30/10/14

JO VULL SER CATÒLIC I DEL PEPÉ


Jo, de gran, vull ser catòlic, Espanyol i del PePé. Si és que no hi ha res com... aquest conjunt, és la fórmula perfecta per expiar les malifetes només amb una paraula: Perdó. Acorralats per la munió d'imputats de l'entorn del carrer Gènova, els assessors de don Tancredo han acabat recurrent a la tàctica més vella del món per guanyar temps i de passada demanar la clemència de nostre Senyor Jesús és  Crist i el seu pare. 'Ho sento molt, no tornarà passar': com va dir al seu día el Bourbon caçador d'elefants i senyoretes. I de la mateixa manera pretén justificar Tancredo Rajoy, el que és injustificable, la quantitat de merda que hi ha a les clavegueres del seu partit i que quan s'embussen els imbornals aflora pels carrers. Semblava que nomes hi havia merder a l'oasi català, però al oasi de las gambes amb gabardina i bocata calamares tenen també un bon marró. 
Tot plegat, per acabar en no res, o segurament amb el jutge Ruz exiliat a Mozambic. De fet, haurien d'haver rebut abans clases de demanar perdò, per fer-ho amb un cert estil i de manera que sembles creïble, però tant Rajoy com Esperanza Aguirre, ho han fet amb la boca petita i malament, vindría a ser com si algun alemany hagués de demanar perdó, no en sabria, se li notaria la falsedat, i aixo és el que els hi ha passat a Rajoy i Aguirre, màxime quan a la hora de veritat, a l'hora de depurar la corrupcio, de fer foc nou, imposen la seva majoria per evitar-ho. I aixi van fent els dels PePé, donant vots a cada segon a Podemos i creant nous independentistes a Catalunya. Mai tan pocs ho havien fet tan malament. Ai, aquell vell país ineficient segueix malauradament, com sempre...
- F. Puigcarbó - 30.10.14

29/10/14

VIOLÈNCIA IRRACIONAL


La parte de los crímenes de 2.666 de Bolaño la vaig llegir a l'hospital en l'agonia de la... sogra, em va copsar la fredor terriblement asèptica com narrava Bolaño els feminicidis de Santa Teresa (Ciudad Juárez). Volia fer un analisi d'aquest capítol, però no ha fet falta, subscric fil per randa aquest que he tret d'aquí. No he volgut ni traduir-ho ni tocar una coma, tal qual va ser escrit al seu dia....

Segueix la violència a Mèxic, una violència gairebé irracional, que ha culminat amb l'assassinat de 43 estudiants a Iguala, Guerrero, al sud de Mèxic.


         La parte de los crímenes.... 
".....El último caso del año 1997 fue bastante similar al penúltimo, sólo que en lugar de encontrar la bolsa con el cadáver en el extremo oeste de la ciudad, la bolsa fue encontrada en el extremo este, en la carretera de terracería que corre, digamos, paralela a la línea fronteriza y que luego se bifurca y se pierde al llegar a las primeras montañas y a los primeros desfiladeros. La víctima, según los forenses, llevaba mucho tiempo muerta. De edad aproximada a los dieciocho años, medía entre metro cincuentaiocho y metro sesenta. El cuerpo estaba desnudo, pero en el interior de la bolsa se encontraron un par de zapatos de tacón alto, de cuero, de buena calidad, por lo que se pensó que podía tratarse de una puta. También se encontraron unas bragas blancas, de tipo tanga. Tanto este caso como el anterior fueron cerrados al cabo de tres días de investigaciones más bien desganadas. Las navidades en Santa Teresa se celebraron de la forma usual. Se hicieron posadas, se rompieron piñatas, se bebió tequila y cerveza. Hasta en las calles más humildes se oía a la gente reír. Algunas de estas calles eran totalmente oscuras, similares a agujeros negros, y las risas que salían de no se sabe dónde eran la única señal, la única información que tenían los vecinos y los extraños para no perderse."

Así termina La parte de los crímenes en 2666 de Roberto Bolaño, diluyendo todo el horror en la cotidaneidad de la vida. En el anterior post, deliberadamente descontextualizada, se encuentra la lista de mujeres asesinadas que aparecen en la novela de Bolaño. Los que buscamos fantasmas no los encontraremos. Los que buscamos literatura, tampoco. Bolaño utiliza en este texto una realidad tan contundente que acaba por entorpecer nuestros sentidos de lectores. ¿Debemos, mientras leemos La parte de los crímenes, centrarnos en los asesinatos (realidad), o en las historias (literatura) que se desarrollan alrededor de estos? ¿Hay por parte de Bolaño una busqueda intencionada de cansar, por acumulación, al lector, de atudirlo con una realidad a la que no podemos enfrentarnos? Es esa crueldad inhumana, oculta, irresoluble e imparable uno de los motivos de la obra de Bolaño. En La parte de los crímenes escoje una curiosa forma de mostrárnosla, apelando a nuestra memoria, a lo fácil que olvidamos y a lo necesario que es no hacerlo. Recordemos.


- F. Puigcarbó - 29.10.14

EL PAPA I EL BIG BANG


El Papa Francesc va afirmar dilluns, 27 d'octubre, que el Big Bang, la teoria científica que explica l'origen... de l'univers "no contradiu la intervenció creadora divina, sinó que l'exigeix". I és que segons el pontífex "l'inici del món no és obra del caos que deu el seu origen a un altre, sinó que deriva directament d'un Principi Suprem que crea per amor".

Aquestes són algunes de les declaracions que la santedat ha fet davant de diversos membres de l'Acadèmia de les Ciències durant la inauguració d'un bust de bronze del papa emèrit al jardins del Vaticà.

El pontífex també ha volgut destacar que Déu no és un "mag amb vareta màgica que pot fer de tot", ja que ha creat els éssers humans amb "autonomia" perquè així pugin assolir la seva "pròpia plenitud".

Amb aquestes afirmacions el Papa ha contradit algunes de les idees publicades pel científic britànic Stephen Hawking, que en el seu llibre "The Grand Design" (El gran disseny) assegura que Déu no va ser el creador de l'Univers i que el Big Bang va ser una "conseqüència inevitable" de les lleis de la Física i que es "va crear del no-res".

Curios, tan senzill com aixó i tot un Papa no ho enten, algú li hauria d'explicar que Déu no existeix, ni el seu, ni els similars dels altres; de fet ni tan sols hi ha una milionésima possibilitat d'aquesta existència, tot és una farsa que ja fa massa que dura, i que Governs com l'Espanyol o l'Italià, haurien de ser els primers en eradicar. Som ja massa grandets per seguir amb aquesta comedia que no duu enlloc i costa molts diners i vides humanes. Per tant, culte suprimit, bens embargats i que es busquin la  vida sense viure d'enredar als altres tan si són de bona fe com si no.

El Big Bang, l'Univers és una simple anomalía, el que passa és que déus a banda, i referit al nostre planeta, és la naturalesa en el seu conjunt excessivament sofisticada, excessivament imperfecta i alhora perfecta per que el nostre entorn sigui producte d'una casualitat o un no res, alguna causalitat hi ha d'haver que potser algun dia se sabrá o no s'arribarà a saber mai, i és per aixo, que ens hem inventat Déus inexistents Papa Francesc, i vosté ho sap, oi tant que ho sap, de fet, és l'unic que sap, de la resta, està en la mateixa ignorància que jo o qualsevol altre homínid, pero, si us plau, no ofengui la meva intel·ligència i la de molta gent dient bestieses com que 'la teoria científica que explica l'origen de l'univers "no contradiu la intervenció creadora divina, sinó que l'exigeix". I és que segons el pontífex "l'inici del món no és obra del caos que deu el seu origen a un altre, sinó que deriva directament d'un Principi Suprem que crea per amor". Perquè a banda de fer el ridicul, com li deia, Papa Francesc, ofén a l'intel·ligencia del personal en mentir tan descaradament.

