L'ÀNGEL DE LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL

 Agustín Fernández Mallo (la Corunya, 1967) es pren uns segons per a meditar en la seu de l'editorial Galàxia Gutenberg, a Barcelona. No li convenç res que la societat digui intel·ligència artificial als Chatgpts i companyia… “Si no sabem descriure bé la intel·ligència humana, com ens atrevirem amb unes altres?”, es pregunta, i afegeix al poc: “Això no són en realitat intel·ligències, i parlo en plural perquè hi ha moltes. Són una altra cosa. Ni, per descomptat, tampoc són artificials. Són abusos del llenguatge”.

L'escriptor debat sobre aquesta i moltes altres qüestions en el seu nou assaig Ell àngel de la intel·ligència artificial (Galàxia Gutenberg), el títol de la qual neix de la comparació d'aquestes noves tecnologies amb la figura de l'àngel caigut, que no és més que “aquest ésser que es desprèn del seu Déu, cau a terra i té voluntat pròpia”. Passarà això amb les Ias? Arribaran a superar-nos en algun moment?, es pregunta sovint la societat.

“Les Ias que tenim no van pel camí de crear una cosa equivalent a l'ésser humà”, opina l'escriptor, que creu que aquesta sensació ve, entre altres coses, perquè les hem antropomorfizado. “Això ens posa nerviosos perquè les sentim pròximes. En totes les cultures està la idea de crear alguna cosa que se sembli a l'humà a partir d'elements inerts. Entre altres coses, perquè sentim que amb això podem omplir un buit. Sorgeixen així les religions i, ara també, les Ias. Pretenem crear humans a partir d'alguna cosa que no ho és. I és important precisament això, no oblidar que no ho són”. En resum, pretenem crear una definitiva IA pel mateix motiu pel qual aixequem sistemes religiosos i divinitats a les quals demanem que ens solucionin els problemes.

Més enllà de l'esmentat, Fernández Mallo creu que un altre dels principals temors ve davant “la idea que les Ias puguin arribar a coligar entre elles i crear microsocietats” que, qui sap, si acabarien amb nosaltres. De nou nou, l'autor no imagina una cosa així perquè són termes “humans”, però sí que esmenta un possible problema de futur que, per descomptat, no sap si arribarà o no a ocórrer, “però podria ser”: que les màquines acabin adquirint drets.

“No resulta tan estrany que acabem donant drets a alguna cosa que no és mereixedor. Ja ho hem fet abans quan, per exemple, diem coses com els drets dels boscos. Perquè, també, podríem arribar a donar-los a les Ias. I on estaria el problema? Ara, si ens sobrepassés la situació, la teva pots desendollar la màquina i va acabar tot. Però, si aquestes adquireixen drets, el dia que tu facis això acabaràs jutjat davant un tribunal perquè cometràs un delicte. I, llavors, serà molt difícil que fem passos enrere”.

Però, abans que això ocorri, “si és que ocorre”, hi ha altres problemes que ja estan sorgint, apunta l'escriptor: “Ens estem carregant el procés d'aprenentatge. Volem que se'ns doni tot mastegat, fer-ho bé a la primera. Si jo sé fer un pollastre a la cassola és perquè abans l'he après, i ho he fet diverses vegades, i conec el procés. Però estem saltant-nos aquesta part i ens tornem éssers cada vegada més simples. Hi haurà un moment en el qual ja no pots raonar per tu mateix perquè has fiat tot a un agent extern, que en aquest cas és la màquina”.

“També serà més fàcil que ens prenguin el pèl” –afegeix– “perquè et donaran una resposta i donaràs per fet que és correcta, no t'ho qüestionaràs. I, potser, la informació és falsa. Això ja ens està passant amb Chatgpt. Li vaig fer un dia una pregunta sobre nombres binaris i la resposta que em va donar vaig intuir que no era correcta. La vaig comentar amb un amic matemàtic i, efectivament, no ho era. Algú que no hagi après des de jove a una cosa tan bàsica com raonar, no podrà veure que li donen una resposta errònia”.

Una altra de les tesis desenvolupades en l'assaig aborda és si la humanitat està preparada per a deixar de ser la major intel·ligència del planeta, de nou nou, posant el terme ‘intel·ligència’ entre cometes: “Crec que no i, per descomptat, no és gens desitjable”. En tot cas, especifica: “Ha d'haver-hi una regulació major de la qual hi ha, que no és gairebé res. És a dir, si bé l'Estat ha de deixar que les persones desenvolupin la seva llibertat, crec que en aquest tema ha de ser intervencionista abans que se'ns vagi tot de les mans. I això ja s'està plantejant. Els apòstols de la tecnologia advoquen perquè Estat desaparegui i que tot sigui manejat a través de IAs. I això significaria que les democràcies liberals desapareixerien. És una cosa que no podem permetre'ns. Estem en un moment en què els governs mundials han de pensar bé quina part de les IAS deixen entrar en el Estat i quina part es queda fora”.

Fernández Mallo demana, abans de res, tenir alguna cosa en compte: “L'ésser humà sap que algun dia es morirà i, amb ell, s'anirà el seu intel·lecte i les seves idees. Però una IA pot continuar creixent. Simula que és un organisme, per tant, sembla que té mortalitat, però en veritat no ho és”. I desenvolupa: “Nosaltres envellim, tenim ferides i aquesta experiència és el que ens fa veure que som mortals i ens fa crear coneixement. Una IA no té cos i, per tant, no sent l'experiència ni la ferida. I, en no sentir la ferida, no crea. Per descomptat no de la mateixa manera que nosaltres. El seu és un art buit. I això ens separarà d'elles per sempre”- Lara Gómez Ruiz a la vanguardia, la foto es de Judith de la Hinojosa.