QUAN FEIJÓO ES DESPERTÀ, SÁNCHEZ SEGUIA ALLÍ

 No serviran de res al PP els brams contra Sánchez si no compta amb els vots per tombar-lo (per a la qual cosa caldria que Junts se suïcidés políticament participant amb Vox en una moció de censura), o si els jutges amics no estrenyen el president fins a l'asfíxia, o si els socis d'investidura no li donen l'espatlla . A la foto: El president del PP, Alberto Núñez Feijóo. Carlos Castro/Europa Press

És un dels microrelats més famosos i breus de la literatura en espanyol, escrit pel guatemalenc Augusto Monterroso: “Quan va despertar, el dinosaure encara hi era”. La interpretació més convincent que he llegit del text és que el dinosaure simbolitza una cosa que crèiem superada o extingida –un problema, una por, un mal record–, però que roman obstinadament present per més que aconseguim evadir-ho durant unes hores de son. O uns dies de vacances, com les que s'està enganxant Alberto Núñez Feijóo a Moaña entre declaracions intermitents als mitjans per demostrar que fa alguna cosa més que bronzejar-se. Igual que el protagonista indefinit del relat de Monterroso, el líder del PP l'espera el dinosaure a la tornada de l'estiu. Res no ho lliurarà de l'amarg retrobament. Se m'acut sobre això un conte encara més curt que el de l'autor centreamericà: “Quan Feijóo va despertar, Sánchez seguia allà”.

Cal veure quina estratègia es porta entre mans el líder conservador de cara a la tardor. Tot el que ha fet fins ara per tombar Sánchez ha resultat infructuós. El tossut dinosaure segueix aquí, inamovible. El 8 de maig, en un acte de partit per celebrar el tercer aniversari de les victòries electorals municipals i autonòmiques del 2023, Feijóo va proclamar: “He dit fa molt de temps i ho repeteixo avui: faré tot el possible per canviar el Govern, i quan dic tot és tot”. Cal reconèixer-lo que ho està intentant. Però no ho aconsegueix. Recordem que abans d'aquells comicis va caldejar l'ambient amb denúncies d'un suposat frau electoral amb el propòsit perillós de desconèixer el resultat en cas de derrota; després de guanyar per golejada, la preocupació per la neteja electoral va desaparèixer per ensalm. Però l'alegria només li va durar sis mesos, fins que Sánchez va tornar a ser investit com a president després de les generals. Des d'aleshores, la iracúndia del líder del PP ha anat in crescendo, perquè el temps passa i el dinosaure segueix allà, tan ample.

A finals de juny passat, el PP i Junts van presentar al Congrés sengles iniciatives perquè el Govern dissolgués les Corts i convoqués eleccions anticipades. Tot i que aquesta eventual votació no era vinculant, les dues formacions confiaven que el debat parlamentari obligués els altres partits a “retratar-se” sobre la conveniència de la continuïtat de Sánchez. Però cap de les dues iniciatives va arribar al ple, ja que la Mesa del Congrés, amb majoria del PSOE i Sumar, va avortar el debat amb l'argument que es tractava d'una qüestió de confiança vetllada al president, l'exercici de la qual li competeix en exclusiva al cap de l'Executiu. Feijóo va dir llavors: "Si el Govern no només no vol posar les urnes als espanyols sinó que tampoc ens deixa votar els diputats a la Cambra, el que hem de fer és desplaçar aquest govern i que l'altre govern convoqui eleccions de forma immediata. Aquesta és la proposta que està posada damunt la taula pel meu partit".

Fer “tot, i quan dic tot és tot” per tombar Sánchez. “Desplaçar” el Govern. Les paraules no són innòcues. Revelen una manera d'entendre la política. Feijóo no es va prendre la molèstia d'aclarir si amb tot es referia exclusivament a les eines que li atorga la Constitució. Tampoc va quedar clar per què va utilitzar la fórmula retòrica de “desplaçar” un Govern democràticament constituït, quan a la Carta Magna es recullen amb noms precisos els instruments disponibles per precipitar el final de la legislatura. Hem de sobreentendre que el líder del PP només pensa a les vies constitucionals quan parla d'enderrocar el Govern? Val més que sigui així. Però les democràcies es construeixen també amb paraules, i les que faci servir Feijóo en la seva obsessió contra Sánchez només contribueixen a minar la salut de la nostra.

