Copyrights @ Journal 2014 - fet per: Templateism

dijous, juliol 24, 2014

BLOC D'ACTUALITAT


UN CRIM D'ESTAT




Aleksei Mujin, director del Centre de la Informació Política, va explicar en una entrevista a RT en què consisteix la guerra informativa llançada contra Rússia.

"És molt probable que la tragèdia que ha passat amb el Boeing 777 constitueixi una cruïlla en l'anomenada crisi ucraïnesa", va dir Alexéi Mujin... politòleg i director del Centre d'Informació Política, en una entrevista amb el corresponsal i presentador de RT Mauricio Ampuero. Aquest esdeveniment tràgic pot comportar un agreujament del conflicte o el començament del procés pacificador reial.

Mujin acusa les autoritats de Kíev al costat de les dels EUA de no contribuir a la investigació de la catàstrofe del MH17. Afirma també que les xarxes socials han contribuït a la difusió de desinformació que pertorba el procés d'investigació. El politòleg sosté: "Se sol dir que la Tercera Guerra Mundial serà una guerra atòmica. Però al meu entendre, la Tercera Guerra Mundial ja està en marxa, i és una guerra informativa".

No obstant això, a part de les guerres mediàtiques, els conflictes militars segueixen sent un perill. Forces interessades en una escalada de violència en un territori podrien contribuir al desplegament d'una "foguera mundial".

Si no fos per que maten, és que són com nens, el que afirma aquest politòleg que ve a ser com podòleg o un ornitòleg, o ho podria o possiblement ho diu un politòleg nord-americà, i com Aleksei Mujin ens afirmaria convençut que aquesta és la seva veritat i que els rusos estàn darrere l'accident del Boeing 777 de la companyia de Malasia, de fet ja deien avui que va ser un missil soviètic el que va destruir el Boeing 777, i que en tenien proves, i que els rusos duen a terme una guerra informativa (lo qual no deixa de ser cert, però en ambdos bàndols).

Si us hi fixeu, aquí ningu es preocupa dels morts que anàven en l'avió, tot l'interés està centrat en donar la culpa de l'accident a l'altre, i els morts com sovint se sol dir, son danys col·laterals que no importen a ningu, llevat dels seus allegats.

El Sr. Alexéi Mujin, no sap o no menciona que la guerra informativa ve de vell, i sap o hauria de saber que en una guerra la primera víctima és la veracitat de la informació. La primera impresió a vola ploma, va ser que la culpable de l'atac al Boeing 777 era Rúsia, o els rebels pro-russos, però també hi havia qui deia que eren militars Ucranians que volien atacar l'avió del President Putin i és varen confondre. 

No arribarem - crec - a saber mai que va passar realment i qui és el responsable directe d'abatre l'avió de Malaysia Airlines, però els morts estàn morts, i eren del tot innocents, i aixó Sr. Alexéi Mujin, no és cap guerra, simplement és un assassinat, un crim, gairebé segur... d'Estat, el que no sabem ni sabrem mai, és de quin Estat ...

COM VAIG APRENDRE CATALÀ QUAN NO S'ENSENYAVA A L'ESCOLA




Personatges de tots els àmbits de la societat catalana aniran explicant al diari ARA aquest estiu com van entrar en contacte amb el català com a llengua de cultura quan l'ensenyament oficial no oferia aquesta oportunitat. Els hi podeu explicar la vostra història: com vàreu aprendre a llegir... i escriure català quan l'escola no n'ensenyava? Quins van ser els vostres primers llibres i/o revistes?

La iniciativa és interessant i segur que en les històries que rebran els de l'ARA ni haurà de curioses o poc habituals. El meu cas crec que en seria un d'ells.

Quan tenia set anys els pares em varen apuntar a l'Acadèmia del Sr. Vall, al carrer Las Paces a Sabadell. Del senyor Vall ja n'he parlat en alguna ocasió, però ara no és aquest el tema. En aquella acadèmia els deures i la lectura es feien en castellà, però les converses amb el Sr. Vall, la senyoreta Valentina, o les senyoretes Maria i Elena eren en català, i els alumnes entre nosaltres parlàvem també en català que era la llengua que es parlava a les cases dels qui érem catalans.

A onze anys vaig anar a una altra acadèmia per fer el batxillerat, l'Acadèmia Caldes, al carrer Josep Renom, on ara hi ha un parvulari. Aquí, òbviament els llibres eren en castellà, i les classes depenia del professor alguns les feien en castellà i altres en català. DEl Sr. Caldes que era un gran matemàtic, (era capaç de multiplicar tres xifres per tres xifres de memòria i donar el resultat correcte), els dissabtes al matí que abans també hi havia classes (de 8 a 12 crec recordar) mig d'amagatotis ens donava classes de català i ens recomanava també llibres, encara que en general amb 11/12 anys nosaltres no estàvem per la labor, recordo llegir Oliver Curwood, Julio Verne, Zane Grey i per casa si voltava alguna cosa d'Espriu, o les aventures d'en Massagran, encara que la lectura oficial era el TBO, o el Dicen i també Destino. No sé si hi havia després de la guerra en Patufet del qual el meu pare encara a vegades encara me'n parla.

Vaig tardar molt a llegir regularment en català, no va ser fins als 35 anys en trobar a casa dels pares, durant un trasllat, un exemplar original d'Incerta Glòria de Joan Sales, i ja m'hi vaig enganxar i instal·lar fins al punt que ara em passa que em costa de llegir en castellà.

Aquest és el meu cas, no l'enviaré als de l'Ara, però si m'abelleix explicar-vos-ho als qui passeu sovint per aquí i que també deveu tenir la vostra a dir sobre com vàreu aprendre català quan no s'ensenyava a l'Escola.

A OJU!

En un informe adjunt al càlcul de les Balances fiscals de les autonomíes que han fet uns sesuts economistes, encapçalats per Ángel de la Fuente, per ordre del Govern de l'Estat Espanyol de Espanya, afirmen sense enrojolir, que alguns càlculs els han fet 'a ull' atès era molt... complex fer-ho d'una manera més científica.
Això m'ha recordat Gowex, que també dissenyava la seva xifra de beneficis a ull, o segons li convenia que sortís, el que no entenc és si declarava més xifra de la real, com s'ho feia per pagar l'impost de societats, o és que també aquest pagament el feien a ull. Oju!. Espanya, un país a ull!, o a oju!

FRASES DE MARIO BUNGE

[El peronisme] És una forma completament original de populisme.

Ja no queda lloc per bruixots ni per xamans. Si no és a la política.

(...) És una característica argentina: destruir i començar després de nou.

Gaudeix de la vida i ajuda a altres a viure una vida digna... de ser gaudida

El bon metge, tant com el bon mestre, ha de ser empàtic i un bon comunicador.

La major part dels fets són inobservables, per la qual cosa cal inventar indicadors.

És important ensenyar a estudiar per compte propi, a buscar per compte propi, a sorprendre.

Les pseudociències són com els malsons: s'esvaeixen quan les s'examina a la llum de la ciència.

La profecia reeixida no és una aportació al coneixement teòric, mentre que la predicció científica fallida pot contribuir a ell.

L'arquitectura és una de les professions més nobles, perquè contribueix a satisfer una necessitat humana bàsica, la de l'allotjament.

Els psicoanalistes exploten el narcisisme, en particular el concret desig que algú aliè s'ocupi dels nostres problemes personals.

El capitalisme està en crisi a causa de les polítiques neoliberals, que han eliminat tots els controls. Aquest capitalisme és antisocial, egoista..

