About Me
BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
- ÚLTIMS ESCRITS - ACTUALITAT - INFORMACIÓ - OPINIÓ - POLÍTICA - CULTURA - DE LA VIDA - COLLONADES -

Cat-1

Cat-2

Cat-3

ÚLTIMS ESCRITS

- BLOG DE FRANCESC PUIGCARBÓ - ÚLTIMOS ESCRITOS
:

- BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - ÚLTIMS ESCRITS

Cat-4

Latest Posts



El dia 26 d'agost de l'any 2006, o sia abans d'ahir, vaig escriure el primer i timid comentari en aquest bloc. No pasarà a la història, però apuntaba ja al que havia de venir, amb el seu: robando, robando!.
Des d'aleshores, he estat deu anys donant la tabarra cada dia i canviant plantilles una rere l'altre: 6350 escrits publicats, 30.320 comentaris i 638.000 visites..., és el resultat en números, però hi ha tambè totes aquelles petites coses que el bloc m'ha donat en el dia a dia durant aquests anys, en que sens defallir he intentat parlar una mica de tot, sempre des del respecte amb opinió pròpia i d'altres.
En deu anys han passat moltes coses, entre elles la meva jubilació de la vida laboral que no de la blocaire; foteu-vos, per que penso seguir donant la tabarra uns quants anys més i vosaltres que ho llegiu. Gràcies!, a tots, moltes gràcies! Salut!

A ran del descobriment per l'astrofísic  Guillem Anglada-Escudé del planeta Pròxima b he pensat en la paradoxa de Fermi.

La paradoxa de Fermi és una paradoxa física que sorgeix de la contradicció entre la possibilitat que hagin aparegut un gran nombre de civilitzacions tecnològicament avançades a l'univers i el fet constatat que només es coneix civilització a la Terra, diuen a la viquipèdia.

L'edat de l'univers i el gran nombre d'estels només a la nostra galàxia, juntament amb l'equació de Drake per a estimar el nombre de civilitzacions extraterrestres amb les quals eventualment podríem posar-nos en contacte, semblen implicar que la vida extraterrestre intel·ligent no hauria de ser extremadament rara. Ara bé, si hi ha un gran nombre de civilitzacions extraterrestres, per què no en tenim cap prova, com sondes, naus espacials o transmissions de ràdio? El físic Enrico Fermi es demanava «On són, doncs?». La paradoxa es pot formular més precisament com:

La creença que l'univers conté moltes civilitzacions tecnològicament avançades, combinada amb la nostra manca de proves observacionals per a donar suport a aquesta idea, és inconsistent. O bé la premissa és incorrecta -i, per tant, la vida intel·ligent és molt més escassa que no creiem- o bé les observacions actuals són incompletes -simplement, encara no les hem detectades- o bé els nostres mètodes de recerca són incorrectes -no estem cercant els indicadors correctes.

Aquells que creuen que la manca d'una prova clara és un argument conclusiu per a la no-existència de civilitzacions extraterrestres avançades a una distància de la Terra que permeti la comunicació, es refereixen a aquesta manca de proves com el principi de Fermi. Sociològicament, és interessant de notar que la formulació de la paradoxa va sorgir en una època en què en Fermi estava treballant en el projecte Manhattan, la finalitat del qual era el desenvolupament de la bomba atòmica. La resposta de Fermi a la seva paradoxa és que tota civilització avançada desenvolupa, amb la seva tecnologia, el potencial d'exterminar-se si mateixa, tal com considerava que estava passant en la seva època. El fet de no trobar altres civilitzacions extraterrestres implicava per a ell un tràgic destí per a la humanitat. 

Això seria la prova irrefutable que nosaltres, o som un accident únic en tot l'univers (improbable), o un incident, millor dit, un experiment, ves a saber per part de que o de qui. Digues-li Déu, digues-li H, i amb quina finalitat.  

Era una tarda quasi normal d'estiu, d'un més d'Agost a Camprodon. Estàvem de vacances amb la Nuri, la Maritxell i la Vanessa. Com poc hi ha a fer en un lloc d'estiueig a muntanya, anàvem cada tarda a passejar i a berenar a alguna font. Però aquella tarda quasi normal, va passar a ser especial. Passàvem per davant de L'Església que hi ha al nord de Camprodon, i a la gespa que hi ha a sota vàrem veure tot de mainada asseguda entre els plataners. 
Era evident que esperaven algú. En preguntar, ens varen dir que havia de venir un senyor amb una guitarra a cantar cançons. Decidirem quedar-nos i esperar sense saber qui era. Va aparèixer, una mica tard, i amb una guitarra sota el braç un home menut amb ulleres, barba, llargs cabells i gorra. Es va asseure mentre fèiem una rotllana i va començar a cantar-nos cançons, i la tarda va deixar de ser normal per passar a ser màgica. L'home menut de la guitarra era Xesco Boix (ja quasi oblidat) a qui uns anys més tard misericordiosament és va dir que l'havia atropellat un tren, un 21 de juliol. I és que els trens atropellen massa gent, fins i tot hi ha poetes que moren en intentar arreglar una persiana de casa seva com Goytisolo.
Sis (+ 1) raons per les que llegir Roberto Bolaño és més divertit que veure la televisió