Com no sabem res de l'origen de L'Univers, del nostre orígen, aquesta història és tan vàlida com qualsevol altra, almenys és més creïble que la seva - Papa Francesc - de la virginitat de Maria i l'esperit sant. Amén.
- F. Puigcarbó - 29.10.14

28/10/14

QUAN LES VARIACIONS GOLDBERG VAN CANVIAR DE SEXE


Cioran era molt fan de Bach que es diria ara, d'ell deia entre altres coses: Sense Bach, Déu... quedaria disminuït. Sense Bach, Déu seria un tipus de tercer ordre. Bach és l'única cosa que et fa l'efecte que l'univers no és un fracàs. Tot en ell és profund, real, sense teatre. Després de Bach, Liszt resulta insuportable. Si hi ha un absolut, és Bach. No es pot tenir aquest sentiment amb una obra literària, hi ha textos, però no són formidables. El so ho és tot. Bach dóna un sentit a la religió. Bach compromet la idea del no-res en l'altre món. Quan escoltem la seva crida, no tot és il·lusió, però Bach és l'únic que ho fa. Sense Bach, jo seria un nihilista absolut ». I afegia: Només la música pot crear una complicitat indestructible entre dos éssers. Una passió és perible, es degrada com tot allò que participa de la vida; mentre que la música pertany a un ordre superior a la vida i, per descomptat, a la mort.

Ara, a veure qui és el 'macu' que va i li explica al senyor Cioran  el canvi de sexe de les variacions Goldberg, no crec que li fes gens de gràcia, no era precisament molt feminista el filòsof romanés. Per descomptat, jo no li penso dir....

"Segons el professor de la Universitat Charles Darwin d'Austràlia Martin Jarvis, la segona esposa de Johan Sebastian Bach, Anna Magdalena va escriure l'ària de 'Variacions Goldberg' i el primer preludi d''El clavicordi ben temperat: Llibre I'. A més, en la investigació refuta la tesi que Anna Magdalena es limités a transcriure les obres de l'últim període de Bach, ja que mitjançant una anàlisi de la lletra es pot veure que l'escriptura no té la "calma" ni el "pes" d'un simple dictat o còpia. Per això, en el documental s'argumenta que la lletra és una evidència que Anna Magdalena va ser la principal compositora d'algunes de les obres més famoses de Bach." 


- F. Puigcarbó - 28.10.14

ESCRIURE, UN ESPAI PERILLÓS


Quan es rebutja el lirisme, tacar una pàgina es converteix en un infortuni: quin sentit té escriure per... dir exactament el que s'havia de dir? deia Cioran, i és Vila Matas, qui parla també d'escriure en certa manera en un sentit semblant: 

"Plantejar-se escriure és endinsar-se en un espai perillós, perquè s'entra en un fosc túnel sense final, perquè mai s'arriba a la satisfacció plena, mai s'arriba a escriure l'obra perfecta o genial, i això produeix la més gran de les neguits. abans s'aprèn a morir que a escriure. I és que (com diu Justo Navarro) ser escriptor, quan ja se sap escriure, és convertir-se en un estrany, en un estranger: has de començar a traduir-te a tu mateix. 
Escriure és fer-se passar per un altre, escriure és deixar de ser escriptor o de voler semblar Mastroianni per simplement escriure, escriure el que escriuries si escrivissis. És una cosa terrible però que recomano a tothom, perquè escriure és corregir la vida, - encara que només corregim una coma al dia -, és l'únic que ens protegeix de les ferides insensates i cops absurds que ens dóna l'horrible vida autèntica (a causa del seu caràcter de horrible, el tribut que hem de pagar per escriure i renunciar a part de la vida autèntica no és doncs tan dur com podria pensar-se) o bé, com deia Italo Svevo, és el millor que podem fer en aquesta vida i, precisament per ser el millor, hauríem de desitjar que ho fes tothom: «Quan tots comprenguin amb la claredat amb que jo ho faig, tots escriuran. La vida serà literaturitzada. La meitat de la humanitat es dedicarà a llegir i a estudiar el que l'altra meitat de la humanitat haurà escrit. 
I el recolliment ocuparà la major part del temps que serà així arrabassat a l'horrible vida veritable. I si una part de la humanitat es rebel·lés i es negués a llegir les elucubracions dels altres, molt millor. Cada un es llegiria a si mateix»."

- F. Puigcarbó - 28.10.14

'TODOS A LA CÁRCEL'


En la 'operacíon Púnica' (res a veure amb les guerres) d'ahir dilluns a Madrid, València, Lleó i Murcia i... que es va saldar amb 51 detinguts per la Guardia Civil, la majoria d'ells del Pp, Berlanga hi hauria xalat, de fet el nom de la operació de la benemérita podia haver estat 'Todos a la cárcel', seria més addient que púnica, que això de les guerres púniques ens agafa molt lluny.
Com apuntava ahir una companya, sembla que a Genova s'estàn passant comptes entre el clan dels joves advocats de l'Estat, amb Soraya Saenz de Santamaria al davant i la resta del partit,  l'ala Aznar-Fraga, que és a més, la més corrupta. Mariano estaria al mig, però com és l'home estàtic, ho aguanta tot i s'assabenta de poc, o aixó sembla.
Si el que pretén la Vicepresidenta és fer neteja, regenerar el partit, a fé que ho està aconseguint, ara bé, m'agradaria saber si ha calculat el risc de pèrdua de vots que pot representar tota aquesta corrupció de Gürtel, tarjas B, etc, per no ja les properes municipals, sinó per les següents generals, on es poden trobar que Podemos, tregui més vots que el Pp i el PSoE, i es crei una situació perversa de que o governen ells dos en coalició, segurament amb el suport de PNB i el que en quedi de CIu, o bé ho facin els altres amb el suport de Izquierda Unida que també pot pujar en vots.
Francament, no sé quina de les dues possibilitats em fa més por, bé a ser alló de triar entre Guatemala i Guatepeor, perquè no veig que Podemos estigui suficientment estructurat com a partit per Governar un país. 

De totes maneres, en tots aquests escàndols, a banda de Bárcenas, Matas i el Bigotes, els grans perjudicats han estat els Jutges Garzón i Silva. Si jo fos el jutge Ruz, estaria preocupat pel meu futur.
- F. Puigcarbó - 28.10.14

27/10/14

SIMPLES LLADREGOTS SIMPLES

"Informen els habitualment desinformadors i manipulats mitjans, que agents de la Guàrdia Civil han detingut l'ex secretari general... del PP de Madrid, Francisco Granados, en una operació contra la corrupció, segons han confirmat fonts de la investigació. L'Institut Armat està registrant diversos ajuntaments, entre ells els de Valdemoro, on Granados va ser alcalde de 1999 a 2003, Móstoles, Parla i Collado-Villalba, a Madrid. Imatges 5 Fotos L'anomenada 'Operació Púnica' la dirigeixen la Fiscalia Anticorrupció i el jutjat d'instrucció número sis de l'Audiència Nacional, en mans del magistrat Eloy Velasco. Fonts de l'operació han confirmat a 20minutos que ja s'ha detingut 51 persones a Madrid, València, Lleó i Múrcia. Entre ells es troben el president de la Diputació de Lleó, el també popular Marcos Martínez, i els alcaldes de Valdemoro, José Carlos Boza (PP), i de Parla, José María Fraile (PSOE), així com els de Collado Villalba, Agustín Juárez (PP); Casarrubielos, David Rodríguez (PP), Serranillos de la Vall, Antonio Sánchez (Unió Demòcrata Madrilenya), i Torrejón de Velasco, Gonzalo Cubas (PP). També hi ha l'empresari David Marjaliza, segons han informat a Europa Press fonts de la investigació." 

