CORRUPTO_CORRUPTORUM

 Ets intel·ligent, lúcid, honest, responsable, seriós, sense cap afany de manar ni manyuclar? En cas de ser la resposta (encara que falsa) afirmativa, ho sento!, no pots dedicar-te a la política municipal ni menys encara a la general; això està reservat a una altra mena de personal, que, tot i ser inclassificable per la varietat folklòrica, està abastament definit i classificat. 

La democràcia té aquesta perversa facilitat de corrompre a les persones, de la mateixa manera que l'educació de pares i professors corromp als menors per adequar-los a ells i als polítics que els governaran quan siguin grans. Corrompre's significa desfer-se, podrir-se, deixar de ser el que s'és. En conseqüència, permetre corrompre's és contravenir la pròpia identitat humana. D'aquí ve que el meu diagnòstic sigui que els qui es corrompen ho fan a causa del seu analfabetisme antropològic: no han desenvolupat prou comprensió sobre el valor de pertànyer a una espècie tan singular com la nostra. No han après a gaudir del prodigi que implica saber identificar l'interès comú i ser capaç de triar-lo en lloc de triar les opcions més beneficioses i eficients per a si mateix. La consciència de la sublimitat de la condició humana s'atrofia quan tal plaer moral no es conrea mitjançant la pràctica diària. És un cinisme perquè menysté la pròpia identitat (humana), desencadenant una fatal profecia autocomplerta: “Si no m'importa el prodigiós que significa ser un humà, per què haig d'evitar actuar de mode inhumà?”. I això mateix explica el fet que la corrupció no es restringeixi actualment a la classe política, sinó que es doni també en l'empresa, en l'esport, en la judicatura, en la universitat i en la religió. Al cap i a la fi, els polítics no provenen de Mart, sinó d'entre els ciutadans. El corrupte és, sobretot, un traïdor a la seva pròpia condició, puix que amb el seu excés desmenteix la possibilitat més elevada i impressionant que ha propiciat la cadena evolutiva: tenir la capacitat de triar conscientment el bé quan es té a mà triar el mal. Parafrasejant la famosa fórmula de Hannah Arendt, descric aquest fenomen com la banalització de la corrupció, com filla directa d'aquest cinisme respecte a la condició humana. Al meu mode de veure, l'arrel de l'erosió de la passió moral resideix en aquesta falta de costum d'admirar-se pel prodigi humà. Fa falta habituar a les persones, des de nens, en la sorpresa moral: conrear l'emoció d'estimar el just, de gaudir les accions belles, de gaudir de treballar pel bé comú i de sentir-se bé en complir amb la llei. No hi ha política anticorrupció eficaç sense una consciència motivadora que desperti l'atenció de les persones al sublim humà. Això requereix una pedagogia sistemàtica que mostri vívidament exemples d'honradesa i celebri actes de renúncia al mateix interès en benefici de les virtuts públiques. Perquè les evidències científiques mostren una correlació innegable entre l'absència de mòbils ètics en la persona i la seva manca de referents públics, a dreta i esquerra, de lliurament personal en el servei desinteressat als altres.  

Fixeu-vos en el cas de José Luis Rodríguez Zapatero. Què pot portar (presumptament) a corrompre's a un expresident del Govern amb un sou anual de 100 mil euros a l'any?, més els incentius que té per fer gestions legals dins el seu àmbit d'assessor. Zapatero té dret a una assignació anual d'uns 79.336 € bruts com a la pensió vitalícia que reben els expresidents espanyols. Encara que en el seu cas hi ha matisos importants:

1) Va renunciar a aquesta assignació entre 2012 i 2015. Durant aquests anys, Zapatero va optar per cobrar el sou com a Conseller d'Estat, que era gairebé 100.000 € bruts anuals, en lloc de la pensió vitalícia.

2) Actualment sí que percep l'assignació d'expresident

Ha caigut doncs en el mite del polític que no ha de caure en temptacions?.  Això és un argument emocional molt comú: “Si ja tenia un bon sou, poder i prestigi… per què faria cap bestiesa il·legal?”

La corrupció no sempre té a veure amb la necessitat econòmica. Té a veure amb poder, influència, ego, xarxes d’interès, ideologia o lleialtats polítiques. I, sobretot, amb percepcions, no amb fets, sempre presumptament.

