ABANDONAT - CONTE

Hola! Ho sento molt, però em sembla que m’han abandonat.
.
Va succeir ahir a la tarda i, crec que no ho varen fer expressament, o, almenys és el que em voldria creure, perquè jo, mal m’està el dir-ho, des que em varen regalar m’he portat força bé. Vaig tenir la sort d’ésser escollit d’entre molts iguals o semblants de la meva espècie, però quan l’Anna P. es va fixar en mi. De seguida em vaig adonar que seria seu per sempre i, per la manera com em mirava, en va donar la sensació que estaria bé amb ella. Recordo que m’acariciava i em tenia sempre al meu costat, fins i tot m’abrigava i jo era feliç. Ja n’estava cansat d’estar allí tant de temps amb els de la meva espècie, sense sentir el contacte humà.
Però això ja ha passat i, ara estic aquí sol i abandonat, aquesta nit he passat molt de fred i a més ha plogut i m’he mullat, no sé exactament on soc i, el temps, s’ha fet etern fins que ha sortit el sol.
És una llàstima, ara que era tan feliç i per fi em sentia útil per algú que a la seva vegada s’identificava amb mi.Recordo que l’altre dia em va portar a la platja i crec que ambdós estàvem molt contents, jo no havia estat mai al mar ni tampoc tant lluny i m’ho vaig passar d’allò més bé, però ara estic aquí sol i..., em sento molt trist.
.
Hola! Sóc jo un altre cop i, cada vegada estic més preocupat, gairebé se m’ha acabat l’aliment i no sé què fer, malgrat que em consta que hi ha molta gent que pregunta per mi, sobre tot l’Anna P., la meva amiga, però jo ja no hi puc fer rés, i ella pel que veig tampoc o, potser si? Ja no ho sé, la veritat es que estic molt espantat.

Si al menys aconseguís moure’m, però no puc, em sento dèbil i gairebé no tinc forces, però ho intentaré, provaré de fer un últim esforç......És impossible, mai ho aconseguiré, he de pensar quelcom i ràpid, però gairebé no puc coordinar els meus pensaments, el temps s’acaba........, j a n o e m q u e d e n f o r ç e s , h o s e n t o. P e r d ó!!! H e o b l i d a t p r e s e n t a r - m e, e m d i c M o v i
s t a rrrrr A c t i v aaa, i e l m e u n ú m e r o é s el 6 3 0 5 7 3 0 1 5 .A d e u u u u u u uuuuuuuuuuuuuuuuuu, . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ...........................

..
A la meva filla, l'Anna P. amb motiu de la pérdua del seu primer mòbil a l'estació del tren de Salou.

ON SÓN ELS IMPARABLES?

"Els Imparables més que un lobby de poder, que és el que els detractors ens han dit més vegades, o una generació literària, jo diria que és un grup de persones, fins i tot de generacions diverses, que hem coincidit en compartir una actitud davant la literatura, i fins i tot en alguns casos davant la vida. Que és una actitud, per dir-ho aviat, de rebuig de la contenció. Jo crec que el que li ha sobrat moltes vegades a la literatura catalana moderna ha estat precisament això, contenció, molt de fer passar l'artesà per davant de l'artista, un excés d'una determinada idea de la humilitat i de l'anar fent, d'herència noucentista en el pitjor sentit de la paraula. És a dir, aquell gust per l'obra ben feta, entenent per ben feta una cosa ben construïda però innòcua. Aleshores la nostra reacció ha sorgit de manera espontània, i senzillament ens hem anat trobant, pel simple fet d'haver coincidit en època i espai. I que alguns de nosaltres hem fet amistat. En el meu cas, especialment amb Hèctor Bofill i Manuel Forcano. Però, després hi ha hagut gent diversa que d'una manera o l'altra s'ha vist vinculada o s'ha vist reflectida en aquesta actitud, i també ens hem anat aproximant. Avui en dia des de poetes de la nostra edat, com Joan Elies Adell, de Tarragona, o Lluís Calvo o Susanna Rafart, per dir-ne alguns, o Txema Martínez Inglés, de Lleida, o gent més jove, com Marc Masdéu, que és un poeta de Matadepera que va publicar el seu primer llibre l'any passat, fins a gent més gran, com Miquel de Palol, que més d'una vegada s'ha pronunciat a favor d'aquesta nova manera d'entendre les coses, que no és gens nova!, pareix nova perquè per ventura feia temps que ningú no ho havia plantejat en aquests termes, però en realitat no ens hem inventat res. El nom d'Els Imparables forma part de l'anècdota, és una cosa que no va ser ni volguda ni cercada, sinó que és la típica gracieta mediàtica que apareix quan menys la t'esperes, i var ser arrel de quan Hèctor Bofill va guanyar el Premi Josep Pla. Llavors, com a crit d'eufòria se li va acudir dir que feia partíceps del premi als seus companys de generació que estaven imparables. I a partir d'aquí va quedar. I arriba un moment que, com que te'l refreguen una vegada i una altra, decideixes fer com els modernistes, i dius: idò sí, serem els imparables. I, a més, ens presentarem com a tals. Moltes vegades han dit que ens hem autodenominat Imparables, i no, no ens hem autodenominat res, ni en cap moment hi havia la idea d'organitzar-nos. Tot plegat, però, ha servit per a produir un debat. I més enllà de les anècdotes i de les estirades de monyo més o menys gratuïtes, i qualque vegada lamentables, s'ha acabat produint un debat estètic, i això ha estat molt bé."
Aquesta es la versió d'en Sebastiá Alzamora sobre el moviment dels imparables que podeu llegir sencera aquí.

Diguessim que aquesta seria la versió oficial, i és curiós el moviment dels imparables que neix de la consecució del premi Pla per una novel·la “raonablement infumable” “l’últim Evangeli”de Hèctor López Bofill, o Hèctor Bofill, el Lopez va i ve i no dic que sigui cosa d’ell, simplement apareix o no. Dic curiós perquè de qui més es parla d’aquest grup és precisament el més incapacitat dels seus components o possiblement l’únic que ho és, puig la resta son tots del primer a l’últim gent que m’agrada molt la seva producció sigui en vers o en prosa. Seria el cas d’en Manel Forcano, Susanna Rafart, Joan Elies Adell, Sebastià Alzamora, Marc Masdeu o en Miquel de Palol, dels qui se’n parla més o menys i més d'uns que altres, però a nivell individual, no com a part del moviment.
De fet, el moviment com a tal amb manifest inclòs, va fer arrancada de cavall i parada de burro, quedant-se en un mer foc d'encenalls, i per acabar-ho d’adobar el Sr. Bofill es dedica a la política i algun dels imparables fins i tot és al Facebook. Però el moviment com a tal fa gairebé un parell d'anys que ha desaparegut del mapa cultural, no així els seus components.

Volien ser trencadors i han acabat per no trencar ni un plat, s'han diluit com el sucre en el café en els llimbs de la seva pròpia inconsistència com a moviment, i és una llàstima.

TESTIMONI DE LA MARE DE ORLANDO ZAPATA TAMAYO

Esta tarde, horas después de la muerte de Orlando Zapata Tamayo, Reinaldo y yo pudimos acercarnos a las cercanías del departamento de Medicina Legal en la calle Boyeros.

Un cordón de hombres de la seguridad del estado vigilaba el lugar, pero logramos acercarnos a Reina, la madre del fallecido, y hacerle estas preguntas.

Dolor, indignación en nosotros… tristeza y entereza en ella.

Aquí les dejo la grabación, alternativa y sin apenas luz, pero testimonio desgarrador de la angustia de una madre. Del bloc Generación Y de Yoani Sánchez.

MENYS DINAMITA...

