ELS EXTREMENYS ES TOQUEN

- 

Extremadura demana tornar a aplicar l'article 155 a Catalunya. Nomes Podem hi ha votat en contra. El text que ha aprovat el Parlament extrement d'Extremadura, demana intervenir una altra vegada les Institucions catalanes amb l'amplitud i la durada que siguin l necessaries. Exigeixen, per exemple, que l'Estat agafi les regnes de TV3 per garantir -diuen- "que realment sigui un Servei Públic neutral i al Servei de Tots els catalans". A més, que els Partits reclamin al govern espanyol que abandoni la "bilateralitat" amb Catalunya i que garanteixi el castellà com a llengua vehicular. També que defensi la monarquia parlamentària i la unitat d'Espanya, i que reivindiqui l'esperit de la Transició.

Sembla que cap dels membres del Parlament extremeny ha donat positiu en drogues ni en alcoholemia, l'ùnic que justificaria aquesta surrealista decisió que d'entrada no els pertoca a ells, que altra feina tenen a casa seva, i molta. 
Dit això, compte, que la Dehesa extremenya és l'origen del jambó ibéric, i a veure si s'enfaden i no ens volen vendre els embotits, i aleshores si que tindriem un problema.
És l'Espanya negra, que viu de la seva adicció drogoaddicta del procés, que s'ha cregut que aquí realment es volia declarar la Independencia, etc, etc. I aquesta obsessió amb Catalunya, ve de lluny, dels anys 80 quan va començar a propagar la seva demagogia Rodriguez Ibarra. I aquest mindundi que tenen ara de President de la Junta, Fernandez  Vara, és un hereu de l'Ibarra, el de la barra va del mateix pal. Llenya al mono que és de goma, i contra Catalunya tot s'hi val, surt gratis i dona vots. No se si sap el Sr. Fernandez Vara que a Catalunya hi ha gairebè 200 mil extremenys, no ho crec, no sap res, ni crec sigui capaç de consultar-ho a Google. No dona per a més, i aixó és un problema pels extremenys no per Catalunya. No sé com s'ho fan els extremenys per tenir aquests dirigents polítics tan negats, tan ignorants, tan impresentables. Cony! si s'assemblen molt als nostres.

L'AMENAÇA DE LA VERITAT

-M'interessa la veritat. Estimo la ciència. Però la veritat és una amenaça, i la ciència un perill públic. Tan perillós com benèfic ha estat. Ens ha proporcionat l'equilibri més estable de la història. L'equilibri de la Xina va ser ridículament insegur en comparació amb el nostre; ni tan sols el dels antics matriarcats va ser tan ferm com el nostre. Gràcies, repeteixo, a la ciència. Però no podem permetre que la ciència destrueixi la seva pròpia obra. Per això limitem tan escrupolosament l'abast de les seves investigacions; per això vaig estar a punt de ser enviat a una illa. Només li permetem tractar dels problemes més immediats del moment. Totes les altres investigacions són condemnades a morir en potència.

És curiós -va prosseguir després de breu pausa- llegir el que la gent que vivia en els temps de Nostre Ford escrivia sobre el progrés científic. Pel que sembla, creien que es podia permetre que seguís desenvolupant indefinidament, sense tenir en compte res més. El coneixement era el bé suprem, la veritat el màxim valor; tota la resta era secundari i subordinat. És cert que les idees ja començaven a canviar llavors. El nostre Ford mateix va fer molt per traslladar l'èmfasi de la veritat i la bellesa a la comoditat i la felicitat. La producció en massa exigia aquest canvi fonamental d'idees. La felicitat universal manté en marxa constant les rodes, els engranatges; la veritat i la bellesa, no. I, per descomptat, sempre que les masses aconseguien el poder polític, el que importava era més la felicitat que la veritat i la bellesa. Malgrat tot, encara es permetia la investigació científica sense restriccions. La gent seguia parlant de la veritat i la bellesa com si fossin els béns suprems. Fins que va arribar la Guerra dels Nou Anys. Això els va fer canviar de cop. De què serveixen la veritat, la bellesa o el coneixement quan les bombes d'àntrax plouen del cel? 