La clau - crec - resideix en aquest comentari que em va deixar Chiloé al seu dia: Chiloé04 de novembre, 2018 - 

A veces he desechado las enseñanzas de alguno de los profesores/as que he tenido. Pero nunca las de mis -pocos- maestros.

 D'haver seguit aquesta premissa el personal en general, a Espanya i arreu, estic segur que hi hauria molta menys corrupció.

LA MIGRACIÓ CLIMÀTICA

 La migració climàtica no és un futur distòpic: és el present que ja truca a les portes de Ceuta, de les Canàries, de Lampedusa, de qualsevol frontera que separi la comoditat de la supervivència. El que alguns anomenen “pressió migratòria” és, en realitat, el símptoma d’un planeta que es recalfa i expulsa, com un organisme febril, milions de persones que ja no poden viure on van néixer.

La migració climàtica és el moviment de persones obligades a abandonar casa seva per fenòmens ambientals: sequeres extremes, desertificació, augment del nivell del mar, ciclons, pèrdua de collites. No és una teoria: és una estadística que creix. Segons l’Internal Displacement Monitoring Centre, el 2023 hi va haver més de 26 milions de nous desplaçaments causats per desastres naturals.

A l’Àfrica occidental, el Sahel es va convertint en una franja de terra exhausta. La desertificació avança uns 5 km per any en algunes zones, i les comunitats pastorals ja no troben pastures. Quan la terra mor, la gent camina.

Quan a Ceuta diuen que “arriben molts migrants”, en realitat estan veient la punta d’un iceberg que no és polític, sinó ecològic. Molts joves que travessen la frontera no fugen només de la pobresa o de conflictes: fugen de la impossibilitat de viure en territoris on la pluja ja no arriba, on el riu s’ha convertit en pols, on la collita és un record.

La migració climàtica és silenciosa: no té titulars, no té guerres declarades, no té banderes. Però té motxilles plenes de terra seca. 

Europa és només una de les destinacions possibles. La majoria de migrants climàtics es mouen dins del seu propi país o cap a regions veïnes. Però quan la pressió és extrema, alguns busquen la frontera més propera que els sembli estable. Ceuta és una d’aquestes portes.

La pregunta no és “per què venen?”, sinó “què els ha expulsat?”. La migració climàtica ens obliga a abandonar el relat simplista de “fluxos”, “pressió” o “crisi”. No és una invasió: és una conseqüència. No és una amenaça: és un símptoma. I, sobretot, no és un problema que es resolgui amb murs, sinó amb polítiques climàtiques, cooperació internacional i una mirada que entengui que el planeta és un ecosistema compartit.

Quan un jove salta la tanca de Ceuta, no només salta una frontera: salta un futur que ja no existeix al seu país. La migració climàtica és el relat d’un món que es desfà i d’un altre que encara no sap com acollir-lo. I és, sobretot, el recordatori que el clima no té passaport, però sí conseqüències.

La migració climàtica no és un futur distòpic: és el present que ja truca a les portes de Ceuta, de les Canàries, de Lampedusa, de qualsevol frontera que separi la comoditat de la supervivència. El que alguns anomenen “pressió migratòria” és, en realitat, el símptoma d’un planeta que es recalfa i expulsa, com un organisme febril, milions de persones que ja no poden viure on van néixer.

El drama és que encara parlem de fronteres quan hauríem de parlar de causes. Encara discutim sobre murs quan el que s’esfondra és el clima. Encara ens preguntem “per què venen?” quan la pregunta justa és “què els ha fet marxar?”. La migració climàtica és la crònica d’un món que es desfà i d’un altre que no sap com acollir-lo. És la història d’un planeta que, sense voler-ho, ha començat a expulsar els seus habitants. I potser, en el fons, és també un avís: allò que avui veiem a Ceuta és només el preludi d’un moviment més gran, més profund, més inevitable. Perquè quan la terra perd la capacitat de sostenir vida, la vida es mou. I quan la vida es mou, cap frontera, cap tanca, és prou alta.

ASSAIG SOBRE LA CEGUESA

José Saramago va començar diverses vegades a escriure Assaig sobre la ceguesa, perquè no se sentia còmode. Sabia què volia dir, volia parlar d’un món on estem cecs, cecs que veient no veiem. Però no acabava de trobar el to. Va ser el seu llibre incòmode, el que més li va costar. El va trobar, va trobar el to. I va plorar quan l’estava acabant. En acabar-lo, el 1995, José Saramago va dir, simplement: «He acabat». Ho va dir a Pilar del Río, la seva dona. Era de nit, i ell va respirar.

