ALEXITÍMIA

A Itàlia, es fa servir l’expressió parole-tacchino, literalment “paraules-gall dindi”, per definir aquells mots que, més enllà de la funció expressiva, s’usen com a ornament. Em refereixo a les paraules que, enmig d’una conversa, ressonen com una campana solemne, com ara serendipitat, ucronia o circularitat. Em refereixo als mots que revelen una estrident submissió al prestigi de l’anglès, per exemple: trendy, oufit, workshop. O a les que esclaten com un coet ideològic: sororitat, garantista, resilient.

No cal prejutjar els que usen mots d’aquesta mena. Val més recordar que la nostra manera de parlar és el nostre passaport. Si ens servim de la roba per identificar-nos, molt més encara caracteritzem la nostra imatge quan ­parlem. 

Hi ha paraules que es passegen movent la cua, però abunden més les paraules-diarrea

L’expressió parole-tacchino prové d’una carta que el dramaturg Luigi Pirandello va enviar el 1924 a un seu amic: “Beneït sigui el nostre país, on certes paraules es passegen pels carrers, parrupejant i movent la cua, com fan els galls dindis”. Pirandello ridiculitzava l’ús pedant del llenguatge en uns anys en què, per influència del modernisme (tan decoratiu en arquitectura com en literatura), hi havia una tendència a recarregar les frases amb grandiloqüència.

Hi ha encara partidaris de la pompa verbal, com demostren les paraules citades. Però ara predomina l’ús primitiu o, més ben dit, regressiu del llenguatge. Obres la televisió o la ràdio i només sents paraules d’aquest estil: cunyat, aposta, molar, ràndom, hòstia, joder i, molt especialment, l’adjectiu puto acompanyant qualsevol paraula: el puto amo, la puta hamburguesa, la puta merda. Em temo que estan més de moda les paraules-diarrea que les paraules-gall d’indi. 

No les usen pas els analfabets (en teoria inexistents en aquest país), no. Les paraules-diarrea estan en boca dels actors de sèries, dels presentadors simpàtics i dels tertulians eufòrics. Ofegats per un llenguatge excremental, acabarem enyorant el temps en què els renecs estaven mal vistos. La confusió de boca i anus que caracteritza el parlar d’avui potser necessita una paraula-gall dindi per ser descrita: Alexitímia (*), terme de la psicologia que s’utilitza per referir-se a la incapacitat d’expressar conceptes i emocions amb paraules. Antoni Puigverd.

(*) Alexitímia,  dels mots grecs λεξις i θυμος, és un concepte ideat per Peter Sifneos l'any 1972 per descriure un estat de deficiència per entendre, processar o descriure emocions. Es tracta d'un trastorn bastant estès entre la població, afecta una de cada set persones