a propòsit del tractament de la noticia als medis

La mateixa sobredimensió perversa i morbosa del personatge, l’excés que representava la seva vida, la paranoica excentricitat de l’anomena’t rei del Pop, s’ha encomanat als mitjans siguin Televisius, radiofònics o escrits a l’hora de tractar la seva mort. Cadenes de Radio i Televisió canviant la seva programació per passar-se l’endemà del seu òbit parlant només d’ell. La constant manca de professionalitat a l’hora d’informar com si fossin un programa escombraries de la tele de la tarda. Que si no se sabien les causes de la seva mort fins que es sabessin els resultats de l’autòpsia i en el mateix informatiu es deia que si la morfina, que si les pastilles, etc. Que si el metge li havia subministrat una injecció, que si aquest metge estava desaparegut, i en el mateix informatiu en un altre contacte amb el corresponsal resulta que estava el metge declarant, però que tampoc ho sabien segur. Que si ja li havien fet l’autòpsia, que si li feien a un altre lloc. Tot molt exageradament tractat, omplint pàgines i pàgines de diaris i temps televisiu als noticiaris. És el signe d’aquest temps informatiu, l’excés davant segons quin tipus de noticies i la sobrietat en canvi en altres sovint molt més importants que les sobre dimensionades. No sé que els hi ensenyen a l’escola de periodisme, potser només a donar noticies sense contrastar a condició de quan més espectaculars siguin i més audiència generin tot si val, sinó no s'entén. Tot plegat molt trist i lamentable. El Ministeri de la veritat continúa imparable en el seu intoxicador funcionament.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

La Crisi del 82 i la del 93

Deia l'altre dia l'expresident Pujol a Rac1 que la crisi del 82 al 84 havia estat molt més dura que aquesta i diuen altres que la del 92/93 també ho va ser més que la actual.
La crisi no és un fet nou. Espanya n'ha patit algunes en els últims 40 anys, i n'hi ha que sostenen que estem en crisi permanent, que encara no s'han vist per enlloc els beneficis de l'estat del benestar i ja ens cau una altra crisi al damunt.

La diferència d'aquesta és que ha estat retransmesa en directe dia a dia, minut a minut fins i tot abans que el Govern entossudit es negués a reconèixer-la. I és que aquesta és una crisi no ja retransmessa, si més no anunciada previament amb tots els ets i uts i en alguns casos des feia gairebé dos anys abans no esclatès.
Haig de confessar-vos que no recordo gens la crisi del 82/84, ni la del 93, (vaja que no sabia que n'hi havia hagut fins que suara n'han començat a parlar arran d'aquesta) si recordava la del petroli del 72/73. Potser perquè tot i ser-hi no es va retransmetre com aquesta en rigorós directe, i a diferència d'ara, el que no tenia problemes l'any 93 com aquell qui diu no se’n va assabentar.
M'agradaria saber si es fes una enquesta, quanta gent de contestar sincerament recordaria una crisi anterior, la del del 82/84 o la del 93 més greus que aquesta segons ens diuen. Lo qual vol dir, que les crisis no existeixen només pels qui la pateixen o son un invent dels mitjans informatius, o millor dit desinformatius; o aixó, o és que tenim poca memòria i d'ací a deu anys no recordarem la crisi del 2009, o possiblement és que estem ja molt cansats de tot i la memòria es faci selectiva vers l'oblit.

La crisi com tot a la vida va per barris.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

urgències: 061...o no!

Si alguna vegada teniu una emergència personal o d'un familiar proper o no que requereixi una ambulància amb urgència, ja sabeu que heu de trucar al 061. Però si voleu salvar la vida pròpia o del familiar proper o no, val més que agafeu un cotxe particular o un taxi que hi sortireu guanyant (o no, després ho explicaré).
Anem a analitzar el procediment o protocol quan truques al 061. És el següent: Si posa una telefonista a la que has de donar les dades de la persona que té la urgència, sobretot l'edat de naixement és vital i imprescindible per tractar amb la informatitzada administració de l’ICS (Seguretat Social) s'ha de saber la data de naixement de l'interfecte, sinó ja has begut oli.

Quan ja t'has identificat, has d'explicar a la telefonista que té aquesta persona que necessita o potser ja necessitava amb urgència l'ambulància. A continuació, has de deixar l'adreça i totes les dades. La telefonista et passa amb un doctor, al que li has de tornar a explicar tot la història, i és aquest qui decideix que t'ha d'enviar l'ambulància, que pot tardar entre 10 i 20 minuts en circumstàncies normals. Vol dir doncs que des que despenges el telèfon per trucar al 061 i que tu o el teu familiar sou dipositats en una ambulància passa com a mínim mitja hora, que segons quina sigui la gravetat, pot ser letal. L’avantatge de l'ambulància és que un cop arribes a Urgències entres directe sense passar per triatge. Triatge! (i no de bestiar), el gran escull si hi vas o et porten a Urgències per un altre mitjà que no sia l'ambulància. Abans d'anar a parar a Triatge, has d'anar a admissions, i amb la data de naixement per davant explicar el que tens o té el malalt, allí et donen permís per anar a sala d'espera. A Triatge (depèn de l'hora) l'espera perquè et triïn sol ser d'uns trenta minuts, allí, a una doctora d’attrezzo li has de tornar a explicar tot el que tens si encara ets viu, s'ho mira, consulta l'ordinador de la senyoreta Pepis i et diu que tornis a la sala d'espera que ja t’avisaran. Tornes a la sala d'espera i en deu minuts un quart d'hora t'avisa el doctor al qui li has de tornar a explicar tot per enèsima vegada i a partir d’aquí si encarta piules comença el tractament a la teva malaltia.Com haureu pogut veure l'avantatge de l'ambulància és que arribés més tard però t'estalvies el procés de triatge, i amb el transport particular arribés abans però has de passar pel triatge. Tot aixó es degut al “putu protocol”. El protocol és un invent que irrazionalitza qualsevol actuació lògica i responsable d'un ens administratiu, bàsicament frena qualsevol actuació dins del sentit comú per encabir-la en la lenta i enervant paranoia burocràtica. En resum, si teniu una urgència, reseu si sou creients o foteu-vos un whisqui si no ho sou. N'hi ha que se’n surten i no és un miracle, és que de vegades la gent té sort.

-

afegitó: l'experiència em fa aconsellar-vos que procureu anar a urgències sobre la 1 del migdia o al mes d'agost que els malalts són de vacances, són les millors dates per anar ràpid. Si!, ja sé que aixó no es pot triar com la data de la mort, i sinó que li ho preguntin a la Farrah Fawcet Majors que és va morir el dia abans que Jacko.

el fill del fuster

Ja sé que la tercera entrega d'Indiana Jones no és precisament la millor referència de res del que us vull parlar, atesa la poca rigoristat en l'argument del film, però l'escena que he triat em val pel comentari d'avui.

Amb el seu pare (Sean Connery) greument ferit d'un tret del nazi dolent, Indiana necessita saber quin és el sant graal entre la més de cinquentena de calzes que hi ha damunt d'una taula. El fill d'un fuster havia de tenir un calze senzill - es diu Indi - que agafa el més senzill de tots, un calze de fusta que de fet representa és l'autèntic i "salva la vida" al seu pare.

Explico aquesta anécdota hollywoodiana perqué de fet, aquesta part del guió de la pel·lícula és interessant, el secret de la vida rau en les coses senzilles. Ja se que no acabo de dir res de nou, ni descobrir quelcom que no sabessim o que potser no portem a la pràctica en el dia a dia, només que com en molts d'altres aspectes de la vida quotidiana molt em temo ho hem oblidat, i ara amb la crisi i la readaptació que en certa manera hem hagut de fer a la nostra manera de viure, seria bo de recordar-ho i aplicar-ho al quefer diari, no costa ni cinc i comforta. De fet la retallada, els ciutadans fa temps l'hem posat en pràctica, voluntariament i també per necessitat, molt abans que ho comencés a fer el nostre Govern, que de fet és l'ùnic que sembla haver posat fil a a l'agulla, atès la resta i de moment "no sabe no contesta".  Podria continuar, però em sembla que ja ens hem entés. Oi?

Controls d'alcoholèmia per a tothom

Escolto per la radio que Generalitat, Patronal i Sindicats han arribat a un acord per efectuar controls d'alcoholèmia als treballadors de la construcció. Escolto també que aquests controls en cas de donar positiu no sancionaran l'infractor. Com a mesura no em sembla malament, només que no entenc el fet de no sancionar, prou es fa als automobilistes pèrdua de punts inclosa. El que no entenc és que si el control d'alcoholèmia és fa tan en un cas com ara en aquest altre en feines que poden representar a banda d'un mateix perill pels altres, com aquests controls no es fan extensius als pilots d'avió que duen rere seu dos o tres-centes persones, o als controladors aeris, o als capellans (un dia en un casament el capellà anava totalment borratxo, su juru!) I és que aquí sempre ens movem en el terreny de la incongruència. Hi ha una autèntica i fal·laç persecució contra els conductors de semovents del segle XXI, que frega gairebé el sadisme i en canvi altres activitats estan totalment incontrolades. Per cert, ¡hi ha controls d’alcoholèmia per a Policia Municipal, Guàrdia Civil o Mossos d'Esquadra?. No ho sé, possiblement no, tot i que alguna vegada han enxampat a algun municipal però m'imagino que de paisà en el seu automòbil. És el que he comentat en més d'una ocasió, permetem a un nen de 10 anys enfilar-se fins dalt d’un castell, o altres de 15 o 16 anys participar en una carrera de motos a 200 per hora o més i si fan podi no poden brindar amb cava perquè són menors d'edat. També l'haurien de passar els jutges; un jutge borratxo por equivocar-se en una sentència amb el consequent perjudici pel jutjat.

