Un ésser humà es pot aixecar un dia pensant a menjar-se el món, i qualsevol accident, insignificant o imprevist, l'aparta definitivament del paisatge. És la fragilitat de l'espècie, cura de vanitats i estultícies.

Viatgers esperen informació a l'estació d'Atocha de Madrid, després de l'accident de tren de Toledo. Foto: Victòria Garcia.

Al principi, quan tot just sabíem, les coses s'anaven quedant antigues molt a poc a poc, però després dels primers morts la vida sencera es va quedar de cop suspesa, escriu Juan José Millás

Tot es va quedar antic de cop: la visita al cardiòleg, la revisió de la caldera de gas, la cita amb la físio o el podòleg. Es va quedar antiga la partida de cartes dels dimecres, el dinar familiar dels dijous, el vermut amb els amics dels divendres i fins al text que en tenia un de preparat per a aquest cantó del diari es va quedar de sobte obsolet. Al principi, quan tot just sabíem, les coses s'anaven quedant antigues molt a poc a poc, però després dels primers morts la vida sencera es va quedar de cop suspesa, antiga, igual que el trànsit rodat i els semàfors i el mobiliari urbà. El pastís d'aniversari que havies de recollir també es va quedar antic, es va infartar, igual que el segle XXI. Als hospitals, els nens ens naixien antics i vetlàvem als tanatoris cadàvers pretèrits.

Sortien al carrer d'un país antic, més antic amb cada desena de morts, ja que es comptaven per desenes. Morts i mortes, potser algun mortet, potser alguna morteta, impossible saber què es trobaria sota l'acer encrespat, al vermell roent. Es van quedar antigues les pel·lícules i es van suspendre, per antics, els programes de la televisió, i es van quedar antics els recent casats i els divorciats recents, no diguem el Ministeri de Transports. S'havia quedat antiga Espanya sencera, de nord a sud i d'est a oest, s'havia quedat antiga Espanya, tan antiga i tan vella com la tecnologia aplicada sobre la qual circulaven els trens de la mort que anomenàvem, de manera pomposa, potser irresponsable, “d'alta velocitat”.

Venien ganes de donar-se de baixa. De què? De tot plegat. Venien ganes d'apostatar de tot. D'apostatar de pare i de fill i de contribuent i de votant, hi havia tota la nació mig morta de sorpresa, encara que també de ràbia, ja que no podia ser de cap de les maneres que cada nou mesos haguéssim de fer un sacrifici als déus de la mobilitat.