Francesc Cambó acostumava a fer ocellets de paper de totes les mides al seu escó quan s'avorria al Congrés dels Diputats, d'això fa un segle. No m'imagino que cap diputat s'entretingués amb la papiroflèxia durant la fallida sessió d'investidura d'Alberto Núñez Feijóo. La tensió es va mastegar, especialment dimarts, quan Pedro Sánchez va renunciar a respondre al president del PP, triant el diputat Óscar Puente per “repartir llenya”, mentre Feijóo agafava “un enuig còsmic”, segons expressions d'Enric Juliana en aquest diari. Si algú hagués fet una corbata al saló de sessions, aquesta hauria sortit volant per una finestra. Però Enric Juliana contempla una possibilitat que crec que no li desagradaria a Núñez Feijóo, i menys ara que sembla ha decidit perpetuar-se en el seu càrrec:

"L'amnistia catalana podria ser la porta d'entrada del Partit Popular en una sorprenent zona de confort on la dreta espanyola tindria al seu abast futurs pactes amb el Partit Nacionalista Basc i fins i tot amb Junts per Catalunya. Un màgic retorn a 1996. Un viatge interestel·lar. No és impossible que això passi en els propers anys, tenint en compte els avenços en l'aplicació pràctica de la física quàntica".

Estem davant d'una d'aquelles cruïlles que tenen més ironia que dramatisme, per més que cridin a Madrid DF. La dramatització extrema dels problemes polítics espanyols és una tàctica hàbil d'intimidació, amb efectes paralitzants. Tot és una tragèdia quan creuen que alguna cosa no els convé. I, tot i això, l'amnistia catalana els convé, primer, per combatre-la, després, per poder ampliar el camp d'aliances.

Amb l'elecció d'Óscar Puente per a la rèplica a Feijóo, Sánchez ha volgut preservar aquest petit marge de maniobra. El porc senglar de Valladolid (senglar, expressió sorgida del parlamentarisme de la Segona República) ha servit d'escut i s'ha menjat Sumar, que no acaba de trobar el to, malgrat l'activisme de Yolanda Díaz les últimes setmanes. En cas de repetició electoral, el PSOE probablement deixaria Sumar amb menys diputats i el PP absorbiria més vots de Vox. L'equilibri resultant podria ser similar a l'actual, amb un fort desgast per a Sánchez.

I finalment ens queda la hipòtesi Burniol: abstenció del PP per facilitar la investidura de Sánchez, amb l'objectiu d'invalidar el pacte amb els independentistes, acumular autoritat moral i empènyer el PSOE a una política de concertació nacional. Aquest moviment, suggerit a l'agost per Juan-José López Burniol, col·laborador setmanal de La Vanguardia, no és fàcil de dur a terme dins una cultura política basada en el drama calderonià.

Feijóo vol durar, i aquesta acrobàcia és arriscada davant d'un públic de dretes habituat al xoc dramatitzat. I el porc senglar de Valladolid no ho ha posat fàcil. Aquesta també era una de les missions, i a fé que la va complir amb escreix.

El problema no és que les elits tecnològiques estiguin dissenyant un pla B, molt restringit, basat a fugir del món per protegir-se de l'apocalipsi mitjançant Coets per escapar de la Terra, perquè aquestes elits són conscients que ens n'anem al carall. Són paraules de la vicepresidenta en funcions, Yolanda Díaz, en el marc d'una trobada sobre el futur del nostre país. El problema d'aquestes elits tecnològiques no és que se'n vagin als espais siderals per salvar-se ells mateixos, sinó que es quedin i segueixin controlant la política, els mitjans de comunicació, les finances i el pensament ciutadà.

Les elits han existit i existiran. Poden ser tecnològiques, financeres, ideològiques o intel·lectuals. A les quals fa referència la vicepresidenta són les que ja practiquen el turisme espacial i experimenten vols amb coets, sempre d'un cost inassequible per al ciutadà mitjà, una prova perquè un dia que consideren no gaire llunyà els aconsegueixi transportar a un espai segur, fora de la Terra, on puguin gaudir de la seva riquesa, seguretat i benestar. Mentre no hi hagi bases confortables i fixes als espais, la vicepresidenta es conforma amb el món del metavers i amb les mansions fortalesa de Nova Zelanda.

