HISTÒRIES PROHIBIDES

 Hi ha moltes històries prohibides (forbidden stories, en anglès). Històries que els governs o els grups de pressió no volen que se sàpiguen i fan tot el possible per silenciar-les (empresonant o matant, si cal). Ja en el passat mític existia aquest patró del silenci. A L’Odissea, n’hi ha uns quants exemples. La baixada d’Odisseu a l’Hades, el país dels morts, per obtenir una informació que no troba entre els vius. O l’episodi de les sirenes. Elles coneixen el futur, però els humans en sentir les seves veus perden el seny i la vida. És Circe qui adverteix Odisseu d’aquest perill i li explica com se’n pot protegir: la tripulació s’haurà de tapar les orelles amb cera, i ell haurà de ser lligat al pal del vaixell per tal de sentir les veus de les sirenes sense llençar-se embogit al mar.

Circe actua com a informant de seguretat. Així actua també l’organització Forbidden Stories, una xarxa internacional d’informació que publica el treball de reporters amenaçats, empresonats o assassinats. Forbidden Stories envia aquest missatge als prohibidors: matar o silenciar un periodista no aturarà la veritat, ja que els reporters en perill hauran enviat la seva investigació a un servidor segur abans que els passi alguna cosa. Si l’autor és atacat o silenciat, l’organització activarà una xarxa formada per prestigiosos mitjans d’informació d’arreu del món, els quals accediran al servidor i publicaran la història prohibida. Protegeixen els periodistes i asseguren la circulació dels seus treballs.

El juliol de 2021, Forbidden Stories va iniciar la publicació d’una investigació: l’entrada massiva d‘uns 8.000 migrants a Ceuta el maig de 2021 no va ser espontània, sinó una operació d’Estat. El Marroc va relaxar deliberadament els controls fronterers després que Espanya acollís en un hospital el líder sahrauí Brahim Ghali. A la sala de màquines de l’operació, l’assessor reial Fouad Ali El Himma i el ministre Nasser Bourita.

Mentre els migrants forçaven en massa la tanca i les platges, els serveis d’intel·ligència de Rabat infectaven els telèfons de Sánchez i de diversos ministres amb Pegasus, un programa espia israelià. El xantatge va funcionar: Espanya va canviar la seva posició històrica sobre el Sàhara.

Antoni Puigverd a la vanguardia

LA TURBA DIGITAL

Quatre menors colpegen a una altra menor, la humilien; una cinquena persona ho grava i les agressores comparteixen les imatges. Una història que neix i es viralitza entre les (ara per ara) dues grans notícies de l'estiu: l'incendi més gran de la història d'Espanya i el massiu i més letal assalt registrat en una frontera espanyola. L'escena té lloc a Moguer, Huelva, un municipi d'uns 24.000 habitants conegut per les maduixes, Juan Ramón Jiménez i Platero, el seu famós burro. No és la primera vegada que veiem quelcom semblant i no en serà l'última.

Les imatges de les anomenades “niñas de Huelva” repeteixen una fórmula malauradament coneguda. El vídeo primer circula per WhatsApp, en grups tancats. En algun moment algú el filtra a una xarxa social, en aquest cas TikTok. D'allà salta a Instagram i a X, que l'amplifiquen. Els mitjans locals el recullen. El primer és Huelva Información, el 24 de juliol. A partir d'aquí, els mitjans generalistes, El País,El Mundo  oABC, per exemple, es fan ressò dels fets, cada un a la seva manera. Torn per a la televisió. Antena 3 es posa al capdavant. El programa Y ahora Sonsoles  envia a una reportera al municipi de Huelva. Hi ha debats, connexions (curioses) en directe. Entrevisten la mare d'una de les agressores, que implora que es deixi de difondre la imatge de la seva filla. 

La comprensible indignació davant una escena repulsiva es converteix, voluntàriament o involuntàriament, en una nova agressió

La turba digital a TikTok no escolta: ja s'ha posat en mode justicier. La comprensible indignació davant una escena repulsiva es converteix, voluntàriament o involuntàriament, en una nova agressió. El càstig escollit per a les “niñas de Huelva” passa perquè se'ls vegi la cara, que tothom sàpiga qui són, que ningú no les amagui darrere d'uns borrosos píxels que impossibiliten conèixer amb exactitud la seva identitat.

