SOBRE BLANQUEJAR I ALTRES VERBS MAL UTILITZATS FRANCESC PUIGCARBÓ 23.9.23

Com si volgués sacsejar-se la polèmica i centrar-se en el cinema, el Festival de Sant Sebastià havia col·locat com a segona pel·lícula de la seva programació 'No me llame Ternera', el documental dirigit per Jordi Évole i Màrius Sánchez que entrevista el dirigent terrorista etarra. Una llarga entrevista precedida de peticions de retirada de la seva projecció a càrrec de qui no ho havia vist (associacions de víctimes i sindicats policials) i una primera crítica d'un espectador: Ternera mateix. "No m'ha agradat, han fet el que han volgut", ha declarat a Berria.  Acusen Évole de blanquejar al terrorista. Évole, es justifica o s'explica en aquest article a la vanguardia. Per cert, caldria recordar el documental sobre Lasa i Zabala que si que blanquejava al Govern i al senyor X, que com M.Rajoy no sabem qui es o era.

"Era el 1991. Jo tenia 17 anys. ETA assassinava deu persones, cinc d’elles nens, fent explotar un cotxe bomba a la casa caserna de Vic. L’endemà, mentre es celebraven els funerals, la Guàrdia Civil va abatre dos dels autors del crim en un xalet de Lliçà d’Amunt. No necessito mirar Google per recordar-ne els noms. Juan Félix Erezuma i Joan Carles Monteagudo. També recordo els de Francisco Mújica Garmendia, José Luis Urrusolo Sistiaga, Domingo Troitiño, Santiago Arróspide. Soc de la generació que va créixer amb cartells d’etarres a les estacions d’autobusos.

De l’atemptat de Vic són inesborrables l’abraçada entre dos guàrdies civils ensangonats i la carrera d’un home que portava als braços una nena ferida. En aquell estat de xoc, molts gairebé vam celebrar la mort dels dos etarres. “No és bo que reaccionis des de l’odi”, em va deixar anar el meu pare. Quatre anys abans, l’atemptat d’Hipercor (21 assassinats) va marcar diverses gene­racions.

Una de les meves primeres feines periodístiques va ser participar en la investigació per a una sèrie sobre la història d’ETA. L’encàrrec me’l va fer el documentalista Joan González, que em va regalar l’oportunitat de treballar amb Xavier Vinader, periodista d’investigació i símbol de la llibertat d’expressió.

ETA va assassinar el 1980 dos ultradretans esmentats per Vinader en un article. Se’l va jutjar i el van condemnar a set anys de presó per “imprudència temerària professional amb resultat de dos assassinats”. Es va exiliar, va tenir atemptats ultres, va tornar, va estar dos mesos a la presó, i el Govern de Felipe González el va indultar. Si Twitter hagués existit, Vinader hauria estat el gran blanquejador de l’època. Per a molts de nosaltres va ser un referent. Aquella sèrie sobre ETA no va veure mai la llum.

ETA ha estat molt present en tota la meva vida professional. He entrevistat un etarra penedit; Jesús Eguiguren, el negociador amb ETA que ens va anunciar el final de l’organització; dos programes especials coincidint amb la treva definitiva; l’entrevista a Txillarre amb Arnaldo Otegi. També he entrevistat un pistoler dels GAL, l’exministre José Barrionuevo i l'ex secretari d’Estat Rafael Vera, condemnats per la seva vinculació en la guerra bruta contra ETA.

Fa més de tres anys vam començar a treballar amb Màrius Sánchez per aconseguir entrevistar Josu Urrutikoetxea, Josu Ternera. El dirigent d’ETA és el testimoni viu que més sap de l’organització terrorista, dels seus anys més salvatges i també del seu final. Va ser una conversa dura, aspra, tensa, i amb un valor periodístic i històric in­negable.

Durant l’entrevista el líder d’ETA sent termes poc habituals en el seu vocabulari: assassinat, màfia, atemptat, cinisme. Se li recorden passatges horribles de la seva organització, amb imatges d’arxiu que no tinc clar que hagués vist abans. I, per posar-ne un exemple, a la pregunta de si recordava el que va passar el 19 de juny del 1987, no li va passar pel cap el nom d’Hipercor".

