vidal ja reivindicava el xatrac com a l'au del seu logo, i del que per cert no va cobrar ni cinc pel seu disseny. Per cert, el xatrac és una au bastant freqüent a Xile, lloc de naixement de Martínez Vidal.


Possiblement sigui la confusió més estesa en la política espanyola, i sens dubte és la de major abast. Tot i així el seu autor, Fernando Martínez Vidal, no defalleix i insisteix en corregir anys després que dibuixés per primera vegada a l'ocell més emblemàtic de la política nacional. 

Perquè com defensa a capa i espasa, el símbol del Partit Popular no és una gavina, sinó un xatrac.
Gavina o xatrac fins ara era un ocell lliure sota un fons nítid blau cel, un ocell estilitzat que donava la sensació de llibertat, i ara, el capullu de torn dels publicistes del PP ha decidit empresonar-lo dins un cercle viciós que com ells és com si estès dins d'una gàbia, i aquell blau cel ha passat a ser un blau electric. 

d'esquerra a dreta: l'imputat, el mentider grec, la bleda i el fantasma

I ni tan sols se n'han adonat, amb això de que es volen modernitzar, l'han ben espifiat, han empresonat el seu emblema que ni tan sols saben que és, si gavina o xatrac.


La suggerència de JR Mora, seria la més correcte, al cap i a la fi els fills de Fraga, no són més que navajeros de la política.

LA VIDA SENSE WHATSAPP

LA VIDA SENSE WHATSAPP


11.000 milions de telèfons mòbils no podrien estar equivocats. O sí? Aquestes són les xifres que la consultora britànica Connected maneja per a aquest any, gairebé el doble de dispositius que fa 10 anys. En tot aquest temps hem descobert una nova addicció (la nomofòbia, la por a sortir de casa sense el mòbil) i a milions de persones pendents, permanentment, del que passa en el seu altre món: el virtual.

Enric Puig és doctor en Filosofia per la UAB i per l'Escola Normal Superior de París. També és professor de la UOC i l'autor del llibre La gran adicción (Arpa Editors). Podria haver-ho anomenat "Vuit històries heroiques de nadius digitals", però va preferir portar al subtítol aquest enunciat, encara que una mica més desenvolupat.

Són diversos relats sobre desconnectats. Vuit cròniques que demostren que és possible viure en un món sense Internet, sense WhatsApp, sense Facebook. Hi ha alguns que ho han aconseguit totalment; altres, han aconseguit limitar el seu accés el màxim possible. Però sobre tots subjau aquesta idea que, precisament, és el primer pas que dóna peu a una addicció: el "Jo controlo". Els testimonis del llibre controlen perquè ja han estat addictes, ja saben el que és beure d'Internet, passar-se les hores en les xarxes socials, jugant a videojocs el dia sencer o intentant anunciar el seu negoci dia i nit a la Xarxa.

Fa la impressió que Philippe, Cristina, Katya o Jon siguin personatges gairebé de ciència ficció, encara que aquí està el seu llibre per demostrar que existeixen. Ha estat difícil trobar-los?

És gent que no es podia trobar a Google. Hi ha estat un procés molt humà a través de contactes que m'han posat en contacte amb més contactes, i de molts cafès, moltes converses. Sí que hi ha força més gent de la que jo creia. En el moment de la redacció del llibre, jo vaig ser el primer sorprès: sempre vaig pensar que faria un llibre de semidesconectats, que no em trobaria mai a tanta gent que aconsegueix tirar pel dret.
M'estic trobant a moltíssimes persones que sí que han optat per una mena de desintoxicació o d'equilibri digital. I els casos que més em sorprenen són d'adolescents sobre els 18 anys. Internet ja no té el caràcter subversiu que tenia fa cinc anys.

"L'escenari actual tant a nivell tecnològic com sociopolític ens implica repensar les micropolítiques"

Realment no hi ha una valoració negativa, és a dir, no hi ha tant una idea de desconnexió, sinó més aviat de "vaig a reconnectar amb el món". Tenen la sensació que la mediatització a través de les xarxes ens ha portat a una pèrdua d'immediatesa en la comunicació; i és gent que té, d'alguna manera, ganes de recuperar les converses cara a cara de tota la vida. És aquesta idea de la reconnexió, més que res. No ho veig mai com un aspecte negatiu.

Potser el negatiu sigui estar permanentment connectats. Quines alternatives té una persona que vulgui, per exemple, deixar d'aparèixer a Google?

Per començar, cal saber molt bé quines són les "exigències" de Google, de quins no et pots escapar i quines són opcionals però tot i ser opcionals estan posades per defecte.

Si algú està preocupat per la seva privacitat, el que pot fer és entrar en totes les opcions possibles de Google, Facebook, Twitter, etcètera i revisar, una per una, les opcions que té marcades per defecte. Perquè hi ha moltes coses amb les que podem adquirir més privacitat, però com estan activades per defecte i no perdem el temps investigant...

