de somnis

No se m'ha ocorregut mai intentar donar-els-hi cap sentit als meus somnis, ni interpretar-los, prou feina tinc a memoritzar-los només llevar-me per no oblidar-los atès d'ells, dels somnis, n'han sortit poemes, idees i soluciones a problemes no resolts el dia anterior. Somio molt, cada dia i en colors. Dic lo de colors perquè es veu que en colors no hi somia tothom. A més a més, sobre tot si són malsons, d'aquells que et despertes entresuat i angoixa't, encara que em llevi, faci el pipi i begui un glop d'aigua, en tornar-me a posar a dormir el malson continua.
Somio històries prou coherents en el sentit d'estructuració del tema a tractar, inici, desenvolupament i final, només que el final sovint l'esmerça el despertador a les 5.15 del matí. Abans, de jove somiava suposo el que tothom, que anava despullat i no trobava roba per tapar-me les vergonyes (inseguretat: diuen), o que corria mentre algú m'empaitava i les cames em feien figa, o un clàssic, que volava. Lo de volar és curiós atès primer volava d'esquena, o sia tal i com estàs estirar al llit, t'eleves i voles com si fossis una catifa d'Ali Baba i els quaranta sociovergents. Però amb el temps el cervell escadusser ho va millorar, i fins l’últim no fa massa temps simplement agafo embranzida i en fer un fort sal ja m'elevo i volo com un Superman qualsevol.

Afortunadament doncs entre somiar de nit i fer-ho també de dia estic molt poc temps en contacte amb el món real que no m'abelleix gens ni mica.

Justícia per a tots...

Pel que sembla el ventall que legalment permet aplicar la justicia d'una manera o altra, és prou ample. També sembla que tots en general sapiguem de lleis i pretenem dir als jutges que han de fer, i a qui han d'engarjolar i a qui no. Com tothom, no entenc de cap manera que el Sr. Millet i el seu compinxe gaudeixin de llibertat sense fiança malgrat no ser pressumptes sinó xoriços confessos mentre els pressumptes de Baltasar Garzon han estan emmanillats i no ens enganyem vexats, atès fins i tot els etarres quan són conduits a declarar davant del Jutge a l'audiència nacional la furgoneta entra dins l'edifici, i sinó, posen unes mampares perquè les càmeres dels periodistes no puguin captar les imatges dels imputats. Dit aixó, no entenc tampoc aquesta mania que li ha agafat a la gent de que possin a tothom a la presó. A la presó hi ha molta gent, massa que no hauria de ser-hi, perquè la privació de la llibertat és de les pitjors coses que se li pot fer a una persona, màxime quan la finalitat de la presó que és la rehabilitació de l'individu no s'ho creu ningú i a les evidencies paleses em remeto.

La cerimònia orquestrada avui pel jutge Garzon no ha estat per atzar, si més no és tota una intencionada humiliació pública dels imputats perquè en quedi constància. Perquè? poden ser varies les causes, però tot apuntaria a donar una imatge del descontrol i desgavell econòmic que representen les autonomies corruptes que tant reclamen diners a l'Estat per com és veu en aquest acte, malbaratar-lo, i més si els exemplarizats són catalans i en el cas que ens ocupa personatges de pes com l'alcalde de Sta.Coloma, Macià Alavedra o Lluís Prenafeta.

També s'ha de veure en que acaba tot que malgrat deien l'altre dia que l'encert en les instruccions dels casos jutge Garzon es del vuitanta per cent, podria ser que el cas acabés en un no res per algun dels imputats (no ho descartem), però l'imatge d'avui, el descredit, la humiliació i el mal ja estaràn fets, i són irreparables. foto:e-noticies

Macià Alavedra, emmanillat

e-noticies - El jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón pren declaració als nou detinguts en el marc de l'operació "Pretòria" contra la corrupció urbanística desenvolupada a Catalunya i Madrid. Els vuit arrestats el passat dimarts a Catalunya, entre ells els exalts càrrecs de la Generalitat Lluís Prenafeta i Macià Alavedra i l'alcalde de Santa Coloma de Gramenet (Barcelona), Bartomeu Muñoz, van ser traslladats fins a Madrid, després de passar dues nits en els calabossos de la comandancia de la Guàrdia Civil a la localitat barcelonina de Sant Andreu de la Barca.

Començ per dir que no tinc cap simpatia pel Sr. Macià Alavedra, ha estat massa anys el fontaner i conseguidor de CDC, i és dels pel qui gairebé posaria la ma al foc quan a l'enriquiment a nivell personal (no pel partit), com va ser el cas d'en Josep Maria Sala al PSc, però el fet, l'acte d'emmanillar-lo no es pot tolerar i algú hauria de posar el que s'ha de posar damunt la taula a casaq nostra. No oblidem que Baltasar Garzón en un país democràtic i civilitzat estaria inhabilitat per exercir de jutge des del 1993 i tota aquesta operació Pretòria tufeja en el sentit que és més que el fet en si que ja entenc s'ha produit: a Sta Coloma, a Vilanova del Vallès al seu dia, i a la gran majoria de pobles d'Espanya on hi havia alguna hectàrea per requalificar i edificar. Aquesta humiliació no calia. No fotem!

El principi de Peter i la política

Aquest comentari és intemporal, com les tèmpores, el vaig penjar fa un any, però l'he volgut recuperar. He pensat en ell mentre veia als sapastres del Parlament fent un paripè bastant patètic amb un President: Montilla demanant confiança amb els polítics amb menys fe que Florentino amb Pellegrini, el paó Mas com sempre pixant fora de test i la resta de palmeros. Però tot aixó els no il·lustres parlamentaris no ho saben, de fet, el que els succeix és que están sota l'efecte del principi de Peter.

EN UNA JERARQUIA TOT EMPLEAT TENDEIX ASCENDER FINS EL SEU NIVELL D'INCOMPETÈNCIA
.
Una nova ciència! Havent formulat el Principi, vaig descobrir que, havia fundat una nova ciència, la jerarquiología, l'estudi de les jerarquies . El terme "jerarquia" va ser emprat originàriament per a descriure el sistema de govern de l'Església per mitjà de sacerdots esglaonats en graus. El significat actual inclou a tota organització en la que els membres o empleats estan disposats per ordre de rang, grau o clase.La jerarquiología, no obstant ser una disciplina relativament recent, sembla tenir una gran aplicabilitat en els camps de l'administració pública i privada. ¡Això es refereix a vostè! El meu principi és la clau per a la comprensió de tots els sistemes jeràrquics i, per tant, per a la comprensió de tota l'estructura de la civilització.
Uns pocs excèntrics tracten de no veure's implicats en jerarquies Uns quants excèntrics tracten de no veure's inserits en jerarquies, però tots els que participen en el comerç, la indústria, el sindicalisme, la política, el Govern, les Forces Armades, la religió i l'educació es troben immersos en elles. Tots es troben regits pel Principi de Peter. Per descomptat, molts d'ells poden aconseguir un o dos ascensos, passant d'un nivell de competència a un altre nivell superior de competència. Però la competència en aquest nou posat les qualifica per un altre nou ascens. Per a cada individu, per a vostè, per a mi, l'ascens final ho és des d'un nivell de competència a un nivell de incompetencia. En conseqüència, donat un lapse suficient, i suposada l'existència d'un suficient nombre de graus en la jerarquia, tot empleat ascendeix a, i roman en, el seu nivell d'incompetència.
El Corol·lari de Peter diu: Amb el temps, tot lloc de treball tendeix a ser ocupat per un empleat que és incompetent per exercir les seves obligacions.
Més ....aquí

De SMS, Codis i ones

A un servidor que no li toca mai res, aquesta setmana li varen tocar dues entrades per anar aquest dissabte a veure "La Bella i la Bestia". El premi va ser per contestar "si" al 7227 de Rac1 via SMS. La pregunta a contestar, era si havia dubtat del Barça després dels dos últims resultats a Valencia i al Nou camp amb el Rubhin Kazan (que no sé com carall s'escriu). Finalment l'endemà vaig trucar dient que no aniría a buscar les dues entrades atès a la Nuri i a mi ens feia molta mandra (vaig adduir un problema familiar) i quan ho vaig dir a les nenes el dilluns a la tarda, quan venen les tres a sopar va haver-hi desbandada general, entre altres questions perqué dissabte, el proper dissabte és Halloween (no la castanyada, no! Halloween) o almenys aquesta fou una de les causes adduides.

Deixant a banda aquesta questió de Halloween versus castanyada, que és una causa prou perduda, no penso enviar més SMS a Rac1, llevat que em garanteixin que no sortirè guanyador.

De fet aixó de contestar "si o no" a una pregunta es fotut, atès genera una certa tendenciositat i a més a més no permet matitzar. Avui preguntaven als oients si els hi havia agradat el Codi da Vinci, i clar havies de contestar "si o no", potser faltaria una tercera opció que seria "pse" o "sinó", perquè entre el "si" i el "no" hi ha un abisme on un voldria matitzar la resposta.

El "si", en aquest cas, seria que em va agradar perquè era amena, interessant i passava bé. El no, és que la vaig llegir en un sol dia, un dia del Nadal que per circumstàncies estranyes estavem tots dos sols a casa. A banda, tinc un llibre anterior al Codi da Vinci tret d'un programa de la BBC fet per dos autors (no recordo el nom en haver-lo deixa't a no se qui) dels qui evidentment Dan Brown va copiar literalment una gran part de tota l'história del capellà del petit poblet del sud de França que a més a més sembla és un cas real. Vaja! que si un es llegeix una novel·la de cinc-centes pàgines en un dia, molt bona no pot ser, altra cosa és com he dit que sigui amena i també prou inversemblant i bastant exempta de rigor en alguns aspectes. Casualment uns dies després de llegir el Codi da Vinci, em vaig comprar als encants "Las Olas" de Virginia Woolf, són 224 pàgines i us ben asseguro que no la vaig llegir en un dia, és més encara l'estic rellegint i paint, potser perqué mentre Dan Brown és literatura de consum no massa exigent, Virginia Woolf és una onada que trenca a la platja.