Fa cinc anys que Urrutikoetxea va anunciar la dissolució d’ETA. Avui hi ha xavals que no saben qui va ser Miguel Ángel Blanco. Els asseguro que amb el visionament del nostre documental (es projectarà al Festival de Sant Sebastià) molts joves descobriran que no fa tant a Espanya un cotxe bomba podia esclatar a l’aparcament d’un súper, o en una casa caserna, o li podien clavar un tret al clatell a un regidor d’un poble qualsevol. Els quedarà molt clar qui va ser aquell jove polític d’ Ermua, i fins i tot que el seu assassí va ser Francisco Javier García Gaztelu, àlies Txapote, a qui potser fins i tot han corejat sense saber qui era. De debò això és blanquejar? Encara estem així?

LES PETITES PERCEPCIONS 23.9.23

Fa molts anys, tants que era molt jove, vaig llegir la Monadologia de Gottfried Wilhelm Leibniz, i francament, no vaig entendre res. El llibre el vaig comprar als encants del diumenge a la plaça del Mercat. Ara, potser influenciat per la lectura de l'antimanual de filosofia d'Onfray he decidit tornar-ho a provar de veure si agafo algun concepte, i tot per aquest petit escrit del filòsof alemany, que és dins el llibre d'Onfray.

El moli de Dedham, del pintor romàntic  John Constable (1820)

"Hi ha signes que fan pensar que en tot moment hi ha en nosaltres infinitat de percepcions, però sense apercepció i sense reflexió, és a dir, canvis a l'ànima mateixa dels quals no ens adonem, perquè les impressions són o massa juntes, de manera que no tenen res que permeti distingir-les per separat, però encara que estiguin unides a les altres no per això deixen de produir efecte i fer-se notar en el conjunt, encara que sigui confusament. Així és com el costum fa que no posem atenció al moviment d'un molí o a un salt d'aigua quan des de fa algun temps hem viscut al costat. 

No es tracta que aquest moviment no impressioni sempre els nostres òrgans, i que a continuació no passi a l'ànima res que respongui a aquestes impressions, en virtut de l'harmonia entre l'ànima i el cos, sinó que aquestes impressions que es donen a l'ànima i al cos, privades dels atractius de la novetat, no són allò força forts com per atraure's la nostra atenció i la nostra memòria, ocupades en objectes més cridaners.  Tota atenció exigeix memòria, i sovint, quan no estem prou advertits que hem de posar atenció a algunes de les nostres pròpies percepcions actuals, les deixem passar sense reflexionar i fins i tot sense adonar-nos-en; però si algú ens adverteix immediatament després, i ens fa notar, per exemple, algun soroll que s'acaba de sentir, ens en recordem, i ens adonem que ja n'hem tingut abans alguna impressió. 

Es tractava, per tant, de percepcions de les quals no ens havíem advertit en el mateix moment, sinó que l'apercepció en aquest cas només es produïa en virtut d'un advertiment, després d'un cert interval, per petit que fos.

LA SOPA D'ALL 22.9.23

Les conselleries d’Educació i de Salut plantegen ara, de manera aparentment se­riosa, regular l’ús dels mòbils a les escoles. Problemes de dependència, de salut mental i alimentària... Hi ha tot un seguit d’instituts que, per decisió pròpia, ja prohibeixen fer-los servir a les aules, al pati i als passadissos. Potser hi ha influït l’informe que la Unesco va publicar fa cosa de dos mesos, i que conclou que hi ha molt pocs indicis sòlids del valor afegit que suposadament la tecnologia digital afegeix a l’educació, i que –ara ve la part més sucosa– aquests suposats indicis els publiciten les empreses que estan interessades a vendre’n. - Quim Monzó.

A fe de Déu que han trigat a adonar-se’n. ¿No s’hi podien haver fixat abans? Quan van començar a aparèixer a les aules, per exemple. Gairebé ningú no va gosar dir-ne res per por de semblar retrògrad, un tecnòfob entestat a no acotar el cap davant d’aquella injustificada invasió de l’àmbit educatiu. En la prehistòria de fa mig segle, a cap alumne no se li hauria acudit anar a classe amb un Scalextric per posar-se a jugar amb els companys durant la classe. Si a algú li hagués passat pel cap l’haurien enviat immediatament davant del director per començar a tramitar-ne l’expulsió. En canvi, els alumnes ac­tuals poden gaudir d’aquesta joguina esplèndida que és el mòbil, igual que Celia Villalobos que, al Congrés dels Diputats, jugava al Candy Crush aliena a les intervencions que havia d’escoltar amb atenció.

