GRIGORI PERELMAN

Aquest escrit és del juliol de 2010, avui a VersióRac1parlavem d'ell, i és que és un personatge que em té fascinat. Grigori Perelman, el més gran geni viu de les matemàtiques, l'home que va resoldre, ell solet, un dels set Problemes del Mil·lenni (la conjectura de Poincaré) va reiterar irrevocablement el seu rebuig a rebre el premi d'un milió de dòlars atorgat per l'Institut Clay de Matemàtiques per haver resolt la 'conjectura de Poincaré'. A aquest enigma, que havia ocupat el pensament de molts aficionats i científics des de 1904, li deu la seva fama en el món el científic.
La resposta que va idear i va donar a conèixer el passat març va aparèixer exposada a la pàgina web del prestigiós organisme nord-americà fundador dels set premis que corresponen als anomenats 'problemes del mil·lenni'. El guardó quedarà sense amo en aquest cas.
Perelman va explicar la seva postura de forma exhaustiva, encara que breu, a l'agència d'informació russa Interfax: "Sap vostè, jo tenia prou motius a favor i en contra. Per això he trigat tant a l'hora de decidir "." Per dir-ho en poques paraules, la raó principal és la meva discrepància amb la comunitat matemàtica organitzada. No m'agraden les seves decisions, considero que són injustes. Crec que el matemàtic nord-americà Richard Hamilton ha fet una contribució tan important com la meva a la resolució d'aquest problema ".

El genial matemàtic rus ja va rebutjar, el 2006, recollir la Medalla Fields, un reconeixement considerat el Nobel de les Matemàtiques i dotat amb 10.000 dòlars. Aquella edició dels Fields es va celebrar a Madrid i els premis van ser lliurats pel mateix rei Joan Carles. Perelman va assegurar llavors no estar interessat ni en el guardó ni en els diners.

I el març de 2010, quan l'Institut Clay va decidir adjudicar el premi d'un milió de dòlars per el seu èxit, el que ara ha rebutjat, Grigori Perelman es va limitar a dir als periodistes, a través de la porta tancada del seu diminut apartament de Sant Petersburg, on viu amb la seva mare, que "ho té tot i no necessita diners", que si ell era capaç de controlar l'Univers perquè volia un premi en metal·lic, i va adduïr també que el jurat que l'havia premiat no era prou competent. De fet, segons els seus propis veïns, està molt lluny de ser cert, ja que Perelman viu pràcticament en la misèria, de la petita pensió de la seva mare i del que guanya donant classes particulars de matemàtiques. El Premi del Mil·lenni instituït per la Fundació Clay es va convertir, d'aquesta manera, en el segon guardó a la resolució de la conjectura de Poincaré que rebutja Perelman.

Va ser l'any 2000 quan la prestigiosa institució nord-americana va decidir premiar amb un milió de dòlars a qui aconseguissin resoldre els set grans problemes matemàtics als quals s'enfronten els científics. I premiar amb un milió de dòlars cada un. Dels set, només un, la conjectura de Poincaré, ha estat resolt. I l'home que l'ha aconseguit ha rebutjat fins ara el premi.

Perelman va estar quatre mesos als Estats Units on va aprendre anglés i una Universitat li va oferir de donar classe de matemàtiques. Ell, va posar dues condicions: no presentar cap curriculum i ser professor no numerari, sinó de ple dret. De superbia i confiança en ell mateix en va sobrat, i se'n va tornar a Sant Petesburg.

