Treure's el jou

Dona la sensació que Mariano Rajoy ha decidit desfer-se definitivament del jou que li representava l‘Aznarisme i la seva cohort neocòn i ha emprès una lluita per imposar les seves idees al Pp per aconseguir donar una imatge mes de centre i liberal, allunyant-se d’aquest sobrepès feixuc i ranci que és conscient no li permetrà guanyar la següent comtessa electoral per més errors que cometi el Psoe. Ha estat un canvi lent i mesurat però irreversible - sembla - ahir mateix a "tengo una pregunta para usted" va passar la prova amb nota (6,5 li donava la gent). Deu haver encertat en la seva decisió per la manera com l’ataquen els ideòlegs de l’Aznarisme, Federico Jimenez Losantos i Pedro J Ramirez per sobre de tots, i hauria de preocupar als del Psoe, car de sortir-se’n, d’imposar les seves idees i manera de fer, té molts números per assolir els vots que necessita en la propera comtessa, guanyar-la i governar. Comtessa que pot ser abans no pertoqui segons com vagin les coses, donada la situació de crisi actual i com es pot encara complicar. La gent comença a estar farta dels tripijocs d’en Zapatero. només que molts, o no voten o no els acaba de fer el pes el Pp com a opció d'alternança de Govern, instal·lats encara en la negativa imatge de l'Aznarisme.
En la seva intervenció televisiva d'ahir es nota una vegada més, aquesta voluntat de canvi d’estil, sense negar-ho tot del Govern actual, reconeixent els fets de l'11M en el sentit de la no autoria d'ETA o no eludint les responsabilitats de Federico Trillo en l'accident del YAK 42, tot i que fent-ne una defensa massa corporativista. El nomenament de Soraya Saenz de Santamaria com a portant-veu i la resta del seu nou equip. Amb Zaplana col·locat, Acebes desaparegut i col·locat també, la nova solució política al Govern d'Euskadi, el triomf a les eleccions gallegues, així com els moviments que s’han produit al Pp de Catalunya, tot apunta cap aquest canvi de maneres.
De fet, Mariano Rajoy no fa res més que el que se li estava demanant des de molts sectors, que el Pp fos una dreta civilitzada, homologable a la majoria de partits europeus (Itàlia a banda) El temps dirà, primer si se’n surt, sempre mirant de cual d'ull la "ínclita"Esperanza Aguirre amb un i amb l'altre Ruiz Gallardon. De fet gran part de la feina li està fent el propi Govern amb la seva ineficiència a l'hora de gestionar la crisi, crisi que per cert, fa quatre dies el Sr. ZP i el seu ministre liró negaven aferrissadament.

Mentre, l’ombra del retorn d’Aznar segueix com una possibilitat que no caldria descartar del tot, Déu no ho vulgui...

-

Saura, qual Dalila

Fa ja uns quants anys, al Parlament Britànic varen interpel·lar na Margaret Tatcher (que no era ni és pas sant de la meva devoció) demanant-li explicacions sobre una acció violenta amb el resultat de un o dos morts, que les S.A.S. havien fet a Gibraltar en contra d’uns militants de l‘Ira. La resposta de Margaret Tatcher fou concloent: el Govern de Sa Majestat Britànica no te serveis secrets i si en te no ho sap, puig són secrets, i aquí es va acabar l'assumpte.

Aixó tan obvi hauria de saber-ho el Conseller Saura que avui qual Dalila servirà als filisteus el cap de Samsó Olmos per tapar boques. Saura, com a responsable màxim d'Interior no podia dir que estava sorprès per la violència de la represió i que prendria mesures. La seva obligació era recolzar als mossos i al seu cap, i l'ùnic que ha estat capáç de fer ha estat precisament servir aquest cap del Sr. Olmos a l'oposició per salval el seu cul. Bastant miserable la seva actuació.

aforisme

Cada drac fa néixer un Sant Jordi que el mata. G. Khalil Gibran.
-

efemèride - Enrique Vila-Matas

Enrique Vila-Matas (Barcelona, 31 de març de 1948), és un escriptor català. És autor d'una àmplia obra narrativa que ha estat traduïda a vint-i-nou idiomes, inclòs el català (El viatge vertical), i de la qual cal destacar títols com Historia abreviada de la literatura portátil (1985), Hijos sin hijos (1998), Bartleby y compañía (2000), El mal de Montano (2002), Doctor Pasavento (2005) i Exploradores del abismo (2007). També ha publicat diversos llibres d'assaig literari: El viajero más lento (1992), El traje de los domingos (1995), Para acabar con los números redondos (1997), Des de la ciudad nerviosa (2000), Aunque no entendamos nada (2003) o El viento ligero en Parma (2004). Aquests volums recullen la concepció literària de l'autor, les inquietuds vitals, l'observació del món que aboca, també, als textos de ficció. Recentment, Dietario voluble (2008) suposa la fusió entre els dos plans literaris.

"Es pot ser sobiranista i estar contra el Barça"

"L'actor Carles Canut assegura que "la identificació del Futbol Club Barcelona amb Catalunya és un fre per a les seleccions catalanes" . "«Més que un club» és una gran mentida; he preguntat a molts culers què vol dir i no em saben respondre", A Carles Canut ningú no li pot negar el catalanisme militant: el 2008 va rebre un premi Max a Madrid i va fer el discurs tot en català. Però també és anti-Barça. Vegem per què"... continuar llegint.

Ha manifestat en Manel Trallero en més d'una ocasió que el nostre és un país esquizofrènic, bàsicament perquè segons ell, tots els països que parlen dues llengües ho són. Hom diria que aquí anem més enllà tot i que la malaltia de la que vull parlar (perquè és una malaltia) pot fer-se extensible a altres països, tot i que possiblement no amb la força en que s'ha desenvolupat aquí. Em vinc a referir a que en aquest cony de país, gairebé obligatòriament has d'estar sempre a favor o en contra de, del que sigui, a favor d'en Serrat i en contra de Llach; a favor d'en Ferràn Adrià o en contra d'en Santi Santamaria; a favor del Barça i per tant en contra de L'Espanyol o a l'inrevés en tots els casos i així aquesta disquisició esquizofrènica es pot aplicar a qualsevol àmbit de qualsevol activitat pública del país. O sia que a sobre de ser fastigosament caïnites estem malalts del a favor i en contra del que sigui, amb la desqualificació sistemàtica per davant de l'altri del qual hi estem en contra. I ens ho hauríem de fer mirar: A mi m'agrada Serrat i també Llach, m’agradaria sopar al Bulli i al Racó de Can Faves i segurament m’agradaria molt més el menjar del segon perquè en ser de poc i mal menjar la cuina d’en Santi Santamaria s’escauria més amb mi. Sóc culer però no m'agrada que els “pericos” se’n vagin a segona, tot i que s'ha de reconèixer que enguany han fet mèrits més que sobrats. I així podria continuar en qualsevol àmbit. A sobre, en aquest terreny no hi ha discussió possible, o si n'hi ha en el sentit que cadascú deixa anar els seus arguments i ni es molesta en escoltar o intentar raonar o rebatre els de l'altri. Altri, que fa exactament però a l’inrevés. Aquest discurs per a sords és aplicable a altres àmbits com el de la política. Per la oposició el Govern ho fa tot malament i exactament a l’inrevés quan els de la oposició són al Govern, amb la pèrdua de credibilitat i efectivitat del discurs d'uns i altres. I la cosa ve de vell i ja he dit abans que no és tan sols nostre, els a favor i en contra de toreros a España ha omplert pàgines i pàgines i discussions acalorades a dojo, així com en el món del flamenc, o de la literatura. I tot plegat ve donat perquè la gent no ha après a escoltar primer i a raonar després, raonar sense cridar ni desqualificar, argumentant els perquès d'una determinada actitud vers qualsevol qüestió. Però aixó porta molta feina i exigeix un evident esforç intel·ectual que pocs estan disposats a fer, i així anem, discutint, cridant, desqualificant sense arreglar res. Un país que discuteix i no argumenta, ni raona ni avença i es perd en mig de les seves petites foteses i victòries pírriques de penalty injust a l’últim minut. El Sr. Canut manifesta que és independentista i anti Barça, vol dir doncs que el Sr. Canut confón el cul amb les témpores i com es sol dir col·loquialment: pixa fora de test. Potser perquè és perico.