Espanya se'n va anar de vacances en un ambient polític irrespirable. L'anomenat d'Aznar perquè “el que pugui fer, que faci” s'ha instal·lat a la política de les dretes i és difícil imaginar a hores d'ara una marxa enrere. L'actuació del PP, els seus mitjans afins i certs sectors del poder judicial han tensat les regles del joc fins a la vora de la ruptura total, i preocupa imaginar com es desenvoluparan els esdeveniments a la tornada de l'estiu un cop verifiquin que el president Sánchez està disposat a resistir o, pitjor encara, que se les arregla per recompondre les relacions amb els socis d'investidura. La dreta està apostant cada cop més fort, entre altres coses per la incapacitat de Feijóo per tirar endavant una moció de censura. El líder popular no té força ni tan sols per convertir una moció de censura fallida en una victòria política, com va fer Felipe González el 1980. El líder socialista sabia que perdria, però es va valer de la vitrina de l'esdeveniment parlamentari per exposar el seu programa alternatiu i atraure simpaties entre la ciutadania. Dos anys després va arrasar a les eleccions generals.

En un moment donat d'aquest estiu, Feijóo va acariciar la idea que l'entrada irregular d'unes 70.000 persones a Ceuta fes trontollar el president del Govern. Però, per a la seva desolació, el més complex de la crisi es va superar en poques hores amb la tornada dels migrants al Marroc. I el que es dibuixava com una guerra oberta d'una vintena de països de la UE contra Espanya es va desinflar, almenys en el to, quedant alguns serrells oberts com el contenciós amb Itàlia per l'aplicació de l'acord de Schengen. El tema en tot cas és molt greu i seguirà portant cua a la rentrée de la tardor. És evident que el Govern se sent tocat; altrament no hauria endurit les últimes hores el seu discurs anunciant que expulsarà “tots” els que van entrar de manera irregular, ignorant que les expulsions s'han de fer de manera individualitzada i complint estrictes protocols. És previsible, doncs, que vegem Feijóo atacant amb la immigració. Però la política és la política, i de res li serviran al PP els brams contra Sánchez si no compta amb els vots per tombar-ho (per a la qual cosa caldria que Junts se suïcidés políticament participant amb Vox en una moció de censura), o si els jutges amics no estrenyen el president fins a l'asfíxia, portant-ho amb si és jurídica, o si els socis d'investidura no li donen l'esquena (Sumar va molt molest per la prolongació de la vida de la central d'Almaraz). Opcions que no en depenen exclusivament i de la forma irascible d'exercir l'oposició.

Mentre res d'això passi, per més que vociferi, Feijóo continuarà despertant i el dinosaure encara hi serà.

LA IMPUNITAT DEMOCRÀTICA DE L'EDAT MITJANA

L’edat mitjana podia ser impunement democràtica perquè no era liberal. La nostra, si Déu no hi posa remei, corre el risc invers: deixar de ser liberal per excés de democràcia. Fuster ho deixava clar —i punyent— quan advertia que, per liberalisme, ell entenia qualsevol cosa menys la mística jurídica. I que, per comprendre l’edat mitjana, només cal encendre el televisor i treure els anuncis.

Potser no ens hem mogut tant d’aquell paisatge medieval. Hem avançat tecnològicament com a animals de silici, però èticament i moralment continuem fent la mateixa olor de fum antic. Si fa no fa, som on érem.

Quan Fuster parla de l’edat mitjana, ho fa amb displicència i amb ganes de sacsejar el personal. I és cert que alguns contextos contemporanis —religiosos, polítics o socials— encara funcionen amb lògiques que recorden aquell món antic. Però la història és capriciosa: l’expansionisme islàmic del segle VII, per exemple, va triomfar no pas per imposició, sinó per pragmatisme. Van mantenir els sistemes administratius i fiscals dels territoris conquerits, van seduir les aristocràcies locals i van substituir el botí de guerra per impostos. Menys odis, més col·laboradors. I, en aquelles primeres conquestes, poca pressió per convertir ningú.

