BON ANY 2010!

Lluis Llach va escriure una meravellosa cançó dedicada al seu públic, vull fer-la meva i dedicar-vos-la als qui passeu per aci i que en certa manera sou el meu públic. Ah! la fotografía és un original de Tere Balañà.

BON ANY 2010.........espero i desitjo.

...de la cosa aquesta del cotilló de fi d'any

Demà és el dia en que canviem d'any - es veu - i sembla ser que hi ha l'obligació de anar-se'n de farra, fer l'idiota tan com es pugui, posar-se un ridicul gorret de paper amb ulleres de "Sorro" incorporades o a banda ,mentre es bufa un espanta sogres que no s'espanten per a res, i beure tan com es pugui d'aquest error de la naturalesa vinícola que és diu cava "brut". - Ai! on deu ser el Grand Cremant de l'Anna de Codorniu que tant enyoro -
.
D'aquestes mini disfresses per fer l'idiota que he esmentat s'en diu "Cotillon" i ara mentre escrivia m'he preguntat a mi mateix, o sia a hom, vaja a mi o a jo.....que vol dir la paraula cotillon?, quin significat té? No he anat al Coromines que igual li dedica tres pàgines, però potser ho havia d'haver fet, car a la Wiki, l'ùnic que he pogut esbrinar i en castellà atès en català no hi ha opció, diuen aixó que ho transcric en castellà tal qual ho he copiat i enganxat per respectar la versió original:

"Cotillón - El cotillón (galicismo de cotillon) es un tipo de baile proveniente de Francia inventado alrededor de 1700 para ser bailado por parejas de a cuatro formando un especie de cuadrado. El cotillón fue uno de las muchas contradanzas donde los participantes (especialmente aquellos provenientes de la realeza) se juntaban para presentarse socialmente así como para coquetear con los otros bailarines mediante el intercambio de parejas que se lleva a cabo en este tipo de baile. Durante el 1800 el cotillón evolucionó incluyendo más parejas a lo que se sumó más complejas formaciones de baile siendo así un antecesor del quadrille. El square dance norteamericano es también un descendiente directo del cotillón. El nombre original en francés de este baile, cotillion, podría traducirse en español como ‘enaguas’, un tipo de bombacha muy común en la época."

Més caos sobre la farra de demà. ¿Què té a veure tota aquesta erudita explicació amb quatre galindaines made in China que et poses a cap, ulls i boca mentre mames com un beneitó.? Ni p... idea.
Per cert que demà és tambè el dia de l'home dels nassos, aspecte que de menut em feia ballar bastant el paraigües, de la mateixa manera que avui és el dia de l'orellut (i no em refereixo al princep Carles d'Anglaterra o de la Gran Bretanya).
En resum, amb mi que no hi comptin per demà a la nit, farè com cada any lo més justet a casa la meva filla mitjana i a la una al sobre a clapar, que l'endemà el primer dia de l'any que ens ve al damunt, osigui el 2010, haig de veure els valsos de Viena i els salts d'esqui de Garmisch Partenkirschner, encara no sé perquè, però s'ha transformat ja en una tradició gairebé secular i tradicionalment tradicional.
Bon comiat d'any 2009 i millor entrada al 2010. Ah! d'un any a l'altre els problemes seràn els mateixos, no us deixeu pas enganyar, començant per la flamantment i històricament traspassada Rodalies Renfe i lo de traspassada no ho dic amb intencions mortuories, ep!

LO DIT: BONA SORTIDA DEL 2009 I MILLOR ENTRADA DEL 2010.

Lo tarter dels minairons

"L’hereu de la Borda del Feu, una masia de la Guàrdia d’Ares, tenia el canut dels minairons. Un matí anava amb el seu mosso a la fira d’Organyà per comprar una mula. Quan ja eren a la Collada del Pi­llat, l’amo es va recordar que s’havia descuidat el ca­nut a casa i hi va fer tornar el mosso:

—A sota del meu matalàs —li va dir—, hi trobaràs un canutet d’agulles. Vés-lo a buscar, però sobretot, no l’obris. No el destapessis per res del món!

El mosso, cames ajudeu-me, va tornar a la ma­sia. Va agafar el canut i, picat per la tafaneria, va vo­ler esbrinar què coi hi guardava el seu amo allí din­tre. De tornada, quan tot just si havia travessat el barranc, va obrir el canut. En traure el tap, va sortir un raig de minairons que feia feredat de sentir: «Què farem, què direm? Què farem, què direm?», brunzien neguitosos davant dels seus nassos com un eixam de mosquits. El mosso, tot desconcertat, no sabia cap on girar-se. Finalment se li va ocórrer de dir:

—Agafeu tots els rocs que trobeu i atartereu-los allà dalt.

Com emportats pel follet, els minairons es van afuar cap a l’indret que el mosso els assenyalava i, en un batre d’ulls, hi van traginar totes les pedres de la muntanya. Immediatament, van tornar a arremolinar-se damunt del seu cap: «Què farem, què direm? Què farem, què direm?», rondinaven cada cop més neguitosos.

—Doncs ara... —rumiava el mosso—. Doncs ara, fiqueu-vos dintre del canut!

En un ai, van colar tots per l’ull del canut, com si se’ls xuclés un remolí del riu. El mosso va enroscar el tap ben enroscat i va respirar tranquil. Encabat, va continuar el camí, fins que va trobar l’amo que ja l’esperava a l’Arreposador de Cabó.

L’endemà al matí, l’amo treia foc pels queixals.

—Què reïres de Déu me’ls hi vas fer fer ahir als minairons?

—Jo? No re... No el vaig pas obrir, el canut —bal­bucejava el mosso.

—No ho neguis, que bé m’ho he prou trobat aquesta nit. Estaven xops de suor.

—Perdoneu la meua tafaneria —va confessar fi­nalment el mosso—. No sabia què mana’ls, i al final, els vaig dir que traginessin rocs.

—Doncs tu sí que has tornat a nàixer, xicot! Si no els haguessis manat cap feina, t’haurien fet la pell allí mateix.

Des de llavors, l’indret del bosc on van actuar els minairons, es coneix com el Tarter dels Minairons. Són unes garberes de rocs i camals, allargassades com un riu i situades al mig del bosc, a l’altre cantó del bar­ranc de la masia del Feu."

* * *

Aquesta història de minairons o menairons i altres les recull Pep Coll a Rodamots, ho podreu trobar aquí, ell no ho cita però aquest text tinc entès s'hauria d'atribuir a Nicolau de la Pleta de qui no n'he sabut trobar informació. A l’Alta Ribagorça en diuen diablorins; al Pallars, a Andorra i a l’Alt Urgell, reben el nom de minairons —amb les variants de manairons o menairons—; i encara, en altres indrets meridionals, més allunyats del Pirineu, són coneguts per femilians. Tots aquests noms es refereixen a uns mateixos éssers diminuts que algú guarda tancats din­tre d’un canut d’agulles. Sobre la natura real d’aquests és­sers, també hi ha diversitat d’opinions. Alguns padrins em parlen de cuques, així en general, sense aclarir per exem­ple, si aquestes bestioletes poden volar o no. Altres em diuen que són com un eixam de mosquits petitíssims, gairebé in­visibles. N’hi ha que prefereixen comparar-los amb els bo­rinots, a causa de la brunzidera que fan en sortir del canut. Ningú no dubta, però, que són tan remenuts que en un canut de canya n’hi caben a milers i que quan hom el destapa, surten delerosos exigint un treball. En fi, que són un corcó de feina, encara que no siguin ben bé corcs.
AH! a Andorra la Vella hi ha un restaurant que és diu aixì: EL MENAIRO on s'hi menja francament bé.

vol 253 Northwest Airlines: o la vulnerabilitat dels Estats Occidentals

El frustrat atemptat del jove musulmà Umar Farouk Abdulmutallab, acusat de tractar de fer esclatar una bomba que duia adossada a la cama en el vol 253 de Northwest Airlines, del dia 24 en el vol Àmsterdam Detroit, palesa que els Estats occidentals democràtics són d'una enorme i fràgil vulnerabilitat, i no pel fet que fallessin tots els controls, atès el noi estava considerat presumptament perillós, segurament perquè en fer temps que no hi havia cap incident greu i davant les evidents molèsties que es causen en els controls de passatgers als ciutadans i les queixes d'aquests, s'ha produit una relaxació en les mesures de seguretat als aeroports, que continuen sent molestes però permeten errades flagrants com deixar embarcar a aquest noi i que passes el control de dos aeroports sense ser detectat.