No sé on tinc el Codi da Vinci, però si sé on tinc "Las Olas", per alguna cosa deu ser. Ah! no em penso comprar l'ùltima novel·la de Dan Brown a ran de la publicació de la qual venia la pregunta d'avui a Rac1, ni tampoc les de Stieg Larssen, tot i que el meu pare s'ha llegit les dues primeres i fins i tot em va dir que volia anar al cinema a veure les pel·lícules. Ho sento, no m'agrada la novel·la negra, potser perquè malgrat haver llegit Hammet, Simenon o algun altre, no hi acabo d'entrar i per acabar d'adobar-ho Vazquez Montalbàn que a tothom es veu li agrada, jo trobava les seves novel·les molt fluixes i inversemblants i no és pas per cap animadversió vers en Manolo, ans al contrari, em queia molt bé el personatge, però el Carvalho no em passava gens coll avall. Coses meves.

AMADEU CASELLAS

El cas d'Amadeu Casellas és d'aquells que Kafka hauria pogut explicar en una de les seves novel·les, us agraïria als qui no en sabeu res o poc d'ell, que llegiu aquest comentari o passeu pel blog dedicat a ell. La fotografia que he tret del blog Té la mà Maria, diu molt en el sentit que en aquest país, la Justicia no és igual per a tothom, ni molt menys, però el cas d'Amadeu Casellas sobrepassa i molt to aixó, és un cas que clama al cel, i alguna cosa conjunta s'hauria de fer per treure'l de la presó jà!. Defensors com som sovint de causes perdudes arreu, aquí en tenim una al costat de casa que no hauriem d'ignorar....

Qui és Kaiser Sozé?

En aquest "maldito embrollo" de l'entrallat del cas Sta.Coloma encetat ahir per un altre sospitós habitual, el Super Jutge Baltasar Garzón, que de fet com molt bé diu Lluís Foix des fa temps hauria d'haver estat inhabilitat l'any 1993, en el moment que es va presentar a les llistes del PSoE de Felipe Gonzalez i en no sortir-se amb la seva politicament i en un clar acte de rebequeria no exempta de prevaricació va instruir el cas Gal, queda el dubte a banda de la hipòcrita pressumpció d'innocència sobre els detinguts, que els han enxampat i ben enxampats encara que sigui de rebot i per un cas mal tancat per variar de Garzon en les seves investigacions sobre les irregularitats de l'Expo 92 de Sevilla que en conduir-lo a la illa de Jersey, allí va trobar el fil del que estirar del cas que des d'ahir ens té a tots trasbalsats.

Com un no es fia gens ni mica del jutge Garzón, sospita dels foscos i dificils d'entendre interessos que l'han dut a destapar aquest afer precisament ahir. En certa manera dona la sensacíó que hem entrat en la gota malaia en la línia de "el Mundo" amb el cas Gal, i per tant no hauriem de descartar més detencions i més escándoles en breus dies.

Cert és que tot i acusar sovint al jutge Garzón d'instruir malament els casos, també s'ha de reconèixer que ha fet aportacions brillants i importants com en el cas últim de Gürtel que abans de ser-ne apartat va deixar evidéncies més que suficients ben instruides per que aquest no es pugués arxivar.

A nivell personal i atès que l'administració del "tempo" en aquests casos és important, el jutge Garzon més que matar més d'un ocell amb un sol tret, sembla que hagi disparat amb una metralladora, atès apaivaga les crítiques del Pp en el sentit que anava per a ells amb el cas Gürtel, i a més a més fa del PSc i CDC, amics per sempre dins el fangar en que s'ha quedat l'oasi català en acabar-se l'aigua.

En tot aquest joc de pressumptes sospitosos habituals, on més d'un interpreta un paper que no li pertocaria, m'agradaria saber qui és el "coix" que no ho és, qui Kaiser Sozé, i també qui Roger "Verbal" Kint, lùnic que sabem de l'ùltim és que és fumador...

Sospitosos habituals

Com en el casa de Millet que ja va tenir problemnes amb la justicia al seu moment, no és la primera vegada que Lluís Prenafeta, se les té a veure amb la Justícia. L'any 90 va ser acusat pel sindicat CNT i un grup d'advocats catalans d'aprofitar-se del seu càrrec públic per interessos personals, en la concessió de serveis i equipaments per a la Generalitat de Catalunya. Estic parlant del que es va conèixer com el cas Prenafeta. La investigació contra el segon de Pujol, avui detingut en el marc de l'operació contra la corrupció a la província de Barcelona, es va centrar en les presumptes incompatibilitats en la qual, deia, "podria haver incorregut exsecretari general de la Presidència de la Generalitat al compaginar aquest càrrec amb activitats empresarials privades ".
"El fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Carlos Jiménez Villarejo, va explicar que, en haver-se presentat una denúncia per part de la CNT-AIT sobre els mateixos fet referits a l'esborrany de la querella, la Fiscalia té l'obligació de deixar les seves investigacions i donar compte al jutge de l'mateixes ", explicava ABC en la seva edició del 20 de març de 1990. Segons l'escrit remès per la Fiscalia al jutge instructor del cas, Prenafeta va participar, sent secretari general de la Presidència i president de la companyia Iberia de Seguros, SA, a la Junta d'accionistes d'aquesta sociedadque va tenir lloc el 5 de juny de 1989.
No obstant això, el 4 de febrer de 1993, l'Audiència de Barcelona va arxivar les diligències contra Prenafeta per entendre que l'acusat no havia incorregut en cap dels delictes denunciats.
Tres anys abans, l'1 juny de 1990, Prenafeta va deixar el seu càrrec de secretari general de la Presidència, que havia exercit ininterrompudament des del 8 de maig de 1980. "La política no és lo meu", deia. L'any 1996 va haver-hi el cas "el Observador" amb Javier de la Rosa pel mig, Prenafeta i Carabén, i el que no sabem...
El llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, perdia així el suport del que havia estat el seu conseller i testimoni més pròxim en la tasca de govern. El seu va ser el primer nomenament que va fer Pujol quan va accedir a la presidència. "Sempre he estat de pas en la política. Em vaig unir a ella perquè el president m'ho va demanar" Deu anys "molt intensos" en què Prenefeta ha estat el centre de més d'una polèmica, com la querella de Banca Catalana. "Ningú sap el que varem patir en aquell any i mig interminable", assegurava. També va estar inculpat per la suposada finançament irregular de CDC a través de Casinos de Catalunya, que finalment va ser arxivat.
N'hi ha més encara d'històries com la d'una empresa amb façana singular que administrava a Mollet. Com podreu veure un bon historial i sempre a l'ull de l'huracà fregant el delicte de manera sistemàtica, sempre instal·lat al fil de la navalla. Menys en sabem els húmils mortals de Macià Alavedra a banda que era qui feia tota la feina bruta a can Cónvergencia i ja va plegar per evitar un escandol considerable al seu moment, finalment sembla l'han enxampat en un delicte que no li quadra, s'haurà de veure, la funció acaba de començar, avui hem asistit al primer acte o si es tractés d'una novel·la al Pròleg, i si el que una persona m'ha explicat avui és cert, hi haurà sorpreses, i de les grosses.

En el fons podriem dir en llenguatge cinematogràfic, que ambdòs són per mèrits pròpis: sospitosos habituals.

l'expresident Pujol amenaça...

L'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, ha manifestat durant l'Àgora de TV3, i en referència al finançament dels partits, que "si entrem aquí prendrem molt de mal, perquè jo tindré una resposta fàcil". "Jo també li podria dir: 'aquests van donar tant a tant'", ha amenaçat l'expresident, a més d'assegurar que "tots faríem una mica de ferum". "No hi entrem, però, ei! si cal entrar, entrarem, jo em sembla que no hi he d'entrar, però si he d'entrar personalment, entraré", ha sentenciat.

Potser seria l'hora de demanar-li que ho faci, que estiri de la manta i escampi tota la merda d'una punyetera vegada, a veure si així deixe'm definitivament d'anar a votar a aquesta colla de penques. Que es pensa, que no ho sabem que tots els partits del primer a l'ùltim es financien irregularment per dir-ho amb finezza?, oi tant que ho sabem, com sabem que CIu també demanava informes i qui més qui menys es busca a vida per guanyar-se les garrofes. Ningú està parlant que s'embutxaquin diners, d'aci que trobi desafortunades les declaracions del President Montilla comparant els diners de Millet entregats a la Fundació Trias Fargas amb el cas Gürtel. No és tracte d'aixó, ja entenem que la llei de financiació de partits no cobreix les seves necessitats, però és que aquesta reforma ningú ni cap partit la volen afrontar, aquí, simplement estem en el joc pervers que quan n'enxampen a uns els altres els hi foten canya tot i sabent que ells estàn també en fals però com de moment no els han enxampat amb aquest cinisme miserable tant de la clase política els hi passen factura.

