ALGÚ CONEIX BERNAT DEDÉU?

Aquest senyor que és periodista i moltes coses més i té o tenia aquesta pàgina web en castellà durant la seva estada als Estats Units, va fer una crítica ferotge i crec que desproporcionada de la novel·la el Silenci d'en Gaspar Hernandez, ha estat rebatut avui a l'AVUI per un imparable, en Sebastià Alzamora que ve a dir que qui és aquest senyor que no té la seva obra publicada per criticar el premi atorgat pel Jurat del Pla i com gosa criticar-lo.

Bé, haig de dir que no em vaig comprar el Silenci perquè intuïa que podia ser una mica el que diu el Sr. Dedéu, tot i que no crec tampoc sigui la novel·la tan dolenta. El que em sorprèn és la innocència del Sr. Dedéu quan critica al Jurat del premi Pla per haver atorgat el premi que du el nom de l'escriptor empordanès a "El Silenci". Hauria de saber el Sr. Dedéu que aquest mateix jurat va atorgar fa uns anys aquest premi a "L’últim Evangeli" curiosament d'un altre imparable, el Sr. Hèctor López Bofill, i li puc donar fe al Sr. Dedéu que l'Últim evangeli és dit curt i ras una novel·la pretensiosament fallida i infumable, de lo pitjor que he llegit en molt de temps, lo qual vol dir que potser és ja la norma del jurat del Pla de premiar novel·les dubtoses per no fer ombra a qui dona nom al premi. Ah! he inserit una fotografia del Sr. Dedéu per si algú el vol conèixer.

Ah! l'enllaç amb els poemes del Sr. Dedéu a la revista Reduccions.

-

1 de maig de 1936

Abans de la guerra quan en aquest país encara hi havia treballadors, es veu que en comptes d'anar-se'n de pont o llarg cap de setmana com ara, es manifestaven pels carrers. La classe obrera qualificada actual no perd el temps en aquestes bajanades, altra feina té si en té i si no en té tambè que manifestar-se el primer dia de maig. Ves quines coses més rares feien els treballadors abans de la guerra.

aforisme

Un desacord pot ser la drecera més curta entre dues ments. G.Khalil Gibran.
-

efemèride - Félix de Azúa

Félix de Azúa (Barcelona, 30 d'abril 1944). Poeta i novel·lista català en llengua espanyola. La seva poesia gira sobre els eixos temàtics del buit i del no res. L'any 1970 fou un dels integrants de l'antologia de Josep Maria Castellet Nueve novísimos poetas españoles conjuntament amb Pere Gimferrer, Vicente Molina Foix i Leopoldo María Panero entre d'altres. A principis dels anys noranta fou director de l'Instituto Cervantes de París, càrrec del qual dimití. És Catedràtic d'Estètica a l'Escola d'Arquitectura de la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya) i impulsor de la plataforma política Ciutadans de Catalunya, de caire centre-esquerra i antinacionalista.

-

Pandèmies

L'any 2008 els morts per assassinat sia del narcotràfic, la violència comuna o la de gènere només a Ciudad Juárez va arribar a les mil sis-centes persones, més de dos mil cinc-centes si hi sumem la zona fronterera amb els Estats Units de el Paso o Chihuahua. Hauriem d'afegir-hi la gota malaia permanent de les més de sis-centes dones assassinades a les maqui-les de Ciudad Juarez i rodalies. No tinc la xifra de morts a la carretera de Mèxic, però si a Espanya l'any passat va superar les dues mil persones, a Mèxic ja us ho podeu imaginar.

A Àfrica moren milers de persones cada dia víctimes de les guerres, la misèria, la malària o la SIDA. No sabem que passa a Rússia o Txetxenia ni massa tampoc a l'Orient. Tot aixó són pandèmies reals i velles que succeeixen davant la nostra indiferència donada la seva quotidianitat u opacitat informativa i també perquè passen lluny d'aquí. No són els nostres morts i per tant no és el nostre problema. Però de la mateixa manera que el comerç o el turisme és global, aquests problemes malgrat pretenguem ignorar-los o deixar-los a banda també ho són, tot i la nostra egoista indiferència. Ara estem tots preocupats per una grip que ha afectat aquí a molt poques persones que sembla estan bé i resten retingudes als hospitals més que res per mesures de seguretat i també per tranquil·litzar a la població. Per cert, que els infectats ho han estat per opulència, no pas pel seu trist, resignat i ineludible dia a dia.

Tot el que he exposat suara són pandèmies reals i endèmiques. Mentre, a Mèxic han mort 159 persones de les quals només 7 ho han estat pel virus anomenat porcí (xifres oficials). No se, o no potser no vull saber quina mena de societat covarda i egoista som, però potser hauríem de ser capaços de canviar l'ordre de prioritats a les nostres pors, i prendre consciència d'on són els problemes reals del dia a dia arreu del món, i segurament prou podriem fer per mirar de mitigar-los o fins i tot en alguns casos solucionar-los, perquè si no, sense adonar-nos-en, aquesta societat cofoia i nihilista nostra ja és morta, almenys moral i èticament, només que no ho sabem o no volem saber-ho.

-

aforisme

Una dona pot velar la seva cara amb un somriure. G. Khalil Gibran.
-

efemèride - Alejandra Pizarnik

Alejandra Pizarnik (Buenos Aires, 29 d'abril de 1936 – Buenos Aires, 25 de setembre de 1972) poeta argentina. Nascuda dins una família d'immigrants jueus russos, va estudiar filosofia a la Universitat de Buenos Aires i pintura amb el Juan Batlle Planes. Del 1960 al 1964, va viure a París, on va treballar per a la publicació Cuadernos i va seguir diferents cursos a la Sorbonne. Es va suïcidar amb 36 anys. Susan Bassnett ha publicat un llibre de poesia, Ex-changing Lifes: Poems and Translations (2002), inspirat en l'obra de la poetessa argentina.

Divertim-nos fins a morir

L'any passat a Espanya varen morir a la carretera 2181 persones. També 831 d'accidents laborals, més els habituals del tabac, alcohol i drogues, més les dones víctimes del masclisme. No hi ha cap, la més mínima alarma social davant aquest devessall de morts cada any, i en canvi comença a haver-hi un palès nerviosisme perquè algú té una grip que ni tan sols sabem si és porcina, que és el que potser ens hauria de preocupar. Més no! les autoritats ja han avisat que no hi ha perill, que les persones infectades a casa nostra estan fora de perill. Però molta gent està histèrica només de sentir la paraula Pandèmia. Confesso no entenc com es comporta en aquestes situacions la nostra societat, covarda, poruga, neurastènica i egoista. Val més relativitzar-ho, que de quelcom ens hem de morir i tenir menys por a la mort i més estim a la vida. Divertim-nos fins a morir, i no ens preocupem més del necessari, abans no ens mati qualsevol merda seca o simplement s'acabi el joc.
-

aforisme

Un oasis de horror en medio de un desierto de aburrimiento. Charles Baudelaire.
-

efemèride - Roberto Bolaño

Roberto Bolaño Ávalos (Santiago de Xile, 28 d'abril de 1953 – Barcelona, 14 de juliol de 2003), va ser un novel·lista i poeta xilè. Passà la seva infantesa a ciutats com Los Ángeles, Valparaíso, Quilpé, Viña del Mar i Cauquenes. Als tretze anys va anar a viure a Mèxic amb la seva família. Visqué la seva adolescència concentrat en la lectura, tancat durant hores en una biblioteca pública de Ciutat de Mèxic. El 1973 tornà a Xile amb el propòsit de donar suport al procés de reformes socialistes de Salvador Allende. Després d'un llarg viatge en vaixell i fent autoestop a través de Sud Amèrica, va arribar a Xile pocs dies abans del cop d'estat protagonitzat per Augusto Pinochet, cosa que va fer que s'unís a la resistència contra la nova dictadura. Pocs dies després va ser detingut prop de Concepción i alliberat vuit dies després gràcies a l'ajuda d'un antic company d'estudis de Cauquenes que formava part dels policies que l'havien de vigilar.

-

El Gendarme de Saint Tropez ens visita

Ja tenim aquí en visita oficial al gendarme De Sant Tropez i la seva (de moral distreta) esposa. Amb el papanatisme habitual que no és només nostre, sembla que hagi vingut a Espanya qui sap qui, i tot plegat ha vingut un fatu bocamoll poca-solta i un bonic florero que (de moment) l'acompanya. L'ha rebut un tal·lós mentider i una dona discreta i allunyada d'aquests fastos, com l'ex d'en Felipe. Enmig el Borbó i Senyora amb ella sempre pendent que el rei no fiqui la pota, i el nen i l'operada de mirada torba per fer bonic i una mica d'embalum. S'han reunit per no res, perquè no res poden ni saben arreglar. Manen, oficialment, però no són gran cosa més que uns tristos titelles d'una obra de guinyol bastant dolenta i avorrida per cert, de la que no en remenen cap fil.

