• A Collonades, trobareu noticies curioses, frikis, foteses, vídeos i una mica tot el que passa pels puestus. O sia, un calaix de sastre, o un desastre de calaix. ...
  • A Según un estudio, hi ha estudis d'Universitats inversemblants, rars o directament frikis, tots documentats...
  • BLOC DE FOTOGRAFIA
  • En aquest bloc trobareu els olis, dibuixos i còmics que he anat fent amb el pas dels anys, així com fotografies de viatges o de paisatges propers.
  • BLOG DE LITERATURA.

dimarts, setembre 02, 2014

ESPÈCIES AUTÒCTONES: TENDENCIES TARDOR 2014



Una de les espècies autòctones que ha arrelat en el nostre territori, i que apareix puntualment cada any a finals de desembre, primers de gener i finals d'agost primers de setembre, són "els fascicles" o "col·leccionables" que editen bàsicament RBA, SALVAT editors i ALTAYA de PLANETA AGOSTINI. Aquesta espècie té moltes varietats, rellotges antics, nines, cotxes de formula 1 o ràdio dirigits que s'han de muntar, ventalls, casetes de nines, soldadets de plom o de la guerra de les Galàxies i moltes absurditats més. La campanya anterior l'estrella dels fascicles o col·leccionables, ves per on i mira que tal, van ser els rosaris que es van vendre com l'escuma, havia de ser cosa de la crisi, la gent necessita resar per solucionar els seus problemes, i que millor que un bon rosari. Ja ha començat la nova campanya i els quiosquers ja tremolen. 


Aquesta setmana ja anuncien els nous col·leccionables a TV sobretot els d'Altaya, i entre ells: helicopters de guerra, vaIxells de vela d'aquells dels pirates, un Ford Mustang, i l'estrella dels col·leccionables: 'els cascs d'Star Wars'. .

Sí! Ho confesso, a casa vam fer una col·lecció d'aquestes, fa cinc anys i la vam acabar, era la de les "Barriguitas", per les nétes clar, però hem complert, no s'és un bon ciutadà fins que no has fet una col·lecció d'aquestes, i posats a sincerar-me confesso que m'hagués agradat fer col·lecció dels col·leccionables, és a dir, tenir el número 1 de tots els fascicles que anessin sortint cada any. Necessitaria un magatzem, però seria una passada, inútil i fins i tot friki, però una passada .. Cal no menysprear els que pareixen aquests engendres, si ho fan, és segur que els surt a compte, de ximples no tenen res.

COSES QUE PASSEN A L'ESTIU PERQUÈ NO SE N'ASSABENTI NINGÚ


1. Més diners d'amagat per comprar armes.

- És tradició: cada estiu, des que el PP governa, Mariano Rajoy aprofita l'últim Consell de Ministres abans de les vacances per aprovar per decret, d'amagat i sense debat parlamentari, una immensa injecció de diners públics per a l'Exèrcit; per pagar als fabricants d'armes. El 2012, van ser 1.782 milions d'euros. En 2013, altres 877 milions. I aquest agost han estat 833 milions d'euros.

Una cosa extraordinaria és, per definició, un succés inusual. Però un crèdit que es repeteix cada estiu no pot ser "extraordinari". Per què utilitza Rajoy aquest procediment per finançar el Ministeri de Defensa? Fàcil: perquè cal pagar els tancs, avions i altres aparells bèl·lics que va encarregar el Govern de José María Aznar en els gloriosos anys de la guerra de l'illa del Perejil i altres grans gestes bèl·liques. I perquè, si apuntés el cost real del Ministeri de Defensa en els pressupostos generals de l'Estat, quedaria clar quines són les prioritats d'aquest Govern. Al setembre de 2013, Montoro va presumir de retallar un 3,2% el Ministeri de Defensa en els "pressupostos més socials de la història d'Espanya". I ara, d'amagat, han afegit el 15%.

833 milions d'euros, per comparar, és 49 vegades més que el que ha gastat aquest estiu el Govern en el seu esbombat pla contra la pobresa infantil, que ha costat 17 milions.

2. L'Ajuntament de Burgos s'adjudica a un condemnat per corrupció seva nova gran obra

¿Se'n recorden de Gamonal? I de Michel Méndez Pozo? El constructor condemnat per corrupció urbanística que estava en el negociat del polèmic bulevard de la ciutat, el mateix que és propietari del diari local, el que es va emportar el gran negoci de l'Hospital de Burgos privatitzat i el fill presumia de pagar viatges als regidors, l'home més poderós de la ciutat des de fa ja tres dècades ... Ha tornat a guanyar un altre gran concurs públic aprovat pel PP.

A Burgos, pel que sembla, és prioritària la construcció d'una nova plaça de toros. I urgent. Tant que l'Ajuntament ha decidit tirar endavant l'adjudicació en ple mes d'agost.

Méndez Pozo va ser condemnat a 7 anys de presó per corrupció urbanística - només va complir 9 mesos -. I moltes de les seves obres públiques a la ciutat, com el caríssim Hospital de Burgos, han acumulat retards i voluminosos augments de pressupost. Malgrat aquests antecedents, Méndez Pozò segueix guanyant els concursos públics a la ciutat on mai canvia res.

3. El superdecret que modifica una trentena de lleis de cop
Sense debat parlamentari. Sense acceptar esmenes. Sense escoltar l'oposició i en ple estiu. El superdecret òmnibus "per al creixement de la competitivitat i l'eficiència" (tatxín, tatxín) va ser aprovat a les braves a d'agost, aprofitant que molt pocs miraven. Aquest pack de grans èxits inclou entre altres coses la privatització parcial d'Aena, la cessió del Registre Civil als registradors de la propietat, diverses rebaixes fiscals o un augment dels horaris comercials.

D'una tacada, el Govern ha canviat una trentena de lleis que afecten a nou ministeris diferents. Pel que sembla, no han tingut temps en tot l'any. 

Qui va dir que a l'agost no treballa!

Un repàs a tres notícies que hauries de conèixer si has estat de vacances, aquests esdeveniments amagats amb estivalidad i traïdoria - Ignacio Escolar

DE TANTS PER CENTS I CONDONACIONS


Tots els partits polítics a l'ùs, els de tota la vida, es financien il·legalment, entre aixó i les condonacions del deute dels Bancs (a canvi de favors), van tirant i fent campanyes, mantenint seus (si no estàn embargades) i pagant als seus empleats. Aixo és aixi i negar-ho és un acte de cinisme, a banda d'una mentida hipócrita. 
Dit aixó, tenient en compte que tot ve donat per manca d'una llei de finançament de partits justa, pel camí d'aquest finançament il·legal, sempre es perden llençols en la bugada. O no! sembla bastant evident que en el cas Filesa ningú del PSc es va enriquir, tota la ingenyeria financera era per recaptar fons pel partit.
I aqui és on vull anar a parar, a banda del que he manifestat, em nego a creure que Jordi Pujol hagi posat la ma al calaix en benefici propi, és que no li se veure. Altra cosa seria que s'hagi ofert com a cap de turc per salvar la prole de la garjola, que ja em sembla més raonable, com a càstig propi per no haver estat prou ametent. 
Perquè en el fons, malgrat semblava que ell no, si partim de la premisa de que tots foten la ma al calaix, el que més molesta de Pujol és que hagi estat tant burro com per deixar-se enxampar, i com de burro no en té res - o aixó em sembla - d'aci els meus dubtes de la seva culpabilitat.

Aquí, que ara, tothom s'hi veu en cor i es dedica a posar-li querelles, s'estàn passant comptes vells entre miserables, molt a l'estil de la política de vol gallinaci d'aquest país. Compte però, que Pujol encara no ha dit l'ùltima paraula, i caldrà escoltar-la, pot haver-hi sorpreses i possiblement més d'un s'haurà d'empassar la seva querella: no crec que cap d'ells estigui net de culpa com per tirar la primera pedra. I ho dic sincerament, m'agradaria no equivocar-me.

