CATALUNYA, UNA NACIÓ O UNA NOCIÓ?

Sóm un país rar els Catalans (bé els quatre que quedem) estem entossudits en una independència que algun dels qui la proclama, realment la vol de veritat, sense comptar amb l'opinió del poble, i ,malgrat aixó, es passen el sant dia tocant les pilotetes amb el transsumpte de l'assumpte. Es dediquen cada onze de setembre a celebrar una derrota i fan a més a més l'homenatge al lloc i persona equivocades, mentre els seus legals representants simulen anar tots a una per treballar pel país com quan el finançament, que no calia negociar perquè de fet estàba ja escrit i aprovat pel personal subaltern, que resulta que aquest finançament que està dins el text del nou/vell Estatutet que va pactar l'Arturu el dia que va passar gana amb en ZP, ja està prou i clarament especificat, a l'espera que el Tribunal Inconstitucional digui d'una punyetera vegada la seva.
He dit simulen, perquè mentre se suposa que tots units fan força, es van mirant de cua d'ull a veure qui pot fotre a qui per tenir els seus cinc minuts de protagonisme. Ai senyor! els catalans que d'una pedra en feien pa i ara el compren precuit a la benzinera. Si els de Madrid no fossin tan beneits haurien d'incitar a la Generalitat a convocar un referèndum per demanar la independència de Catalunya vers d'Espanya, a veure si arribàvem al 25% i quans d'aquests que demanen referendums als pobles hi votarien a favor.
Ja van sent hora que de veritat vulguem saber que volem ser quan siguem grans i comencem a tocar de peus al terra i anar per feina, que molt dir-ho però poc es fa. I en aquest episodi tragicòmic i ves per on, un home aparentment petit, denostat per la majoria, que oficialment no és dels nostres malgrat parlar cada vegada molt més bé el català, que no pas altres que van de fatxendes pel carrer retraient-li el seu origen, està fent molt més que mai cap altre President de la Generalitat en us i ocupació legal del seu càrrec per solucionar tan bé com es pugui, (i crec se’n sortirà) la qüestió que realment importa, la dels diners, que un cop assolits, la independència ja l’arxivarem en un raconet esmunyedís quan arribin els pistrincs que ens falten per tirar endavant el país.
Tot el demés, demagògies i parrupejar de coloms. O així m’ho sembla a mi. I és que confesso que estic cansat d'herois o patriotes que ni ho són, ni han aportat gran cosa al país. Ho dic per Puig Antich que era un idealista, però un idealista tarambana atracador de bancs. Companys un dèbil eixelebrat incapaç d'imposar-se i de controlar res, del general Prim que era Militar i per tant en aquella època, matarife professional. Cambó un espavilat reconvertit al que fos per pròpia conveniència qual un López Tena o Laporta qualsevol.... En Rafel de Casanova frare sospitós habitual, i el mateix Moragues que de fet després de la desfeta del 1714 va fugir de Barcelona cap a Lleida i fou en tornar al cap de gairebé un any quan el varen enxampar al port de Barcelona quan intentava fugir cap a Mallorca.
La resta seria igualment una llarga tirallonga de falsos patriotes o pseudo patriotes xarlatans, aixó sí, que poc de bo han aportat al país, que de fet no és oficialment país, ni tampoc nació, si més no (i aquesta es la realitat) una província autonòmica d'Espanya i no de les més afavorides. Aquesta és la realitat que tots aquests suposats patriotes han estat incapaços de capgirar, perquè no és ni ha estat fàcil i potser perquè possiblement no pugi ser mai realitat, i se sol dir que el que no pot ser, no pot ser i a més a més és impossible. Ara mateix i una vegada més, els de Reagrupament.cat que encara no han començat, ja s'han baralla't, i aixó que en són quatre, i és que no hi ha manera, i així no es pot anar enlloc.

De vegades em pregunto si som una nació o una noció i no ho dic en broma. Que el President Montilla acabi d'arreglar la qüestió de la pasta i se'n surti lleu de la sentencia del TC, i com deien els de Ciu, aquells de l'eterna travessa del desert“Anem per feina” que aquesta es la nostra independència, treballar, produir i innovar, la resta...........cabòries. I si ens tomben l'Estatut i la situació es torna insuportable, aleshores com deia Llach haurem de fer la revolta d'una punyetera vegada.
Però que ningú es posi nerviós, som un país covard de mena i alguna excusa trobarem per continuar sota el jou feudal D'Espanya, mesells com sempre, pels segles dels segles, Amen.

L'APARTAMENT - CONTE

Mentre el tren el duia cap a Blanes, pensava l’Albert que portava una temporada en que tot li estava sortint bé, després de tres anys de borrascoses relacions havia decidit trencar amb l’Alba i la veritat és que estava molt més bé sol que no pas tot el sant dia al costat d’ella, barallant-se sovint per no res, no hi havia cap dona actualment a la seva vida, però es deia que una temporada de relaxació també li aniria bé, als trenta i pocs anys s’és encara massa jove per comprometre’s i conviure amb una dona és molt complicat, almenys per a ell. Pensava en tot aixó, en que tenia quinze dies de vacances per gaudir del sol, la platja i el que caigués i en l’apartament que havia aconseguit llogar a un preu més que raonable tal i com estaven els preus. El Sr. Natas amb qui havia parlat per telèfon, li havia dit que era a les afores de Blanes, més enllà de la Plantera, que quedava un xic apartat però a menys de cinc minuts a peu de la platja dels Pins. Ja li estava bé, a primera línia de mar els preus eren impossibles i per caminar una miqueta no li passaria res, és bo fer exercici és deia.

l’autobús el va deixar a la Plantera, d’allí a l’apartament hi havia uns cinc minuts a peu, era un edifici de tres plantes, un xic allunyat de la resta de vivendes de la zona, gris, sense cap atractiu i bastant deixat. És una mica depriment – es va dir mentre s’hi acostava – però per l’estona que hi estaré, no importa.
En trucar al timbre del primer pis, com li havia dit, aparegué el Sr.Natas, romanès, de mitjana edat, baixet i grassonet i de cabell esbudellat deixant aixó si entreveure una excelsa coroneta, repulsiu tot ell i amb un riure de conill que posava dels nervis. Excessivament amable i servicial com un botiguer d’abans - és va dir l’Albert – més no haig de viure amb ell, aixó i el record del preu de l’apartament feren desaparèixer les seves aprensions.
El Sr. Natas li va ensenyar l’apartament, era el tercer, hi havia tot el que podia necessitar, dues habitacions, menjador, cuina i bany bastant complert. Des del balcó del menjador es veia la mar, potser era a una mica més de cinc minuts, pensà, hauré de llogar una bicicleta, és va dir.
Un cop tret de sobre el Sr. Natas l’Albert se’n va anar a la platja dels pins. Un quart d’hora llarg fou el temps emprat sota un sol que prou escalfava, però l’aigua estava fresqueta i es va refer de la calorada. No hi havia massa gent, potser perquè eren les sis de la tarda, i mira que si estava bé allí a la sorra deixant vagar la ment i rebent la càlida carícia dels raigs de la tarda.
Om tenia temps de sobra, per aixó són les vacances se’n va anar fins al poble tot caminant pel Passeig de mar, va comprar algunes coses que li faltaven i es quedà a sopar al mateix passeig. A les onze de la nit enfilava cap l’apartament.

Es va posar la tele a la seva cambra i veient “Centauros del desierto” es va adormir....

Un soroll estrany el va despertar, com si es mogués tot l’edifici, intentà encendre el llum, però l’interruptor no funcionava, el soroll provenia de la cuina, el del menjador si anava de llum i en encendre’l l’Albert es va esglaiar, la cuina s’havia encongit, la paret del sostre era a penes a un metre del terra i estava esclafant els armaris, la cuina i la nevera. Que està passant? Es pregunta esverat, mentre s’adonava que el sostre del menjador començava a abaixar-se. No és va sorprendre en no poder obrir la porta del carrer però si que es va espantar, més encara en adonar-se que la porta del menjador la que donava al balcó, estava tapiada amb totxos i encara es veia el ciment gairebé fresc que regalimava, malgrat donar-li potades no aconseguí pas trencar-los. El sostre del menjador continuava abaixant-se i la distància entre les dues parets s’havia escurçat. L’Albert va comprendre que no comprenia res però que li quedava poc temps de vida i moriria sense saber perquè, d’una manera atroç. Resignat, s’estirà en posició fetal al sofà i esclatà desesperadament a plorar, mentre per tot el que quedava d’apartament ressonava sinistre la rialla de conill del Sr. Natas.

