BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ

5 d’agost de 2021

JACKSON, TI VIAZE UN CORRA

JACKSON, TI VIAZE UN CORRA



Els gegants d'Internet Google i Facebook cauran en l'oblit en entre cinc i vuit anys, segons l'especialista en gestió estratègica Eric Jackson, que desenvolupa la seva tesi en un recent article publicat a la revista Forbes. I no és la fallida el que farà desaparèixer a les companyies, sinó la pèrdua de popularitat, com va passar amb MySpace, i la seva incapacitat d'adaptar a noves formes d'intercanvi d'informació al món dels cel·lulars... bla bla bla, bibliobús...
Aixó ho afirmava aquest presumpte expert el 2012 a la revista Forbes. Aquest Eric Jackson no té res a veure amb el de joc de Trons, més aviat si de cas amb el de Joc d'Ous, atès sembla evident que ja no ens podem refiar de ningú a l'hora de fer cas de les seves prediccions, i menys encara dels experts. Començant per un no expert en res com jo que en parlava fa 9 anys de Jackson i de Facebook. 
Crec que tenin en compte que Facebook ve a ser com un corral on es representava l'antiga farsa del teiatru, es mereix el Sr. Jackson que li dediqui la cançó del Koala, Opa, yo viaze un corra.

EL CONY DE LA RICARDA I MÓ

EL CONY DE LA RICARDA I MÓ



Suposo que us deu sonar l'expressió 'Això sembla el cony de la Bernarda' o 'Això és com el cony de la Bernarda' per referir-se a un lloc o succés de molt aldarull sovint innecessari, i fins i tot on cadascú opina una cosa diferent. Una mica podría a ser el Can Garlanda nostrat. No puc deixar de pensar amb la Bernarda i el seu cony, cada vegada que sento parlar de la Ricarda, perquè tot el transumpte de l'asumpte de l'ampliació de l'aeroport, es podria dir que sembla el Cony de la Ricarda.

A més, ara en ple Agost fer-se especialista en ampliació d'aeroports i ecosistemes, fa mandra. Ja tenim per aixó, per loor i gloria de les paraules una nova definició: ECOCIDI, explica Sergi Pàmies que el concepte l'ha posat en circulació el bàndol contestatari, representat per la CUP, els comuns i els col·lectius ecologistes. Són organitzacions amb retòrica pròpia, que connecta amb una sòlida tradició de verborrea teòrica. 

El primer que sorprén és el sobtat interés de Foment en invertir 1.700 milions d'euros en aquesta ampliació, encara que hi hagi la dita de a cavall regalat no li miris el dentat, vés que no hi hagi algun rerefons obscur en aquesta ampliació, o simplement el Govern de Madrid que és molt murri, sap que Brussel·les no l'aprovarà per la cosa aquesta del medi ambient, i així la ampliació no es farà, i a Sánchez li surt gratis la propaganda, i de pasada cabreja als extremenys o millor dit a Fernández Vara, digna successor d'un altre president bocamoll com ell, l'ínclit Juan Carlos Rodríguez Ibarra, el de la barra.

A més, l'aeroport Tarradellas, que així legalment s'ha de dir per obra i gracia de Sánchez, ja és molt gran, i si som capaços de veure o intuir el futur dels  moviments del personal anys enllà, sembla clar que aquests no passen per l'aire sino per les vies dels trens, almenys a Europa on no hi ha grans distancies, i que ja el que hauria d'haver estat des de fa temps, i que no s'ha produït per afavorir a aquest objecte contaminant que és l'automòbil. Sembla que sortirem d'aquesta pandèmia sense haber aprés res i continuem amb els mateixos erros del passat. De fet, si us hi fixeu, la discussió sobre l'ampliació de l'aeroport i l'afectació a la Ricarda, més que un ecocidi, es un Gilicidi, De Gil i Gil i tal i tal. Aquest senyor hauria de ser la referència, ell si que hi entenia d'obres i de preservar ecosistemes.