Mentrestant, Perelman, que assegura haver-se retirat de les matemàtiques per a no esdevenir un "mico de fira", estaria, segons David, un dels seus millors amics, treballant durament en un altre desafiament, la demostració matemàtica de l'existència de Déu. "Som amics des de petits-assegura David a Pravda-i ell és un home profundament ascètic i espiritual. El seu apartament està profusament decorat amb icones. Ell porta barba i grans crucifixos, i té sempre un rosari a la butxaca. Resa cada nit i està convençut d'haver aconseguit provar l'existència de Déu "Si realment ha fet tal cosa, i la publica a internet (com va fer amb la conjectura de Poincaré, una qüestió que portava 109 anys oberta), caldrà anar pensant en nous premis per a aquest asceta esquerp i de ment privilegiada. Qui sap, potser si això succeeix comenci a deixar-se veure i abandoni d'una vegada el seu retir i el seu silenci.

Qualsevol que hagi llegit la vida del matemàtic hongarés Paul Erdös, "l'home que només s'estimava els números" entendrá la postura i manera d'entendre la vida de Grigori Perelman. Els matemàtics genials, obssessius com ells, són una raça a part. Deia Erdos que quan un matemàtic no tenia prou imaginació sempre es podia dedicar a escriure poesia o jugar an escacs, considerant que el matemàtic tenia el màxim estat de consciencia de la capacitat d'imaginar i crear d'una persona mitjançant els números.

Val la pena llegir el llibre sobre la vida de Paul Erdos, molt la pena.

*
*

PLA? SI HOME, AQUELL NOI DE SABADELL

Santuari de Santa Quitèria a Vilanova -

Que alguna cosa no s'ha fet bé en l'ensenyament des fa temps, sembla palès amb el que m'ha passat avui al matí. Era a Vilanova del Vallès a la part nova de la vila, amb una noia de 35 anys, que va acabar els seus estudis, treballa d'encarregada en una botiga i és molt professional en la seva feina, ah! i no és pas beneita. 

Doncs resulta que buscàvem el carrer de Montserrat Roig, i a la mateixa zona hi ha els carrers de Maria Aurèlia Campmany, Pompeu Fabra i Josep Pla. 

De pasta de moniato m'he quedat quan en preguntar-li que en sabia dels titulars d'aquests carrers, dels quatre, només li sonava Pla. Si home! aquell noi de Sabadell que canta cançons rares. Ha estat la seva contesta. Verge de la vera Creu. ¿Que se n'ha fet d'aquella classe obrera d'abans i després de la guerra que llegia i maldava per il·lustrar-se? Sóc dels qui creu convençut que qualsevol temps passat fou pitjor, tot i que haig de reconèixer que amb el nivell cultural de les noves generacions, tinc dubtes més que raonables.

LA TORNA DE GARZON

Antigament, després de la guerra i durant uns quants anys, el pa tenia el preu taxat i es venia a pes. (El pa és aquella cosa comestible que abans la gent anava a comprar cada dia al forner). Doncs bé, el pa en vendre's a pes, el que li mancava a la bàscula, el forner ho compensava amb un crostó, un tros de coca o un bastonet fins arribar al pes exacte, i d'aixó se’n deia "La Torna". Torna que es solía ingerir pel camí, i ja no arribava a casa. Ara com que el pa ja no es ven a pes llevat dels especials i es va a comprar a qualsevol lloc menys al forner, aixó ja s'ha perdut fa temps, i el pés ja no és obligatori, tot i que si hi ha un mínim.

La Torna, és també una obra teatral de Joglars, que agafant l'exemple de la torna del pa fa un paralelisme en l'execució del ciutadà Polonès Georg Michael Welzel, executat juntament amb en Salvador Puig Antich sense a penes proves i per tapar una mica l'execució de l'anarquista català.

I la Torna són també les dues sentencies absolutòries de Baltasar Garzon, una per prescripció (la de Botín) i l'altre, per investigar els crims del franquisme que clamava al cel. Aquí del que es tractava era per una banda de desactivar Garzon inhabilitantlo,i dues, diluïr el cas Gürtel en no res, de manera que ja és veu que acabarà en aixó, en no res. I a fe que ho han aconseguit.

