DRONS A LES LÀPIDES I REFUGIS A L'ÒPERA

 

Què fa el públic a l'òpera d'Odessa quan sona l'alarma antiaèria? Per què la mare demana perdó d'un soldat mort davant la tomba del seu fill? Serà algun dia Bulgàkov estimat a Kyiv? Per què ens diuen que el Danubi és blau? Quatre postals d'un viatge breu a Ucraïna: un escriptor, un cementiri, un teatre i el riu d'Europa. 

L'acomodador, un senyor gran, m'ajuda a trobar la meva butaca al Teatre d'Òpera i al Ballet d'Odessa. Representen Natalka Poltavka , òpera composta per Mikola Lísenkoy i estrenada el 1889 en aquest mateix escenari: un pastís arquitectònic trufat de barroc vienès i rococó francès fornejat amb renaixement italià, un còctel que sempre queda fantàstic com a decorat per a una guerra. L'acomodador em pregunta d'on vinc i explica que ell va ser ballarí i que un dia del 1983 va dansar al Liceu de Barcelona Ana Karenina , la versió de Rodion Shchedrin (d'aquella amant russa que es va llançar a les vies del tren se n'han creat una vintena de ballets). "També visitem Madrid. Vam ser la primera delegació soviètica que va visitar la Vall dels Caiguts", explica.

Quin argument per a un gran ballet!, penso. Les estrelles del Bolxoi i el cos de ball de l'Òpera d'Odessa davant de la tomba de Franco. Natalka Poltavka és una òpera còmica i en plena representació sona l'alarma antiaèria. Baixa l'espectacular teló i descendeixo jo al shelter, al ventre de l'òpera. No hi ha ni el seu fantasma, només s?han refugiat dues empleades d?un McDonald's proper.

On s'han ficat els espectadors que omplien la platea i part de les llotges? Deambulen tranquils entre nimfes de guix, esperen a la cafeteria o contemplen l'esplendor de les flors que envolten el gran teatre. 

Algú va escriure que les flors mai no són boniques en un cementiri. A les sepultures de soldats a què m'apropo, als afores d'Odessa, el més bonic són els éssers vius que visiten els que han deixat d'existir.

La mare d'un soldat mort ens demana perdó per plorar, una vegada i una altra, com si no volgués incomodar-nos gens ni mica, ella, a qui han matat el seu únic fill. Dues dones mediten assegudes davant d'una altra tomba. Algú, en una conversa de consol, els pregunta si alguna de les dues era la dona del soldat caigut al front. Es miren entre elles. “Totes dues”, responen. Que complicada i senzilla és la vida. Que complicades i senzilles són les sepultures.

Un adolescent arregla la tomba del seu pare amb una tendresa fora d'aquest món, com si el seu pare no estigués mort, només dormint en un bressol de terra i ell, el seu fill, estigués bressolant-la. Dirigir la paraula al noi seria interrompre una cosa pura en extrem.

A quants soldats aquí enterrats els ha matat un dron dels que van directes a l'estómac? Aquests borinots han redibuixat les regles de la guerra i el relleu de les làpides: en una apareix gravada la imatge del soldat mort amb un dron a les mans.

Les malles per protegir-se d'aquests kalàixnikovs amb ales han arribat fins al Danubi, ànima i fake d'Europa: mai no ha estat blau. De fet, mor al mar Negre. Els navilis de la guàrdia fronterera ucraïnesa patrullen per la seva desembocadura enfundats en xarxes, a pocs metres de la riba romanesa, allà on la invasió ens esgarrapa: un dron rus va impactar al maig contra un edifici de la ciutat romanesa de Galați provocant els dos primers ferits per aquesta guerra en un país de l'OTAN.

“Ara entrem a l'espai de la UE”, diu el capità del vaixell militar ucraïnès en què naveguem en fer mitja volta, maniobra impossible sense entrar en aigües fluvials romaneses.

Aquest riu t'arrossega cap a la malenconia. Avui com el 1916. Corrent avall en un vaixell de guerra austrohongarès, el corresponsal de La Vanguardia en aquest front de la Primera Guerra Mundial –Enrique Domínguez Rodiño– va descriure com una baronessa vienesa de la Creu Roja repartia bombons entre infermeres i soldats “amb la condició que deixessin de can”.

Capvespre a Kyiv. Una amiga em convida a un lliurament de premis al luxós CityHotel Residence del bulevard Xevtxenko: és un esdeveniment pagat pels noruecs i premien reportatges sobre desapareguts a la guerra escrits per estudiants ucraïnesos de periodisme. Hi ha contrastos en aparença indestructibles, com la tristesa que desprèn el tema del premi i el deliciós piscolabis que serveixen.

Pas al costat del número 13 de la baixada d'Andriivskyi, la casa on va viure Mikhaïl Bulgàkov, el novel·lista de Kyiv que va sublimar l'imperialisme rus. Algú ha llançat pintura vermella a la cara esculpida en metall.  Uns carrers més avall, el restaurant Rebernya (casa de costelles) serveix carn sense coberts, l'has de menjar amb les mans protegit per un enorme pitet de paper on hi ha dibuixades les costelles d'un esquelet. Mirar-te al mirall de la toilette és mirar la radiografia del teu propi cadàver.

"Una calor sufocant als daurats camps d'Ucraïna -escriu Bulgàkov a La guàrdia blanca -. Les companyies de cadets avançaven entre núvols de pols. Tot això va passar, va passar, però havia deixat d'existir".

 Tot al final és destructible, fins i tot l'indestructible contrast entre aquest piscolabis i l'amargor: un míssil rus va impactar dimecres contra l'hotel que va acollir l'esdeveniment, un edifici dissenyat el 1901 per Yosyp Zektser, fundador del modernisme monumental ucraïnès i que –com Gaudí– va morir atropellat.

                                           Tot passa i deixa d'existir.

Plàcid Garcia-Planas Marcet, a Cabaret Voltaire. la Vangardia.