AFEGITÓ: A banda de resabiada, garrula i conspiranoica, la ex-fulana del nen del Pujol, és bastant patetica i ignorant. 

dilluns, setembre 01, 2014

UN ÀNGEL PROTEGIT PER UN GUÀRDIA CIVIL


No odio a ningú; però l'odi ennegreix la meva sang i crema aquesta pell que els anys van ser incapaços de curtir. Com domar, sota judicis tendres o rigorosos, una esgarrifósa tristesa i un crit d'espellat? Vaig voler estimar la terra i el cel, els seus gests i les seves febres, i no vaig trobar res que no em recordés la mort: flors, astres, rostres, símbols de marciment, lloses virtuals de totes les tombes possibles! El que es crea en la vida, i la ennobleix, s'encamina cap a un fi macabre o vulgar. L'efervescència dels cors ha provocat desastres que cap dimoni s'hagués atrevit a concebre. quant vegeu un esperit inflamat, podeu estar segurs que acabareu per ser víctimes seves. Els que creuen en la seva veritat -els únics dels que la memòria dels homes guarden empremta- deixen darrere seu el sòl sembrat de cadàvers. les religions compten en el seu balanç més crims dels que tenen en el seu actiu les més sagnants tiranies i aquells a qui la humanitat ha divinitzat superen de lluny els assassins més conscienciosos en la seva set de sang. 
El que proposa una fe nova és perseguit, tot esperant que arribi a ser al seu torn perseguidor: les veritats comencen per un conflicte amb la policia i acaben per recolzar-se en ella; doncs tot absurd pel que s'ha patit degenera en legalitat, com tot martiri desemboca en els pá grafs d'un codi, a la sosera del calendari o en la nomenclatura dels carrers. En aquest món, fins al mateix cel arriba a ser autoritat; i s'han vist períodes que només van viure per a ell. Medievos més pròdigs en ​​guerres que les èpoques més disolutes, creuades bestials, falsament tenyides de sublimitat, davant les quals les invasions dels huns semblen entremaliadures d'hordes decadents. 
Les gestes immaculades es degraden en empresa pública; la consagració enfosqueix el nimbe més aeri. Un àngel protegit per un guàrdia civil: així moren les veritats i expiren els entusiasmes. N'hi ha prou que una revolta tingui raó i que crei entusiastes, que una revelació es propagui i una institució la confisqui perquè els estremiments altre temps solitaris -caíguts en sort a uns quants neòfits pensatius- s'emporquen en una existència prostituïda. Que m'assenyalin en aquest món una sola cosa que comencés bé i que no hagi acabat malament. les palpitacions més orgulloses s'enfonsen en una claveguera, on deixen de bategar, com arribades al seu terme natural: aquesta decadència constitueix el drama del cor i el sentit negatiu de la història. Cada «ideal» alimentat, en els començaments, amb sang dels seus sectaris s'esvaeix quan l'adopta la massa. Vet aquí la pila de aigua beneïda transformada en escupidera: és el ritme ineluctable del «progrés» ... En aquestes condicions, ¿sobre qui bolcar l'odi? Ningú és responsable de ser i encara menys de ser el que és. Afectat d'existencia, cadascun pateix com un animal les conseqüències que se'n deriven. així és com en un món en què tot és odiós, l'odi arriba a ser més vast que el món i per haver superat el seu objecte, es anulat.

E.M.CIORAN - Breviari de putrefacció

INDEPENDENTISME: UNA UTOPIA DE RECANVI


La catedràtica emèrita de Sociologia de la UAB Marina Subirats (a la foto) creu que "davant la crisi, no hi ha una utopia disponible, que estigui a l'abast" però que en el cas català, hi havia una utopia de recanvi, l'independentisme ". Subirats en una llarga entrevista concedida a el Diario.es, parla de l'independentisme i d'altres temes d'actualidadad de Catalunya, en una entrevista molt interessant que no he traduït per la seva extensió, peró que us aconsello llegir-la.

"En el mundo hacia dónde vamos, lo lógico es que funcionen los grandes bloques, como Estados Unidos, China o la Unión Europea. Y por debajo de eso no tienen mucho sentido los estados. No tienen mucho sentido racionalmente. Emocionalmente sí, porque hay diferencias muy importantes ".

"La 'clase corporativa' es transnacional, mucho más destructiva. No está vinculada a ningún territorio. Da igual si necesita derrumbó todo un territorio en América Latina o en África para hacer dinero. Ni le importa Cataluña, ni España, ni nada. Le importan su dinero y sus negocios. Es tan destructora que se le han de parar los pies, porque pone en peligro la supervivencia ".

Marina Subirats es catedrática emérita de Sociología de la Universidad Autónoma de Barcelona, especializada en temas educativos y de género. Ha combinado la docencia y la investigación sociológica con la gestión pública. Dirigió el Instituto de la Mujer entre los años 1993 y 1996, y fue concejala de Educación del Ayuntamiento de Barcelona de 1999 a 2006. Recientemente ha publicado el artículo «Cataluña: una utopía disponible» en la revista La Maleta de Portbou, donde reflexiona sobre el porqué del aumento de la apuesta independentista en Cataluña.

¿Por qué la independencia se ha convertido en la aspiración de tantos catalanes los últimos años?

Al producirse una crisis como la que estamos sufriendo, se cae en la desesperanza. Delante no se tiene un enemigo claro. Puede ser el PP, pero detrás hay otra gente, la Unión Europea, Merkel, los que dominan el mundo, no sólo quien domina España. Esta crisis se da en un momento en que es muy difícil identificar al enemigo y, por tanto, encontrar instrumentos para combatirlo.

La gente necesita esperanza, saber por dónde puede salir adelante. Y la salida que había sido recurrente en los últimos dos siglos - la izquierda, el socialismo, la revolución - no está clara, está muy tocada, hundida, por muchas razones. La Unión Soviética ha desaparecido y China ha entrado en una deriva especial. La gente trabajadora, ante teorías y partidos que durante mucho tiempo estuvieron subrayando la pertenencia a una clase social -con un objetivo, un mensaje y una visión propios-, tal como han ido las cosas en los últimos treinta años hasta llegar a la crisis, ha dejado de sentirse clase trabajadora. Se ha sentido clase media. Creía que la igualdad se había conseguido, salvo algunos casos de gente muy rica.

Hace un siglo, en Barcelona había una clase trabajadora que se organizaba como tal, con ateneos, teatros obreros... tenía aparatos propios que reforzaban la idea de que quería ser algo diferente, propia. Todo esto se ha diluido. Ante la crisis, no hay una utopía disponible, que esté al alcance.

¿Y la nueva utopía es la independencia?

En el caso catalán había una utopía de repuesto, que es la que había estado poniendo sobre la mesa ERC, el independentismo, y que queda reforzada por el hecho de que, desde los gobiernos de Madrid y desde todos los partidos, se ha estado utilizando mucho el tema de Cataluña -como el del País Vasco, de otra manera para mejorar sus posiciones, para enfrentarse. La gente pasaba, pero al haber la crisis y la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto, ha cuajado la indignación y el malestar en una idea fácil y visceral: "¡Nos vamos de aquí! ¡No nos quieren! ¡Ya estamos hartos!"

Es un movimiento en el que hay muy pocos elementos de ruralismo. Aquí no funcionan los ocho apellidos vascos. Nadie te pregunta cuántos apellidos catalanes tienes. Te puedes llamar Rodríguez y entrar perfectamente en este proceso independentista. Ni es una reivindicación histórica de carácter étnico, de raza, ni hay un proyecto claro de futuro. No decimos "haremos esto!". Como esto será problemático y nos pelearemos, ahora no toca. Primero seamos independientes y luego ya veremos. Es una utopía casi vacía. Sólo es: seamos independientes.