Jo diria que tot va començar a anar pel pedregar quan, per comptes d’adreçar-se als professors pel cognom, es va posar de moda dir-los pel nom de pila, tendència que fomentaven els mateixos educadors. A partir d’aquell moment, a poc a poc la descaradura s’ha fet reina de les aules­. Ara –laus Deo!– s’han adonat d’això dels mòbils, com si no hagués sigut evident des del primer dia.

L'ENÈSIMA APOCALIPSI 22.9.23

Comptat, debatut i bescomptat, estem ancorats en un cul-de-sac en la cosa aquesta de la política, com al dia de la marmota de Bill Murray, les accions i omissions es repeteixen incansablement, feixugament. Aquest escrit és del 2019 de quan el malvat Sánchez, estava a punt de formalitzar el Govern amb el suport de PNB, ERC i els comunistes chavistes bolivarians de Podemos, Espanya estava a un no res de trencar-se, d'esmicolar-se, però... l'Espanya una i no cinquanta-una, no es va trencar, ni tan sols esquerdar, és resiliència pura, el somni de Saramago continua aparcat, i la nació més antiga de la humanitat, continua ancorada en aquest dia de la marmota permanent d'on no hi ha manera d'escapolir-se de la seva escomesa. Benvinguts de nou a l'enèsima apocalipsi, Espanya està a punt de trencar-se de nou, si no ho evita Feijóo, en el seu intent d'investidura de la setmana vinent.

Benvinguts a l'Apocalipsi. Apunteu-vos aquesta data (30.11.19) perquè és l'inici de la desintegració de la nació espanyola tal com la coneixem. Els socialistes es disposen en qualsevol moment del dia a acceptar l'autodeterminació de Catalunya i Ábalos, que per alguna cosa és el ministre de Foment en funcions, estudia ja com serà la frontera fluvial de l'Ebre. Al País Basc aquests mateixos socialistes ultimen a la 'chita callando' amb el PNB com incloure el dret a decidir en el nou Estatut, és a dir la independència d'Euskadi. A Navarra, la també socialista María Chivite s'ha assegut amb Bildu a negociar els pressupostos de la Comunitat, en el que es dóna per descomptat que serà el primer pas per l'annexió del territori per part dels seus veïns de nord. Aragó resisteix però perquè està Lambán guardant el fort, i entén que la jota, a diferència de la sardana, no necessita ser exaltada des d'una nació pròpia. Així està el panorama.

A sobre, tal com ens advertia Aznar l'altre dia, per primer cop des de la República els comunistes entraran al Govern, però no uns comunistes qualsevosl, sinó comunistes chavistes aclamats per l'independentisme. I per acabar de fotre el Perú estan aquests immigrants que faran d'Espanya, o del que quedi d'ella, una societat multicultural que no respectarà els valors d'Occident i generarà més radicalisme quan desaparegui la migdiada, que adormia molt, i la truita de patates es vegi desplaçada pel cuscús i el kebab. Fem doncs les maletes i sortim ordenadament per la Jonquera si és que els CDR encara no ens han tallat aquesta via d'escapament.

El gran culpable d'aquest acabose és, per descomptat, el malcat Pedro Sánchez, que s'ha cregut que pel sol fet de guanyar les eleccions té dret a buscar el suport d'altres partits per tirar endavant la seva investidura, cosa que demostra palmàriament la seva disposició a fer qualsevol cosa per mantenir-se al poder. Però és que no és només això. És que s'obstina el paio a ser ell mateix el candidat, en comptes d'apartar-se perquè alguns dels vells socialistes, que aquests sí que tenen un projecte per a Espanya, formi Govern amb el suport de les forces constitucionalistes, tal que el PP i ciutadans, sempre disposats a acudir a la crida de la pàtria si no és Sánchez el que toca la botzina.
El de Sánchez és pura ambició embotida en 1,90 metres d'altura. Val que hagi guanyat les eleccions dues vegades seguides, però això no li dona cap dret a intentar desbloquejar la situació política pactant, d'entrada, amb una altra força d'esquerres i no amb la dreta de tota la vida que sap de memòria on està cada ministeri i, el que és més important, la combinació de la caixa forta.