Som rars els catalans! Almenys els legisladors. A veure si també els hi hauríem de fer passar el control d’alcoholèmia a ells. De fet, fer-ho als parlamentaris i parlamentaries, no estaria de més que se'ls hi fes abans d'entrar al Parlament. Més d'una sorpresa ens enduriem.

CAP de Sant Oleguer, o....programa Sintrom com puguis

Continuant amb la lamentable experiència d'ahir amb final feliç al Parc Taulí i seguint les instruccions de la doctora professional d'ùltima hora de la tarda, avui a les 8.30 AM com un clau estava al CAP de Sant Oleguer, duia ja feta la prova amb els resultats del SINTROM i l'ùnic que havien de fer era mirar-s'ho i marcar la pauta del més de les dosis que s'havia de prendre cada dia. La Teresa de recepció m'ha dit: Ui! aixó jo no t'ho puc fer, hauràs de veure a la Doctora Pablos, però com no hi és fins la tarda i aquí diu que és urgent et dono hora pel Doctor Vallejo a les 1o, consultori 10.

Bé, me n'he anat fins a Can Corominas a Palau de Solità i Plegamans a fer una gestió, i a les deu menys dos minuts estava assegut amb els papers a la mà davant del consultori 10. No hi havia ningú més, però fins les 10:16 AM no ha obert la porta el Dr. Vallejo al qui a partir d'ara denominarem "l'embalum amb bata d'atrezzo mal educat". Doncs bé, el primer que m'ha dit "l'embalum amb bata d'atrezzo mal educat" és perqué no havia dut la sogra amb mi, atès ahir no li havien pogut fer la prova del Sintrom perquè no hi era (li van a fer a casa cada més atés va justeta de mobil·litat). Li he dit que al Taulí m'havien dit que no calia que ja li havien fet la prova ells, que per aixó li portava el paper amb el resultat i l'ùnic que s'havia de fer era la nova programació de la dosificació diaria del Sintrom. Ai las! "l'embalum amb bata d'atrezzo mal educat" ha remugat qual cabra del génere masculí i mentre em deia que aixó era molt complicat ha deixa't els papers al consultori del costat (11) i se n'ha anat. "Aquí li diràn que ha de fer" han estat les seves últimes paraules mentre baixava a barallar-se amb la Teresa segons ella després m'ha explicat.

Al cap d'uns quinze minuts m'han fet entrar al consultori 11, l'embalum era diferent, cara de patata grillada, cabells curts, més que tallats, assassinats i d'un blanc, groc, gris com a mínim rar. Aquest embalum més desagradable encara que l'embalum anterior m'ha dit que tenia molta feina, i que tenia una urgència i que quan podrien ja li anirien a fer la prova del Sintrom a la sogra i també m'ha engegat a dides. He anat cap a baix i he parlat amb la Teresa que acabava de barallar-se com ja he dit amb l'embalum primer, i m'ha dit que si volia presentar alguna reclamació que em donaria un full. No! li he dit, ja els fotré a parir al bloc.

En resum, la Teresa m'ha dit que millor truqués a quarts de tres i parles amb la Dra Pablos. Així ho he fet, i com ella m'ha escoltat, efestiviwonder ha vist que en el paper que duia i que havia intentat es miressin els dos embalums del matí, ja hi havia les dades de les proves del Sintrom. Proves que mentrestant, aquelles que no podien fer segons l'embalum dos o no sabien quan les podrien fer, (inultiment) les hi havian anat a practicar al migdia.

Total, que ja tinc la programació del Sintrom fins als 23 de Juliol.

i fins aquí és tot......de moment!

crònica un dia perdut... a urgències de la "S.S"

10.30 AM - Em truca la sogra que està preocupada, treu sang per la boca i es troba molt dèbil.

10.35 AM - Truco al CAP i parlo amb la doctora, em diu de fer-li unes radiografies (va caure la setmana passada i ja n'hi varen fer el dimarts), però es repensa i em diu que com pren el Sintrom, millor la dugui a Urgències....

Comença el drama de la ineficiència congènita de la administració sanitaria....

11.00 AM - Arribem a urgències del Tauli, no hi ha cap cadira de rodes, au! a caminar que és ideal quan hi ha dificultats per caminar (avis! per lleu que sigui la urgència, demaneu una ambulància, us entren directament a urgències i us estalvieu gairebé una hora i mitja d'espera) Després m'han dit que si era greu podia tambè entrar amb el meu cotxe per on ho fan les ambulàncies.

11.10 AM - Després d'explicar per primera vegada el motiu de dur la meva sogra a urgències (a la administració les coses s'han d'explicar tres o quatre vegades, és igual perqué no se n'assabenten, però tu ho has d'explicar), després, dic, ens esperem a la sala de Triatge, on hi ha la A i la B per trenta o quaranta persones d'urgències.

12.10 PM - Ens criden a triatge (hem hagut d'espersar una hora....d'urgències) torno a explicar-ho tot, la senyora doctora, o d'atrezzo (no ho sé) pren nota, tecleja sistema meu amb dos dits l'ordinador i ens diu que ja ens cridarà el doctor. Tornem a la sala d'espera d'Urgències...

12.55 PM - Ens criden al módul 4 on ens rep un idiota amb bata que també deu ser d'atrezzo, no diu res, mentre va teclejant l'ordinador, després és mira els papers que li he portat (sempre s'han de dur tot els papers de visites anteriors, de fet l'ordinador es de joguina i fan veure que teclegen, sinó no s'entèn)

12.65 PM - Em diu el doctor que no ho te clar (ja m

'ho ha semblat) i que li han de fer unes proves, que és cosa de hora i mitja, que si vull anar a dinar que hi vagi (gràcies) però que a dos quarts de quatre estigui a la sala d'espera atès no se la quedaràn.

.

13.00 PM - Truco al despatx que no podré anar a la reunió de les quatre.

15.29 PM - Arribo a la sala d'espera amb el dinar que em puja i em baixa, està curulla de personal i gairebé totes les cares em resulten conegudes del matí. Dues germanes que hi són des de les nou (sempre hi ha un pitjor) em posen al corrent i em diuen que no m'han cridat (ho haviem parlat abans). Mentre a una senyora la qual el seu marit havia tingut un infart, ens diu que li han perdut, que no el troben (no pot ser molt lluny penso).

M'aixeco per pescar a una iaia que ja és la segona o tercera vegada que se'ls hi escapa que diu que se'n vol anar a casa seva (el de seguretat....mande?). La Montserrat Vila que es passa el dia alli i part de la nit, somriu com ho fa sempre a tothom, ella i bastó juntament amb el somriure són la part amable de la llarga i tediosa espera. Ja us en parlaré un altre dia de la Monserrat que es passa la vellessa allí i la duen a casa els de l'ambulància quan s'en vol anar a casa seva...

18.00 PM - Sense noticies de l'idiota amb bata blanca d'atrezzo que m'ha dit que sobretot estès allí a dos quarts de quatre. Entro al mòdul 4, és vuit. Trec el nas i veig la sogra asseguda en un "sillon" com a les perruqueries. Els tenen aparcats a set o vuit l'un al costat de l'altre. Parlo amb una altra doctora d'atrezzo i em diu que el doctor ja no hi és que ara hi ha una doctora..... que tampoc hi és.

18.30 - "Familiars de Nuria Lario" Més que sentir-ho ho he intuit o abduit, atès la megafonia del Taulí és de la senyoreta Pepis, com l'ordinador de la Farinera (ves que no siguin de la mateixa marca). M'enfronto a la doctora (ja anava calentet) i em desarma, és professional no d'atrezzo. Hi ha hagut un mal entès entre el doctor que se n'anava i ella que entrava, s'han hagut de repetir uns proves, etc. Total que em diu que en breu m'avisarà....

19.30 - Torno a entrar, atès no m'avisava i ja estic amb la mosca. Casualment en aquell mateix moment m'anava a a avisar per la megafonia per a sords. Encara li falten uns resultats per estar segura. Li recordo lo de quarts de quatre (fem el que podem, els resultats, etc etc)

20.00 - M'avisen, no ja per megafonia, surt ella "in person" a buscar-me i em diu que ja m'en puc endur la sogra i em dona i li dona a ella les pautes a seguir d'alimentació i de caminar que ambdós, sabem no seguirà, no caminarà gens, es seguirà possant sal al menjar i menjarà tot el que no pot en comptes del que hauria.

20.15 - Deixo a la sogra, a casa seva.