Hay contradicciones enormes, claro, porque es un momento en que los países son menos independientes que nunca. La globalización está haciendo que todo el mundo esté vinculado. No sólo dependemos de España, sino también de la Unión Europea y, económicamente, del mundo.

Esta contradicción se ha planteado poco en el debate que tenemos sobre la independencia de Cataluña.

Porque lo que se ha planteado no es racional; es visceral. A aquellos que podrían plantear algo, que son los partidos políticos que tienen que pensar el futuro, no les interesa hacerlo, porque de alguna manera esto pone en duda la independencia. Desde el punto de vista de la gente, si tenemos que empezar a preguntarnos cómo será, qué querrá decir, cómo nos comportaremos, quien se lo comerá, ¡mal! Es un deseo. El deseo de salir de donde estamos. Este barco se hunde, pues cogemos una barquilla, "nos largamos" y ya veremos donde llegamos.

Los partidos que apoyan el proceso y la misma Asamblea Nacional Catalana no quieren entrar a discutir cómo será esta Catalunya independiente. Si entramos a discutirlo, veremos que las utopías son muy diversas y que no coincidimos en casi nada. Entre la Cataluña que puede interesar a Convergència, la que puede interesar a Esquerra o la que puede interesar a la gente del Empordà, que también son muy independentistas, hay una distancia enorme. Se empezaría a resquebrejar, a romperse la ilusión colectiva.

En Escocia también piden la independencia. ¿Se puede aplicar la misma reflexión?

No conozco lo suficiente el caso escocés. Lo que creo es que en Cataluña la cuestión se ha precipitado. Puede haber un futuro, a medio plazo, no inmediato, en el que vaymos hacia una Europa de los pueblos, no de las naciones, no de los estados que conocemos. No tiene mucho sentido que tengamos Cataluña, España, Bruselas... En el momento actual, hay una tamaño de proximidad que podría ser la de Cataluña o una región, y luego bastaría con Europa. Los estados nacionales que conocemos sirvieron en una determinada época, básicamente el siglo XIX, y se han mantenido con dificultades en el siglo XX. No fueron dibujados por Dios el día que creó el mundo. Son estados históricos que hace seiscientos años no existían y que, por tanto, pueden dejar de existir en cualquier momento. Depende mucho de la manera de organizar las cosas.

¿Como se organizarán, pues?

En el mundo hacia donde vamos lo lógico es que funcionen los grandes bloques, como Estados Unidos, China o la Unión Europea. Y por debajo de eso no tienen mucho sentido los estados. No tienen mucho sentido racionalmente. Emocionalmente sí, porque hay diferencias muy importantes. La gente que ha nacido en Francia o en España tiene una lengua, una cultura, se siente de una manera determinada. Esto todavía nos vincula mucho. Las nuevas generaciones, sin embargo, viajan mucho, se casan o se emparejan con gente muy diversa. Esto irá aflojando. Aquí no toda, pero mucha gente joven habla y utiliza el inglés con normalidad.

La cultura cambia más lentamente que la realidad económica y política. Esto llevará años y costará luchas porque los estados se resistirán. Ahora dominan la Unión Europea y no se puede pensar en un cambio inmediato. Esta idea que se vendió al principio que todo el mundo estaría a favor de una Cataluña libre fue una sorpresa para mí. ¿No saben quién manda en Bruselas? Mandan los estados, y cuando oigan decir que se empieza a desmembrar un estado, se lo tomarán fatal.

Algunos dirigentes de pequeños estados europeos han hecho declaraciones más receptivas a la independencia de Cataluña que los de los grandes estados.
 
Históricamente, Francia se ha dedicado a centralizar. Como puede aceptar que demos aire a Córcega o a cualquiera de las regiones que puedan desmembrar, como las del sur relacionadas con Cataluña? Viví cinco años en París, estudié esta cuestión y es un caso clarísimo de centralización máxima. Centralización que ha vaciado de contenido, de riqueza y de poder una serie de zonas. Tienen más razón que nosotros a reivindicar la descentralización. Lo que pasa es que son más débiles.

El gobierno de Manuel Valls quiere sacar adelante ahora una nueva organización de las regiones muy ficticia, y ya veremos qué da de sí. En realidad, se inculca el orgullo de París y de Francia jacobina. Si esto cambiara, nos podríamos encontrar con las reivindicaciones desde Alsacia hasta Córcega, o desde la Bretaña hasta el Rosellón. Y lo mismo podemos decir de Alemania, un país al que le costó mucho la unificación, el siglo XIX. Italia, igual. En Italia ha habido muchos movimientos de estos. No veremos esta reorganización ...

No la veremos?

No. Claro que no. Es un proceso muy lento.

Y nuestros hijos y nietos?

No tengo la bola de cristal. Y no me gusta hacer predicciones en el vacío. No sé cuánto tiempo puede tardar. Puede ser perfectamente un siglo o más. Lo más sensato es que se vaya a unidades más pequeñas englobadas en una forma federal a nivel europeo.

Europa también tiene culpa de la crisis social que estamos sufriendo por imponernos la austeridad económica.
 
Una cosa es si hablamos de la organización del poder. Y otra es qué grupo social lo domina. Yo hablo de la «clase corporativa», que es como se identifica en Estados Unidos. Es el equivalente de la burguesía, pero un poco diferente. No es como la burguesía tradicional. Funciona de otra manera. Son gente, personas que pueden acumular un capital inmenso pero no tanto a través de la propiedad de los medios de producción. La burguesía tradicional era la que tenía la fábrica, era la dueña y la pasaba a sus hijos.

Ahora, no. Ahora es Rodrigo Rato y tantos otros que un buen día pueden estar dirigiendo una empresa y cobrando un millón de euros al mes y, de repente, les sale otra oportunidad y se van a otra empresa, que puede estar en Estados Unidos o en cualquier otro país, o en un organismo internacional. Esta es la clase que está subiendo en el mundo. Y es el grupo social que está dominando la Unión Europea. Incluye también políticos de alto nivel que muchas veces utilizan las «puertas giratorias» para pasar a dirigir empresas multinacionales u organizaciones. El ex presidente Aznar es un buen ejemplo. Esto pone en peligro la propia Unión Europea.

La actual Unión Europea, pues, tiene un reto económico y otro de territorial.

Son dos líneas. La línea vinculada a la geografía, a la organización territorial del poder, España, Cataluña, los estados, las naciones, los pueblos, costará mucho resolverla. Cada uno quiere su identidad. Compaginar todo esto es muy difícil. Pero es la tendencia de fondo que irá saliendo, si se actúa de forma racional. Que se puede no actuar así, ¡por supuesto!

Las utopías de izquierda han desaparecido para siempre?

Las utopías de izquierda están derrumbadas, pero volverán. Son absolutamente necesarias. La tendencia que tenemos es la centralización, la acumulación, la concentración del capital en muy pocas manos. Los fabricantes que teníamos en la cuenca del Llobregat dependían de sus trabajadores. No podían machacar del todo. Los necesitaban. Dependían de su mercado. Su país era importante y necesitaban que funcionara. Acumulaban todo lo que podían, pero necesitaban que alguien los defendiera. La "clase corporativa" es transnacional, mucho más destructiva. No está vinculada a ningún territorio. No importa si necesita derrumbó todo un territorio en América Latina o en África para hacer dinero. Ni sabe dónde está. No hay vínculos. Ni le importa Cataluña, ni España, ni nada. Le importan su dinero y sus negocios. Es tan destructiva que se le han de parar los pies, porque pone en peligro la supervivencia.

¿El planeta, la humanidad, peligra en manos de esta clase?

Sobre todo si lo piensas desde la óptica de la ecología, con la destrucción ecológica a la que se puede llegar. O también la fabricación de armas para que la gente se mate de la manera más absurda. Les importa todo un bledo, mientras hagan negocio. No podemos descartar nada. Una confrontación nuclear o lo que sea. Y no sólo directamente por las armas, sino por lo que supone de destrucción de la naturaleza, de las formas que mantienen la vida.