-

La postil·la final, és una mica la mostra del que he argumentat abans. Si és que ho duem a la sang, i consti que en Rafecas argumenta i bé el seu discurs si us llegiu l'entrevista, però es excessivament radical, part del seu tarannà sovint massa intransigent. Clar! Perico i d'ERC... casum dena i vatua l'olla!

aforisme

El record és una forma de trobada. G.Khalil Gibran
-

efemèride - Vincent Van Gogh

Vincent Willem Van Gogh, fou un pintor postimpressionista neerlandès. Va néixer el 30 de març del 1853 a Zundert (Països Baixos), fill d'un pastor protestant.  Des de molt jove va mostrar tenir un caràcter difícil i un temperament massa fort. Aquest tret de la seva personalitat el feia molt inestable. Als 27 anys ja havia treballat en una galeria d'art, havia fet classes de francès, havia estudiat teologia i havia fet de capellà entre els miners de Wasmes, a Bèlgica. L'any 1886 se'n va anar a París a viure amb el seu germà Théo Van Gogh, que era marxant d'art....

L'ESTRANY FENÒMEN DEL 68

El més de maig de l'any de 1968, es va produïr a Catalunya un estrany fenòmen paranormal del qual encara a dia d'avui la gent de certa edat en parla. A començaments del més de Maig, a Catalunya llevat de quatre franquistes, algun falangista, uns cuants capellans i monges, la mainada petita i la gent gran que els cuitava, la resta desaparegué de sobte de manera misteriosa. El país es quedà paralitzat. Fàbriques, despatxos, escoles, el camp, la pesca, funcionaris, tot el procès productiu s'aturà.
Que va succeír? - us preguntareu - que provoqués aquesta extranya desaparició de gairebé tres milions de persones dels tres sexes d'entre 18 i 50 anys durant aquest més en concret.

La resposta era a Nanterre, Lió o Paris, allí varen estar-hi tot el mes de maig els catalans progres i d'esquerres, els catalans que no eren progres i eren de dretes, i els qui no eren ni progres ni de dretes ni d'esquerres i que ni tan sols eren catalans però tambè participaven de la revolta. Tots volien ser part de la història. París es va omplir de quatribarrades i barretines, i la famosa frase "sota les llambordes hi ha la platja" és d'un català, i no un català qualsevol, No! un català de Baracaldo. Qui sinó sabia com es diuen els "adoquins" en català?. I aquest català ni més ni menys era un jovenet Josep Lluís Nuñez, encara sense Navarro, l'home que fa fer famosa la frase: "hemos puesto unos llambordins".

Aquell maig tothom era a França de revolta. Tothom? No! Servidor de vostès era a Palma de Mallorca, a les bóvedes, sota la Catedral cumplint amb el Servei Militar. Algù s'havia de quedar per vigilar l'hortet.

Aquell maig del 68 no va arreglar res, o poca cosa. Que s'en pot esperar d'una revolta burgesa que és va acabar perqué venien les vacances d'estiu? una revolta que deia que sota les llambordes hi havia la platja, fins que es va adonar que el que hi havia eren les clavegueres de l'Estat, que en comptes de prohibir prohibir, els efectes secundaris feren prohibir més que abans. I la llibertat? en parador descongut.

la gent ja no xiula

"De sobte vaig sentir algú que xiulava mentre caminava pel carrer i em vaig adonar que feia molt temps - anys!-. que no trobava ningu deixant-se anar amb la lírica labial....Pau Arenos a el periódico d'avui diumenge".

No es del tot cert el que diu en Pau Arenos, menys que abans però encara hi ha gent que xiula pel carrer (de seixanta en amunt en general) el meu pare, o jo mateix en som un exemple. El Santiago el meu pare, diria que la gent no xiula tant perquè ha perdut la innocència, que abans n'hi havia més... Deixem-ho en punts suspensius. Cert és però que abans si que es xiulava més pel carrer, però és que dépén de la ubicació geogràfica, no és igual a Barcelona que als pobles. Pel matí a primera hora pels pobles la gent encara et dona el bon dia! cosa a a ciutat s'ha perdut en general i xiular es xiula -encara-, és un clàssic que es resisteix a desaparèixer com que els lampistes ensenyin la regatera del cul. En Serrat explicava que tenia un veí que sabien quan anava a arrugar la cara (cagar) perquè cantava o xiulava (no ho recordo exactament) pel cel obert. A Barcelona Kurt Savoy grabava discs només xiulant, aquest Savoy em sembla era germà d'una altra que cantava que es deia Franciska, i recordo de petit una cançó que m'agradaba molt que es deia "el silbador i su perro". Vol dir doncs que xiular era molt més corrent abans que ara i potser si que com acaba el seu comentari Pau Arenos...hauriem de reaprendre a xiular. Un carrer costa avall, les mans a la butxaca, la gambada llarga, una vella tornada embolcallada en bufades.

Us deixo amb un vídeo d'en Kurt Savoy...

Aquest comentari s'hauria d'haver publicat demá, però trobo que fa diumenge.

aforisme

Doneu-me silenci i desafiaré la nit. Gibran Khalil Gibran.

-

efemèride - Ernst Jünger

Ernst Jünger, escriptor, filòsof, novelista i historiador alemany nascut el 20 de març de 1895 a Heidelberg, i mort a Wilfingen el 1998. Fill del doctor Ernst George Jünger, un professor de química, i Lily Karoline. S'uní als Wandervögel el 1911; movimient juvenil que sostenia principis radicals posteriorment adoptats pel moviment hippie, extremava l'esperit de la natura i la recerca dels boscos així com el respecte absolut per la vida animal. A més, a diferència d'aquests, tenyia el seu ideari d'una glorificació de la nació alemanya.

sostenía fa un any

Molt soroll....per a no res?

aforisme

Va ser ahir que em vaig creure un fragment palpitant sense ritme a l'esfera de la vida. Ara jo sé que sóc l'esfera i tota vida en fragments rítmics es mou dins meu. Gibran Khalil Gibran.

efemèride - Tete Montoliu

En Tete, nascut cec a l'Eixample, va ser l'únic fill de Vicenç Montoliu (músic titular de la orquestra del Liceu i de la Banda Municipal de Barcelona) i Àngela Massana, una enamorada del jazz, qui va encoratjar el seu fill a estudiar piano. Els seus mestres van ser de 1939 a 1944 Enric Mas en una escola privada per a nens cecs, i més tard amb Petri Palou, a qui sempre va considerar la seva mestra. Del 1946 al 1953 estudià música al Conservatori Superior de Música de Barcelona, on va contactar amb els seus primers companys de jam sessions. En aquestes primeres jam-sessions al Hot Club de Barcelona, Tete va coneixer al llegendari saxofonista Don Byas, que estava vivint a la ciutat entre el 1947 i el 1948 i el va introduir al Bebop. Malgrat això, fou el vibrafonista Lionel Hampton qui el va fer entrar plenament al món del jazz quan va convidar-lo a tocar amb la seva Big Band al final d'un concert que va oferir a Barcelona l'any 1955. Hampton va quedar tan impressionat que se' l va emportar de gira i va convidar-lo a enregistrar el disc Jazz flamenco.

el fracás de l'ensenyament

Fa ja més de trenta anys que em vaig adonar que el sistema d'ensenyament en la línia Rosa Sensat, com molt bé diu trenta anys desprès en Xavier Roig, era el sistema Rosa Insensat. Que aquella manera d'ensenyar era un error semblava evident, però pocs ho volien veure. Hem seguit igual en l'Escola Catalana i hem anat creant curs rere curs unes generacions d'ignorants, per dir-ho finament i no dir directament inadaptats e indolents mentals. El Sr. Josep va passar a ser en Pep el col·lega i aquí va perdre tota la seva autoritat, i no tots els Sr. Josep feien servir la palmeta. Aquesta pérdua d'autoritat i consequentment de respecte ens ha dut fins a dia d'avui que el mestre és una espècie a protegir atès pot ser víctima en qualsevol moment de l'agresssió física d'uns quants alumnes gamberros, o d'algun pare a qui ha comès la gosadia de renyar-li el nen perqué n'ha fet alguna de grossa. Cert és que tampoc han ajudat els polítics canviant cada quatre anys plans d'estudis, paperassa, burocratització a dojo, vaja. Aquí ningú s'ha atrevit a agafar-se seriosament l'ensenyament tractant d'aconseguir un pacte de país a llarg termini, iquan algú mínimament ho intenta com l'actual Conseller tot són pals a les rodes.