Dit això, és aquest un peatge a pagar per viure en una societat lliure on les persones poden circular lliurement, o almenys era així fins que varen succeir els atemptats de l'onze de setembre de a les torres bessones a Manhattan. A partir d'aquell terrible fet, la llibertat dels ciutadans començà a ser questionada i restringida, tot plegat per a no res com s'ha comprovbat en el cas del noi nigerià.

Dit això, el que és palès es que un ciutada qualsevol és d'entrada sospitos habitual per una maquinaria burocràtica enquilosada que no enten que tots aquests controls i més que en posi no serveixen per a res. Haurien de saber que de la mateixa manera que el que vol robar, acaba robant, que el qui vol matar acaba matant, el que vol atemptar ho acaba fent, sobretot perquè el terrorisme islàmic a diferencia de l'etarra juga amb l'oferiment de la seva pròpia vida a l'hora d'atemptar, i és d'aquesta manera com juguen amb la nostra por de societat benestant incapaç de concebre aquest sacrifici per una causa prescindint ara en aquest anal·lisi de la seva legitimitat o no, i donant per descomptat que no hi ha cap causa per justa que sigui que justifiqui la mort d'una sola persona innocent i menys encara una massacre com les que solen perpetrar els terroristes de Al Qaeda.

I és que contra un enemic invisible, disposat a morir, un enemic que pot ser a casa teva, educat als teus col·legis com s'ha demostrat a la Gran Bretanya, no hi ha res a fer, és una batalla perduda, no el podràs derrotar mai i ell et podrà colpejar sagnantment sempre que vulgui per més mesures de seguretat que hi posis.

I a sobre, en aquests casos no es aconsellable prendre mesures en calent com ha fet el Govern Obama, anunciant més controls de seguretat i agents de seguretat armats en cada avió que voli al seu territori. Aquesta mesura que de fet només és per tranquil·litzar una societat poruga a la que li agraden aquestes mesures dràstiques, sembla que serà pitjor com a remei que la malaltia. Una pistola es pot disparar i no sempre en la direcció i moment adequats, car qui la porta és humà i no sabem en quin estat de tensió o personal viatjaran tots aquests agents de seguretat, i ves que en comptes de solucionar problemes, no n'acabin creant, al cap i a la fi l'última matança de marines la va fer el seu psicòleg i sincerament hom dubte d'entrada de l'estat psicològic i paranoic segurament d'una persona armada dalt d'un avió.

La mesura és molt en la línia dels EEUU i s'ha pres sobre tot perquè l'incident ha succeit a casa seva, car d'haver estat a Europa o altres indrets no l'haurien pres. Serà qüestió de deixar de viatjar als EEUU, almenys per la meva part i en cas de fer-ho, un cop allí anar-hi via Mèxic en automòbil o viatjar en tren, car en ambdós casos no és controla absolutament res i pots dur-hi un arsenal si cal, i això - cal no oblidar-ho - els terroristes també ho saben - només és qüestió de temps que passin a l'acció.

el dia dels innocents

Ja ha passat el dia dels innocents amb més pena que gloria, només he pescat un parell d'innocentades en diaris esportius, la de Nuñez que es presentava a Pezident del Barça de la mà de Johann Cruijff i Van Gal, a el Mundo Deportivo i a l'AS que deien que Oleguer Presas seria el substitut de Pepe al real Madrid. Els altres diaris que no són d'esports fa uns anys que ja no publiquen cap innocentada per aquesta data, suposo que deu ser degut a que com en publiquen cada dia de l'any i unes quantes, no gosen, o per no fotre's encara més del personal o per por a que coli i la gent la doni com a noticia correcta. Al cap i a la fi i a tall d'inventari poso a l'atzar unes quantes noticies que podrien haver estat considerades ben bé innocentades:

• Montilla confon Serrat amb Llach -
• L'Avui només ha costat 300.000 euros -
• La sentència de l'Estatut, qüestió de dies -
• Plantada d'una trentena de presos de Lledoners per no tenir lot de Nadal -
• Menorca es 'britanitza' y no celebra el día dels Sants Innocents -
• 'Innovando Europa', lema de la presidencia española de la UE -

Podria seguir però crec ja n'hi ha prou, tot i que diria que la ùltima de totes "Innovando Europa, lema de la presidencia española de la UE" si què és una inocentada.

sobre famílies tradicionals

Missa a Madrid contra els matrimonis homosexuals i en defensa de la familia tradicional.
.

Monsenyor Rouco Varela, d'estat civil "conco" ha reunit avui a Madrid cinquanta mils fidels (diuen, lo qual i per lògica em du a dir que devien ser uns 15 o com a molt vint mil - veure el Manifestómetro -) matrimonis catòlics, monges qye estàn casades amb déu i capellans que estàn casats com Rouco amb el Pp, i suposo que solters tambè per defensar el matrimoni tradicional i vaticinar una vida desgraciada als infants educats fora d'aquest context. Bé, en primer lloc haig de rectificar, milers de matrimonis catòlics, i no és cert, hauria d'haver milers d'hipòcrites, sectaris, intransigents i no gaire cristians, puig el missatge de Jesús de Natzaret no va pas en la direcció dels seus actes. No veig en ells tolerància, comprensió, amor al pròxim, ni res d'aixó, que era el que diuen predicava Jesús de Natzaret.
En segon lloc, parlen de l'avortament, diuen que hi estan en contra. A nivell personal em sembla molt bé, però haurien de pensar que el món no s'acaba (afortunadament) en la seva estretor de mires, i que de fet, avortar és una decisió personal de la dona, a la que ningú, ningú!, no te cap dret a oposar-s'hi, i menys encara ells en nom de les lleis d'un déu inexistent.
En tercer lloc els molesta que es digui matrimoni a la unió entre dues persones del mateix sexe. Veuran senyors cristians no gaire cristians, el matrimoni com a concepte i paraula existia ja abans que Jesús baixes a la Terra a predicar al desert pel que es veu, i la Santa Mare Església se'l va fer seu com ha fet amb tantes altres coses. És el que tenen les sectes que adoren ídols, que ho aprofiten tot sense gaires manies i després s'apunten el mèrit i el monopoli de la apropiació indeguda.
En quart lloc, i aixó és el que més m'ha sorprès, que entenen vostès per Família Tradicional? Anar a missa cada diumenge, tenir deu fills, tenir una fulana sense que es noti massa, pegar la dona en la intimitat de la llar, ser intolerant amb tots els que no pensin com aquesta família, o sigui el cap, el pare. Castigar i depreciar un fill homosexual si ha sortit així; enviar la nena a avortar a Londres o a Holanda perquè no se sàpiga., o fer-la fora de casa com una veina meva perquè estava embarassada (i era molt de missa) i que curiosament ara que es vella i està sola l'ha acollit la seva filla rebutjada, en un autèntic acte de ccaritat cristiana.
En comptes de manifestar-se i exigir podrien aprofitar per rellegir la Bíblia a veure si són capaços de captar, entendre i aplicar correctament i amb humilitat i saviesa el missatge de Jesús de Natzaret. Falta els hi fa, començant per Monsenyor Rouco Varela y la resta de manifestants. Ah! parlant de famílies tradicionals, potser es refereixen a Santa Anna, Sant Joaquim i Maria la seva filla, per cert, a que es dedicaven ambdós? i que va passar en unes festes del poble on la gent es disfressava d'animals com àligues, coloms i altri?, però tampoc es tracte d'aixó. Oi?

afegitó.- de famílies tradicionals n'hi han a tots els àmbits, fixeu-vos quina foto més bonica he trobat a Sant Google d'una família tradicional..... socialista, els quals membres segurament molts d'ells deurien morir a la Guerra Civil espanyola els quals vencedors els franquistes foren prou recolçats i venerats per aquesta Santa hipòcrita Esglesia, i que sembla que tant enyora Monsenyor Rouco Varela aquells temps de connivència amb els criminals feixistes, en els que tenien tant de poder.

comentari recuperat de fa exactament un any, però com el discurs de la Conferència Espiscopal es mante insequible al moviment any rere any, em limito a repetir l'article. Feina que m'estalvio. Fins l'any vinent.

songoro cosongo

Ara que venen uns mesos distrets dins de la política de Songoro cosongo a ca nostra i que aquesta patuleia de tercera fila no és han de merèixer massa atenció, ni ens han de fer perdre la ironia, em vull i vull regalar-vos uns parell de poemes político satirics del poeta cubà Nicolas Guillen, inclosos dins el seu recull Songoro cosongo on també hi ha els "poemas del son" que varen donar lloc a lletres de cançons del son cubá i també aquests poemes satírics, així com els poemes de mulates, dels que en poso també un parell.

Excepción

El Presidente, reunido
con el Gobierno completo
dictar acordó un decreto
prohibiendo todo ruido
Pero según se ha sabido,
ni perezoso ni tardo
hizo el Congreso un resguardo
de acuerdo con Caramés,
¡para cuando el ruido es
ruido de bomba o petardo!