Se necesitan las utopías de izquierda, pero la utopía de izquierda que ha funcionado ha tenido una deriva tan catastrófica que hay que empezar de nuevo. ¿Qué significa socialismo hoy? De quién estamos hablando? De lo que se pensaba en el siglo XIX? De lo que decía y hacía Rubalcaba? De los países nórdicos? El capitalismo ha llegado a un punto en que ya es más destructivo que productivo, y tiene que ir surgiendo una nueva forma de organización de la producción. Costará mucho.

Propuestas como la reducción de las horas de trabajo y repartirlo mejor no son bien recibidas por los que ostentan el poder económico.
 
No les hace ninguna gracia. El predominio del interés individual sobre el colectivo tiene unos límites. Hubo una época, a comienzos del capitalismo, en que el predominio del interés individual fue útil. La gente no podía hacer nada, por el feudalismo o bien porque innovar era muy difícil. A los innovadores los tomaban por locos, pero hacían cosas útiles. Ahora estamos en un momento en que el capitalismo todavía tiene elementos útiles, y eso no nos deja ver una alternativa. Pero cada vez más estamos viendo sus elementos destructores, negativos ...

¿Por eso salen Podemos, Guanyem y de otros movimientos similares?

Sale la gente que quiere romper con el pasado. Ya hay que ser anticapitalista, pero no basta con una actitud negativa. Hay que ver cómo se construye algo diferente. Se puede decir socialismo o como se quiera, pero la forma concreta se debe repensar, porque las que ha habido en el pasado se ha demostrado que fallaban por muchos lados.

¿Hay indicios de que estas utopías se están forjando?

Hemos tenido el 15-M, Occupy Wall Street... Fui a Frankfurt y había gente acampada ante el Banco Central Europeo. Y como estos, muchos otros movimientos. Aquí la crisis ha sido más dura y, por tanto, ha hecho más necesario la ruptura y buscar una esperanza. En Cataluña esta esperanza está, pero no por el lado de la construcción de la izquierda, sino por el lado del independentismo. En España, la esperanza ha sido Podemos y la gente se ha apuntado rápidamente. ¿Hasta dónde va a ir? ¿Será capaz de crear una alternativa más global? Es todavía una incógnita.

En Europa, lo que hemos visto es el crecimiento de los grupos ultranacionalistas, como el Frente Nacional francés.

Este es el peligro. Si no se ve la salida por la izquierda, hay quien la busca por la extrema derecha, culpando a los inmigrantes, los políticos ... Hay que tener mucho cuidado con la crítica que se hace a los políticos, porque uno de los elementos del neoliberalismo es destruir al máximo el poder de los estados, y, por tanto, todo lo que de manera genérica hacia la descalificación de los políticos quita poder a los gobiernos y beneficia la desregulación y el sálvese quién pueda. Esto quiere decir siempre lo mismo al final: que la gente más débil es la que recibe.

Si la salida hacia la izquierda no se construye o no es viable, puede haber una salida por la extrema derecha, y el peligro de fascismo está. Lo vemos con el Tea Party en Estados Unidos. Estuve allí durante las elecciones presidenciales de 2008, y por casualidad estuve en un mitin de Obama. La ilusión que había me recordó la de 1977 aquí. Mucha gente contaba las horas que faltaban para que se fuera Bush. Este entusiasmo se enfrió al ver que Obama no ha podido hacer gran cosa. Esto propicia que salgan elementos de extrema derecha ante la frustración y que algunos apuesten por un dictador, el líder fuerte que ponga todos en su sitio.

Volviendo a la utopía independentista. ¿Qué cree que pasará este otoño en Cataluña?

Me da la impresión de que mucha gente se pensaba que el año 2014 ya seríamos independientes. Era ilusorio, pero lo creían. Ahora estamos un poco peor de lo que estábamos. Creo que esto llevará a una cierta desmovilización. Me parece difícil que se pueda mantener el nivel de movilización que se logró el 11 de septiembre del año pasado. Este año la movilización quizá sea inferior.

El tema Pujol tendrá repercusión. Y también la incertidumbre del propio proceso. Está oscuro. Puede comenzar la frustración. Y probablemente llegará el 9 de noviembre. Tal y como se plantea ahora, el 9 de noviembre es una frustración anunciada. No se podrá votar. ¿Cómo hay que votar si los demás están en contra? Si el Tribunal Constitucional suspende la consulta, ¿alguien sacará las urnas en la calle? Puede pasar de todo. Imaginemos que suspenden la autonomía. Estamos mucho peor de como estábamos.

Hay quien ha pedido que encarcelen Artur Mas.

Puede pasar. Se lo están poniendo demasiado bien al PP para que utilice el tema catalán para hacer una machada e intentar reagrupar a los suyos. El PP está en caída libre de votos y el año que viene tiene dos elecciones importantes. Cerrar el puño sobre Cataluña es una manera de reagrupar a su gente. Dentro del PP hay gente que recrimina a Rajoy que ha sido demasiado paciente, demasiado tolerante, demasiado débil. Si miramos atrás, desde la transición el PP ha utilizado siempre el tema del País Vasco, de ETA, para reforzarse. El tema vasco ha acabado, en cierto modo. Ahora le va muy bien el tema de Cataluña.

Le sorprende que el País Vasco no tenga más protagonismo en este debate?

El País Vasco está esperando a ver qué pasa. Había llegado a una tensión demasiado grande. ETA reventó la vía democrática. Se polarizó mucho la sociedad vasca. Era un debate muy amargo. Hace diez años fui a San Sebastián, como concejala responsable de Educación del Ayuntamiento de Barcelona, para hablar de unos proyectos escolares. El alcalde, Odón Elorza, me comentaba que los institutos había enfrentamientos brutales entre los diferentes bandos y él quería rebajarlos, favoreciendo el diálogo, la argumentación, conectar de otra manera... Decía que estaban creando generaciones que salían con las piedras en las manos. Habían llegado a un nivel tan grave de tensión que se tenía que bajar a toda costa. Ahora están en el periodo de bajada. El plan Ibarretxe no salió adelante. Están un poco al acecho de lo que pueda pasar en Cataluña. Dejan que "tire millas" y que, si hay un batacazo, sea para nosotros. Cataluña está haciendo esto en solitario. Nadie le apoya.

Aquí está la habilidad de un político. La figura de Mas me parece muy patética. Por un lado, ha tenido la valentía de ponerse al frente de lo que la gente quería, y da la impresión de que lo ha hecho con todas las consecuencias. Se lo crea o no, es cosa suya. Desde este punto de vista, merece un respeto.

Por otra parte, tal y como comentaban hace unos días en una tertulia radiofónica, se ha puesto una bomba adosada al cuerpo. Ha fijado una fecha y en esta fecha algo tiene que pasar. ¿Qué pasará si le prohíben hacer la consulta? Le queda hacer elecciones. El peligro que hay es que los partidos vuelvan a utilizar el tema en función de sus intereses electorales, cuando Cataluña se juega mucho.

Lo lógico sería que alargaran el juego hasta las elecciones generales de 2015. Entonces, lo más probable es que el panorama político cambie mucho. En todo caso, el PP no tendrá mayoría absoluta. Se podrá negociar, discutir. Se abrirá un panorama nuevo. Quererlo forzar con actos inconstitucionales con el PP con mayoría absoluta es peligroso.

DE PIXELAR GENITALS



La hipocresia i la falsa moral en aquest cas de la Televisió arriba a extrems de fregar el ridícul. El nou programa del canal televisiu "Cuatro" reality en què els participants hauran de sortir completament nus davant de les càmeres, per limitar el morbo que alguns creuen que pot generar entre l'audiència, els pits de les senyores i els genitals de totes i tots apareixeran pixelats.

