QUE CONY ESTAN FENT ELS DÉUS? Francesc Puigcarbó 7.10.24

A banda i banda de la volatilitzada frontera, fa un any que dos pobles van sentir el mateix alhora. El 7 d'octubre passat, quan milers de milicians de Hamàs van irrompre a les comunitats del sud d'Israel i en van matar 1.139 persones i en van segrestar 250 més, les societats gazatí i israeliana van experimentar, immediatament ia l'uníson, una mateixa sensació. Israel venia de mesos de protestes massives en contra de la reforma judicial del Govern ultradretà del primer ministre, Benjamin Netanyahu.  A la Franja de Gaza, més de tres lustres de bloqueig egipci-israelià, sumats a la mà de ferro del Govern de Hamàs, sumien la població al paupèrrim abisme. Però aquell 7 d'octubre el poble gazatí, d'una banda, i l'israelià, de l'altra, es van lliurar a la necessitat de la unitat. 

Però no és el poble qui decideix, sinó els seus governants, i un any després, més de quaranta mil morts i la destrucció del 70% de Gaza és el resultat de la barbàrie, que encara no s'ha acabat, més 100 ostatges israelians encara en captivitat. I no ens preocupem per trobar els culpables, prou identificats.  El que ens ha de preocupar són les víctimes, víctimes innocents la majoria, i en tots dos bàndols.  Em pregunto què cony estan fent els déus en què s'emparen els dirigents dels dos bàndols, per evitar aquesta massacre. Si algú volia una prova de la inexistència de Déu, d'algun déu, a Palestina en té la prova fefaent.

¿QUE NO ÉS EUROPA? 7.10.24

Va ser el crític francès George Steiner, que va afirmar que els cafès són el tret definitori del continent. “La idea d'Europa està formada per cafès. S'estenen des del cafè favorit de Pessoa a Lisboa fins als cafès d'Odessa”, va dir el 2004. “Si fem el mapa dels cafès, tindrem un dels indicadors essencials de la idea d'Europa. El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, per al debat intel·lectual i per a la xafarderia, i per al poeta”. Pensin els carrers de qualsevol ciutat europea, sigui París, Lisboa o Barcelona. Imaginin les terrasses on s'ajunten els que fan negocis, els que volen estar sols per llegir o escriure. Són imatges que no veuran a ciutats americanes o asiàtiques. Aquests cafès són Europa, com ho són les seves ciutats. Perquè és a les ciutats on neix la identitat europea. L'alcalde Pasqual Maragall va fer seva aquella cita de Shakespeare: “What's the city but the people?”. “La ciutat és la gent”. Pel que fa a la pregunta: Què és Europa?, hauríem de respondre que Europa són les seves ciutats, els seus cafès i la seva gent. Les grans capitals amb els seus milions d'habitants, però també els petits nuclis urbans els veïns dels quals se senten abandonats pels seus governs i Brussel·les. Ah! Però si en un barri d'una ciutat presumptament europea, tots els cafès estan regentats per xinesos, aquest barri no pertany a Europa?, i si hi afegim que tots els barbers són marroquins, la conclusió és que aquest barri és multicultural i universal, però no Europea. I en aquests cafès es parla només de futbol i una mica de política, vol dir que EUROPA no ha aconseguit el seu objectiu, i aquesta vella idea de Pessoa que el cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, per al debat intel·lectual i per la xafarderia, s'ha diluït com un sucrer en una tassa de cafè calent.  Potser s'hauria de reformular la pregunta que es fa Mar Jiménez, i canviar-la per la de: ¿Que no és Europa? El vell balneari decadent ja no dona més de si.

EN DEFENSA DE LA HIPOCRESIA 6.10.24

L'avenç de la civilització consisteix que la força és reemplaçada per la subtilesa, la diplomàcia i la hipocresia. La formació de l'ésser humà i la configuració dels costums socials són el resultat d'un exercici d'autolimitació. No es tracta només d'evitar expressions que ofenguin; perquè la convivència sigui suportable de vegades és convenient no dir què pensem. Si entenem per hipocresia la discreció, el dret a reservar-se l'opinió, la llibertat de no haver de dir la veritat, això no sols no és un problema, sinó que constitueix una virtut molt beneficiosa per a la vida comuna. - Daniel Innerarity. 