REFLEXIONS POST CATOSFÈRIQUES

Aquest matí he estat a Granollers en les jornades de la Catosfera Literària, sense ser-hi, atès que com a despistat professional m'he quedat a escoltar el que no em pertocava en una altre sala, però ha valgut la pena atès ha estat una taula rectilínia que no rodona molt interessant. Com sóc despistat i no he pres nota de res tampoc recordo el nom de tots els participants. Hi havia l'Escolar.net, el director de la TV VO, en Pau Llop, una moderadora que per la meva edat hauria de dir que era una senyoreta molt bufona i discreta i un peculiar personatge de nom o malnom, Janquim.

Bé, aquest últim ho ha dit tot o gairebé tot sobre els diaris en paper o electrònics i el periodisme en general i d'això és del que voldria parlar. A banda d'aquest tema abans de parlar-ne me'n vull assabentar del projecte d'en Pau Llop "Bottup" que per cert comercialment sona fatal, a Bottox o a Betty Bup; parlar-ne sense conèixer-lo em sembla una bajanada i una falta de respecte.

Tornem doncs al periodisme actual, si és que existeix en els mitjans oficials, on si hi ha és molt becari descontrolat i un que agafa el telèfon com deia en Janquim que és el que sap una mica de que va tot. El primer problema dels diaris en paper és que neixen caducats cada dia i la seva versió digital és el mateix però més o menys actualitzat de manera bastant indolent i rutinària. El segon problema dels diaris en paper, que de fet són dos, un la mida, són massa grans i no va gens ve de llegir a la barra del bar al matí i també que no vagin grapats com abans, un altre problema. Després ve la informació que ja sabem i alguna - no massa - opinió, i clar, aquí un ja sospita, el periodista treballa per un mitjà que li paga, i aquest mitjà té una línia ideològica que aquest periodista no pot transgredir, car si ho fa es queda sense feina, per tant en tenir el cul llogat l'opinió d'aquest opinador sempre s'ha de posar en quarantena. Aquesta manera d'operar l'únic que aconsegueix és que la gent desconfií sistemàticament de qualsevol opinió vessada en un diari oficial o oficialista i n'hagi de llegir tres o quatre per intentar fer-se una idea més o menys objectiva de la noticia, de la qual de fet ja la tenia abans. Podrien considerar doncs que la influència d'aquesta opinió dins la gent que estem dins la xarxa de fet és nul·la i "cortar i pegar" també ho sabem fer nosaltres, amb la diferència que la nostra opinió, no és més bona, però si més honesta; anava a dir objectiva, però no seria del tot cert.La conclusió seria que els diaris en paper i digitals s'han de reinventar, com s'ha de fer també en la radio. Entre un diari d'avui i un de cinquanta anys enrere hi ha molta menys diferència del que pugui semblar, tecnologia a banda, però el moll de l'os i la manera de donar les i fins i tot classificar les noticies és la mateixa. Reinventar-se o morir, i crec que moriran. "No vull que em donin noticies" ja me las sé, el que vull és que me les expliquin - reclamava Janquim - No ho saben fer, o no poden. I això és trist, però és així o així m'ho sembla a mi.

-

A banda d'aquesta reflexió, m'agradaria fer-na una altre. Parlaven els ponents de la taula de l'obsessió dels mitjans per la immediatesa, ser el primer en donar la noticia, encara que hagis parlat de 200 morts i només n'acabin sent 60, l'important sembla, és ser els primers, però és que això qualsevol blocaire emetent ho pot i sap fer també, que qui més qui menys enllaça amb agencies de noticies. Però és que a més a més en aquest sentit els mitjans treballen dins la indolència rutinaria del funcionari de torn. Posaré un exemple:

La noticia de la mort de Salinger venia amb la foto ja de vell irat i amb la mirada embogida sortint del supermercat, i una breu ressenya dient s'havia mort i tal i tal. Uns digitals (òbviament els de paper fins l'endemà no en parlarien al ser a ranvespre la noticia), com deia, uns digitals citaven la font del New York Times i altres al Washington Post. A mi, que havia penjat la noticia al bloc només sortir (cortar i pegar) se'm va ocórrer anar a la pàgina del New York Times i descobrir que hi havia una foto de portada de Salinger jove amb l'original del guardià dins el camp de sègol, i una llarga ressenya de la seva vida bastant complerta, que el Sr. Google va traduir i vaig afegir a la noticia penjada minuts abans.

Si ho vaig fer jo, ho podia haver fet qualsevol becari de qualsevol diari digital, en comptes de posar: AMPLIAREM LA NOTICIA MÉS ENDAVANT, que ja ho varen fer, la majoria copiant al New York Times. Doncs no ho varen fer. I dispenseu l'auto bombo, ja sabeu que no és el meu estil.

"VUELVA USTED MAÑANA"

Hi ha dies en que un si fos sensat, hauria d'agafar una ampolla de ratafia fotre-se-la sencera i dormir la mona, que demà és dissabte i tot resta tancat. Però no! un servidor que és persona responsable, va decidir que el matí del dia d'avui 29 de gener de l'any de desgràcia del 2010 es dedicaria a la bonica i engrescadora tasca de fer gestions burocràtiques a ran de l'òbit de la sogra. Greu error.

Faré una acurada ressenya dels fets esdevinguts aquest matí:

El primer pas ha estat anar a Telefónica a la Rambla per donar de baixa el número fix de la sogra, ja sé que ho puc fer telefònicament - mai millor dit - però no m'agrada parlar amb màquines. Doncs bé, l'oficina resta tancada - a lo millor des fa temps - però ni tan sols s'han pres la molèstia d'indicar-ho a la porta, més que res per saber on s'han traslladat. Res, que em tocarà trucar al 1004. Patirem!

El segon pas ha estat anar al Banc de Sabadell de la plaça Sant Roc a recollir la tarjeta, no la de crèdit, no, la blava per treure diners del teu conte des del caixer i que em caduca diumenge. El senyor que hi ha dins el caixer ja feia dies m'avisava abans de fer cap gestió del fet i m'aconsellava que em poses en contacte amb la meva oficina. Doncs bé, fent cas al senyor del caixer, he anat a la meva oficina que és la 900 i allí m'han dit que la targeta me l'havien enviat per correu, però a hores d'ara encara no m'ha arribat

El tercer pas ha estat anat a Caixa de Sabadell, la meva sogra desvariejava bastant últimament i un dia (dels últims) em va dir que tenia uns bons de l'Estat a l'esmentada entitat. A mi m'estranyava car havent-la cuitat set anys i obrint-li la correspondència atès hi guipava poc mai he vist un sobre de Caixa Sabadell. M'he personat a l'oficina de Sol i Padrís i ja d'entrada per entrar al perímetre de seguretat que està protegit per una porta que d'una potada la tombes m'han demanat el DNI que han fotocopiat. Un cop fet el tràmit he pogut entrar. A la directora li he explicat el motiu de la meva presència i m'ha dit que no em podia donar aquesta informació atès era protegida. No he perdut la calma! només li he dit si em podia dir SI o NO, per no haver de perdre el temps un altre dia en anar-hi amb la meva dona i tota la paperassa de certificat original de defunció etc etc. No ho he aconseguit, precisament una de les poques activitats que practiquen amb cura les administracions locals, autonòmiques, estatals, bancs o caixes es la de molestar o que s'hagin de molestar els ciutadans, i tant com puguin.