Aquesta és la fòrmula que ha decidit adoptar "Adán y Eva", el concurs de prime-time de recerca de parella que la cadena televisiva ha començat a rodar aquests dies en unes platges de Croàcia a càrrec de la productora Eyeworks 

I aixó és la bestiesa, si els concursants surten conills, conills s'han de veure, perqué si els han de pixelar, ja valdria més que els possessin banyador, al pobre que li toqui pixelar els hi ho agraïria, i de fet, si nus naixem, quina mania en aquest fals pudor de no ensenyar les parts intimes. Mania relativa, perquè pits a la tele en veureu els que volgueu, ara les parts íntimes, sobretot la dels homes no es mostra mai, de fet, no és que sigui molt estética i no sempre està en posició de firmes, sense la qual posició l'estri perd molt. Ves que no sigui per aixó que no s'ensenya, per no ferir vanitats masculines.

diumenge, agost 31, 2014

CAL MORIR PERQUÈ PARLIN BÉ D'UN



En vida poc se'l va considerar (llevat dels seus), possiblement perqué la música i les lletres que feia aixi ho aconsellaven, era un gitano de Badalona, dels nostres, encara que havia nascut a Mataró, i diuen va inventar la rumba catalana, quan tothom sap que va ser el Pescadilla. Poc més hi hauria a dir del personatge que a mi no és que em caiguès malament, simplement no em queia, però com s'ha mort, ara tothom parla bé d'ell i glosa la seva figura fins a extrems que freguen la cursileria, que és el que sol passar quan algú es mor. No era el rei de res i tampoc la rumba catalana s'ha quedat orfe, de fet ja hi va nèixer. El Gato era una altra cosa, aquí si hi havia sentit i sentiment, i aquesta si que va ser una mort sentida.

SUPERMAN CAÑIZARES


El polèmic cardenal Antonio Cañizares, nou arquebisbe de València en substitució de Carlos Osoro, que al seu torn releverá Rouco Valera com a prelat de Madrid, és conegut com un dels membres més conservadors de l'episcopat espanyol.

El 2009, en declaracions a TV3 va dir textualment: No és comparable al que hagi pogut passar en uns quants col·legis d'Irlanda, amb els milions de vides destruïdes per l'avortament". En el mateix espai televisiu, Cañizares va demanar perdó pels abusos físics, psíquics i sexuals comesos sobre aquests menors a Irlanda, per reblar després que l'avortament "ha destruït més de 40 milions d'éssers humans legalment". "Milers de vides destruïdes a través de l'exercici de la medicina, quan la medicina està per curar no per matar", va matisar el religiós.

Cañizares, arquebisbe de Toledo de 2002 de 2008, va triar portar una "capa magna 'en l'ordenació de dos sacerdots en 2007, una peça que el papa Pau VI va desaconsellar a 1969. La peça, de més de cinc metres de longitud, requereix d'un ajudant que sostingui el seu tram final i ha provocat nombrosos comentaris en to de mofa a Twitter. Ja ho vaig comentar aquí l'any 2008, quan twitter era a les beceroles.

Abans de ser elegit arquebisbe de València pel papa Francesc, Cañizares ocupava des de 2008 la prefectura de la Congregació Vaticana per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, la divisió de la Cúria Romana encarregada de la majoria dels assumptes relacionats amb la Litúrgia de l'Església Catòlica i el ritual dels Sagraments

La imatge de Cañizares amb la capa magna, que els usuaris de xarxes socials han recuperat amb motiu del seu nomenament, contratasta amb la reforma que vol imposar Jorge Bergoglio a l'Església catòlica, que pretén apropar-la als pobres, recuperar la humilitat de les institucions eclesiàstiques i fer-les més empàtiques amb les necessitats del poble.



Aquest personatge, té una visió peculiar de les coses des de la seva poltrona de pastor sense ovelles. Aquí us en deixo un tast:

SONSEÑOR SUPERMAN CAÑIZARES DIXIT

ELS BISBES I LA CASELLA DE LA CRISI

VIARANYS INESCRUTABLES 

MONSENYOR CAÑIZARES, L'AVORTAMENT I ELS PEDERASTES 

dissabte, agost 30, 2014

ESPANYA


De tots els països d'Europa, el predilecte de Cioran, la seva obsessió, el seu límit i el seu infern, era Espanya. Llegint-lo, ell, fa necessari que un país com Espanya existeixi. En mística i en blasfèmies, en fanatisme, en aquest sentit tràgic de la vida, sang, ímpetu i desesperança, en atzar i fatalisme, tenen les arrels més llargues i més fondes que qualsevol altre país: han portat al seu límit l'experiència de viure, han transgredit tots els límits. El que millor podria definir tot això en els toros, impensables fora d'Espanya, ells són en si aquest sentit tràgic, fatalista, fanatisme religios, sang... No es pot entendre Espanya si no s'entenen els toros.
I dic España des de Catalunya, que seria quelcom diferent, el fatalisme i el sentit tràgic de la vida aquí no el fem servir, nosaltres som més del mercadeig i el fariseisme, i per tant del cuplet. Coses d'un país de botiguers.

divendres, agost 29, 2014

L'ESTRANY CAS DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL


No cal a vegades fer un escrit molt llarg per denunciar quelcom, si s'en sap, amb poques paraules es pot dir molt, aqui us en deixo un exemple:

"Els estudiants de ciències polítiques del futur analitzaran estorats l’estrany cas del Tribunal Constitucional espanyol del segle XXI. Un ens que es presenta com a organisme independent de garanties democràtiques però que actua, en realitat, com a tercera càmera legislativa o bé com a ens executiu auxiliar del govern, adherit a ell. Que la consideració del que és o no constitucional depengui d’un frau d’aquesta mesura ho diu tot sobre la democràcia espanyola". Gabriel Jaraba.

MAREJAR LA PERDIU


Francament, trobo molt lamentable la falta de diàleg sobre el dret a escollir, anar a la V  l'11 de setembre o no votar directament independència, i el poc respecte que hi ha pels qui no ho tenim clar aixó del si, si, però que el que si volem es poder votar el 9N.
I és que aquí no hi ha terme mitjà, o s'està amb el 20% que té molt clars aquests conceptes i la seva acció, o s'està contra ells, per tant contra Catalunya i un passa a ser un unionista, o pitjor encara un botifler o un  traïdor. Aquesta postura dels independentistes em remet al pensament de molts cristians, alló de...qui no està amb mí, està contra mi, o els altres que creuen erròniament tambè: qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres. Massa reduccionista per afrontar un projecte de país que parlen d'il·lusionant i que més aviat a molta gent li resulta preocupant i frustrant. 
I no és tan senzill ni tan plana la qüestió, la manca de diàleg, la imposició d'una serie d'actuacions més aviat arbitraries i intransigents generen a banda d'una sensació de malestar en molta gent que no se sent còmode amb aquesta manera de fer, que sí que entén que s'ha de votar el dret a l'autodeterminació, com a pas previ a la Independencia, però que entén que abans, hi ha molts problemes de país a solucionar que són molt més urgents i que no s'afronten per part d'un Govern en el qual poca gent i creu, gairebé tant com el poc que creu aquest propi Govern en la possibilitat real de convocar la consulta prèvia a la Independència, suposant que sortís una majoria que així ho decidís. No tota la culpa dels nostres mals és de Madrid, molta menys de la que ufanament es pregona; menys mirar-se el melic per part del Govern, que francament només es dedica a l'assumpte de la consulta i oblida la resta de problemes, amb un killer com a Conseller de Sanitat.