A nivell de navegació, de recerca, hi ha alternatives. No usar Google, i usar DuckDuckGo, que funciona molt bé i és un cercador que no rastreja. Al mòbil, hauríem desactivar el localitzador, perquè si entrem en TrackGoogle la veritat és que dóna una miqueta de por. Pots veure tot el teu recorregut dels últims sis anys, dia a dia, simplement per portar el mòbil a sobre. No per utilitzar Google Maps ni res d'això. Pots buscar el recorregut que vas fer un dia a l'atzar i aquí està. Moltes d'aquestes eines les venen com "li estem oferint un servei a l'usuari", però la veritat, no sé fins a quin punt és útil que puguem saber la ruta que vam fer el 4 de gener de 2015, per exemple.

És aquesta cada vegada més gastada frase de "quan no pagues pel producte, el producte ets tu".

Exactament. El preocupant és que moltes vegades, empreses com Google s'oculten després de les bones intencions. Els caps visibles són gent que sembla plena de bones intencions, d'intencions socials. El problema, sobretot amb el tema de les dades, és a la monopolització de les mateixes, que és el que estan operant Google i Facebook.

Pexels ¿Apps gratis a canvi de la teva privacitat?

Les dues empreses han estat en el punt de mira de la Unió Europea. En el cas de la primera, té multitud de plecs amb càrrecs que van des abús de posició dominant fins acusacions de monopoli. En el cas del segon, la polèmica més recent va girar entorn a l'intercanvi de dades de clients entre WhatsApp i la xarxa social. I això sense parlar de Max Schrems, que el 2015 va aconseguir anul·lar l'acord de transferència de dades entre la UE i els EUA.

Enric Puig
Al final, que controlin, que estimessin tantes dades és una mica preocupant per una clàusula contractual que diu que, en el cas que aquesta empresa, pel que fos, sigui venuda o faci fallida, està en el seu dret de vendre tota la informació que té. Llavors el problema és: ¿fins a quin punt s'estan pastant moltes dades? ¿Fins a quin punt es poden creuar entre elles? A mans de qui pot arribar a caure això? Moltes vegades la qüestió de la privacitat es planteja a un nivell molt teòric i la ciutadania acaba dient: "Bé, és que jo no tinc cap secret que amagar i per tant no hauria de preocupar-me tant". Però és que clar, estem davant les possibilitats de molts futuribles possibles. I no sempre han d'estar plens de bones intencions.

És habitual veure a Internet aquests anuncis de "comparteix i guanyaràs aquest mòbil" o "envia el teu correu i entraràs en el sorteig d'un viatge". ¿La gent no comprèn que revelar les seves dades a Internet val el mateix o més que revelar les dades del seu DNI en públic?

Hem de replantejar-nos la qüestió de la gratuïtat a Internet, perquè no és tal. Hem de tenir en compte que el benefici que les empreses obtenen i el preu que estem pagant nosaltres a nivell de pèrdua de privacitat i de pèrdua de moltíssimes altres coses no és banal. Per tant potser, en alguns casos, hauríem de voler que hi hagi l'opció de pagar un mínim preu per alguns serveis a canvi de mantenir la nostra privacitat.

El recentment mort Zygmunt Bauman va dir que "tot és més fàcil en la vida virtual, però hem perdut l'art de les relacions socials i l'amistat". Hi ha un capítol de la sèrie Black Mirror (T1E2) que també explora aquesta qüestió. I un altre en l'última temporada. Canviem a Internet nostra felicitat, les nostres satisfaccions, per píxels o per "m'agrades" en una pantalla?

El més interessant d'aquest episodi [el T1E2] és que no ho considero res futurista. Sembla molt de l'estat present perquè en realitat el que apareix és una espècie de substitució dels paràmetres compensatoris del món real per uns paràmetres estrictament basats en la reciprocitat. El problema és que ja estem vivint això. Estem establint un escenari en el qual la realitat, el que enteníem com a realitat, està substituït moltes vegades per la realitat que ens generen les noves tecnologies. I aquestes noves tecnologies, que és el que mostra el capítol, cauen en una mena de bucle sempre.

És per això que una de les coses que es diuen de les xarxes socials socials, i estic molt d'acord, és que mai acaben sent completament gratificants; i per tant, la relació entre desig i plaer mai s'acaba de satisfer del tot. És aquesta idea del desig insatisfet. En l'episodi, la recompensa al final no deixa de ser un engranatge més dins del sistema i realment no actua com a tal, perquè no hi ha manera de sortir d'aquí.

Parlant sobre l'empremta digital, concepte que apareix al final del llibre, Internet ens obliga a cuidar el nostre llenguatge, les nostres formes o les nostres publicacions. Potser un dia, pel sol fet de trobar-nos en un país que no permeti les fotos a plantes químiques, podríem veure'ns embolicats en un problema amb les autoritats.