Tornant a trenta anys enrere, recordo que en una reunió de pares (abans no eren de pares i mares com ara) vaig suggerir que posada al dia s'hauria d'ensenyar a la mainada Urbanitat, atès era palès que el personal pujava molt descontrolat en aquest tipus de valors que en si són neutres i per tant no es tractava d'una qüestió política sinó d'un correcte comportament social. Em varen dir de tot, menys guapo. El temps ha demostrat que tenia raó i com s'han perdut una sèrie de valors que falta faria recuperar en el comportament social dels nostres fills i actuals o futurs ciutadans. Però a mi tenir la raó si no ha servit per a res no m'interessa, i veig trenta anys després que continuem exactament igual o pitjor, atès el nivell de degradació dels mestres, alumnes i pares ha augmentat amb escreix.

Després encara es va complicar més la cosa i nens i nenes dònze anys que sortien d'aquests col·legis catalans i proteccionistes anàven a parar a un institut en començar la "ESO", i aquí el xoc era brutal i el fracàs escolar estrepitos, el fracàs es d'un quaranta per cent i més encara ho seria si valoressin honestament, però hi ha molts docents que no gosen suspendre més per no saturar el sistema , (diuen). I és clar, el desencis entre els docents és elevat tambè, i així arriba el jovent any rere any a l'Universitat amb evidents dificultats de comprensió lingüistica i lectiva i que en un altre país no serien pas admessos.

Jo només us puc dir que el primer dia que vaig acompanyar l'Anna P a l'institut per començar l'ESO amb onze anys, em vaig acollonir. Allí hi havia representades totes les tribus urbanes i el panorama visual era realment esfereidor i no presagiava més que el que va acabar succeint, fracàs absolut.
El fracàs escolar és palès i no si val a donar la culpa als immigrants o als pares, el sistema, els responsables d’educació tenen una enorme part de culpa, per més bona fe i convicció que hi hagin (en alguns casos) posat, i els pares també. El sistema educatiu català, és un desastre i si pugem a nivells superiors encara pitjor, la Universitat, aquesta que ara quatre brètols indocumentats ocupen quan els rota, es antiquada i possiblement privatitzar-la seria el millor que es podria fer, almenys començant per la docència, hi hauria d’haver professionalitat i no podria entrar qualsevol ignorant que no sap ni escriure correctament, o ignora allò tan simple del subjecte, verb i predicat, ni qualsevol gandul donant classes de manera intemporal. Aquí que una de les coses que tant s'han fomentat des d'aquesta insensata manera d'ensenyar és l'antiamericanisme, hauríem de començar a aprendre dels EEUU, i oblidar-nos del que ens han intentat imbuir al cap aquests insensats progres de que els americans eren tots uns infantils idiotes, i ves per on més aviat és a l’inrevés. A tot aixó, l’únic que sembla preocupar a molts docents es anar fent vagues per protestar ni saben perquè. Vagues, aixó si, que les poden fer perquè són funcionaris. I quan als pares l’única preocupació és que no els atabalin i tenir-los col·locats quan més de temps fora de casa millor. I així, mentre uns i altres es treuen les puces de sobre de la culpabilitat i/o responsabilitat, anem pujant una rere l'altre generacions d'idiotes indolents, mal educats, aspirants a poca cosa, sense compromis, educació, ambició ni interès per res que no sigui l'anar fent sense assumir gairebé cap compromís.

Por a la City

"AFP - La City de Londres es prepara amb temor per les massives protestes que es preparen pel dissabte, quan milers de manifestants que han designat als banquers com un dels seus blancs preferits surtin als carrers de la capital britànica, en vigílies de la cimera del G - 20." AFP.

Es veia a venir que tard d'hora acabaria succeint, de vell i quan anaven mal dades es cremaven convents i esglèsies, ara comencen a sonar les trompetes de l'Apocalipsi per la Banca. La mare dels ous de la crisi. No hi ha res que no hagi succeit abans.

Visca Catalunya lliure!..... de sequera

Avui fa un any, aquest país estava en "emergència nacional". Li ho va comunicar personalment el Conseller Baltasar a en Josep Cuní i de rebot a la resta de la ciutadanía. Els pantans d'en Paco i posteriors estaven al 21% de la seva capacitat d'emmagatzement d'aigua i tot el país estava immers en el transsumpte de l'assumpte de la manca d'aigua, a punt de perdre's enmig del "mecanisme d'estalvi per aixeta", els transvasaments, eufemísticament batejats per l’esmenta’t Conseller com a "captacions puntuals d'aigua", o el mateix concepte eufemístic però menys aplicat a la roïna del riu Rhône.

Però ves per on i mira que tal, el que fa un any era una emergència nacional, un drama, dotze mesos després s'ha capgirat. Segons diu en Miquel Bernis a dia d'avui les reserves dels pantans d'en Paco i posteriors estan al 87% en el seu conjunt. Suposo que tant la sequera de l'any passat com l'abundor d'aigua d’enguany deuen ser degudes al canvi climàtic, i ja em veig a venir que aviat acabarem dient "Piove porco canvi climàtic, non piove, porco canvi climàtic" i ens quedarem tan amples.
A casa, encara estem en restriccions d'aigua. Tenim instal·lat (fa anys) el mecanisme d'estalvi per aixeta, varem comprar la bola màgica per la rentadora, tenim les boles que donava el Periódico per la assecadora i quan anem a fer aigües menors, l'un pregunta a l'altri si hi ha d'anar per aprofitar-ho, de tal manera que el primer no tira de la cadena a l'espera del segon, llevat que el primer vagi a arrugar la cara que després per qüestions higiènic olfactives, si tira de l'esmentada cadena. Fa anys hem canviat la dutxa per el bany i quan ens ensabonem parem l'aixeta. Podríem dutxar-nos junts com antuvi per estalviar encara més, però no tenim ja edat i encara podríem prendre mal.
Un d'aquests dies haurem de reunir-nos en comissió paritària la Nuri i hom per veure si a casa aixequem el decret de sequera intern que ens varem imposar atenent als precs i súpliques del Conseller Baltasar. No ve d'un dia, així ja anem bé, som curosos amb aquest bé tant preuat com és l'aigua de boca i de passada fem país. Visca Catalunya lliure!...... de sequera.

afegitó: No deixa de sorprendre que un Conseller agnòstic que es va encomanar a un tros de fusta ennegrida pel pas del temps com a solució al problema, encara continui al seu càrrec. En un país mitjanament civilitzat l'haurien cessat fulminantment.

aforisme

• La nostra missió és realitzar la mentida que encarnem, aconseguir no ser més que una il·lusió esgotada. E.M.Cioràn,

efemèride - Rostropóvitx

Mstislav Rostropóvitx l'any 1978Mstislav Leopóldovich Rostropóvitx (en rus: Мстислав Леопольдович Ростропович) Va néixer el 27 de març de 1927 a Bakú, República Socialista Soviètica d'Azerbaitjan (actualment Azerbaitjan), en una família de músics -tant el seu pare com el seu avi tocaven el violí-, i va estudiar en el Conservatori de Moscou, on més tard va treballar com a professor. Va aprendre a tocar el piano a l'edat de quatre anys i el violoncel als set. Debutà com a concertista de violoncel el 1942 i posteriorment guanyà el primer premi en el Festival Internacional de Música de Praga i Bu dapest el 1947, 1949 i 1950.

Qui diu que la política està mal remunerada?

Senyores i senyors, passin i vegin i sàpiguen els ingressos mensuals de la Senyora Leire Pajin del PSoE. Aquí.

avís a la ciutadanía obrera que encara té feina a Bustos City i rodalíes

Els ajuntaments catalans, o almenys el de Sabadell han passat de l'expoli del suc i el bruc de l'hisenda sistemàtic al ciutada, directament al robatori a ma armada. Están començant a arribar multes a dojo a tots els qui "encara" treballen als polígons de la ciutat per sobrepassar el 30 qm. per hora que hi ha indicats, amb la consequent pérdua de punts (a sobre). Potser haurem de dir allò de Piove porco ajuntament, non piove porc ajuntament i passar d'ells d'una punyetera vegada. Si no tenen finançament que se'l busquin però que no atraquin als ciutadans. Per anar a 65 qm hora 300€ de multa i pèrdua de sis punts. Ah! en la zona d'aquesta multa que explico a 65 qm. hi va gairebé tothom, més que res perquè si pot i és com s'hi ha d'anar.

