Manifest

M'agradaria molt ser plenament conscient en el moment de la meva mort. Crec que és un dret adquirit comiadar-te dels teus, i fer-ho alhora també de tu mateix, car saps que no tel's tornaràs a trobar mai més, qué en tancar els ulls per última vegada et sentiràs envoltat per la foscor i una sensació d'angoixa infinita.

a propòsit de les "xapes"

Ja a l'any 2001 a "el marmessor de la ignorància" parlava de les xapes. Vol dir que aixó que l’assumpte de les xapes dels automòbils no em ve de nou. Sembla ser que el departament del Senyor Saura fa uns mesos tornava a reblar en el tema adduint que es podia posar la E d'Europa a l’esquerra i l'escut i el CAT a la dreta de la matrícula i així tots contents i enganyats, però tot plegat s'ha quedat en un no res i a més a més hi ha qui es queixa que els municipals de BCN multen per dur el CAT al cotxe amb excessiva eficiencia, inusual per cert, atès es sabut són un pel indolents. Ah! i sense afany recaptatori, per suposat.
Potser són deries meves, pero recordo que quan començàvem a viatjar amb els 850 o els 124, tant si era per Espanya com si sortiem a l'estranger de fora, feia patxoca observar les matrícules d'altres provincies per l'autopista o carreteres, era una manera de refermar i reconèixer la teva identitat i la de l'altre, o fins i tot si circulaves per la teva ciutat i en veies un altre amb matrícula de fora que anava una mica perdut, eres molt més comprensiu amb ell, atès entenies era un foraster que devia segurament anar perdut.

El moment de posar les quatre barres i el CAT als nostres automòbils el va tenir el Sr.Pujol i no en va ser capaç de sortir-se'n tot i tenir la clau (segons deia falsament cofoi), mentrestant, malgrat ni el Sr. Pujol ni el Sr. Saura se n'hagin ni tan sols assabentat han passat moltes coses, entre altres que hem perdut definitivament la catalanitat, i per tan en ser com som encara que de tercera, Europeus, amb les estrelletes sobre fons blau i la lletra E al fons, donades les circumstàncies, en tenim prou i encara gràcies. Entenc que el Sr. Pujol ho va acceptar perquè José Maria Aznar es va tancar en banda sobre aquest assumpte, i tothom sap que quan Aznar diu no, és no!, no! i no!.
La qüestio és doncs que el que tenen a França, Itàlia i altres països europeus , a Espanya no hi és perquè al sr. Aznar no li va donar la gana, és més, encara s'en fotia dels qui reivindicaven "las chapas", i cal recordar que quan aquest fet es va consumar CIu el recolzava per a Governar a Espanya i per suposat a Catalunya.
I fins aquí hem arribat, sort que ara amb aquest 50,3% que ha de votar la independència del nostre país segons una enquesta en la que han timat als de la UOC en fer-els-hi una enquesta de la senyoreta Pepis, i l'il·luminat que diu que si Catalunya fos independent ens guanyariem més la vida i viuriem millor, no hem de preocupar-nos. Ens espera un pròsper avenir.
Hi ha algú més?

Cas Pretòria: La culpa: del general Mola

El cas Pretòria té una sèrie de derivades interessants que val la pena analitzar. Òbviament alguna cosa hi ha sinó ni tan sols el jutge Garzón hauria muntat tot aquest enrenou mediàtic en la línia de vanitas vanitatis i vedettisme rn la que tan li agrada moure’s al jutge il·legal, o que hauria per llei i fets comprovats estar il·legalitzat de per vida per més d'una raó prou provada. I això s’ha de tenir molt clar per entendre al personatge; en un país democràtic avançat aquest jutge estaria inhabilitat de per vida i no tan sols per prevaricació.
Entenc que hi ha motius més que suficients per imputar a una sèrie de gent que no ha fet bé la seva feina i ha deixa’t presumptament l’honestedat a banda des de càrrecs públics o privats i que la connivència entre ells i el delicte sembla presumptament prou clara. No tinc tan clara ja, la manera en que hagi conduit el jutge Garzon aquest cas, amb una exagerada manera de tractar als presumptes, amb humiliació inclosa i no per causalitat, mantenint-los encara a la presó sense cap necessitat que així ho exigeixi. Garzón és aquell jutge que va anar a buscar Pinochet quan tenia Fraga al costat i uns quants criminals de guerra més vora seu. Però és vel·leïtós con la Donna é Mòbile i ell que esta per sobre del bé i del mal, decideix a qui processa i a qui no, i a més a més administra el tempo, el que encara es pitjor, retardant a la seva conveniència un cas segons l’interessi, anteposant per tant l’aplicació de la justícia a la seva dubtosa conveniència. S’haurà de veure, coneixent al personatge, de tots aquests en principi imputats, a quants s’acabarà jutjant i condemnant, que ja coneixem el maldestre que és l’home instruint causes, i proves prou paleses ens n’ha donat.
Suposo que a Espanya de casos com el Pretòria i molt més grossos n'hi ha mil o dos mil o possiblement més, però al sr. Jutge aquests no l'interessen, ha anat a buscar el moll de l'os de la classe política catalana, sabent molt bé el que i el perquè o feia, digueu-li Estatut o compensació Gürtel (m’és igual), però el que si tinc clar és que no ha estat per atzar o per la gran professionalitat i sentit de la justícia del Sr. Jutge. I, ja que ha citat a declarar a la mare de l'exalcalde de Santa Coloma, sabent (o hauria de saber-ho) que te Alzheimer, per sortir-se’n de l'atzucac en el que en el fons ell mateix s'ha posat en tot aquest assumpte, podria donar la culpa de tot el cas Pretòria al General Mola al qui ja volia citar a declarar no fa gaire, ignorant que aquest Sr. li donava per viatjar en aeroplà i casualment en el que va pujar per última vegada on hi anava la flor i nata dels colpistes feixistes del 36 es va estavellar sense que quedessin supervivents. Bé, en va quedar un, Francisco Franco Baamonde que aixó d'anar en avió ho deixava pel seu germà “rojo”. Dic lo del general Mola, perquè en aquests assumptes de corrupció o “mangoneo” sempre s'acaba donant la culpa a algun mort que s'ha produït pel camí, i el General Mola donaria lloc a una bonica paràbola.

MAURITÀNIA: BLACKOUT

El lamentable i caòtic tractament informatiu de tots els medis ahir a la tarda sobre el segrest dels tres cooperants catalans a Mauritània, és un clar exemple del que no ha de ser la tasca periodística a l'hora d'informar.

Que si la DPA deia que havien estat localitzats a 100 quilòmetres d'Akjout, que si Al Qaeda, que si la branca salafista d'Al Qaeda a Mauritània, que si el Frente Polisario. Tot plegat un joc de despropòsits i manifesta manca de professionalitat de tots els mitjans, obssessionats només en donar primer qualsevulla noticia abans que la resta, aixó si sense contrastar, tot i que la nota de la DPA podia ser fiable, però era també donar indirectament informació als segrestadors que podia ser no sabessin que els havien localitzat si és que així havia estat.

