L'esclau rarament es rebel·la. Un home enfonsat en la misèria tendeix a la resignació. La revolta, fins i tot la revolta social, només es produeix quan els oprimits comencen a deixar de ser-ho.

Michel Onfray a 'Desarrollo y Libertad' planteja una qüestió incòmoda que la modernitat sol preferir ignorar: l'esclavitud no pertany únicament al passat. Encara que les cadenes hagin desaparegut de les nostres societats i la igualtat jurídica constitueixi un dels pilars dels Estats democràtics, persisteix l'interrogant sobre si unes certes formes de subordinació econòmica poden considerar-se una evolució de l'antiga condició servil. 
Des d'una perspectiva estrictament històrica, seria un error equiparar sense matisos al treballador assalariat amb l'esclau. L'esclau clàssic era una propietat. Mancava de personalitat jurídica, podia ser comprat o venut i no disposava d'autonomia sobre el seu propi cos ni sobre el fruit del seu treball. L'assalariat contemporani, en canvi, és formalment lliure: pot abandonar una ocupació, canviar de residència, participar políticament o associar-se per a defensar els seus interessos. 
 No obstant això, la qüestió no s'esgota en el terreny jurídic. Com va advertir Karl Marx, l'aparent llibertat contractual del treballador amaga una realitat material decisiva: qui no posseeix els mitjans per a garantir la seva subsistència es veu obligat a vendre la seva força de treball per a sobreviure. En aquest sentit, la llibertat legal pot coexistir amb una dependència econòmica extrema. El treballador és lliure per a acceptar o rebutjar una ocupació, però també és lliure per a afrontar les conseqüències de no disposar d'ingressos. L'elecció existeix formalment, encara que en determinats contextos resulti dramàticament limitada. 
Aquesta reflexió va ser desenvolupada per diversos pensadors contemporanis. Hannah Arendt distingia entre l'esfera de la necessitat i l'esfera de la llibertat. Allí on l'existència queda absorbida per la simple preocupació per sobreviure, l'individu disposa d'escàs marge per a desenvolupar una autèntica vida política, cultural o espiritual. De la mateixa manera, l'economista i filòsof Amartya Sen ha insistit que la llibertat no pot entendre's únicament com a absència de coerció, sinó com a capacitat efectiva per a triar entre diferents projectes de vida. 
 Sota aquesta llum, la pregunta inicial adquireix una nova profunditat. És esclau qui percep un salari mínim? La resposta no pot ser categòrica. Dependrà del grau d'autonomia real que conservi. Un treballador amb ingressos modestos, però suficients per a accedir a habitatge, educació, salut i temps lliure difícilment encaixa en la definició clàssica d'esclavitud. En canvi, quan el salari a penes permet reproduir la força de treball d'un dia per a un altre, quan la por a la desocupació condiciona qualsevol decisió vital o quan acceptar condicions degradants es converteix en l'única alternativa a l'exclusió social, el concepte de llibertat comença a buidar-se de contingut. 
 La sociologia contemporània ha descrit aquesta situació mitjançant conceptes com «precariat», desenvolupat per Guy Standing. No es tracta simplement de pobresa, sinó d'una existència marcada per la incertesa permanent, la fragilitat contractual i la impossibilitat de projectar el futur. El precari desconeix quant guanyarà el mes vinent, si mantindrà el seu ús o si podrà afrontar despeses imprevistes. La seva vida queda sotmesa a una lògica d'inseguretat que limita severament la seva capacitat de decisió. La tècnica exerceix a més un paper central en aquest procés. Onfray observa que cada avanç tècnic ha servit històricament tant per a emancipar com per a dominar. 
Des de les primeres eines fins als actuals algorismes, la tecnologia constitueix una formidable ampliació del poder humà. La qüestió fonamental no resideix en la tècnica en si mateixa, sinó en qui la controla i amb quina finalitat. Martin Heidegger ja va advertir que la tecnologia moderna tendeix a transformar el món en una reserva de recursos disponibles per a l'explotació. En les economies contemporànies, aquesta lògica aconsegueix també a les persones. El treballador pot convertir-se en un conjunt de dades de productivitat, mètriques de rendiment o indicadors de rendibilitat. El seu valor deixa de mesurar-se per la seva condició humana per a fer-ho per la seva capacitat de generar beneficis. Paradoxalment, com més sofisticades són les formes d'organització econòmica, menys visible resulta la dominació. 
L'esclau antic coneixia clarament la identitat del seu amo. El treballador contemporani s'enfronta a estructures impersonals: fons d'inversió, algorismes, mercats financers o decisions corporatives preses a milers de quilòmetres. Ningú sembla responsable i, no obstant això, milions de persones adapten les seves vides a exigències que no han triat. D'altra banda, la història demostra que l'explotació no és una creació exclusiva del capitalisme. 
Grans civilitzacions precedents es van construir sobre el treball forçat, la servitud o diferents modalitats de dependència. Les piràmides egípcies, les grans infraestructures romanes, bona part de les obres monumentals medievals o els sistemes colonials moderns van requerir enormes contingents humans sotmesos a relacions profundament desiguals. La singularitat del capitalisme contemporani potser no resideix a haver inventat l'explotació, sinó a haver-la desvinculat de qualsevol justificació moral explícita. Ja no es presenta com un dret diví, una superioritat racial o una necessitat política. Es justifica principalment mitjançant l'eficiència econòmica. El rendible adquireix legitimitat pel simple fet de ser rendible. 
Des d'aquesta perspectiva, la veritable qüestió no consisteix a determinar quants esclaus existeixen avui, sinó a preguntar-nos què entenem per llibertat. Si aquesta es limita a la capacitat de triar entre diferents productes o serveis, les democràcies occidentals poden considerar-se societats excepcionalment lliures. Si, per contra, la llibertat implica disposar de temps, seguretat material i prou autonomia per a orientar la pròpia existència, llavors la discussió roman oberta. 
Potser la diferència fonamental entre l'esclau antic i el contemporani no és l'existència o absència de cadenes, sinó la seva naturalesa. Les primeres eren visibles i podien trencar-se físicament. Les segones solen adoptar la forma de la necessitat econòmica, la precarietat laboral, el deute o la dependència tecnològica. Són menys evidents, però no per això menys influents sobre la vida dels qui les pateixen.

Postdata: Convé recordar que dir "esclau" al treballador pobre és una provocació filosòfica, no una descripció històrica. La seva utilitat resideix precisament a obligar-nos a reflexionar sobre una pregunta incòmoda: fins a quin punt pot considerar-se lliure qui manca de prou mitjans per a dir que no?

Referencies bibliográfiques:

  • Arendt, Hannah. La condición humana. Paidós.
  • Heidegger, Martin. La pregunta por la técnica. Folio.
  • Marx, Karl. El capital. Fondo de Cultura Económica.
  • Onfray, Michel. Teoría de la dictadura. Paidós.
  • Sen, Amartya. Desarrollo y libertad. Planeta.
  • Standing, Guy. El precariado: una nueva clase social. Pasado & Presente.
Postdata: Convé recordar que anomenar "esclau" al treballador pobre és una provocació filosòfica, no una descripció històrica. La seva utilitat resideix precisament a obligar-nos a reflexionar sobre una pregunta incòmoda: fins a quin punt es pot considerar lliure qui no té prou mitjans per dir que no?