Ahir a la nit vaig tancar aviat l'ordinador, volia veure el nou programa del Tricicle "Més Dinamita". Greu error per part meva, l'ordinador poc acostumat a retirar tan aviat aquest migdia feia el dropu i no sortien les icones ni la barra, només el salva pantalles que tinc del malecon de l'Havana. Sense perdre els nervis he anat a veure Ahmed al moro salvador del locutori de sota casa que sempre em treu d'aquests atzucacs, i horror! no hi era. Aleshores pres ja pel pànic escènic e intentat refredar el cap i de la mateixa manera que quan s'espatlla el cotxe la gent aixeca el capó i fa veure que tria i remena com si fos capaç de reparar-lo, he començat a tafanejar i fent control alt suprimir he anat al control de tareas i no sé a hores d'ara que carall he tocat que han aparegut les icones i la "barra de tareas". A tot això, més dinamita va ser per a mi debut i comiat, sense idees, imaginació, gràcia, amb un encefalograma pla i un humor tronat i escadusser, potser serà que Tricicle han acabat ja les idees, una llàstima de programa, que palesa la seva decadència o manca de idees i una trista manera de malbaratar diner públic. Qui els ha vist i qui els veu. Potser millorarà i potser els hi hauria de donar una segona oportunitat, però em temo perdré el temps, si el primer dia que és quan has de captar l'audiència fas un engendra com el d'ahir, a cada programa la cosa ha d'anar a pitjor. Una llàstima.

KAREEM

www.FreeKareem.org -

- ABDEL KAREEM SULEIMAN es un blocaire egipci que va ser condemnat a quatre anys de presó per criticar des del seu blog el govern del seu pais. L'adreça electrónica que teniu a dalt és per si voleu signar demanant la seva llibertat. Hi han ja més de cinc mil signatures de tot el món.

Si voleu saber-ne més, entreu aquí...

El dia 22 de febrer d'enguany, va fer exactament tres anys des que Kareem va ser condemnat a 4 anys de presó. En aquesta ocasió, una manifestació de suport a Kareem, demanant la seva llibertat va tenir lloc a Washington, DC, per condemnar la 8 ª edició del nostre menyspreu i la decepció per la decisió d'Egipte per mantenir-lo empresonat malgrat els falsos càrrecs en contra d'ell. No crec els faci el més mínim cas el Govern Egipci, Kareem haurà de complir l'any que li queda per fer us de la seva coartada llibertat d'expressió, i, quins nassos, no va dir en els seus comentaris, ni la meitat de la meitat que nosaltres publiquem sovint als nostres blocs amb total llibertat. Pensem-hi, gaudim d'una llibertat que possiblement no som capaços de valorar en la seva justa mesura, encara que sovint per més que ballestrejem a tort i a dret no ens facin el més mínim cas, però almenys ens quedem prou descansats. Encara que malauradament no serveixi per a res, vagi tota la meva solidaritat amb Kareem de qui ja n'he parlat altres vegades aquí. És tot el que puc fer.

ESPRIU

No és un poeta que motivi el meu entusiasme, hom seria més de Vinyoli. A banda que no hi entenc un borrall de poesia, m'agrada o no m'agrada i prou, però no tinc tan clar que Espriu ara que tothom recorda que fa vint-i-cinc anys que va traspassar, fos l'autor dels poemes a ell atribuïts, ves que no tingués un negre resident a Sinera.
Un home sec, eixut, ascètic, tant ben posat, metòdic, primmirat, amb cara d'empleat de banca,.... i malcarat - diuen - tenia pinta de tot menys de poeta a l'ùs. S'hauria d'investigar....reflexionem-hi.

Això no treu que al pròleg de "fins que cal dir-se adèu" posés un poema seu:

No lluito més. Et deixo
el sepulcre vastíssim,
abans terra dels pares,
somni, sentit. Em moro,
perqué no sé com viure.

*

RADIO CINCINATTI, O UNA NOVA MANERA DE FER RADIO

No hi ha res de nou, llevat del que hem oblidat, diu la famosa frase feta, més no és del tot cert. En realitat constantment hi ha coses noves que a hom el sorprenen. Possiblement algú en llegir aquest comentari pensarà, i ara se n'adona aquest? doncs si, ho havia sentit a dir més no ho havia vist i haig de reconèixer que l'experiència m'ha semblat molt novedosa i interessant, una nova manera de fer radio que jo, com gairebé sempre tard he descobert avui.

Èrem amb un company a Castellterçol esmorzant al "Bar Punt de Trobada" que és al polígon que hi ha sortint de la vila direcció a Moià. Com la majoria de bars tenien posada la tele, però en comptes de TV1, Tele 5 o Mossèn Cuní, tenien posada Com.Radio, que emet suposo que via internet amb càmeres webcam també per Barcelona TV. I clar l'experiència de veure la radio a traves del televisor, per nova, és si mes no curiosa i engrescadora. A la tertúlia hi havia a banda del presentador del qui ara no recordo el nom, Antonio Franco, Santiago Vidal i Vicent Sanchís i escoltar-los i veure'ls alhora, com a experiència m'ha semblant francament interessant i una nova manera de fer radio a través de la televisió que diria que és el camí a seguir per innovar de cop tant la radio com la tele. Ara només caldria renovar la fórmula radiófonica a l'alçada del nou mitjà una mica més i començaríem a anar bé. El futur deu anar per aquí, per radios i emissores locals o petites d'un abast concret però interessant pels oidors o espectadors de la zona. Francament, m'ha agradat. No és radio Cincinatti, però si podria acostar i després ja seria la repera.

PER CERT, SI ALGU SAP COM O ON TROBAR L'EPISODI DELS GALLDINDIS, HO AGRAÏRIA. Pels qui no saben de que va, en aquesta vella serie de TV, decideixen regalar galldindis el dia d'acció de gràcies als seus oïdors, amb un petit problema, els llencen des d'un helicopter......

HORTA DE SANT JOAN

Finalment han hagut de ser els bombers del Graf, els qui ha posat el dit a la nafra i les coses al seu lloc. Han parlat de circ mediàtic, i han dit més coses:
"No voldria que els meus fill escoltessin les meves últimes paraules en el Youtube si moris en un incendi" ha dit un d'ells.
"Aquest es l'incendi de les eleccions del 2010" ha manifestat un altre.
I han dit més coses i molts clares, i encara han estat prou mesurats davant aquesta xacra que hem de suportar que és inútil comissió, engegada per una miserable clase politica en període pre-electoral, ajudada per uns mitjans miserables també que n'han posat un bon tros a l'olla, la Vanguardia els primers, en Cuní també i la resta si fa no fum, en un penós exercici de desinformacio i manipulació obscena de la noticia.
Tot plegat ha estat un penós i lamentable exercici de miserable hipocresia, car ni a medis informatius ni als politics els importen un rave el bombers, el foc i els morts, tos és un pur paripé, un intent d'aprofitar-se'n per fotre a l'altre, som en temps d''eleccions i qualsevol causa per debilitar al contrari és bona, i aixó ho sabem tots, però només els bombers del GRAF ho han dit avui, alt i clar. Em trec el barret, aquests bombers són persones, persones honestes i compromeses, la resta purria, em fan fàstic.

BALACERA EN SANTA TERESA - MATAN A 15

. . .No se que he vingut a fer a Santa Teresa, es va dir Amalfitano al cap d'una setmana d'estar vivint en la ciutat. No ho saps? Realment no ho saps?, es preguntà. Veritablement no ho sé, es va dir a si mateix, i no podia ser mes eloqüent. 2666 - Roberto Bolaño.

"EFE.-Quince personas, entre ellas dos mujeres, fueron asesinadas a balazos en las últimas horas en distintos ataques en la norteña Ciudad Juárez, fronteriza con EEUU y considerada la urbe más violenta de México, informaron hoy fuentes de la fiscalía estatal.
En uno de los hechos, que tuvo lugar en las primeras horas de este sábado, una familia que se desplazaba en un automóvil fue atacada por desconocidos en el norte de la ciudad.
Unas 350 personas han perdido la vida en 2010 en acciones relacionadas con el crimen organizado
En la acción murieron un hombre y una mujer, mientras que sus hijos, de entre cinco y siete años, resultaron ilesos.
El matrimonio fue bajado a la fuerza de su automóvil y asesinado a quemarropa frente a los niños, precisaron las autoridades.
Posteriormente, dos hombres fueron asesinados a balazos en el barrio Salvarcar, otro fue hallado muerto con varios balazos en el barrio Valle de los Olivos, al sur de la urbe, y otro murió también a balazos en la localidad de Loma Blanca.
Estos seis homicidios se suman a los de nueve personas en hechos distintos durante la noche del viernes, entre ellos una mujer, que fue asesinada cuando salía de un gimnasio.
En Ciudad Juárez, considerada una de las urbes más violentas del mundo, han perdido la vida alrededor de 350 personas en lo que va de 2010 en acciones relacionadas con el crimen organizado, y el año pasado murieron por hechos similares 2.635."

