La proposta és simple com un cop de porta: que les dones deixin de votar. Que la veu femenina torni a ser eco, que la mà que diposita la papereta sigui sempre la d’un home. Que la ciutadania es redueixi a un sol batec, el del “cap de família”, com si la resta fossin només costelles, annexos, silencis.
A Amèrica —la de les megachurches que semblen hangars de fe, la dels profetes digitals que venen submissió com si fos cosmètica— aquesta idea ha trobat qui la reciti amb devoció. Pastors que confonen Déu amb un patriarca de novel·la rústica, influencers que proclamen que la llibertat desgasta la pell, apòstols de la machosfera que somien un món on les dones caminen darrere, agraïdes, obedients, invisibles.
I el més inquietant és que ja no murmuren en soterranis. Ara ho diuen en convencions amb focus i escenari, en podcasts que arriben a milions, en discursos que no tremolen. La fi de Roe vs Wade, la reacció contra el feminisme, la nostàlgia d’un passat que mai va existir: tot plegat ha creat un clima on el que era impensable comença a ser “opinable”.
Però el que es posa en joc és més profund que una llei o un dret. És la textura mateixa de la democràcia. És la idea que cada cos té una veu, que cada vida té un vot, que ningú representa ningú per decret biològic. Substituir “una persona, un vot” per “un home, un vot” és convertir la meitat de la humanitat en ombra. És fer retrocedir el temps fins a aquell punt on la dona era un apèndix legal, una figura sense contorn.
Potser tot plegat quedarà en soroll, en una extravagància més del laboratori polític nord-americà. O potser és un avís: els drets no són pedres, són cristalls. I els cristalls, si no els mires, es trenquen. El passat, quan se’l crida massa, sempre torna. I quan torna, no ho fa mai sol: porta una bíblia, un somriure i una clau per tancar les urnes a les dones.
