Es parla d'instal·lar bases permanents a la Lluna, com si l'expansió fos una destinació inevitable de la humanitat, mentre que a la Terra seguim sent incapaços de garantir una cosa tan bàsica com l'accés universal a un habitatge digne. La promesa d'habitar altres mons contrasta brutalment amb la nostra incapacitat per viure-hi justament. També se'ns parla d'explotar recursos lunars, projectant més enllà de l'atmosfera una llarga història d'extractivisme. La Lluna apareix, així, com una nova frontera disponible, una extensió del mateix impuls que ha devastat territoris i comunitats a la Terra per sostenir modes de vida clarament insostenibles.
Hi ha, a més, un element que poques vegades s'enuncia amb claredat: el retorn de la lògica de blocs i de competència entre potències al terreny espacial. Els Estats Units, la Xina o Rússia no només competeixen pel prestigi científic, sinó per posicions estratègiques en allò que ja comença a perfilar-se com un nou tauler geopolític. La història de la carrera espacial durant la Guerra Freda confirma que aquests processos mai no són aliens a interessos militars, i no falten indicis que l'espai es pot convertir en un àmbit de projecció de poder, vigilància i fins i tot eventual conflicte.
En paral·lel, emergeix una qüestió menys visible però igualment decisiva: el repartiment desigual de costos i beneficis. Bona part d'aquestes missions es financen amb recursos públics i mobilitzen enormes inversions estatals en nom del progrés col·lectiu. Tot i això, els beneficis derivats de les mateixes -tecnològics, comercials o, si escau, extractius- es concentren en actors privats, especialment en grans corporacions aeroespacials i tecnològiques. Es perfila així una dinàmica coneguda: socialització dels costos, privatització dels beneficis.
I, en un registre més baix, gairebé xiuxiuejat, apareix una altra possibilitat inquietant: que aquesta expansió no sigui tant un projecte col·lectiu com una via d'escapament per a les elits tecnofeudals. La hipòtesi formulada per Bruno Latour a On aterrar ressona aquí amb força: la construcció d'hàbitats radicalment “off-shore”, desconnectats de qualsevol obligació comuna, des dels quals continuar aplicant dinàmiques d'acumulació per despossessió.
Un capitalisme caníbal que, portat al límit, fantasieja de sobreviure a la devastació que ell mateix ha contribuït a generar.
Seria intel·lectualment deshonest ignorar els arguments en sentit contrari. Els qui defensen aquestes missions apel·len al valor del coneixement científic, al desenvolupament tecnològic derivat ia la necessitat d'ampliar l'horitzó de l'espècie davant de riscos existencials. També assenyalen que l'exploració espacial ha estat, de vegades, un terreny de cooperació internacional i un motor d'innovació amb efectes indirectes positius a la vida quotidiana. Però fins i tot concedint part de raó a aquestes defenses, la qüestió de fons roman intacta: des de quines prioritats i sota quina lògica s'organitza aquesta expansió? Perquè cap exploració és neutra, i cap tecnologia és innocent respecte a les finalitats que serveix.
El problema no és que mirem cap a la Lluna, sinó com i des d'on ho fem. Si la mirada està guiada pels mateixos processos que han produït la crisi ecològica i social actual, aleshores l'expansió no serà una sortida sinó una prolongació del problema en un altre escenari. I aquí és on la vella fascinació s'esquerda definitivament. No perquè hàgim deixat d'admirar la capacitat humana per anar més enllà, sinó perquè és evident que no hi ha més enllà que pugui substituir la tasca pendent d'habitar amb justícia els límits d'aquest món.
Font: https://www.elsaltodiario.com/opinion/cara-oculta-misiones-espaciales - Imatge de portada: Fotograma de la pel·lícula 'El primer hombre', sobre l'arribada d'Armstrong a la lluna.
Toda una ilusión, recuerdo los cines de verano,al aire libre en Córdoba, mientras veíamos las películas, pasar un punto luminoso,por el cielo profundo y los rumores de qué era aquello,que si un nuevo satélite,que si un avión espia .Luego se fue perdiendo interés .Ahora parece que vuelve,ahora dominamos más la Tecnología, la información.
ResponEliminaNo debemos relacionar los problemas terrenales,vivienda,alimentación,con los viajes fuera de la Tierra,es mi opinión
Saludos
Es que una cosa lleva a la otra. Por cierto que mañana amerizan, esperamos vaya todo bien. Estan dando señales de alarma: Iremos montados en una bola de fuego, dicen los astronautas cumbaias para animar al personal, porque la verdad es que la noticia de su regreso ha quedado eclipsada por otras más serias.
ResponEliminaSaludos
La conquesta i colonització de la Lluna, ara per ara, és a dir al 2026, em sona a fum; fum il·luminat per focus que el fan semblar alguna cosa real, però fum.
ResponEliminaUna cosa és gastar-se una milionada en ser llançat com un roc, amb una capacitat limitada per certs impulsos de motor que rectifiquen trajectòries i el fan tornar a casa sà i estalvi... si la ruleta russa no els falla.
L'altra és anar a la Lluna i ser capaços de pujar-hi el material necessari (que pesa molt, amb el que implica d'ascensió) per construir alguna mena d'edificis, capaços de contenir una atmosfera a una pressió de 1atm (mai millor dit) amb la força per metre quadrat de l'aire sobre la superfície interior que implica això. I un cop construïda aquesta estructura (construïda a la Lluna!), portar-hi l'aire necessari a aquesta pressió, o el sistema que el generi o regeneri a partir d'aigua o altres productes. I tot seguit el mobiliari, ordinadors, sistemes informàtics, sistemes estabilitzadors de la temperatura. Hem de pensar que a la Lluna de dia es pot arribar a temperatures de centenars de graus, i de nit, temperatures per sota del zero Celsius. I cal pensar també que qui visqui allà no podrà sortir a fer un vol, si no és amb la indumentària d'un astronauta, que no és lleugera, ni gratuïta, ni fàcil de reciclar o de mantenir.
Tot plegat és una pel·lícula propagandística d'una hipotètica colonització tecnològica pròpia d'un futur allunyat de nosaltres uns quants segles encara.
Sembla més aviat una pel·lícula de serie B de diumenge a la tarda.
EliminaEsto es una competición mirando a China, lo que en el 68 si hizo mirando a la CCCP
ResponEliminaSalut
Exactament, d'aixó es tracta.
EliminaPues imaginaros,en las naves de madera de Colón, que por cierto me monté en una réplica, que estuvo en el puerto. Imposible que aquello llegara con personas.
ResponEliminaLo que vino después. Hay todo el tiempo del mundo,para conseguirlo.Mientras en el intento se desarrolla nuevos materiales,nuevas técnicas, con aplicaciones prácticas.
El primer "satelite" que se puso en órbita,era una esfera de un material que funcionaba como un espejo ante ,las ondas hertzianas.Una copia exacta ,en una clase de Física especial,nos la enseñó un señor relacionado con la NASA,en 1960 cuando estudiaba bachillerato.lo que ha cambiado todo en 66 años.
Aun les fata mucho, y al final para poco. Mejor arreglar los problemas de aqui abajo y así no hara falta ir allá arriba.
ResponElimina