Villa Ahumada, Ciudad Juarez, El Paso, Sinaloa, Casas Grandes, Chihuahua. Las balaceras (tiroteigs) són a l'ordre del dia i no tan sols ja els assassinats de dones de les "Maquilas", a Ciudad Juarez (que es mereix un comentari a part), és el narcotràfic, la corrupció de la pròpia policÍa, dels Governadors, de l'Estat, de tot, que l'any passat va causar - diuen - més de 2.600 mil morts violentes només a Ciudad Juarez. I se'n parla, se'n parla i se'n parla, jo mateix ho he fet des d'aquí en més d'una ocasio, però no es posa remei a la gravetat del malalt. I les "balaceras" són el pa de cada dia, com una gota malaia sagnant que no s'atura, amb una crueltat i violéncia màximes.

És l'horror del dia a dia, la degradació de la vida d'unes poblacions oblidades, deixades a la seva dissort i de les que no s'en preocupa gairebé ningú. I no passa al tercer món, ni en cap remot país de l'orient, és a Mexic al bell mig d'Amèrica i en ple segle XXI. Potser 2.666 és el número de morts de promig que es dona cada any en aquesta dissortada zona. Un oasi d'horror enmig d'un desert d'avorriment.

-

SOBRE LA DUBTOSA VOLUNTAT DELS DÉUS

"Almenys 36 persones van morir i 71 van resultar ferides avui a l'ensorrar-se la torre d'una mesquita al Marroc, va informar el Ministeri de l'Interior del país africà. L'ensorrament es va registrar durant la pregària del divendres i, d'acord amb l'agència marroquina de notícies MAP, va ser ocasionat per les intenses pluges dels últims dies.

Les autoritats del Marroc van informar que de les 71 persones lesionades, 51 ja van ser donades d'alta i la resta encara romanen hospitalitzades. La mesquita Bab Berdieyinne, on es va registrar l'ensorrament, es localitza a la ciutat de Meknès, 140 quilòmetres a l'est de la capital Rabat."

La noticia no té més, tot s'ensorra a la vida fins i tot la fe. Ara el que sorprèn son les declaracions a la TV d'una senyora amb "shador" distés - o sia que no el duia encasquetat com una boina - , - que he vist en un tall del 3/24 entre els gols del Barça i les inundacions de Madeira - , on diu que l'ensorrament del minaret ha estat la voluntat de Déu, del seu Déu en aquest cas que és Alà, però que es veu que és igual de sàdic, cruel i incompetent que el meu, el que m'ha tocat per lloc de naixença. Abans de parlar de la voluntat del seu Déu de que caigués un minaret i mates més de trenta persones, ha explicat que el minaret estava molt malament i que les autoritats locals ja havien estat avisat pel sàtrapa, perdó Monarca alauita Mohamed VI de que el reparessin atès amenaçava ruïna, fins al punt que va caure amb els resultats explicats. Fixeu-vos si està per la labor el monarca marroquí, més que Ala pel que és veu, però com les autoritats locals de Meknés no li varen fer cas al Monarca i es varen refiar més de l'atzar, atzar que aquí i al marroc és concupiscent i voluble i la llei de la gravetat amb moro o amb cristià tossuda, el minaret finalment va caure i és va endur per davant o per sobre o sota uns quants fidels. Ara, si és la voluntat de Déu, dic jo que s'haurà de respectar. Vatua l'olla!

SOBRE L'ART DE BADAR

De la mateixa manera que no he llegit l’Ulysses d’en Joyce per peresa mental, (ja se’l va llegir en Joel Joan a Plats bruts per mi) reconec que cada vegada em fa més mandra llegir novel·les, i en dir novel·les vull dir novel·les, res de Da Vinci, Catedrals i cia, que ara tant s’han posat de moda. Prefereixo llegir contes i sobre tot molta poesia. Aquest fet em tenia preocupat: t’estàs tornat mandrós - em deia – I una merda! Em contestava a mi mateix, o sigui a un hom, no t’empasses 2666 d’en Bolaño. Si! em contestava altra volta a mi mateix, - que és com fregar l’esquizofrènia – però en aquest cas és diferent, com t’agrada, t’hi apliques. Ja! reblava, però alguna cosa em falla, el que no sé és quina. La resposta em va venir de l’ultima pàgina de “el Periódico” fa ja un temps i era d’en Joan Oller, que no sé exactament qui és, em sembla que era comissari cultural d’alló de Frankfurt i de Comediants o alguna cosa d’aquestes. Bé, deia aquest Joan Oller, doncs aixó, que llegia contes i poesia i poca cosa més, que els arguments de les novel·les li sonaven a cosa ja llegida abans, a “deja-vu” i que el a ell li agradava, era asseure’s a la terrassa d’un bar i badar.
Doncs aixó, m’he adonat que el que a mi m’agrada és badar, llàstima que bado per la vida en general i aixó no se si és bo. Fins i tot bado anant en bicicleta, que de vegades frego la llei de la gravetat en circular amb cadència de quadre victorià mentre ho tafanejo tot, fins al punt que un dia cauré.

ç
Sense que ell ho sàpiga li vaig dedicar un poemet a l’Espinàs, un dia després de parlar amb na Isabel Martí, potser perquè ell també s’ha dedicat mentre caminava al llarg de tots aquests anys, a badar.

Enveja de qui viatja

Amb Isabel parlava

de viatges a peu,

i no se si m'entenia

en dir-li que no els llegia

per sana enveja

- si és que de sana n'hi ha -

d'aquells que tenen la sort

en caminar per caminar

sense angunies ni pressa

ni hora d'arribar

De passejar indolents

tafanejant el paisatge

gaudint-lo i apreciant-lo

dedicant-se únicament

a la més noble de les arts

l'art de badar.

*

Bon diumenge!

CRÒNIQUES DES DE CUBA - GPS

Sempre em produeix una sensació agredolça llegir els posts de Yoani des de Cuba. Aquest però es lleugerament optimista o almenys no tan pesimista com altres, fins i tot té final feliç, per en Carlitos:

A propósito de las conversaciones migratorias entre Cuba y Estados Unidos que están ocurriendo hoy en La Habana.

"Carlitos llegó finalmente a Atlanta, después de intentar cinco veces cruzar el estrecho de La Florida. En dos ocasiones fue interceptado por los guardacostas norteamericanos y devuelto a la Isla. Guardó durante meses el sobre amarillo que ellos le dieron para que solicitara –de manera legal– una visa en la Sección de Intereses de Estados Unidos. Sin embargo, él prefería un camino más rápido para dejar atrás el cuarto que compartía con la abuela y el acoso de los policías de su barrio. Fue capturado también por la parte cubana, un 13 de agosto de hace tres años, cuando al bote se le partió la hélice y el viaje terminó en un calabozo en el poblado de Cojímar. Allí le pusieron una multa y desde ese día un agente vestido de civil comenzó a visitarlo para exigirle que buscara un vínculo laboral. Después de comprobar sus pocas dotes como marinero, este joven de 32 años logró irse a Ecuador, uno de los pocos países que aún no le exige visa a los cubanos. La nación sudamericana fue el trampolín para entrar a territorio estadounidense, donde hoy trata de comenzar una nueva vida. Dejó en manos de unos amigos el GPS que lo había ayudado en sus travesías y aquel formulario que nunca rellenó para pedir un visado humanitario. No se marchó hacia un determinado destino, sino que se fue espantado del cuarentón frustrado en que temía convertirse. Ni siquiera en sus días de mayor optimismo podía augurar que llegaría a tener un techo propio, ni un salario que le evitara desviar recursos del Estado para sobrevivir. Como tantos otros cubanos, Carlitos no ha podido esperar a que las promesas que nos hicieron cuando niños se materialicen. No quiso envejecer sentado en la acera frente a su casa, calmando su fracaso con alcohol y alguna que otra pastilla. Planeó todo tipo de escapadas, pero finalmente un tío pagó el boleto para que llegara a Quito con la ilusión de poder sacar después al resto de la familia. Todavía sueña con lanchas que se acercan en medio de la noche y lo llevan esposado hacia Cuba oliendo a salitre y a petróleo. Se desvela y mira alrededor, para comprobar que sigue en el pequeño apartamento que ha rentado junto a una amiga. “Balsero una vez, balsero siempre” musita, al tiempo que se acomoda la almohada e intenta soñar con tierra firme".

del bloc Generation Y

M'ESBORRO DE CIUTADÀ..