Frases de Mario Bunge

dimecres, juliol 23, 2014

PAUSA HIGIÈNICA


En el fons, les vacances són un invent dels poderosos creat només per a la gent que encara treballa (anteriorment coneguda com a classe obrera), perquè es pensi que té algun dret adquirit de fer-les, com la pastanaga que posen davant dels rucs perquè segueixin fent el camí...
Tot un any treballant per durant 15 dies (ja ningú fa 30 dies de vacances) creure que es viu com déu en un hotel a la platja amb tot inclòs o fer el guiri al poble d'origen d'un, que frega ja el patetisme. De fet, les vacances són una mena de pausa higiènica, que permet relaxar el cos i l'ànima, no així la butxaca que sol tornar més cansada i buida que abans de fer-les i més danyats el cos i l'ànima. 
Els jubilats estem de vacances tot l'any, però encara ens queda la reminiscència d'anar-hi, no entenc per què. Quan a les persones ocioses, no necessiten fer vacances, aquestes estiuegen tot l'any, que no és el mateix, el que passa és que per ser ociós és condició important ser ric, encara que podríem trobar alguna excepció.

dimarts, juliol 22, 2014

EL TURMENT DE GAZA

"El turment de Gaza i els crims d'Israel són la nostra responsabilitat", - Noam Chomsky

- A les tres de la matinada del 9 de juliol, enmig del més recent exercici de la barbàrie israeliana, vaig rebre la trucada telefònica d'un jove periodista palestí a Gaza. Al fons podia... escoltar els crits del seu fill petit enmig de les explosions i el rugir dels jets que disparaven contra qualsevol civil que es mogués, i també contra les cases.


Aquest jove acabava de veure esclatar pels aires a un amic seu, que circulava en un vehicle clarament marcat com de premsa. Arribava a escoltar els crits que provenien de la casa veïna, després de l'explosió, però no va poder sortir per por a convertir-se en blanc.

Es tracta d'un barri tranquil. No hi ha objectius militars... a excepció dels palestins, que són el blanc de la maquinària d'alta tecnologia que Israel posseeix gràcies a que els Estats Units els la proporciona.

El meu amic em va dir que el 70 per cent de les ambulàncies van ser destruïdes, i que de tots els morts i ferits prop de dos terços són dones i nens. Molt pocs activistes de Hamàs han estat víctimes dels bombardejos. Sempre són les víctimes acostumades.

És important entendre el que és la vida a Gaza quan Israel es comporta de manera moderada entre una crisi i una altra. Una bona representació d'això la va reportar el representant de l'Agència de Nacions Unides per als Refugiats, Mads Gilbert, el valent físic expert de nacionalitat noruega, que ha treballat molt temps a Gaza i va viure la cruel i assassina operació 'Plom endurit'. En tots els aspectes, la situació és desastrosa.

Només pel que fa als nens, Gilbert reporta: "Els nens palestins a Gaza pateixen immensament. Gran quantitat pateix desnutrició per les condicions imposades pel govern israelià, a causa del bloqueig al territori palestí de Gaza. L'anèmia és comú en tots els majors de dos anys, als quals afecta en 72.8 per cent. Desnutrició, baixa talla i baix pes afecta, respectivament, a 34.3, 31.4 i 31.45 per cent de tots els nens del territori. Aquests índexs empitjoren, segons cada nou mesurament.

Quan Israel es porta bé almenys dos nens palestins són assassinats cada setmana, i aquest patró s'ha mantingut durant els últims 14 anys.

La causa de fons és l'ocupació criminal dels territoris palestins i totes les mesures que s'adopten a Gaza perquè la seva població sobrevisqui a penes, mentre els palestins de Cisjordània són obligats a mantenir-se dins de cantons inaccessibles, la qual cosa posa a Israel en una violació flagrant del dret internacional i resolucions explícites del Consell de Seguretat de Nacions Unides, per no parlar d'una mínima decència humana.

I així continuarà mentre Israel sigui recolzat per Washington i tolerat per Europa, per a la nostra vergonya eterna. "


Noam Chomsky a La Jornada, 16 de juliol 2014 - del bloc descontexto.

VACANCES D'ESTIU


Confesso que m’agrada Quim Monzó, no ja com escriptor, que també, si més no com articulista i radiofonista (això de radiofonista estic segur li agradaria a ell, tot i que el corrector de l'ordinador em diu que no és correcte). Des del lloro el mico i el senyor... de Puertu Ricu, passant per les seves col·laboracions amb en Sergi Pàmies, sol, o amb l’Empar Moliner, Monzó traspua sornegueria, ironia, humor àcid i intel·ligència a dojo, i és d'aquells que sempre dona molt de joc. Com articulista té l'habilitat de fer un comentari de qualsevol nimietat, elevant-lo a un rang molt superior i sempre donant-li la volta a la situació. I com a contista és molt bó, o almenys m'ho sembla a mi que m'ho he llegit tot d'ell. Però hi ha un fet que em va succeir amb motiu de la lectura del seu llibre ”El millor dels mons”, que no l'he pogut superar, i d'això en fa ja uns quants anys.

Me’l vaig comprar nomes sortir i el vaig començar de seguida, però va sorgir un problema que a dia d’avui reconec encara em dura. El tercer conte - si no recordo malament “Vacances d’estiu” - em va angoixar tant, però tant, que vaig abandonar el llibre i no he estat capaç de tornar a agafar-lo. El tinc a la prestatgeria i ara el podria obrir i mirar si el conte es deia exactament així i si era el tercer. Ho sento, no puc, és superior a les meves forces.

"Aquest conte és la història d'un nen que neix mort. És divendres, gairebé al migdia. El metge li demana al pare que porti el fetus al laboratori  perquè puguin realitzar la autòpsia immediatament. Li allarga una bossa d'El Corte Inglés amb el nen mort dins. Però a l'hospital Clínic no accepten l'ingrés, i el protagonista passa el cap de setmana amb el nen a casa, a la nevera.  
Dilluns, de camí cap al laboratori, es desvia cap al carrer en que va passar la seva infància i sense donar-se'n compte li comença a explicar el fill com era casa seva, li ensenya el club de natació on va començar a nedar i el bar on va aprendre a jugar al milló. És un conte brutal, que admet múltiples lectures. El nen que va fins la bossa, ¿ és el seu fill o la infància perduda?, ¿o potser el record d'una época, d'una ciutat que ja no existeix?."
No he estat capaç de tornar a llegir-lo, o rellegir-lo, a veure si li sabia veure altres interpretacions.
Avui, he vist un senyor a Puerto del Carmen que anava pel carrer amb una bossa de El Corte Inglés, i el conte m'ha vingut de nou a la memòria.

dilluns, juliol 21, 2014

ENVOLTAT D'IMBÈCILS

Aquest article l'he tret de El periódico en català, és del Psicòleg Tomàs Navarro, en el que diu que viu envoltat d'imbècils, que per cert, això ja ho deia Salvador Espriu fa temps.
No deixa de ser curiós que aquest article que és a la 'edició digital' de... l'esmentat diari en català, en clicar l'enllaç surt en castellà. Deu ser cosa dels imbècils que envolten Tomàs Navarro. 
Servidor que segurament és imbècil, però no beneit, no l'ha traduït i s'ha limitat a 'copiar i enganxar'. Ah! La foto de la finestra no té res a veure amb el text, però m'agrada.

"Estoy rodeado de imbéciles. La gente es imbécil. Me cuesta soportar la imbecilidad que reina a mi alrededor.

