El llenguatge sempre va un pas enrere del món. I el món, últimament, corre pels cables de la fibra òptica. Per això, quan al quiosc em pregunten “En efectiu o amb targeta?”, noto un petit cruiximent semàntic, com si algú hagués emprat una paraula antiga. Pagar amb targeta també és pagar amb diners, encara que siguin diners domesticats, encapsulats, obedients. Diners que no fan soroll. El metàl·lic, en canvi, és una altra cosa. Té pes, olor, temperatura. És una presència. Una afirmació. Una manera de dir al món: aquí tens la meva voluntat, contant i sonant. Però el metàl·lic s’esvaeix. Els caixers automàtics desapareixen com si fossin cabines telefòniques: un record urbà, una arqueologia de la quotidianitat. I cada vegada que busco un bitllet per pagar un cafè, em sento com un col·leccionista d’espècies en extinció.

Entre el consumidor i el venedor s’hi ha colat un tercer actor: la targeta, amb la seva comissió discreta, el seu somriure bancari, la seva manera d’espiar-nos les rutines. Cada pagament és una confidència involuntària. Una petita autobiografia. Una almoina estadística al banc, que es fa més savi i més ric mentre nosaltres ens quedem amb la barra de pa i la sensació d’haver contribuït a un imperi que no hem votat. I així, el llenguatge s’adapta. Tornem a sentir paraules que havien dormit en diccionaris polsosos: numerari, metàl·lic, efectiu. El numerari, pobre, ja fa olor de pergamí. El metàl·lic encara aguanta, tot i que molts el confonen amb les monedes. I l’efectiu, pragmàtic, s’ha quedat amb la corona: és curt, és clar, és útil. El que no caldria és dir cash, però ja sabem com és la modernitat: té tendència a disfressar-se d’anglès per semblar més alta.

El que sí que sabem és que cada cop que passem la targeta fem un petit acte de fe. Confiem que el banc ens reconeixerà, que el datàfon no s’ofendrà, que el sistema no caurà. Confiem en una infraestructura invisible que ens cobra per confiar-hi. I, mentrestant, el metàl·lic continua sent els únics diners que no necessiten permís. 

Al noi que demana a la porta del Consum del costat de Casa, ja li ho tinc dit. O et poses un datàfon com els que pidolen a Suècia (on el 98% dels pagaments ja són digitals), o et quedaràs sense ingressos. Ell riu, sap que encara hi ha molts avis i àvies que circulen per la vida amb efectiu, i fins i tot la resta en general Des de la gran apagada, qui més qui menys porta quelcom d'efectiu, per si de cas. Potser per això, quan puc, encara deixo caure les monedes sobre la barra del bar. M’agrada el soroll. M’agrada la contundència. M’agrada recordar que hi ha diners que no passen per cap servidor, llevat de: servidor de vostès.