ARQUITECTURA QUE RESPIRA

El concepte “arbres intel·ligents” no és botànica màgica ni ciència-ficció, però tampoc és una ximpleria: és una manera moderna de parlar de boscos gestionats arbre per arbre, en lloc de tractar el bosc com una massa uniforme. A Singapur han trobat una manera (Supertree), pero n'hi ha altres com Biourban. Cada Supertree és una estructura d’acer de fins a 50 metres d’alçada, recoberta amb centenars de milers de plantes. Però el que els fa “intel·ligents” no és la forma, sinó la funció:

• generen energia solar per il·luminar-se de nit,
• recullen aigua de pluja per regar la vegetació,
• regulen la temperatura dels hivernacles,
• creen microclimes que refresquen l’ambient,
• i serveixen de laboratori ecològic en ple centre urbà.

Són arbres que no només decoren: treballen. El més fascinant és que aquests arbres no formen un parc temàtic, sinó un ecosistema funcional.

Singapur ha entès que la natura no és només paisatge: és infraestructura. I si no tens prou terra per fer créixer un bosc… el construeixes.

Els Supertrees són la demostració que la natura pot ser vertical, tecnològica i urbana, sense perdre la seva essència. Un bosc que no és bosc, però que fa de bosc. Mentre aquí discutim si cal netejar boscos, si cal tallar pins, si cal fer més prevenció o si cal esperar que plogui, Singapur ens recorda que la natura també es pot inventar. Que un arbre pot ser de ferro, però tenir més funció ecològica que molts boscos abandonats. Que la tecnologia no és enemiga del paisatge, sinó una aliada quan es fa servir amb criteri.

Potser no cal que omplim Catalunya de Supertrees. Però sí que cal recordar que la natura, si no la cuidem, s’acaba convertint en fum. I que crearíem un nou paisatge, inclosos generadors de vent, més adient al segle en què estem, els arbres, com molts negocis que tanquen, són conceptes del segle passat com a tal, i a mitjà i llarg termini tindríem una solució definitiva i estèticament diferent. I és que, de vegades, un arbre de ferro pot ser més intel·ligent que un bosc sencer.

El biòleg Edward O. Wilson, un dels grans pensadors de la biodiversitat, va proposar una solució que sembla utòpica, però és matemàticament inevitable: dedicar el 50% de la superfície del planeta a espais naturals protegits. No per romanticisme ecològic. No per fer bonic. Si no perquè la vida —tota la vida— necessita espai per funcionar.

La biodiversitat no es conserva en parcs temàtics, ni en boscos fragmentats, ni en racons residuals entre urbanitzacions. Necessita continuïtat, extensió, silenci, aigua, ombra, fauna, fongs, humus, temps.

Els arbres de ferro són per a les ciutats i fora vila. Els boscos naturals són per a la vida. I si no els protegim ara, el futur serà un desert amb ombres artificials. 

🗫

AUTOPISTA DONALD TRUMP

El novembre de 2018, amb motiu de l'acte a França que commemorava el final de la Primera Guerra Mundial, una imatge es va fer viral: la de la llarga migdiada que el rei del Marroc es va tirar durant el parlament del president francès Emmanuel Macron. A la imatge de les becaines de Mohamed VI li va acompanyar la de Donald Trump, que el mirava amb descaradura i desaprovació. Qualsevol malentès entre tots dos, en tot cas, es va solucionar en 2020, quan Trump va reconèixer la sobirania de Rabat sobre el Sàhara Occidental. Però un últim gest del Marroc ha reconciliat per complet a Trump amb la monarquia marroquina. 

El país nord-africà ha anunciat que l'autopista que unirà Tiznit i Dajla (aquesta última al Sàhara Occidental, escenari, per cert, de múltiples escenes de la pel·lícula L'Odissea) portarà el nom d'Autopista Donald Trump. “Gràcies a Sa Majestat Mohamed VI, el rei del Marroc, tan altament respectat És un gran honor!”, va dir Trump del rei marroquí —les migdiades del qual ja no importen tant— en Truth Social.

