ELS NOUS INDIGNATS

  Acampada a la Porta del Sol a Madrid. EFE/Mariscal - José Antonio Martín Pallín a El Diario.es

Entre els molts privilegis que he tingut en el transcurs de la meva llarga vida, un dels que més m'han impactat ha estat mantenir una llarga relació amb un dels personatges més rellevants de l'Europa que sorgeix de les cendres de la Segona Guerra Mundial. Em refereixo al francès Stéphane Hessel, que va lluitar a la resistència, va ser torturat per la Gestapo i va ocupar càrrecs rellevants a les Nacions Unides, arribant a ser un dels redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans. Vaig compartir, sota la seva presidència, les sessions del Tribunal Russell sobre l'apartheid que patien els palestins, abans del genocidi. Sempre romandran als meus records.

No va deixar mai d'estar compromès amb els drets humans i la denúncia dels que pretenen eliminar-los. L'any 2010 se li va acudir escriure un breu fascicle amb el suggestiu títol 'Indigneu-vos!'. Alguns comentaristes francesos, pel seu impacte a la societat, van arribar a comparar-ho amb el 'Jo acuso...!' d'Émile Zola. El seu contingut és de plena actualitat. Exhorta els joves a indignar-se, perquè es juguen la llibertat i els valors més importants de la humanitat. Afegeix que el món va malament, perquè els poders financers ho acaparen tot. Com s'ha pogut comprovar a les nombroses declaracions dels acampats a la Porta del Sol, joves i no tan joves, el detonant principal ha estat el problema de l'habitatge, però s'associa als salaris baixos, les jornades laborals i les pensions. Com és lògic, ningú no ha relacionat la qüestió amb la immigració i la gran fal·lera de l'ocupació que només pot niar en ments desguarnides i fàcilment manipulables. 

Per descomptat, en una democràcia no tot s'ha d'atribuir al potencial insaciable dels sectors financer, que només poden actuar a plaer si el poder polític, bé per adhesió o per faltar als seus compromisos, no els fa front activant els mecanismes correctors i les polítiques solidàries que poden frenar l'especulació amb un bé que no pot ser objecte dels avatars del lliure. Moltes Constitucions han situat el dret a un habitatge digne al catàleg dels drets fonamentals perquè els éssers humans no poden desenvolupar un projecte de vida ni el lliure desenvolupament de la seva personalitat sense una estabilitat habitacional garantida per les lleis que desenvolupen la regulació de les llars. Hi ha possibilitats de mobilitzar les voluntats polítiques dels ciutadans per revertir les tendències reaccionàries, com ho han demostrat Mamdani a Nova York o Die Linke a Berlín.

Està en joc la pròpia subsistència del sistema democràtic, que no pot fer grans proclamacions de drets sense fer-los reals i efectius. Tasca que no es pot desenvolupar de la nit al dia. La commoció produïda pel desnonament de Maricarmen ha despertat les consciències d'alguns polítics i sectors de l'opinió pública, però els desallotjaments dels habitatges venen de llarg i han provocat nombroses tragèdies. Per això he escrit que els Reials Decrets que van decaure en no ser aprovats només eren una mena de torniquet per contenir l'hemorràgia.

La indignació que es respira a les acampades no es pot quedar en un natural desfogament i protesta. Amb profund respecte al que decideixin els protagonistes i partícips a les mobilitzacions, crec que la força motriu de la indignació no es pot quedar en un perenne i justificat estat d'ànim que a la llarga resultaria estèril. En una democràcia, els moviments que han tingut prou fortalesa per provocar la dissolució de les Corts Generals i la convocatòria de noves eleccions no poden desaprofitar aquest cabal polític sense posar-lo al servei d'aquells partits polítics o nous grups que assumeixin un compromís de tirar endavant iniciatives legislatives que puguin obligar a canviar de rumb.   

Els nostres veïns francesos han posat en marxa, amb notable èxit, un front comú sota la denominació 'La Francia Insumisa'. Aquí la convocatòria de les eleccions ha accelerat el moviment dels nombrosos partits polítics que se situen, segons els politòlegs, a l'esquerra del PSOE, per integrar-se en un bloc únic sota la denominació de Front Ampli, que ha tingut èxit a l'Uruguai i que ens ha proporcionat una figura política de la talla de José Mujica, capaç d'ensenyar-nos que la política només va bé generosament durant la vida.

En aquests moments podem afirmar que les expectatives que s'obren davant d'unes futures eleccions neixen de l'Espanya indignada. Participo totalment de les seves reivindicacions. No em sembla impertinent recordar que la indignació no és incompatible amb la participació. Vivim en temps convulsos que escapen de les nostres possibilitats de control. L'entorn internacional estarà present al debat electoral. El resultat de la segona volta a les eleccions brasileres serà una referència que inclinarà el vot d'alguns. El triomf o el fracàs de Trump a les votacions del 2 de novembre poden marcar un canvi de rumb en la política internacional i l'economia mundial. Com es pot comprovar el resultat afectarà directament la nostra vida diària, però hi ha factors que, com he dit, no podem controlar. 

En tot cas i mentre arriba el dia de la votació no podem tenir oberta la sagnia dels desnonaments o les angoixants incerteses sobre les possibilitats de seguir a l'habitatge. És urgent que el debat electoral no es vegi enterbolit per tràgics esdeveniments. Cal esperar que la Diputació Permanent aprovarà un Reial decret amb propostes semblants a les que increïblement van ser rebutjades al Ple del ja dissolt Congrés. Que ningú s'alteri ni proclami teories estranyes sobre la legalitat d'aquestes previsions, el dia 29 de novembre podran ratificar o rebutjar aquestes mesures. Demanar una campanya neta per part de la dreta política, mediàtica i econòmica em sembla una utopia. Ja han enfangat el terreny de joc, posant en qüestió la reconeguda neteja del nostre sistema electoral.