TOTS CONTRA EL FOC?

No hi ha serps d’estiu ni agenda ideològica que valguin per explicar aquest món en flames. Tots en espera de les conseqüències de la cimera d’Alaska per al futur d’Ucraïna i la UE mateixa, i ningú contra el foc. Consolidant-se el rasant autoritari: per cada hectàrea cremada, més erosió en la confiança de les institucions. El silenci electoral del 2025 fa llum sobre el factor autoritari, de la mateixa manera que el silenci electoral del 2013 va fer llum sobre el factor plurinacional, que no només remetia a la necessària resolució de la convivència a Espanya a través de l’acord, sinó també a la ruptura amb l’exercici del poder del bipartidisme, que fa una dècada s’explicava perquè els ciutadans votàvem electes i no elegits. Ivan Redondo a La Vanguardia.

Aquesta dicotomia –els incendis l’han deixat vitri– continua sense resoldre’s, perquè el polític electe es comporta com un polític elegit i entén el poder com la llicència per al lideratge. Són molts els exemples que, en aquesta permanent batalla sense enginy pel relat, reforcen aquesta cultura política que acaba com ja sabem: amb una puntada de peu al tauler perquè tot canviï. La inversió ètica i moral és comuna en tots els capitalismes occidentals. Combatre-la no només incumbeix el polític electe, que s’ha de revalidar dia a dia, sinó també tots els lideratges socials a Espanya la deslegitimació dels quals vindrà després.

Als nostres representants, en definitiva, els falta concreció estratègica i humilitat real. La foguera d'Espanya ens acosta, altre cop, al país que som, avui, aquí i ara, que dista molt del que ens creiem que som, com quan hi va haver la dana del fatídic 29 d’octubre. Llavors, com ara, el nostre xassís institucional s’ha quedat a la intempèrie perquè abans l’aigua i avui el foc devasten vides, pobles i paisatges, com la guerra d’Ucraïna, però també liquiden les seguretats que un Estat, com Espanya, ha de garantir als gairebé 50 milions que som. A tothom. Per a què, sinó, tenim un Estat?

Al nostre país no hi ha un ordre territorial prestigiat que doni seguretats, perquè l’ordre territorial vigent, l’antigament fulgurant Estat de les Autonomies, va quedar desprestigiat alhora que la caiguda del bipartidisme i l’auge del procés. Des d’aleshores aquesta Espanya multinivell és objectiu de l’enverinament polític, no només per les disputes territorials, que també, sinó per la gestió de les grans crisis, com veiem l’últim any. Un país en flames que aquests dies no va de finançament singular o de repartiment de menors no acompanyats, que ja per si mateix són símptomes que això no acaba de funcionar, sinó que en aquests moments en què els incendis travessen fronteres autonòmiques, va que no som capaços que l’ordre territorial funcioni amb prou mitjans per garantir que el foc no destrossi vides i paisatges, donant així estabilitat. L’ajuda no es demana, s’ofereix des del minut u. I es repeteix aquest oferiment i una vegada i una altra sense parar.

Pedro Sánchez amb Alfonso Fernández Mañueco a Villablino

El malestar no para de fermentar. Des de Jumella fins als incendis acumulant energia. Per als del relat semblaria que són simples serps d’estiu en espera de la tardor calenta, però el comú dels mortals sap que el món no agafa vacances ni a l’agost, com es pot veure amb Trump i Putin a Alaska negociant i desplegant una nova cartografia autoritària. La immigració a propòsit de Jumella, les seguretats pels incendis o la falta d’habitatge, que és el problema número dos després de la política, penetren en les nostres ments. L’agost no ens ha donat treva, fins al punt que la Fundació Hassan II, en nom del Marroc, ha decidit enviar un missatge clar a la nostra opinió pública condemnant els atacs islamòfobs.

Totes aquestes qüestions trepitgen de ple tècnicament la guerra cognitiva, que és una altra de derivada d’aquest món en flames, dirigida a les nostres pors com a país. És massa tendre entre flames recordar el Serrat dels noranta amb aquell hit “Tots contra el foc. Tu ho pots evitar” per prevenir els incendis forestals. La guerra psicològica, que va de la neurosi actual a la psicosi futura, és la base principal avui de la comunicació política. Si connecteu la televisió o les xarxes so­cials, si escolteu la ràdio, veureu que la seqüència és carregosa i permanent: alguns volen tenir la raó tota l’estona, mentre d’altres es queden els vots. Tots llancen més benzina.