DE LA FUENTE I DE LA FIFA

Aquest divendres no hi ha hagut excepció. Lamine Yamal torna la convocatòria de la selecció espanyola de futbol. “La resposta és evident. Crec que està en perfectes condicions”, ha declarat De la Fuente després de la destacada actuació del davanter català en l'últim partit del Barcelona davant el Bruges. “El seu entrenador va dir que estava apte per a jugar al futbol, està recuperant el seu nivell i ho celebrem. Serà aquí el temps que considerem oportú. Ens juguem moltíssim i volem tenir als millors jugadors amb nosaltres”, ha prosseguit el seleccionador abans dels partits enfront de Geòrgia, a Tiflis, el pròxim dia 15, i davant Turquia, a Sevilla, el dimarts 18.

L'historial de De la Fuente com a entrenador és im-pres-sionant. Debuta com a entrenador l'any 1997 i transita per diversos clubs bascos, Portugalete, Aurerra, Alavés,  i en les categories de base de l'Athletic Club i el Sevilla, fins al 2013 en què s'incorpora a l'staff tècnic de la Federació Espanyola de Futbol.  Un bagatge més d'alineador que d'entrenador que el situa molt lluny de la idiosincràsia dels clubs i molt més a prop de la Federació Espanyola d'Espanya que és la que li paga el seu salari.

Els jugadors d'elit disputen més de 60 partits per temporada entre lliga, copes, competicions europees i seleccions. El cos humà té un límit, i la fatiga acumulada augmenta la probabilitat de lesions musculars. Els desplaçaments internacionals, amb canvis de clima, alimentació i descans, alteren la preparació física habitual. Encara que alguns partits classificatoris semblen assequibles, la intensitat sempre és màxima. Ningú vol fallar amb la samarreta del seu país.

Les conseqüències per a clubs i jugadors és que un club que inverteix milions en fitxatges veu com la seva estrella pot lesionar-se en un context que no controla. Una baixa de setmanes pot condicionar lligues, Champions o fins i tot la planificació de tota la temporada. Aquí l'única que no es veu perjudicada és la FIFA, aquest ens fosc i poc democràtic que es folra a costa dels clubs.

La llei de l'Esport estableix que els esportistes amb llicència federativa tenen el deure d'acudir a les convocatòries de les seleccions nacionals. Negar-se pot comportar sancions econòmiques (entre 3.000 i 30.000 euros) i suspensions.

El reglament FIFA obliga els clubs a cedir als seus futbolistes i als jugadors a acudir a les convocatòries internacionals, fins i tot per a partits amistosos. Tant el jugador com el club poden ser castigats si es neguen a complir. L'objectiu és protegir la primacia de les seleccions nacionals enfront dels interessos privats dels clubs.

A desembre de 2023, el Congrés dels Diputats va aprovar la presa en consideració d'una proposició de llei per a modificar la Llei de l'Esport i convertir la presència en la selecció en un dret voluntari i no en una obligació. ERC i altres grups han defensat que obligar un ciutadà a representar a un Estat en l'àmbit esportiu “no és democràtic” i vulnera l'autonomia personal. No obstant això, la reforma encara no s'ha consolidat: el marc legal vigent continua considerant la convocatòria com un deure, encara que el debat polític i social està obert.

El món del futbol ha canviat molt i em pregunto que sentit té la FIFA, que de fet és totalment innecessària, com a innecessaris són els partits entre seleccions nacionals, millor seria una lliga Europea sense la FIFA en la línia de Florentino Pérez, encara que l'home s'ha quedat només en el seu projecte, fins a Laporta li ha abandonat. La FIFA en un futbol tan professionalitzat com l'actual, és un ens tòxic i onerós per a clubs i jugadors i no sé com no es rebel·len els uns i els altres a les seves arbitrarietats tan poc democràtiques.