AFORISME:
Cal reconeixèr-ho: 'admirar' - és a dir, sentir admiració per algú o per alguna cosa - resulta una operació fatigosíssima, i a la llarga, ensopida - JOAN FUSTER

29/4/17

BAIXANT L'OBAGA

BAIXANT L'OBAGA

Recordem Lluís Companys amb aquest text sobre la matinada en què el president va passar el coll de Lli camí de l'exili. La figura de Companys té com les de qualsevol polític llums i ombres, però el que més m'agrada d'ell es la seva honestedad, la seva coherencia en les seves creences, el fet de fugir a França i no a Mèxic que hauria set molt més segur, per trobar a Lluïset el seu fill discapacitat...Segons explica Josep Benet: Lluís Companys i Micó patí un agreujament de la seva malaltia. Quan la invasió alemanya provocà el trasllat de la clínica i dels seus estadants cap al sud, un bombardeig a la carretera féu que en Lluïset es perdés. Incapaç de parlar i sense documentació al damunt, fou confós per un soldat francès desertor, primer, i després ingressat en un sanatori prop de Llemotges. El president, confinat per les autoritats franceses a La Baule, a la Bretanya, renuncià a fugir dels alemanys, entre altres raons, per poder localitzar el seu fill. Però ja no el va poder veure més, ja que el 13 d'agost de 1940 era detingut per la policia militar alemanya acompanyada d'agents franquistes i dos mesos més tard, el 15 d’octubre, afusellat al castell de Montjuïc.
Companys va morir no per Catalunya, sinó per no voler deixar sol Lluïset, el seu fill perdut, per ell no va fugir a Mèxic quan ho podia haver fet, però va poder més el pare que volia recuperar al fill que la seva propia seguretat, i això és el més important per a mi, el que més el dignifica.... Carme Ballus recorda en aquest conte la matinada de l'exili del President.....

«Jo en Companys el vaig conèixer, ja li ho dic. Un bon home. Molt trist. Massa confiat, si no, no hauria pas fet aquella mala fi» - 

Lluís Companys, després dels fets del 6 d'octubre de 1934.

1.  

A poc a poc, la vista clavada al terra gelat, feien la pujada en silenci, i en aquella matinada tan freda dins i fora dels seus cors, només ressonaven les soles en trepitjar aquí un tros de glaç, allà una branca caiguda. De la masia de can Barris al coll de Lli encara van creuar algunes paraules. Poques. Quin fred. Ja apunta el dia. Quin hivern més cru. Però aviat ho van deixar córrer. Alguna mirada enrere, entre les sureres, cap a la plana de l’Empordà. Les branques de les alzines eren ben guerxes, com espantalls en què cap ocell s’aturava.

Passat el coll de Lli, el camí s’estrenyia i iniciava el pendent pel mig del bosc de castanyers pelats, com un exèrcit de soldats desnerits, grisos, immòbils, que feien costat a la comitiva. A l’obaga més d’un va relliscar, una dona pigada va estar a punt de caure, un noiet molt bru, en Rafel, la va sostenir, però el silenci es mantenia. Les mirades atentes al terra, a les pedres, al gel. Un darrere l’altre endinsant-se en l’estretor del camí, amb la humitat ficada ben endins dels ossos. La vista de les primeres cases de les Illes i els seus sostres polits de teula rogenca va fer trencar el silenci. Ja hi som. Allò és França.

Duien una bona estona caminant, amb els peus i els genolls adolorits per l’esforç de la baixada, quan van entrar pel carrer principal de les Illes. Es van asseure en un pedrís, mentre el President seguia dret, movent-se d’una banda a l’altra del carrer, amb les mans enfonsades a les enormes butxaques de l’abric negre. A en Rafel aquell senyor li feia un xic de basarda, i això que abans de començar la marxa li havia passat la mà afectuosament pels cabells esbullats.