El quart pas ha estat anar a una dependència de la Ajuntament de Sabadell a la Rambla 22 per aclarir un tema de nínxol, que resulta va a nom del meu sogre mort l'any 1994. Quan va morir no el varen poder enterrar al nínxol de la seva propietat perquè la Patro, la iaia o sogra d'ell feia 2 anys menys un dia que hi estava enterrada, i com la normativa diu que per obrir un nínxol ha de fer dos anys des que es va enterrar una altra persona, per un dia, per un sol dia, el varen enterrar en un nínxol de lloguer, i després al cap d'uns dies el varen traslladar al seu. Sembla fàcil arreglar una cosa tan senzilla, Oi? doncs no! amb la burocràcia hem topat. per fer aquesta gestió d'un simple canvi de nom, haig d'aportar certificat de defunció del sogre (ves a saber on para amb la mania de la sogra de llençar tots els papers), testament del sogre, llibre de Família, DNI i encara més paperassa. En resum, que com la senyora amb cara de pomes agres i tracte impersonal que m'ha atès m'ha dit que aquesta gestió a partir del 8 de febrer la portaran directament els del tanatori (que són professionals) ja hi aniré a partir del vuit i sinó que els bombin que la sogra ja està enterrada.

El quart pas ha estat tornar al Parc Taulí la màquina per l'apnea que ens havien deixa't feia quatre o cinc anys, amb la seva motxilla inclosa. Però tampoc he aconseguit el meu objectiu. El Dr. Luján m'ha dit que m'havia de posar en contacte amb VITAL AIRE 902.197.I TRES NÚMEROS MÉS (telèfon de pagament). He trucat al Sr. o Sra Vital aire, i m'han dit que no els constava, que si estava segut que la màquina era seva. Hi ha una tarja cosida am plàstic amb el seu nom i el telèfon - li he dit -. No m'han acabat de creure, o no he estat prou convincent i han dit que deixés un telèfon i que ja trucarien per comprovar si era seva o no.

El cinquè pas ha estat intentar trucar a Carburos Metàlicos per dir que vinguessin a recollir la màquina de l'oxigen i la bombona de recanvi per si se n'anava el corrent, però a la màquina o al paper que deixen quan venen a comprovar la despesa de llum no hi consta cap telèfon. Cap problema ja trobaré el número per Internet, però semblaria raonable que en un document hi hagués un telèfon d'atenció al client.

I en vista de l'èxit, he comprat un cupó de l'ONCE i m'he anat a refugiar a casa abans no em vinguessin ganes d'agafar la retallada i començar a enviar a l'altre barri estultices indolents congènites variades.

APASIAU!

MOR J.D. SALINGER ALS 91 ANYS.

Jerome David Salinger, escriptor nord-americà que va assolir la fama per la seva obra El vigilant en el camp de sègol, ha mort als 91 anys d'edat per causes naturals, segons publiquen el New York Times. L'autor d'un dels clàssics de la literatura moderna va morir a la casa on vivia reclòs per voluntat pròpia des de fa dècades, situada a New Hampshire, EUA.

JD Salinger, que va ser considerat al seu moment com l'escriptor americà dels més importants que van sorgir des de la Segona Guerra Mundial, però que després li va donar l'esquena a l'èxit i la adulació, convertint-se en la Garbo de l'escriptura, famós per no voler ser famós, va morir dimecres a casa seva a Cornish, New Hampshire, on havia viscut en reclusió per més de 50 anys. Tenia 91 anys.

El Representant literari de Salinger, Harold Ober Associates, va anunciar la mort, dient que va ser per causes naturals. "Tot i haver-se trencat el maluc al maig", va dir l'agència, "la seva salut havia estat excel·lent, fins a un descens bastant sobtat després d'entrar al nou any. No tenia cap dolor ni mal en el moment de la seva mort."

La reputació literària de Salinger es basa en un cos prim, però d'enorme influència dels treballs publicats: la novel.la "El vigilant en el camp de sègol", la col·lecció "Nou contes" i dues compilacions, cadascuna amb dues llargues històries sobre la família de ficció: "Franny i Zooey" i "Elevar la biga de la teulada, fusters, i Seymour: una introducció".
"Catcher", va ser publicat el 1951, i la seva primera oració, eco llunyà de Mark Twain, va donar una nova forma descarada de la literatura americana: "Si realment vol sentir parlar d'això, el primer que vostè probablement voldrà saber és en què Jo vaig néixer i el que la meva infància va ser pèssima, i com van estar ocupats els meus pares i a tots els que havien abans de mi, i tot tipus de David Copperfield de merda, però jo no tinc ganes d'anar-hi, si voleu conèixer la veritat ". Encara que no tot el món, professors i bibliotecaris, sobretot, estava segur de què fer amb ell, "Caçador" es va convertir en un exit gairebé immediat millor, i el seu narrador i personatge principal, Holden Caulfield, un adolescent recentment expulsat de l'escola preparatòria, es va convertir als Estats Units en el més conegut personatge literàri des de Huckleberry Finn.
Amb el seu cinisme, va aconseguir la comprensió i simpatia de l'adolescència i lel seu ferotge i alienat sentit de la moral i la desconfiança del món adult, la novel·la va arribar al nervi de la guerra freda a Amèrica i va assolir ràpidament un estatus de culte, especialment entre els joves. La lectura de "Catcher" solia ser un ritus essencial de pas, gairebé tan important com aconseguir el seu permís d'aprenentatge.
L'encant de la novel persisteix fins al dia d'avui, encara que algunes de les preocupacions de Holden semblen ara una mica fora de temps, i es segueix venent desenes de milers d'exemplars a l'any en edició de butxaca. Mark David Chapman, que va assassinar John Lennon el 1980, fins i tot va dir que l'explicació del seu acte es pot trobar a les pàgines de "El vigilant en el camp de sègol". FONT - THE NEW YORK TIMES

UN DIRIA QUE FA JA MOLTS ANYS QUE ESTAVA MORT, ARA HA COMPLERT EL TRÀMIT DEFINITIU I REGLAMENTARI A L'ÚS.

ELS CATALANS ROBEN A EXTREMADURA

"La senyora Rahola ha escrit un excel·lent article a La Vanguardia en el qual es queixa, amb tota la raó del món, que el líder del Partit Popular a Extremadura pugui afirmar que "els catalans roben a Extremadura" i no passi absolutament res. Diu la senyora Pilar, i torna a tenir raó, que és incomprensible com l'odi als catalans pugui romandre impune en el Codi Penal. Suposo jo que Doña Pilar també trobarà intolerable que alguns diguin que "Espanya roba als catalans" i no passi absolutament res. I que l'odi als espanyols romangui impune en el Codi Penal. O no? - Manel Trallero a e-noticies."

Té raó Pilar Rahola com diu Manel Trallero, amb algunes salvetats, com que si nosaltres diem que Espanya ens roba, és veritat, d'acord que es poden emprar altres eufemismes que tant els hi agraden als polítics com deficit fiscal, o expoli fiscal que ve a ser robar tot i que aquest si que com a país ocupat expoli quadra perfectament. El que no pot ser és que el Lider el Partit Popular d'Extremadura digui q ue els catalans els robem i no li passi res. No se si se li pot posar una querella no del Govern si més no dels catalans, entre altres coses perquè a Catalunya d'Extremenys n'hi haun munt (deuen robar als propis també)

Si algú organitza una recollida de firmes per posar-li una querella a aquest senyor, jo m'hi apunto. I és que el "leña al mono que es de goma" contra els catalans no és pas nou, ans al contrari és molt recurrent a l'hora de distreure al personal propi atès saben que això sempre dona vots. No ens ha de sorprendre que aquest individu del Pp d'Extremadura (que té molt a callar com a Comunitat Autònoma) digui el que digui, recordem l'inclit Rodriguez Ibarra, aquest a banda de molta barra, era també un professional de desbarrar contra Catalunya, sense gaire gràcia malgrat ell se les trovaba totes, ja vaig dir l'altre dia que España es plé d'ignorants però tambè hi ha molts idiotes, car els ignorants no solen tenir mala fé, només malfiança.