Per cert que l'ajuntament de Bustos City (Sabadell) és el mateix que denunciava el company de té la má Maria, amagava radars camuflats dins de contenidors de brossa a l'Eix Macià o la Gran via. Aqui ho podeu veure.

aforisme

• L'amistat només resulta interessant i profunda en la joventut. És evident que amb l'edat el que més es tem és que els nostres amics ens sobrevisquin. E.M.Cioràn.

efemèride - Paul Erdós

Paul Erdős, també anomenat Erdős Pal, (Budapest, 26 de març del 1913 - Varsòvia, 20 de setembre del 1996), va ser un matemàtic hongarès immensament prolífic (i excèntric) que, amb centenars de col·laboradors, treballà en problemes de combinatòria, teoria de grafs, teoria de nombres, anàlisi clàssica, teoria d'aproximació, teoria de conjunts i teoria de probabilitats. Nasqué després de morir els seus dos germans a l'edat de 3 i 5 anys, va ser l'únic fill d'Anna i Lajos Erdős. Els seus pares eren tots dos matemàtics jueus. Als tres anys ja podia calcular quants segons havien viscut les amistats de la família. Erdős de seguida mostrà el seu potencial. El 1934 va rebre el doctorat de matemàtiques. Per causa del creixent anti-semitisme, emigrà el mateix any a Manchester, Anglaterra, per a esdevenir professor convidat. El 1938, va acceptar una beca a la Universitat de Princeton, als Estats Units d'Amèrica. En aquella època començà a desenvolupar l'hàbit de viatjar de campus en campus. Mai no s'estigué gaire temps en el mateix lloc, i passà per nombroses institucions matemàtiques al llarg de tota la seva vida, que es caracteritzà per una manera de ser despresa. Erdös solia donar els seus premis i pertinences a persones necessitades i causes diverses. Voltava per tot el món passant per conferències, científiques, restant el temps suficient per a publicar els seus articles i col·laboracions.

Que pot fer un país esquizofrènic quan no funciona res, i menys encara la Gestoría?

Sembla que tenim un greu problema, i és que aquest país petit nostre és un petit desastre en general. Aniré passant llista encara que sigui una mica per sobre per que us en feu una idea. País desagraït dins dels desagraïts ara se’n parla i bé d'en Ricard Salvat, condemnat gairebé a l'ostracisme durant anys i se'n parla bé perquè ha traspassat. En Francesc Zanuy ha descobert la sopa d'all, els sindicats no defensen als treballadors - diu avui a l'Avui -, i té raó, de fet els sindicats són una rèmora inútil i onerosa que a sobre cobra de l'erari (públic, i és clar). De manera inexplicable s'han esgotat les entrades per veure U2. Per qui no ho sàpiga U2 es un grup que fa trenta anys va treure un disc interessant i ja no ha fet res més de bo, llevat de repetir-se lamentablement i el seu líder fer-se el fatxenda amb mandataris mentre té els seus diners en un paradís fiscal.

A tot aixó el Sr. Pochettino va pujar ahir a peu des de Monistrol a Montserrat, a peu amb el seu ajudant, i l’únic monjo “perico” que es veu hi ha al Monestir li va dir que la Moreneta poc hi podia fer si no feien ells gols. Faig un punt i a part per fer una consideració: Un entrenador d’elit que ha fet el que el sr. Pochettino es veu ha fet, ha de ser cessat immediatament, o és un farsant o un il·luminat i cap de les dues derivacions psicològiques de la seva personalitat li permeten desenvolupar la seva tasca, que així li va a l’equip. Carod Rovira ha convençut a Sor Caram una monja argentina a l’Independentisme, i ara resulta que a banda de l'InunCAT, NeuCAT, AiguaCAT, GiliCAT o SauraCAT, tenim el CATmasutra.

Hi ha més detalls quotidians genuïnament d’aquí, però cap d'ells és realment un problema, perquè el problema que realment tenim enguany a casa nostra, que ha fet que durant una setmana no es parli de crisi, ni gairebé de finançament, és el que parlava ahir dels Mossos d'Esquadra i el Conseller Saura, i aixó si que és un problema. Un problema? Buenuuuu! un problemón o un problemàs. Els de Freixenet han triat a una senyoreta amb cara de porqueta sebosa per fer el seu anunci d’aquella cosa que ara en diuen CAVA, i a sobre Brut, abans nomenat Xampany semi-sec.

Sembla mentida amb el que està començant a caure i el que ens ve al damunt cada dia que passa, perdem el temps discutint si són garses o perdius en aquesta disquisició d’esquizofrènia tan nostrada de buscar sempre tres peus al gat a tot el que sigui nostre. Potser seria bo de començar a dir-li al Sr. Montilla que posés el que s'ha de posar damunt la taula i ho fes ja, que no podem perdre més temps mentre els de Madrid s'aclareixen amb els números dels pistrincs o xavalla que ens pensen donar. Més no ho farà, volíem una gestoria que administres amb prudència i discreció el país i ja la tenim, però no comptàvem que poc hi hauria per administrar i si molt per buscar solucions imaginatives en temps de crisi, i aquí la Gestoria ja no hi arriba. I el més trist es que els veïns estan igual o pitjor que nosaltres, i ni tan sols servirien de res unes eleccions anticipades a veure si noves forces eren capaces d'agafar el timó d'ambdós països, generar il·lusió i aportar unes quantes idees fresques imaginatives.

Però aixó tampoc és possible, a l'altra banda tan d’aquí com Ebre enllà l'oposició (Rajoy, Mas) és un ermot envoltat de males herbes ineficients de mena i incapaços de fer gran cosa més que el pallasso i a sobre el pallasso beneit. Haurem de començar a espavilar-nos pel nostre compte, ningú farà res per ajudar-nos a sortir d'aquest mal pas, i potser seria arribada l'hora d'organitzar-nos com a societat i començar a passar olímpicament del Porco Governo, tant si plou com si no plou. Aquí teniu una carta oberta molt interessant.

aforisme

• Qui estigui considerat pels seus amics com algú «extraordinari», no ha de donar proves del contrari. Que eviti deixar traces i sobretot que no escrigui, si vol ser algun dia per a tots el que va ser només per a alguns. E.M.Cioràn.

efemèride - Jack Ruby

Jack Leon Ruby (Jacob Rubenstein 25 de març de 1911 - 3 de gener de 1967) Empresari nocturn i figura secundària del hampa nord-americà, conegut per assassinar el 24 de novembre de 1963 a l'únic sospitós en custòdia per l'assassinat del President John F. Kennedy: Lee Harvey Oswald. Els seus pares eren jueus polonesos però van emigrar a Estats Units a principos del segle XX. El seu pare, Joseph Rubenstein, un fuster, va ser un home violent que va tenir molts arrestos per assalts i golpizas. Jack va tenir una infància problemàtica ja l'edat d'onze anys va ser internat en una clínica psiquiàtrica (Institute of Juvenile Research). Posteriorment, la Cort Juvenil de Chicago va decidir que Jack no estava rebent el apropiat cura parental i el va enviar a una llar substitutiva. La seva mare va ser diagnosticada amb una neurosi depressiva severa sent internada al Elgin State Hospital. Va Canviar el seu nom a Jack Leon Ruby el desembre de 1947.

