UNA CURSA ENTRE DUES TORTUGUES

Sembla que la tecnologia avança rapidíssim, però les seves arrels, una ingrata i mal finançada investigació bàsica, creixen molt més a poc a poc del que es pensa. A la fotografia, una màquina Enigma, el codi de la qual va desxifrar Alan Turing. Cordon Press, Javier Sampedro a elpais.es

Ignacio Sánchez-Cuenca proposa que la confiança minvant en la democràcia es deu a la seva lentitud a adaptar-se als ràpids canvis que la ciència imposa a la societat. Com a antic científic, no puc evitar sentir-me afalagat per aquesta hipòtesi, que m'investeix amb l'agilitat d'un Aquil·les en comparació amb la catxa de tortuga amb què es mou el pensament polític. A res que ho penso una mica més, però, m'adono que no puc acceptar el premi. Aquesta carrera, en realitat, no és entre Aquil·les i la tortuga, sinó entre dues tortugues de lentitud exasperant. Per això la cursa no s'acaba mai.

Els mateixos exemples que posa Sánchez-Cuenca ens serveixen per il·lustrar-ho. El telèfon mòbil s'ha fet amb la nostra rutina diària en només un parell de dècades, és cert, però la ciència que hi subjau ja té un segle i quart. Va néixer el 1900 amb la mecànica quàntica de Max Planck, quan la tecnologia de comunicacions dominant era el telègraf i la gent se seguia desplaçant amb cotxe de cavalls.

L'exemple més recent de rapidesa científica que ens ve al capdavant és la vacuna de la covid, que estava llesta a només un any de declarar-se la pandèmia. Però solem oblidar que això només va ser possible gràcies a una ciència que havia estat desenvolupada gairebé en solitari per dos visionaris, Katalin Karikó i Drew Weissman, que van posar a punt la tecnologia de l'ARN missatger durant 20 anys de recerca heroica, mal finançada i menyspreada per la indústria farmacèutica i l'establishment científic de l'època. L'ARN missatger, per cert, es va descobrir el 1961 com a conseqüència directa de la doble hèlix de l'ADN trobada el 1953. Això fa un total de 70 anys per fer la vacuna de la covid. Una altra tortuga.

La intel·ligència artificial que ens ha negat en només dos o tres anys és un concepte publicat per Alan Turing al seu article Computing machinery and intelligence, del 1950. un humà ha de decidir si parla amb una màquina o amb un altre humà. Hi ha un acord general en què ChatGPT és el primer artefacte que supera el test de Turing, cosa que ens torna a donar un termini de 70 anys entre el plantejament del problema i la seva solució. Això és Aquil·les? Més aviat torna a semblar la tortuga, oi?

La ciència no és ràpida. La que pot ser ràpida és la seva explotació tecnològica, sempre que els estímuls econòmics estiguin a l'abast de la mà i tinguin un munt de zeros. Però aquests Aquil·les depenen d'una ciència bàsica que no es va fer per guanyar diners, ni tan sols per resoldre problemes pràctics. La física quàntica no es va desenvolupar per fabricar telèfons mòbils, ni la doble hèlix de l'ADN no es va descobrir per curar el càncer. Els científics que van fer allò van estar moguts per una força molt més poderosa que l'ambició, la compassió o la urgència per canviar el món. Aquesta força es diu curiositat, i segurament és el veritable motor del coneixement, però els resultats són qualsevol cosa menys ràpids. Són tan exasperantment lents com l'avenç dels nostres sistemes de governança democràtica. Insisteixo: una cursa entre dues tortugues.

En realitat, el desenvolupament vertiginós de la tecnologia a què assistim estupefactes té menys a veure amb la ciència que amb la política, una política que estimula, finança i consent la concentració d'un poder econòmic sense límits en mans d'unes quantes persones a les quals ningú no ha triat per exercir-lo. Aquests sí que són els Aquil·les d'aquesta faula.

Llegir més

FACIN-ME EL FAVOR DE CAMINAR BÉ

 Si vosté ha estat alguna vegada en una de les terminals de l'aeroport londinenc de Heathrow tal vegada li hagi envaït una sensació de caos i desordre. Molt particularment si va caminar per la Terminal 5, per la qual transiten 30 milions —són dades del propi aeroport— d'usuaris a l'any. Semblants volums humans semblen renyits amb l'organització.

Però per al CEO de Heathrow, Thomas Woldbye, hi ha un problema més: alguns caminem malament. The Times recollia ahir unes declaracions del directiu en les quals afirmava que “que tots els britànics trien l'esquerra [per a caminar] i tots els europeus [continentals] es mantenen a la dreta”.

Aquest Brexit pedestre i l'obstinació dels continentals a xocar amb els illencs, creu Woldbye, acrecentan el caos de Heathrow. Woldbye, per cert —també ho recordava The Times —, va indignar al Regne Unit fa un any, quan es va quedar adormit durant l'apagada que al març de 2025 va deixar sense servei a l'aeroport que dirigeix. I potser, en els seus somnis més plàcids, tothom circulava per l'esquerra...

Woldbye, crec que no té raó. Salvador, un veí, sempre em deia: "Per la vorera sempre cal anar per la dreta i per la vida sempre per l'esquerra". I aquesta afirmació té una lògica aclaparadora; si es camina per una vorera per la dreta i una persona ve per la mateixa en direcció contrària, també per la seva dreta, en creuar-se en una cantonada mai xocaran. Però, aquesta norma, xoca amb una altra norma de quan de petits ens ensenyaven urbanitat, i és que en una vorera, sobretot si aquesta no és molt ampla, cal caminar per l'esquerra per a cedir el pas a les persones grans, per a evitar que ensopeguin amb la vorada de la vorera, i caiguin.