Lo que faltaba

Ha causado sensación
como noticia ninguna
la noticia de que hay una
tremenda conspiración.
Ya encontraron un cañón,
dos cornetas y una espuela:
Así que estamos en vela,
suspirando como locos...
¡Señores, éramos pocos,
y en eso parió la abuela!

Febrero, 1949


3.- Si tú supiera

!Ay negra,
si tú supiera!
Anoche te bi pasà
y no quise que me biera,
A é tú le hará como a mi,
que cuando no tube plata
te corrite de bachata,
sin acoddate de mi.
*
Sóngoro cosongo
songo be;
sóngoro cosongo
de mamey;
sóngoro la negra
baila bién;
sóngoro de uno,
sóngoro de tre,
A é;
bengan a be;
a é
bamo pa be;
bengan sóngoro cosongo,
sóngoro cosongo de mamey!*

4.- Sigue…

¿Po qué te pone tan brabo
cuando te disen negro bembón,
si tiene la boca santa,
negro bembón?
*
Bembón asi como ere
tiene de to;
Caridá te mantiene,
te lo da to.
*
Te queja todabía
negro bembón,
sin pega y con harina,
negro bembón,
majagua de dri blanco,
negro bembón;
sapato de do tono,
negro bembón…
*
Bembon así como ere
tiene de to;
Caridá de mantiene,
te lo da to.

*

d'un futur imperfecte

L’any 1922 Franz Kafka va publicar “el Castell” i al 1925 “el Procés”. Aldous Huxley “el món feliç” al 1932 i 1984 de Eric Arthur Blair (George Orwell) veié la llum l’any 1949.
El nexe en comú entre els autors i les obres citades, rau en com es varen avançar en el seu temps a explicar-nos com seria el nostre, i malgrat en aquells moments se’ls va acusar d’exagerats i visionaris en el sentit pejoratiu de la paraula, el temps els ha acabat donat la raó tot i que potser es varen quedar una mica curts, fins i tot. Vivim plenament dins de “1984”, en un “món feliç” i som agrimensors que no podem arribar a conèixer l’amo del nostre castell, mentre els processos son realment en molts dels casos "kafkians" llevat del cas del Sr. Camps que és una altra història encara per escriure. Malgrat totes les premonicions dels autors, s’ha de dir que com animals supervivents nats que som els homínids, ens hem més o menys adaptat a la situació per ells avançada amb molta i bona visió d’anticipació en els tres casos i anem sobrevisquent. Aquest és el seu gran mèrit, encertar de ple el que s’esdevindria al cap de 80 anys en el cas de Kafka i menys els altres dos; i si m’hagués de quedar amb algun dels tres, ho faria amb Huxley i el seu “món feliç”, perquè tot i que aparentment no és tan terrible en la narrativa com els altres dos, l’impacte de la novel·la, encara avui en dia és molt més gran que no pas quaranta anys enrere quan la vaig llegir per primera vegada. Curiosament cap dels tres en parlar del futur ni altres escriptors de ciència ficció que hom sàpiga, varen preveure el telèfons mòbils; aquesta premonició només la va tenir a l’any 1918 i a Austràlia un tiet del periodista de Cat.Radio Xavier Grasset que en una novel·la sembla que no massa reeixida en parlava. Hi ha més gent com Assimov i les seves lleis de la robótica, Bradbury, Philip K.Dick i d'altres, pero son ja posteriors en el temps.

No ens ha doncs d'espantar el futur per més negre que ens el pintin alguns autors que com aquests varen ser capaços de preveure'l amb un encomiable i a vegades inquietant encert, sobreviurem!, és la nostra maledicció com a espécie.

que maravilha!

a fora està chovendo, i això, aquesta cançó és una deliciosa maravella, entre Vinicius de Moraes, Toquinho i Mariacinha Creuza. Una autèntica delicatessen, adient amb aquest encara plujós ranvespre de Sant Esteve.

L-O-V-E on the route 66

Com us ho podria dir...no se m'acut res avui que és el dia de Sant Esteve, i no de Sesrovires, que aquest n'era un altre. Aquest senyor que canta i que té una filla que també i molt bé canta i que es deia Nat King Coole, m'agrada molt. Aquí va ser considerat un cantant exòtic amb les seves versions comercials en castellà, però era un gran cantant de jazz, un bon pianista i un bon crooner també, aquesta peça "love" i la mítica "Route 66" en són un clar ejemple. Que vagi bé l'empatx. Des de Vall Suau, Sant Quirze del vallès ha reportat: F.Puigcarbó.

Concurs per ubicar el Magatzem de Residus

El Govern Espanyol ha decidit obrir el concurs per ubicar el Magatzem de Residus Nuclears, i sembla tots els números apunten a que es construirà a Tarragona, sense decidir encara si serà a Vandellós, Ascó o Tivissa. Tot i que de moment els tres ajuntaments rebutgen la ubicació d'aquest Cementiri Nuclear, l'oferta de l'Estat és generosa, una inversió de 700 milions d'euros en cinc anys, la creació d'un parc tecnològic i cinc-cents llocs de treball entre directes i indirectes, així com una compensació anual de 10 o 12 milions d'euros a l'ajuntament que acolleixi el magatzem.

Tanta generositat per part de la gassiva administració sorprén, i és que potser aquest Cementiri nuclear com porta algun tipus de risc que no volen dir. Aixó, o que sabent la oposició que es trobaràn per aconseguir dur a terme aquest projecte, decideixin untar amb euros a l'Ajuntament que autoritzi la construcció en el seu terme municipal. Ara bé, aquí s'hauria de tenir en compte que la provincia de Tarragona té en el seu territori el 40% de les centrals nuclears a Espanya, i en certa manera al fons del riu Ebre al seu pas per Flix ja hi ha un cementiri nuclear, gràcies als residus que impunement i a base d'anys va anar-hi dipositant la química ERCROS i dels quals residus no saben com desfer-sen.

Potser podria triar el Govern un altre emplaçament que no fos Tarragona, que Espanya és molt gran, generosa i solidaria i així deixaría de castigar Tarragona, i a sobre intentant comprar als ajuntaments amb una sucosa oferta de diners i llocs de treball en una época de dificultats per a uns i altres. Ajuntaments - que tot s'ha de dir - estan esperant més contents que un gínjol a ser l'escollit per l'alt nivell d'ingressos econòmics que comporta aquesta elecció, malgrat saber-ne del rebuig popular i el dels ecologistes, però ai las! la pela és la pela.

de la Tele: Vibrant discurs de Nadal de l'home estàtic

Ahir a les nou de la nit l'objecte gairebé inanimat i monocord de la foto, talment com l'home estàtic va aparèixer com fa cada anys i de gratis, sense pagar l'ocupació de franja horaria en prime time. Doncs bé, aquest home va tenir la santa barra d'ocupar un quart d'hora de totes les cadenes televisives per insultar-nos amb un discurs demagògic i barroer, on ell, que en sa bagassa vida ha pencat, ens deia com ho havíem i que havíem de fer per arreglar-ho tot, i entre el tot hi havia l'atur, que ell i la seva familia no el pateixen ni el patiràn, llevat que fem el que hem de fer d'una vegada. Va aconsellar també que tots ens havíem d'avenir i no barallar-nos i que Espanya era una Gran nació plural.

Me n'havia d'haver anat a la cassolada republicana que es feia aquella mateixa hora. Les nou de la nit no són hores per vomitar.