El robust sergent Rius va manar al nen que anés a veure si a la fonda tenien obert, que alguna cosa o altra caldria menjar abans de seguir cap al Pertús. No s’ho va pas fer dir dues vegades, per la gana i per la possibilitat d’entrar en un lloc arrecerat. I encara que no eren ni les set, va picar fort a la porta de roure de la fonda i la senyora Martine va aparèixer a la finestra de dalt, amb el monyo a mig lligar. Quan va saber amb quin seguici venia, el va apressar:

–No et quedis com un estaquirot i porta’ls cap aquí, mon enfant!

En Rafel va girar la cantonada i es va trobar tots els homes dempeus, el sergent també. Només va veure assegut el senyor de l’abric negre. El sergent Rius li havia dit: aquest és el nostre, Rafel. En Companys és el nostre President. Però se’l va mirar, allà assegut al pedrís, i aquell senyor no semblava pas una persona important. S’estava quiet, amb el barret gris de feltre a la falda, l’abric negre cordat, l’esquena que ni tocava la paret i la vista endavant sense mirar ningú ni enlloc. Trist.

Es van acostar tots cap a la fonda, i el sergent va deixar el marrec de guàrdia a la porta:

-Tu, ull viu i si veus algú que s’acosta ens avises.

I allà es va quedar en Rafel, sense poder-se treure el fred del cos, bufant-se els penellons de les mans mentre ensumava l’oloreta de la truita que la senyora Martine els preparava per esmorzar. Per sort per a ell, no s’hi van entretenir gaire, i el sergent el va fer entrar un instant, per recollir un tros de pa amb cansalada que la mestressa li havia deixat damunt la taula. I sort. I moltes gràcies. La fam dels onze anys és gran i la fam de la guerra, gran com cap altra; per tant, es va ben agombolar amb el que se li oferia.

El camí encara era prou llarg fins arribar a la carretera, però ara, al grup de fugitius, revifats per la parada i l’esmorzar, hi havia un xic de conversa. Sort que no plou. Ens esperaran amb cotxe abans del Pertús? Sí. Confiem-hi. I no deien gaire més. Seguien mirant el terra i fent llambregades al paisatge, que esdevenien mirades goludes, d’ulls que volien endur-se tot el que els envoltava a la memòria: l’escorça de les alzines, el nuvolet del cel, l’esbarzer gelat.

En acostar-se a la carretera, se sentia una remor, cada vegada més evident. En Rafel no va necessitar que ningú li demanés res. Després de cordar-se bé les vetes de les espardenyes, va baixar a pas viu per la drecera fins acostar-se a prop d’aquella munió de gent espellifada que entrava a França, va observar fil per randa tot el que passava i s’enfilà de nou cap al camí, a donar-ne part. Al cap i a la fi, aquest era el tracte: ell, nascut a la Vajol, els acompanyava perquè coneixia bé aquelles muntanyes i, en cas que fes falta, podia aconduir-los per corriols que poca gent transitava. A canvi de la seva feina, el sergent li havia promès sucre per als de casa, i alguna cosa per a ell. Quin misteri, va pensar en Rafel en tancar el tracte.

Quan va ser de nou al costat del grup, el vailet, vermell per la correguda i parlant entretallat, els va explicar que la carretera anava plena de gent de banda a banda. Homes, dones, moltes dones, criatures, vells, persones coixes, d’altres sense braços, brutes, amb matalassos a l’esquena... Estava impressionat. Se’l van escoltar sense badar boca, i amb posat molt seriós van anar baixant fins unir-se, ja prop del punt on els havien de recollir amb el cotxe, a la fugida massiva. Allà, un cop deixats els camins de muntanya, a en Rafel se li acabava el fer de guia. Però en acostar-se a dir adéu a tot el grup per tornar-se a enfilar cap als boscos, va ser a temps de sentir el senyor de l’abric negre com es lamentava:

–Pobra Catalunya!