20.30 - Arribo a casa, enxufo la tele per veure el rival d'Espanya a la Copa Cacahuet (je,je) escric d'una tirada i sense corregir la desfogada i em disposo a preparar-me el sopar.

Bonat nit i bona sort.

El cinquè poder

Perquè compro cada dia el diari?. Aquesta és la pregunta que em faig fa ja un parell d'anys. Compro un fòtil que apareix caducat amb noticies del dia anterior i en les menors amb retards de set o vuit dies. Aquesta noticia que vaig penjar a Collonades el 16 d'aquest més anava a El Periódico d'ahir 23.

A sobre, a mi m'agradaria comprar la Vanguardia atès és el diari que té més contingut i més opinió també, amb l'afegit de la contra, però la senyora prefereix el Periódico que no té ni suc ni bruc ni on agafar-se. A sobre aquests adalils de la informació, de la denuncia contra la inflació al seu moment o dels augments de preus cada més de gener de l'Administració, callaren com a putes quan varen apujar les seves antigalles obsoletes en paper d'un euro a un euro amb 10, un 10% de cop, ah! i cada vegada en menys gruix de paper. Ni tan sols es varen molestar en justificar l'augment fet per la cara, (el del diumenge a banda). Aquests diaris caducats talment com la ràdio enquistada en esquemes obsolets resten ara sorpresos, admirats i esmaperduts de que tota la poca, molta o dispersa informació que els arriba des de l'Iràn és a traves de les noves tecnologies (Internet: blocs, facebook o twitter). Tenen l'evidencia als nassos del que no han volgut o no han sabut veure, ni tan sols els diaris digitals que són com els de paper però amb una mica més d’actualitat en el temps real (hi ha de tot). Sembla comencen a entendre que la informació ja no és part dels enviats especials, dels corresponsals i d'ells mateixos, la informació al moment és dels ciutadans, de qualsevol ciutadà arreu del món que amb un simple mòbil i un ordinador, o un mòbil d'última generació por informar al moment del que està succeint, aquest cinquè poder, nou, els ha agafat per sorpresa, sembla, atès el menysteniment que els gurus de la informació tenien vers aquests nous ciutadans/reporters. Es diu que el problema d'aquesta informació és que és dispersa i poc o gens contrastada. Bé tan o tant poc com la que donen els mitjans als qui ja els hi han colat més d'un gol, per a no dir golejada. Malgrat tot continuaràn igual mentre duri la rifeta, que ja s'acaba.

Continuo preguntant-me perquè continuo encara comprant el diari cada dia, si ni tan sols faig ja els mots encreuats.

.

afegitó: Hed escrit el cinquè poder gairebé sense pensar-ho, per pura lògica, i després se m'ha ocorregut donar una ullada a Sant Google, i entre altres coses m'he trobat amb aquest text:

"Web 2.0: el cinquè poder

L’altre dia navegant per la web vaig localitzar un blog Evento blog España
http://www.eventoblog.com/2009/05/la-web-20-el-quinto-poder/
Tal vegada molts de vosaltres ja el coneixeu, però en qualsevol cas consider interessant recomenar-vos els comentaris que sobre la Web 2.0 introdueix Benito Castro i especialment sobre el paper tan important que estan desenvolupant els ciutadans actualment al poder-se fer sentir mitjançant blogs, xarxes socials, microbloggins, etc."

Bona revetlla!

sobre la inutilitat de l'experiència

El pilot i el copilot d'un helicòpter dels bombers de la Generalitat han perdut las vida en un accident a Mollet. L'aparell participava en l'extinció d'un incendi a les Franqueses del Vallès i ha caigut mentre carregava aigua.

Deia Joan Boada en declaracions als mitjans, amb aquest llenguatge amorf, vestit per l'ocasió de frases fetes dels polítics, que els pilots eren molt experimentats. Doncs no ho devien ser prou, perquè l'experiència no serveix per a res, com s'ha demostrat malauradament, atès l'experiència de fet no existeix, és una entelequia que ens hem inventat en el sentit que si es fa molt de temps algun tipus d'activitat representa que al cap de ics temps ja es té experiència. I no és així.

Deia Cioràn que l'experiència es una acumulada reiteraciò d'errors mai admesos, i ja va per aqui, però al que em vull referir és que per més experiència que tinguis, si no t'has trobat mai amb una situació imprevista, quan t'hi trobes no en tens cap d'experiència per aquella situació en concret. Si t'en surts, n'hauràs acumulat una mica més per evitar l'accident en una altra ocasió i si malauradament com avui aquests dos bombers professionals perden la vida, l'experiència que tenien no els ha servit per a res. Perqué?, doncs perqué la situació que s'ha produit era nova i per a ella no tenien cap experiència, i desgraciadament ja mai més la tindràn. Han mort en acte de servei, que els honora, d'un servei que segurament no es valora com cal ni se li dona massa importància, però en té i molta, tanta que ells li han donat la seva pròpia vida.

...de la poesia

" Sé que la poesia es indispensable, però no sabria dir per a que". Jean Cocteau.

M'agrada la poesia i m'agrada molt, algun dia espero ser capaç d'escriure poemes com cal o com entenc hauria d'estar capaç d'escriure'ls, mentrestant faig el que puc i sobre tot llegeixo i admiro la poesia d'altres. Reconec que em va costar molt d’entrar-hi..., la poesia eren cursileries que rimaven perfectament però que no m’arribaven (deia i me’n vantava). Un dia en Pep Ribal em va gairebé obligar a llegir Pessoa, d'ell vaig passar a Neruda, Machado, Garcia Lorca i ja estava enganxat. Vaig seguir amb Martí Pol, Carner, Formosa, Margarit, Maria Mercè Marçal, Joan Elies Adell, Forcano, Rafart, Pizarnik, Neruda, Martí, Joan Salvat Papasseit, Vinyoli i molts altres poetes que ara no recordo però que he llegit, o potser perquè no cal fer una llista llarguíssima. I vaig començar a llegir Rimbaud i Baudelarie i aquí va canviar tot, com un mitjó es va capgirar la meva percepció sobre la poesia, no tan sols l’apreciava sinó que sabia per a que servia. Deia no recordo qui que la poesia servia per informar de les nostres negligències. Diu Czeslaw Milosz que en l’essència de la poesia hi ha quelcom d'indecent: desperta en nosaltres coses que no sospitàvem tenir. I és cert, n'he parlat en alguna ocasió i poemes que hom a escrit l'endemà o al cap d'uns dies se'm fan irreconeixibles com si no fossin meus. La poesia de sempre ha estat menystinguda, considerada una sort d'art menor, i no és així, ans al contrari, per aixó perviu tot i que possiblement hi hagi més poetes que lectors de poesia. Poesia que no cal ser rimada, pot ser prosa poètica, com deia Baudelaire, o pot ser quelcom més que simple poesia. "La poesia no es sinó l'imatge del que suceeix, llevat que aixó sia el contrari" (Jabès). "La poesía no quiere adeptos, quiere amantes", deia Garcia Lorca, que aqui l'encertava en la diagnosi. No la menystinguem doncs, simplement intentem apropar-nos-hi honestament, sense prejudicis, val la pena.

No se si la poesia és indispensable, però és necessària i gratificant en molts casos i ens informa de bastant més que de les nostres negligències.

.
.
.
.
.
.

La banca es reforça col·locant títols d’alt risc als seus clients

"En plena carrera per guanyar solvència, la banca s’ha llançat, auspiciada pel Banc d’Espanya, a vendre participacions preferents a la seva clientela minorista. Aquesta estratègia li està permetent reforçar-se per encaixar el cop d’una morositat disparada i uns actius immobiliaris que no deixen de perdre valor. El problema és que per aconseguir-ho està col·locant uns títols «d’alt risc» a inversors poc qualificats.
Les preferents són un instrument financer híbrid, que combina característiques de les accions (tenen, en principi, una durada perpètua i computen com a recursos propis) i del deute (ofereixen una rendibilitat fixa i no tenen drets polítics). Un dels seus problemes és que el cobrament de l’interès està condicionat a l’obtenció de beneficis, una circumstància que no és clara per a totes les entitats en els pròxims exercicis.
De fet, l’agència de valoració Standard & Poor’s va retallar fa unes setmanes la qualificació de les preferents de nou de les principals entitats espanyoles --Santander, BBVA i La Caixa, entre altres-- al considerar que el Govern i la Comissió Europea podrien animar la banca o forçar-la a suspendre els interessos dels seus instruments híbrids per preservar la seva liquiditat i millorar-ne el capital. En aquesta línia, la seva competidora Moody’s ja ha degradat la qualificació de preferents d’entitats com Caja Madrid o Caixa Catalunya a la categoria de bo escombraries.
Però aquest no és l’únic risc. Els titulars de les preferents, tot i el seu nom enganyós, són els últims a cobrar en cas de fallida de l’entitat, només davant dels accionistes. Al contrari que la renda fixa, aquests títols no estan coberts pel Fons de Garantia de Dipòsits.
A més, l’entitat emissora acostuma a reservar-se el dret a recomprar la participació a l’inversor a partir dels cinc anys, però no al revés. Moltes estan començant a no complir la pràctica comuna d’amortitzar-les cada cert nombre d’anys, amb la qual cosa a l’inversor se li complica poder recuperar la inversió.
Els títols cotitzen en el mercat secundari de deute, però la possibilitat de l’estalviador de vendre’ls al preu de compra o fins i tot de trobar un comprador són escasses. Les entitats solen aprofitar aquesta situació per aconseguir-los a un preu inferior al que van pagar en el seu dia els clients.
«És una situació esquizofrènica, una paradoxa. Són uns instruments molt arriscats i la gent no s’assabenta de què ha dit la CNMV», critica Rafael Pampillón, professor d’economia de l’IE Business School. «Si són tan dolentes, que les prohibeixin. La banca espanyola compleix la Mifid (directiva europea que obliga a ajustar els productes financers venuts al perfil del client)», defensen fonts del sector."