ASSAIG SOBRE LA CEGUESA (fragment)

Calma, va dir el metge. En una epidèmia no hi ha culpables. Tots són víctimes". Són paraules d'Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago, Pienso que todos estamos ciegos.  Somos ciegos que pueden ver, pero que no miran. 

"Al fi es va encendre el senyal verd i els cotxes van arrencar bruscament, però de seguida es va advertir que no tots havien arrencat. El primer de la fila del mig està aturat, tindrà un problema mecànic, se li haurà deixat anar el cable de l'accelerador, o se li haurà engarrotat la palanca de la caixa de velocitats, o una avaria en el sistema hidràulic, un bloqueig de frens, una fallada en el circuit elèctric, tret que, simplement, s'hagi quedat sense gasolina, no seria la primera vegada que això passa. El nou grup de vianants que s'està formant a les voreres veu al conductor immobilitzat bracejant després del parabrisa mentre els dels cotxes de darrere toquen frenètics el clàxon. L'home que està dins gira cap a ells el cap, cap a un costat, cap a l'altre, es veu que crida alguna cosa, pels moviments de la boca es nota que repeteix una paraula, una no, dos, així és realment, com sabrem quan algú, a la fi, aconsegueixi obrir una porta. Estic cec ".
Així comença Assaig sobre la ceguesa, novel·la del portuguès José Saramago. A partir d'aquell moment s'estén ràpidament una epidèmia de ceguesa al món. Una malaltia que en diuen ceguesa blanca, perquè els que perden misteriosament la vista veuen en aquest color. Ningú sap què l'ocasiona i els pacients aparentment semblen tenir els ulls sans, però s'expandeix a una velocitat sorprenent i genera un caos que fa emergir els instints més primitius de l'ésser humà. Es posa en dubte tota la civilitat, l'ordre i la solidaritat, mentre tots intenten sobreviure sense el do de la vista. En situacions difícils és quan es posen a prova els veritables valors de cadascú. 

Saramago no posa noms als seus personatges principals, els coneixem pels elements identificatius: la noia de les ulleres fosques, el metge, el nen estràbic, el primer cec, el lladre del cotxe, el vell de la bena negra... L'única persona que se sap a la història que manté la visió és la dona del metge, com l'anomena l'escriptor, és la seva responsabilitat guiar els seus amics i ajudar-los. “Crec que no ens quedem cecs, crec que estem cecs. Cecs que hi veuen, cecs que, veient, no hi veuen”, diu un dels personatges, i aquesta frase és per a mi el que representa el llibre, una al·legoria a aquesta ceguesa selectiva que fa les persones insensibles a la realitat. - José Saramago: Ensayo sobre la ceguera.

He pensat en Saramago i en aquesta novel·la, tan vigent, amb tot el que està passat al món, tots som cecs que no volen veure, creiem que hi veiem, però no hi veiem, d'ací la nostra insensibilitat a la realitat, com bé ho descrivia Saramago fa tres dècades.

ELS INCENDIS NI S'EVITEN NI S'APAGUEN AMB MENTIDES

Bomberos trabajan en las labores de lucha contra los incendios de la sierra oeste de Madrid EFE, la Vanguardia

Santiago Martín Barajas, ecologista i enginyer agrònom, escriu a La Vanguardia, i sap de què parla, respecte als incendis que ens afecten. Val la pena llegir-lo per tenir una idea clara del què i del perquè dels incendis actuals en comparació amb els d’anys anteriors. Martín desfà un per un tots els rumors i boles que està difonent Vox, i fins i tot el PP i la lideressa 2. El que no sé és si el seu discurs lúcid i documentat arribarà a les orelles d’aquells a qui ha d’arribar. 

A la Vanguardia, demostrant una vegada més que la seva versió digital en catala és mer paripé per quedar be, no han tradüit l'article, que el deixo doncs, tal qual l'han publicat en la seva versió en castellá.

 "En los últimos días ha surgido una gran polémica en torno a los incendios forestales, sus causas y sus magnitudes. En este sentido, se están vertiendo una serie de falsedades que no sabemos si responden al desconocimiento o a razones puramente partidistas. Lo cierto es que esas falsedades están confundiendo a la población, además de entorpecer la realización de una gestión adecuada de los incendios forestales.