Res d'això. Al contrari. Es publiquen múltiples vídeos en els quals s'identifica les menors, tant a les agressores com a l'agredida. Els seus noms, els seus perfils, els seus números de mòbil. Hi ha amenaces de mort a només una recerca a TikTok. Ho fan usuaris adults que donen la cara; d'altres ho fan amagats darrere el pseudònim d'un compte fake. Qualsevol pot entendre l'enuig generalitzat, és clar, però en aquesta particular Fuenteovejuna tiktokera s'han equivocat. 

Si aquest diari publiqués la cara d'aquestes menors, s'exposaria a una demanda i acabaria condemnat. Al contrari, l'algoritme que plataformes com TikTok o X utilitzen per decidir quin contingut amplifiquen sembla que desconeix la llei. Del que sí que sap és d'engagement, el temps que un es queda enganxat mirant un vídeo. I un vídeo a cara descoberta com el de les menors de Moguer genera més engagement que qualsevol versió pixelada i prudent. És part del negoci.

La llei s'acata a la redacció. L'algoritme, mentrestant, continua premiant exactament el que la llei prohibeix, sense que ningú tingui la sensació d'estar fent res perseguible.

El Consell Audiovisual d'Andalusia ha traslladat una denúncia a la Fiscalia de Criminalitat Informàtica i ha demanat a TikTok que retiri els vídeos que, avui dia, continuen allà. La mateixa Fiscalia de Menors ha arxivat l'expedient: són inimputables per tenir menys de 14 anys. El cas ha passat a Serveis Socials.

Quants dels usuaris que han compartit aquelles imatges sense pixelar arribaran alguna vegada a asseure's davant un jutge? Segurament cap (o gairebé cap). No hi ha impunitat més completa que la d'un càstig que ningú no ha demanat, que ningú no pot parar i que ningú no pagarà per haver imposat.

Marius Fort Armegol a la vanguardia.com

NOMÉS LA REBEL·LIÓ SALVARÀ EL PLANETA

 

 Si poséssim el mateix esforç a prevenir la catàstrofe ambiental que el que hem invertit a buscar excuses que justifiquin la passivitat davant aquesta greu situació, ja hauríem aconseguit resoldre el problema. A tot arreu, sola trobada a persones obstinades a mirar cap a un altre costat i a ignorar el desafiament moral que tenim davant nosaltres. 

L’excusa més comuna és: “Segur que aquests manifestants tenen telèfons, se'n van de vacances i usen sabates de pell”. El que podria traduir-se com: “No escoltarem a ningú que no visqui en un barril, vagi nu i no subsisteixi únicament amb aigua tèrbola”. I clar, “si vius nu dins un barril, tampoc et farem cas perquè no ets més que un hippie excèntric”. És així com s’aconsegueix desqualificar als missatgers i a tots i cadascun dels seus missatges, que són massa impurs o massa purs. 

A mesura que la crisi ambiental empitjora i els moviments de protesta com Youth Strike 4 Climate, les vagues juvenils en contra del canvi climàtic, i Extinction Rebellion, Rebel·lió de l’Extinció, fan més difícil tancar els ulls davant el repte climàtic, la societat troba formes més enginyoses de donar l’esquena a la realitat i esquivar les seves responsabilitats. Darrere d’aquestes excuses hi ha una creença molt arrelada, segons la qual si estem davant una situació límit algú vindrà a rescatar-nos. “Ells”, els que vindran a salvar-nos, no permetran que ocorri gens dolent. El problema és que “ells” no existeixen, som nosaltres. 

Els representants polítics, com segurament haurà constatat qualsevol que hagi seguit la seva evolució en els últims tres anys, són caòtics, poc disposats a reaccionar davant la crisi i per si mateixos no tenen la capacitat estratègica per a abordar fins i tot les crisis més urgents. I no parlem dels seus dilemes existencials. I malgrat tot, continua prevalent la creença ingènua i estesa en la societat que votar és l’única acció política necessària per a canviar el sistema. La veritat és que si l’acció de votar no va acompanyada de la voluntat de protesta, és a dir, l’articulació de peticions concretes i la creació d’un espai en el qual puguin aflorar noves faccions polítiques, el vot, encara que indispensable, no deixa de ser un instrument feble. 

Els mitjans de comunicació, amb algunes excepcions, són molt poc inclinats a donar suport a qualsevol iniciativa en defensa del medi ambient. De fet, quan els grans grups de radiodifusió cobreixen aquests temes, s’abstenen conscientment de fer qualsevol esment al poder. Parlen de la catàstrofe mediambiental com si fos provocada per forces passives i misterioses, i proposen canvis insignificants per a problemes que són estructurals i de gran envergadura. La sèrie Blue Planet Live de la BBC exemplifica aquesta tendència. 