També és cert que hi ha hagut un profund deteriorament del discurs polític, ja no hi ha debat simplement s'enbranquen en disquisicions de i tu més, no fent res més que espampolejar les seves miseries mentre són incapaços d'afrontar el discurs dels problemes reals i que preocupen al ciutadà. Aqui, hi ha molta mala bava i prou, una noticia esbiaixada del Cas Millet que publica avui el Periódico en dona la mesura. Diu que una de les societats que no ha pogut justificar els 132.222 euros rebuts del palau l'administrador de la qual és Juan Manuel Parra Gonzales administrador també d'una dotzena d'Empreses dedicades al món audiovisual, una de elles Estereo Rent, dedicada a organitzar actes electorals pels partits. Digueu-me mal pensat, però el més probable és que demà o passat surti que Estereo Rent va organitzar actes electorals per CIu i ja tenim l'ombra de la sospita instal·lada de nou sobre el tema de la financiació en aquest casa de CIu.

Potser si que caldria que el President Pujol estirés de la manta, tot i que no ho farà i que sortissin d'un punyetera vegada tots els tripijocs d'aquesta colla que dient que representen al poble, que tot ho fan per el poble, en realitat són un rèmora inùtil i onerosa que a banda de ningunejar al poble ens costen on ou i part de l'altre per a gairebé res. Al cap i a la fi per omplir un Parlament de la Senyoreta Pepis que poc per a no dir nul poder té, car tot és decideix a Brussel·les, alguna cosa a Madrid i aqui es limiten a signar el "enterado", i, aixó si, vinga fer obres públiques amb comissions que tant de bo fossin només el 3% i demanant informes a dojo per arribar a fi de mes o pagar serveis de mal justificar. Estiri de la manta Sr. Pujol si té alló que s'ha de tenir, que s'en diu decencia, responsabilitat i dignitat, ah! i no oblidi que vosté va tenir problemes amb el joc tot i que s'en va sortir prou bé, possiblement perqué ningú va gossar estirar la manta del tot.

ÀFRICA

nens extraient coltan al Congo. -

- Àfrica ja nomes la pot salvar algun déu, vol dir doncs que ho tenen molt malament. Guerres eternes, sida, fam, sed, misèria, res de nou i que no sabém, aquesta imatge és la que irradia gairebé tota Àfrica, i nosaltres els occidentals que ho sabem, ens limitem a exclamar des de la comoditat del recer de casa, pobrets, i apuntar-nos a raó de 30€ mensuals a dues o tres onegés, deixar anar alguna llagrimeta de commiseració i donar la culpa als governs occidentals i als seus propis governants que no oblidem els hi han posat els nostres.

Oblidem que el continent Africà durant més de cent anys ha estat saquejat per aquests governs i en gran part gràcies a aquest espoli nosaltres hem gaudit d’un creixement i un cert estat de benestar. Hipòcritament mirem cap una altra banda i aixó si, ens manifestem per aturar la guerra d’Iraq, o per Palestina o alguna altre causa puntual, però no recordo cap manifestació potent per exigir als nostres governs que facin alguna cosa per eradicar la fam, la sida i tots els mals que assoten Àfrica, començant pel gran mal que hi està fent l'esglesia oficial católica.
Diamants, gas, petroli, o el cas del coltán al Congo, fan que a aquests governs ja els hi estigui bé la actual situació. I en el supòsit que s’aconseguissin emprendre accions positives, el que no podem en cap manera es intentar imposar-les-hi el nostre sistema de vida com a societat, seria un altre error més a afegir a la llarga llista, ho saben bé els de les onegés que treballen abnegadament allí.

Quan deia l'esglesia oficial catòlica ho deia perquè a Àfrica no només hi ha oenegès, tambè hi monges i capellans que abnegadament duen a terme una tasca encomiable al marge de les instruccions de Roma sobre la manera de tractar als africans amb la prevenció de malalties i la seva obsessió per condemnar l'ùs del preservatiu - per exemple - per prevenir la sida o almenys paliar els seus efectes, fins al punt que potser algu hauria de denunciar-los a algun tribunal internacional per apología de l'integrisme anorreador de criatures innocents.

La Germana Teresa Rexach, la meva tieta ha estat més de quaranta anys a l'Àfrica, hi va anar joveneta de misionera (no recordo mai a quina ordre pertany) però només arribar a Rwanda és va adonar que allí necessitaven d'ella una ajuda molt més important que l'espiritual. Va tornar a Madrid, va aprendre de comadrona i s'en va anar altra cop a Rwanda que és on va estar-hi gairebé trenta anys, allí, en aquest temps va ajudar a dur al món milers de criatures. Allí on estaven hi varen construir gràcies a ajudes un hospital i una escola. La història és més llarga i passar per Costa de Marfil i Benin per acabar ja jubilada actualment a Barcelona, però no cal explicar aquestes històries, n'hi han moltes de iguals o similars que desinteresadament palien, ajuden però no poden solucionar els problemes endèmics del poble Africà. I podria parlar d'arancels a productes agrícoles, del Coltàn com he enllaçat més amunt i de moltres altres causes. El cert és que els qui haurien de fer-ho per interessos pròpis no es mouen i la situació enquistada des fas anys no té vies de sol·lucionar-se.

Àfrica és mor i nosaltres no podem fer-hi res, impassibles amaguem el cap sota l’ala qual estruç covard, i nomes ens limitem a dir: pobrets, pobrets cada vegada que al TN surt alguna desgràcia endémica de la que de tant en tant en parlen, normalment, en un breu de dos o tres minuts, després venen els esports i en Tomàs Molina i ja ens n'hem oblidat, fins la següent llagrimeta...

a reciclar! a reciclar!

Diuen els de la Generalitat de Catalunya que a partir del dia 1 de gener els catalans i catalanes haurem de reciclar una miqueta més i posar en una bossa a part els residus orgànics. Aixó que vaig a dir vindria a ser una declaració de principis personal: A casa reciclem el vidre, i els envasos i catro, la resta a la bossa de l'Alcampo que com aviat no me'n donaran, m'obligarà (en un contrasentit si s'ha de reciclar) a comprar bosses de brossa d'aquelles que porten cordills per lligar-les i tot.

Quedi clar que continuarem baixant les escombraries de la mateixa manera que acabo d'explicar, entre altres qüestions perquè a casa afortunadament encara no hem entrar en la histèria paranoica del reciclatge compulsiu, ni tenim un hort al balcó, ni guardem fems per no se qué.

A casa ens varem adonar fa temps que l'ésser humà es embrutador per naturalesa, és el que té ser un portador de merda i anar ple de líquids per tot arreu, i com la resta d'animals embrutem i contaminem. Perquè aquí amb la cosa aquesta de les bosses de plàstic als supermercats ja hem entrat de nou en la paranoia post moderna, talment com amb el tabac. Si és tan dolent, que el deixin de fabricar, tant el tabac com les bosses de plàstic, i el plàstic de les ampolles d'aigua o de coles, etc, al cap i a la fi abans eren de vidre. Ai las! el tabac n'hi pensar-hi, amb la de diners que aporten els fumadors, l'estat no es pot permetre el luxe de deixar d'ingressar dos bilions i mig de pessetes l'any en imposts, i com la fal·làcia aquesta que els fumadors costen diners ja no cola, per la senzilla raó que la gent en general té el costum de morir-se i cada vegada més vells, els fumadors fan exactament el mateix que la resta de mortals, morir-se de vells, d'un càncer, del cor o de la carretera, o sia com tothom, amb el fet diferencial que els fumadors aporten molts diners a les arques de l'Estat, de tal manera que s'hauria de començar a pensar en posar un impost als no fumadors per no crear un greuge comparatiu amb els qui fumen.

Quan a la collonada de les bosses de plàstic, només beneficia als supermercats que estan la mar de contents, tot això que s'estalvien, i sinó com deia amb el tabac, que les prohibeixin i anem a comprar tots com als Estates amb bosses de cartró com el menjar que compren en aquests supermercats i problema resolt.

En resum, si tens un Govern idiota, el més normal és que prengui mesures idiotes perquè les complim la resta de ciutadans i així ens transformem com ells en idiotes, que reciclen, això si, però que no per això deixen de ser idiotes.

De llevantades i rierades

Quan en algun lloc, llogarró, vila, ciutat, urbs o mini megàpoli con es BCN, hi ha una llevantada, rierades, fortes ventades o qualsevol altre fenòmen atmosferic fora del comú, ja tenen a punt un avi de provecta edat per sortir davant les càmeres a dir que en sa vida havia vist ploure, bufar el vent o el fenòmen que sigui de la manera com ho ha fet en aquesta ocasió.

A Catalunya i a Barcelona en particular no cal, passa des de temps immemorials que cada vegada que cauen quatre gotes mal comptades no van els semàfors i els imbornals no absorveixen l'aigua que baixa pels carrers. I si en cauen un bon grapat ja s'inunda tot, i aixó passa sovint i des fa temps, ve a ser com les rierades al maresme que es repetixen any rere any, l'alcalde torn fa unes declaracions dient que es pendràn mesures perquè no torni a passar (prendre mesures en política, vol dir apamar la situació, o sia no fer res).

A Barcelona diu l'inefable alcalde Sr. Hereu que es un digne hereu de l'anterior Alcalde que era encara més inefable i a més a més peculiar, que pendràn mesures perqué uns fets com aquests no es tornin a produïr i que tot va ser degut a que va fallar una bomba (sempre falla alguna cosa que ells mateixos han segurament mal instal·lat).
Deia en Raimon que al seu que és el nostre pais la pluja no sap ploure, i es podria afegir que els politics només saben prendre mesures per que així es reprodueixin les inundacions i desastres cada vegada que plou més del compte, i puguin dir davant del desastre que es prendràn mesures perqué no torni a succeir, sabent que tornarà a ploure, es tornarà a produir el desastre i el Sr. Alcalde (aquest o el següent, és el mateix) tornarà a dir enfàticament que es prendràn mesures.............., que no es pendràn.

