Arribar a no apreciar més que el silenci equival a fer l'expressió essencial del fet de viure al marge de la vida. En els grans solitaris i els fundadors de religions, l'elogi del silenci té arrels molt més profundes del que se sol imaginar. Per això és necessari que la presència dels éssers humans ens hagi exasperat, que la complexitat dels problemes ens hagi fastiguejat fins al punt que ja no ens interessem més que pel silenci i els seus crits. La fatiga condueix a un amor il·limitat al silenci, perquè ella priva les paraules del seu significat per convertir-les en sonoritats buides; els conceptes es dilueixen, la força de les expressions s'atenua, tota paraula dita o escoltada es desintegra, estèril. Tot allò que va cap a l'exterior, o procedeix d'ell, no és més que un murmuri monòton i llunyà, incapaç de despertar l'interès o la curiositat. Ens sembla llavors inútil opinar, adoptar una posició o impressionar algú; el soroll a què hem renunciat se suma al turment de la nostra ànima. En el moment de la solució suprema, després d'haver desplegat una energia boja per intentar resoldre tots els problemes i afrontar el vertigen dels cims, trobem al silenci l'única realitat, l'única forma d'expressió. A vegades el silenci pot ser molt sorollos. E.M.CIORAN
Escriure és el contrari d’imaginar, és escoltar el silenci - Edmon Jabès
Aquest text de Cioran mostra que, quan tot s’esfondra, només queda el silenci. No com a refugi, sinó com a resta. Les paraules cauen mortes, els altres esdevenen soroll, i el món es redueix a una vibració inútil. Cioran ens mostra que el silenci no és absència, sinó un excés: un soroll primordial que emergeix quan el llenguatge s’ha esgotat i la realitat ja no pot ser dita. És el punt on la fatiga es converteix en revelació, i on l’ésser, despullat de tota ficció, només pot sostenir-se en aquesta quietud que, paradoxalment, ressona. Hi ha silencis que no callen: són la veritat que queda quan tot el que és contingent s’ha desfet.
El silenci és l’única veritat perquè és l’única que no promet res. És el residu després de la demolició de l’ésser. Un buit que ressona. Un crit sense veu.
.jpg)
Para escribir, desde luego, no hay nada como el silencio.
ResponEliminaPer escriure i per llegir crec que també.
EliminaPues yo ahora me voy con la bici al mundanal ruido,que tambien es necesario,pero sin pasarse.
ResponEliminaVenga ya podeis poner un disco de Manolo Escobar a toda pastilla
Yo salgo a las siete hasta las nueve de la mañana. Se va bien con el ligero fresquito mañanero.
ResponEliminaYa estoy aquí, más silencio de lo normal, sólo los de Glovo trabajando, vestidos de indios pero que pueden ser de otra parte.
ResponEliminaLas mañanas, con la fresca, las dedico al huerto, en seguida pega el sol y no me animo a salir
La mayoría dicen que son de Bangladesh y Pakistán.
ResponEliminaCon lo del huerto no cuentes conmigo, la tierra está demasiado baja.
Si puedes mirar, ahora mismo, hacia el. Oeste, en el cielo puedes ver el lucero de la tarde Venus en toda su belleza
ResponEliminaBueno ya no, se ha ido con el sol, espera a mañana, cuando salga el sol, pero mirando al Este
ResponEliminaUn bloque de 12 pisos me obstruye la visión del oeste, Solo veo amaneceres.
EliminaCreo que es bueno meditar sobre la diferencia entre el silencio y la ausencia del ruido, que son dos cosas muy diferentes. Luego, también es aprovechable, hacerlo sobre el ruido mental y cómo acallarlo. Leer, escribir o la suma de los dos (estudiar) requiere, más que silencio, acallar los ruidos. En mi caso, la música es preferible al silencio. No sé bien, el porqué.
ResponEliminaD'acord, però música sense veu, d'aquella que l'escoltes sense adonar-te'n.
Elimina