I el que més molesta és tot aquest perióde de més d'un any marejant la perdiu amb la consulta, una consulta que no es farà, i anirem a les plebiscitàries el febrer suposo, i qui dia passa any empeny i anar xupant de la mamella. La frustració vindrà després.

dijous, agost 28, 2014

DEIXAR ALGUNA COSA DARRERE

Quan mor, tothom ha de deixar alguna cosa darrere, deia el meu avi. Un fill, un llibre, un quadre, una casa, una paret aixecada o un parell de sabates. O un jardí plantat. Alguna cosa que la teva mà tocarà d'una manera especial, de manera que la teva ànima tingui algun lloc on anar quan et moris, i quan la gent miri aquest arbre, o aquesta flor que tu vas plantar, tu estaràs allí. 'No importa el que facis - deia -, mentre que canviïs alguna cosa respecte a com era abans de tocar-ho, convertint-ho en alguna cosa que sigui com tu després que separis d'ella les teves mans. La diferència entre l'home que es limita a tallar la gespa i un autèntic jardiner està en el tacte. El tallador de gespa igual podia no haver estat allí, el jardiner estarà allí per sempre.... 
Granger a Montag - Farenheit 451 - Ray Bradbury

dimecres, agost 27, 2014

LES MÀQUINES I LA POESIA


Milad Doueihi, historiador de les religions; crític de la transhumanització digital, afirma a la contra de la Vanguardia: "Google és el déu amagat del nostre temps". Explica com Google emmagatzema tota la nostra informació i per tant tots o gairebé tots els nostres records. Uns records que en certa manera ja no són nostres sinó que estan en un núvol, de manera que poden ser esborrats o manipulats en qualsevol moment, i que en el futur tots aquests records es poden perdre, llevat dels que com els monjos de l'edat mitjana siguin recopilats a mà en la serenor i pau d'algun Monestir.
Parla també Doueihi del reconeixement per part de la ciència que, malgrat els seus avenços, les màquines són incapaces de tenir consciència, però que cada vegada controlaran més la informació i a nosaltres mateixos, i cada vegada ens fusionarem més entre nosaltres i les màquines, que de fet són ja una part imprescindible en les nostres vides.
Però hi ha un aspecte que em diu que això no serà mai del tot així. Una persona, posem jo mateix, surt amb la bicicleta i va pels camins del bosc; aquesta persona, contempla un paisatge en un angle de 180°, i sobretot a banda de contemplar-lo, el sent, l'escolta, el viu, l'olora, i això no ho pot captar una màquina per sofisticada que sigui, de la mateixa manera que no pot detectar el tipus de color de la llum del sol, tan groguenca a primera hora del matí, amb un groc blanquinos com espantat, pàl·lida uns dies i brillant altres, o minvada la seva intensitat per la boira o la boirina. La màquina es limitarà com a màxim a analitzar la intensitat d'aquesta llum per treure la millor fotografia possible (en el cas de la màquina de retratar), però serà incapaç de fruir, d'observar aquestes intensitats, de mastegar la humitat a primera hora del matí o la ressecor del migdia a l'estiu, no podrà tampoc assaborir l'olor de terra mullada, o de l'herba acabada de segar, ni el sorollós silenci del bosc a trenc d'alba.
Potser per això, per més sofisticades que siguin, les màquines mai podran emocionar-se amb la poesia.

DE BONES INTENCIONS...


Un ciutadà belga de 51 anys ha resultat ferit crític aquest dimarts al migdia en rebre l'impacte d'una descàrrega d'aigua d'un hidroavió del Ministeri d'Agricultura a l'aeròdrom d'Empuriabrava (Alt Empordà), han informat els Mossos d'Esquadra. L'home, veí d'Empuriabrava, ha estat evacuat a l'Hospital Josep Trueta de Girona, on ha ingressat en la Unitat de Cures Intensives (UCI), després de rebre l'impacte de 1.500 litres d'aigua.

L'incident ha passat cap a les 11.30 hores en el sector Aeroclub de l'aeròdrom, al centre de paracaigudisme, en una zona de vianants, segons Mossos, quan aquest hidroavió ha descarregat el seu dipòsit abans d'aterrar. Els Mossos d'Esquadra han obert una investigació per aclarir les circumstàncies de l'incident, i si ha estat un accident o una maniobra pactada.

Segons asseguren des de l'aeròdrom, la víctima podria haver demanat al pilot de l'hidroavió, amic seu, que li tirés aigua per gravar-se dins de la campanya 'Ice Bucket Challenge', una campanya per ajudar els malalts d'esclerosi lateral amiotròfica (ELA).

Se sol dir que les sepultures estàn plenes de bones intencions, i no dubto d'aquest home ni de la seva bona intenció d'ajudar a la campanya, però el que va fer no deixa de ser una rucada imprudent que li pot costar molt cara.

dimarts, agost 26, 2014

CORTAZAR


Amb motiu del centenari del naixement de l'escriptor llatinoamericà, Cristina Peri Rossi ha reeditat i revisat el seu relat "Julio Cortázar y Cris" publicat el 2001. Amb ella repassem els llocs fetitxe de Cortázar a Barcelona. Per obtenir més informació sobre cada enclavament, passeu per sobre els punts que trobareu a l'enllaç de 'el periódico' Ja que parlo de Cortazar, té un conte extraordinari que vaig publicar fa temps, però que val la pena llegir-lo o rellegir-lo: EL PERSEGUIDOR 
.

"Dédée me ha llamado por la tarde diciéndome que Johnny no estaba bien, y he ido en seguida al hotel. Desde hace unos días Johnny y Dédée viven en un hotel de la rue Lagrange, en una pieza del cuarto piso. Me ha bastado ver la puerta de la pieza para darme cuenta de que Johnny está en la peor de las miserias; la ventana da a un patio casi negro, y a la una de la tarde hay que tener la luz encendida si se quiere leer el diario o verse la cara. No hace frío, pero he encontrado a Johnny envuelto en una frazada, encajado en un roñoso sillón que larga por todos lados pedazos de estopa amarillenta. Dédée está envejecida, y el vestido rojo le queda muy mal; es un vestido para el trabajo, para las luces de la escena; en esa pieza del hotel se convierte en una especie de coágulo repugnante..."
.
Així comença 'El perseguidor', escrit per Júlio Cortazar l'any 1959 dins uns recull de contes 'Las armas secretas' explica la història de l'últim període de la vida del músic Johnny Carter durant la seva estada a París prèvia, al seu retorn i mort a Nova York. Els seus assajos, concerts i enregistraments, les seves activitats com a músic, la seva relació amb les dones: Lan, Dédée, la marquesa Tica i Baby Lennox, la seva amistat amb Bruno (qui fa de narrador), i la seva relació amb els altres músics; els moments en què Johnny s'abandona al licor ia les drogues, les situacions doloroses de la seva vida, com la mort de la seva filla Bee, el seu passat: infància, vida als Estats Units, matrimoni amb Lan, anys gloriosos com a músic, i finalment , el seu retorn a Nova York.
.
La dedicatòria In memoriam Ch.P ens mostra que es tracta d'una biografia fictícia de Charlie Parker "Bird" a manera d'homenatge pòstum a la seva vida i obra musical. Si investiguem la vida d'aquest geni del jazz i el seu cercle social notarem que Cortázar altera lleugerament els noms dels personatges reals per crear els ficticis. Per exemple, veiem que Johnny Carter és Charlie Parker, Lan és Chan, la marquesa Tica és la baronessa Pannonica de Koenigswarter, Nica, i Bee, la filla morta, és preexistent. Si el voleu llegir sencer, aquí us deixo  l'enllaç.
.
Ah! un altre conte d'imprescindible lectura, tot i que sigui com una potada a l'estomac, és el Fiord, d'Oswaldo Lamborghini.