Recordo unes imatges de fa uns anys a la Televisió de la ciutat de Miami on hi havia una tempesta tropical d'aquelles amb vents de més de 120 qm. per hora i aigua pels descosits i en una avinguda deserta escombrada pel vent i la pluja, els semafors funcionaven. En aquell moment em vaig adonar que els Estas Units d'Amèrica, eren molt grans, i aqui no eren gran cosa més que uns mindundis manats per indolents mentals que nomès saben prendre mesures per a no aplicar-les, clar.

Fins la propera pluja o llevantada...

El Govern estudia eliminar 'Nadal' i 'Setmana Santa'

"El Consell Escolar de Catalunya (CEC) vol que les vacances tinguin un nom laic i en aquest sentit aposta per substituir el 'Nadal' i la 'Setmana Santa' per les 'vacances d'hivern' i 'de primavera'. La raó que al·leguen és "permetre un primer pas cap a una distribució més racional dels períodes lectius i de descans". El conseller Maragall ha de decidir si aplica o no aquests canvis.

En les pròximes setmanes, segons va anunciar la conselleria, s'elaborarà un esborrador de decret en el qual a més de pronunciar-se sobre aquest nou sistema de nomenclatura decidirà si avança el curs escolar una setmana al setembre i ofereix a canvi una setmana "blanca" al febrer. La immigració i la multiculturalidad de les aules són un dels factors clau per a aquest canvi de nom, segons els membres del Consell Escolar."

Sembla que una vegada més ens instal·lem en l'integrisme laic del progre papanatas, atès una de les raons adduïdes per canviar el nom d'aquestes dues festes és a causa de la immigració i la multiculturalitat, que ja m'explicaran que hi té a veure, o es que potser la immigració i la multiculturalitat respecten les nostres costums, aquí que ens ho empassem tot i ho acceptem tot, en una mostra més d'una manera de ser tan nostrada prenem una altra decisió per afavorir als altres sense pensar en els d'aquí. Tampoc entenc que vol dir exactament "permetre un primer pas cap a una distribució més racional dels períodes lectius i de descans", si només es tracte de canviar el nom de les festes, no la seva durada.

A banda que aquestes festes des que va morir el dictador ja ho són de laiques, prou que s'en va la gent arreu sobretot per setmana santa. Quan al Nadal, el nom de les festes aquestes és un concepte que ja s'entén no implica cap qüestió religiosa a dia d'avui i des fa temps, simplement és una denominació acceptada per tothom i molt arrelada, que abasta els dies de festes de meitats de desembre fins passat reis, i consti que sóc dels qui a primers de Desembre ja voldria ser al 7 de gener de l'any següent, atès detesto profundament aquestes festes ja des de petit.

Aquí com de costum es veu que hi ha gent que s'avorreix i mentre el gat pentina es dedica a pensar bajanades com aquestes i això que són educadors. Per aquesta regla de tres la festivitat dels Reis Mags de l'Orient s'haurien de dir "beceroles de gener", Sant Joan "festes d'estiu", el dotze d'Octubre "Dia en que el dropu d'en Colom va descobrir Amèrica", l'1 de maig "dia dels aturats" , o com deia l'altre dia a l'Avui l'Empar Moliner, al Ramadà li podem dir 'festa de la dieta pobre en calories' i així la resta de cel·lebracions enquistades i acceptades de vell per la societat tot i ser laica en la seva gran majoria. Perqué clar si hem de canviar el nom de les nostres festes religioses, s'hauria de fer el mateix amb el nom de les festes religioses dels altres.

Aquest canvi de denominació d'aquestes dues festes no és una idea que se li hagi ocorregut a algun il·luminat fa quatre dies, l'he sentit exposar en altres ocasions, ocasions en les que va imperar el sentit comú i no varen passar de ser això una idea peregrina. Ara, el sentit comú és el menys comú dels sentits sobre tot en el polítics i la decisió sembla és en mans del Conseller Maragall que dintre de tot sembla tenir-ne bastant de sentit comú. Esperem que així sia.

en parlen i molt bé del tema. A NAUFRAGI OBRER

de festes, ponts i aqüeductes...

Ara que estem - diuen - immers en plena crisi i és el moment de plantejar-se preguntes. Algu s'ha parat a fer números del que costen a les empreses en hores de treball i per tant en pérdua económica i de productivitat, les festes locals, festes majors i galindaines variades del país del món amb més ponts i aqüeductes per any quadrat? Reflexionem-hi.

LA CATALUNYA DEL 2010

De la mateixa manera que l’any 92 va representar un gran avenç per Barcelona amb la organització i èxit de les Olimpíades i per tant per Catalunya i la seva autoestima que ara tenim sota mínims, puig en aquest país tot el que passa, passa a Barcelona i rodalies, l’any 2011 serà l’any de l’èxit total i definitiu del nostre país a nivell mundial. Segons ens diuen ja no hi haurà crisi i estarem en plena recuperació (ja,ja).Tindrem la millor xarxa de rodalies de trens del món (amb catenàries noves de trinca); Tindrem el millor aeroport d’Europa curull de vols transoceànics que ens permetran anar al Carib o a Barranquilla des de BCN amb qualsevulla companyia; haurem ampliat el port de Barcelona perquè ens hi càpiguen tots els milers de creuers que ens vindran a visitar, aprofitant l'escala els turistes per anar a veure les ruines del que havia estat la Sagrada Família abans de patir el terrible i malaurat accident durant les obres dels túnels de l'AVE; la nostra xarxa elèctrica serà la millor d’Europa, i els semàfors de BCN funcionaran encara que caiguin quatre gotes; tindrem l’eix transversal desdoblat, i possiblement ja no pagarem peatges.

El Tribunal Constitucional gairebé segur haurà dictat ja sentencia sobre l'Estatutet, Joan Clos encara serà ambaixador a Ankara, i Carme Chacon serà la Molt honorable Presidenta de la Generalitat de Catalunya, i en Josep Cuní aconseguirà fer una pregunta intel·ligent "Cuni.si - Cuní.no", afortunadament sortirà que "no" hi plegarà, retirant-se a l'Emporda a cultivar clavellines. Millet i Montull esperaràn el seu judici previst pel 2019, havent muntat una empresa d'assesoria financera per a no avorrir-se. El cor de la ciutat arribarà al capitol 2000 i els Stones ompliràn la Monumental en la seva penùltima gira mundial. Mentre l'ùltim poble, vila, o llogarró de Catalunya Santa Maria de l'Escorpí farà la seva consulta popular per preguntar als ciutadans i ciutadanes si volen la independència, tancant el cercle de consultes a tot el país.

Joan Saura s'haurà retirat a Formentera a fer cultius ecològics; Oriol Pujol farà el remake de Curro Jimenez, i l'Artur Más s'haurà fent monjo tibetà com el tontolcul. Mentre Joan Ferràn & brothers s'hauran carregat el Polònia, Laporta estarà ja en fora de joc, Montserrat Nebrera publicarà des de l'exili a la Floresta el seu segon llibre de "memòries d'una política a l'atur", i Carreterro continuarà sent l'eterna promesa de l'independentisme. A tot aixó Josep Lluís Carod-Rovira des del Perú esperarà l'ensopegada de Puigcercós.

 

BENVINGUTS A LA CRISI....ACABA DE COMENÇAR!

-

Groucho Marx deia: “La política es el arte de buscar problemas, encontrarlos, hacer un diagnóstico falso y aplicar después los remedios equivocados.” I no anava errat. La Crisi fins ara no ha estat encara del tot una crisi, o dit d'una altra manera s'ha pogut més o menys trampejar amb el cobrament de l'atur per molts que s'han quedat sense feina, l'ajuda del teixit social molt arrelat a casa nostra i també per l'economia submergida. Però el preocupant és que el Govern de l'Estat en comptes d'afrontar-la i de buscar solucions a mig i llarg termini per reinventar l'economia del País atès el model productiu en que ens hem basat fins ara està esgotat, s'ha limitat ha aplicar mesures populistes de curta volada com el 400€ o el famós i inùtil pla E, o altres pedaços en aquesta línia populista, sense conscienciar als ciutadans que el pitjor de la crisi encara està per arribar, i que així com la resta de països de la Comunitat Europea comencen a veure com es diu ara alguns brots verds, aquí seguim instal·lats en l'ermot sense possibilitat de recuperació possible a mig o a llarg termini, ni que sigui per seguir la inèrcia de la resta.

El problema d'Espanya és molt més profund, atès estem perdent les industries que com una gota malaia van tancant o traslladant-se a altres països, s'ha deixa't abandonada la petita i mitjana empresa a la seva dissort, el totxo necessitarà cinc o més anys per recuperar-se i el turisme anirà cada vegada enrere mica en mica, absorbit per llocs nous amb millor oferta. I no serà que no hi ha gent que té les idees clares del que s'hauria de fer, però el Govern autista no se n'assabenta o no se'n vol assabentar atès algunes de les mesures que s'haurien de posar en marxa ja, no són de foto als diaris ni de fàcils redits electorals. Aqui priva només el gest, la noticia impactant d'una mesura que possiblement no servirà per a res o que ni tan sols s'aplicarà, però ja s'ha dit i s'ha aconseguit el titular que és la màxima aspiració que tenen els nostres governants.