A continuación, vamos a analizar cuál es la situación real, dejando al margen opiniones erróneas o interesadas. Según datos del Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico, en el año 2000 se produjeron 23.574 incendios, que afectaron a 187.567 ha, mientras que en el año 2025 el número de incendios fue 8.199, pero quemaron 354.794 ha. Es decir, el año pasado se produjeron tres veces menos incendios que en el año 2000, pero la superficie quemada fue de prácticamente el doble. Y dado que los medios de extinción materiales y humanos en 2025 son similares o mayores a los que había en 2000, parece evidente que ahora los incendios resultan mucho más difíciles de apagar que hace 25 años. ¿A qué es debida esta nueva situación? Desde diferentes sectores se están aportando una serie de causas, muchas de ellas claramente falsas y demagógicas.

Se afirma que es porque no se permite “limpiar” los montes, palabra por cierto muy mal usada en el caso de los ecosistemas forestales. Pero además es completamente falso. Los tratamientos selvícolas (retirada de madera seca, entresacas, poda de las ramas bajas en los árboles, etc.) no solo están permitidos, sino que están recomendados. Es más, la mayoría de las comunidades autónomas llevan a cabo directamente estos trabajos todos los años en los montes que gestionan. Lamentablemente, se hace mucho menos de lo que se debería, por falta de presupuesto (una sola hectárea de tratamiento selvícola cuesta varios miles de euros), pues la mayoría de los gobiernos autonómicos prefieren dedicar los fondos a actuaciones que lucen políticamente mucho más, como son la construcción de grandes edificios o instalaciones, circuitos de Fórmula 1, toros y similares. De hecho, no se ha “inaugurado” nunca un tratamiento selvícola en un monte. Y los ayuntamientos son aún mucho menos proclives a llevar a cabo actuaciones ambientales de este tipo.

Se afirma que no se deja entrar al ganado a pastar en el monte, lo que reduciría la masa herbácea susceptible de quemarse. Esto también es completamente falso. De hecho, en los últimos años algunas administraciones ambientales precisamente intentan que se meta ganado en los montes que gestionan, especialmente ganado ovino. Sin embargo, a pesar de que se les dan algunas facilidades e incluso ayudas, cada vez resulta más difícil encontrar rebaños para ello, y mucho más difícil aún, pastores.

Se afirma que no se permite extraer leña de los montes. También es falso. En los tratamientos selvícolas que realizan las administraciones, una parte importante del coste se la lleva la eliminación de los residuos vegetales. Por ello, es muy habitual ver apilada leña en los montes, y pasan meses sin que nadie la coja, a pesar de que en el ayuntamiento correspondiente se haya puesto un anuncio de que pueden los particulares ir a recogerla.

Se tratan todas de actividades permitidas en los montes, y simplemente se regulan para que se lleven a cabo de manera adecuada, y evitar así que se produzcan daños innecesarios. De todas maneras, los recientes incendios del oeste de la Comunidad de Madrid han afectado a montes gestionados por la administración regional, donde se llevan a cabo periódicamente tratamientos selvícolas y que cuentan con bastante ganado y una población de herbívoros salvajes. Y a pesar de ello han ardido pavorosamente, con un fuego de copas terrible, sin que los medios de extinción hayan podido evitarlo.

Se habla de que no se hacen cortafuegos, pues bien, tanto las zonas afectadas por los incendios de la Comunidad de Madrid, como la afectada por el reciente incendio de la Sierra Norte de Guadalajara estaban “cosidas” de cortafuegos, habiendo resultado todos ellos totalmente ineficaces, pues el fuego en estos incendios se ha saltado en el momento todos los cortafuegos existentes, incluso algunos de 40 y 60 metros de anchura. Los cortafuegos, además de ser ineficaces, y cada vez más con los incendios a los que nos estamos enfrentando, también suponen un riesgo para las personas, pues pueden dar una sensación de falsa seguridad. De hecho, en nuestro país a lo largo de los años ya han muerto unas cuantas personas al refugiarse en cortafuegos, que luego han sido arrasados por el fuego. Los únicos cortafuegos realmente eficaces son los que se abren en el momento del incendio, en aquellos puntos donde, por las características de ese fuego en concreto, van a ser realmente eficaces.

