THE POETRY IS NOT DEAD

El col·lectiu 'The poetry is not dead', irromp en un acte dedicat a Roberto Bolaño, amb una performance que reviu l'esperit infrarealista de 'Los Detectives Salvajes'. (Ves que no fossin real visceralistes els membres i membresses d'aquest col·lectiu).  La biblioteca Gabriel García Márquez va acollir aquest divendres una marató de lectura dels 'Detectives salvajes' per retre homenatge a Roberto Bolaño i commemorar el cinquantenari de l'infrarealisme, el moviment poètic fundat a Mèxic el 1974 per, entre altres, el mateix autor xilè. L'acte transcorria amb normalitat —fa gairebé quatre hores que era— quan la sala va ser presa pel col·lectiu poètic The poetry is not dead, que va interrompre la lectura just en el moment en què Bruno Montané, un dels primers infras (i personatge a la novel·la sota la identitat de Felipe Müller), estava llegint un fragment del text.

El que va seguir va ser una escena digna de l'univers Bolaño. Per desconcert del públic, l'activitat es va traslladar a l'exterior de l'edifici, on els poetes van acabar improvisant versos sota lemes purament infrarealistes com “Fem poesia al carrer!” i “Fora de les muralles d'aquesta biblioteca!”. Després de la irrupció, l'activitat es va traslladar a l'exterior de l'edifici on els poetes van acabar improvisant versos La iniciativa va ser fruit de la col·laboració entre la biblioteca i Casa Amèrica Catalunya. A més de l'aniversari de la fundació del moviment, l'acte va ser organitzat per rememorar la figura de Bolaño, un autor molt estimat a Barcelona —ciutat on va viure un temps— i la novel·la publicada el 1998.

La directora de Casa Amèrica Catalunya, Marta Nin, va admetre a La Vanguardia que Bolaño, iconoclasta professional, probablement hauria detestat un acte com el que estava previst: "El que ell i els seus amics feien era sabotejar les activitats culturals i els recitals poètics del seu temps. El nostre complot ha estat organitzar just allò que a ell no li hauria agradat", ha assegurat.

A partir de les quatre de la tarda, els assistents van escoltar fragments de la novel·la, llegits per un ampli elenc d'escriptors i aficionats. Pel micròfon van passar autors com A. G. Porta —coautor de Bolaño a la novel·la Consells d'un deixeble de Morrison a un fanàtic de Joyce—, Joan Pau Villalobos, Marta Carnisser, Fernanda Garcia Lao, Constança Ternicier, Màrius Serra, l'editora Ana Maria Chagra, la llibreria Ceci entre molts altres lectors. Es van succeir lectures dramatitzades a diverses veus i van ser freqüents els moments de riallades, especialment en els passatges de la novel·la de més càrrega eròtica.

La sala estava plena, amb una ambientació que hagués encaixat perfectament al dormitori del mateix Bolaño: ampolles buides, piles de llibres, caixes de cervesa, una tassa de camamilla (la seva beguda predilecta) i tovallons amb versos manuscrits. El primer gest irreverent de la jornada va passar fins i tot abans de la irrupció dels poetes dissidents: un mural amb 669 pàgines arrencades d'un exemplar de la novel·la —les que no es van llegir— penjava just darrere dels rapsodes i servia com a decoració. 

La sorpresa va saltar al final. Una dona es va aixecar a protestar per qüestions literàries: “On va quedar l'argument del llibre?”, va recriminar a Montané, que en aquest moment estava recitant el passatge del llibre on apareix el personatge. 

Quan va semblar que Montané podria prosseguir, es va aixecar una altra dona, després un home, i així successivament, fins que el grup de poetes va començar a revoltar-se obertament contra la “tradició poètica” i un sistema cultural que van qualificar d'“absurd”. Irreverents i sorollosos, els dissidents vociferaven versos, van llançar consignes i van arrencar les pàgines del mural. Una escena que bé podria haver-se produït a qualsevol dels recitals d'Octavio Paz, als quals Bolaño i els seus col·legues agradava sabotejar. 

Ja al carrer, la banda poètica “va improvisar” un darrer acte, menys institucional i més salvatge. “Se van a enterar estos pendejos de lo que es la vanguardia,”, exclamava un, ampolla a la mà, mentre els altres corejaven una mena de rap. Afortunadament, no es va haver de lamentar més aldarulls, més enllà dels estrictament literaris.

Estic quasi segur que la performance estava prevista i organitzada pels  mateixos organitzadors de l'acte oficial.