I és que el problema és molt de fons i ve de lluny, de fet de la mateixa manera que la dictadura comunista va produir generacions de treballadors improductius que malvivien sense gaire esforç, aquí en una altra mesura va succeir el mateix sota el franquisme, sinó, ¿perquè la productivitat espanyola està a dia d'avui a nivells del 1975?, i la fugida d'empreses qual gota malaia es constant mentre les que aguanten aquí és a base d'ajudes multimilionaries de l'Estat a fons perdut i a llarg termini inútil.

Aqui s'ha estirar més el braç que la màniga i tothom s'ha apuntat al diner ràpid i fàcil, sense posar unes bases empresarials a mig i llarg termini. Ens hem comportat com si fóssim rics anant a la feina amb cotxes de més cilindrada i prestacions que el del cap, un altre cotxe per la dona, vacances a Thailandia o al Carib, segones residencies, etc etc, i no ens ho podíem permetre, però ho hem fet (ai si el Banc Cetelem i altri parlessin!).

Ara, amb un Govern que ha fet uns pressupostos utòpics, on per cert es veu que han decidit retallar un 16% la partida destinada a recerca i desenvolupament, lo que demostra la seva ineficiència i nul·la visió de la realitat, tothom està esparverat i comença a tenir clara consciència del que ens ve al damunt.

A tot aixó, Bancs i Caixes generosament dotats per l'administració per mig tapar les seves vergonyes malfien els uns dels altres i s'uneixen per evitar el cataclisme, tot plegat per salvar-se ells i els seus mobles, mentre la resta veiem astorats com se'ns enfonsa l'edifici en fallar els fonaments.

I és per aixó, perquè els fonaments de l'economia productiva d'aquesta societat s'han ensorrat que la solució rau en buscar noves maneres fent molta pedagogia que sovint pot resultar impopular de cara a unes eleccions, en el sentit de que hem de canviar en la nostra manera de viure i adaptar-nos sense renunciar a res fonamental a una austeritat de la que no havíem d'haver sortit, L'única propietat que tinc és el meu cos, la resta es gairebé tota prescindible, que sent aquesta una presa de posició realista és també útil atès evita frustracions innecessàries i deliris de grandesa sovint de poll resucitat que és el que hem estat aquests anys. Som pitjor que els pobres, un pobre no te res però tampoc deu res, nosaltres som pobres, devem diners i a sobre en el millor dels casos hem de seguir treballant per continuar sent pobres.

Fins ara hem tingut una crisi assumible com altres que hem passat i a empentes i rodolons ens n'hem sortit estirant del mateix sistema, però ara en comença una de nova d'unes dimensions desconegudes per a nosaltres per a la que no estem preparats i les receptes econòmiques antigues ja no valen. Benvinguts a la crisi...acaba de començar!

No és Espanya un país per a demòcrates

En aquest Estat no democràtic que és l'Estat Espanyol succeixen coses repugnantment curioses, com que dos convictes confessos com els Sr. Millet i Montull estiguin en llibertat amb càrrecs i ja es veu a veniur que ni tan sols aniràn a la garjola quan es faci el judici d'aci a cinc o sis anys, i mentrestant es deté i empresona Arnaldo Otegi i altres membres de la suposada nova cúpula de Batasuna, perquè al super-mega-inútil a l'hora de instruir els casos jutge Baltasar Garzon, li sembla, suposa o creu que es pensa que estan intentant refer un nou partit, partit el de Batasuna il·legalitzat antidemocràticament per la represiva i injusta llei de partits que va fer el malalt d'Aznar amb la connivència de José Luis Rodriguez Zapatero i que deixa a cada elecció al país Basc o a Espanya a gairebé dues-centes mil persones sense poder votar la seva legítima opcio política. Ja sé que Arnaldo Otegi no es Gerry Adams, pero és tot el que tenim (o tenen), pitjor aquí que no tenim res de res, i engarjolarlo no només no és una solució sinó que en desactivar-lo es fa un flac favor al País Basc i a la mateixa Espanya.

Mai millor que ara es podria dir que Espanya és una unitat de destí en lo irracional, i amb la seva actitud com Govern i amb la Justícia a dit del Sr.Garzon, els morts d'ETA i l'enquistament de la situació al País Basc no és ja responsabilitat només del món abertzale, ells amb la seva intransigència en són còmplices i responsables. L'atzucac del tauler d'escacs del País Basc només es pot arreglar per la via política, aqui no val l'escac i mat ni el mat del pastor, l'ùnic que hi ha es un enroc negatiu, i així no anem enlloc, i els peons no es belluguen en la direcció adequada ni a'una ni a l'altre banda, atès ETA tampoc va ajudar al seu moment ni ho fa ni ho farà a Otegi. Un Otegi a qui servidor personalment quan a Catradio hi havia un periodista i presentador de veritat li va confessar que la lluita armada a dia d'avui no tenia cap sentit, que era el moment de parlar, de la política.

Encara si és a temps però ningú mourà un dit. No recordo ara qui era l¡'idiota de torn del món de la política que no fa massa criticava Gemma Nierga per les seves paraules en el comiat-homenatge a l'Ernest Lluch demanant diàleg. És igual, la percepció és que una part estaria més emetent a escoltar les paraules de l'altre que aquesta patuleia a una banda i l'altra. I a tot això incomprensiblement i injustament Egunkaria continua tancat sense cap prova en contra del diari i en fa ja sis anys. No és Espanya un país per a demòcrates i si per mindundis rancuniosos i ignorants.

El camarot dels germans Marx

A un any vista de les eleccions a la Generalitat de Catalunya, la cosa dels partits, partidets i cagabandurries s'està posant avorridament interessant. Tenim els de CDC, UD (Conveniència i desunió) PSc o PSoE (depén de com es miri), Pp,(via blandense) ERC (Oficial o sia via Puigcercós), ICv, ERC (Reagrupament, via Carretero), ERC (Via Jan Laporta), ERC (possible via CarodRovira?), CUP, L'Anglada de Vic (Plataforma per Catalunya), i la cirereta que li mancava al pastis: Madame Montserrat Nebrera de moment en partit desconegut.

Francament aquest camarot dels germans Marx en que s'està tornant la política catalana cada vegada més mandrilenyitzada, es per preocupar-se, atès hi haurà molta dispersió de vot, i això serà "can garlanda" i és que cada vegada això de la política catalana, entre escàndols a una i altre banda i la dispersió del vot amb tants partits i partidets, al que més s'assembla és a la Itàlia de Berlusconi.

Per cert, qui serà el nostre Berlusconi?

a propòsit de l'avortament

He volgut recuperar el comentari de fa més d'un any, en el que vaig parlar de l’avortament, precisament a ran d’una manifestació que a finals de desembre de 2008 va organitzar Monsenyor Rouco Varela, molt en la línia de la seva política intransigent , allunyada de la realitat del carrer i dels propis cristians, obsessionat com està en imposar les teories de la seva secta a tots els ciutadans siguin creients o no. Sempre que aquest home o el seu cap a Roma fan manifestacions d’aquests tipus, em faig la pregunta retòrica: Que n’hauria opinat Jesús de Natzaret, més no ho sé ni ho puc saber, tot i que possiblement no estaria en la línia d’aquest parell de retrògrads purpurats. Dissabte, tot i que no hi havia oficialment representants de la COPE varen tornar a insistir contra la nova llei d'avortament.
.
“Haig de reconèixer que no sóc a nivell personal partidari de l'avortament, però no per qüestions religioses, i possiblement ni tan sols ètiques, simplement no em sembla bé de la mateixa manera que de vegades no saps perquè t'abelleixen unes coses i altres no, perquè unes decisions determinades et repugnen i altres simplement les comprens i justifiques. I no ho dic per la lletania dels catòlics intransigents, que si és matar o assassinar un fetus, i bajanades demagògiques d'aquestes que s'eroguen en erigir-se ells en el bastió d'un comportament ètic que tant poc han practicat, i practiquen i que a més a més ens volen imposar. El problema de l'avortament tal i com jo ho veig és que ningú té cap dret a interferir-hi, ni l'Estat, ni la Justícia i menys encara l'Església, perquè és aquesta una decisió personal de responsabilitat absoluta de la dona embarassada.
Malgrat quan he dit i com afirmava al començament no en sóc partidari perquè un embrió, un fetus és ja vida, però no vida donada per Déu, vida a seques, i no em sembla bé el fet d'avortar, ara, no sóc jo ningú per condemnar-ho o criminalitzar-ho com fan sobretot els catòlics, a banda que s'haurien de preocupar dels seus, però aquests catòlics volen controlar la vida de tothom i imposar la seva ètica i moral a tothom, que aniríem arreglats també si els féssim cas. No són precisament allò que se’n diu un exemple a seguir al llarg de la seva història de més de dos mil anys, perquè si algú hi entén d'anorrear son ells i quan s'hi han posat, s'hi han ben posat.
He vist néixer les meves filles, totes tres, i el miracle de la vida, aquella menudalla que surt per un forat angost, que sembla impossible pugui passar i treu primer el cap i mica en mica va sortint i tarda una eternitat en arrencar el plor, i te la donen, i l'agafes com si fos una delicada figura de porcellana i la sents bategar sobre teu, i aquella cosa menuda, ploranera, arrugada, bruta encara, vermella, que ja té la seva pròpia entitat, i diguem-ho clar, lletja de nassos, és com un gran i inexplicable miracle que passa a formar part de la teva vida......per sempre.
Tant que ens entabanem en buscar quin és el sentit de la vida, i potser sigui aquest, tenir fills, que ens donen nets i al pas que anem, nets que et donaran besnéts. Néixer, reproduir-se i morir, per perpetuar l'espècie, que semblant poc, ben mirat és molt.
No estic a favor de l'avortament, però tampoc hi estic en contra, no sóc qui per jutjar ni dir que ha de fer ningú en una qüestió tan personal i important com aquesta, puig qui dona la vida és qui decideix arrabassar-la, si li sembla o es veu en la necessitat, i no hem d'oblidar que la vida la dona la relació d'una parella, i no Déu, si de cas la pròpia naturalesa, que és qui al cap i a la fi, també ens l’acaba arrabassant, i no sempre en el moment més oportú.”