Lo cierto es que los incendios son cada vez más virulentos, y ello es debido a la subida de las temperaturas, una consecuencia directa del cambio climático que estamos sufriendo. Estos incendios, denominados de sexta generación, se caracterizan por su intensidad y virulencia, siendo capaces de alterar la dinámica de las capas altas de la atmósfera. Esto los hace muy imprevisibles y difíciles de controlar. Tienen su origen en las cada vez más frecuentes y prolongadas olas de calor, con periodos continuados con más de 40 grados durante el día, y noches que no bajan de los 23-25 grados, reduciéndose sustancialmente la humedad ambiente, y favoreciéndose así la intensidad de propagación del fuego, y parece claro que al menos de momento, no estamos preparados para hacerles frente con eficacia.

Para frenar e invertir la actual tendencia, lo primero sería indudablemente el adoptar todas las medidas necesarias para frenar el cambio climático. No obstante, de cara a la gestión directa de los incendios, es necesaria la adopción de una serie de medidas de prevención, y otras de cara a la extinción de los incendios ya declarados. En lo que a la prevención se refiere, es necesario que se gaste mucho más dinero en tratamientos selvícolas, a realizar tanto en los montes públicos como en las fincas privadas. Tratamientos selvícolas que no tengan ningún fin economicista, sino exclusivamente el de incrementar la resiliencia de las masas forestales frente al fuego, y a la vez aumentar su calidad ambiental y biodiversidad. Para ello, es necesario que las comunidades autónomas incrementen sustancialmente los presupuestos dedicados a tratamientos selvícolas, aunque sean poco “vistosos” de cara a las fotos. También debe favorecerse el pastoreo en los montes, pero siempre regulado por parte de los gestores del monte.

El 95% de los incendios tienen su origen en la acción humana, y de estos el 55%-65% son fruto de negligencias y accidentes, mientras que el 20%-35% son intencionados. Por ello, es fundamental actuar sobre estas causas. Sería bastante útil incrementar las sanciones y penas previstas en la legislación para los que los provocan de manera intencionada, pero solo ello no sería suficiente. Deberían prohibirse totalmente las quemas controladas de matorral para favorecer el desarrollo de los pastos, y de restos agrícolas, con independencia de la época del año en la que se lleven a cabo. La subida de temperaturas hace que estas prácticas entrañen cada vez más riesgo, que ya de por sí son causantes de una parte de los incendios que se han venido produciendo en los últimos años. La frase “no jugar con fuego” debería aplicarse a este tema de manera taxativa. Los únicos fuegos o quemas “prescritas” que deben aplicarse, son los que se llevan a cabo durante los incendios para frenar su propagación (contrafuegos), y siempre realizados por bomberos, jamás por particulares.

Bomberos trabajan en las labores de lucha contra los incendios de la sierra oeste de Madrid 

Bomberos trabajan en las labores de lucha contra los incendios de la sierra oeste de Madrid EFE

Hay que prohibir totalmente que se construyan viviendas y urbanizaciones fuera de casco, y mucho menos aún dentro de espacios arbolados, dado el riesgo que supone para las personas que las habitan, además de dificultar la labor de extinción de los incendios, al tener que destinar de forma prioritaria a su protección a una buena parte de los medios materiales y humanos.

En cuanto a las medidas de extinción, aunque en las últimas décadas se han incrementado los efectivos, está claro que están resultando claramente insuficientes, frente a unas olas de incendios cada vez más virulentos. Es necesario incrementar sustancialmente los efectivos humanos dedicados a la extinción dependientes de las comunidades autónomas, que son las que tienen las competencias directas en la prevención y extinción de incendios. Y también deben incrementarse bastante los efectivos de la Unidad Militar de Emergencia (UME), así como de las Brigadas de Refuerzo en Incendios Forestales (BRIF), ambas dependientes del Gobierno Central, dado lo útiles que resultan. Es necesario aumentar la disponibilidad de maquinaria pesada, para disponer de ella en el momento del incendio, y poder abrir sobre la marcha cortafuegos donde resulten realmente eficaces.

También se han incrementado los medios aéreos, del orden de un 30% en los últimos 25 años, pero para poder hacer frente a estos nuevos incendios derivados del cambio climático, resultan totalmente insuficientes. Por ello, es necesario aumentar sustancialmente la flota de hidroaviones y helicópteros, posiblemente multiplicando por dos o por tres las unidades actualmente disponibles.