Després hi ha els independentistes, el procedir és incomprensible. És que no saben que el del PSOE és un dels seus submarins nuclears que ha aconseguit burlar les defenses del Pearl Harbor de la Moncloa i, un cop dins, ha canviat el matalàs de l'habitació? ¿Ignoren que la seva missió secreta és dinamitar Espanya i trossejar-la perquè Puigdemont pugui tornar de Waterloo com a president de la República catalana i Urkullu li ballin aurreskus com el primer lehendakari d'una Euskadi sobirana? A què ve això d'imposar condicions i amenaçar amb eleccions permanents fins que un dia guanyi Vox i els enviï als seus creuats?
El sorprenent és que encara quedin espanyols que, lluny de témer un Govern de coalició de l'esquerra, aplaudeixin la iniciativa. El rar és que una part significativa de la població pensi que ha arribat el moment d'intentar resoldre el conflicte territorial i fer-li un vestit nou al país, per tal que no esclati per les costures. L'increïble és que hi hagi qui opini dins l'independentisme que no hi ha cap traïció en buscar algun tipus d'entesa perquè la meitat de la societat no pot imposar el seu criteri a l'altra sense que tot salti pels aires. 

El realment sorprenent és que la majoria no percebi que estem a les portes de l'infern, encara que per la seva manera inconscient de prendre canyes als bars potser sospiten que no hi haurà un demà. Patirem...

L'ANTIC TESTAMENT TOCA A SOMETENT 21.9.23

“No ens podem deixar fer xantatge per ningú!”, va clamar Felipe González. L’expresident del govern, a 81 anys, va admetre que ja li fallen les cames. Però no la veu, ni l’ànim per tocar a sometent. “No ens podem deixar fer xantatge per ningú, i molt menys per minories en vies d’extinció!”, va advertir González. Juntament amb ell, Alfonso Guerra també va cridar a no fer ni un pas enrere, a no resignar-se i a rebutjar amb contundència l’amnistia i el referèndum d’autodeterminació. “Acceptar en silenci aquesta agressió ens convertiria en còmplices de la ruptura del pacte constitucional!”, va avisar l’exvicepresident del govern, que al seu torn suma 83 primaveres. - Juan Carlos Merino a la vanguardia.

Guerra denuncia: hi ha “inspectors” que impedeixen que els nens catalans parlin castellà al pati.

La concurrència apinyada a la platea i a la planta superior de la càtedra major del vetust Ateneo de Madrid, on es va concentrar bona part de l’ Antic Testament del PSOE, que manté González i Guerra com els grans patriarques, va esclatar en aplaudiments. Molts, drets. Felipe i Alfonso, com sempre els han anomenat, amb una barreja d’orgull, admiració i fins i tot por, tornen a estar units, mà a mà, després de dècades de friccions i ruptures, es felicitaven els fidels. “A algú li estranyaria que no hi estigui d’acord?”, va admetre González així que Guerra va acabar d’encadenar les admonicions contra el canvi de criteri que tots dos van coincidir a atribuir a Pedro Sánchez. 

L’alarma és que, per encarrilar la investidura, Sánchez assumeixi una llei d’amnistia contra els encausats del procésque va negar, taxativament, fins a les eleccions generals del 23 de juliol. “Jo no he estat deslleial ni dissident, més aviat ho ha estat l’altre, que ha anat canviant”, va defensar i va criticar Guerra, en al·lusió a Sánchez. 

“Jo estic defensant les posicions del partit”, hi va coincidir González. I va recordar que no només Sánchez, sinó que també el líder del PSC, Salvador Illa, van afirmar fins a les eleccions que no hi ha ni l’amnistia ni l’autodeterminació. “La paradoxa que vivim, Alfonso, és que defensem les posicions del partit”, va insistir. És, per tant, el líder actual del PSOE que es va extraviar.

“No hi cap l’amnistia ni hi cap l’autodeterminació”, va sentenciar González, que va equiparar el referèndum que reclama l’independentisme català amb l’“autodestrucció” d’ Espanya.