Calma, que ningú pateixi ni es preocupi per aquesta bona gent, no els hi passarà res (a ells), ara, compte amb el jutge que ha ordenat aquestes detencions, aquest si que ja ha begut oli, com Garzón o Elpidio Silva, i Ruz que té tots els nùmeros de ser esborrat del paisatge. I no desapareixen sota una capa de formigó en una autopista perquè no tenen els fatxendes el que s'ha de tenir i si té la mafia, que si nó aquí estarien els tres jutges, sota la M-30. 
I és el que més fot, almenys, els de la mafia italiana, tenen unes normes sagrades de conducta i una certa dignitat i estil, que aquests ni això. Són simples i vulgars lladregots simples, ni a tril·leros arriben. Bé, potser Rodrigo rato si. S'ha de dir en descàrrec seu - i que ningu s'autoenganyi - que la majoria de nosaltres fariem el mateix que ells en les seves circumstàncies.
- F. Puigcarbó - 27.10.14

D'UN ADVOCAT DIFUNT


Una de les persones citades en l'escrit anterior dels bandarres de Brussel·les, és l'advocat espanyol Dámaso Ruiz-Jarabo que segons consta aqui, va morir l'any 2009, clar que la pensió la deu poder seguir cobrant la vidua, si l'home estaba casat. La resta de persones citades si consten com a vives i reals amb els càrrecs que s'indiquen en l'escrit, però la dada errònia de l'advocat i que no funcioni l'accés a la pàgina web sauvegarde.com, genera dubtes sobre la veracitat de tot el que s'explica. Com no saps mai qui t'enreda, ni perque ho vol fer, desconfies de tot i no et creus res, és el que te viure en la época de la informació exprés.
- F. Puigcarbó - 27.10.14

26/10/14

ELS BANDARRES DE BRUSSEL·LES


Quan me'n recordo em paso pel correu de yahoo i sempre tinc molts missatges acumulats; sincerament, els marco tots i els esborro, però abans de fer-ho dono una ullada per si algun és personal. 
Avui me n'he trobat un del 'Sorro' que ja havia rebut d'algú altre i que té el seu què, atés reforça la meva teoria (i der molts) que a Brussel·les a banda d'un cementiri d'elefants hi ha una colla de bandarres improductius i xupa càrrecs. Llegiu i cabregeu-vos:

"En Bruselas no hay pozos de petróleo, pero como si los hubiera, nadan en dinero (el nuestro). ESCÁNDALO: Los “sátrapas” de Bruselas han aprobado, para sí mismos, la jubilación a los 50. ¡Viva la Europa de los ladrones! - 
La jubilación a los 50 para los funcionarios de la Unión Económica Europea ha sido aprobada con pensiones mensuales de 9.000€. ¡Es normal que no quede nada para nosotros! Habréis notado que los políticos tienen un gran interés por entrar en la Administración Europea, ¿por qué? ... Muy simple, este año 340 funcionarios se jubilan con 50 años y una pensión vitalicia de 9.000€ mensuales  (no es una coña, son 340 jubilados x 9.000€/mes x 12 meses x 40 años = 1.468.000.000€ que tendremos que pagar nosotros y nuestros hijos). Y esto es solo una muy pequeña parte.
De este modo dejan sitio a nuevos funcionarios de los países que últimamente han entrado en UE (Polonia, Malta,… todos tienen derecho a un trozo de teta). ¿Quién paga esto? Nosotros, que hemos trabajado y contribuido para lograr una pensión vergonzosa, mientras que los que hacen las leyes se hacen regalos como este. La diferencia entre ellos –los dioses del Olimpo- y nosotros –los currantes- es ya demasiado importante, abusan de nosotros y nuestra paciencia de forma desvergonzada.
ESTOS ALTOS FUNCIONARIOS DE BRUSELAS SON UNA VERDADERA MAFIA. Los tecnócratas europeos disponen de unas pensiones que ni siquiera los parlamentarios tienen, que ya es decir.
Giovanni Buttarelli, controlador adjunto de protección de datos, tendrá derecho a una pensión de 1,515€ mensuales tras 1 año y 11 meses de servicio. Más que un ciudadano corriente tras 40 años de cotización.  Su colega, Peter Hustinx, después de 10 años de servicio obtendrá una pensión de 9.000€ mensuales. Es sencillo, nadie les pasa cuentas y hacen lo que ellos quieren.
Roger Grass, procurador en el Tribunal Europeo, se marcha con 12.500€ mensuales.  Pernilla Lindh, juez de tribunal de primera instancia, 12.900€ al mes. Ruiz-Jarabo Colomer, español, abogado general, 14.000€ al mes. 
Podéis ver una lista en francés, aquí: 
En esa lista aparece un tal Jacques Barrot ( 73 años) con una pensión de 4.728,60 € por 5 años como comisario europeo de transportes. A esa hay que añadir su pensión como antiguo diputado en Francia, la de ex ministro, la de ex presidente del Consejo General de la Haute Loire, la de alcalde de Yssingeaux y, como corona final, el 23 de febrero de 2010 lo nombraron miembro del Consejo Constitucional. Es como si, en la misma jornada, te tocara la lotería, el euromillón, el bonoloto y la quiniela.
Para ellos, solo con 15 años de servicio, 70% de su último salario como pensión, además de poder acumular pensiones. Nosotros hemos de trabajar 40 años (dentro de nada serán 42) y cobramos menos. El sistema de pensiones además dicen que está en quiebra (meter miedo para rebajarlas), cada vez nos piden que trabajemos más años para tener derecho a una exigua pensión, pero para ellos con 15 años basta y además se ponen pensiones millonarias y varias.
Se están burlando de nosotros en la cara, nos están ordeñando. Antes eran solo los miembros de la Comisión Europea, ahora hay que sumar jueces, abogados, procuradores, mediadores, controladores,… toda una caterva de sanguijuelas. Y lo mejor: NO COTIZAN UN CÉNTIMO, PAGAMOS NOSOTROS.
Todos ellos ocupan esos puestos para asegurar que “se cumplan las leyes”, que “los costes sean lo más bajos posible”… ¡Bonito ejemplo! Y además nos dan lecciones sobre presupuestos, nos juzgan, crean directivas para ahorrar,… Yo creo que es una provocación.
Deberíamos tomar medidas o no nos quedará nada. Recuerdo a nuestros antepasados en la Edad Media, tenían un rey o un señor feudal que les agobiaba con impuestos. Si no pagaban podían perder una mano, o un hijo, o una vaca. Creo que tenían suerte, los de ahora no necesitan usar ese tipo de violencia tan escandalosa, basta con hacer una ley que les permite entrar en tu cuenta y sacarte el dinero sin avisarte, o cargarte un recargo del 300% por algo que no has pagado a tiempo."

¡¡¡ PÁSALO  POR  FAVOR, AUNQUE SÓLO  SEA PARA QUE LA GENTE NO VIVA ENGAÑADA !!! - Vale 'sorro', ja l'he passat....
- F. Puigcarbó - 26.10.14

TOT EL QUE PUJA, BAIXA

L'austríac Felix Baumgartner es va fer famós mundialment fa dos anys quan va batre el rècord de caiguda lliure des del punt més alt, 39.068 metres. La seva gesta va ser retransmesa en directe (patrocinada per una beguda reconstituient que fa poc ha estat demandada per mentidera) i milions de persones a tot el món van veure com ho aconseguia. Doncs bé, aquest divendres, sense fer soroll, gairebé passant desapercebut, el vicepresident de Google, Alan Eustace, de 57 anys, va saltar des d'una altura de 41.150 metres i va batre el rècord de Baumgartner. Eustace va pujar en un globus d'heli sobre el desert de Nou Mèxic (EUA) i es va llançar en caiguda lliure arribant a una velocitat màxima de 1.322 quilòmetres per hora (822 milles per hora), trencant la barrera del so i superant així també en velocitat al rècord de Baumgartner, que va ser el primer humà a trencar aquesta barrera. L'executiu de Google portava un vestit pressuritzat com el dels astronautes dissenyat especialment per suportar altituds i velocitats extremes com les que ha suportat durant la caiguda lliure, abans de desplegar el paracaigudes. Eustace, que va trigar dues hores a ascendir en globus fins als 41.150 metres, va baixar en tan sols un quart d'hora. El salt s'emmarca en un projecte de la corporació Paragon Space Development dedicat a l'exploració de l'estratosfera. Encara que Eustace és un dels vicepresidents de Google, va saltar a títol personal i l'empresa tecnològica no està involucrada en el projecte.
La història es commovedorament estùpida, perquè demostra el nivell d'estulticia i superficialitat al que hem arribat, En el fons la diferència entre Baumgartner i Eustace és la posaba en escena i la seva publicitació, de fet, ni l'un ni l'altre té cap mèrit, tothom des de fa temps que, tot el que puja, baixa, i de fet, que importa com baixi. Al cap i a la fi, Eustace ha demostrat la obvietat, la 'gesta' de Baumgartner la pot fer qualsevol, nomès és questió de temps, diners i un afany de notorietat, perquè en el fons Eustace com Baumgartner és el que perseguien, encara que s'ha de reconèixer que Eustace ha estat més discret, o possiblement a la llarga mes llest i subtil.
Aixó de llençar-se des de l'espai deu venir a ser com pujar a l'Everest pel cami fàcil, aquell al que hi volen posar escales mecàniques per agilitzar l'ascensió al tram final. Món de mones. Voldria aclarir que de totes maneres que a un servidor mai se li ocorriria fer cap de les dues coses, la vida és massa curta per perdre el temps en bestieses.