🗫

ELS ADULTS JUGUEN AMB FOC

   Fotografia: Mariscal / Efe - la vanguardia

 Màrius Carol escriu a La Vanguardia que aquells que han convertit la política en un camp minat per la hipocresia, la maledicència i l’odi acabaran sent víctimes de les seves pròpies càrregues antipersones. No es pot sembrar rancúnia tota l’estona, perquè l’únic que s’acaba recollint són tempestes. La tragèdia de l’incendi forestal més gran de la història recent d’Espanya —Àvila i Madrid en flames— ha tingut, paradoxalment, un efecte balsàmic: després del primer intercanvi d’insults entre Isabel Díaz Ayuso i Óscar Puente, amb el terme mamarratxo/-a com a arma llancívola, les institucions han intentat que el foc no es propagui a la política. Almenys fins que el foc real estigui apagat.

Ayuso, que acostuma a créixer davant de qualsevol contratemps, aquesta vegada va demanar al Govern central que declarés l’emergència nacional i assumís el comandament de les tasques d’extinció. La imatge de Pedro Sánchez i Ayuso donant-se la mà a Cenicientos (Madrid) resultava gairebé tan tranquil·litzadora com l’arribada de nous hidroavions. Però la polèmica ha continuat als mitjans: columnistes i tertulians escorats a la dreta culpen els ecologistes de la resilvestració dels boscos i l’Executiu de gastar-se diners en aeronaus de Plus Ultra en comptes de comprar hidroavions; els de l’esquerra, en canvi, clamen contra les retallades en prevenció d’incendis a les autonomies del PP i contra la negativa de l’oposició a firmar un pacte d’estat sobre el canvi climàtic.

I enmig d’aquest soroll, hi ha hagut episodis que podien haver afegit més llenya al foc, pero fins i tot Feijóo calmant Tellado perquè estigués “calladet”, com si fos un nen que parla massa a taula ha intentat frenar les crítiques al Govern; Però no ho ha fet Miguel Bosé, convertint-se de nou en la veu dissonant contra els ecologistes, en un moment en què els equips d’emergència —segons les cròniques— estan gestionant la situació prou bé, de moment. És curiós: mentre uns apaguen focs, altres encenen discursos.

Per cert, dissabte Ayuso va rebre Sánchez amb una armilla marró amb el títol de “presidenta” ben visible, per si algú havia oblidat el seu càrrec. El president, en canvi, anava amb texans i camisa blava, sense cap etiqueta. Ningú no es va atrevir a atiar més el foc amb declaracions, mentre tot cremava. I aquesta treva —aquesta calma estranya, gairebé litúrgica— durarà el que duren les coses en política: un sospir. Perquè tots sabem que, tan bon punt s’apagui l’última brasa, s’encendrà de nou l’incendi polític, amb els mateixos protagonistes, els mateixos retrets i les mateixes ganes de convertir qualsevol desgràcia en munició partidista. 

Dempeus sota la brofega tempesta, país fatal, país Aimat - Alknsdr Blok

🗫

UNA FAMILIA, UN VOT

 Hi ha idees que dormen sota terra com llavors mortes. Ningú les rega, ningú les reclama, ningú les enyora. Però de sobte, en algun racó del món, algú hi aboca aigua bruta, i la llavor es desperta. Trenca la crosta, treu un brot tort, i torna a créixer. Així ha tornat la vella ombra del patriarca, disfressada amb un lema que vol sonar antic i sagrat: “Una família, un vot”.

La proposta és simple com un cop de porta: que les dones deixin de votar. Que la veu femenina torni a ser eco, que la mà que diposita la papereta sigui sempre la d’un home. Que la ciutadania es redueixi a un sol batec, el del “cap de família”, com si la resta fossin només costelles, annexos, silencis.