Defensar la hipocresia com a virtut cívica és especialment adequat en uns moments en què assistim a una preocupant degradació de la conversa política. És aquesta virtut que consisteix a no expressar contínuament tot el que es pensa sobre qualsevol cosa. L'avenç de la civilització no ha consistit només a alliberar l'expressió, sinó a aprendre a guardar-la sempre que calia protegir algun bé més gran, per exemple, la convivència. Potser una de les causes de l'actual radicalisme polític i la corresponent hostilitat en les converses tingui a veure amb aquest exhibicionisme ideològic pel qual ningú no es priva de dir el que sent o pensa en tot moment, que ens sentim obligats a expressar-nos contínuament sobretot i que així ho exigim també als altres.

Hi ha una forma de respecte envers els altres que consisteix a guardar-se per a si mateix allò que es pensa dels altres o sobre la situació política. Tan segurs estem que allò que pensem mereix sempre convertir-se en una màxima per a tots i ho hem de fer saber? A més de facilitar la convivència, el fet de no dir ens protegeix de la inspecció, el control i la censura. Callant defensem l'espai públic, però també ens defensem davant seu, davant els inconvenients de l'exhibicionisme comunicatiu. 

Hi ha una conquesta civilitzatòria molt valuosa en la llibertat de callar o, quan això no és possible, en la llibertat de no dir exactament el que pensem, sense que això impliqui necessàriament mentir. Per descomptat quines determinades situacions no admeten estils diplomàtics –quan estem davant de la violència o la imposició– però n'hi ha moltes altres que el respecte a la sensibilitat dels altres pot ser més important que fer valer la nostra opinió. Un dels drets humans fonamentals és decidir què donar a conèixer i què guardar-se per a si mateix, el respecte a la distinció entre el públic i el privat, que segueix vigent fins i tot en l'era de les xarxes socials. La hipocresia pot ser una màscara enganyosa, però també una justificada protecció de la intimitat. Mai no va ser tan necessària aquesta virtut insòlita perquè les nostres converses no es tornin impossibles. Si això és així, hauríem de revisar la concepció que tenim de la sinceritat, la transparència i l'autenticitat. La sinceritat no és dir sempre la veritat. Jon Elster afirmava que la hipocresia construeix el món civil perquè ens impedeix expressar les emocions que tenim, no perquè ens imposi expressar les emocions que no tenim. Hem de saber quan té sentit donar a conèixer una mica d'un i quan no. Una persona sincera no ha d'ignorar que hi ha moments en què cal dir alguna cosa i d'altres no. La veritable sinceritat ha de tenir en compte els contextos; fer-se càrrec de la situació en què les coses dites poden unir o fer malbé, afavoreixen ulteriors comunicacions o els posen un brusc final. La mentida impedeix la comunicació, la hipocresia la fa possible. Un altre valor associat a la sinceritat i que està sobrevalorat és la transparència. Hi ha una apoteosi de la transparència en el pla personal i el polític que trastorna les coses. Pel que fa al primer pla, podem estar segurs que una persona completament transparent no seria creïble, sinó insuportable. Algú sense secrets seria tan sospitós com qui presumeix de no tenir res a amagar. Imagineu-vos per un moment algú que no fos ni un nen ni un boig, que no fos hipòcrita, i per tant digués sempre el que pensa. Es quedaria sense amics, coneguts i saludats. L'exemple el tenim amb Emiliano Garcia Page, encara que aquest xitxarel·lo, més que sincer, és un tontolcul, que a més es quedarà, al pas que va, sense amics, saludats, coneguts i companys de partit.

ADMET KERET 6.10.24

Admet Edgar Keret en l'entrevista a la vanguardia, que a partir del 7 d'octubre li va costar escriure. Si fa un any, un soldat li hagués demanat a Etgar Keret (Tel-Aviv, 1967) escriure un relat a mitges, la resposta més probable hauria estat negativa. Però després dels atacs de Hamàs el 7 d'octubre i la guerra que es va desfermar després, part de la seva vida s'ha convertit a oferir el suport als supervivents amb la seva literatura, d'una banda, i a manifestar-se contra el Govern per l'altra. Acaba de publicar en català 'Les edats de l’home' (traducció i selecció de Paul Sánchez Keighley a La Segona Perifèria), una antologia dels seus millors relats organitzats al voltant de l’edat dels seus personatges. Parlem amb ell per videoconferència en una gira pels Estats Units, d'on temia no poder tornar si tancaven l'aeroport per la tensió al Líban.