Vas a comprar el pan y una imbécil te cobra mal porque está distraída, con pocas ganas de trabajar y te menosprecia a ti y a lo que cree que representas... De camino al trabajo te encuentras con un imbécil adelantando a varios vehículos temerariamente para no perder ni un segundo de su precioso tiempo. Llegas al trabajo y un imbécil de jefe te manda a hacer cosas sin sentido porque es incapaz de cumplir sus funciones adecuadamente.

El trabajo, no me hagas hablar del trabajo. Me paso el día rodeado de imbéciles que en vez de trabajar se dedican a navegar por internet, a fastidiar a sus compañeros y a robar lo que pueden de la empresa. Trato con clientes imbéciles que te utilizan como sparring para descargar sus frustraciones y tengo que perseguir a proveedores imbéciles que creen que eres imbécil y que te pueden tomar el pelo e incumplir sus contratos.

Voy a comer y me encuentro con un metre imbécil que cree que te puede servir comida en mal estado y que no te darás cuenta. Mientras estoy comiendo no paran de aparecer imbéciles por la televisión. Un imbécil decide que puede derribar un avión repleto de inocentes civiles. Otro imbécil se dedica a matar todo bicho viviente en Gaza. Otro imbécil cree que puede tomar el pelo a millones de españoles… Mejor paro de describir los miles de imbéciles que llenan los minutos de televisión y las hojas de los diarios.

Salgo a tomar una copa después del trabajo y un imbécil se toma la libertad de ponerle un nombre inglés –afterwork– a lo que estoy haciendo para parecer más cool. Veo un anuncio de un imbécil que anima a miles de imbéciles a participar de un concurso de mamadas. Desde luego, no me digas que no hay que ser un imbécil rematado para mamársela a un imbécil por una copa.

De camino a casa ve el anuncio de la empresa de un imbécil, creado por un publicista imbécil que te incita a comprarte un coche determinado para hacer felices a tus hijos. ¿Te das cuenta de cómo juegan con nuestros sentimientos? Seguro que detrás de esta estrategia hay un psicólogo imbécil que ha descubierto que si utilizas a los hijos de tus clientes puedes manipular mejor su intención de compra.

Y no creas que me olvido de los imbéciles que creen que se puede privatizar la sanidad o la educación; ni de los imbéciles que nos toman por imbéciles y que recortan nuestros derechos sociales; ni de los imbéciles que viven a todo trapo pasando por encima de quien se interpone en su camino; ni de los imbéciles que ni tan solo son capaces de respetar a sus congéneres; ni de los imbéciles que se precipitan con sus opiniones y juicios y que se creen capaces de juzgarlo todo, de machacarte y de criticarte...

Tomás, no me digas que no estamos rodeados de imbéciles. No me digas que simplifico la realidad. No me vengas con que mis esquemas no son adecuados y que debería cambiar mis expectativas sobre las personas. Dime qué puedo hacer para aprender a tolerar a los imbéciles que están a mí alrededor. Al final me tengo que volver un pasota para poder vivir en paz. Tomás, ¿acaso tiene la psicología alguna receta para terminar con la imbecilidad que nos rodea?

Y yo me siento un imbécil más mientras reflexiono sobre las palabras que acaba de compartir conmigo mi cliente…"


Artícle a el Periódico de: 



Tomàs Navarro - Psicòleg.

TEGUISE: MUSEU MARA MAO


A Teguise, vaig descobrir ahir que a part del mercat dels diumenges hi ha un artista inclassificable anomenat Manuel Perdomo Ramirez, de formació autodidacta i que compta amb alguna obra que altra escampada per l'illa de Lanzarote. Mai havia sentit parlar d'ell, però si aneu a Teguise per la part baixa de la població en seguida veureu l'antiga casa familiar per que crida molt l'atenció, i per descomptat el seu particular museu.


Escultures, ninots i qualsevol objecte reciclat serveix per decorar tots els voltants de la casa, mantenint un desordre organitzat, en un paisatge post apocalíptic.



El guix blanc és el material utilitzat en moltes de les seves obres, i com gairebé sempre sol succeir amb els artistes, l'obra de Manuel no és molt reconeguda a la seva terra, i la seva casa és coneguda com "l'abocador de Teguise".




Sens dubte tot un personatge que veu les coses diferents a com les veuen la resta dels mortals, molt diferent, encara que he vist coses pitjors, i, aquest jardí dels horrors té alguna cosa que enganxa, i és que les coses trencades, les coses lletges tenen també la seva bellesa.





diumenge, juliol 20, 2014

NO ME LA PUC TREURE DEL CAP


"Tengo que hacer un rosario con tus dientes de marfil para que pueda besarlo cuando esté lejos de ti, sobre sus cuentas divinas hechas de nardo y jazmín rezaré pá que me ampare aquella que está en San Gil. Y adiós mi España querida, dentro de mi alma te llevo metida, y aunque soy un emigrante jamás en la vida yo podré olvidarte."

Heavy la lletra, imagino que la novia de Juanito Valderrama debia fugir esperitada cap a Vitaldent en escoltar la surrealista lletra de 'el emigrante' , o a comprar-li un rosari dels de tota la vida per tal de salvaguardar els seus pinyos.

La lletra d'aquesta cançó m'ha vingut a la memòria perque tot el sant dia no em puc treure del cap, aquesta altra, una mica més moderna i menys sadomasoquista...

Deu ser el sol de Lanzarote que em comença a afectar, el cert és, que ja no s'escriuen lletres així. 

Donde va domitila donde va
donde va como al son de manila
donde va. (BIS)

Suelta la rumba la guaracha
o el danzón.
Suelta el bandon y ven y baila
el chachacha, Domitila.

Donde va domitila donde va
donde va como al son de manila
donde va. (BIS)

Que es lo que haces que no te quitas
el manton oye suelta el manton
y ven y baila el chachacha.

Donde va domitila donde va
donde va como al son de manila
donde va. (BIS)

Aquesta és la lletra oficial, car jo n'havia escoltat variacions (no Goldberg precisament), una d'elles deia així:

Un cojo vendia cojines
sentado en unos cajones
y al cojo de los cojines
le tocaron los cojones.

i després seguia amb el 'Donde vas, Domitila donde vas....' o sia 'l'estribillu' o tornada. Ah! les variacions són molt importants per enriquir la lletra de les cançons.

Deu ser que sóc víctima de l'avorriment del que en parla Fuster: 

"No tothom és capaç d'avorrir-se. El tedi exigeix una técnica refinada i una predisposició personal ben particular. En essència: cal tenir molta imaginació, esgotar-la, i després sentir-ne enyorament..."

FI

UNA ALENADA D'AIRE FRESC





Quan Pablo Iglesias diu coses com les que llegireu a continuació, no està fent el populisme del que l'acusen els de dretes i els d'esquerres tambè, està dient veritats obvies, plenes de sentit comú. Potser és això d'ell el que tan sembla preocupar a la dita casta crosta...

"Sobre la proposta de l'FMI que es rebaixin els salaris a Espanya, Iglesias ha criticat que Christine Lagarde exigeixi baixar-los "un 10%", quan ella  "cobra 324.000 euros a l'any, i 23.000 euros al mes més dietes".

"Jo vinc d'Estrasburg i vaig estar amb Juncker. Qui governa a Europa és la troica. Ningú ha triat democràticament a aquests senyors que tenen sous d'escàndol i que s'atreveixen a fer propostes com que la gent a Espanya treballi per menys de 600 euros", va defensar el líder de 'Podemos'.