Si és cert que tenim els dirigents que ens mereixem, som prou desgraciats, més del que ens pensem, tot i que molt em temo que no és ben bé així, lo qual encara és pitjor i fa més mal. Paciència, resignació o un got "d'oruju". Recomano la tercera opció, enterbolit, els problemes son menors, o deixen d'existir mentre dura l'estat etílic.

-

Euskadi: De pares i fills

Hi ha un aspecte de les converses dels representants del Govern de l’Estat amb els d'ETA abans s'interrompessin per l’atemptat de la T4 a Barajas - o potser no s'han interromput - que no se si algú ho ha comentat, però que em va cridar l’atenció. Els negociadors inicials abans que la qüestió es compliqués amb l’aparició d’una línia més dura, eren en Iosu Ternera i el seu fill; vol dir que en el món abertzale hi ha continuïtat dinàstica. Aquest fet no és que em sorprengui com a tal, a mi no se m’hauria ocorregut mai embrancar un fill meu en una lluita armada inútil i perversa com aquesta, però intentant entendre la dinàmica d’aquest món fosc i tancat ho puc arribar a comprendre. I aixó, el que ens indica clarament és que mai es podrà acabar amb ETA per la via policial, sempre hi haurà un brou de cultiu que atraurà nous joves bascs a la lluita armada, per més que l’aparell policial de l’estat en vagi detenint.

Matar, malauradament és molt fàcil, n’hi ha prou amb una sola persona i una pistola. Per tant la teoria aznarista i de gran part de la gent del PP de que es pot o que s’ha d’acabar amb ETA per la via policial, no te cap validesa ni possibilitat real d’acabar triomfant de manera definitiva. La conclusió és doncs que s’ha de negociar i no parlar de vencedors i vençuts, tots hi han perdut en aquesta comtessa. S’ha de parlar de concessions polítiques, d’acostar els presoners on de fet per llei haurien d’estar, que és a la vora de casa seva, s’ha de eradicar la llei de partits que es al·lega’l e injusta. Durant anys es va dir que on millor estaria Batasuna i el món abertzale era al parlament, que era millor allí que no pas posant bombes, i quan els hi tenim i comencen a entrar en el joc demodcràtic, els fem fora i els marginem, deixant sense opció de vot a més de 150.000 ciutadans als país basc.
Vista la situació actual de debilitat de la banda, tal com ho comentava l'altre dia, sembla seria el moment de tornar a parlar. S'ha complert una de les premisses que és la derrota militar però falta l’abandó definitiu de la lluita armada així com la difícil reinserció dels set o vuit-cents militants a la vida civil amb el cost que representa. ETA és una franquícia que no pot fer una ERO, i s'ha de col·locar a tota aquesta gent, i aquest és un dels problemes a resoldre un cop s'hagin solucionat els altres, i no és menor.

.

aforisme

Un amb les coses, emportat envers on? - Joan Vinyoli.
-

efemèride - Maria del Mar Bonet

Maria del Mar Bonet neix a Ciutat de Mallorca el 27 d'abril de 1947. Des de petita va aprendre cançons tradicionals de les Balears. L'any 1967 arriba a Barcelona i comença a cantar amb Els Setze Jutges, important moviment de cantautors catalans amb els quals realitza les seves primeres actuacions. Aquest mateix any enregistra el seu primer disc ja amb cançons populars de Menorca.

-

On venen mascaretes?

Sempre he pensat que la nostra espècie no es mereix un final digne com a tal. Res grandiloqüent com lluitar contra alienígenes que ens volen destruir, o contra grans fenòmens estranys, o fins i tot la propia naturalesa farta de les continuades malvestats que li perpetrem. No! la nostra fi com a espècie ha de ser miserable, ridícula i a poder ser patètica. Un ínfim virus, algun error humà beneit, o qualsevol menudalla que faci palesa la nostra fragilitat com a espècie és el que ens correspón. Nosaltres que ens considerem superiors, els amos del món i que ho podem controlar tot, un simple virus com aquest dels porcs que ha començat per Mexic i mica mica es va escampant i que diuen està començant a agafar dimensions de pandèmia, ja s'ens encenen totes les alarmes i comença a escampar-se el pànic, o almenys una por preventiva i raonable. I el més preocupant és que el nostre Govern diu que no ens hem de preocupar que ho tenen tot controlat, que vol dir que és quan ens hem de començar a preocupar perquè no controlen absolutament res.

Alguna pandèmia “negra” o quelcom similar ha de venir, som massa classe de tropa arreu del món i com ara no es poden organitzar guerres com abans, la neteja s’ha de fer d’alguna manera, sinó ès ara, serà més endavant, però la reducció de plantilla s’ha de fer, fins i tot pel bé dels qui quedin.

No sóc ni alarmista ni hipocondríac però aquesta grip del porc mexicana des del primer moment m'ha fet mala espina.

On venen mascaretes?

-

Cep d'or, en Tete, el meu oncle el fum i la foscor

A meitat del més de Juliol de l'any passat, explicava el Pub que tenia el meu cosí Vicenç a Sant Feliu de Codines. Avui en un llibre que m'ha deixa't el meu pare "Vivencies per no oblidar" d'en Lluís Capdevila i Segales, hi ha un capítol que en parla del "Pub cep d'or" , diria que s'ha deixa't "la voss del tròpico" que era de Moia, però ho remata amb una anécdota d'en Tete i el Meu oncle molt divertida. A l'encapçalament teniu la pàgina escanejada i a continuació el text esmentat..

"A començaments dels 70's el meu cosí Vicenç tenia el Pub Cep D'or als baixos del Restaurant Saulons d'en Deu en una urbanització a les afores de Sant Feliu de Codines. En aquest PUB hi actuaven els caps de setmana tota mena d'artistes en directe, però bàsicament gent de la nova cançó o que fes música en català. Allí hi sovintejaven Iceberg, Dharma, Marina Rosell, Sisa, Santi Arisa, la Plateria, un jove Ramón Muntaner, Raimón, na Maria del Mar Bonet i tot aquest entorn. Diria que l’únic que no va passar per allí va ser en Serrat, però tampoc ho podria assegurar. A banda de tots aquests músics hi actuava també el pianista Jordi Sabatés, i també l'home que va fer que estimes i m'apropés al món del jazz, Tete Montoliu. El Tete hi actuava sovint i escoltar-lo era una meravella, no ja per la seva velocitat d'execució, si més no per la netedat amb que tocava les tecles del piano i com canviava qualsevol peça interpretada per ell, i l'alegria que contagiava, ell que era capaç d'elevar a les cotes més altes una peça com una senzilla bossa nova, acompanyar Serrat, o també com li va suceir en una actuació en directe d'escoltar el partit del Barça pel "pinganillo" de la banda contraria al públic i en marcar els cules deixar anar en mig de la impecable actuació, un sonor "GOOOL" per sorpresa del pùblic, ai!, al Tete se li podia perdonar tot i més. I ja se que hi havia pianistes més ràpids de dits que ell com Oscar Peterson, o més elegants com Bill Evans, però en Tete tenia un no se que difícil de definir però que t'atrapava. Gracies al Tete vaig anar deixant de banda el Rock i vaig afeccionar-me cada vegada més al jazz, i del món del jazz gràcies a Jacques Loussier trio i el seu Bach en ritmo que ens va donar a conèixer Pepe Palau a la 2 de TVE en blanc i negre, vaig conèixer Bach, i un enterramorts em va fer conèixer el jazz de Pat Metheny, però aquesta és ja una altra història."

.

aforisme

Les tortugues poden dir més dels camins que les llebres. G.Khalil Gibran.

efemèride - William Shakespeare

William Shakespeare (Stratford-upon-Avon, 26 d'abril de 1564 - 23 d'abril de 1616 del calendari julià; 3 de maig de 1616 del calendari gregorià) va ser un dramaturg, poeta i actor anglès. La "New Encyclopaedia Britannica" senyala que "molts el consideren el dramaturg més gran de tots els temps. Les seves obres es representen més vegades i en major número de nacions que les de qualsevol altre escriptor". Les obres de Shakespeare han estat traduïdes a les principals llengües i les seves obres dramàtiques continuen representant-se per tot el món. A més, moltes cites i neologismes de les seves obres han passat a formar part de l'ús quotidià, tant en l'anglès com en altres llengües. Amb el pas del temps, s'ha especulat molt sobre la seva vida, qüestionant la seva sexualitat, la seva afiliació religiosa, i àdhuc, l'autoria de les seves obres.