Vull morir abans d'hora!, seré una gran persona i un gran profesional, tot i que la vida no és meravellosa.

Una de les coses que més em molesta d'aquesta societat queca i hipòcrita de la qual en sóc particep, és que quan es mor algú, sobre tot si es abans d'hora, encara que sigui el cas del Sr. Montes que és dels qui et feia abaixar el volum del televisor als deu segons d'escoltar-lo, diguin d'ell que era una bona persona (aspecte que no en dubto) però que poca gent llevant dels del seu entorn ho sap, i és que sembla pel que es veu que tothom que és mor era una bona persona, només devem quedar vius els malparits, i a més a més, diuen també que era un gran professional, i això no era així,l crec.

No sé en les seves retransmissions de l'esport aquest de les pilotes voladores, aquell que s'assembla al voleibol amb cistella i xarxa incorporada i que veient els cinc últims minuts que en solen ser quinze n'hi ha prou i de sobres. De fet, si ho fa com en Rubirosa ja no anem bé. Ara en futbol era malgrat hagi traspassat, era un pesat reiteratiu de collons, ell i els acudits de tercera de l'altre joia de les ones, Juli Salinas.

El dia que hom falti, si és abans d'hora, deixeu-me coses boniques al bloc, no seran veritat la majoria atès no em coneixeu i a més a més no me n'assabentaré, però quedarà hipòcritament o sincerament correcte i serà d'agraïr. Com deia na Montserrat Roig: digues que m'estimes encara que sigui mentida.

Avanç de xifres de la mani anti avortament d'aquesta tarda a Madrid

No se a quina hora està convocada la manifestació en contra de l'ampliació de la llei d'avortament a Madrid, però fatxenda que és un, ja us dona les tres xifres, la dels organitzadors, la del Govern i la més real, la del Manifestómetro. No crec erri gaire, tot i que els de l'organització si s'embalen o potser producte d'algun excés etílic poden arribar a dir sense ruboritzar-se un milió i mig.

segons la organització.......1.000.000.- manifestants.

segons el Govern................. 200.000.- manifestants.

Si ho medeixen els del Manifestómetro - que saben de que va - diran que n'eren uns 120.000.- de manifestants. S'ha de tenir en compte que mai s'ha arribat a sobrepassar el mig milió de manifestants reals. Malgrat tot, deu-n'hi do la gent que hi ha anat. Molt espermatozoide més o menys evolucionat, per cert és el que hi haurà, bastants d'ells conduits per autocars de "El Corte Inglés".

Ah! la foto és antiga, pero ja val, sempre hi van els mateixos espermatozoides més o menys evolucionats, fins i tot algun amb exbigoti. Curiosa aquesta secta dels catòlics, no ha estat al llarg de la seva sinistra història el respecte a la vida una de les seves virtuds, ans el contrari, arrosseguen molts morts a la seva esquena, ells que son casts i purs de cos i esperit, hipòcrites de mena, fariseus i com deia Nietzsche: la gran vergonya eterna de la humanitat.

la casa de las mantas - Finançamentgate

Atès només baixo a BCN per prescripció mèdica o urgència necessària familiar, puig m'atabala aquesta urbs caòtica fins i tot estèticament, que ha perdut el rumb, la higiene i gairebé la dignitat, vulgaritzant-se d'una manera alarmant davant la inoperància del seu equip municipal, no se si encara existeix "la casa de las Mantas".

Ho dic perquè en aquesta guerra caïnita i fratricida en que s'han embrancat tots els partits a un any de les eleccions, propiciada possiblement també pel cas Millet, s'ha destapat la caixa dels trons i aqui tothom té coses a amagar o diners sospitosos sense justificar, i en comptes de passar-hi de puntetes, en primer lloc perquè algu se n'hauria haver adonat de l'estafa del prohom cantaire de l'Ametlla, i no ja algu sino que sembla que bastants s'havien beneficiat de la seva generositat amb els diners dels altres, més els hi valdria deixar que la justícia lentament, indolentment, pausadament, anès fent (a tots els hi va bé), en comptes de tirar-se els plats i platets els uns als altres, els altres als uns i tots contra CDC. CDC on hi ha molt de nervis fa ja dies, mentre que Unió amb els dos suïcides a l'esquena i els cas Pallerols o Treball enterrat s'ho miren quiets sense fer gaire soroll, que és una prudent i savia mesura.

Deia, que a can CDC hi ha molt de nervis i algu ha amenaçat d'estirar de la manta, em sembla que el Sr. Colomines, d'ací l'inici del comentari atès La Casa de las Mantes anys ha feia un bonic anunci que deia així:

LA CASA DE LAS MANTAS, JUNQUERAS Nª 5 AL LADITO DE LA CAIXA, i ara podrien afegir-hi........ I A LA VORA DEL PALAU.

A TONGA DA MIRONGA DO KABULETÊ

Primer fou Bach, després el Jazz i finalment aixó...., entre altres coses. AQUESTA PEÇA QUE ES A PUNT DE FER QUARANTA ANYS, TÉ LA SEVA HISTÒRIA, PERÒ MILLOR L'EXPLICO DIUMENGE QUE ÉS UN DIA DE RELAX, UN DIA SOSINHO.......

el joc dels idiotes

L'experiència, que no és res més que una reiterada acumulació d'errors mai admesos, té un punt que si es pot aprofitar, i és que per exemple saps que el diable es savi per diable, no per vell, saps també quer el món està ple d'idiotes, ignorants i il·lusos (tu mateix n'ets un exemple) que ens creiem tot o gairebé tot el que ens diuen els governants o els que se suposa hi entenen. Anem a pams, en contra del que pugui semblar hi ha tres coses de les que a Catalunya en tenim de sobres, arbres, aigua i polítics incompetents que sent ells els idiotes pretenen transformar-nos a nosaltres també, i clar,il·lusos, innocents, un poc beneitons si ho som, però idiotes del tot encara no, atès entenem les coses, i sabem per exemple que a dia d'avui a casa nostra tenim més del doble de massa arbrada que fa cinquanta o seixanta anys, que d'aigua ens en sobra malgrat en malbaratem tanta, embotellant-la (per cert amb ampolles de PLÀSTIC d’aigua o refrescs) perdent-ne més de la meitat per les canonades dels pobles, viles o ciutats i/o la Megàpoli, o malbaratant-la en camps de golf o en gespa que no se per quins setze ous els ajuntaments posen per a tot arreu en comptes de plantes remeieres autòctones que són de bon veure i aprofitar. Sabem o hauriem de saber els ciutadans, que tota aquesta historia del fred, de tots el productes que consumim aparentment frescos i que són congelats, comporten una enorme contaminació, car s’envasa i es guarda al fred, es transporta a un magatzem distribuïdor en un camió o tràiler frigorífic i es guarda en aquest distribuïdor en càmeres de fred, distribuïdor que tal volta ho reparteix a minoristes en camions o furgonetes refrigerades i aquests minoristes ho guarden a l'espera de vendre-ho també al fred.

Ara, l’intel·lectual que ha substituït a l'anterior intel·lectual Francesc Baltasar (alies el canonades) ha decidit que no podem anar a fer la compra amb bosses de plàstic perquè tarda molt a destruir-se (com no en tenen ni idea diuen cent anys, com en podrien dirs dos-cents, tres-cents o quaranta segles, qui ho pot comprovar). No se jo si a banda del malbaratament d'aigua embotellada, o com va dins d'una ampolla, és aigua empollada o envasada atès també es tracte d'un envàs que és com un envà de paret però amb "s". Dic jo, que a banda del malbaratament d'aigua, aquesta va en ampolles, botelles o envasos de PLÀSTIC, que dic jo tot i no ser entès en la matèria que deu tardar el mateix a dissoldre’s que el de les bosses del súper, altrament reciclades com la bossa d'escombraries, per cert que també són de plàstic, com el cervell d'aquesta patuleia de sapastres que tenim els sants nassos de votar perquè es comportin i ens tractin com a idiotes, en aquest absurd joc ecologista dels idiotes...

El canvi climàtic

Les màximes orientals solen ser en general bastant cíniques. N'hi ha una que diu que els problemes no t'han de preocupar, car si aquest problema té solució no cal doncs que et preocupis, ja s'arreglarà i si no en té, no cal et preocupis tampoc, no hi ha res a fer.

Faig meva aquesta màxima amb la cosa aquesta del canvi climàtic, per varies raons, primera perquè el cinisme és la única defensa contra l’estultícia i l’estupidesa, i també perquè ni jo l'he provocat i ni jo el puc solucionar, per tant no hi puc fer res. Sóc conscient de petits actes com reciclar una mica la brossa que després sovint tornen a barrejar els qui la recullen, llençar el vidre al seu contenidor, (aixó si que es sagrat) i el plàstic i el cartró, no serveix per a gran cosa per el tractament posterior que se’n fa però es la cagadeta que et deixa la consciència tranqui-la. Com no em crec res, ni als uns ni als altres atès tots manipulen la seva veritat, tinc molt clar que el canvi climàtic es produeix de manera natural com ha fet al llarg del temps des que la boleta aquesta va començar a rodar, i nosaltres tot plegat fa quatre dies que voltem per ací. Fa "X" anys el gel cobria tot Europa i arribava fins als Pirineus, i qui diu que no tornarà a succeir d'ací a "X" anys.