"Un país decent no pot permetre que una persona accepti treballar per salaris que no li permetin omplir la nevera amb productes bàsics, que algú estigui cobrant 500 euros al mes i que pugui ser pobre treballant". Pablo Iglesias va considerar "indignant que hi hagi càrrecs que cobren 8000-9000 euros al mes i que un llicenciat en periodisme coure 500 euros".

No, no és populisme, és simplement la reivindicació d'una justícia salarial social justa, i compte amb 'podemos' a les properes eleccions, de moment, encara no estan contaminats, tot arribarà, i ja veureu com aquestes reivindicacions aniran desapareixent del seu ideari a mesura que toquin poder. Tant de bo m'equivoqui, però de moment s'agraeix escoltar-les, és com una alenada d'aire fresc.

UNA MANERA DE LLEGIR NOVEL·LES


Hi ha una manera de llegir novel·les que consisteix a no veure-hi sinó simples - i gratuïtes - xafarderies sobre desconeguts. És, cal dir-ho, la manera de llegir-ne més senzilla, estesa i atractiva, ens deia Joan Fuster, només que potser amb el pas del temps coneixem ja totes... les xafarderies de coneguts i desconeguts, d'aquí doncs, el desinterès creixent per la lectura. O potser hauríem de canviar la manera de llegir, recordo que de petit a l'escola la senyoreta Maria ens llegia novel·les de Jules Verne i nosaltres l'escoltàvem amb molta atenció, o, en una altra ocasió a casa, reunits al menjador, Txell meva filla gran ens va llegir "la noia que venia paraules 'd'Isabel Allende, i va ser una experiència molt agradable. No he provat d'escoltar novel gravades en CD que seria una altra possibilitat. Alguna cosa caldrà fer per recuperar l'interès perdut per la lectura.

Esperem no hàgim d'arribar mai a aquest extrem:

dissabte, juliol 19, 2014

LES BONES PERSONES A BENICÀSSIM


Deu haver-hi més d'una bona persona de Sezuan a Benicàssim, són els qui varen tenir el valor d'anar ahir al concert de Manel, segons expliquen a Nació Digital, que bonament intenten justificar el que és injustificable,que algú que no fos de la família, els anés a veure:

"De... menys a més i del folk-pop a la pista de ball en 40 minuts. Així va transcórrer l’actuació de Manel al vintè Festival Internacional de Benicàssim, una cita més adient per a les propostes de rock alternatiu que no pas pel quartet barceloní. En una hora poc propícia (19.15 h) –el quart concert de divendres i el segon a l’escenari Trident- i davant d’una parròquia reduïda, amb cinc fileres d’incondicionals a davant, la peculiaritat de les proves de so van ser premonitòries. El grup va haver d’assajar a volum baix, pràcticament en silenci, sota la típica música pregravada entre concert i concert i, com contagiats per aquest insòlit exercici, la veu de Guillem Gisbert va quedar tapada en les primeres cançons. 
El baix i la bateria retronaven massa i ocultaven el missatge. Potser per compensar-ho, la banda trencava el gel amb la coneguda “Al mar” però no l’acabava de fondre amb un reguitzell de temes del seu tercer disc. El format del festival els va obligar a cantar i tocar de manera accelerada, tallant de soca-rel aquells diàlegs típics dels primers anys. Entre el públic, molts britànics encuriosits, cap crit d’independència -com els que tímidament es van sentir en l’actuació del Primavera Sound el 2013- ni reivindicacions de catalanitat –la única que s’hi apropava era una segona equipació blaugrana amb la senyera- i ganes contingudes de festa sota uns núvols amenaçadors. L’èpica arribava amb “Mort d’un heroi romàntic”, la interacció aconseguia el camí d’anada i tornada amb “Boomerang” i continuava fluint amb “Ai Dolors” i “Benvolgut”."

I és que és ben cert que al món hi ha gent per què hi hagi una mica de tot, fins i tot els que van a veure Manel, o compren els seus CD's, que ja és es colmo. Amb un só justet, fluixos musicalment, una veu avorridament monocorde i impossible digna de cantar amb Estopa, i l'únic, alguna lletra mitjanament interessant, no sembla molt engrescador aguantar o suportar Manel sota la pluja o en plena soleiada a Benicàssim o a Masrrampinyo. Però mira, val més caure en gràcia que ser gracios, i Manel que sona com Mishima, com els amics de les Arts, com Antònia Font, tot subproductes avorrits i sense interès, té èxit - diuen - ara, també hi ha qui trobava interessants les lletres d'Antonia Font, i fins i tot va plorar la seva retirada del panorama musical. 
Tan bona gent que hi ha al panorama musical català, sobre tot el femení i no ho dic només per Silvia Pérez Cruz o Andrea Motis, sinó d'altres, però com la majoria canten en anglès, ja no són independentment correctes ni prou de la ceba, i el personal passa olímpicament d'elles. Ells s'ho perden.

PER QUÈ EN LLUÍS NO ÉS INDEPENDENTISTA?


Fa en Lluís Bosch una acurada anàlisi de per què no és independentista, i ho fa d'una manera raonada i honesta, sense exaltacions ni histerismes que solen acompanyar les discusions més que raonaments sobre l'independentisme o no del personal. Recomano el llegiu atès aclareix molts conceptes i posa... a molts altres al seu lloc.
Lluny de la visceralitat a l'ùs, aquí hi ha una anàlisi serena que és d'agraïr, potser com jo tampoc sóc independentista em sento més proper als raonaments d'en Lluís, encara que aqui, hem arribat a un punt, en que no es tracta ja de ser independentista o no, sinó de que no s'és, que en aquest cas seria Espanyol, més que res pel pesats que s'estan posant amb la seva sens raó i les orelleres d'ase que duen incorporades i que els impedeixen veure i entendre res. 
Hi hauria altres visions, com l'independentisme emocional, o per què Catalunya no pot ser independent, que en vaig parlar al seu dia, us deixo l'enllaç per si hi voleu donar una ullada.

L'urna que veieu a dalt  (a la foto) representa una votació que ara per ara, diria que el 9-N no es farà, i això Artur Más i altres ho saben, i és aquest un fet que fins i tot molesta per marejar inútilment la perdiu i cansar al personal.
Al cap i a la fi els temps juga en contra del procès independentista i el peix al cove ens sotja i és llaminer, sobretot si tenim en compte que ni Mas ni per suposat Duran i Lleida tenen la més mínima ínfula independentista, d'ací el mareig de la perdiu.

EL BOTXÍ


Explica la història que hi havia una vegada un botxí anomenat Wang Lun, que vivia en el regne del segon emperador de la dinastia Ming. Era famós per la seva habilitat i rapidesa al decapitar les seves víctimes, però tota la seva vida havia tingut una secreta aspiració... mai realitzada encara: tallar tan ràpidament el coll d'una persona que el cap quedés sobre el coll, posat sobre ell. Va practicar i practicar i finalment, en el seu any seixanta-sis, va realitzar la seva ambició.

Era un atrafegat dia d'execucions i ell despatxava cada home amb graciosa velocitat; els caps rodaven en la pols. Va arribar el dotzè home, va començar a pujar al patíbul i Wang Lun, amb un cop de la seva espasa, el va decapitar amb tal celeritat que la víctima va continuar pujant. Quan va arribar a dalt, es va dirigir iradament al botxí:

- Per què perllongues la meva agonia? -li va preguntar-. ¡Havies estat tan misericordiosament ràpid amb els altres!

