L’escola del present és fruit d’un equívoc. El que alguns van creure somni i que amb el temps ha esdevingut malson. Gent convençuda que l’encàrrec social que rebien planificant la política educativa, o influint-hi, no era assegurar l’eficaç transmissió de coneixement, sinó canviar el món des de la lògica roussoniana que impel·leix a construir de zero ciutadans nous.
Tot ho van basar en condicionals. Si no frustrem el nen, si el deixem expressar-se, si deixem de sotmetre’l a l’autoritat de l’adult, si l’alliberem de les obligacions i en lloc d’esforç permetem l’aflorament de les seves capacitats innates, si més que continguts li ensenyem competències, etcètera. En cas de complir-se aquestes condicions, i moltes més, aquell nen, quan sigui adult, serà un ciutadà diferent i millor. No tindrà ferides per tancar. Serà feliç. I sent-ho, actuarà com un ésser de llum que millorarà el món i l’espècie en tots els sentits.
Calia canviar-ho tot. Destruir per construir. Que res no quedés dempeus. Experimentar i experimentar sense treva. No estalviar esforços en la recerca de la fórmula perfecta per fabricar ciutadans sense tara. Que el nen flueixi per competències, que no llegeixi si no vol, que no s’esforci si no li ve de gust, que sigui a l’aula encara que no sàpiga ni un borrall de l’idioma. Que aprengui a aprendre encara que no aprengui res.
N’hi hauria prou amb deixar de somiar amb homes i dones nous i que a les aules s’ensenyi i s’aprengui.
Quan es van encendre els primers senyals d’alarma, els promotors del desgavell ja tenien la seva excusa reina preparada: són bones idees, només falten recursos. I van prescriure dues tasses del mateix brou. Després tres, quatre... I així segueixen, a la cuina preparant més beuratge enverinat. Ni un pas enrere, encara que al davant només hi quedi saltar a l'abisme.
Se li va demanar a l’escola l’impossible. Que substituís la família, que fos inclusiva sense atendre ni l’interès del grup ni el del nen teòricament beneficiat, que actués de corretja de transmissió de les veritats conjunturals dictades per l’hegemonia política, que seguís la moda, en definitiva. Tot això, en nom de l’esperit crític. Quin esperit crític ni què romanços, amb generacions que no comprenen un text de complexitat mitjana de més de 400 paraules?
L’afany ha donat els seus fruits. Igualtat? Sí. Però la més còmoda i perjudicial d’elles, la que iguala pel nivell més baix. Fracàs i abandonament escolar? Que passin tots de curs! Inclusió? Tota, a costa de rebaixar els resultats i condemnar els alumnes que podrien sobresortir i aquells que el que necessiten són places en centres d’educació especial. De victòria en victòria fins a la derrota final.
Els que més han perjudicat l’escola es defensaran per continuar fent-ho. Seguiran ridiculitzant els qui no combreguen amb rodes de molí. Potser creieu que el que toca és tornar a la lògica que la lletra entra a garrotades? De debò penseu que l’escola pot donar l’esquena a la societat del present? No sou més que idòlatres d’un passat lluminós que només existeix al vostre cap! I de nou: Les idees són bones, només falten recursos!
El cert és que ens conformem amb menys. N’hi hauria prou que deixessin de somiar amb homes i dones nous, ja que no és la seva feina construir-los. Sí que ho és dedicar tot el seu afany a garantir que a les aules s’hi ensenyi i s’hi aprengui, com més, millor. Aquesta serà la seva aportació més valuosa. No perquè un altre món sigui possible, però sí perquè sigui millor la vida dels adults del demà. I perquè els professors puguin recuperar la seva feina. Ni treballadors socials, ni gestors d’emocions, ni substituts de pares i mares absents, ni ideòlegs de qualsevol -isme de moda. Només professors i mestres. Gent que ensenya i instrueix. Amb això en tindríem prou
Josep Martí Blanch - la fotografia és d'Ismael Herrero/Efe