Guerra va llançar una dura diatriba contra l’independentisme català. Entre altres qüestions, va advertir que “a Catalunya no hi ha llibertat plena”, per exemple, per parlar la “llengua materna” de molts dels habitants, que és el castellà. I va assegurar que fins i tot hi ha “inspectors” que impedeixen que els nens parlin en castellà al pati de l’escola. Una altra vegada, grans aplaudiments.

Entre els assistents que el mateix Guerra va advertir, abans de res, del fet que no era “un complot ni una conspiració”, intenció que només va atribuir a “una ment llunàtica”, ja que es tractava de la presentació del seu últim llibre, La rosa y las espinas ( La Esfera), hi havia el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, i altres expresidents autonòmics socialistes, com ara l’aragonès Javier Lambán, l’asturià Javier Fernández, l’andalús José Rodríguez de la Borbolla o l’extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra. També Nicolás Redondo Terreros, acabat d’expulsar del PSOE.

I molts exministres dels mandats de González i Guerra, com ara José Barrionuevo, José Luis Corcuera, Rosa Conde, Virgilio Zapatero, Javier Sáenz de Cosculluela, Fernando Ledesma o Matilde Fernández.

“El Guerra ha tallat una orella”, va resumir amb ironia, a la sortida, un dels assistents a l’aquelarre de l’Antic Testament socialista. “Dues!”, li van confirmar.

Per cert, Nicolás Redondo Terreros es va assabentar de la seva expulsió del PSoE, en un dinar en el que compartia taula amb Joaquin Leguina i Jose Maria Aznar López Mireusté.

 - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -  - - - 

Quan es va despertar, el dinosaure encara hi era. Augusto Monterroso.

ÉS POLÍTICA, AMIC, LA POLÍTICA DE L'ORELLERA 21.9.23

En un Estat com l’espanyol, on a més del castellà estan reconegudes tres llengües més com a oficials (català, basc i gallec), no li hauria de semblar a ningú una excentricitat que s'hi pugui parlar al Congrés dels Diputats. El pluralisme lingüístic ens hauria d’enriquir com a país i l'ús circumstancial d’una orellera no sembla una agressió contra ningú i menys contra la llengua comuna. N’hi ha hagut prou amb una modificació del reglament perquè al Congrés es pugui intervenir en les altres llengües oficials dels seus territoris. La seva presidenta, Francina Armengol, va declarar solemnement dimarts que el Parlament és el temple de la paraula i aquesta s’ha de poder expressar en diferents idiomes propis, però PP i Vox no van combregar amb la idea. Llàstima que en comptes del temple de la paraula siga el temple de la barroeria i de la mala oratòria. Que aquesta decisió és una decisió política és evident, i tot per un grapat de vots dels odiosos 7, però això és la política, com quan Aznar parlava català en la intimitat o negociava amb l'Exèrcit basc d'alliberament. La mala política, d'acord, però em temo que és l'única política possible avui en dia. Aquí sobra hipocresia i falta memòria del passat. Per cert, una anotació al marge: Si tothom digués el que realment pensa, el que realment creu del cas Rubiales, quantes sorpreses ens enduriem, perquè aquí el quedar políticament bé i la hipocresia han imperat per davant de la sinceritat.

Tornant el tema, ningú no li nega al castellà la seva condició de llengua comuna. Però Espanya és un Estat plural, on conviuen diferents identitats i les llengües en són part essencial. Alberto Núñez Feijóo utilitzava el gallec al Parlament de Galícia quan era president de la Xunta i sap bé què significa la llengua per als seus conciutadans. Sorprèn una mica que el PP no hagi donat suport a aquesta mesura amb els seus vots. Potser perquè segueixen actuant com a oposició donant la investidura de Feijóo per perduda. Pitjor va ser el paper de Vox, que ha fet de la insolència la seva manera de donar-se visibilitat al Parlament. Els seus diputats van abandonar l’hemicicle quan es va votar la llei de reforma del Congrés, que va donar pas a la primera legislatura plurilingüe. Santiago Abascal i la seva tropa van llançar les orelleres sobre l’escó buit de Pedro Sánchez de mala menara, fins i tot algunes van acabar per terra a causa de l'impacte, cosa que va obligar els uixers de la Cambra a recollir-les. També aquest acte és política i s'ha d'entendre com a tal. Vox, actualment no pinta res o poca cosa, i necessita visualitzar-se. Són els primers interessats en què no es repeteixin les eleccions, saben que seria un davallada per a ells, i el mateix passa amb els de juntxcat.