Els que governen i generen els discursos públics no se’ls pot confiar la preservació de la vida en la Terra. No existeix cap gran força del bé que pugui protegir-nos del mal mediambiental. Ningú vindrà a salvar-nos. Cap de nosaltres pot justificar el fet d’estar donant l’esquena a la crida a unir-nos per a salvar la humanitat. 

Al meu entendre, mostrar una actitud de desesperació no és més que una altra manera de negar la crua realitat. En posar el crit en el cel sobre les calamitats que un dia podrien afligir-nos, les desfigurem i ens distanciem d’elles, i la nostra capacitat per a impulsar accions concretes desapareix per a transformar-se en temors abstractes. Podríem alliberar-nos de l’albir moral afirmant que ja és massa tarda per a actuar, però en fer-ho condemnem a uns altres a la misèria o a la mort. 

La catàstrofe mediambiental és un problema que ja està afectant moltes persones que, a diferència d’aquells més rics que encara poden permetre’s rebolcar-se en la desesperació, es veuen obligats a respondre de manera pràctica. A Moçambic, Zimbàbue i Malawi, devastats pel cicló Idai, a Síria, Líbia i Iemen, on el caos climàtic ha contribuït a la guerra civil, a Guatemala, Hondures i El Salvador, on la pèrdua de collites, la sequera i la crisi dels recursos pesquers han obligat la gent a abandonar les seves llars, la desesperació no és una opció. 

La nostra passivitat els ha obligat a actuar: les seves circumstàncies aterridores són causa de les nostres formes de vida en el món ric. I els cristians tenen raó: la desesperació és un pecat. Com assenyala Jeremy Lent en un assaig recent, és gairebé segur que és massa tarda per a salvar algunes de les grans meravelles vivents del món, com els esculls de coral i les papallones monarca. No obstant això, Lent creu que a mesura que l’escalfament global empitjori i a mesura que augmenti el consum de recursos materials, haurem d’acceptar pèrdues encara majors, moltes de les quals podrien prevenir-se amb una transformació radical. 

Totes les transformacions abruptes en la història han pres a la gent per sorpresa. Com explica Alexei Yurchak en el seu llibre sobre la dissolució de la Unió Soviètica, tot és per sempre fins que s’acaba: els sistemes semblen immutables fins que es desintegren sobtadament. Tan aviat com ho fan i s’analitza la desintegració de manera retrospectiva, resulta evident que era inevitable. El nostre sistema, que es caracteritza per un creixement econòmic perpetu en un planeta que no està creixent, s’enfonsarà tard o d’hora. És inevitable. 

L’única cosa que queda per decidir és si aquesta transformació és planificada o no. Hem d’assegurar-nos que sigui planificada i tingui lloc al més aviat possible. Necessitem dissenyar i aixecar un nou sistema basat en el principi que cada generació, a tot arreu, té el mateix dret a gaudir de les riqueses naturals. 

Això és menys descoratjador del que podríem imaginar. Com revela la recerca històrica de Erica Chenoweth, perquè un moviment de masses pacífic tingui èxit, només és necessari que es mobilitzi el 3,5% de la població. Els éssers humans són mamífers socials i conscients dels corrents i tendències canviants. De fet, són conscients d’això d’una forma constant però subliminal. Una vegada que percebem que l’statu quo ha canviat, som capaços de deixar de donar suport a un sistema i unir-nos a un altre. Quan un 3,5% compromès i actiu s’uneixi i demani una transformació, inevitablement li seguirà una allau social. Rendir-se abans d’aconseguir aquest llindar és pitjor que la desesperació: és derrotisme.

En l’actualitat, els activistes del moviment social Extinction Rebellion protesten i marxen pels carrers de tot el món per a defensar la nostra supervivència. Amb una acció audaç, disruptiva i no violenta, obliguen les agendes polítiques a abordar la crisi mediambiental. 