Ramanuján

Hi va haver una època, més o menys entre 1965 i 1973 en que tot era o semblava possible, on tot el pensament anterior trontollà i el realisme fantàstic va prendre cos en una gran part de la societat. Tot era possible, les teories antigues es podien discutir i n'apareixien de noves de tota mena. Sota les llambordes hi havia la platja. El mèrit de "el retorno de los Brujos" , d'en Louis Pawels i Jacques Bergier, va ser recollir una gran part d'aquesta nova i oberta manera de veure-ho tot. Del seu llibre n'he extret una història antiga: Ramanujàn, el matemàtic Indi. Una història apasionant.

.
Un dia, a començaments de l'any 1887, un braman de la província de Madras es dirigeix al temple de la deessa Namagiri. El braman ha casat la seva filla fa ja molts mesos, i la llar dels esposos és estèril. Que la deessa Namagiri els doni la fecunditat! Namagiri escolta la pregària. El 22 de desembre neix un nen, que es posa el nom de Srinivasa Ramanuján Alyangar. La vigília s'havia aparegut la deessa a la mare, per anunciar-li que el seu fill seria extraordinari.

Als cinc anys, ingressa a l'escola. Des del primer moment, la seva intel·ligència sorprèn tots. Sembla saber ja el que li ensenyen. Se li concedeix una beca per al liceu de Kumbakonán, on és l'admiració dels seus condeixebles i professors. Té quinze anys. Un dels seus amics fa que la biblioteca local li deixi una obra titulada A Synopsis of Elementary Results in Pure and Applied Mathematics. Aquesta obra, publicada en dos volums, és un recordatori redactat per George Schoobridge, professor de Cambridge. Conté resums i enunciats sense demostració d'uns 6.000 teoremes. L'efecte que produeix en l'esperit del jove hindú és fantàstic. El cervell de Ramanuján es posa bruscament a funcionar d'una manera totalment incomprensible per a nosaltres. Demostra totes les fórmules. Després d'haver esgotat la geometria, ataca l'àlgebra. Ramanuján explicarà més tard que la deessa Namagiri se li havia aparegut per explicar-li els càlculs més difícils. Als setze anys, fracassa en els exàmens, perquè el seu anglès continua sent defectuós i li és retirada la beca. Prossegueix sol, sense documents, les seves investigacions matemàtiques. De moment, adquireix tots els coneixements assolits en aquest terreny fins a 1880. Ja pot prescindir de l'obra del professor Schoobridge. I encara va més enllà. Per si sol, acaba de reproduir, per depassar-lo després, tot l'esforç matemàtic de la civilització, partint d'un recordatori, fora d'això incomplet. La història del pensament humà no coneix cap altre exemple semblant. El propi Galois no havia treballat sol. Va estudiar a l'Escola Politècnica, que era en la seva època el millor centre matemàtic del món. Podia consultar milers d'obres. Estava en contacte amb savis de primer ordre. En cap ocasió no s'ha elevat tant l'esperit humà amb tan poc suport.El 1909, després d'anys de treball solitari i de misèria, Ramanuján es casa. Busca una feina. Li recomanen a un preceptor local, Ramachandra Rao, ilustre enamorat de les matemàtiques. Aquest ens ha deixat el relat del seu encontre.«Un homenet desagençat, sense afaitar, amb uns ulls com mai no n'he vist d'altres, va entrar en el meu quart, amb una gastada llibreta de notes sota el braç. Em va parlar de descobriments meravellosos que depassaven infinitament el meu saber. Li vaig preguntar què podia fer per ell. Em va dir que només volia el just per menjar, a fi de poder prosseguir les seves investigaciones. Ramachandra Rao li passa una petita pensió. Però Ramanuján és massa orgullós. Per fi troba una ocupació: un lloc mediocre de comptable, al port de Madras.

El 1913, el convencen perqué entauli correspondència amb el gran matemàtic anglès G. H. Hardy, aleshores professor de Cambridge. Li escriu i li envia pel mateix correu cent vint teoremes de geometria que acaba de demostrar. Hardy havia d'escriure sobre això:«Aquestes notes podien haver estat escrites únicament per un matemàtic del major calibre. Cap lladre d'idees, cap farsant, per genial que anés, no podia haver captat abstraccions tan elevadas.» Proposa immediatament a Ramanuján que es traslladi Cambridge. Però la seva mare s'oposa per motius religiosos. De nou la deessa Namagiri s'encarrega de resoldre la dificultat. S'apareix a la vella dama per convèncer-la que el seu fill pot anar a Europa sense perill per a la seva ànima, i el mostra, en sons, a Ramanuján assegut al gran amfiteatre de Cambridge entre anglesos que li admiren.A finals de l'any 1913, s'embarca l'hindú. Treballarà durant cinc anys i imprimirà un avenç prodigiós a les matemàtiques. És elegit membre de la So­ciedad Real de Ciències i nomenat professor de Cambridge, en el col·legi de la Trinidad. El 1918 cau malalt. Tuberculosi. Torna a l'Índia, per morir allà, als trenta-dos anys.Va deixar un record extraordinari en tots quants el van conèixer. Només vivia per als números. Hardy va anar a visitar-lo a l'hospital i li va dir que havia pres un taxi. Ramanuján li va preguntar el número del cotxe: 1.729 «Quin bonic número! -va exclamar. És el més petit que és dues vegades la suma de dos cubos!» En efecto, 1.729 és igual a 10 elevat al cub més 9 elevat al cub, i és també igual a 12 elevat al cub més un elevat al cub. Hardy va necessitar sis mesos per demostrar-ho, i el mateix problema no ha estat encara resolt per a la quarta potència.

La història de Ramanuján és increïble per a qualsevol. I tanmateix, és rigorosament certa. No és possible expressar en termes senzills la naturalesa dels descobriments de Ramanuján. Versen sobre els misteris més abstractes de la noció del número, i particularment dels «nombres primers». Poc se sap del que, fora de les matemàtiques, despertava l'interès de Ramanuján. Es preocupava poc d'art i de literatura. Però l'apassionava tot el que era estrany. A Cambridge s'havia muntat una petita biblioteca i un fitxer sobre tota sort de fenòmens desconcertants per a la raó.

Vídeo del PSoE per les europees

Després de veure el vídeo promocional de la Campanya del PSoE per les properes Eleccions Europees, em sembla que han barrejat el cul amb les tèmpores. El vídeo ho és tot menys Europeu. A veure si amb la política exterior erràtica i dispersa que perpetren entre ell i en Moratinos, s'han confós i es pensa en ZP que es presenta a les eleccions als Estats Units, com també comença amb la lletra E. O a veure si jo no ho he entès i és que en comptes de na Maleni a la llista del PSoE per Brusel·les hi va l'Obama.

La cançó que sona de fons és molt bonica i molt Espanyola i Europea tambè, talment com la resta. Ves que el vídeo no sia obra d'en Madí, que n'ès "the king" a l'hora de la cosa dels vídeos.

-

la frase idiota de la setmana

Aznar: "Conmigo no habría esta crisis

-

aforisme

L'obvi és allò que no és mai vist fins que algú ho expressa amb senzillesa. G.Khalil Gibran.
-

efemèride - Johan Cruyff

Hendrik Johannes Cruijff conegut internacionalment com a Johan Cruyff (Amsterdam, 25 d'abril de 1947 Països Baixos) ex-jugador i ex-entrenador holandès, històricament lligat al Futbol Club Barcelona. Considerat per la FIFA un dels quatre millor jugadors de futbol del segle XX, juntament a Pelé, Diego Armando Maradona i Alfredo Di Stéfano, i el millor jugador europeu de tots els temps.

Perplex?.... no gràcies

Es queixava aquest matí a primera hora en Fedeguico que cap diari ni medi català recollía els insults adreçats ahir a Mariano Rajoy i Alicia Sanchez Camacho, titllant-los de feixistes i quatre bajanades més de quatre incontrolats que ni saben que és ni han patit el feixisme.

Entenc que és una noticia menor i no té gairebé cap importància, malgrat en Fedeguico l'ha feta seva i l'ha magnificat molt en la seva panfletaria i Goebbeliana línia d'entendre la informació a la radio. S'ha de dir també que e-noticies si que ho comentava ja ahir a la tarda i encara manté la noticia al seu digital. Trobo molt més preocupant el comportament desmessurat i provincià que va comportar la visita ahir d'en Mariano Rajoy i l'excessiva importància que se li ha donat i les excessives atencions que se l'hi han dispensat. Per tant ni en un cas ni en l'altre, els medis han estat gaire a l'alçada del que s'hauria d'esperar d'ells (altra cosa són els opinadors, o en Francesc Marc Álvaro en particular, que si ha tocat i molt bé el tema).

