SBD-22-11-2009 - Estic encara sense ordinador i vaig pidolant pels locutoris, però 
no hi treballo de gust, he aprofitat per rellegir a Sang Freda de Capote i ara estic amb "on the road" de Kerouac que manté tota la seva frescor. Per cert, la novel·la que la tinc en castellà es titula "en el camino" quan semblaria més raonable haverla titul·lat "en la carretera" atès de fet Sal Paradise (Kerouac) i Dean Moriarty (Neal Cassady) es passen la novel·la travessant esbojarrats américa de NY a LA, Frisco o Mèxic. En fi, per no perdre el costum de publicar diariament, m'he permés la llibertat de tirar de blogoteca i parlar-vos d'una de les places que més em varen impactar en el seu dia quant la meva estada a Marrakech. La plaça de Jemaa el Fna. Ho he extret de "Benvinguts a Marrakech" una guía turística pràctica que vaig fer després de la meva estada a la ciutat.
Situada al bell mig de la Medina amb la Kutubiya (el minaret més alt i important de la ciutat de Marràkech) com a referència al fons, aquesta plaça que aquí l’anomenaríem freda, però que ni molt menys en té res d'aixó, és tota ella un espectacle extraordinari que va canviant la seva posada en escena al llarg del dia i sobre tot per la nit.
Cal matisar que llevat d'algunes concessions al turisme, la majoria de les activitats que es desenvolupen a la plaça són per us i usufructua dels propis Marrakchís, on s'hi reuneixen cada dia per celebrar i gaudir les múltiples i sorprenents ofertes de tot tipus que allí s'ofereixen als sentits del sorprès i fascinat occidental que hi va per primera vegada.
Jemaa el Fna , declarada patrimoni de la humanitat, comença a la Plaça Foucauld i arriba fins al Mercat Moro on hi ha el cafè de France i el restaurant Alhambra. Més o menys te una superfície d'uns cent cinquanta metres d'amplada per dos-cents de llargària. El seu encant no és el propi atès que en si mateix no te res, llevat de l'asfalt dur. El seu especial atractiu rau en el contingut que l'omple en diversos moments puntuals al llarg del dia i la nit.
De bon matí, abans de trencar l'alba, quan encara no ha sonat la pregaria de l'almuecí des de dalt dels minarets, dins d'una desorganització organitzada, com si d'una espècia de ritual és tractés, es comença a omplir de tota classe de gent que comença a muntar les parades de dàtils, plàtans, taronges, préssecs, cebes, síndries, tomàquets, patates, llimones, naronges, te, menta fresca, etc.Perfectament apilades. llenties, cigrons i mongetes aguanten miraculosament un delicat equilibri similar al de dàtils de tots tipus o figues seques, cacauets i d'altres fruits secs o confitats. Tot tipus de flors i venedors de suc de taronja i espècies com el safrà, pebre, canyella, comins, nou moscada o ají etc.. completen el barroc i colorit quadre cromàtic i sensorial.
Més tard arriben els encantadors de serps amb les seves gralles, las noies que pinten amb Henna i els aiguaders amb els seus vestits vermells, camisa blanca i singulars barrets vermells també rematats per cordons de roba. Aquests aiguaders proveïts d'un odre de pell, t'ofereixen aigua en uns vasos de coure que duen penjats. Seguint la tradició musulmana als pobres els hi donen de beure gratuïtament.Son gent senzilla i afable orgullosos de la seva tradició. Si els vols fer una fotografia tindràs de pagar com tot el que es bellugui a Marrakech. Amb deu dirhams ni ha de sobres.Rondinaran igual si els en dones vint. Cap al migdia, la forta calor (entre 34 i 38º a l'ombra a l'estiu) provoca bastants desercions a ambdues bandes - venedors i visitants - però pels voltants de les sis comença mica en mica a omplir-se de nou, tot i que en aquests moments del capvespre l'espectacle s'ha de contemplar des de la terrassa del cafè de France.

Allí mentre preneu un deliciós te la menta podreu gaudir de la posta de sol que reverbera sobre la Kutubiyya i tota la part sud de la ciutat, amb el rerefons de Gueliz a la dreta i les muntanyes de l'Atlas a la llunyania difoses enmig de la broma del capvespre, mentre a baix a la plaça el formigueig de gent que comença a muntar les seves parades o xiringuitos s'accentua i, aleshores en un moment puntual entre la posta de sol i les primeres foscors de la nit, esclata la orgia de llum de milers de bombetes de gas, colors, olors, músiques i tot quan us pugueu imaginar i més.

la plaça des de la terrassa del Café de France

Escribes per encàrrec, tiradors de cartes, narradors d'històries, músics amb els seus llaüts, ginbris i l'insistent so dels tambors, altra volta les noies de l'henna, lluitadors, boxejadors, equilibristes, ballarins i ballarines, rotllanes de jocs autòctons, dentistes i les parades de sucs de taronja, caragols o pinxos moruns, cuscús, kefta, toujaen, peix o dàtils, pastissets de mel, ous, verdures, hortalisses i d'altres varietats gastronòmiques. Es tracta d'un autèntic plaer pels sentits que sorprèn gratament a l'occidental poc avesat al tipus de vida dels països àrabs. Un cop sopat es tracte d'anar donant voltes per la plaça observant totes aquestes mostres variades d'espectacle, alguna d'elles incomprensible per a un occidental. Ja us he dit que moltes d'elles son específicament pels habitants de la vila, i és bo que així sia, és l'orgull de les costums ancestrals no oblidades que segueixen perdurant davant la modernització que feixugament es va obrint pas. I és la mostra que nosaltres que ens pensem que som el país de la gresca a les nits, més avall i molt a la vora també els hi va la marxa. No som tan diferents doncs encara que últimament ens comenci a envair l'estúpida supèrbia de la decadent societat europea. No hem d'oblidar que els àrabs varen estar vuit-cents anys a les terres espanyoles. Era en aquella època en que l'ignorant catedràtic de burrología, Don Manuel Jiménez de Parga afirma que mentre els altres érem una colla de porcs els andalusos es banyaven en "aguas de colores" aigües que si ho eren, precisament era gràcies als musulmans que ens varen civilitzar una miqueta i ara, desagraïts els rebutgem, i és que no hi ha res més desagraït que els ignorants.
Feta aquesta postil·la que suposo molestarà a algú, però així o crec i, per tant, ho dic, tornem a la plaça objecte de la narració: La gresca dura ben bé fins a les dues o les tres de la matinada. Aleshores la plaça es pren un petit descans esperant ja els primers matiners que en un parell d'hores tornaran a recomençar el seu cicle. I això cada dia de l'any per admiració de propis i estranys. Us ben asseguro que qui hagi vist pondre's el sol mentre beu pausadament un te a la menta, contemplat i participat de l'espectacle en la seva totalitat, difícilment podrà oblidar-se per més temps que passi, d'aquesta plaça. I no és que es tracti d'una posta de sol excepcional, no és ben bé això, simplement és un conjunt de sensacions, un estrany silenci remorós dalt de tot de la terrassa del cafè de France, tot el ritual que prepara l'esclat quan les primeres ombres de la nit s'apoderen del seu entorn. És tota una posada en escena que la fa diferent, única i incomparable. (article recuperat. Ho sento, m'ha pogut la nostalgia)

Jemaa el Fna! La plaça dels avantpassats.