SED DE MAL "TOUCH OF EVIL"

Sed de mal és un melodrama gòtic, una tragèdia, plena d'ombres, angles retorçats, humor àcid, amb un personatge shakespearià en primer terme: el brut i desagradable Quinlan, un detectiu magnífic i un policia menyspreable que, encarnat en la humanitat del propi Welles, a la vegada símbol del mal, però amb una resta de noblesa entre les ruïnes de la seva decadència, tal com ho veu Marlene Dietrich en una breu i memorable aparició cap al final de la pel·lícula. El paper del policia de narcotràfic mexicà Mike Vargas i la seva dona Susan (Janet Leigh i Charlton Heston) queda sobrepassat per Orson Welles. De fet Vargas és l'excusa per mostrar-nos Quinlan, omnipresent a la pel·lícula, en una magistral interpretació d'Orson Welles.
Per a mi que no sóc cinèfil, aquesta complexa i recaragolada història de poder i corrupció és una de les obres mestres del cinema, rodada amb un meravellós  blanc i negre, i és que aquesta pel·lícula no es podia rodar en colors, no tindría cap sentit. No ha envellit del tot bé, però l'inici, el pla secuencia inicial de més de 3 minuts és un prodigi de técnica, imaginació i curosa posada en escena. Possiblement el millor i més llarg travelling de la història del cinema, o permeteu-me la frivolité: el primer libdub

VIDES REBELS

Amb motiu de la nominació de Michelle Williams als premis Oscar pel seu treball a 'Mi semana con Marilyn', La segona cadena de TVE ha emés un  documental sobre un període clau en la vida de Marilyn Monroe: quan va voler deixar de ser sex symbol i començar a ser actriu. De fet, Marilyn no necessitava estudiar per ser actriu, ho era de manera natural. El proper cinc d'agost es compliràn 50 anys de la seva mort i suposo rebrà molts homenatges, però avui vull parlar de la última pel·lícula en la que va participar, una pel·lícula maleïda:  Vides rebels.


Possiblement Vides rebels no és el millor títol la filmografía de Huston. Vides rebels és un western crepuscular, amb una visió amarga sobre l'amor, la solitud i la vellesa. Una història de perdedors, escrita per Arthur Miller, casat per aquell temps amb Marilyn Monroe, en què per sobre de tot sobresortia seu trio de fracassats protagonistes interpretat al seu torn per uns actors ja a la recta final, Clark Gable en el seu ocàs com actor, i els altres dos per estar en ple procés d'autodestrucció, Marilyn Monroe i Montgomery Cliff. Per Gable i Monroe Vides rebels va suposar la seva última pel·lícula, Monty participaría en alguna més en papers secundaris, però el seu trist destí tambè estava escrit.

El rodatge va ser un veritable desastre: un equip mèdic feia guàrdia permanent en l'estudi per vigilar a Clift i Monroe, que de vegades podia retardar diverses hores abans d'estar llesta per sortir a escena. La pel·lícula mai va acabar d'agradar als productors i passa per ser un títol inacabat que, per raons comercials, va haver de ser acabat per rendibilitzar la maledicció que va semblar haver-se acarnissat en ella. Per això se sol considerar a Vides rebels com una de les pel·lícules maleïdes de la història del cinema.

El primer a caure va ser Gable. L'actor va morir al novembre de 1960 - 11 dies després d'acabar el rodatge -a causa del seu quart infart. Els rumors deien que l'excessiu esforç físic que l'actor, de 59 anys, va haver de realitzar durant la pel·lícula, va precipitar la seva mort, ja que es comenta que va haver de perdre 20 quilos en el rodatge. La dona de Gable va dir que havia mort a causa de les eternes esperes a què Marilyn sotmetia als seus companys en el rodatge. Ben coneguda és la falta de professionalitat i l'egocentrisme de l'actriu, però sembla que les esperes no van ser un factor decisiu en l'infart, sinó més aviat les salvatges dietes a les quals l'actor se sotmetia per intentar enganyar el temps.