- Per Simón Posada - garciamadero.blogspot.co - L'escriptor xilè és notícia ja que Alfaguara li va llevar a l'editorial Anagrama el privilegi de publicar els seus llibres. Nosaltres, ens dediquem a recopilar les raons per les quals Bolaño promet més diversió que qualsevol sèrie de televisió, incloent House of cards.

1. Bolaño feia servir els llibres com coixí

La figura dels escriptors sempre ha estat associada amb personatges avorrits i estrictes, que creuen que ratllar els llibres o adormir-se llegint és un pecat mortal. Però Bolaño no era així, de fet, a la revista Playboy Mèxic li va dir que "un llibre és la millor coixí que existeix". I va continuar: "... em commouen els joves de ferro que llegeixen a Cortázar i a Parra, tal com els vaig llegir jo i com intento seguir llegint-los. Em commouen els joves que s'adormen amb un llibre sota el cap". I també carrega contra l'escriptura i diu que, tot i que no li avorreix escriure, coneix ocupacions més divertides: "ser atracador de bancs, per exemple. O director de cinema. O gigoló. O ser nen una altra vegada i jugar en un equip de futbol més o menys apocalíptic. Desafortunadament el nen creix, l'atracador el maten, el director es queda sense diners i el gigoló emalalteix".

2. Bolaño té zombis

Si vostè és fan de The walking dead, llavors Roberto Bolaño té alguna cosa per a vostè. "El fill del coronel" és un conte en què el narrador explica que se sent identificat amb una pel·lícula de zombis, en la qual una noia és mossegada per un zombi, el seu xicot tracta de salvar-la i, al seu torn, el pare d'ell també intenta fer-ho. Bolaño es va inspirar en la pel·lícula La tornada del living dead III per escriure-ho.

3. Bolaño té blowjobs

I molts. "En el silenci del pis només s'escoltava l'espetec de la seva llengua, la saliva que envoltava la meva verga, les seves dents entre les meves venes, el seu paladar rosat. 'El seu paladar rosat! ". Això passa en Consells d'un deixeble de Morrison a un fanàtic de Joyce. "Ella tenia la meva verga a la boca, però no estrenyent-la, no xupánt-la, sinó només acariciant-la amb la punta de la llengua. La tenia com una pistola dins la seva funda. Veus la diferència? ", Comenten en Els detectius salvatges sobre els blowjobs de Maria Font.

4. Bolaño sap què és tenir sexe sense ganes

"A la nit X el convida a compartir el seu llit. B en el fons no té ganes d'anar a dormir amb X, però accepta. Al matí, en despertar, B està enamorat una altra vegada. ¿Però està enamorat de X o està enamorat de la idea d'estar enamorat? ". Això passa en el llibre Trucades telefòniques.

5. Bolaño sap fer-se el ximple

Ens ho explica molt bé en Els detectius salvatges: "23 de desembre. Ahir no va passar res. I si va passar alguna cosa és millor callar, ja que no ho vaig entendre ".

6. Bolaño estimava els dissabtes

"Pujo a la moto i travesso els carrers on gent més estranya que tu i que jo es prepara per passar un dissabte divertit, un dissabte a l'altura de les seves expectatives, és a dir un dissabte trist i que no arribarà mai a encarnar-se en el que va ser somiat, planejat amb minuciositat, un dissabte com qualsevol altre, és a dir un dissabte lluitador i agraït, baixet d'estatura i amable, viciós i trist ". En el conte "Putes assassines", en el llibre del mateix nom.

7. Bolaño sap dir mentides

"Em sento com Pinotxo", va dir en rebre el Premi Rómulo Gallegos.

"Aquest nen petit molest que avui és llegenda alguna vegada va ser dislèxic, va escriure el seu primer conte als set anys i llegia tant que el metge li havia recomanat deixar els llibres per acabar amb la seva obsessió. Però el doctor no ho va aconseguir i hi ha lectors en tot el món que agraeixen el seu fracàs. el testament literari de Bolaño és 2666, voluminosa odissea en què quatre professors de literatura van darrere dels passos d'un escriptor alemany desaparegut i a on, gràcies a l'audàcia d'un autor, temes com la Segona Guerra, les migracions i els feminicidis de Ciudad Juárez (Santa Teresa, a la ficció) fan esclatar el gènere narratiu. la paraula final de la novel·la 2666 és "Mèxic", país congelat en la seva memòria. país a on la literatura se li havia convertit en sang i al qual Bolaño, com una mena de conjur, mai va voler tornar."


