CONSCIÈNCIA MUNDIALITZADA

UNICEF ha denunciat reiteradament l'ocupació de nens com a soldats en les guerres i els sofriments traumàtics que reben física i psíquicament, així com les nombroses víctimes causades entre la població civil per les mines un cop acabades les guerres. Durant un parell de dies, les imatges d'aquests cossets arrossegant pesos, teixint catifes per al Primer Món o utilitzats com a objectes sexuals per als rics d'Occident ens commouen i indignen. Però l'endemà els mitjans ens tornen a presentar altres imatges de guerres i sofriments intolerables impostos als més febles a tot el món i ens fan oblidar ràpidament les anteriors.

El Baal electrònic, igual que el sanguinari déu fenici, no pot parar d'alimentar de sang i dolor per tal de mantenir terroritzada i submisa a la població. En aquesta tasca innoble i inhumana col·laboren amb desmesurat entusiasme i voracitat una caterva de "professionals" d'última hora, papanatas de l'últim mecanisme tecnològic ianqui, experts del "grimpi". Una turba tumultuosa de joves arribistes s'ha enfilat als llocs i fins a les càtedres, sobre la base de renegar del seu passat, fins i tot dels seus propis progenitors.

El seu origen petitburgès i la seva experiència insolidària poden explicar, potser, aquests comportaments, alguns dels quals són ben coneguts de l'opinió pública. Al cor sense sang d'aquests pragmàtics moderns i postmoderns no hi caben sentiments ni valors humanistes, com la solidaritat, l'amistat o l'emulació. Els seus portaveus ideològics i "acadèmics" s'escuden en la defensa de les tecnologies i la rendibilitat financera immediata davant del humanisme i la rendibilitat social. Com la memòria històrica destorba els seus interessos, no volen recordar que l'Alemanya nazi era la societat tecnològicament més avançada del seu temps, i també la més inhumana, una societat que de cap manera es pot presentar com a exemple de "progrés" humà.
Avui sabem que, des del punt de vista de la rendibilitat social, de la felicitat de tots, no sempre és convenient tot el que tecnològicament és possible. "Deixar de ser humà suposaria lliscar cap al no res", afirmava en la seva Filosofia de l'existència Karl Jaspers, pensador gens sospitós de comunista o revolucionari. El pensament dominant propaga la idea que el desenvolupament tecnològic equival al progrés, entès com velocitat, acceleració i acomodament ràpid al "nou". Conceptes com "propietat", "classe social", etc., han quedat antiquats, ens diuen. Ja no hi ha més que un món i una economia mundial. I, és clar, a una economia mundial li correspon una consciència també mundialitzada, un pensament únic.