Vist el trist i lamentable espectacle dels Srs. Zapatero i Rajoy al Congrés Espanyol, en el debat sobre la possibilitat d'assolir un pacte d’Estat contra la crisi que és de que se suposava havia d'anar la sessió, o aixó ens havien dit, però que a l'hora de la veritat, semblava que la crisi és el que menys preocupa a la patuleia d'impresentables que se suposa han de dirigir el país, per cert cobrant de l'erari, en un clar exercici del "i tu més" i a veure qui la diu més gruixuda, acanissats (que és la paraula correcta) per la xusma de parlamentaris a banda i banda a qual més impresentable massa espongiforme xiulen, potegen, aplaudeixen o escridassen al contrari que juga a veure qui la diu més grossa.

El Sr. Rodriguez anant traient conills de la xistera, o sigui com sempre venent fum inconcret i el Sr. Rajoy amb un discurs únic que té, que val igual enguany que en fa dos o tres o el que faci falta, ranci, desfasat, reiterariu, i buit com el seu cervell escadusser. Penso que potser hauria arribat l’hora de que algú agafes a tota aquesta tropa d’impresentables i els poses com diuen en castellà “de patitas en la calle” i que el Rei (a aquest si de cas ja el fariem fora després) anomenés un consell de savis, assenyats, demòcrates i mínimament objectius i responsables perquè provisionalment condueixin el país cap la banda contraria on anem ara.

Estem sota una greu, dura i feixuga crisi econòmica encara a hores d’ara de conseqüències imprevisibles i que sembla ha entrat en la fase més aguda, sense veure quan trobarem el final del túnel per sortir-nos-en, amb més de quatre milions d'aturats als qui no deu fer moltra gràcia contemplar aquest lamentable espectacle, i a sobre continuem en creixement negatiu, i en comptes de començar a prendre les mesures adequades reals per pal·liar-la, aquests impresentables, po9sar-se d'acord amb l'oposició i fer un front comú, només veiem per part del President focs d’encenalls, mesures populistes i una sensació terrible de desconcert i incapacitat real per resoldre els problemes.

Com a l’acudit encara que apuntis a tot arreu acabaràs no encertant el blanc. I aixó és el que fa el Sr. Rodriguez, disparar salves a l’atzar a veure si l’encerta. Mentre amb en Mariano s’estan esbatussant com criatures, en el joc patètic del “i tu més” si no fos perquè les criatures tenen molt més enteniment i educació que ells i se les ha de respectar, aspecte que amb ells ja no cal.

No seria la primera vegada el fet de dissoldre el Parlament, ja es va fer en la pre-democràcia amb "las Cortes Generales" quan el Rei va nomenar els senadors fins l'arribada de les primeres eleccions democràtiques. Però per respecte a la nostra dignitat com a ciutadans que els fotin fora de la vida pública i política a tots ja. Han caigut tan baix, ha arribat a uns extrems tan obscens i miserables, que demano el cessament de tots, i com se ningú em farà cas, ja us comunico que si em cesso a mi mateix com a ciutadà i òbviament com a votant.

DE SUÏCIDIS O MORTS VOLUNTARIES

Avui ha confirmat la policia britànica que el dissenyador Alexander McQueen, que es va suïcidar el passat dia 11, ho va fer penjant-se en un armari a casa seva, al barri de Mayfair a Londres.

Quan es dona un cas com aquest tornen els vells fantasmes sobre la relació entre la creativitat i l'autodestrucció sobretot en el cas dels artistes, com quan la genialitat portava incorporat un xip amb la condició d'una ànima torturada.

Aquesta percepció ha canviat, i avui en dia el suïcidi és considerat un acte sòrdid i covard davant del fracàs, lluny de poder ser considerat un exercici de llibertat personal o part del paisatge dels torturats genis creadors.

I és cert que morir-se voluntàriament no és gaire poètic, ni està ben vist avui en dia, i abans tampoc, llevat del cas d'en Ramón Cabau que un matí es va agenollar a la porta del Mercat de la Boqueria, va dipositar un ramet de violetes al terra i es va prendre una ampolleta de cianur, mentre demanava perdó per les molesties que pogués ocasionar. En Ramon Cabau havia estat el propietari del restaurant l'Agut d'Avignon i va decidir llevar-se la vida. El Sr. Cabau lluia uns aristocràtics i decimonònics bigotis i un canotier, i amb aquesta posada en escena es va acomiadar d'aquest món en el que no hi sabia viure. Em va impressionar profundament aquest suïcidi del Sr. Cabau, ja en vaig parlar el març o l'abril de l'any passat, com també em va impressionar el suïcidi de Goytisolo tot i que diuen els seus propers que no ho va ser, però com aquest acte tan personal sempre es disfressa de mort accidental, tinc els meus dubtes

El suicidi com el sexe es tabú, no se'n parla, no existeix. Fixeu-vos que en el cas de l'exporter del Barça Robert Enke fa uns mesos, alguns mitjans no parlaven de suicidi sinó d'accident, que de fet ho és un accident però no en el sentit que li volen donar pèr no reconèixer que una persona ha decidit treure's la vida per pròpia voluntat.

Semblaria que l’índex més elevat dels suïcidis hauria de ser a la tardor o a l'Hivern, però en canvi, l'esser humà que és ja una contradicció en si mateix, és precisament a la Primavera, quan tot brota de vell nou, quan la natura esclata en mil colors de la nova saba de la vida i els animals de tota mena i espècie s'aparellen, va l'esser humà i és quan més decideix llevar-se la vida. Cioràn que havia parlat i teoritzat molt sobre el suïcidi, va morir de mort natural al llit als 84 anys, i en general els qui parlen de suïcidi no solen dur l'acte final a termini, malgrat hi ha metges que diuen que si, que els qui en parlen acaben duent l'acte a terme, amb excepcions com seria el cas del poeta Leopoldo Maria Panero, exemple de l'artista turmentat, immers en drogues i alcohol, ingressat en un Psiquiàtric, tot un clàssic que en teoria ja no hi hauria de ser entre nosaltres però malgrat el que he dit encara hi és.

En molts altres casos no s'arriba a consumar el suïcidi, potser perquè malgrat tots els malgrats, aixó de viure és millor que el no res que els espera als qui en un moment d’ofuscació o reflexió opten per la solució definitiva. Un no res, i una covardia vers els qui resten aquí en aquesta vall de llàgrimes com diu el tòpic. Sembla que actualment se'n parla una mica més obertament del suïcidi, però molt entre cometes, amb l'aprensió que ens fa parlar d'aquests temes que hauriem d'afrontar amb més naturalitat. Però tot i així, sempre hi ha una esperança de sobreviure una temporada més abans de prendre aquesta decisió sense camí de retorn ni possibilitat d’esmena. Estic segur que els suicides en el darrer instant se'n penedeixen, només que ja no hi són a temps. No se si la Seguretat Social, l'INE o algun altre estament porta algun control del nombre de suïcidis que es produeixen al cap de l'any, suposo que si però son dades que no es deuen donar a conèixer, només he escoltat alguna vegada parlar que és la primera causa de la mort entre els joves a Catalunya, però sense donar xifres concretes, potser per no crear l'efecte mimètic que podria donar a més suïcidis si se'n parlés massa dels que es produeixen.

Seria bo que els Governs als qui tan els hi agrada legislar sobre la vida pública i privada dels ciutadans, com a l'Obra de teatre d'Alejandro Casona “Prohibido suicidarse en Primavera”, prohibissin a la gent suïcidar-se almenys en aquesta època de l’any. No serviria per a res, però li donaria un toc poètic al drama de llevar-se la vida, sovint sense necessitat real de fer-ho. Amb aixó de la vida, passa com amb la democracia, que no sent un sistema perfecte és el menys imperfecte de tots, i que de fet, si som honestos, sovint succeeix que un problema que ens havia arrivat a angoixar i preocupar molt, sol arreglar-se tot sol, i que llevar-se la vida si que no el soluciona. En el fons, tot i que és un dret que tenim ja que en no consultar-nos per dur-nos aqui ja el tenim adquirit a decidir quan i com anar-nos-en, diria que seria aconsellable no exercir-lo, no soluciona els problemes i és un acte de valenta cobardia.

