ZIMBABWE 100.000 infectats pel còlera

Zimbabwe El país Africà porta nou mesos patint el pitjor brot d'aquesta malaltia al continent en els darrers quinze anys. Segons les ONG han mort gairebé 4.300 persones. La xifra d'afectats per l'epidèmia de còlera a Zimbabwe està a punt d'arribar als 100.000. El brot va començar fa menys d'un any i, des d'aleshores, han mort ja gairebé 4.300 persones davant els ulls d'un Govern incapaç de fer front a la situació i d'una comunitat internacional que no dóna ni l'ajuda ni l'atenció suficients. No 'hi ha prou amb l'incansable tasca de les agències d'ajuda humanitària i de les ONG que treballen a la zona, l’únic que han aconseguit és que l'epidèmia, segons l'OMS, estigui començant a remetre lleugerament. Tornarà a repetir, no obstant, si les col·lapsades infraestructures sanitàries del país no milloren.

I nosaltres?, estem preocupats? hauríem d'estar-ho, oi? Sobretot si tenim en compte com ens varem esverar fregant l'histèria perquè a Mèxic DF uns quants tenien una grip suau. Clar! Mèxic tot i ser més lluny que Zimbabwe, és més a la vora, i allí hi teníem turistes dels nostres, no d'aquests pobres desgraciats deixats de la ma dels déus a Zimbabwe que la majoria ni tan sols sabríem situar al mapa d’Àfrica. Aquesta pobra gent que no importa a ningú, ni al seu propi corrupte, dictatorial i ineficaç Govern, ai! si d'ells no se’n compadeix ni “Monseñor Cañizares” que fins i tot es compadeix i justifica als capellanets - i bisbes també - pederastes. Aquesta pobre gent, no tenen cap esperança, de fet, els deu ser igual morir de còlera, dengue, fam, misèria o d’algun dany col·lateral. Aquests si que neixen per morir i sense res a canvi. Els ciutadans (perdó per la ironia) de Zimbabwe; son pobres i no interessen a ningú. I és trist, només amb higiene, amb aigua corrent, amb unes mínimes condicions de vida s’estalviarien moltes malalties infeccioses. M'ho havia explicat moltes vegades la meva tieta que va estar trenta anys a Rwanda. Ni aixó tenen, i els governants que els genociden no hem d'oblidar que els hi hem posat nosaltres, per tant en certa; en certa no! en gran manera els Estats Europeus en són i molt responsables.,

Almenys hom va decidir ja de jovenet que no hi havia un déu venjatiu, cruel i injust a qui donar les culpes de res ni de qui esperar cap cosa, i així acceptar doncs, que tot depèn de nosaltres mateixos, en qualsevol sentit. Però aixó és en certa manera així als països (dits, encara no se perquè) civilitzats; ells, els habitants de Zimbabwe no hi tenen res a fer ni amb déu ni sense.

És la seva dissort i la nostra vergonya.

Joe Louis, un capellà d'Utah i el Barça

Joe Louis "el bombarder de Detroit" fou un boxejador nord-americà que va tenir una brillant carrera en el món de la boxa des de començaments dels anys trenta, campió del món dotze anys seguits, va ser un esportista d’elit.
Expliquen que quan estava al cim de la seva carrera, va rebre una carta d'un capellà de Utah en la que li demanava una contribució per a la seva esglesia, però li retreia amargament, que no era just que ell (Joe Louis) guanyes tants diners i tingués tanta fama donant-se cops de puny amb un altre, i ell (el capellà) que havia estudiat, que parlava varis idiomes, no tingués ni diners ni reconeixement. 


Joe Louis li va contestar la carta (o algun assessor li va dir que l'havia de contestar i fins i tot la va redactar) en ella li deia, miri Senyor, de capellans n'hi ha molts arreu del món, però de Papa només n'hi ha un que viu i molt bé a Roma, sigui vostè Papa i tindrà diners i reconeixement.


Explico aquesta història, perquè de tant en tant com el Guadiana que apareix i desapareix sento comentaris sobre onze nois incultes que donen potades a una pilota i guanyen molts diners; que si "panem et circensis" o que si 'opi del poble. Ara, amb motiu de tants títols guanyats per el Barça és cert que hem patit un empatx de Barcelonisme, ho reconeix un culer confés, però voldria dir que els qui critiquen als jugadors o el futbol, de vegades per convenciment o de vegades per posat elitista, són una mica com el capellà de Utah. 


Els futbolistes o esportistes d'èlit en general, són el que nosaltres volíem haver set i no ho hem aconseguit, apliqueu-ho a qualsevol àmbit laboral i cadascú que viatgi amb la seva frustració. Abans els intel·lectuals eren anti futbol, atès no quedava bé que a una persona culta li agradés el futbol (amb excepcions com sempre) Va ser en Manolo Vázquez Montalbán el primer en sortir de l’armari futbolístic i a sobre de reconèixer que li agradava el futbol, va escriure molt i molt bé sobre ell.


A banda d’aixó, els jugadors tot i que si és cert guanyen molts diners, s'ha de tenir en compte que la seva vida laboral (ara no tant) és breu, i a més a més són ells qui generen els ingressos del club, amb el seu joc o millor dit amb els resultats de l'equip, i si bé és cert que han cobrat molts euros en primes per haver guanyat els tres títols, el que també és cert es que el club se n'embutxacarà moltsmés, sobretot per la Champions, o sia que van els jugadors més o menys a un 12% de comissió, i aixó que són els que han corregut i guanyat. 


No són onze nois amb calça curta donant potades, i menys encara el Barça d’enguany, que és pura poesia urbana en moviment. I és que "el fúmbol es asín".

Incoherències incoherents

No se exactament quina coordinació porten els del PSc i els del PSoE, però basar la campanya per les Europees amb imatges de polítics de dretes (llevat de Sarkozy) encapçalada per el Sr. Silvio Berlusconi, dient-nos que ells són els culpables de tot el que ens ha passat, i que per aixó els hem de votar a ells, i que el Sr. José Luís Rodriguez Zapatero ahir anés a Roma a veure el Barça i s’assegués al seu costat i a sobre departissin amigablement les estones en que el Sr. Berlusconi estava despert, no deixa de ser com a mínim estrany. Aquí la coherència a brillat per la seva absència, com malauradament és ja habitual en el cas del Sr. José Luís Rodriguez Zapatero, que podia haver tingut una actitud més displicent amb el mandatari italià. Però clar, aquest l’ha convidat a la propera reunió del G20 a l'Aquila, i es tracta de quedar-hi bé, no sia que s'ens enfadi i no ens deixi anar-hi encara que sigui a un raconet de la taula i asseguts en un tamburet.

Que se’n pot dir del Sr. President del Govern, un senyor que amaga el cognom del seu pare (el deu considerar vulgar, suposo) i llueix el de sa mare (Zapatero), un senyor, el President del Govern Espanyol, mentider compulsiu, que ahir va tornar a insistir en que l'acord de finançament seria bo per a Catalunya i que ja estava pràcticament fet, mentre que el President Montilla insistia avui que d'això res de res.

Arriba un moment en que el Sr. José Luís Rodriguez Zapatero en recorda Anita Obregon que viu presonera de les seves pròpies mentides que a sobre se les creu, però ella només és una actriu no gaire bona per cert i l'altre ni tan sols aixó, és un mal actor incapaç de trobar el gest i el posat. I així ens va!

l'any que varem viure meravellosament

Pels que som cules de vell, és fa rar aquest estat gairebé excels que vivim enguany amb tres títols, Copa Lliga i Champions, acostumats com estàvem a veure'ls guanyar algun títol cada deu o dotze anys i quedar-se en blanc la resta. Enterrat "L'Aquest any si" que era la proposta entre resignada i il·lusionada que ens fèiem cada any en començar una enèsima lliga que malauradament acabaríem perdent.
Qui ens ho havia de dir fa un any, potser si "que no estábamos tan mal" o que enguany tenim en Pep, i aquesta és la diferència. El discurs mesurat, la humilitat natural que no desentona, aquest discurs estructurat amb lògica i raonaments lluny dels clàssics tòpics del món del futbol. La recuperació anímica de jugadors com Henry, o mantenir Etoo’o. La sublimació de la cultura de l'esforç, del sacrifici, de la disciplina i de molt sentit comú. Amb aixó n'hi ha hagut prou per guanyat Copa Lliga i Champions, i seria bo recordar-ho més endavant quan possiblement (i no és pessimisme congènit, sinó palesar la realitat probable), possiblement, com deia no es guanyi tot com enguany i comencin a sortir els de la culerada demanant canvi d'entrenador, o criticant algun o més jugadors. I aixó val per en Pep i també per en Pochettino del qui no se n'ha parlat gaire, i aquest si que ha fet un miracle més gran que el de Lurdes. Dues coses per acabar, dec ser dels pocs que creia a cegues en aquest equip i entrenador, a meitats d’Octubre només començar la lliga amb els resultats que no acompanyaven pas gaire, aquí en teniu la prova, i....desenganyeu-vos els no creients en aquesta religió....el futbol és el més important de les coses que no tenen importància, i més....molt més que aixó.