Qui són aquests activistes? Un altre “ells”, que podria rescatar-nos de les nostres bogeries? L’èxit d’aquesta mobilització depèn de nosaltres. Només aconseguirà el llindar crític si suficients de nosaltres deixem de costat la negació i la desesperació, i ens unim a aquest excitant moviment en auge. Es van acabar les excuses. La lluita per a acabar amb un sistema que li dona l’esquena a la crua realitat ha començat. Un article de George Monbiot a el diario.es. Traduït per Emma Reverter

EL DESTÍ NO TÉ QUI L'ESCRIGUI

 

No hi ha res que passi perquè sí, però tampoc passa per l'atzar, la fatalitat o el destí. Tot plegat són paraules que ens hem anat inventant amb el pas del temps per tractar de donar una explicació a tot allò que no entenem, ens sorprèn, o simplement no teníem previst. El destí és una manera de donar una explicació a coses que passen que se suposa no havien de passar, però que simplement passen. No està escrit, no hi ha cap lloc enlloc en què algú decideixi que tal dia a tal hora t'ha de passar qualsevol cosa, en positiu o en negatiu. Com a molt podríem parlar de curioses coincidències que sempre acaben tenint el seu raonament lògic. 

Gairebé sempre donem la culpa, la part negativa del que ens passa a nosaltres o als altres, al destí o a la fatalitat, però és la solució fàcil, quan no saben que dir i simplement és que ha passat, Aquí, el que hi ha és casualitats més que causalitats tot i que en certa manera nosaltres si podem incidir en el nostre destí, de la mateixa manera que deia Picasso que la inspiració t'ha d'agafar treballant, el destí o fins i tot la fatalitat la podem administrar en favor nostre. 

Sovint parlem del destí o de la premonició de situacions que tenen una explicació lògica. Si us trenqueu un braç, veureu molta més gent amb el braç enguixat que si no us l'haguéssiu trencat, o si teniu la dona embarassada veieu embarassades arreu. Per què?, simplement estem més conscienciats en aquest punt i us hi fixeu més. 

Ja ho deia Marc Aureli: Que ridícul i estrany resulta qualsevol que se sorprengui de tot el que passa a la vida. De fet, si realment el nostre destí estigués escrit, seria millor no fer res, deixar-se anar en un laissez faire, tot esperant a Godot malgrat saber que mai no vindrà, abandonar-se, i així fins caure en una estúpida indignitat com Bartleby l'escrivent, postura de la qual tampoc n'estem tan allunyats.

ELS QUE NO VAN CREUAR

 En el cant XII de l’Odissea, quan la nau d’Ulisses s’esberla i els companys s’ofeguen en el mar color de vi, el protagonista sobreviu aferrat a un tros de fusta, empès pels déus fins a les costes de Sicília. Avui, en aquestes mateixes aigües, ja no hi naufraguen herois homèrics, sinó barques de plàstic, cossos exhausts, somnis xops que no tindran epopeia ni càntic. El Mediterrani continua sent escenari de tragèdies, però ara sense rapsodes: només amb notaris del desastre.

I, tanmateix, fins i tot enmig d’aquesta repetició de morts, hi ha una cosa que gairebé mai mirem: els que van quedar. Els que no van creuar. Els que no van tenir barca ni flotador. Els que van ser descartats abans de ser expulsats. Com aquell nen de dotze anys que uns legionaris van deixar enrere, no pas per pietat, sinó perquè la llei els impedia expulsar menors. Un nen que va quedar allà, al marge del campament, com queden les coses que ningú recull: una ombra sense destí, un tros d’humanitat que no entra a les estadístiques perquè les estadístiques només compten els que es mouen, no els que romanen. 

Parlem del centenar de morts a Ceuta com si fossin escòria, com si fossin residus d’una massa anònima que ha gosat vulnerar les fronteres d’Espanya. Però oblidem que molts altres van quedar atrapats a l’altra banda, somiant una cuina, un llit per als nens, una platja amb para-sols de colors. Somnis mínims, domèstics, tan humans que haurien d’avergonyir a qui els redueix a “invasors”. Els vuitanta mil que han intentat creuar no són només fugitius de la fam ni peces d’un joc geopolític. Són també els que han vist Europa a la pantalla del mòbil: una Europa de biquinis, de paelles marineres, de nits amb còctels sota la lluna. Una Europa que, des d’Àfrica, sembla un anunci interminable de felicitat.

