 |
| Roberto Bolaño |
“Al 1983, als vint-i-dos anys, començà la tasca de traduir D'Arsonval. Ningú li va demanar que ho fes. No hi havia aleshores cap editorial francesa interessada en publicar aquest alemany de nom estrany. Pelletier començà a traduir-lo bàsicament perquè li agradava, perquè era feliç fent-ho, tot i què també pensà que podia presentar la traducció, precedida d'un estudi sobre l'obra archimboldiana, com a tesi i, qui sap, com la primera pedra del seu futur doctorat.”
Aquest paràgraf de 2.666 que es refereix a un dels protagonistes de la novel·la, el crític francès Jean-Claude Pelletier, em va donar la idea de traduir la novel·la de Roberto Bolaño al català. Vaig començar molt embalat, sobre tot pel fet que travessava una d’aquestes èpoques en que un hom es queda sec i no se li acut res per escriure de collita pròpia. Aquest recurs de traduir en temps de sequera ja l’havia fet servir amb en Rimbaud o Vila Matas, però res comparat amb el repte de fer-ho amb el meu autor més apreciat i amb la seva última novel·la. A hores d'ara estic acabant de traduir la part de Fate. Ha estat certament estranya la meva relació amb Bolaño.
Vaig saber-ne d’ell per primera vegada l’estiu del 2001, llegint Soldados de Salamina d’en Javier Cercas. Atès aquell estiu en el més d’agost era a Blanes de vacances, vaig voler comprovar si el personatge de Roberto Bolaño era real o un invent d’en Cercas. En trucar a informació de telefònica i donar nom i carrer (Cercas parlava del carrer ample, al centre de Blanes) una senyoreta mot amable em va dir que si tenia telèfon aquest senyor però que estava restringit i no me’l podia donar. Vaja! Em vaig dir, aleshores el personatge és real, i o bé és important o exiliat polític (de fet era les dues coses) puig de no ser així no tindria restringit el número de telèfon.
Vaig saber-ne d’ell per primera vegada l’estiu del 2001, llegint Soldados de Salamina d’en Javier Cercas. Atès aquell estiu en el més d’agost era a Blanes de vacances, vaig voler comprovar si el personatge de Roberto Bolaño era real o un invent d’en Cercas. En trucar a informació de telefònica i donar nom i carrer (Cercas parlava del carrer ample, al centre de Blanes) una senyoreta mot amable em va dir que si tenia telèfon aquest senyor però que estava restringit i no me’l podia donar. Vaja! Em vaig dir, aleshores el personatge és real, i o bé és important o exiliat polític (de fet era les dues coses) puig de no ser així no tindria restringit el número de telèfon.
El segon pas, fou a primera hora del mati que acostumava a caminar cada dia des dels pins fins al port, passar-me pel carrer ample a veure quina podia ser la casa d’aspecte colonial que mencionada en Javier Cercas, però és un concepte una mica relatiu i n’hi havia dues o tres que podien ser-ho. A dia d’avui encara no se quina és exactament.
El tercer pas consistí en anar a una llibreria molt petita que hi ha al passeig de dintre on hi ha pels matins el mercat dels pagesos i preguntar si tenien alguna novel·la d’ell, si vivia a Blanes semblava lògica la deducció. En entrar a la llibreria no hi havia ningú, vaig pensar que la persona encarregada – així era – havia sortit un moment. Mentre esperava d’esquena al mostrador, al fons a l’esquerra damunt d’una prestatgeria giratòria em cridà l’atenció un llibre vermell del qual només en veia el llom, però que em va atreure com un imant. El llibre era “Los detectives Salvajes”. El tenia a la mà quan va entrar la dependenta. El mateig dia vaig començar a llegir...Qui ho hagi fet a qui hagi agafat distret si com jo no coneixia res d’en Bolaño, suposo es sentiria igual de desconcertat quan la novel·la, que segueix les peripècies i aprenentatge d’en Garcia Madero pel Mèxic dels 70s, i els "detectives salvajes" Arturo Belano i Ulises Lima a la recerca de la poetesa Cesàrea Tinajero durant vint anys, i de sobte canvia radicalment en el seu gir narratiu, reconec que vaig aturar-me i durant una temporada la novel·la restà oblidada però a mà, per si de cas. Al temps vaig començar-la de nou, des del principi i ja no vaig parar; però, m’agradava tant (de vegades havia de tornar enrere puig quelcom se m’havia escapat i alguna cosa no em lligava) que dosificava la seva lectura per que no s’acabés.
Un dia, deuria ser dilluns pel que després diré, mancaven per acabar-la no arribaven a 100 pàgines, i vaig sentir la imperiosa necessitat d’acabar-la anant a dormir més tard del compte, aspecte inhabitual en mi que soc de dormir. L’endemà i pel que deia abans devia ser dimarts, mentre pujava al cotxe i engegava la radio acabava la tertúlia d’en Foix, Portabella i Zanuy i en les acaballes nomes vaig arribar a entendre que havia mort el dia abans un escriptor que havia guanyat el premi Herralde, per tant el dubte era, Bolaño o Vila Matas. En trucar a Catalunya Radio em varen confirmar que qui havia mort era Roberto Bolaño. I aquesta va ser la meva relació, o millor dit, no relació amb ell.
.jpg)