Es pot evitar deixar aquesta empremta a Internet?

[Sospira] És complicat escapar d'això en el moment en què estem. Crec que, realment, hauríem d'arribar a un estat de maduresa d'ús de les noves tecnologies, i aquest estat de maduresa passa per moltes coses. Passa per l'optimització que fem dels dispositius, per com vam aconseguir casar la realitat amb la virtualitat i com (i aquest crec que és un punt important) no ens deixem enganyar per dogmes que són completament falsos i que ens han venut en l'era de Internet, com el multitasking i coses d'aquestes, que no existeixen.

Cal preguntar-se profundament, fer una anàlisi sobre quins són els límits que volem establir i quin el punt per seguir salvaguardant la relació entre privacitat i publicitat. Hem de tenir molt clar què és privat i què és públic, i el que és privat no l'hem de publicar, no hem de generar una empremta digital. Durant molt temps ens hem oblidat d'això i s'ha difuminat aquesta barrera entre públic i privat, però crec que estem en un moment en què si volem prendre'ns aquesta transformació de debò hem de començar a pensar-a nivell personal. I per això sí que no hi ha receptes. Cada un tindrà aquí el seu vara de mesurar. És un exercici que individualment s'ha de fer. Establir els límits.

Quin paper jugarien les autoritats en aquest procés de què parla?

Les autoritats precisament van en sentit invers. A mi em fa moltíssima por el que estan fent amb els discursos sobre smart cities i companyia. Perquè en realitat estan entenent com a servei públic, en el sentit fort de les paraules "servei públic", cosa que en realitat no ho és, que és una empresa privada i que es vol lucrar amb una ser

La vida sin WhatsApp: "Quieren reconectarse con el mundo"
Enric Puig recoge en su libro La gran adicción ocho historias 
sobre personas que han elegido vivir desconectadas. eldiario.es

22/1/17

RÚSSIA I LA VIOLÈNCIA DE GÉNERE

RÚSSIA I LA VIOLÈNCIA DE GÉNERE


"La notícia és certa, sembla de 'el mundo today', però no, és certa. A Rússia han aprovat un projecte de llei en primera lectura per la Duma russa per 368 vots a favor i un en contra, que despenalitzarà pegar a un fill, l'esposa o l'avi un cop l'any fins causar blaus i esgarrapades, ja no serà delicte si prospera el projecte de llei. Els conservadors han proposat que les agressions dins de les famílies s'excloguin del codi criminal, eliminant el dret de les víctimes a presentar càrrecs. Així, les penes per pegar a la parella o els fills serien lleus multes o arrestos."

Pegar a un fill, a l'esposa o l'avi un cop l'any fins causar-blaus i esgarrapades ja no serà delicte si prospera el projecte de llei. Només quan l'agressor torni a colpejar al mateix familiar en el termini d'un any podrà ser processat per la via penal i castigat amb la presó, i això si l'agredit aconsegueix demostrar els fets, ja que la justícia no actuarà d'ofici en aquests casos .
Va ser promogut per una diputada ultraconservadora que va dir: "En la família tradicional russa, la relació pare-fill es construeix sobre l'autoritat dels pares. La llei hauria de donar suport a la tradició familiar". Els partidaris de la llei creuen que és excessiu que una agressió d'un progenitor a un fill es consideri delicte la primera vegada que passa. En aquesta primera ocasió, volen que es castigui amb una multa. Els que s'oposen, sobretot grups que defensen els drets de les dones, creuen que les víctimes de la violència familiar seran ara més vulnerables: "Aquests diputats creuen que és millor multar els tirans domèstics que imposar-los una responsabilitat penal". La llei ha de passar per dues votacions més en la Duma, on poden introduir-se esmenes, abans de passar a la Cambra Alta. Per a la seva promulgació, es requereix la signatura del president. 
La noticia és certa i tampoc sorprén massa, passa Rùssia, on mana qui mana, es dopa qui es dopa, s'agradeix als homosexuals, i s'elimina als periodistes que molesten al régim. Fins i tot es possible que als EUA s'aprovi alguna llei similar amb el nou mandatari que els hi ha tocat a la tòmbola. Temps al temps.