L'OVIDI

És aquest país nostre injust, gasiu i oblidadís amb els seus artistes. A França sense anar gaire lluny, no fa massa es va acomiadar Charles Aznavour, als 83 anys, i Henry Salvador va gravar discs i va actuar fa un parell d'anys al Grec, i no va seguir perquè ens va deixar, que sino encara continuaria. I Tom Jones actua permanentment a un Casino a Las Vegas als seixanta i quants anys. Només son tres exemples però en podria afegir molts més, una munió. Hi he pensat avui escoltant a Rac1 a l'Eduard Fernandez aquest tros d'actoràs que es veu ha de dur al cinema un biopic dedicat a ell.

I he recordat la primera vegada que vaig escoltar l'Ovidi en directe ja fa una pila d'anys a la Faràndula. No en sabia massa d'ell i si molt d'en Serrat a qui realment anava a veure. A la primera part va actuar l'Ovidi i a la segona el "nano". I em vaig enamorar de l'Ovidi i de Teresa, tenia Brassens davant meu, histriònic, sorneguer, dominador de l'escenari, aquella figura més aviat menuda s'aixecava immensa mentre sàviament anava desgranant les cançons. Embadalit l'hora llarga que va actuar se'm va passar amb un sospir, acaba de veure un animal escènic, meravellós, fantàstic, vaig aplaudir-lo com no solc fer-ho mai, era la conjunció, la comunió perfecte de la música, la paraula, el mim i l'actor que ho interpreta sàviament, amb el gest exacte en cada moment i aquell somriure sorneguer i tan especial que tenia l'Ovidi.
Després...., després a la segona part va sortir en Juanito i em va semblar molt petit i escadusser al costat del que acabava de veure i escoltar, una altra cosa, i mira que m'agradava i agrada en Serrat. He encapçalat el comentari només amb el nom, ja n'hi a prou, n'hi altres d'Ovidis que potser necessiten del cognom per a ser reconeguts, amb ell no cal, és l'Ovidi...., el meu admirat i malaurat Ovidi
El temps, la vida i nosaltres fórem molt injustos amb l'Ovidi, que ens va deixar víctima d'un mal lleig que es deia abans un 10 de Març del 1995, tot i que jo diria que es va deixar morir de pena, ningú volia gravar les seves cançons i gairebé ningú es recordava d'ell. Els homenatges varen arribar més tard, com gairebé sempre, quan ell ja no hi era.

Us deixo, amb l'Ovidi i Teresa..........per sempre.

BOADELLA, EL BUFÓ DESTRONAT

No em sorprenen, seria una falsedat si així ho afirmés, -atès ja he parlat d'aquest senyor en més d'una ocasió en aquest bloc - les declaracions d'Albert Boadella en el sentit de que no vol tornar a Catalunya “fins que acabi el règim actual” perquè li facin una mica de cas i li donin algun espai a les pàgines de cultura, ni tampoc que digui que va acceptar l’oferta de Esperanza Aguirre per no haver de treballar a Catalunya”. Aquest fals victimisme de l'exbufó ve de lluny, i és la constatació palesa del seu declivi professional, de la manca de idees, potser perquè la seva obsessió que era Pujol va desaparèixer de l'escena política i ell que ho havia centrat tot en la figura de l'expresident de la Generalitat va quedar descol·locat i com ell retirat. O potser perquè on semblava hi havia talent només hi havia un ermot i en perdre la referència és va acabar el creador o fustigador. Ai las! però s’ha de menjar i que millor que anar-li a llepar el cul a una harpia més llesta que la fam, d'il·lustre segon cognom que satisfà la seva vanitat i li dona de menjar com es dona a un pobre de solemnitat o a un gos que riu totes i cadascuna de les teves gràcies. Trist final pel que podia haver estat i no va arribar a ser, malgrat en alguns moments va semblar-ho. És el que té ser un bufó que pots o acabes sent una parodia patètica de tu mateix
La vida és cruel i dura, i a vegades dura massa pels artistes del no res.
-

DANYS COL·LATERALS

L’OTAN admet la mort per error de 12 civils en l’ofensiva afganesa

"L’ofensiva de l’OTAN i l’Exèrcit afganès contra el principal santuari dels talibans a la província de Helmand, al sud de l’Afganistan, va segar la vida ahir a les primeres víctimes civils. Dos projectils que van fallar el blanc van acabar amb la vida de 12 persones a la localitat de Nad Ali, veïna de Marjah, epicentre de l’operació militar. el PERIÓDICO"

Deu ser bonic morir per un error, per un dany col·lateral que es diu eufemísticament i cínicament, és com si t'atropellen travessant (ja se que és difícil) un pas de vianants amb el semàfor dels vianants en verd. Tu, no tens la culpa, però l'error d'un altre t'envia a l'altre barri.

Aquests errors en l'Exercit dels Estats Units (altrament dit OTAN) són freqüents tot i la sofisticada? tecnologia que empren, però possiblement els que la fan servir son prou maldestres i de la mateixa manera que els errors dels arquitectes es tapen amb plantes, els de l'exercit quan en cometen un, com els del metges es tapen amb terra. I ja ha de ser fotut més que bonic morir estúpidament per un error, tot i que si et diuen que has estat víctima d'un foc amic i has mort d'un dany col·lateral, sempre ha de reconfortar. Pels segles dels segles, amen.

UN CICLISTA MOLT ESPÈCIAL

Reconec que sovint ballestrejo sobre la espècie humana, un hom inclòs, en la qual crec molt poc, només un xic més que en el déu que m’han assignat de naixement. Malgrat el meu pessimisme congènit, haig de reconèixer que sovint soc injust i massa generalitzador, car hi han mil i un gests i detalls individuals que em fan veure la part positiva de la nostra espècie. Per aixó s'ha de ser honest i reconèixer-ho. Un d’aquests gests és la capacitat que tenim de superar dificultats aparentment impossibles, amb esforç, sacrifici, tenacitat i moral a prova de adversitats.

Tota aquesta prèvia és per parlar-vos d’un ciclista que segurament no és el millor del món (be, per a mi si ho és) però que sovint quan el veig penso té un valor extraordinari. M’explicaré: Si volteu pel Vallès oriental entre setmana, us trobareu per la carretera a tres ciclistes a bona velocitat, si us fixeu en el del mig entendreu tota la prèvia que acabo de fer. A aquest senyor que no tinc l’honor de conèixer li falten sencers, un braç i una cama (quan dic sencers vull dir de soc arrel) i malgrat aquesta mancança física déu n’hi do com marxa. amb la bicicleta .
Un parell de vegades que jo anava amb la meva mountain bike esbufegant i arrossegant-me per l’asfalt com un caragol lent, m’han passat tots tres com a coets. M’imagino que deuen sortir cada dia, atès me’ls he trobat per la carretera de Vilanova a la Roca, a Granollers, Mollet o a Palau de Solità i Plegamans. Divendres precisament mel vaig trobar a la carretera de Polinyà a Palau, però continuarè trobant-lo sovint com a mostra palesa del que deia al començament, la capacitat de superació de la espécie humana.Suposo que no tindré mai la possibilitat de mostrar-li la meva admiració i és per aixó que en deixo constància del que sento per ell en aquest petit racó de la meva memòria diària.

EL JUTGE GARZON Y "MANOS LIMPIAS"

Baltasar Garzon ha lluitat en molts fronts delicats des de l’Audiència Nacional, d’ETA al narcotràfic, de Pinochet al cas GAL o els delictes monetaris d'alguns honrats banquers, el cas Gürtel, de la corrupció a Marbella o últimament el cas Pretòria. I ves per on en voler tocar aspectes del franquisme, dels crims del franquisme es quan gràcies a uns denunciats com l'obscur sindicat "Manos Limpias" pot veure com acaba acusat de prevaricació la seva carrera judicial. I és curiós que el que s'havia d'haver produït l'any 1993 quan va abandonar el seu breu pas per la política , i que era el moment de sancionar-lo, no va ser, i ara disset anys més tard per posar-la en l'ùnic lloc on no la podia posar en sortirà ben escaldat, i ho haurà aconseguit un sol home.