Del blog Coca de recapte he tret tots aquests adjectius dedicats des de la "meseta" a l'Estatut del 2005. Ell ho va treure del llibre "insults i disbarats contra l'Estatut de Catalunya de Daniel Gómez.

Bomba termonuclear contra la cohesión española.

Colosal chapuza política.

Proyecto desquiciado.

Delirio diferencialista.

Misil y torpedo en la línea de flotación de la Constitución.

Batiburrillo.

Gran barullo.

Bodrio catalán.

Bodrio independentista.

Estatut imposible.

Estatut trampa.

Infumable.

Peor que el Plan Ibarretxe.

Dislate provocado por el delirio sobiranista catalán.

Corrosivo.

Propuesta ropturista.

Disparate político de primer orden,

Secesión a escondidas de Cataluña.

Hachazo contra la piel de España.

El Estatuto de Autonomía más grande del mundo.

Experimento cantonalista-catalanista.

Jaque mate anticonstitucional a la unidad de la Nación.

Cáncer de la política española.

Harakiri constitucional.

Desafío catalán.

Maldito.

Prepotente.

Artefacto deforme, contrahecho y monstruoso.

Monstruosa criatura alumbrada en el Parc de la Ciutadella que no tiene un miembro sano.

Los parlamentarios catalanes han creado un monstruo Frankenstein de Estatut.

Infamia.

Fraude descomunal.

OPA hostil sobre la Constitución española.

Tsunami periférico.

Demolición balcánica.

Plan Carod-Maragall.

Maniobra inconstitucional catalana.

Pirichitifláutico.

Locura.

La fiesta de los locos.

Demencial.

Proceso de regresión acelerada.

Mutilador.

Insolidario.

Independentista.

Éticamente despreciable y reprobable.

Inquisitorial.

Paraíso maragalliano.

Laberinto sin salida.

Gamberrada histórica.

Gamberrada estatutaria del Tripartito.

Aventura disparatada.

Aventura endiablada.

Estatut de los "collons".

Inmaduro.

Irreflexivo.

Engendro legislativo con manías de grandeza.

Aterradora criatura legislativa.

Dinamita letal para la continuidad nacional de España.

Carga de titadyne.

Bomba de relojería.

Ejercicio de funambulismo.

Estrafalario.

Antipático.

Dictatorial.

Inoportuno.

Anticatólico.

Liberticida.

Improcedente.

Subversivo.

Calentón nacionalista del Parlament.

Imprudente.

Inasumible.

Indecoroso.

Irracional.

Inquietante.

Acta de defunción del régimen constitucional español.

Irresponsabilidad clamorosa.

Atrocidad.

No universal.

Increíble felonía.

Anacronismo.

Ahistórico.

Podrido hasta la médula.

Golpe turbio a la unidad de España.

Golpe de Estado incruento.

Ejemplo de infantilismo político.

Carta a los Reyes Magos.

Fantasía política.

Provinciano sectarismo.

Cicuta en almíbar.

Regalo envenenado del Parlamento catalán.

Ensoñazón elitista de una clase política.

Empresa enloquecida cuyo fin es destruir, democráticamente, a España.

El Estatuto catalán está resultando tanto o más destructor que el huracán Wilma.

Aberración democrática.

La mayor aberración anticonstitucional jamás soñada ni tan siquiera por los radicales abertzales vascos.

Una guía de teléfonos de 200 páginas que carcome nuestro texto común fundamental como una plaga de termitas.

No cal que recordi que l'Estatut de 2005 ha estat calcat gairebé fil per randa llevat de les quatre cosetes nostres pel Valencià o l'Andalús. Ah! suposo que no cal aclarir que cap de les persones que han escrit aquests sucosos comentaris s'ha llegit una sola línia de l'Estatut. Un Espanyol això mai ho faria, lo seu és desqualificar sistemàticament.

LA INCULTA CULTURA DEL... NO!

La percepció, és que com a societat ens hem tornat molt primmirats i egoistes, poc solidaris, exigents en escreix i poc donats a col·laborar i participar com a ciutadans de la problemàtica del dia a dia del nostre entorn. Sense enemic a qui combatre, hem abandonat la lluita i acomodats i indigents ho hem deixa't tot en mans del papa Estat que ha de resoldre tots els nostres problemes, o a la Gestoria del Sr. Montilla. I ho hem fet sobre tot amb els petits, el egoistament nostres, i en una clara actitud d'hedonisme displicent, ens limitem a queixar-nos sistemàticament de tot, donar la culpa als altres de tots els nostres problemes i quedar-nos tan amples convençuts de les nostres raons.
Instal·lats en la cultura del "NO" com fa temps ja ens retreia l'expresident Pujol, no volem la MAT, ni el túnel de Bracons, ni quart cinturó, ni presons, ni molt menys deixalleries, ni res que pertorbi l'harmonia del suposat i idíl·lic fals entorn en el que egoistament vivim. Si de cas que ho posin al poble del costat, que diu el mateix que nosaltres i així fins l'infinit.
No som capaços de raonar de manera argumental per oposar-nos a les propostes ni a res en general, simplement desqualifiquem de manera sistemàtica qualsevulla proposta vingui d’on vingui en el millor dels casos, si no que desqualifiquem sovint i de manera sistemàtica les raons de l’altre. Hem perdut la capacitat d’anàlisi i de raonar en qualsevol discussió sobre qualsevol proposta, és un diàleg de sords amb posicions inamovibles des de qüestions serioses a altres més banals? com les curses de braus, i com diu na Montse avui potser ja tenia rao Glaucó.
Ens hem enrocat de tal manera contra tot en general que més que una societat, semblem una colla de fastigosos coloms parrupejant i contaminant-ho tot amb la nostra insolidaritat merdosa. Sincerament m'agradava més el temps en que preteníem volar lliures i compromesos com les orenetes o els falziots que quan arriben vol dir que ja és aquí la primavera, mentre ara estem instal·lats en l'hivern de la indigència mental i la intolerància vers tot.
I ara Ascò, on al pobre alcalde se l'ha criminalitzat des de totes bandes començant pels poca-soltes dels partits polítics, el seu inclós, i a sobre els quatre cridaners de torn d'ahir que s'erogaven no sé per quins setze ous la representació del poble de Catalunya quan vociferaven que Catalunya no volia el magatzem, i és que de defensors de causes perdudes i estranyes, apologistes de la poca feina, masses n'hi ha i prou es fan notar, sort que no se'ls hi fa cas, de fet no val la pena, són subespècies folckloriques que adornan el paisatge però que com els coloms parrupejadors no serveixen per a res.
I per reblar i acabar, penso que ni la crisi aconseguirà treuren's del nostre letarg, sacsejar les nostres consciències. Continuarem igual amb crisi o sense, mentre tot s'enfonsa davant la nostra indolent indiferència. Haig de reconèixer que almenys els que protesten inùtilment, els erogadors del nom de Catalunya fan alguna cosa, encara que sigui pel no res.

.

AFEGITÓ: en una altra vessant ja vaig parlar d'aquest tema el més de maig de l'any passat.