A Amèrica —la de les megachurches que semblen hangars de fe, la dels profetes digitals que venen submissió com si fos cosmètica— aquesta idea ha trobat qui la reciti amb devoció. Pastors que confonen Déu amb un patriarca de novel·la rústica, influencers que proclamen que la llibertat desgasta la pell, apòstols de la machosfera que somien un món on les dones caminen darrere, agraïdes, obedients, invisibles.

I el més inquietant és que ja no murmuren en soterranis. Ara ho diuen en convencions amb focus i escenari, en podcasts que arriben a milions, en discursos que no tremolen. La fi de Roe vs Wade, la reacció contra el feminisme, la nostàlgia d’un passat que mai va existir: tot plegat ha creat un clima on el que era impensable comença a ser “opinable”.

Però el que es posa en joc és més profund que una llei o un dret. És la textura mateixa de la democràcia. És la idea que cada cos té una veu, que cada vida té un vot, que ningú representa ningú per decret biològic. Substituir “una persona, un vot” per “un home, un vot” és convertir la meitat de la humanitat en ombra. És fer retrocedir el temps fins a aquell punt on la dona era un apèndix legal, una figura sense contorn.

Potser tot plegat quedarà en soroll, en una extravagància més del laboratori polític nord-americà. O potser és un avís: els drets no són pedres, són cristalls. I els cristalls, si no els mires, es trenquen. El passat, quan se’l crida massa, sempre torna. I quan torna, no ho fa mai sol: porta una bíblia, un somriure i una clau per tancar les urnes a les dones.

🗫

EL PROBLEMA DELS CLIPS

 El 2003, en una fosca llista de correu, un grup de profetes de l'apocalipsi tecnològic s'enviava missatges sobre quant els importava “si la humanitat desapareixia”. Un va considerar que preferia estar amb criatures més llestes i creatives, encara que no fossin humans. Un altre va respondre que li semblaria bé si no fos perquè aquestes màquines no tindrien cap qualitat humana: “Seria només pura intel·ligència computacional dedicada a fabricar una quantitat infinita de clips”.

Aquella va ser una de les primeres mencions a l'experiment dels clips, que els darrers 20 anys s'ha convertit en l'emblema de la por a una IA descontrolada. La idea és simple: una IA totpoderosa rep l'ordre de fabricar clips per a paper. Com que no coneix límits ni moral, acaba convertint tota la vida terrestre en clips i després comença a conquerir l'espai. Tot pels clips.

Aquesta setmana la humanitat ha tret el cap a l'abisme de la primera IA coneguda que va sortir a buscar-se la vida pel seu compte. Empleats d'OpenAI van demanar a dos dels seus models més avançats que col·laboressin per resoldre un problema de ciberseguretat en un entorn segur sense internet. Però, sense més instruccions, la IA va optar per cercar la solució a la seva manera. Els agents, programes capaços de prendre decisions i executar tasques complexes amb poca o zero supervisió humana, van intuir que era més fàcil sortir a internet a buscar la resposta que posar-se a pensar. Van trobar una vulnerabilitat per escapar del seu espai aïllat, van saltar a la xarxa i van anar a piratejar una plataforma, Hugging Face (una biblioteca de models d'IA), on creien que podia estar la resposta. A OpenAI van trigar una setmana a adonar-se'n, segons fonts citades per Reuters. La companyia afectada, que va alertar l'FBI del que va passar, està preparant una cronologia del que va a publicar.

És un cas molt específic, previsible a ulls dels experts i del qual encara no se'n coneixen tots els detalls. També suposa una fita. "És enorme", diu David Krueger, professor de la Universitat de Montreal i expert en riscos d'IA. "La intel·ligència artificial va trencar pel seu compte les mesures de seguretat que l'havien de contenir i després es va colar en una altra empresa. Sembla tret de la ciència ficció, però és veritat. El món ha de despertar i adonar-se'n".