Reus, Paris, Londres....i ROMA

BARÇA - 2 - IUNAITED - 0

HO HAVEU VIST! Ja ha dit en Sala Martín aquesta tarda al Club que guanyaríem, i patiríem menys del previst. HA ESTAT "XUPE" - JA TENIM LA TERCERA, EL TRIPLET I GAIREBÉ MARCA EN PUJOLET.

SOU MOLT GRANS, NOIS!

.

Ah! com hem guanyat, som el "equipo español", si haguessim perdut hauriem estat "el equipo catalàn"

.

"Concentrat estic"

La tarda es farà llarga, i hom tancat al seu cubicle troba que el temps passa molt poc a poc i no aconsegueix posar interès en res. Com l'anunci d'antuvi de Bovril "concentrat estic"

la meva porra: Barça - 3 Manchester iunaited - 2

L'Aquila...si no fos pel Barça

Si no fos perquè el Barça jugarà demà la final de la Champions League i per tant l'equip de "el món a Rac1" des d'ahir és a Roma, no m'hauria assabentat de la situació actual del poble de l'Aquila. La noticia del terratrèmol que va assolar la vila Italiana fa cinquanta dies, ha desaparegut de la graella de noticies. La conversa amb l'alcalde la va enregistrar en Basté ahir i han emès l'entrevista aquest matí.

A la pregunta d'en Basté sobre si encara els hi durava el malson del terratrèmol, deia l'alcalde de l'Aquila, que el malson començava ara, quan tothom ja els havia oblidat. Deia també que encara hi havia 40.000 persones dormint en tendes de campanya i 30.000 a la platja allotjats en hotels i apartaments. Deia que no arribaven ni arribarien els diners que per cert generosament i cerimoniosament havia promès Silvio Berlusconi en la seva visita a la vila un parell de dies després de la catàstrofe, diners que feien falta per a reconstruir el 80% del poble. Deia que aquesta ajuda depenia d'un joc similar al nostre “rasca rasca" i que la cosa pintava escadusserament.

Han passat cinquanta dies del terratrèmol que va destruir l'Aquila i la tragèdia de la vila ja no existeix en l'imaginari col·lectiu, abandonats a la seva dissort, han passat a formar part de l'hemeroteca, teleteca o radioteca de les noticies oblidades.

Té raó el seu alcalde......, ara és quan comença el seu malson.

COMENTARI DIARI, COM L'ESPINÁS

Fa uns anys al casal Pere Quart, a Sabadell, l'any en que va guanyar el Premi d'humor i sàtira (que me’l va prendre a mi, vaja) Carles Capdevila, vaig estar una estona des del primer pis mirant cap a baix contemplant el tràfec de gent que anava pujant. Al meu costat fent el mateix hi havia en Josep Maria Espinàs, mentre na Isabel Martí voltava amunt i avall atrafegada. No li vaig dir res a l'il·lustre caminant, els catalans som gent discreta per aquestes coses. Però pensava que no és bo mirar la gent de dalt a baix, dona una espècie de sensació de seguretat, de poder que no és real, com quan t'enfiles a un quatre per quatre, que tens la mateixa sensació, sensació que perds en veure que es xafa exactament igual que un utilitari en cas d'accident. He pensat en Josep Maria Espinàs, millor dit hi vaig pensar ahir, en llegir a la seva columna a el Periódico (petit observatori) que feia 60 anys que publicava una columna diària, primer a Destino, enmig no recordo on, després a l'Avui i finalment a el Periódico. Comentava l’Espinàs que aquest fet de publicar una columna diària per a ell no era cap rutina ni cosa feixuga, ans al contrari era el repte diari de dir: avui de que parlaré, i així durant seixanta anys.

Suposo que com tots, cadascú al seu nivell, sempre deu tenir algun comentari un xic intemporal guardat per a emergències, com sempre he pensat fan els ninotaires diaris, en el cas que falli o la inspiració o es doni alguna causa fortuïta. Al meu nivell, faig el mateix, des que vaig començar aquest bloc l'u de setembre de 2006, he publicat sobre tot a partir de gener de 2007 mínim un comentari cada dia i a vegades més d'un, que tinc una certa incontinència (JA HO SÉ) i normalment, com avui, és una idea de comentari que va sorgir ahir en llegir l'Espinàs, i encara en el meu cas només fa cinc anys, a banda que ja sé no podré arribar als seixanta. És bo, sobre tot a certa edat provecta com la meva en que un es podria adotzenar més del compte, estar en actiu cada dia no ja per qui entri a tafanejar si més no per a un mateix, al cap i a la fi la cosa blocaire és prou endogàmica.

La Fotografía de l'Espinàs com no, és amb la seva inseparable pipa a la que espero no li acabin posant un molinet de vent com varen fer al metro de París amb Monsieur Hulot.

Una història berber

A la plaça de Jemaa el Fna, a Marràqueix hi ha homes grans que expliquen històries cada ranvespre o nit. Aquesta n'ès una d'elles, treta del llibre Seduccions de Marràqueix d'en Josep Piera. Premi Sant Joan 1996. He respectat el valencià original del text.

"Això era un berber que tenia una venderia, una parada de fruites, a l'entrada d'un mercat, just devora carretera. Era tot el que tenia per a guanyar-se la vida. Ca, i un mal día un camió, conduït per un xofer inexpert, en recular amb una maniobra maldestra, se li va tirar damunt, li ho va trencar tot i li llançà la fruita al terra, per a aliment de bèsties i rapinya de xicalla. De seguida va arribar la policia. Un policia va començar a fer preguntes, va treure papaers i li va dir al venedor: "no us preocupeu, ara em doneu cinquanta dirhams i esciurè en aquest paper que el camioner en té la culpa, que se us ha tirar damunt i us ha malmès la mercadería." El berbe va traure els cinquanta dirhams i els va donar al policia. El policia es posà a escriure quatre ratlles. El berber s'el mirava, preocupat. Aleshores, l'altre policia (la policia sempre va en parelles) va dir al company, amb dissimulació: "Home, posats a fer, demana-li'n cent i ens els repartim a bones, cinquanta per a cadascú." El primer policia va tornar a parlar amb el venedor berber: "Mireu, me'n doneu cinquanta més, i us escriuré que el del camió és el culpable, que és ell qui ha de pagar tots els danys, que heu de cobrar-ne els perjudicis...." Els berbes són famosos de tant com els agraden els diners, diuen que les aprofiten totes. Els ulls se li van encendrè, al venedor de fruites. El pobre ho havia perdut tot, tot, tot el que tenia per a guanyar-se la vida. "Torneu-me els cinquanta dirhams que us he donat", pregà el vell. El policia va pensar que li demanava el bitllet per falta de canvi, i que anava a donar-li'n un altre de cent dirhams. Li'l va tornar. Quan el berber, però, va tenir el bitllet a la butxaca, va amollar al policia: "Ara, si voleu, podeu escriure que he estat jo mateix qui ha atropellat el camió"

Responsabilitats compartides.

No tinc tan clar que la culpa, o tota la culpa, o gran part de la culpa de que la gent no vagi a votar, sigui dels partits polítics, em sembla una visió molt reduccionista i sense prou fonament basada bàsicament en tòpics i una visió simplista del problema. Potser, perquè molta de la gent que no va a votar, simplement no hi va per mandra o manca d’interès, o desconeixement; i aquests, en la majoria dels casos ni tan sols saben si els politics ho han fet bé o malament, o quin programa tenen o si han complert o no les seves promeses electorals.
No ajuda tampoc a dur gent a les urnes el trist paper dels mitjans escrits, orals o visuals; aquí hi ha i molta manca de professionalitat. Curiós es que s’estan retroalimentant politics i mitjans durant tot el temps i quan arriben unes eleccions els periodistes de la CCRT – per exemple - es neguen a signar la informació adduint que els partits politics els hi imposen els seus blocs de campanya. I que fan aquests periodistes la resta del temps? El mateix: “fulano” ha dit, “zutano” ha contestat, “mengano” ha replicat, segons fons ben informades. etc.
La teoria que els partits fomenten l’abstenció perquè ja els hi va bé, no s’aguanta per enlloc, puig a menys votants més problemes tenen els grans partits, ates se’ls n’hi colen d’altres de formacions petites o agrupacions d’independents per la dreta o per l’esquerra que els hi treuen representació de regidors o diputats, que en cas de alta participació no hi tenen res a fer, i aixó vol dir menys ingressos econòmics per aquests partits majoritaris. És cert però que no anima anar a votar ni les llistes tancades ni les campanyes electorals on en comptes d'explicar el programa, els partits es limiten a desqualificar-se insultar-se i menystenir-se en una barroera cerimònia de la confusió.
Hi ha un altre tipus d’abstencionista: El desenganyat, o millor dit, desencisat, que també deu ni do a aquestes alçades de la pel·lícula, per aixó hi ha el vot en blanc, o és que no haurien d’estar desencisats de la vida també (aixó si que és una estafa) i no deixen pas de participar-hi, però el creixent nihilisme en que restem immers com a societat propicia aquests tipus de no votant.
No dic tot aixó per les properes eleccions europèes que vindrien a ser com la Copa Catalunya de futbol, aqui és palès que hi anirà molt poca gent a votar (diuen les enquestes 3 de cadaq 10), però a les properes generals tant si s'avancen com si no, es tornaràn a donar indexs molt baixos de participació. Són variades les causes que generen l’abstenció, i donar la culpa nomes als polítics, és com deia al començament una visió molt simplista i reduccionista del problema, tot i que si s'ha de reconèixer que ajuden molt amb la seva actitud a que aquesta abstenció es produeixi.

