LA SÍNDROME WHATSAPP

Pels voltants dels anys 70, es va incorporar a l'Empresa on jo treballava un encarregat nou, era molt vàlid i venia d'Astorga, a Lleó. Al segon dia em comentava sorprès, la quantitat de treballadores sordes que teníem (n'hi havia unes 200) i vaig haver d'explicar-li no sense sentir rubor aliè, que no eren sordes, que l'aparell que duien a l'orella era per escoltar la ràdio que duien a la butxaca, el Transistor, ara ja quasi desaparegut.

Ve de vell, doncs, l'acceptació i comprensió de les noves tecnologies a la ciutadania. A mi, no deixa de sorprendre'm veure a la gent anant pel carrer gairebé sempre somrient mentre escriuen amb el mòbil davant seu amb les dues mans, i ja havia pensat més d'una vegada que a veure si prendrien mal, atès pel carrer no es pot badar. De fet, els accidents són massa freqüents.

A la ciutat nord-americana de Fort Lee, a Nova Jersey, fa ja un temps varen decidir aplicar una nova norma mitjançant la qual s'aplicarà multes de 85 dòlars a les persones que escriguin missatges als seus mòbils mentre caminen pel carrer, per evitar accidents. La ciutat xinesa de Chongqing va  crear un carril sobre una de les voreres d'una zona transitada destinat a un fenomen cada vegada més habitual a tot el món: els vianants que caminen pel carrer absorts al mòbil, sense parar gaire atenció a la resta de vianants.

L'enviament de missatges a través de mòbils s'ha disparat amb l'arribada dels serveis de correu i missatgeria instantània. Veure pel carrer a una persona caminant amb la mirada al dispositiu ja és una cosa habitual. Aquesta espècie en augment corre perill a ciutat, són el qui pateixen la síndrome Whatsapp. Aquesta síndrome consisteix a anar pel carrer amb el telèfon mòbil al davant (aproximadament a uns deu quinze centímetres per davant del cos, i a l'altura del pit), amb la vista abaixat pendent del teclat, escrivint de manera compulsiva amb les dues mans - perdó - amb els dits de les dues mans i, sobretot, somrient exteriorment, amb el perill que comporta anar pel carrer amb la mirada baixa (mirada de perdedor o de persona enfonsada anímicament), perquè tenen aquests addictes el perill d'ensopegar amb algú o amb el mobiliari urbà amb el consegüent perill per la seva integritat física.

Investigadors de la Universitat Stony Brook a Nova York han demostrat que les persones que escriuen al mateix temps que caminen tenen un 60 % més de possibilitats de desviar de la seva trajectòria. Aquesta desviació pot derivar en accident, ja que no s'observa els objectes o persones que hi ha a la trajectòria. Per evitar aquest tipus de problemes, ja han nascut iniciatives com la de Type and Walk, una aplicació que utilitza la realitat augmentada per mostrar als usuaris en els seus telèfons el que tenen davant mentre caminen i miren el seu 'telèfon intel·ligent'. Tot plegat molt modern i que ens costa d'entendre als qui som d'una altra generació, de la mateixa manera que a l'anterior li costava entendre moltes dels costums que teníem nosaltres.

A títol personal, la setmana passada a la tarda mentre anava a fer un 'recado' amb la bicicleta, a la Via Massagué vaig atropellar a una noia que es va saltar el semàfor en vermell del pas de vianants, badant com anava amb el mòbil. La vaig avisar i intentar esquivar-la, però al sentir-se interpel·lada, es va aturar de cop i la vaig envestir. Com anava a velocitat de jubilat no ens vàrem fer res, però podia haver estat una moto o un cotxe i les conseqüències de l'accident segurament haurien estat unes altres. És que ni tan sols va mirar, simplement va passar de la vorera al carrer com si no hi hagués ningú més al món. És la prova fefaent de que el mòbil aïlla a la gent del seu entorn.