Va ser el gran moment de Wang Lun; havia coronat el treball de tota la seva vida. En el seu rostre va aparèixer un seré somriure; es va girar cap la seva víctima i li va dir:

-Tingueu la bondat d'inclinar el cap, si us plau.

un conte de A. Koestler

divendres, juliol 18, 2014

DEL PERDUT PLAER DE LLEGIR




De la mateixa manera que no he llegit l’Ulysses d’en Joyce per peresa mental, (ja se’l va llegir en Joel Joan a Plats bruts per mi) reconec que cada vegada em fa més mandra llegir novel·les, i en dir novel·les vull dir novel·les, res de Dan Brown, Catedrals... i els best-sellers de torn, que tant s’han posat de moda, que de sempre me n'han fet de mandra. Fa ja un temps que prefereixo llegir contes i sobre tot molta poesia. Aquest fet em tenia preocupat: t’estàs tornat mandrós - em deia – I em deia a mi mateix, o sigui a un hom, no t’empasses 2666 d’en Bolaño?. Si! em contestava altra volta a mi mateix, - que és com fregar l’esquizofrènia – però en aquest cas és diferent, com t’agrada, t’hi apliques. Ja! reblava, però alguna cosa em falla, el que no sé és quina.
Potser en llegir i traduir alhora que és el cas de 2666, vaig trobar una nova manera de llegir que em fascinava i interessava, però que en acabar em va deixar buit, saturat, sec de l'avidesa de llegir.
La conclusió a la que he arribat és que, simplement ha deixat d'interessar-me la lectura, per saturació o ves a saber per què. Aquest any no em vaig endur cap novel·la a Lanzarote, però com de vacances hi ha moltes hores mortes i el dia es pot fer molt llarg i avorrit, em vaig comprar a l'SPAR: 'Las obras escogidas de TS.SPIVET' de Reif Larsen que m'està costant més d'empassar que un tros de carn  a una criatura. I no està pas malament, és una novel·la molt original, molt ben escrita, interessant, amb innumerables il·lustracions, a cavall de Twain o Pynchon, pero la llegeixo per força, per voluntat auto imposada de llegirla, però no hi trobo el plaer de llegir, que he perdut i no se si és temporal o definitiu. Potser cal donar temps al temps i recuperar de nou aquest plaer per la lectura, més endavant.

EL MÈTODE CHARCOT



Suposo que tots estem disposats a perdre qualsevol cosa menys la raó, ja que aquesta és, segons Aristòtil, la característica distintiva de l'ésser humà. Per això, les malalties mentals són les que més espanten i intriguen. I pel mateix motiu els bruixots i alienistes sempre han gaudit de... gran prestigi, encara que en rares vegades han estat eficaces. Per exemple, a finals del segle XIX Charcot es va fer cèlebre per diagnosticar i «curar» el que va anomenar "histèria" femenina, fent pressió sobre els ovaris, i la masculina estrenyent els testicles. (En casos greus, Charcot extirpava l'úter.) Els seus cursos a la Salpetriere eren freqüentats per la flor i nata de la necrologia europea, incloent a Freud. Ningú va dubtar de la certesa dels diagnòstics de Charcot ni de l'eficàcia del seu tractament.

MARIO BUNGE - 100 IDEAS.

S'ha de dir que el mètode d'apretar els testicles als mascles els devia curar la histèria a l'acte, en tal que l'home deixes - mai millor dit - de tocar els collons.

dijous, juliol 17, 2014

EL TEMPS DE LES COSES PETITES

Els homínids ens hem inventat una mesura teòrica del temps que ens la creiem fil per randa, i fins i tot li donem valor real. Quanta gent desitjava que s'acabés l'any 2013 i comencés el nou any com si alguna cosa hagués de canviar d'un 31 de Desembre... a un 1 de gener, malgrat saber que tot seguirà igual o pitjor. 
EL temps es molt dificil d'administrar, o en sobra o en falta, però difícilment sabem trobar la seva justa mesura. Tal com va el missaire Ministre de l'Interior, potser l'1 de gener de 2015 ens prohibiran els sentiments i les emocions adduint costen temps i diners a la Seguretat Social i són causa de baix rendiment laboral. Sempre per el nostre bé, clar. I nosaltres que ja hem abandonat la resistència, el deixarem fer resignats, i que reguli la nostra privacitat i el nostre temps. 


Però hi ha un altre temps, una altra mesura, el temps de les coses petites, més difícil de controlar i també d'usar, ho pensava l'altre dia al port d'Arrecife veient a aquests senyors jugant tranquil·lament com si el temps s'hagués aturat, una partida de dòmino; al seu costat uns nens es llençaven des del 'malecón' a l'aigua. Per uns moments - tornem al temps - em vaig transportar al 'malecón' de l'Havana, l'escena era gairebé igual, però amb menys negrets i sense música de fons de 'son' cubà.

LA VERITABLE HISTÒRIA OCULTA DE GAZA




Considerat com un dels millors experts occidentals en el món islàmic, Robert Fisk ha estat responsable de la divulgació de les massacres de la guerra civil algeriana, dels assassinats massius de Saddam Hussein, de les represàlies israelianes a la Intifada palestina i de les repercussions de les activitats(bèl·liques... i polítiques) del govern dels Estats Units a l'Afganistan i a l'Iraq. Ha entrevistat en profunditat (i és dels pocs periodistes occidentals i fins i tot del món) a Osama bin Laden, el cap d'Al-Qaida, protagonista de sagnants atemptats arreu del món (entre els més coneguts, a Nova York, l'11 de setembre del 2001 i a Madrid, l'11 de març del 2004). Fisk ha defensat sempre la causa palestina, prenent posició per la pau a l'Orient Mitjà i l'entesa entre els països de la zona, fins i tot Israel. Per això ha estat molt discutit tant per companys de la premsa com per part de gairebé tots els governs implicats en el conflicte de l'Orient Mitjà.

En aquestes declaracions a the Independent: "La verdadera historia oculta de Gaza que los israelíes no están contando esta semana", rebla en el clau del problema a Gaza: Ni coets de Hamás ni amenaça yihadista global: la clau es la possessió de la terra palestina.

"OK, así pues hasta esta tarde [al 9 de julio de 2014] el balance... de dos jornadas de intercambio letal se eleva a 40-0 a favor de Israel [Nota Dscntxt: al 16 de julio las cifras se elevaban a 205 palestinos muertos más cuatro niños que jugaban a futbol en la playa ametrallados por una patrullera israelí]. Veamos ahora la historia de Gaza que no oirá contar a nadie en las próximas horas.

Se trata de la tierra. Los israelíes de Sderot sufren el fuego de cohetes lanzados por los palestinos de Gaza y ahora los palestinos están recibiendo su merecido. Claro. Pero, un momento: ¿cómo es que todos esos palestinos —millón y medio en total— han acabado hacinados en Gaza? Bueno, pues resulta que sus familias vivieron una vez en lo que ahora se llama Israel. Y que fueron expulsados —o huyeron para salvar la vida— cuando se creó el Estado de Israel.

Y resulta también que —se aconseja aquí tomar aire con una profunda inspiración— las personas que vivían en Sderot a principios de 1948 no eran israelíes sino árabes palestinos. Su aldea se llamaba Huj. Tampoco eran enemigos de Israel. Dos años antes, esos mismos árabes habían escondido del ejército británico a combatientes de la Haganah judía. Sin embargo, cuando el 31 de mayo de 1948 el ejército israelí se plantó en Huj expulsó a todos los habitantes árabes de la población, ¡a la Franja de Gaza! Y se convirtieron en refugiados. David Ben Gurion (el primer Primer Ministro de Israel) lo llamó una "acción injusta e injustificada". Una pena. A los palestinos de Huj nunca se les permitió regresar a sus hogares.