Al rànquing d'elits tecnològiques cal situar Elon Musk, Mark Zuckerberg, Jeff Bezos i Bill Gates. Tots són immensament rics i algun ha experimentat amb el turisme espacial. Aquests quatre personatges tenen més poder que tots els líders del G-7 reunits cada any. Són els propietaris de X, Meta-Facebook i Instagram, entre altres companyies. Van ser els que van tancar els comptes de Donald Trump el 6 de gener del 2021 i el cop d'estat que estava en marxa al Capitoli es va poder aturar a temps. A excepció de Gates que és el més normal dels quatre, els altres tres es diu que s'han construït refugis a llocs llunyans com Nova Zelanda, encara que no són els únics rics que es preparen per a l'apocalipsi. A la petita ciutat d'Ector, a Texas (EUA), inversors volen crear un refugi subterrani amb increïbles instal·lacions de luxe, tot per si arriba el dia del judici final. El projecte té com a nom Trident Lakes, tindria una inversió propera als 300 milions de dòlars i hi viurien 1.000 persones, entre ells multimilionaris o celebritats que pagarien qualsevol suma de diners per salvar-se d'una catàstrofe ambiental o atacs nuclears.  sembla una opció molt més raonable aquesta de Trident Lakes o els bunkers a Nova Zelanda, que el coet, més raonable y més segur.

Abans que se'n vagin amb coets i abandonin la terra suggereixo a la vicepresidenta Díaz que fomenti polítiques de control perquè aquests grans conglomerats tecnològics amb ramificacions mediàtiques, econòmiques i polítiques rendeixin comptes del seu immens poder, paguin els impostos i puguin ser sotmesos al control de governs i parlaments. Però em temo que aquest control està molt lluny del seu abast, i prou feina té per controlar dins de Sumar al que en queda de Podemos.

Al seu poble, quatre cases arrecerades entre uns quants turons sembrats d’oliveres i garrofers, podríem dir que va arribar a tenir-ho tot.

Sadik mai no hauria d'haver-se’n anat de Galush ni encara en el pitjor dels moments. Al seu poble, quatre cases arrecerades entre uns quants turons sembrats d’oliveres i garrofers, podríem dir que va arribar a tenir-ho tot. I tot vol dir un sostre sota el qual arraulir-se, un plat a taula, una gerra de vi, un cel immens a qui encomanar-se en els moments de desesperat entotsolament que, sortosament, eren comptats en aquell paradís ignot. El tros que li va deixar el pare donava prou per omplir-se la panxa. Els dies sempre passaven plàcids i monòtons com el vol dels ocells de la tardor que sobrevolaven les muntanyes solitàries en aquella part remota del país. 

Fins i tot en aquell racó perdut del món, Sadik, va trobar l’amor. El seu nom era Bardhana, que en gjuha shqipë significa lluna blanca i era -i encara ho deu ser- tan bella com la mateixa Bleona Qereti. Bruna, de mirada enigmàtica, corbes rotundes... No hi havia dia que el cos de Bardhana no s’engolís l’escarransit Sadik, que sempre acabava esgotat, adormint-se ancorat als seus malucs, mort de son com un xiquet vençut per les hores eternes d’un dia de jocs estiuenc.  

Sobtadament, però, quan encara no havia fet ni els 25, aquella vida es va esvair. Tot va començar quan els que ja se n’havien anat feia molt de temps van posseir les serps, aquelles que s’esmunyien dins la seua diminuta casa per escletxes invisibles i, llavors, el cercaven per lamentar-se del seu destí, per pregar-li encaridament que fes això o allò altre per Hasan el cec, per Katerina la rossa, per l’anciana Sihane, per la delicada Dibra, contra el dolent carnisser Shaban, per la luxuriosa Vesa de Tirana... Després va ser en els núvols nàufrags que va llegir aquelles lamentacions i encara les va veure també escrites sobre les pedres dels camps i en les fulles dels arbres, dins de les gotes de la pluja com insectes atrapats en bombolles de nacre. El despertaven de matinada. No el deixaven dormir a la nit.

Sadik va pensar que si no volia embogir no li’n quedava cap altra que anar-se’n ben lluny d’aquella terra on ara campaven per tot arreu els morts ociosos, persistents amb les seues obsessions, impertinents, molestos, lletjos, ensopits i miserablement tristos.  

