La justícia envia a presó a un home que va arribar a cobrar fins a 40 euros per visitar el recinte, aixecat sense permisos en un pujol de Vicenza i presentat com una troballa històrica. Va construir un fals teatre romà entre els pujols de la província italiana de Vicenza utilitzant blocs de pedra moderns envellits artificialment per a donar-los un aspecte antic. Ho va presentar com una troballa arqueològica amb vestigis de l'Antiga Grècia, l'Antiga Roma i fins i tot del Neolític; va organitzar visites guiades i representacions històriques, va arribar a cobrar entrades de fins a 40 euros a cada visitant, es va colar per error en una guia turística oficial i ha acabat a la presó, condemnat a dos anys i quatre mesos de presó en via definitiva. És la increïble història de Franco Malosso, un italià de 69 anys que es feia cridar Franz Von Rosenfranz en els circuits artístics i que va aconseguir posar en peus un dels enganys arqueològics més insòlits d'Itàlia. 

Després de 10 anys de procés i després que es desestimés la llibertat condicional i el Tribunal Suprem confirmés la condemna, l'autor d'aquesta farsa de dimensions colossals va entrar a la presó de Ventimiglia fa uns mesos, per a complir la pena imposada per construcció il·legal i falsificació d'obres d'art.

L'origen de la història és incert, es remunta a uns anys abans de 2016, quan Malosso va començar a aixecar el fals teatre antic en els pujols de Arcugnano, a la província de Vicenza. En una superfície de 5.000 metres quadrats, va instal·lar una sèrie de graderies construïdes amb pedres superposades i treballades de tal manera que semblen antigues. També són falses les columnes, fetes de ciment, les estàtues de guix i un estany artificial excavat sota la graderia, en la zona de la sorra. El conegut com a Amfiteatre Berico, que encara segueix en peus, malgrat el seu nom, és en realitat una estructura inspirada en un teatre romà, de planta semicircular.

En 2016, després d'una denúncia de l'Ajuntament de Arcugnano, es va iniciar una recerca que va concloure que tot el conjunt era modern i havia estat construït sense les autoritzacions urbanístiques i paisatgístiques necessàries. En aquest moment va començar un complex procés judicial plagat de recursos de la defensa.

L'hemeroteca no permet determinar amb claredat si la intenció de Malosso era reconstruir un suposat teatre antic o simplement crear un fals jaciment arqueològic per a fer-ho passar per autèntic. La seva versió va anar canviant amb el pas del temps. En un primer moment va presentar el recinte com un autèntic jaciment arqueològic amb restes de diferents èpoques històriques. Més tard, quan van començar les recerques, va sostenir que en realitat es tractava de la reconstrucció d'un suposat teatre antic que, segons ell, hauria existit sota el pujol. Aquesta tesi, no obstant això, va ser descartada per la Superintendència de Patrimoni Cultural, que va determinar que no existia cap vestigi arqueològic en el lloc i que totes les estructures eren de construcció moderna.

Al llarg d'aquests anys, la defensa de Malosso sempre ha sostingut que la falsificació s'havia fet d'una forma tan “basta” que resultava impossible que algú pogués creure que es tractava d'un vestigi arqueològic real, i que per tant podia descartar-se la tesi de l'engany. La condemna inclou delictes urbanístics i contra el patrimoni cultural. Els jutges van considerar acreditat que la gegantesca instal·lació havia estat presentada com una autèntica resta arqueològica, generant a més un benefici econòmic mitjançant les visites i activitats organitzades en el recinte. El cas continua despertant sorpresa a Itàlia per com va poder aixecar-se i mantenir-se una ficció d'aquestes dimensions.

Els experts consultats coincideixen que un jaciment arqueològic autèntic resulta fàcilment recognoscible per a un especialista. Jacopo Bonetto, arqueòleg i catedràtic del Departament de Patrimoni Cultural de la Universitat de Pàdua, explica que la identificació no depèn únicament de l'aspecte visual d'una construcció, sinó també de les seves característiques arquitectòniques, els materials emprats, les tècniques constructives i l'estat de conservació. “És totalment absurd pensar que es pugui confondre un edifici antic amb un modern, encara que estiguin construïts de la mateixa manera”, assenyala en conversa amb aquest diari.

Segons l'arqueòleg, els edificis romans s'identifiquen per les seves característiques arquitectòniques, els materials emprats, les tècniques constructives i, sobretot, pel desgast acumulat durant segles, elements impossibles de reproduir fidelment en una construcció recent. A això se suma el cost d'una obra d'aquestes característiques: “Reconstruir avui un amfiteatre suposaria una despesa enorme, difícilment assumible per un ciutadà particular”, sosté l'expert.

Bonetto subratlla a més que el propi emplaçament del suposat teatre era suficient per a aixecar sospites. “El context és fonamental, ja que els edificis antics solo es construïen en determinats llocs. Els amfiteatres antics s'edificaven, en el 99% dels casos, als afores de les ciutats romanes. Un amfiteatre en ple camp, lluny d'un nucli urbà antic, és naturalment fals”, afirma. L'expert destaca que aquest tipus d'episodis, afortunadament, són extraordinàriament infreqüents.

Més enllà de l'anècdota, Bonetto considera que el cas posa en relleu la importància del rigor científic en la gestió del patrimoni històric. “Les competències han de respectar-se i no sempre ocorre. Amb massa freqüència, el patrimoni cultural queda en mans de persones que no tenen la formació específica. “El patrimoni europeu és una riquesa enorme que ha de preservar-se i requereix especialistes qualificats”, defensa. En el cas de Vicenza, afegeix, “va bastar una inspecció d'arqueòlegs competents per a comprendre que es tractava d'un fals”.

La sentència judicial obliga a més a Malosso a indemnitzar a l'Ajuntament pels danys ocasionats, a demolir el teatre i la resta de construccions aixecades il·legalment i a restaurar el pujol per a retornar-la al seu estat original, encara que aquesta ordre encara segueix pendent d'execució. Lorena Pacho a el País.