Fa poc em van preguntar com m'imaginava l'escola a la qual m'hagués agradat anar. La pregunta és pertinent com a divertimento pedagògic i amb aquest esperit ofereixo la meva resposta.
Seria, en primer lloc, una escola que ensenya (posa fites i educa l'atenció).
Donaria als alumnes al màxim possible temps de qualitat. Un alumne vulnerable necessita que l'escola compensi les mancances cognitives que porta de casa. Qui, si no, ho farà? Perdre el temps és privar-li d'oportunitats.
Treballaria a fons el vincle entre comprensió lectora i coneixements previs. Qui sap més, comprèn millor i acumula més bagatge, ampliant els seus coneixements previs. Ensenyar continguts és també ensenyar a llegir.
Cuidaria de l'alfabetització disciplinar. Atès que cada matèria té el seu propi lèxic, tot mestre és un mestre de llengua. No existeix activitat escolar que no pugui enriquir el llenguatge dels alumnes.
Disposaria d'un ric currículum en continguts: acumulatiu, seqüencial i coherent. Basat en el coneixement, impulsat pel coneixement i articulat en unitats didàctiques, d'acord amb el principi "del simple al complex ".
Cada activitat avaluaria la càrrega cognitiva assequible, perquè és necessari donar als alumnes el que la IA elimina, l'esforç.
Donaria valor al saber, perquè només ens esforcem per aconseguir el que considerem valuós. Sense coneixement no existeix pensament d'ordre superior. El coneixement és allò amb què pensem
No confiaria massa en l'existència de competències genèriques. Els neuròlegs, per exemple, no són particularment bons diagnosticant casos de cardiologia.
Com ens prendríem de debò l'equitat, apostaríem per un currículum seqüencial, amb una progressió controlada i un ensenyament explícit (la més eficaç).
Hi hauria un currículum per a tot el centre, no tants currículums com alumnes amb problemes d'aprenentatge. Un currículum ben seqüenciat no deixa a ningú enrere.
Defensaria que el coneixement no té cap propietat que li impedeixi ser transmès i no confondria epistemologia i pedagogia.
El seu principi bàsic: Cap alumne pot fer el que no ha après. Per això s'ensenyaria per a recordar. Sense modificacions en la memòria a llarg termini, no hi ha aprenentatge. No menysprearíem la memòria i veuríem l'oblit com un repte pedagògic (com ens recorda la corba de Ebbinghaus).
El primer que faríem amb un nen amb problemes d'aprenentatge és preguntar-nos per les seves possibles causes pedagògiques.
La nostra escola es veuria com una institució republicana compromesa amb el foment de la cultura comuna.
La relació pedagògica clau seria el cara a cara. No té substitut, encara que sempre ha requerit complements (des de les tauletes d'argila fins a les digitals).
L'error de l'alumne es veuria com una oportunitat d'aprenentatge, partint de la base que l'estudiant sol donar la resposta correcta a la pregunta que ell mateix es fa. Per això cal fer-li explícita la lògica del seu error.
Dedicaríem tots els recursos disponibles als moments en els quals es manifesten trajectòries divergents en els alumnes (quan es passa d'aprendre a llegir a aprendre llegint, per exemple).
L'escola seria inclusiva, però no necessàriament ho seria cada aula de manera permanent. Els nens neurodivergents, per exemple, necessiten una atenció continuada i a mesura.
Practicaríem les paraules màgiques que faciliten la convivència: gràcies, si us plau, perdó, confio…
En les nostres aules no hi hauria lloc per a l'ansietat matemàtica. No existeix humanisme sense matemàtiques.
Ens agradaria tot el que permet deixar les diferències socials a la porta del centre. Se celebraria l'excel·lència aliena i s'estimularia la seva emulació,
Estimaríem molt més el pensament rigorós que el pensament crític, i el raonament molt més que l'opinió,
Prendríem amb pinces l'educació emocional, no sigui que sigui el mal del qual ella es cregui cura.
A les famílies els demanaríem tres coses: garantir la higiene del somni dels seus fills, permetre'ls gaudir del joc lliure i arriscat, i deu minuts de lectura diària (al voltant de 730.000 paraules a l'any).
El resum de tot és la convicció que escriure és fer visible el mateix pensament. Una vegada visualitzat, pot ser qüestionat, refinat o enfortit. Escriure bé és practicar el pensament rigorós perquè, lluny de reduir-se a ser un mitjà de transmissió d'idees, l'escriptura és la millor manera de fer-nos amb idees clares i distintes. Claredat és empatia. Com diu el meu admirat Nick Gibb, la lectoescriptura no és part de l'educació, és el que fa possible l'educació, perquè aclareix metes i enforteix l'atenció.
2 Comentaris
Esa escuela está en Itaca, al fondo a la derecha. No sé, todo se idealiza, y sin embargo él no fue a ese tipo de escuela, porque no la había en su tiempo, y sin embargo salió un tipo con una formación de siez.
ResponEliminaQuizá ponemos mucho empeño a como debería ser y no a como deberían estudiar los niños y comportarse los padres, creo que poner todas las patatas en el saco de la escuela y como debebiera ser es un error, pero él , como bien supones, sabe mas que yo, al igual es porque se esforzó mas, se quedó mas horas estudiando, y le privó el saber.
Salut
Luri és un educador, docent i mestre alhora, vessa saviesa, d'aquella que ve de la senzillesa de la gent que realment sap, lluny de vanitats i estultícies, encara que no és un senyor Mestre, aquesta etapa l'ha superat.
ResponElimina