VICENTE ROMANO - LA FORMACIÓN 

DE LA MENTALIDAD SUMISA

LA SOCIETAT SUBMISA

Amb el revés del comunisme, les minories dirigents ja no han de preocupar-se de reduir la desocupació, com feien en les dècades de la guerra freda. Més aviat persegueixen mantenir una elevada taxa d'atur per tal de debilitar els sindicats, sotmetre als treballadors i aconseguir creixement sense inflació.
Tot això sona a música celestial. Però, al mateix temps, presenciem la tercermundialització dels països capitalistes rics, és a dir, la degradació econòmica d'una població relativament pròspera. Els cercles dirigents no veuen cap raó perquè milions de treballadors i les seves famílies gaudeixin d'un nivell de vida similar al de la classe mitjana, amb cert excedent d'ingressos i una ocupació segura. Tampoc veuen cap raó perquè la classe mitjana sigui tan nombrosa. Aquí hi ha els exemples de Mèxic, Brasil, Argentina, etc.
Els pocs que ja tenen molt volen més. En realitat ho volen tot. I els agradaria que la gent comuna, la majoria, redueixin les seves esperances, treballin més i s'acontentin amb menys. Doncs, com més tinguin més voldran, fins que s'acabi en una democràcia social i econòmica. I fins aquí podien arribar les coses! Millor lligar-los curt i tenir-los insatisfets.
Per als pocs que ho tenen gairebé tot és millor tornar a les condicions del segle XIX o del Tercer Món actual, és a dir, disposar de masses de treballadors sense organització, disposats a treballar per la mera subsistència; una massa de desocupats, de pobres desesperats que contribueixen a baixar els salaris.
Aquesta ofensiva reaccionària, l'objectiu final és la redistribució dels guanys entre uns pocs, l'han saludat els comentaristes oficials com "la fi de la lluita de classes" i fins a "de la història". Però, en realitat, les minories capitalistes estan duent a terme una guerra de classes més aferrissada que mai. L'enfonsament del comunisme, del socialisme burocràtic i de caserna, ha suposat també el col·lapse econòmic de molts països del Tercer Món. Durant la guerra freda, els països capitalistes desenvolupats intentaven contenir l'expansió socialista als països pobres d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina ajudant econòmicament els règims anticomunistes amb inversions i programes de desenvolupament. Només cal recordar referent a això l'Aliança per al Progrés de J. F. Kennedy a principis dels 60, després del triomf de la revolució a Cuba.
Durant la dècada dels 80 es va abandonar la idea que la prosperitat del Tercer Món es corresponia amb els interessos capitalistes del Primer. En el seu lloc s'ha fet marxa enrere a aquests programes de desenvolupament per tal de crear un "món lliure" per maximitzar els beneficis del capital sense tenir en compte els costos humans i mediambientals. Amb aquesta mundialització de l'explotació capitalista, aquests països ja no poden tornar la vista a l'alternativa comunista.
D'altra banda, el tremend deute que atabala a aquests països i les mesures d'ajust imposades pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional per tal de poder aconseguir més crèdits i fer front, no ja al deute, sinó als seus interessos, precaritzen encara més la vida de la immensa majoria de les seves poblacions. La reducció dels programes socials i dels salaris, la desregulació de les mesures protectores, la privatització de les empreses públiques, incloses la sanitat i l'ensenyament, etc., es publiciten com "ajustos" necessaris per reduir la inflació, millorar la situació financera i augmentar la producció. Se suposa que en consumir menys i produir més s'estarà en millors condicions de complir els compromisos internacionals, és a dir, de seguir pagant els deutes i els seus interessos. En realitat, aquestes mesures es tradueixen en més explotació i més beneficis per al capital transnacional. I, viceversa, en el consegüent empobriment de les economies i de les poblacions d'aquests països. Veneçuela, Filipines, Zaire, Rússia i les repúbliques que abans integraven l'URSS, Romania, etc. llisquen ràpidament al que s'anomena Quart Món.
Però no cal anar-se'n tan lluny. També aquí, en el nostre propi país, al qual el nostre govern vol portar a la primera línia d'Europa, presenciem aquest procés de precarització. Els automòbils no només tenen primera, segona i més velocitats. També tenen marxa enrere.

Davant l'empobriment generalitzat de la població sorgeix la qüestió de qui va a poder comprar tots els béns i serveis produïts. Un tendeix a pensar que els capitalistes estan matant la gallina dels ous d'or. Però el sistema disposa encara de recursos que li permeten prolongar la seva existència. Així, encara que el poder adquisitiu dels treballadors es redueixi, són més els que treballen per menys diners, dones i nens inclosos. La jornada laboral s'ha incrementat a nivells desconeguts fa moltes dècades. A les famílies de diversos membres treballant en precari durant moltes hores cal sumar la pluriocupació. Si a tot això s'afegeix la possibilitat de comprar a terminis, les botigues de "Tot a 100 Pts..", etc. s'entén per què les masses populars segueixen consumint tot i estar més explotades.
Per consentir aquesta situació es requereix, és clar, un esforç enorme en mantenir a la població desinformada, per persuadir-la que no hi ha alternativa, en suma, per tenir-la material i espiritualment submisa. Els dirigents espirituals, els formadors d'opinió, des de la intelligentsia venuda fins al Papa, saben perfectament que és més fàcil enganyar una població poc i mal informada que a una altra il·lustrada.
Així, per exemple, tothom coneix els terribles danys causats pels EE. UU. a Vietnam, Laos, Cambodja, Iraq, Amèrica Llatina, etc. Però, com diu Michael Parenti, la majoria dels ciutadans nord-americans es quedarien bocabadats si s'assabentessin d'ells. Els han ensenyat que, a diferència d'altres nacions, el seu país no ha comès les atrocitats d'altres imperis, i sí que ha estat el capdavanter de la pau i la justícia. Aquesta bretxa enorme entre el que els EE. UU. han infligit al món i el que els seus ciutadans creuen que fan és un dels grans èxits de la propaganda i de la mitologia dominants.
Com se sap, la propaganda recorre amb freqüència a la mentida, ja que el seu paper és el d'influir en les emocions i, només accessòriament, el d'informar. Recordi referent a això l'efectuada durant l'època nazi per J. Göbbels, que tants deixebles ha tingut després. És cert, es requereix un bombardeig intensiu de mentides per justificar davant la població el bloqueig de Cuba o la carnisseria de l'Iraq amb l'argument que estan en joc els interessos nacionals dels EE. UU. i la pau mundial. És evident que Cuba o Nicaragua i els marxistes i revolucionaris d'esquerres que queden al món només constitueixen una amenaça per als bancs i transnacionals que succionen la plusvàlua d'aquests petits països, engreixant encara més els seus beneficis a costa d'esquilmar les seves riqueses i les seves poblacions.