Ni Espanya es trenca, ni el castellà queda malferit, perquè alguns diputats puguin intervenir en la seva llengua materna. Això va de democràcia, no d’orelleres. Y gosaria anticipar que a mesura que passi el temps anirà desapareixent l'ús d'altres llengües cenyint-se la majoria al castellà, que en el cas de Rufián seria d'agrair.

AIXÓ ENCARA NO S'HA ACABAT 20.9.23

Qualsevol esportista d'elit, aspira a poder competir amb el seu país, sobretot per tenir més notorietat i donar més brillantor a la seva carrera. Per això, des de la distància, sempre em va cridar l'atenció la decisió que van prendre un grup de futbolistes espanyoles d'esborrar-se de la selecció femenina i no representar el seu país. Al seu moment, la majoria de les jugadores va acabar doblegant-se a la disciplina de la Federació Espanyola i van anar al Mundial d'Austràlia, on van donar la gran campanada i es van convertir en campiones del món. No hi ha res que una més que les victòries i és difícil predir com haurien acabat les tirants relacions entre les jugadores i la Federació si Luis Rubiales no hagués provocat un incendi darrere l'altre.

Ara, que ho ha explotat tot, els responsables federatius no poden actuar amb els seus jugadors com si estiguéssim en una època feudal. Toca parlar i dialogar. La decisió de convocar-les unilateralment per a un proper partit i amenaçar-les de suspendre-les federativament sense jugar una sèrie d'anys és una mesura antidemocràtica. Com qualsevol treballador que té dret a la vaga, les esportistes haurien de poder exercir la seva protesta sense que les invalidi per poder tornar a vestir-se de curt. És cert que la Federació és una entitat privada que es regeix per les pròpies normes, però mentre rebi subvencions del Govern, no pot aplicar aquestes polítiques tan estrictes.

No és bo que el nou president de la RFEF, Pedro Rocha, transmetés al Consell Superior d'Esports que no convocarien cap futbolista que no volgués acudir. I poques hores després fan tot el contrari i de les 23 concentrades, se'n diu a 20 que havien anunciat que no volien acudir. Tot aquest terrible embolic dona la raó a les jugadores que es van amotinar i van signar un manifest per canviar tot aquest estat de coses. A la Federació no li queda cap altra que rectificar perquè no els passi com a Rubiales, que es va enrocar i encara li va anar molt pitjor. Les futbolistes han de ser escoltades i han de guanyar aquesta darrera batalla, que sembla més difícil que la del Mundial d'Austràlia.

Si l'Espanya més recalcitrant s'escandalitza perquè es parli català al Congrés, què no opinarà sobre un grup de dones que han posat peu en paret un grup poderós. Aquesta Espanya encara fa broma en públic amb l'“un petit?” o el “no dimitiré”, com si es tractés d'alguna cosa del que presumir. Són actituds que demostren que, encara que Rubiales ja hagi dimitit, encara queda camí per recórrer.

Els que ho saben millor són elles, les reines del futbol, que estan disposades a arribar fins al final. Ho han demostrat les últimes hores plantant-se davant del que sembla (diu el refrany que pensa malament i encertaràs) un intent de la Federació de girar full sense netejar la brutícia. Elles, fermes, sense titubejar, s'han tornat a plantar i proclamar el #seacabó. Hi ha encara qui no ha entès què està passant. Per exemple, algun company de selecció masculina.

Quan algú nega que en aquesta societat hi ha un problema de masclisme és recomanable que surti al carrer. Que torni a veure com un individu es va acostar a la companya Isa Balado en ple directe. Que observi les esfereïdores estadístiques de feminicidis: 48 assassinades ja, a més d'una per setmana de mitjana. Alguna cosa està fallant i encara hi ha durs d'entenedores.

Les jugadores han guanyat una batalla, però no pas la guerra. Encara queden molts rubiales, i no només a la federació. Cada vegada és més clar que, a més de lluir una estrella al pit, les campiones del món tindran una altra victòria molt més important: la de la història. Vencereu i convencereu. Això encara no s'ha acabat - lavanguardia/marca.