El debat sobre la seguretat de la IA va ser prominent els primers anys després de l'aparició de ChatGPT, però ara el seu pes públic s'ha diluït. "Per mi això és una prova clara que el que era un fenomen de laboratori està passant a escala real, com fa temps que adverteixen els investigadors preocupats per la pèrdua de control", assenyala Linda Petrini, investigadora en seguretat d'IA. "No tinc la sensació que l'interès pel tema hagi baixat. Al contrari, veig més gent prenent-s'ho de debò a mesura que les conseqüències es fan evidents", afegeix.

El desenvolupament de la IA suposa avui una carrera desbocada cap endavant, amb ensurts com el de l'OpenAI. La competència entre empreses és tan gran que era difícil distingir si la comunicació de la tecnològica sobre l'hackeig era una assumpció sincera de responsabilitat o una mostra d'ostentació del que podia fer la seva IA. Sigui com sigui, hi ha una qüestió indefugible: la IA va de debò i molt ràpid. "Estem aconseguint certes capacitats que semblaven llunyanes fa tot just dos anys. Qui no s'hagi sorprès dels últims avenços de la IA o és un vident o un cínic", reflexiona José Hernández-Orallo, director d'investigació del Centre Leverhulme per al Futur de la Intel·ligència de la Universitat de Cambridge i catedràtic.

Ara es corre sense tenir en compte conseqüències que ja advertien fa més de 20 anys: “Hem d'anar amb compte amb el que demanem a una superintel·ligència, perquè potser ens ho concedeix”, deia el 2003 Nick Bostrom, filòsof que va popularitzar l'exemple dels clips al costat d'Eliezer Yudkowsky, autor d'aquell primer missatge.

De les altes a l'hospital a la declaració de la renda - Els especialistes en IA ja no s'han d'esforçar a buscar exemples per alarmar la població perquè fa temps que veien avenços que són encara difícils d'imaginar: “Sembla que hi ha una desconnexió entre el que els investigadors saben que aquests sistemes són capaços de fer i el que el públic considera possible”.

No és difícil imaginar escenaris que es poden convertir un dia titulars. "Encarreguem a una IA que gestioni un hospital centrat a reduir el temps d'estada de pacients ingressats fins a l'alta. La IA podria rebutjar pacients crítics i amb patologies complicades, permetent només pronòstics benignes", exemplifica Senén Barro, catedràtic de la Universitat de Santiago de Compostela.

Un altre exemple. Algú busca maximitzar-ne el benefici. En aquest escenari, explica Hernández-Orallo, podria demanar al seu agent d'IA: "Prepara'm la declaració de la renda per pagar menys. Fes tot el que calgui. És molt important". El resultat pot ser que acabi piratejant el banc o fins i tot l'Agència Tributària per aconseguir canviar els registres de la persona que els ho ha demanat.

Aquest tipus d'hackeig o “enverinament de dades” no és ciència ficció. L'investigador Bálint Gyevnar, de la Universitat Carnegie Mellon (EUA), ha publicat un article on mostra que un agent d'IA pot acabar accedint a dades inventades la meitat de vegades que li demanen investigar alguna cosa a internet. Per exemple, accedir i trucar una base de dades amb estudis sobre discriminació en contractació. Imaginem que està completada fins al 2021 i que mostra que la bretxa entre candidats de la majoria i minories amb prou feines ha canviat. Un atacant el pot descarregar, afegir dades inventades a partir d'aquesta data i pujar la versió falsa a una plataforma oberta, amb una descripció convincent. Si un científic demana al seu agent d'IA que investigui l'estat de la discriminació, l'agent troba les dades trucades i conclou el que volia l'atacant, sense sospitar que hi hagi res malament. “Sense les salvaguardes adequades, els agents poden escalar i legitimar el frau científic amb un escenari semblant a les campanyes que van muntar les tabaqueres als anys 60”, diu Gyevnar.