Aixó deia el periódico del diumenge. Aquest fet ja el va denunciar Jordi Goula a Rac1 fa uns dies, remarcant que aquests diners eren infinitum, que no es poden recuperar en la majoria dels casos, ni en cas de fallida com ja expliquen més amunt. Fins i tot hi ha algun Banc forani que promet rendibilitats que arriben al 11/12%.

No haver nacionalitzat la Banca al seu moment va ser un error, (tot in que no se si hauria estat pitjor el remei que la malaltia amb l'actual Govern) En la Banca, resideix una grandissima part de la culpa de l'actual crisi i més encara un cop immers en ella amb l'ofec a que han sotmés la petita i mitjana Empresa en negar credits i polisses a empreses rendibles, preocupats com estan en provisionar davant l'allau d'hipoteques que saben no cobraràn. No aprenen i continuen enredant als seus clients que és el que millor saben fer. Almenys que sigui en benefici propi que ni aixó han sabut fer últimament i l'Estat els ha hagut d'injectar milions d'Euros de l'erari de tots per salvar-los.

La Crisi i els nous servents

Que estem immers en una crisi, recessió o com se li vulgui dir és pales, fins i tot ho ha reconegut el President del Govern el Sr.José Luis Rodrgiguez. Però sorprèn una mica la situació, atès des d'una observació superficial de l'entorn no es percep aquesta situació, ans al contrari i aparentment continuem sent una societat viva i dinàmica, que fa que aquesta crisi sembli invisible.

A Sabadell l'Eix Macià està curull de gent i les terrasses amb totes les taules ocupades a ranvespre, igualment passa amb la Rambla i mira que n'hi han. Talment la Gran via continua en el seu estat de col·lapse permanent de trànsit d’automòbils i altres tipus de moderns semovents, i el diumenge si vas a dinar a fora els Restaurants estan plens. Ja es va veure la gent que hi havia l’altre dia a Montmeló, o quants cules varen anar a Roma. Només passar per davant les oficines de l’INEM dona la mesura de quants aturats hi ha.
Però aquest últim apartat el desconeix i deu ser per tot lo altre que he esmentat que la Ministra Salgado ha decidit apujar-nos la benzina i el tabac, mentre els de trànsit pretenen cosir-nos a multes i els ajuntaments també, que aquests van amb la llengua al coll.

Ai! que bonic és tenir un govern d'esquerres que es preocupa pel benestar dels ciutadans, no com els de dretes que només ens volen per espoliar-nos. A l'Edat Mitjana s'havia de pagar com a delme un deu per cent de la collita a l'esglesia, més el que s'havia de pagar al Sr. Feudal, eren els servents, súbdits o antics esclaus els qui ho fein sotmesos per aquests dos poders Esglesia i Estat. Com el Srs. Feudals sempre estaven embrancats en guerres solien exigir més i més delmes als seus servents. servents que en alguna ocasió límit es rebel·laven per treure's del damunt aquest jou fagocitari i opressor.

No se, vist que l’entorn social no ha canviat a penes i que tot continua igual, potser seria arribada l'hora per part dels nous servents de rebel·lar-se, al cap i a la fi si tothom deixés de fumar en sec i de posar benzina, l'estat faria un crack total, car d'això bàsicament viuen.
No els culpem doncs més ni ens queixem vanament, la solució la tenim, només cal ser valents per aplicar-la. Llach ens recorda que és temps de revolta i s’ha de tenir en compte que nosaltres ens varem oblidar de fer-la en el seu moment.

TRÀNSIT ELS BANDOLERS DEL SEGLE XXI

L'any 1970 em vaig comprar el meu primer cotxe, un SEAT 850 especial B-761.544, que per cert em va costar 112.000 pessetes. La propaganda de la marca en aquella época als diaris deia així: "Cárguelo hasta los topes (eren temps de baca) póngalo a más de 140 km por hora y sabrá porqué le llamanos espécial." Ai senyor! eren altres temps quan als camins, carreteres i autopistes encara no hi havien retornat els bandolers que a l'edat mitjana assaltaven als desprevinguts vianants pels camins.
El nou bandoler és ara l'Estat, funció que ha delegat en els responsables de trànsit, que obsessionats en el seu afany recaptatori acaben d'aprovar unes normes de trànsit per acabar d’esquilar-nos el suc i el bruc de la nostra empobrida hisenda. Ni per un moment us passi pel cap que el que pretenen és evitar morts, llevat que aquest teòric interès sigui perquè els morts no poden pagar multes. Aixó podria ser, però no! l’interès és esquilar tant com puguin als soferts automobilistes. Que un dia passes de 80 qm per hora on normalment vas a 30 (a pagar); que vas a 121 qm per hora a l'autopista (100 eurons de vellón de multa); que tardes més de mitja hora de l'Hospital General de Catalunya a Barberà (fota’t); que les carreteres estan mal asfaltades, mal peraltades i pitjor senyalitzades (t'aguantes, no és el seu problema); que vas a vuitanta per hora a les quatre de la matinada d'un divendres camí de l'Aeroport i et sents com un idiota? calla, és pel teu bé. Que portes dos milions de quilòmetres a l'esquena, lo qual vol dir que en fas molts cada any i per tant tens tots els números per anar perdent punts i pagar multes (que hi farem, mala sort).

Ara, fregant el deliri esquizoide duodenal, volen premiar als conductors que no donin positiu d'entre 18 i 30 anys en els controls d'alcoholemia (no se pas qui els hauria de passar), amb regals o fins i tot el sorteig d'un viatje a Irlanda.

Déus del cel i la terra, s'ha d'estar molt malament del terrat per prendre aquests tipus de demencials decisions, a banda que és discriminatori per a la resta de conductors d'altres edats, estàn parlant els "sensants" responsables de trànsit de premiar el fet de cumplir amb la llei, que és obligació dels ciutadans per injusta que sigui a vegades. Verge de la vera creu, que baixi o pugi algú de cel o infern i ho vegi.
Aquests bandolers del segle XXI són pitjors que els de l'edat mitjana, almenys aquells no enganyaven, et robaven i punt, aquests a sobre volen encobrir els seus atracaments a mosso armat amb la demagògia barroera que ho fan tot per el teu bé, i quan l'administració diu que fa alguna cosa per el teu bé, ja pots començar a tremolar, posa't la mà a la cartera i pensa quan et costarà.

En Fede, en César i en Luis, diuen que cerquen la veritat....a España, naturalment.

EFE. Federico Jiménez Losantos a l'espai matutí, César Vidal a la nit i Luis Herrero per les tardes, seran els pilars de esRadio que començarà a emetre el setembre al 99.1 de la FM de Madrid. El seu objectiu és "buscar la veritat, difondre i portar-la fins les últimes conseqüències" L'objectiu d'esRadio, segons ha explicat Losantos en la tertúlia que dirigeix Dieter Brandau a LDTV, és ampliar les emissores a partir de la inicial a Madrid per, en paraules d'Herrero , "buscar la veritat, difondre i portar les conseqüències de difondre".
.
A aquests tres sapastres de la ignomínia els pasa amb la veritat el que a molts amb la intel·ligència que la busquen i no la troben, perquè no volen ni els interessa trobar-la. Dubto que en Fede i els altres dos col·legues seus hagin dit una sola veritat en tota la seva vida, són ens malignes, insidiosament malignes, perversament malignes que ha fet del mal, de la maledicencia, la calumnia i la mentida una forma de vida. L'obssessió que tenen amb Catalunya és malaltissa fregant l'esquizofrènia. Pel matí als voltants de les onze, en Fede i en César conjuminen o perpetren un programa sota el bonic nom de "História de España para inmigrantes". Doncs bé en aquest programa on reinterpreten l'història a la seva perversa manera, passi el que passi, parlin del que parlin, la culpa sempre és dels catalans o del PSoE. Abans, però des de les sis en Fede ja s'ha despatxat a gust, contra......Catalunya, tot i que últimament com l'han fotut fora també es posa amb els del Bisbat, cosa que abans no feia i amb en Rajoy de vell, pel qui té una autèntica fòbia tant o més malaltissa que la que té contra els catalans.

Ara, "Santa Esperança de no li donis l'esquena que et clava el punyal" els hi ha muntat una radio a mida. Es.Radio "Es" dedueixo sagaçment que es deu venir a referir a Espanya i "radio" a radio.