La capa d'ozó que semblava el problema més gran que teníem fa uns anys, ja l'hem perdut de vista, segons com apareixen noticies dient que s'ha reduït, altres que s'ha eixamplat, i ens explicaven que a Austràlia els nens havien o haurien d'anar a escola tapats amb caçadores amb caputxa i ulleres de sol, pels raig que deixaria passar la capa d'ozó......cabòries i no ha passat res, perquè gairebé mai passa res i la natura aliena a nosaltres va fent la seva, faltaria més. El fenomen del Niño fa més de cinc-cents anys que es produeix i està detectat.
Quan una societat es torna histèrica, o millor dit s'instal·la en l'histerisme col·lectiu solen passar aquestes coses, i sempre n'hi ha que per "h" o per "b" en treuen profit. El símbol de Sabadell fa cinquanta anys era la imatge de les fàbriques tèxtils amb les xemeneies fumejant a tota pastilla i no ha passat res, i el riu baixa molt més net ara que anys enrere, per tant tot i que fem coses malament també es prenen altres mesures correctores i en el fons ni les unes ni les altres tenen excessiva importància. El planeta fem el que fem, va fent i a ell no li passarà res. Que hi hagi una arbreda (per cert a Catalunya tenim més del doble de massa arbrada que fa seixanta anys) o un ermot se li enfot, i que la platja estigui a Sitges o a Matadepera també. Per cert que aixó que es fon el gel dels pols també va canviant segons qui dona la noticia o els interessos que té, i tot i ser així no entenc perquè ha de pujar el nivell de l'aigua del mar, si omplo un got de Whisky amb glaçons, en fondre's aquests el got no vessa pas. Així de simple i senzill. Per tant si tot aixó d'aquest canvi climàtic realment fos generat pel nostra mal fer, no afectaria a massa gent, com a molt el 20% de la població mundial que viu una mica bé, la resta el canvi climàtic ja el duen incorporat en nàixer, passi el que passi. I tot i així i anant a pitjor la cosa, tampoc es perdria res de bo, els homínids no som res més que un accident dins la naturalesa.

ah!la foto és trucada.

Pa, un diumenge a les onze de la nit

Quan jo tenia deu anys, molts dies (no tots) em llevava a les sis del matí, agafava la bicicleta amb remolc al darrere incorporat hi anava al Mercat Central pels voltants de les set a recollir el que havia encarregat el meu pare abans de fruita i verdura per la botiga de comestibles que tenien els meus pares al carrer de Vilarrùbies. Recordo que a l'hivern duia una jaqueta de pell del meu pare que m'anava molt bé, atès en anar-me gran servien les mànigues de guants per guarir-me del fred. Aquella botiga els meus paren la varen tancar uns anys després, els primers supermercats feren inviables aquests petites botigues de comestibles que sovintejaven a ciutats i pobles i on s'hi venia una mica de tot. Eren botigues de cal mai tanquis, com a molt amb mitja persiana abaixada per si algú s'havia oblidat de comprar alguna cosa. S'ha de tenir en compte que en aquells temps a penes hi havia neveres i les que hi havia es refrigeraven amb barres de gel que es repartien amb tracció animal, o sia un carro i una mula. Les barres de gel les embolicaven amb arpilleres de sac per que no es desfessin per la calor a l'estiu. La gent anava doncs a comprar cada dia a miquetes, un onze, mitja lliura, una lliura, o un patricó...
Aquestes botigues de comestibles, ni ells sabien que eren de queviures, varen anar plegant pel que deia abans i actualment a penes en queden algunes de residuals als barris. Tampoc hi ha "limpias" d'aquells que t'enllustraven les sabates i on es podien llegir, (ve mirar) revistes de senyores amb poca o cap roba. Són conceptes de negoci que amb el temps han desaparegut donant lloc a altres de nous. Tota aquesta prèvia em venia de gust explicar-la car hi vaig pensar a ran d'un comentari que em va deixar na Montse al meu comentari dels Pijo Bikes, on explicava que per anar amb la bicicleta duia la gafa al camal dret dels texans, com he fet gairebé sempre, i ella em deia que era un Cutre-Bike
Però en realitat, del que volia parlar es d'un fet que va succeir el diumenge passat i que té a veure amb un altre tipus de negoci que ja està començant a desaparèixer i al pas que va desapareixerà gairebé del tot a mig termini. A Parets del Vallès un jove que venia d'Osca de fer espeleologia va arribar a la vila sobre les onze de la nit i tenia gana, va anar a un pakistanès que a aquella hora tenia encara obert i es va quedar una baguette per la que li varen demanar cinquanta cèntims i com el pakistanès anava a tancar i es veu n'hi sobrava alguna, ni va regalar una altra, o sia dues baguettes li varen costar cinquanta cts . I clar, a la mateixa hora que el pakistanès tancava la seva botiga, hi ha forners que ja estan començant a treballar per fer el pa de l'endemà, un pa per cert que no porta grasses ni segons quin tipus d'additius per conservar-lo, i que el pasten i deixen fermentar durant la nit per coure'l a trenc d'alba de manera que en obrir el forn la gent se'l trobi calent i acabat de coure, i no només una escarransida baguette si més no tota la gamma que ofereixen els forners d'avui en dia perquè puguem triar i remenar a l'hora d'escollir el pa, amb sesam, d'espelta, candeal, xapata, rodo, barra, gàllec, integral, de Valls, panets, llonguets, amb sal o sense i molta més oferta variada i que duu molta més feina per elaborar-los de la que pugui semblar.

Avui a les vuit del matí a Sant Vicenç de Torelló m'he cruspit un panet de Viena amb pernil que estava boníssim, i a quarts de deu encara tenia gana i a Manlleu he agafat un llonguet "comme il faut" i una presa de xocolata blanca que és el meu esmorzar favorit i m’he menjat tot baixant cap a Mollet.
Tot aixó també s'acabarà, de fet ja estan plegant forners que no poden lluitar contra pakistanesos, supermercats, benzineres, o el clàssic “Horno Artesano Manoli, pan cocido con leña”, que no han vist en sa vida un obrador ni llenya i que el que venen es pa precuit en 20 m2, sovint sense cap condició d’higiene. I pocs en quedaran d’ací a deu anys de forners, i és una llàstima, la flaira del pa acabat de sortir del forn es d'aquelles que perduren en la pituïtària dels records com la d'herba recent segada, o la de la terra mullada o un nadó acabat de banyar. Si aneu a buscar el pa al súper, a la benzinera, al pakistanès o al “Horno Manoli”, penseu-hi abans d'entrar, sovint a quatre passes teniu un forner que una mica més car (perquè s’ho val) us servirà un producte molt més sa, millor i variat, i penseu-hi, perquè si continueu creuant la barrera aviat ja no hi hauran forners on anar a buscar el pa. I serà una llàstima, i un altre llençol més que s’haurà perdut en la bugada de la suposada modernitat.

afegitó: No he escrit aquest comentari perquè avui algun cretí hagi decidit que avui és el dia mundial del pa, com cada dia de l'any és el dia mundial d'alguna cosa, quan de fet els 365 dies de l'any haurien de ser considerats el dia mundial dels idiotes, a veure si així algú es concienciava.

Sóc català!

Sóc català, i ho sóc des que vaig néixer, m’ho varen dir els meus pares a la que vaig tenir un xic d’us de raó. Des d’infant que en el meu entorn he parlat en català. No recordo el parvulari a la Casa de la Caritat on ara hi ha la plaça Marcet, amb Sor Teresa i Sor Pilar, les monges paules, suposo que amb elles devia xampurrejar en castellà, però vaig fer l’ensenyament en català a Cal Sr. Vall, i en català/castellà el batxillerat a la Acadèmia del Sr. Caldes.

Per a mi ser català és un estat natural que fa no necessiti reivindicar-me de tant en tant, ni manifestar-me, ni fer-ne apologia. Sóc català de la manera més natural, perquè vaig néixer aquí, si hagués nascut a Andalusia seria andalús. El demés, tot lo altre, no te a veure amb el meu origen. Per aixó de vegades hauríem de reconsiderar més d’una postura exacerbada, deixar de mirar-nos el melic i començar a buscar la causa de molts dels nostres problemes en les pròpies mancances o deficiències.

No tota la culpa és de Madrid ni a Madrid. Com jo sóc català, ells son madrilenys, o Espanyols i tenen el mateix dret a ser-ho que jo. Hi ha més coses que ens agermanen que no pas en separen, però a ambdues bandes tenim un problema: se’n diu classe política, que és qui atia focs no sempre d’encenalls a ambdues bandes i va i ve segons li convé, sense importar-li un rave ni els uns ni els altres.

I no és nou, la cosa fa ja tres-cents anys o més que dura, però atès no ens n'acabem de sortir potser hauriem de buscar-li la part pràctica i no perdre el temps el disquisicions que no duen enlloc i frustren a la gent. Un dels pitjors mals que ens va fer Franco, no varen ser els morts o les represàlies durant i després de la guerra, que també, el pitjor va ser fomentar la invasió pacífica d'immigració interior durant els anys cinquanta de manera que es va reduir i molt la població autòctona que a dia d'avui no crec superi els dos milions de persones, i a sobre quan n'érem sis milions i sembla que ens aturaríem aquí, ens n'han arribat gairebé dos milions més dels quals una gran majoria parlen l'espanyol.

