.jpg)
Quan les flames van devorar –fa dues setmanes– el Niu de l’Àguila que Hitler va construir als Alps bavaresos, vaig recordar el menú infantil que oferia el seu restaurant el dia en què el vaig visitar: “Petita escalopa vienesa de tendra carn de porc, patates fregides, quètxup i una dolça sorpresa”.
Al Führer no li hauria vingut de gust aquella oferta per a criatures. No per infantil, sinó perquè ell era vegetarià. Deia que menjar carn és com “menjar un cadàver”, tot i que de vegades feia de caníbal i rosegava algun difunt , com les salsitxes bavareses, per no quedar malament en els tiberis aris. Potser no la tendra carn de porc amb quètxup, però a Hitler li hauria encantat el nom d’aquell menú infantil que se serviria al seu niu wagnerià, i la cara que l’acompanyava: Mickey Mouse. Era l’any 2008 i el menú costava 7,9 euros. Ho sé perquè em vaig emportar físicament la carta per, en el futur, estar segur que no ho havia somiat.
De fet, res de nou al Niu de l’Àguila. “He regalat al Führer per Nadal 12 pel·lícules de Mickey Mouse amb un meravellós àlbum d’art. Se n’ha alegrat molt. És totalment feliç amb aquest tresor”, va escriure Joseph Goebbels, el ministre de Propaganda del Tercer Reich, el 22 de desembre del 1937 al seu diari personal. No només en Mickey. De Disney, a Hitler (està documentat) li encantava Blancaneu i els set nans. I a Stalin, Els tres porquets: la va projectar al Kremlin en una vetllada amb la seva filla, el seu torturador de capçalera –Béria– i el fill d’ell. I va ordenar que es creés la mateixa fantasia però en to soviet, de la mateixa manera que Hitler va ordenar crear un Disney en mode nazi. Què els fascinava dels dibuixos animats?
Com en tantes altres coses, l’hemeroteca de La Vanguardia ens dona pistes. Deu dies abans de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, el crític de cinema del nostre diari escrivia sobre l’avenç tècnic i creatiu que Pat Sullivan havia aconseguit amb Fèlix el Gat.
“ Sullivan –deia fascinat Francisco Carrasco de la Rubia– descobreix un món novíssim del qual han estat deportats, per cavernícoles, la senyora Lògica, la senyora Llei de Gravitació i tots els tirànics conceptes de penetrabilitat dels cossos, elasticitat limitada...”. “Quantes vegades –es preguntava– hem vist en les gestes del ratolí Mickey la realització feliç i perfecta d’un desig que llargament va turmentar el nostre esperit, d’una aspiració a què vam renunciar per impossible?”.
És Disney, i en dibuixos animats, qui ha explicat millor com els tirans penetren i domen la ment de les persones: ho va fer a La raó i l’emoció , un mític curt del 1943 amb Hitler de protagonista. I, en la direcció contrària, l’ànsia per controlar-ho absolutament tot empeny els totalitaris a desafiar les lleis físiques, i en els dibuixos animats descobreixen l’elasticitat il·limitada que somien per a les seves repressions internes i les seves expansions externes. S’acaben creient allò del globus terraqüi de Chaplin fent de dictador: amb una suau puntada pots moure el món sencer al teu aire.
Soldats de fantasia contra les forces de la lògica i la gravetat. Putin, per exemple, i els dibuixos animats que es va projectar al cap convençut de l’elasticitat il·limitada dels seus tancs per prendre Kíiv en pocs dies.
Més fantasies animades: fa un parell de setmanes, el president finlandès i el primer ministre noruec van parlar per telèfon amb Putin per temptejar un final a la guerra a Ucraïna. La conversa havia de durar mitja hora, però es va prolongar una hora i mitja. El rus es va passar la major part de la conversa donant voltes a la història medieval dels eslaus amb la imaginació de Disney quan va reinventar la duríssima biografia de la nadiua americana Pocahontas.
Però sempre hi ha dibuixos animats que broden la realitat: el coiot Putin intentant, una vegada i una altra, menjar-se el correcamins Zelenski. Com el coiot Trump intentant, una vegada i una altra, també inútilment, menjar-se el correcamins Khamenei... mec, mec.
No és casualitat que l’únic analista que va predir l’arribada de Trump a la presidència dels Estats Units fossin uns dibuixos animats: Els Simpson, l’any 2000, a l’episodi Bart to the future. “Com saben, vam heretar un forat pressupostari bastant gran del president Trump”, diu la seva successora, la presidenta Lisa Simpson.
Matt Groening, el creador, va imaginar Trump a la Casa Blanca perquè era “el pitjor que podia passar”.
Però ni el pare dels Simpson va arribar a imaginar que, a l’últim míting d’unes eleccions de mig mandat –dilluns–, Trump proposaria rebatejar l’estany del Mall de Washington com a Estany Reflector Donald Trump. O que les seves primeres declaracions després de la derrota –dimecres– les faria a les obres de construcció de l’immens saló de ball rococó que, contra la força de la gravetat històrica, està aixecant arran de la Casa Blanca. Hi ha cap edifici estatal en construcció avui al món que tingui tant i tant de princeseta Disney?
Però l’elasticitat no és mai il·limitada. El punt de ruptura sempre acaba arribant. Thats all, folks ,per a Trump. Konets per a Putin. I una bala de fusell per al periodista de La Vanguardia fascinat per Fèlix el Gat. Francisco Carrasco de la Rubia, reporter anarquista, va ser executat al Camp de la Bota el 13 de maig del 1939. A la platja de Barcelona, amb l’estranya llum de la primera alba. Tenia 34 anys i fama de guapo. Un fulminant The End contra tota lògica i tota gravitació.
Plàcid Garcia-Planas Marcet - Cabaret Voltaire - La Vanguardia.
.jpg)