Es diu, es comenta per aquí, que no estimes la teva ciutat o que l'odies, si la critiques. En el meu cas particular, he criticat Madrid, fins i tot quan m'agradava el vell professor que la pasturava, des que vaig arribar a la seva perifèria a dotze anys, escriu Elvira Lindo.
Pot ser que fos precisament aquesta situació perifèrica la que em va donar una visió privilegiada de les mancances urbanes, perquè des dels barris es percebia tot el que ens faltava: metre, parcs, serveis socials. A ningú li passava pel cap que sortir en manifestació fos un indicatiu de falta d'amor. La sort de Madrid és que sempre ha estat una ciutat criticable. Però existeix avui un neonacionalisme inspirat pels seus dirigents que tracta de fer callar les veus dels qui pagant els seus impostos aquí s'alcen per a dir que no volen una ciutat destinada només al benefici econòmic, polítiques que estan exhaurint el caràcter d'aquesta benvolguda ciutat imperfecta, a la qual “no ens uneix l'amor si no l'espant”.
Aquesta setmana va aparèixer en la premsa una imatge que em va deixar perplexa: el delegat d'urbanisme de Madrid, Borja Carabante, somreia a càmera mentre plantava una de les quaranta oliveres donades pel govern d'Israel per al parc Princesa Leonor de Valdebebas. És difícil aconseguir tal grau d'ignomínia. Mentre en el nord de Cisjordània els colons israelians ataquen als agricultors palestins, els apressen, acoquinen o maten, mentre incendien els seus camps, destruint el fruit, en aquests moments de collita de l'oliva, hi ha un ajuntament que, a fi d'estrènyer llaços amb el govern genocida, organitza un acte festiu en el qual es planten els mateixos exemplars que els són arrabassats als qui els tenen per humil mitjà de vida. Hauria estat simpàtic que per a completar la performance hi hagués uns quants encaputxats armats amb fones que amenacessin la plantació d'“aquesta espècie emblemàtica en el paisatge mediterrani”, segons deia la nota municipal. És el que caminen fent ara, en una de les seves més agressives andanades: impedir una agricultura que ja era allí abans que els sionistes assenyalessin aquesta terra com a seva.
Poques vegades el paisatge és innocent. Encara que pensem que la naturalesa és tal qual la veiem des de temps immemorials, es van donar intervencions polítiques que l'han configurat. En el cas d'Israel, vaig aprendre de la mà de l'artista Lucía Gutiérrez Vázquez, en el seu treball El paisatge com a dispositiu de poder, que existeix un pla ideològic des dels anys quaranta destinat a esborrar el cultiu palestí, perquè aquella terra desèrtica a ulls europeus, encara que es tractés de camp treballat, estigués en un futur ideal poblat de boscos de pins que haurien d'assemblar-se als parcs naturals de la vella Europa. Sobre la base d'aquest pla, el pi ha anat imposant-se com a emblema de la identitat nacional, enfront de l'olivera, que avui significa per a la població palestina de Cisjordània un símbol de resistència. Així que no deixa de ser curiós que les autoritats israelianes donin a Madrid el que estan destruint a Cisjordània. També em pregunto què alimenta aquest acte públic aberrant: el desafiament, la brometa, la falta de pietat, la celebració d'un racisme mal dissimulat?
No sé si algun dels veïns d'aquesta zona residencial que és Valdebebas hauran estat conscients del significat d'aquesta plantació. Plantar arbres sempre és bell, menys quan els hi robes a l'oprimit per a destruir la seva vida, la seva cultura, la seva pàtria. Tal vegada aquestes perifèries que li han anat naixent a les ciutats no posseeixin la consciència veïnal d'aquelles altres en les quals em vaig fer adulta. Les oliveres no tenen la culpa, al contrari, són també imatge simbòlica del camp espanyol, però no estaria de més algun mural, pancarta, algun senyal que la crueltat no pot ser el fonament de la política municipal, o de l'exterior. Serà un exemple d'allò en què pot convertir-se la nostra política exterior? - El País.
Tags:
Elvira Lindo
No hace gracia, desde luego.