Todas estas medidas son necesarias, y reducirían sustancialmente las pérdidas en nuestros bosques y masas forestales a corto y medio plazo, pero no hay que olvidar que el origen de estos incendios está en el cambio climático que se está produciendo a causa de la acción humana. Por ello, a largo plazo, lo realmente eficaz pasa por adoptar medidas adecuadas para frenar este cambio climático, y no solo para salvaguardar los montes, sino también el medio hídrico, e incluso la vida de las personas. Sin embargo, la gran mayoría de los gobiernos no están por la labor, y prefieren mirar hacia otro lado. No sabemos si estamos o no a tiempo de frenarlo o reducirlo, pero tenemos la obligación de intentarlo".

ELON MUSK I LA GRAN SINGULACIÓ

Elon Musk, aquest tecnoxaman del segle XXI, continua desplegant profecies com si fos el Cassandra.exe d’una civilització que ja no sap si creure en déus o en algoritmes. A Texas, entre cotxes que s’autofabricuen i robots que aprenen a caminar com infants de titani, Musk anuncia la Era de l’Abundància Asombrosa™, una mena de utopia deflacionista on el treball serà opcional i el diner, un arqueofetit obsolet.

Segons ell, la IA aviat superarà la suma de totes les intel·ligències humanes, creant un supercervell planetari alimentat per centres de dades orbitals. SpaceXAI —sí, el nou neologisme corporatiu— vol convertir el cel en un macroservidor sideral, una mena de núvol galàctic on els algoritmes faran i desfaràn mentre nosaltres, humans, ens dediquem a hobbies prescindibles com existir.

Musk parla d’una Renda Alta Universal, una mena de cheque cósmico que els governs haurien de repartir perquè, en un món de producció infinita, el problema ja no serà la inflació sinó la hiperdeflació existencial: massa coses, massa serveis, massa robots, massa tot. L’escassetat, diu, serà un record vintage.

Però el futur muskià no és només llum. També hi ha ombres: guerres civils pronosticades, xocs culturals amplificats, laboratoris d’IA que competeixen com tribus algorítmiques, i una geopolítica que ell manipula amb la mateixa naturalitat amb què envia coets al cel. Musk es veu com el MetaEmprenedor, l’home que ha de garantir que la humanitat esdevingui multiplanetària, encara que això impliqui sacrificar beneficis, diplomàcies o amistats.

I, com sempre, deixa anar la seva teoria preferida: potser tot és una simulació. Potser ell mateix és un avatar premium en un videojoc extraterrestre. Potser nosaltres som NPCs en el seu univers.

🧬 Neologismes incorporats

• Singulació — fusió entre singularitat i mutació social.
• Arqueofetit — objecte antic que encara venerem sense saber per què.
• Macroservidor sideral — infraestructura computacional orbital.
• MetaEmprenedor — emprenedor que juga en escales civilitzatòries.
• Cassandra.exe — profeta digital que ningú escolta.
• Hiperdeflació existencial — excés de tot que fa perdre sentit a les coses.
• NPC és un terme que ve del món dels videojocs i que, amb el temps, ha mutat en un concepte cultural. La definició essencial: NPC = Non‑Player Character, és a dir, un personatge que no controla el jugador, sinó el joc.

Si esteu subscrits a la vanguardia digital, podeu llegir l'article que publiquen avui de the Economist.

LA GIHAD A ChatGPT

 Soldats nigerians sostenint una bandera de Boko Haram després de recuperar el 2015 la ciutat deDamasak, al nord de Nigèria File Photo / Reuters. Xavier Aldekoa a la Vanguardia.

Matar millor els va costar 18 morts i consultar la intel·ligència artificial (IA). Fa tres anys, homes armats que anaven en motocicletes del grup gihadista Boko Haram van atacar una base militar al nord-est de Nigèria, però no van aconseguir l’objectiu perquè el campament estava envoltat de trinxeres. No es van donar per vençuts i van buscar ajuda en un nou aliat: la intel·ligència artificial. “ Vam veure en una pel·lícula com les motocicletes saltaven per sobre de ponts i vam utilitzar la IA per aprendre’n. Li vam donar informació com la classe de motos que fèiem servir i la distància que necessitàvem saltar i ens va dir pas per pas què havíem de fer”, va explicar un excomandant de la banda fonamentalista. Després de modificar la velocitat dels vehicles seguint consells de la IA i després de molts intents sobre trinxeres plenes de vidres trencats i foc, en què fins a 18 terroristes van morir, vuit en van aprendre. “La vegada següent que vam atacar, vam poder saltar”. La confessió de l’antic membre de Boko Haram forma part de l’informe Al·là ens va ajudar, també ho farà la IA: Com el grup terrorista Boko Haram utilitza la IA d’última generació , de la investigadora alemanya Antonia Juelich, experta en terrorisme i tecnologia de la Universitat de Cambridge, que alerta que organitzacions gihadistes fan servir la IA per planificar atacs, fabricar explosius, aprendre a usar armament robat a l’exèrcit nigerià o millorar les tàctiques d’atac o vigilància.