A banda, hi ha les families dels segrestats i els companys que encara són a Mauritània. Entenc que a la seva situació anímica no els ajuda gens aquesta mal anomenada informació dels mitjans. Una altra qüestió tot i que ara no és el moment, atès el més important es alliberar als tres segrestats, és que hi feien aquesta gent en aquesta "pijo" caravana solidaria per una zona perillosa con Mauritània, on fins hi tot hi va deixar de passar el Rally Paris Dakar fa ja un parell d'anys. Amb tota la bona fé del món, amb ganes d'ajudar i cooperar i ajudar als pobres negrets, però com si anessin de colònies o de hapening cumbaià a Àfrica tot escoltant el Barça, repeteixo, ara no és el moment, però ho deixo apuntat per més endavant.

Els britànics que en aixó de la informació ens portan una gran avantatja, en casos similars al d'aquest segrest, posen en marxa el Blackout, "mínima informació", la justa, i deixen que el Govern i els serveis secrets en aquest cas facin la seva feina i informin o desinformin del que creguin oportu difondre.

Aquí, com en el cas de Diego fa uns dies a Tenerife, els medis son un mer i inconscient safareig. Els mateixos medis que acusen als blocaires i gent de la xarxa d'internet en general de freakis, inconsistents i veleitosos, cauen amb escreix en el mateix error del que ens acusen, tot i que se suposa que ells són professionals. Que s'ho facin mirar.

Dia mundial del dia mundial

Avui és el dia mundial de la SIDA, demà serà el dia mundial d'alguna causa, i demà passat i l'altre. I és que al pas que anem i atès l’any té de moment només 365 dies, aviat s’haurà de començar a pensar en subdividir aixó del dia mundial del que sigui en diverses fraccions. Potser haurem de parlar del dia mundial de... pel matí, o dia mundial de... per la tarda, i en qüestions que es consideressin menors es podria fer la hora del dia Mundial de..., o fins i tot alguna cosa es podria fer per la nit, i altres per la matinada o el ranvespre.
De fet aixó del dia mundial de....consisteix en parlar-ne abastament els mitjans aquell dia, prometre els polítics que es prendràn mesures sobre l'assumpte, i l'endemà passem a un altre dia i a una altre causa, i aquesta
d'avui ja no en parlarem més fins l'any vinent, llevat que en passi alguna de grossa.
Una altra qüestió que s'hauria de resoldre els la dels llaços,que queden molt monos, no comprometen a res i fan fe fi, i solidari, però la qüestió dels colors s'hauria d'organitzar, des de topos, a arlequinats, ratlles, quadres, estampats variats, la gamma pot ser prou amplia perquè no es quedi ni un cas ni cap causa sense llaç.
Mirant-m'ho una mica per sobre m'he adonat que encara hi ha molts dies mundials que no es celebren de moment i no entenc perquè, us en poso uns quants exemples:

Dia mundial de la hipoteca
Dia mundial del polític honest
Dia mundial de l’empleat de la Caixa
Dia mundial del defensa central del Barça
Dia mundial del ratolí de l’ordinador
Dia mundial del cigaló
Dia mundial de la paparra
Dia mundial del vigilant de seguretat
Dia mundial del colom caganer, o rata voladora
Dia mundial dels rics
Dia mundial dels rucs
Dia mundial del paper de plata
Dia mundial del caganer
Dia mundial de la COPE
Dia mundial de l’espetec
Dia mundial de l’avorriment
Dia mundial del patinet
Dia mundial d'en Millet i Montull
Dia mundial del pa amb tomàquet
Dia mundial del municipal
Dia mundial del Tetrabrik i el dropu que el va inventar.
Dia mundial del pluriempleat
Dia mundial de la Beth Rodergas
Dia mundial del mileurista
Dia mundial de l'aprovació de l'Estatut
Dia mundial del subcontractat,
Dia mundial d'en Josep Cuní
Dia mundial de Monseñor Rouco Varela

Dia mundial de la Maragallada...

...i més que ara no hi caic.

Ara en acabar l’any i començar l'altre, passats els reis, trucaré al 012 i els hi ho proposaré, a veure que me’n diuen, o haig de trucar al 112?

Alfons Arús, protagonista... "Con leche"

Ahir a la nit li va ser atorgat a Alfons Arús el premi protagonistes de la emissora de Luis del Olmo. Jo que considero que això dels premis es una endogàmia que toca quan toca i a qui toca, sovint per quota o edat, encara que molt tard, si algú se'l mereixia és l'Alfons Arus. Des d'Antena 3 Ràdio i Ràdio 80 Sèrie Or, que després va passar a dir-se M80 ràdio. Més tard a la Cadena Rato (més tard Onda Cero), amb el programa despertador "Arús con leche", amb Xavi Martín, Sergi Mas, Jordi Salvador, etc.), amb qui també feia desde casa seva retransmissions de partits de futbol en clau d'humor, en les que normalment quan feia un gol el Barça ells se n’assabentaven al cap de deu minuts però sobre tot si guanyaven els cules et parties el pit, i si perdien.... mira, es portava millor. Presentador i creador del Força Barça amb Di i Món, o l'entranyable "nuñito de la calzada", i "al ataque" que era un força Barça en castellà, o Arusitis. Però per a mi el millor d'Alfons Arús va ser "Arus con leche" que per fi donava algun sentit i alegria a la radio de 7 a 9 del matí, que abans d'ell i després també és un ermot professional avorrit on els hi hagi i on cada quinze minuts o cada quart d'hora (depèn) repeteixen monòtona i avorridament les mateixes noticies totes i cadascuna de les emissores, sense que ningú sigui capaç de posar-hi un mimin d’imaginació i professionalitat. Ja sé que està molt còmode on està ara el Sr. Arus, però si algú el fitxés per fer radio intel·ligent, dinàmica i amena de 7 a 9 del matí, ja pot comptar - crec -amb una munió d’oïdors

El Fiord - Oswaldo Lamborghini

Vaig saber de l'escriptor i poeta argentí Oswaldo Lamborghini a meitat d'Octubre de l'any passat. Pensava avui en ell, no sé ben bé perquè i m'he recordat del conte més terrible que he llegit mai "El Fiord". Aqui teniu l'enllaç al comentari d'octubre de l'any passat on hi trobareu també el del conte "el Fiord "per si el voleu llegir.

a propòsit del fons fofogràfic de Centelles

La portaveu de Cultura de CiU al Parlament català, Carme Vidal, ha considerat aquest dilluns una "traïció a la memòria històrica" i un fracàs del conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, que el fons fotogràfic de Centelles viatge del recinte de la Memòria Històrica de Salamanca, i a sobre s'ha quedat tan ample. Per cert que el Conseller Tresserras ha tingut tambè una reacció prou extemporània, gairebè fregant la marranada.
Tenint en compte que aquest fons fotogràfic es podia haver comprat a partir del començament de la democràcia, CIu va tenir vint-i-tres anys per fer les gestions oportunes, tot i que suposo no els hi interessava massa. Les fotografies i els negatius de Centelles retrataven als perdedors, als comunistes, als de la CNT, la FAI o el POUM, i aixó a CIu no li devia interessar gaire i ara es limiten a fer la critica al Govern d'entesa, una critica rebequera i sistemàtica que ja cansa i que sovint els deixa en ridícula evidència com en aquest cas . Tot i reconeixent que sembla que la gestió del Govern actual no ha estat prou afortunada, no entenc tampoc el gairebé linxament que els hi estàn fent als seus fills, acusant-los de traïdors, pesseteros i no sé que més. En primer lloc s'ha de dir que estàn en el seu dret de vendre el llegat del seu pare a qui considerin oportú i en segón se'ls hauria d'escoltar. No hi entenc res de subhastes, però si haguessin portat el fons fotogràfic a Christi'es o Sotheby's segúr que n'haurien tret molts més diners que no pas els qui els hi pagarà el Ministeri de Cultura.

de rots i ventositats...

