INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL I ESTUPIDESA NATURAL

Li pregunto a una de les plataformes més conegudes d’intel·ligència artificial (IA): “Em podria escriure un article d’opinió?”. La feliç plataforma no es talla i em contesta de seguida: “És clar!”. Després em pregunta el tema, l’extensió, el diari, per calibrar si l’estil és més o menys formal, i em regala d’entrada, com a aperitiu, alguns assumptes que considera suggeridors (en realitat força suats). Des que els meus alumnes la fan servir, m’he interessat per la IA, que, de fet, ens obliga a replan tejar la manera d’ensenyar. Gabriel Magalhães.

El gran salt és que la IA contesta, parla amb nosaltres, una cosa que el volum imprès o les enciclopèdies d’internet no poden fer. En el diàleg platònic Fedre s’explica que l’escriptura té una gran limitació, que encara avui dia és present als nostres llibres: el text no ens contestarà si li fem preguntes, com ho pot fer un mestre amb qui conversem en viu. Per això, durant mil·lennis, el lloc del professor no estava en risc, malgrat la infinitat de llibres que s’han fet, primer manuscrits i després impresos. L’enorme novetat és que ara existeix una màquina de coneixement amb la qual es pot dialogar al moment.

Això ha provocat l’aparició d’un nou tipus d’alumne que ens mira a les aules sorprès que encara hi siguem per ensenyar alguna cosa. Guaitant els professors, és com si veiés dinosaures. N’hi ha prou amb anar al temari de l’assignatura i dialogar amb la IA per obtenir els apunts que fan falta. La classe s’ha transformat, per a ells, en una molesta redundància inne­cessària.

Alguns dels treballs creatius o d’assaig que m’han lliurat els alumnes aquest semestre s’han fet amb IA. En una de les assignatures havien d’escriure un conte per investigar els ressorts del text narratiu i, de sobte, els rius que corrien pels llogarrets “explicaven velles històries”, mentre els pobles de muntanya “suraven entre la neu i el temps”. La IA té un estil propi ensucrat, que podríem resumir com el millor de la mala literatura. Quan els textos treballen les emocions, la solitud sempre és “el mirall on podràs trobar el teu rostre” i la por, “el primer moment del vol que t’espera”. Als assajos, també la IA es distingeix per una brillant banalitat: Macondo, el lloc mític de Cent anys de solitud, és un poble “farcit de somnis, memòries i fantasmes”. Sempre així, coses edulcorades, sense valor real. El professor no pot suspendre l’alumne, resulta difícil provar que s’ha fet servir la IA, però, identificat l’estil ximplet d’aquesta eina, se li ha de donar la mala nota que mereix.

El difícil d’ensenyar és saber saltar cap a l’interior de l’altra persona i deixar-hi quelcom que després seguirà el seu propi rumb. Un diari és un sistema de vols d’aquests, vols que aterren en els lectors. I el mateix una classe d’universitat. O, més encara, de l’escola primària. S’ensenya a llegir i a escriure, però el gran èxit és que el llenguatge escrit s’incorpora en cada nen, i a partir d’aquí tot serà diferent en aquella vida humana. El coneixement genera estructures internes, una mena d’esquelet espiritual. I això es reflecteix en tota la nostra existència. Aquest és el coneixement que val.

En aquest aspecte la IA, si és mal utilitzada, no suma, sinó que resta. Un dels grans problemes d’Occident és el caràcter sovint fals de la formació acadèmica de la ciutadania, sobretot de la més jove: hi ha molts títols escolars, però no són tantes les persones que s’han transformat radicalment al llarg de l’aprenentatge. La IA permet un augment exponencial del saber en forma d’aparença. És un majordom que es presta sense queixar-se a tota mena de martingales. Proporciona infinits suborns de coneixement i el nostre ordinador és el sobre on ens els lliura.

L’objectiu d’ensenyar no és aquesta farsa, aquest teatret, aquesta manefleria exterior, sinó la creació d’un cosmos en la intimitat de cada alumne, on es reflectiran, d’una manera nova, moltes coses del que sap la humanitat. L’essencial rau en aquest viatge cap a dins amb un bonic rebot cap a fora: qui aprèn, partint del que assimila, inventarà de nou el món. I així cada persona ben formada es transforma en un creador de realitats.

La IA ens diu moltes coses, però no quina és la meva originalitat i les novetats que puc aportar. Pot ser ben utilitzada, per descomptat. Però sovint funciona com una eina­ per a lloros. Una cosa semblant a la intel·ligència dels ganduls o dels ximples. El gran problema de les noves tecno­logies del coneixement des de la invenció d’internet és la seva utilització negativa i tramposa. I per això, quan s’empren malament, incrementen l’estupidesa natural de què l’ésser humà també és capaç.

Com a professor d’universitat a Portugal, sento l’enorme pressió que sobre nosaltres exerceix l’Estat lusità perquè siguem capaços de produir lli­cenciats a granel. Volen xifres, percentatges, d’a­cord amb barems europeus. Això també és corrupció. El procés d’ensenyar, en realitat, té alguna cosa d’una preciosa arte­sania o, fins i tot, d’un veritable art. Avui dia, tanmateix, s’està transformant en una mentida més del nostre món. Perso­nalment, continuaré creient en cada estudiant i en aquell miracle que resultarà de la seva evolució com a persona al llarg del seu aprenentatge. Tots ells poden aportar coses fantàstiques. Això és el que es busca en una escola: que cada ésser humà­ es trobi a si mateix i millori una mica el món.