- F. Puigcarbó - 26.10.14

RAJOY I L'EDAT MITJANA


Mariano Rajoy, el gran analista i erudit de la historia d'Espanya que a estones ostenta el càrrec de President del govern espanyol i d'Espanya, primer a peineta i després per una inexplicable voluntat popular, no deixa de sorprendre, ara va i se li acut dir que el somni de l'independentisme català és....,  tornar a l'Edat Mitjana. Ho diu Mariano Rajoy pare de la bonica frase, Espanya: 'La nación más antigua de Europa', només superat pels 'Tres mil años de historia' de l'ìnclita tomba motos 'Esperanza Aguirre.  
Del nacionalisme a l'imperialisme per la gràcia de Mas. No deixa de ser curiòs que acusi a Mas o a l'independentisme català de tornar a l'Edat Mitjana, ja que no s'adona en la seva estulticia congénita que és precisament on ell i el seu poble viuen instal·lats, nomès cal anar a Madrid i veure i viure el personal que hi deambula per adonar-se'n, tot allò despren rancietat a dojo, allí, el temps s'ha aturat, el temps, la manera de vestir i per suposat el pensament. S'ha encallat almenys cent anys enrere i el pitjor, el mes preocupant és que està enquistat i no hi ha possibilitat de que se'n surtin.

Aquesta bestiesa del senyor Rajoy només s'enten davant l'absoluta incomprensió dels esdeveniments actuals a Catalunya i de l'evolució del continent europeu en els darrers quaranta anys, amb una Europa cada cop més unida precisament perquè sap reconèixer la singularitat i les diferències de cada una de les parts que la componen.  No ho sap i no ho sabrà veure Rajoy, que també tenia aquell tiet ecologista expert en el canvi i el climàtic. Mariano Rajoy, un indidivu que no té cap credibilitat com a historiador i menys encara com a estadista, no és mes que un homenet insuls, inodor, insabor i insipid, adequat als qui Governa, que ja diuen que tothom té els governants que és mereix, i que no es queixin els espanyols, a nosaltres ens ha tocat Mas i Junqueras, que no són del pleistocé con Mariano, però gairebé, encara que s'ha de dir en fa vor seu, que almenys saben quelcom mes que ell d'història. Altra cosa es que la sàpiguen llegir però aixó està encara per acabar de veure.

Dit això, no estaria malament tornar a l'edat mitjana, hom creu que vivien molt més bé que naltros, i els delmes eren mes económics que els impostos actuals; no hi havia tele, radio, diaris, wathsapp, tuitter, feisbuc, futbol, publicitat, tertulies radiofòniques, i sembla que cardaven més que ara, la hostia en patinet. Artur! en comptes de a Itaca, si et plau portans a l'Edat Mitjana, farpas content al Marianico i a nosaltres.


- F. Puigcarbó - 26.10.14

JA HI TORNEM A SER

Des que vaig començar aquest bloc, cada sis mesos penjo el mateix comentari quan arriba l'hora de canviar l'ìdem. Si res ha canviat res crec haig der tocar, i passat aquest temps segueixo sense veure les avantatjes d'aquesta decisió dels Governs (no tots) i si els inconvenients. L'ùnic que canvia és que cada sis mesos per amenitzar una mica la noticia canvien la xifra del suposat estalvi energètic. Aquest cap de setmana torna a tocar la collonada aquesta del canvi d'hora, d'ací l'escrit. Només recordar, perquè sempre hi ha gent que té dubtes, que la matinada d'aquest diumenge s'hauràn d'endarrerir el rellotges una hora. 
De fet, això del canvi d'hora és el resultat d'una decissió equivocada que ningú s'atreveix a corretgir per no quedar en evidencia, o deixar-hi als seus predecessors.

"Lluny de l'adaptació horària que duien a terme algunes cultures, com l'egípcia o la mesopotàmica, que dividien les hores de llum en períodes de 12 hores flexibilitzant així el temps, el primer a plantejar el canvi horari com a mètode d'estalvi va ser Benjamí Franklin. El considerat un dels pares fundadors dels Estats Units va publicar una carta el 1784 des de França en la qual relatava que els parisencs estalviaven en espelmes aixecant més d'hora. La proposta de Franklin, però, no va prosperar. No va ser fins a 1905 quan la idea va reaparèixer amb més força de mans del constructor anglès William Willett. Durant el seu habitual passeig a cavall previ a l'esmorzar, Willet va recollir en la quantitat d'hores que dormien els londinencs durant el dia. El constructor va publicar la seva idea de l'horari d'estiu dos anys més tard, però, perquè no fos tan brusc el canvi, Willet va proposar transicions de 20 minuts setmanals, però aquesta mesura mai es va afegir per la complexitat que comportava. No va ser fins el 30 d'abril de 1916, però, quan es va aplicar per primera vegada. La mesura es va institucionalitzar el 1974 arran de la primera crisi del petroli, quan alguns països, entre els quals hi havia Espanya, van decidir avançar els seus rellotges per aprofitar millor la llum del sol i gastar menys electricitat en il · luminació. Des de 1981 el canvi d'hora s'aplica com a directiva i cada quatre anys es renova successivament.

A Japó no l'han aplicat mai aquest canvi horari. Perquè?, us preguntareu sagaçment. Doncs perquè consideren que no serveix per a res ni te cap utilitat ni representa cap estalvi, és més. alguns estudis independents gents sospitosos apunten que encara augmenta una mica el consum.

La Generalitat calcula que aquest canvi permetrà un estalvi de 18,9 milions d'euros a Catalunya (aquesta és la xifra que canvien cada any, a ull). A Espanya segons la folclórica IDAE l'estalvi es d'uns 300 milions d'euros. En realitat l'autèntic estalvi energètic seria si ens facturessin el que pertoca de llum, gas i aigua en comptes d'anar-hi carregant un concepte rere l'altre en unes factures indesxifrables. Hi hauria estalvi energètic si els sucessius Governs haguessin vigilat i obligat a construir les vivendes de manera que hi hagués estalvi energetic per elles mateixes, com la instal·lació de plaques solars entre altres coses i finestres d'alumini, que s'ha hagut danar posat de mutu proprio, però no en la construcció dels edificis.
Estalviariem energisa si la televisió s'emetès en uns horaris racionals, començant pel futbol i de fet, ens regissim per l'hora del sol, però tot això que estic suggerint porta feina i es necessita fer aquella activitat tan feixuga pels Governants que és pensar i prendre decisions raonables.