EUROPA PRESS - Científics australians criaran ovelles que eructin menys. El motiu és que el 10% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle a Austràlia provenen del metà produït pel bestiar oví i boví.
Així, els investigadors aclareixen que fins ara el problema d'aquests animals amb el focus de CO2 havia estat mal enfocat. "No surt molt per l'anus dels animals", va assegurar l'investigador John Goopy. En concret, la 'BBC' explica que els eructes dels animals constitueixen un "problema important" per lluitar contra el canvi climàtic, ja que el metà (CH4) és un dels principals gasos que provoquen l'efecte hivernacle. A més, aquest gas té la capacitat d'atrapar 20 vegades més calor que el diòxid de carboni (CO2).

-

Aquesta noticia l'he penjat on crec correspón SUE (SÉGONS UN ESTUDI DE...) perquè no dona per a més, però en vull parlar aquí per palesar el desgavell en que sovint cau la classe científica a propòsit del canvi i el climàtic entre altres questions com aquesta.

Fins fa quatre dies ens deien que les ventositats del bestiar ovi i boví era el que més contaminava l'atmòsfera amb els seus gasos, i ara (de moment i fins a nova ordre) resulta que han descovert que el que contamina són els eructes (rots). Verge de la vera creu que aquests no s'aclaren, i el que avui és blanc demà és negre i ves a saber demà passat, com la capa d'ozò que va a temporades que s'en parla o no s'en parla i ja no sabem en quina situació està. I és que en el fons, com deia l'altre dia en la seva columna Félix de Azúa, aixó del canvi climàtic si de cas és un suïcidi voluntari del planeta en el que poc, molt poc i tenim a veure, i la resta son neuròsis degeneratives d'una especie la homínida que creient-se el centre de l'Univers n'ès una ínfima i inoperant partícula que poc hi té a veure.

AH! i els nens, pobrets, quan es fan el rotet la gràcia que ens fa...I ESTÀN CONTAMINANT LA TERRA!

Una història de la puta mili.

La història que avui us narraré, malgrat haver transcorregut fa quaranta anys, deixem-ho en que pot ser certa o no, i al seu protagonista li direm X, per no comprometre a ningú, atès que malgrat el pas del temps, aquests fets tenen a veure amb l’exèrcit espanyol i els seus serveis secrets:

X era un “cabo” que feia el servei militar a Palma de Mallorca, concretament a la “Subinspección Militar de Baleares”.
La seva feina a unes oficines militars era poca i avorrida, de fet la ùnica feina que hi havia al seu departament era fer les llistes del soldats que anaven i tornaven de permis, i augmentava quan hi havia canvi de reemplaç. Ara bé, per fer aquesta enorme tasca hi havia un Comandant, un Tinent, un capità, un sergent primer, un sergent, el "cabo primeru" i ell que era "cabo" a seques. Com veureu doncs X, molta feina, alló que s'en diu molta feina no tenia.Quan li varen donar l’ordre, X, no es va sorprendre, potser perquè en ser la primera vegada no sabia tot el que havia de saber sobre la delicada tasca que li havien encomanat, i acostumat com estava ja a l'exercit, es limità a complir les ordres que li havien donat i que significaven també, trencar una mica la rutina monótona del dia dia.Agafà el vaixell regular a Palma que el va dur fins al port de Maó, la mar estava tranquil·la i el viatge fou d’allò més plàcid. En arribar al port, baixà a terra, allí un caporal l’estava esperat amb unes gàbies, dues concretament.
- Bon dia, aquestes son les gàbies que ha de dur a Barcelona, l’adreça i el nom del veterinari són en aquest sobre, així com els diners.
- X es va sorprendre.
- Perdoni Caporal, però aquestes gàbies estan buides. Ja se que a la mili no s’han de fer preguntes i obeir les ordres, però no entenc perquè haig de dur dues gàbies buides a Barcelona, i menys encara a un veterinari.
- El Caporal es va somriure.
- No t’han dit res Oi?
- No! fou la contesta del sorprès i intrigat X.
- Veuràs, en aquestes gàbies haurien d’haver-hi quatre coloms missatgers, que s’han de dur a Barcelona a la Via Laietana a passar la revisió en un Veterinari cada sis mesos. Aquests coloms (Q.E.P.D.) emprats durant la guerra per enviar informació secreta de Maó a Palma i de Palma a Barcelona, i viceversa, varen morir fa ja anys i com la guerra havia acabat feia anys també ja no se’n varen entrenar més.
- Però, aleshores...
- Ja ho sé, continuà impertorbable el Caporal: Perquè dur unes gàbies buides a Barcelona a una adreça determinada, abonar una factura i tornar-les a Maó.
Continuà...
- Doncs perquè l’exèrcit és l’exèrcit i ningú es va recordar o va pensar en revocar l’ordre, i per tant mentre ningú resolgui el contrari, es seguiràn portant les dues gàbies buides cada sis mesos a Barcelona, i el soldat que ho faci gaudirà d’un parell de dies de permís, que no està malament.
- Doncs no!, contesta X, que agafà les gàbies i sense més preguntes tornà a embarcar-se cap a Barcelona, a gaudir d'un parell de dies de descans amb la seva familia.

Barça... 1 - Madrid... 0

Que ningu s'enganyi, el Madrid la setmana que vé tornarà a jugar malament i sense sistema com l'anterior i les següents. Avui simplement, s'ha comportat com tots els equips petits que venen a tancar-se i mirar de robar alguna bimba i sortir al contraatac, ha jugat a aixó i com ho han fet i amb jugadors evidentment de molta més qualitat que els altres, han creat alguns problemes al Barça, bàsicament durant la primera mitja hora, però segueixen sense tenir estil de joc i malgrat el que diu en Pep, quan ha d'atacar és un equip partit. A la segona part físicament han baixat molt i s'ha notat tot i jugar el Barça amb deu, o nó!,el que no entenc és com l'arbitre ha permés al Barça jugar amb els tres clons de Puyol alhora, amb catorze és més fàcil guanyar, encara que te n'expulsin a un per gilipuà.

Diego P.V. alliberat sense càrrecs a Tenerife.

De presumpte assassí a alliberat sense càrrecs. Diego P. V., el jove de 25 anys que dimecres va ser detingut a Santa Cruz de Tenerife per la mort d’una nena de tres anys, filla de la seva parella, va abandonar ahir les dependències policials després que l’autòpsia l’exculpés dels càrrecs de maltractament, agressió sexual i homicidi. Aquest canvi radical en la investigació podria estar causat per diagnòstic precipitat per part de l’equip mèdic que la va tractar, ja que en un principi es va donar per segura l’existència de «lesions a nivell vaginal i anal», i ahir mateix, mitjançant una interlocutòria judicial, va quedar constatat que en l’autòpsia no s’observen «lesions traumàtiques suggestives d’agressió sexual». Heus aci un cas clar de no pressumpció d'innocència i sense que hi intervingués (ja és rar) Baltasar Garzón. Diego va declarar que la neva de tres anys filla de la seva companya s'havia donat un fort cop mentre eren als gronxadors. Diego i la mare de la nena els varen explicar als qui no els volien escoltar que les suposades cremades no eren més que un quadre al·lèrgic que patia la nena. No els hi varen fer cas, fins i tot uns doctors parlaven de lesions a nivell vaginal i anal. A banda la premsa atiant a la gent contra l'innocent avids de sang i fetxe molt en la linia del TN de Tele 5.