A ran d'aquest comentari, he volgut recuperar-ne un del més de setembre passat en el que em queixava que malgrat Rac1 ja començava a albirar-se que anava camí de fer el sorpasso a CatRadio, usava la mateixa monótona i obsoleta manera de fer radio que la seva competidora i malgrat ahir afirmava de manera politicament correcte que Rac 1 feia una radio professional i dinàmica, en realitat crec que no és cert. Inescoltable de 6 a 8.30 (qualsevol emissora) i previsible de 9.30 a dotze. La diferència rau en que Bastè sense ser l'alegria de l'horta comunica molt més bé que Neus Bonet, que més aviat incomunica. Us deixo amb el comentari que us he indicat suara.

Perplex?.... no gràcies

"Estic preocupat, molt preocupat, em sembla que imagino noticies que no existeixen. He mirat les portades dels Digitals fa un moment (14:07) i ni l'Avui, El Periódico, la Vanguardia, La Malla, Vilaweb, 20 minutos, i ni tan sols aquest prodigi de informació que és e-noticies, parlen que seguns un estudi de L'IEC (Institut d'Estudis Camperols) hom com a català estigui perplex, en canvi juraria que aquest matí a Rac1 des de les 6 del matí cada quart d'hora ens ho anaven recordant fins la sacietat, amb una senyora que dins del mateix període explicava la faula del príncep destronat etc etc.
Aquests de Rac1 també, ara que abandono Catradio i em passo a ells cauen en el mateix error desinformatiu, que és matxucar les noticies exactament igual i amb els mateixos comentaris enllaunats cada 15 minuts de 6 a 8,30 del matí. No hi ha enlloc on ensenyin com s'ha de fer àgil i intel·ligentment un programa de radio? Ahir o abans de ahir cada quart d'hora sortia en Barbeta acabant el seu comentari: Com em deia un amic argenti:”no està el horno para pollos”: i reblava, amb P. de Portugal. De Portugal?, P de pernil, o de paparra pensava hom, que ja era mig de família de l’argenti de marres.

Bé un cop esbravat i tornant al tema inicial ja veig que hauré d'afegir els sociòlegs de l'IEC a la llista de professions que no serveixen per a res, com la d’àrbitre assistent o la d'economista, amb l’agreujant que els de l’IEC ens costen diners. Perquè mira que els quatre catalans que quedem estem moltes coses, però perplexes no se pas d'on ho han tret, ni tan sols estem esmaperduts, però si encara estan buscant el català emprenyat de l'Enric Juliana i no el troben!. El que estem és cansats, molt cansats i decebuts de tan idiota bocamoll i pretès salvapatries incompetent, i també “passotes”, molt “passotes”, diria que instal·lats en un passotisme i tan se me’n fotisme que esdevindrà congènit al pas que anem.

Potser els digitals dels diaris per vergonya aliena ni tan sols ha donat la noticia de l'estudi aquest de l’Institut d’Estudis Camperols, la mare dels estudis poca-soltes i mira que n’hi han. Un matí el Poeta Espriu es va trobar un admirador que en dir-li: Bon dia mestre, con anem? aquest amb la seva habitual simpatia li va etzibar: Com anem? envoltat per la mort i rodejat d’imbècils."

Doncs aixó.

aforisme

Cada drac fa néixer un Sant Jordi que el mata. G.Khalil Gibran.
.

efemèride - Jordi Pujol

Jordi Pujol i Soley (Barcelona, 9 de juny de 1930) és un polític català, líder de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) des de 1974 fins a 2003, i president de la Generalitat de Catalunya de 1980 a 2003. És llicenciat en Medicina per la Universitat de Barcelona. Casat amb Marta Ferrusola l'any 1956. Té 7 fills. Pujol va ser arrestat el 1960 per les seves activitats antifranquistes, i va ser sentenciat a set anys de presó, dels quals en va complir dos i mig a la presó de Saragossa i un de confinament a la ciutat de Girona.

El 24 d'abril de 1980 va ser designat President de la Generalitat, càrrec on hi va romandre 23 anys.

No era la crosta, estúpids!

Rac 1 és ja la primera emissora de Catalunya, segons l’últim EGM, en segon lloc hi ha caigut Catalunya Radio que és a punt de ser sobrepassada per la SER.
No crec hagi sorprès ningú, en primer lloc perquè a Rac 1 han fet i fan una radio professional i dinàmica, tan al Món al matí amb en Jordi Basté, com els de Minoria absoluta o en Clapés a la tarda, i els d'esports que te'ls menjaries. Tots són líders consolidats en la seva franja. És alló de que si es fan les coses bé, la feina ben feta, els resultats acaben arribant. I si a sobre a l’emissora anteriorment líder, és fa fora al presentador del matí de Catalunya Radio (Antoni Bassas) i se'l substitueix per una gris i amorfa locutora de continuïtat a qui li fan acabar el programa a les 11 per seguir amb una fórmula vella i gastada com la d'en Manuel Fuentes i a la tarda es defenestra Llucià Ferré que no és que fos res del altre món, però aguantava prou bé el tipus, sembla palès que la davallada d'audiència es més que previsible i justificada. Recordem que tot va començar a gestar-se quan en Joan Ferràn va començar amb parlar de la crosta a Catradio i fins aquí hem arribat. Ell (per més que ho negui) i els qui ha atiat amb a aquest desgavell, amb l'inestimable col·laboració del tripartit: Sarsanedas, Saez, Cullel han despolititzat Catradio, tant que s’amorfitzat, i ni tan sols és ja la Radio Nacional de Catalunya, ara és la que diuen fem entre tots, que l'escoltem cada vegada menys, però si que la paguem entre tots.

No era la crosta estúpids, eren professionals i el resultat actual és la vostra ineficiència de buròcrates polititzats i sectaris.

blogoteca sobre l'assumpte:

-

De crostes, mindundis i responsables

Joan Ferran

Neus bonet, oxígen o cloroform? -

Antoni Bassas i la conxorxa dels inùtils

aforisme

El rovell del ferro es treu rascant-lo amb paper de vidre, el del cervell se’n va amb el paper dels llibres.

.

efemèride - 23 d'abril

El 23 de abril de 1521 muere Fernando de Magallanes, navegante portugés.
El 23 de abril de 1616 muere Miguel de Cervantes (según el calendario gregoriano).
El 23 de abril de 1616 muere William Shakespeare (según el calendario juliano; 3 de mayo de 1616 del calendario gregoriano).
El 23 de abril de 1616 muere Inca Garcilaso de la Vega, escritor e historiador peruano.
El 23 de abril de 1643 muere Luis XIII, rey de Francia (1617-1643).
El 23 de abril de 1981 muere Josep Pla, escritor español.
El 23 de abril de 1986 muere Otto Preminger, cineasta austríaco-estadounidense.
El 23 de abril de 1994 muere Richard Nixon, 37º presidente de los EE.UU. (1969-1974).
El 23 de abril de 2005 muere John Mills, actor inglés.
El 23 de abril de 2007 muere Boris Yeltsin, político ruso, Presidente de Rusia (1991-1999).

un dia prou nefast.

llibres recomanats

Atès és Sant Jordi i per tant el dia del llibre i la rosa, vull, més que recomanar, citar les novel·les que al llarg del temps, més m'han impresionat, influit o captivat. Corresponen a diferents époques i a autors molt diferents entre si, però cadascuna d'elles en el seu moment varen deixar la seva petja. Les citarè en català o castellà segons la llengua en la que les vaig llegir i no per cap ordre en concret.

En el camino - Jack Kerouac

Sinhué el Egipcio - Mika Waltari

Cuerpo a tierra - Ricardo Fernández de la Reguera

A Sangre Fria - Truman Capote

Las cárceles del alma - Lajos Zilahy

La hora 25 - C. Virgil Gheorgiu

El retorno de los brujos - L-Pawels i J.Bergier

La conjura de los necios - John Kennedy Toole

Incerta Glòria - Joan Sales

El Jarama - Rafael Sanchez Ferlosio

Han matado un hombre han roto un paisaje - Paco Candel

La perla - John Steinbeck

El factor humano - Graham Greene

Los cipreses creen en Dios - Josep Maria Gironella.

Gog - Giovanni Papini

El ángulo del horror - Cristina Fernandez Cubas

Levantar Ciudades - Lilian Neumann

L'agulla daurada - Montserrat Roig

Los Detectives Salvajes - Roberto Bolaño

2.666 - Roberto Bolaño

i més d'una que s'ha quedat oblidada en un racó de la memòria. Com heu vist no hi ha massa nexe entre aquests escriptors, però és cert que en el seu moment i algunes desprès, les novel·les citades han estat importants per a mi. El perquè unes si i altres no, sincerament no ho sé, Jabés diu que és la novel·la qui tria al lector. I el mateix em passa amb els poetes, no sé perquè m'agraden més Joan Margarit, Pessoa, Vinyoli, Marti i Pol, Joan Salvat Papasseit, Joan-Elíes Adell, Rimbaud, Manel Forcano, Susanna Rafart, Maria Mercé Marsal, Irene Climent, o Alejandra Pizarnik que altres que possiblement sian igual o millors poetes. Deu ser que són ells tambè els qui m'han escollit a mi perque els frueixi.