M'agradaria em diguessin on s'estalvien aquests diners. No en les indústries, doncs poques naus si és que n'hi ha alguna, treballen amb llum de dia. No als supermercats, sempre treballen amb els llums encesos. No a les cases, la que estalviaràs de la tarda, la gastaràs al matí - malgrat que si entenc que aquí hi pot haver un petit estalvi - despatxos en general, el que guanyin per un costat el perdran per un altre i tenint en compte que la majoria comencen a les vuit o les nou del matí i aquesta hora ja hi ha llum natural - i solen acabar pels voltants de les sis o set de la tarda, poc es notarà per a no dir gens. Possiblement la meva ignorància no em deixi veure on es produeix aquest estalvi, però no dono per a més, i, com no m'en fio gens d'aquesta tropa que per un costat em diuen que estalvií aigua en rentar-me les dents i després van i perden la de Jesus és Crist d'aigua per les canonades, que posen mides inversemblants i inùtils a nivell de trànsit, que fan estudis carissims i rarissims i mes collonades variades, no fan que la meva credibilitat o confiança en les seves decissions, s'anteposin a aquesta esmentada ignorància. Perquè simplement no és veritat, una vegada més menteixen amb la seva habitual facilitat per manipular les dades segons els hi convé. I sinó, algu que hi entengui, si li plau, que m'expliqui com i on s'estalvien aquests dinerons, però sense fer trampes".


AFEGITÓ: En una enquesta que fa la Vanguardia entre els seus lectors digitals, el 82% no està d'acord amb el canvi d'hora.

- F. Puigcarbó - 26.10.14

25/10/14

ESPAÑA Y YO SOMOS ASÍ, SEÑORES ...

"Artur Mas: No és coherent presentar el 9-N com la semifinal del procés i després negar-se a celebrar la final sense la garantia de victòria que li proporcionaria la gran llista amb ERC i la societat civil. Qui no es vulgui arriscar a perdre no mereix guanyar.

Oriol Junqueras: No és coherent negar-se a ser el número dos de la gran llista independentista i anar pel món reafirmant a tort i a dret la manca d'ambició presidencial. Qui no vulgui ser president, i a totes, que no encapçali llistes."

Paraules, paraules, paraules. I els fets?. De fet no deixa de ser tot plegat bastant senzill, aquí del que es tracta és d'anar-se carregant de raons per justificar unes elecciones anticipades (res d'esgotar la legislatura), unes eleccions en les que gairebé estic segur no hi haura una candidatura unitària, i, unes eleccions que guanyarà ERC, el que no se sap és quants escons aconseguirà, i aqui està la clau, en la mesura que tingui una representació important al Parlament  ja pot Junqueras declarar la DUI, malgrat un elevat sectors de ciutadans de Catalunya no hi estigui d'àcord. I després que surti el sol per Antequera.
Però per aixó que acabarà així, hem estat perdent molt de temps i esforços inutils, esgotadors, possiblement necessaris per carregar-se de raons per arribar a la decisió final. I consti que ho escriu un que no té gens clar aixó de la independència, però que si enten que per uns motius u altres ja no hi ha cap altre sortida que anar a la DUI, i no tota la culpa és d'aquí, possiblement si al front del Govern Espanyol en comptes d'un trist i negat Registrador de la Propietat hi haguès hagut algú de més entitat, de més visió política d'alçada no hauria fet falta arribat fins aqui. "Però España y yo somos así Señores, que le vamos a hacer, si somos como el escorpión de la fábula, que no puede evitar atacar al que le lleva en su lomo aunque se ahoguen ambos"
- F. Puigcarbó - 25.10.14

LA MUNTANYA RUSSA DE GAS NATURAL

Gas Natural Fenosa acaba de llançar una campanya publicitària - "Acaba amb els alts i baixos en les teves factures de llum i gas" - amb què està promocionant la que anomena la seva tarifa plana. En l'anunci, la multinacional de la papallona munta a una família en una muntanya russa i, tot seguit, li oferta, per evitar els alts i baixos dels preus de l'energia, una tarifa plana: "paga la mateixa quota cada mes". La campanya m'és igual, per una banda o altre em fotràn la pasta, com és natural; per si us interesa aqui ho analitzen seriosament. 

Jo, si m'ho permeteu em quedo amb la extraordinaria naturalitat i expressivitat de la neta rosseta de l'esquerra, no sé qui és, com es diu, ni si ha fet més anuncis, però aquesta nena té un do natural que fa que la càmera l'estimi, i aixó no passa a massa gent. Serà actriu...., fixeu-vos en les seves expressions els últims cinc segons del vídeo.


- F. Puigcarbó - 25.10.14

24/10/14

DECEPCIÓ FULGURANT


que el meu naixement és una casualitat, un accident risible, i, no obstant això, amb prou feines em distrec em comporto com si es tractés d'un esdeveniment cabdal, indispensable per a la marxa i l'equilibri del món. Malgrat haver comès tots els crims: excepte el de ser pare, per regla general, els homes esperen la decepció: saben que no s'han d'impacientar, que arribarà tard o d'hora, que els concedirà els terminis necessaris perquè puguin lliurar-se a les seves activitats momentànies. 
Amb el desenganyat passa d'una altra manera: per a ell la decepció va sobrevenir en el moment mateix de l'acció; no necessita aguaitar-la perquè està present. A l'alliberar-se de la successió, ha devorat el possible i convertit el futur en superflu. «Jo no puc trobar-vos en el vostre futur, diu als altres. No tenim un sol instant que ens sigui comú.» I és que per a ell, el futur en la seva totalitat està ja aquí. Quan es percep la fi en els començaments, es va més de pressa que el temps. La il·luminació, decepció fulgurant, atorga una certesa que transforma el desenganyat en alliberat..

E.M.CIORAN
- F. Puigcarbó - 24.10.14

MORT ACCIDENTAL D'UN NIGERIÀ




Parlen d'ajudes mil milionàries per Àfrica, s'omplen la boca amb paraules com solidaritat i ajut als desfavorits, parlen de protocols. Res, tot paper mullat, obscenament permeten per una serie de negligències, de deixadesa coiuntural i congénita, que un noi nigerià mori per no ser atès a temps, tot perquè algun imbecil va pensar que patia l'ebola, Collons!, si l'ebola a Espanya no ha matat ni matarà a ningú (els dos missioners ja venien sentenciats), i entre Sabadell i Ripollet n'han mort 10 de legionela i n'hi s'ha pres cap mesura excepcional, no se sap exactament d'on venia, i mentrestant, la gent, molt més savia, entrava i sortia com si no anés amb ella, d'Urgències del Parc Tauli. Ebola, Grip A, les vaques boges...."V" de vendetta és la clau, de la seva por enviada contra nosaltres per generar la nostra por, i no hem de caure en aquesta trampa.

"Un nigerià va morir dissabte a l'aeroport de Barajas per la ingesta de boles de cocaïna. Tot i que procedia de Turquia, els símptomes que presentava van fer activar el protocol per Ebola i es va esperar a l'arribada de Sanitat Exterior per valorar-lo i traslladar-lo a l'hospital. Però van fer tard. Quan finalment els equips del ministeri van arribar ja feia 50 minuts que jeia al terra sense ser atès.Segons fonts aeroportuàries consultades per Efe, el ciutadà nigerià va aterrar a Barajas a les cinc de la tarda amb un vol de la companyia Turkish Airlines i, un cop a terra, va començar a patir tremolors i fins i tot convulsions, fins que va desmaiar-se a la zona de duanes de la terminal 1.
No va ser fins a les 18.05h, segons fonts consultades per 'El Mundo', que Sanitat Exterior va arribar a on es trobava el pacient. Van trigar 50 minuts després d'haver rebut l'avís del Centre de Gestió Aeroportuària, a qui li havien dit que trigarien màxim mitja hora. Durant aquest tmpes es va decidir paralitzar l'embarcament del vol que havia de sortir a les 18.50h en el mateix aparell i es va decidir demanar la llista de tots els passatgers, com a possibles contactes. A les 17.43h el nigerià encara no havia estat atès, però ja s'havia declarat l'Alarma Local Sanitària als edificis de la T1, segons 'El Mundo'.
A les 18.30h, 25 minuts després d'haver arribat els de Sanitat Exterior, descarten un contagi per Ebola. Vint-i-cinc minuts després moria el ciutadà nigerià. La seva parella havia informat a la guàrdia civil una hora abans que portava quatre anys sense viatjar a Nigèria. Segons fonts mèdiques, la forma de salvar a algú que ha ingerit boles de cocaïna és intervenir-lo quirúrgicament de forma immediata i retirar del cos les restes de boles de droga."
- F. Puigcarbó - 24.10.14