Després de la Guerra dels Nou Anys es va començar a posar límit a la ciència. En aquell temps, la gent ja estava disposada fins a que posessin vedat i regulessin els seus apetits. Qualsevol cosa per tal de tenir pau. I des de llavors no ha parat el control. La veritat ha sortit perjudicada, per descomptat. Però no la felicitat. Les coses s'han de pagar. La felicitat tenia el seu preu. I vostè haurà de pagar-lo, Mr. Watson; haurà de pagar perquè l'interessava massa la bellesa. A mi m'interessava massa la veritat; i vaig haver de pagar també.... 

Aldous Huxley - Un Món feliç: fragment

CARES I LLOCS

Agnes Varda i Jean René -  

La col·laboració entre la veterana directora Agnès Varda i l'artista gràfic urbà i fotògraf JR (Jean René), un jove francès conegut per les seves impactants obres visuals que consisteixen en enormes intervencions gràfiques en carrers i teulades de diverses ciutats de tot el món, va fructificar en una deliciósa pel·lícula 'Cares i llocs'. Varda i René dins de una furgoneta que és un fotomaton van pèls pobles fent fotos a la gent per penjar-les a les parets, corren amb cadira de rodes pèls Passadissos del Louvre, pengen fotografies de les dones dels estibadors en enormes contenidors, o poblen per un dia un poblet abandonat. Varda de 88 anys i René de 33 tenen una enorme empatia i la pelicula passa volant, es fa curta, i és un espectacle visual constant. 

¿Podem plasmar la nostra imaginació a casa seva? pregunta Varda. En un moment donat de la pel·lícula és traslladen a Normandia a una platja on des de dalt d'un penyasegat ha caigut (de fet el van tirar) un búnquer de la segona guerra mundial que em recorda el final de la planeta dels Simis.

No es diu vell amic, diu Varda referint-se a Godard, a qui van a visitar, es diu amic de llarga durada. Godard no a els obre la porta, ella li deixa uns pastissets que li ha comprat i una nota: ets un desgraciat però t'estimo molt. Ella esta trista i aleshores, en un llac s'asseuen, ell es treu les ulleres de sol que no s'havia tret en tota la pel·lícula i li deixa veure els seus ulls.  FI

La pel·lícula la teniu a Movistar+

SEREEENOOOOOO!

La sensació d'inseguretat als carrers provocada per l'increment de l'activitat delictiva, sumada a la manca d'efectius policials, empeny els municipis a buscar fórmules per garantir l'assossec dels seus veïns. Un d'aquests recursos és la recuperació de la figura del sereno, el vigilant nocturn que des de finals del segle XVIII fins a primers del XX era una figura popular a l'administració municipal. Ara, dos municipis catalans, Santa Coloma de Gramenet i Premià de Dalt, impulsen iniciatives en aquest sentit.

Núria Parlón, alcaldessa de Santa Coloma, va presentar ahir el nou servei de serens de la ciutat que estarà format per 18 persones -dos encarregats i 16 serenos- que patrullaran per parelles mixtes. La intenció és crear entorns de confiança i millorar la sensació de seguretat al veïnat. "La seguretat no només està vinculada a la policia ia la prevenció del delicte, sinó que es tracta de generar entorns amables". Els serens colomencs s'identificaran amb uns armilles grogues i passejaran pels barris des de les onze de la nit fins a les set del matí En aquest projecte, l'Ajuntament invertirà 400.000 euros anuals. lavanguardia.com

No aclareixen si aquests serenos aniran armats o no, encara que el fet que vagin en parella és tranquil·litzador per a la seva integritat física. De totes maneres, ja som al lloc de sempre; els ajuntaments han de posar diners per solucionar un problema que és d'ells, però que la solució hauria de posar-la l'Administració, que dirà que no té diners ni prou efectiu  de mossos, bla, bla, bla, pero caldria recordar-li a l'administració que en té, uns quants gastant diners a Brussel·les i uns altres a California.
El fet d'incorporar els serenos per vigilar els carrers no deixa de ser un fracàs de la mateix societat, però sobre tot del Govern de la generalitat, clar que tenim al President i la resta de personal enfeinats amb les seves cosetes, pressupost amunt i pressupost avall, uns pressupostos que com va dir l'intel·lectual Pepe Borrell, els nacionalistes acabarien aprovant, encara que no sé, no sé, barbaritsts com les comeses ahir per la Policia espanyola a Girona detenint alcaldes, activistes i periodistes per la face, pels seus sants collons, no ajuden gens. Veure'm.