Un sector que se sol assenyalar en pensar en el perill de la IA és el de les armes biològiques. En aquest àmbit funcionen dos límits importants, ara com ara. En primer lloc, la biologia no és només codi i requereix elements del món físic. En segon lloc, hi ha una convenció molt estricta que prohibeix lús de molts materials. "La IA ja pot ajudar a generar protocols, resoldre problemes tècnics i dissenyar molècules i proteïnes. Aquestes opcions ofereixen possibilitats reals d'avenços en medicina o agricultura, però també genera preocupació", explica Clarissa Ríos Rojas, científica que treballa a la Convenció d'Armes Biològiques de Nacions Unides i que respon a títol personal.

"Però aquestes preocupacions no són iguals en totes les etapes cap a una arma biològica, que van des de concebre l'agent, a aconseguir-ho, produir-ho a escala i disseminar-ho. La rellevància de la IA és més gran al principi. Les etapes posteriors segueixen limitades pels materials, l'equipament, la capacitat organitzativa i, sobretot, per la perícia pràctica que no es pot adquirir. tàcit és una pregunta genuïnament oberta”.

És legítim sentir por durant aquests escenaris. I la cosa pot empitjorar. Però també hi ha petits punts de llum i esperança. El principal és que tot això continua sent al fons codi. Els àmbits on els agents funcionen millor segueixen estant sobretot molt vinculats a programari i matemàtiques. L'altra gran frontera és el món físic, com és el cas de les armes. "El model actual segueixi tenint limitacions. Les noves fronteres seran entorns corporis i robòtics. La IA demostra teoremes complexos i hacker sistemes ben protegits, però no neteja el nostre vàter", diu Hernández-Orallo.

Hi ha coneixements humans no tan verificables com les matemàtiques. Per exemple, la poesia. Una cosa és analitzar un poema per a un examen de batxillerat. Una altra és escriure poesia al nivell d'un Nobel: "Els models d'IA destaquen en tasques verificables, on es pot comprovar si el resultat és correcte o incorrecte. Aquí el progrés és espectacular. Però si la verificació és difícil, com en poesia o periodisme, els models es van estancar fa tres anys: ja es coneix com és sobrehumans, i el resultat sol Harry Coppock, investigador de l'Imperial College de Londres.

Encara que els vàters i la poesia semblin lluny de la IA, pocs ja s'atreveixen a predir res: "Fa anys que a les meves conferències parlo del que encara la IA no fa en l'àmbit humà. El que ja no faig és dir mai: 'la IA mai no serà capaç d'A o B'", explica Barro. I en aquests darrers quatre anys els avenços han estat espectaculars, afegeix: "S'aniran pujant graons de forma molt ràpida. El proper salt, encara més gran, serà la IA que aprengui un model del món a través de la interacció amb ell: no per llegir, sinó per experimentar". 

Jordi Pérez Colomé a el País.  És reporter de Tecnologia, preocupat per les conseqüències socials que provoca internet. Escriu cada setmana una newsletter sobre els rebomboris que provoquen aquests canvis. Va ser premi José Manuel Porquet 2012 i iRedes Letras Enredadas 2014. Ha fet i fa classes en cinc universitats espanyoles. Entre altres estudis, és filòleg italià.  

🗫

ELS AVIS I EL SEU TEMPS

El Dia dels Avis se celebra el 26 de juliol a molts països, en honor a Sant Joaquim i Santa Anna, pares de la Verge Maria i avis de Jesús. Encara que no sé jo sí Sant Joaquim i Santa Anna, serien el millor exemple per als avis, atès el seu sospitós passat. La figura dels avis cuidadors comença a partir de la postguerra, abans aquesta figura a penes existia, a banda que el comportament dels pares de Maria no era massa exemplari.