Les causes d'aquest desgavell són molt profundes. D'una banda hi ha una psicosi vers el maltractament, sobretot l'infantil per part de metges i policia fins al punt que et cau el net i es dona un cop al cap i estàs acollonit pensant si l'has de dur a urgèncias a curar, no sia que t'acussin de maltractament (s'ha donat més d'un cas) i aixó és degut a que en viure en una societat dins d'un estat no democràtic, una societat poruga, covarda, hipócrita i com diu na Júlia: populatxera, les reaccions viscerals són molt negatives davant d'un fet com aquest.

Aquest noi si no hagués estat per la professionalitat del forense, a banda d'estar titllat de monstre de per vida, es podia haver passat deu o quinze anys a la presó, sent innocent. No ha canviat tant la cosa des que no hi ha en Franco. En aquells temps de foscor un era culpable fins i tot que demostressis el contrari, i ara sembla ser que també, si no fos perquè ara es donen els condicionats perquè apareixi com un ángel salvador un forense professional que ha fet i molt bé la seva feina. La pregunta és cuantes vegades no hi ha hagut aquest professional?

En el seu acudit d'avui que teniu al banner de la dreta J.R. Mora acusa a ABC d'haver difamat i condemnat abans d'hora a Diego, no va ser l'ùnic ABC, almenys servidor li va dir de tot mentalment menys bonic en assabentar-se de la noticia tal i com li va ser servida, i com hom suposo que la majoria de la gent, i reblaria en que en aquest cas no es pot culpar excessivament als medis, a banda d'atiar al populatxo, que aixó és cosa d'aquestes teles escombraria, atès el més probable és que la noticia fos tal com es temia que era en un primer moment, i aqui si que contrastar era dificil. Es tractava doncs, o de donar la noticia o esperar a la confirmació i aqui tampoc s'ha de ser hipócrita ni fariseu, si no dones tu la noticia la donarà un altre. De totes maneres aquest cas ens hauria de fer refexionar, no fa massa anys s'havia linxat molta gent innocent per les masses justicieres de la "bona gent", en nom de la llei, la justicia i l'ordre, aixó si.

-
afegitó: Ja sé que dir-ho ara no s'hi val, però ahir a la nit en veure la foto de Diego emmanillat, em va sorprendre que no s'amagava com fan aquests covards que violen criatures, siguin capellans o no, i a més a més mirava directament a la càmera. Sincerament em va quedar un rau rau de dubte.

La felicitat

La felicitat és un sentiment agradable de satisfacció i absència de patiment, diuen a la Wiki. Hi ha qui sosté que la felicitat és l'absència de por, hi ha massa hedonista confós pel mig, i deia Françoise que la felicitat és un instant, un moment on tot és al seu lloc, on tot està bé. També hi ha qui diu que la felicitat està en saber assaborir el plaer de les coses petites i en no preocupar-se innecessariàment per les coses en general. I diuen els avis que la felicitat rau en conformar-te amb el que tens i en no desitjar res que no puguis assolir. Freud deia que hi ha dues maneres de ser feliç en aquesta vida, una és fer-se l'idiota, l'altre ser-ho.

La felicitat pot ser la tendra mirada d'un nen, o la escoltar la seva rialla fresca, o potser una caricia, o a lo millor mirar fixament als ulls de la persona estimada. La felicitat pot ser demanar-se molt un mateix i exigir poc als altres.

Un filòsof argumentava: Qui no hagi posseit mai res, i malgrat aquest fet, hagi tingut el que necessitava, haurà estat molt a la vora de l'estat de consciéncia que pot portar a la felicitat, i crec que aquest últim és el que més s'acostaria al que podriem entendre com a felicitat o estat de felicitat, en el ben entés d'un estat temporal i transitori.

la felicitat pot ser escoltar Moraes, Tonquinho i Creusa

Monsenyor Cañizares, l'avortament i els pederastes

Aquesta humil vestimenta que llueix Monsenyor Cañizares fa més d'un any és un exemple de la humilitat i senzillesa dels modestos i senzills servidors de l’Església Catòlica. Aquest senyor, el passat més de maig, en unes declaracions a TV3 va dir textualment. No és comparable al que hagi pogut passar en uns quants col·legis d'Irlanda, amb els milions de vides destruïdes per l'avortament ". En el mateix espai televisiu, Cañizares va demanar perdó pels abusos físics, psíquics i sexuals comesos sobre aquests menors a Irlanda, per reblar després que l'avortament "ha destruït més de 40 milions d'éssers humans legalment".
"Milers de vides destruïdes a través de l'exercici de la medicina, quan la medicina està per curar no per matar", va matisar el religiós. En aquest sentit, Cañizares va assenyalar que la reforma de la llei de l'avortament que impulsa l'actual Govern espanyol "debilita els fonaments de la nostra societat" perquè "el primer dret és el dret a la vida". Ara hem sabut que no eren uns quants Col·legis d'Irlanda, i hem sabut també que la policia va amagar els fets, i sabem, també que ara se n'han penedit fariseicament, i sabem també que hauràn de pagar una milionada en indemnitzacions; que es parla de l'abús d'uns 35.000 menors en 216 institucions catòliques a Irlanda durant els últims 30 anys. De fet ja hi tenen prou pràctica i experiència els seus homòlges dels EEUU i aquí perqué encara no s'ha destapat l'ignomínia, que si no...

Sorprèn en primer lloc la ignorància de Monsenyor Cañizares i la seva secta en general quan parlen del dret a la vida en referir-se a l'avortament. Quin dret a la vida? de qui?. Qui decideix que ja hi ha vida en un fetus? O potser es pot entendre quan té estat de consciencia, aixó de dur essers al món ho fa qualsevol animal de planeta amb absoluta naturalitat, es un simple acte de reproducció per a perpetuar l’espècie, no ho sublimem tant tampoc. Un fetus de 16 o 18 setmanes no és un esser conscient per si mateix de qui és, per tant no es pot parlar d’assassinat com maldiuen vostès sinó d’interrupció voluntària de la vida, que d’això vostès la Gran vergonya eterna de la humanitat en saben prou, per cert.

La vida la dona una parella catòlica o no, en aquest acte de reproducció natural, i ells, només ells són els únics que poden decidir si aquest projecte ha de anar endavant o decideixen avortar-lo, o sigui que en primer lloc, l’Església no hi te res a dir ni opinar en aquesta qüestió, si de cas només amb els seus, els demés ja prenen la decisió que consideren oportuna, que no és fàcil ni es cap acte d’alegria, ans al contrari, i ja he parlat del dret a la vida en més d’una ocasió en aquest bloc i he parlat també de la familia tradicional que tant els preocupa.
Sorprèn, bé no sorprèn gens, quan una institució com l’Església Catòlica està basada en una farsa des del seu començament, ja no hi ha res que pugui sorprendre dels seus legals representants. Per tant diguem que és curiós que Monsenyor Cañizares i el seu superior el sinistre Rouco Varela parlin d'assassinat en el cas de l'avortament (ells que com a secta hi tenen tanta pràctica al llarg de la seva història) de debilitar els fonaments de la societat: quins fonaments, els seus deuen ser, els altres van fent malgrat vostè i altres com vostè Monsenyor Cañizares, perquè vostè el que no vol entendre Monsenyor Cañizares es que es pot ser agnòstic i tenir valors, valors que per cert vostès hipòcrites farisaics n'estan i molt mancats. El que vostè no vol entendre és que no pot interferir en la decisió d'una parella o d'una dona que decideixi avortar, no és de la seva competència. Vostè cuitis dels seus empleats i procuri donar exemple i evitar que vagin violant nens pels llocs.