Ells

Estic espantat, molt espantat i a més a més tinc por, d'aquesta por que t’entra per l’espinada, gelada, incontrolable. No se si em donarà temps d’explicar-vos la meva història o ells acabaran abans amb mi, no se si física però si que m’estan fent molt de mal psíquicament. Intentaré explicar-vos-ho quan més aviat millor. El pitjor de tot es que sembla que aquesta invasió en tota regla, ningú sigui capaç d’adonar-se’n, nomes jo.
Haig de reconèixer que al principi no els hi vagi donar la menor importància, s’adaptaven fins i tot a l’entorn del paisatge, era un toc de color i modernitat, però any rere any anaren proliferant com els cap grossos quan plou, fins que un any em vaig adonar que eren quelcom més que un toc de modernitat.
He estat durant molts anys un atent i apassionar observador de la evolució dels usos i costums de la gent, i he intentat adaptar-m’hi, evidentment, en unes coses més que en altres que no he comprés però he tolerat. Però ara han tornat a venir ells i en més quantitat que en anys anteriors, i se que porten males intencions, ho sé!. Es un projecte a llarg termini que pretén acabar controlant i dominant la nostra societat; un projecte letal i asfixiant que lenta per inexorablement va complint pas a pas el principal dels seus objectius, envair-nos.
Avui, 24 de Desembre ja no he gosat sortir al carrer, però els puc veure perfectament com avancen pels balcons des de la finestra, malgrat en veurem es queden quiets, i el pànic cerval ha tornat a apoderar-se de mi. No penso sortir més de casa, no em sento segur, si ha de passar prefereixo que m’agafin a casa meva, almenys aquí podré defensar-me fins l’últim alè, i os asseguro que no m’agafaran viu, ho tinc tot previst i estudiat per quan arribi aquest moment, i no fallaré.
Quina tristesa, recordo la meva dona, els fills el meu pare, els amics, tots se n’han anat i jo m’he quedat sol, sense esperança, sense possibilitats de sobreviure. Si! Ja se que com ells podria intentar marxar, però on, si son per a tot arreu. El millor que podria fer es acabar amb tot d’una vegada, així els hi donaria una lliçó pel fet de prendre una decisió personal que ells no s’esperarien mai. O atacar primer jo, dur-me’n uns quants per davant, al cap i a la fi, a qui l’importo, aixó és el que haig de fer, enfrontar-me a ells, no podré amb tots – ho sé - però uns quants se n’aniran a l’altre barri amb mi. Aquest es el meu destí – ara ho veig clar - seré el primer màrtir de la creuada.

* * *

*
Que ha passat? - Pregunta una senyora que s’ha acostat al carrer en veure l’aldarull que hi ha.

Un senyor gran, amb bata de botiguer li contesta:

- Ai senyora, un sonat que s'ha liat a trets ambs els Pare Noel que hi han penjats dels balcons. Però no es preocupi ja l’ha detingut la policia.

- Mare de Déu del Carme! Exclama la senyora, el món està ben girat.

-Ja ho pot ben dir – li contesta el botiguer mentre pausadament encén la seva pipa, ja ho pot ben dir.

FI..


Bon Nadal a tothom!

Altra volta un nou Nadal em cau de nou a sobre

No m'agrada ballestrejar per ballestrejar i intento a vegades sense èxit ser curòs en les meves desqualificacions, però hom pertany a la colla crec cada vegada més nombrosa de gent que detesta cordialment les Festes de Nadal, o Vacances d'Hivern que és com es veu s'ha de dir per ser estúpidament modern i laic.
Com em passa cada any des que tinc us de raó (vol dir que la cosa ja ve de vell) en arribar aquests dies voldria ser ja al 7 de gener. Tota aquesta parafernàlia, l'obssessió i buenisme en creure's que s'és feliç per aquestes dates, o que hi ha una obligació de ser-ho i desitjar que els altres ho siguin, que ja té guasa desitjar als altres un impossible.

La pressió mediàtica, gairebé xantatge emocional de maratóns i oenegès perquè siguis solidari, tocant la teva fibra sensible, l'embafament cursi de l'entorn, gairebé obsessiu, el malbaratament de diners en regals inútils, aquesta obsessió compulsiva de comprar per comprar.
Fa ja gairebé més de quinze dies que em desitgen i desitjo per educació Bones Festes!, sovint a gent que ni tan sols conèixes. L'obligació d'afartar-te, de cebar-te com un porc aquests dies, compartits amb la FAMILIA. Aquelles llargues, alcohòliques i feixugues sobretaules que no s'acaben mai. L'Oncle que explica acudits dolents i la tieta que s'engata, o tu mateix que fas les dues coses alhora, i la iaia que cada any explica les mateixes històries d'abans de la guerra. I aixó per triplicat, Nadal, Sant Esteve i el dia de Reis. Vesprà matinada mati de reis que sent com és la festa més bonica de l'any on, quan un té mainada com deia el pare de Mafalda per boca d'en Quino, se sent terrorista de la felicitat. I aquesta festa, com deia suara, la més bonica i emotiva de l'any no és més que una gran mentida. L'ùltima mentida que descobrim fins i tot abans de convertir-nos en adults i saber que res es veritat, que aixó de la vida com diu el Santiago el meu pare, no és res més que una gran estafa. Que hi farem! és tracte com cada any de fer el paperet i quedar bé sense donar massa la nota ni per a bé ni per a mal i que el traspas d'any sigui ràpid i poc dolorós. Us deixo amb un poema de Nadal que he penjat avui a Anoharra, que reflecterix - crec - el meu estat d'ànim:

Poema de Nadal

Altra volta un Nadal

em cau de nou a sobre,

sense possibilitat real

d'escapolir-me'n il·lès.

Maldaré doncs a l'aguait

malcurós de mi mateix,

sojornaré dins de casa

envoltat de molta gent

contenta i esvalotada.

Riuré i bromejaré alhora

bromant qual borinot

empatxat de cava

pinyons, rostit i torrons

i brindaré amb tothom

vanament desitjós d'allò

que aquest dia és proclama

com a desig en general:

pau amor i felicitat,

i la salut que no hi falti

que l'endemà és Sant Esteve

i torna la fartanera.

Després en acabar l'any

en sól començar un altre,

però tot continua igual,

i cada més de desembre

ensopego any rera any,

amb la xacra lamentable

de les festes de Nadal.

*

foto original de tere balaña

TO BE OR NOT TO BE - VISCAT CATANDORRA!

Després d'adreçar-me a la Consellera Tura primer i al Conseller Joan Saura després, ho faig ara - respectuosament - al flamant Conseller Felip Puig, a veure si em fa cas d'una punyetera vegada, car la meva proposta - que pot semblar agoserada - és raonablement la més plausible i definitiva per a solucionar el nostre problema com a país. 

Deia ahir el President de la Generalitat, que Cataluna necessita 11 milions d'euros per passar l'any. En Pessetes 11 milions d'euros són 2 bilions, que curiosament és la xifra més o menys exacta del dèficit fiscal anual que tenim amb el Govern Espanyol, alló que n'anomenen l'espoli fiscal.

"nou mapa de Catandorra"

- Se sol dir que a vegades els arbres no et deixen veure el bosc, o que la problemàtica diària dels esdeveniments que s’acumulen no et donen la perspectiva idònia per contemplar la situació des de la alçada suficient com per visualitzar tot el paisatge i prendre la decisió correcte. O també que cal separar el que es important del que es anecdòtic. O que “ancha es castilla” o que bonic que és l’Empordà. Tota aquesta prèvia aparentment absurda te a veure en el fet que, concentrat com estic des d’ara fins a las 8.00 PM d’aquest vespre, hora en que començarà una qüestió realment important per el nostre país com és la prèvia de Nadal, o la "Nochevieja" que en diuen al país veí, vaja, a Espanya. Bé, com us deia mentre espero l'hora aquesta, m'ha donat per rumiar (reflexionar o vaig fer ahir), i he arribat a l’estat de karma que m’ha permès trobar la solució a tots els problemes dels nostre petit país. La solució definitita, el ser o no ser, tot sent pel que pugi ser.
Anem per pams:

Tenim un problema que es diu Espanya, i tenim una solució que es diu Independència (diuen que cada vegada la vol més gent), i tenim una Itaca que es diu Andorra. Doncs ja està. Sembla mentida, tan senzill que és i que no hi hàgim caigut abans. Haig de parlar amb en Saura però. Perdó: el molt Honorable Conseller Joan Saura, car ja que aquest senyor farà a aquest país el favor més gran que mai ningú (ni en Jordi Pujol ha fet mai res així a casa nostra), se l’ha de tractar amb el degut respecte. El pla es molt senzill. S’agafa una patrulla de mossos d’esquadra, millor mosses, que els mossos encara la cagarien. Es camufla el Seat Toledo i se l’envia a Andorra amb les mosses de paisà. Un cop travessada la frontera tinc una amiga a Andorra la Vella que els hi deixarà un local de confiança on descamuflar el Seat Toledo i descamuflar-se elles també. A partir d’aquí el pla és fàcil: amb el cotxe i uniformes prèviament identificats, es va fins l’avinguda de Meritxell cap on hi ha el comú, baixen les mosses i amb cura, sense ferir a ningú tiren dos o tres trets a l’aire per cridar l’atenció. El Cap del Govern Andorrà o algun dels seus legals representats traurà el cap per la finestra a veure que carall passa, moment en que les mosses, aprofitaràn per declarar la guerra a Andorra en nom del Govern de la Generalitat del molt Honorable D.José Montilla, i a l’acte, per rendir-se.