Y hoy, más de 6.000 descendientes de los palestinos de Huj —ahora Sederot— viven en la misérrima Gaza entre los "terroristas" que Israel proclama querer destruir y que disparan cohetes contra lo que otrora fue Huj. Interesante historia.

Y lo mismo cabe decir por lo que respecta al derecho de autodefensa de Israel. Lo hemos vuelto a oír hoy mismo. ¿Qué pasaría si los ciudadanos de Londres fueran bombardeados como lo son los ciudadanos israelíes? ¿Acaso no devolverían el golpe? Bueno, sí, pero los británicos no tenemos a más de un millón de antiguos habitantes del Reino Unido encerrados en campos de refugiados en unos pocos kilómetros cuadrados alrededor de Hastings.

La última vez que se utilizó este argumento falaz fue en 2008, cuando Israel invadió Gaza y mató al menos a 1.100 palestinos (tipo de cambio: 1.100 contra 13). ¿Qué pasaría si a Dublín la atacaran con cohetes?, preguntó entonces el embajador de Israel. Ahora bien, en la década de 1970 la ciudad británica de Crossmaglen, en Irlanda del Norte, sufrió el ataque de cohetes lanzados desde la República de Irlanda pero no por ello la RAF se vengó bombardeando Dublín y matando a mujeres y niños irlandeses. En Canadá, en 2008, los partidarios de Israel blandieron el mismo argumento falaz. ¿Qué pasaría si a la gente de Vancouver o Toronto o Montreal la atacasen con cohetes disparados desde sus propios suburbios? ¿Cómo se sentirían? Sin embargo, los canadienses no han empujado a campos de refugiados a los habitantes originales del territorio canadiense.

Y ahora vámonos a Cisjordania. Al principio Benjamin Netanyahu dijo que no podía hablar con el "Presidente" palestino Mahmoud Abbas porque no representaba también a Hamas. Luego, cuando Abbas formó un gobierno de unidad [con Hamas], Netanyahu dijo que no podía hablar con Abbas porque se había aliado con la "terrorista" Hamas. Ahora dice que sólo se puede hablar con Abbas si rompe con Hamas, aunque si lo hace dejará de representar a Hamas.

Mientras tanto, el gran filósofo israelí de izquierdas Uri Avnery —90 años de edad y por fortuna tan recio como siempre—, ha llamado la atención sobre la última obsesión de su país: el peligro de que Isis lance un asalto hacia el oeste desde su “califato” sirio-irakí y llegue hasta la ribera oriental del río Jordán.

"Y Netanyahu dijo", según Avnery, que "si no son detenidos por una guarnición israelí permanente estacionada allí (en el río Jordán), llegarán hasta las mismas puertas de Tel Aviv". La verdad, por supuesto, es que la aviación israelí aplastaría a Isis en el mismo instante en que osara cruzar la frontera con Jordania desde Irak o Siria.

La importancia de eso, sin embargo, es que si Israel mantiene su ejército en el Jordán (para proteger a Israel de Isis), un futuro Estado "Palestino" no tendrá fronteras y será un enclave dentro de Israel rodeado por todas partes por territorio controlado por los israelíes.

"Igual que un bantustán sudafricano", dice Avnery. En otras palabras, jamás existirá un Estado palestino "viable". Después de todo, ¿acaso no es Isis lo mismo que Hamas? Por supuesto que no.

Pero no es eso lo que le oímos decir a Mark Regev, portavoz de Netanyahu. No, lo que le dijo a Al Jazeera fue que Hamas era "una organización terrorista extremista no muy diferente de Isis en Irak, Hezbollah en el Líbano, Boko Haram ..." Basura. Hezbolá es una milicia chií que en Siria combate a muerte contra los musulmanes sunitas de Isis. Y Boko Haram —a miles de kilómetros de Israel— no es una amenaza para Tel Aviv.

Pero usted ya ha captado el concepto. Los palestinos de Gaza —y, por favor, olviden para siempre a los 6.000 palestinos cuyas familias son oriundas de Sederot— están aliados con las decenas de miles de islamistas que amenazan a Maliki en Bagdad, a Assad de Damasco o al presidente Goodluck Jonathan en Abuja. Más interesante aún: si Isis se dirige hacia las lindes de Cisjordania, ¿por qué el gobierno israelí sigue construyendo allí colonias para los civiles israelíes de forma ilegal y en tierras árabes?

Todo esto no tiene que ver solamente con el vil asesinato de tres israelíes en la Cisjordania ocupada o con el vil asesinato de un palestino en la Jerusalén Este ocupada. Tampoco con la detención de numerosos militantes y políticos de Hamas en Cisjordania. Tampoco con los cohetes. Como de costumbre, el meollo del asunto es la tierra."


a The Independent, 9 de juliol 2014
del blog: descontexto.

dimecres, juliol 16, 2014

UN MANIFEST INOPORTÚ I OPORTUNISTA


Un manifiesto oportuno - No se trata de un texto españolista, sino a favor de la Constitución...

"Bregado como está uno, por razones de edad y de carácter, en batallas abruptas, he tenido que releerme el Manifiesto titulado “De los libres e iguales” para ver en qué había... metido la pata al firmarlo. Porque han comenzado a lloverme piedras sobre la cabeza.

Y tengo que reconocer que me he reafirmado. Es un manifiesto impecable desde el punto de vista democrático, y pienso que necesario para romper una cierta actitud de tolerancia hacia posiciones que son intolerables.

Empecemos con lo de vivir una situación crítica. Lo es. Basta con leer los periódicos, sobre todo los que se editan en Cataluña, y con pasearse un rato por el Empordà, pero también por las Ramblas de Barcelona, para comprobar que la situación es insostenible, para ver que el avance del secesionismo tiene caracteres de tsunami.

Esto en sí mismo podría no ser grave. Pero lo es, porque el movimiento secesionista catalán es profundamente antidemocrático, es xenófobo y puede afectar gravemente al sistema de convivencia creado con fortuna en 1978 con un enorme consenso y un gigantesco éxito.

¿A qué nos enfrentamos? Bueno, si uno no es lerdo del todo, a un plan minuciosamente desarrollado de construcción de una sociedad distinta en una parte del actual territorio español cuya referencia esencial es la de no ser española. Un argumento que es ciertamente pobre, pero que es además ofensivo. Desde los aledaños de las instituciones democráticas catalanas, es decir, de la Generalitat y del Parlament (en este caso con disensiones) nos llegan mensajes diarios sobre cómo debería ser un ejército catalán (no es broma) para proteger al país de las posibles agresiones de España o de Francia, o para intervenir militarmente en el océano Indico. Nos llega que los ciudadanos de esa futura República aún fantasma deberán tener la doble nacionalidad (sin contrapartidas, claro), o que el castellano, aunque no sea lengua vehicular en las aulas, se mantendrá como lengua de uso. Por supuesto, fórmulas para atenuar el impacto de la salida de Europa, de adopción del euro como moneda.

Y leemos todos los días que se va a celebrar una consulta que se reconoce ilegal, anticonstitucional, y que si el Estado español lo acepta, bien; y si no, pues se proclamará igualmente.

En esos términos está la cosa. En la calle, desde luego, el ambiente no es amable con todo aquello que tenga que ver con lo español. Y hay quien aventura que se producirán hechos violentos si la cuestión de la consulta exigida por los nacionalistas no se atiende.