en defensa dels Mossos

S'ha desbarrat i manipulat demagogicament molt sobre l'actuació dels mossos quan el desallotjament de la UB, hi ha hagut molt corporativisme per part dels mitjans i molt de creuada política vers Joan Saura. I no dic que no s'ho mereixi, prou n'he parlat d'ell en més d'una ocasió en aquest bloc. Saura està agafat en la seva pròpia contradicció de antisistema que està dins del sistema, cobrant del sistema i a sobre és el Conselleret d’Interior. És una situació més esquizofrènica que la del propi Joan Gaspart. I de la mateixa manera que també he criticat als mossos varies vegades "Mossos d'Esquadra: apatrullando el principat" Vull manifestar que no estic d'acord amb tot el linxament interessat que contra ells s'ha muntat en aquest cas. Les imatges de la Vanguardia han demostrat el que ja se sabia, que el desallotjament dels estudiants tancats a la UB va ser correcte, sense aldarulls i amb total tranquil·litat. Després, després varen aparèixer els rebentadors, antisistema, gamberros o com els hi vulgueu dir que s'apunten a tots els saraus alterant l'odre públic i destrossant mobiliari i el que calgui. Aquests individus els podeu trobar en qualsevol manifestació del que sigui: política, futbol, es igual. Són la escòria de la societat, els revolucionaris del no res i els provocadors d'aldarulls gratuïts, la violència per la violència sense ni un bri de intel·ligència, i a aquests són els que varen cascar els mossos (seguint ordres superiors) i a mi ja m'està bé, massa poc, unes quantes bales de goma haurien ajudat a explicar-les-hi que no es pot jugar a revolucionari del no res per no res, cony! que són sempre els mateixos i els mossos ja se’ls saben de memòria. Quan a periodistes i tafaners que varen rebre amb els aldarulls, tafaners abstenir-se (a mi no em varen cascar) i quan als periodistes, és part de la seva feina tot i que mal feta per variar, atès les seves desinformacions ha estat molt esbiaixades i dirigides. En aquest cas - ho sento - però em crec més la versió dels mossos, no és que tinguin massa credibilitat, però menys en tenen els altres. Aquí s’està com de costum fent cainisme del més nostrat amb els mossos, com si fossin la pitjor policia del món, hi ha hagut molta demagògia fins i tot de gent suposadament assenyada (filo convergent, aixó si, com Josep María Solé i Sabaté sense anar més lluny) i d'altres que ha tirat de manual sense cap escrúpol amb aquell tot si val tant madrileny. Amb Montserrat Tura, tot aixó no hauria passat i no em refereixo als aldarulls sinó a les reaccions. Dit aixó: Saura dimissió, però per moltes altres qüestions de manifesta indigència mental i política del personatge, més no per aquests fets de l'altre dia a la UB.

aforisme

• Cal trobar-se en estat de receptivitat, és a dir, de feblesa física, perquè les paraules ens arribin, penetrin en nosaltres i comencin en el nostre interior una mena de cursa. E.M.Cioràn

efemèride - Quim Monzó

Joaquim Monzó i Gómez, (Barcelona 24 de març de 1952) conegut amb el nom artístic Quim Monzó, és un narrador, traductor i periodista català. Té també obra periodística en castellà. Va estudiar disseny gràfic a l'Escola Massana de Barcelona. Va començar a publicar reportatges a principis de la dècada del 1970. La seva primera novel·la és del 1976. El gener del 1982 va anar becat a Nova York, fins el 1983. Des de mitjan anys vuitanta ha estat col·laborador de Catalunya Ràdio i TV3. L'any 2007 va rebre l'encàrrec d'escriure i recitar el discurs inaugural[2] de la Fira del Llibre de Frankfurt on la cultura catalana era la convidada llavors. Monzó va acceptar i per la ocasió va dissenyar un aplaudit escrit en forma de conte que diferia totalment dels discursos tradicionals. Escriu una columna diària a La Vanguardia.

I have the solution to the funding of Catalonia

Josep Lluís Carod Rovira parlant amb un turista.

Segons el Sr. Felip Puig de Conveniència i desunió, la xifra que necessitaria rebre Catalunya pel finançament es de 3.500 milions d'euros, i atès que el "rata" d'en Solbes amb el vist-i-plau del tril·lero només ens en vol donar 1200, s'ha de buscar una solució per veure d'on traiem aquests 2.300 milions d'euros que ens falten. Calma! que ningú es posi nerviós ni a barrinar, ja ho he fet jo (barrinar vull dir). S'ha de crear ja un impost turístic pels que ens venen a visitar a Catalunya. No he sabut trobar la xifra de turistes que varem tenir l'any passat, però nou milions em balla pel cap, si són més millor que millor, tot aixó que s’estalviaran. Sobre 9 milions de turistes em surt a 255€ per cap, arrodonint-ho a 250€ ja estaria bé, i ja tenim el problema del finançament solucionat. L’únic entrebanc seria convèncer a aquests 9 milions de turistes que han d'abonar aquesta quantitat, però aixó es una feina per Súper Carod, que com no té gran cosa a fer al seu negociat s'hi pot dedicar en cos i ànima, al cap i a la fi, si ha estat l'artífex de convèncer a Sor Caram a l’independentisme, convèncer a 9 milions de turistes que paguin 250€, per a ell, és bufar i fer ampolles. Espero que aquesta idea arribi on ha d'arribar i sigui aplicada d'immediat, els temps corre que se las pela.

aforisme

• L'orgasme és un paroxisme; la desesperació, un altre. El primer dura un instant; el segon una vida. E.M. Cioràn.

efemèride - Juan Gris

José Victoriano González-Pérez conegut com Juan Gris (Madrid, 23 de març de 1887 - Boulogne-Sur-Seine, 11 de maig de 1927) fou un pintor espanyol que va desenvolupar la seva activitat principalment en París, considerat com un dels mestres del cubisme. Va estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis de la seva ciutat natal. Va treballar per a diverses publicacions com Blanco y Negro i Madrid Cómico. L'any 1906 es va traslladar a París (França), on va conèixer Pablo Picasso i Georges Braque. Els primers anys es va guanyar la vida dibuixant per a les revistes l'Assiette du Beurre i Charavari. Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va treballar a París, on va realitzar la seva primera exposició individual el 1919. En la dècada de 1920 va empitjorar seriosament la seva salut i va morir, tot just complerts els quaranta a nys, a Boulogne-Sur-Seine l'11 de maig de 1927.

aforisme

Estimar el proïsme és quelcom inconcebible. ¿Potser se li demana a un virus que estimi a un altre virus? E .M.Cioràn .

efemèride - George Benson

George Benson (Pittsburgh, 22 de març de 1943) és un guitarrista nord-americà de jazz; ha fet també algunes reeixides aportacions al jazz vocal (la seva veu és greu i el seu cant semblant en el seu manierisme al d'artistes com Stevie Wonder i Donny Hathaway). Es tracta d'un dels artistes de jazz més populars de les últimes dècades, havent rebut més encesos elogis per part de la crítica. Nen virtuós de la guitarra, va gravar el seu primer single "It should have been em" a l'edat dels 10 anys. La seva música ha abastat tant el swing i el bop com el hard bop, el quiet storm i la fusió del jazz amb el pop i el soul; en Benson es poden reconèixer les influències de Charlie Christian i Wes Montgomery. És un guitarrista amb un gran domini de la velocita t d'execució i del swing.

En Pep ha descobert la sopa d'all.

En Pep ha descobert la sopa d'all, o d'on venen els nens. En unes declaracions ha dit que els periodistes? esportius "la caguen". Ho ha dit en relació als substituts que els periodistes? esportius li estan buscant a Eto'o, que si Ribery, que si Villa, o Fernando Torres, especul·lacions que no duen enlloc i si en canvi desestabil·litzen a qualsevol club. En Pep els hi ha demanat respecte per Eto'o i la resta de jugadors, però no s'en sortirà, qui no té respecte per a si mateix no en pot tenir per els altres.

Anem a veure, els periodistes d'esports són una subespècie contaminant i prou inútil que no és que la caguin com diu en Pep, és que no en tenen ni idea de que parlen llevat de raríssimes excepcions. Són gent que no sap veure ni llegir un partit ni hi entén massa de futbol,- un altre dia parlaré de les retransmissions de la Fórmula 1 -. Però tornant als d'esports i concretament del futbol, a banda de ser una subespècie i no tenir massa idea del que parlen, tenen un altre problema, han de vendre els subdiaris (en castellà) cada dia de la setmana, llevat de la lògica venda dels dilluns al matí, i aixó els obliga a inventar-se noticies o a crear constantment especulacions sobre que si es fitxa, o no a tal o qual, o si aquest se’n va, etc etc. Pura carronya d’intoxicadors que poc bé fa i si molt de mal. Vergonya de la classe periodística que ja no molta en té i un mal innecessari que no tenim més remei que suportar. Té raó en Pep, "la caguen", però només que vagin una mica mal dades se'l poden carregar a ell, que d'aixó si que en saben. Si fins i tot més d'un d'aquests periodistes? havia afirmat al seu dia que en Johan Cruyff era un gran entrenador, amb aixó ja està tot dit.

aforisme

Havent viscut dia rere dia en companyia del suïcidi, seria injust i ingrat que el denigrés ara. Existeix quelcom més sa, més natural? El que no ho és, és la gana rabiósa d'existir, tara greu, tara per excel·lència, la meva tara ... E.M.Cioràn.

