Recordo els temps en què triomfaven els optimistes de la globalització. Els que veien el futur com un gran intercanvi on se sacrificava la capacitat industrial i la identitat pròpia per un demà pròsper, materialment còmode i moralment autocomplaent. Avui, aquell vaticini té el mateix atractiu que un ball per provocar la pluja i, lamentablement, la mateixa credibilitat. Després de la fractura del 2008, el llegat és evident: milions de desplaçats fugint de la misèria i una economia tramposa que només sembla viable si paga salaris baixos i buida els barris dels habitants de sempre. De res de tot això no en tenen la culpa els immigrants.
Ho dic a propòsit de la regularització de més de mig milió d’estrangers anunciada pel Govern espanyol –sostraient el debat al Parlament i la ciutadania i amb la falta de solta habitual– i que se’ns presenta com una rectificació moral. Aquesta anàlisi és, sent generosos, incompleta. Posar remei d’una vegada a la situació d’aquestes persones, més que un gest ètic, és el reconeixement d’un fracàs: el d’una legislació d’estrangeria concebuda de manera que porta en si mateixa el germen de l’incompliment. Advertia Beccaria que la legitimitat de la llei depèn de la seva eficàcia, doncs no hi ha res més corruptor per a una societat que una norma burlada. I fa anys que estem instal·lats en aquesta contradicció.
Les nostres lleis d’estrangeria són d’impossible compliment. No és només una qüestió de falta de mitjans, és, sobretot, per absència total de voluntat política. Tots els governs, sigui del color que sigui, no han tingut més remei que acudir a regularitzacions tan extraordinàries com aquesta, diguin el que diguin als mítings. En realitat, hi ha un consens tàcit entre polítics, patronal i sindicats per mirar, mentre es pot, cap a una altra banda i posar-se a regularitzar quan ja no queda cap més opció. Expulsar estrangers és una cosa que ni podem ni volem fer. Perquè la presència d’aquests centenars de milers de persones, l’única infracció de les quals es limita a no tenir papers, és vital per al sistema.
Això no és un accident, sinó el drama del nostre model econòmic. Sostenim una economia basada en sectors de valor afegit baix (el turisme val com a exemple) que requereix ingents quantitats de mà d’obra barata, flexible i poc exigent. Són feines dures i mal pagades que els espanyols no accepten en aquelles condicions, no per mandra, sinó perquè encara no són desesperadament pobres i disposen de xarxes de suport familiar. És aquí on la immigració irregular es converteix en un avantatge competitiu amb prou feines encobert per a sectors que de cap altra manera no serien rendibles. O almenys, no tan rendibles. Per això, des del món empresarial, amb una sinceritat que sorprèn, es reclama amb urgència l’arribada de centenars de milers de nous treballadors; això sí, obviant on viuran o quins serveis públics utilitzaran. La demanda és clara: es busca força de treball, no ciutadans, ja que la prosperitat del nostre sistema se sosté sobre salaris que amb prou feines permeten la subsistència.
Aquest procés ha coincidit amb la demolició del treball industrial i, amb això, de tota una cultura obrera que atorgava identitat i veu. Al seu lloc ha emergit un precariat fragmentat, sense orgull professional ni múscul polític. Els immigrants irregulars ocupen l’últim esglaó d’aquesta estructura: són la base de la base, els fonaments ocults del “miracle” econòmic espanyol. Mantenir-los a l’ombra no només és una injustícia i un exercici d’hipocresia; és un mecanisme que pressiona a la baixa les condicions de tota la classe treballadora, la principal víctima de tot aquest disbarat.
En aquest escenari, la regularització no és més que el mal menor d’una societat que no sap què fer. No soluciona el model, ni l’empobriment de les classes populars, ni atura l’erosió salarial, però almenys redueix la impostura i soluciona un problema humanitari. Si més no, treu una part de la població de l’arbitrarietat permanent.
Si señor, totalmente de acuerdo. ¿A quién se regulariza? Al precariado, nada más que al precariado. Todo lo que va acompañado al sector servicios en sus niveles más bajos: camareras de piso, de barra de bar, trasportistas, repartidores, barrenderos, limpieza en general, albañilería, agricultores... No se regulariza a directores de hotel, ni médicos internistas, ni ingenieros, ni especialistas en informática, ni doctores en físicas. Esto nos lleva a otro apartado, todos tienen derecho, completamente de acuerdo, pero hay que tener en cuenta que ahora "Expulsar estrangers és una cosa que ni podem ni volem fer", y es así, porque los de aquí no queremos hacer los trabajos anteriormente descritos, y ¿porqué? porque "és el drama del nostre model econòmic. Sostenim una economia basada en sectors de valor afegit baix (el turisme val com a exemple) que requereix ingents quantitats de mà d’obra barata, flexible i poc exigent" y de bajísimo valor añadido.
Salut.
La frase clau és que “una societat que no sap què fer” opta pel mal menor. Això apunta a una manca de projecte polític clar sobre migracions, treball i cohesió social. I aquí és on la reflexió de Melero és més incisiva: no critica la regularització en si, sinó la incapacitat de construir un model més coherent i just per a tothom. Regularitzar és solucionar una part del problema, i calia fer-ho, però no ho soluciona tot.
Salut
¿Saber qué hacer? Creo que empezaría por regularizar a la cantidad ingente de irregulares nativos que hay, que no quieren saber lo que vale un peine, que viven chupando del bote. Quizás nos sorprendería descubrir que el número de estos supera con creces al de los emigrantes irregulares que ahora se pretende regularizar. Hay muchas clases de irregularidades. Es solo cuestión de meditarlo un poco.
Els nadius ganduls, el famós atur estructural, ja estan regularitzats d'origen. l'atur estructural es calcula que està entre un 12 i 13%, el doble que la mitjana europea. I aquest problema ningú ha estat capaç de resoldre'l.
Bueno,sin exageraciones,porque el sector sanitario( que es también servicios),por ejemplo,los dentistas ,por las conversaciones,esperan,convalidaciones y regularización. No entiendo que se tenga a menos,el sector turismo,con unas cifras altísimas en entrada de dinero ,nuestro pan de cada día.China por ejemplo,se está fijando en él.
Hay que regularizar,con prudencia,sin interés político, que lo hay.
Escucho,por tv3 que 2 de cada 3 catalanes están en contra del aumento de la emigración, que cada vez la juventud está más alejada de la izquierda,de los postulados feministas.En fin que hay que prepararse
Saludos