Todo ello en un ambiente político que trata a la Constitución como algo que se puede reformar sin que haya una auténtica consulta precedida de un auténtico debate, que se produzcan en todo el territorio, con la participación de todos los ciudadanos. Me cuento entre los que no se ahorraron críticas al cambio de Constitución que se produjo en torno al asunto del déficit. Bueno, pues esta vez tampoco acepto que se vaya a hacer por las malas. Ni Merkel ni Mas van a cambiar mi posición en contra de que el texto pueda ser alterado sin el debate y el voto, por este orden.

El texto del Manifiesto no es un texto españolista. Es un texto a favor de la Constitución, o sea, a favor de que se cumpla la ley.

Y tiene un defecto pequeño, desde mi punto de vista, que es el de no haber enumerado de forma explícita a formaciones como Izquierda Unida, donde me consta que hay muchos partidarios de lo que se dice en el manifiesto.

Y un defecto gigantesco que es su principal virtud: no se anda con zarandajas, ni paños calientes. Este no es un problema de españoles afrentados. Es un problema de ciudadanos que viven en un país democrático que están siendo afrentados por una potente tendencia política e ideológica, que es el nacionalismo catalán, que no son los catalanes, como a ellos les gusta llamarse, ocupando todo el espacio ciudadano.

El manifiesto nos sirve también a muchos ciudadanos que queremos ser libres e iguales y que planteamos, por ejemplo, que cuando se comience un inevitable debate sobre la Constitución, podamos discutir si han de seguir existiendo los Fueros navarros (aceptados por Franco) y los vascos (restituidos por la democracia) que convierten a España en una sociedad partida por la injusticia fiscal.

El manifiesto no deja a los ciudadanos “razonables” huérfanos. Porque no es simétrico al envite de los secesionistas, no entra en la competencia de nacionalismos. Entra, y a degüello, en la competencia entre quienes desean establecer diferencias entre unos y otros por razones de pertenencia. De ahí a inventarse judíos no hay demasiado trecho.

El manifiesto habla claro contra la discriminación, contra la amenaza de una sociedad uniforme, contra esa mentira de la Arcadia feliz en la que no habrá inflación ni diferencias sociales (por decir un par de cosas) gracias a que se autogobernará bajo el confortable cobijo de una bandera estelada.

Con sus tiempos adecuados, hagamos una nueva Constitución, si así lo desean los ciudadanos, en la que podamos ser libres e iguales." elpais.es

Jorge M. Reverte es escriptor i 'lerdo del todo', nomès que no ho sap. Aquest senyor no ha entès res, lo qual no deixa de ser preocupant, a no ser que quan es refereix a la xenofòbia que detecta passejant per les rambles sigui degut al gran nombre de guiris i estàtues humanes que hi ha, i a l'Empordà (on dubto hagi estat mai) als pixapins que tot ho ermmerden.

Preocupen aquests intel·lectuals espanyols que han reaccionat tard i malament, i fan bona - malauradament la frase de Joan Fuster: M'odien, i aixó no té importància, però m'obliguen a odiar-los, i aixó si que en té. 
I aquí no es tracte ni de que ens odíin ni d'odiar, simplement es demana un mínim d'enteniment, de comprensió del desig d'un poble, però, aquests intel·lectuals de butxaca, com Jean Pasul Sartre al seu dia, no han entés res i mentre cofois es miren el melic, desbarren impunement i disparen contra el ninot de sempre que és Catalunya. Són tan ignorants que fins i tot fa vergonya aliena.


FUGIM DE LA CATÀSTROFE

No correm cap a la mort; fugim de la catàstrofe del naixement. Ens debatem com supervivents que intenten oblidar-la. La por a la mort no és sinó la projecció cap al futur d'un altre por que es remunta al nostre primer moment. Ens repugna, és veritat, considerar el... naixement una calamitat: per ventura no ens han inculcat que es tracta del suprem bé i que el pitjor se situa al final, i no al principi de la nostra carrera? No obstant això, el mal, el veritable mal, està darrere, i no davant nostre. El que Crist se li va escapar, Buda ho ha comprès: «Si tres coses no existissin en el món, oh deixebles, el Perfecte no apareixeria al món...» I abans que la vellesa i que la mort, situa el naixement, font de totes les desgràcies i de tots els desastres.

E.M.CIORAN

dimarts, juliol 15, 2014

EN EL NOM DEL PARE


Vint-i-tres anys de mandat, una vida austera - diuen -. Tot per el país - diu -, una jubilació tranquil·la i el cap molt clar, conferències i xerrades i acudits dignes de Joan Capri. Llums i ombres però en conjunt un bagatge positiu (segons ell) d'aquest període de... Govern de Jordi Pujol i Soley. Enrere queda el peix al cove i altres pactes, un concert econòmic no demanat, encerts i errades en molt de temps de gestió d'un país, però sempre dins d'una aparentment absoluta honestedat.
La vida del nostre homes és - diuen - molt austera, però en nom seu, en el nom del pare, els fills no han estat a l'alçada, problemes amb la ITV i altres han conduït a l'hereu, l'Oriol a la renuncia de tots els seus càrrecs polítics (ja vaig avisar fa un parell d'anys que era un cadàver polític); el seu germà Jordi amb bosses amunt i avall cap Andorra i Suïssa i esportius a tot ritme, i segons explicava fa uns dies el diari el Mundo (i ningú de la familia ho ha desmentit), la senyora Marta Ferrusola i fills també anaren el 2010 a Suïssa a portar dinerons, uns tres milions d'euros de res - diuen els del digital madrileny -.
En el nom del pare, sempre presumptament, s'han comes moltes malvestats, la mare també (sembla) i ningú de la família desmenteix res, Camargue inclosa. Dempeus sota la bròfega tempesta, país fatal, país aimat, brama el pare mentre li falten dits per tapar tots els forats que ha aparegut en el seu vaixell. 
Entenc que no és aquest el final que ell s'esperava de la seva carrera política, però els fets són els fets, i encara que siguin presumptes, comença a haver-hi massa evidències evidents de que massa coses no s'han fet bé.
S'ha de dir però i és important remarcar-ho, que tots aquest fets s'han fet pel bé del país, tot per Catalunya! faltaria més.
I sap greu, el pare ha estat un home realment auster, i amb més o menys encert, durant tots aquests anys ha treballat i ha fet país i pel país aparentment tot el que ha pogut, a la seva manera, però ha fet, més no ha servit de res tota la seva trajectòria, tot el seu llegat ha queda tacat, esborronat per les malvestats que els fills han fet en el seu nom, en el nom del pare, (del que tan se n'omplien la boca)...., amb la seva connivència... o no!; el temps ho dirà.