Si Maquiavel hagués nascut uns segles abans, potser hauria pres apunts d’aquella política tan calculada. O potser va ser ell qui, més tard, va destil·lar en El Príncep allò que ja feien els altres.

FINS QUE TINGUEM ROSTRE

 En un article de la Tribune des Nations, un historiador francès expressa ras i curt el conjunt d'insuficiències intel·lectuals que solen mencionar-se sempre que es parla de l'hitlerisme. Analitzant l'obra: Hitler desemmascarat, publicada pel doc1. Pròleg a El Napoleó de Notting Hill, de Chesterton,  Otto Dietrich, que va ser durant dotze anys cap del servei de Premsa del Führer, M.Pierre Cazenave  escriu:  «No obstant això, el doctor Dietrich s'acontenta massa fàcilment amb una frase que, en un segle positivista,  no serveix per explicar Hitler. "Hitler —diu— era un home demoníac, que es deixava arrossegar per idees  nacionalistes delirants." Què vol dir demoníac? A l'edat mitjana, hauria dit de Hitler que estava  posseït. Però, i avui? O la paraula demoníac no vol dir res, o vol dir posseït del dimoni. Però què  és el dimoni? Potser creu el doctor Dietrich en l'existència del Diable? Cal entendre's. A mi la  paraula demoníac no em  satisfà. 

»I la paraula delirant tampoc. Qui diu deliri diu malaltia mental. Deliri maníac. Deliri  malenconiós. Deliri de persecució. Ningú dubta que Hitler era un psicòpata i fins i tot un paranoic, però  els psicòpates i fins i tot els paranoics caminen pel carrer. Però hi ha una diferència entre això i la bogeria més o  menys sistematitzada i l'observació i el diagnòstic de la qual haguessin portat l'internament de l'afectat. 

En altres paraules: Hitler era responsable? Al meu entendre, sí. I per això descarto la paraula deliri, com  descarto l'adjectiu demoníac, ja que als nostres ulls la demonologia només té un valor  històric.» 

No ens satisfà a nosaltres l'explicació del doctor Dietrich. El destí de Hitler i l'aventura d'un gran  poble modern sota la seva direcció no es podrien descriure completament partint de la bogeria i de la possessió  demoníaca. Però tampoc no ens satisfà la crítica de l'historiador de la Tribune des Nations. Hitler, afirma, no era  clínicament boig. I el dimoni no existeix. No cal descartar, doncs, la noció de responsabilitat. Això és  veritat. Però el nostre historiador sembla atribuir virtuts màgiques a aquesta noció de responsabilitat. Tot just l'ha  evocada, la història fantàstica de l'hitlerisme li sembla clara i reduïda a les proporcions del segle positivista en  què pretén que vivim. Aquesta actitud escapa tant a la raó com a Otto Dietrich. I és que el terme " responsabilitat" és, en el nostre llenguatge, una transposició del que era la «possessió demoníaca» per als  tribunals de l'edat mitjana, segons demostren els grans processos polítics moderns. 

Si Hitler no era un boig ni un posseït, cosa que és possible, la història del nazisme seguiria, però, sent  inexplicable a la llum d'un «segle positivista». La psicologia profunda ens revela que hi ha accions aparentment  racionals de l'home que estan governades en realitat per forces que ell mateix ignora o que estan lligades a  un simbolisme absolutament aliè al lògic corrent. Sabem, d'altra banda, no que el Dimoni no existeixi,  sinó que és diferent de la visió que en tenien a l'edat mitjana. En la història del hitlerisme, o millor, en  certs aspectes d'aquesta història, tot passa com si les idees-força s'escapessin a la crítica històrica habitual, i  com si necessitéssim, per comprendre'l, abandonar la nostra visió positiva de les coses i esforçar-nos a  penetrar en un univers on han parat de conjugar-se la raó cartesiana i la realitat. 