Em resulta molt més difícil escriure ficció, perquè em costa molt d'estructurar la realitat, està una mica trencada. Des que va començar la guerra vaig escriure tres o quatre històries, però ara escric sobretot no-ficció i poesia, ho trobo com un alliberament.

Quan hi ha guerra, la gent només vol sobreviure. Hi va haver qui em va demanar una història per al seu marit, un soldat que va perdre la cama em va demanar que escrivíssim una història junts, un paràgraf cadascun, un paio em va demanar que posés la seva exdona com a personatge perquè està deprimida per la guerra... Fa un temps hauria dit pomposament que soc escriptor i no faig coses així. En el moment en què la gent mor al teu voltant, el que importa és si pots fer feliç algú, i fer-ho.

Segur que el dels extremistes seria el més poblat, per un temps. No m'importa viure en un país petit mentre em deixin viure. És una tragèdia, estem a punt d'una guerra civil. El meu germà va ser arrestat dues vegades, a la meva dona el van trobar amb una mànega, al meu veí li va pegar un policia. L'amenaça més gran per a Israel no és l'Iran ni els seus míssils, és Netanyahu i els poders feixistes que intenten apoderar-se i destruir la nostra democràcia. Normalment, un primer ministre en guerra obté més del 90% de suport a les enquestes, però la gent que aprova Netanyahu com a primer ministre està entre el 20 i el 24%. A més, Netanyahu no vol la reelecció, no vol que hi hagi comitès que comprovin el que ha passat, ni admetre la seva responsabilitat. Vol mantenir-se al poder i no li importa si tot Orient Mitjà crema per això. Molta gent té opinions fermes sobre el que passa a l'Orient Mitjà, però no en sap res. La societat israeliana està dividida en dos bàndols: uns són ultraortodoxos i racistes que volen tenir un poder totalitari, molt semblant a la revolució a l'Iran, i a l'altre bàndol hi ha la gent liberal i democràtica que lluita perquè Israel continuï sent com abans. Quan vaig als Estats Units, hi ha gent que m'acusa de ser un assassí de nadons. M'he manifestat a favor d'un Estat palestí des de fa més de 30 anys i he rebut amenaces de mort de drets israelians per les meves opinions polítiques. Cada cap de setmana centenars i milers de persones surten al carrer i els apallissen perquè volen que Israel sigui democràtic, perquè volen que s'acabi la guerra a Gaza. M'he manifestat a favor d'un Estat palestí des de fa més de 30 anys i he rebut amenaces de mort de drets israelians per les meves opinions polítiques. Es manifesten contra el Govern, no contra el seu país. Els segrestos de fa un any van avergonyir tot el país. Ara una meitat diu que hem d'esborrar aquesta vergonya recuperant-los, mentre que n'hi ha una altra meitat que diu que hem d'esborrar aquesta vergonya deixant-los morir. Aquest és el gran conflicte. La majoria no volem la guerra, no creiem que puguem guanyar res amb la guerra, volem ajudar que torni la gent que encara és viva. Però sembla que la cua belluga el gos.

És difícil riure ara?, li pregunta l'entrevistador Francesc Bombí. Riure sempre és fàcil, i una cosa jueva és que quan les coses empitjoren, rius més. L'humor és una manera de mantenir la dignitat, mentre puguis riure, vol dir que no estàs totalment humiliat per la vida. Si de jove em ficava en una baralla i em pegaven, si era capaç d'explicar un acudit, d'alguna manera els cops feien menys mal. L'humor és com una bombolla, com una armadura, com el coixí de seguretat en un cotxe, et protegeix una mica. Veig la meva escriptura més irònica que cínica, car l'humor és una manera de relacionar-se amb el personatge, no de distanciar-se'n.

LA BARCELONA DELS ZOMBIS 5.10.24

Una comunitat de veïns de l’Eixample ha decidit recuperar al seu edifici el que fa una dècada es va batejar com a arquitectura hostil. Han instal·lat als portals una estructura de ferro amb arcs, disposada en dues fileres, per impedir que hi jeguin els indigents. Dos sense sostre s’havien acostumat aquest estiu a dormir allà. Ara ja no hi són, s’han traslladat a un altre portal de la vorera de davant. Aquells ferros no són una anècdota i a sobre no solucionen res de res, però sí que són un símptoma davant el qual l’Ajuntament ha d’estar amatent.