"Des de setembre de 2008 Garzón estaba recollint informació del Govern, la Conferència Episcopal i diversos ajuntaments per tal d'elaborar un cens d'afusellats, desapareguts i enterrats en fosses comunes a partir de la revolta militar del 18 de juliol de 1936 que va donar origen a la Guerra Civil. El 16 d'octubre del 2008, Garzón es va declarar competent per investigar les desaparicions registrades durant la Guerra Civil espanyola i els primers anys de la dictadura de Francisco Franco, i instruir l'obertura de 19 fosses comunes disseminades en tot el país, entre elles a la que se suposa es troba enterrat el poeta Federico García Lorca.
No obstant això el 16 de novembre de 2008, Garzón va decidir inhibir-se del cas. El jutge va explicar que va deixar d'instruir la causa perquè ja no hi ha via responsables vius contra els que dirigir l'acció penal, (sembla bastant obvi) encara que considerava que els delictes "romanien" i no havien prescrit.
Garzón va dir que consideraba corresponia als jutjats provincials en què es trobin les fosses investigar els milers de persones desaparegudes durant aquest periodo.
Posteriorment, el Tribunal Suprem va admetre a tràmit una querella presentada pel col.lectiu Mans Netes, presidit per Miguel Bernard, exdirigent del Front Nacional, contra el jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón. Des de 1997, Mans netes havia plantejat 17 querelles, denúncies i queixes contra Garzón, totes elles desestimadas. A aquesta querella s'acusa al magistrat de prevaricació en la investigació dels crims de la guerra civil i el franquisme "al mantenir un procediment a consciència de no ser competent "i incoar-lo sabent que el tenia d'haver arxivat."

No se si a vosaltres us sonarà el nom de Miguel Bernard, màxim responsable d’aquest obscur i inoperant sindicat ”Manos Limpias”, que no te representants enlloc i de qui només és coneix aquest Sr. Miguel Bernard, exdirigent de “Fuerza Nueva” i molt amic de la COPE i Libertad Digital. Però és qui hi ha darrere d'aquesta querella per prevaricació i totes les que hi ha hagut sobre els abertzales al país basc. Curiós com sent un estrany sindicat sigui tant escoltat i ben tractat per la justicia espanyola.
Ha comés un greu error Baltasar Garzon, remenar els ossos de l'ùnic mort que no havia d'haver remenat.

UNA CENTÈSIMA DE SEGON

Revisant escrits antics he trobat aquest de fa un any i que penso pels qui no l'haguessiu vist val la pena llegir-lo i sobretot, mirar el vídeo. UN any més tard em segueix angoixant i estremint la consciència.


M'ha enviat l'enllaç aquest matí Joana. L'he buscat al Youtube i l'he trobat. Aviso que és dur, molt dur....

L'impressionant vídeo, un curt abastament premiat parla per si sol i poc hi ha doncs a afegir o comentar. Ja en vaig parlar en una altra ocasió de com moltes vegades s'obtenien fotografies que assolien Pulitzer o altres premis de la foto de l'any retratant l'horror, buscant-lo, limitant-se a enregistrar-lo sense fer res, impassiblement sense intervenir. El triomf de l'estètica per damunt de l'ètica. 


"El suicidi moral de la humanidat en oblidar l'ética per pasar a l'estètica"...

A CATALUNYA NO HI HA VÍDUES.

Dins del perfil del votant que contemplen els partíts polítics a l'hora de fer el seu discurs, n'hi ha un que em sembla el desconeixen, o més aviat el menystenen atés el poc cas que li fan, i dona talment la sensació que el col·lectiu de les vìdues no deuen anar a votar. I aixó que és un col·lectiu d'unes tres-centes mil dones, amb pensions tan minses que freguen la obscenitat, i bastants d'elles patint mobbing a les vivendes on hi viuen de tota la vida i de les que les volen fer fora com sigui aquests depredadors del totxo.
No he sentit en cap moment en cap campanya electoral ni una sola referència a elles, ni crec que estigui estipulada cap revisió de la seva situació en els programes electorals. Es donen ajudes als joves, als arrendataris, als que tenen mainada, als immigrants. Però, i a les vìdues?.
Per a mi que no existeixen, que no n'hi han a casa nostra, i tot plegat m'ho he inventat tot jo per fer un exercici de demagogia contra els politics, perquè convençut com n'estic de que amb el que ells es preocupen per els ciutadans, d'haver-ni (de vídues), ja s'haurien preocupat de fer panys i mànigues per millorar la seva precaria i injusta situació. Oi?

E.M.CIORAN

El pensament de Cioran em va causar un profund impacte en llegir-lo ara deu fer set o vuit anys, gràcies al bon amic Pep Ribal Serra, que va tradüir al català i editar de la seva propia butxaca, el BREVIARI DE PUTREFACCIÒ i de LA INCONVENIÈNCIA D'HAVER NASCUT. Cioran, és EL FILOSOF amb majúscules, amb nul sentit de l'humor però amb una fina i sagnant ironía i cap concesió a la banalització o comercialitat de les seves idées. Considerat per molts l'apologista del suïcidi, morí - per fer-los quedar en entredit, o per contradir-se ell mateix - als 84 anys i al llit, a una de les ciutats on hauríen de morir els poetes. París. Ací teniu un recull dels seus aforismes, llegiu-los si us plau.

"Cuando se ha salido del círculo de errores y de ilusiones en el interior del cual se desarrollan los actos, tomar posición es casi imposible. Se necesita un mínimo de estupidez para todo, para afirmar e incluso para negar.

Todo lo que me opone al mundo me es consustancial. La experiencia me ha enseñado pocas cosas. Mis decepciones me han precedido siempre.

Para poder vislumbrar lo esencial no debe ejercerse ningún oficio. Hay que permanecer tumbado todo el día, y gemir...

Existe un placer innegable en saber que lo que se hace no posee ninguna base real, que da lo mismo realizar un acto que no realizarlo. Sin embargo, en nuestros gestos cotidianos contemporizamos con la Vacuidad, es decir, alternativamente y a veces al mismo tiempo, consideramos este mundo como real e irreal. Mezclamos verdades puras con verdades sórdidas, y esa amalgama, vergüenza del pensador, es la revancha del ser normal.

No son los males violentos los que nos marcan, sino los males sordos, los insistentes, los tolerables, aquellos qué forman parte de nuestra rutina y nos minan meticulosamente como el Tiempo.

Imposible asistir más de un cuarto de hora sin impaciencia a la desesperación de alguien.

La amistad sólo resulta interesante y profunda en la juventud. Es evidente que con la edad lo que más se teme es que nuestros amigos nos sobrevivan.

Podemos imaginarlo todo, predecirlo todo, salvo hasta dónde podemos hundirnos.

Lo que aún me apega a las cosas es una sed heredada de antepasados que llevaron la curiosidad de existir hasta la ignominia.

Cuánto debían detestarse los trogloditas en la oscuridad y la pestilencia de las cavernas. Es normal que los pintores que malvivían en ellas no hayan querido inmortalizar el rostro de sus semejantes y hayan preferido el de los animales.

«Habiendo renunciado a la santidad...» -¡Pensar que he sido capaz de escribir semejante enormidad! Debo sin embargo tener alguna excusa y espero hallarla aún.

Fuera de la música, todo, incluso la soledad y el éxtasis, es mentira. Ella es justamente ambos, pero mejorados.

Podemos estar orgullosos de lo que hemos hecho, pero deberíamos estarlo mucho más de lo que no hemos hecho. Ese orgullo está por inventar.

Tras una tarde con él quedaba extenuado, pues la necesidad de controlarme, de evitar la menor alusión susceptible de herirle (y todo le hería), me dejaba al final sin fuerzas, insatisfecho tanto de él como de mí mismo.

Siempre acababa reprochándome haberle dado la razón en todo por escrúpulos llevados hasta la bajeza, me despreciaba por no haber reaccionado, por no haber explotado, en lugar de haberme impuesto tan extenuante ejercicio de delicadeza

Nunca se dice de un perro o de una rata que es mortal. ¿Con qué derecho se ha arrogado el hombre ese privilegio? Después de todo, la muerte no es un descubrimiento suyo. ¡Qué fatuidad creerse su beneficiario exclusivo!

A medida que perdemos la memoria los elogios que se nos han prodigado se borran, contrariamente a los reproches. y ello es justo: los primeros raramente se merecen, mientras que los segundos nos revelan aspectos de nosotros mismos que ignorábamos.

si en voleu més......aquí.