Ens hem imposat la tasca d'escriure aquests aspectes de l'hitlerisme, perquè, com va dir molt bé M. Marcel  Ray el 1939, la guerra que Hitler va imposar al món va ser «una guerra maniquea, o, com diu l'Escriptura,  una lluita de déus». No es tracta, entendre's bé, una lluita entre feixisme i democràcia, entre la concepció  liberal i la concepció totalitària de les societats. Això és l'exoterisme de la batalla. I hi ha un  esoterisme. 

Aquesta lluita de déus, que es va desenvolupar darrere dels esdeveniments visibles, no ha acabat al  món, sinó que els progressos formidables del saber humà en els darrers anys es disposen a donar-li altres  formes. Quan les portes del coneixement comencen a obrir-se a l'infinit, cal capturar el sentit d'aquesta  lluita. Si volem futur, hem de tenir una visió exacta i profunda del moment en què el fantàstic ha  començat a envair la realitat. Estudiarem aquest moment. 

«El nacionalsocialisme —concloïa— és el ball de San Vito del segle xx.»  Però, d'on procedia aquesta malaltia estranya? Enlloc hi havia resposta satisfactòria.  «Les arrels més profundes arrelen en regions ocultes.»  Aquestes regions ens semblen dignes de ser explorades. I no serà un historiador, sinó un poeta, que ens  servirà de guia. 

«En el fons —deia Rauschning— tot alemany té un peu a l'Atlàntida, on busca una millor pàtria i  millor patrimoni. Aquesta doble naturalesa dels alemanys, aquesta facultat de desdoblament que els permet, alhora  , viure al món real i projectar-se a un món imaginari, es manifesta de manera especial a  Hitler i ens dóna la clau del seu socialisme màgic.» 

I Rauschning, intentant explicar-se la pujada al poder d'aquest «sum sacerdot de la religió secreta»,  intentava persuadir-se que, moltes vegades a la Història, «nacions senceres van caure en una inexplicable  agitació». Aleshores emprenien marxes de flagel·ladors. Un ball de San Vito les sacsejava».  1. CS Lewis, professor de teologia a Oxford, havia anunciat, el 1937, en una de les seves novel·les simbòliques. El  silenci de la Terra, el començament d'una guerra per la possessió de l'ànima humana, i la forma exterior de la qual serà una  terrible guerra material. Després va tornar sobre la mateixa idea en dues obres més: 'Perelandra' i 'Aquesta horrorosa fortalesa'. 

L'últim llibre de Lewis es titula 'Fins que tinguem rostres'. En aquest gran relat poètic i profètic hi ha  la frase admirable: «Els déus no ens parlaran cara a cara fins que nosaltres mateixos tinguem una cara.»

Pawels i Bergier, El Retorn dels Bruixots (fragment)

El “rostre” és la forma adquirida de l'ésser. No és biologia, és ètica: només quan un subjecte assumeix la seva veritat interior deixa de ser una ombra. Sense cara, no hi ha interlocutor; només hi ha ressons de voluntats alienes. L'ésser humà neix en la ficció de si mateix: desig, por, ressentiment, autoengany. La màscara és la primera ontologia; la cara, la segona. Passar de la màscara a la cara és un procés de despertar, no d'ornament.

DE MARMESSORS DIGITALS

 Que la nostra existència digital ens sobreviu és pales. Després de morts, la nostra empremta queda als blocs, al Facebook, al Twitter, Instagram i al correu electrònic, als llibres que s'hagin publicat, o els quadres que s'hagin pintat, en definitiva a qualsevol obra que s'hagi creat. Però del que vull parlar avui, és dels blocs quan el seu administrador traspassa. No és res que no se sabés i hi ha qui ho ha previst, mentre d'altres se'n van i ho deixen tot penjat. He vist blocs abandonats, voluntàriament o involuntàriament, blocs que restaran a la xarxa fins que aquesta s'acabi, potser amb comentaris interessant-se per al seu administrador. 