No ho sé, deixem-ho aquí i compreu-vos demà el o els llibres que més us abelleixin, i si pot ser, llegiu-los. Si! ja sé que ho fareu, però és bo recordar-ho.

Bona diada de Sant Jordi a tots i compte que l'Arturu en un còmic fa de Cavaller Sant Jordi contra el Drac del Tripartit mentre els d'ERC llencen un altre còmic amb un que no s'assembla de res al Junqueras fent d'Almogàver però que és veu hi ha moltes ganivetades, que ja és aixó tractant-se d'ERC. ICV no ha tret còmic, no cal ja el duen incorporat. Repeteixo e itero, BONA DIADA!

.

.

FER-LA PETAR AL PARADÍS

Aquest matí he anat a Vic per feina, i aprofitant un buit, a veure en Ferran (Gulchenruz). L'hem fet petar una estoneta parlant - com no - de literatura, i avui era obligat fer-ho d'Oswaldo Lamborghini de qui en Ferran (que es deu deixar el sou en llibres) n'ha ja encarregat una novel·la. Ens hem vist a la Tralla on actualment hi treballa en Ferran, que per a ell, treballar en una llibreria és com posar-li un bar a un alcohòlic o la guineu a cuitar gallines. Hem parlat d'Oswaldo, Bolaño i Borges i de Maria Mercè Marçal de qui hi havia un DVD recitat per Núria Candela, de qui li he explicat al Ferràn que fou la primera persona que va llegir els meus poemes. Sovint penso que amb en Ferràn som dos aprenents de Detectius Salvatges a la recerca de la nostra Cesárea Tinajero particular.
En sortir mentre anava carreró amunt cap aquesta meravella de la plaça Major de Vic i mentre escoltava "doce cascabeles" que sortía d’una paradeta de verdures, pensava que el paradís deu ser quelcom similar a la Tralla, amb una finestra que doni al mar i música de fons de "son" cubà.

aforisme

En realidad los días de la semana deberían ser: Lunes, Martes, Miércoles, Jueves, Viernes, Sabades y Domingues. El Perich.

.

efemèride - Guillermo Cabrera Infante

Guillermo Cabrera Infante va néixer el 22 d'abril de 1929 a Gibara, llavors a la província d'Orient, i avui a la d'Holguín. Era el fill gran del periodista Guillermo Cabrera i de Zoila Infante, ambdós militants comunistes i fundadors de l'organització del partit a Gibara, raó per la qual van ser arrestats juntament amb Cabrera Infante, que aleshores tenia set anys d'edat i així coneixeria la presó per primera vegada per diversos mesos. El 1941 es va traslladar amb la seva família a l'Havana. Als divuit anys d'edat va escriure una història, El senyor president la qual per la seva sorpresa va ser publicada. Més tard, va iniciar els estudis de medicina, que va deixar per començar a estudiar periodisme a 1950. Tanmateix, ja començava a descobrir que les seves aficions, la literatura i el cinema, serien les passions a les que es dedicaria tota la seva vida. El 1952 va escriure un conte i aquell mateix any, els censors del règim de Batista van trobar a Cabrera culpable d'incorporar obscenitat en aquest conte. Com a càstig, se li va prohibir a publicar amb el seu nom, assumpte que va ser resolt mitjançant l'ús del pseudònim G. Caín, una contracció dels seus cognoms. El 1954, es va convertir en crític cinematogràfic de la revista "Carteles" què signava amb el seu pseudònim (que utilitzaria posteriorment en alguns dels seus guions) i amb la qual colaboraría fins 1960. A les darreries de la dècada dels cinquanta, Cabrera Infante va escriure la major part de les seves històries que serien compilades més tard, Així en la pau, com en la guerra. El 1953 es casà amb Marta Calvo. D'aquest matrimoni va tenir dues filles (Ana, el 1954 i Carola, en 1958). Tanmateix, el 1958 va conèixer a l'actriu cubana Miriam Gómez, amb la qual es va casar el 9 de desembre del 1961 després de divorciar-se de la seva primera dona.

Som rars els catalans!

Insistiré fins la sacietat que els catalans som rars, i als fets empírics em refereixo o em vindré a referir. A banda del Sant Jordi aquest que comento al comentari comentat anterior, el qual sant era una mica lent a l'hora de defensar princeses, atès es veu que el drac se n'havia cruspit unes quantes abans no el va suposadament matar, i un cop sembla ho va fer, va el Sant baró i no es casa amb la princesa que seria el final de manual made in Hollywood que pertocaria. Però és que circula la brama que Sant Jordi no va matar el drac, sinó que si va amistançar i d'aquí fou un va sorgir la marca Lacoste, i no del tennista i el cucudrulu.

També venerem pes questes terres un Sant sado-maso com Sant Sebastià, tenim el president de la Generalitat que és de Córdova (baix Empordà) i els d'esquerra Republicana que no se sap ni d'on són ni cap a quin precipici van, o en Joan Saura, l’Hereu d’alcalde de Barcelona, i la nostra icona és un ase que deu ser els dels cops (suposo). Al pesebre i fotem un paio cagant i per Sant Joan ens inflem de "Coca" mentre fotem foc a tot. La nostra diada nacional és la celebració d'una derrota i de patrona tenim La Moreneta, que és negra, però molt negra, més negra que els negres que ja és dir, llevat que sigui una enorme piga, i a qui per cert algú l’hi hauria de demanar a banda de salvar els "Pericos" que sembla està en el seu bon camí la cosa, que aturi el tema de l'aigua, que de moment en tenim de sobres i que si ens en fa falta més, ja es posarà el Sr. Baltasar en contacte amb ella. Ah! i gràcies, de totes maneres. Amb aquest panorama descrit ja em direu si en som o no de rars els catalans, que des del 9 d'agost esperem s'apliqui l'Estatutet on està ja tot detalladet i especificadet i espera que t'esperaràs, i té nassos la cosa que ara ens ve avui a les dotze a parlar amb en Monti, Manolo cabeza bolo que ves per on ell ja ha cobrat el seu deute històric mentre aquí estem ja histèrics i fins in tot l'Iceta comença a amenaçar (amb la boca petita així o si). I és que aquí hi ha hagut nou mil milions per Caja Castilla la Mancha, tres mil per les PYMES, vuit mil pels ajuntaments, els cinc mil o més per la Banca, quatre mil milions pel Fons Monetari Internacional, i algun altre ajut que em deixo. I els catalans? Ui! n'hem de parlar no sia que se’ns enfadin els que viuen del cuentu, la subvenció, l’espoli a Catalunya i les ajudes europees. Ai senyor! i diu lo Jordi que no agafem les veces, jo les agafaria car em temo es l’únic que en treure'm i almenys quelcom tindrem per omplir el pap, gripaus a banda. Segur que en Ferràn Adrià ens podria fer unes quantes receptes per cuinar-les i donar-els-hi un sabor i presència diferent i enllaminadora. Tites, tites!. Si!, és cert que som rars els Catalans, rars i tontolcul, que tot s'ha de dir i per mèrits propis i ben propis.

-

aforisme

Aquell que anhela el màxim viu el màxim. Gibran Khalil Gibran.
-

efemèride - Daniel Defoe

Daniel Defoe (Londres, 1660 - Londres, 21 d'abril de 1731), va ser un famós periodista i novel·lista considerat el fundador de la novel·la realista a Gran Bretanya. Nascut amb el nom Daniel Foe, va afegir posteriorment l'aristocràtic "De" al seu nom. Va ser arrestat per publicar El mitjà més ràpid per a acabar amb els dissidents el 1703, una sàtira contra els tories (conservadors). Després de passar gran part de la seva vida com periodista, creant quantitats ingents de material, en favor tant dels whig, com dels tories, en només tres anys publicà les tres obres literàries que l'han fet cèlebre: Les aventures de Robinson Crusoe, (1719), considerada la primera novel·la anglesa. Les aventures de Moll Flanders, (1722), novel·la picaresca. Diari d'any de la pesta (en anglès A journal of the plague year of 1665), (1722), que narra l'epidèmia de pesta que hi va haver a Londres aquell any. És considerat un dels primers reportatges periodístics de la història.

-

Diada de Sant Jordi

Com que el dia 23 gairebè tothom parlarà de Sant Jordi, penjo el comentari un parell de díes abans, que feina feta no fa destorb, com deien abans i hom ara. A més a més, la nit anterior em tocarà anar a dormir tard atès algun visionari ha programat el partit Barça-Sevilla a les 10 de la nit, per TV3 (la meva) aixó sí.