DE CAMPANYES I PRE-CAMPANYES ELECTORALS

Passat el més de gener que sempre és una mica calmat, no massa enguany, per cert, arrenquen de nou o potser s'hauria de dir continúen, les pre-campanyes electorals permanents espanyola i catalana, amb el rerefons de la crisi i els efectes secundaris de la consulta d'Arenys de Munt, altres de posteriors,més les que han de venir.
La pregunta que em faig és si cal fer pre-campanya un any abans i després quan toca per llei, fer campanya durant tres setmanes, sia per eleccions autonòmiques, europees, generals o municipals, o ara per la cosa aquesta de la independència. Tota aquesta prou inùtil parafernàlia, és d'un enorme cost personal pels candidats i també econòmic, per a ells i els seus respectius partits, que en no tenir resolt el problema de la financiació cauen sovint en afers com l'actual del Pp, o abans els del PSoE, o CIu amb el joc, o qualsevulla altre partit. Tots es financen il·legalment i el que afirmi el contrari mentre hipòcrita s'esquinça les vestidures vers els altres, és un mentider. (demanar informes surrealistes és una manera de finançar-se)
És cert que amb el pas del temps i els problemes econòmics dels partits, el cost de les campanyes s'ha anat reduint i cada vegada més és centra la tasca en el món audiovisual. Fixeu-vos que a la tele tots segueixen la mateixa estratègia, el líder davant i rere seu la militància il·lusionada en el projecte que va assentint amb el cap en complicitat a les paraules del líder.
El que volia venir a dir amb tot aixó, es que potser seria arribada l’hora en que com en un conte d'Isaac Asimov a "jo robot" s'haurien d'eliminar de soc arrel les campanyes electorals, al cap i a la fi la majoria de ciutadans ja sap a qui votarà passi el que passi, sinó no s'entendria lo d'en ZP, i els indecisos, aquesta forquilla del 5% que diuen els que hi entenen pels qui es fan les campanyes, no justifiquen tota la despesa dels uns, ni la pallissa mediàtica que hem de suportar els altres. Que s'aclareixin els indecisos i si no que no els deixin votar, per cagadubtes, o, tornant al conte d’Isaac Asimov, que voti un sòl ciutadà en nom de tots i que sia el que hagi de ser. Al cap i a la fi estarem igual de bé o malament segons bufi el vent econòmic, mani qui mani.

"EL ESPAÑOL NUNCA HA SIDO LENGUA DE IMPOSICIÓN"

A voltes amb el comentari d'ahir, on crec vaig explicar i demostrar empíricament que el català és més o com a mínim tan antic com el castellà, i que a Catalunya amb el pas dels segles hem mantingut la mania segons vosaltres de parlar-lo i fins i tot a escriure-hi, semblaria doncs que tenim uns certs drets adquirits a fer-ho, i no entenc que és encara a aquestes alçades que els sorprèn i fins i tot molesta que ho continuem fent.

El que si és ben cert és que la llengua imposada a Catalunya no és el català, sinó el castellà, tot i que Sa Majestat el Rei Bourbon (que és com s'ha d'escriure el seu nom que també varen castellanitzar al seu dia) hagi manifestat en alguna ocasió cínicament (la ignorància se li suposa) o perqué li han escrit que: "el castellano nunca ha sido lengua de imposición". Doncs miri Senyor Monarca okupa, a Catalunya fa ja una llarga temporada que ens han imposat el castellà i/o/u espanyol, per tant, la llengua d'imposició per dret de conquesta a Catalunya és el castellà, i de fet potser s'hauria de multar als qui rotulin només en castellà i no per no fer-ho en català, que de fet és el que diuen que fa la Generalitat els carronyaires de Madrid. Vostès tenen con a símbol del país el toro o brau, l'animal que maten en aquests ritual fascinant i atàvic del que no en renegaré atès m'agrada, però el maten.

Nosaltres tenim com a símbol l'ase (dels cops em temo), però a l'ase no el matem, no és tan beneit com el toro o brau que es deixa enganyar per un drapot de franela tot i no distingir els colors. Provi vosté de travessar un riu crescut damunt d'un ase, si és un cavall tot i saber que li va la vida obeirà, de obedient que és, però l'ase i si és una mula ja no en parlem, el descavalcarà i li insinuarà que si vol travessi el riu vosté però que ell no es juga la vida.

I aquesta és la diferència majestàtica Majestat entre vostes i nosaltres, per aixó vostés segueixen matant els toros i nosaltres continuem entossudits en parlar en català, més que res perquè per a nosaltres és natural i en canvi matar els toros, ja no ho és.

DE LA COSA LINGÜÍSTICA A CATALUNYA

El Mundo, ABC, la Razón, TeleMadrid, la Cope o l'emisora pirata d'en Fede, i altres ens més o menys beligerants, tenen una obsessió malaltissa amb la llengua i Catalunya, que no s’atura mai i ve de vell , però últimament tornen a insistir en el tema de la immersió, els drets trepitjats del castellà, etc, etc, etc, (últimament de fet seria en aquest cas una iteraciò, car sempre és últimament en aquest tema) En dir aquesta gent no em refereixo tan sols als mitjans esmentats, podriem posar-hi als del Pp, afegir-n’hi bastants del PSoE, i subproductes residuals com UPyD o el que en queda de Ciutadans.

No hi ha manera que ens deixin tranquils tant si ens necessiten com si no, i la veritat és que la cosa comença ja a provocar un enorme cansament. A sobre en un tema la immersió lingüistica que s'ha fet prou bé, atès ha aconseguit que la majoria de nens catalans parlin habitualment en castellà entre ells, i que es doni la paradoxa de poder viure a Catalunya només parlant espanyol i en canvi no sigui possible fer-ho només en català, sobretot a l'àrea metropolitana i zones costeres turístiques.

Fent un exercici de filología o sociología histórica, o tenin en compte el personal potser d'hauria de dir histérica, s’hauria de retrocedir en el temps i començar per dir que l’espanyol o castellà, és un dialecte del Català que a la seva vegada ho és del llatí, posterior l'espanyol per tant al Català i possiblement a l'andalús.

Que és un dialecte del llatí és obvi i que el català és anterior al castellà, és una altre obvietat, atès els romans no tenien helicòpters ni cap altri medi aeri per personar-se directament a la "Meseta", per tant és evident que la derivació del llatí cap a altres dialectes com el català o l'andalús va començar per la cornisa mediterrània, no per la meseta. Per cert que segons explicava l’Espinás fa un temps al seu petit observatori, en castellà antic Espanya s'escrivia així, atès encara no els hi havia donat temps d'inventar-se la "Ñ".
Recordo haver sentit explicar que aixó de la Ñ a Espanya o la GN a França entre altres diferències entre llengues romàniques, venia donat a diferenciacions fil·lològiques que s'havien fet a cada país per reconeixer-se entre ells pels escrits; així veíem que Coñac, Conyac o Cognac defineix exactament el mateix però sabem que és en Español, Català o Frances. A Itàlia no se com ho escriuen, però Itàlia és un món a part nomès cal veure al seu President.

Continuo dient i crec sincerament que en el fons tota la polèmica que arrosseguem fa anys i panys amb els veïns mesetaris, no té solució, perquè encara es sorprenen a dia d'avui que parlem català, com si fóssim una espècie de bitxos rars, o simplement per molestar-los, nosaltres?, molestar a quin ens importa un rave?.

I com deia abans arriba un moment que tanta ignorància cansa i molesta. No en sé el motiu de la seva actitud, però el pensament i la intel·lectualitat espanyola, llevat de raríssimes excepcions es va aturar al 1939 i fins ahir al vespre no ha evolucionat ni un bri, gens, vaja. Ço és el problema.

I el que és més preocupant és que sembla no ho farà mai més, s'han instal·lat en el dia de la marmota de manera perenne, i enrocats en si mateixos no se'n mouen. Si us fixeu en les imatges físiques de Pedro J. Ramírez en Federico Jimenez, Pepe Oneto, Mayor Oreja, Antonio Burgos, l'Alcalde de Mérida, o no parlem ja del de Salamanca, el bigotut Sr. Lanzarote, si home! el "de la calle del expolio", o Pepe Bono (mi padre era falangistaaaaaaaaaa!) que fa fins i tot presentable l'altre Bono el de iutú, que ja és dir.