Hi es clar, com som nosaltres qui haurem declarat la guerra i alhora ens haurem rendit, el Govern Andorrà mal que li pesi no tindrà més remei que annexionar-se Catalunya. Per tant d’aquesta manera tan simple deixarem de ser Espanyols per transformar -nos gràcies a la meva - modèstia a part – brillant idea, en ciutadans Andorrans.
Vol dir doncs que a partir d’ací, podrem tenir el tabac, el sucre, la mantega i la xocolata més barats, dur la nostra bandera a la matrícula del cotxe, evitar les manifestacions del PP al nostre país, i encarregar un nou himne a Luis Aguilé. No descartaria una tornada a la vida política d’en Jordi Pujol i de passada ja que som a Andorra, poder per fi, parlar en portuguès.
Espero que el Sr. Saura faci cas del meu consell, que pensi que es tracte d’una qüestió d’Estat. Per si de cas, a partir d’ara estaré pendent dels informatius de TV3 o Catalunya Radio, o potser millor RAC 1. Ara, si us plau, que esperi a passat reis que aquests dies estic molt enfeinat amb aixó de les festes nadalenques.

Visca CATANDORRA LLIURE!

"Santa Paloma del gramo limpio, o ¡que bello es vivir!"

Ho he escrit en castellà perquè en l'imaginari nadalenc de tots així hem vist sempre titulada la pel·lícula de Frank Capra, en blanc i negre com el dia de la rifa de Nadal, i amb un assasinable sense condemna culpatoria per pesat i ramplón James Stewart, en el paper del desgraciat de torn a qui la fortuna i el cel el salven de tots els mals en una nevada nit de Nadal.
El títol em remet a comprovar que aixó de l'esperit nadalenc existeix i que la gent encara que la resta de l'any es comportin com el que són (no qualificaré amb cap paraula el que són) quan arriben aquestes festes nadalenques, gràcies a l'esperit del Nadal es transformen en bellíssimes i idiotes persones. No us preocupeu que la transformació dura poc, només fins passat sant Esteve, i dura poc afortunadament, no estem preparats per digerir tantes tones de sucre. Dic aixó per lloar i elevar a l'alçada de exemplars, les donacions que el poble de Santa Paloma del gramo limpio ha fet fins arribar a la xifra de 500.000 euros que el jutge que hauria d'estar inhabilitat de per vida de manera exagerada ha posat de fiança perquè el Excelentissim i reverendissim Senyor Alcalde de Santa Paloma del gramo limpio, el Senyor Barto (res a veure amb els Simpson) que de fet viu a la dreta de l'Eixample de Can Fanga, pugui passar pressumptament el nadal amb els seus. Si senyor! aixó és un poble generós, i Santa Paloma del gramo limpio hauria de ser considerada patrimoni de la humanitat humana per un acte de generositat com aquest. Ah! I si algu es creu que aquests diners els ha aportat la població civil i desarmada, que s'ho faci mirar, que aixó no és un guió d'en Frank Capra i la gent beneita beneita, el que es diu beneita no és, ves que les aportacions no siguin d'empresaris de la Construció i "aledaños". Oi?

Aqui un que necessita ajut informàtic

Algú dels per aquí visitants sap que és el "CERTIFICADO DE SEGURIDAD", que es veu m'ha caducat i primer l'explorer i ara el Mozilla em diuen que blogger.com no és segur perquè m'ha caducat el certificat de seguretat aquest. I com a la vida no hi ha res més idiota que un ordinador quan s'entossudeix en una cosa i un és UN ALTRE IDIOTA prou ignorant d'aquestes menudalles, demano l'ajut gratuït d'algú que hi entengui i m'expliqui fil per randa que haig de fer, que un és una mica justet. Gràcies anticipades.

AIXÓ ÉS EL QUE EM DIU EL SENYOR MOZILLA DE COGNOM FIREFOX

Esta conexión no está verificada

Ha pedido a Firefox que se conecte de forma segura a www.blogger.com, pero no se puede confirmar que la conexión sea segura.
Normalmente, cuando se intente conectar de forma segura, los sitios presentan información verificada para asegurar que está en el sitio correcto. Sin embargo, la identidad de este sitio no puede ser verificada.

¿Qué debería hacer?

Si normalmente accede a este sitio sin problemas, este error puede estar ocurriendo porque alguien está intentando suplantar al sitio, y no debería continuar.

Detalles técnicos

www.blogger.com usa un certificado de seguridad no válido.

El certificado no será válido hasta 22/12/2009 2:58.

(Código de error: sec_error_expired_certificate)

Entiendo los riesgos

Nosaltres els blocaires

No us feu massa il·lusions els qui em llegiu, si és que alguna en tenieu sobre el paper que puguem representar en general els blocaires com a element de referència en aquesta societat. Societat de la qual si és fes una enquesta dubto que més d'un 20/30% de la població d'entrada sabés o tingués una lleugera idea de que és un bloc.

No som gran cosa més que un petit reducte bastant endogàmic i autocomplaent, poc o gairebé gens considera't pels mitjans que no tan sols ens ignoren, sinó que el menysteniment vers nosaltres és més que evident, i no deixe'm de ser per a ells quatre eixelebrats que desbarren sense massa criteri, potser perquè entre d'altres aspectes, s'han adonat que cobrim de vegades fins i tot de manera prou encertada àrees que ells ni dominen ni en saben massa o simplement no desperten el seu interès, o noticies que ometen o toquen molt de passada i necessitarien molta més atenció i seguiment.

Si he pogut comprobar en general, que si necessito una bona informació sobre un determinat tema és més fàcil trobar-la a la xarxa que no en la oficialitat dels mitjans públics o privats. Des de noticies o questions importants fins a nimietats. Avui mateix la Vanguardia donava malament la noticia del nou nom que el Sr. Chavez vol donar al salt de l'Angel a Veneçuela, segons la Vanguardia serà: Churún Merú, pero si haguessin passat ahir per Collonades o per Reuters haurien llegit aixó:

"En el seu programa de televisió dominical, Aló President, el líder veneçolà va criticar que es conegués al salt pel nom de l'aviador nord-americà Jimmy Angel i no pel seu origen indígena, que va evocar inicialment com Churún Merú.
"Encara que diguin el que em diguin els amargats. Li canvi el nom de Salt Àngel al Churún Merú una altra vegada. Que ningú parli més del Salto Ángel", va afirmar el mandatari.
Posteriorment, va corregir el nom, ja que Churún Merú correspon a una altra cataracta propera i el veritable és Kerepakupai Merú. "

Aquesta errada afecta a una noticia un pel surrealista i menor, tot i que li dediquen mitja pàgina. Però és que cada vegada que parlen d'un tema que un coneix s'adona de la desinformacikó que donen, que poc en saben i com contrasten les noticies ni cerquen la informació que els podrien ajudar a donar-les millor. Només estàn obssessionats per la immediatesa, per ser els primers en donar la noticia en primicia i si després no és certa fins i tot hi ha la possibilitat de que la desmenteixin o demanin disculpes.

Hi ha del tot al món dels blocaires, però en el dels mitjans informatius succeeix el mateix i l'ignorància sovinteja i va prou repartida. Al cap i a la fi, nosaltres els blocaires opinem sobre el que ens sembla i encertats o no i diem la nostra tal i com ho creiem que ho veiem, no hi ha cap ànim de lucre ni amo a qui servir, ells en canvi, tenen qui els paga cada més i per tant tots, del primer a l’últim informador, està condicionat i per tant venut a un sou més o menys digne. Qui paga mana i qui té el cul llogat no seu quan vol, diu una vella dita, i a més a més, la immediatesa mata la noticia anterior per important que sigui. Un conflicte molt greu deixa de ser-ho quan en sorgeix un altre de més important que el tapa d’immediat i ni tan sols tenen la professionalitat de mantenir viu un caliu de noticies vives posant-les al dia encara que hagin passat a segon terme. Per aixó ràdios, diaris i Televisions haurien de ser ràdios, diaris i Televisions del segle XXI i van encara a mitjans del XX, sense ganes ni capacitat per evolucionar i ser capaços d’oferir-nos unes ràdios, uns diaris moderns o unes Televisions, actius, eficaços i compromesos, que no ho són sovint ni tan sols amb les seves pròpies coincidències.

con aneu de salut?

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

JO, DE SALUT ESTIC BÉ, MOLTES GRÀCIES.............MOLT BÉ!