Tot el que hem fet són els records que deixem als altres, aquella immortalitat que ens fa perviure quan ens rememoren. No és res nou, de vell l'home ha volgut deixar empremta per la posteritat des de les primeres pintures a les coves. Fins no fa massa, ningú s'ho havia plantejat en l'àmbit legal, si en l'àmbit personal. Ara hi ha ofertes per gestionar legalment aquestes qüestions. I també iniciatives com Epilogable per conservar digitalment la nostra memòria.

Una altra recomanació és la que proposa el Col·legi d'Advocats de Barcelona per als que es disposin a posar per escrit l'última voluntat. Una altra possibilitat suggereix l'organisme, seria designar un marmessor digital, una figura que encara no recull la legislació espanyola, però que podria ser d'una gran utilitat. Aquests marmessors serien, segons la proposta col·legial, «els dipositaris de les claus d'accés de l'usuari, unes contrasenyes que, per definició, han de ser confidencials i segures». Cada internauta controla, segons un estudi de Microsoft, una mitjana d'entre sis i set contrasenyes personals», contrasenyes que desapareixen amb ell si no ha fet aquest testament digital.

N'havia parlat fa temps arran del tancament d'algun bloc, més no he fet el que deia al final del comentari. Sincerament, no em preocupa que passi amb els blocs després de la meva mort. De fet, si no preocupa que pugui passar amb el que està publicat en paper i es considera normal que et sobrevisqui, amb els blocs vindria a ser el mateix, els qui s'hi passin no sabran mai si l'autor l'ha abandonat o és ell que se n'ha anat, i el blog seguirà allí pels temps del temps o fins que Blogger o WordPress decideixin eliminar els que resten molt de temps abandonats.  

Molts dels usuaris actuals de la xarxa, veurem com els morts superen els vius., segons una anàlisi de l'Institut d'Internet d'Oxford (OII), prediu que en cinquanta anys és possible que els morts superin als vius a Facebook, sens dubte una cosa que obre el debat sobre la nostra herència digital.

L'anàlisi vaticina que, segons els nivells d'usuaris de 2018, almenys 1.400 milions de membres moriran abans de 2100. En aquest escenari, els morts podrien superar els vius en 2070. Si la xarxa social més gran del món continua expandint al ritme actual, però, el nombre d'usuaris morts podria arribar als 4.900 milions abans de finals de segle.

Tot plegat no és que tingui com la majoria de coses, més importància de la que li vulguem donar i el qui ja no hi és, en el fons se li'n fot, l'anhel de posteritat només es té en vida, al cap i a la fi, morir és caure en l'oblit, a la curta o a la llarga, però caure en l'oblit. I cal no oblidar com deia Vinyoli que: la mort és purament un canvi més.

Avui Facebook em diu que feliciti pel seu aniversari a un vell amic rocker, llàstima, atès fa dos anys que va traspassar. L'any vinent m'ho tornarà a recordar sí ningú de la família actua. Potser l'eternitat és això.

TOT RETORNANT TOTHOM

 Retorn és la paraula que explica millor el nou rumb del Govern a Ceuta: el dels adults que encara romanen a la ciutat, el dels menors quan les circumstàncies ho permetin –atès que el seu retorn requereix més garanties i un procediment específic– i, sobretot, el de la normalitat. Perquè la prioritat de Moncloa ja no és tant gestionar la crisi oberta el 30 i 31 de juliol passat, sino com tancar-la.

I per això és urgent buidar els carrers de la ciutat autònoma. La seva presència manté visible l'empremta d'una entrada massiva que va desbordar una frontera espanyola durant dos dies i va col·locar a la vora del col·lapse el flanc sud. La permissivitat amb què el Marroc va deixar de vigilar la frontera i les seves manifestacions expansionistes posteriors han motivat que una crisi inicialment migratòria s'hagi convertit en un problema polític de sobirania.