pàgines viscudes: en "PATÉ"

La primera novel·la que vaig escriure "l'esperit del Vallès" prescindint de la seva qualitat era prou esbojarrada. El curiós és que a banda de l'anècdota del vaixell "l'esperit del Vallès", la resta no era inventada, tot era real, per allò que la realitat sol superar la ficció. Una de les anècdotes reals que s'explicaven a la novel·la i que passava al càmping Sabanell a Blanes, en realitat va succeir fa ja anys en un bosc de Gallifa. Llegiu-la si us plau:

"Un matí de tardor uns boletaires anaven pel bosc a l'alçada de Gallifa, pocs bolets trobaven però si varen ensopegar amb en Joan. En Joan "el paté" que era el que ara en dirien amb aquest bonic eufemisme un "border line", davant la cara de sorpresa dels boletaires, estava penjat d'una figuera, però no penjat a l’ús, si més no ho havia fet per un turmell, i per tant estava en posició invertida. Devia fer una bona estona que restava en aquesta incòmoda posició perquè la sang li havia pujat al cap i estava vermell com un perdigot.
En veure'l els boletaires li varen dir:
- Joan, que hi fas aquí i així?
Aquest els hi va contestar: Cony! que no ho veieu, m'estic suïcidant.
- Ah! fou la resposta d'un dels boletaires, més no ho fas bé Joan, que no ho saps que per a suïcidar-se t'has de posar la corda al coll en comptes de al turmell del peu.
I aleshores en Joan va donar la resposta que va ser el seu malnom la resta de la seva llarga vida.
- Si home! PATÉ amb mori!
El varen despenjar i un cop una mica refet se’n va tornar cap a casa i mai més va intentar suïcidar-se de cap manera, però el malnom del Paté ja li va quedar per sempre en explicar l'anècdota els boletaires només arribar al poble. "

de mocadors i dones musulmanes...

Reconec que no m’agrada que les senyores i filles dels musulmans vagin amb shador i no tinguin els mateixos drets que els seus marits o pares, entre altres qüestions perquè l’Alcorà enlloc diu que s’hagi de dur un mocador al cap i menys encara una Burka. Diu, referint-se a homes i dones, de vestir amb decòrum, no que hagin de dur tal o qual peça de roba, i tot i que entenc que malgrat aquest comentari sigui aquesta la seva cultura, la seva tradició ancestral i la interpretació religiosa, el temps s’encarregarà d’anar canviant aquestes costums, al cap i a la fi, la nostra societat ha començat a experimentar un gran canvi en els últims 30 anys, i ens queda encara molt camí per recórrer fins que dones, nenes i vells tinguin tots els mateixos drets ...- i obligacions que els homes. O hem oblidat que no fa pas gaires anys per a les dones era obligatòria si volien entrar a l’Església, posar-se la mantellina al cap o en el seu defecte un mocador, els braços coberts i mitges, o les iaies als pobles amb aquell mocador negre al cap que tan tristoi era i que feia que dones de 50 anys semblessim de setanta.
Tot i el que he manifestat i aprofundint en el tema dels costums musulmanes, crec sincerament que per sobre de les religions i les seves normes, hi ha les persones i els seus drets igualitaris, i el que no tinc gens clar és el fet que les dones o nenes musulmanes no puguin vestir com vulguin, puig si ho fan com un acte de fe, ho puc intentar comprendre, però si com molt em temo és per por o per obligació, aquí ja s’estan violant els seus drets com a persones i aleshores ja no anem bé, doncs els drets de qualsevol ésser humà estan per sobre dels llibres sagrats que sobre déus més o menys justos hagin pogut escriure els homes.
I és que aquí tothom es veu amb cor de ficar-se amb catòlics, protestants, testimonis de Jehovà i altres sectes, però el tema musulmà es tabú, i si hem de ser coherents hem de ser-ho amb totes les conseqüències, puig de no ser així, farem un flac favor als afectats, o millor dit, en aquest cas, afectades.

Aquest comentari d'Octubre de 2007, l'he volgut recuperar després de passar pel bloc de na Clídice, que reptava que a banda d'opinar i queixar-no's de tot els blocaires hauriem també d'intentar donar solucions als problemes que denunciem. De vegades com en el cas del tracte a la dona musulmana, no és gens fàcil, més crec que és el temps qui mica en mica l'anirà solucionant. I és que criticar qualsevol questió és fàcil, i trobar solucions molt difícil. Almenys ho he intentat.

Eleccions europèes: Programa, programa programa!

Ahir a la nit va començar la campanya electoral per les eleccions Europees a celebrar el proper dia 7 de Juny. Començ de dir quer malgrat ser europeista convençut no penso anar a votar, pura i simplement perquè no hi ha cap partit que m'expliqui que pensen fer els propers anys quan formin part els seus representants escollit per el Parlament Europeu. Encara que no ens ho sàpiguen explicar i s'entestin en fer d’aquest Parlament un cementiri d'elefants (amb un exili daurat, per cert) Moltes de les mesures que ens afecten provenen ja del Parlament Europeu, com les restriccions al tabac, la limitació de velocitat, l'obligació de rebaixar els índexs de contaminació, les rebaixes en les trucades internacionals via telèfon mòbil i moltes petites i grans mesures que afecten el nostre dia a dia molt més del que sabem i ens pensem. Però aixó sembla no ho saben els responsables de la campanya dels nostres Partits Polítics que amb la seva ceguesa habitual i el seu lamentable vol gallinaci han orquestrat aquesta campanya en els uns contra els altres i desqualifica que vaig fort. Lamentable la campanya vídeo fotogràfica del PSoE i tant o més la del Pp que torna a atacar amb el Dòberman, la resta si fa no fum van del mateix pal en una campanya clarament i lamentablement en clau de política interior espanyola o catalana segons pertoqui, que a la gent ni ens interessa ni és el que voldríem o hauríem d'escoltar de cara a aquestes eleccions. Diuen les enquestes que només aniran a votar 3 de cada 10 ciutadans. Massa em sembla, no hauria d’anar-hi ningú, car si no hi a programa que carall hem de votar? les seves trifulques bananeres del: "i tu més" No gràcies! Programa, programa, programa!
El set de Juny que no comptin amb mi com jo amb la seva actitud ja no compto per a ells.

Per cert: a la foto del cartell del PSOE on hi ha tota la dreta del món mundial, falten els senyors Sarkozy i Blair. ¿Curiós!

La SGAE i el cànon digital

Deu fer ja més d'un any que vaig signar en contra de la llei del cànon digital que va entrar en vigor a partir de l’ù de gener de 2009. Escoltava avui la radio i deien que ja s'havien recollit tres milions de signatures en contra de la SGAE i aquesta mesura (ho deia en Fede, amb qui ves per on hem trobat un punt de coincidencia). El canon digital, dit curt i ras, és una imposició intolerable a mitges entre l’Estat i la SGAE. I no ho dic pel fet que no m’entretinc a baixar-me res per Emule ni a comprar CD’s pirates. En primer lloc, tant en un cas com en l’altre hauria d’haver-hi un tipus de música que no pugués trobaren altres canals i no és el cas. De la mateixa manera que el pa el compro al forner i el tortell a la pastisseria, la música la compro a una tenda de discs i com ja no n'hi ha a Sabadell, al Corte Inglés.

Jo, no tinc perquè pagar ni un cèntim d’euro al Sr. Bisbal, Estopa o al Sr. Melendi, que facin concerts en directe o en el cas d’en Melendi dalt d’un avió, però del meu erari no tinc de donar-les-hi res. Si la gent s’ho baixa d’Internet, que busquin la manera de evitar-ho, i els que venen Cd’s pirates, que els agafi la policia o els Mossos d’esquadra, ben prou que estàn a la vista. Aquesta normativa ofèn a més a més perquè criminalitza a qualsevol consumidor, titllant-lo poc menys que d’estafador. Voldria afegir (no se ara) però a finals del 70's quan anava amb els Wattusi, ens donaven la fulla ja omplerta amb les cançons que se suposava haviem de tocar i ves per on, interpretavem cançons de Quintero, León i Quiroga, Augusto Algueró i altres per l'estil. Ah! si no signaves la fulla tenies problemes.