No se si als nens violats i sodomitzats per capellans pederastes estaran molt contents en escoltar les seves declaracions. No sé si vostè en la seva estultícia és conscient de com es deuen haver debilitat els fonaments d'aquests nens violats i com els ha afectat al llarg de la seva vida d’adults, i aquests no son fetus Monsenyor Cañizares, són persones amb estat de consciència, que els seus, molts dels seus, a Irlanda, a Estats Units, a Espanya i arreu del món els han violat, sodomitzat i torturat física i psicològicament.

Sap Monsenyor Cañizares, vostè és un cínic, un hipòcrita i un fariseu, i amb el seu comportament l'únic que fa es palesar que està lluny, molt lluny dels valors la ètica i el comportament vers l'altri que pregonava - diuen - Jesús de Natzaret, que no se si sap vostè qui és o el que predicava. Em temo que no. De totes maneres els catòlics que estàn a favor de l'avortament que no és preocupin, l'esglesia catòlica, apostòlica i madrilenya per boca del senoyr del alze colls Sonsenyor Martinez Camino ha dit que estudiaran si els donen la comunió o no. Concretament s'ha referit al sagrat sacrament de la comunió, que de fet no és més que una galeteta inodora, insipida i insabora que fabriquen unes monges a les rodalies de Barcelona, i que de fet sempre és millor que l'antropofàgia metafórica de menjar-se el cos de Crist. Ai les sectes!, quanta ignorància i el mal que han fet, fan i faràn.

De vita beata

En un vell país ineficient, alguna cosa així com Espanya entre dues guerres civils, com diria Jaime Gil de Biedma, la oposició a l'actual Govern del Sr. Rodriguez Zapatero hauria no tan sols d'exercir d'oposició, sinó que amb la que està caient i els reiterats incompliments, mentides, d’il·lacions i bufacoloms del Sr. José Luis Rodriguez Zapatero, semblaria que les enquestes sobre la intenció de vot els hi haurien de donar una ampla majoria, atès el sr. Zapatero ho ha fet tan malament, ha mentit tant, ha enganyat tant a tothom fins i tot a ell mateix, que semblaria el més raonable.

Més no és aixó el que diuen, tot i que si sembla que avança per quatre o cinc punts, el Sr. Rajoy no se n'acaba de sortir del tot. I no és com diuen perquè dins el seu partit es qüestioni el seu lideratge, no és així, llevat de Madrid, però és que lo de Madrid es un sainet sarsuelero que es cou i es paeix dins la Comunitat entre Aguirre y Gallardon. Cert és que tampoc ajuda tot l'enrenou del cas Gürtel, però no és crec determinant, aquests casos de corrupció i tràfic d'influencies, fan més mal a l'esquerra que a la dreta.
El problema de Mariano Rajoy és que es un successor nomenat a dit per Déu que ha perdut ja dues eleccions i com el ciclista Poulidor ell mateix es veu condemnat a ser l'etern segón de la cursa, i així no es pot donar confiança a la gent sobre el teu projecte perquè entre altres coses no en tens cap i et passes el sant dia apagant focs interns a dojo i donant una sensació de debilitat davant els problemes.
No crec que si hagués guanyat les últimes eleccions el Pp del Sr. Rajoy la situació actual fos molt diferent, la ineficiència aquí és a ambdues bandes, i el mal estava ja fet, però el que si crec és que el Sr. Rajoy no ens hauria mentit tant com ho ha fet el Sr. Zapatero, i aixó a les properes eleccions possiblement si li passi factura a ZP, diguin el que diguin les enquestes d’intenció de vot.

-

Somàlia: els veritables pirates

El 1991 es va enfonsar l'ordre polític de Somàlia, país que va sucumbir a una guerra civil empitjorada per la intervenció nord-americana. El col·lapse polític va deixar la societat somali sense defenses, situació que va ser aprofitada per navilis procedents d'Europa, Estats Units, la Xina i altres països per abocar a les seves aigües grans quantitats de residus tòxics i radioactius. L'abús es va fer visible quan, el 2005, un tsunami va dipositar a les platges i costes somalis bidons corroïts i altres mostres d'aquests residus. Segons l'enviat de les Nacions Unides a Somàlia Ahmadou Ould-Abdallah, la porqueria tòxica acumulada en pocs dies per la catàstrofe marina provocar úlceres, càncers, nàusees i malformacions genètiques en nounats i, almenys, 300 morts.

Però les desgràcies no acaben aquí. Aprofitant el desgovern, una multitud de vaixells de pesca va començar a pescar a les aigües davant del país, incloses les seves aigües territorials. El 2005 es va calcular que van pescar allà uns 800 vaixells de diferents països, molts d'ells europeus i, més específicament, espanyols. S'estima que els ingressos generats durant un any per aquesta pesca estrangera il·legal ascendia a 450 milions de dòlars. El resultat va ser la ràpida disminució d'unes reserves pesqueres que eren el principal recurs per a les comunitats de pescadors del país, catalogat com un dels més pobres del món.
Un reportatge de Al-Jazira informa que grups de somalis van tractar de constituir un cos autodenominat "Guardacostes Voluntaris de Somàlia", reunint diners amb què pagar a l'empresa nord-americana Hart Security, que es dedica a entrenar i formar lluitadors i mercenaris per tot el món-i que, anys més tard, ha actuat com a mediadora per al cobrament de rescats en les mateixes aigües: negoci rodó! -. Pel que sembla, hi va haver intents d'aquests guardacostes voluntaris de negociar amb els vaixells de pesca estrangers per que deixessin de pescar o paguessin un impost per seguir fent-ho, intents que van resultar fallits. El desenllaç final va ser el que avui es qualifica com pirateria somali. En un país ple d'armes, esquinçat per bandes rivals i sotmès a una situació econòmica desesperada, un desenllaç així no hauria de sorprendre. En vista d'això és legítim preguntar-se: qui són, en aquesta història, els veritables pirates?
Hi ha a Espanya qui proposa que els tonyinaires espanyols (que són sobretot bascos) portin militars a bord per dissuadir els pirates. Al Parlament basc, els vots del PP i el PNB han fet possible el passat 8 d'octubre aprovar una moció en aquesta línia. El Congrés ja ho havia descartat mesos abans adduint que la legislació espanyola no ho permet. França sí que ho permet, i fa temps que a l'Índic els vaixells de pesca francesos porten militars a bord. Però aquesta diferència és de detall: tots dos països van aconseguir que el 10 de desembre de 2008 els ministres de Defensa de la Unió Europea aprovessin l'anomenada Operació Atalanta contra la pirateria somali, i que es donés llum verda a l'enviament d'entre 6 i 10 vaixells de guerra per "garantir la seguretat" al golf d'Aden amb el mandat de vigilar les costes de Somàlia, "incloses les seves aigües territorials".
Aquests fets mostren que el colonialisme no només no ha mort, sinó que està prenent nova empenta. I un nou aspecte marcat per la crisi de recursos naturals, en aquest cas la pesca. Les flotes pesqueres dels països rics, compostes per vaixells amb capacitat per moure's per tots els mars del món, esprémer un calador rere l'altre: són les principals culpables de la sobrepesca que des de fa anys ve destruint la capacitat de regeneració de les espècies marines i preparant un col.lapse de les captures a escala mundial. Les primeres perjudicades són les poblacions dels països pobres que depenen de la pesca local: elles no tenen flotes potents per pescar lluny de les seves costes. El cas somali és un dels més sagnants per les circumstàncies polítiques internes, però no és l'únic.
Espanya està recuperant els seus blasons imperials contribuint a empobrir a un dels països més pobres del món. En fer-ho no només comet una injustícia, sinó que practica una política sense futur també per als seus habitants. Perquè quan ja no hi hagi caladors per explotar en cap racó del món, què faran els nostres mariners i pescadors?
És una indignitat aprofitar-se d'un país dessagnat per una guerra civil i després enviar els soldats a defensar una causa indefensable que no fa més que aprofundir la tragèdia d'aquest poble. I si es vol mirar des d'una altra òptica, quant ens costa mantenir la dotació de dos vaixells de guerra, un avió i 395 efectius de la Marina espanyola que tenim destacats a la zona?
El cas té la seva moralitat. Un país desenvolupat com Espanya no ha de, després d'esgotar els seus propis recursos pesquers, expandir-se pels mars del món privant a altres poblacions més pobres dels seus mitjans de subsistència, perquè agreuja la situació d'aquestes poblacions i les empeny a una resistència que desemboca en aventures violentes i sortides militars. La solució s'ha de buscar en casa, adaptant-se a uns ecosistemes danyats i gestionant millor (per exemple, amb la piscicultura com a alternativa a la pesca), i adoptant mesures previsores perquè ningú es quedi sense feina i sense font d'ingressos. És inquietant que s'estigui fent exactament el contrari: optar per la fugida cap endavant i per un neoimperialisme ecològic reforçat militarment que només pot redundar en un empitjorament de la situació.