Al capdavall, el que ha passat a Ceuta no és només una crisi puntual: és la demostració que una frontera pot esfondrar-se en dues hores i que un estat pot quedar en evidència en dues nits. El Govern ha optat per la via del retorn, de la calma calculada, de deixar que el relat maduri fins que la ciutadania entengui que la frontera no és un debat moral, sinó un mecanisme de supervivència. I aquesta vegada, a diferència del que va passar a Tarajal el 2014 sota el Govern del PP, amb Jorge Fernández Díaz com a ministre de l'interior, o el 2017 amb l'inefable Juan Ignacio Zoido. Actualment, no hi ha hagut trets ni fum: només una gestió freda, quirúrgica, que ha permès que la pressió social faci la feina. Una gestió calculadament displicent, crec que encertada.

El Marroc ha jugat la seva partida amb la mateixa habilitat de sempre: obrir la porta, mirar cap a una altra banda i esperar que Europa tremoli. I Europa ha tremolat. Perquè quan una frontera es desborda, el problema ja no és migratori: és polític, és territorial, és de sobirania. I aquí és on el debat es torna incòmode: què fem amb un territori que és frontera i símbol alhora, que és espanyol per llei però vulnerable per geografia, que és peça d’un tauler que Rabat mou amb una naturalitat inquietant?

Alguns ja proposen solucions extremes, mapes reescrits, fantasies de desconnexió. Però la realitat és més crua: Ceuta i Melilla són dues fissures en el mapa que cada crisi fa més profundes. I cada episodi, del 2014 al 2017 fins avui, recorda que la frontera no és un lloc: és una advertència, que Europa continua sense voler escoltar.

KRLS, EL PERIODISTA CATOSFÈRIC

Saul Gordillo  - Toni Ibañez i Marc Vidal 

Recordant records evocadors de temps passats, de quan tampoc érem feliços, he pensat en la Catosfera 2008 que es va celebrar a Granollers el més de gener, organitzada per Marc Vidal, Vist amb perspectiva, hi havia molta gent del món de la política y la comunicació que després va surar més amunt, gent com: Carles Campuzano, Raúl Romeva, Joan Ridau, Lurdes Muñoz, Jordi-Eduard Perales, Roc Fernández, David Rodríguez, Jesus maria Tibau, Albert Batalla, Roc Fages, Víctor Pàmies, Júlia Costa, Toni Ibañez, Sílvia Martínez, Didac Lee, Vicent Partal, Saül Gordillo o Ignacio Escolar, ¡ el malaurat Sani Girona amb qui ens vàrem fer una foto amb el Toni Ibañez quan encara no es feien selfies; però, hi havia algú més que m'havia passat desapercebut i m'ho va recordar fa un temps Toni Ibáñez, un periodista que si llegiu l'escrit del seu blog ja apuntava maneres i egocentrisme; posem que parlo de: Carles Puigdemont, podeu llegir tal qual un extracte del que va publicar al seu bloc: Actualment desactivat, però que al seu dia vaig punxar.

“A la taula rodona hi hem pres part Lurdes Muñoz (PSC), Joan Ridao (ERC), Raul Romeva (ICV) i jo mateix (CiU). Doncs bé, la notícia ha consistit bàsicament en declaracions de la diputada del PSC Lurdes Muñoz, amb sobreimpressió del títol del seu bloc, i un petit reportatge de Joan Ridao mentre actualitzava el seu bloc, a més de declaracions d’en Saül Gordillo com a blocaire polític de referència. De Raül Romeva i de mi, ni paraula. Ni un plànol, ni una captura de pantalla dels nostres blocs, ni una sobreimpressió dels noms dels blocs, ni un esment en la veu en off que narrava la notícia. No sé si l’oblit de Romeva forma part de la tàctica de dissimular i evitar que sigui més evident el sectarisme de “la seva”, però en tot cas és tan injust i inacceptable com oblidar-se d’esmentar ni que fos de passada la primera formació política del país.”Qui decideix qui surt i qui no surt a TV3? Qui paga el censor, el talibà, l’inquisidor o el comissari polític –diferents mots s’escauen a una sola tasca– que decideix que s’ometi CiU i ICV d’una crònica?

Que poc fa falta per retratar a un personatge de nom, o malnom Krls. uuuuuuuuuuh!, diguessim que el turista accidental belga, cristianoronaldejava ja al 2008.