Amb prou feines si es va adonar que el vailet el saludava. El President tenia la mirada posada en una nena amb la cama tallada, que no devia tenir més enllà de set anys, duia trenes i anava agafada de la mà del pare, mentre a l’altra mà hi tenia una crossa per caminar. En Rafel va girar la vista en la mateixa direcció i ja no va ser capaç de veure res més que aquella nena i el seu pare, i amb aquesta visió tornà cap a casa.

 2.

Jo en Companys el vaig conèixer, ja li ho dic. Un bon home. Molt trist. Massa confiat, si no, no hauria pas fet aquella mala fi. Bé que es van espavilar, els altres mandamassos... Jo agraït, li estic. I tant que sí! De retruc, perquè jo era un nen quan va acabar la guerra i un sergent tot cepat que l’acompanyava cap a l’exili em va demanar que els guiés pel coll de Lli i cap avall, cap al Pertús. En acabat aquell sergent em va fer un regal: uns llapis de colors dels bons. Deia que ell s’havia de quedar amb el President i després no sabia què passaria. Merda va passar, senyora, i perdoni l’expressió. Que el van internar al camp d’ Argelers i no en va sortir, va passar, pobre sergent Rius. Però jo amb els llapis vaig dibuixar molt, i sort en vaig tenir per distreure’m de la misèria. Què pintava? Doncs miri, el primer que vaig dibuixar va ser el pas del President pel coll de Lli, amb tota la comitiva. Uns quants homes i una dona molt bonica, pigada i pèl-roja, una mica com vostè. I una nena sense cama que vaig veure quan vam arribar avall. Fugia, sí. Amb el pare. Fugien tots de les tropes d’en Franco. I... jo no ho sé pas què se’n va fer, ni de la nena ni del pare. Pot comptar. Però algú els va fotografiar i n’han fet una escultura. No, no he estat pintor. Pagès i llestos. Contrabandista? No em faci riure! Si li ho diria? Potser no, potser no... Alguna gent sí que vaig ajudar a passar aquestes muntanyes, després de la guerra. D’allà cap aquí i d’aquí cap allà, sí. No, jo no sóc pas tan valent, no senyora. S’havia de fer, i es feia. Per Catalunya. L’escultura és per damunt de l’aparcament, arribant al poble. L’han feta en bronze i l’han col·locada damunt d’una roca gran. perquè la gent tingui memòria del què va passar. Però, si vol que li digui, del què va passar de debò, no en saben ni un borrall, ni els polítics, ni els historiadors, ni ningú. S’hi havia de ser, per saber-ho!

3.

Donen per acabada l’entrevista i s’acomiaden amb una encaixada de mans. Feia una bella estona que xerraven, asseguts a prop de l’estufa rodona de llenya, en una de les tauletes de la societat la Camèlia, davant d’un cafè i un cigaló d’anís. El temps ha passat sense que la Lola se’n sentís. Els ulls del senyor Rafel desmenteixen l’edat que té, més enllà dels vuitanta. És una mirada sorneguera, molt viva. La repassa de dalt a baix, des de la cabellera tenyida de vermell fins els malucs arrodonits i abans de deixar-la anar, li etziba, garneu. “Li he dit la veritat, però de veritat, cadascú en té una”. La Lola somriu i li fa dos petons, a la imprevista. Surt a la plaça de la font, s’encén una altra cigarreta i pel carrer Darnius se’n va avall, cap a l’aparcament, i s’acosta a veure l’escultura dels exiliats. Tal com el vell li ha dit, són allà a prop, enfilats dalt d’una roca. Es queda una estona davant de les imatges de la nena amb la cama tallada i el pare, ambdós camí de l’exili. No és creient, però resa un parenostre.

Baixa cap al cotxe i, a punt d’emprendre el camí de retorn cap a la Jonquera per anar-se’n a Girona a la redacció de la revista i posar tot el material en ordre, la intuïció li diu que encara no ha acabat la feina i en un rampell agafa just la direcció contrària, cap al coll de Manrella. Abans d’arribar-hi veu el trencant que s’enfila, a mà esquerra, cap al coll de Lli i decideix aparcar el cotxe i fer la pujada a peu. Hi ha una indicació: mitja hora. Però vés a saber, mitja hora de muntanya no és mitja hora de ciutat. Es diu que si no pot acabar la feina aquesta tarda haurà de treballar fort a la nit, a casa, perquè la revista es tanca demà, amb tot el tema de l’exili.

