Això només és futbol, però suficient, perquè el futbol és tot. És política, sociologia i economia. Explica una societat, l'anestèsia, la uneix i divideix, ens impel·leix a ficar els braços en les escombraries i trobar el mirallet de la bruixa, aquell que ens diu que som els més macos, estúpids i generosos, però, al mateix temps, que hi ha altres igual de macos, estúpids i generosos. I també, arribat el cas, racistes, irresponsables i cruels. 
La pertinença a un club, a una selecció, en aquests dies ens defineix, ens integra, ens evita contestar a preguntes sense resposta, ens col·loca en rituals i calendaris lligats a la curiositat, a la sorpresa del joc com a lliçó de vida, la seva espectacularització.

Encara que ho desitgem, Lamine Yamal no explica res de nosaltres –com tampoc ho va fer Maradona, aquest altre ovni–. Cruyff, Puyol, Iniesta, també Messi, sí que ho van fer. Moviments, anhels i valors d'una societat, la catalana en aquest cas o l'espanyola si ampliem el zoom. Però quan veus pel carrer a tanta criatura amb la seva samarreta, el 19 o el 10, tens l'esperança que quan es retiri, sí que hagi mogut alguna cosa davant de les nostres mirades. Que no sols –com ara– hàgim disfressat el racisme de classisme. 

En la curta vida del davanter hi ha moltes històries belles d'amor, amistat, complicitat, ajudes, individuals i col·lectives, però, de moment, el missatge –mesquí i lúcid– és que només l'èxit integra als pobres, als quals venen de llocs, barris, pares, pobres, si no ets blanc. Els mateixos que no llogarien un pis al Lamine abans de Lamine, ara li victoregen, esperen que els doni aquest diumenge la glòria.

Els mateixos que no llogarien un pis al Lamine abans de Lamine, ara el victoregen

A Lamine tot això sembla no importar-li. Tampoc s'enganya. Diuen que és millor disculpar-se que demanar permís. Sembla que cap de les dues opcions entra en els seus plans. Lamine és inevitable. Està. Es queda. Ningú havia previst que fora així, ningú li esperava, això hauria de ser d'una altra manera. És possible.

Però a ell no li importa gens ni mica el que tu, jo o el talibà de torn pensi sobre ell. S'anirà de la festa abans que decideixin criticar-lo.  Una festa a la qual ha anat de pas, entre una cosa i una altra, perquè això no va de caure bé als amos sinó de no decebre als xavals del barri.

Lamine és un regal –també una peça de caça major– i , sobretot, una oportunitat com a societat

Lamine té des de nen un do amb la pilota, amb la desimboltura, amb processar aquest joc anomenat futbol. És una història aquesta que no sempre acaba amb el protagonista disputant a 19 anys una final d'un Mundial a Nova York. Qui sap si guanyant-la, si marcant un gol. Tant de bo que sí. Quina bogeria de guió. Està l'ascensor social –fa dècades ja en desús– i després estan aquests guèisers indetectables, que no avisen.

Ha polvoritzat tots els rècords de l'edat i èxits, ha comès errors propis i forçats, però res que ell mateix no sabés gestionar. Però sempre ha estat ell i dels seus. I en aquesta final de Mundial amb el cor dividit entre Messi i Lamine (i Cubarsí i Olmo i Oyarzabal i Rodri…), un vol que Yamal jugui bé, li surtin les coses, marqui, guanyi el Mundial per ell i pel que representa per a molts –sense ell voler-ho ni abanderar-ho–, és l'esperança en un món que no és el seu, al qual ningú els ha anomenat ni els esperava, en el qual han de viure amb mirades i actituds que no són sinceres, ni potser justes ni molt menys tranquil·litzadores.

I també pel generós del seu joc. Per les vegades que ho intenta. Com deia Kobe Bryant: “Cada tir que falles és un menys que queda per a encertar”. L'una i l'altra i una altra vegada. Per pensar en l'equip i els equips en ell. Per la fe i la seguretat sense ser ofensiu, però també lluny d'aquesta idea de la falsa modèstia com a virtut mariana per elevació. Per les criatures, els joves. Que veuen el color de la seva pell, que escolten la seva història, que saben de les seves creences i pensen que potser –només potser– tot és relatiu, que no hi ha veritats absolutes que portin al fet que els altres estiguin equivocats i tu no. Que també té un dret a ser distint.

Lamine és un regal –una peça de caça major també– però, sobretot, una oportunitat com a societat. Però tot això no és ell. Ell és Lamine Yamal, té 19 anys i juga a futbol ho afegeixo, per si no quedava clar. Va néixer a Esplugues de Llobregat. El seu pare és marroquí, la seva mare, guineana i no, Mariano, tampoc aquest és francès. Carlos Zanón, foto: Getty - la vanguardia.