El cert, és que hi ha una manera d’estimar que només coneixen els avis. No és l’amor urgent dels pares ni la protecció metòdica dels mestres; és una tendresa antiga, una mena de memòria afectiva que es transmet sense manuals. Els avis ocupen un lloc que no es pot explicar del tot amb paraules: són refugi, són pausa, són aquella mirada que no jutja sinó que acompanya.

En les últimes décades, aquest vincle s’ha construït també a través dels cuidatges. Quan els fills corrien darrere de la feina, els avis corrien darrere dels nets: els donaven dinar, els recollien de l’escola, els portaven a les activitats, els guardaven a l’estiu. Una generació sencera va sostenir la conciliació familiar amb una discreció que mai ha estat prou reconeguda. Encara avui, aquesta imatge persisteix. Però amb un matís que cada vegada es diu més en veu alta: els avis volen que aquesta relació neixi de l’amor i de la voluntat, no de l’obligació. Volen ser-hi, sí, però sense renunciar al seu propi temps, als seus interessos, a aquella llibertat que arriba tard però arriba.

Sovint es diu —mig de broma, mig de veritat— que si els avis fessin vaga general, el país quedaria paralitzat. I potser és cert: són una peça clau en la conciliació familiar. Però això obre una pregunta que gairebé mai es formula: qui es preocupa del benestar dels avis? Qui vetlla perquè aquesta dedicació no es converteixi en una càrrega silenciosa?

Molts avis confessen que no poden seguir el ritme dels més petits. Un nen corre, salta, s’escapa; l’avi, en canvi, corre amb el cor a la boca, amb aquella angoixa de no arribar a temps. A la platja, la responsabilitat pesa més: “Si ha de passar alguna cosa, que passi amb els pares, no amb nosaltres”, diuen. I en aquesta frase hi ha una veritat que fa mal: l’amor també cansa.

La jubilació, que havia de ser un espai de calma, sovint es converteix en una segona jornada laboral disfressada d’afecte. I molts avis i avies callen per por que els fills s’enfadin, per por de perdre el privilegi de veure créixer els nets. El silenci, però, també pesa.

Sempre s’ha dit que els pares eduquen i els avis consenteixen. Però la realitat actual és més complexa: els avis també eduquen, vigilen, acompanyen, i sovint es deixen a ells mateixos per el final. Potser ha arribat el moment de reconèixer-los el que són: un pilar emocional, no un recurs logístic, com és ja l'escola. I potser també ha arribat el moment de tornar-los el que ens han donat: temps, respecte, i la certesa que el seu amor no necessita horaris.

🗫

DATAISME, O EL SILENCI DELS DÉUS

 Osiris, Zeus, Yahvé, Quetzalcóatl, Al·là, Odín, Shiva, Google. La successió no és una broma: és una genealogia. Cada nom és una forma de poder, una manera d’ordenar el món. Els antics déus regien la natura; el Déu únic va regir la moral; l’home humanista va regir la raó. Ara, el poder ha canviat de substància: ja no és espiritual ni racional, sinó informacional. 

El dataisme, com diu Yuval Noah Harari, és la nova metafísica del segle XXI. No creu en l’ànima, sinó en l’algoritme. No busca veritat, sinó patró. No pregunta “qui sóc?”, sinó “què faig?”. I en aquesta substitució hi ha un gir filosòfic profund: l’ésser humà deixa de ser subjecte per convertir-se en flux.

La filosofia clàssica buscava l’essència; el dataisme busca la traça. Tot el que existeix és allò que pot ser mesurat, registrat, processat. El món es converteix en una xarxa de senyals, i la consciència, en una interfície. L’ésser ja no és presència, sinó dada.  Això és ontologia pura: la realitat es redefineix com a informació.El que no pot ser codificat, no existeix. El que no pot ser compartit, no té valor. El que no pot ser analitzat, no té sentit. El coneixement, que abans era fruit de la contemplació, ara és producte de la computació. Saber ja no és comprendre, sinó correlacionar. La veritat es dissol en estadística, i la saviesa en big data. El pensament humà, amb la seva lentitud i la seva contradicció, és vist com una anomalia.