Les vistes de l’Empordà són magnífiques des del camí cap al coll. I l’esclat de colors tardorencs fa aturar la Lola. Esbufega per l’esforç de la pujada, descansa en una roca, es promet que acudirà de nou al gimnàs, deixarà de fumar, menjarà més sa, tot allò que oblida amb l’estrès diari. Passa la mà per l’escorça pelada d’una surera, fotografia un roure poderós, recull cireretes d’arboç i n’aixafa una entre els dits abans de dur-se-la a la boca, un gest i un sabor que la duen a la infantesa. Està exultant. Definitivament, tant li fa si s’ha de quedar a escriure aquesta nit fins que surti el sol.

Quan per fi arriba al coll de Lli, descobreix la baixada per l’obaga, el corriol que duu cap al poblet francès de les Illes. I, solemne, diu en veu alta: “Per aquí mateix, el febrer del 1939, baixaven el President Companys i uns quants més cap a l’exili”. S’estira al terra cobert de fulles, enmig dels castanyers, que en aquesta banda ja són ben pelats, i contempla el cel per entre les branques nues dels arbres. Tanca els ulls, intentant imaginar els personatges que en Rafel li ha descrit. Li ressonen les paraules que ell ha sentenciat al final de l’entrevista: “S’hi havia de ser, per saber-ho!”. Sent les petjades de la comitiva que fuig, nota el silenci. S’endinsa en el passat. Un foc ardent li puja de la boca de l’estómac fins sotraguejar-li fort el cor.  Deixa anar un sospir molt fondo. Poc després es posa dreta amb lleugeresa, ni se sent el cos, i s’acosta a un nen prim, de cabells esbullats i mirada riallera que s’ha quedat ressagat cordant-se les vetes de les espardenyes. La Lola comença a baixar, al costat del vailet, cap a les Illes. És a punt de relliscar i el noi la sosté. Davant seu caminen un militar republicà, molt cepat, i un altre home, prim, amb un abric negre i un barret de feltre gris. Només els veu d’esquena. Més endavant, s’entrelluquen altres siluetes enmig de la boira. El fred és cada cop més intens. La Lola s’incorpora de nou al seguici silenciós d’ombres que any rere any repeteixen el camí i avança amb elles a poc a poc, la vista clavada al terra gelat.

Carme Ballús - naciodigital.cat

28/4/17

BALENA BLAVA

BALENA BLAVA


El Joc de la Balena Blava, semblava cinrcumscrit a Russia, Brasil i Mèxic, pero informen avui a el Periódico que una noia de 15 anys ha estat ingressada en un hospital de l'àrea metropolitana de Barcelona després que el seu entorn detectés que havia començat a jugar a la 'Balena blava'. Tant els Mossos d'Esquadra com psicòlegs consultats per aquest diari confirmen l'existència d'aquest cas però tranquil·litzen també que no consten més episodis com el d'aquesta adolescent a Catalunya.
Que és la Balena Blava?. La dinàmica és aterridora, centenars de grups creats en xarxes socials inciten als adolescents, a realitzar una sèrie de tasques assignades per un 'mentor' durant 50 dies, orientant-los cap a la seva mort.
Aquest joc és una nova tendència està sorgint a les xarxes socials. Es tracta del 'Joc de la Balena Blava' que, d'acord amb autoritats d'intel·ligència cibernètica de la Ciutat de Mèxic, posa en risc la vida de nens i adolescents que tenen accés a un dispositiu mòbil, sense la prèvia supervisió d'un adult. 
La Policia Cibernètica de la Secretaria de Seguretat Pública de la Ciutat de Mèxic (SSP-CDMX) va emetre el mes passat un avís, després de detectar dos casos en els quals menors d'edat intentaven atemptar contra la seva integritat física en participar en aquests jocs suïcides.