Marilyn Monroe va ser la següent en aquesta negra lista. El 5 agost 1962 l'actriu es va prendre una mortal sobredosi de barbitúrics. Avui dia se segueix especulant sobre el cas Monroe en centenars de llibres i articles. Hi ha per a tots els gustos, els que relacionen els Kennedy en el sinistre assassinat de l'actriu, els que culpen a la pròpia Monroe i la seva inestable personalitat i fins als que parlen de la intervenció d'Edgar Hoover per les relacions de Marilyn amb diversos comunistes. El que està clar és que va ser víctima del seu propi mite. Si algú va matar a Norma Jean, aquesta va ser Marilyn.

L'últim damnificat en aquesta trista i sinistra història va ser Montgomery Cliff, un dels millors actors de la seva generació, i una de les persones més autodestructives de la meca del cinema. La mateixa Marilyn el va definir com "l'única persona que conec que està en pitjor forma que jo". L'immortal actor de L'Hereva (1949) i De Aqui a l'Eternitat (1953), era un dels millors exponents dels actors del mètode i una persona turmentada. Al final en el que es coneix com "el suïcidi més lent de Hollywood" va acabar contrarestant la seva angoixant vida - ocultant, entre altres coses, la seva homosexualitat - amb pastilles, alcohol i visites als pitjors antres gais de Nova York. Va morir el 23 de juny de 1966. Encara que la seva breu aparició en Vencedors o Vençuts (1961) va merèixer que fos nominat a l'Oscar com a millor actor secundari -ja havia estat nominat com a actor principal en tres ocasions-, se sol considerar que Vides rebels va ser el seu últim paper important.

Vides rebels va ser el tràgic comiat de tres grans actors de molt diferent estil i un film que va engrandir encara més la fosca llegenda dels seus protagonistes.

EL PINTOR XINÈS QUE VA SUPERAR A PICASSO

Zhang Daqian va destronar aquesta setmana al malagueny com l'artista més cotitzat en subhasta, però qui va ser realment aquest mestre versàtil? Se'l compara a vegades amb Jackson Pollock per les "pintures esquitxades", fins i tot influïdes per l'expressionisme abstracte americà de colors misteriosos i contorns ambigus. Però només cal observar les seves obres amb atenció. O mirar un dels seus retrats més reproduïts, on se li veu com a un bell ancià de llarga barba blanca, sostenint a la mà, mentre dibuixa absort, el pinzell, instrument essencial per a la pintura i la cal·ligrafia. Llavors es comprèn que abans que expressionista Zhang Daqian (1899-1983) és un pintor tradicional xinès, un dels més destacats i admirats al seu país. I, de fet destronar Picasso no costa gaire ni té cap merit. Picasso com deia ell mateix va aprendre a pintar per oblidar-ho després, i a fe que ho va oblidat molt, tant, que de fet la majoria dels seus quadres ni tan sols es poden considerar pintures, més aviat taques abstractes sense cap sentit, carents de tècnica i sobrades de barra, que d'això el malagueny n'anava sobrat.  Malgrat aixó els seus supsats quadres encara es cotitzen. Com diu la dita castellana "siempre hay un tiesto para una mierda"

INSÍDIES SOBRE LA FILOSOFIA

Un filòsof pot i sol ser un ciutadà pacífic: habitualment és un hipocondríac inofensiu, que tradueix el seu mal humor en bells sistemes d'idees. Tanmateix, mai no se sap en què puga parar la seua especulació. En un últim terme, l'operació del filòsof consisteix a inventar - "inventar" - respostes per a algunes preguntes afligides que gairebè ningú no deixa de fer-se. Respostes i preguntes que ell, teoritzant i no poeta, trasllada a un pla abstrac te i universal. I és que no és imprescindible una malaltia del fetge - o del páncrees o del que siga - per a filosofar o per a escriure poesia, que ve a ser la mateixa cosa (rimes i amenitat a banda)

Joan Fuster