SORT


O. Cala Canyelles (Roses) estiu del 2152 (D.C.) -

L'home s'aixeca de la taula, apura un got d'aigua i s'acosta a la calaixera que té rere seu, l'obre i agafa un manuscrit que hi ha dins. Un munt de records i vivències li passen pel cap en el moment de tenir-lo a les seves mans, l'ha llegit tantes vegades que gairebé se'l sap de memòria, tot i què no és ell ara qui te de submergir-se en les seves pàgines, ha arribat el moment que ho faci la persona per a qui li van donar l'encàrrec, fa ja bastant de temps.
Surt al porxo, el sol l'obliga a aclucar els ulls, fa servir el palmell de la ma de visera per apaivagar l’impacte de la llum i dona una ullada al seu entorn. A primera hora del matí l'astre escalfa ja de valent, lluny de la tebiesa de la primavera, ara apressa, deslliurat de la tramuntana que estranyament absent, el deixa que campi amb tota la seva força.
Una lleugera calitja esborrona el paisatge donant-li un punt de irrealitat, però es el seu, el de sempre, igual i diferent alhora, un quadre cromàtic que canvia constantment malgrat ser exactament el mateix. La mar, després de les primeres verdors costaneres, té aquell punt de blau intens tan peculiar del Cap de Creus, salpebrat de minúscules espurnes blanques de les onades en trencar-se.
Aspira l'aire a fons, baixa les escales i s'acosta a la platja, allí, la seva filla aliena als seus pensaments està prenent el sol. La mira mentre pensa en tots els esdeveniments que els han portat fins al dia d'avui i somriu, sense poder evitar però, un cert deix de tristesa.
Ara - es diu - tots és molt més planer, però de no haver estat per Abraham, difícilment haurien aconseguit superar el repte de sobreviure, d'arribar fins on som al dia d'avui. Ell fou en gran manera l'artífex de l'estat actual i ara ha arribat el moment de complir allò que li vaig prometre abans de morir.


- Sort! - crida -
La noia es dona la volta en sentir la seva veu, s'aixeca de la sorra, agafa la tovallola i tot somrient s'hi acosta.
- Bon dia pare, que vols?
Somriu mentre li diu:
- Tinc una cosa per a tu.
L'expressió de la noia és de sorpresa.
- És veritat, ho havia oblidat, això que ahir en varem parlar, però avui m'he llevat i feia un dia tan bonic que després d'esmorzar he vingut a la platja, m'hi trobava tant bé que no hi he pensat gens en que era el meu aniversari.
- I que és el que tens per a mi? Un regal? - pregunta tafanera tot i que ja s'ho imagina.
- No ben bé, de fet és molt més que un simple regal, és tracte d'un manuscrit que Abraham em va deixar per a tu, em va dir que te'l dones quan fessis divuit anys, pensava que era el moment escaient per que el poguessis llegir en ple estat de consciència.
Aquí ho explica tot, tu ja vas escoltar de més petita una gran part de la seva historia, però aquí hi és sencera, des d'abans que comences tot fins al final. Es tracte d'una espècie de diari novel·lat que va començar a escriure a l'illa i continuà en arribar aquí. Aquesta va ser la seva última voluntat i l'he respectada.
Ara és teu. Llegeix-lo.
La noia s'aixeca, agafa el manuscrit i l'apressa contra el seu pit, la imatge de Abraham es projecta en la seva ment, llunyana i fresca alhora.
Abraham, que s'anomenava a ell mateix el darrer home fins que la va trobar a ella, o millor dit ella el va trobar a ell aquell llunyà dia d'un més de Novembre en aquesta mateixa platja. Una gran part de la seva infància i adolescència estava molt lligada a aquell home, amic, company i conseller, mai oblidat, però en aquest moment present un altre cop amb molta més força.
No diu res al seu pare de tots els pensaments que se li amunteguen de cop, prou que els sap ell que també l'ha trobat molt a faltar, com en Jean Claude, la Nicole o la resta dels habitants del seu entorn. L'empremta d'Abraham està fortament arrelada i viva encara per molt de temps en la seva petita comunitat.
Només doncs, es limita a dir-li:
- Gràcies pare, me'l llegiré de seguida.
Pugen tots dos cap la casa, ell entra dins, prefereix deixar-la sola. La noia s'asseu al porxo, nota que la criatura que porta a la panxa es belluga nerviosa, una cama es dibuixa perfectament a través de la pell, l'acaricia i somriu, aquest serà el seu tercer fill, però no l'últim.
Encara pot recordar com si fos ara mateix les paraules d'Abraham aquell dia que estaven al passeig de Roses amb la Nicole:

"Heu de tenir fills, criar-los i pujar-los com cal, ells i vosaltres sou l'esperança de continuïtat com espècie d'aquesta petita comunitat.
Cada vegada que es mori algú, n'heu de tenir un altre, igual que els pagesos recullen la collita i després tornen a sembrar, això es el que heu de fer vosaltres, repartir la llavor de la vida.
Aquesta és la vostra responsabilitat."

Ja n'hi ha dotze Abraham - es diu - i aquest que ara s'està bellugant el que en farà tretze, ja veus que hem fet cas dels teus consells.
S'aixeca i entra dins la casa, en asseure's al sofà la criatura sembla que s'està més quieta.
Obre el manuscrit, dins hi ha un sobre a la seva atenció. Nerviosa l'estripa, agafa el foli i el comença a llegir:


Estimada Sort:

Quan vaig decidir continuar la narració d'aquesta historia tot just arribar a Roses on després de molts anys vaig trobar-hi el meu sojorn, encara no et coneixia, després en fer-ho aquell matí de Novembre a la platja, fou quan vaig prendre la decisió de continuar-la i també que en el moment que jo considerés fos el més oportú, llegissis aquest manuscrit.
Ara, quan arribi a les teves mans i llegeixis aquestes paraules, voldrà dir que farà temps que jo estaré mort i el teu pare haurà considerat que és el moment adequat d'acord amb les instruccions que en el seu dia li vaig donar.
Li vaig demanar aquest favor, doncs per l'estimació profunda que sento per tu, volia que tinguessis ple estat de consciència en el moment d'assabentar-te de tota la veritat, d'aquelles coses que a mitges durant el temps que vaig gaudir de la teva presencia, més o menys t'havia anat explicant, però moltes d'altres que considerant la teva joventut conscientment i penso que pel teu bé, vaig decidir ometre.
He intentat ser el màxim d'honest possible en narrar-te tots els fets que és varen esdevenir abans i després i penso que conscientment no he omès res. Només he volgut explicar-te la veritat, no tan sols la meva, si més no la aproximació màxima als fets terribles que és varen precipitar com una cascada, ara fa ja més, bastant més de cent anys.
Espero la teva condescendència envers la meva persona per la decisió que vaig prendre en aquells moments de desconsol i ensuperbiment.
Ara que ets major d'edat i ja ets capaç de comprendre fins on pot portar de vegades la vida a les persones i, com tindràs de començar a prendre decisions què, encara que petites, veuràs que és molt difícil d'encertar, penso que podràs comprendre-ho tot molt més be.
Pensa que si prendre qualsevol decisió sovint ja és difícil, per quotidiana que pugui ser, la que jo em vaig veure obligat a decidir en uns moments tan difícils i complicats per la humanitat com aquells, era la més difícil de totes i, vaig errar, Sort, ho sé ara i ho sabia o ho tenia d'haver sabut en el seu moment.
I em vaig equivocar Sort, però ja era tard, massa tard quan en vaig ser plenament conscient.
No vull dir-te res més.
Només et demano que llegeixis el manuscrit i decideix per tu mateixa. Com hereva d'un futur incert que ets, intenta fer sempre el que creguis que és correcte, calcula el risc de les teves decisions i no t'oblidis mai de pensar en els altres i en tu mateixa ta

mbé.
Espero i desitjo que tal com t'he aconsellat tinguis fills i els eduquis en la llibertat i el respecte que els teus pares t'han ensenyat i desitjo que us en sortiu d'aquest atzucac en que sense ser-ne en absolut responsables, resteu encara immersos.

Fins sempre, Abraham.


Pròleg de la novel·la "el Darrer home"

- aquest és el pròleg, però hi ha un capítol d'aquesta novel·la que al seu moment podia semblar agosarat o exagerat, però tal i com es van desenvolupant els esdeveniments, cada vegada li trobo menys. El podeu  trobar aquí.