"Els nens són manipulats a través de grups [de Facebook] en els quals són convidats, el que ells anomenen una marató de 50 dies en què el nen, nena o adolescent, se sotmeten a diverses proves que inicien amb el que en xarxes socials es coneix com 'cutting', és a dir, talls amb navalla en braços i cames ", ha indicat José Gil García, subsecretari d'Intel·ligència Policial de la SSP-CDMX.

Aquesta secta cibernètica és anònima i opera sota pseudònims. Els líders d'aquests grups assignen diverses proves que han de complir-se una vegada que decideixes acceptar el primer repte. Els reptes consisteixen des de veure tot el dia pel·lícules de terror, sotmetre a vetllades extremes, despertar a la matinada i continuar amb altres proves tot la nit durant els següents 50 dies.

"Si el nen decideix deixar de participar en aquest repte, el 'líder' que l'està manipulant, també ho amenaça amb fer-li mal a ell o ella, així com a la seva família. D'aquesta manera, el nen se sent pressionat i ha de continuar amb el desafiament. I no només això, el menor d'edat ha de mostrar fotografies [en el grup de Facebook] on documenti cada pas del repte fins finalitzar-", ha afegit el subsecretari.

Quan el petit conclou cada tasca, el repte final és suïcidar-se. I encara que les autoritats de la Ciutat de Mèxic asseguren que no hi ha un registre que avali el suïcidi d'aquests menors d'edat, si hi ha proves contundents que alguns d'ells ho han intentat. D'acord amb una investigació publicada a Rússia, s'estima que almenys 130 joves d'aquell país han mort per culminar el 'Joc de la Balena Blava', entre novembre de 2015 i abril de 2016. L'autora de l'article, Galina Mursalíeva, va revelar l'existència de 1.500 d'aquests grups en VK, la xarxa social més popular d'aquell país. Aquestes comunitats, administrades per adults, presumptament induïen al suïcidi a menors d'edat sense que els seus pares se n'adonessin. 

Malalties de la modernitat, dins una sociedad immadura i avorrida, que és incapaç de controlar que fan els seus adolescents a la xarxa, francament, és molt preocupant.

27/4/17

L'ORQUESTRA DEL TITANIC

L'ORQUESTRA DEL TITANIC


Un fantasma recorre Europa: el fantasma del comunisme". Amb aquesta celebèrrima frase van iniciar, el 1848, Karl Marx i Friedrich Engels el Manifest comunista. Però, ¿i avui ?, "quin  fantasma recorre avui Europa?". Afirma Lidia Falcón que el fantasma que recorre Europa segueix sent el comunisme. Tot i haver estat derrotat en la llarguíssima guerra que el Capital va lliurar contra la Unió Soviètica i els seus aliats; malgrat l'enderrocament del mur de Berlín; tot i la debilitat dels països socialistes que intenten esforçadament mantenir un repartiment més just de la riquesa en les seves poblacions, sostenint heroicament les guerres que els governs capitalistes lliuren contra ells; tot i que, en concret a Europa, els partits comunistes estan o desapareguts o visiblement debilitats. Tot i les victòries tan sagnantment obtingudes pels governs "democràtics" al servei de les corporacions multinacionals, les amenaces, les calúmnies, les campanyes anticomunistes, activades per la por que tenalla a aquests polítics, se succeeixen en tots els mitjans de comunicació de nostre país.

Avui també el fantasma que aterreix els lacais del capital es diu "populisme", sense que els propagandistes de la por a l'Apocalipsi que ens ocasionarà la victòria d'aquest moviment, hagin pogut explicar què és ni que perills concrets comporta, amb el pànic que s'instal·li en el nostre continent el chavisme o el règim bolivarià. Com abans l'amenaça de caure en les urpes bolxevics avui la situació de Veneçuela serveix als defensors del neoliberalisme per defensar el manteniment del sistema que ens exhaureix, i infondre un poderós alè de por a les ànimes senzilles dels pobles incauts.