MULTADA L'ESCOLA DE CRIMINOLOGIA PER NO PUBLICAR FULLETONS EN CATALÀ

"L'Escola de Criminologia de Catalunya ha estat multada amb 1.200 euros per la Direcció General d'Universitats-després de ser advertida per l'Agència Catalana de Consum-perquè els seus fullets informatius estan només en castellà, segons informa El Mundo. El sots-director de l'acadèmia, José Luis Giménez, el considera "un despropòsit, una bogeria en tota regla". La multa està signada pel conseller Antoni Castells per "vulnerar els drets lingüístics que són reconeguts als consumidors, ja que els contractes i documents d'ofertes no són, almenys, en català".
José Luis Giménez assegura que "ningú, ni clients ni futurs clients, ens ha demanat, en tots aquests anys de treball, un fullet en català; el meu sector és petit". "Jo creia que aquest era un Estat de Dret, però començo a tenir certs dubtes", afegeix, a més de criticar que" és una mostra més de la persecució inquisitorial que patim els castellanoparlants a Catalunya, ja gairebé un estat nacionalsocialista. Som presoners de l'administració, que impedeix que ens relacionem normalment ".
El sots-director del centre també ho considera "una cosa inadmissible ... Una cosa que no passava ni a la dictadura franquista" . L'acadèmia ha interposat un recurs contenciós administratiu davant un tribunal de primera instància i, si cal, davant el Tribunal Superior de Justícia." - e-noticies.
-
El primer que s'ha de dir és que el Mundo dona la noticia dient que els han multat per publicar el fullet en castellà, lo qual no és cert, els han multat per no publicar-lo també en català, però aquesta és ja la línia habitual de "el Mundo" quan ha de parlar de Catalunya. El Mundo, de qui corre la brama que un dia varen publicar una noticia sobre Catalunya tractant-la de manera seriosa i objectiva, però ningú ho recorda exactament ni tan sols si realment aquest fet excepcional es va arribar a produir.
Quan al Sr. José Luis Gimenez li diria que efectivament en el temps del franquisme aixó no hauria passat atès no hauria estat possible editar-lo en català. L'Agència Catalana de Consum li ha aplicat la llei perquè els seus fullets informatius estan editats només en castellà, i el Senyor José Luis Gimenez hauria de saber llevat que sigui un ignorant, que ho havia de publicar en les dues llengües, d'acord amb la llei. Per tant l'Agència Catalana de Consum ha actuat correctament, precisament perquè ha actuat de dret en un estat de dret, pel que em temo que el Sr. José Luis Gimenez no sap ben bé que és i com ha d'actuar un estat de dret, deu ser la falta de costum i possiblement una certa enyorança del franquisme, que ja es veu que l'home fa olor de sofre. Fixeu-vos que el nom és Escola de Criminología de Catalunya, que l'indidivu que n'és el sots-director de l'Acadèmia és incapaç en la portada de l'esmentat fullet d'escriure Catalunya correctament. N'he vist de més ignorants però, tot s'ha de dir que prous en volten Ebre enllà en aquestes qüestions.
Dit això, aquest matí a Palau de Solità i Plegamans observant una caixa de congelat de la casa Croexsa, m'he adonat que estava etiquetada en castellà i portugués, però en català no! i aixó m'ha dut a recordar una anècdota que crec li va passar a Carles Francino a la SER que una senyora de Valladolid es queixava indignada en una trucada a la radio perquè un iogurt de la casa Danone estava rotulat català i deia que no en pensava comprar mai més. No recordo ara exactament com va anar però la qüestió és que varen informar a la bona senyora (el que fos ignorant no vol dir que no fos bona dona), deia, la varen informar que el iogurt no estaba rotulat en català sinó que ho estava en portugués, a lo que la ignorant senyora de Valladolid va contestar. ¡Ah! así vale.
I és el que hi ha Ebre enllà: Ignorància, ignorància i ignorància, i amb aquest personal no podem anar de bracet enlloc.

EL DÍA QUE VA NÈIXER MERITXELL

El dia que va nèixer Meritxell la meva filla gran fa un cert temps (no es de cavaller dir l'edat d'una dona i menys encara de la teva filla) no hi havia un servei d'urgències com l'entenem ara. Eren les 12 de la nit d'un 10 de setembre, amb la meva dona érem allí i no havíem aconseguit localitzar a la llevadora, car encara que ara pugui sonar a estrany en aquells temps no hi havia mòbils. Si varem localitzar al Doctor Celedonio Gómez Izquierdo (que era clavat a Fernandel) i una gran ginecòleg. Es va presentar quan ja feia una estona que érem allí, atès duia busca (un gran avenç en aquelles époques) i per això el vàrem localitzar. No hi havia en aquells temps servei d'urgències com l'entenem ara, ni per parteres ni per a malalts ni per accidentats, servei que com explicava avui a Rac1 el doctor Moisès Broggi que gairebé ja té l'edat del gran conductor del poble jueu (102 anys), el varen impulsar els germans Trias i ell mateix, car segons explicava només hi era pel matí i els metges ho feien sense cobrar, aleshores si tenies una urgència al matí tot anava més o menys bé, però si era a la tarda o de matinada t'havies d'esperar o ja era tard l'ajut médic que t'arribava.

El doctor Gómez em va dir si el volia ajudar en el part atès estava sol i no hi havia cap infermera o monja que el pugues ajudar en aquelles hores, així que em va col·locar una bata verda i un gorret blanc al cap (que ja era un avenç) i au, de part de la primera filla.

Afortunadament tot va anar bé, car en acabar el Doctor em va confessar que no hi havia disponible sang del tipus de la meva dona per si s'hagués d'haver fet una transfusió ni hi havia incubadores disponibles ni al Taulí ni al nen Jesús en el cas de tenir algun problema la criatura que va pesar 2.850 que tampoc és molt.

Hauriem de pensar-hi abans de queixar-nos perquè actualment a Urgències ens atenguin durant les 24 hores del dia, els set dies de la setmana, i si ens fan esperar després del triatge deixar de rondinar i ballestrejar contra la Sanitat, una Sanitat que està molt saturada i fan tot el que poden i més. Perquè a Urgències i van tots amb papers o sense sempre i quan tinguin cartilla sanitària i no hem d'oblidar que som vuit milions i aquest creixement brutal i sobtat de la població no l'havia previst ni el podia preveure ningú.

HI HA UNA COSA MÉS ROÏNA...

Hi ha una cosa més roïna, mesquina i miserable que un polític. Dos polítics, o més. Digues-li Ascó o digues-li el que vulguis. És igual, no són més que una subespècie menyspreable indigne de rebre un sol vot dels ciutadans. Almenys el meu que se'l confitin o se'l fotin pel rulé, sense vasel·lina que deu fer més mal. I crec no cal explaiar-me en més detalls, ja ens em entès, Oi? Per cert, els eco-socialistes no s'haurien de dir gili-socialistes?

ALIMENTS ECOLÒGICS, TANT DE BO!

Aquesta història dels aliments biològics, ecològics, sostenibles i endergues variades és literalment en alguns aspectes, una presa de pel i de diners a la butxaca de la gent de bona fe que habiten en una societat desconeixedora de tot el que l’envolta i es deixen entabanar per no res.

A veure i siguem seriosos, ja no parlaré dels que cultiven, comercialitzenn i venen falsos o mig veritables productes ecològics (que n'hi han), aquests estafadors directes, deixem-los, acaben sent desemmascarats més tard o més d’hora, i us asseguro que n'hi ha uns quants.

Parlem dels que suposadament cultiven una sèrie d’aliments immaculats, incontaminats que a insípid preu d’or venen als incauts que s’empassen aquestes teories pseudocientífiques que sembla s’han posat de moda en una societat indigent mentalment, avorrida i ignorant.

D’acord que es pot plantar qualsevol verdura o altri aliment en un camp i cuitar-lo, cultivar-lo amb, cura, sense pesticides ni res que s’hi assembli. Molt bé, però és que aquesta terra ho està de contaminada, i l’aigua amb la que la reguem o la que ens cau del cel també, a banda que si fumiguen o fan servir pesticides a la vora del cultiu ecològic aquest es contamina també, per tant malgrat la bona fe, la bona intenció, el que vulgueu i més, no es pot garantir que un producte sigui del tot ecològic, i fins i tot en aquest supòsit, que? Els que hem sobreviscut al DDT crec en sabem una mica d’aixó i precisament un dels problemes actuals és que el que mengem – no ecològic – és excessivament sà, excessivament desmicrobiotitzat, pasteuritzat etc etc; dit d’una altre manera hauriem de menjar més contaminat perquè en certa manera és bo per al nostre cos i ens proveeix dels anticossos que necessitem per no passar-nos el dia enmig de virus i collonades variades com estem en general, sempre mig malalts de no sabem ben bé que.