Molt Honorable Josep Guardiola

Sir Alex Ferguson va ser contractat per uns dels equips més importants del món, el Manchester United, al novembre del 1986, quan l'equip es trobava penúltim en la lliga local i el descens rondava per Old Trafford. L'última Premier League guanyada pels diables vermells havia estat en la temporada 1966-67. Amb Ferguson, va obtenir cinc copes d'Anglaterra, onze lligues, tres copes de la lliga, vuit Community Shield, dos Lliga de Campions, una Copa Intercontinental, un Campionat del Món de Clubs de futbol, una Recopa d'Europa i dos Supercopes d'Europa.
Aixó és el que diu la Wikipedia, i vol dir que en aquests 23 anys hi ha hagut de tot en la seva tasca al front com a mànager-entrenador del Manchester United. L'ùnic que no ha aprés l'home de les galtes sospitoses d'excessos espirituosos o clarament britàniques és a mastegar xiclet amb la boca tancada, però honora al Manchester United que hagi com hagi anat la temporada ell continués sent-ne el mànager-entrenador, que és el que hauria de ser en Josep Guardiola a can Barça, que s'ha guanyat no ja la creu de Sant Jordi, que toca per edat i quota sinó el títol de Molt Honorable mànager-entrenador del Futbol Club Barcelona, i seria molt d'agraïr que la Generalitat crees aquest nou títol i el nou President del club ho tingués present i fos capaç de donar aquesta continuitat al Sr. Guardiola, així com els que vagin venint rere seu, crec que només amb la seva extraòrdinaria i irrepetible temporada prou s'ho ha guanyat. O així m'ho sembla a mi.

Per si se m'oblida

Per si se m'oblida, recordeu-me de tant en tant que en una altra vida no sigui politic, i per tant no em dediqui a la política de manera professional. Sincerament, ser hipócrita, mentider compulsiu, fals, fariseu i demagog barat, no em sedueix gens ni em sembla una bona manera de reencarnar-me. Com a mal menor o menys gran si de cas aconselleu-me que em reencarni en un periodista d'esports, que ve a ser el mateix però es nota menys, o dit d'una altra manera, passa més desapercebut i fins i tot una mica més ben valorat.

El Sr. Rajoy i els tomàquets

Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, l'altre dia aquesta broma de la naturalesa que és el Sr. Rajoy, va sortir profundament indignat amb un penjoll de tomàquets acusant al Govern Espanyol d'haver venut als pagesos per comprar tomàquets al Marroc com a part del tracte per la repatriació de la Sra. Haidar. D'acord que en ZP és el príncep de les mentides i virrei de les falses promeses, però Mariano Rajoy, a banda de don Tancredo és el rei de la demagògia. Si aquest és el que ha de substituir al tril·lero Zapatero d'ací a tres anys, anirem de Guatemala a Guatepeor. Dedicat al Sr. Rajoy li deixo un bonic poema sobre tomàquets adaptat d'un d'en Carandell.

Que culpa tiene el tomate

que està tranquilo en su mata,

cuando viene un desgraciao

que lo arranca, lo mete en una caja

y lo manda a Mercabarna.

*

La versió de Carandell deia així:

Que culpa tiene el tomate

que està tranquilo en su mata

y viene un hijo de puta

que lo arranca,
lo mete en una caja

y lo manda pa Caracas.

Però per si de cas, que aquests del Pp se l'agafen amb paper de fumar, jo li dedico el primer poema.

"El Secreto plateado"

A través d'un comentari de Matthew Tree a l'Avui sobre Paul Auster i Dan Brown, he trobat aquest enllaç: PROBAR. Aquí, només cal posar un nom, un cognom i una ciutat i ja tens l'argument d'una novel·la tipus Dan Brown, amb portada inclosa que he oblida't copiar, però ho podeu veure a la dreta del blog probar, per cert amb ressenyes de diaris incloses. A mi m'ha sortit aquest titol i argument.

El Secreto Plateado - de Dan Brown

¿Cuánto cuesta realmente un café? Durante doce siglos, El Hatajo de los Defensores del Gañán ha conseguido mantener oculta la verdad… hasta ahora. Antes de morir acribillado, Brian Black, el último Gran Maestre de una sociedad secreta cuyos orígenes se remontan a la fundación de La Alianza de los Truhanes del Holograma Resplandeciente, transmite a su nieta Salma una misteriosa clave. Black y sus predecesores, entre ellos Newton y Napoleón, han conservado durante siglos un conocimiento que puede cambiar la historia de la humanidad: el misterio del Ombligo del Mundo. Ahora Salma, con la ayuda del simbólogo de Stanford Frank Newton, comienza la búsqueda de ese secreto, tras una trepidante carrera por las cataratas del Niágara, que les lleva de una clave a otra, descifrando mensajes ocultos en los más famosos cuadros de Manet y en unas vidrieras de Londres.

No és mala idea, ara s'ha de farcir amb cinc o sis-centes previsibles pàgines i ja tens un best-seller.

ressenyes de la novel·la a The Guardian i The Independent:

«El Secreto plateado es una originalísima aventura super ventas que cuenta una historia real» (The Guardian)

«El Secreto plateado es lo último del autor de El Código da Vinci. Combina de nuevo la acción trepidante con la más apasionante investigación. Es una magistral historia novelada que será un super ventas» (The Independent)

e-Book - The uncertain glory of an april day

Aquestes paraules de William Shakespeare, foren les que m’animaren a començar a llegir en català a l’edat de 35 anys. Fins aquell moment la meva lectura era sempre en castellà, per desconeixement del meu propi idioma, per la costum en haver fet tot l’ensenyament superior en castellà i per comoditat i falta d’interès per la meva pròpia llengua, siguem sincers. "The uncertain glory of an april day", son les primeres paraules del pròleg d’Incerta Glòria de l'escriptor i editor Joan Sales.
En aficionar-me a llegir en català, a banda de comprar a les llibreries, m'agradava i agrada molt el diumenge anar a la plaça del Mercat a Sabadell on hi ha els brocanters i tota mena de paradetes, últimament en franca decandéncia. Allí hi vaig trobar la quarta edició d'Incerta Glòria, o un recull de poemes molt antic d'en Joan Salvat Papasseit, El Príncep de Maquiavel, un deliciós llibre de contes d'en Pere Calders, o las Olas de Virginia Woolf (aquest en castellà), i més que ara no recordo.
Tots aquests llibres tenen una cosa en comú estàn impresos en paper i amb les corresponents tapes, unes fines i altres de les dures que són les que a mi m'agraden. Ens preguntava aquest mati en Pere quin e-Book ens enduriem a una illa deserta. Jo ja li he deixa't dir que el que m'emportaria a una illa deserta és El Corte Inglés, però que bromes a banda no pensava de moment comprar-me l'e-Book.
A Farenheït 451º de Bradbury els bombers cremaven els llibres, era un final terrible però d'una enorme dignitat i grandesa. Doncs bé, sembla que l'e-Book també pretèn matar-los (substituir-los) però d'una manera més vulgar i anodina, atès ja em veig a venir que si té exit començaràn a deixar de publicar en paper mica en mica.
Parlava també avui na Júlia de l'olor del cafè que entrava pel celobert. Doncs el mateix passa amb els llibres, agafar-los, veure la portada, llegir la contraportada, la sinopsi, les dades de l'autor, veure la seva fotografía, i olorar, olorar el llibre i després fruïr-lo a vegades poc a poc i a vegades devorant-lo.
Deien el responsable de màrqueting de Leqtor que són els qui ha tret l'e-Book, que hi ha o haurà un spray que imita l'olor del llibre. Les flors de paper o de plàstic també poden fer olor o aroma, però no es marceixen, i a mi m'agraden els llibres vells, marcits, amb les tapes escantonades i amb les pàgines esgrogueides i fins i tot un cert olor a ranci a rescumit. Però aixó com jo, ja s'acaba.

Un suïcida peculiar.

Encara que sembli mentida, no hi a penes res inventat en aquest tast de la novel·la "l'esperit del Vallès", simplement he ajuntat diferents histories reals en un sol capítol. Arsenio Pérez - el protagonista - i en Pepe el seu company, com a policíes municipals del molt il·lustre ajuntament de la Vila de Blanes, fan la seva primera patrulla estiuenca per la zona dels Pins....

.