Perqué us en feu una idea quan dic que menteixen sistemàticament, ahir al mati a les sis i poc deia en Fede: Catalunya siempre ha tenido privilegios para fabricar una marca i unos productos malos i caros (abundava més en el tema pero no cal flagelar-se) ¿Donde puso Franco la Seat? ¿Quien tenia autopistas cuando en Madrid aún no habian?. Per si algú no ho te clar, Franco va posar la SEAT a la zona Franca (devia anar el nom per la seva dona o potser per la seva vessant femenina que és veu la tenia en faltar-li un ou) perquè en aquella Espanya retrasada de rancia pandereta a anys llum d'Europa, Barcelona era l'ùnic lloc on podia anar una fàbrica amb cara i ulls que produís vechicles pel vasallatge. Quan a les autopistes, que és varen fer per donar una sortida a Europa a la Industria Catalana i Valenciana i també pels turistes, el Sr.Federico "Fumero" Jimenez Losantos ha oblidat dir en la seva encíclica d'ahir al matí que aquí a Catalunya les autopistes, de la primera a la ùltima i la que no també, pel darrere, són de pagament trinco trinco cada dia de l'any dels seus ciutadans des del primer dia, i en canvi a Madrid són per la patilla. Com aquest us podria posar molts exemples, però per avui ja està bé.
És el seu modus operandi, mentir, difamar, calumniar i intoxicar. Diuen que cerquen la veritat...mentida, si la trobessin astorats s'avergonyirien en adonar-se de la seva malaltissa ignomina.

Diuen que s'agafa abans a un mentider que un coix, doncs en Federico "Fumero" Jimenez de todos Losantos, no és coix, però si i molt conscientment mentider, que és molt pitjor. Molt.

Els catalans, som queixosos de mena

A veure si finalment serà veritat que els catalans som queixosos de mena. Ho rumiava llegint un comentari al post anterior de na Júlia i he arribat a la conclusió objectiva, que de la mateixa manera que mai s'havia fet un pa tant bo com ara malgrat bajanades variades que es puguin dir sovint sense coneixement, i de la mateixa manera que ens sobra aigua i de la mateixa manera que tenim més del doble de massa arbrada que fa seixanta anys i tot aixó en general sembla ho ignorem. De la mateixa manera també, es empíricament cert que mai s'havia parlat tant en català, mai hi havia hagut tants mitjans orals, visuals i escrits en català i mai s'havia escrit tant i tant i no massa maldestrament en català. Reflexionem-hi.

El català: mala peça al teler

El dia 9 de maig passat vaig penjar aquest comentari que reprodueixo a ran d'unes estùpides declaracions d'aquest fòsil mental i polític que és Don Jaime Mayor Oreja menor cerebro. No vaig rebre cap comentari tot i que plantejava una questió un xic "provocadora", ho poso entre cometes atès hem arribat a un moment en que provocar és realment molt dificil, la gent ja hem fet nostra aquella cita de Marc Aureli que l'Espinàs afegeix avui al final del seu comentari en el Petit observatori i que hom va incloure al marmessor de la ignorància fa ja vuit anys. Diu així: "què ridícul i estrany resulta aquell que es sorprèn de tot el que passa a la vida". Tornant al comentari del més de maig on parlava de llengües i de dialectes, el raonament crec era raonable valgui la redundància, i de fet la conclusió seria que la llengua que guanya no és la que té un estat al darrere sinó la que la parla més gent i i a sobra el castellà u/o espanyol té les dues coses, i nosaltres cap d'elles atès el català el marparlem com a molt uns dos milions de ciutadans, sent molt i molt generós. Certament tenim mala peça al teler.

-

Mayor Oreja: "La inmersión lingüística es una inmersión en la ignorancia"

Aquesta gent tenen una obsessió malaltissa amb la llengua i Catalunya, no s’atura mai i ve de vell però últimament tornen a insistir en el tema. En dir aquesta gent no em refereixo tan sols al Pp, podríem afegir-n’hi bastants del PSoE, i subproductes residuals com UPyD o el que en queda de Ciutadans. No hi ha manera que ens deixin tranquils tant si ens necessiten com si no, i la veritat és que la cosa comença ja a provocar un enorme cansament. A sobre en un tema la immersió lingüistica que s'ha fet prou bé, atès ha aconseguit que la majoria de nens catalans parlin habitualment en castellà entre ells. Fent un exercici de filología histórica, o tenin en compte el personal potser d'hauria de dir histérica, s’hauria de retrocedir en el temps i començar per dir que l’espanyol o castellà, és un dialecte del Català que a la seva vegada ho és del llatí, posterior per tant al Català i possiblement a l'andalús.

Que és un dialecte del llatí es obvi i que el català es anterior al castellà, és una altre obvietat, atès els romans no tenien helicòpters ni cap altri medi aeri per personar-se directament a la Meseta, per tant és evident que la derivació del llatí cap a altres dialectes com el català o l'andalús va començar per la cornisa mediterrània, no per la meseta. Per cert que segons explicava l’Espinás fa uns dies al seu petit observatori, en castellà antic Espanya s'escrivia així, atès encara no els hi havia donat temps d'inventar-se la "Ñ". Recordo haver sentit explicar que aixó de la Ñ a Espanya o la GN a França entre altres diferències entre llengues romàniques, venia donat a diferenciacions fil·lològiques que s'havien fet a cada país per reconeixer-se entre ells pels escrits; així veíem que Coñac, Conyac o Cognac defineix exactament el mateix però sabem que és en Español, Català o Frances. A Itàlia no se com ho escriuen, però és que Itàlia és un món a part nomès cal veure al seu President.

Continuo dient i crec sincerament que en el fons tota la polèmica que arrosseguem fa anys i panys amb els veïns mesetaris, no té solució, perquè encara es sorprenen a dia d'avui que parlem català, com si fóssim una espècie de bitxos rars, o simplement per molestar-los, nosaltres?, molestar a quin ens importa un rave?.

I com deia abans arriba un moment que tanta ignorància cansa i molesta. No en sé el motiu de la seva actitud, però el pensament i la intel·lectualitat espanyola, llevat de raríssimes excepcions es va aturar al 1939 i fins ahir al vespre no ha evolucionat ni un bri, gens, vaja. Ço és el problema.

I el que és més preocupant és que sembla no ho farà mai més, s'han instal·lat en el dia de la marmota de manera perenne, i enrocats en si mateixos no se'n mouen. Si us fixeu en les imatges físiques de Pedro J. Ramírez en Federico Jimenez, Pepe Oneto, Mariano Oreja, Antonio Burgos (el comentari que va fer al seu dia sobre Mónica López és vergonyant i aquí no se’n va fer gaire ressò, malgrat ser greu i molt ilustratiu de com és el personal) l'Alcalde de Mérida, o no parlem ja del de Salamanca, el bigotut Sr. Lanzarote, si home! el "de la calle del expolio", o Pepe Bono (mi padre era falangistaaaaaaaaaa!) que fa fins i tot presentable l'altre Bono el de iutú, que ja és dir.

Bé, tota aquesta fauna que he detallat i més que n'hi ha, és rància, és esperpènticament Valleinclaniana, no ha estat capaç d'evolucionar ni ho serà i s'ha enrocat en la seva pròpia ignorància fent l’únic que saben fer els nostres veïns, insultar i desqualificar i sobre tot cridar més que l'altri. Espanya és l'únic país del món mundial on la raó la té el qui més crida, i si no és l'únic poc li deu faltar.
I que hem de fer amb aquest personal i davant d’aquesta situació?, doncs el que hem fet sempre, callar, aguantar el xàfec i treure’n el que puguem quan ens deixin, i per suposat, demanar perdó a tot l'orb i a qui faci falta perquè en una ocasió algú s'ha excedit un xic i el senyors s'han molestat, mentre nosaltres hem hagut d'aguantar durant anys i panys les impertinències, insults sovintejats i la barroeria demagògica d'aquest personal, com Rodriguez Ibarra (un altre espècimen) a qui encara a sobre li han rigut les gràcies: "Ibarra és así! deien...."