publicat a Público per: Joaquim Sempere. Professor de Teoria Sociològica i Sociologia Mediambiental de la Universitat de Barcelona

El dia que em vaig cagar amb el Sr. Ministre...

Quan tenia cinc anys, anava a l’escola a la Casa de Caritat de Sabadell, on ara hi ha la plaça de l’Alcalde Marcet. Aquesta Casa de la Caritat, era parvulari i residència d’avis. Hi havia un ampli jardí, a la dreta un petit cinema i a l’esquerra les aules pels nens. Al mig unes escales duien fins a un pis superior on hi havia la residència dels avis. Se’n cuidaven de tot plegat les monges paules, aquelles de la cofia amb alerons "tunnejats", com es veu al quadre de dalt.

De la mainada concretament se’n feien càrrec sor Teresa i sor Pilar; la primera era andalusa, molt dolça i carinyosa amb tots, l’altre, Sor Pilar era manya i un sergent amb hàbits, tot i que el dia de la història que us passo a explicar jo diria que em va semblar que fins i tot els seus llavis dibuixaven un finíssim intent de somriure, però els seus ulls,segur que reien, fins i tot jo que era petit me’n vaig adonar.
Veureu, un dia al matí la meva mare amb va dir: Fransiscu (perqué la meva mare sempre em deia Fransiscu, de la mateixa manera que l'Ibañez em diu Siscu): avui a l’escola no fareu res, doncs ha de venir un senyor molt important que és Ministre d’en Franco a visitar-vos. Sobre tot portat bé i fes cas del que et diguin Sor Teresa i Sor Pilar.
Jo no tenia ni idea de qui era en Franco ni tampoc un ministre, però dintre de l’enteniment d’un nen de cinc anys, suposo que vaig o devia considerar que era algú important, que tampoc devia saber ben bé que volia dir, per a mi era simplement un dia diferent dels altres; de fet, ho seria, i de quina manera!
-
Dues hores abans que el Ministre Solis – “la sonrisa del regimen” li deien, potser perquè les hienes també riuen – arribés a l’escola, ja ens tenien les monges a tots formats al pati al costat de les escales que duien a la part de dalt. Dic dues hores perquè es veu que el ministre Solis va retardar-se en la arribada com sol passar ara també. Quan ja feia una estona que estàvem, allí firmes – Jo era el primer de tots de la fila al costat mateix de la columna de les escales, em varen venir ganes de evacuar “d’alló que en deien aguas mayores”, de cagar- vaja –

- Sor Teresa – li vaig dir – Me estoy cagando, que puedo ir al lavabo.
Aquesta em va mirar entre nerviosa i irada.
- ¡No! no puedes ir ahora que el Sr.Ministro està a punto de llegar. Aguanta
Al cap d’una estona vaig insistir:.
-Sor Teresa, que puedo ir, es que no puedo más, se me está escapando.
-Que te he dicho que ¡No! Mira ya está aqui el Sr.Ministro.
Bueno vaig dir, yo no tengo la culpa.
En aquestes que el cotxe oficial i el seguici varen entrar al pati aparcant davant mateix d’on estavem nosaltres, a l’altra banda de l’escalinata hi havia capellans, monges i avis esperant mes o menys neguitosos al Ministre. Aquest va baixar somrient - és cert que sempre reia – i després de saludar a la multitud es va acostar a la base de l’escalinata.
Abans però es va atansar cap a mi que ja he dit era el primer de la fila i em va posar la ma al cap en un gest que volia ser carinyós o alguna cosa així, d'aquestes per sortir a la foto, o a lo millor al NO-DO, quan vaig veure un gest de fàstic a la seva cara i ràpidament es va apartar pujant les escales ràpidament.

No era per menys un servidoret no havia pogut aguantar més i la merda llargament continguda finalment baixava per les meves cames fins arribar a les sabatetes i al terra i es veu que era fluixa o semi liquida i pudenta la cosa.

Fou aquí quan en observar a Sor Pilar per si em renyava, em va semblar que somreia, quan es va adonar-me que jo, o sia un hom, servidoret ,amb nomes cinc anyets, s’acabava de cagar en un Ministre d’en Franco.
-

De Periodistes, vídeos, i pianistes de bordell...

