No serà la memòria humana similar a aquest corrent impetuós de gel, aigua i roques que ha devastat una vall al nord del Nepal? El temps és un corrent impetuós dels esdeveniments. És, per exemple, com aquest gran desbordament de novetats literàries que, amb el corrent que la impulsa, ens arriben gairebé flotant aquest setembre. El temps, en els nostres dies, arriba carregat de successos, i encara gairebé no n'hem acabat de distingir un quan ja n'hi ha un altre al seu lloc, i així tota l'estona, el nostre temps ho arrossega i ho arrasa tot, i no es porta bé amb la posteritat.

Ja ho va advertir Roberto Bolaño quan va dir que l'ofici d'escriure “està poblat de canalles i de ximples, i de gent que de debò creu que per publicar un llibre, ja passa a la posteritat”. El terme encara no s'havia encunyat, però hi havia un cert bonisme en les seves paraules, compassió pels escriptors. El malisme, que també existeix, ho deixarem per a l'inefable Louis Ferdinand Céline que el 1957 va mostrar en una entrevista nul·la compassió pels seus col·legues: "Un estil és una cosa ben rara, monsieur. Hi ha un o dos per generació. Milers d'escriptors, això sí. Són uns pobres barroers. No tenen cap interès. L'home és pesat, el seu esperit és pesat, mai no ha deixat de ser pesat”

Del malisme tornem al bonisme per dir que, si hem trobat a Bolaño compassió i fins i tot tendresa cap als ingenus escriptors, potser les trobem encara més en unes paraules de la seva contemporània Doris Lessing. Ella va ser la que es va dirigir als seus afligits col·legues per dir-los que no era dolent que continuessin dient que, sense ells, la indústria literària no podria existir, que no perdessin mai de vista que tot el gran edifici d'aquesta indústria existia “gràcies a aquesta personeta tractada amb condescendència, menyspreada i mal pagada, que és l'escriptor”.

Personetes, canalles, ximples, pesants, barroers. Doncs sí que estem bé! És tota una ombrívola reunió, quina escena goyesca que tinc davant meu. Em sembla una imatge per veure-la d'ocell, i no d'home. A vista d'ocell, evoca persones semblants a puntets negres que, des de dalt d'una talaia del Prater vienès, contempla el personatge d'Orson Welles a 'El tercer hombre'.

Les paraules que allà dalt diu aquest personatge, Harry Lime, no poden ser més actuals i superen les del mateix Céline. No ho sé, però crec veure que, contra la meva voluntat, em va arrossegant un corrent de fatalisme. Perquè segurament recorden Harry Lime, des de la seva alta posició a la talaia, llevant importància als seus crims preguntant si algú sentiria compassió en el cas que els milers de personetes o “puntets negres” que es mouen per baix deixessin de viure i això li reportés una bona suma de diners. Les paraules de Harry Lime no poden sintetitzar millor l'atmosfera criminal que ens envolta: el desvergonyiment i la indecència en tot el seu apogeu, el malisme pur i dur.

Enrique Vila-Matas al País. Fotograma de la pel·lícula 'El tercer home' (1949), amb Joseph Cotten (esquerra) i Orson Welles.