EL QUART CAMÍ



Quin és el sentit i significat de la vida a la terra i de la vida de l'home en particular? Aquesta pregunta, des de la seva infantesa, va perseguir Gurdjieff i no va deixar de buscar fins que va trobar la resposta. 
Experimentant les guerres, les misèries, les alegries i les desil·lusions, es preguntava per què i per a què existeix la vida a la terra? ¿A quin propòsit serveix si és que serveix algun? 
Amb la ferma meta de trobar una resposta Gurdjieff va ser capaç de creuar deserts i muntanyes, arribar a monestirs recòndits i temples desconeguts, de patir fam, privació, condemnes, perills i exilis. Gurdjieff va buscar en la religió i la ciència, però cap era completa en si. Va comprendre que la resposta havia d'estar en el passat: segur que homes de totes les èpoques havien compartit la seva set de coneixement, segur que molts havien ja buscat i alguns trobat i deixat petjades. 
Va iniciar així una incansable recerca que el portaria a realitzar múltiples expedicions fins que va trobar a Egipte els principis fonamentals, teòrics i pràctics de l'antic Ensenyament Esotèrica, el Camí sagrat de la transformació interior a la vida ordinària. Al llarg dels temps, elements d'aquest ensenyament es van dispersar cap al nord i per recuperar i reordenar les lleis d'aquest coneixement, Gurdjieff va viatjar per Àsia Central, Pèrsia, Kurdistan, Afganistan, Tibet i Mongòlia entre altres llocs. 
Va comprendre que "tret que la Saviesa d'Orient i l'energia d'occident s'uneixin de forma harmoniosa, el món com el coneixem serà destruït". Per aquesta raó, el 1911, Gurdjieff va prendre el jurament secret de dedicar la seva vida a la tasca de transmetre aquest coneixement fins llavors desconegut a occident i elevar el nivell de consciència de la gent: el va anomenar el Quart Camí.
- F. Puigcarbó - 24.10.14

23/10/14

¡AY MÍSERO DE MÍ!



Ja ho vaig dir l'altre dia, però ho vull deixar molt clar, el 9-N no aniré a  votar. No hi aniré perque aquesta pseudo consulta és una pèrdua inùtil de temps, i a més és que no me'n puc refiar d'una gent que m'ha enganyat. Mai hi ha hagut pla B. tant secretisme, tanta astucia de la que es parlava, David contra Goliat etc. que deien que practicaven els partits pro-consulta per no donar pistes a l’adversari, tot era teatre i del dolent, no arribaven ni a Patufet. Tot no ha estat més que una comedia on cada qual ha representat el seu paper i mirat pels seus mesquins interessos.

Mai hi ha hagut unitat real dels partits. La sensació és que, com ningú volia parlar de la realitat, la cosa anava tirant. Però el 9-N s’anava acostant... Sabien tots que tard o d’hora haurien d'enfrontar-se a la realitat que es negaven a afrontar, que no es celebraria la consulta, però varen seguir dissimulant fins l'ùltim moment.

I han hagut de sortir l’ANC i Ómnium per dir-los a tots plegats que s'ha de fer, encara que de fet ni els hi toca ni els hi pertoca aquest protagonisme, però donada la tebiesa dels partits, han agafat clarament les rendes i són qui els hi marquen el pas, lo qual no deixa de ser preocupant. Però em temo que uns i altres van amb el pas canviat. Aixó s'ha acabat, i ha estat per culpa dels partits, no només els de Ciu, no han estat a l'alçada, i com a mals jugadors de poquer, s'han tirat un farol que ningú se l'ha cregut, i l'ùnic que han aconseguit és perdre la partida i a més a més fer el ridicul.

No crec en aquesta gent, no em sento representat per cap d'aquests partits, especuladors, miserables i escadussers, que ni tan sols són casta, sinó representacions folclòriques tranuitades. Pobre Artur, ja me'l veig recitant la seva dissort en la seva solitud pels passadissos de la Generalitat:


¡Ay mísero de mí, y ay, infelice! 

Apurar, cielos, pretendo,

ya que me tratáis así

qué delito cometí

contra vosotros haciendo

la consulta del si, si
aunque si nací, ya entiendo
qué delito he cometido.
Bastante causa ha tenido
vuestra justicia y rigor;
pues el delito mayor
del hombre es haber nacido
y hacer la consulta del si, no.


- F. Puigcarbó - 23.10.14

22/10/14

OBSCENITATS


Hi fa fotos - la majoria - que donen fe que una imatge val més que mil paraules, aquesta d'un camp de golf a Melilla amb uns senyors practicant aquest esport, i uns nois subsaharians penjats a dalt de la tanca mirant-los, reflecteix tota la obscenitat de la situació. 
Hi ha noticies que no destaquen massa els mitjans i que són tambè molt obscenes, i no ho dic pels 1.700 milions que haurem de pagar enre tots a Florentino Pérez per la plataforma Castor, que també hauria d'haver encés els ànims del personal. No! ho dic per aquesta altra noticia que ni tan sols he sabut trobar (no dic que no i sigui) al digital de el Periódico en català.
- F. Puigcarbó - 22.10.14

PER QUÈ LI DIUEN SANITAT?


No se per qué li diuen Sanitat, sinó sana. En l'àmbit mèdic hi ha dues faccions, els dispensadors indiscrimats de droga legal a dojo (metges del cap i çalera) i els dels remendus que són els d'urgències. Així s'arriba a allargar molt l'esperança de vida, segons les estadistiques, però no s'explica en quines condicions. Les Urgencies del Taulí, estan més que saturades amb camilles pels passadissos i ambulansieros egarencs esperant més d'una hora que els treguin la iaia de la camilla on l'han portat per poder marxar a recollir-ne un o una altre, sembla la rereguarda d'un camp de batalla. Unes urgències per cert on no cal tirar de cap estadística per aseverar que el 90% dels ingressats i deixats alí de la ma de déu hores i hores, són majors de 65 anys.
Entenc que en part aquesta saturació es deu en primer lloc a que s'està allargant la vida dels d'abans de la guerra, sense cap qualitat certament, però també es cert que de sis milions hem passat a set i molt en pocs anys, i aquest allau d'ìmmigració sobretot sudamericà i subsaharià ha descovert una sanitat universal gratuita de la que se n'ha aprofitat i abusat, a banda dels gitanos, els grans usuaris d'aquesta sanitat, i com rere cada ingressat i van 300 familiars encara es complica més l'assumpte.
Al món feliç de Huxley, en arribar a determinada edat, la gent en perfectes condicions físiques eren enviats a uns balnearis on anàven desapareixent, i encara que en certa mesura la Sanitat pública ja compleix part d'aquesta funció, no s'hi aplica prou i se li acumula la feina, una mala i inùtil feina. Com li deia la iaia de la camilla que esperàven els ambulansieros egarencs per endur-se-la, al seu fill: No se por qué me traes aqui, sólo haran que pierda el tiempo y alargar mi agonia.
De fet, penso que a la vora de complir 70 anys i estar - de moment - en perfectes condicions fisiques i mentals, és perquè he begut i he menjat el que he volgut, he cardat el que he pogut, i sobretot no he fet mai esport ni he anat al metge, i que duri, car quan arribi la decrepitud, hi ha mil i una maneres d'apartar-se del paisatge, discretament, sense aldarulls innecessàris.