Efemèride - Johann Sebastian Bach

Johann Sebastian Bach (Eisenach, Turíngia, Alemanya), 21 de març de 1685 – Leipzig, 28 de juliol de 1750) fou un organista i compositor alemany de música barroca, membre de la família de músics més extraordinària de la història amb uns 120 músics. La seva fecunda obra es considera com el cim de la música barroca i un de les màximes expressions de la música universal, no tan sols per la seva profunditat intel·lectual, la seva perfecció tècnica i la seva bellesa artística, sinó també per la síntesi dels diversos estils de la seva època, del passat i per la seva incomparable extensió. Bach és la font d'inspiració per als posteriors compositors, des de Mozart i Beethoven, passant per Brahms i Schönberg fins els nostres temps.

Trobada de poetes blocaires a Vilafranca del Penedés

Avui a la tarda aniré a Vilafranca del Penedés on es celebra una trobada de poetes blocaires. L'event és al carrer de l'Escorxador, i l'edifici de l'idem, que qui avisa no és traidor i amb aquest nom per duplicat, compte amb el que es recita. M'acompanyarà el bon amic Lluís Subirana i la seva esposa i allí ens trobarem amb tota la resta de poetes blocaires. Curiós, serà la primera vegada que llegiré en públic algun poema meu (en Pere ho mana), atès la meva idea era llegir-ne un d'en Rimbaud i un altre d'en Joan Salvat. Jo, que mai m'he considerat poeta, ni m'ho considero, si més no, crec displicentment, que ja és molt considerar, que sóc un senyor que intenta escriure poesia. És cert que tendeixo a infravalorar-ho tot, que em costa molt donar valor a alguna cosa, és cert també però que de les coses que he fet al llarg de la meva vida, de las que em sento una mica satisfet és d'algunes de les poesies que he escrit.

Mossos d'Esquadra

Sorprèn de vegades la ingenuïtat de molta gent en pensar que els mossos d'Esquadra serien una policia diferent a les altres, correcte, educada, prudent, respectuosa amb la llei i els ciutadans de bona fe. Ai senyor! se sap de vell que quan poses una gorra i una porra a un individu es transforma en un ens agressor i perniciós. De la mateixa manera que una persona normal no es fa militar, tampoc una persona normal es fa policia, i no és qüestió de vocació, es més aviat qüestió d'invocació en aquest cas a l’ús de la violència. Perquè la violència de la policia està sempre present fins i tot en el millor dels casos. El llenguatge emprat en aturar a una persona per una simple comprovació rutinària - per exemple - és d'una enorme violència verbal que frega l’estultícia en la majoria dels casos. Molesta el to, entre vanament condescendent i intolerant, el posat, l'actitud (terrible quan es posen falsament paternalistes i moralistes). Entenc que tinc fòbia a tot allò que dugui gorra i uniforme, ho reconec, però tinc prou motius per justificar-ho, al cap i a la fi el temps i l'experiència m'ha acabat donant sempre la raó.

Dit aixó, quant als mossos no són ni millor ni pitjors que altres policies, els han entrenat pel que els han entrenat, i reben i acaten ordres dels seus superiors, i de la mateixa manera que el primer dia es varen excedir perquè algú els hi va donar aquestes instruccions, el segon es varen retenir malgrat les provocacions de quatre brètols incontrolats que els hi llençaven pintura, insultaven i picaven amb els pals de les senyeres amb l’estelada.

No culpem doncs a la policia, si més no als seus caps, i no fem tampoc víctimes als pseudoestudiants agredits, algú que passava per allí i alguns periodistes, forma part de les regles del joc. I Tampoc ens preocupem massa si els Mossos parlen com diuen molts en castellà, en primer lloc perquè és un llenguatge bastant habitual entre ells, com ho és també entre nosaltres i en segon, possiblement si et peguen en castellà fa menys mal. I que cony! que els Mossos n’estan fins la gorra d’en Saura i segurament li volen fer el llit.

Per cert, no recordo haver vist publicada cap fotografía dels mossos agredits pels manifestants.

Lo Saura i en Maquiavel·lic Zaragoza (o Saragossa)

Començ de dir que semblaria evident que qui parla d'idees maquiavèl·liques, no ha pas llegit a Maquiavel, però seguint amb el tòpic a l’ús, diríem que maquiavèl·lica va ser la idea que només pot ser del Sr. Zaragoza (o Saragossa) de nomenar, situar o encolomar a l'ínclit Joan Saura el càrrec de Conseller d'interior, que vindria a ser com posar a la guineu a cuitar les gallines, o les polles que és com acaba l’adjectiu de l’esser en certa manera del que és l'encara a hores d'ara Conseller d’Interior i cagamandùrries Joan Saura. Ha aconseguit el Sr. Zaragoza (o Saragossa) la quadratura del cercle, posar a un antisistema, vaguista de mena, demagog i populista al davant de la policia de ca nostra, generant-li una situació d’esquizofrènia duodenal cagarrinoide de la que n'ha estat incapaç de sortir-se’n. Però, amb el que no comptava el Sr. Zaragoza (o Saragossa) és que a sobre de la seva més que provada incompetència, lo Saura era un inconscient bocamoll que ahir quan es va “xivar” de la xifra del finançament (1.200 milions d'eurons de velló) tot solet, el Conselleret d'Interioret es va carregar l’esmenta’t, o sia el finançament. Mira que tenien la xifra - per ridícula, suposo - guardadeta en un raconet perquè ningú la sabes, i va l’elefant verd i sostenible i la deixa anar. Ara, no hi ha marxa enrere, si Madrid ens dona més d'aquesta xifra tindrem sarau del gros i si no també. El Sr. Saura - esperem que com a últim i lamentable acte públic - ha fet un flac favor al Govern que minsament representa. Si tingués un mínim de dignitat personal ja hauria presentat la dimissió, més no ho farà, o potser si, mai se sap amb els kumbaiàs verds i sostenibles de debò...I consti que no he retret ni parlat en cap moment de la càrrega dels mossos d’ahir o abans d’ahir, no és aquest el problema, i mira que un Conseller que sempre que té algun problema fa les declaracions un dia més tard del que pertoca (vol dir que té temps de pensar o preguntar que ha de dir i dirà) i va i la caga. M’és d’un es va empassar el sopar ahir dels del seu Govern en sentir les seves declaracions, llevat de l’Ernest Maragall que devia estar la mar de content. Avui, ningú parla de la vaga dels mestres.

aforisme

Canviar d'idioma, per a un escriptor, és com escriure una carta d'amor amb un diccionari. E.M. Cioràn.

efemèride - Albert Einstein

Albert Einstein (Ulm, Alemanya 1879 - Princeton, EUA 1955 ) fou un físic alemany, nacionalitzat posteriorment suís i nord-americà, guardonat l'any 1921 amb el Premi Nobel de Física per la seva explicació de l'efecte fotoelèctric. Einstein és el primer, el dia 20 de març de 1915 en presentar publicament la teoria de la relativitat, que va deduir de l'electrodinàmica de James Clerk Maxwell. Si bé es considera, popularment, que va posar les bases de la utilització de l'energia atòmica i la fabricació de l'bomba atòmica, la veritat és que la seva aportació es redueix a la publicació de la cèlebre fórmula E=mc², d'equivalència entre la massa, en repòs, i l'energia, i a la signatura d'una carta, a petició de Léo Szilárd, dirigida al president Franklin Delano Roosevelt en la que es recomanava la investigació sobre armes nuclears.

"Catalonia is different"

I és ben cert que els catalans som rars, diferents dels altres. Quaranta o cinquanta estudiants tancats al rectorat de la Universitat, i dels quals ni tan sols tots son estudiants, que es veu protesten contra el pla Bolònia que ni tan sols saben de que va, o aixó volen fer creure, emparats en excuses vagues i divagacions estèrils, han fet la seva batalleta per explicar-la quan siguin grans i possiblement censurin accions dels joves de llavors que portin a terme accions com la seva. Els Mossos d'Esquadra que és la única policia del món criticada sistemàticament passi el que passi i facin el que facin, sobretot des que no hi na Montserrat Tura i hi tenim Lo Saura, els varen desallotjar atenent a la petició del rector de la Universitat que després de quatre mesos de la "performance" ja se n'ha cansat de l'actitud dels quaranta. Es veu que els Mossos varen repartir més estopa del compte, i en varen rebre també, ni més ni menys que altres policies en llocs d'Europa en enfrontaments d'aquest tipus, i ja s'ha muntat el pollastre, aixó sí, només es parla dels que han rebut, dels estudiants, periodistes o algun que altre vianant (el nen de deu anys han desmentit que li toquessin el crostó) i au, a demanar dimissions, etc etc.