A tot aixó, ve Susanna Quadrado i s'embolica entre Maonesa, Mahonesa o Maionesa, i no cau en que és Moonesa, atés el nom més addient de la capital de Menorca és Mó. Una discusió prou inútil, si el que és bo és l'allioli, d'origen egipci i la maionesa tothom sap la va inventar el senyor Hellmann's.

Per cert, per fer l'allioli, hi ha un invent extraordinari, un prodigi de disseny que ens mostra la capacitat ilimitada dels humans a l'hora de dissenyar. BABYOLI, que la podeu veure al video i su us abelleix, podeu comprar aquí.


4 d’agost de 2021

DEL VERD LLORO AL VERD MORGAN

DEL VERD LLORO AL VERD MORGAN



La ONCE està instal·lant les noves casetes per la venda del 'cuponsito' i la resta de les seves cartulines joganeres, alló de 'la il·lusió de tots els dies'. El disseny és modern i cridaner, encara que interiorment pateixi el fet d'estar dissenyades des d'un despatx i no pels usuaris que l'han d'ocupar moltes hores cada dia, pero como diu el Manel, ja m'hi acostumaré, és questió de temps. Però del que realment m'interessa parlar és del logotip de l'ONCE amb aquests colors grocs i verds tropicals, verd lloro diria jo i groc plàtan verd. 

El verd és un color complex i difícil d'administrar, ho saben prou els pintors de paisatges, però hi ha un verd concret, un to de verd que és perfecte i que segurament seria molt més addient per la seva sobrietat, es tracta del que en podriem dir 'Verd Morgan' el color verd dels classics esportius Morgan britànics. És el verd perfecte, ideal, dissenyat per l'únic automòbil interessant que s'ha fabricat des del principi de l'automoció. Les casetes de l'ONCE, hi sortirien guanyant si en comptes del verd lloro i posaven el verd Morgan, i de pasada milloraven l'habitabilitat del seu interior, els seus venedors ho agrairien. Tampoc acabo d'entendre d'aquestes noves casetes que hi hagin inscripcions a l'exterior en braillie, en mida maxi, llevat que sigui només un detall, una gentilesa cap als usuaris de les mateixes. Espero que el Sr. ONCE prengui nota de les meves suggerències, d'una avorrida i plujosa tarda d'estiu, d'un Agost rar que sembla més un mes Octubre. I, ja posats, atès que sóc comprador del 'cuponsito' desde 1970, podria ser que alguna vegada em toqués el premi, gràcies.



ALGOCRACIA

ALGOCRACIA

 


Resulta que no ens governen els últims de la clase, com afirma convençut en Daniel, ni tampoc les enquestes, ni els tuits, ni els Spin doctors cada vegada més a la baixa, no! Segons explica en aquest article Daniel Innerarity, ens governen..., els algoritmes. Governar és ja en gran mesura -i ho serà encara més- un acte algorítmic; una bona part de les decisions de govern són adoptades per sistemes automatitzats. Podria anomenar-se algocracia a aquest sistema en què s'utilitzen algoritmes per recollir, comparar i organitzar les dades a partir dels quals es prenen les decisions. La governança algorítmica potència enormement les capacitats de gestió a través de grans quantitats de dades i en relació amb problemes complexos.

L'extensió de sistemes de decisió conduïts per algoritmes i dades significa que les màquines donen suport als humans en les seves decisions i fins i tot els substitueixen, en part o completament. La qüestió que tot això planteja és fins a quin punt i de quina manera la utilització de sistemes de decisió automatitzada és compatible amb el que considerem un sistema polític de presa de decisions. Què significa realment la introducció massiva de procediments de decisió automatitzada per a l'acció de govern? És congruent aquest tipus de governança amb la democràcia?