Imaginem-nos per un moment que aconseguim, - actualment no és possible – plantar blat ecològic a tot Europa. Que bonic, ecològic i sostenible seria, si no fos, "ai las" que qualsevol “bichito” aparentment inofensiu podria enviar tota la collita de blat d’Europa a fer punyetes, aleshores seriem molt ecologistes, molt sostenibles, molt de molt de tot, però ens moririem de gana. Collonades que diria en Pla, el que s’ha de fer es plantar productes transgènics, aixó a part de ser el futur és encara que sembli un contrasentit el que és realment ecològic i el que no ho vulgui entendre que no ho entengui. Tot plegat nomes fa tres o quatre mil anys que estem manipulant aliments transgènics i en aquest sentit no ens ha anat pas malament, Curiosament tots el blats que es consumeixen per fer farines panificables ho son, puig provenen del blat primer el d’empelta (sarrazin), avui en dia a penes s’usa per qüestions de rendibilitat. Està molt bé que a petita escala existeixin cultius ecològics nets, polits i immaculats, però aquí hi ha milions de persones per alimentar i a Àsia per exemple amb l'arròs transgènic estan aconseguint més collites i més rendiment per hectàrea, i això és la realitat, el que fas falta, produir molts aliments per evitar la fam en moltes zones del planeta.

Per una altra banda, aquí ens han acostumat a tenir de tot tot l'any, que vols cireres, el més que sigui en tindràs, de Xile, d'Argentina o de Caldes de Montbui, depen de l'època, i això passa també amb préssecs, kiwis etc etc. Que no fan olor de res? clar, passen pel fred de les càmeres. Si vols préssecs que facin olor els has de consumir al seu temps i directes del camp, i això tant de bo fos possible a l'engròs, més no ho és, que farien els intermediaris que són qui encareixen un 500% el producte del camp?, però mengem, i mengem, de tot tot l'any un preu raonable i això també té el seu preu.

Hauríem doncs de començar a ser una mica seriosos, estar informats i no deixar-nos entabanar, sent conscients però que si volem menjar sa, fresc i bo ha de ser del temps i no és fàcil d'aconseguir, i possiblement, tampoc sigui estrictament necessari.

PUIGCERCÓS I HERRERA DEMISIÓN, NUCLEARS SI!

Dues mil persones es manifesten a Ascó contra el magatzem nuclear i demanen la dimissió de l'alcalde

La cultura del no i el nombre d'il·luminats per metre quadrat que arrossega, Puigcercós i Herrera inclosos és molt extesa a casa nostra. De entrada aquest parell de sapastres haurien de plegar per manifesta incompetència i incoherència, sumades a demogagoia i oportunisme polític ja habituals en aquesta mena de bestiari. Diu Joan Herrera que les Nuclears no són el futur (deu ser cec) és l'ùnic futur que hi ha, almenys amb l'actual sistema de creixement i desenvoluppament, controlades obviàment, però necessitem de l'energia nuclear que és molt més neta i segura del que es diu, i consequentment en algun lloc han d'haver-hi cementiris nuclears que allà on siguin són on estaràn més segurs per les mesures de seguretat que es pendràn, Holanda n'és un exemple a seguir. De fet aquesta protesta d'avui és el cony de la cultura ignorant, oportunista i interessada del no!, compte! NO al meu poble, si de cas al del costat que obviàment pensa exactament el mateix. Miseria de país i miseria de politics, Puigcercós i Herrera demissión. Reclamo el dret a ser groc com Homer Simpson.

LA SENYORA ANTÒNIA I EN RAFAEL

La senyora Antònia i en Rafael es varen casar a Sevilla l'any cinquanta, o cinquanta u. La mateixa nit de noces varen agafar el Sevillano i amb cent pessetes a la butxaca com a única pertinença arribaren a Barcelona i d'allí a Sabadell a la Planada del Pintor, on varen viure una temporada en una habitació rellogada amb dret a cuina. L'endemà mateix d'haver arribat a la Planada, ambdós començaren a treballar, els familiars que ja vivien aquí, prèviament ja els hi havien buscat feina, ell d'encofrador i ella fent feines per les cases dels senyors, que es deia abans. Amb esforç i sacrifici varen tirar endavant i és varen fer una casa molt digne de dues plantes a Ca N’Oriac. Antònia i Rafael varen tenir quatre fills tres nois i una noia i tots quatre no en família però si pel carrer i quan s'esqueia parlaven en català, no així Antònia i Rafael tot i que alguna vegada ella es deixava anar en algun comentari, però té la seva lògica, els barris que envolten Sabadell i qui diu Sabadell diu qualsevol altra població de l'àrea metropolitana, varen créixer amb la immigració espanyola, sobretot murcians, andalusos i extremenys que a mida que anaven arribant es construïen la seva caseta cadascú segons les seves possibilitats, manllevant material de l'obra (es deia) i amb la solidaritat de veïns i familiars propers, que no hi ha mai tanta solidaritat com entre els pobres. Deia doncs, que té la seva lògica que Antònia i Rafael no parlessin català, no el necessitaven atès el seu entorn no el parlava. Es deia que al carrer de la Lanera a Ca N’Oriac hi vivia un poble sencer de Jaén, Alcalde i capellà inclosos. Per tant, quan la Sr. Antònia anava a comprar a la botiga qui l'atenia era immigrant també, talment el forner i així estava format tot l’entramat social del barri.
Cert és que no tots els casos foren com Antònia. Na Mercè que va venir de Cartagena amb quatre anys va començar a parlar enseguida en català, potser perquè era més menuda. El cert és que els fills d'aquests immigrants en general a nivell social parlaven en català tot i que a casa seva ho feien en castellà com per altra part és lògic, però aquí s'ha retrocedit, perquè els fills d'aquests que són els nets dels primers immigrants i que han fet l'ensenyament en català i per tant l'entenen i el parlen, no se sap perquè, però en general parlen sistemàticament en castellà entre ells i amb els altres, i als qui s'hi ha ajuntat una part de nadius i nadiues que diria Lo Saura. Suposo que aquest fet al qual ningú n'ha sabut donar una explicació raonable succeeix més a l'àrea metropolitana de Barcelona que a L'Empordà o la Garrotxa, però és que resulta que el gruix de la població d'aquests set milions i mig que som actualment resideix a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Tenim doncs la curiosa incongruència que els qui no varen estudiar en català el parlen i els qui ho han fet en la llengua d'en Pompeu no ho fan. Perquè?, no ho sé, si algú m'ho pot explicar, li ho agrairia...

-

apunt personal.- Després de molts anys, vaig retrobar-me amb la Sra. Antònia fa uns mesos al Parc Taulí, era veina de la meva sogra a la tercera planta. La vaig reconèixer per la veu atès estava molt desmillorada, malgrat no haver arribat encara als 75 anys, varem xerrar (com jo, ella ho era de mena), duia la mort impregnada als ulls i ho sabia....pocs dies després de sortir la meva sogra de l'hospital el seu fill gran va anar a comunicar-li que Antònia havia mort. La visita que li havia promès no la va poder complir i ella que era educada de mena segur que l'hi va dir al seu noi que si passava el pitjor com ella ja savia, l'excusés.

Pensava en ella ahir al cementiri mentre enterràvem la meva sogra.

SGAE - LA MÁQUINA D'ESPOLIAR

Deu fer ja més d'un any que vaig signar en contra de la llei del cànon digital que va entrar en vigor a partir de l’ù de gener de 2009. El canon digital, dit curt i ras, és una imposició intolerable a mitges entre l’Estat i la SGAE. I no ho dic pel fet que no m’entretinc a baixar-me res per Emule ni a comprar CD’s pirates. En primer lloc, tant en un cas com en l’altre hauria d’haver-hi un tipus de música que no pugués trobar en altres canals i no és el cas. De la mateixa manera que el pa el compro al forner i el tortell a la pastisseria, la música la compro a una tenda de discs i com ja no n'hi ha a Sabadell, al Corte Inglés.