No es tracta, com es creia fins ara, d’una adopció bàsica de la tecnologia per elaborar material de propaganda; són unitats especialitzades en IA que fan servir la tecnologia per augmentar la capacitat de matar. “L’anàlisi del material de propaganda o de converses de simpatitzants gihadistes en línia –explica Juelich a La Vanguardia – havia portat a concloure que l’adopció de la IA dels terroristes havia estat lenta i experimental, que fins i tot eren reticents a utilitzar aquesta tecnologia. Tot i això, parlant amb antics membres he descobert que l’ús de la IA ha transcendit amb escreix aquest àmbit per endinsar-se en les tàctiques de guerra i en tota la dimensió operativa i tècnica de l’activitat terrorista”.

L’estudi, publicat a partir de 60 entrevistes al nord-est de Nigèria a 27 antics membres de la banda fonamentalista que formen part d’un programa de desradicalització, apunta com les dues faccions de Boko Haram –la branca original i una altra d’escindida el 2016 després de jurar lleialtat a l’ Estat Islàmic– utilitzen assistents populars d’IA com ChatGPT, Claude, Gemini, Grok, Meta AI i DeepSeek per obtenir assistència en operacions de combat.

Diversos excombatents expliquen que “instructors blancs” (originaris de Líbia, l’ Iraq, l’ Afganistan i França) es van desplaçar al nord-est nigerià per donar formació en IA als capitostos i crear equips especialitzats. “Hi ha una unitat específica a Sambisa –una zona boscosa fronterera amb el Camerun on s’amaga la banda– dedicada a la IA. No participen en combats. La seva funció és difondre informació sobre com cal utilitzar la IA i capacitar els membres de la jerarquia. La unitat té 23 integrants. Disposen d’una sala especial alimentada per energia solar i depenen de la direcció”.

Boko Haram ha creat unitats expertes que utilitzen la IA per fer bombes i dissenyar tàctiques de combat

Les seves principals comeses són utilitzar la IA per crear artefactes explosius o aprendre a fer servir armament, millorar la vigilància en tasques defensives i per preparar nous atacs o obtenir noves idees d’atemptats i augmentar les possibilitats d’èxit.

Malgrat que la indústria de la IA assegura implementar controls per evitar un mal ús de la tecnologia i que es faci servir per fer mal als altres o a un mateix, l’estudi mostra com els grups terroristes aconsegueixen esquivar-los sense dificultats.

Juelich, que fa una dècada que estudia el fenomen gihadista i va viure un any a Nigèria, assegura que, després de la publicació del treball, companyies d’assistents d’IA hi han contactat per millorar la seguretat. Segons ella, no hi ha temps per perdre: “No ens podem permetre el luxe de posposar mesures de seguretat més rigoroses sota l’argument que l’ús indegut és hipotètic o teòric. Els terroristes no esperaran que fem la IA segura”.

No és la primera vegada que es llança una alerta semblant. El Tech Against Terrorism ( TAT), un organisme avalat per l’ONU, va enviar 2.300 preguntes de possible ús terrorista a 27 models d’IA i una tercera part de les respostes contenien informació útil per dur a terme atacs. Segons Adam Harley, director de TAT, “molts models van proporcionar informació valuosa per fabricar una bomba o planificar un atac amb nombroses víctimes. Això és inacceptable [...]. El veritable risc és que els desenvolupadors d’IA creïn, sense adonar-se’n, models que no poden controlar”.

L’ús de l’última tecnologia de grups gihadistes no s’acaba en la IA. L’organització independent suïssa Iniciativa Global Contra el Crim Organitzat Transnacional va alertar que grups del Sahel fan servir la xarxa de comunicació per satèl·lit Starlink, d'Elon Musk, per connectar-se a internet en zones remotes. Per l’expert en gihadisme Abdoulaye Sounaye, és un punt d’inflexió. “[ Starlink] els ajuda a escapar del control dels governs i a coordinar les seves accions terroristes. Serà un desafiament important i nou per a la regió”.