La gran promesa d'aquesta tecnologia és que permet conèixer la voluntat real de la gent. Amb un món ple de sensors, algoritmes, dades i objectes intel·ligents es configura una mena de sensorium social que permet personalitzar la salut, els transports o l'energia. Gràcies a l'enginyeria de les dades ens estem movent cap a una comprensió cada vegada més granular de les interaccions individuals i uns sistemes més capaços de respondre a les necessitats individuals.

Els sistemes algorísmics serveixen per categoritzar als individus i preveure les seves preferències a partir d'una gran quantitat de dades sobre ells. El model de negoci de moltes empreses digitals es recolza en el fet que coneixen als usuaris millor que ells mateixos i, en virtut de la previsió del seu comportament, els ofereixen el més adequat en el moment oportú. El còmode paternalisme de les societats algorítmiques consisteix en que dóna a les persones el que aquestes volen, que governa amb incentius proporcionats, que s'avança, convida i suggereix. Traslladar aquest model a la política no tindria més problemes si no fos perquè el preu d'aquestes prestacions sol ser el sacrifici d'alguna esfera de llibertat personal. Tenint en compte que hi ha una discrepància en l'autodeterminació que suposadament exigim i la que de fet estem disposats a exercir quan hi ha comoditats i prestacions de per mig, el resultat és que la satisfacció de necessitats es fa amb freqüència a canvi d'espais de llibertat.

Quin és llavors el valor democràtic de dades, recomanacions i prediccions? Hi ha qui dirà que tot això són les nostres decisions lliures de el passat, invitacions a decidir en el present o apostes sobre com decidirem en el futur, és a dir, es tracta de les nostres decisions en qualsevol cas. Des d'aquest punt de vista no hi hauria cap tensió entre big data i democràcia, sinó tot el contrari. Però la democràcia no és la traducció immediata i agregada del que vam decidir individualment; el caràcter dinàmic i transformador de la vida democràtica inclou un element de canvi, descobriment i emergència per al que no serveix un sistema pensat per fer-nos descobrir únicament el que ja sabem. Ara com ara la intel·ligència artificial no sembla apropiada per a realitzar aquesta voluntat de transformació, que constitueix un element essencial de la nostra decisió democràtica.

El problema rau en el fet que la major part de les previsions algorítmiques es basen en la idea que el futur serà el més semblant al passat, que les nostres preferències futures representaran una continuïtat del nostre comportament anterior tal com queda registrat en les dades de la nostra mobilitat o consum. Ara bé, la política no aspira només a reflectir el que hi ha sinó a canviar certes coses d'alguna manera intencional. Potser el més insatisfactori d'aquesta revolució dels càlculs és que no és gens revolucionària. L'anàlisi de dades actua com un dispositiu de registre, fins al punt de tenir grans dificultats per identificar el que en aquesta realitat hi ha d'aspiració, desig o contradicció. Però és que, a més, si hem de prendre'ns la nostra llibertat de debò, també en forma part la nostra aspiració de modificar el que hem estat donant així lloc a situacions fins a cert punt impredictibles. I referent a això els algoritmes que es diuen predictius són molt conservadors. Són predictius perquè formulen contínuament la hipòtesi que el nostre futur serà una reproducció del nostre passat, però no entren en la complexa subjectivitat de les persones i de les societats, on també es plantegen desitjos i aspiracions. Com volem entendre la realitat de les nostres societats si no introduïm en les nostres anàlisis, a més dels comportaments dels consumidors, les enormes asimetries en termes de poder, les injustícies d'aquest món i les nostres aspiracions de canviar-ho?

La governança algorítmica no constitueix una amenaça per a la democràcia perquè condiciona les nostres decisions presents sinó, sobretot, perquè es desentén de les nostres decisions futures. La democràcia no és fer el que volem sinó, moltes vegades, poder canviar el que volem. Coneixen realment els algoritmes nostra voluntat profunda o només la seva dimensió més superficial, les rutines més que els anhels?