«La credulitat dels homes sobrepassa l'imaginable. El seu desig de no veure la realitat, les seves ànsies d'un espectacle alegre, tot i que provingui la més absoluta de les ficcions, i la seva voluntat de ceguesa no tenen límits. Són preferibles les faules, les ficcions, els mites, els contes per a nens, a afrontar el desvetllament de la crueltat de la realitat que obliga a suportar l'evidència de la tragèdia del món. Per conjurar la mort, l'homo sapiens la deixa de costat. A fi d'evitar resoldre el problema, el suprimeix. Haver de morir només concerneix als mortals: el creient, ingenu i neci, sap que és immortal, que sobreviurà a l'hecatombe universal ... »

MICHEL ONFRAY
«El capitalisme ha formulat el seu tipus ideal amb la figura de l'home unidimensional. Coneixem el seu retrat: illetrat, inculte, cobdiciós, limitat, sotmès al que mana la tribu, arrogant, segur de si mateix, dòcil. Feble amb els forts, fort amb els febles, simple, previsible, fanàtic dels esports i els estadis, devot dels diners i partidari de l'irracional, profeta especialitzat en banalitats, en idees petites, ximple, neci, narcisista, egocèntric, gregari, consumista, consumidor de les mitologies del moment, amoral, sense memòria, racista, cínic, sexista, misogin, conservador, reaccionari, oportunista i amb alguns trets de la manera de ser que defineix un feixisme ordinari. Constitueix un soci ideal per complir el seu paper en el vast teatre del mercat nacional, i després mundial. Aquest és el subjecte els mèrits, valors i talent es lloen actualment. »

«Al prendre's pel que no són, imaginant-se en una configuració diferent de la real, els homes eviten el que és tràgic, és cert, però passen inadvertits davant si mateixos. No menyspreu als creients, no em semblen ni ridículs ni dignes de llàstima, però em sembla desolador que prefereixin les ficcions tranquil·litzadores dels nens a les cruels certeses dels adults. Prefereixen la fe que calma a la raó que intranquil·litza, al preu d'un perpetu infantilisme mental. Són malabars metafíisics a un cost monstruós. »

«Les religions són únicament instruments de dominació i d'alienació. Els tres monoteismes professen el mateix odi a les dones, els desitjos, les pulsions, les passions i la sexualitat. També detesten la llibertat, totes les llibertats: la de disposar de si mateix, de la seva vida i del seu cos sense demanar permís a l'autoritat eclesiàstica. »

«Prefereixo una veritat que fa mal a una mentida que calma. Però cada un pot preferir l'opi de la il·lusió a la realitat. Jo li retrec a la il·lusió enemistarnos amb l'única certesa que tenim: la vida és aquí i ara. Les religions ens conviden a viure en l'expiació, amb el pretext que viure com si un estigués mort aquí ens obrirà la vida eterna un cop morts. »

«El poder perverteix a qui l'exerceix -aquestes són doncs les lliçons anarquistes d'avui: l'eterna perversió de qui exerceixen el poder, siguin els que siguin, siguin filòsofs que es van tornar reis o reis amb vel·leïtats filosòfiques.»

«El poder produeix la divisió salomònica de la societat i del gènere humà entre aquells que el posseeixen i aquells que el pateixen -per una banda, els que tenen el poder, l'exerceixen, l'estimen, el volen, el reclamen i gairebé sempre disposen d'ell, tal volta sobre aquells els quals s'exerceix.»

About Me
ESCRITS DESTACATS
... NO, NO SEMPRE ÉS NO - CIPOLLA, TEORÍA DE L'ESTUPIDESA - ALEPPO, ON ELS VIDRES MATEN - VOLTAIRE I ELS BANQUERS SUÏSSOS -- I DE AZÚA PARLAVA DE DEBORD - L'ÙLTIMA PREGUNTA - VEGANISTES, NO GRÀCIES!.......

Cat-5

About Me
AFORISMES
- Continuo convençut que tots els dilemes són falsos: trampes per obligar-vos a fer o a acceptar alguna cosa que us repugna. - JOAN FUSTER

Cat-6

About Me
BLOG DE FRANCESC PUIGCARBÓ
BLOG PERSONAL - ABSURDIDADES - CONTEXTO - BANDERAS DE MAYO - HAIKUS - SIETE HORAS EN LA HABANA