El problema de la indigència s’amaga sota les catifes dels despatxos. No agrada. No surt als plens. Ni a les enquestes municipals com a tal. Tema tabú. La misèria al carrer fa que trontolli el sistema simbòlic de què és una ciutat. Els albergs estan saturats. L’ingrés mínim vital no arriba ni al 5% de qui el necessita. La llei del sensellarisme espera l’aprovació al Parlament des del gener del 2022. A l’Eixample s’hi entrecreuen les vides normals dels veïns de sempre, les vides de luxe dels expats i les vides de merda dels captaires. En general, la gent els ignora. Hi ha qui els dona unes monedes, potser un llibre. Només uns quants s’aturen a xerrar amb ells. Majoritàriament, temen que el barri es degradi, i ja es couen protestes veïnals, com està passant a Londres. “És el nostre Mayfair”, em comenta una veïna que diumenge va llegir la crònica de Rafael Ramos en aquest diari.

Joves i vells, gent del país i de l’estranger, de races diferents. Alguns arrosseguen trastorns mentals. Al desembre n’hi havia 1.384 a tot Barcelona. Segur que avui aquesta xifra ja ha pujat, segons els voluntaris d’Arrels o la Comunitat de Sant Egidi, que els assisteixen d’urgència.

Desperten en nosaltres el menyspreu o la culpa, la compassió o el fàstic, o tot alhora. Generalment, es camuflen entre cartrons, furguen als contenidors i papereres, es renten a les fonts del carrer. Si vostè, lector, és de mirar molt com jo, els veurà per tot arreu. Habiten en els marges de la nit, a la qual tornen cada dia. Amb la llum del sol solen desaparèixer, com els zombis. Cada vegada n’hi ha més. Fins i tot tinc la impressió que passen pel meu costat els que ho seran d’aquí a 48 hores.

Esclata la palmària incapacitat de les administracions de donar una resposta ràpida a qui de sobte es queda sense un llit. Triguen tant, que les situacions es cronifiquen. Quatre anys de mitjana. Després del primer mes al ras, el carrer esdevé un pou negre. Els sensesostre són només la punta de l’iceberg de l’exèrcit humà de desfavorits. Les víctimes més visibles d’una societat en risc de col·lapse. - Susana Quadrado a la vanguardia.

VOLANT LLIURE 5.10.24

Hi ha històries que semblen inventades, que sorprèn es produeixin realment, afortunadament, a vegades hi ha algú com Johannes Fritz que les fa possibles, meravellosament I realment possibles.

Una tarda d'hivern del 1999, Johannes Fritz (57 anys), biòleg austríac, es va asseure a veure una pel·lícula a la butaca de casa seva. Va triar Fly Away Home (Volant lliure, a Espanya), que narrava el viatge d'un inventor i la seva filla en una petita avioneta per guiar des del Canadà als Estats Units unes oques orfes que havien nascut al pati del darrere de la seva granja. Quan la pel·lícula va acabar, Fritz, aleshores estudiant de doctorat en Biologia, es va quedar durant diversos minuts mirant la pantalla negra del televisor. El film, amb el seu relat fictici, però versemblant, tenia la solució per al projecte de conservació en què estava treballant: la reintroducció de l'ibis eremita, una espècie molt comuna al Pròxim Orient, el nord d'Àfrica i el sud i centre d'Europa , extinta durant segles en aquesta part del mapa per la caça.

La seva investigació havia demostrat que les aus criades en zoològics mantenien el seu instint migratori, però no sabien quina direcció havien de prendre a la recerca d'una zona d'hibernació amb l'arribada de l'hivern. Quan creixien i eren alliberades, morien en l'intent de cercar llocs més càlids on assentar-se. Amb la inspiració d'aquesta pel·lícula, el biòleg va estudiar durant anys un pla de viabilitat per acompanyar a bord d'un avió ultralleuger pollets nascuts en captivitat des d'Àustria a Itàlia –país idoni pel clima– perquè poguessin sobreviure a la seva oblidada ruta migratòria.

El 2002, Fritz i el seu equip de treball van realitzar un primer viatge pilot. Va funcionar. Amb fons de la Unió Europea van crear el projecte Waldrappteam (l'ibis eremita també és conegut com waldrapp), una travessia entre aus i humans que busca alliberar aquests exemplars a la natura perquè puguin tornar a tenir una nodrida colònia a Europa.

