JUBILACIÓ BLOGOSFÈRICA

S'atribueix al periodista Justin Hall l'honor de ser pioner del que entenem com bloc, o blog. Quan Hall tenia vint anys i era un estudiant universitari va començar a exercitar-se en l'ús diari de la web, escrivint i navegant-hi, el que el va ajudar a desembarcar a l'equip de la coneguda revista Wired, una icona entre les publicacions dedicades a Internet. Tot i que s'han definit com a diaris personals, el que s'ajusta inicialment a la realitat, els blocs es van diferenciar d'aquells, també des del principi, en dues qüestions crucials. La primera és que, mentre en un dietari clàssic les entrades i anotacions es produeixen en ordre cronològic, de més antigues a més recents, en un bloc s'inverteix aquest ordre, de manera que es consulta començant pel final, retrocedint en el temps. La segona, i molt més important, consisteix en el fet que normalment els diaris personals estaven, i estan, dedicats a atresorar els secrets de la nostra identitat més profunda. Encara es venen a les papereries llibrets de fulls en blanc que es tanquen com caixes fortes amb pany i forrellat per tal que ningú tafanegi el que hi escriuen els nostres adolescents, diaris personals que qui més qui menys ha tafanejat. Per contra, els blocs van ser ideats per ser llegits, estan plens d'enllaços a altres blogs que els altres escriuen i, siguin quins siguin els valors que s'hi defensin o estiguin presents, la intimitat no forma part d'aquest elenc. Al contrari, es diu que hi ha una bona dosi d'exhibicionisme, de vegades amb l'excusa de la comunicació, en tota l'activitat que es desenvolupa a la xarxa. Se l'acusa també d'endogàmica, i en certa manera així és, tot i que, més aviat diria que conflueixen en els blocs una sèrie de persones compromesos en les coincidències, que es visiten i deixen comentaris entre ells, encara que haig de confessar que en aquest sentit, deixar comentaris, soc un petit i negligent desastre. És una afinitat innata de L'ésser humà cercar complicitats, el dret de reunió traspassat a la xarxa, la idea de tribu, i els blocaires formem part d'una tribu. El bloc és també divulgació i compromís. Aquí ningú cobra i, per tant, no té el pensament ni les seves ideés censurades per la butxaca, i diria que cada vegada es desbarra menys i es raona més. De fet, un bloc és l'últim reducte de llibertat i honestedat informativa que queda, sempre dins la capacitat de cadascú, i sense tallar-se, lliurement la gent s'esplaia i diu la seva. Deu ser - entre altres coses - aquesta, una de les causes dels menys-teniment en general dels suposats professionals de la informació - els periodistes - que curiosament, molts d'ells tenen també el seu bloc. Com els polítics, que el tenen només quan els convé i pocs estan en actiu de manera permanent. El bloc, és també una eina que permet esbravar-se al ciutadà mitjà que molt té a dir i no sap com canalitzar a través dels mitjans la seva opinió, a vegades el seu crit. I és cert que acabes caient en una certa per a no dir clara rutina i que a mesura que s'allarga la vida del bloc cada vegada costa més que vols dir. 

Tot això que acabeu de llegir ho vaig escriure el 2012, hi ha un paràgraf en què parlava dels blocs que visitava cada dia. L'he esborrat, en falten masses entre desaparicions físiques forçades o obligades. Això dels blocs, va a la baixa, com Facebook, està quedant reduït a un cementiri d'elefants. I és que el temps ho engoleix tot, i el que era modern fa quatre dies ara ja és caduc, com els infuencers que semblava s'ho havien de menjar tot, i també han estat sobrepassats.

No sé com més duraran els blocs, per a mi el bloc és una 'joie de vivre', una il·lusió diària i una manera d'esbravar-me, d'opinar sobre la majoria de les coses que no entenc ni en tinc idea, que és un dels esports nacionals, i al que de moment, m'hi dedico encara, amb menys temps del que pugui semblar. Ja ho deia no sé qui: No només dels blocs viu l'home.., i la dona. Potser els blocs s’acaben jubilant, sí. Però mentre quedin quatre tossuts que encara escriguin, la xarxa no serà només soroll: serà memòria.