Cada vegada sembla més evident que hem malgastat temps i energies formulant la pregunta equivocada. Més que qüestionar-se sobre quan superarà la intel·ligència artificial el coneixement humà, sembla que el que correspon és situar l’interrogant en la part humana de l’enunciat. Reformulat, seria aquest: “Quan la humanitat es rendirà a l’eficàcia, comoditat i fascinació que genera la IA i rebaixarà els seus nivells d’exigència i d’ambició intel·lectual fins a situar-los en un plànol de manifesta inferioritat respecte al raonament artificial?”

Perquè és probable que ja hàgim arribat a aquest punt. Per a què esforçar-se en escriure millor, en entendre la complexa realitat, en memoritzar, en raonar, en formar-se o en prendre decisions si hi ha una app que ja ho fa per nosaltres amb immediatesa i una façana de clarividència insuperable? No és una hipòtesi. Està passant i de forma bastant generalitzada.

En el terreny cultural, el fantasma de l’ús indiscriminat de la IA es planteja en els llibres, l’art, la música o les pel·lícules. Només es lliuren el teatre i la dansa, arts essencials. L’alarma s’ha escampat sobretot en l’àmbit editorial. Els editors admeten que les seves organitzacions no estan preparades per detectar i contenir un eventual tsunami de manuscrits elaborats amb intel·ligència artificial. Alguns van més lluny i formulen una pregunta incòmoda: I si al lector li fos igual que el llibre estigui escrit amb més o menys participació de la IA? Quin sentit tindria llavors esforçar-se tant a contenir-la?

En aquest “li és igual” està el quid de la qüestió. Perquè, en algun moment, el propi mercat aclarirà a quants consumidors els resulta irrellevant l’origen algorítmic del llibre o el disc que tenen entre les mans. I, al seu torn, quants valoren l’origen humà de la proposta cultural.

No és aventurat pensar que aquest segon grup haurà de pagar més per la cultura. La IA abarateix preus, simplifica processos i permet una distribució eficaç i massiva. En canvi, la imperfecta –i per tant autèntica– aportació de les persones comportarà sempre un sobrecost respecte a la competència algorítmica, la qual cosa per força ha de repercutir en el preu final. La intervenció humana convertirà el producte en prèmium, en un article de luxe que requerirà un desemborsament més gran.

Donant per fet que hi haurà un públic disposat a pagar més per aquesta autenticitat, joves investigadors de la Universitat de Cambridge acaben de publicar un estudi (més aviat una presa de posició) en el que suggereixen una metodologia per treure el màxim profit del què ells consideren una oportunitat. Erin McGurk y David Khachaturov sostenen que no ens hauríem de limitar a detectar i publicitar que un producte està elaborat sense una aportació determinant de la IA, sinó que caldria crear una infraestructura que estableixi unes regles justes del joc i que ajudi a obtenir el profit econòmic més elevat possible de l’autoria humana, a l’estil, si se’ns permet la comparació, del paper que juguen les denominacions d’origen al sector agrari. Amb dues precisions: cal certificar tot el procés creatiu (no només el resultat) i crear mecanismes que verifiquin aquesta autenticitat humana.


Tot està per fer... o simplement per deixar que succeeixi. Però aquest procés canviant no només implica a individus i corporacions. També les ciutats poden jugar un paper constituint-se en un laboratori on experimentar amb aquestes infraestructures de resistència cultural humana. Barcelona, per què no, podria fer un pas endavant posant en comú la feina d’adaptació a la nova realitat de la IA que ja desenvolupen els diferents sectors culturals.

Creadors, empreses, festivals, institucions culturals, científiques, tecnològiques i socials podrien sumar esforços per elaborar un model verificable d’interacció entre l’ésser humà i la intel·ligència artificial que sigui exportable a altres realitats.

Un model transparent i just que vagi molt més enllà d’imprimir un segell amb l’expressió human made.

Miquel Molina Muntané, la Vanguardia.