El dataisme no vol saber què és veritat, sinó què funciona. És una epistemologia pragmàtica, eficient, sense transcendència. Per això és tan seductor: promet control, predicció, seguretat. Però, com tot déu, exigeix fe. Si tot és dada, la moral es converteix en optimització. El bé és allò que augmenta el flux d’informació; el mal, allò que el bloqueja. La llibertat es tradueix en connectivitat, i la felicitat en rendiment. El pecat és la desconnexió.

El dataisme és la culminació d’una llarga història: de la fe en Déu, a la fe en l’home, i ara, a la fe en el sistema. És la promesa d’una omnisciència sense consciència. Un Déu que no estima, però que ho sap tot. Quan Harari escriu Homo Deus, no anuncia una apoteosi, sinó una transfiguració. L’home que volia ser Déu ha acabat sent dada. I el nou Déu —Google, l’algoritme, la xarxa— no ens jutja: ens llegeix. Potser el darrer acte de llibertat serà no ser llegits.

El dataisme no pregunta si existeixes: només si estàs connectat.

🗫

L'HOME QUE VA CONSTRUIR UN FALS TEATRE ROMÀ

 La justícia envia a presó a un home que va arribar a cobrar fins a 40 euros per visitar el recinte, aixecat sense permisos en un pujol de Vicenza i presentat com una troballa històrica. Va construir un fals teatre romà entre els pujols de la província italiana de Vicenza utilitzant blocs de pedra moderns envellits artificialment per a donar-los un aspecte antic. Ho va presentar com una troballa arqueològica amb vestigis de l'Antiga Grècia, l'Antiga Roma i fins i tot del Neolític; va organitzar visites guiades i representacions històriques, va arribar a cobrar entrades de fins a 40 euros a cada visitant, es va colar per error en una guia turística oficial i ha acabat a la presó, condemnat a dos anys i quatre mesos de presó en via definitiva. És la increïble història de Franco Malosso, un italià de 69 anys que es feia dir Franz Von Rosenfranz en els circuits artístics i que va aconseguir posar en peus un dels enganys arqueològics més insòlits d'Itàlia.  Després de 10 anys de procés i després que es desestimés la llibertat condicional i el Tribunal Suprem confirmés la condemna, l'autor d'aquesta farsa de dimensions colossals va entrar a la presó de Ventimiglia fa uns mesos, per a complir la pena imposada per construcció il·legal i falsificació d'obres d'art.

L'origen de la història és incert, es remunta a uns anys abans de 2016, quan Malosso va començar a aixecar el fals teatre antic en els pujols de Arcugnano, a la província de Vicenza. En una superfície de 5.000 metres quadrats, va instal·lar una sèrie de graderies construïdes amb pedres superposades i treballades de tal manera que semblen antigues. També són falses les columnes, fetes de ciment, les estàtues de guix i un estany artificial excavat sota la graderia, en la zona de la sorra. El conegut com a Amfiteatre Berico, que encara segueix en peus, malgrat el seu nom, és en realitat una estructura inspirada en un teatre romà, de planta semicircular.

En 2016, després d'una denúncia de l'Ajuntament de Arcugnano, es va iniciar una recerca que va concloure que tot el conjunt era modern i havia estat construït sense les autoritzacions urbanístiques i paisatgístiques necessàries. En aquest moment va començar un complex procés judicial plagat de recursos de la defensa.