Vicente Romano - la formació de la societat submisa.

LA PASIONARIA DEL Pp

Molts em pregunten si veig algun polític en el panorama internacional a l'altura de Nelson Mandela. Sòlc dir que no, però en vigílies de la data en què el líder sud-africà hagués complert 100 anys (aquest dimecres 18 de juliol), em veig obligat a replantejar la qüestió. Surt un pretendent a l'escenari, és de Valladolid i el seu nom és Soraya Sáenz de Santamaría, exvicepresidenta de Govern i actual candidata al lideratge del Partit Popular. - John Carlin - lavanguardia.cat

Mandela va lluitar contra l'apartheid. Resulta que Sáenz de Santamaría també. I, com va deixar ben clar en una entrevista aquesta setmana, segueix en la lluita avui. "A Catalunya -va dir- practiquen l'apartheid". Els impulsors d'aquesta detestable ideologia són els líders independentistes catalans, el primer entre ells el president de la Generalitat, Quim Torra. "No hi ha d'haver cap apaivagament amb aquesta gent", va declarar la Pasionaria del Pp.

Bé. Ja. Perdó. Prou de bromes. Que a Catalunya hi ha apartheid? Sap aquesta senyora el que està dient? Evidentment no, així que li farem el favor de donar-li una breu lliçó d'història.

Oriol Malet

Apartheid (pronunciat apárteid) és una paraula en afrikaans, llengua derivada de l'holandès que parlaven els primers colons europeus que es van instal·lar al Con Sud d'Àfrica en el segle XVII. Es tradueix literalment com a separació i defineix un sistema de lleis imposat a Sud-àfrica el 1948 que va forçar a les diferents races a viure a part en condicions de dràstica desigualtat.

El resultat va ser que durant gairebé mig segle, fins a l'arribada de Mandela al poder, la minoria blanca va gaudir de potser el millor nivell mitjà de vida de la història de la humanitat mentre que la majoria negra vivia en la pobresa, condemnada a un sistema educatiu deliberadament inferior al dels blancs, a un sistema de salut pública a anys llum del que gaudien els blancs, a viure en àrids guetos a les perifèries de les ciutats, a viatjar en quarta classe en els trens i, per descomptat, a no tenir el dret al vot. 

Si es queixaven, els ficaven presos sense judici. Si es queixaven més, els torturaven. Si es queixaven massa, o els condemnaven a cadena perpètua o els mataven -de vegades per la via legal (amb una soga), de vegades amb les pistoles dels esquadrons de la mort-.

¿Veu la senyora Sáenz de Santamaría alguna semblança entre el sistema constitucional de l'apartheid i la situació actual de Catalunya? El detall dels polítics empresonats sense judici, potser. Val. L'hi ho concedeixo. ¿Però alguna cosa més? ¿Els catalans que volen seguir dins d'Espanya no tenen el dret al vot, van a escoles inferiors, no els atenen en els hospitals, els torturen i els maten?

Suposo que l'aspirant a pepera en cap respondria que estic sent massa literal, que ella va usar la paraula apartheid en sentit metafòric. Però, en aquest cas, no es dóna compte, per l'amor de Déu, de la banal lleugeresa i l'increïble mal gust de la seva brometa? Mandela va definir l'apartheid com "un genocidi moral" perquè el seu objectiu va ser exterminar la dignitat de tot un poble. ¿No entén aquesta dona el profundament ofensiu que és comparar semblant crueltat històrica amb la situació que es viu avui en un dels llocs més pròspers, més lliures i (si) més igualitaris de la terra?

Per si el seu limitat judici li impedeix entendre-ho, li ho explico. Dir que a Catalunya practiquen apartheid no és un insult, en primer lloc, als líders electes del seu govern, que haurien de ser prou grandets, se suposa, com per passar de semblant ximpleria. És abans de res un insult a les desenes de milions de persones que van patir els horrors, les misèries i les indignitats de l'apartheid.

Només supera Sáenz de Santamaría en grolleria l'exministre de Defensa del PSOE José Bono, amb la seva repetida insistència en què els líders independentistes catalans són uns nazis. No ho veu el pobre home, però cada vegada que ho diu s'està cagant en les víctimes del nazisme. No ho veu, però el que fan ell i Sáenz de Santamaría és delatar-se a si mateixos com a gent no només ignorant, sinó mediocre i pobletana. Parlen del que no saben, no han llegit, no han sortit de les seves aldees mentals. Sensibilitat moral zero.