L'IBÁÑEZ, EN SANI I JO.

COLONS ASSETJADORS EXTREMS A QUSRA (CISJORDÀNIA)

 Després de quatre dies de setge a tres cases palestines per una desena de colons jueus, Israel ha llançat aquest dijous —després d'intervenir els Estats Units— una operació militar per “per protegir els residents i mantenir la seguretat” al llogaret cisjordà de Qusra, segons ha informat l'exèrcit. Les tropes, malgrat això, no han fet fora encara els radicals israelians (que es passegen al costat dels habitatges des de diumenge), sinó que han evacuat i pres sis cases palestines, d'acord amb l'alcalde, Abed Al Athem Wadi. Són els preparatius d'una campanya per posar fi a un setge que ha anat atraient atenció internacional amb el pas dels dies.

Els colons han arribat a tallar l'aigua i l'electricitat a tres famílies, atemorides de sortir i temoroses de quedar-se sense menjar. "Estem completament aïllats (…). La família està enormement terroritzada", va denunciar un dels assetjats, Qusay Abu Ridi, en una publicació a Facebook. La situació ha posat al punt de mira l'exèrcit, que està impedint accedir a les cases a periodistes i activistes, i que no dubta a evacuar per la força els seus propis ciutadans a altres zones de Cisjordània quan es tracta d'activistes de drets humans, i no de colons.

Un vídeo ha estat particularment revelador: quan els radicals jueus van aixecar el protoassentament (del tipus que no només el dret internacional, sinó també Israel considera il·legals), els soldats despatxats no només no van fer res per posar-hi remei, sinó que van resar i seure amb ells, fent-se selfis sota la carpa que havien instal·lat, segons es pot veure en vídeos. Les forces armades d'Israel han anunciat mesures disciplinàries contra ells.

Aquest dijous al matí, l'exèrcit ha enviat tropes a Qusra, demolit algunes estructures que van aixecar els colons i instat els residents a “romandre a casa seva”. També ha precisat que no operarà dins de la casa de la família palestina ubicada a prop d'on s'alçava l'ara desmantellada tenda de campanya. No fa esment a les altres dues. Els evacuats han estat traslladats de moment a altres dins de la mateixa localitat, propera a la ciutat de Nablus, al nord del territori ocupat de Cisjordània.

La prolongació de la situació (sumada al fet que una de les cases pertany a un palestino-nord-americà que viu a Ohio i allà té tancats un germà i un fill) ha acabat implicant l'ambaixador dels Estats Units a Israel. Mike Huckabee és un defensor habitual de l'ocupació israeliana de Cisjordània, fins al punt d'afirmar que ni una ni l'altra realment existeixen i es refereix al territori pel seu nom bíblic i oficial a Israel: Judea i Samaria.

A primera hora d'aquest dijous, l'ambaixador va revelar que l'exèrcit i la policia israeliana havien acudit a Qusra “a petició” de l'ambaixada dels Estats Units a Jerusalem. "Les accions dels que van dur a terme aquest horrible acte de terrorisme, destinat a intimidar i assetjar aquesta família, són repugnants. No hi ha excusa per a aquest comportament de matons", ha assenyalat a la xarxa social X.

L'exèrcit ja s'havia personat a Qusra la vigília, amb el cap de l'Estat Major, Avi Bluth. Va efectuar un arrest i va fer servir gasos lacrimògens, però se'n va anar sense desmantellar l'assentament, ni trencar el setge a les cases palestines, davant la resistència dels radicals.

El setge va començar diumenge, quan els colons van bloquejar el camí d'accés a tres habitatges i van instal·lar una tenda de campanya als patis davanters. En diuen una “ampliació” —a menys de 200 metres de les cases palestines— de Tel Talpiot, un altre dels mini assentaments que proliferen aquests últims mesos de legislatura.