Cada vegada que hi ha alguna campanya electoral a Catalunya, sigui per eleccions a la Generalitat, Espanyoles o fins i tot les últimes Europèes, els periodistes de la Corporació Catalana de Radio i Televisió, es neguen a signar la informació electoral dels blocs dels partits polítics, al·legant que els hi són imposats fora del seu criteri professional. O dit d'una altra manera, el Zaragoza o Madí de torn envia als mitjans el vídeo refregit i preparat segons els hi convé i ells és limiten a passar-lo.
Que em perdonin, però durant la resta del temps que no hi ha campanya electoral haurien de prendre la mateixa determinació, puig la seva tasca de fet, es limita a recollir la informació que els hi donen els partits politics o les agències, o sia a posar la carxofa per reproduïr declaracions, i contra declaracions, només que en aquest cas el vídeo li posen ells. De fet, el que s'hauria de fer, és taxativament prohibir aquesta pràctica fraudulenta dels partits, perquè amanir les imatges al seu gust i enviar-les després als mitjans perquè les exhibeixin, és un frau i un abús.
Potser el que haurien de fer els professionals de la CCRTV es negar-se directament a emetre aquests vídeos preparats i amanits, aixó si que seria una actitud professional responsable i compromesa. Més no ho faran, la postura actual és còmoda per a ells, cobreixen l'expedient, ensenyen una mica les dents en una infantil actitud de rebequeria però s'acaben plegant a la dictadura dels partits.
S'explica la vella anècdota d'un jove periodista que treballava en un mitjà d'una capital i en trobar-se un veí del seu poble que en sap de la seva professió, li diu: no els hi digui's als meus pares que sóc periodista, digues-les-hi que treballo de pianista en un bordell.
Deu ser per coses com aquestes i moltes de pitjors d'aquests nomenats periodistes, que sovint només són recollidors o expenedors de noticies, òbviament sense contrastar, faltaria més.

D'un Estatut pendent, envoltat per la boira

Em preguntava ahir al mati envoltat per la boira a Tona, que devia pensar el primer homínid primitiu la primera vegada que se la va trobar algun ranmatí en temps remots. La boira dona un aire misteriós al paisatge, confon la visió del mateix en un llòbrec jocs de llums i ombres que tot ho difumina, fins i tot varia la percepció visual de les distancies dels objectes. Hauria d'espantar-se la primera vegada que un homínid s'hi va trobar. La boira és lo desconegut, la cerimònia de la confusió, la por a allò nou i estrany que no saben d’on ve ni perquè.
Als homínids actuals ja no ens espanta la boira, tot i que sempre provoca una cert respecte i fascinació, ara tenim una altra mena de pors a altres fenòmens estranys als que no trobem sovint explicació.
Hi ha un altre tipus de boira, que no és física, és la mental, que també existeix i és més complexa, difícil d'entendre i percebre i que fa més por que l'altra.
S'explica l'anècdota del primer ministre britànic i el seu "chambelán" a les costes de Dover, intentant observar algun rastre de mar o de França en un dia d'intensa boira. "Sire" li diu el "chambelán", Europa està aïllada de Gran Bretanya per la boira. És una manera de veure el món molt britànica quan encara no s'ha entès que ho has perdut tot i només ets la resta del no res de l'imperi perdut i extorsionat al límit, i instal·lat en la teva decadència et resisteixes a acceptar la realitat i veus la que et convé.
Doncs bé, més o menys la mateixa concepció de la visió de Catalunya és podria aplicar al Govern Espanyol, com el seu dia es podia aplicar al diari The Economist en la seva pintoresca visió de Catalunya. No s’ho ha cregut mai Espanya aixó d'un Estat plurinacional, entre altres coses perquè no tinc clar que Espanya sàpiga que ella per si mateixa és un Estat, o s'ho cregui seriosament. De fet, el que en realitat segueix sent, és un regne feudal am,b els seus serfs als qui procura esquilar-los tants delmes com pot, i la seva visió política no va gaire més enllà. De no ser així no es pot entendre la situació actual de L’Estatutet, que després de ser aprovat per dos Parlaments, el Català i l'Espanyol i referendat pel poble de Catalunya, estigui ara pendent d'onze inútils incompetents, que a sobre són uns quants d'ells Inconstitucionals i ja no haurien de ser al lloc on estan si tinguéssim dignitat i decència, qualitats de les que òbviament n’estan mancats, atès el primer error d'aquest Tribunal Inconstitucional, la primera fal·làcia va ser acceptar els recursos del Pp, de l’Indenfensor del Poble i d'algun altre indocumentat com el “maño”, perquè tal i com s'havia desenvolupat el procés de l’Estatutet, ja estava dat, beneït i referendat i ells no hi tenen res a fer ni a dir en aquest assumpte.
Com no hi entenc de gran cosa i menys encara de lleis (gràcies als déus) no se si es podria demanar empara a Brussel·les a propòsit d'aquest Tribunal Inconstitucional, de manera que se'l consideri invalidat per prendre decisions que afecten a la salut democràtica nostra i dels veïns.
Parlen avui tots els diaris de Catalunya que s'editen aquí de la dignitat de Catalunya amb relació a L'Estatutet i a la temuda resolució del TC. Doncs bé la dignitat comença per un mateix no sent mesell ni excessivament prudent amb l'altri i agafant el rave per les fulles o com més els hi agradaria dir-ho a Espanya "el toro por los cuernos", perquè la dignitat depèn de tu mateix i la llibertat, no et serà mai donada, com deia Maquiavel, s'ha de conquerir. I en el fons aquest Estatutet, és la nostra llibertat amb el pacte que hem fet amb Espanya, car de no aprovar-se de manera convenient voldria dir que aquest pacte s'ha trencat i les regles del joc que tan li agraden a Don Mariano s'hauràn trencat també....i aleshores, hom diria que ja sabem el que s'ha o hauria de fer.....

Matins.SI - Matins.NO - o els S.M.S de mitjans públics o privats

És pràctica habitual en els medis audiovisuals demanar la participació dels oients enviant missatges SMS per donar la seva opinió sovint sobre qualsevol bajanada, i fins i tot alguna vegada sobre qüestions serioses: Matins.si, Matins.no etc.
Aixó té un cost per la persona que envia l’SMS, i un benefici que es reparteixen a mitges les companyies de telefonia mòbil i el medi que convida a participar als oients. És una manera de guanyar diners extres a costa de la bona fe de la gent, SMS que no serveixen per a res, perquè normalment es SI o NO, o sia de matisacions zero, i el resultat que donen aquestes participacions, és com a mínim dubtós.
Hi és clar, les ràdios i televisions privades poden fer el que vulguin en aquest sentit, tot i que en algun cas a mi particularment no m’agrada que fomentin les apostes (l’últim en escurabutxaques del segle XXI). A Rac1 prou que en parlen d'aquest tema a la seva secció d'esports amb anuncis de Maldini incitant a apostar. Ara, que no m'agradi a mi és una questió personal, de fet com a emisora privada en aquest sentit poden fer el que vulguin, sigui étic o no.
Ara, el que no tinc tant clar és si les ràdios i televisions públiques, subvencionades amb els diners dels nostres impostos poden legalment fer-se amb uns ingressos extra amb l’enviament del susdits SMS.
Tenint en compte que normalment les públiques són deficitàries de mena per qüestions de politiqueria i amiguisme, i l'Estat ha de fer-se càrrec dels seus dèficits de tant en tant, que a sobre fotin els calés a la gent amb els SMS, com fa per exemple TV1 quan retransmet partits de futbol, no em sembla gens correcte.

carta d'Helena : Cançó de matinada, llibreta primera

Ens ho ha de dir la veu tremolosa i trista d'un campanar...