Així ha estat durant més de tres-cents anys, i molt em temo que així continuarà durant els tres-cents següents, sinó fotem d'una punyetera els pebrots sobre la taula i tirem pel camí dret i no precisament del Constitucional, acte que no farem. I l'aplicació de l'Estatutet?....bé gràcies, a l’agost en farà un any, "y lo que te rondaré morena"

-

-.

a propòsit del bilingüisme

Parlava avui a Rac 1 Joan Solà sobre la llengua i el bilingüisme, deia que era molt complex mantenir un equilibri, que la llengüa mes forta s'acabava impossant a l'altre i que malgrat ser optimista veia el català molt malament. De fet hom diria que no hi ha ningú bilingüe, es pot parlar més d'una llengua però només s'en té realment una, en l'altra sempre s'està en constant traducció dels termes, en un altre ordre ja deia Cioràn que canviar d'idioma per a un escriptor era com escriure una carta d'amor amb un diccionari. Aqui tenim el problema afegit i prou esquizofrènic que sovint no tenim clars molts mots sobre si són correctes en català o són castellanismes, en Ramón Solsona en parla sovint i dona exemples com l'altre dia que parlaven de la ganga, que és un ocell i que no tindria res a veure ans al contrari amb el significat que es dona a la paraula i que és ben catalana. Parlaven Solà i Solsona del seu amor pels diccionaris que compartiria totalment, tinc com un tresor el de Francesc de Borja Moll tot i que de vegades em fa alguna trampeta amb les paraules, però es una autèntica joia. Tornant al bilingüisme i a la imposició de la llengua més forta per damunt de la dèbil encara que com en el nostre cas sigui l'autóctona, no sabria que dir-vos, portem molts anys xerrant en català, l'han prohibit, perseguit i malgrat tot ha perdurat. Però aixó ha estat possible perquè encara que no reconeguda teniem una voluntat identitària fortament arrelada en el conscient i el subconscient que molt em temo hem perdut, i és precisament aquí on rau el perill de desaparició de la llengua que avisen els entessos com el Sr. Solà i altri, l'adocenament en que ens hem instal·lat, l'abandó de la lluita per mantenir la identitat, aquest és el perill i molt em temo que no hi ha res, res a fer. I per anar ja practicant, "no os lo fiaria muy largo, quizás en un plazo de veinticinco a treinta años y el catalán será la reliquia filológica que tanto persiguió Franco y mira por donde, lo que el y los suyos no consiguieron lo haremos posible nosotros mismos por dejadez o vete a saber". Oi?

T1 una terminal guiri-port amb molts pares.

Avui s'inaugurarà la Terminal T1 de l'Aeroport del Prat. Ho farà el President del Govern el Sr. José Luís Rodriguez, juntament amb el President de la Generalitat el Sr. José Montilla i representants del Govern i de tots els partits catalans, llevat d'ERC folklòrica de Catalunya que només hi estarà representada pels càrrecs oficials, Carod, Benach i Portabella. Aquesta macro terminal que s'inaugurarà avui té molts pares, tots s'eroguen la seva paternitat. El President Montilla diu que prové del pla delta de 1994 quan governava Felipe Gonzalez, CIu diu que és cosa d'ells de quan pactaven amb el Pp a Madrid, i Alicia Sanchez Camacho diu que és obra dels Governs del Pp. Massa pares per a una terminal que no és HUB, que encara no s'hi pot accedit ni amb tren, metro o AVE i que segueix controlada només per AENA. No se s'hi s'han adonat els insignes representants dels partits polítics que aquesta terminal que arriba tard i malament s'ha fet i pagat amb els diners dels impostos que paguem els contribuents, si! els soferts contribuents cansats, fastiguejats i avorrits de tan discurs oportunista i barroer, tot plegat per una terminal que arriba tard i a deshora sense resoldre les qüestions més fonamentals que he esmentat com que sigui una terminal per a volts transoceànics, amb participació en la seva gestió de la generalitat i amb un accés fàcil i còmode que de moment encara no té i que sembla va per llarg. Deixem-ho doncs en que la T1 es un guiri-port i gràcies, de moment. De res.

CR7 - no m'interessa gens

Ho dic sincerament, no m'interessa ni preocupa gens el fitxatge de Cristiano Ronaldo pel Real Madrid, ni tampoc el de Kakà, son dos jugadors bons i prou, i el segon hom diria que ja en declivi. Quan al primer com a molt (i s’ha de veure) farà una bona primera temporada, que al futbol anglès triomfa qualsevol, vegis Fernando Torres, però aquí és una altra cosa i aquest és molt posturetes i noi gran cosa més.
Però deixant aquesta opinió personal a banda, no entenc perquè aquí ens passem el sant dia parlant d'ells, sobretot del primer, el portuguès i el que s'ha pagat per el seu fitxatge, de fet no fem res més que seguir-li el joc a Florentino, que és el que pretén, tapar el fracàs del seu equip amb fitxatges estrella per més que després acabin estrellats. Aquí ja en sabem d'aixó, tot depèn de les urgències històriques; si el Barça enguany no hagués guanyar cap títol, l'endemà mateix d'acabar la lliga hauríen fitxat Ribery, Forlàn, Villa o qui fos per desviar l'atenció del desencís dels afeccionats davant el fracàs de l’equip; ho han fet i ho tornaran a fer si van mal dades en un futur.

Hauríem d'entendre que ara les urgències històriques són a 600 quilòmetres de Barcelona, que aquí ja tenim l'equip fet, i com a molt s'han de resoldre un parell o tres qüestions per acabar de reforçar la plantilla. Que el Madrid tingui un deute de 500 milions d'euros i Florentino l'augmenti fins a 800, tampoc ens ha d'importar, la jugada sembla clara, amb un deute de 800 milions d'euros s'haurà de convertir en SA i se'l quedarà Florentino. Al Bernabeu s'hi pot edificar molt i vendre-ho a molt bon preu, que està tot venut abans de començar a aixecar el totxo, i aixó ho sap Florentino i de fet és aquest l'únic i real interès que sent per el Real Madrid.

Aquí, portem dies parlant només de CR7 com li diuen ara, com si es tractés d'un automòbil o un androide, quan el que sembla hem oblidat és que tenim un equipàs amb un entrenadoràs que han guanyat: COPA, LLIGA I CHAMPIONS, una fita històrica a l'abast de molt pocs, amb set nois de la Masia. Que n'aprenguin!

Res és el que sembla...i res sembla el que és.

"Existeix una diferència física entre les races blanca i negra que, segons la meva opinió, impedirà sempre que ambdues races convisquin en condicions d'igualtat social i política. I en la mesura que no poden viure d'aquesta manera, però han de romandre juntes, una ha d'ocupar la posició superior i l'altra la inferior, i jo, com qualsevol altre home, prefereixo que aquesta posició superior sigui assignada a la raça blanca.
(...)
La igualtat dels negres! Ximpleries! Fins quan (...) seguiran existint murris per vendre, i necis per creure-s'ho, un exemple de demagògia tan barata com aquesta?"

Abraham Lincoln, citat a G. Sinkler (1972), The racial attitudes of American presidents from Abraham Lincoln to Theodore Roosevelt. Nova York. Doubleday Anchor Books. Pàg. 47. "

.

Text textualment copiat del bloc d'Un tel als ulls, hi ha coses que seria millor no saber o no recordar, com aquest text referit a Abraham Lincoln. De fet, no hi ha ni un sol mandatari actual, anterior o futur que passi la prova del cotó. En aquest joc d'hipocresia farisaica tothom juga el seu paper i mai és el del noi bo de la pel·lícula. No n'hi ha de bons en aquesta comtessa de liderar Nacions o Estats. Sembla evident que si no hi haguéssin armes no hi hauria guerres, llevat que anessin a cops de roc o amb fones, però tots sabem qui fabrica aquestes armes i el que representen en el PIB dels països desenvolupats i els llocs de treball que ocupen més els beneficis que generen. I a partir d'aquí sabem també qui mana i decideix on i per quins ocults interessos s'ha d'organitzar un conflicte armat en un determinat lloc del planeta. En aquest joc de complicitats interessades, hi estan tots els caps d'estat implicats, del primer a l’últim, aquí - insisteixo - no hi ha ningú innocent. Dit aixó i teòricament, representa que nosaltres, la societat civil o el poble dit de manera més planera se suposa que podríem pressionar, actuar, per frenar aquest desori. Més no ho fem ni ho farem, ja ens està bé i tot aixó passa lluny d’aquí, molt lluny, i ja contribuïm apuntant-nos a ics oneges per tranquil·litzar la nostra consciència.

No hi ha injustícies al món, hi ha injustos cobdiciosos famolencs de riquesa i nosaltres en el fons, en som els seus còmplices, per passiva és cert, però cómplices al cap i a la fi.

Ja sé que sóc molt innocent en el meu plantejament de les solucions, o utòpic. Però si perdem l'esperança i l'innocència...que collons ens queda.

Els Catalans de les pedres ja no en fem pans.

Els de "El periódico", donen molta importància al discurs que va fer el Sr. Jordi Nadal, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, davant del Rei i en commemoració dels 450 anys de la fundació del Gremi de Fabricants de Sabadell el proppasat 20 de maig. Diuen que el discurs va impactar al Rei...(???)

Sorprèn i de vegades penso que no són només els polítics que viuen allunyats de la realitat, els periodistes també, perqué el que va dir el Sr. Nadal al seu discurs és d'una obvietat tan obvia que no té perquè ser resaltat, se suposa que tothom que té dos dits de cervell ja se n'ha adonat fa temps, que del jovent actual, la majoria volen ser funcionaris; que de crear empreses o negocis molt pocs estàn per la labor i que resten instal·lats en la filosòfia del mínim esforç i un palès tan se me'n fotisme. Que tots aquells valors tan catalans del petit emprenedor, la cultura de l'esforç, l'estalvi, el sacrifici, etc, s'han perdut. Home! com diria en Jordi Pujol, aixo fa ja temps que està estudiat, per tant no entenc el mèrit que li dona el Periódico al discurs del emèrit.

