DAVANT DEL SILENCI

Arribar a no apreciar més que el silenci equival a fer l'expressió essencial del fet de viure al marge de la vida. En els grans solitaris i els fundadors de religions, l'elogi del silenci té arrels molt més profundes del que se sol imaginar. Per això és necessari que la presència dels éssers humans ens hagi exasperat, que la complexitat dels problemes ens hagi fastiguejat fins al punt que ja no ens interessem més que pel silenci i els seus crits. La fatiga condueix a un amor il·limitat al silenci, perquè ella priva les paraules del seu significat per convertir-les en sonoritats buides; els conceptes es dilueixen, la força de les expressions s'atenua, tota paraula dita o escoltada es desintegra, estèril. Tot allò que va cap a l'exterior, o procedeix d'ell, no és més que un murmuri monòton i llunyà, incapaç de despertar l'interès o la curiositat. Ens sembla llavors inútil opinar, adoptar una posició o impressionar algú; el soroll a què hem renunciat se suma al turment de la nostra ànima. En el moment de la solució suprema, després d'haver desplegat una energia boja per intentar resoldre tots els problemes i afrontar el vertigen dels cims, trobem al silenci l'única realitat, l'única forma d'expressió. A vegades el silenci pot ser molt sorollos. E.M.CIORAN

Escriure és el contrari d’imaginar, és escoltar el silenci - Edmon Jabès

Aquest text de Cioran mostra que, quan tot s’esfondra, només queda el silenci. No com a refugi, sinó com a resta. Les paraules cauen mortes, els altres esdevenen soroll, i el món es redueix a una vibració inútil. Cioran ens mostra que el silenci no és absència, sinó un excés: un soroll primordial que emergeix quan el llenguatge s’ha esgotat i la realitat ja no pot ser dita. És el punt on la fatiga es converteix en revelació, i on l’ésser, despullat de tota ficció, només pot sostenir-se en aquesta quietud que, paradoxalment, ressona. Hi ha silencis que no callen: són la veritat que queda quan tot el que és contingent s’ha desfet.

El silenci és l’única veritat perquè és l’única que no promet res. És el residu després de la demolició de l’ésser. Un buit que ressona. Un crit sense veu.