NINGÚ ES RECORDARÀ DE NOSALTRES

 M'acabo d'assabentar d'una cosa tremenda, escriu Rosa Montero a el País: com més de la meitat del que veiem en internet ja està produït totalment o parcialment per la intel·ligència artificial (una contaminació que es coneix amb el nom d'AI slop), una sèrie d'empreses s'han llançat a crear repositoris del contingut humà d'internet, fonamentalment material anterior a 2022, que va ser el moment d'explosió de les IA, encara que també dades de fonts d'autoria verificada. Això ja dona bastant yuyu, però el més esborronador és que l'origen d'aquest interès per cuidar l'humà neix sobretot per raons perverses, a saber, per un problema que les empreses tecnològiques van detectar i van batejar com a “col·lapse de model” i que consisteix en el fet que començaven a alimentar les seves IA amb material produït per la IA, la qual cosa no sols augmenta els biaixos, sinó que a més les torna repetitives. Així que les grans tecnològiques s'han posat a preservar l'humà per a poder continuar donant menjar al monstre.

En els últims temps em ve sovint a la memòria aquest meravellós llibre que és Cròniques marcianes, de Ray Bradbury. Les cròniques ens expliquen com els humans arribem a un Mart imaginari (contra el que la gent creï, no és una obra de ciència-ficció, sinó fantàstica) i, en successives onades, ens les apanyem per a exterminar als marcians natius i per a, després, destruir la Terra, així que el puñadito de terrícoles que sobreviuen en el planeta vermell passen a ser els nous marcians. Poderós i poètic, el text està impregnat d'una melancolia colossal. És un cant punxant a les civilitzacions perdudes, a la mort i l'oblit de mons sencers. Una música que cada dia ressona més en les meves oïdes, perquè vivim temps crepusculars. La humanitat és un nen que, assegut en la riba d'un oceà buit i interminable, contempla com es pon el sol.

Hi ha altres iniciatives que intenten defensar l'humà des del nostre costat i no del de les màquines. L'any passat l'Associació d'Escriptors dels EUA va crear el segell Human Authored (autoria humana) amb el qual pretén marcar els llibres perquè el lector sàpiga el que està llegint; i, a Espanya, els traductors han tret un manifest defensant la traducció humana i estan pensant a implementar un segell semblant. Ha d'haver-hi centenars o milers de propostes així a tot el món. Petites mobilitzacions. M'animen i enfervoreixen, però no crec que aconsegueixin que el sol deixi de descendir cap a la mar tenebrosa.

A què li diem l'humà, què és aquest tresor del nostre ésser que tant ens apesara perdre? Humà és aquest bebè que intenta aprendre a parlar, que es posa amb malaptesa dempeus i cau de cul, curiós, atrevit, tendre i innocent. Però Hitler també va ser nen. Humà és aquest horror de Trump i Netanyahu. I els bestials talibans, els carnissers del Sudan, els terroristes de Hamàs. Els violadors, els assassins, els torturadors, els genocides. Un graó més avall: els assetjadors, explotadors, maltractadors, corruptes, aprofitats, estafadors i tòxics. Potser no ens mereixem sobreviure. 

Acaba de sortir un llibre de divulgació científica fascinant, Vita, de Xabi Uribe-Etxebarria, en els capítols finals de la qual l'autor es planteja, amb una serena acceptació, si la intel·ligència artificial no serà potser la pròxima vida que pobli aquest planeta (és a dir, els nous terrícoles després de la nostra desaparició, com els nous marcians del llibre de Bradbury). Sí, pot ser que ens hàgim guanyat l'extinció.

Però, clar, l'humà també són aquests metges que estan morint ara al Congo, contagiats per cuidar els malalts del terrible Ebola (series tu capaç de fer això? Jo m'ho pregunto. Ets, soc, de la millor part de l'humà?). Hi ha tant de bé en el món. En nosaltres. Només en la meva vida, en la meva petita vida, he estat beneïda per tantíssims actes d'amor i de bondat, per part d'amics i d'estranys. I després està la bellesa; la música, les arts plàstiques, les belles paraules.

Tot això, el bo i el dolent, desapareixerà com a llàgrimes en la pluja, segons la famosa frase del replicant de Blade Runner. Pot ser que sigui aviat, d'acord amb el vertigen crepuscular en què vivim, o en un futur llunyà, però inevitable (el Sol col·lapsarà dins de 5.000 milions d'anys). Ningú es recordarà de nosaltres, però imagino les notes de Beethoven, de Mozart, de Xostakóvitx o de Schumann travessant com a vent solar el buit i silenciós espai.

"Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d’Orió. He vist raigs C brillar en la foscor prop de la porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja.... És hora de morir". Roy Batty