"A mi ja em poden dir el que vulguin, però insisteixo en que els catalans som rars. Avui celebrem la diada de Sant Jordi, que era aquest un cavaller que o anava fumat, confós o era un mentider, perquè aixó del drac que treia foc per la boca i que es veu el va matar, com no hi haguessin ja correfocs en aquelles èpoques i en anar fumat se les hagués tingut amb un d'aquests, la veritat es que la versió oficial no cola. I a lo millor aquest Sant Jordi no havia llegit un llibre en sa vida i menys encara li agradaven les roses. No sé qui es va inventar aquesta bonica historia de regalar un llibre i una rosa, sobretot perquè hi ha prou gent que és l’inic llibre que compra (he dit compra, no que se'l llegeixi) en tot un any, que gairebé sempre sol ser l’últim premi Planeta, algun boca orella, o el d'algun mediàtic de la tele, que de fet són aquesta tipologia de llibres els que cada vegada més es venen per Sant Jordi.

És el que hi ha, un sant sota sospita i un gran negoci pels qui venen roses i els editors que tenen mediàtics. Anys ençà encara es podia comprar l’últim de la “Sonrisa Vertical”, però aixó era quan els catalans encara teniem un semen de qualitat, ara ja! tant si val, ens queda el recurs de comprar l'ùltima d'en Boris Izaguirre o d'en Juan Marsé que diu que ell tambè és rar atès escriu en castellà a Catalunya......, per cert que no se on hi veu la raresa, n'hi ha munt com ell a ca nostra i alguns que escriuen prou millor que ell i es repeteixen menys.

-

Del peix al cove, a les veces passant per la menjadora i un que diuen diu que funda un partit i hom no ho sap veure enlloc.

"Jordi Pujol: "Ens hem de negar a acceptar les quatre veces que ens donen des de Madrid" - Pujol ha fet una crida als catalans perquè mantinguin la dignitat i no acceptin qualsevol oferta de finançament. AVUI. llegir comentari."

A banda d'aquestes declaracions d'ahir, escoltant-lo avui per la radio en el seu to mitiner, el Sr. Pujol està i molt en forma, tot i que cada vegada que surt a la palestra el personatge d'Artur Mas tentineja i s'empetiteix, no acabo d'entendre que sigui el Sr. Pujol qui reclami no acceptar qualsevol oferta de finançament i menys encara les veces, veces que deuen ser per la seva menjadora. Ell el rei del peix al cove, sorprèn ara que ens surti tan reivindicatiu, sincerament. I consti que es l'expresident que més curós i respectuós ha estat de tots els que hi ha aquí i al costat.
Més no em feu cas, no entenc res. Després de llegir i rellegir l’article del Sr. Carretero a l'Avui, como no m'assabento de les coses o no les se entendre, no he estat capaç de trobar enlloc que digui o insinuí que se’n vol anar i fundar un nou partit independentista, més aviat sembla que és ERC qui li diu que: com no penses com nosaltres, seria bo te n'anessis, i hom també sense entendre-hi diria que el que proposa el Sr. Carretero es prou assenyat, i sent com és exalcalde i exConseller i prou pragmatic, no crec hagi oblidat que curta va ser l'ombra del PI. Tot i que em fa l'efecte que el Sr. Puigcercós i el Sr. Carod com em passa a mi sovint, no l'han entès, només que aquest no entendre'l molt em temo els pot costar molt car en les properes eleccions d'ací més o menys un any. I sinó al temps.

-

Arribar tard a Pla

Vaig arribar molt tard a Pla, com a lector de la seva obra vull dir, de fet em vaig comprar el quadern gris als encants deu fer uns cinc anys. No m'importa si era gasiu, misògin, fins i tot més que gasiu, garrepa, més aviat deixa't, espía del franquisme o de ves tu a saber o mil i una altre coses que se li atribueixen. No m'interessa l'home, ni les seves anécdotes, ni si el país li quedava gran o petit. Com passa amb tots els escriptors d'allí on siguin, només vull legir-lo i en el seu cas fruir-lo com faig cada dia gràcies al bloc del quadern gris. La resta simplement, no m'interesa gens...

aforisme

La reflexió és sempre l'escull de la poesia. G.Khalil Gibran.
.

efemèride - MAHOMA.

Mahoma o Muhàmmad (de l'àrab محمد, Muhammad), també transliterat a l'alfabet llatí com Mohammad, Mohammed i Mahomet fou el fundador de l'islam, venerat per els musulmans com el darrer profeta de Déu. D'acord amb les biografies tradicionals musulmanes (anomenades sira en àrab), va néixer un 20 d'abril de l'any 571 a la Meca i morí el 8 de juny de 632 a Medina. El seu nom complet és Abū-l-Qāsim Muhammad ibn 'Abd Allāh ibn 'Abd al-Muttalib ibn Hāšim (el mot ibn significa fill de i abu pare de). Els musulmans consideren Mahoma com el darrer profeta i missatger enviat per Déu (o Al·là) a tota la humanitat. Unificà Aràbia, la qual cosa va possibilitar las conquestes aràbigues i la creació dels posteriors imperis islàmics.
Un 20 d'abril varen nèixer també Napoleó III o Adolf Hitler entre altres.

País Basc: una negociació possible

El comunicat d'ETA de diumenge passat al diari Gara, amb motiu del Dia de la Pàtria Basca en el qual s'amenaçava directament al nou Govern basc del socialista Patxi López, i al que no reconeix cap legitimitat democràtica, era l’espera’t del manual d'us d'ETA, però el dia següent, Arnaldo Otegi, en unes declaracions a Ràdio Euskadi, no donava excessiva importància a les amenaces d'ETA al nou Govern basc en assenyalar que el canvi de Govern no és l'element essencial i, per tant, no estem ni més lluny ni més a prop d'un procés de pau. E insistia en el seu etern missatge i disposició "al diàleg polític i la negociació". Otegi és evident que està per reeditar un nou Pacte de Lizarra tot i que el PNB estigui temporalment a l'oposició. De fet Otegi, i amb ell gran part del món abertzale ha descobert i assumit que l'Estat els ha desconnectat més o menys legalment de la possibilitat de concórrer a més eleccions, i a sobre no crec els faci massa gràcia l’èxit assolit per Aralar a les últimes. La col·laboració França Espanya esta decapitant constantment (com ahir amb la detenció de Jurdan Martitegi i vuit membres més) la cúpula armada d'ETA i es troben doncs tant la branca armada com la política en un cul de sac, sense cap possibilitat de sortida. A tot aixó, segons informa avui el País, vinculat a aquest debat ha reaparegut en la direcció d'ETA Josu Urrutikoetxea, Josu Ternera, el seu líder viu més carismàtic, que està clarament a favor d'una negociació amb el Govern per acabar amb el conflicte amb unes exigències que aquest pugui raonablement assolir i pair. Sembla no hi ha cap altra sortida, caldrà veure però si el Sr. Zapatero té el valor suficient per afrontar aquesta negociació, ara sembla sense interferències internes a ambdues bandes com va passar l’ultima vegada.

Sincerament confio poc en ell i la seva voluntat de negociar una pau definitiva, l'actual intensitat de la banda terrorista ja l'hi va bé i no hem d'oblidar que manen o manaran al País Basc els dels PSE amb la connivència del Pp, i aquests si que no estan pas per la labor d'intentar assolir la pau política. Potser aquesta és la causa fonamental que continuí enquistada l’actual situació, la manca de talla i voluntat política a una i altra banda.

-

aforisme

La tolerància és amor amb la malaltia de l'arrogància. G.Khalil Gibran.
-

efemèride - Charles Darwin

Charles Robert Darwin (12 de febrer de 1809 - 19 d'abril de 1882) va ser un naturalista anglès que va explicar que totes les espècies han evolucionat al llarg del temps a partir d'avantpassats comuns mitjançant la selecció natural. El fet que l'evolució es produeix va ser acceptat ràpidament per la comunitat científica, mentre que la teoria de la selecció natural no va començar a ser considerada com la principal explicació del procés de l'evolució fins la dècada del 1930, i ara constitueix la base de la síntesi evolutiva moderna. En una forma modificada, el descobriment científic de Darwin continua sent la base de la biologia, ja que proporciona una explicació lògica de la diversitat de la vida.

Ptt bsrvtr

Val la pena us llegiu el petit observatori d'en Josep Maria Espinàs d'avui a el Periódico, és una autèntica delicia.