Per fi, Sadik va embarcar a Durres en un atrotinat vaixell amb l’ànima rovellada i va deixar enrere per sempre més els paisatges verdejants de Galush, el sabor de la pell de la seua Bardhana, la llum del seu cel. 

Sovint a la boqueta nit, quan ja ha recorregut de nord a sud amb el seu carretó botit de ferralla el territori indòmit d’aquella part de la ciutat i, esgotat, s’allita en el racó d’un solar fronterer a la més antiga de les fàbriques que encara queden en peu, Sadik, es rumia que mai no hauria d'haver partit. Ni avui després de tants anys els morts el volen deixar en pau.

Ara li parlen des dels seus vells matalassos abandonats a la vora dels contenidors de deixalles on de vegades s’aboca per agafar les potes d’una taula, uns canelobres de coure, un tros de canonada, una antena feta un bolic, la cuirassa d’una caldera, un forn esparracat... 

Són matalassos esbotifarrats, tacats de pixum, de greix humà, tatuats amb l’alè invisible dels cossos que un dia els van ocupar. Matalassos pudents, colonitzats a l'instant per les puces i els escarabats. Matalassos grogosos, grisencs. Cada matalàs, un mort desocupat del reialme que un dia va habitar. 

Sadik llig en aquelles marques la finitud de l’existència. La pell i els ossos, les nafres, la mirada de la por, la melangia emmudida pel dolor, els records d’una vida que fou dibuixada a penes com la silueta de gegants pesants movent-se en la boira cap a un horitzó tan incert com llunyà. Llig i passa de llarg arrossegant el seu carretó gemegós. De vegades, quan no el veu ningú, s’estira sobre un d’aquells matalassos i para l’orella com qui la para per sentir en un cargol l’onatge de la mar, només que ell vol sentir la remor de la seua pròpia fi per passar millor el neguit. 

Sadik mai no hauria d'haver deixat Galush. S’ho repeteix sovint i, llavors, pensa el cos nu de Bardhana acaronat per l’ombra fresca dels garrofers, els seus pits plens atrapats entre les seues mans d’acer, el seu sexe. Pensa la vida encara, malgrat tot.

1.- Quan Zaratustra tenia trenta anys va abandonar la seva pàtria i el llac de la seva pàtria i va marxar a les muntanyes. Allí va gaudir del seu esperit i de la seva solitud i durant deu anys no es va cansar de fer-ho. Però per fi el seu cor es va transformar, i un matí, aixecant-se amb la aurora, es va col·locar davant del sol i li va parlar així: «Tu gran astre! Què seria de la teva felicitat si no tinguessis aquells a qui il·lumines!

Durant deu anys has anat pujant fins a la meva caverna: sense mi, la meva àguila i la meva serp t'hauries atipat de la teva llum i d'aquest camí. Però nosaltres t'esperàvem cada matí, t'alliberàvem de la teva sobreabundància i et beneíem per això. Mira! Estic fastiguejat de la meva saviesa com l'abella que ha recollit massa mel, tinc necessitat de mans que s'estenguin.

M'agradaria regalar i repartir fins que els savis entre els homes hagin tornat a alegrar-se amb la seva bogeria, i els pobres, amb la seva riquesa.

Per això he de baixar a la profunditat: com fas tu al capvespre, quan transposes el mar portant llum fins i tot al submon, astre immensament ric!

Jo, igual que tu, he d'enfonsar-me en el meu ocàs, com diuen els homes a qui vull baixar. Beneeix-me, doncs, ull tranquil, capaç de mirar sense enveja fins i tot una felicitat massa gran!

Beneïu la copa que voleu desbordar-vos perquè flueixi l'aigua d'or portant a tot arreu la resplendor de les vostres delícies!

Mira! Aquesta copa vol tornar a buidar-se, i Zaratustra vol tornar a fer-se home.»

- Així va començar l'ocàs de Zaratustra

2.- Zaratustra va baixar sol de les muntanyes sense trobar ningú. Però quan va arribar als boscos va sorgir de sobte davant seu un ancià que havia abandonat la seva santa barraca per buscar arrels al bosc

I el vell va parlar així a Zaratustra:

No m'és desconegut aquest caminant: fa uns quants anys va passar per aquí. Zaratustra es deia; però s'ha transformat. Aleshores portaves la teva cendra a la muntanya: vols avui portar el teu foc a les valls? No tems els càstigs que s'imposen a l'incendiari?