"Anàvem com ja us he dit caminant pel passeig marítim i, en comptes de girar a la dreta per anar cap l'Avinguda de Madrid, continuarem tot recte cap la zona dels campings però per la banda del darrere. En arribar a l'alçada del Sabanell, observarem un nodrit grup de tafaners que envoltaven a un senyor penjat d'un pi. Compte! Que en dir penjat, em vinc a referir a que ho estava però no pel coll, ans el contrari, la corda després de passar-la per una de les branques del pi, l'havia lligada a una de les parts inferiors del seu cos, o sigui el turmell de la cama dreta. Davant de tal estranya situació, d'acord amb en Pepe, decidirem intervenir.
- Bon dia! Fou l'entrada del meu company, que quan era necessari parlava en català.
- Que està passant aquí? - preguntà -
- Bon dia! Contestaren tots, fins i tot el senyor que estava penjat del peu.
A ell em vaig adreçar.
- Perdoni'm però, que hi fa vostè ací penjat d'un peu, si no es molèstia el preguntar-li.
- Que no ho veu; m'estic suïcidant, com és pertinent quan la vida d'un ja no te cap sentit.
- Ja, ja ho veig, però permeti'm que l'informi que no ho està fent de la manera preceptiva, no és que tingui gaire pràctica en suïcidis, però em sembla que la corda es te de posar al coll i no al peu, doncs de la manera en que vostè s'ha penjat, el màxim que li pot passar és que la sang li pugi al cap i poca cosa més.
- Si home! Contestà visiblement molest el presumpte suïcida, vostè el que vol és que em mori - i afegí - Vaja municipal que està fet que va pel carrer aconsellant als ciutadans que és suïcidin de veritat.
- Perdoni'm senyor, ha estat vostè qui m'ha dit que es volia suïcidar, jo, l'ùnic que m'he limitat a fer, és posar-lo al corrent de les normes elementals de com penjar-se amb eficàcia.
- Doncs miri, ja m'ha fet emprenyar i ara ja no ho vull fer, faci el favor de deslligar-me que m'està pujant la sang al cap.
- Ja li he advertit - fou la meva contesta - i de fet, hi havia molt de veritat en l'afirmació de l'home, doncs cada vegada se li estaven posant la cara i el coll més morats, així que aprofitant la meva alçada vaig tallar la corda mentre en Pepe l'aguantava i dipositarem l'expresumpte suïcida al terra, entre els aplaudiments del grup de tafaners que ens envoltava.
A continuació, un cop assegut i després de deixar-lo que es refés del seu esbufegament, començarem l'interrogatori per tal d'esbrinar els motius que l'havien portat a fer el que havia fet.
- Però home de Déu, a qui se li ocorre intentar suïcidar-se penjant-se pel peu, em sembla que més que deprimit el que està vostè es com una cabra, el millor que podria fer és explicar-nos els motius que l'han impulsat a prendre una determinació tan dràstica.
El presumpte em va mirar.
- Escolti, jo a vostè el conec.
En mirar-me'l detingudament hi vaig caure de cop.
Hi és clar! En Perales, vostè és en Perales, el funcionari de la Model quan ens varen detenir a la mani del 75, i..., perdoni'm, però com és que ha arribat a aquest extrem?
- Ai, senyor.....
- Pérez - li vaig dir en veure que no recordava el meu cognom -
- Doncs bé senyor Pérez - continuà - la meva ruïna començà poc després que vostè i els seus amics passessin per la Model, de cop i volta la meva vida es va començar a torçar, la dona em va abandonar per un testimoni de Jehová, i jo desesperat em vaig donar a la beguda i al bingo, fins que em varen fer fora de la presó i, em vaig trobar sense feina, dona ni diners. Durant tots aquests anys he anat malvivint d'una feina dolenta a una altra de pitjor, encara que almenys aconseguí deixar la beguda i el bingo i, ara que semblava que havia més o menys refet la meva vida, ahir a la tarda tot és va tornar a complicar de nou.
En fer una pausa, intrigat el vaig apressar.
- Continuï si us plau, li farà bé descarregar les seves penes.
- Sí! te raó, veurà...
- Al començament de l'estiu aconseguí un lloc de treball al càmping Sabanell, estava bastant ben pagat i la feina no era molt feixuga, tenia un llit, plat a la taula i diners més que suficients per les necessitats més peremptòries. Me les prometia felices davant un estiu amb la panxa plena i una certa tranquil·litat, quan el malfat que em persegueix aparegué de nou en forma de la meva exdona, a la que aquesta nit he emmetzinat foll de gelosia.
Vaig bufar, ja s'havia embolicat la troca i per variar jo estava al bell mig. Havíem passat d'un tranquil passeig a un presumpte suïcida i assassí passional.
- Però home de déu, que m'està dient, que ha matat la seva exdona?
Sí senyor Pérez, ahir a la nit, aprofitant l'absència del seu...., bé del Celestino, el testimoni de Jehová, li vaig posar pirris al sopar que s'estava preparant, o sigui que a aquestes hores deu estar irremeiablement morta dins la seva tenda de campanya.
- ¿Y que hacia su exmujer en el camping? - preguntà en Pepe sagaçment.
L'altre se'l mirà de reüll.
- Doncs que vol que hi fes, passar uns dies de vacances com tothom que va a un càmping, però li juro - dirigint-se a mi - que quan la vaig veure, el cap se'm va enfosquir i només vaig pensar en venjar-me d'ella i del mal que m'havia fet. Ara tot ha acabat, ella està morta i jo he confessat el meu crim, la seva obligació és detindrem i portar-me cap a comissaria perquè la justícia segueixi el seu curs.
Me'l vaig quedar mirant. Em feia pena aquell pobre homenet, que incapaç com semblava de matar ni tan sols una mosca, s'havia carregat la seva exdona.
- Miri senyor Perales, abans de detenir-lo el primer que farem és acostar-nos al lloc del crim, o sigui la tenda de campanya de la seva exdona, a fi de procedir a identificar el suposat cadàver i, després avisarem al jutge que decidirà si està morta o no, i decretarà si s'escau l'aixecament del presumpte cadàver.
I així ho férem, en Perales ens acompanyà fins la parcel·la on s'havia (presumptament) comès el crim. Ens hi acostàvem en silenci quan la meva orella va captar quelcom que ràpidament vaig consultar al meu company Pepe.
- Pepe! Tu creus que els morts ronquen?
En rascar-se el clatell mentre rumiava la resposta, finalment aquest em va dir:
- ¿Hostia! Yo diria que no, però ¿porqué me lo preguntas?
- Perquè dins la tenda que ens ha indicat en Perales hi ha algú que està roncant, per tant entraré a veure qui és. Tu em cobreixes la retirada. Entesos?
- De acuerdo, pero anda con cuidado Arsenio que ese ruido parece mas bien de un perro grande.
- No siguis cagacalces, que el gos està dormin aquí fora, que no el veus?
Procedí a acostar-m'hi sigil·losament intentant no despertar el gos i en mig obrir la lona de l'entrada...
- Cony! Fou la meva exclamació. I no n'hi havia per menys, doncs espatarrada sobre una màrfega, totalment nua, dormia i roncava alhora una espècie de vaca marina, de considerable volum.
- Perdoni'm senyora, vaig dir zumzumejant, despertis si li plau, som la policia.
Primer va obrir un ull i, a continuació deixà anar un crit que ni la Caballé ens els seus millors moments hauria superat, després, mentre és desesbarriava de la susdita màrfega tot intentant tapar part de les nombroses i disperses vergonyes, em va bordar:
- Es pot saber que hi fa vostè ací en la intimitat del meu dormitori?
- Senyora, perdoni que l'hagi molestat a aquestes hores del matí i torbat la seva intimitat, però una informació que en principi semblava de primera mà i fiable, ens ha portat fins aquí en la creença que vostè estava emmetzinada. Encara que és evident i afortunadament per la seva salut que no ha estat així. De moment.
- Es troba bé?
- I és clar que si, fins que ha arribat vostè a molestar-me.
Perdoni'm, però li agrairia que es vestís i sortís fora un moment, hi ha una persona a la que coneix molt bé i tindria que veure. Diu que l'ha intentat assassinar.
Mig rondinat va fer-me cas. Vaig abandonar la tenda i sortí fora, al cap d'un parell de minuts aparegué la presumpta morta més o menys vestida. Només veure al seu exmarit allí, li va dir, o millor dit cridar:
- Tu! Tu Pedro Luis, que cony hi fots aquí tros d'ase, et vaig dir ja fa molts d'anys que no et volia veure mai més i, ara et presentes aquí amb dos policies i no se quina historia que em volies matar.
L'ensurt i la emoció havien fet que en Perales es desmaiés en braços d'en Pepe, moment en que vaig adonar-me que el gos de la ex no estava adormit, si més no encarcarat com una mòmia, o sigui mort per en Perales.
Un cop esbrinat l'assumpte del pirris i ja un xic més calmada la ex del Perales, que per cert atenia al bonic nom de Presentació, la vaig posar al corrent de tot quan havia passat i, també de la meva aguda observació que l'emmetzinat era el pobre ca, afortunadament per a ella, i que a partir d'ací, a veure que en volia fer del seu exmarit, doncs estava en el seu legal dret de denunciar-lo; o bé, tenint en compte que no havia arribat la cosa a pitjor, oblidar l'assumpte, tenint en compte els antics anys de felicitat compartida amb en Perales i el seu evident estat d'alienació mental transitòria.
- Denunciar-lo jo? Fou la irada contesta de la Presentació. A aquest desgraciat, perquè el tanquin a la presó i encara el tingui de mantenir. Ni pensar-ho, tregui'l de la meva vista abans no és recobri, perquè si no li asseguro que em tindrà de detenir a mi per assassinar aquest desgraciat.
Vist el panorama, ens emportarem al pobre Perales, després d'acomiadar-nos de la seva ex, la Senyora Presentació, i un cop arribats al Passeig de Mar, una unitat mòbil - el Panda - ens portà directament a Comissaria, on ens presentarem tots tres al despatx del Comissari Pradell".