En els debats suscitats arran de les eleccions franceses, periodistes i polítics espanyols han mostrat les seves més ridícules hipocresies. Des assegurar que Melenchon és comunista, com afirmava rotundament, i espantat, Graciano Palomo, quan hauria, i deu, saber que aquest dirigent és un dissident del Partit Socialista Francès i que el seu moviment, que no partit, En Marche, consta de diversos partits i tendències de l'esquerra, fins comparar-lo repetidament amb el Front National, per poder així qualificar-lo de feixista. Mentrestant, Putin i Trump es freguen les mans, el ramat de xais europeu s'autodestrueix tot sol sense adonar-se'n.

Mentrestant, a la nació més antiga del món mundial, tant uns com altres, haurien de posar les seves barbes en remull davant els indicis que els seus votants estan prenent camins semblants als dels votants francesos. Els esforços dels polítics socialistes, com Antonio Hernando i Soraya Rodríguez, i populars com Pablo Casado i Javier Maroto, per establir identitats entre Podem i Esquerra Unida amb el populisme, sinònim del Front Nacional francès, resulten patètiques i els donaran poc resultat.

Mentrestant, els processos de corrupció porten a la presó i a la dimissió a diversos dels més conspicus dirigents del Partit Popular, i la batalla entre susanistas, sanchistas i lopecistas, deixarà en ruïnes a l'altre temps poderós PSOE, com els hi ha succeit als seus homòlegs francesos.

En frase feliç d'un representant de Podem, són l'orquestra del Titanic que no va parar de tocar mentre s'enfonsava el transatlàntic.

PAISATGES INEXISTENTS

PAISATGES INEXISTENTS


...Amalfitano tenia unes idees un tant peculiars al respecte. No las tenia sempre, pel que tal vegada seria excessiu anomenar-les idees. Eren sensacions. Idees – joc. Com si s’acostés a una finestra i es forcés a veure un paisatge extraterrestre. Creia (o li agradava creure que creia) que quan un està a Barcelona aquells que hi estan i que son a Buenos Aires o al DF no existeixen. La diferencia horària era tan sols uns màscara de la desaparició. Així, si un viatjava d’improvís a ciutats que en teoria no haurien d’existir o encara no posseïen el temps apropiat per posar-se dempeus i emmetxar-se correctament, es produïa el fenomen conegut com a jet-lag. No pel teu cansament si més no pel cansament d’aquells que en aquell moment, si tu no haguessis viatjat, haurien d’estar adormits. Quelcom semblant a això, probablement, ho havia llegit en alguna novel·la o en algun conte de ciència ficció i ho havia oblidat.

Ja sé que pot semblar una bestiesa però sovint penso el mateix.

Roberto Bolaño - la part d'Amalfitano 2666 - 

26/4/17

EL FACTOR HUMÀ

EL FACTOR HUMÀ


“Los políticos no son necesarios, pero ellos nos convencen de que los necesitamos para resolver los problemas que, sin ellos, no existirían.” ― Fernando Sánchez Dragó  - 