Però tornem als que van quedar. Als que no van tenir ni tan sols l’oportunitat d’ofegar-se. Als que no van poder ser cadàvers compartint el sapore di sale amb els banyistes. Als que romanen a la frontera com un eco, com un murmuri que ningú vol escoltar. Mentre uns es protegeixen la pell amb cremes perfumades, altres es queden a la sorra de l’altra riba, mirant un mar que ja Homer veia tenyit de sang. Mare Nostrum, sí, però també mare mortuum. I, sobretot, mare dels que es van quedar, els invisibles, els que no van creuar. Ells són la part de la tragèdia que no surt a les fotos. La part que no es comptabilitza. La part que continua allà, esperant un futur que no arriba.

NOTA: Possiblement aquest sigui l'ùltim post que publico aquí. Avui, sense cap explicació de perquè, Blogger m'ha eliminat el Bloc en Castellà i el de Absurdidades. No se si seguiran o la cosa s'aturarà aqui. Fent cas a Ricard Pardo (Noxeus), fa un temps vaig obrir un bloc a Substack, on seguiré publicant.

LES NORMES DE LA GUERRA

Babilonia, imatge generada per IA

 La humanitat fa mil·lennis que intenta domesticar la violència. Des de Hammurabi fins als Convenis de Ginebra, hem repetit una idea obstinada: fins i tot en la guerra hi ha d’haver límits. És una ficció moral, sí, però una ficció imprescindible. El primer principi —“impedir que els forts oprimeixin els febles”— va néixer ja contaminat, escrit per un rei que coneixia bé l’art d’oprimir. I, malgrat tot, ens hi aferrem perquè l’alternativa és massa fosca.

- Els anys 2024, 2025 i el que portem de 2026 han ampliat el catàleg de vulneracions del dret internacional humanitari. Gaza continua essent una ferida oberta, però no és l’única. Ucraïna, Sudan, Myanmar, Etiòpia, el Iemen, el Sahel… cadascun aporta el seu propi inventari d’horrors, com si el món competís per veure qui ignora més descaradament les normes que proclama.

Gaza: la cicatriu que no es tanca - Després de l’atac de Hamàs el 2023 —documentat com una successió de crims de guerra: assassinats de civils, tortures, violacions, preses d’ostatges, atacs indiscriminats— el conflicte va entrar en una fase encara més devastadora. Entre 2024 i 2026, Israel ha intensificat bombardejos, asedis i desplaçaments forçosos. La destrucció sistemàtica d’infraestructures civils, hospitals, universitats i campaments de refugiats ha estat denunciada per la ONU, MSF i múltiples organismes independents. El castig col·lectiu, prohibit per les convencions, continua essent un element central, així com l’ús de municions explosives en zones densament poblades, contravenint els principis de distinció i proporcionalitat. El 2024, la Cort Internacional de Justícia va ordenar mesures cautelars per evitar un possible genocidi. El 2025, diversos estats van demanar investigacions sobre atacs a convois humanitaris i sobre el bloqueig prolongat de subministraments essencials. A dia d’avui, cap d’aquestes advertències ha frenat la maquinària bèl·lica.

Ucraïna: la guerra que s’ha normalitzat - La invasió russa, iniciada el 2022, ha entrat en una fase de desgast brutal. Entre 2024 i 2025 es van documentar atacs russos contra centrals elèctriques, hospitals i blocs de pisos, així com l’ús de mines antipersona en zones agrícoles. Ucraïna, per la seva banda, ha estat acusada d’emprar municions de dispersió en àrees on la presència de civils era probable. Tots dos bàndols han vulnerat normes essencials, tot i que la responsabilitat primària recau en l’agressor inicial. La impunitat, com sempre, es reparteix segons la mida de l’exèrcit.

Sudan, Myanmar, Etiòpia: guerres sense càmeres, crims sense titulars. Mentre les potències discuteixen sobre Gaza i Ucraïna, altres guerres avancen sense testimonis. Són conflictes on les lleis de la guerra existeixen només en informes que gairebé ningú llegeix.

Les potències occidentals proclamen el seu compromís amb el dret internacional mentre el violen o l’ignoren quan els convé. Els Estats Units continuen subministrant armes a països acusats de crims de guerra. La Unió Europea manté acords amb governs responsables de tortures i desaparicions. Rússia i la Xina denuncien la hipocresia occidental mentre bloquegen resolucions que podrien protegir civils en altres conflictes.

El dret internacional és un mirall trencat: cadascú tria el fragment que li afavoreix. Per què seguir parlant de normes que ningú compleix?. Perquè renunciar-hi seria acceptar que la força és l’única moneda vàlida. Seria admetre que els civils són danys col·laterals inevitables, que els hospitals són objectius legítims, que els infants poden morir sense que això importi.