VUIT ANYS


foto:Miquel Cartisano.
El dia 26 d'agost de l'any 2006, o sia abans d'ahir, vaig escriure el primer i timid comentari en aquest blog. Des d'aleshores, he estat vuit anys donant la tabarra i canviant plantilles una rere l'altre: 5.508 escrits publicats i 396.000 visites.... i penso seguir donant la tabarra uns quants anys més, i vosaltres que ho llegiu. Com diria el Bastè, gràcies, a tots, moltes gràcies! Salut!

dilluns, agost 25, 2014

INDEPENDÈNCIA: EL PLA 'B'



Després d'adreçar-me a la Consellera Tura primer, al Conseller Joan Saura després, a Felip 'Tacatún' Puig més tard, sense que em fessin ni putu cas, ho vaig fer al Conseller Ramón Espadaler, que tampoc em va fer cas. Faig l'ùltim intent directament al President Mas a veure si ell m'escolta, car la meva proposta - que pot semblar agoserada - és possiblement la més plausible i definitiva per a solucionar el nostre problema com a país. 
A més, hi ha una raó crucial per que em faci cas i activi aquest pla B, amb el que ha passat últimament, el seu pare i mentor polític, li ho agrairà i molt.

TO BE OR NOT TO BE, EL PLA 'B'

Se sol dir que a vegades els arbres no et deixen veure el bosc, o que la problemàtica diària dels esdeveniments que s’acumulen no et donen la perspectiva idònia per contemplar la situació des de la alçada suficient com per visualitzar tot el paisatge i prendre la decisió correcte. O també que cal separar el que es important del que es anecdòtic. O que “ancha es castilla” o que bonic que és l’Empordà. Tota aquesta prèvia aparentment absurda te a veure en el fet que preocupat com estic amb l'1'58%, l'asfixia, el sumsum i el corda, m'ha donat per rumiar, i he arribat a l’estat de karma que m’ha permès trobar la solució a tots els problemes dels nostre petit país. La solució definitita, el ser o no ser, tot sent pel que pugi ser.


Anem per pams: Tenim un problema que es diu Espanya, i tenim una solució que es diu Independència (diuen que cada vegada la vol més gent), i tenim una Itaca que es diu Andorra. Doncs ja està. Sembla mentida, tan senzill que és i que no hi hàgim caigut abans. Haig de parlar amb Espadaler. Perdó: el molt Honorable Conseller Espadaler, car ja que aquest senyor farà a aquest país el favor més gran que mai ningú (ni en Jordi Pujol ha fet mai res així a casa nostra), se l’ha de tractar amb el degut respecte. 
El pla és molt senzill. S’agafa una patrulla de mossos d’esquadra, millor mosses, que els mossos encara la cagarien. Es camufla el Seat Toledo i se l’envia a Andorra amb les mosses de paisà. Un cop travessada la frontera tinc una amiga a Andorra la Vella que els hi deixarà un local de confiança on descamuflar el Seat Toledo i descamuflar-se elles també. A partir d’aquí el pla és fàcil: amb el cotxe i uniformes prèviament identificats, es va fins l’avinguda de Meritxell cap on hi ha el comú, baixen les mosses i amb cura, sense ferir a ningú tiren dos o tres trets a l’aire per cridar l’atenció. El Cap del Govern Andorrà o algun dels seus legals representats traurà el cap per la finestra a veure que carall passa, moment en que les mosses, aprofitaràn per declarar la guerra a Andorra en nom del Govern de la Generalitat del molt Honorable D.Artur Mas i Gavarró, i a l’acte, per rendir-se.
Hi es clar, com som nosaltres qui haurem declarat la guerra i alhora ens haurem rendit, el Govern Andorrà mal que li pesi no tindrà més remei que annexionar-se Catalunya. Per tant d’aquesta manera tan simple deixarem de ser Espanyols per transformar - nos gràcies a la meva - modèstia a part – brillant idea, en ciutadans Andorrans, o Catandorrans.
Vol dir doncs que a partir d’ací, podrem tenir el tabac, el sucre, la mantega, el formatge i la xocolata més barats, dur la nostra bandera a la matrícula del cotxe, evitar les manifestacions del PP al nostre país, i encarregar un nou himne a Luis Aguilé. No descartaria una tornada a la vida política d’en Jordi Pujol, o del mateix Pallarols, i de passada ja que som a Andorra, poder per fi, parlar en portuguès.


Espero que el Sr. Mas faci cas del meu consell, que pensi que es tracta d’una qüestió d’Estat, de supervivència d'Estat. Per si de cas, a partir d’ara estaré pendent dels informatius de TV3, Catalunya Radio, Intereconomía, o potser millor RAC 1. Ara, si us plau, si de cas que esperi a primers de setembre, que aquests dies estem de vacances.

Visca CATANDORRA LLIURE!






comentari reiterat
b'p

CARRERA INACABADA

James Burne Worson era sabater, habitant de Leamington, Warwickshire, Anglaterra. Era propietari d'un petit local, en un d'aquests passatges que neixen de la carretera a Warwick. Dins del seu humil cercle, el consideraven un home honest, encara que una mica donat (com tants de la seva classe en els pobles anglesos) a la beguda. Quan s'emborratxava, solia comprometre's en apostes insensates. En una d'aquestes ocasions, prou freqüents, s'ufanaba de les seves gestes com a corredor i atleta, el que va tenir com a resultat una competició contra natura. Va apostar un sobirà d'or, i es va comprometre a fer tot el camí a Coventry corrent anada i tornada; es tracta d'una distància que supera les quaranta milles. Això va ser el 3 de setembre de 1873. 
Va partir immediatament; l'home amb qui havia fet l'aposta -no es recorda el seu nom-, acompanyat per Barham Wise, botiguer, i Hamerson Burns, crec que fotògraf, el va seguir en el seu carro o carreta lleugera. Durant diverses milles, Worson caminar molt bé, a pas regular, sense fatiga aparent, perquè posseïa, en veritat, gran poder de resistència, i no estava tan intoxicat com perquè tal poder el traís. 
Els tres homes, en el seu carruatge, el seguien a escassa distància, i, ocasionalment, es burlaven amistosament d'ell o l'estimulaven, segons se'ls imposava l'ànim. Sobtadament -en plena carretera, a menys de dotze iardes de distància, i mentre tots l'estaven observando - l'home va semblar ensopegar. No va caure a terra: va desaparèixer abans de tocar-la. Mai es va trobar rastre d'ell.
Després de romandre en el lloc i merodejar-lo, presa de la irresolució i la incertesa, els tres homes van tornar a Leamington, van narrar la seva increïble història, i van ser, per fi, posats en lloc segur. Però gaudien de bona reputació, sempre se'ls havia jutjat sincers, estàven sobris en el moment del fet, i res va conspirar mai per desmentir el relat juramentat de la seva extraordinària aventura; aquest, però, va provocar divisions de l'opinió pública en tot el Regne Unit. 
Si tenien alguna cosa a amagar, varen triar, per cert, un dels mitjans més sorprenents que hagi escollit mai un ésser humà en el seu sa judici. 
carrera inacabada: un conte d'Ambrose Bierce



diumenge, agost 24, 2014

DESAFIAMENT DE LA GALLEDA D'ARROS


A l'Índia han llançat el 'desafiament de la galleda d'arròs' en resposta a la reeixida campanya benèfica 'Ice Bucket Challenge', per tal de cridar l'atenció de potencials donants per ajudar els pobres. L'acció s'està fent viral a Internet.
"Aquesta és la meva versió pràctica i tangible en resposta al 'Ice Bucket Challenge'. Cuinar o comprar una galleda d'arròs o biryani (plat d'arròs amb verdures de cuina índia) per alimentar els pobres", és el repte llançat per la periodista Manju Latha Kalanidhi a la ciutat índia de Hyderabad, informa el diari 'The Hindu'.

L'exitós 'Ice Bucket Challenge' (Desafiament del Cubell de Gel), té com a objectiu crear consciència sobre l'esclerosi lateral amiotròfica, una malaltia neurodegenerativa progressiva que afecta les cèl·lules nervioses en el cervell i la medul·la espinal. Per a aquest fi una persona es llença una galleda d'aigua gelada per sobre, i repta públicament a un altre a que faci el mateix o donar diners per a la lluita contra aquesta malaltia.