Aquesta setmana, 36 ibis eremites han arribat a Medina Sidonia (Cadis) després d'un periple de 50 dies i 2.500 quilòmetres que va començar a Àustria, va seguir per Alemanya i França fins a arribar a Andalusia, el nou destí final per deixar-los anar. Fins al 2022, la ruta acabava a la regió italiana de Toscana. Però el canvi climàtic ha obligat a traçar una trajectòria nova. Les aus, explica Lisa Weber, líder de l'expedició que té al darrere un equip de 15 persones, tenen cada cop més problemes per sobrevolar la freda barrera alpina a la tardor per una migració que cada temporada es fa una mica més tard.

Espanya apareix ara com a “la zona d'hivernada més adequada” per a la missió. Una de les aus que va migrar el 2022 es va perdre i va emprendre un solitari viatge fins a Màlaga. El seu GPS va permetre localitzar-la. En aquell viatge, només cinc exemplars van aconseguir creuar els Alps a causa de les temperatures molt baixes. Fritz va decidir llavors canviar de ruta. Els ibis han viatjat en tot moment amb les mares adoptives, vestides sempre de groc perquè les aus les reconeguin en tot moment durant el viatge. Projecte LIFE Ibis Eremita

L'octubre de l?any passat va arribar un primer grup. Aquest dimecres es va completar un segon viatge. Els ibis eremites no emigraven a la península des de l'Edat Mitjana, quan es van extingir a tot Europa. Eren cobejats com a menjars, per la qual cosa eren perseguits i caçats, incloses les cries. Aquests 36 exemplars van néixer a l'abril al zoològic Rosegg, a Àustria. Van ser trets dels seus nius i portats a un aviari on van quedar a cura de dues mares adoptives, dues joves científiques, Helena Wehner i Bárbara Steininger, encarregades del procés d'impregnació: 15 hores de contacte diari i exclusiu per generar una empremta parental ”, explica Weber, també biòloga. Un fort “vincle social i de confiança” és el requisit bàsic perquè les aus segueixin de manera fiable les dues mares adoptives a l'avió ultralleuger al llarg de tot el viatge.

Els alimentem, els netegem, els mimem; els cuidem bé des dels seus primers dies de vida i actuem com a mares ocell per establir un vincle de confiança absoluta. És una experiència meravellosa

A les set setmanes d'edat, les mares, vestides sempre de groc per ser reconegudes a la distància per les aus, van realitzar els primers entrenaments de vol. Gràcies a aquest vincle intens, els pollets es van acostumar ràpid a l'avió, al soroll del motor i al gran paracaigudes de la nau. A l'agost, quan els ibis es preparen per migrar i abandonar les zones de reproducció, l'expedició es va engegar. Fritz va pilotar l'ultralleuger a una velocitat de 40 quilòmetres per hora. Una de les mares adoptives anava sempre al seu costat. Les aus, en fila, volaven de forma sincronitzada a tocar de l'avió. La travessia migratòria ha durat 50 dies després de recórrer 2.500 quilòmetres fins a Cadis. Els trams no han superat els 200 quilòmetres. Quan la nau va aterrar, els ocells van ser introduïts en una gran gàbia que l'equip munta i desmunta a cada parada fins a l'enlairament següent. “Les mares adoptives obren les gàbies i treuen els ocells per continuar el viatge. Una puja a l'ultralleuger amb el pilot i l'altra segueix l'avió a terra en una furgoneta”, descriu Weber. “És un viatge esgotador però molt emocionant”, afegeix després de la nova missió conclosa. Ara, després d'arribar a Cadis, els ibis eremites estaran en un altre aviari durant tres setmanes. Seran separats de les cures intensives de les mares adoptives perquè puguin acostumar-se al nou entorn. Aleshores es produeix l'alliberament. Les aus busquen immediatament el contacte amb les seves homòlogues salvatges i s'integren a les seves colònies. A Andalusia, un projecte de reintroducció engegat el 2003 (el Projecte Eremita del Zoobotànic de Jerez) ha permès la proliferació d'una població de gairebé cent exemplars. Al tercer any, quan les aus arribin a la maduresa sexual, tornaran a la primavera a les zones de reproducció per tenir les cries. Ja són diverses les que han tornat a Àustria des d'Itàlia sense ajuda humana. Les primeres generacions alliberades, explica Weber, s'han reproduït a la natura i han ensenyat a les seves cries la ruta migratòria que van aprendre dels humans. - eldiario.es