Les lleis de la guerra no són un luxe moral: són l’últim fil que ens separa de la barbàrie absoluta. Encara que s’incompleixin, encara que els poderosos escapin, encara que els tribunals avancin amb la lentitud d’un glaciar, nombrar els crims continua essent necessari.

Perquè callar és col·laborar. Perquè la impunitat creix en silenci. Perquè fins i tot una norma violada és millor que cap norma. I perquè, si deixem d’exigir un món més just, acceptem viure en un que ningú triaria.

JA PODEM PARLAR D'ÀIXÒ?

Aquesta onada de calor ha acabat amb la idea que els petits canvis poden aplacar el clima extrem. La creença errònia de les organitzacions ecologistes que la població no està preparada per escoltar res més difícil que collonades micro consumistes té una part important de la culpa del fracàs global. 

Aquest article de George Monbiot no és d'avui, és del 20 de juliol del 2022. No sé jo si li van fer gaire cas fa quatre anys. La crua realitat és que, com deia Monbiot, un dia anhelarem un estiu tan “fresc” com el del 2022, i crec que aquest dia ha arribat. La traducció és d'Emma Reverter. 

Aquesta onada de calor ha acabat amb la idea que els petits canvis poden aplacar el clima extrem. George Monbiot.

Ja en podem parlar? Em refereixo al tema que la majoria dels mitjans de comunicació i la major part de la classe política han estat evitant durant tant de temps. Ja ho sabeu, l'únic tema que en última instància explica: la supervivència de la vida a la Terra. Tothom sap, per més que se n'eviti parlar, que, al seu costat, tots els altres temes que omplen les portades i obsessionen els experts són el no-res.

Fins i tot els editors del diari Times del Londres que segueixen publicant columnes negant la ciència al voltant del canvi climàtic ho saben. Els polítics conservadors del Regne Unit que aspiren a liderar el partit, que ignoren o resten importància al tema, ho saben. Mai el silenci no va ser tan fort ni va ressonar amb tanta força.

No és un silenci passiu. És un silenci actiu, un compromís ferotge amb la distracció i la irrellevància davant d'una crisi existencial. És un buit que s'omple assíduament amb informació arbitrària i diversions, xafarderies i espectacles. Es parla de tot, però això no. Però mentre els que dominen els mitjans de comunicació eviten el tema sigui com sigui, el planeta parla i el seu rugit ja no es pot ignorar. Aquests dies de fúria atmosfèrica, aquests xocs tèrmics i incendis forestals ignoren el silenci furiós i irrompen amb rudesa en el nostre retir silenciós.

Encara no hem vist res. La perillosa calor que ha patit aquests dies fins i tot Anglaterra ja s'està convertint en una cosa normal al sud d'Europa, i es comptaria entre els dies més frescos dels períodes de calor a parts de l'Orient Mitjà, Àfrica i el sud d'Àsia, on la calor s'està convertint en una amenaça habitual per a la vida. No passarà gaire temps, llevat que es prenguin mesures immediates i exhaustives, abans que aquests dies de fúria es converteixin en la norma fins i tot a la nostra zona climàtica, abans temperada.

La mateixa fórmula és aplicable a tots els danys que els humans ens causem els uns als altres: allò que no es pot discutir, no es pot abordar. La nostra incapacitat per evitar un escalfament global catastròfic es deu sobretot a la conspiració de silenci que domina la vida pública, la mateixa conspiració de silenci que, en un moment o altre, ha envoltat tota varietat d'abusos i d'explotació.

No ens ho mereixem. Els mitjans de comunicació que mouen milers de milions i els polítics que promouen potser es mereixen mútuament, però cap de nosaltres es mereix cap dels dos grups. Estan construint entre ells un món en què no hem triat viure, en què potser no podem viure. En aquesta qüestió, com en tantes altres, el poble sol anar molt per davant dels que diuen que ens representen. Però aquests polítics i barons dels mitjans de comunicació despleguen tots els estratagemes i estratagemes imaginables per impedir que es prenguin mesures contundents.

Ho fan en nom de la indústria dels combustibles fòssils, la ramaderia, les finances, les empreses constructores, els fabricants d'automòbils i les companyies aèries, però també en nom d'alguna cosa més gran que qualsevol d'aquests interessos: el poder de la titularitat. Els que ostenten el poder avui dia ho aconsegueixen eliminant els desafiaments, independentment de la forma que adoptin. L'exigència de descarbonitzar les nostres economies no és només una amenaça per a la indústria intensiva en carboni, és una amenaça per a l'ordre mundial que permet als poderosos dominar-nos. Cedir terreny als defensors del clima és cedir poder.

