IGNACIO ALDECOA NO VA ARRIBAR A EL HIERRO

En 1961 el novel·lista Ignacio Aldecoa, el centenari del qual estem celebrant, va viatjar només des de La Graciosa, que ja no és un illot sinó una illa, a cadascuna de les illes de l'arxipèlag canari. Va parar a tot arreu, i de tots els llocs que va veure, des de la mar, en la terra, a les muntanyes solitàries i en les ribes, va fer la seva crònica. Molts anys després aquell llibre, en el qual ell va anar escrivint la seva vida d'aventurer amant d'aquelles illes de misteri que també fessin seves, Miguel de Unamuno, Agatha Christie i José Saramago, va aparèixer en una llibreria de vell de Madrid, i vaig comprar tots els que vaig poder.

El llibre es titula 'Cuaderno del Godo' i ja és més conegut que llavors, quan la gent es preguntava quins dimonis feia en l'espai insular aquell escriptor insòlit, i extraordinari, que va ser Aldecoa. Va ser a Gran Canària, a Tenerife, a la Gomera, a Lanzarote, a tot arreu, però mai va arribar a el Hierro, aquesta illa que s'acomiada de l'arxipèlag i obre el món (li ho va obrir a Colón, a punts) al descobriment d'Amèrica.

La raó que el va allunyar de 'el Hierro' va ser llavors la que a tants navilis i xalupes o barquetes van impedir que viatgers obligats per la necessitat de trobar millor vida en altres illes o en altres espais del món: no sols estava llavors més lluny El Hierro, sinó que aquesta llunyania constrenyia el desig de viatjar, des d'allí o fins allí, perquè la naturalesa, de la mar, de l'espectacular riba, feien molt difícil l'atracada.

Aldecoa descriu, en aquest bellíssim llibret, la raó que el va entretenir primer davant el moll inaccessible i després davant l'oceà que el va esperar per al viatge de tornada. Escriu Alecua explicant per què, a la fi, no va poder entrar a El Hierro: “El Hierro és fosc, agre de lava. El Hierro va ser rondat, però no aconseguit. A El Hierro es diu, es compta, que queda el costum del zorrocloco. De el Hierro li van comptar al 'godo' coses, no sempre bones. I enfront de el Hierro va aguantar mala mar i es va tornar per la seva correntia com balandra vella, tement tant a l'ona com al tauró”. Aquell 'godo' que va estimar les illes, i que va fer de La Graciosa el seu terreny literari més fèrtil, no va intentar de nou aquest trajecte. Cada vegada que ara, en aquest temps, El Hierro, aquest vendaval que és la seva mar, que sembla una escriptura secreta de la part de darrere del paradís, expulsa als qui el venen a visitar, sento aquell batec d'Aldecoa en la mar que el va vèncer.

Aquesta vegada, aquest últim dimecres, es va produir un d'aquests moments terribles en els quals el trajecte que va voler fer l'escriptor de 'Part d'una història' es converteix en un avís al navegant: no vinguis, o vine quan la mar no s'agita. Els que des de fa dècades viatgen a el Hierro, a aquesta zona del món que està fet de misteri i de silenci, on la boira i el sol cavalquen junts a bord dels núvols de la nit i del vent, saben des de fa molt temps per què no va arribar Aldecoa, “tement tant a l'ona com al tauró”.

Venien, venen, a demanar-li a la mar que els deixi entrar per a trobar aquí, a les illes, en aquesta illa, en qualsevol d'elles, o a l'estranger que habita més enllà de l'arxipèlag, la qual cosa no tenen a les seves cases, els que les tenen, o als seus països diluïts per l'horror de la misèria, la pobresa i la persecució.

Mentre els noticiaris estaven explicant el dimecres al migdia la nova tragèdia haguda davant la mar que no va voler a Aldecoa, jo estava escoltant un debat parlamentari. Un diputat de Vox, grup polític que ha posat l'odi al seu cap, instava als qui volguessin escoltar una altra vegada la seva lletania que mantinguessin a ratlla als que volguessin venir a Espanya des d'aquests rumbs en els quals a l'ésser humà se'n diu indesitjable. Que no vengen els emigrants.

El diputat Gil Lázaro parlava amb l'odi entre les dents i el vaig escoltar fins al final, com hipnotitzat pels mandats de la maldat, que sonen com un espetec horrible de les dents. Quan va acabar aquella diatriba del diputat vaig connectar la ràdio, a escoltar una entrevista que li feia Àngels Barceló a Héctor Abad Faciolince, l'escriptor colombià al pare del qual van assassinar a Medellín i que va veure, a Ucraïna, com una bomba de Putin matava a una col·lega seva. És impossible imaginar que el diputat tingués noció d'aquestes notícies, del dolor que es va anar concentrant aquest dimecres quan la mort era la paraula i la realitat era la insistència de la vida de mantenir, en la mar, al carrer, la possibilitat horrible de la injustícia, del dolor i de la mort. - Juan Cruz Ruiz a elperiodico.com.

SHARE THIS