Us deixo l'enllaç del discurs esmentat en castellà, atès el de català no funciona a el periódico, surten directament els comentaris, però vaja! tots els qui haveu anat a Albacete a estudiar castellà no tindreu cap problema per llegir-lo.

A propòsit de les idees

Si com ens deia el Sr.Cioran, les idees són totes neutres en si mateixes, lo qual sembla ser així, no donem doncs la culpa a les idees dels disbarats dels homes, en aplicar-les aquests inadequadament per la pròpia conveniència. Criminalitzem-los doncs a ells pel seu us maldestre, i intentem preservar l’essència i la puresa d’aquestes idees (no importa quines siguin) puig és possible que alguna vegada, si arribem a ser essers civilitzats, ens facin falta.

Sería interessant i gairebé obligatori que les idees portessin incorporat un manual d’instruccions de us i gaudi, ben explicat i detallat al màxim, per no donar lloc a confusions ni malentesos que és el que passa sovint.

El cas Vilaró, un cas com un cabàs, o com unes "olletes"

La jutgessa ha desestimat la demanda del Sr. Vilaró pels fets ocorreguts la nit de la celebració a Canaletes de la victòria d'Espanya a l'Eurocopa i on suposadament el varen impactar uns pilotes de goma llençades pels mossos d'esquadra.

-

Molesta i fins i tot irrita que un assumpte en el fons menor i gairebé casolà com és el de les suposades lesions (bé, les lesions són reals) del Sr. Vilaró quan la celebració de la victòria d'Espanya a Canaletes, no hi hagi manera d'aclarir com és varen produir. No sabem si estava com es va dir en els primers moments en un ”lupanar” o casa de lenocini, alcavoteria o bagasseria. Tampoc sabem que va passar amb les seves "olletes" talment dites testicles segons preguntava avui un de CIu a la sessió de l'ajuntament de la Ciutat comtal. Ja no sabem si estava xerrant amb el cap dels mossos a Canaletes, o no! i quan carall li va passar el que li va passar o sia les seves lesions per pilota de gomaz o a les pilotes que tampoc queda clar. Donada la complexitat del cas, cas retransmès pràcticament 2.0 amb llums i taquígrafs, entenc s'hauria d'avisar al “Teniente Colombo” a fi i efecte que investigui el cas, o que algú dels interessats i/o afectats es digni d’una punyetera vegada a explicar la veritat, que tenint en compte les derivacions pseudo filològiques esotèriques de la Sra. Escarp a la sessió d'avui de l'Ajuntament de la ciutat Comtal i les anteriors de l’afectat Monsieur Vilaró, hom apostaria per la cosa del “lupanar” casa de lenocini, alcavoteria o bagasseria amb intent de camuflatge via mossos d'esquadra. Ves tu a saber si va tenir un atac d'apèndix.

En resum, que no hi ha un pam de net i si no es pot esclarir una cosa aparentment tan simple com aquesta en la que hi ha implicats el cap dels Mossos d'Esquadra i el cap de la Policia Municipal, com voleu aclarir conceptes i fets més universals que són els que realment ens preocupen com el fitxatge de Cristiano Ronaldo per l'Irreal Madrid, fitxatge per cert, i aviso a dia i hora d'avui que serà un bluf, i sinó al temps. En Figo era molt més bo, però era un traïdor. Hom no és deixaría comprar per deu mil milions de les antigues que no són tan antigues pessetes, de fet amb dos mil o dos mil cinc-cents ja m’espatarro in sécula seculorum, amèn.

Ramon Mateu

Heus ací una breu semblança que he rebut del curriculum del nou director de Catalunya Radio:

Ramon Mateu, nou director de Catalunya Ràdio fou director per Catalunya de Radio Nacional de España i per tant de Ràdio 4 ,durant el període: juliol 1996 - juny 1997, a l'inici del mandat del Partit Popular i substituint Josep Maria Balcells (setembre 1992-juliol 1996). Mateu venia de Onda Cero/Onda Rambla i després d'assessor de la campanya política de l' Alejo Vidal Quadras. Després del seu pas per TVE/Sant Cugat com a sotsdirector, va entrar dins l'òrbita de Planeta i darrerament treballava per Antena-3.

Llegint a Monzó parlar del català....en castellà

A voltes amb l'article d'avui (en castellà) a la Vanguardia del Sr. Monzó, que tinc el dubte raonable de si és idiota o es fa l'idiota, en el ben entès que un idiota és una persona a qui li costa d'entendre les coses. Torna el Sr. Monzó a insistir en l'agonia del català, disparant a tort i a dret contra govern, oposició, ajuntament, mainada en general i TV3 en el mateix lot, i tot i que no deixa de tenir raó, no la sap vendre, per iteratiu i perquè en el fons és una contradicció en si mateix que defensi el català en castellà i des de la Vanguardia. I no si val que hagi abdicat perquè considera que el català ja està mort i enterrat, aixó és una fal·làcia per mal justificar-se, alló que se’n sol dir excuses de mal pagador. A sobre no aporta cap solució, és limita a criticar des d'una certa indigència mental impròpia d'una ment preclara, aguda i lúcida com la seva. Potser seria important que persones de pes com ell i altres escriguessin en català i opinessin sobre el català a l’Avui o a altres diaris en llengua catalana, "seria una manera d'interessar molt més a la gent" (ho poso entre cometes amb tots el dubtes del món) però almenys faria una mica creïbles les seves queixes. Es sorprèn el Sr. Monzó que de tres estudiants entrevistats per TV3 (la meva) dos parlessin en castellà i un en català, (o possiblement en català Fòrum), no se de que es sorprèn, vindria a ser el promig de parla en general a l'àrea metropolitana de Barcelona. Dit tot aixó, reconec el meu profund nivell d'ignorància, car desconeixia totalment la figura del Sr.Joan Solà, al qui li han donat el premi d'honor de les lletres catalanes, entre altres causes perquè possiblement qui m'hauria d'haver fet arribar la tasca d'aquest senyor és algun erudit català que m'ho digués en català en algun diari del nostre petit i escadusser país. Quan a les queixes sobre la dificultat del poema d'en Carner, de cara a la prova de l'any que ve en proposo un d'en Pere Quart que entenc seria molt més entenedor.

No et vai veure a la verbena
Hi havia un lleno, que bueno!
Un lleno de por! Quin lleno!
hasta la lluna era llena!

Pere Quart (Quasi un paradis, 1951)

Sobre el declivi del català, n'he parlat en català en aquest mateix bloc en més d'una ocasió, aquí us deixo els enllaços per si poden ser del vostre interès:
Perquè molt joves catalans parlen en castellà?

Ningú plorarà el català
el català "ligth" s'escampa
la salut del català
the uncertain glory of an a April day
la degradació natural de l'idioma.... i algún més que em dec deixar.

De Pisos i sous per comprar-los, o com endeutar-se de per vida.

Comenta avui na Júlia a la Panxa del Bou, a voltes amb la noticia que han donat que una parella hauria de guanyar 4.000 euros al més per poder comprar-se un pis, i diu (Júlia) que potser hauria de ser al revès que els pisos s'adequessin als ingressos de les persones, com era fa quaranta anys. Aquí hi ha hagut una obscena evolució a l'alça dels preus de la vivenda, i aquest augment desproporcionat que ha experimentat en els últims anys, sobre tot a partir de l’any 92, i no tan sols els pisos nous, si més no els de segona mà també, ha estat una connivència entre totxo i administració en la que tots hi han anat bé i ningú ha gossat frenar aquest augment desenfrenat del món de l'especulació. Perquè us en feu una idea, explico el meu cas personal on queda palès la desviació que s'ha produit (a l'alça) del preu de la vivenda.

"A principis de l’any 70 em vaig comprar un pis de 110 m2, que em costà 749.000.- pessetes, tenint en compte que en aquelles èpoques els meus ingressos anuals "pagues extres i estrenes de Nadal incloses" eren de 350.000.—pessetes, és prou clar que amb el sou de dos anys es podia pagar un pis. D’acord que el preu del diner estava al 18/19%, o potser més, i era un valor afegit al cost de la vivenda, fixeu-vos però que les hipoteques es solien fer en aquells temps a 10 anys. Ara, no cal ni somiar en unes condicions com aquestes, puig el mateix pis – per exemple – que em va costar aquest import, ara no es ven per menys de 35/40 milions de pessetes, I en aquesta història s’hi han enriquit uns quants i se n’hi han endeutat molts. El que ven no hi guanya perquè en tornar a comprar com se suposa que és per a millorar (caseta adossada o pis de més standing) acaba altra volta endeutat. Aquí ja s’estan fent hipoteques a 50 anys, però es que al Japó són a cent, o sigui que els nens en néixer, en comptes d’un pa sota el braç, ja hi duen una hipoteca i el, que es pitjor, la esclavitud envers un banc de per vida. Aixó és una de les vessants de la dita societat del benestar, substituint el senyor feudal a qui havia de pagar els “delmes” per la banca i estem igual o pitjor. Mentrestant alguns amb la connivència dels polítics (per finançar les seves despeses o les dels seus partits) es fan molt rics a costa d’empobrir a la majoria, o endeutar-los de per vida..... i més. I és preocupant, l’euribor continua pujant de manera lenta però sostinguda, l'alentiment avisat fa temps pels entesos sembla ja ha arribat, el primer trimestre del 2008 serà clau, i com s'ensorri tota l’economia que és la predicció dels entesos, aquí es passarà de pagar hipoteca a pagar un lloguer assequible al Banc o Caixa que l'ha donat, d'un pis sobrevalorat que no es podrà pagar. Mentrestant, el Govern a la inòpia, caçant mosquits a canonades i sense assabentar-se de res, i el personal de vacances al Carib."