Mentrestant, no penso comprar res que porti gravat aquest impost, i aixó és el que hauríem de fer tots, un boicot seriós a aquests productes augmentats de preu perquè els Srs de la SGAE visquin com sàtrapes al seu nou i flamant edifici, que ara es veu volen trasladar a Boadilla "Gürtel" del Monte. Deu els cria i ells s'ajunten.

LA CARA DE L'INSTANT

Comentava Clídice al seu bloc, que tant Jesús M. Tibau, com en Pere ens preguntaven i es preguntaven si, a l'hora d'escriure, ens vestim o ens despullem. Fins i tot en Pere abunda en la qüestió i ens descriu, fil per randa, les distintes formes que pot prendre aquest procés en paral·lel amb l'acte de vestir-se o desvestir-se. Parla Clídice tambè d'Stendhal i d'una frase: “Quel oeil peut se voir soi-même?”: quin ull es pot veure a sí mateix?
Un tema complex, atès cada escriptor és diferent - crec - Juan Rulfo per exemple deien que ell tot el que havia escrit li havia explicat un camperol, quan aquest es va morir, va deixar d'escriure. N'hi ha que no saps si es despullen o inventen situacions com Cortazar o Bolaño, tot i que el conte "el Perseguidor" de Cortazar és una obra mestra de realisme. Succeix tambè que de vegades un escriu un text determinat, un d'aquells que a lo millor l'endemà en tornar-lo a llegir no es sent com a propi (em passa sovint amb la poesia pròpia). Hi tenim tambè postures, Edmón Jabès parla de la cara de linstant: "Mireu, no tinc rostre. El que exhibeixo és la cara de l'instant. Si l'escriptor és un estranger, és precisament perquè, per a manifestar-se, pren del llenguatge el seu rostre" i en canvi Roberto Bolaño, parlava del rostre del lector. És un tema molt complex i potser cada escriptor pot considerar que es despulla més o menys, però en el fons almenys els homes solem ser bastant poc proclius a despullar-nos. Potsr parlo per mi - clar -. De fet, el poema que us deixo a continuació n'ès un exponent del que intentava explicar.

I ara us parlaré de mi.

.I ara us parlaré de mi
tot i que em fa la vergonya
de qui molts defectes té
i no se fins a quint punt
us seré del tot sincer.
Rara qualitat en l'home
aquesta de sincerar-se,
que som naltros de revolts
embussos i canonades
a l'hora d'explicar coses
situacions o pensaments
que sovint fem complicades,
quan seria molt més senzill
usar el sentit comú
i deixar que el cor parlés.
No obrem pas d'eixa manera
més aviat a l'inrevés,
i perquè us feu una idea
de quan us estic dient,
fixeu-vos que estic parlant
genèricament dels altres
i no del subjecte present.

PREVER o no preveure, la cerimònia de la confusió

El pla PREVER del Govern Espanyol, anunciat pel seu President el Sr. José Luís Rodriguez durant el debat de l'Estat de la Nació, és una altra frivolitat (l’última de moment) que demostra el desconcert i la improvisació en que es mou l’executiu de Madrid. Comença el Sr. Rodriguez per oferir 2000€ de bonificació a qui decideixi canviar-se el cotxe amb unes condicions de preu de cost màximes, juntament amb altres mesures, res a dir, allí on s'ha aplicat (Alemanya) ha estat un èxit que fins i tot ha reactivat la producció de les factories d’aquí. Però! perquè amb el Sr. Rodriguez sempre hi ha un però, llegint la lletra menuda, resulta ser que aquesta ajuda dels 2000 euros, és a tres bandes: 500€ que aportarà l'Estat (un gran i puntual pagador) 500€ les Comunitats Autònomes (que se n'han assabentat per la premsa) I 1000€ els fabricants d’automòbils (que tampoc en sabien res). Algunes comunitats com Catalunya o Madrid i alguna altra ja han dit que no pensen pagar aquests diners (primer hem de cobrar ha dit el Conseller Huguet).i altres ja estaven aplicant ajudes pel seu compte.
L'aplicació d'aquesta ajuda que va començar dilluns proppassat ha agafat als concessionaris en fora de joc atès no saben de quina manera s'ha d'aplicar la normativa amb o sense la col·laboració de la seva Comunitat Autònoma. Però a banda d’aquest desgavell, els concessionaris fa ja un temps que estaven aplicant bonificacions (descomptes) superiors a l’aprovat pel Sr. Rodriguez, d'imports fins a tres i quatre mil euros per vehicle, per tal de treure's de sobre el seu estoc de cotxes. En resum que aquí no hi ha qui s'aclareixi i el que en principi era una bona mesura ha acabat transformant-se en una cerimònia de la confusió. Més precipitadament i malament no es podia fer, tot i que ja se que en aquesta mesura com en altres del Govern del Sr. Rodriguez l’únic que es persegueix es la noticia mediàtica del moment.

Tot i així, molesta i és que a més a més se n’acaba sortint, ho veure’m aquesta tarda a la sessió del Parlament Espanyol, segur que se’n sortirà amb ajuts puntuals de CIu, o el Grup Mixt. Malgrat aquesta habilitat del rei dels tripijocs, una vegada més el Sr. José Luís Rodriguez ha estat capaç d'assolir el seu màxim nivell d'incompetència.

efemèride - Peter Townshend

Peter Dennis Blandford Townshend (nascut el 19 de maig de 1945 en Chiswick, Londres) és un influent guitarrista i compositor britànic de rock conegut principalment pel seu treball amb The Who.

haiku

la muerte invade
de vez en cuando el sueño
y hace sus cálculos

Mario Benedetti

efeméride - Boscovich

Rogelio José Boscovich (18 de maig de 1711 - 13 de febrer de 1787); fou un físic, astrònom, matemàtic, filòsof, poeta i jesuïta de Ragusa (avui Dubrovnik a Croàcia) (Es va doctorar en teologia a 1744). Boscovich també va viure a Anglaterra, França i Itàlia. Va morir a Monza, Itàlia, sent ciutadà francès. L'acta de naixement mai va ser trobada. La data de naixement figura en la seva Acta de Baptisme, datada el 26 de maig de 1711. És famós per la seva teoria atòmica que va ser clarament elaborada en un sistema precisament formulat utilitzant els principis de la mecànica newtoniana. Aquesta obra va ser la inspiració que va motivar a Michael Faraday a desenvolupar les seves teories sobre el camp electromagnètic per electromagnetisme, i - d' acord a Lancelot Law Whyte - va ser també la base de l'esforç d'Albert Einstein a crear una teoria de camp unificat.

Dia mundial contra l'homofòbia

Avui a banda del dia mundial d'internet, ho és també de la jornada Múndial contra l'homofòbia. De fet en aquesta societat tan superficial i falsament solidaria, sempre és el dia mundial d'alguna cosa o causa. Si vaig a trobar l'origen de la paraula homofòbia, la transcripció real és "l'aversió o discriminació contra les persones homosexuals. Sol implicar odi, hostilitat o desaprovació envers persones d'aquesta orientació sexual, i sovint, envers la idea mateixa de diversitat sexual. S'anomena homòfob (m.) o homòfoba (f.) la persona que té aquest prejudici". Vol dir doncs que si alguna cosa hom no és, és homòfob/a, perquè entenc (m'ha costat, és cert) que la sexualitat a banda que en general et ve donada és una qüestió personal i intima a la que no t'hi pots oposar, més aviat s'ha de deixar que flueixi pel seu camí natural porti on porti. La raó em diu que el que no hi ha és heterosexuals, que tots física i psíquicament som bisexuals, amb exercici o no de la funció suposo a vegades purament de les circumstàncies.

El món del sexe és complex i íntim i cadascú se sap la seva veritat, aparences a banda. Cert és que en general a la majoria d’homínids ens costa una mica més entendre (que no comprendre) la homosexualitat masculina, per un cert pudor atàvic amb ressons religiosos, però és un estat tan lícit com un altre, atès en el fons el més important és que les persones s'estimin i se sentit sexualment realitzades i a partir d'aquí totes les opcions son bones. La resta, costums i recels atàvics sempre amb el rerefons hipòcrita i falsament farisaic de la religió..., de totes les religions, la gran xacra de la humanitat i no la homosexualitat. Al cap i a la fi entre el pare, el fill, l'esperit Sant i la mare de Jesús que era verge.... totes les combinacions són possibles.