Sanitat respón?

SABADELL: 9.30 am. Truco al 061 per sol·licitar una ambulància per la sogra que està más pallà que pacà, m'atenen de seguida, els hi explico el que té i em diuen que em passen a un doctor que és qui ha d'autoritzar que vingui l'ambulància. Sona la musiqueta i una veu em va dient en català i castellà que de seguida m'atendràn. Passen sis minuts sense que aparegui ningú fins que la comunicació és talla. Torno a trucar al 061 i els hi explico el que m'ha passat, em diu la noia (Cristina) que estàn saturats i que em torna a passar amb el doctor (o doctora...perdò ICv) passen els preceptius sis minuts amb musiqueta i veu dient que m'atenen, fins que es torna a tallar.
Truco, ja per tercera vegada al 061 repetint exactament la mateixa conversa per tercer cop i em tornen a posar la musiqueta i la veu que m'avisa m'atendràn en breu, però ai las! al cap de sis minuts de "sonsonete" es torna a tallar. Truco per quarta vegada i quadro a la telefonista. No se que fa pero de seguida m'atèn una doctora que envia l'ambulacia que només tarda 12 minuts a arribar.
Ara entre la primera trucada fins que arriba l'ambulància, han passat gairebé 45 mimuts. SANITAT RESPON?.
-
Moralitat: si la sogra arriba a estar greu de morir-se, a hores d'ara.........ora pro nobis, amèn, tapa't el cul amb ciment i amb un totxo ben calent. La revolució dels petits gestos ha començat, més no per part de Sanitat, que per cert si vols trucar a Sanitat Respón, és el 902111444 o sia de pagament. Vol dir que et roben fins i tot si t'has d'informar per la teva salut.

Copenhaguen: La cimera dels idiotes

Interrompudes les negociacions per aconseguir un acord en la Cimera del Clima.(18:00)
• Obama i Wen Jiabao no vencen el pessimisme ni faciliten una alternativa consensuada
• Les reticències de la Xina i altres països emergents que les seves emissions siguin auditades internacionalment encallen l'acord. Acord que més o menys en l'ùltim segón s'acabarà desencallant per fer un pacte de mínims que no respectarà cap de les parts. I per aixó s'han hagut de reunir entre 15 i 30mil persones de tots els Governs del món (segons les fons) més els activistes que hi estaven en contra que en són una bona colla. Tot plegat, perquè la cosa, la poca cosa que s'acabarà pactant i que ja he dit i afirmo no es cumplirà, s'acabi decidint entre Barack Obama i Wen Jiabao. Per aquest viatge no feien falta tantes aljorges, amb un parel que hi haguessin anar o dos o tres comparses més ni hauria no hagut prou, ens hauriem, estalviat una enorme despesa, i el pais organitzador no hauria fet el ridícul amb aquest desastre de organització. I els idiotes? doncs tots aquells qui de bona fe es pensaven que aquest magma dirigent, indigent i inoperant, servidor només dels propis interessos, arreglaria alguna cosa.

De Toros i prohibicions...

• Enrique Ponce: "és un atac polític contra Espanya" - "Esquerra va en contra de tot allò que faci olor d'Espanya" - Rafael Luna - "Aniré a veure els toros a França" Antonio Valdearenas, 84 anys, afeccionat als toros - "Catalunya viu una dictadura" Enrique Guillén, 24 anys, matador català de toros - De la Vega recuerda que los toros gozan 'de amplio respaldo' - etc. etc.
  

Ja la tenim armada, y con la Iglesia hemos topado, i aixó que al Parlament de Catalunya només s'ha votat admetre la ILP que han signat 180.000 ciutadans (segons Rafael Luna deuen ser tots d'ERC) demanant la supresió de les corrides de toros a Catalunya. No vull ni pensar la que ens muntarà el rancio abolengo mesetario si el Parlament d'aci a ves a saber quan vota a favor de la prohibició. No recordo que quan a l'any 1983 ho varen fer a les Canàries hi hagués gaire enrenou, potser perquè almenys feia deu anys que no es feia cap corrida a les illes. Varen prohibir també el tiro al pichón" i en canvi no se'n varen sortir amb les "peleas de gallos" molt arrelades al'Illa.
Dit aixó, voldria fer algunes consideracions sobre toros, maltractaments i el que representa la "Fiesta", correbous o San Fermines. En primer lloc, espero que cap dels 180.000 signants de la ILP mengin "foie" seria una incongruència per la seva part, ni cabrit (els he sentit quan els van a matar i esgarrifa) i molts altres animals. Els Correbous estàn molt arrelats dins la tradició catalana i no dic ja dels San Fermines.
Vaig parlar dels toros al més de Juliol passat fent ja referència a les 180.000 signatures. Us deixo el text sencer i la meva opinió sobre l'assumpte.

"S'han recollit més de 180.000 signatures en contra de la cel·lebració de "corridas de toros" a Catalunya. Ara depén ja dels polítics la sort de la cel·lebració de la anomenada "fiesta nacional" al nostre País. El nostre país que de sempre ha estat molt taurí, sobre tot fins abans de la guerra. Barcelona havia estat la ùnica ciutat del món amb tres places de toros, i a Olot o Figueres hi havia molta tradició també. Curiós atès de la vida del toro s'en podria fer un paralelis-me amb la de les persones, incloses aquestes 180.000 que no volen el sacrifici de l'animal. Hi ha toros perquè hi ha toreros i hi ha toreros perquè hi ha el toreig. De no existir "la fiesta" pocs toros hi hauria, els justos per fer de sementals, atès no tindrien cap altre utilitat. El toro, és un privilegiat des que neix a la "dehesa", cuida't, alimentat, vaga lliure pels limits del seu territori, té una infantesa, joventud i maduresa perfectes per a ell; no li falta res del que necessita i és, podriem dir "feliç". Quan ja d'adult li arriba la seva hora a la plaça, és cert que té poques possibilitats de sortir-ne viu, però la lluita és bastant equilibrada -picador a banda- i el patiment relativament curt. En el millor dels casos una persona no pot tenir una vida tan plena com la del toro i el final sol ser molt més penòs, llarg i feixuc, el patiment més fort i la fi la mateixa.
Dit tot això, suposo que més d'un es sorprendrà en veure que no estic d'acord amb la prohibició de les corridas de toros, o "Festa Nacional", i no estic d'acord perquè he de confessar-vos que els toros m'agraden, és més, em fascinen, no ja "la corrida" en si mateixa, que també, si més no tot el simbolisme, la posada en escena que envolta una tarda de toros. El colorit de la plaça, el sol i l'ombra, la banda de música tocant "pasodobles", les "manolas" i les "chulapas" i els senyors amb barret i puro aromatitzant la plaça (una mica de clixé m'ha sortir, ho sé). La desigual però perillosa i estètica lluita del torero amb el toro; qui hagi vist una bona tarda de "Curro Romero" o "José Tomás" parlaria de bellesa i plasticitat extremes. Pot ser que pel fet de ser pintor, em fixi més en la part cromàtica, des del mateix vestit del torero fins a l'entorn, el públic, la sorra de la plaça, el blau del cel i la cosa racial que no rància, tràgica; la mort, la religiositat en la capella abans de la corrida, el ritual, la superstició. Una tarda de toros és molt més que una simple "corrida", una tarda de toros, és Espanya, en el millor i el pitjor, i no es pot entendre la festa dels toros si no s'és espanyol, com el flamenc o la "copla", que també m'agrada molt, del flamenc vull dir el de debò. I és per això que de cap de les tres coses: toros, flamenc i copla, a pesar d'agradar-me acabo d'entendre-hi molt, precisament per això, perquè malgrat jo no sóc espanyol, les respecto i frueixo. Ah! la crueltat és una altra cosa, no en faig la llista de crueltats humanes ambles persones i els animals perquè seria molt llarga i és prou sabuda.
Potser valdria més la pena esmerçar esforços cap aquesta direcció i no entestar-se en prohibir la Fiesta, que com la boxa o altres activitats no és obligatori anar-hi. Perquè sinó la percepció final és que hi ha gent que té molt poca feina i hipòcritament se l'agafa amb paper de fumar possiblement amb uns altres interessos de rerefons"