Enmig d’una temperatura climàtica i política abrasadora, la paraula de moda és amnistia, un mot de forta ressonància entre els antifranquistes en els anys previs a la transició. L’amnistia era una de les tres nostres reclamacions essencials, juntament amb la llibertat i l’autonomia.
Passats els anys, quan la democràcia espanyola, imperfecta com totes, va semblar consolidada, molts de nosaltres vam prendre consciència que els franquistes, havent imperat cruelment durant 40 anys, havien estat premiats gràcies a aquella nostra reclamació. En efecte, van ser amnistiats una enorme quantitat de crims d’Estat i de crims contra la humanitat (des dels capitostos que aplaudien les sentències polítiques de mort, fins l’obscur policia que, amb suplement de sadisme, torturava els detinguts als soterranis de Via Laietana). Més encara: aquells crims d’Estat contra la humanitat van desaparèixer de la memòria col·lectiva, com si no s’haguessin produït mai.
A principis dels setanta, els demòcrates demanàvem que els presos i condemnats antifranquistes poguessin reprendre la vida civil amb plenitud, lliures de qualsevol taca judicial: aquesta era l’amnistia que volíem. Paradoxalment, els beneficiats principals de la nostra demanda van ser els torturadors, els jerarques de la dictadura, els assassins d’Estat, els funcionaris més sàdics, els corruptes enriquits i tots els seus col·laboradors necessaris: jutges, policies, militars, delators, aprofitats. Tanmateix, la recança sobre si vam ser massa generosos, massa pragmàtics o massa ingenus s’esborra de cop si pensem en el mal major que vam contribuir a evitar: el retorn de la violència fratricida.
Amnistiats, els crims d’Estat van desaparèixer de la memòria col·lectiva.
Sentir ara parlar de l’amnistia en termes frívols als uns i apocalíptics als altres, em deixa estupefacte. No soc partidari de donar l’amnistia a canvi d’uns vots parlamentaris. Tampoc em sembla assenyat blanquejar un comportament il·legal a canvi d’un suport parlamentari. No podem passar full sense consens entre els grans partits, inclòs el PP, inclosos els principals partits catalans. Però encara és menys assenyat i més grotesc que el PP es presenti com a encarnació del patriotisme quan és el principal responsable de la desafecció catalana. Ha estat el partit dels separadors.
El soroll mediàtic, les admonicions patriòtiques i l’esquinçament de vestidures davant la hipòtesi de l’amnistia són l’enèsim intent d’avortar una solució per a un nus problemàtic català, que fa massa anys que dura. El nus de l’Estatut, que no va ser una història de bons i dolents, té deutes i culpes compartides. Per això mateix només es desfarà si els grans partits espanyols, juntament amb els principals catalans, es posen d’acord a desfer-lo. Una sola trinxera o front no pot resoldre un problema que necessita el consens de totes les parts. Aquesta és la teoria. Ara bé, la pràctica sempre falla pel mateix punt. Els que van deixar que el problema de l’Estatut es podrís fins a provocar una reacció il·legal, ara s’escandalitzen davant la hipòtesi (només hipòtesi) d’una amnistia, com ahir s’escandalitzaven per l’indult, abans d’ahir pel procés i, etcètera, fins a la campanya contra l’Estatut. Es tracta sobretot d’impedir la sortida, de bloquejar qualsevol solució. Alternatives? Cap, llevat d’apel·lar a la duresa de la llei tot oblidant la pròpia responsabilitat i el rerefons polític de tot plegat. Sabem que la política és teatre, però aquesta obra és massa obscena. Pura tragicomèdia.- Antoni Puigverd
.jpg)
