Abans, el saber i l’experiència estaven en mans de la gent gran; actualment s’han bescanviat els papers, l’experiència s’ha perdut sobrepassada per la modernitat i el coneixement s’està esvaint i la gent gran ha perdut autoritat i s'ha perdut enmig de la velocitat a la que es mou el nou coneixement. 
Hi ha qui creu que la vida és només una successió d’instants, un calendari que es va desfullant sense gaire ordre. Però els instants no són mai innocents: ens modelen, ens deixen marques, ens fan i ens desfan. L’experiència —aquesta paraula tan gastada— és, en realitat, l’única matèria primera amb què treballem.

Vivim en temps que veneren la novetat, el clic immediat, la velocitat que tot ho esborra. I tanmateix, allò que ens sosté és just el contrari: el que hem viscut, el que hem après a cops, el que hem entès massa tard. L’experiència és una alquímia lenta; converteix el que ens passa en el que som. No hi ha cap algoritme que ho faci per nosaltres. Quan mirem enrere, no veiem dates sinó textures: l’olor d’un estiu antic, la llum d’una habitació on vam prendre una decisió equivocada, la veu d’algú que ja no hi és. L’experiència és la nostra única biblioteca, i cadascú hi guarda els seus volums, plens de taques, subratllats, amb pàgines arrugades. Imperfecta, sí, però nostra. Clar que aquesta mirada ens pot provocar solastalgia més que nostalgia, tot cambia molt de pressa.

I aquí ve la part incòmoda: l’experiència no garanteix res. No ens fa més savis per decret, ni més bons, ni més lúcids. Només ens dona material. La saviesa —si és que existeix— és la manera com el processem. Hi ha qui converteix el dolor en cinisme, i qui el transforma en una mirada més ampla. Hi ha qui repeteix els mateixos errors amb una fidelitat admirable, i qui aprèn a caminar d’una altra manera.

Potser aquesta és la idea que val la pena salvar: que som esborranys, sempre a mig fer. I que l’experiència —la pròpia, la dels altres, la que ens arriba per sorpresa— és l’única brúixola que tenim. Una brúixola imperfecta, però suficient per continuar avançant.

Deia Cioràn que la vellesa és l'autocrítica de la naturalesa, però hom pensa que més aviat es tracte d'una venjança, molt cruel per cert.