L'hemeroteca no permet determinar amb claredat si la intenció de Malosso era reconstruir un suposat teatre antic o simplement crear un fals jaciment arqueològic per a fer-ho passar per autèntic. La seva versió va anar canviant amb el pas del temps. En un primer moment va presentar el recinte com un autèntic jaciment arqueològic amb restes de diferents èpoques històriques. Més tard, quan van començar les recerques, va sostenir que en realitat es tractava de la reconstrucció d'un suposat teatre antic que, segons ell, hauria existit sota el pujol. Aquesta tesi, no obstant això, va ser descartada per la Superintendència de Patrimoni Cultural, que va determinar que no existia cap vestigi arqueològic en el lloc i que totes les estructures eren de construcció moderna.

Al llarg d'aquests anys, la defensa de Malosso sempre ha sostingut que la falsificació s'havia fet d'una forma tan “basta” que resultava impossible que algú pogués creure que es tractava d'un vestigi arqueològic real, i que per tant podia descartar-se la tesi de l'engany. La condemna inclou delictes urbanístics i contra el patrimoni cultural. 

Els jutges van considerar acreditat que la gegantesca instal·lació havia estat presentada com una autèntica resta arqueològica, generant a més un benefici econòmic mitjançant les visites i activitats organitzades en el recinte. El cas continua despertant sorpresa a Itàlia per com va poder aixecar-se i mantenir-se una ficció d'aquestes dimensions.

 

Malosso, es feia dir Franz Von Rosenfranz

Els experts consultats coincideixen que un jaciment arqueològic autèntic resulta fàcilment recognoscible per a un especialista. Jacopo Bonetto, arqueòleg i catedràtic del Departament de Patrimoni Cultural de la Universitat de Pàdua, explica que la identificació no depèn únicament de l'aspecte visual d'una construcció, sinó també de les seves característiques arquitectòniques, els materials emprats, les tècniques constructives i l'estat de conservació. “És totalment absurd pensar que es pugui confondre un edifici antic amb un modern, encara que estiguin construïts de la mateixa manera”, assenyala en conversa amb aquest diari.

Segons l'arqueòleg, els edificis romans s'identifiquen per les seves característiques arquitectòniques, els materials emprats, les tècniques constructives i, sobretot, pel desgast acumulat durant segles, elements impossibles de reproduir fidelment en una construcció recent. A això se suma el cost d'una obra d'aquestes característiques: “Reconstruir avui un amfiteatre suposaria una despesa enorme, difícilment assumible per un ciutadà particular”, sosté l'expert.

Bonetto subratlla a més que el propi emplaçament del suposat teatre era suficient per a aixecar sospites. “El context és fonamental, ja que els edificis antics solo es construïen en determinats llocs. Els amfiteatres antics s'edificaven, en el 99% dels casos, als afores de les ciutats romanes. Un amfiteatre en ple camp, lluny d'un nucli urbà antic, és naturalment fals”, afirma. L'expert destaca que aquest tipus d'episodis, afortunadament, són extraordinàriament infreqüents.

Més enllà de l'anècdota, Bonetto considera que el cas posa en relleu la importància del rigor científic en la gestió del patrimoni històric. “Les competències han de respectar-se i no sempre ocorre. Amb massa freqüència, el patrimoni cultural queda en mans de persones que no tenen la formació específica. “El patrimoni europeu és una riquesa enorme que ha de preservar-se i requereix especialistes qualificats”, defensa. En el cas de Vicenza, afegeix, “va bastar una inspecció d'arqueòlegs competents per a comprendre que es tractava d'un fals jaciment”. La sentència judicial obliga a més a Malosso a indemnitzar a l'Ajuntament pels danys ocasionats, a demolir el teatre i la resta de construccions aixecades il·legalment i a restaurar el pujol per a retornar-la al seu estat original, encara que aquesta ordre encara segueix pendent d'execució. Lorena Pacho a el País.

Aquesta historia només podia haver passat a Itàlia. Vittorio de Sica segur que n'hauria fet una gran pel·lícula, de la que Malosso amb aquest aire tan aristocràtic que llueix, en seria el protagonista perfecte. 

🗫