Altra cosa és que a vegades les manifestacions d’orgull gai siguin una xic fora de lloc i una mica frikis, potser perquè si tot estes regulat socialment i per tant ubicat al seu lloc, tampoc caldria manifestar-se exageradament, al cap i a la fi, els “heteros” no fem cap manifestació per presumir de la nostra condició, per assumida i aprovada socialment.

aforisme: Entens? No!, però ho comprenc que ja és molt.

aforisme

Llegint una biografía, recordeu que la veritat no es presta mai a una publicació. W.Goethe.
-

efemèride - Mossén Cinto Verdaguer

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 17 de maig de 1845 – Vallvidrera, 10 de juny de 1902) és un dels més grans poetes que han donat les lletres catalanes. El bisbe Torras i Bages el va qualificar de Príncep dels poetes catalans. També es coneix Jacint Verdaguer com a Mossèn Cinto Verdaguer, pel fet de ser sacerdot. A banda de la seva producció literaria és conegut tambè per les coques del mossén que fa a dia d'avui en Xevi Puigseslloses.

El Sr. Giscard d'Estaing i l'euro de paper

En parlava fa més o menys un any i potser seria hora de tornar-hi, atès El Sr.Giscard D'Estaing fill, de nom Louis, continua entestat en tirar endavant la seva proposta en la que hi porta entestat des de l'any 2002: La creació i posada en circulació d'un bitllet d'euro en paper. Per aquest senyor, els bitllets d’un euro tindrien una funció pràctica i simbòlica”. Per una banda, generarien un cert impacte psicològic que podria afavorir el poder adquisitiu. “Tenir molts bitllets, ni que siguin petits, dóna la impressió de tenir diners”, argumenta. El diputat explica que als Estats Units s’utilitzen més els bitllets d’un dòlar que el seu equivalent en moneda, per demostrar que el seu projecte serviria perquè els ciutadans comprenguin quin és el valor real de la divisa.

Amb l'euro - no ens enganyem - s'ha perdut molt la referència real del valor de les coses, i parlo de les petites, car quan anem a grans quantitats la majoria si ens volem entendre ho hem de passar a pessetes. Cert és també que entre l'arrodoniment a l'alça i la murrieria de bastants gairebé tot el que tenia un valor de 100 pessetes, ha acabant costant un euro, malgrat l'Institut Nacional d'Estadística digui que des de l'arribada de l'euro a desembre de 2008 la "inflació" ha estat d'un 24'8%, perquè aquesta xifra a nivell de carrer, del dia a dia no és certa, l'augment de la "inflació" real ha estat de 66.686% i prou ho noten les butxaques dels soferts consumidors.

Des del punt de vista psicològic, semblava prou assenyada la proposta del Sr. d'Estaing. De fet, és cert que la xavalla no dona la sensació que portis diners, i el paper, encara que sigui un modest euro, si dona aquesta sensació. O és que no heu sentit mil i una vegades el comentari: Tanta xavalla que duc al moneder i tot plegat per a no res. No veig li hagin fet cap cas al cap d'un any al Sr. Giscard, potser perquè estàn ocupats discutint bajanades variades com prohibir el rei o la fava del pastís de reis o altres qüestions per l'estil que tant els hi agraden als qui treballen? de dimarts a dijous amb sous no pas mileuristes. Hi és clar, no poden perdre el temps en estudiar propostes serioses, com aquesta que semblava i sembla interessant, i molt em temo es quedarà en aixó: una proposta i prou, i és una llàstima.

-

F.C. BARCELONA

1.- CAMPIÓ DE LA COPA DEL REI 2009

2.- CAMPIÓ DE LA LLIGA 2008/2009

-

aforisme

Una arrel és una flor que desdenya la fama. G. Khalil Gibran.

-

efemèride - Juan Rulfo

Juan Rulfo, Nascut el 16 de maig a la ciutat mexicana d'Acapulco, Jalisco (segons les seves pròpies paraules), encara que va ser oficialment registrat com Juan Nepomuceno Carlos Pérez Rulfo Vizcaíno a Sayula, Jalisco. Fins i tot avui no se sap exactament en quina d'aquestes dues poblacions nasqué, encara que la majoria dels seus biògrafs coincideixen amb la segona. La seva família es va traslladar el 1925 a Guadalajara, entrant a l'Escola d'Educació Secundària d'aquesta ciutat. El 1933 abandonà els estudis després d'una vaga d'estudiants, traslladant-se a Ciutat de Mèxic. En aquesta ciutat entrà a treballar a l'Oficina de Migració fins el 1945. Després de treballar en diversos oficis passà a formar part de l'Institut Nacional Indiginesta als anys 50, moment en què començà a publicar els seus escrits en diferentes revistes del país i a col·laborar en la cració de guions per la televisió. Les seves úniques obres publicades en vida són El llano en llamas (1953), recopilació de contes; Pedro Páramo (1955), obra cabdal del realisme màgic; i El gallo de oro (1980), recull dels guions per a la televisió.

Consideracions a considerar sobre la xiulada

fotografia de e-noticies

-

Hi ha que veure com s'han posat els “puretes” rancis de la Pàtria Espanyola per la xiulada a l'himne o al Rei el la final de la copa de l'ídem jugada a València. Escoltant la COPE i altres medis democràtics i liberals semblava que només havien xiulat els afeccionats del Barça i que els de l’Atlètic que a sobre eren molt més gràcies al Sr. Villar, no havien xiulat. A banda que no se que volen, es passen dia si dia també mentint, insultant i tergiversant qualsevol aspecte que afecti a Catalunya, i ho fan de manera premeditada i obscenament deliberada. Escolteu la COPE qualsevol dia al matí a partir de les 6, o compreu-vos el Mundo, la Razón o l'ABC, sempre ens toca el rebre als catalans que tenim la culpa de tot. En Fedeguico i Cèsar Vidal (dos autèntics deixebles de Goebbels al qui ha fet petit i tot) fan un programa als voltants de les onze del mati que es diu "Història de España para inmigrantes" i parlen de la història d'Espanya, sobretot, en Cèsar Vidal és prou erudit lo que el fa encara més nociu per a nosaltres. Doncs bé, en aquesta Història d'Espanya als tres o quatre minuts de narrar qualsevol fet històric, els catalans ja apareixem com a culpables d'alguna malifeta, i aixó cada dia dels cinc de la setmana. Les campanyes contra el català de El Mundo o el famós reportatge de Tele Madrid en són un altre exemple. I desprès farisaicament s’esquincen les vestidures i es sorprenen que en un camp de futbol xiulem l'himne Espanyol (per cert el mateix que en temps d'en Franco) o al Reietò que ens van imposar per l’engonal Constitucional.

Massa poc pel mal que ens fan, pel que ens insulten. menystenen, saquegen i odien prou barat se'n surten. Se'ls hi està acabant el temps - penso - i ves que un altre any en una final d'aquestes característiques passi quelcom més que una simple xiulada, s'ho hauran guanyat a pols.

-

Carta a Goyerri

Querido Goyerri, hoy me ha hecho saber Luís que nos habias dejado, que habias muerto dulcemente como habias vivido y que él y Ana estaban muy tristes. Sabés Goyerri, sin conocerte he sabido muchas cosas de ti, que un poco pillin si eras, como cuando simulabas una lesión en una pierna si no te apetecia salir porque el dia era frio o lluvioso y otras habilidades del escaqueo que sabiamente practicabas. Tu eras parte del prado a partir de hoy huérfano de ti, actor secundario pero con un cameo importante. Sabes, a veces pensava que un dia llegaria a conocerte si me acercaba por alli con cualquier excusa, porqué a veces para conocer a alguien no hacen falta grandes excusas. Ya no estaré a tiempo de conocerte Goyerri, me pasó igual con Bolaño y con mucha otra gente a la que queria concocer y se me fué antes. Sé que estaràs bién a partir de ahora y no sufrirás y no se yo Goyerri si hay un cielo para los perros buenos, que no estaria de más. Supongo que tus cenizas sera esparcidas por el prado, e igual el viento azaroso las acerca hasta aquí y un dia de estos las veo pasar por delante de mi ventana. Cuidate Goyerri,y si te encuentras a nuestra perrita que hace un año nos dejó, dale recuerdos, se llama Naina, porqué para nosotros aún se llama.

¡Ah! te he escrito la carta en castellano, no se yo como andabas tu de idiomas, aunque me da que los perros estais por encima de estas nimiedades humanas.

Adiós Goyerri...., no me preguntes porqué, los humanos somos así de raros, o de humanos, però hoy he llorado por ti.

-

aforisme

L'oblit és una forma de llibertat. G. Khalil Gibran.-

-

-

efemèride - Juan José Ibarretxe

Juan José Ibarretxe Markuartu (Laudio, 1957) és un polític basc. Membre i dirigent del Partit Nacionalista Basc (EAJ/PNB), ha estat alcalde de Laudio, procurador de les Juntes Generals d'Àlaba, vicelehendakari i lehendakari (president) d'Euskadi des del 2 de gener de 1999 fins al 5 de maig de 2009. Llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat del País Basc. Afeccionat al ciclisme i la ciencia ficció. Casat amb Begoña Arregi, amb qui té dues filles.