Estimat Lluís:

Si alguna vegada arriben a les teves mans aquestes llibretes, voldrà dir que jo ja no hi soc. I no sé si el fet de recordar el passat serà bo o dolent. Saps, si m'he decidit a donar aquest pas és perquè ho necessitava. Ara que la mort m'envolta i abans no caigui en un estat de deixadesa definitiu, he decidit posar per escrit part del que ha estat la meva vida.
No és que em sàpiga molt de greu morir-me. Viure és tot el contrari del que he fet des que em vares deixar, i no vull, amb aquests escrits, fer res més que descarregar tot el meu desencís, tota la meva frustració, davant el fracàs que ha estat la meva existència.
No et culpo de tot el que m'ha passat, no seria just, però sí és cert que em vares deixar en el moment més difícil, quan més et necessitava. No! No és just donar la culpa als altres dels nostres propis errors o de les nostres mancances. Reconec que és pràctic i soluciona molts problemes, però no ho és de just. Només un mateix és víctima i culpable dels seus propis errors, encara que em pregunto quin va ser el meu: Potser estimar-te massa, pensant més en tu que en mi mateixa, potser no vaig ser prou decidida, o em va mancar valor. Ja no ho sé Lluís, els records s'esvaeixen, encara què, el que si tinc molt clar és que hauria pogut fer molt més del què he fet, que he sigut massa dèbil, i no he sabut reaccionar en moments determinats amb la fortalesa necessària; per tant no vull que et sentis culpable, encara què es cert que potser tot això m'ha passat per no tenir la teva força al meu costat. Em sentia tan segura vora teu, res em feia por i tot era possible, honestament, aquest punt és l'únic del que et pots sentir culpable, del fet d'haver-me deixat.
T'escric de matinada, amb l'única companyia d'una espelma i una munió de gats que comparteixen la meva soledat. Saps, em costa molt dormir i les nits d'insomni, et puc ben assegurar, que són infinites, Lluís, i els dies llargs i feixucs. Aquest és l'extrem de degradació al que he arribat, però ja t'he dit que no és pas del tot culpa teva, llevat del moment inicial de la meva decadència, quan més et necessitava. Insisteixo en que seria massa fàcil i mesquí alhora donar-te a tu tota la culpa, i potser, a través d'aquests relats que vénen a continuació, és possible que trobis la resposta a las preguntes que jo no he sabut contestar-me durant tots aquests anys, en què, estant tan a la vora l'un de l'altre, hem estat alhora, tan i tan allunyats. De fet, ara ja no m'importa, però si que vull deixar-ho escrit, al cap i a la fi, és la meva vida, trista i vulgar, però és tot el que tinc. Tan sols puc deixar-te uns quants records, els més rellevants, i poca cosa més, la meva vida es pot resumir en molt poques pàgines Lluís, poques però feixugues.
Quan llarga pot arribar a ser una vida, i quan curta, segons et vagi. A mi se m'ha fet molt, molt llarga, encara que ara que la fi s'acosta, m'envaeix una certa tranquil·litat, la percepció que ja està, que s'acaba tot, que per fi el cos i l'esperit descansaran eternament, i en pau. De l'únic del que realment em puc donar la culpa, és d'haver abandonat la lluita, de no haver resistit més. Però estava tan cansada, Lluís, - crec que ho entendràs més endavant - que ja no em sentia amb forces per continuar, i va arribar un moment en què, simplement, vaig llençar la tovallola. Ho sento, ja sé que podia haver reaccionat d'una altra manera, ser més valenta, però no vaig ser-ne capaç, i ha estat així com he anat a parar on sóc ara. He escollit per a cada tros d'aquesta vida una cançó d'en Joan Manuel Serrat, i no ha estat a l'atzar, a tots dos ens agradava molt, i penso que és el més escaient per il·lustrar-la. Ah! i una per a cada llibreta. No sé si és exagerat per part meva, però en aquests moments no tinc ni idea de què hi posaré, a més, en vaig trobar moltes dins d'un contenidor. De fet, et sorprendries de tot el que és pot arribar a trobar dins d'un contenidor.
Adéu Lluís, et deixo, ja s'està fent de dia i el foc s'ha apagat, haig d'anar a buscar més llenya i alguna cosa per menjar, em fa mal l'esquena i les cames gairebé no m'aguanten, però no vull que sentis llàstima de mi, jo he triat aquesta vida i aquest final, per tant, en soc l'única responsable. Simplement intentaré explicar-te tot el que m'ha passat durant aquests anys, per tal de descarregar-me una mica del meu propi desencís, de tot allò que podia haver estat i no va ser. De quan era jove i bonica i tenia el món a les meves mans, i de cop, tot aquest món se'm va ensorrar d'un dia per l'altre.

Helena.

...I ara jo canto de matinada la vila és adormida encara.

de fins que cal dir-se adéu

La signatura de llibres d'un escriptor mediocre

Us han dit que signareu al Corte Inglés de 12 a 1, i fins i tot els diaris ho porten; però és veritat.
Per a l'ocasiò, us poseu el vestit d'escriptor que signa llibres (ja sabeu què vull dir: americana xeviot i pantalons de franel·la, tot plegat un si és no és negligé) i us planteu a l'indret assenyalat portant a l'infern de l'americana el millor bolígraf xapat d'or que posseïu.
En el vestíbul forà dels grans magatzems, damunt una taula llarga, hi ha tres munts de llibres; els d'en Serrallach, els d'en Gonzalo Durpín, i els vostres; i de vegades, a la paret, els vostres retrats.
Amb el Serrallach us coneixeu de tota la vida i us saludeu cordialment. En Durpín ningú no us el presenta.
Si l'organització és eficient, els altaveus proclamaràn la vostra presència i diràn que esteu disposats a signar incansablement els vostres llibres, respectivament. Si és molt eficient, fins i tot és possible que no us equivoquin el nom ni us atribuexin el llibre en castellà del desconegut i isolat Durpín.
Encara no heu tingut temps d'asseure-us darrera la taula, amb la pila dels vostres llibres davant, quan us adoneu que en Serrallach ha desaparegut i que en el seu lloc hi ha una pinya de gent estranyament exaltada que vol la seva signatura.
En Durpín si que hi és. Sol i vern, davant el muntet dels seus llibres. El vostre munt de llibres roman intacte....

La cosa ha començat a les dotze, i quan us sembla que ja deu ser la una només n'és un quart.
Llavors, de sobte, lluqueu una cara coneguda. Un nebot! Una cosina!
Si us ve a comprar un llibre i us demana la signatura, més tard en tornar a casa, comentarà: "Ai no sé! M'ha fet un paperot, l'oncle (o el cosi). Com si no em conegués. I és que heu de fer tot el possible per fer creure al desolat Durpín que qui us demana l'autògraf el veieu per primera vegada...

En Serrallach, exhaust demana compassió, tot vermell, somrient als seus admiradors, i, fent una petita pausa, es pren un cafè.
El desconegut Durpín s'aixeca i se'n va. No el veureu mai més. Potser no escriurà mai més cap llibre. Potser es farà frare de la trapa. O se suicidarà....

Torneu a quedar-vos sol. Consulteu el rellotge i us venen ganes de fingir un desmai o un atac de cor per aconseguir d'aplegar un rotlle de tafaners al voltant vostre, i a tres quarts d'una us acomiadeu d'en Serrallach, obrint-vos pas difícilment entre les masses, pretextant que a la una heu de ser auna altra llibreria, d'on han telefonat que ja hi havia cua i la gent s'impacientava.

aquesta delicia és un extracte del "Manual del perfecte escriptor mediocre" d'en Ramón Folch i Camarasa, guanyador del Premi Pere Quart d'humor i sàtira de l'any 1991. I és real com la vida mateixa, signar la seva novel·la per a un escriptor mediocre és exactament així, prou ho sabeu més d'un dels que llegireu aquest text.