Jo, no tinc perquè pagar ni un cèntim d’euro al Sr. Bisbal, Estopa o al Sr. Melendi, que facin concerts en directe o en el cas d’en Melendi dalt d’un avió, però del meu erari no tinc de donar-les-hi res. Si la gent s’ho baixa d’Internet, que busquin la manera de evitar-ho, i els que venen Cd’s pirates, que els agafi la policia o els Mossos d’esquadra, ben prou que estàn a la vista. Aquesta normativa ofèn a més a més perquè criminalitza a qualsevol consumidor, titllant-lo poc menys que d’estafador. Voldria afegir un tema (no se ara) però a finals del 70's quan anava amb el Conjunt dels Wattusi, interpretavem peces dels Beatles, Stones, Shadows i en acabar els de l'SGAE ens donaven la fulla ja omplerta amb les cançons que se suposava haviem tocat i ves per on, no eren ni Beatles, ni Stones, ni Shadows, interpretavem cançons de Quintero, León i Quiroga, Augusto Algueró i altres per l'estil. Ah! si no signaves la fulla tenies problemes. Vol dir que la trofaldineria els hi ve de lluny a l'SGAE abans de caure en mans d'en Teddy Bautista i la patuleia que l'envolta.
De fet ni he comprat ni penso comprar res que porti gravat aquest impost, i aixó és el que hauríem de fer tots, un boicot seriós a aquests productes augmentats de preu perquè els Srs de la SGAE visquin com sàtrapes al seu nou i flamant edifici. Un senyors de l'SGAE als qui els hi ha sortit un gra amb els barbers cansats de pagar per tenir la radio engegada a les seves barberies, o CD's posats als receptors. Els barbers s'ho han agafat en conya peò han fet diana i posat l'intent d'atracament de l'SGAE a l'ull de l'huracà. Una cosa es regular els drets d'autor i anar en contre de la pirateria que s'havia de regular, i l'altre és que els pirates siguin els de l'SGAE i nosaltres els ciutadans els assaltats. S'hauria de fer quelcom seriós contra aquesta xacra vampírica que ens treu el suc i el bruc amb total impunitat i connivència amb l'Estat, i a sobre s'en foten de nosaltres.

TANCAT

A tres quarts de deu del mati ha mort la meva sogra. Som al tanatori.

Curiós, la tieta Teresa, la germana de la meva sogra, viu a Montpellier i va prou justeta de salut també. Varem telefonar-nos per festes i li ferem saber que la seva germana estava ingressada i que si passava alguna cosa ja li ho fariem saber. Normalment ella no truca, atès no hi veu gaire i es fa un embolic amb tants números. Doncs bé, avui, just quan acabava de trucar a la meva dona per dir-li que sa mare s'havia mort, la tieta Teresa ha trucat i la Nuri que s'estava rumiant com li faria saber la mort de la seva germana no ha tingut més remei que dir-li tal com raja.

HAITÍ, NOU TERRATRÈMOL

Podríem considerar el nou terratrèmol a HAITÍ un atac terrorista de la natura?. O és una venjança. O potser un càstig diví...o....

"Tots recordem els debats apassionats sobre les imatges dels cadàvers de l'11S i sobretot dels de l'11M, a Espanya fins hi tot va haver-hi intervenció judicial, inhibició i retirada o canvi de tractament a una "més humanitzada" estètica a l'hora de mostrar imatges dels morts .
Però depèn del lloc del naixement del teu cadàver pots apareixer en pilotes en una platja, sense óssos entre les roques de qualsevol penya-segat o amb el cap feta una pizza entre la runa d'un edifici.
No importa que siguis un nen, dona, home, jove o vell. Hi ha països on la premsa ha sentenciat que els drets de la darrera imatge, la d'aquest moment tan propi i tan nostre que és la mort, estan alliberats i els teus hematomes, fractures obertes i carn entre bassals de sang és informació de valor. A segons quins morts se'ls pot robar tot perquè ja no els queda res a perdre.
Els defensors de la difusió massiva de la fira gore continuen sostenint que és per que "el món sàpiga", com si encara existís algun ésser humà sobre la terra que no sàpiga ja que hi ha hagut un terratrèmol gros a Haití i que les pedres quan cauen en quantitats industrials, segons on caiguin, aixafen fins i tot els drets més primaris. Els mateixos drets que portem segles trepitjant. "

Del bloc de JR.Mora autor del dibuix.

TXETXENIA, LA GUERRA OBLIDADA

-

A Txetxenia oficialment no hi ha guerra, la terminología adequada seria conflicte intern, que és una manera de treure’s les puces de sobre d'Europa i la ONU per a no intervenir en els conflictes en que hi hagi pel mig Rússia que entre altres coses té l'aixeta del gas i el petroli per Europa.

De conflicte intern tracten doncs la guerra brutal, anorreadora i desesperada que hi ha entre Txetxenia i Rússia. No se’n parla (ho va fer la periodista Anna Politovskaia i la varen assassinar) És aquesta guerra una de les oblidades, pitjor encara, és la guerra silenciada, simplement no existeix, no se’n parla, però hi és.
Txetxenia és molt important per a Rússia, pel seu territori hi passen els oleoductes provinents dels jaciments del "mar Càspio", una de les reserves de cru més importants del món), que travessen el Caucas cap al mar Negre. Aquesta és una situació geo-estratègica molt important. Si Txetxenia s’independitzés, Rússia perdría el control de la distribució d'aquest petroli, a part que la independència podria causar un efecte dominó en un territori ja per si mateix força conflictiu, Ossetia i Geòrgia fa poc enfrontades, són veïnes de Txetxenia.

Rússia no està disposada a continuar perdent poder i influència a la zona, i més quan Occident està impulsant la construcció d’un nou oleoducte que, provinent del mar Càspi, passaria per l’Azerbaidjan i Geòrgia i desembocaria a la Mediterrània per Turquia.

La primera guerra de Txetxenia va ser impulsada per Boris Ieltsin i va acabar amb un sonor fracàs. Medvedev (Putin), en canvi, n’ha tret uns rèdits polítics molt més elevats en presentar aquesta guerra en clau patriòtica a l’interior, i en clau islamista a l’exterior, fet que li ha permès guanyar un ampli suport internacional, sobre tot perquè fan veure que es creuen la versió oficial d'en Putin i no fan preguntes.

No son caps sants els txetxens, l'atemptat a Moscou o el de l'escola de Beslan (Ossetia) en són un lamentable exemple, però el que és cert és que els estan massacrant i exterminant davant la passivitat d'Europa i els seus aliats. En la seva capital, Grozni, no hi ha ni un sol edifici dret, i no hi ha manera d'aconseguir cap informació de que està passant realment, Anna Politovskaia ho va intentar i la varen assassinar. Fa ara molts mesos que no veig cap noticia als diaris ni als informatius de la TV, tecnicament el conflicte és allí on li interessa a Medvedev (Putin), no existeix, no s'en parla, s'ha oblidat.

Txetxenia, la més ignorada de totes les guerres oblidades.

comentari recuperat de l'agost, vàlid en aquell moment, avui i d'aci a sis mesos.

"la Torna" i l'ànec d'en Dali

Antigament, després de la guerra i durant uns quants anys, el pa tenia el preu taxat i és venia a pes. (El pa és aquella cosa comestible que abans la gent anava a comprar cada dia al forner). Doncs bé, el pa en vendre's a pes, el que li mancava a la bàscula, el forner ho compensava amb un crostó, un tros de coca o un bastonet fins arribar al pes exacte, i d'aixó se’n deia "La Torna". Ara com que el pa ja no es ven a pes llevat dels especials i es va a comprar a qualsevol lloc menys al forner, aixó ja s'ha perdut fa temps, i el pés ja no és obligatori, tot i que si hi ha un mínim.
La Torna, és també una obra teatral de Joglars, que agafant l'exemple de la torna del pa fa un paralelisme en l'execució del ciutadà Polonès Georg Michael Welzel, executat juntament amb en Salvador Puig Antich sense a penes proves i per tapar una mica l'execució de l'anarquista català.
I la Torna és tambe ICV (Iniciativa per Catalunya Verds), dins el Govern D'entesa (poca) Tripartit (partit en tres) o Tristpartit com deia l'Artur Mas (tristoi si ho és, no són pas els seus Consellers precisament la "alegría de la huerta"), I és clar, aquesta "torna" collonera, la baula que a precari aguanta aquest Tripartit, té un problema que és diu Joan Saura i la seva nefasta actuació davant de la Conselleria d'Interior, així com les col·laboracions estelars especials del Sr. Baltasar en el seu moment. Però a l'hora de demanar responsabilitats sobres els fets puntuals amb que ens va obsequiant aquesta torna, un dels principals sol ser sempre el Conseller Saura, del qual l'oposició ha demanat reiteradament el cap , cap que el President Montilla no els hi donarà, i no és pas per falta de ganes, simplement...no pot, i aixó ho saben tots, per això segueixen tocant les pilotetes per marcar paquet com han fet últimament en la proposta de llei de successions.