L’amenaça també ve de l’aire. El think tank marroquí Centre Polític pel Nou Sud va advertir que el grup gihadista JNIM, franquícia d'Al-Qaida al Sahel, fa servir drons comercials modificats amb IA per a operacions letals. “Aquests artefactes, que al principi només s’utilitzaven per a missions de vigilància, han evolucionat fins a convertir-se en armes capaces de dur a terme atacs directes”.

ARQUITECTURA QUE RESPIRA

El concepte “arbres intel·ligents” no és botànica màgica ni ciència-ficció, però tampoc és una ximpleria: és una manera moderna de parlar de boscos gestionats arbre per arbre, en lloc de tractar el bosc com una massa uniforme. A Singapur han trobat una manera (Supertree), pero n'hi ha altres com Biourban. Cada Supertree és una estructura d’acer de fins a 50 metres d’alçada, recoberta amb centenars de milers de plantes. Però el que els fa “intel·ligents” no és la forma, sinó la funció:

• generen energia solar per il·luminar-se de nit,
• recullen aigua de pluja per regar la vegetació,
• regulen la temperatura dels hivernacles,
• creen microclimes que refresquen l’ambient,
• i serveixen de laboratori ecològic en ple centre urbà.

Són arbres que no només decoren: treballen. El més fascinant és que aquests arbres no formen un parc temàtic, sinó un ecosistema funcional.

Singapur ha entès que la natura no és només paisatge: és infraestructura. I si no tens prou terra per fer créixer un bosc… el construeixes.

Els Supertrees són la demostració que la natura pot ser vertical, tecnològica i urbana, sense perdre la seva essència. Un bosc que no és bosc, però que fa de bosc. Mentre aquí discutim si cal netejar boscos, si cal tallar pins, si cal fer més prevenció o si cal esperar que plogui, Singapur ens recorda que la natura també es pot inventar. Que un arbre pot ser de ferro, però tenir més funció ecològica que molts boscos abandonats. Que la tecnologia no és enemiga del paisatge, sinó una aliada quan es fa servir amb criteri.

Potser no cal que omplim Catalunya de Supertrees. Però sí que cal recordar que la natura, si no la cuidem, s’acaba convertint en fum. I que crearíem un nou paisatge, inclosos generadors de vent, més adient al segle en què estem, els arbres, com molts negocis que tanquen, són conceptes del segle passat com a tal, i a mitjà i llarg termini tindríem una solució definitiva i estèticament diferent. I és que, de vegades, un arbre de ferro pot ser més intel·ligent que un bosc sencer.

El biòleg Edward O. Wilson, un dels grans pensadors de la biodiversitat, va proposar una solució que sembla utòpica, però és matemàticament inevitable: dedicar el 50% de la superfície del planeta a espais naturals protegits. No per romanticisme ecològic. No per fer bonic. Si no perquè la vida —tota la vida— necessita espai per funcionar.

La biodiversitat no es conserva en parcs temàtics, ni en boscos fragmentats, ni en racons residuals entre urbanitzacions. Necessita continuïtat, extensió, silenci, aigua, ombra, fauna, fongs, humus, temps.

Els arbres de ferro són per a les ciutats i fora vila. Els boscos naturals són per a la vida. I si no els protegim ara, el futur serà un desert amb ombres artificials. 

AUTOPISTA DONALD TRUMP

El novembre de 2018, amb motiu de l'acte a França que commemorava el final de la Primera Guerra Mundial, una imatge es va fer viral: la de la llarga migdiada que el rei del Marroc es va tirar durant el parlament del president francès Emmanuel Macron. A la imatge de les becaines de Mohamed VI li va acompanyar la de Donald Trump, que el mirava amb descaradura i desaprovació. Qualsevol malentès entre tots dos, en tot cas, es va solucionar en 2020, quan Trump va reconèixer la sobirania de Rabat sobre el Sàhara Occidental. Però un últim gest del Marroc ha reconciliat per complet a Trump amb la monarquia marroquina. 

El país nord-africà ha anunciat que l'autopista que unirà Tiznit i Dajla (aquesta última al Sàhara Occidental, escenari, per cert, de múltiples escenes de la pel·lícula L'Odissea) portarà el nom d'Autopista Donald Trump. “Gràcies a Sa Majestat Mohamed VI, el rei del Marroc, tan altament respectat És un gran honor!”, va dir Trump del rei marroquí —les migdiades del qual ja no importen tant— en Truth Social.