Que quedi clar que no m'agrada ni crec en l'actual sistema parlamentari dels partitocratics, però tampoc crec en l'assemblearis-me que és el més semblant a Can Garlanda. 
Francament, el que em plantejo es si necessitem dels partit polítics, que poc fan i molt ens costen, i de fet, no deixa de ser un sistema de governar-nos antiquat i per tant obsolet, que no té cap sentit ni raó de ser a dia d'avui.
Qualsevol que hagi treballat en una empresa mitjana o gran, sap que perquè aquesta funcioni ha d'haver-hi algú que mani, que gestioni, i per aixó a nivell de País, el que sobra i no cal són els partits política, només calen gestors professionals per gestionar - valgui la redundància - la gestoria. 
Els partits políticis son el gran error, la xacra de la democràcia, el més gran error que ha comés mai aquesta. Si algú és capaç de donar-me una sola raó que justifiqui els partits polítics li prendré en consideració, però no m'el creuré, ni li faré cas, no existeix. Potser en altres époques podien tenir algún sentit, peró actualment com els sindicats, són ens onerosos que no serveixen per a res i a sobre costen molts diners a l'Estat. I de la mateixa manera que desaparegudes les ideologies, actualment no hi ha res que distingeixi un partit de l'altre a banda dels tics que per guió els corresponen, entenc que s'haurien de suprimir ja, que els gestors gestionin les gestories de cada país i un consell de savis vigili als gestors. L'estalvi econòmic seria brutal, i la quantitat de problemes que evitariem enorme, ah! i tot, perquè les coses funcionessin, només caldria, i un gestor en té, una qualitat de la qual els polítics no en saben ni el nom, ni la aplicació  i el seu significat, se'n diu sentit comú, professionalitat i honestedad.
Haig de manifestar però, que la gestoria té també un problema, en el fons el mateix problema que els partits polítics o les religions: el factor humà, i aquest no hi ha déu que l'arregli, i el més segur és que aquesta gestoría acabés en una dictadura si fa no fum com l'actual dels partits polítics.
EN EL NOM DEL PARE

EN EL NOM DEL PARE


Jordi Pujol Ferrusola es va donar a conèixer per al gran públic el febrer del 2015 al Parlament, quan va driblar i gallejar davant els diputats de la comissió d’investigació sobre la corrupció en una intervenció de quatre hores. Júnior, així l’anomenen en alguns cercles, va recórrer a la verborrea per escapar-se de les preguntes comprometedores i va acabar enumerant la flota de cotxes de luxe que posseeix. Finalitzada la sessió, a les 23.45 hores, el primogènit de l’expresident i l’advocat de la família, Cristóbal Martell, abandonaven la Cambra amb un somriure d’orella a orella. El ball havia sigut antològic.

Pujol Ferrusola també era molt amic de María Victoria Álvarez. Fins i tot una mica més que amics. Tot i que va ser ella qui va obrir la caixa dels trons al declarar a la policia els suposats tripijocs de la família i les pujades de diners en bosses d’esport a Andorra. A partir d’aquí –i també de la gravació de La Camarga–, es va començar a estrènyer el setge sobre Júnior, van sortir a la llum els seus tèrbols entramats societaris en països com l’Argentina, Mèxic, el Paraguai, Panamà... i també va aflorar, després de la confessió del seu pare, que ell havia sigut el gestor a partir dels anys 90 del suposat llegat andorrà que els va deixar l’avi.

«L’important és saber portar el nom», va dir en una entrevista el 1984. Als jutjats no ha pogut esquivar els jutges amb la facilitat amb què va regatejar al Parlament, i els jutges l'han enviat a la garjola pel que és, un delinqûent.

No deixa de ser curiós que en el clan o la banda dels Pujol el que s'observa és, en comptes de penediment per tot el mal que han fet, un ressentiment malaltís i no sols en la Marta, com si no haguessin entès o no volguessin entendre la magnitud de les seves malvestats, del mal que s'han fet, sinó que han fet al país, a aquesta Catalunya que tant deien estimar i defensaven mentre Madrid presumptament ens robava. Crec, o això sembla, que ni Jordi Pujol i Soley és del tot conscient del mal que ha fet al país, sembla encara que els culpables siguem nosaltres. Mentre, hem descobert paradoxalment, que de fet Madrid més que robar-nos a nosaltres es robava a ella mateixa a travès d'una altra banda, la banda del Pp, més a l'engrós aquesta, que a Espanya tot és molt més a l'engrós que en el nostre petit país. I ara indignes representants a una i altra banda comparteixen presó a Madrid, potser si que la justicia encara que a tranques i  barranques i amb un ull borni, funciona, i mica en mica va fent la seva, malgrat que Ministres, Secretaris d'Estat i Fiscal general anticorrupció intentin evitar-ho.

* el títol de l'escrit i part del text és manllevat de 'elperiodico.cat'