El PP és com Mr. Bean: té una capacitat inesgotable de fer malbé tot el que toca. La diferència és que la poca traça del PP no fa riure l'audiència. I dubto que tingui un final feliç. El capítol més delirant ha estat la gestió de Mazón, que, des del seu precipitat pacte amb Vox a les albors de les generals fins al seu premeditat adéu d'aquest dilluns, ple d'acusacions en comptes de penediments, ha estat la principal molèstia de Feijóo. Per sobre de Sánchez o Ayuso. Però, des de començament de legislatura, el PP no desaprofita ocasió per ficar la pota.
Cap Govern del nostre entorn no s'ho ha posat tan en safata a l'oposició. L'Executiu no aconsegueix aprovar lleis, amb l'excepció d'una (l'amnistia) contrària a l'opinió pública i la del mateix Govern fins al juliol del 23. I les sospites de corrupció emergeixen de tots els racons com a ombres en un capvespre tardorenc. Exsecretaris d'organització, maletes, prostitutes, sobres, xistorres. Alguns assumptes són seriosos. Altres, trivials. Tots suposarien un terratrèmol a qualsevol democràcia.
Els governs electes són fràgils a l'escàndol, però Sánchez no és que sigui resilient, sinó, com diria el pensador Nassim Taleb, és antifràgil: s'enforteix amb les adversitats. Com un sistema immunitari exposat a patògens. A Sánchez l'oposició no l'està (políticament) matant, sinó engreixant-lo.
Pel PP, la política no és una marató, sinó un esprint. I s'esgota amb tot. A l'amnistia n'hi havia prou de criticar-la en si mateixa: per impopular, incongruent, injusta o per un altre fundat motiu. Però a Gènova no n'hi havia prou, i van desenvolupar la tesi que el PSOE i l'independentisme havien iniciat un irreversible procés dissolvent de l'ordre constitucional. En no concretar-se aquesta amenaça —Qui podia imaginar que Sánchez i Puigdemont no arribarien a un acord per eliminar Espanya del mapamundi?—, el PP va malbaratar aquesta bala.
I el PP dilapida tota la munició anticorrupció. En lloc d'explotar els dubtes legítims —Com és que Sánchez no coneixia les aventures de Cerdán, Ábalos i Koldo?—, parla de capo i màfia. En comptes de preguntes factuals (sobre el “trio tòxic” o els familiars del president), llança imputacions concretes. La setmana passada al Senat tot va ser improcedent: de fixar la compareixença l'endemà de l'aniversari de la dana, que va debilitar el PP al quedar com a manipulador del timing, a la ràfega de preguntes atropellades del senador Miranda.
El problema del PP no és la semblança amb Torquemada, sinó amb Mr. Bean. Arrencada de cavall i aturada d'ase.
No espero nada de nadie. Que los que tengan que luchar, lo hagan. A mi edad ya no hay ni milagros, ni posibilidades.
ResponEliminaSalut
Nosaltres com el Met de Ribes, anar fent dia a dia, com si fos l'últim.
ResponEliminaSalut.
Maleïda la gràcia que fa.
ResponEliminaSi Ricard, maldita la gracia, pero mira pasado mañana tengo otra prueba porque la cosa del corazón no marcha como debiera, eso tomándome diez pastillas al día. Y Mayte tiene sus problemas que no pondré por aquí pero nos tiene en vilo.
ResponEliminaNunca he sido de conformarme, siempre he luchado y hasta hace dos años iba a estudiar, y el año pasado aun tuve fuerzas para hacer un voluntariado aquí, en El Prat. He intentando dar de mi tiempo y mis conocimientos sin cobrar un céntimo y he dado muchísimas horas de mi vida. Hoy, además, quieren hacerme sentir culpable por el fracaso del sistema, porque estamos rodeados de canallas del pesoe y del pp, tal como suena ¡ya luchamos nosotros contra el HdP de Paco, a nuestra manera y con huelgas generales y a corridas delante los grises¡, ahora, mi buen Ricard les toca a los jóvenes!,
Estoy cansado, Ricard, de verdad, que luchen ellos, que levanten las calles, ellos, que se caguen en todo, ellos, a ellos les toca, que nosotros ya hemos hecho lo nuestro.
Un abrazo, de todo corazón
Miquel, aquest comentari s'hauria de llegir cada dia als adolescents dels instituts, és un comentari de molt de pes, que t'honora.
ResponEliminaSalut
Miquel: Comparto tu cansancio y el hartazgo de no solo tener que luchar por mantener la cada vez, más débil salud, sino tener que luchar también porque aquellos que se supone que deben ayudar en su conservación, no la jodan con sus pifias y sus mandangas burocráticas. Siento tener que ser tan vehemente con esto, pero creo que ni los jóvenes, ni los veteranos, nos merecemos esta mierda de sociedad en las que nos toca cohabitar ambos.
ResponEliminaQuedaría muy bien que ahora te lanzara una frase como aquella de "enviarte toda mi fuerza y deseo de ánimos", pero no soy mentiroso: no puedo mandarte lo que apenas tengo. Así que te mando lo que puedo: todo mi afecto.