EL QUE ÉS I EL QUE NO ÉS

"De vegades, un sospita que no està només dins de si mateix, com si cada gest que fem projectés una ombra que no es limita a seguir-nos, sinó que pren decisions pel seu compte en un altre pla de la vida. La física, que sovint té intuïcions novel·lesques, hi ha cridat supersimetria. Imagina que cada partícula de l'univers posseeix una mena de doble ocult. No un reflex exacte, com el del mirall del bany, sinó una versió transformada: on hi ha matèria hi hauria una mena de ressò pertanyent al món de les forces. On hi ha solidesa, hi hauria una vibració paral·lela. On hi ha alguna cosa que pesa, hi hauria alguna cosa que frega la realitat com una ploma.

Aquests dobles no apareixen, no es deixen fotografiar ni mesurar. Sabem que hi són perquè els comptes no ens surten del tot sense ells. L'univers té a primera vista petits descosits que la supersimetria apedaçaria amb un fil invisible. Recordo llavors algunes decisions de la meva vida. Les que vaig prendre i les que no. Per cada elecció, algú (aquell doble invisible) va triar la contrària. Mentre jo em quedava, ell marxava. Mentre jo callava, ell parlava. No ho envejo, però ho tinc en compte. Potser gràcies a ell la suma del que sóc resulta més equilibrada, encara que mai no arribi a conèixer-lo.

Els físics busquen aquestes partícules ocultes amb grans màquines subterrànies perquè explicarien el misteri de la matèria fosca: aquesta part de la realitat inaccessible a l'ull, encara que necessària per a la ment. Però també podria passar que la supersimetria no fos una propietat de l'univers, sinó una necessitat nostra: la de creure que res no està del tot sol ni del tot acabat. Si fos així, la realitat estaria sostinguda no només pel que existeix, sinó també pel que manca. I potser per això, quan alguna cosa encaixa massa bé, ens inquieta: intuïm que, en algun lloc, fora del nostre abast, el doble imperfecte continua intentant completar la història".

En llegir aquest article de Juan José Millás, he recordat les prediccions de dos científics sobre l'efecte del col·lisionador d'Hadrons quan es va posar en marxa l'any 2008 a Suïssa, tenia un 75% de possibilitats de generar un forat negre que s'empassaria la terra entera. L?aparell és com una tuneladora d?aquestes del metro de Barcelona, ​​però a la bèstia, molt al bèstia. Jo no entenc de totes aquestes coses i suposo que aquest par de científics ho deien de bona fe, ja que si hagués passat només els serviria per dir a última hora, ja ho dèiem!, però en no ser així és diria que han quedat lleugerament desacreditats per una bona temporada. I és que l'accelerador ja fa temps que funciona i de moment no ha passat res, ni es preveu que passi, a banda de costar uns dos mil milions d'euros. De fet seria el final perfecte i el que és mereixeria una espècie tan miserable i perjudicial com la nostra, uns espècimens que volen jugar a ser Déu, que es creïn els amos de l'univers i en un acte de suprema inconsciència aconseguiren que se'ls empassi per sempre la seva pròpia obra, a ells ia la resta del planeta. Seria com una mena de No creació o d'un big bang a la inversa, un digne final per a uns indignes. Però no defallim que encara hi ha un lloc per a l'esperança: El futur col·lisionador circular de CERN que Vorbella ens presenta, de moment, només és un projecte pendent de ser aprovat. Potser quan estigui acabat i en funcionament sí que ens empassarà del tot.

Si em deixessin triar, aquest seria el final que escolliria pels homínids, desaparèixer sense deixar el més mínim rastre, com si mai no haguéssim existit, no quedaria absolutament res del nostre pas per allà baix, només les ones escampades per l'espai que hem anat escampant durant anys i que en cas que algú els captis els portarien a cap lloc. Només demanaria com a darrer desig, escortar les Walkiries de Wagner al moment final de la desaparició total, llàstima que no pogués filmar-ho Francis Ford Coppola.

La gràcia del forat negre és que no deixaria cap rastre, seria com si mai haguéssim existit, i, com reblaria José Saramago: l'Univers mai sabria que Homer va escriure la Ilíada i un altre Homer, més important encara, el Simpson, treballava en una Central a Springfield.