BELLA CIAO

L’aquelarre d’esquerres celebrat a Barcelona, venut com la gran cimera mundial en defensa de la democràcia, ha estat una festa d’allò més particular. Ha tingut semblances amb l’aniversari que un s’organitza per a si mateix quan arriba a una xifra rodona, 50 posem per cas, i s’adona que una vida sencera repartint somriures no ha estat suficient perquè algú de l’entorn més pròxim estigui per la labor de muntar-li un sarau sorpresa a l’homenatjat. - Josep Martí Blanch.

Així les coses, el Govern espanyol s’ha encarregat del pica-pica, del pastís, les espelmes i els regals. Dels convidats, els més vistosos vinguts de Centreamèrica i Sud-amèrica, no s’esperava més que un seguit d’elogis i lloances dedicades al president espanyol i al seu exercici. Com era d’esperar, tothom ha complert a la perfecció el paper assignat.

La política internacional té aquestes coses de caire pragmàtic. Com que el seu valor d’ús és marcadament domèstic, en uns dies hom pot passar de riure-li les gràcies i mostrar complaença amb el totalitarisme social del règim xinès a erigir-se en líder indiscutible d’una lliga mundial dels demòcrates. Perquè no grinyoli aquest anar i venir, n’hi ha prou amb accentuar a Pequín els teòrics avantatges econòmics que Espanya traurà de les immillorables relacions amb la dictadura del partit comunista xinès; i unes hores després, ja a Barcelona, abraçar-se amb entusiasme a una moralitat democràtica d’abast planetari. Qüestió de saber accentuar.

Els discursos en l’arena internacional són com la vestimenta en la vida social. Cal tenir fons d’armari suficient per no desentonar mai enlloc. Parlar de drets humans a la Xina seria com anar amb xancletes, pantalons curts i samarreta a un casament dels de veritat. No toca de cap de les maneres.

Cal no cofondre la part amb el tot; l’esquerra no es la democràcia.

Peró no ens ho prenguem pel costat que crema. Ans el contrari. Celebrem com cal la importància d’iniciatives com la cimera progressista de Barcelona. Tant és que sapiguem d’antuvi que l’amortització que es pretén de l’esdeveniment és en clau demoscòpica local. Res no és sobrer quan del que es tracta és de situar valors bàsics associats fins ara a les democràcies en el frontispici de les relacions entre els estats.

Multilateralitat, renúncia a la força i a la coacció militar, concert de nacions, respecte del dret internacional i de la sobirania dels estats com a principis rectors de les relacions entre països; aquestes i altres idees força necessiten vitaminar-se. El recordatori de tot plegat aquest cap de setmana a Barcelona, amb independència de la seva eficàcia, no es pot desmerèixer.

Apuntar, si de cas, que aquest no és un patrimoni exclusiu de l’esquerra. Doncs per a bastir aquests consensos internacionals, va resultar –i resulta– igual de fonamental el nutrient conservador que també irriga les societats democràtiques. Valgui com a exemple que, en aquest moment, el far moral més potent del conservadorisme humanista a occident, el Vaticà, s’ha erigit en el deslegitimador més efectiu del trumpisme a través de la figura de Lleó XIV.

Més enllà del paper que decideixen jugar en la conjuntura internacional i del profit que legítimament aspiren a treure’n, els governs el primer desig d’un govern és sempre guanyar eleccions. Així que la cimera de Barcelona atenia també a interessos menys globals per al Govern espanyol, en tant que amfitrió. Hi ha uns comicis a l’horitzó per guanyar (no els andalusos, ja donats per perduts pel PSOE; sinó les generals quan arribin). I per això aquest cap de setmana tocava reblar el clau de Trump al cap de populars i voxeros, sense fer cap distinció entre ells. Identificar la salut democràtica del país amb el manteniment d’un consens de matriu esquerrana al qual la dreta convencional s’ha de sumar, sota pena d’excomunió democràtica en cas de no fer-ho.

Es pretén, d’aquesta manera, confondre la part (un programa d’esquerres) amb el tot (la democràcia). És una manera de fer condemnada al fracàs, com ja s’ha vist en gairebé tots els països del nostre entorn. En la mesura que pretén resoldre en el pla més elevat qüestions d’ordre pràctic que, viscudes a peu de carrer, obliguen a plantejaments molt menys autocomplaents que els que s’han vist aquest cap de setmana. La trobada ha tingut, des de la perspectiva europea i local, quelcom que recorda la història del Titanic, amb l’esquerra espanyola interpretant a coberta i al violí el Bella Ciao.