-

El dia en que peti la xarxa

Alguna tarda que com avui, l'ADSL trontolla (es veu que ha estat alguna cosa de Google) sembla que s'escampa el pànic per la xarxa, i milions d'internautes són presos per un atac de pànic. Ho entenc! tot i que hem d'estar preparats perquè aixó un dia petarà del tot. I haurien de saber aquests milions d'internautes histèrics (hom el primer) que més enllà d'Internet hi ha vida; que tot plegat d’això en fa quatre dies i la humanitat és una cosa bastant més antiga; que abans la gent s’escrivia cartes que anaven pel correu i no hi havia correctors ortogràfics; que tot plegat fa 550 anys que Gutenberg va inventar l’impremta; que abans no hi havia mòbils; i malgrat aquestes suposades mancances la nau anava. Un dia d'aquests petarà la xarxa i en passarà alguna de grossa, car encara que la majoria del que hi volta és completament inútil, massa banalitat i un molt de comoditat és com el "soma" per a molts. Aquesta adicció comporta un elevat grau d’adotzenament atès qualsevol consulta a fer, Sant Google la soluciona. Ja no cal regirar llibres per trobar o confirmar una informació, San Google si no es penja ho resolt en qüestió de segons, i a aquesta comoditat tots ens hi apuntem i no volem pas perdre-la.

Que sàpiguen el joves internautes pel que pugui ser, que el joc de cartes del solitari és anterior al joc de l'ordinador, amb l'avantatja que no és necessita d'internet per poder-hi jugar mentre s'arregla la connexió. També hi ha uns objectes antics nomenats llibres que s'obren i en el seu interior negre sobre blanc està ple de paraules que expliquen històries i funciona sense piles.

Hi ha més propostes de coses a fer pel dia que peti la xarxa, però per avui ja està bé...(continuarà...)

El Sr. J.Luís Rodriguez ens porta per mal cami

El Senyor José Luis Rodriguez, encara President del Govern Espanyol ha posat una enèsima data per el compliment de l'Estatut de Catalunya, el que havia de recolzar tal qual sortís del Parlament. L’última data la va posar abans d'ahir en el Debat sobre el Malestat de la Nació: el 15 de juliol (sense especificar any, compte!). M’és igual i suposo que la resta pensa el mateix, ningú se'l creu i se li enfot a tothom el que falsament pugui prometre. A més a més, ahir va fer una comparació bastant desafortunada amb l'esforç que s'haurà de fer (per no assolir aquesta fita) amb l'ascensió en equip al Tourmalet. Si el Sr. José Luís Rodriguez sabés idiomes com el seu predecessor el Sr. Aznar que en parla sis o set, o potser més i tot, sabria que Tourmalet vol dir "mal camí". Hi és clar que podria haver triar una altra muntanya atès prou malfiança hi ha de les seves inconsistents i cíniques promeses com per fer-li cas ara amb aquest nom que ens proposa com a exemple a seguir. De fet aquest senyor es un extraordinari tril·lero, perque us en feu una idea s'inventa un tipus d'ajudes on ell mai hi ha de posar diners. Ordinadors per als nens - va dir - si! una ajuda de cinquanta euros per donar de paga i senyal. 2000 euros per comprar-se un cotxe, 500 ell i prou, la resta 500 més les comunitats autónomes i 1000 els fabricants o concessionaris, o l'invent frívol un dia abans del debat sobre l'Estat de la Nació d'anunciar la píndola de l'endemà, i així aneu seguint les seves promeses inconsistents i disperses per paliar la crisi que segons ell i el seu Ministre ja jubilat no existía. En una situació de crisi com l'actual i el que ens espera és quan es necessita bastant més que un xitxarel·lo i tril·lero per solucionar els seriosos problemes socials i estructurals de tot un país, ara ja amb més de quatre milions d'aturarts, un creixement negatiu d'un 2,9 i en plena deflació. I a sobre en aquest ermot, l'oposició és tan o més inùtil que el Govern.

-

Consideracions sobre la final de la Copa d'aquell

Algu els hi havia d'haver dit als afeccionats de l'Athlétic de Bilbao que anéssim a València però que no es fessin il·lusions, els varen il·lusionar amb una victòria impossible i el desencís va venir després. Quan l'ùnic que se sap fer es xutar una pilota i no sempre en la direcció desitjada o equivocant-se i confonent patada amb potada al contrari, no és pot guanyar res. L'Athlètic de Bilbao no té res, només cor i voluntat i una afició impressionant, però amb aquest bagatge no es pot anar gaire lluny. Aquest entrenador que tenen els va inflar el cap amb unes il·lusions i esperances que sabia no es podrien assolir, ell n’és doncs en gran part responsable del desencís posterior. Bé, ell i tota Espanya que es va fer del Bilbao de cara aquesta final amb arguments tan impresentables com que la victòria de l’Athlétic seria bona pel futbol , llevat que es referissin a que així aprendrien a jugar aquest esport els seus jugadors. La pedrera Basca fa anys s'ha assecat i no surt cap jugador (potser l'inconstant Yeste en seria l'excepció) amb cara i ulls.

En un altre ordre de coses, en un acte més de incompetència de la Conselleria de Interior que malpresideix el Sr. Saura, els Mossos es varen dedicar ahir a la nit a l’únic que els hi saben manar, molestar i recaptar, als ciutadans, hi és clar. Ho dic pels controls exagerats que varen posar ahir a la nit a l’Autopista als cules que tornaven de València. Si aquest fos un país mitjanament normal al Sr. Saura fa temps ja li haurien obligat a presentar la dimissió, perquè ell no ho farà, no té on anar si deixa el càrrec. Potser a parcs i jardins trobaria feina, i a sobre seria verda, ecològica i sostenible.

Tampoc entenc de que s'extranyen,a Madrid sobretot que les afeccions xiulessin l'himne Nacional i a Juan Carlos Primero i Sofia después, que es podien esperar, les coses som com son i afortunadament no com ells voldrien. A banda que no se sap si xiulaven l'Himne, als Reis o les dues coses alhora.

I per acabar, avui a la radio, almenys a Rac1 només posaven la narració del gol de Messi (que per cert fa ja dies que fa el més justet i prou) i en canvi els de Toure Yaya que va significar l'empat i el de Bojan (d'una elegant execució) que va significar el de la tranquil·litat no se n'ha parlat gaire, i menys encara del de Xavi, hi és clar.

-

aforisme

Pot ser que oblidis aquell amb qui has rigut, però mai aquell amb qui has plorat. G.Khalil Gibran.

.

efemèride - Dante Alighieri

Dante Alighieri (el nom Dante podria ser una contracció de Durante), conegut tradicionalment en català com el Dant (Florència, +-14 de maig de 1265 - 14 de setembre de 1321), és un dels autors més reconeguts de la literatura universal. Dante és fill d'una gran família florentina. Tot i que el seu pare, Alighiero di Bellincione, era favorable del partit güelf, la família no va patir la venjança dels gibel·lins després de la victòria d'aquests últims a la batalla de Montaperti, la qual cosa donà cert prestigi a la família. La mare de Dante, Bella degli Abati, morí quan ell tenia 13 anys. Poc després, el seu pare reféu la vida amb Lapa di Chiarissimo Cialuffi, tot i que morí cinc anys després.

És l'hora de la revolta

Ciutadans i ciutadanes, davant la situació desesperada del país ja no podem esperar més, és l'hora de la revolta, sortim al carrer i cremem convents i esglésies, bancs i caixes, parlamentaris i parlamentaries i ja que hi som posats als Borbons en ple.

Assaltem el Corte Inglés i cremem ben cremat l'Ikea (aixó és molt important). Retomem l'esperit de Danton, Marat i Robespierre, bevem, fumem i follem com a desesperats i divertim-nos fins a morir.

Alto les seques! però esperem fins al 28 de maig, abans encara hem de guanyar: Lliga i Champions.....

Athlètic de Bilbao. (patadón F.C.) - 1
F.C.Barcelona................................ - 4

...Perqué La Copa del reietó Borbó

JA LA TENIM!