-

aforisme

Un fanàtic és un orador sord com una tapia. G.Khalil Gibran.
-

efemèride - Lucrecia Borgia

Lucrècia Borja, també anomenada Lucrècia Borgia, ( Roma, Estats Pontificis 18 d'abril 1481 - Ferrara, Ducat de Ferrara 1519 ) fou una donzella provinent de la dinastia velenciana dels Borja que va esdevenir duquessa consort del Ducat de Mòdena i Ferrara. Lucrècia es convertí, a mans del seu pare, en una peça del seu joc polític a Itàlia, i la facultarà per exercir algun càrrec, com el de governadora de Spoleto. Apareixia sovint al costat del seu pare en cerimònies públiques, i, cosa que escandalitzava el mestre de cerimònies i dietarista Burckard, en absència d'aquell residia a les habitacions pontifícies, i se li permetia obrir-li la correspondència i convocar els cardenals en cas de necessitat.

la Fira d'Abril, els moros i la salsa

Els catalans som realment diferents dels espanyols, bàsicament en l’acceptació d'aspectes de la seva cultura que ens poden abellir, o la d'altri, i en el cas d'Espanya com seria en el meu cas, m'agraden el flamenc, la copla, o las corrides de toros, que com açó de corrides sonava molt malament, els catalans tan pudorosos sempre ho varem substituir per curses de braus, concepte que no entenc, perquè a la plaça el brau fa la cursa tot sol amb el torero al davant. Bé, feta la disquisició pertinent i a l’ús, deia abans d'anar-me’n pels serrals d'Úbeda que els catalans en general acceptem aspectes de la cultura de l'altri, aspecte que a l’inrevés molt difícilment i de manera escadussera es dona, bàsicament - crec - perquè Espanya genèticament és sobre tot un país curull d'intransigents i intolerants amb l’altri, per por, ignorancia, o desconeixement, i aixó ni és bo ni és dolent, simplement es així, pels segles dels segles. Podria fer tota una disquisició argumental de les meves paraules, més penso que no cal, com diuen a Castella "a buen entendedor, pocas palabras bastan) i el qui no ho hagi entès, o no ho vulgui entendre, no cal li ho expliqui, perdriem ambdos el temps. Em vinc a referir a la capacitat d'acceptar i adaptar-se a l'altre sense més, sense recances exagerades, sortides de to o intolerància retrògrada, potser perquè al llarg dels segles nosaltres mai hem estat aïllats i vulguis o no aquest contacte constant amb altres cultures condiciona el tarannà i la concepció i acceptació de l'altri, car de no ser així, seriem com els bascs, o "vascuences" que van també com els espanyols, sobrats de prejudicis i intransigència.

I per trobar-ne un exemple no cal anar gaire lluny:

Els responsables de la Fira d’Abril d’enguany que es celebra al Forum,- no la de Sevilla -, amb el Sr. Garcia Prieto al capdavant, no volen que es posi a les casetes musica sud-americana en general o mora, nomes flamenc i copla en totes seves variants, atès és el que es correspon amb la cultura i tradició andaluses. I és aquí on es demostra la "intolerància" i la "ignorància" d'aquest Senyor i de la FECAC que representa, més els qui secunden la seva proposta, atés oblida el Sr. Garcia Prieto que entre altres aspectes, la musica andalusa és hereva de la mora com diu ell, oblida també que la tolerància i la complicitat aconsellarien admetre a la seva Fira altres tipus de musica que poden conviure perfectament amb la seva, oblida també que la Fira d’Abril es celebra a Catalunya amb una sucosa col·laboració econòmica per part de la Generalitat de Catalunya. Oblida el Sr. Garcia Prieto que acceptar l’altre en tots els sentits és un acte de generositat que aquí s’ha fet sempre fins tot amb exageració com és el cas de la seva Fira.

I no vull ni pensar si fos al reves, que en un tipus d’acte similar però català de la Fira d’Abril (suposant que el subvencionés la Generalitat), els organitzadors prohibissin escoltar a les casetes flamenc o pasdobles, adduint que era una Fira especificament catalana. Estic segur que el Sr. Garcia Prieto seria el primer en aixecar irat el crit al cel, que fa anys que tots ens coneixem i sabem a quina banda ens fem la clenxa.

aforisme

L'home pot enfilar-se als cims més alts, però no pot viure allí molt de temps. George Bernard Shaw.

-

efemèride - Chavela Vargas

Isabel Vargas Lizano (San Joaquín de Flores-Costa Rica, 17 d'abril de 1919, 89 anys) és una cantant costarricense de nacionalitat mexicana, coneguda artísticament com Chavela Vargas.
.

Q-3 i la "carn de pas"

plaça Sant Roc de Sabadell, des del Campanar de Sant Félix. Original de l'autor.

Quan tenia dotze anys, em llevava a les set del matí i amb la bicicleta amb remolc, anava del carrer de Vilarrùbies fins al Mercat Central a recollir les fruites i verdures que el meu pare abans havia encarregat. El meu pare treballava en un magatzem d'olis a la Via de Massagué i al carrer de Vilarrùbies en una casa anglesa hi tenien els meus pares la botiga de comestibles que era a la vegada vivenda. Ara pot semblar rar, però abans quan no hi havien Grans Superficies ni supermercats de barri, sovintejaven les petites botigues de comestibles per abastir una mica de tot als veïns.

A mi no em feia res llevar-me aviat, em semblava que era un acte de confiança vers mi per part dels meus pares i a més a més amb la bicicleta i el remolc em sentia útil. Quan tornava anava a esmorzar al forner del costat en Sisu Carreres, a la rebotiga ho tenia ple de novel·les de l’oest i allí amb el pa acabat de coure encara un xic calent, amb tomata i anxoves esmorzava mentre llegia novel·les de Fidel Prado, Marcial Lafuente Estefanía i algun altre d'aquests que escrivien a tant per novel·la.
Desprès anava a l’escola i en sortir a les dotze me n'anava al magatzem on treballava el pare i sovint m'enviaven a fer alguna gestió, sobretot al Banc a dur remeses de talons o fins i tot ingressos en efectiu (eren altres temps).
Un dia d'aquests vaig anar a portar uns documents a un Banc de la vila, el lloc on els tenia de deixar era entrant a ma dreta, on hi havia una senyora de mitjana edat però que manava prou, aspecte un xic rar en aquella època en que poques dones teníen algun càrrec de poder.

Bé, davant meu hi havia un senyor que parlava amb ella. Mentre jo esperava no vaig poder evitar escoltar la seva conversa, car els adults quan hi ha mainada parlen com si aquesta no hi fos o no s’assabentés de res del que estant parlant (greu error, les antenes de la mainada són molt llargues).
L'home li comentava la dona que el Banc havia crescut molt, que s'anaven fent grans, etc, etc.
- Quans sou ja? li va preguntar finalment.
I aleshores la senyora que manava prou li va contestar:
Ui! més de mil cinc-cents, però en càrrecs de responsabilitat pocs, la resta són carn de pas.
No ho he oblidat malgrat el pas dels anys, i aixó és el que és per l'empresari, la gran majoria d'aquesta entelèquia actual, en altres temps anomenada classe obrera. Carn de pas.
Pero els temps han canviat i sembla que el Ministre d’Indústria Espanyol i el seu homòleg Català que ahir varen anar a Alemanya a la casa Wolskwagen a pidolar la producció del Q3 amb 100 milions d'euros a la cartera, no són gran cosa més que Carn de pas o pinten el mateix que la classe obrera per a la Multinacional, atés varen tornar igual que havien marxat, sense cap resposta i amb 1800 llocs de treball a Seat perillant, i a tot això deia avui el Ministre de Treball que a 300.000 aturats ja se’ls hi havia acabat el subsidi d’atur. El tercer trimestre d'enguany, serà distret. Si ni manen ni poden fer res davant problemes grossos que ens afecten, perqué ens serveixen aquests politics?.

aforisme

Si vols ser feliç un dia dedica'l a la teva dona. Si vols ser feliç una setmana dedica-la a la teva amant. I si vols ser feliç tot la vida dedica-la al teu jardí. Màxima oriental.