Ah! me'n vaig al que era l'Aliança, on m'han traslladat al pare, de fet no calia, li podien haver donat perfectament l'alta, atès ja esta bé de 'lo suyo', però per prendre aquesta decissió calia un metge. Boi, Boi, Boi......
- F. Puigcarbó - 22.10.14

21/10/14

PROTOCOL PER L'EBOLA


Portem amb el pare tota la tarda de metges, primer al Casal amb la podóloga, després al CAP i d'allí la doctora me l'ha enviat a Urgències del Parc Taulí, on el tinc ara fins saber d'aci a un parell d'hores si se'l queden o me'l puc endur a casa. En principi pateix una insuficiencia respiratoria i com el pare és asmàtic, la doctora s'ha volgut curar en salut. 
Consti que ell no hi volia anar, no pel fubtol - que també - no hi volia anar perquè sap que si arribes a urgencies (és al nivell 2 box 41) a les 7 de la tarda, no només no veuràs el futbol, sinó que no et donaran sopar, i aixó és el que el tenia preocupat.

L'he convençut però i allí el tinc aparcat a l'espera de les analítiques...

Quan al titol de l'escrit, és que he comprovat que al Parc Taulí tenen un sistema infalible per saber si algú que va allí té l'ebola. A tots els que van a recepcio per ingressar a urgències o per requerir qualsevulla informació, la infermera li pregunta: ha estat fora d'Espanya ultimament?. Li anava a contestar a la senyoreta quan m'ho ha preguntat a mi, que en aquesta tasca estàn uns quants aquí, d'estar fora d'Espanya, però com el sentit de l'humor m'ha semblat no era el seu fort, m'he limitat a contestar que no. Ara, com a protocol de prevenció, és una manera senzilla i pràctica de detectar a qualsevol infectat. Marededéu!
- F. Puigcarbó - 21.10.14

I EL MOLT CABRÓ HO VA ENCERTAR


Qui està disposat a morir per un ideal està, en el fons, igualment disposat a matar per l'ideal. Totes les doctrines comencen amb un màrtir i acaben amb una inquisició. Cal tenir en compte aquest aforisme de Fuster, aquest i el dels cristians (independentistes per suposat). Hi ha dues menes de cristians - dues menes de professar qualsevol ideologia - els qui prefereixen recordar que aquell qui no està amb mi, està contra mi (Math., XII, 30), i els qui creuen que qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres (Luc.,IX, 50). Ho dic perquè en els mals temps que corren la cosa cada vegada va més per aquí, i hem arribat a un moment en que cal definir-se i parlar clar, les mitges tintes ja no valen. Que volen aquesta gent? que a mi no m'interessa.
Ho dic perquè per començar, Espanya no em ni ens roba, ans al contrari, em paga religiosament cada més la pensió, questió que no em pot garantir ningú més, diguin el que diguin, i no ho escric per la mesquinesa de cobrar o no, encara que tampoc em faria cap gràcia sacrificar la pensió un parell de mesos pel be del meu pais. No es tracte d'aixo, simplement, Espanya no ens roba, és el Govern de l'Estat Espanyol el qui no redeestribueix adequadament els diners que es recapten i paguen aquí, siguin 8 o 16 mil milions (més aviat 8 mil milions l'any), aquest punt sembla clar, però ho dic, perquè dir Espanya ens roba, és francament desafortunat i ofensiu per a la majoria d'espanyols que possiblement com nosaltres pateixen també aquest espoli en major o menor mesura.
Semblaria doncs que el més raonable seria la negociació, el peix al cove de l'avi - xoriço tardorenc -, però posat al dia, i semblava que aquest era el cami escollit per Mas, però els fets. l'ANC i ERC l'han sobrepassat i ara està tocat, enfonsat i out, sense cap possibilitat de decidir res, presoner d'ell mateix i de l'entorn sobiranista.

Tot plegat, un desori, una tragicomèdia sense sentit que no ens durà enlloc ni acabarà aportant res de bo. Ja va dir Aznar que abans es trencaria la unitat de Catalunya que la d'Espanya, i el molt cabró (dit amb carinyu) ho va encertar.
- F. Puigcarbó - 21.10.14

20/10/14

DE CAÇAR MUSSOLS


Fa molts anys, quan el pare encara no era vell, amb el veí de sota casa i un xofer de Cal Gambús (olis Gambus), un vespre després de sopar varen anar a caçar mussols, es veu que el xofer hi entenia i amb un reclam que duia afirmava que segur que en trobarien (em pregunto que en fas si caces un mussol). Varen anar cap l'altre banda del riu, sobre Torre Romeu mes o menys (d'aquells temps, clar) Ruinejava i es varen aixoplugar sota uns feixos de canyes a la manera de cabanes dels indis americans. De tant en tant el reclam previa bufera deixava anar un 'tuuuuuut, tuuuuuuut' que se suposava havia d'atreure els mussols, però en tota la nit no va aparèixer ni un sol mussol, a part d'ells tres, que varen acabar xops i decebuts, amb la cua entre cames i cap a casa a trenc d'alba. 
Ben mirat, se m'acut que Mariano Rajoy té la cara i el posat d'un mussol, però malgrat el reclam de dos que tampoc s'avenen gaire, no el poden caçar i han acabat o estàn a punt, com el pare, el veí i el xofer, de fer-ho xops i decebuts.




.... I em preocupa i molt aquesta foto, la senyora d'aquesta foto que no és precisament un convidat de pedra, no l'ha votat ningú i no tinc clar a qui representa exactament o es pensa que representa, però en aquesta foto em fa basarda.  És dificil d'explicar però un sisé sentit m'avisa que aqui hi ha perill, que alguna cosa hi ha que no rutlla, sense entrar en comparacions amb altres mesianismes passats.
- F. Puigcarbó - 20.10.14

VÉS-TE'N AL TEU PAÍS


Al contraatac de el Periódico d'avui, Jordi Évole, comenta una situació curiosa que no es va donar a l'aeroport de Sevilla entre Oriol Junqueras i uns quants que no el varen increpar dient-li: vés-te'n al teu país. 
Évole ho explica així: I encara més després de llegir al diari ABC aquesta informació: "El President d'ERC va ser increpat per moltes persones que eren al'aeroport de Sevilla, amb expressions com ves-te'n al teu pais", i ho rebla afegint: Per sort tinc el costum de llegir la premsa, perquè si no no m'assabentaria de quines coses passen a la meva vida.

El curios d'aquesta informació de l'ABC, es que segons Évole aquests fets no es varen produïr en presència seva i que en preguntar-li a Junqueras si havien succeit en els deu minuts en que no va estar amb ell, aquest li va dir que no. Com diu Évole, ell s'en fia és del que diu l'ABC que no pas del que va viure, i aixo els hi ha passat també als diversos diaris digitals d'aquí que han reproduit la noticia donant-la com a certa, sense molestar-se en comprovar la seva veracitat contactant amb Junqueras o ERC.


I aqui és on no entenc Évole; de que es sorprén, els diaris són així, no comproven, no contrasten, és limiten a publicar qualsevulla noticia tal qual, i quan més aviat millor per a ser dels primers en donar-la; i és per aixó que als diaris ja no hi ha periodistes, sino becaris recollidors/publicadors de breviaris de putrefacció.






- F. Puigcarbó - 20.10.14

A PROPÒSIT DE GURDJIEFF


Quan ahir per casualitat vaig topar amb els pensaments de Gurdjieff, vaig recordar de seguida que vaig saber d'ell fa anys, a través del retorn dels Bruixots; heus ací un extracte del text de Pawels i Bergier.....

"Al març de 1953 vaig conèixer per primera vegada a un alquimista. La cosa va ocórrer al Cafè Procope, que havia experimentar en aquella època una breu resurrecció. Quan jo estava escrivint el meu llibre sobre Gurdjieff, un gran poeta va preparar aquella entrevista, després vaig tornar a veure sovint a aquell home singular, sense penetrar, però, els seus secrets.

Jo tenia idees primitives, extretes de les nocions populars, sobre l'alquímia i els alquimistes, i estava lluny de saber que aquests encara existien. L'home que seia davant meu, a la taula de Voltaire, era jove i elegant. Tenia una sòlida instrucció clàssica, seguida d'estudis de química. Per aquell temps, es guanyava la vida al comerç i freqüentava a molts artistes, així com a algunes gents de món.