21/1/17

EL LLEGAT DE JOAN FUSTER

EL LLEGAT DE JOAN FUSTER

El llegat de Joan Fuster comença a reviure, la inauguració del museu dedicat a l'escriptor és el primer pas per convertir a Sueca, la ciutat de l'autor de 'Nosaltres, els valencians', en un focus cultural i d'investigació.
- Francesc Pérez Moragón, director del Espai Fuster. Jesús Císcar  -
Vint anys després de la seva mort, la memòria de Joan Fuster (1922-1992) reviu a Sueca, la ciutat valenciana de la Ribera del Xúquer en la qual va néixer, va morir i va viure fins i tot quan ja s'havia convertit en un intel·lectual de referència per a importants sectors de l'opinió pública, sobretot en el trànsit del franquisme a la democràcia, un període tan convuls com productiu en què va defensar les llibertats democràtiques i va reivindicar el dret a l'autogovern del País Valencià des d'una concepció nacional compartida amb la resta dels territoris de llengua catalana.


El dia 25 de gener, a la capital de la Ribera Baixa, en la que va ser casa, s'inaugurarà al Museu Fuster, primer pas llargament esperat d'un projecte que pretén fer d'aquest espai un focus de cultura i un àmbit de recerca a l'alçada del talent de l'autor de incisives obres d'assaig sobre temes universals com El descrèdit de la realitat (El descrèdit de la realitat), Contra Unamuno i els altres o Diccionari per a ociosos, de treballs d'història cultural com Poetes, moriscos i capellans o heretgies, revoltes i sermons, de revisions crítiques de la literatura clàssica i contemporània; d'aforismes de voltairiana agudesa o dietaris en la línia d'un Josep Pla o Montaigne; de guies de viatge erudites i amenes com la famosa El País Valencià i d'aproximacions a la qüestió civil i identitària tan influents com Nosaltres, els valencians....

Adolf Beltran - eldiario.es


20/1/17

LA IL·LUSIÓ DEL CONEIXEMENT

LA IL·LUSIÓ DEL CONEIXEMENT


Tenir estat de consciència en els temps que ens han tocat viure, comporta caure en l'angoixa, la crispació, la desesperació o la indiferència, i no per les actuals circumstàncies polítiques propiciades per aquests paranoics del PP i les seves manifestacions obscenament extemporànies. Ni pel “groguisme” de la Brunete mediàtica, que ni molt menys ajuden, aquest és ja l’extrem últim on no hi ha res a fer, llevat d’esperar que vingui de nou Jesús de Natzaret i com als fariseus els faci fora a tots del temple de la democracia. 
Però no vull arribar a aquest punt que ho fa tot ja gairebé insostenible, al que volia referir-me en el comentari d'avui, és que en unes circumstàncies diguéssim “normals” en un país democràtic normal, un ciutadà normal i conscient del seu entorn, és una persona que intenta i pretén estar informat. Per tant, llegeix el, o els diaris que considera oportú, escolta la o les ràdios i veu la o les Televisions que té al seu abast i es connecta a Internet. Òbviament doncs, aquest ciutadà, d'entrada està sobresaturat d'informació, que és incapaç de pair, analitzar i racionalitzar, bàsicament perquè l'únic que rep en el cas dels tres mitjans informatius esmentats, és saturació i desinformació. Hi ha molt poc anàlisi al seu abast i a més, sempre amb el dubte de a quins interessos serveix l'analista, per més honest que sobre el paper pugui semblar.
La proliferació de noticies gairebé sempre negatives, els constant anar i venir de sigles, incomprensibles en més d'un i dos casos. 
El degoteig de declaracions i contra declaracions, la quantitat de inexactituds que constantment escolta quan toquen un tema que ell més o menys coneix, etc. etc. I aleshores, el ciutadà vol arribar a tot arreu, pretén ajudar a tothom, entendre-ho tot, no te veu per opinar o replicar - el temps es escàs pels oients a ràdios i diaris - i és va enrocant en si mateix, fins arribar a l'estat d'angoixa que us deia en principi. O bé, i encara és pitjor o més preocupant, pot arribar a caure en un estat de total i absoluta indiferència.
No pretenc criminalitzar els medis, entre d'altres coses per que ja ho fan ells tots sols, però si és cert que una mateixa noticia, te un abast i un tractament molt diferent segons el mitjà que la difon. Aixó si la arriba a difondre. No cal - suposo - que em prengui la molèstia de donar-vos exemples pràctics. Demà mateix, compreu tres o quatre diaris, escolteu les noticies del mateix número de ràdios i veieu els Telenotícies d'unes quantes cadenes, i observareu la magnitud del fenómen.
No pots refiar-te tampoc d'Internet, que en algun moment algun il·lús va pensar que era l’únic reducte de llibertat, tot i que si és cert que és potser el que més si assembla, encara que també s’ha d’anar en molt de compte i separar molt bé el gra de la palla. A banda que no hem d’oblidar que a la blogosfera encara estem a les beceroles, o per dir-ho d'una manera cinematogràfica, en l’època del Salvatge Oest.
Jo, com no sóc ni polític, ni periodista ni psicòleg, no us poc donar pas la solució, nomès heu de saber, ser conscients de que no sabeu res, que cada vegada esteu més desinformats, aquí toquen el tema en profunditat.