Sí, reconec Zaratustra. Pur és el seu ull, ia la boca no s'amaga cap nàusea.

No ve cap aquí com un ballarí?

Zaratustra està transformat, Zaratustra s'ha convertit en un nen, Zaratustra és un despert: què vols fer ara entre els que dormen?

A la solitud vivies com al mar, i el mar t'enduia. Ai, vols baixar a terra?

Ai, vols tornar a arrossegar tu mateix el teu cos?

Zaratustra va respondre: «Jo estimo els homes.»

Per què, va dir el sant, vaig marxar jo al bosc ia les soledats? No va ser potser perquè estimava massa els homes?

Ara estimo Déu: els homes no els estimo. L'home és per mi una cosa massa imperfecta. L'amor a l'home em mataria.

Zaratustra va respondre: «Què vaig dir amor! El que porto als homes és un regal.»

No els donis res, va dir el sant. És millor que els treguis alguna cosa i que la portis a coll juntament amb ells - això serà el que més aviat els farà: per tal que et faci bé a tu!

I si vols donar-los alguna cosa, no els donis més que una almoina, i deixa que a més la mendiguin!

«No, va respondre Zaratustra, jo no dono almoines. No soc prou pobre per a això.»

El sant va riure de Zaratustra i va dir: Aleshores cuida que acceptin els teus tresors! Ells desconfien dels eremites i no creuen que hi anem per fer regals. Els nostres passos els sonen massa solitaris pels seus carrerons. I quan a les nits, estant als seus llits, senten caminar un home molt abans que el sol surti, es pregunten: on anirà el lladre?

No vagis als homes i queda't al bosc! És millor que vagis fins i tot als animals! Per què no vols ser tu, com jo, un ós entre els ossos, un ocell entre els ocells?

«I què fa el sant al bosc?», va preguntar Zaratustra. El sant va respondre: Faig cançons i les cant; i, en fer-les, riu, plor i rondinaire: així lloo Déu.

Cantant, plorant, rient i rondinant alabo al Déu que és el meu Déu. Però quin regal és el que tu ens portes?

Quan Zaratustra va haver sentit aquestes paraules va saludar el sant i va dir: «Què podria jo donar-vos a vosaltres! Però deixa'm anar-me'n de pressa, perquè no us tregui res!» -I així es van separar, el vell i l'home, rient com riuen dos nois.

Més quan Zaratustra va estar sol, va parlar així al seu cor: «Serà possible! ¡Aquest vell sant al seu bosc no ha sentit encara res de què Déu ha mort!». (PDF)

.

L'expresident, en part, calla més que els altres per això. Ja ho feia quan el donaven per políticament mort des de feia anys i seguia marcant la pauta a Junts. Tampoc necessita reclamar focus, quan els manifestants i els micròfons de la dreta el reclamen pres i el segueixen assenyalant com l'enemic públic número u de la unitat d'Espanya. Però és que a més el silenci denota càlcul no exempt de risc. Ara gaudeix d'un rol central que, tal com ha arribat, se'n pot anar. I es pot agafar molt els dits (i amb ell, un espai polític), tant si pacta a la baixa, com si pacta un canvi de registre significatiu que en capitalitzin d'altres, com si provoca unes eleccions en què els seus pateixin. L'actual silenci de Puigdemont diu moltes coses. Per exemple, que per cobrar-se per endavant l'amnistia, ja va tard.

Aquest seria el guió previst per Toni Aira, però n'hi ha dos més guardats a la  calaixera, un d'ells seria que es produís un 'Tamayazo', que jo no descartaria, quatre diputats del PSoe es poden trobar malament demà, i Feijóo seria elegit president del Govern. És una possibilitat remota, però possible. L'altra, és el que segurament succeirà, Feijóo no serà investit i Sánchez dirà que no pot formar Govern i anirem a eleccions, i això Sánchez ho sap i ho té decidit des del primer moment. Què aconsegueix?. Desgastar al PP, Vox i Junts, car aquests dos últims s'enfebliran encara més en unes properes eleccions i a més, deixa al Pp amb el dubte de si continuar amb Feijóo com a candidat o buscar un espàrring de més nivell per lluitar contra Sánchez. La solució la sabrem aviat, demà la de Feijóo i l'altre en uns dies. Potser d'ací el silenci de Waterloo, el resilient Puigdemont potser es veu a venir la jugada de Sánchez, i no és que precisament li convingui.