I això és el que hi ha, i prou bé que ens hi hem adaptat, molt més nosaltres que els nouvinguts, els d'a bans i els d'ara, això és cert, perquè no ens enganyem aquesta manera de fer forma part del nostre tarannà, i de fet es una realitat que no es pot ignorar.

En aquestes circumstàncies cal tenir consciència d'aquesta realitat i no pretendre imposar la voluntat il·lusoria d'uns quants que no arriba al 20% de la població a un altre vuitanta per cent que es certament multicultural i cada vegada més. Molts dels problemes interns que tenim es podrien resoldre si tinguéssim una classe política amb cara ulls i de menys vol gallinaci i un empresariat que llevat d'algunes honorables excepcions s'ha adotzenat i no està per la labor que aquest teixit empresarial havia representat amb totes les seves llums i obres per el creixement del país.

Aquí, que som capaços de fer-ne de la necessitat virtut en molts aspectes, fixeu-vos que sent un país que pateix i molt els peatges, creats per suplir unes mancances estructurals que demanaven la necessitat de vies ràpides de transport (dels 7.000 qm d'autopistes de peatge que hi ha a Espanya més de 4.000 són a Catalunya). Com deia, aquí hi ha empreses catalanes (o Caixes) que estàn venent aquesta idea a la resta de l'orb civilitzat construint aquest tipus de solució a un problema de mobilitat que l'estat no pot assumir als Estats Units, Itàlia, França i altres països.

Tenim com a país aquesta capacitat de generar producte, però cert és que s'ha perdut pistonada, possiblement a banda d'aquest adotzenament perquè s'ha anat al que era més fàcil i amb resultats dubtosos i a curt termini. Tot i així, fixem-nos que una ciutat com Sabadell, l'emblema de la qual quan jo era petit eren les xemeneies de les fàbriques tèxtils i d'aquells telers que anaven de dia i de nit (ai la perduda cultura de l'esforç el sacrifici!), ha donat la volta a la seva industria com un mitjó, i de la mateixa manera que ha desaparegut la altrament potent industria tèxtil, han sorgit noves empreses que en diferents àmbits han aconseguit tirar endavant i generar llocs de treball.

I aquest capital de generar producció que tenim sembla que mentre discutim si son garses o perdius i ens embranquem en dubtoses i vel·leïtoses aventures s'ha desinflat, tot i que hom diria que denota uns certs símptomes de pujança altra volta. Avui he estat en una empresa de Castellterçol, un client meu, que en deu anys ha experimentat un canvi brutal en la fabricació del seu producte tradicional (neules) i tot el que ha anat incorporant, i estan exportant a tot el món més del quaranta per cent de la seva producció; però aquests no es queixen, aquests fan recerca, tenen i duen a terme idees, inventen o milloren productes i ocupen molts llocs de treball, o podria parlar d'un altra client meu que fa milions de pizzes o espetecs cada any i ocupa més de sis-centes persones, o més, que ja m'he perdut. I n'hi ha com aquestes bastants més, que fan allò tan català de treballar, esforçar-se i anar per feina, i guardar les queixes pel cap de setmana.

Sóc català, i no me’n sento especialment orgullós; no te excessiu mèrit, per no dir cap, simplement vaig néixer aquí, i hi ha moltes coses que no entenc o no m’agraden a banda i banda, però crec si hi hagués més humilitat, més presa de consciència, esforç i bona voluntat, molts dels problemes que d’antuvi tenim es podrien resoldre d’una manera senzilla i civilitzada, però em temo que en part m’estic instal·lant en el terreny de la utopia, la realitat com nosaltres, és tossuda, mesquina i miserable.

Podria dir moltes més coses, però em sembla que el sentit que vull donar al text ha quedat clar, o aixó em sembla - sóc català, més que res perquè no puc ser una altra cosa.

comentari recuperat de desembre del 2007, abans de la crisi i amb lleugeres modificacions - tot continua doncs igual, tot està per fer i tot és possible, però continuem sent allí on érem. Com diria l'avi de na Júlia 'sóc català i porto barretina, i al que em digui res li tallo la sardina'.

PIJO-BIKES

Solc aturar-me a esmorzar al lloc de la foto, una mica abans d'arribar a Matadepera. Com el bosc últimament sembla la rambla mentre estic esmorzant passa de tot, gent a peu que venen per la ruta del colesterol, els que corren, motos de cross, mountain bike d'aquests que van a tota pastilla i alguna fauna variada que oblido. Ah! si els que caminen amb pals d'esquiar que fa molt fatxendero. Però ai las! em faltava una espècie amb la que vaig ensopegar el dissabte al matí, els Pijo Bikes, amb mountain bike de marca, equipats de lo mes "in" ulleres i casc de disseny baixaven qual histèriques accelerades cami avall i al moment de saltar l'empit que hi havia davant meu deien "bache" i continuaven. La que deia "bache" amb més estil era una noia joveneta que tota ella, bicicleta, xandall, bambes i casc eren de color de rosa immaculat

Me'ls vaig trobar més avall calculant les possibilitats de baixar per un fort pendent que hi ha i que duu fins a baix al riu Ripoll, uns baixaven a peu i altres muntats damunt la bicicleta, i allí els vaig deixar i vaig continuar cami avall.

Ara, i tot s'ha de dir, qui us parla duia per equipaciò: una samarreta d'uns camells que fumen coses rares, texans, espardenyes i la corresponent "gafa" al camal dret per no enganxar-se els pantalons amb el plat i la cadena. Ah! i el bidó amb Coca-cola fresca, comme il faut.

Treure's el jou

Donava la sensació que Mariano Rajoy havia decidit desfer-se definitivament del jou que li representava l‘Aznarisme i la seva cohort neocòn i havia emprès una lluita per imposar les seves idees al Pp per aconseguir donar una imatge més de centre i liberal, allunyant-se d’aquest sobrepès feixuc i ranci que és conscient no li permetrà guanyar la següent comtessa electoral per més errors que cometi el PSoE. València, en el seu congrés va apostar per a ell i la seva reforma interna, aquesta mateixa València que ara li està passant factura amb els seus tripijocs posats al descobert per las Justícia.

Semblava haver encertat en la seva decisió per la manera com l’atacaven els ideòlegs de l’Aznarisme, Federico i Pedro J. per sobre de tots, i hauria de preocupar als del Psoe, car de sortir-se’n, d’imposar les seves idees té molts números per assolir els vots que necessita en la propera comtessa, per guanyar-la i governar.

La gent està més que farta dels tripijocs d'en Zapatero i de com ha gestionat la crisi que segons ell i el Sr. Solbes no existía, només que molts, o no pensen votar o no els acaba de fer el pes el Pp com a opció d'alternança de govern, aspecte que seria el més normal en un país civilitzat i mitjanament democràtic. Rajoy que va ser capaç d'apartar de la capçalera del partit personatges com Zaplana, Acebes o Mayor Oreja, renovant-los per gent nova, o desplaçant l'últim al cementiri d'elefants de Brussel·les, amb saba nova d'un tarannà molt més encara que aparentment de dreta civilitzada, semblava que ho tenia tot al seu favor vist el que estava caient des que el Sr. Rodriguez Zapatero el va guanyar en l'ùltima comtessa electoral.
De fet, Mariano Rajoy no ha fet res més que el que se li estava demanant des de molts sectors, que el Pp fos una dreta civilitzada homologable a la majoria de partits europeus (Itàlia a banda) Tot això aparentment ho ha fet en poc més d'un any i escaig i està molt bé i el paisatge semblava idíl·lic amb les enquestes fins i tot a favor del seu partit, encara a dia d'avui.

Però ai las! el cas Gürtel està agafant cada vegada una dimensió més gran i amenaça amb enfangar-ho tot, València, Castella, Madrid, Galicia, en un totum revolutum que a sobre en Mariano Rajoy està afrontant de la pitjor manera, que és no fer res. Esperanza Aguirre que és molt més llesta que ell ja s'ha tret del damunt els presumptes corruptes del seu entorn, alcaldes de rodalies inclosos, mentre, en Mariano Rajoy és incapaç de resoldre la papereta que té més complicada que és la del Pp de València o la rebequeria del "pijo Costa" li pot sortir molt cara a ell i a Francisco Camps que cada vegada té el somriure més gèlid, car el Sr. Costa és dels que com li agafi la rebequeria perquè li han prés la joguina de les mans, pot xerrar pels descosits i engegar-ho tot en orris, i hom diria que potser Rajoy no, però Camps n'és molt conscient d'aquesta possibilitat, d'ací la seva preocupació i el que li ha costat i li està costat desfer-se'n encara que sigui de manera provisional del seu entossudit segon.

I aquí, els ciutadans ja no sabem a quina carta jugar o amb quina quedar-nos, malament si es vota PSoE amb la indolent ineficiència del seu president en cap el Sr. Rodriguez Zapatero, o apostar per un cagadubtes, que no va ni endavant ni endarrere com el Sr. Mariano Rajoy, que és incapaç d'endreçar casa seva i pretén governar un país en les circumstàncies complexes en que es troba en aquests moments.

I aquí no ens queda ni el consol de exclamar allò de "Virgencita, virgencita que me quede com estoy" perquè està la cosa molt malament i a la vista del panorama, manin els uns o ho facin els altres, el més probable és que per la ineficiència acumulada d'ambdós, anem de Guatemala a Guatepeor, o sia a pitjor. I a sobre això no ens ho pot arreglar ni la Moreneta.