Lerror de la cautela. En els darrers anys, he començat a constatar que els moviments ecologistes dominants han comès un error gravíssim. La teoria del canvi que persegueixen la majoria dels grups verds consolidats és completament errònia. Encara que poques vegades s'articula obertament, regeix la seva estratègia. Segons aquesta teoria, és una contrarellotge i el repte és massa gran per intentar canviar el sistema. La gent no està preparada per a un projecte d'aquesta envergadura. No volen espantar els seus membres ni generar una baralla amb el govern. Així que l'únic enfocament realista és fer canvis graduals. Fan campanya, tema per tema, sector per sector, per aconseguir millores graduals. Segons aquesta estratègia, després d'anys de perseverança s'aniran sumant petites peticions al canvi global que es persegueix i això donarà lloc al món que volem.

Però mentre aquests grups jugaven a ser pacients, el poder jugava a pòquer. La insurrecció de la dreta radical ha arrasat amb tot, aixafant l'estat administratiu, destruint les proteccions públiques, dominant els tribunals, el sistema electoral i la infraestructura del govern, tot acabant amb el dret a protestar i el dret a viure. Mentre ens vam persuadir que no hi ha temps per al canvi de sistema, ens van demostrar que estàvem equivocats perquè ells sí que ho van canviar tot.

El problema mai no ha estat que el canvi de sistema sigui una petició massa ambiciosa o que requereixi massa temps. El problema és que fer-ho de manera gradual és un objectiu massa petit. No només és massa petit per impulsar la transformació; no només és massa petit per aturar la marea de canvi revolucionari que arriba des de la direcció oposada; sinó també massa petit per trencar la conspiració del silenci. Només una demanda de canvi de sistema, que s'enfronta directament al poder que ens porta a la destrucció planetària, té el potencial d'estar a l'altura del problema i d'inspirar i mobilitzar els milions de persones que es necessiten per generar una acció eficaç.

Manifestació contra el canvi climàtic a Madrid el setembre del 2021. EFE/Kiko Huesca

Durant tot aquest temps, els ecologistes han explicat als ciutadans que ens enfrontem a una amenaça a la nostra existència sense precedents, alhora que els demanaven que reciclessin les tapes de les ampolles i canviessin les palletes per beure. Els grups ecologistes han tractat els seus membres com a idiotes, i sospito que, en el fons, els membres ho saben. La seva cautela, la seva reticència a dir allò que realment volen, la seva creença errònia que la població no està preparada per escoltar res més difícil que aquestes collonades micro consumistes tenen una part important de la culpa del fracàs global.

Mai no hi va haver temps per als canvis graduals. Lluny de ser una drecera cap al canvi que volem veure, és un pantà on s'enfonsa l'ambició. El canvi de sistema, com ha demostrat la dreta, és i sempre ha estat l'únic mitjà ràpid i eficaç de transformació. Alguns sabem què volem: autosuficiència privada, luxe públic, economia del dònut, democràcia participativa i civilització ecològica. Cap d'elles és una petició més gran que les que els mitjans de comunicació multimilionaris han fet i aconseguit en gran manera: la revolució neoliberal que ha arrasat amb la governança efectiva, la fiscalitat efectiva dels rics, la limitació efectiva del poder de les empreses i els oligarques i, cada cop més, la democràcia efectiva.

Així que trenquem el nostre propi silenci. Deixem de mentir-nos a nosaltres mateixos i als altres, pretenent que les mesures petites aconsegueixin grans canvis. Abandonem la cautela i el simbolisme. Deixem de portar galledes quan només serveixen els camions de bombers. Construïm la nostra campanya per al canvi sistèmic cap al llindar crític del 25% d'acceptació pública, més enllà del qual, segons suggereixen una sèrie d'estudis científics, es produeix la inflexió social.

Tinc més clar que mai allò que és una acció política eficaç. Tot i això, segueix sense respostes una pregunta fonamental. Atès que ho estem deixant tan tard, podem assolir el punt d'inflexió social abans d'arribar al punt d'inflexió mediambiental? La crua realitat és que un dia anhelarem un estiu tan “fresc” com el del 2022.