A tot aixó uns que si que no tenen ni idea de perquè fan vaga llevat de per pur corporativisme, són els mestres i aquí ho tinc molt clar, l'Ernest Maragall està fent el que ha de fer i ho està fent bé i és aixó el que es veu els molesta. I ja entenc que als mestres se'ls exigeix molt, que cada quatre anys els hi canvien els plans d'estudi i les normes a seguir, i ja se que no fan dos mesos i mig de vacances, però els hi puc assegurar que hi ha moltíssima gent que treballa o ara està a l'atur que treballa en unes condicions molt pitjors que les d'ells.

Però tot aixó passa a Catalunya, un país singular "Catalonia is diferent" i a dia d'avui encara sense finançament. Com diu en Xavier Roig, estem immers dins la dictadura de la incompetència a gairebè tots els nivells.

L'Església inverteix en una multinacional que fabrica Viagra i anticonceptius

"20minutos.es. 05.03.2008 - Per tots és conegut el rebuig frontal que manté l'Església davant els anticonceptius. Tanmateix, a l'hora de buscar rendibilitat per als seus diners, sembla que sí que és capaç de flexibilitzar la seva postura. Prova d'això és que l'arquebisbat de Madrid, presidit per Rouco Varela, i el de Burgos, amb Francisco Gil al capdavant, han invertit en els darrers anys en accions d'empreses com el laboratori farmacèutic Pfizer, ha informat Quatre en els seus informatius. Entre els productes de Pfizer es troba un anticonceptiu injectable que usen uns 30 milions de dones. Pfizer és una multinacional que té entre els seus medicaments estrella la famosa Viagra, una pastilla contra la impotència sexual, i un anticonceptiu injectable que es comercialitza amb molt èxit als Estats Units . Es tracta d'dipò-Provera, un anticonceptiu que s'administra al braç cada tres mesos i que, segons es calcula, és utilitzat en el món per uns 30 milions de dones per evitar l'embaràs. A més, Pfizer fabrica un altre tipus d'anticonceptius que es venen en països americans."

La noticia és de fa un any, però té el seu qué a les alçades en que estem. Recordo una amplia i detallada informació publicada fa anys a Interviu sobre el mateix en una fàbrica de preservatius, més no l'he sabut trobar.

aforisme

Com més es detesta als homes, més madur s'està per a Déu, per a un diàleg amb ningú. E.M.Cioràn.

efemèride - Hans Küng

Hans Küng (nascut el 19 març de 1928 a Sursee, cantó de Lucerne), és un teòleg suís eminent, i autor prolífic. Des de 1995 ha estat president de la Fundació per a una ètica global (Stiftung Weltethos). Küng és sacerdot catòlic, però el Vaticà ha rescindit la seva autorització per a ensenyar la teologia catòlica. Küng va estudiar teologia i filosofia a la Universitat Gregoriana Pontifícia a Roma i fou ordenat el 1954. Llavors va continuar la seva educació en diverses ciutats europees, per exemple en "La Sorbonne" a París. La seva tesi doctoral va ser "Justification. La doctrine de Karl Barth et uneix réflexion catholique ".

El Papa adverteix a l'Àfrica que el condó "agreuja" el flagell de la sida.

Ahir, el papa Benet XVI va iniciar la seva primera visita pastoral al continent africà, i ja a l'avió que el traslladava des de Roma fins a Yaoundé, abans fins i tot de trepitjar el sòl camerunès, va advertir que el flagell de la sida "no se superarà amb la distribució de preservatius", una mesura que, segons la seva opinió, només "agreuja el problema". Segons es van encarregar d'apuntar alguns vaticanistes, aquesta és la primera vegada que Benet XVI pronuncia, com a mínim públicament, la paraula "preservatiu", lo qual es veu deu ser molt important, atès fins ara sempre parlava d'anticonceptius. Si no fos perquè sembla un acudit d'humor negre, aquestes paraules de Benet XVI, podrien ser considerades com una apologia de la infecció de la SIDA, en prohibir explícitament l'us dels condons i a sobre tenir la barra de dir que aquests només serveixen per agreujar el problema. Potser si que algún jutge hauria de començar a demanar responsabilitats a aquest irresponsable que en la seva ignorància o mala fe vomita barbaritats com aquesta. A l'Àfrica hi ha més de setanta milions de persones infectades pel virus de la Sida, bastants dels quals es podrien haver evitat més els que es continuïn infectant amb una correcta informació sexual i la simple utilització del preservatiu, persones que farian en molts casos més cas a l'Esglesia que als seus gobernants, però Benet XVI es fidel a la seva inconsecuència i continua entestat en la seva creuada contra l'us del preservatiu, o l'avortament, o qualsevol altre us que consideri la seva moral i ética vaticana que no és correcte. No sé on tenen la moral i l'ètica els pederastes que pul·lulen per la seva esglesia i que només als EEUU per tapar boques han costat 400 milions de dolars l'any passat. Hipócrita fariseic és el que és aquest sinistre personatge. Quina vergonya escoltar les paraules de l'homenet de blanc, mai la ignomínia havia parlat tant i tant clar en boca del representant màxim d'una secta com la que aquest miserable individu diu representar.

aforisme

La natura, buscant una fórmula que pogués satisfer a tothom, va escollir finalment la mort, la qual, com era d'esperar, no ha satisfet a ningú. E.M.Cioràn.

efemèride - Edgar Cayce

Edgar Cayce - (Hopkinsville, Kentucky, 18 de març de 1877 - Virginia Beach, 3 de gener de 1945). Psíquico / vident nord-americà. Psíquic americà. Egdar Cayce va ser un dels psíquics més notables dels Estats Units, ja que se suposa que posseïa facultats de clarividència i percepció extrasensorial, encara que mai van ser demostrades amb rigor científic. Entrava en estat de trànsit hipnòtic durant les seves trucades «lectures» (Readings) i responia a les preguntes d'un individu. Aquestes lectures feia esment, al principi, la salut física de l'individu. Va ser un gran investigador de la reencarnació mitjançant regressions a vides passades. Molta gent el visitava per buscar ajuda als seus mals i malalties. L'ARE (Associació per a Investigació i Aclariment) actualment conserva totes les lectures.

aforisme

Els únics esdeveniments importants d'una vida són les ruptures. Elles són també l'últim que s'esborra de la nostra memòria. E.M.Cioràn.

efemèride - Juan José Ibarretxe

Juan José Ibarretxe Markuartu (Laudio, 17 de març de 1957) és un polític basc. Membre i dirigent del Partit Nacionalista Basc (EAJ/PNB), ha estat alcalde de Laudio, procurador de les Juntes Generals d'Àlaba, vicelehendakari i és lehendakari (president) d'Euskadi des del 2 de gener de 1999. Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat del País Basc. Afeccionat al ciclisme. Casat amb Begoña Arregi, amb qui té dues filles.

Calderer, sastre, soldat i espía

Diuen que quan comença una guerra, la primera víctima és la veritat en la informació, i molt em temo que en la comtessa política succeeix el mateix, per a dissort nostre i vergonya de l'anomenada classe política, que ni tenen classe ni fan política. Ho dic perquè en el cas de la Comunitat de Madrid, branca Valenciana ja m'he perdut. No sé si hi han calderers, sastres soldats o espies, com a la popular cançó infantil anglesa. Ni on carall es feia els vestits el Sr. Camps i el seu home de confiança, ni si els pagava o no un senyor del Pp de Galícia amb bitllets de 500 euros. Si el tal Tomàs era sastre o comercial, i si perquè li tirès no se qué de la sisa anava el tal Sr. Tomás a comprar la peça a Itàlia. Si la Comunitat de Madrid era un espia com puguis sense Leslie Nielsen, o com diu la comissió que ha tancat Esperanza Aguirre, una bassa d'oli on ningú espiava a ningú. Si es cert que l'AVE de Madrid Toledo es va desviar del seu trajecte per beneficiar al marit de Doña Esperanza Aguirre i Gil de Biedma, i quins foscos interessos té en Fedeguico vers aquesta senyora a qui recolza fins l'extenuació. No entenc res, ja m'he perdut i el que tinc clar és que no hi ha un pam de net i encara no entenc com tenim la bona fe (és igual Madrid que Barcelona) d'anar a votar a aquesta patuleia de pocavergonyes.