La política no és una simple administració continuista de el passat sinó la possibilitat sempre oberta de trencar aquesta inèrcia de l'passat. D'aquesta força no tenen els algoritmes en la mesura que fan prediccions sense altra referència que el passat. Com especifiquem els nostres objectius de manera que les màquines no hagin de fer res més que perseguir-eficientment? Estem segurs que el que desitgem ara serà el que desitgem en el futur? Els algoritmes de l'machine learning poden anticipar les nostres propensions futures i amenaçar així que no puguem escollir futurs alternatius. Shoshana Zuboff formulava encertadament aquesta tendència quan escrivia que en l'era digital està en joc un dret a el futur. governança algorítmica - Daniel Innerarity

3 d’agost de 2021

LES OLIMPÍADES I ELS COLOMS

LES OLIMPÍADES I ELS COLOMS


La fotografia té el seu temps, està feta des del balcó de casa i agafa part de la plaça de Jaume Girabau. Ve a tomb la mateixa per parlar d'un noi moro i d'un senyor argentí. El moro s'asseu cada dia, llevat dels diumenges al banc que surt a la foto, es passa el dia aquí, no menja, però si beu, tetrabrik. Algú li porta de tan en tant un entrepà. Si, ja sé que l'alcohol està prohibit als musulmans, però com aquest noi és moro, a lo millor pot beure. A mida que avança el dia el noi es va perjudicant, té un parell de companys que li fan més o menys companyia, però ja va malament, comença a parlar sol i no gira rodó; aixó si sobre les nou recull tot el que ha deixat pel banc i s'envà, deixant-lo net i endreçat. Sap greu, perquè va per un camí de mal borràs, i no sembla que els seus amics facin res per ajudar-lo, i entenc que intentar-ho jo o algun altre veí no serviria de res. 

L'altre pàjaru es nou a la Plaça, es tracta d'un senyor d'uns 70 anys, cabells blancs, ulleres i aspecte d'intel·lectual vintage, estava assegut a un banc donant de menjar als coloms, m'hi he acostat i li he assenyalat el rètol de l'Ajuntament que tenia just davant seu que diu: No els donis menjar. Vosté sap llegir? li he preguntat. Claro, m'ha contestat amb un marcat accent argentí, però aqui no prohibe que les de de comer a las palomas, sólo aconseja que no lo haga.  Claro, porque desde el 68 está prohibido prohibir ha estat la meva contesta, y el Ayuntamiento que es más educado que usted, aconseja en vez de prohibir.

El paio ha passat de mi, i jo d'ell, i aleshores, m'ha vingut al cap una història que explicaven a Rac1 aquest matí. A les Olimpíades de l'any de la Maria castanya, alla pel 1900 i poc, el tir al plat no es feia disparant als plats, sinó que es feia disparant als: COLOMS, i és veu que en aquella olimpíada celebrada concretament a Paris en varen liquidar uns 300. Una gran idea aquesta que es veu varen  deixar de fer, substituint els coloms per plats davant les queixes dels animalistes, i és una llàstima, aniria la mar de bé, de fet a Saragossa ja varen fer més o menys aixó en encarregar a tiradors professionals que es petessin a quants coloms i cotorres poguessin, i es veu que va funcionar. A veure si l'Ajuntament de Sabadell, ja que el rètol o lletreru no funciona i la gent passa d'ell, aplica aquesta mesura i acaba amb les rates voladores i les cotorres argentines.

LOCKED:  VIST I NO VIST

LOCKED: VIST I NO VIST



Ha estat un vist i no vist, durant un parell d'hores he tingut el bloc bloquejat, que no bloguejat, i no sé perquè, ni crec que el Srs. de Blogger donin cap explicació. No crec que hi tingui a veure la meva manca de fe al penjar un conte de Monterroso, car, just després de fer-ho, el bloc ha desaparegut. La sensació ha estat d'indefensió, com Anthony Perkins a 'el procés', el de Kafka via Hollywood, més incomprensible que l'altre procés, el dels passerells. Sembla que tot està resolt, però l'espasa de Dàmocles penjarà ja sempre pendent de qualsevol denúncia de ves tu a saber qui... Ara, el complex de Donald Trump ja no me'l treu ningú... Sempre em quedarà Wordpress. "Pos sembla que el Sr. Blogger m'ha bloquejat el blog en català, sense avisar ni res, amb el simple missatge que podeu llegir a Collonades. Aixó si que és una Collonada. Rodaran cabezas....

