La crítica del Juan Jesús Vivas al Govern espanyol per “abandonar” als ciutadans de Ceuta davant l’entrada de migrants té un punt d’ironia amarga. Perquè ell mateix, des de fa dècades, manté abandonats a més de 10.000 'ciutadans espanyols' que viuen al barri de 'el Príncipe', al sud de la ciutat. Un barri que és Ceuta només quan convé, però que desapareix del mapa quan toca invertir, escoltar o dignificar.

El Príncipe és, des de fa dècades, un espai oblidat: infraestructures precàries, serveis insuficients, inseguretat cronificada, absència de projectes de cohesió, i una sensació general que la ciutat oficial prefereix mirar cap a una altra banda. És un barri que només existeix en els discursos quan convé, però que desapareix del mapa quan toca invertir-hi, escoltar-lo o integrar-lo. Un barri no ni la policia s'hi acosta

Per això sorprèn —o potser ja no— que Vivas reclami al Govern espanyol allò que ell mateix no ha estat capaç d’oferir als seus propis veïns en els seus 25 anys de mandat. No es pot denunciar l’abandonament mentre s’exerceix l’abandonament. No es pot exigir responsabilitat a Madrid mentre es perpetua la desatenció a un barri que forma part de Ceuta tant com qualsevol altre. La hipocresia, en política, és un recurs antic. Però en aquest cas és tan evident que costa de dissimular: Vivas, es presenta com a protector dels ceutins davant la pressió migratòria, però ignora sistemàticament una part de la seva pròpia ciutadania. I això, més que una contradicció, és una mala manera de governar.

En definitiva, el discurs del senyor Vivas té un problema de coherència: no es pot reclamar a l’Estat allò que un mateix no practica. I si hi ha un lloc on l'abandonament és palpable, persistent i innegable, és a 'el Príncipe'. Més hipocresia, impossible.