"¡Todos a la cárcel!" o a la calle, que ve a ser el mateix

Vist el trist i lamentable espectacle d'ahir al Parlament Espanyol, en el debat sobre l'estat de la nació, que és el que menys preocupa a la patuleia d'impresentables que se suposa han de dirigir el país, per cert cobrant de l'erari, en un clar exercici del "i tu més" i a veure qui la diu més gruixuda, acanissats (que és la paraula correcta) per la xusma de parlamentaris a banda i banda a qual més impresentable massa espongiforme xiulen, potegen, aplaudeixen o escridassen al contrari que juga a veure qui la diu més grossa. El Sr. Rodriguez anant traient conills de la xistera, o sigui com sempre venent fum inconcret i el Sr. Rajoy amb un discurs únic que té, que val igual enguany que en fa dos o tres o el que faci falta, ranci, desfasat, reiterariu, xulesc, faltón (com li deia el President) i buit com el seu cervell escadusser. Penso que potser hauria arribat l’hora de que algú agafes a tota aquesta tropa d’impresentables i els poses com diuen en castellà “de patitas en la calle” i que el Rei (a aquest si de cas ja el fariem fora després) anomenés un consell de savis, assenyats, demòcrates i mínimament objectius i responsables perquè provisionalment condueixin el país cap la banda contraria on anem ara.

Estem sota una greu i dura crisi econòmica encara a hores d’ara de conseqüències imprevisibles i sense veure quan trobarem el final del túnel per sortir-nos-en, més de quatre milions d'aturats als qui no deu fer moltra gràcia contemplar aquest lamentable espectacle, i a sobre ja estem en deflació, i en comptes de començar a prendre les mesures adequades reals per pal·liar-la, aquests impresentables, només veiem per part del President focs d’encenalls, mesures populistes i una sensació terrible de desconcert i incapacitat real per resoldre els problemes.

Com a l’acudit encara que apuntis a tot arreu acabaràs no encertant el blanc. I aixó és el que fa el Sr. Rodriguez, disparar salves a l’atzar a veure si l’encerta. Mentre amb en Mariano s’estan esbatussant com criatures, en el joc patètic del “i tu més” si no fos perquè les criatures tenen molt més enteniment i educació que ells i se les ha de respectar, aspecte que amb ells ja no cal.
No seria la primera vegada, ja es va fer en la pre democràcia quan el Rei va nomenar els senadors fins l'arribada de les primeres eleccions democràtiques. Però per respecte a la nostra dignitat com a ciutadans que els fotin fora de la vida pública i política a tots ja. Han caigut tan baix, ha arribat a uns extrems tan obscens i miserables, sobre tot els del PP tot i que els altres estan fet també mèrits acumulats i amb escreix, que demano el cessament de tots, i com se ningú em farà cas, ja us comunico que si em cesso a mi mateix com a ciutadà i òbviament com a votant.

.

Aquest text lleugerament retocat és de maig de 2007, només he hagut de canviar crisi que ens ve a sobre per estem sota una greu i dura crisi econòmica que tenim al damunt i afegir-hi els quatre milions d'aturats i que estem de deflació. Vol dir que fins i tot jo, i me n'acabo d’adonar ara, al 2007 ja tenia clar la crisi que ens venia a sobre, lo qual diu més encara en contra d'aquesta tropa que cínicament ens deien fa quatre dies, abans de les últimes eleccions que no hi havia crisi. Com diria el cineasta Berlanga "Todos a la càrcel" i a podrir-s'hi.

La pastilla de l'endemà

S'ha d'anar en compte a l'hora d'opinar sobre alguns temes que els progres demagògics de torn consideren hem de considerar són els correctes. Si no hi estàs a favor, immediatament seràs acusat de carca, reaccionari o fatxa que no fatxenda. Ho dic per aquesta última proposta del Ministeri de Sanitat a banda de tenir un tuf pre-electoralista de cara a les Europées, amb el recolzament del d'Igualtat (el del na Bibiana), si homes i dones! avis i avies! nens i nenes! etcèteres i etcèteras, la pastilla de l'endemà. Aquesta píndola és pot adquirir sense recepta ni ñímit d'edat a qualsevol Farmacia, o sia que s'ha suprimit la recepta médica com es feia des fa cinc anys, almenys a Catalunya.

Ho sigui que la Senyora Ministra acabada d'arribar, (vol dir que li han dit el que ha de fer i dir), ha decidit que ja que l'educació sexual del nostre jovent ha estat un fracàs absolut, atès és la generació perduda absoluta amb menys visió de futur que qualsevol dels nostres polítics, i que són incapaços de mantenir relacions sexuals amb les mínimes precaucions, el més fàcil, el que queda més progre i "modelno" és que l'endemà de fotre el polvet amb el primer desconegut que s'han trobat pels "puestus" vagin a la Farmàcia i es prenguin la pastilleta d’aixó, de l'endemà, i au, cap a "l'Insti" a no aprendre res. La Senyora Ministra ha dit que la susdita pastilla no té efectes secundaris i aixó no és cert i a més a més hauria de saber-ho (que ho sap), si que en té.
I no és aixó Senyora Ministra, és que es la història de sempre, la Sanitat pública ja han aconseguit crear tota una generació de drogoaddictes amb els jubilats que van la majoria dopats tot el sant dia, atifonats de pastilles o auto medicant-se. El cost de la Sanitat en excés de receptes és multimilionari, més del seixanta per cent del que es recepta no caldria, però compte que els CAPS i Hospitals hi ha molts visitadors de Laboratoris i no hi són perquè si.

Un examic, ja mort, director d'un important Hospital al Vallès, va reduir en una xifra similar al que he dit els medicaments que es receptaven i utilitzaven en aquell Hospital. Varen pressionar fins aconseguir que el fessin fora. Tornant al tema inicial, diu la Senyora Ministra que la pastilla de l'endemà no es un anticonceptiu, té raó, no ho és, però ho serà a partir de ja. Més fàcil no els hi ho podia posar.

-

"xapes": si volen, poden

Temps ençà, quan encara no érem europeus vaig anar un divendres fins al Monestir de Sant Pere de Rodes. En aparcar em vaig fixar en les matrícules dels cotxes que hi havia allí: Dos de Sòria, un de Guadalajara, dos de Salamanca, un de Madrid, dos de Girona i el meu de Barcelona. Avantatges de les xapes antigues que preservaven les identitats dels automobilistes de tots els pobles d'Espanya i permetien reconèixer-se als uns dels altres. A banda, servia també per ajudar si veies algú perdut en qualsevol indret atès en veure la matrícula ja et deies, aquest no sap on va, i en comptes de tocar-li la botzina, li donaves un cop de mà. No se’n va sortir el Sr, Pujol amb l’homenet histèric accelerat, ruïna humana de la seva pròpia inconsistència que encara deambula qual un zombi ignorant e ignorat per el subespai espectral polític. Ara torna a insistir-hi lo Conseller Saura, no se sap ben bé perquè, i com altres vegades tot plegat em temo es quedarà en un no res, en foc d'encenalls. L'Enric Lacalle i els venedor d’automòbils de segona mà al·leguen una fal·làcia estúpida quan es comenta aquest assumpte. No es vendran cotxes de segona mà d'una regió a l'altra. Doncs mira que se n'han venut sense anar més lluny a Murcia de segona mà amb la B de Barcelona, hom mateix va tenir un Simca 1200 matrícula de Ciudad Real, 4101-A encara la recordo. A banda, que semblaria bastant fàcil, potser massa perquè fos capaç de fer-ho l'administració, el fet de que si una persona de València (per exemple) es compra un cotxe de segona ma de Madrid, a Tràfic un cop demostrat que ha fet el canvi de nom del vehicle i per tant de residencia, a la mateixa matrícula se li podria canviar l'escut de Madrid i el MAD o CAM per el de CV (Comunitat Valenciana) – per exemple, i de passada s’animaria el negoci dels fabricants de xapes. A França abans, ara ja no ho se, quan tenies la primera matrícula, era ja sempre per a tu malgrat et canviessis el cotxe, i aquesta seria una altra solució, tant l'un com l'altra massa lògiques, senzilles i fàcils de dur a terme, que és el que les acaba fent de difícil aplicació per l’administració poc acostumada per a no dir gens a utilitzar el menys comú dels sentit, el sentit comú. Si volen, ho poden fer, l’únic problema són ells i el seu ranci nacional-provincianisme mesetari.

-

aforisme

La meitat del que dic és insensat; però ho dic perquè l'altra meitat t'arribi. G. Khalil Gibran.

efemèride - Emilia Pardo Bazán

Emilia Pardo Bazán (La Corunya, 15 de setembre de 1851 - Madrid, 12 de maig de 1921) fou una escriptora gallega, introductora del naturalisme a Espanya. Filla de José Pardo Bazán i d'Amalia de la Rúa. Va ser la seva mare qui l'estimulava a llegir, i a l'edat de 9 anys ja començava a mostrar un gran interès per l'escriptura. Contrau matrimoni en 1868, amb José Quiroga. En 1876, guanya un premi per l'Estudi Crític de Feijoo, competint en aquest certamen amb Concepción Arenal. Aquest mateix any neix el seu primer fill, a qui dedicà un llibre de poemes titulat Jaime. La seva primera novel·la va ser Pascual López, escrita el mateix any del naixement de la seva filla Blanca.