Els ultranacionalistes jueus que poblen els assentaments més radicals incrementen les seves accions per prendre terres i expulsar els palestins, endinsant-se cada vegada més a les zones de Cisjordània sota control administratiu de l'Autoritat Nacional Palestina, després d'aconseguir que centenars de famílies (sobretot beduïnes) abandonessin les seves terres, pels atacs cultivar les terres.

El primer semestre de l'any, han comès a Cisjordània un 63% més de delictes —com agressions físiques o cremes de llars, mesquites, oliveres o ramats de bestiar— respecte al mateix període el 2025, segons les dades de les forces de seguretat israelianes donades a conèixer dilluns per la ràdio. Els casos han passat de 405 a 660, en un recompte inferior al que porten les organitzacions de drets humans. Des que Benjamí Netanyahu va tornar al poder el 2022, i va concedir un pes inèdit en la seva coalició a la ultradreta, la connivència o inacció de policia i exèrcit cap als actes de violència o delictius dels colons s'ha fet més evident.

Antonio Pita al país. La fto és d'Associated Press/LaPresse (APN)

EL TÚNEL

 

Amb el Marroc convé evitar dos errors: demonitzar-lo i subestimar-lo, com assenyala Ana Palacio, exministra d’Afers Exteriors durant el govern de José María Aznar. Sens dubte, és preferible tenir-lo com a aliat que no pas com a enemic. Més de 125 anys de conflictes, com la guerra del Rif iniciada el 1909 i que va originar la Setmana Tràgica, han estat sempre perjudicials per als interessos espanyols.

Des del punt de vista econòmic, la conveniència de cooperar és evident. Quan les dues nacions col·laboren, totes dues se’n beneficien, sigui en migració, energia, comerç exterior, matèries primeres o qualsevol altre àmbit. Per això, és molt més intel·ligent explorar oportunitats de negoci conjuntes que buscar l’enfrontament de manera sistemàtica.

Val més invertir al Magrib que convertir Europa en una fortalesa

Val més veure els marroquins com els nostres veïns del sud que alimentar la xenofòbia que estableixi una part de la població espanyola. En aquest sentit, la política de bon veïnatge impulsada pel Govern de Pedro Sánchez és encertada.

El meu bon amic economista César Molina em comentava fa poc que un túnel entre l’ Àfrica i Europa tindria un impacte econòmic extraordinàriament positiu. Unir dos continents seria un gran avenç per al desenvolupament i la prosperitat.

Espanya i el Marroc tenen la clau per fer possible aquesta obra colossal. Malgrat que es parla d’aquest projecte des de fa més d’un segle, ara existeixen el desenvolupament tècnic i el suport financer i polític necessaris per dur-lo a terme. Només falta la voluntat de fer-ho realitat.

Aquests dies s’acaba el termini per lliurar l’actualització integral de l’avantprojecte. Es tracta d’un enllaç ferroviari fix, submarí i de doble tub, que travessaria l’estret de Gibraltar. Tindria 38,5 quilòmetres de longitud, arribaria a una profunditat màxima de 475 metres sota el nivell del mar i uniria el cap de Punta Paloma amb Malabata, al nord de Tànger. El trajecte duraria 30 minuts i el cost s’estima en més de 15.000 milions d’euros, dels quals Espanya hauria d’aportar més de 8.500 milions. Podria estar a punt el 2040.

Sens dubte, el projecte afronta nombrosos reptes abans de fer-se realitat, però és preferible parlar de col·laboració que no pas d’enfrontaments i conspiracions. A més a més, el túnel no és l’únic àmbit en què es pot cooperar.

Durant el govern d’Adolfo Suárez, el seu ministre d’Exteriors, Marcelino Oreja, va plantejar acordar amb el Marroc la creació d’un port franc mitjançant la col·laboració entre Ceuta i la ciutat marroquina de Nador.

Hi ha altres possibilitats per fer junts, com ara desenvolupar el cable submarí per intercanviar energia, o crear escoles de formació professional perquè les empreses espanyoles puguin contractar treballadors en origen.

Val més invertir per convertir el ­Magrib en un coixí econòmic que freni les onades migratòries africanes que no pas convertir Europa en una fortalesa. Mariano Guindal a la vanguardia.