Bé, tota aquesta fauna que he detallat i més que n'hi ha, és rància, és esperpènticament Valleinclanesca, no ha estat capaç d'evolucionar ni ho serà i s'ha enrocat en la seva pròpia ignorància fent l’únic que saben fer els nostres veïns, insultar i desqualificar i sobre tot cridar més que l'altri. Espanya és l'únic país del món mundial més o menys civilitzat, on la raó la té el qui més crida, i si no és l'únic poc li deu faltar.
I que hem de fer amb aquest personal i davant d’aquesta situació?, doncs el que hem fet sempre, callar, aguantar el xàfec i treure’n el que puguem quan ens deixin, i per suposat, demanar perdó a tot l'orb i a qui faci falta perquè en una ocasió algú s'ha excedit un xic i el senyors s'han molestat, mentre nosaltres hem hagut d'aguantar durant anys i panys les impertinències, insults sovintejats i la barroeria demagògica d'aquest personal, com Rodriguez Ibarra (un altre espècimen) a qui encara a sobre li han rigut les gràcies: "Ibarra és así! deien...."

Així ha estat durant més de tres-cents anys, i molt em temo que així continuarà durant els tres-cents següents, sinó fotem d'una punyetera els dallonsis sobre la taula i tirem pel camí dret i no precisament del Constitucional, acte que no farem. Faltaria més.

-

-.

MISSATGE REBUT I ASSUMPTE SOLVENTAT

"El quart pas ha estat tornar al Parc Taulí la màquina per l'apnea que ens havien deixa't feia quatre o cinc anys, amb la seva motxilla inclosa. Però tampoc he aconseguit el meu objectiu. El Dr. Luján m'ha dit que m'havia de posar en contacte amb VITAL AIRE 902.197.I TRES NÚMEROS MÉS (telèfon de pagament). He trucat al Sr. o Sra Vital aire, i m'han dit que no els constava, que si estava segut que la màquina era seva. Hi ha una tarja cosida am plàstic amb el seu nom i el telèfon - li he dit -. No m'han acabat de creure, o no he estat prou convincent i han dit que deixés un telèfon i que ja trucarien per comprovar si era seva o no."

Aquest paràgraf correspon al comentari "Vuelva usted mañana" del passat 29 de gener. Doncs bé, aquest matí he reburt un correu electrònic de la casa VITAL AIRE, que em permeto reproduir:

"Buenos días. Me pongo en contacto con Ud, a raíz de una entrada en su blog referente al cúmulo de situaciones sufridas tras el fallecimiento de su suegra. Vaya por delante mi sentido pésame. Soy el responsable de logística de Vitalaire en Barcelona y mi idea es solucionar la parte que nos atañe.

No tengo muy claro exactamente qué le hayan podido decir en nuestra central de llamadas, pero, para intentar solucionar el tema, necesitaría saber el nombre de la persona y, si es posible, el número de serie del equipo, modelo del mismo, en definitiva cualquier dato que nos ayude a solucionar el tema.

Por favor no dude en ponerse en contacto conmigo, por esta misma vía o por teléfono (en la firma aparecen mis teléfonos, tanto fijo como móvil).

Esperando poder solucionar el tema lo antes posible, reciba un cordial saludo. Mauro Sánchez Badia."

A banda d'aquest amable correu, posteriorment han trucat a casa per informar-nos que aquest mateix matí passaria una persona a recollir la màquina. M'ha trucat aquest Sr. des de Tona i en menys de tres quarts d'hora ja era a casa, ha recollit la màquina i tema ressolt. Aquí hi ha hagut per part del Sr. Sánchez, allò que tant falta, professionalitat i eficiència. El que no sé és com se'n va assabentar a través del blog.

CONTUBERNI CONTRA EL PSoE

Ha hagut de ser una persona amb la ment brillant, preclara com el Ministre de Foment Pepe Blanco qui s'ha adonat dels mals que persegueixen a la brillant actuació del President del Govern Espanyol en la gestió de la crisi que no era crisi però que va acabar sent crisi, i cony! quin tros de crisi.

Hi ha un contuberni contra ZP i el seu Govern, no és judeo maçó (això era en temps de l'oncle Paco), però si és un contuberni d'obscurs inversionistes suposadament anglòfobs, gent que mou capitals arreu que envejosos de lo bé que ho ha fet el Sr. ZP i el seu brillant govern, i aquests envejosos de merda, despitats li volen fer la guitza a aquest prohom, pare de la Pàtria.

Aquest és el problema, no és culpa del Govern que ho ha fet tot molt bé "contubernio habemus". I és per això hem enviat a la Superministra dels pistrincs Elena Salgado a la "pérfida Albión (Gran Bretanya), i a un alt càrrec exalumne de Xavier Sala Martín, un tal Campa a França per explicar-els-hi de fet el que ja saben, que ho estan fent molt bé i que no s'ha de perdre la confiança en la gestió de la crisi per part del Govern.

He vist excuses millors per justificar la ineficiència o mala fe d'una colla d'incompetents als qui els hi va i molt gran el càrrec que ocupen. A tot això lo Duràn que beneit no és, en nom de Conveniència i desunió, ja ha llençat l'esquer per proposar un gran pacte de salvació nacional i el que faci falta, conscient que si aquest pacte el fan PSoE i PP se'ls hi acaba el negociet a ells i als altres partits satèl·lits, cert és que la gravetat de la situació ho demanda i quelcom s'hauria de començar a fer abans ja no siguem a temps de salvar el malalt. Mentrestant. Zapatero en el país de las maravillas segueix sense assabentar-se de res i va a la seva, avui ha dit que el Govern aprovarà una pròrroga de sis mesos a les ajudes de 420€ als aturats sense subsidi. "Pan pa hoy y hambre pa mañana".

"Y mañana........., hablaremos del Gobierno."

CURTA VIDA AL DIARI EN PAPER

Un dels costums que conservo, els dissabtes i diumenges o qualsevol altre dia que sóc a casa a primera hora del matí, o d'ací a poc cada dia que estaré jubilat, és esmorzar, cosa que no faig entre setmana, atès tiro de tallat i croissant precuit - o sia de plàstic i sabor i gust dubtós -, i no menjo donuts tot i que m'agraden perquè un que hi entén em va avisar que no ho fes.

M'agrada també, o diguem que és un vell costum llegir el diari mentre esmorzo, costum atàvica i inútil, atès en el meu cas, ja m'he llegit els electrònics una hora abans d'esmorzar i tinc davant meu un paper cada vegada menys gruixut ple de noticies ja caducades.

A casa som de "el Periòdico" més que res per la meva dona que se'l llegeix de cap a peus; a mi no m'interessa massa, és com un gratuït però pagant ara 1,20€, crec té més consistència com a diari la Vanguardia`, però talment surt al carrer ja caducada.

De fet, els diaris en si, són en ells mateixos, almenys en la edició de paper un concepte caduc i hom diria que molt caduc, a banda que no compleixen la seva missió que és informar, ans al contrari desinformen, cadascú segons el seu color, i sovint amb un llenguatge més que dubtós, i m’és igual l'idioma. Perquè els seguim comprant?. Ah! aixó és o un misteri o simplement una rutina de les moltes que arrosseguem de conceptes del segle passat, i potser seria arribada ja l'hora de prescindir-ne. Si a casa comprem el PATUFET!, perdó! El diari de Sabadell, tot i que ara només el dissabte, i aixó, que és un ens infumable fet per indolents mentals, ens costa 2.00€.
En Josep Pernau que és savi perquè és savi no per gran, fa temps ja que anuncia la desaparició del que se’n deia rotatius diaris, parla de deu o quinze anys, però hom que tot i no ser savi si és ja gran tot i que no tant com ell, diria que aixó va més ràpid i que es qüestió de quatre o cinc. De fet un diari a dia d'avui és com un àrbitre de futbol, no fa content a ningú, erra més que encerta, no serveix absolutament per a res i a sobre ens costa diners, no té doncs cap raó de ser.

"No vull que em donin noticies" ja me las sé, el que vull és que me les expliquin" - reclamava Janquim l'altre dia a la trobada catosfèrica a Granollers. No poden, el concepte del diari de paper és caduc, del segle passat, i els digitals venen a ser el mateix concepte només que amb actualització més o menys constant, però tampoc aquí han entès que s'havien de renovar, que havien de trobar una nova manera d'explicar les noticies i de fer-ne un seguiment també. Potser no ho fan perquè els periodistes actuals són també del segle XX, i alguns fins i tot del XIX, i no donen per a més, com el seu projecte estan esgotats.