"En lloc de desaprofitar l'aigua a l'Ice Bucket Challenge, s'hauria estalviar el líquid vital i alimentar els famolencs", va escriure Manju Latha en el seu mur de Facebook. No obstant, la impulsora del 'rice bucket challenge' (desafiament del cub d'arròs) destaca que la iniciativa és local, com una "solució pràctica als problemes del veïnatge".

Per a aquells que no puguin acceptar aquest repte, la periodista insta que donin medicaments als hospitals més propers. Després de la publicació d'aquest repte amb les xarxes socials, moltes persones han començat a fer donacions voluntàries en les seves respectives localitats.


No dubto de la bona fe ni les bones intencions de la periodista que ha engegat aquesta campana, però de fet, i vistes les reaccions de les 'personalitats' que s'han apuntat al 'Ice Bucket Challenge', el que s'hauria de fer és el 'desafiament de la galleda de merda', i que la gent és llances damunt seu el que són, merda, a poder ser, la seva pròpia merda. Aquest seria el bo, o almenys, seria autèntic.

DE PRINCIPIS


Hi ha qui afirma que 'el fi justifica els mitjans', solen dir-ho sobretot els militars, encara que aleshores caldria veure quins mitjans justifiquen el fi. I en més d'una ocasió haureu sentit dir el principi contrari que diu 'el fi no justifica els mitjans'. però cal veure qui aixó manifesta, car és possible que qui ho diu, ho fa des d'alguna poltrona de poder, que no vol o no li convé recordar com hi ha arribat a asseure's i menys encara vol abandonar-la. O potser  podria dir-ho tot un expert en manipulació de fins i de mitjans, com Paco Marhuenda, l'ìnclit director del tabloide la Razón, que per cert rima amb oxímoron.

dissabte, agost 23, 2014

MENTIDES QUE FAN MAL


Últimament es parla molt de mentides. De mentides n'hi ha de grans, de petites, de piatoses, d'ùtils, per omisió, i n'hi ha que fan molt de mal. Algú ens està intentant enganyar, ens vol enganyar, això és la mentida. I no hi ha més, podem si voleu mesurar la gravetat d'aquesta mentida, però sempre fa més mal que bé, llevat potser de la piatosa que estalvia molts problemes i en resol algun.

Ja sabem que tot el que es fa i es desfà no posseeix cap base real, que és igual fer una cosa que no fer-la, que res té cap importància. Malgrat aixó, en la  nostra quotidianeitat considerem aquest món real i irreal alhora i li donem excessiva importancia, barregem per aixó, mentides, amb mitges mentides i fins i tot alguna veritat. I la pitjor mentida, la que no és diu, la que s'amaga per omisió, el silenci culpable. encara que després hi hagi el penediment tardà (o fals penediment).
I aquí entra la confusió de la persona, i, de la mateixa manera que a Castelló un senyor pensava que l'aeroport era seu, i cofoi l'ensenyava als seus nets, aquí algu enganyant-se a si mateix, es va creure que era l'amo del País, que estava per damunt del bé i del mal, creient-se les seves pròpies mentides, que malgrat ser tan catòlic, no eren piatoses. I la seva mentida, ha fet a molts, molt de mal. Ho resumeix molt bé al final del seu escrit Antón Losada a El Periodico: 

"Ni un gest de penediment, ni cap rastre de vergonya. Tot gestionat com si es tractés d'un negoci que ha sortit malament. La família Pujol es veu a si mateixa com una família d'emprenedors lluitant per sobreviure en una trama plena de traïdors. D'anar al Parlament a donar explicacions ja en parlarem. De tornar els diners ni parlar-ne. Si ha d'escollir entre els seus problemes i els problemes que pugui causar a Mas, al seu partit o fins i tot a Catalunya, Pujol escull arreglar els seus. Ja trigava Convergència a aplicar-li aquella llei que diu que qui la fa la paga."




dijous, agost 21, 2014

UNES MANS NO GAIRE NETES


El pseudosindicat Manos Limpias portarà als jutjats la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, per la seva advertència que "en algun moment s'haurà de trencar la legalitat espanyola" per poder votar el 9 de novembre. El pseudosindicat d'ultradreta atribueix a Forcadell una crida "a la sedició" i es querellarà contra ella per "incitar a subvertir l'ordre constitucional".

El secretari general de Manos Limpias, Miguel Bernad, ha anunciat que dimarts que ve presentaran la querella contra Forcadell, que té, ha dit, "un full de ruta molt ben dissenyat". 
Ja en vaig parlar en una ocasió, però crec és bo refrescar la memòria de que és aquest estrany i fosc sindicat, que té un oxímoron entre el seu nom i la realitat de les seves activitats, així com els origens i el passat dels seus dos membres.

'MANOS LIMPIAS'

No se si a vosaltres us sonarà el nom de Miguel Bernard, màxim responsable d’aquest obscur i inoperant sindicat Manos Limpias”, presidit per Francisco Jiménez Luis i el seu secretari general és Miguel Bernad Remón. Miguel Bernard, exdirigent de “Fuerza Nueva” i molt amic de la COPE i Libertad Digital. De fet, 'manos limpias' més que un sindicat és una associació, que és qui hi ha darrere d'aquesta querella per prevaricació de la que s'acusa a Baltasar Garzón, i totes les que hi ha hagut sobre els abertzales al país basc. Curiós com sent un estrany sindicat sigui tant escoltat i ben tractat per la justicia espanyola.

Miguel Bernard
 "El Col·lectiu de funcionaris públics Manos limpias, conegut popularment com Sindicat Manos Limpias o simplement, Manos limpias, és una associació espanyola fundada el 1995 com a organització de representació d'empleats de la funció pública. No té representació institucional des de 2009, però ha destacat per presentar-se com part en nombroses demandes judicials generalment en contra de decisions de les administracions governades per partits d'esquerra i nacionalistes perifèrics. Aquest fet, i el que el seu únic dirigent conegut, Miguel Bernad, hagi estat un conegut militant ultradretà (va ser el responsable de l'organització Front Nacional) i nomenat Cavaller d'Honor de la Fundació Nacional Francisco Franco pels seus "serveis en defensa dels ideals del Moviment "  ha provocat que la seva adscripció ideològica sigui sovint qualificada de ultradretana. La pròpia associació rebutja aquesta adscripció al·legant que totes les persones tenen dret a evolucionar ideológicamente. El juliol de 2008, arran de les investigacions policials sobre diversos casos de corrupció urbanística, el diari El País va posar en coneixement de l'opinió pública les presumptes relacions entre el secretari general del sindicat i diversos dels comissionistes investigats. L'organització va negar les acusacions del País, i el cas, com molts altres va desaparèixer engolit en l'oblit." El nom de l'associació té seu què ... per allò tan castellà de: "dime de lo que presumes y te diré de lo que careces".

"Allí donde exista un delito, debe haber alguien capaz de denunciarlo", resa la carta de presentació del Sindicat, i aixó ho compleixen, atès han posat querelles a centre, dreta i esquerra, llevat de l'entorn del Pp que se'ls deu haver oblidat (només ho han fet contra Bárcenas, i deu haver estat per quedar bé). També ha estat objecte gairebé d'una  persecució el Jutge Baltasar Garzón, mentre que la Casa real no entra entre els seus objectius, llevat i de manera tova amb Iñaki Urdangarin i la que no sap res de res.

Bàsicament les seves querelles han anat contra Catalunya, no tan sols Jordi Pujol o ara Carme Forcadell, Artur Mas o el Barça han estat el blanc del seu dit acusador.
Dit això, llevat de la querella contra Pujol que han tret els diners per aportació popular, ningú que se sàpiga ha investigat si a banda de querellarse a tort i a dret amb tothom o gairebé, aquest pseudo sindicat té alguna altra activitat lucrativa, i tampoc s'ha investigat com es financia. I diria que no hi cap interés de la judicatura per saber-ho.