Si un ciutadà o un col·lectiu diu públicament que una resolució judicial és un disbarat, no sols no infringeix cap llei, sinó que exerceix el seu dret a la llibertat d'expressió i reforça el sistema jurídic. José María Calero Martínez, advocat i fiscal en excedència.
L'exercici de qualsevol poder públic ha d'estar sotmès a crítica per principi. En un altre cas, aviat incorrerà en excés. És una llei de la física del comportament humà que apareix contrastada per l'experiència diària en qualsevol col·lectiu, des del més simple, de dos elements, la parella, fins al més complex, 49,7 milions d'habitants censats a Espanya, segons l'última estimació. La història de la humanitat acredita que tota manera de poder tendeix a expandir-se. És imprescindible l'establiment d'eficaços controls. Tant més desenvolupat i culte és un poble quant millors i més eficaços mitjans de control del poder en totes les seves expressions aparegui integrat en l'educació i els hàbits dels seus ciutadans.
Caldria començar amb un aclariment cada dia més necessària:” els jutges”, com a col·lectiu, no constitueixen un poder legítim de l'Estat en cap ordenament jurídic del món modern. Des que el rei absolut va perdre la potestat de jutjar i de dictar lleis, conforme a un model de control conegut com el principi de separació de poders, el poder judicial va ser atribuït i correspon exercir a cada jutge, sobre cada litigi del qual resulta competent per a conèixer. Això és el que significa que el poder judicial és un poder difús, repartit, atribuït a cada jutge. Un sol jutge, un només, té poder per a deixar sense efecte un acte del poder executiu i fins i tot provocar del Tribunal Constitucional o del Tribunal Europeu de Justícia un pronunciament sobre la constitucionalitat o l'adequació al dret comunitari d'una llei. Un sol jutge pot qüestionar un acte del poder legislatiu. No obstant això, cap membre del poder executiu o del poder legislatiu, per si sol, pot dictar un acte administratiu ni promulgar una llei. Perquè el poder executiu i el legislatiu corresponen a persones integrades en òrgans col·lectius, un departament, un ministeri, un govern o una cambra legislativa. Per idèntica raó “els jutges” com a col·lectiu no tenen cap poder, no són un poder de l'Estat; com a col·lectiu, “els jutges” no poden fer res.
La crítica al poder judicial legítim, al qual exerceixen diàriament cadascun dels jutges en òrgans unipersonals o en tribunals col·legiats en dictar sentència, comença amb el recurs que permet a les parts del plet sol·licitar a altres jutges de rang i autoritat superior revisar la correcció de la decisió. Però a més d'aquesta crítica interna, ha de ser possible en l'exercici dels drets fonamentals a la llibertat de pensament i d'expressió la crítica externa, pública, exposada amb el major o menor encert, amb qualsevol grau d'acidesa o agressivitat, incloent el groller, impertinent o desabrido. No sols perquè és un mode de control del poder irrenunciable, sinó perquè la formació de l'opinió pública sota criteris de màxima vigència d'aquests drets fonamentals és el pressupost d'un sistema democràtic basat en ciutadans que voten veient, escoltant i llegint totes les veus, fins i tot les equivocades, estrafolàries o maleducades.
Si un ciutadà o un col·lectiu diu públicament, per exemple, que una resolució judicial és un disbarat, no sols que no menyscaba cap principi, ni infringeix cap llei, sinó que exerceix el seu dret a la llibertat d'expressió, controla un poder de l'Estat i reforça el sistema jurídic sobre el qual se sosté la nostra convivència en pau. Si aquest ciutadà ocupa un escó en el Parlament, el seu dret a la llibertat d'expressió està encara més reforçat perquè representa als ciutadans que li han votat i, sobretot, poden deixar de votar-li. Si és funcionari o exerceix un càrrec públic, és a dir, en qualsevol de les seves modalitats és part del poder executiu, no per això perd o veu limitats els seus drets fonamentals i entre ells, el de la llibertat de pensament i d'expressió. Fins i tot alguns jutges convertits en tertulians reclamen, amb tota la raó, la seva llibertat de pensament i expressió en les seves intervencions en la plaça pública dels mitjans de comunicació i les xarxes socials.