Observareu que algunes de les dades citades com l'augment de l'Euribor o l'advertència de la crisi pel 2009, no us deuen quadrar; aixó és degut a que aquest comentari és del Juny de 2007, tot i que a banda de premonitori, és vàlid quan a la comparació del preu de la vivenda quaranta anys enrere i actualment.

Reiterada i vomitiva repetició de frases fetes

Hem guanyat. Prenem nota. No ens hem sabut explicar. Hem d'analitzar perquè s'ha produït l'abstenció. Crearem una comisió per estudiar les causes de l'abstenció. Sempre el mateix, reiterada i vomitivament es repeteixen frases fetes encunyades elecció rere elecció, sense que guanyin mai en realitat, ni prenguin nota de res, ni analitzin res, ni es preocupin per res més que assegurar-se l'escó, i aixó si, creín la corresponent comissió que no servirà com ells per a res.

En el fons estàn tots els responsables dels partits estàn més que convençuts que ells ho han fet tot bé, i els qui no ens hem assabentat de res, els qui no entenem res, ni tenim cap sentit de la responsabilitat, som els ciutadans. Sembla que intentar comunicar millor, oferir llistes obertes, trasparència en la gestió, explicar-se de veritat, gestionar eficaçment, podria retornar la il·lusió i ajudar a incorporar més gent a les urnes. Però tot aixó a ells els hi és igual, no es mouràn ni un bri del seu encarcarement mental, ni tenen perqué, car de fet i en el fons, així ja els hi va bé. De fet no són res més que pura deixalla orgànica, el que no sé és a quin contenidor s'han de llençar...

Ja he anat a votar

Ja he anat a votar, que és el que s’escau i pertoca, i no ho fet per Batman com recomanava ahir. Jo hi he anat, car aixó de anar a votar és molt més seriós del que sembla per a molts més joves que han nascut en democràcia, i no es pot frivolitzar de qualque manera. En aquest país nostre on hi ha molt gracioset i massa poca-soltes conjunturals, es sol ser molt donat a aquest tipus de brometes, i no seré pas jo qui tiri la primera pedra que part de culpa també tinc; però brometes a banda, a votar s'hi ha d’anar, encara que sigui en blanc si no hi ha més remei.

S’ha hagut de lluitar molt, vessar massa sang, patir moltes injustícies i arbitrarietats i esperar molts anys per arribar a aconseguir aquest dret democràtic. No si val doncs a vacil·lar, buscar qualsevol excusa banal ni a tirar de la brometa fàcil. S’ha d’anar a votar a la opció que es consideri oportuna, cadascú s'ho sabrà. I les brometes per després del cigaló, que aixó d'exercir el dret al vot és molt seriós, encara que siguin les eleccions Europees, al cap i a la fi nosaltres també ho som d'Europeus.

Europa no són els altres, són els altres i nosaltres i tot i que no sóc nacionalista europeu com Don Gregorio, potser hauríem de començar a anar per ací. Ja que hi som posem-nos-hi seriosament i creiem-nos-ho. Aquí, en contra del que diem hi ha part dels polítics que treballen per Europa a Brussel·les que si hi creuen, i fan feina que és veu o no, depèn, però la fan i no tots els que han enviat allí són vells elefants o cagamandùrries.

Un dels qui ha treballat més l'última legislatura a Brussel·les ha estat Raül Romeva de ICV, i avui possiblement pel que deien les enquestes sobre el vot el seu partit i per tant ell, perdin l'escó i es quedin sense representació a Brussel·les. És una llàstima, però la baixa participació i la bipolarització poden conduir a ICV fins aquí. Si els polítics no hi creuen o no hi creuen massa no ens ha d'importar, ells passaran i els que tenim ara si pot ser que passin aviat, i en vindran uns altres espero més preparats i menys rancis, però nosaltres si que hi hem de creure i mirar cap amunt, sense complexos però amb clara voluntat integradora. Tenim molt a aprendre en molts aspectes dels europeus i hauriem de començar a anar per feina, ja portem prou retard...

Europa i "la balsa de piedra"

"La balsa de piedra" és una novel·la de José Saramago que es por contemplar des de molts angles, la novel·la d'un realisme fantàstic, ens explica com la Península Ibèrica s'aparta de la resta d'Europa, la falla dels Pirineus es trenca, i en separar-se, la Península Ibèrica comença a surar Atlàntic avall en direcció a sud-america. És com si a Saramago li agradés jugar amb la realitat, encara que l'arrelament a la realitat és un dels aspectes principals de "La balsa de piedra". 

Tot i que sembla que es diverteix amb coses fantàstiques, el seu intent és arribar més a prop de la realitat, expressar amb més força, mitjançant el recurs a temes o maneres de tractar-los que a primera vista no semblen tenir res a veure amb l'observació real. Des de la seva visió, la novel·la és el missatge polític i humà que ens deixa aquesta metàfora d'unió entre Europa i l'Amèrica Llatina. Saramago, que creu també en una península unida nomenada Ibèria molt em temo que confon desitjos amb realitats. I aquí restem nosaltres ancorats a Europa, a la popa del vaixell ensenyant-li el cul a Àfrica i Sud-América. Una Europa a la que demà votarem per el seu Parlament, un parlament que se'ns fa molt llunyà, gairebé tant com Sud-América. Estem al final del no res, immers en un projecte en el que pocs hi creuen i que només serveix com a ase dels cops per donar-li la culpa de tot allò que no funciona. 

Una Europa que ha admés massa països dins seu i més que en vindràn, països que no jo si han fet del tot els deures i quin rerefons fosc arrosseguen i en que acabarà.

Si abans quan s'avariava la tele dèiem "alló de: és d'ells" ara, totes les culpes són d'Europa, potser perquè ningú (o gairebé) s'ha pres la molèstia d'explicar-nos totes les mesures positives per els seus ciutadans que es prenen a Brusel·les. Pretenem una Unió Europea unida, uns Estats Units d'Europa i aquí ni tan sols hem estat capaços d'unir la nostra Península Ibèrica, i tot i que el mal no ve d'Almansa, si és cert que ve de “la meseta” i amb aquests no hi ha res a fer, quan un Estat s'atura en el seu temps polític i intel·lectual a finals del dinou primers del vint i ja es veu que és incapaç d'evolucionar, de sortit del seu propi atzucac, no hi ha res a fer. Ells si que veuen lluny Europa, molt lluny, a més d'un segle de distància. I ni tan sols se n’han adonat.

Oh Europa!

L'invent aquest de la jornada de reflexió deu ser perquè els Senyors Polítics puguin descansar un dia abans de les votacions. Malament si hem de reflexionar a última hora, després és quan s'acaba votant Ruiz Mateos, UPyD o l'Anglada. Estàn preocupats per l'abstenció que es preveu i a la que ens descuidem encara ens donaràn la culpa a nosaltres, nosaltres que si realment reflexionessim no aniria a votar ningú.

Que lluny i a la vora tenim Europa, Europa de la que nosaltres hem formem part encara que sigui al sud, part i art, malgrat solem parlar-ne com d'una cosa llunyana i etèria. No ens ho acabem de creure. Europa és aquella dama una mica gran, que conserva encara restes de la seva bellesa, una mica puta, una mica alcavota, que sobreviu entre les restes de la seva decadència en un palauet mig enrunat. Si ens ho creguéssim aixó d'Europa, li podríem fer un lífting a la senyora, rehabilitar el seu palauet i encara ens podria durar una temporadeta.
Dilluns fan l'homenatge al Pepe Rubianes, aquí segur no hi haurà abstenció. En parla d'ell el pare Manel a el Periódico. En Pepe no era Europeu, ni Gallec, ni Català, ni tan sols Africà, era un home lliure i universal.

Votaré Batman

Els qui tenim una edat i com en el meu cas fins als 31 anys no vaig poder exercir el dret a votar, sabem de la importància que té aquest fet tan democràtic d'exercir el dret al vot. És per aixó que he anat a votar sempre sense fallar en cap ocasió. Altra cosa és el que hagi votat, però (sempre hi ha un però) el vot al que tinc dret i obligació aquest diumenge se’m fa molt i molt feixuc vista la lamentable campanya d'aquest ens amorf i subcutani altrament dit classe política, que no és que amb la seva estultícia ja congènita poc per a no dir gens m'han motivat. Com deia crec Arturo San Agustin l'altre dia a la seva columna a el Periódico, votaré Batman. Perdudes la fe en els déus i els homes l’únic que em queda són els superherois, i Batman és fosc com nosaltres i ara nostrat en la seva última aventura. O ell o Dark Vader....Que la força ens acompanyi!.