TEOCRÀCIA DE LA SALUT

TEOCRÀCIA DE LA SALUT



La teocràcia de la salut és ja una realitat. El cercle s'ha tancat. Del govern dels clergues al de les bates blanques i, pel mig, un parèntesi de llibertat que en termes històrics ha durat més aviat poc. Necessitem certeses. En el passat niaven en els baixos de les sotanes. Ara caminen amagades entre les bates blanques de metges i epidemiòlegs. - Josep Martí Blanch

Ens conforta i tranquil·litza que algú ens digui com viure. Ens estalviem la presa de decisions, evitem haver de gestionar riscos de manera individual i, el més important, podem assenyalar a l'heretge, a qui es salta el ritual, i convertir-lo en l'origen de tots els mals. Cal sortir a marcar les seves cases amb creus: Aquí viu un no vacunat! Aquí viu un crític amb la mascareta! Aquí està el pitjor de tots, el que visita al seu pare de 80 anys i el besa i acarona!. Sempre de fons la negació de la mort. En el passat funcionava la promesa de la vida eterna, que imposava a canvi condicions severes durant la vida mundana. En el present, capats per a la transcendència, la promesa és la negació de la mort amb el fals esquer de viure per sempre; però no en el més enllà, sinó en el més ençà.

Venim de lluny i això d'ara és només un fi de festa. Comencem amb l'obsessió per l'alimentació, per la pràctica de l'esport, per la florida de la indústria de l'enrajolat estètic dels cossos. Eren només senyals, pistes parcials del que se'ns venia a sobre. La pandèmia ha eliminat les últimes prevencions i ens ha permès creuar la meta. El punt d'arribada no és altre que la construcció d'un paraigua mental en què la mort només és possible si prèviament hem fet alguna cosa malament. Respirar massa CO2, fumar, treballar en excés, patir, apostar per una dieta inconvenient, dormir poc o massa, ser sedentari, no practicar ioga, beure pocs sucs d'hortalisses, o -des de fa un any i mig- no sacrificar suficients bens al déu de la pandèmia per aplacar la seva ira definitivament.

La mort ja no és una fatalitat ni una desgràcia. És un càstig evitable si no persistim en pecar contra la nostra salut. Les antigues teocràcies prometien vida després de la mort. Les modernes van més enllà: vida sense mort. Hi ha més mentida provada en les segones que en les primeres.


2 d’agost de 2021

UN NEGACIONISTA A L'UCI

UN NEGACIONISTA A L'UCI



Jorge, 46 anys i negacionista declarat, va confirmar amb una PCR que els vòmits i la febre que tenia eren a causa del coronavirus. Fa 15 dies que és a l’uci de l’Hospital La Fe de València. La seva germana Elena ha explicat el seu cas a el periódico en l'article que podeu llegir a continuació. Farien be donar la máxima difusió a aquesta noticia, a veure si els negacionistes agafen consciencia del perill en que estan ells i el mal que poden fer a altres, i es vacunen d'una vegada.

Tinc por, Elena, que per haver sigut un cafre ara no puguem frenar això. Aquesta setmana ha sigut de cop una de les meves lliçons de vida més grans. Passar molt temps a Twitter, etcètera, m’havia radicalitzat a l’extrem. Tant de bo m’hagués vacunat». Aquest whatsap me’l va enviar el 13 de juliol passat el meu germà Jorge, 46 anys i negacionista declarat, després d’haver confirmat amb una PCR que els vòmits i la febre que tenia eren a causa del coronavirus. Dies després ingressava a l’hospital. Se’n hi va anar amb l’ordinador i una maleta carregada de llibres, sense sospitar que en pocs dies li induirien el coma perquè era necessari intubar-lo per salvar-li la vida.

