SURANT AL VOLTANT DE LA MEVA LLAUNA

 Aristòtil ho va escriure fa gairebé 2.500 anys al començament de la seva Metafísica. I amb el pas dels segles, aquella intuïció no ha fet més que corroborar-se: tots els éssers humans desitgen, per naturalesa, conèixer. I aquesta pulsió, que per al seu mestre Plató adquiria la forma d'un rapte literalment eròtic, va tenir sempre com a primera motivació la sorpresa. Una inquietud que, sovint, ens va sorprendre mirant el cel. A l'horitzó immediat, sempre la Lluna: una esfera prou distant com per fascinar-nos, i prou propera com per empènyer-nos a l'aventura. Si la previsió es compleix, quatre astronautes de la missió Artemis 2 estaran avui, dilluns, més a prop del nostre satèl·lit del que ho hem estat els darrers 50 anys. S'hi acostaran sense trepitjar la superfície, com qui acarona la porta d'una antiga casa, per recordar que seguim sent capaços de trobar el camí.

Voler mirar més enllà de la Terra no esmena ni desdiu la nostra condició humana. Més aviat, la compleix. Per això sempre busquem comprendre, tornar a mesurar, mirar més lluny i predir el que vindrà. Aquest món cau a trossos ia cada pas insistim a demostrar-nos voraços, fal·libles i cruels. Però, per sort, la nostra naturalesa continua sent més forta que nosaltres i ens porta a voler continuar entenent. I si Plató no s'equivocava, aquest afany no és res més que el signe de la nostra gana de bé, de veritat i de bellesa.

Parlar d'exploració espacial en un món que s'ensorra té una mica d'ironia amarga. Mentre els 'Putos cabrones' no obren l'estret d'Ormuz, i el poble escollit assassina ciutadans innocents cada dia, els oceans s'omplen de plàstic, els boscos cremen i milions de persones viuen en condicions indignes, celebrem com a triomf civilitzatori el fet de plantar una bandera en un tros de roca estèril a centenars de milers de quilòmetres. És difícil no veure aquí un símptoma de la nostra desconnexió: som capaços de mirar el cosmos amb una ambició gairebé infinita, però incapaços de mirar a terra que trepitgem sense sentir vergonya.

La narrativa heroica d'“explorar perquè és humà” funciona molt bé als discursos, però es torna sospitosa quan es contrasta amb la realitat. No és només curiositat allò que impulsa aquestes missions; també hi ha interessos geopolítics, prestigi internacional, contractes milionaris i una indústria que viu de prometre futurs grandiosos mentre el present es deteriora. L'èpica científica conviu amb una lògica econòmica que no sempre té com a prioritat el benestar comú.

I sí, és cert que la inversió espacial genera tecnologia útil. Però també és cert que aquesta utilitat es converteix en excusa per justificar qualsevol despesa, com si cada euro destinat a un coet fos automàticament un euro invertit en progrés humà. No ho és. La tecnologia no és neutral: depèn de qui la controla, per a què es fa servir ia qui beneficia. I la història demostra que els avenços no sempre es distribueixen de manera justa.

La preocupació per “contaminar altres planetes” pot semblar exagerada, però en realitat és una metàfora perfecta de la nostra incapacitat per aprendre. No hem sabut gestionar un sol ecosistema sense portar-lo a la vora del col·lapse, i tot i així parlem de colonitzar Mart com si fóssim portadors d'una saviesa que no tenim. La idea d'exportar la nostra presència a l'espai sense haver resolt les nostres dinàmiques destructives és com a mínim temerària.

El problema de fons és que l'exploració espacial s'ha convertit en una mena de coartada moral. Ens permet sentir que avancem com a espècie mentre evitem enfrontar el que és evident: que no sabem cuidar el que ja tenim. Mirar lluny és més còmode que mirar de cara. És més fàcil somiar terraformar Mart que descarbonitzar l'economia. Més fàcil imaginar ciutats a la Lluna que garantir aigua potable a tots els racons de la Terra.

Per això la pregunta no és si cal explorar l'espai, sinó què estem deixant de fer mentre ho fem. La ciència pot obrir camins extraordinaris però no pot substituir la responsabilitat ètica. I si no som capaços de prioritzar la vida en aquest planeta, qualsevol conquesta fora d'ell només serà una extensió de la nostra pròpia decadència. El País+IA.

I és que en fons, anar a la Lluna, no és gran cosa més que una raresa espacial Surant al voltant de la seva llauna, com ens ho recordaba David Bowie al 1969