Els pobles subalterns prenen (o si voleu reben) més que donen, en assumptes de llenguatge. Una llengua és molt més que 'això' que manegen els guies de turistes, els torsimanys diplomàtics i els alegres tecnòcrates 'a la violeta'. Un idioma és, primer que res, un dispositiu de pensar, de sentir, de comunicar-se, específicament determinat. Des que l'home és home, el seu instint i la seua vocació ha estat 'parlar'. Ara procuren que no parle. O que, a tot estirar, repetesca el que sent. Hi ha una sòrdida i sorda conspiració per a convertir-nos de parlants en oients. I és obvi que, actualment, una llengua no pot sobreviure sense la pròtesi de l'oficialitat i del gran negoci. Les llengües del demà són les llengües d'un 'món feliç', escrivia Joan Fuster.
Un bon dia van preguntar al filòsof francès, Jacques Derrida, que quina era la seva llengua pròpia. No ho tenia fàcil, ell, un jueu nascut a Algèria, en aquell temps colònia francesa. La seva llengua maternal hauria d'haver anat l'hebreu, que els pares havien oblidat; la seva llengua natural, l'àrab, però França havia decretat que a Algèria era una llengua estrangera. És veritat que parlava francès des de petit però amb un acentillo que el delatava com un estrany. Va concloure que no tenia llengua pròpia. La llengua que parlem no és la nostra perquè ens precedeix i se'ns imposa.
Les llengües acompanyen els imperis. Seria doncs fàcil explicar el domini de les llengües en clau colonial dient que el dominador imposa els seus gustos i també la seva llengua. Però Derrida no pensa que això ho expliqui tot. El problema no està en la domesticació de la llengua, procliu a servir a l'amo, sinó en el gust de la cultura pel poder. Com diu Walter Benjamin "no hi ha un sol document de cultura que no ho sigui també de barbàrie". El preu de les piràmides d'Egipte va ser el patiment de molts pobles esclavitzats.
No hi ha cap raó d'orgull en parlar les llengües que parlem perquè no són les nostres en el sentit que siguem els seus propietaris. Aquestes llengües van ser d'altres i nosaltres les allotgem.
Les llengües estan de pas i es perverteixen, traient el seu aspecte més pervers, quan es consideren amb comandament en plaça. Llavors s'imposen incondicionalment als parlants, mentre es presenten davant la història com la llengua natural d'aquest lloc. El que, per contra, humanitza les llengües és el reconeixement de les llengües silenciades, però que estan anònimament presents en la llengua que parlem, en el cas del castellà i el català, l'àrab, hi és molt present.
.png "English"){kind=small}
