"És l'economia, estúpid", va ser la frase utilitzada amb èxit per la campanya electoral del 1992 de Bill Clinton en què, contra pronòstic, va derrotar un George Bush (pare) que afrontava els comicis en posició d'avantatge. Inspirat pel seu assessor James Carville, Clinton va saber contrarestar els èxits de Bush en política exterior amb un enfocament cap als afers domèstics i especialment l'economia. Clinton va guanyar i la mantra de llavors ha passat la història per cridar l'atenció sobre un fet clau que pot acabar sent decisiu.
A l?Espanya del 2025, enmig d?una polarització política extrema, emergeix una aparent contradicció. Unes excel·lents dades macroeconòmiques, amb creixement sòlid, rècord d'afiliació i fins i tot control del dèficit, conviuen amb un malestar al carrer perquè les coses no van tan bé com es podria deduir d'aquests números. És el malestar en temps de creixement econòmic a què una enquesta de Funcas al juny posava xifres: el 55% dels espanyols considera que la situació econòmica és pitjor que abans de la pandèmia, el 2019. I quan s'analitzen les causes d'aquest empitjorament, no hi ha dubte a assenyalar el gran culpable: la inflació. El 88% la considera la responsable principal. Li podem afegir una segona gran raó, i probablement més profunda i determinant, les dificultats per trobar un habitatge digne, especialment entre la població jove, amb totes les derivades que això comporta, inclòs un risc ja present, però que s'accentuarà de coll d'ampolla de l'ocupació.
"És l'habitatge, estúpid", podria ser la frase implícita darrere dels successius anuncis del Govern en aquesta matèria, destacant com és un fet clau i que com pot ser decisiu. Però una cosa és identificar el problema i una altra ser capaç d'afrontar-lo.
Mesures benintencionades n'hi ha hagut però només pal·liatives. La llei d'Habitatge ha permès establir zones tensionades a algunes comunitats, poques per l'oposició del PP, i en el cas més paradigmàtic, Catalunya, la limitació dels lloguers ha permès una reducció dels preus, però també ha reduït l'oferta. Mentrestant, una llei del Sòl molt necessària està totalment en via morta, per la manca de suports parlamentaris, quan el sector la reclama a crits per l'agilitació que suposaria dels permisos d'obra i especialment, perquè evitaria la fàcil paralització actual dels plans generals d'ordenació urbana. Mentrestant, el tercer element, el pla estatal de l'habitatge, encara està arrencant. Són 7.000 milions en sis anys condicionats al fet que es blindi el parc públic, però, una altra vegada, comptarà amb l'oposició de les comunitats del PP, de manera que el seu impacte geogràfic serà limitat.
Per tant, no és una perspectiva precisament optimista, ni sobre els efectes de les mesures, ni especialment sobre la seva rapidesa a notar-se. Com apuntava Antón Costas, mesures benintencionades, però només pal·liatives. I en aquesta crisi, el metge prescriuria més una operació quirúrgica que no pas dosis elevades d'analgèsics. I per sobre de tot, un elevat sentit d'Estat dels dos partits principals, enfrontats en la seva polarització, cosa que ho fa impossible.
Tot plegat ha creat una situació insostenible, que ha portat el president del Govern a prendre una decisió irrevocable, una decisió que, és clar, ha comunicat a ses seves senyories per mitjà d'una carta, una epístola pragmàtica fins a la sinceritat del paràgraf final. La carta la llegeix la ministra Maria Jesús Montero:
Senyories,
"Comparec avui per escrit davant aquesta Cambra amb la serenitat que dona la reflexió i el pes de la responsabilitat que he assumit durant aquests anys al capdavant del Govern d'Espanya.
He dedicat cada dia del meu mandat a treballar pel progrés, la justícia social i la convivència al nostre país. Hem travessat moments difícils: una pandèmia global, tensions territorials, desafiaments econòmics i una polarització política que ha posat a prova les nostres institucions i la nostra capacitat de diàleg. Però també hem aconseguit avenços: en drets socials, en igualtat, en sostenibilitat i en la recuperació econòmica. Espanya és avui més forta, més justa i més respectada al món. Tot i això, arriba un moment en què un s'ha de preguntar si la seva continuïtat al capdavant de l'Executiu contribueix al bé comú o l'obstaculitza. Després d'una profunda reflexió personal i política, he decidit presentar la meva dimissió com a president del Govern.
No ho faig per cansament, ni per pressió, ni per càlcul. Ho faig perquè crec que és el millor per a Espanya. Perquè crec que aquesta etapa s'ha de tancar amb dignitat, i obrir pas a una de nova que permeti reconstruir ponts i renovar el compromís democràtic que ens uneix. Agraeixo a tots els diputats i diputades, fins i tot als que han estat els meus adversaris més ferms, per mantenir viva l'essència del parlamentarisme: el debat, la confrontació d'idees i la recerca d'acords. I als ciutadans, gràcies per la confiança, la crítica i l'exigència. Me'n vaig amb la consciència tranquil·la i el cor ple de gratitud.
Senyories, me'n vaig. I sí, n'estic fins als collons de tots nosaltres, així que me'n vaig d'anar-me'n, busqueu-vos la vida sense mi, que me n'aniré a Miami on es respira llibertat i reggaeton. Que Déu protegeixi Espanya i als espanyols de la vostra iniquitat i estultícia."
Att. Pedro Sánchez Castejón
.jpeg)
