CONFUSIÓ I AUTOCRÍTICA

No és fàcil entendre què està passant al món. La confusió és colossal. Sobretot a Occident. Estem ficats en una espiral de transformacions tecnològiques (d’internet a la IA), de desgavell econòmic (del crac del 2007-2008 als aranzels de Trump), de canvis socials (de la globalització a la precarització de les classes mitjanes) i de mutacions antropològiques: de la immigració fins al corrent antibinari de la sexualitat, origen d’una inacabable guerra cultural. Cal sumar a aquesta frenè­tica espiral de canvis la qüestió climàtica, que suscita tant respostes apocalíptiques com negacionistes.

El comportament dels líders contribueix de manera decisiva a la confusió. Trump no és l’únic ni va ser el primer: usen un llenguatge groller, altiu, insultant. També és decisiva la manera com es narra el que està passant, sigui a través de les xarxes socials, sigui a través dels mitjans convencionals (ràdio, diaris, televisió) que, atrapats en la lògica de les xarxes, tendeixen, com elles, a parlar amb estridència de constants perills i terrors: malalties, plagues, inunda­cions, accidents, desgràcies de tota mena. La narració tremendista és tan fascinant i enlluernadora com depriment.

L’evolució dantesca de la informació ha infectat la narració política, que descriu els fets com si la història es desenquadernés a cada pas. Això provoca dues reaccions oposades, però complementàries: o inhibició o fanatisme. Una part de la població desconnecta: no suporta aquest to horripilant, no pot viure dominada per la histèria mediàtica. Ara bé, si una part de la població s’inhibeix per estrès, l’altra tendeix al radicalisme ideològic i al fanatisme, abduïda pels relats polaritzadors i pels dilemes apocalíptics: “la democràcia perilla”, “la civilització occidental s’acaba!”, “la gran substitució cultural ja s’està produint!”. Després d’uns anys d’hegemonia i radicalització de la cultura universitària i de les noves esquerres, ara l’onada hegemònica és de dreta extrema.

Xarxes i periodistes narren els fets com si la història es desenquadernés a cada pas

Sempre hi ha factors concrets que afavoreixen el fanatisme, a més dels ja assenyalats. Ningú, llevat de la dreta extrema, s’ha interessat per la problemàtica dels homes separats de condició humil que paguen habitatge de l’exesposa i els fills mentre es troben sols, amb greus dificultats per refer la vida. El mateix es pot dir de la crisi de la industrialització i del fracàs objectiu de la meritocràcia en els entorns industrials. 

La crisi de Detroit és paradigmàtica d’aquest fenomen, tan ben estudiat per Michael Sandel a La tiranía del mérito. Mentre les esquerres apel·laven a la meritocràcia, els obrers industrials eren abandonats, condemnats a viure dels serveis socials en competició amb els migrants o amb les minories racials. La retòrica de la meritocràcia els ha culpabilitzat del fracàs. S’ha fet burla del seu llenguatge i els seus costums. Hillary Clinton va perdre per això: representava l’èxit econòmic i la superioritat cultural en un país amb un altíssim nombre de fracassats per causa de les deslocalitzacions.

Trump, egocèntric i ignorant, però de gran intel·ligència televisiva, sap tocar la fibra dels blancs desheretats. L’extrema dreta es dirigeix als perdedors: mascles pobres, joves ressentits, nacionalistes inquiets per la substitució cultural, etcètera. Li costarà molt a l’esquerra revertir aquesta onada. Sobretot si no fa autocrítica: van abandonar els obrers, s’han dedicat a especular ­sobre les minories, volen alliçonar a tothom sobre discutibilíssimes teories de gènere i no es fan càrrec del malestar que afecta els sectors obligats a competir amb els migrants per escola, sa­nitat, serveis socials o ha­b­i­tatge.

En aquest context, els partits polítics convencionals (dreta liberal i totes les esquerres) perden seguidors, mentre que la dreta populista galleja: hi ha massa soroll i massa tremendisme arrebossant el malestar social i cultural. Els que reclamen ordre, serenor i diplomàcia no han entès que han estat contribuint, per acció o omissió, a fabricar el malestar. Per això perden posicions visiblement, mentre les noves dretes fanfarronegen. L’esquerra ha de començar per l’autocrítica. Si no en fa, l’alarma sobre la fi de la democràcia no servirà de res. Serà percebuda com el discurs defensiu (i interessat) de qui no vol que les coses canviïn. - Antoni Puigverd a la vanguardia.