Al meu entendre, és indiscutible que totes les resolucions judicials poden ser sotmeses a la crítica pública, inclosa la manifestament infundada o irrespectuosa. Com sàviament ensenya la jurisprudència nord-americana, l'exercici incorrent en abús dels drets essencials ha de ser suportat per a assegurar la seva vigència efectiva.
Enfront de l'anterior conclusió podria aparèixer la següent objecció: una cosa és criticar una resolució i una altra criticar “als jutges”. I llavors entrem en una altra pantalla que ens ofereix ocasió de noves i interessants reflexions.
La primera és que “els jutges” no són un poder legítim en el nostre sistema constitucional ni en cap dels sistemes constitucionals moderns. Aquesta és la primera crítica que mereixerien aquells que es pronunciïn com si anessin, o es consideressin com a poder col·lectiu i en tal condició com un poder de l'Estat. És freqüent aquesta profunda perversió de l'exercici d'aquest poder en aquests dies. Hem sentit expressions com “els jutges no ens deixarem intimidar” o altres similars com “es creuen que van a poder amb els jutges i la Guàrdia Civil?”. Aquestes manifiestacions apunten a un enteniment personalista i equivocat de la naturalesa i els límits del seu poder. El jutge només exerceix un poder legítim en el dictat de les seves sentències, però quan pretén parlar com a jutge membre d'un poder col·lectiu en televisió fa un exercici il·legítim i desviat del seu poder. Per això mereix la crítica més simple i més severa: vostè no és jutge en aquest moment i hagués de saber-ho, els jutges com a col·lectiu no són un poder legítim en el nostre ordenament jurídic. Digui el que vulgui, però recordi's que ho fa com a ciutadà, no com a jutge.
La segona reflexió és que, com a col·lectiu, els jutges sí que són un servei públic i en aquest sentit poden sotmetre's a crítica sobre el seu millor o pitjor funcionament. Aquesta és una altra faceta completament distinta i mereix ser diferenciada: parlem ja de l'oficina judicial, no del poder de decidir. Si a un ciutadà l'atenen malament en un jutjat i així ho manifesta públicament, el que critica és un servei públic deficient, però no pròpiament al poder judicial.
Precisament, en aquest sentit del poder judicial com a servei públic, quan el jutge és ja un funcionari públic que serveix a la ciutadania, tenen sentit les associacions professionals que els permeten com a col·lectiu, reclamar la millora en les seves condicions de treball, de les seves instal·lacions, el personal auxiliar o les seves retribucions. El problema neix quan situant-se clarament fora d'aquest àmbit funcionarial o de servei públic, les associacions judicials s'erigeixen en portaveus, no de reclamacions “domèstiques” pròpies del servei públic, sinó d'aquest “poder judicial”, incorrent ja en l'abús consistent en la pretensió de l'exercici d'un poder judicial col·lectiu, és a dir, il·legítim.
A Espanya les associacions professionals en general s'han ocupat molt poc de les condicions de treball dels seus associats, gradualment pitjors fins a arribar a l'estat lamentable de l'actualitat. És obligat expressar com merescuda crítica a aquestes associacions, liderades per jutges i fiscals que volien ser ministres abans que bons jutges i fiscals, que en els últims temps segueixen més en el debat polític que en el professional, per a desgràcia dels seus afiliats.
Una reflexió final. El repàs dels comunicats emesos des de la seva creació en 1985 pel Consell General del Poder Judicial, com a reacció a manifestacions crítiques més o menys desencertades o desabridas o irrespectuoses contra algun jutge o tribunal, permet comprovar la recurrent referència a la necessitat d'assegurar la confiança dels ciutadans en els jutges, com a pressupost necessari d'una societat democràtica. La meva experiència, després de més de trenta anys amb la toga posada, és que la confiança dels ciutadans es guanya o es perd en el dia a dia de cada jutjat, no en la crítica, per més desafortunada i procaç que sigui, pròpia del debat polític de cada dia.
Una persona molt pròxima a Adolfo Suárez em contava que, quan la seva ment anava endinsant-se en la pesada boira que el va anar allunyant de la realitat en els últims anys, de tant en tant semblava recobrar sobtadament una estranya lucidesa. Un dia el va mirar i li va dir “s'han quedat fora del sistema”. Quan li va preguntar a què es referia li va aclarir: “Els jutges i els periodistes s'han quedat fora del sistema, no admeten la crítica”.
.jpg)