Avui fa 15 dies des que és a l’uci de l’Hospital La Fe de València en estat «d’extrema gravetat». De fet, el ventilador no ha sigut suficient i l’han hagut de connectar a una màquina d’últim recurs anomenada ECMO, que els metges descriuen com a «molt agressiva» per les seves possibles complicacions, i que serveix per oxigenar la sang fora del cos i intentar, així, donar temps als pulmons perquè es recuperin. Aquest virus és així de traïdor: en qüestió d’hores va passar de creure que aviat tindria l’alta a complicar-se amb una gravíssima pneumònia bilateral. Els metges ens han explicat que hi ha un moment, que sol produir-se entre 7 i 10 dies des de l’inici dels símptomes, en què a algunes persones, no se sap per què, se’ls desenvolupa un sobtat procés inflamatori pulmonar que no poden aturar.

Ara només ens queda esperar... En el millor dels casos ens enfrontarem a uns mesos d’angoixa, amb el telèfon enganxat dia i nit, amb molts alts i baixos i moments de tensió. En altres escenaris, prefereixo no pensar-hi. El Jorge i jo ens havíem enfrontat un munt de vegades pel tema de la Covid. De fet, era per l’únic que discutíem. Ell, que a l’inici de la pandèmia vivia atemorit, de sobte va fer un gir i es va contagiar d’un virus invisible i molt perillós: el de les teories que neguen l’existència de la Covid o en relativitzen els efectes. Escoltava presumptes gurus que presumien de manejar informació privilegiada: dades econòmiques i socials fora de l’abast de la resta dels mortals, científics inclosos. Després va sortir la vacuna i, en aquesta mateixa línia, es va negar a posar-se-la. Fins i tot va intentar que la resta de la família, inclosa la meva mare de 84 anys, tampoc se la posés.

No m’oblido dels seus ulls espantats i suplicants quan li van dir que almenys passaria 15 dies a l’uci. El que hauria donat en aquell moment per haver-se posat aquesta vacuna que va menysprear. Per a ell ja és tard. La seva sort està tirada i ja només depèn de Déu i dels sanitaris que es desviuen des de fa mesos per combatre una pandèmia que alguns incauts encara s’entossudeixen a negar. No tinc forces ni ganes per entrar en polèmiques passades: que si és una vacuna no prou provada, que si hi haurà futurs efectes secundaris, que si ha complert els postulats de Koch... Crec que és necessari aïllar-se de tot el soroll que bull a les xarxes per adonar-se que la realitat és ben senzilla: la Covid-19 mata i les vacunes salven vides. Potser no frenen totalment els contagis, però sí que eviten acabar a l’uci. I això és més que suficient.

Si estàs llegint això i en encara tens dubtes, només et demano que t’ho replantegis. És veritat que el percentatge de persones a qui se’ls complica és petit, sobretot entre els més joves de 50 anys, però l’estadística és la ciència que diu que, si el teu veí té dos ferraris i tu cap, cadascun de vosaltres condueix un flamant esportiu. Menys del 5% dels malalts Covid ingressen a l’uci, però per al que li toca, el percentatge és del 100%. I, tot i que et sembli llunyà, hi ha gent a qui li toca. Persones, com el meu germà, que es creien immunes: jove, fort i sa. I es pateix molt. Pateixen els pacients i pateixen les famílies, que malviuen mesos amb el cor encongit desitjant que no hi hagi trucades a deshora. El Jorge no pot dir-t’ho ara, però t’ho dic jo en nom seu: sisplau, no ho dubtis i vacuna’t.

BLOG DE FRANCESC PUIGCARBÓ