-

efemèride - Charles Chaplin

Sir Charles Spencer Chaplin, KBE (Londres, 16 d'abril de 1889 - Corsier-Sur-Vevey, 25 de desembre de 1977), conegut com a Charles Chaplin, Charlie Chaplin o encara més com a Charlot, va ser actor, compositor, productor i director. Està considerat com un dels millors mims i pallassos de la història del cinema. Actuava, dirigïa, escrivïa, produïa a les seves pròpies pel·lícules. Chaplin era també una de les personalitats més creatives i amb més influències a l'era del cinema mut. La seva vida cineasta va durar més de 65 anys, des dels escenaris victorians i els music hall britànics quan era un artista jove, fins gairebé la seva mort a l'edat de vuitanta-vuit anys.

la decisió de Guardans

Per Ignasi Guardans sabem que els eurodiputats, a banda de treballar poc i cobrar molt fan coses, i no ho dic per l'incident asiàtic (que també), si més no per el del control a l'aeroport i altres qüestions que al llarg de la seva trajectòria com a eurodiputat l'han fet distingir-se i en positiu. Guardans va ser un dels impulsors de la Directiva de Mitjans Audiovisuals i va participar en el programa Media. Aquest programa està dirigit a donar suport a la indústria audiovisual europea per dinamitzar la producció i difusió d'obres audiovisuals europees amb l'objectiu de pal·liar el domini de produccions de tercers països, particularment d'origen nord-americà. L'uneix una especial amistat amb la nova ministra de Cultura, Angeles Gonzalez Sinde, que per això entre altres qüestions el deu haver escollit. I el que en un país normal seria normal aquí ja hem muntat el pollastre. A França Sarkozy té col·laboradors dels PS i gent de pes, en càrrecs de pes com Michel Rocard, o independents com Bernard Kouchner que prové de MSF i del Partit comunista francès, i al país veí ningú s'ha esquinçat les vestidures per aquests nomenaments. Però aquí som diferents, i en diversos sectors fins i tot fora de CIu ha caigut prou malament la decisió de Ignasi Guardans d'acceptar el càrrec de la direcció General de Cinematografia. Que s'ho facin mirar, ens omplin sovint la boca politics i personal de a peu que el més important és que la persona que ostenti un càrrec públic d'una certa rellevància, entengui i domini el tema, reblem dient que no és just que perquè hi hagi un canvi de govern "X" persones: secretaris, subsecretaris o directors generals hagin de deixar el seu càrrec que estaven desenvolupant amb eficiència simplement perquè ha canviat el color del partit del Govern, i ara, perquè Guardans a qui incomprensiblement CIu ha defenestrat per un tècnic sense cap experiència ni imatge política, ha acceptat una bona oferta, s'ofenen, i ells i altri el critiquen. Només en Duran i Lleida com gairebé sempre ha sabut estar a l'alçada i s'ha sortit de la qüestió en ser preguntat amb la seva habitual elegància i finezza.

aforisme

És el nostre pensament que cedeix a les lleis fetes per nosaltres, però mai el nostre esperit. Gibran Khalil Gibran
.

efemèride - Leonardo da Vinci

Leonardo da Vinci (Vinci, Toscana, 15 d'abril de 1452 - Amboise, 2 de maig de 1519) fou un artista florentí i un home d'un esperit universal, a la vegada, científic, enginyer, inventor, anatomista, pintor, escultor, arquitecte, urbanista, naturalista, músic, poeta, filòsof i escriptor. Leonardo fou alumne del cèlebre pintor florentí Andrea del Verrocchio. Els seus primers treballs importants foren realitzats al servei del duc Lluís Maria Sforza a Milà. Posteriorment treballà a Roma, Bolonya i Venècia, i passà els últims anys de la seva vida a França, tot acceptant la invitació del rei Francesc I de França. Leonardo de Vinci sovint ha estat descrit com l'arquetip i el símbol de l'home del Renaixement, un geni universal, un filòsof humanista amb una curiositat il·limitada, i una gran força creativa Ha estat considerat com un dels pintors més destacats de tots els temps i potser la persona més polifacètica i talentosa en un major nombre d'àmbits diferents.

Por a volar

Quan hom tenia nou o deu anys, volava molt poca gent, només els adinerats o els altres en casos molt concrets i imprescindibles. No era Catalunya un país per volar i ens haviem de limitar un cop a l'any, a començament de desembre per la Verge de Loreto patrona de la aviació, a anar a l'aeroport de Sabadell on es podia pujar gratis a una avioneta o a un Fokker. El meu pare m'hi portava cada any i almenys aconseguiem donar una volta per damunt de Sabadell i veure la ciutat en miniatura. També es solia anar a l'Aeroport del Prat, o Muntadas com em sembla es deia abans i quan encara era més escadusser que ara, a veure aixecar-se i aterrar els avions, com una imatge prohibida de viatjar en llibertat cap a altres contrades llunyanes.
Amb el temps, els vols comercials primer i els turístics (charters) després, s'han anat abaratint fins el punt que com deia l'any passat pots anar a qualsevol lloc del món, només amb la VISA, banyador, samarreta i unes xancletes. Ara en diuen "low cost" que ja és la última expressió de socialització de volar per a tothom, de fet gairebé es com agafar un autobús.

Cada dia s'enlairen i aterren milers d'avions arreu del món i de tant en tant, només de tant se n'estavella algun. En dir algun, vull dir de les companyies avalades per la IATA, les Russes i d'algun altre país que s'arrisquen a enlairar-se amb Tupolev i altri són ja una altra història. Es cert que de tant en tant hi ha un greu accident com el de fa un any a Madrid, i en qüestió de dos o tres dies hi va haver una sèrie de incidents a Granada, Màlaga i un vol de Anglaterra a Barcelona va patir una despresurització i va aterrar a Llemotges.

Aquests incidents, estic segur que es duen produir sovint i són el que són, incidents menors, però que en activar-se aquesta paranoica psicosi anomenada "alarma social" han sortit a les noticies quan segurament no ho haurien fet quinze dies enrere. No tinc por a volar (*), i si al volant, i en canvi amb el cotxe hi vaig cada dia i aparentment més segur, més no és així, dins del cotxe i amb gairebé dos milions de quilòmetres si que m'he jugat sovint la vida, i l'atzar, la sort o com li vulgueu dir, ha decidit que sia un supervivent. Per pura estadistica quanta gent mor a la carretera al cap de l'any i quanta d'accident d'aviació. Volar és segur, tan segur com la irracionalitat de la gent en obssesionar-se en demanar, o exigir una seguretat que no existeix ni es pot demanar, sobretot quan es viatja amb xancletes.

(*)La meva primera experiència com a passatger de Iberia, fou un vol Barcelona Palma una nit d'un més de desembre del 1968. El vol va sortir amb dues hores de retard perquè l'avió (un Fokker) tenia problemes en un motor i es veu el varen reparar sobre la marxa. Finalment ja de nit varem arrencar el vol (gairebé una hora de Barcelona a Palma) enmig d'una tempesta de llampecs i trons de cagati lorito. A l'avió que era meitat càrrega i l'altra meitat passatgers i que estava en un estat de deixadesa lamentable hi anàvem dues monges i un servidor, i no se pas qui va resar amb més fe si elles o jo durant l'hora eterna que va durar el vol amb l'avio que saltava més que les mamelles de la Sabrina amb el "boys, boys, boys". Per fí, en aterrar a s'aeroport de Son San Joan a Palma a quarts de dotze de la nit i posar alleujat els dos peus al terra illenc no em vaig ajupir a fer un petó al terra com el Papa perquè estava mullat, però gairebé.

Com voleu que tingui por a volar?

el "dolce far niente" d'una societat adormida

Si fos filòsof suposo que militaria en la branca dels estoics o els pessimistes de mena, més no ho soc i ni tan sols en aquest aspecte em puc definir. Em meravella sovint que alguns components d'aquesta societat nostra reclamin per fer valdre els seus drets en sentir-se menystinguts o ultratjats per l’Administració on qualsevol fòtil del poder públic o privat. Ho dic perquè sembla mentida tal i com estem actualment, amb la crisi galopant que tenim i el que ens espera, l'augment desaforat de l'atur, l'autisme de l’Administració i el bandolerisme de Bancs i Caixes en general, més l’espoli d’elèctriques i gasistiques entre altres, la ciutadania com un ramat de bens (hom el primer) ens hàgim instal·lat en un “dolce far niente” d'una societat adormida instal·lada en un tan se me’n fotisme passiu que és realment preocupant. Aquesta abdicació formal per la lluita demostra fins a quin punt hem abdicat, ens hem adotzena’t i tan se’ns en dona tot. Aquí anem entomant amb una displicència i una paciència digna de Job que es veu en tenia molta de paciència. Trenta anys enrere per molt menys es muntaven els grans pollastres i la gent es tirava al carrer a protestar, per exigir i normalment aconseguir preservar els seus drets com a ciutadans, i de vegades per nimietats com que simplement s’apugés una misèria un bitllet d’autobús o una pesseta la gasolina. Però actualment tot això aparentment ni afecta ni mobilitza i l’autèntic espoli que esta perpetrant Fecsa ENDESA passi, passi i passi com aquell qui res, i ells clar, encantats de la vida. No fem servir el dret a protestar, i en no ho fer-ho estem donant patents de cors als qui ens espolien d'una o altra manera. Però que es pot esperar d'una societat egoista i nihilista perduda en la buidor mental, i que a sobre té un Govern que per si mateix es incapaç de reclamar i exigir el que li pertoca a ell i de rebot als seus ciutadans. Tal per a qual som, i tots a entomar que l'estomac és gran i el cul ample.