No porto cap Diari íntim, però, en certes ocasions importants, solc anotar les meves observacions o els meus sentiments. Aquella nit, en tornar a casa, vaig escriure el que segueix:

     «Quina edat pot tenir? Ell m'ha dit trenta-cinc anys. No ho entenc. Cabell blanc, arrissat, partit sobre el crani com una perruca. Nombroses i profundes arrugues sota un cutis rosat i en un semblant ple. Pocs gestos; lents, mesurats, hàbils. Somriure tranquil i agut. Ulls riallers, però que riuen per a si. Tot revela una edat diferent. En la seva conversa, ni una finta, ni una desviació, ni una fallada en la presència de l'esperit. Aquest aspecte afable i fora del temps té alguna cosa d'esfinx. Incomprensible. I no és només una impressió meva. A.B., que, des de fa setmanes, el veu gairebé cada dia, em diu que mai, ni un segon, l'ha sorprès en una sola falta de "objectivitat superior".

     »El que fa condemnar Gurdjieff:

         »1r Qui sent la necessitat d'ensenyar no viu enterament la seva doctrina i no ha arribat al cim de la iniciació.

         »2n A l'escola de Gurdjieff no hi ha mediació material entre l'alumne a qui s'ha persuadit de la seva res i l'energia que ha d'arribar a posseir per passar al ser real. Aquesta energia -aquesta "voluntat de la voluntat", diu Gurdjieff- ha de trobar l'alumne en si mateix, i només en si mateix. Ara bé, aquest pas és parcialment fals i només pot conduir a la desesperació. Aquesta energia ha fora de l'home, i es tracta de captar. El catòlic que combrega: captació espiritual d'aquesta energia. Però, ¿i els que no tenen fe? Si no té fe, cal tenir foc: això és tota l'alquímia. Un veritable foc. Un foc material. Tot comença, tot arriba pel contacte de la matèria.

         »3r Gurdjieff no vivia sol; sempre estava envoltat d'altres persones com en un falansteri. "Hi ha un camí a la solitud, hi ha rius en el desert." No hi ha camí ni rius en l'home que es barreja amb els altres.

     »- Li faig preguntes sobre l'alquímia que han de semblar ximples. Però no ho demostra i respon:

     »Només matèria, res més que contacte amb la matèria, treball amb la matèria, treball manual.

     «Insisteix molt en això:

     »Li agrada la jardineria? És un bon començament, perquè l'alquímia pot comparar-se a la jardineria.

     »Li agrada la pesca? L'alquímia té alguna cosa de comú amb la pesca.

     »Treball de dones i joc de nens.

     »No es pot ensenyar alquímia. Totes les obres literàries que han passat pels segles contenen una part d'aquest ensenyament. Són el fet d'homes adults -veritablement adults- que van parlar als infants, respectant les lleis del coneixement adult. En una gran obra, mai es nota la falta de "els principis". Però el coneixement d'aquests principis i el camí que porta a aquests principis han de romandre ocults. No obstant això, hi ha un deure d'ajuda mútua per als investigadors del primer grau.

     »Cap a la mitjanit, el vaig interrogar sobre Fulcanelli, i ell em va explicar que Fulcanelli no ha mort.

     »-Es Pot viure em diu infinitament més del que imagina l'home que no ha despertat. I es pot canviar totalment d'aspecte. Jo ho sé. Els meus ulls saben. Sé també que la pedra filosofal és una realitat. Però es tracta d'un estat de la matèria diferent del que coneixem. Aquest estat, com tots els altres estats, és susceptible d'amidaments. Els mitjans de treball i de mesurament són senzills i no requereixen aparells complicats: treball de dones i joc de nens ...

     »I afegeix:

     »-Paciència, Esperança, treball. I, sigui quin sigui el treball, mai es treballa bastant.

     »Esperança: en alquímia, l'esperança es fonamenta en la certesa que hi ha un fi. Jo no hauria començat -diu- si no m'haguessin demostrat clarament que aquest fi existeix i que és possible assolir en aquesta vida. »

Tal va ser el meu primer contacte amb l'alquímia. Si l'hagués abordat per mitjà dels llibres màgics, crec que les meves investigacions no haurien anat molt lluny: falta de temps, falta d'afició a l'erudició literària. I també manca de vocació: aquesta vocació que envaeix l'alquimista, quan aquest encara no es té per tal, en el moment en què s'obre per primera vegada un antic tractat. Jo no tinc vocació de fer sinó de comprendre; no de fer, sinó de veure. Penso, com diu el meu vell amic André Billy, que «comprendre és tan bonic com cantar», fins i tot en el cas que la comprensió sigui fugaç. Sóc un home que té pressa, com la majoria dels meus contemporanis. Vaig tenir el contacte més modern que cal tenir amb l'alquímia: una conversa en una taverna de Saint Germain des Prés. Després, mentre intentava donar un sentit més complet al que m'havia dit aquell home jove, vaig ensopegar amb Jacques Bergier, que no sortia ple de pols d'una golfes plena de llibres vells, sinó dels llocs en què es concentra la vida del segle : els laboratoris i les oficines d'informació. Bergier buscava també alguna cosa per les rutes de l'alquímia. I no era per fer una peregrinació al passat.

de El retorn dels bruixots - Pawels i Bergier
- F. Puigcarbó - 20.10.14

19/10/14

TRACTIN DE VEURE'S A SI MATEIXOS

L'home només pot assolir el coneixement amb l'ajuda dels que el posseeixen. Això ha de ser entès des del principi. Un ha d'aprendre dels que saben. Tractin de veure's a si mateixos, perquè no es coneixen. S'han de donar compte d'aquest risc; l'home que tracta de veure's a si mateix pot ser molt infeliç, perquè veurà moltes coses dolentes, moltes coses que voldrà canviar, i aquest canvi és molt difícil. És fàcil començar, però una vegada que hagin abandonat la seva cadira, serà molt difícil aconseguir-ne una altra, i això pot causar una desgràcia molt gran.

George Gurdjieff
- F. Puigcarbó - 19.10.14

UN ERROR DE CÀLCUL


En tot aquest procès, entenc que Artur Mas sempre ha anat arrossegat cap a la consulta, no ho ha fet ni convençut ni per voluntat propia i aquí és on s'ha i ens ha traït, a uns i a altres, a tots els qui simplement voliem votar. Compte! voliem votar perquè ens han estat entabanant dia si dia tambe des de fa dos anys que s'havia de votar.
De fet hi ha un 60% de ciutadans, que és el que no anirà a votar el dia 9N, que no està pel si,si, i aixó és el que no saben o no volen veure els de l'ANC, Omnium i Junqueras que per cert l'altre dia va estar patètic a Catradio. I políticament, crec que és un greu error de calcul.
Tot aixo ha estat un desori molt mal conduït que ens ha dut fins al cul de sac on estem ara. Hem perdut molt de temps i molts esforços per a no res, i és que l'error, el gran error va ser pensar que les 300.000 - no 1 milió (no hi caben) - que es varen manifestar al Passeig de Gracia l'11 de setembre de fa dos anys, eren tots independentistes, i aixó no era aixi, hi havia molts substrats variats, etre ells els afectats per la crisi, hipoteques, etc. I el mateix passa amb la 'V ' recent, que una cosa és manifestar-se i l'altra votar. Aquest va ser per a mi el gran error de càlcul, no de Mas, sinó de ANC, Omnium i Junqueras.
No han tingut en compte que molts dels que no varen anar a la manifestació de l'11 de setempre, o a la V, no votaràn o no votaràn si,si, tant si s'haguès cel·lebrat la consulta, com el paripé que es farà el dia 9 de Novembre. I és que aquí, uns quants, ens estàn arrossegant a tots i no sé si aixo és gaire democràtic, tant que s'en vanten i proclamen.  Només comptes si estàs amb ells, sinó, si discrepes o dubtes, ja ets un traidor, un unionista o quelcom pitjor, i això tampoc és gens democràtic.
- F. Puigcarbó - 19.10.14
 

 

Our Leading Clients

Awesome people who trust us