Quina ha estat la solució?: Que els altres dos membres del tripartit han transigit i no han tingut més remei que donar-se per la pell mentre esperen el moment - si poden - de desfer-se d'un soci incòmode i molest, representat en la figura del Sr. Joan Saura.
I ara per acabar-ho d'adobar esclata l'escandol de l'incendi, i mentre Baltasar amb la boca petita i sense cap convicció demana disculpes, Saura ni aixo i encara galleja davant l'oposició.
El President Montilla arrossega un enorme llast que no és el més adequat per guanyar un sprint, jo si fos d'ell me'n desfaria, no sigui que l'Arturo tot hi anar amb una bicicleta de tres rodes l'acabi guanyant.
Quan a l'inefable Conseller Joan Saura, que ha aconseguit reunir junts a Murphy, Peters i Dilbert, a veure si li passarà com a l'ànec que li duien a Dalí segons explicava la Senyora Rius de moral distreta, que després de tallar-li el coll, el Diví l'acabava d'arreglar per la banda contraria a la del davant. . . . . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . Que hi farem! riscos del món de la política, sobre tot per als ineptes. Jo, si fos el President Montilla me'l carregava, el de la bicicleta no diria ni mu.

H a i t í, nou milions de morts.

acudit de JR.Mora.

Crec que l'acudit de JR.Mora ho diu tot. De fet, penso que quan diuen que a Haití han mort 50.000, 100.000 o 200.000, víctimes del terratrèmol, la xifra no importa. A Haití hi ha nou milions de morts vivents, morts que ja neixen morts enmig de la misèria que els acompanyarà durant tota la seva no massa llarga vida. I això al mig del Carib al costat d'on nosaltres anem de vacances low cost a hotels de cinc estrelles. No és que la vida sigui injusta, és que per a molts és una enorme estafa.

A propòsit de la mort digna.

Ja he explicat en més d'una ocasió (et fumas ut fumandis) que quan el Ministeri de Sanitat o el mateix Govern diuen que els fumadors els costen diners, simplement menteixen, ans al contrari, aporten molts més diners a l'Estat que els no fumadors. Els que realment costen i molts diners al Ministeri de Sanitat a part de la mala planificació i desgavell de les seves Hospitals, autèntiques màquines de malbaratar, són els vells als que de manera artificial se'ls allarga la vida en unes condicions deplorables i indignes en la majoria de dels casos, tot això per allargar una vida que no té solució i a base de calmants i tractaments pal·liatius aconsegueixen que enmig de sofriment inútil visquin uns anys més, o també fent en més d'una ocasio de conillets d'indies..

La Carmencita va entrar al parc Tauli fa poc més d'un mes, estava molt constipada, , m tenia algunes dificultats respiratories i 76 anys, el metge que l'atenia va errar el disgnostic i per tant el tractament, de manera que en qüestió de quinze dies sense saber perquè se'n va anar a l'altre barri, més groga que els Simpson del que li mal varen fer al fetge. "Me l'han matat deia la seva filla" i tenia tota la raó. Posarà una denúncia? - li vaig preguntar - Perquè, aquests són corporativisme pur i s'ajuden entre ells, no hi ha res a fer. I és trist però és així.
En un altre ordre de coses, on està la meva sogra a l'edific Tauli - el vell - trucar per el timbre a la infermera és perdre el temps, has d'anar a buscar-la i si li ve de gust ve i si no t'esperes i t'aguantes. Cal dir que hi ha molr poc personal, és cert, però de vegades penso obliden que paguem i molt a la Seguretat Social al llarg de la nostra vida, perquè els seus fiuncionaris ens curin i ens atenguin bé o tinguin la decència de donar-nos una bona mort i a més més digna.
Es sol dir que el primer que perds en entrar en un Hospital és la dignidad, i diuen també que de la mateixa manera que els errors dels arquitectes es tapen amb flors, els del metges es tapen amb terra. Un final ràpid, el que abans en deien morir-se de repent, és el millor que et pot passar. Ara! no hi ha pressa.

sobre l'esperança de vida

Segons les estadístiques, l’esperança de vida a Catalunya es de 84 anys per a les dones i de 78 per els homes. És cert, ha augmentat força en els últims anys, entre d’altres motius perquè ha baixat molt la mortalitat infantil, la gent s’alimenta més i més sa en general i en el mateix context es cuida més de la seva salut. El problema que hi veig, rau en amb quina qualitat de vida s’arriba a aquestes o superiors edats.

Núria, té 85 anys i en fa set que viu enganxada a una maquina d’oxigen. quan està una mica bé, pot sortir de casa (en cotxe) i sortir a dinar, no mes de dues hores atès aviat comença a notar la manca d'oxigen. Set anys és molt de temps, i ara porta un mes ingressada al Tauli i sembla no se’n sortirà. Du 24 hores sense menjar, amb suero, paracetamol i antibiòtic, adormida, nomes de tant en tant obre els ulls i ni tan sols sap on és. La impressió de la doctora és que esta arribant al final, que pot ser avui, demà o d’ací a quinze dies, depèn del que aguanti el cor prou malmès que té.
Com na Núria n’hi ha molts al pavelló del Tauli i en altres hospitals o residencies d’avis, on un bon nombre de persones esgoten els últims anys de la seva estada aquí amb la salut molt a precari. Tota aquesta gent ajuda a donar aquestes xifres a les estadístiques, però em pregunto si val la pena viure en moltes d’aquestes circumstàncies feixugues per a ells i els seus familiars propers.

La sanitat ens permet arribar a viure molts anys, però em pregunto, si en molts del casos és amb una minsa qualitat de vida, realment val la pena i és just?. Tant que es preocupa l’església de avortament, no diu res - sàdica com és de mena - en alleujar el patiment dels qui irremeiablement han de morir. El senyor ho vol així - diuen -. No ho entenc, tenim mes cura dels animals de companyia quan estan malalts que dels nostres familiars, Patir per no res és injust, inhuma i inútil, i, al cap i a la fi ja que sempre estan parlant de la naturalesa, millor seria arribat ja el moment final, deixar que aquesta fes el seu curs, sense pal·liatius que l’únic que fan és allargar el sofriment del malalt i dels qui el cuiten, tot plegat per no res.

La part de Fate - fragment

"- ¿Quién es el masajista? – pregunto Fate. - No lo hemos visto, creo que nunca sale al patio, es un tipo ciego, ¿lo entiendes?, un tipo ciego de nacimiento que se pasa todo el día en la cocina, comiendo, o en el cuarto de baño, cagando, o tirado en el suelo de su habitación leyendo libros en el idioma de los ciegos, el lenguaje ese, ¿como se llama? - El alfabeto Braille – dijo el otro periodista.

Fate se imagino al masajista leyendo en una habitación completamente a oscuras Y tuvo un ligero estremecimiento. Debe ser algo parecido a la felicidad, pensó..."

Roberto Bolaño 2666 (la parte de Fate)

Fate va a Santa Teresa (Ciudad Juarez) per cobrir accidentalment un combat de boxa i es trova ambla terrible realitat dels assassinats de dones. Aquesta part, la tercera de 2.666 possiblement sigui las més terrible de totes.