Sensibilitat política zero també quan Sáenz de Santamaría diu que "no hi ha d'haver cap apaivagament amb aquesta gent". Aquestes vuit paraules resumeixen la ineptitud política d'un govern que no només va fracassar al llarg de sis anys i mig en el seu intent de frenar l'independentisme, sinó que li va donar ales.

Afortunadament, el nou Govern espanyol dóna senyals d'haver après dels despropòsits del PP. El president de Govern, Pedro Sánchez, sembla entendre el valor de no sempre escopir el que un pensa, de mesurar les paraules, de tractar els rivals polítics amb visibles mostres de respecte, de canviar la música ambiental. Durant les seves poques setmanes en el poder s'ha traslladat als polítics presos de Madrid a Catalunya, que no resol la essencial barbaritat comesa contra ells però és un gest d'humanitat i intel·ligència política absent en els seus predecessors.

Sánchez s'ha reunit amb Quim Torra sense sucumbir a la temptació de dir-li nazi o racista i després ha comentat la trobada entre els dos amb un to cordial en un parell de tuits escrits en català. Els sospitosos habituals de la dreta espanyola li han criticat, deixant en evidència la seva rebequeria infantil, l'ancorats en el passat que estan, el poc aptes que són per fer política en una democràcia moderna. Tot pot canviar, però avui Sánchez està donant una lliçó de maduresa. Reconeix que el que li correspon com a president de Govern és comportar-se com un adult, amb pragmatisme, no amb enrabiades, pel bé comú.

Ja tocava una mica d'això a la Moncloa. Mandela, el llegat del  qual se celebrarà arreu del món aquesta setmana, hagués reaccionat amb fúria a la niciesa del comentari sobre l'apartheid de Sáenz de Santamaría i amb estupor davant la incompetència del seu govern de cara a la crisi catalana. A Sánchez li hagués donat un petit aplaudiment. Sense saber-ho, potser, Sánchez està seguint el manual de Mandela per a resoldre un problema que, comparat amb el que va apaivagar al seu país el líder nascut fa cent anys, és un joc de nens. - John  Carlin.

UN TEXT PREMONITORI

El telèfon que veieu a la foto me'l varen dur els reis de l'Orient que porten coses a la gent, des d'Andorra fa 19 anys. Complía dues funcions bàsiques i molt importants (si hi havia cobertura): Trucar i rebre trucades. No feia res més i és el que havia de fer. De fet encara el conservo i, no se jo si el podria utilitzar actualment, llàstima que no trobo el carregador.

Una vegada se'm va fer malbé la bateria i els de Telefónica no en tenien de recanvi. Després d'intentar-ho diverses vegades, finalment la noia de telefònica em va dir 'vaya a El Corte Inglés' (aquestes recomanacions es solen fer en castellà), i efestiviwonder, al Corte Inglés tenien bateries de recanvi per al meu mòbil.

Cada vegada més, tinc la sensació que al pas que anem els mòbils faran tantes coses que no hi haurà ja la funció de trucar i rebre trucades, que semblaria la més important. Tot seràn app. N'hi ha una aplicació per baixar-se al mòbil. Es diu 'Motivator'. Llegiu i pasmeu-vos, podreu dir com Roy Batty: he vist coses que vosaltres non veureu mai.

"Et costa anar al gimnàs? Has begut i ets a punt de cridar la teva ex?" Una aplicació de mòbil intenta ajudar a resoldre petits desafiaments diaris. L'aplicació es diu Motivator i es pot descarregar a la Apple Store. Amb bastant sentit de l'humor, el programa proposa algunes situacions "difícils" i té gravats "missatges èpics" per reproduir quan sigui necessari. Algunes situacions proposades: "Anar al gimnàs", "estic grassa", "demà és dilluns", "vaig begut" i "vull cridar el meu ex". L'empresa que impulsa el projecte ha penjat un vídeo a YouTube per promocionar la app." 

Aquest text premonitori és del desembre de 2012, i les previsions que albiraba s'han complert, el mòvil ja no s'empra per trucar o rebre trucades, aixó és cosa del passat, ara tots és a base de whatsapp o instagram, messenger i altres app més segures - diuen -. I pensar que hom creia - innocent de mi - que poder trucar i rebre trucades a l'instant des de qualsevol lloc era l'invent més gran de la historia de la humanitat...