Horror a Sri Lanka

Més de 380 tàmils, entre ells 100 nens, van morir el cap de setmana passat com a conseqüència dels bombardejos registrats al nord-est de Sri Lanka, on s'atrinxera l'últim reducte de la guerrilla d'aquesta ètnia, ha informat aquest matí un portaveu de les Nacions Unides a Colombo, que ha descrit el que ha passat com "un bany de sang". "La matança de civils, entre els quals hi ha cent nens, durant el cap de setmana confirma l'existència d'un bany de sang", ha declarat Gordon Weiss, que remet al testimoni de diversos metges del Govern presents a la zona. Weiss va assegurat, no obstant, que l'ONU no atribueix a cap de les parts la matança a la zona, sinó que la considera fruit dels enfrontaments, que atrapen entre 80.000 i 100.000 civils a la zona.
Fonts de la guerrilla tàmil han informat que en total haurien mort més de 2.000 persones a causa dels bombardejos aeris efectuats per l'Exèrcit de Sri Lanka aquest cap de setmana. L'ONU calcula que des que a finals de gener l'Exèrcit va iniciar la repressió dels tàmils, unes 6.500 persones han mort i 14.000 més han resultat ferides. En aquest període, 200.000 persones més han fugit de les zones en conflicte i s'han refugiat en campaments del nord del país. Els Tigres per a l'Alliberament de la Pàtria Tàmil (LTTE) resisteixen en una franja costanera de tot just quatre quilòmetres quadrats del districte de Mullaitivu, al nord de Sri Lanka.
El Govern ha negat reiteradament que estigui utilitzant artilleria pesant o bombardejos de l'aviació contra el reducte, i ha acusat la guerrilla d'escudar-se en la població civil i impedir-li abandonar la zona.

Aquesta informació no ha merescut ni tan sols ser titular, surt al digital de "El Periódico" a "Altres Noticies" emmig d'unes declaracions de la cantant Soraya sobre Eurovisió, o unes altres declaracions d'Eminem on diu que ha deixa't les drogues. És la clàssica noticia que demà haurà ja desaparegut dels diaris i a la que no hi haurem donat cap importància. Entenc que són el que ara s'en diu conflictes interns entre els Tamils i Sri Lanka, i que ens agafa molt lluny, no gaire més de Méxic - crec - i en canvi hem omplert durant més de quinze dies les portades dels diaris en una cerimonia histérica de la confusió perquè un centenar de Mexicans s'havien engripat i hem buidat de mascaretes les farmacies.

Quan de sols es deuen sentir els Tamils en saber que són ignorats per tots que ni tan sols sabem per que carall lluiten, o més o menys, sembla que per alliberar la seva pàtria contra l'exercit de Sri Lanka; res de nou, tot sona a molt vell i inùtil, tan inùtil com la sang vessada de tants innocents civils atrapats emmig d'aquest horror, morts de segona o de tercera que no importen a ningú, que no preocupen a ningú i que no fan perdre ni un segón del seu valuós temps a ningu. Dels 380 morts aquest cap de setmana passada, 100 eren nens, innocents de tot i culpables de res, però aixó a ningú l'importa.
-

El DOGC publica per error una prohibició que els tractors circulin els dies festius

El DOGC ha publicat per error (diuen) una prohibició que els tractors circulin els dies festius. Aquesta errònia publicació que prové del departament d'Interior, que és un departament surrealista on els hi hagi. És veu que com a Interior (Trànsit) no són de pagès no deuen saber que els pagesos treballen també molts diumenges i dies de guardar, perquè el camp no en sap d’horaris de buròcrates, i no ho fan per "vacil·lar" sinó per necessitats de la seva pròpia feina. Davant les protestes anunciant mobilitzacions d'Unió de Pagesos i altres associacions, els de Trànsit s'han fet enrere, un cop vist que el globus sonda els havia sortit granota. És que hi ha mesures que freguen la paranoia epilèptica cagarrinoide, i aquesta n’és una d'elles. I és que en aquest departament aconsegueixen sorprendre’ns cada dos per tres amb idees de bomber piròman, com la limitació a 80 per hora que l'han acabat imposant per nassos davant la nostra passivitat, falsejant o manipulant dades sobre contaminació amb total cinisme i impunitat, o ara que es veu els hi ha tornat a donar per les xapes i demà ves que no vulguin prohibir el ramats de bens que vagin a més de sis per hora, o el Sr. Saura els prohibeixi per considerar-los una manifestació ovina il·legal. Per cert que el departament del Sr. Saura ha desmentit també que volguessin obligar a ciclistes i motoristes a dur un paraigües els dies de pluja, així com posar un "limpia" als cascs dels motoristes o intermitents als monopatins. I el que si s'ha de deixar clar és que el departament del Sr. Saura mai va parlar ni dictar cap llei que obligués als trens de rodalies a dur una roda de recanvi. "Sic transit gloria mundi"

.

aforisme

Les nostres llàgrimes més sagrades mai arriben als nostres ulls. G.Khalil Gibran.

-

efemèride - Salvador Dalí

Salvador Domènec Felip Jacint Dalí i Domènech, marquès de Dalí de Púbol ( Figueres 1904 – íb. 1989 ) fou un pintor, decorador i escriptor empordanès, un dels principals representants del surrealisme. Encara que el seu principal mitjà d'expressió va ser la pintura, també va fer incursions als camps del cinema, l'escultura, la joieria i el teatre, treballant com a dissenyador de vestuari i com a escenògraf. També va escriure alguns llibres, entre els que destaca Diari d'un geni (1965).

Apunt d'última hora

El que no pot ser no pot ser i a més a més és impossible. Massa fàcil (excessivament fàcil a la primera part) i una certa relaxació a la segona. Fatal l'arbitre, s'ha empassat un penalty a Alves i ha anulat un gol legal al Barça, no dona per a més i arbitrar malament és el seu estat natural. Decebut?....no! fa molts anys que sóc culer i l'anormal seria que haguessim guanyat sent com sóc un vell seguidor culé. El resum del partit, Messi no acaba d'estar fi i Eto'o ha marcat. Ara a aplicar-se de cara a dimecres (Gol de Nené pels pericos) i a esperar que el Villarreal ens acabi de fer la feina dissabte, i sinó ja ho rematarém diumenge a can ensaimada, sense Iniesta sembla, que ha acabat el partit lesionat. Bona nit i bona sort.(*)

(*) el segón dels pericos. (el món està ben girat, ja ho deia la iaia d'en Serrat)

liniment casolà

Ahir pel matí malgrat el constipat que arrossego estava molt bé i hom no gaire, vaig anar a collir roselles pel Santiago "el meu pare" vaig usar per el desplaçament el sistema més ecològic quan un està constipat, l'automòbil en comptes de la bicicleta que obliga a fer l'esforç addicional d'esbufegar a les pujades. No n'hi havia massa de roselles a la zona de Can Deu però suficients per les que ell necessita per preparar el seu liniment casolà.

La fórmula és: la llavor de les roselles, romaní, càmfora, alcohol i una mica d'oli, tot ben barrejat, i d'aquí en surt un liniment que és mà de sant - diu ell - Dit aixó, s'hauria de començar a regular el trànsit de personal pel bosc els caps de setmana, perquè sembla la rambla. Entre els que van a caminar, els que corren, ciclistes, motoristes, quads i fins i tot un que feia marxa, és un no parar de dir bon dia cada trenta segons. Curiós que a ciutat no ens diem ni mu, i a la que flairem natura ens entre la bena comunicativa amb el proïsme. Deu ser l'efecte primavera que fa que tot estigui d'un esclat de vida a rebentar. Només ara és quan la gamma de verds s'ofereix gairebé infinita en aquest color maleït pels pintors, i les flors humils i anònimes de tota mena intenten prendre un xic de protagonisme mediàtic al blat, les roselles o la ginesta. Tot estava bé i tot era al seu lloc com sempre, desde l'inici dels temps cada primavera, amb canvi climàtic o sense.

aforisme

Un malabarista tan sols m'atreu quan se li escapa la bola. G.Khalil Gibran.

-

efemèride - Benito Pérez Galdós

Benito Pérez Galdós (Las Palmas de Gran Canaria, 10 de maig de 1843 - Madrid, 4 de gener de 1920) és un dels màxims exponents del realisme literari en llengua castellana. Va evolucionar cap al naturalisme en les darreres etapes. Destaca pels seus diàlegs, amb barreja de registres segons els personatges i pel punt de vista, ja que el narrador es fica dins la història narrada per guiar el lector i jutjar-la. És autor sobretot de novel·la, amb una producció molt extensa que pretenia tractar tots els temes candents del segle XIX, però també va escriure obres de teatre amb voluntat de crítica social i política. Va entrar a formar part de la Real Academia Española.

-

aforisme

En veritat només parlem de nosaltres mateixos, però de vegades parlem prou fort perquè els altres ens sentin. G.Khalil Gibran.