Ja tenim dons el dilema preparat, per la dreta o per l'esquerra?, bé, l'important és caminar, perque es fa camí en caminar. En caminar es fa el camí, i en tornar la vista enrere es veu el semàfor de vianants en vermell que no et tornaràs a saltar. 

Salvador i el seu sempitern bastó, que brandava irat contra els automòbils en saltar-se sovint el semàfor del pas de vianants, va ser finalment atropellat per una furgoneta, i va morir poc després.

Afegitó: Recordar a jubilats i jubilades, que en una vorera ampla amb carril bici incorporat, es important caminar pel carril bici, mai per la vorera.

Llegir més

A PROPÒSIT DE SANT VALENTÍ

 En vigílies del 14 de febrer, ressorgeix la reflexió sobre el significat d'una celebració entre allò comercial i allò romàntic, en un context de canvi profund en la forma de relacionar-nos i quan el concepte de l'amor és cada vegada més divers. El Dia de Sant Valentí compta amb tants detractors com entusiastes seguidors, en un moment de profunds canvis en les relacions personals forta pressió comercial i publicitària que acompanya cada 14 de febrer.

Algun dia la tendresa mourà el món", deia un vell eslògan del perfum Anaïs Anaïs, de Cacharel. Sempre ho vaig rebre amb emoció i esperança. Potser fos així, i els publicistes encertaven on van fallar tants pensadors utòpics. Passat el temps, tot indica que a Cacharel fan bé en centra mou cada vegada més el món és l'odi. Per això cal prendre's l'amor seriosament. L'amor de Sant Valentí, en canvi, sembla broma: es pinta com una magnífica coincidència que flueix i ens posseeix; Vivim en temps més romàntics que il·lustrats, on la passió desborda el raciocini, però com s'ha devaluat el terme: del Romanticisme de l'Sturm und Drang i l'esglaiament davant del sublim al romanticisme de la caixa vermella de Nestlé i del diamant que és per sempre.

L'última persona que va col·laborar amb David Bowie, el músic i performer britànic Tim Arnold, opina que els artistes actuals ja no canten a l'amor. No és del tot cert: sense anar més lluny, en el tan discutit i promocionat últim disc de Rosalía diverses balades exploren els rampells clàssics lligats a les penes del cor, des de la malenconia (aquest fado meravellós amb Carminho en què totes dues demanen a l'uníson “digues-me si encara te'n recordes de mi”) fins a la desespera “jo sé que tu ets per a mi”). Avui mateix, si exploren la llista d'èxits globals de Spotify trobareu que aquí està de nou la catalana dient que no necessita jimmy choos, només afecte pur al fons d'una copa de vi blanc i, sorpresa, The Police (lloc 24è), amb Every Breath You Take, que Sting va compondre per parlar d'una relació tòxica galanteig. Arnold, però, no es refereix a cap d'aquestes dimensions del sentiment amorós, de l'obsessió al desvetllament, sinó més aviat al concepte abstracte, difús però universal que tantes bandes —la majoria compostes només per homes— van prendre com a estendard a banda i banda de l'Atlàntic als seixanta, de l'explosió del Swinging London al Summer of.

Aquells músics, els seus seguidors i el moviment contracultural que van desencadenar no celebraven la parella ni el que és romàntic, sinó l'amor com a expressió de bones vibracions, d'harmonia col·lectiva i de pau mundial. És aquesta última associació la que més ressona en el nostre temps, quan s'ha de pujar un porto-riqueny a un bohiu enmig d'un estadi de futbol americà a recordar-lo a un país fet de migrants que no està bé matar “il·legals”. 

Què deu tenir a veure tot això amb Sant Valentí, diran vostès, i jo els contesto: tot. El món, per cursi que soni, és urgentment necessitat de confiança, de lliurament, de cures, de solidaritat, en resum, d'amor. L'actuació de Bad Bunny a la Super Bowl, la postreligió que preconitzen cantants com Rosalia i fins i tot els nous moviments espirituals en què el pop ho envolta tot, estan estretament relacionats amb aquesta necessitat urgent de comunió, amb aquesta recerca, on sigui, de la tendresa que la megacompetitivitat i l'hiperconsumisme aixafen. Se sol pintar el Dia dels Enamorats com un ardit publicitari i una celebració de l'amor romàntic. És una afirmació absolutament fundada. Però si els mecanismes de la societat de mercat postcapitalista han aconseguit que celebrem amb naturalitat el Dia del Formatge o el de les Forces Armades, no veig cap argument sòlid per no dedicar 24 hores a l'única energia suprema que ens pot salvar de la nostra pròpia destrucció. Raquel Peláez - elPaís50. 

Sant Valentí és un invent importat i molt comercialitzat, mentre que Sant Jordi forma part de l'ADN cultural català: és el nostre dia del llibre, de la rosa, del carrer ple de gent, de celebrar l'amor i la cultura alhora. És difícil que una cosa tan arrelada i tan nostra no eclipsi un 14 de febrer que, comparat, sembla gairebé un tràmit. A més, Sant Jordi té una qualitat que Sant Valentí no pot imitar: és una celebració col·lectiva , no només de parella. Participa tothom, tinguis relació o no hi tinguis. És un dia lluminós, mediterrani, amb un simbolisme que connecta amb la identitat catalana. Sant Valentí, en canvi, se sol sentir més individual, més íntim i més condicionat per expectatives externes.

També hi ha un punt interessant: quan ja hi ha una tradició tan forta i tan estimada, per què duplicar-la amb una altra que no encaixa igual de bé? No és rebuig a l'amor, és simplement preferir un ritual que sí que ressona amb tu i amb el teu entorn.

Llegir més