Obscenitat

Els bisbes creuen que a Espanya es protegeix més als linxs que als nadons. S'han col·locat anuncis en 1300 tanques publicitàries de 37 ciutats. El secretari general de la Conferència Episcopal, Juan Antonio Martínez Camino, ha presentat en roda de premsa la nova campanya de comunicació que ha posat en marxa aquesta organització de cara a la celebració, el proper 25 de març, de la Jornada per la Vida.20minutos.

Hauré de crear un bloc que es digui: Obscenitats, per incloure-hi noticies com aquesta.

aforisme

Siguem raonables: ningú no pot estar completament de tornada de tot, i ja que no existeix una decepció universal, tampoc podria existir un coneixement universal. E.M.Cioràn

efemèride - Bernardo Bertolucci

Bernardo Bertolucci va néixer a Parma (Itàlia) el 16 de març de 1941. El seu pare, Attilio, era poeta. Va estudiar a la Universitat de Roma, on va guanyar-se una certa fama com a poeta. Va iniciar-se en el món del cinema realitzant curtmetratges en 16 mm amb el seu germà. El 1961 va fer d'ajudant de direcció a Accattone, primer llargmetratge de Pier Paolo Passolini. Un any després s'estrenava com a director amb La commare seca. El 1972 la seva pel·lícula Il conformista va ser candidata a l'Oscar per al millor guió adaptat. Dos anys després ell mateix era nominat per a l'Oscar a la millor direcció, en aquesta ocasió per a Ultimo tango a Parigi. La seva obra més premiada als Estats Units va ser The Last Emperor, que va guanyar 9 estatuetes el 1988, a més d'altres premis internacionals. El seu és un cinema d'autor compromès políticament amb idees d'esquerres. Els seus trets més característics són un acurat ús de la càmera i del muntatge, i el treball de la fotografia amb finalitats simbòliques.

de pactes possibles al País Basc i Catalunya

Els resultats de les eleccions basques han creat un nou mapa polític a Euskadi en què els dos grans partits espanyolistes s'han erigit com a guanyadors tot i haver guanyat les eleccions el PNB. El pacte PSE-Pp permetrà al socialista Patxi López convertir-se en el nou lehendakari i treure del govern el PNB, amb Ibarretxe al capdavant que ja ha acabat el sei viatge polític. La unió dels dos grans partits estatals, del bloc "constitucionalista", acabarà desbancant del poder els nacionalistes bascos. Amb aquest nou mapa polític, Catalunya es queda sola a l'Estat com a única representant d'un govern no espanyolista (si així podem considerar el PSc accionista majoritari del tripartit). Un pacte d’aquestes característiques seria possible es produís a Catalunya?. Crec que no, el paisatge polític i el paisatge ciutadà és molt diferent a Catalunya. Aquí no som una societat partida en dos com a Euskadi, aquí no hi ha vessament de sang ni odi, un odi enquistat fins el moll de l’os.

No tenim doncs factures pendents i de fet ens és bastant igual qui ens mani, la prova la tenim amb l’actual Gestoria tripartida que és el menys semblant a un Govern nacionalista, sobiranista o plurinacionalista i van fent sense massa problemes llevat dels que es busquen a vegades ells mateixos. A banda d’aquestes consideracions, sembla realment difícil que es donés a Catalunya un pacte CIu-Pp, només cal recordar que pel sol fet de recolzar al Pp a Madrid els de CIu quan Governava Jordi Pujol, com molta gent els va (varem) abandonar en no perdonar-les-hi aquest fet. Si aixó era només per recolzar-los a Madrid, imagineu-vos si pactessin per governar aquí. I és que en el fons aquí som molt més nacionalistes i de la ceba que a Euskadi encara que no ho sembli. Allí tenen resolt el problema dels diners i aquí el del concepte de País. Son prioritats i pragmatismes diferents.
Entenc no ha d’afectar al PSC el gairebé segur pacte PSE-PP a Euskadi, aquí tot continuarà igual i qui realment té un problema amb aquest pacte, (si CIu es comporta i no els perd l’obsessió de l’Arturu), és José Luís Rodriguez Zapatero qui es quedarà en minoria al Congrés dels diputats i amb un seriós problema, mentre, ves per on, el gran beneficiat d’unes eleccions i les altres, en serà de retruc, en Mariano Rajoy.

aforisme

La nostra missió és realitzar la mentida que encarnem, aconseguir no ser més que una il·lusió esgotada. E.M.Cioràn.

efemèride - Francisco Ibáñez

Francisco Ibáñez Talavera és un prolífic dibuixant de còmics nascut a Barcelona el 15 de març de 1936. És el creador de gran quantitat de sèries humorístiques, com l'arxipopular "Mortadelo y Filemón". A Espanya moltes de les seves sèries es perceben encara com una icona essencial de la infància de diverses generacions i molts altres dibuixants posteriors de còmic reconeixen la seva enorme influència.
En Francisco Ibáñez va treballar en un banc mentre publicava els seus primers dibuixos, fins que, el 1957, va decidir dedicar-se per complet al còmic i va entrar a formar part de la plantilla de l'editorial Bruguera, de la que se'n convertiria en un dels autors clau.

LA MILLOR LLIGA DEL MÓN?

Confesso que no acabo d'entendre l'exit i la importància que es dona als equips anglesos que participen en la diuen és la millor lliga del món, i consti que en sóc des fa temps un apassionat seguidor televisiu. Si analitzem els que ahir vaig veure jugar, Manchester United i Liverpool, veuriem que el Manchester té un porter regular, però normalet, una defensa armari molt més vulnerable del que sembla, la prova la tenim en que Fernando Torres tot sol els fa anar de corcoi. Però, Fernando Torres que està triomfant a la Premier League, a la lliga espanyola no feia a penes res, era un pupes com el seu exequip, o un Tamudo qualsevol. Tornant al Manchester al mig del camp tampoc hi té gran cosa i a davant, poc, el posturetes portugués que tant de bó fitxés pel Madrid per constatar que no és gran cosa, el vacoburru del Rooney que és un simple oportunista com Antoñito, aquell del Betis que ha acabat al Huelva em sembla i ja està. Al Manchester i al Liverpool hi juguen alguns que aqui serien a la segona A o amb equips en zona de descens. Quan al Liverpool nés o menys és el mateix, molta mediocritat, o es que Gerrard o Xabi Alonso són uns crack comparats amb Xavi, Iniesta o fins i tot Sergio Busquets. Fernando Torres ja he dit abans el que, i Reina es un porter normalet, estàtic a lo Zubizarreta, o sigui un porter antic. I poc més hi ha a la premier, el Chelsea es l'ombra del que era, l'Arsenal està mort i enterrat, deambulant per la lliga con ànima en pena i la resta es dediquen a correr noranta minuts i prou, que aixó si ho tenen. I és que els anglesos que varen inventar el futbol no ha estat capaços mai més de saber jugar-hi com cal a la que aquest esport s'ha modernitzat, per aixó s'han hagut de reforçar amb jugadors i entrenadors estrangers, sinó serien un Atletic de Bilbao qualsevol. Per cert, els del Liverpool duen la llengua del Stones al lloc on hi ha d'anar l'escut del club, me n'he adonat en fer el segon gol en Gerrard que la petonejava i despres ha estampat els morros a la càmera.

animadores: no gràcies!

Escolto a un locutor idiota de Televisió Espanyola (la seva) que comenta que les animadores del partit de pilotà a mà que estic veient entre el CAI i el C.Real "hacen las delicias del público". Precisament en el moment que ell feia aquest comentari estava pensant que collons hi foten unes quantes noies mig despilotades fent veure que ballen o amb uns moviments de pelvis fora de lloc i context (deu ser aixó el que fa les delícies del públic, masculí, hi és clar) Això de les animadores quan s'aturen els partits de pilotà a mà o de pilota aèria, que ho hem importat dels EEUU, suposo que allí té algun sentit, o forma part d’una vella rutina, però aquí no en té cap i es veu impostat. Potser seria arribada l'hora de suprimir-ho, perquè sinó ja som on sempre, ens omplim la boca de drets i igualtat per les dones, ect etc, i aquí tornen a ser un mer objecte de carn.

aforisme

Mai es diu d'un gos o d'una rata que és mortal. Amb quin dret s'ha arrogat l'home aquest privilegi? Després de tot, la mort no és un descobriment seu. Quina fatuïtat creure’s el seu beneficiari exclusiu! - E.M.Cioràn.